Política en temps foscos

Uncommon Sense 

Llibre resumit amb IA.

"Uncommon Sense" d'Ian Shapiro, publicat el 2024, és una obra que es proposa renovar els principis de la Il·lustració en lloc d'abandonar-los, malgrat les seves falles aparents en el món actual. Shapiro sosté que, si bé moltes de les narratives originals de la Il·lustració han demostrat ser defectuoses, el nucli del seu projecte –la cerca de coneixement mitjançant la raó i els mètodes de la ciència per millorar la condició humana– és fonamental i s'ha de mantenir. El llibre, estructurat en tres parts, argumenta que el focus central per assolir aquest objectiu ha de ser la mitigació de la dominació.

A continuació, es detalla el contingut del llibre:

Part I: Renovant la Il·lustració

La primera part del llibre aborda la cerca d'un "punt de vista arquimèdic" en les discussions sobre la justícia i el que en queda un cop s'entén el fracàs d'aquesta cerca. Shapiro critica els intents de basar la justícia en principis imparcials i proposa la no-dominació com a fonament més sòlid.

• 1. Contra la Imparcialitat

  • Shapiro qüestiona la idea que la justícia, com la deessa Iustitia amb els ulls embenats, es basa principalment en la imparcialitat. Sosté que les disputes sobre la justícia dels arranjaments polítics no es resolen per apel·lacions a la imparcialitat. En canvi, el que realment "fa el treball pesat" és l'hostilitat a la dominació.
  • Examina el cas de Brian Barry i la seva distinció entre la imparcialitat de primer ordre (decisions individuals) i la de segon ordre (justificació de principis legals, morals i polítics fonamentals). Shapiro argumenta que la distinció de Barry és insostenible i que les seves afirmacions convincents es basen implícitament en la no-dominació. Per exemple, la defensa de Barry de la llibertat religiosa o l'orientació sexual, o el seu "principi de dany positiu" (garanties de necessitats bàsiques com sanejament o atenció mèdica), revelen la seva aversió a la dominació en lloc d'una imparcialitat abstracta.
  • Conclou que Barry hauria fet millor en centrar-se en la democràcia de majoria com la millor via per reduir la dominació, en lloc de perseguir el "miratge de la imparcialitat". A més, alerta que confiar en els tribunals per limitar la política democràtica en nom de la justícia és arriscat, ja que els tribunals poden ser "segrestats per persones amb agendes diferents".

• 2. Sobre Sen versus Rawls sobre la Justícia

  • Shapiro analitza les teories de la justícia d'Amartya Sen i John Rawls. Reconeix la preocupació de Sen per la justícia en el món real i el seu rebuig a la "cerca de la justícia transcendental" de Rawls. Sen utilitza analogíes com la del "home a la sauna" o la de la "Mona Lisa" per il·lustrar que no cal una teoria perfecta de la justícia per identificar i abordar les injustícies greus.
  • Tot i les seves preferències filosòfiques més properes a Sen, Shapiro troba els arguments de Sen contra Rawls poc convincents i la seva pròpia defensa de la justícia insuficientment desenvolupada. Shapiro argumenta que Rawls també utilitza el raonament comparatiu i ordenacions incompletes, reduint la diferència entre ells.
  • Finalment, Shapiro sosté que les afirmacions més convincents de Sen, com la condemna de l'esclavitud o l'opressió de les dones, es basen en l'antipatia per la dominació, no en els conceptes de capacitats o imparcialitat de Sen. També critica la manca d'orientació de Sen sobre com fer judicis comparatius concrets o resoldre dilemes reals.

• 3. Sobre la No-Dominació

  • Shapiro desenvolupa la seva pròpia concepció de la no-dominació com a fonament de la justícia, un ideal que és inherentment hostil a la dominació. Defineix la dominació com "l'ús il·lícit del poder per controlar persones o les seves eleccions". Aquesta pot ser directa o indirecta, conscient o inconscient, i sempre és "alterable".
  • Identifica quatre característiques clau de la dominació: implica un element humà significatiu, és una forma d'opressió que pot ser mitigada (no necessàriament inevitable), porta un "aire d'il·licitud" (abús de poder amb propòsits il·legítims), i és particularista (arrelada en arranjaments col·lectius humans específics).
  • Diferencia la no-dominació de la llibertat i la igualtat. Si bé la dominació es relaciona estretament amb la llibertat (és un tipus d'inllibertat), Shapiro argumenta que merita una demarcació independent per evitar controvèrsies innecessàries. Tampoc la considera trivialment lligada a la igualtat; més aviat, la no-dominació aborda les injustícies més greus, especialment quan els interessos bàsics (seguretat, nutrició, salut, educació) estan en joc.
  • Critica altres concepcions de la no-dominació:
    • Habermas: La seva "situació ideal de parla" i l'acord no coercit són massa idealitzats i ignoren la naturalesa "endèmica" del poder en la interacció humana.
    • Foucault: Encara que reconeix la ubiqüitat del poder, Foucault és massa "reduccionista" i no proporciona eines per distingir usos lícits d'il·lícits de poder, ni per avaluar la gravetat de les diferents formes de dominació.
    • Walzer: El seu focus en la no-dominació a través de l'ús de recursos en "esferes separades" és vàlid, però no explica com fer efectiva la resistència ni com resoldre desacords sobre la definició de béns en les diferents esferes.
    • Skinner: La seva noció de llibertat "neo-romana" com a absència de dominació és atractiva, però Skinner "no aprecia la força" de l'argument de MacCallum contra la dicotomia llibertat negativa/positiva, i la seva teoria és massa "parcial" en centrar-se en l'estatus de l'agent sense abordar les accions o restriccions.
    • Pettit: Comparteix amb Shapiro la importància de la participació i la contestació democràtica, però Shapiro el critica per ignorar la "seriositat relativa dels diferents tipus de dominació" (no vinculant la dominació amb la importància de les eleccions o els recursos materials). A més, Pettit defineix la dominació exclusivament per la "capacitat d'interferència arbitrària" sense distingir entre potencial i ús real, i subestima com el poder pot mitigar la dominació o com els moviments socials poden fomentar-la.

Part II: Fortificant la Democràcia

Aquesta secció se centra en el tipus de democràcia més adequat per combatre la dominació i refuta els atacs a les seves bases normatives.

• 4. El Nou Autoritarisme en l'Elecció Pública (amb David Froomkin)

  • Shapiro i Froomkin examinen com els atacs a la majoria han facilitat l'ascens de l'autoritarisme populista. Critiquen els "nous autoritaris" (com Eric Posner, Adrian Vermeule, William Howell, Terry Moe i Francis Fukuyama) que, a diferència dels teòrics clàssics de l'elecció pública (com James Buchanan i Gordon Tullock que defensaven els tribunals), advoquen per la concentració del poder en l'executiu en nom de l'eficiència.
  • Els autors refuten aquesta noció, argumentant que la centralització executiva té més probabilitats d'augmentar el clientelisme i la corrupció i de reduir la responsabilitat democràtica. Subratllen que els presidents no són "actors unitaris" immunes als problemes d'agència-principal, i que les decisions jeràrquiques poden ser menys raonades. La solució, en canvi, és enfortir les legislatures i els partits polítics.

• 5. Col·lusió en la Restricció de la Democràcia: Contra la Deliberació Política

  • Shapiro critica la suposició de la teoria democràtica deliberativa que l'acord és inherentment bo en política. Argumenta que la cerca d'acord en política pot ser una "col·lusió poc saludable en la restricció de la democràcia", anàloga a la col·lusió en l'economia que soscava la competència.
  • Defensa la competència estructurada sobre les polítiques públiques com la manera més efectiva de millorar la democràcia i avançar en el coneixement, com ja va suggerir John Stuart Mill. La deliberació, especialment amb regles que promouen el consens (com els requisits d'unanimitat en jurats), pot ser "segrestada" per la negociació i el "poder de veto".
  • Destaca la importància dels partits polítics en "agrupar" les qüestions en plataformes, forçant als candidats a considerar les compensacions, en lloc de votar qüestions individualment com en els referèndums, que poden distorsionar les prioritats públiques i afavorir activistes d'una sola qüestió.

• 6. Sobre els Partits Polítics

  • Aquest capítol aprofundeix en la importància dels partits polítics forts i disciplinats per a una democràcia eficaç. Shapiro rebutja la noció que la majoria de votants "autoritza" les accions dels seus representants (model d'agent principal). En canvi, adopta una visió de vot retrospectiu on els partits governants busquen implementar polítiques que creuen que serviran els interessos de la majoria, anticipant la seva reelecció.
  • Sosté que la competència entre dos grans partits fortament disciplinats és el millor per fomentar una "competència programàtica" que serveixi a l'interès públic. Això es deu al fet que els sistemes de dos partits incentiven la recerca del "votant mitjà" per guanyar-ho tot, a diferència dels sistemes multipartidistes on els partits més petits poden centrar-se en bases més intenses.
  • La força del partit implica que els líders tinguin autoritat considerable per disciplinar els membres i assegurar la coherència del programa, tot i sent responsables davant els seus partits si no aconsegueixen victòries electorals. Aquesta dinàmica ajuda a gestionar el monopoli natural del poder de l'estat de manera democràtica i en l'interès públic.

Part III: La Política en Temps Foscos

La tercera part del llibre ofereix una base per a l'esperança fins i tot en circumstàncies polítiques descoratjadores, centrant-se en la llibertat i el lideratge.

• 7. Llibertat Negativa i la Guerra Freda (amb Alicia Steinmetz)

  • Shapiro i Steinmetz exploren l'influent assaig d'Isaiah Berlin "Dos conceptes de llibertat" i el seu paper en el context de la Guerra Freda. Berlin va distingir entre la llibertat negativa (absència d'interferència) i la llibertat positiva (capacitat d'autorealització), sent un defensor de la primera.
  • Els autors argumenten que la perdurabilitat de la llibertat negativa en la teoria política va ser "reforçada per la Guerra Freda" com a "baluard contra el comunisme". No obstant això, assenyalen que la dicotomia llibertat negativa/positiva "descansa en fonaments lògics qüestionables". Reprenent la crítica de Gerald MacCallum, Jr., sostenen que la llibertat és un concepte relacional que sempre implica agents, condicions de restricció o habilitació, i accions, i que la distinció binària distreu del que realment importa: identificar qui és lliure o no, de quines restriccions o a causa de quines condicions facilitadores, per fer què.
  • Berlin va reconèixer la "vulnerabilitat psicològica" humana a ser mobilitzada per ideologies que prometen llibertat absoluta (com el rousseaunisme o el marxisme) encara que acabin en opressió. El missatge clau és que la gent és més susceptible als populistes quan se sent insegura. Per tant, els defensors de la llibertat han de centrar-se en reduir la inseguretat econòmica i social de la població per combatre aquestes apel·lacions.

• 8. Transformant les Relacions de Poder: Lideratge, Risc i Esperança (amb James Read)

  • Aquest capítol, coescrit amb James Read, analitza com les disputes cròniques es poden resoldre mitjançant "accions estratègicament esperançadores" per part dels líders. Aquest concepte implica una "assumpció de riscos calculada" per transformar un statu quo destructiu en una "nova i millor dispensació".
  • El cas d'estudi central és la transició democràtica a Sud-àfrica, destacant el paper de Nelson Mandela i F. W. de Klerk. Tots dos líders van assumir riscos personals i polítics significatius, com les "converses sobre converses" secretes de Mandela o el referèndum de De Klerk entre votants blancs, per canviar la percepció del conflicte d'un joc de "suma zero" a un de "suma variable".
  • A diferència de la teoria dels jocs clàssica que sovint assumeix actors racionals immutables, Shapiro i Read emfatitzen que els líders poden "remodelar les preferències i creences de la gent". L'esperança actua com un element "performativo", creant una nova realitat.
  • Els líders esperançadors han de: 1) Percebre el conflicte com a potencialment de suma variable, amb beneficis per a ambdues parts; 2) Acceptar riscos personals per iniciar la cooperació; 3) Convèncer les seves pròpies bases per travessar un pont en construcció; 4) Evitar que les faccions radicals facin descarrilar les negociacions; 5) Abordar les pors i la inseguretat de les seves comunitats. Aquest tipus de lideratge és "necessari" per resoldre conflictes crònics.

Conclusió General

En conjunt, "Uncommon Sense" defensa que la democràcia, tot i les seves imperfeccions i la seva vulnerabilitat a la descomposició, és "el millor sistema polític dissenyat fins ara per combatre la dominació". Shapiro reitera que la resposta als desafiaments actuals no és abandonar el projecte, sinó "afrontar els reptes amb les eines de la raó i la ciència". La persistència de la dominació en moltes formes requereix un compromís continu amb la no-dominació com a valor polític fonamental i la fortificació dels mecanismes democràtics (especialment partits forts i majoria) que poden mitigar-la. El llibre conclou amb un missatge d'esperança, inspirat en figures com Tom Paine i els líders sud-africans, que "el cultiu d'una 'passió pel possible' pot ampliar horitzons" i inspirar a prendre riscos per a un futur millor.