Spying on Democracy
La lectura de l'article d'avui d'en Jordi Barbeta m'ha impulsat a recuperar un llibre del 2013 que no havia resumit al blog i ho he fet amb la IA de Claude. He posat el mateix títol a aquest apunt del blog que el seu article. El capitalisme de vigilància està comandat per presumptes delinqüents organitzats dins l'Estat sota la farsa d'una democràcia. El New Yorker del 2022 ja va explicar també com les democràcies espiaven els seus súbdits. Davant tantes evidències cal reaccionar, la nostra passivitat els reconforta cada dia una mica més.
Spying on Democracy (2013) és una crònica documentada de la fusió entre la vigilància corporativa i governamental als EUA posterior a l’11 de setembre. Boghosian demostra que el sistema de vigilància massiva no actua principalment contra amenaces reals, sinó contra dissidents, periodistes, advocats, activistes mediambientals i moviments com Occupy —és a dir, contra els mecanismes mateixos de control democràtic sobre el poder. El llibre, escrit abans de les revelacions de Snowden (juny de 2013), anticipava el que les filtracions confirmarien: que la NSA i les agències de seguretat han construït una infraestructura de vigilància total que, si no es desmantel·la activament, fa possible la tirania.
Lapham obre el llibre
amb una reflexió sobre com el govern dels Estats Units ha passat de ser el
defensor de les llibertats individuals a convertir-se en una màquina de
vigilància dels seus propis ciutadans. Cita Benjamin Franklin (“Els qui
cedeixen llibertat essencial per obtenir una mica de seguretat temporal no
mereixen ni llibertat ni seguretat”) per emmarcar el problema central: el
govern tem els seus propis ciutadans fins al punt de classificar-los com a
possibles enemics.
Lapham repassa la
història dels EUA des dels dissidents protestants del segle XVII que van fundar
el país com un acte de desobediència, fins al 2013, quan el govern de
Washington considera que l’experiment democràtic ha anat massa lluny. Argumenta
que el complex militar-industrial identificat per Eisenhower l’any 1956 s’ha
transformat en un estat de seguretat corporatiu que substitueix les llibertats
individuals per docilitat i conformisme. L’amenaça soviètica va justificar
dècades de restricció de la dissidència; l’11 de setembre va ser l’excusa per
acabar amb els obstacles que quedaven. Lapham conclou que la dissidència és el
que rescata la democràcia d’una mort silenciosa.
Boghosian
contextualitza el llibre descrivint com, des de l’instant que una persona es
desperta, les seves activitats estan sotmeses a vigilància: els retailers
capturen dades dels consumidors, les empreses de telecomunicacions cedeixen
registres al govern i les xarxes socials posen informació personal a disposició
de les autoritats.
L’autora
explica que l’espionatge als ciutadans americans no és nou: durant gairebé tot
el segle XX, el FBI i d’altres agències van perseguir dissidents i figures
públiques com Martin Luther King Jr. Però en els anys 70, escàndols de
vigilància clandestina van generar indignació pública i regulació. Ara, al
segle XXI, informes de vigilància massiva no provoquen gairebé cap reacció.
Reagan
va reautoritzar moltes de les tècniques de vigilància domèstica que s’havien
restringit una dècada abans. Clinton va permetre la vigilància per “associació”
(no per actes concrets). I l’11 de setembre va obrir la porta a eliminar
qualsevol obstacle restant: els agents del FBI ara poden visitar llocs públics,
instal·lar dispositius de vigilància i fer vigilances sense cap indici
d’activitat criminal.
La
convergència entre operacions d’intel·ligència governamental i empresarial ha
creat tots els elements d’una xarxa de vigilància orwelliana: un públic confiat
i temorós, un canvi cap a la policia preventiva, ús domèstic d’equipament
militar i dispositius de comunicació que permeten accés directe a transaccions
privades.
Aquest
capítol narra el cas dels ciclistes de Nova York com a exemple paradigmàtic de
com les autoritats tracten l’activisme comunitari com una amenaça terrorista.
El cas Critical Mass i Time’s Up
L’octubre
de 2004, l’NYPD va mobilitzar un helicòpter equipat amb càmera d’infrarojos,
vint autobusos per als detinguts, el sotsdirector de contraterrorisme i la
unitat de crim organitzat… per vigilar uns ciclistes. Les marxes mensuals de Critical
Mass —una celebració del transport sostenible iniciada a San Francisco el
1992 i estesa a més de tres-centes ciutats del món— eren classificades com una
amenaça equivalent a una organització terrorista.
El
comissari Ray Kelly va debilitar el 2002 les restriccions judicials sobre
l’espionatge policial de grups polítics. En preparació per a la Convenció
Republicana de 2004, detectius van viatjar a més de deu estats per infiltrar-se
en grups activistes. La policia va acomiadar als residents que “violent
anarchists” venien a la ciutat i va fer centenars d’arrestos. Prop de 300
persones van ser detingudes a la marxa d’agost de 2004, i la policia va
declarar centenars de bicicletes “propietat abandonada” i se les va emportar.
Policia que comet perjuri
Vídeos
van exposar agressions policials a ciclistes i perjuri: un agent va mentir
dient que havia presenciat una infracció de trànsit, admetent posteriorment que
el seu tinent li havia ordenat testificar falsament. De 1.806 arrestos a la
Convenció Republicana, unes 400 persones van ser exculpades exclusivament
gràcies a proves de vídeo.
El llegat corporatiu
L’any
2013, la ciutat de Nova York va inaugurar Citibike, el programa de
bicicletes compartides, patrocinat per Citibank ($41 milions) i MasterCard
($6,5 milions). Boghosian assenyala la ironia: els mateixos ciclistes que
durant anys van ser tractats com terroristes, perseguits per helicòpters i
arrestats per reivindicar el dret a anar en bici, mai van rebre reconeixement
per les millores en infraestructura ciclista. La corporació es va atribuir el
mèrit d’una conquesta feta a cop de detencions il·legals.
Nova
York va afegir 250 milles de carrils bici el 2006, i el 2011 les places de
Times Square es van convertir en zones de vianants —el mateix lloc on els
ciclistes aixecaven les seves bicicletes en les marxes mensuals.
Burger King i la Coalition of Immokalee Workers
A
Florida, treballadors migrants cullen els tomàquets que arriben als restaurants
de menjar ràpid guanyant entre 40 i 45 centaus per 32 quilos. Guanyen una
mitjana de $6.500 l’any i pateixen les taxes d’exposició a productes tòxics més
altes de qualsevol sector laboral als EUA.
La
Coalition of Immokalee Workers (CIW), fundada el 1993, va aconseguir
augments de salari del 25% a través de vagues de fam i aturades. Dies abans
d’una audiència al Senat el 2008, es va descobrir que Burger King havia
contractat Diplomatic Tactical Services per infiltrar l’Student/Farmworker
Alliance, l’organització de suport als treballadors. La propietaria de
l’empresa d’espionatge, Cara Schaffer, es va fer passar per voluntària.
Coca-Cola i PETA
Coca-Cola
va contractar Strategic Forecasting Inc. (Stratfor) per espionejar PETA,
preocupada pels possibles protestants als Jocs Olímpics d’Hivern de 2010 a
Vancouver. El president d’intel·ligència de Stratfor va escriure: “El FBI té
una investigació classificada sobre operatius de PETA. Investigaré el que puc
descobrir.”
L’ecosistema de l’espionatge corporatiu
Boghosian
documenta una cultura generalitzada: Nestlé va contractar el 1981 un expert en
relacions públiques per trencar un boicot separant “activistes fanàtics” dels
“decent i preocupats”. Monsanto va contractar filials de Blackwater per
espionejar activistes mediambientals i de drets dels animals del 2008 al 2009,
pagant entre $100.000 i $500.000. Pinkerton Consulting “identifica, mapa i
traça” persones en reunions públiques i xarxes socials per a entitats
financeres.
La
infiltració de HBGary Federal —revelada per Anonymous el 2011— va exposar plans
per llançar atacs informàtics, crear perfils falsos a xarxes socials i
intimidar donants de grups sense ànim de lucre que criticaven clients com Bank
of America i la Cambra de Comerç dels EUA.
La impunitat corporativa
Investigació
del Washington Post va revelar que 1.931 empreses de seguretat privada i
1.271 organitzacions governamentals fan tasques de recollida d’intel·ligència.
Les sancions per violació de privacitat corporativa són irrisòries: Google va
pagar $7 milions per recopilar il·legalment dades Wi-Fi de milers de llars.
El context històric de la vigilància domèstica
L’autora
traça una línia des dels Actes d’Aliens i Sedició de 1798 fins al present. El
Bureau d’Investigació —embrió del FBI— va néixer el 1908 durant un recés del
Congrés. El jove J. Edgar Hoover va dirigir la divisió d’intel·ligència general
i va organitzar les “Redades Palmer” de 1919-1920, detenint fins a deu mil
“radicals”.
Durant
dècades, el FBI va elaborar dossiers polítics sobre milions d’americans amb
vigilança del Partit Comunista i qualsevol grup que s’hi hagués relacionat. El
COINTELPRO (1956-1971) va dissoldre activament les activitats legítimes de
milers de persones i organitzacions.
El trencament de la central del FBI a Media, PA (1971)
El
8 de març de 1971, la Citizens’ Commission to Investigate the FBI va
irrompre a l’oficina del FBI a Media, Pennsilvània, i va robar uns mil
documents classificats que revelaven l’espionatge i la disrupció de grups
polítics. Hoover va tancar formalment el COINTELPRO el 28 d’abril de 1971, però
tot deixant oberta la possibilitat de reprendre’l.
El Comitè Church i la regulació
El
1975, el Senat va establir el Select Committee to Study Government
Operations, el “Comitè Church”, que va confirmar l’existència de programes
de vigilància clandestina sense “cap relació racional concebible amb la
seguretat nacional o l’activitat violenta.” El 1976, el fiscal general Levi va
establir directrius que requerien “fets específics i articulables” per obrir
una investigació.
L’erosió de les proteccions
Però
les proteccions van anar desapareixent. Reagan (1981) va reautoritzar la
recollida domèstica d’intel·ligència. El fiscal Smith (1983) va rebaixar el
llindar a “indicació raonable”. La llei antitrrorisme de Clinton (1996) va
autoritzar la vigilança per “associació”. L’USA PATRIOT Act va crear escoltes
mòbils, “sneak and peek” (registres sense avisar), i cartes de seguretat
nacional sense necessitat d’ordre judicial.
L’espionatge als musulmans
L’NYPD
va vigilar grups d’estudiants musulmans a sis campus de la CUNY entre 2003 i
2006 sense cap prova de conducta criminal. Agents infiltrats van anar a actes
organitzats per associacions musulmanes en mesquites, salons de bellesa i fins
i tot a les reunions. La professora Fernandez de CUNY va afirmar que l’NYPD va
violar “un dels principis més sagrats de l’acadèmia en una societat
democràtica: el dret a pensar, actuar i aprendre en un ambient lliure de
repressió.”
“Anarchists” i AT&T
Les
agències d’intel·ligència justifiquen vigilança citant la “amenaça anarquista”,
fabricant alertes sobre atacs amb còctels Molotov i àcid que mai s’havien
produït. Paral·lelament, AT&T, Verizon i BellSouth van lliurar a la NSA
registres de milions de trucades telefòniques. L’ex-tècnic Mark Klein va
revelar el 2005 que AT&T havia instal·lat un divisor de fibra òptica a San
Francisco que copiava totes les comunicacions dels clients i les enviava a la
NSA.
COINTELPRO: assassinats i suïcidis provocats
L’any
1970, el FBI va filtrar a la premsa que l’actriu Jean Seberg estava embarassada
d’un membre dels Black Panthers. Seberg havia finançat el moviment i s’havia
pronunciat contra el racisme. La filtració va causar un escàndol; el 7 d’agost
va intentar suïcidar-se; el 20 d’agost el seu fill va néixer prematur i va
morir. Seberg va intentar suïcidar-se cada any en aquell aniversari i finalment
ho va aconseguir el 1979.
El
desembre de 1969, Fred Hampton, líder carismàtic dels Black Panthers de
Chicago, va ser assassinat al seu llit per agents del FBI, la policia de
Chicago i la fiscalia del comtat de Cook. El confident del FBI William O’Neal
—que havia estat guàrdia del cos de Hampton— havia proporcionat els plànols de
l’apartament, inclosa la posició del llit, i havia drogat Hampton per tal que
no es despertés durant la ràtzia. O’Neal es va suïcidar posteriorment.
Els centres de fusió (Fusion Centers)
Del
2003 al 2007 es van crear 77 centres de fusió secrets per coordinar la
intel·ligència federal i local. Hi treballen junts forces militars, agències
federals i empreses de seguretat privada. Recopilen dades de bases de dades
públiques: transaccions immobiliàries, hàbits de despesa, reclamacions
d’assegurances. Una investigació del Senat de 2012 va concloure que produïen
intel·ligència de “qualitat irregular… sovint deficient, rarament oportuna” a
un cost d’entre $289 milions i $1,4 bilions des de 2003.
Scott Crow: tres anys de vigilança per una manifestació de
Greenpeace
Scott
Crow, d’Austin, Texas, va atraure l’atenció de la unitat de contraterrorisme
del FBI que el vigilava diàriament durant almenys tres anys. La vigilança va
començar arran d’una manifestació de Greenpeace el 2003 en la qual havia
participat. Agents van instal·lar una càmera en un pal de llum davant de casa
seva, es van infiltrar en reunions, van rastrejar les seves trucades i correus
electrònics i van remexer les seves escombraries. Fins i tot van demanar a
l’IRS que revisés les seves declaracions fiscals, a la qual cosa un funcionari
va respondre que Crow guanyava només $32.000 l’any, una xifra que no
impressionaria cap jurat.
Agents provocadors
Policies
infiltrats a vegades fan accions il·legals per mantenir la seva cobertura. Un
vídeo amateur de 2001 mostra un home en roba civil amb la cara coberta per un
passamuntanyes negre aspergint amb esprai de pebre manifestants en la
inauguració de Bush. El Districte de Columbia va admetre posteriorment que era
un policia de paisà en una unitat d’intel·ligència.
John
Towery, civil de la Divisió de Protecció de Fort Lewis, es va fer amic de molts
activistes contra la guerra durant almenys dos anys i va proporcionar
informació sobre manifestacions planificades al seu superior, que va redactar
avaluacions d’amenaça usades per acossar activistes, fer “arrests preventius” i
atacar físicament manifestacions pacífiques.
Per
primera vegada a la història dels EUA, un tribunal va determinar que civils
tenien dret a demandar el govern militar per violació dels seus drets de la
Primera i Quarta Esmena.
Finançament d’incentius per a l’espionatge
El
Departament de Seguretat Interior va atorgar $35 bilions en subvencions a
governs locals del 2003 al 2012 per “preparar-se per al terrorisme”. Molts
sol·licitants de subvencions van inflar escenaris de risc inexistents per
obtenir finançament. Keene, New Hampshire, va demanar $285.933 per comprar un
tanc BearCat al·legant que el Festival de Carabasses era un possible objectiu
terrorista.
Normalitzar la vigilància des de la infància
Boghosian
documenta com les corporacions apunten als nens des de molt petits,
condicionant-los a acceptar la vigilància constant i convertint-los en
consumidors que cedeixen les seves dades personals inconscientemente.
McWorld,
el joc web de McDonald’s, convida els nens a crear personatges i fer missions,
durant les quals els demana codis de les caixes dels Happy Meals per
desbloquejar equipament especial. La Federal Trade Commission el 2004 va
estimar que nens d’entre 2 i 11 anys veien gairebé 26.000 anuncis a la
televisió.
Disney i les polseres RFID
Walt
Disney World ha invertit gairebé $1 bilió en tecnologia RFID. Els visitants
reben polseres que permeten saltar cues i pagar sense efectiu, però a canvi han
de cedir informació personal i hàbits de consum. El parc atrau fins a 30
milions de visitants anuals i genera gairebé $13 bilions d’ingressos. La
senyoreta Cinderella pot saludar un nen pel seu nom el seu aniversari —perquè
Disney ha registrat la seva data de naixement— en el que Boghosian anomena
“nova significació de l’opressió i la recompensa”.
Les apps espien els nens
La
FTC va trobar en una enquesta de 400 apps populars per a nens que només el 20%
revelava les seves pràctiques de recollida de dades. Gairebé el 60% enviava
informació del dispositiu a tercers (xarxes publicitàries, empreses
d’analítica) sense informar els pares. Angry Birds, per exemple, reconeix que
algunes empreses ignoren les llistes de “opt-out”.
La vigilància escolar
La
Lower Merion School District a Pennsilvània va activar les càmeres dels
portàtils escolars remotament per vigilar els alumnes en la privacitat de les
seves cases. Un administrador va mostrar als pares de Blake Robbins una foto
del seu fill presa a casa seva. La demanda col·lectiva Robbins v. Lower
Merion School District va resultar en un acord de $610.000.
Lleis que no acompanyen la tecnologia
La
COPPA (Children’s Online Privacy Protection Act, 1998) ha quedat
obsoleta davant d’aplicacions mòbils, xarxes socials i dispositius de
geolocalització. El Departament d’Educació va modificar el 2011 la FERPA per
permetre revelar identificadors d’estudiants a tercers no governamentals,
exposant potencialment registres d’educació especial, programes d’intervenció
primerenca i altra informació mèdica sensible.
La vigilància dels activistes mediambientals i de drets dels animals
El
capítol documenta com els grups de drets dels animals i els activistes
mediambientals han estat tractats com a terroristes domèstics, en el que
l’autora anomena els “Green Squads”, paral·lels als “Red Squads” de l’era de la
Guerra Freda.
Deu
dones britàniques van demandar Scotland Yard el 2011 perquè agents d’una
operació d’infiltració de quatre dècades els van enganyen entrant en relacions
sentimentals a llarg termini. Dos agents van tenir fills amb dones a qui
espionaven. Un dels agents, Mark Kennedy, es va infiltrar durant set anys com
“Mark Stone”, escalant arbres, entrant il·legalment a centrals elèctriques i
participant en accions ecologistes mentre proporcionava intel·ligència i diners
als activistes.
El cas Eric McDavid: entrapment amb seducció
“Anna”,
una confident pagada per l’FBI (que va rebre almenys $75.000), va encoratjar
tres activistes mediambientals a planificar actes d’incendi en diverses
localitats del nord de Califòrnia. Va proporcionar els fons per iniciar el pla,
els bitllets d’avió, allotjament, literatura sobre com fabricar artefactes
explosius i diners per comprar materials. Va establir tensió romàntica amb Eric
McDavid durant un any i mig.
McDavid
va ser condemnat el 2007 a gairebé vint anys de presó per comprar “materials
per a bombes” —productes de neteja casolans i olles Pyrex. Una jurada va
declarar posteriorment que l’agent Anna havia usat l’atracció de McDavid per a
“mantenir-lo al garfi” i que, si hagués pogut considerar la seva capacitat
financera i mental per cometre delictes sense Anna, hauria determinat que hi
havia hagut entrapment.
Fabricant terrorisme: la indústria del “ecoterrorisme”
Will
Potter documenta com l’empresa de relacions públiques Dezenhall Resources va
fabricar el terme “ecoterrorisme” i va llançar una campanya per retratar
activistes de drets dels animals i mediambientals com a terroristes domèstics.
El
2005, el FBI va identificar les organitzacions de drets dels animals i
mediambientals com la màxima amenaça terrorista domèstica. La Animal
Enterprise Terrorism Act (2006), redactada per l’ALEC (American Legislative
Exchange Council) i el U.S. Sportsmen’s Alliance, fa un delicte causar pèrdues
de beneficis a empreses classificades com “empresa animal” —granges
industrials, circs— fins i tot si es fa per actes de lliure expressió i
assemblea pacífica.
La indústria als tribunals
Ranaders
de Texas van demandar Oprah Winfrey el 1998 perquè en el seu programa va fer
comentaris crítics sobre la indústria de la carn. Winfrey va guanyar el judici,
però mai va tornar a parlar públicament del tema —un exemple perfecte de
l’efecte inhibidor que les demandes corporatives exerceixen sobre la crítica.
L’espionatge als advocats no és nou
Durant
tres dècades (1940-1975), el FBI va dur a terme una campanya de vigilància,
investigació i disrupció contra la National Lawyers Guild (NLG), la
primera associació d’advocats racialment integrada dels EUA, fundada el 1937.
El 1989, el FBI va reconèixer haver investigat i pertorbat la NLG tot sabent
durant més de tres dècades que no podria provar que fos subversiva. Les seves
activitats, va admetre, serien il·legals pels estàndards actuals.
El
FBI va irrompre secretament a l’oficina nacional de la NLG i als despatxos dels
seus membres. Va escoltar el telèfon de l’oficina sense ordre judicial del 1947
al 1951. Va obtenir registres bancaris de la NLG i informació dels Col·legis
d’Advocats sobre la idoneïtat dels membres per exercir la professió.
La privil·legi client-advocat trencat
Dos
mesos després de l’11 de setembre, l’Oficina Federal de Presons va publicar
normes que permetien al Departament de Justícia monitorar en secret les
comunicacions entre presos federals i els seus advocats. L’attorney general
només necessita una “sospita raonable” —una norma amb gran discrecionalitat—
que les comunicacions s’estiguin usant per facilitar actes de terrorisme. No
cal notificar ni al pres ni a l’advocat.
El cas Lynne Stewart
L’advocada
Lynne Stewart va ser indiciada el 2002 per proveir suport material a una
organització terrorista, quan el govern ja havia estat monitorant secretament
les seves trucades, comunicacions electròniques i reunions en persona amb el
seu client durant tres anys. La seva activitat —emetre una declaració de premsa
en nom del seu client, el sheikh Abdel Rahman— havia tingut lloc el 2000,
durant l’administració Clinton, però no va ser processada fins després de l’11
de setembre. Va ser condemnada a deu anys de presó.
L’efecte inhibidor
El
Centre per als Drets Constitucionals va advertir als clients que les seves
trucades i correus podien estar sent monitorats. Els advocats van haver de
viatjar a l’estranger a entrevistar testimonis en lloc d’usar el telèfon,
incrementant costos i reduint l’eficàcia. Com assenyala l’advocat Kadidal: “Si
l’administració pot inhibir aquell tipus de converses, pot tallar una immensa
via de crítica a les seves polítiques.”
La premsa sota vigilància
Un
representant de seguretat nacional va dir a la directora del Reporters
Committee for Freedom of the Press: “No els subpoenaarem en el futur. No ho
necessitem. Sabem amb qui parleu.” Aquesta frase encapçala el capítol i
il·lustra el canvi de paradigma en el control de la premsa.
Els
EUA van caure al lloc 32 de l’índex de llibertat de premsa de Reporters
Without Borders el 2013, des del lloc 20 del 2010.
James Risen i la persecució dels periodistes d’investigació
James
Risen, guanyador de dos Premis Pulitzer, va exposar el programa de vigilància
telefònica domèstica de Bush i va rebre tres citacions judicials successives
demanant-li que revelés les seves fonts davant un gran jurat. Mentre
investigava el seu llibre State of War, el govern va obtenir els seus
informes de crèdit i extractes bancaris i va monitorar els seus correus i
trucades telefòniques. L’FBI va rastrejar les trucades entrants i sortints del
periodista —sense el seu coneixement— per identificar fonts confidencials.
L’escàndol Hewlett-Packard
HP
va contractar investigadors privats del 2005 al 2006 per identificar la font de
filtracions a la premsa. Fent-se passar per periodistes del New York Times,
el Wall Street Journal, Business Week i CNET, els
investigadors van obtenir registres telefònics, números de la Seguretat Social,
registres de trucades i informació de subscriptors de nou periodistes. Aquesta
pràctica, coneguda com “pretexting”, es va convertir en un delicte federal el
2006 gràcies a la Telephone Records and Privacy Protection Act.
La iniciativa de monitorament de mitjans del DHS
La
DHS Media Monitoring Initiative del Centre Nacional d’Operacions (NOC)
recopila i reté informació personal de periodistes, presentadors de notícies i
usuaris de xarxes socials en temps real. La seva definició d’“informació
personalment identificable” inclou “qualsevol informació que permeti inferir
directa o indirectament la identitat d’un individu.” Les dades es comparteixen
amb empreses privades i tercers internacionals.
El 70% de la intel·ligència és privada
El
capítol documenta com el govern ha externalitzat massivament les seves
operacions d’intel·ligència a empreses privades, creant un problema
d’accountability i conflicte d’interessos. S’estima que aproximadament el 70%
del pressupost d’intel·ligència dels EUA es destina a contractistes privats.
Des
de 2000 fins al 2012, la despesa en contractes del Departament de Defensa es va
més que duplicar fins a superar els $150 bilions. Empreses de fabricació
militar com Boeing, Booz Allen Hamilton, Northrop Grumman i Lockheed Martin han
creat les seves pròpies divisions d’intel·ligència.
El problema de l’externalització
Un
estudi de la GAO (Government Accountability Office) de 2009 va trobar que el
Servei Federal de Protecció del DHS tenia greus debilitats en el seu programa
de guàrdies de seguretat privats: un guàrdia armat es va adormir en el seu
torn; un altre no va identificar ni passar per raigs X una caixa de pistoles
semiautomàtiques. Els investigadors van poder passar sense ser detectats per
punts d’accés en deu instal·lacions federals de quatre ciutats.
Les empreses financen la policia local
JPMorgan
Chase va contribuir $4,6 milions en efectiu, béns i serveis a la Fundació de la
Policia de Nova York, incloent 1.000 ordinadors personals i 2.000 portàtils
nous per als cotxes patrulla. Bank of America va prometre donar deu cases a la
policia de Detroit. IBM va ajudar a establir un sistema de vídeo-vigilància a
Chicago integrant càmeres existents amb 150.000 càmeres noves amb reconeixement
facial i seguiment automàtic.
Boghosian
planteja la pregunta central: quan els interesos corporatius competeixen amb
els drets individuals, posarà la policia els interessos dels seus patrocinadors
de Wall Street per damunt de la protecció constitucional?
L’economia de les dades personals
Maria es desperta, agafa el control remot… Boghosian presenta el sistema de segmentació PersonicX Classic
Cluster Perspectives d’Acxiom, una empresa que el New York Times ha
descrit com una empresa que “penetra més profundament en la vida americana que
el FBI o l’IRS.” Coneix l’edat, raça, sexe, pes, alçada, estat civil, nivell
d’educació, política, hàbits de compra, preocupacions de salut de la llar i
somnis de vacances de pràcticament cada adult americà. El govern és un dels
seus clients.
Dades i govern: la col·lusió
Contractant
empreses privades de dades, el DOJ i el FBI accedeixen a un tresor d’informació
personal sense les restriccions de la Privacy Act de 1974, que prohibeix
al govern recollir informació per a un propòsit i usar-la per a un altre.
ChoicePoint
ha dit que té contractes amb almenys 35 agències governamentals. En una sessió
del Congrés el 2006, el senador Leahy va criticar el FBI per un contracte de
$12 milions amb ChoicePoint, qualificant-la de “model de lax protecció de
seguretat.” Un estudi va trobar que Acxiom i ChoicePoint tenien errors en el
100% dels seus informes; la taxa d’errors biogràfics d’Acxiom era del 67%, i la
de ChoicePoint del 73%.
Retencions de dades i accés “per darrere”
El
govern dels EUA no té cap llei de retenció obligatòria de dades. No obstant, la
Stored Communications Act del 1986 permet al govern obtenir accés a
comunicacions electròniques emmagatzemades per proveïdors privats. La CALEA
del 1994 obliga les empreses de telecomunicació a dissenyar els seus sistemes
de manera que puguin ser fàcilment interceptats.
L’IBM
va anunciar el 1981: “L’ordinador no ho va fer. Els ordinadors no poden cometre
delictes. Però es poden usar malament.” Tres dècades després, no existeixen les
precaucions adequades per protegir el públic contra l’espionatge cibernètic.
La història dels drons: de cerves a espies
L’autora
traça la història de la vigilància aèria des de les cometes xineses de fa 2.000
anys fins als drons moderns. L’AQM-34 Ryan Firebee, el primer dron de
vigilància sigilós, va ser creat el 1960 per la Força Aèria dels EUA. En els
anys 90, el GPS, la planificació de missions per ordinador i les comunicacions
per satèl·lit van fer factible operar drons de forma remota.
Obrint l’espai aeri domèstic als drons
El
2012, el Congrés va proporcionar $64 bilions a la indústria de drons i a les
forces de l’ordre, encarregant a la FAA establir com usar-los comercialment
abans de 2015. La FAA Modernization and Reform Act de 2012, aprovada
sense debat públic (ni els membres del Privacy Caucus del Congrés no en
sabien res fins que va passar), va obrir l’espai aeri a l’ús extensiu de drons.
Governs
i empreses es preveuen que gastaran fins a $90 bilions en drons en la dècada
posterior a l’aprovació. Junt amb la pressió del lobby de la indústria dels
drons (l’AUVSI va gastar milions en el primer trimestre de 2012), l’AUVSI ha
admès en una presentació PowerPoint que les “llibertats civils” eren el
principal obstacle per a una expansió comercial. Les van tractar com un
obstacle de negoci a superar, no com un valor a respectar.
Amenaces a la privacitat
La
tecnologia dels drons supera significativament la vigilància aèria tripulada:
poden rastrejar subjectes durant períodes prolongats i usar tecnologies com el
radar làser que pot detectar imatges a través de parets. Els enginyers de la
Johns Hopkins University, finançats per la Força Aèria dels EUA, estudien
papallones per crear microvehicles aeris (MAVs) ideals per infiltrar-se en
zones urbanes densament poblades. Els drons equipats amb municions menys letals
(tasers, bales de goma, gasos lacrimògens) podrien ser desplegats contra
multituds.
El rastre digital dels ciutadans
Les
autoritats governamentals van fer 1,3 milions de peticions de dades de
subscriptors a proveïdors de telefonia mòbil el 2011. Els telèfons mòbils
envien senyals a les torres cada set segons, registrant ubicacions en un radi
de 150 peus, fins i tot quan no s’estan usant per trucar. Per llei, les
empreses de telefonia han de conservar registres dels números als quals es fan
trucades.
El
Tribunal Suprem dels EUA va decidir el 2012 que la policia necessita ordre
judicial per instal·lar rastreadors GPS als vehicles dels sospitosos (United
States v. Jones). Però no existia legislació equivalent per a la vigilància
de telèfons mòbils o serveis de localització.
RFID: de les etiquetes dels llavis als xips humans
Boghosian
explica com la tecnologia RFID, originalment militar, va ser adaptada per un
gestor de Procter & Gamble per a l’inventari de pintallavis. Avui, 70.000
animals de companyia perduts es reuneixen anualment amb els seus propietaris
gràcies a xips RFID. Però les aplicacions de vigilància van molt més lluny:
•
Una escola primària de
Richmond, Califòrnia, va incorporar xips RFID a la roba dels nens el 2010.
•
Estudiants de Texas porten
targetes d’identificació amb xips RFID per registrar els seus moviments al
campus.
•
Molts bars i clubs de nit usen
escàners d’ID que emmagatzemen gènere, edat, codi postal i hora d’entrada, i
venen aquestes dades a agregadors i empreses de màrqueting.
•
La FDA va aprovar el 2004 el
VeriChip, un implant RFID subcutani per a humans per a usos mèdics.
Dades de localització = perfil de vida
Katherine
Albrecht explica que els lectors RFID en portes i passadissos —combinats amb
productes etiquetats amb RFID— podrien revelar no només qui ets sinó amb qui
t’associes i quins llocs religiosos o polítics freqüentes. “Crea el potencial
no tan sols de saber-ho tot sobre mi, sinó de conèixer la gent amb qui surto.”
El moviment Occupy i la resposta repressiva
El
capítol documenta la vigilància i la repressió del moviment Occupy, que el 2011
va irrompre globalment i va plantejar qüestions sobre la llibertat d’expressió,
l’espai públic, el poder cívic i la responsabilitat corporativa. Fins al 2013,
s’havien fet més de 7.700 arrestos relacionats amb Occupy en 122 ciutats dels
EUA.
Documents
del FBI obtinguts pel Partnership for Civil Justice Fund revelen que,
des dels seus inicis l’agost de 2011, el FBI i autoritats federals es van
reunir amb la Borsa de Nova York i van desplegar forces de contraterrorisme
contra el moviment, fins i tot tot reconeixent per escrit que els organitzadors
demanaven explícitament protestas pacífiques i no condemnaven l’ús de la
violència.
Coordinació entre govern i sector privat
El
Domestic Security Alliance Council (DSAC), una “associació estratègica
entre el FBI, el DHS i el sector privat”, va emetre informes que contenien
l’avís que la informació era “destinada principalment a la comunitat de
seguretat corporativa” i que “no s’alliberarà als mitjans, al públic en general
o a altres membres del personal.”
El
FBI de Richmond, Virgínia, mantenia comunicació constant amb la Fed per
informar sobre planificació d’Occupy. Forces d’antiterrorisme van rebre
alertes. Memphis va agrupar “Aryan Nations, Occupy Wall Street i Anonymous” en
un informe de “terrorisme domèstic”.
Entrapment a Cleveland, Chicago i Houston
A
Cleveland, un confident del FBI que s’havia infiltrat a Occupy va proporcionar
alcohol, drogues i feina a membres del grup durant mesos i finalment va
organitzar que compressin explosius falsos. A Chicago, dos detectius infiltrats
van encoratjar activistes a complotar contra el cim de l’OTAN de 2012. A
Houston, un infiltrat de la policia d’Austin va construir, finançar i lliurar
els dispositius de cadena usats en una protesta al port. Com va assenyalar
l’advocat Gladden: “La policia els va construir, els va proporcionar, els va
pagar, els va adaptar i els va lliurar.”
L’advocada
Sarah Gelsomino va descriure l’efecte sobre la gent: “Ara es senten molt
violats. Algú em va dir: ‘Occupy tracta d’unir persones i fer moviment per al
canvi social. No fèiem res dolent.’ Ara senten que eren objectiu simplement per
intentar fer canvis socials positius. La gent té por. No sap en qui confiar.”
La vigilància no ens fa més segurs
Boghosian
argumenta que el sistema de vigilància massiva és no tan sols antidemocràtic
sinó contraproduent. Mentre el FBI monitorava ambientalistes, advocats i
periodistes, els recursos per perseguir delictes de coll blanc van caure al 26%
dels nivells de 2001. Les investigacions de defraudació financera van disminuir
el 48%, les de frau d’assegurances el 75% i els casos de frau de valors un
117%. Cap banquer ha estat arrestat per fraupar, desnonar i expropiar les cases
de milions de famílies americanes, mentre milers d’americans han anat a la
presó per protestar-ho.
A
més, no hi ha proves que les càmeres de vigilància redueixin la criminalitat.
Diversos estudis a Nova York i San Francisco conclouen que les càmeres no tenen
cap efecte dissuasiu.
Exemples de resistència exitosa
L’autora
proposa models de resistència positiva:
•
El batlle de Seattle va ordenar
el 2013 que la policia retornés els seus drons al proveïdor, en resposta a les
protestes dels ciutadans.
•
El consell municipal de
Charlottesville, Virgínia, va aprovar una moratòria de dos anys sobre l’ús de
drons.
•
L’estudiant Andrea Hernandez a
Texas es va negar a portar una targeta escolar amb RFID i va portar el seu cas
als tribunals.
•
El pare Mike Webb a Maryland va
aconseguir que el seu comtat cancel·lés un programa de biometria d’empremtes
palmars a les escoles.
•
La Campaign for a
Commercial-Free Childhood va obligar Disney a deixar de comercialitzar
vídeos Baby Einstein com a educatius i va aconseguir que BusRadio, empresa que
emetia anuncis dirigits als nens als busos escolars, tanqués.
La crida a l’acció
Boghosian
conclou amb un argument poderós: la seguretat nacional ha estat usada per
justificar pràctiques que, de fet, fan el país menys segur i menys democràtic.
Necessitem restaurar els límits a l’espionatge polític i religiós d’americans
ordinaris. I necessitem seguir l’exemple dels “problemàtics” —activistes,
periodistes, advocats, alumnes que es neguen a portar xips RFID, pares que
s’oposen a l’escàner de palmeres a les cantines escolars— que exercint els seus
drets, protegeixen els de tots.
“Tots
els qui resisteixen són els custodis de la democràcia.”
PS. Podeu consultar tot el que vaig explicar d'Snowden aquí.
