La neutralització de la sort

Leaving Nothing to Chance: Equality as Luck Neutralization 

L'obra de Carl Knight, "Leaving Nothing to Chance: Equality as Luck Neutralization" (2025), defensa una versió radical i sistemàtica de l'igualitarisme de la sort (luck egalitarianism). La tesi central és que la justícia distributiva exigeix la neutralització total de la sort, incloent-hi no només la "sort bruta" (com els talents naturals), sinó també la "sort d'opció" (els resultats de les apostes voluntàries), que els igualitaristes tradicionals solien deixar que es mantinguessin.

A continuació, es presenta un resum detallat estructurat segons les seccions del llibre:

Introducció: El concepte de neutralització de la sort

Knight defineix l'igualitarisme de la sort com una teoria que busca eliminar l'impacte de la sort en la distribució de béns. A diferència de teòrics com Dworkin o Arneson, Knight proposa el que anomena Igualitarisme de la Sort Total (full luck egalitarianism), argumentant que qualsevol desigualtat derivada de l'atzar és injusta des d'una perspectiva estrictament igualitària. Sosté que la neutralització de la sort és l'única posició coherent per a un igualitarista.

---

Part I: Agència (Fonaments)

• L'argument de l'agència (Capítol 2): L'autor justifica la seva teoria basant-se en el respecte a l'agència humana. Distingeix tres tipus d'agència: l'agència d'identificació (sentir-se identificat amb el que es fa), l'agència de propòsit (capacitat de realitzar els propis plans) i l'agència de voluntat (no ser l'instrument de la voluntat d'un altre). Knight argumenta que la seva teoria és la que millor s'ajusta a aquests desitjos de respecte propi.
• La "caixa grisa" de la responsabilitat (Capítol 3): Knight critica els autors que tracten la responsabilitat com una "caixa negra" (ignorant la metafísica del lliure albir) o com una "caixa blanca" (definint-la de manera massa rígida). Ell proposa un model de "caixa grisa": la teoria de la justícia ha de filtrar les explicacions de la responsabilitat per assegurar-se que siguin realment distributives i que es basin en agència autònoma i actes passats, no en meres regulacions socials.
• Igualitarisme de la sort "prim" (Capítol 4): Analitza com la identitat personal afecta la justícia. Seguint Derek Parfit, qüestiona que la identitat numèrica sigui el que realment importa per a la prudència i la responsabilitat. Knight proposa una teoria "prima" de la identitat: si la connexió psicològica d'una persona amb el seu "jo" passat s'ha debilitat (per exemple, per traumes o el pas del temps), les recompenses o càrrecs per accions passades s'han de descomptar proporcionalment.

---

Part II: Sort d'opció (Crítica i proposta)

• El problema de les apostes dominants (Capítol 5): Aquest és un atac directe a l'igualitarisme de la sort bruta tradicional. Una aposta "dominant" és aquella que la raó ens obliga a acceptar (perquè el pitjor resultat possible és igual o millor que l'opció segura). Knight argumenta que és absurd permetre desigualtats en aquests casos només perquè la persona "va triar" apostar, ja que la tria era racionalment obligatòria.
• El principi de "ni culpa ni elecció" (Capítol 6): Knight sosté que permetre desigualtats per sort d'opció (com el resultat d'una moneda a l'aire) és inconsistent amb el principi fonamental que és injust que algú estigui pitjor que un altre sense que sigui per la seva culpa o elecció. Atès que dos jugadors que fan la mateixa aposta no es diferencien per la seva culpa, el resultat desigual és purament qüestió d'atzar.
• Igualitarisme de la sort total (Capítol 7): Aquesta és la seva proposta central. En lloc de deixar que els resultats de les apostes es mantinguin, Knight proposa que els individus rebin el valor moral esperat de les seves eleccions.
  • Probabilitats garantides: S'han d'utilitzar probabilitats basades en l'evidència disponible per a l'individu, ajustades per incapacitats no culpables.
  • Escassetat i excedent: Si la societat no té recursos per donar a tothom el seu "valor esperat", les retallades s'han de fer de manera proporcional per mantenir la igualtat relativa.

---

Part III: Objeccions i defensa

• Eficiència i incentius (Capítol 8): Respon a la crítica que neutralitzar tota la sort faria que la gent deixés d'invertir o de ser eficient. Knight argumenta que moltes d'aquestes queixes no són igualitaristes, sinó basades en el benestar total o el prioritrisme, valors que ell accepta que s'han de combinar amb la igualtat, però que no defineixen què és la igualtat en si mateixa.
• L'objecció de l'abandonament (Capítol 9): Afronta la crítica més dura: deixaria un igualitarista de la sort morir un conductor negligent que no té assegurança?. Knight argumenta que el seu model és més humà que el tradicional per diverses raons:
  1. Canvi d'identitat: Després d'un accident traumàtic, la persona sovint ha canviat prou psicològicament perquè ja no sigui just assignar-li tot el cost de la seva agència passada.
  2. Sort d'opció: Atès que l'accident és un resultat "desafortunat" d'una aposta (conduir), la seva teoria obliga a compensar la víctima pel resultat que era inesperadament dolent en comparació amb el valor esperat.
  3. Dubte metafísic: Atès que mai podem estar totalment segurs que algú tingui lliure albir total, és prudent actuar com si tothom tingués una assegurança parcial contra els seus propis errors.
• Negligència greu: Tot i així, Knight defensa que és just "abandonar" (o tractar amb més duresa) aquells que són repetidament negligents o obertament malèvols, ja que en aquests casos el valor moral esperat de les seves accions és baix i la seva identitat no ha canviat.

Comentaris finals

El llibre conclou que la igualtat és, en essència, la neutralització total de la sort realitzada plenament. El model de Knight, en combinar un enfocament moral de l'elecció amb una sensibilitat a la metafísica de la identitat i la responsabilitat, ofereix una defensa de l'estat del benestar i de l'assegurança pública des de principis purament igualitaris.

A l'obra de Carl Knight, la distinció entre sort bruta (brute luck) i sort d'opció (option luck) parteix de la definició clàssica de Ronald Dworkin, tot i que Knight acaba qüestionant la seva validesa per a una teoria de la justícia coherent.

Aquestes són les maneres en què es distingeixen en el llibre:

1. La distinció tradicional (Criteri de control i previsibilitat)

Seguint la tradició de l'igualitarisme de la sort, la diferència fonamental rau en la naturalesa del risc:

• Sort bruta: Es refereix a riscos que no són anticipables ni declinables. És la sort que "plou" sobre una persona de maneres que estan fora del seu control, com les malalties congènites o ser colpejat per un meteorit que no es podia predir.
• Sort d'opció: És el resultat d'apostes deliberades i calculades. Es dóna quan un individu accepta un risc aïllat que hauria d'haver anticipat i que podria haver declinat. Exemples típics són el joc en un casino o les inversions en borsa.

2. La definició matemàtica de Knight

Knight ofereix una interpretació més precisa de la sort d'opció per distingir-la de l'elecció pura o "elecció directa" (direct choice):

• Sort d'opció = Resultat de l'elecció — Expectativa. Per a Knight, la sort d'opció és la desviació entre el que un agent rep realment i el que era raonable esperar (el valor esperat) en el moment de prendre la decisió.

3. Crítica a la distinció com a base de la justícia

Tot i reconèixer la distinció, Knight argumenta que és un error tractar-les de manera diferent des d'una perspectiva igualitària:

• Insuficiència del criteri binari: Knight critica que l'igualitarisme de la sort tradicional utilitzi un criteri "binari" (si el risc era previsible o no) per decidir si compensar o no. Argumenta que les expectatives són escalars (una qüestió de graus) i que un canvi minúscul en la probabilitat no hauria de comportar un canvi radical en la distribució de recursos.
• Neutralització total: L'autor sosté que el resultat final de la sort d'opció (per exemple, si la moneda surt cara o creu després d'haver apostat) és tan aliè a la culpa o a l'elecció de l'individu com ho és la sort bruta. Per tant, el seu model d'igualitarisme de la sort total proposa neutralitzar ambdós tipus de sort, donant a tothom el valor moral esperat de les seves eleccions en lloc de deixar que els resultats de l'atzar dictin qui és ric o pobre.

L'obra de Carl Knight, Leaving Nothing to Chance, presenta una defensa de l'igualitarisme de la sort total (full luck egalitarianism), una teoria que exigeix la neutralització de tota la sort (tant la bruta com la d'opció) per assolir la igualtat. No obstant això, el mateix autor dedica una part considerable del llibre a analitzar i respondre a les crítiques que rep aquest enfocament radical.

Aquestes són les principals crítiques a la neutralització de la sort i a la proposta de Knight segons les fonts:

1. L'objecció de l'abandó (The Abandonment Objection)

Aquesta és la crítica més prominent contra l'igualitarisme de la sort.

• Duresa extrema: Els crítics (com Elizabeth Anderson i Marc Fleurbaey) argumenten que la teoria és massa dura perquè podria abandonar persones que han patit danys greus fruit de les seves pròpies eleccions negligents, com un conductor sense assegurança que té un accident.
• Dèficit d'humanitat: Es critica que, en centrar-se exclusivament en la responsabilitat, el sistema podria deixar morir algú al costat de la carretera simplement perquè "va triar" no assegurar-se, cosa que es considera incompatible amb una societat decent.

2. Ineficiència i desincentivació de la inversió

Els detractors argumenten que neutralitzar la sort d'opció (els resultats de les apostes o inversions voluntàries) té efectes econòmics negatius:

• Pèrdua d'eficiència: Redistribuir els guanys dels qui han tingut èxit en els seus riscos cap als qui han fracassat podria deixar tota la societat pitjor o amb guanys mínims.
• Fi de la inversió: Ronald Dworkin va suggerir que si la comunitat política esborrés les conseqüències de la sort en les inversions, les eleccions d'inversió deixarien de tenir sentit i la gent deixaria d'invertir.

3. Imposició d'externalitats sobre els no arriscats

Una crítica específica a la proposta de Knight de "pool de riscos" (risk pooling) a tota la comunitat és que genera greuges per a les persones prudents:

• Externalitats negatives: Es permet que els jugadors o persones que prenen riscos imposin els costos dels seus fracassos sobre la resta de la població, la qual pot ser molt aversa al risc i no voler subvencionar les conductes alienes.

4. Discriminació contra els qui busquen el risc

Alguns autors, inclòs Dworkin, consideren que la neutralització total de la sort d'opció és injusta per als mateixos arriscats:

• Curtailment de formes de vida: Impedir que la gent assumeixi riscos i es quedi amb els guanys (si tenen èxit) priva els individus de viure el tipus de vida que prefereixen (una vida amb apostes i emocions).
• Fracàs de l'ambició: Dworkin argumenta que la igualtat ha de permetre que la distribució sigui sensible a l'ambició; el fet de no permetre que algú conservi els guanys fruit d'una inversió intel·ligent trairia aquest principi.

5. Obstacles epistemològics i "Desertisme"

• Impossibilitat de coneixement: Elizabeth Anderson sosté que cap agència humana té la capacitat de recollir la informació necessària per saber exactament què és fruit del "desert intern" o de la sort, fent que la teoria sigui impracticable.
• Confusió amb el mèrit (Desertist theory): Alguns crítics suggereixen que la proposta de Knight no és realment una teoria de la igualtat, sinó una teoria del mèrit o "desertisme" disfressada, ja que acaba recompensant la moralitat o l'esforç en lloc d'assegurar la igualtat de resultats.

En resum, mentre Knight defensa que la neutralització total de la sort és l'única posició coherent per a un igualitarista, els seus crítics consideren que aquest enfocament condueix a un sistema excessivament moralista, ineficient i potencialment cruel en la seva aplicació pràctica.

El retorn de la geopolítica (6)

 

L'obra "New World New Rules: Global Cooperation in a World of Geopolitical Rivalries" (2025), escrita per George Papaconstantinou i Jean Pisani-Ferry, analitza la profunda contradicció actual entre una necessitat sense precedents d'acció col·lectiva global (clima, pandèmies, IA) i la debilitat extrema de les regles i institucions internacionals. Els autors proposen un full de ruta pragmàtic per reconstruir la governança en un món fragmentat.

A continuació es detalla el resum del llibre capítol per capítol:

Introducció: El buit de governança

Els autors descriuen com el món ha passat d'un model de sobirania nacional absoluta a un d'interdependència profunda, on problemes com el canvi climàtic o les pandèmies no entenen de fronteres. Tot i això, el projecte d'un "govern mundial" sembla més llunyà que mai a causa de les rivalitats geopolítiques, el populisme i el ressorgiment de la sobirania. El repte polític més gran d'avui és tancar la bretxa entre el que es requereix i la realitat institucional degradada.

Capítol 1: Governar el món

Aquest capítol traça l'evolució de la governança des del sistema de Bretton Woods creat després de la Segona Guerra Mundial (FMI, Banc Mundial i GATT/OMC). Tot i que es percep com una "edat d'or", el sistema sempre va ser incomplet i va ignorar àrees com la migració o el clima. Actualment, aquesta arquitectura està en "descomposició avançada" perquè no s'ha adaptat a un món on el Nord ha perdut influència davant la Xina, l'Índia i el Sud Global.

Capítol 2: Tres enfocaments

Els autors analitzen la governança global a través de tres lents intel·lectuals:

• Enfocament legal: Centrat en la força de la llei i les obligacions dels estats (Kelsen).
• Enfocament econòmic: Centrat en els incentius, l'acció col·lectiva i el problema del "free-rider" (Nash).
• Enfocament polític: Centrat en les relacions de poder i el paper de l'hegemonia (EUA). Conclouen que cap enfocament per si sol és suficient i que les solucions "pures" solen ser poc operatives en la pràctica.

Capítol 3: La cerca dels béns comuns globals

S'examinen tres àrees crítiques on les accions d'una part del món afecten tota la humanitat:

• Salut pública: La pandèmia de Covid-19 va mostrar com la sobirania va triomfar sobre la cooperació, amb un fracàs estrepitós en la vacunació dels països pobres.
• Acció climàtica: L'Acord de París representa un canvi cap a compromisos voluntaris i coordinats, creant una dinàmica de "competència per la decència" que, tot i ser insuficient, ha començat a moure el sector privat.
• Commons digitals: L'internet, que va néixer amb una governança multi-stakeholder lleugera, s'està fragmentant a mesura que els estats intenten reassertar el seu control per motius de seguretat i privacitat.

Capítol 4: Revisant les regles bàsiques de la ruta

Analitza els fluxos bàsics de la interdependència: comerç, finances i migració:

• Comerç: L'OMC està paralitzada, especialment el seu sistema de resolució de disputes bloquejat pels EUA. La geopolítica ha substituït la lògica del cost mínim.
• Finances: Les sancions contra Rússia han demostrat la "weaponization" (ús com a arma) de la infraestructura financera global controlada per l'Occident, accelerant la fragmentació del sistema.
• Migració: Es descriu com una "causa perduda" per a la cooperació global, on no hi ha institucions fortes ni regles comunes, i on domina el pragmatisme fred i la unilateralitat.

Capítol 5: Integració "darrere de la frontera"

Curiosament, algunes de les millors pràctiques de cooperació es troben en àrees de regulació domèstica amb impacte extraterritorial:

• Competència: Les autoritats cooperen de manera informal compartint estàndards sense un tractat global.
• Regulació bancària: El model de "coordinate-and-review" de Basilea ha demostrat ser relativament efectiu mitjançant la reputació i el monitoratge extern.
• Taxació: L'OCDE ha aconseguit èxits recents en la lluita contra l'evasió fiscal d'individus i en l'establiment d'un impost mínim global per a multinacionals.

Capítol 6: El fil d'Ariadna: què funciona i per què

Els autors identifiquen sis ingredients que determinen l'èxit de l'acció col·lectiva:

1. Identificació conjunta del problema.
2. Expertesa compartida (com l'IPCC en clima o l'FMI en macroeconomia).
3. Principis d'acció comuns (compromisos de "què no fer").
4. Mecanismes de transparència en el reportatge de dades.
5. Avaluació de resultats per adaptar les polítiques.
6. Institucions de confiança.

Capítol 7: Una agenda política per a un món fragmentat

Es proposa un programa mínim que reconegui la diversitat de preferències i el món multipolar actual. Les prioritats han de ser:

• Protegir la preservació dels béns comuns (clima, salut) de les rivalitats geopolítiques.
• Preservar la interdependència econòmica de manera "de-risked".
• Reformar les institucions per donar més pes al Sud Global, encara que això signifiqui una pèrdua d'influència directa per a Europa i els EUA.

Europa té un paper clau com a potència reguladora neutral que pot dissenyar regles globals basades en la seva experiència de construcció supranacional.

Els deu manaments per als responsables polítics

El llibre tanca amb deu principis per avançar l'agenda d'acció col·lectiva, entre els quals destaquen: prioritzar els béns comuns, oblidar les solucions "perfectes" (first-best), utilitzar solucions de geometria variable i "clubs", i aprofitar les finestres geopolítiques per assolir acords.

En el llibre New World New Rules, els autors George Papaconstantinou i Jean Pisani-Ferry proposen "deu manaments senzills" perquè els responsables polítics puguin avançar en l'agenda de l'acció col·lectiva global en un entorn fragmentat:

1. Recalibrar les prioritats: els béns comuns globals són el primer. La preservació d'aquests béns (clima, salut, digital) és una qüestió existencial i s'han de protegir de les turbulències geopolítiques.
2. Preservar la interdependència econòmica en un món multipolar. Tot i que no pot ser l'única prioritat, continua sent crucial per a la prosperitat global.
3. Oblidar les solucions de "primer millor" (first-best). Cal reconèixer que el sistema de governança global no es pot dissenyar de manera òptima en el context actual.
4. Mantenir els valors i principis bàsics. En la recerca de solucions de "segon millor", és necessari reformar i triar, però abandonar els principis bàsics deixa la política en un espai purament transaccional.
5. Fer ús de solucions de geometria variable. Són l'eina més potent disponible; cal identificar el seu potencial en diferents àrees i examinar si es poden replicar.
6. Treballar amb "clubs". Les diferents preferències impliquen diferents velocitats; per tant, cal utilitzar clubs que adoptin solucions cooperatives més avançades sense dependre del consens del mínim denominador comú.
7. Nutrir les institucions existents. Fins i tot quan una reforma integral no és possible, cal ser creatius en l'ús de les seves capacitats i aprofitar totes les sinergies possibles.
8. Alinear els incentius amb el sector privat sempre que sigui possible. Cal aprofitar els incentius privats, però evitant sempre la captura institucional per part d'interessos econòmics.
9. Utilitzar les comunitats epistèmiques i aprofitar el sentiment públic. En l'era d'internet, el coneixement expert i el suport de la societat civil poden apuntalar o destruir una direcció política.
10. Explotar les finestres geopolítiques per assolir avenços. Les decisions polítiques dures dicten el ritme de les reformes; cal buscar i aprofitar aquestes oportunitats quan es presenten per avançar en la governança global.

El concepte de "weaponization" (o ús com a arma) de les finances es refereix a la utilització del control sobre la infraestructura financera global —el que els autors anomenen la "fontaneria" de la globalització— per assolir objectius geopolítics. Aquest fenomen ha passat de ser una eina tècnica a ser un instrument de poder polític de primer ordre.

Les claus per entendre aquest concepte són:

1. Context i mecanismes d'execució

Aquesta estratègia s'ha fet especialment evident en la resposta d'Occident a la invasió russa d'Ucraïna. Els principals mecanismes utilitzats inclouen:

• Exclusió de sistemes de missatgeria interbancària: Com el bloqueig de l'accés a SWIFT, que impedeix a les entitats financeres d'un país realitzar transaccions internacionals amb facilitat.
• Bloqueig de divises: La prohibició d'utilitzar monedes dominants, com el dòlar o l'euro, per a liquidacions i transaccions comercials.
• Immobilització d'actius: La congelació de les reserves de divises estrangeres d'un banc central (com els més de 300.000 milions de dòlars del Banc Central de Rússia), impedint que un estat pugui utilitzar la seva pròpia riquesa per estabilitzar la seva economia o finançar un conflicte.

2. La base del poder financer

Aquesta capacitat de "weaponization" recau en el fet que l'Occident manté un monopoli de facto sobre la infraestructura financera i les monedes de reserva. El dòlar i l'euro combinats representen aproximadament el 80% de les reserves mundials, dels valors de deute internacional i de les operacions de canvi diàries. Això permet que decisions preses a Washington o Brussel·les tinguin un impacte global immediat.

3. Conseqüències i riscos

L'ús de les finances com a arma ha transformat la percepció de la infraestructura global, que ja no es veu com un bé comú neutral, sinó com un vector de poder occidental. Això comporta diversos riscos estructurals:

• Fragmentació del sistema: Estats rivals com la Xina o l'Índia busquen alternatives per reduir la seva dependència, com la internacionalització del renminbi o la creació de sistemes de missatgeria propis.
• Pèrdua de legitimitat: Les institucions multilaterals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), poden ser vistes com a eines al servei dels interessos del Nord, el que debilita la cooperació internacional en altres àrees crítiques com el clima o la salut.
• Precedent perillós: La confiscació o el segrest d'actius sobirans crea un precedent que pot influir en les decisions futures de molts països en desenvolupament sobre on i com guardar les seves reserves.

La "weaponization" de les finances és el procés pel qual les eines que faciliten la interdependència econòmica es converteixen en instruments de coacció estatal, forçant un canvi cap a un món financer més multipolar i fragmentat.

Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present 

L'obra de Fareed Zakaria, "Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present" (2024), és una anàlisi profunda de les grans transformacions que han modelat el món modern i les reaccions (backlash) que han provocat. El llibre utilitza el concepte de "revolució" en un doble sentit: com un avenç radical cap al futur i com una voluntat nostàlgica de tornar al passat.

A continuació es detalla un resum extens estructurat segons les parts del llibre:

Introducció: Una multitud de revolucions

Zakaria argumenta que vivim en una era revolucionària on les velles divisions entre esquerra i dreta s'estan desfent. Avui dia, la fractura principal és entre el model de societat "oberta" (mercats, comerç, diversitat) i el de societat "tancada" (nacionalisme, proteccionisme, aïllament). L'autor subratlla que el progrés material i tecnològic sempre genera ansietat, la qual cosa acaba produint revolucions d'identitat i polítiques.

---

Part I: Revolucions passades

• 1. La primera revolució liberal (Països Baixos): Els holandesos van "inventar" la política i l'economia moderna al segle XVII mitjançant una societat urbana i mercantil que rebutjava la monarquia absoluta. Van ser pioners en el liberalisme clàssic, la tolerància religiosa i la innovació financera (com la Borsa d'Amsterdam).
• 2. La Revolució Gloriosa (Anglaterra): El 1688 es va produir una fusió anglo-holandesa que va establir la supremacia del Parlament i la monarquia constitucional. Va ser una revolució reeixida perquè va permetre una evolució orgànica basada en el consens entre faccions (Whigs i Tories).
• 3. La revolució fallida (França): A diferència de l'anglo-holandesa, la Revolució Francesa va intentar imposar la modernitat de dalt a baix sobre una societat no preparada. Això va derivar en el Regne del Terror i, finalment, en la dictadura de Napoleó, deixant un llegat d'inestabilitat política permanent.
• 4. La mare de totes les revolucions (Gran Bretanya industrial): La Revolució Industrial va provocar un salt de productivitat sense precedents en la història humana. Va transformar la vida quotidiana (urbanització, horaris, oci) i va canviar el mapa polític: els conservadors van passar a defensar el capitalisme i els liberals es van moure cap a la socialdemocràcia.
• 5. La verdadera revolució americana (EUA industrial): Zakaria afirma que la revolució de 1776 va ser més una guerra d'independència que una transformació social. La verdadera revolució als EUA va ser la industrialització posterior a la Guerra Civil, que va crear les coalicions polítiques modernes i el paper actiu de l'Estat en l'economia.

---

Part II: Revolucions presents

• 6. La globalització en marxa (Economia): L'autor analitza els cicles de la globalització, des de la interconnexió del segle XIX fins a la hiperglobalització dels anys 90. El col·lapse financer de 2008 va trencar la fe en els mercats lliures i va obrir la porta al populisme de dretes (Trump, Brexit) i d'esquerres (Sanders).
• 7. La informació deslligada (Tecnologia): La revolució digital ha passat de transformar el món físic a transformar el món mental. Tot i els avantatges, ha provocat una epidèmia de solitud ("Bowling Alone"), la pèrdua de confiança en els experts i la polarització en cambres d'eco digitals.
• 8. La venjança de les tribus (Identitat): Des de 1968, la política ha passat de centrar-se en la classe social a centrar-se en la identitat (raça, gènere, religió). Aquesta "revolució d'identitat" ha provocat una reacció nacionalista i religiosa contra el que molts perceben com un liberalisme cultural extrem o "wokeness".
• 9. Les revolucions duals (Geopolítica): Vivim la fi de la Pax Americana i el "retorn de la resta". Xina apareix com el desafiador del sistema i Rússia com l'actor que busca sabotejar-lo ("the spoiler state"). La gran pregunta és si la interdependència econòmica podrà evitar una guerra de grans potències.

---

Conclusió: L'abisme infinit

Zakaria conclou que els "àcids de la modernitat" han dissolt els ancoratges tradicionals de la fe i la comunitat. La llibertat ens fa més rics però també més unmoored (sense rumb) i sols. El populisme és, en realitat, una "evasió de la llibertat" que ofereix certeses falses davant l'angoixa del canvi. L'autor defensa un retorn al reformisme gradual —"reformar per preservar"— i la necessitat d'omplir el buit moral amb un compromís renovat amb els valors liberals i la cooperació.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (22)

Capitalism: A Global History 

A l'obra "Capitalism: A Global History" (2025), Sven Beckert ofereix una visió del capitalisme no com un conjunt de lleis econòmiques abstractes, sinó com un procés històric, global i contingent que ha transformat radicalment la humanitat en l'últim mil·lenni.

Introducció i Conceptes Fonamentals

Beckert defineix el capitalisme com un sistema impulsat per l'acumulació incessant de capital controlat privadament, la mercantilització d'inputs (terra, treball) i outputs, i una dependència fonamental de l'Estat. Argumenta que el capitalisme va néixer global i que la seva història no es pot explicar des d'una perspectiva exclusivament europea.

Capítol 1: Illes de Capital

El capitalisme no va brollar d'un sol lloc, sinó de la connexió entre múltiples "illes de capital" —ciutats comercials— arreu del món. Al segle XII, ports com Aden (al Iemen) ja eren nodes vibrants on els mercaders operaven amb una lògica de benefici i reinversió, connectant l'Índia, l'Àfrica i Europa.

Capítol 2: Capitalistes sense capitalisme

Durant la primera meitat del segon mil·lenni, existien mercaders rics, però el sistema dominant era el tributari o feudal. Les elits obtenien riquesa mitjançant la força o el tribut, no per l'acumulació de mercat. Aquests "capitalistes" inicials vivien en societats que oposaven resistències religioses i socials a la seva lògica d'acumulació.

---

Part I: Construint el capitalisme

• Capítol 3: La gran connexió (1450–1650): Un subsector de mercaders europeus va trencar el setge de les societats tradicionals buscant rutes cap a l'Índia i la Xina per evitar els intermediaris otomans. Aquesta expansió, recolzada per l'Estat, va crear una economia mundial unificada i jeràrquica, amb centres com Potosí (plata) i Cap Verd (esclaus i sucre). Beckert anomena aquesta fase capitalisme de guerra (war capitalism), basada en l'expansió imperial, l'esclavitud i el comerç armat.
• Capítol 4: Transformant el camp (1550–1750): El capitalisme es va forjar realment al camp mitjançant la despossessió de les terres comunals i la mercantilització del treball rural. El model de plantació al Carib (com Barbados) va ser l'avantguarda: una màquina de producció industrialitzada on el treballador (l'esclau) era ell mateix una mercaderia.
• Capítol 5: Intensificant la indústria (1600–1750): El capital mercantil va començar a controlar la producció industrial rural (protoindústria). Els mercaders de ciutats com Amsterdam o Augsburg van invertir en mines de ferro a Suècia o en la indústria del lli a Silèsia, on s'utilitzava treball forçat (segona servitud) per fabricar roba per als esclaus de les Amèriques.
• Capítol 6: La tempesta perfecta: Aquesta fase mercantil va crear bucles de retroalimentació global. Les riqueses obtingudes del tràfic d'esclaus i el sucre (com les de la família Bethmann a Bordeus) van acabar finançant les primeres fàbriques mecanitzades al cor d'Europa.

---

Part II: El gran salt

• Capítol 7: L'ascens del capitalisme industrial (1760–1850): La Revolució Industrial va ser la conseqüència, i no la causa, del capitalisme preexistent. Es va passar de la producció manual a la mecanitzada amb una dependència creixent dels combustibles fòssils (carbó). El cotó va ser la indústria líder, creant una "Gran Divergència" on Europa es va enriquir mentre marginava les manufactures d'Àsia i l'Àfrica.
• Capítol 8: Capturant l'interior (1780–1860): La indústria europea necessitava un subministrament constant de matèries primeres barates. Això va impulsar una nova florida del capitalisme de guerra: l'explosió de l'esclavitud als EUA (cotó), Cuba (sucre) i el Brasil (cafè) per alimentar les fàbriques i els consumidors urbans.
• Capítol 9: Una civilització capitalista (1830–1880): El capitalisme va deixar de ser un conjunt d'illes per convertir-se en un continent social. Va néixer una cultura burgesa global (l'òpera, el xampany, l'etiqueta) compartida per elits de Nova York, Rio de Janeiro o Calcuta. Es va consolidar la dependència total del mercat per a la subsistència diària del "nexe monetari".
• Capítol 10: Rebel·lions (1830–1870): L'ordre de l'"antic règim" capitalista va entrar en crisi per les resistències. Des de les revoltes d'esclaus a Haití i Cuba fins a les aixecaments de teixidors a Silèsia i Lió, els desposseïts van desafiar la legitimitat del sistema. Karl Marx va emergir com el crític més influent d'aquesta nova civilització.

---

Part III: Reconstruccions globals

• Capítol 11: Reconstruint el capital (1870–1914): Després de les rebel·lions i la Gran Depressió de 1873, el capitalisme es va reconstruir sobre la gran indústria pesant (acer, química, electricitat). El control va passar de la "mà invisible" del mercat a la "mà visible" de la gestió corporativa i els monopolis (com el gegant de l'acer Röchling).
• Capítol 12: Reconstruint el treball (1870–1920): La fi de l'esclavitud formal va forçar nous mètodes de control del treball, com el taylorisme o el treball per contracte. Alhora, el proletariat industrial es va organitzar en sindicats i partits de masses (com l'SPD alemany), aconseguint millores en el nivell de vida al "cor" industrial.
• Capítol 13: Enclosures (Tancaments): L'Estat va créixer fins a dimensions de "Leviatan", tancant el capital i el treball dins de marcs nacionals i imperials. L'imperialisme formal va dividir el món, marginant els estats del Sud Global i convertint-los en subministradors de matèries primeres.
• Capítol 14: Temps de monstres (1918–1945): El període més tumultuós. El col·lapse del liberalisme va portar al fordisme (producció i consum de masses) i a règims illiberals —com el feixisme i el nazisme— que van maridar la indústria amb la barbàrie i el treball forçat (empreses com BMW o IG Farben van utilitzar presoners dels camps).
• Capítol 15: Insurgents: La decolonització va ser l'actor principal que va tornar a dibuixar el mapa del capitalisme. Elits i moviments populars de l'Índia, Egipte o el Senegal van buscar estats propis per impulsar un desenvolupament nacional i van criticar la dependència econòmica del Nord.

---

Part IV: El futur del capitalisme?

• Capítol 16: Domant el capitalisme industrial (1945–1973): L'Edat d'Or o les trente glorieuses. Es va assolir un equilibri entre estats, capital i treball a Occident (exemple de Suècia), amb un creixement econòmic sense precedents i la creació de l'estat del benestar. Tot i això, el sistema es basava en el treball invisible de les dones i l'explotació intensiva de la natura.
• Capítol 17: Cavalcant el tigre (1973–2008): L'era neoliberal. Beckert descriu la crisi del pacte de postguerra i l'ascens d'un ordre que prioritza la mobilitat global del capital per sobre de la sobirania nacional. (Nota: el text proporcionat conclou amb l'anàlisi de l'inici del neoliberalisme i el paper dels pensadors neoliberals des dels anys 70).

D'acord amb l'obra de Sven Beckert, definir el capitalisme com una "revolució permanent" significa que aquest sistema no és una entitat estàtica, sinó un procés d'expansió i canvi continu que mai pot romandre estacionari.

Aquesta idea s'articula a través dels següents punts clau:

• Lògica d'acumulació incessant: El motor fonamental del capitalisme és la necessitat permanent de generar més capital. A diferència d'altres sistemes on la producció es limitava a la subsistència o al consum de luxe de les elits, el capitalisme exigeix que els beneficis es reinverteixin productivament per crear encara més riquesa de manera il·limitada.
• Expansió constant a nous espais: Per satisfer aquesta necessitat d'acumulació, el sistema està obligat a "colonitzar" contínuament nous espais geogràfics i noves esferes de la vida humana que abans n'estaven al marge. Beckert cita a Marx i Engels per descriure com aquesta necessitat "persegueix la burgesia per tota la superfície del globus", obligant-la a establir connexions a tot arreu.
• Transformació de la societat i la natura: El capitalisme actua com una força que "ho capgira tot", alterant les relacions humanes, les estructures polítiques i el medi ambient natural. És l'única revolució el nucli de la qual és ser contínua, un estat d'agitació on "tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire".
• Innovació i "destrucció creativa": El sistema es caracteritza per una acceleració de canvis tècnics i de productivitat que no tenen comparació en la història prèvia. Aquest procés, que Joseph Schumpeter va anomenar "destrucció creativa", és el batec del cor del capitalisme: la destrucció constant d'antigues estructures econòmiques per donar pas a noves de més eficients.
• Submissió al capital: En aquest procés, les relacions creades pels humans han acabat guanyant poder sobre els seus propis creadors, fent que la societat sencera sigui "subservient a un nou déu: el capital".

En resum, l'expressió indica que el capitalisme és un projecte imperial que el moment en què deixés d'expandir-se o de transformar-se, deixaria de ser capitalisme.

Un disbarat rere l'altre (43)

Informe Mensual d'Execució

El divendres passat es va presentar el projecte de pressupostos 2026, que no serà aprovat fins el 2 de juliol pel cap baix. Els darrers que es van aprovar són els de 2023, mentrestant s'ha viscut en el millor dels móns, el de la despesa finançada amb suplements de crèdit que permet l'opacitat i falta de control.

En aquest context és on podem repassar quina ha estat la despesa efectiva en salut del 2025. La xifra d'obligacions reconegudes ha estat de 16.047 milions € (p.61).  Com que el pressupost aprovat (del 2023) era 11.423 milions €, la diferència s'ha resolt amb suplements de crèdit que han fet augmentar la despesa en un 38% sense cap tipus de control sobre la priorització d'aquests recursos.

El pressupost per a 2026 és 13.840 milions € (p.29). Per tant el govern ha aprovat uns pressupostos amb unes retallades de 2.207 milions €, un 13,7% sobre el que s'ha gastat el 2025.

Si bé formalment el govern espera que el Parlament accepti aquestes retallades, en realitat, en seu parlamentària es va afirmar que aquest 2026 la despesa seria de 17.250 milions €, és a dir un augment del 7,4% sobre el que s'ha gastat el 2025. Ho vaig explicar al disbarat 39.

Agafeu-vos fort. La irresponsabilitat és notable. S'aprovaran retallades i alhora s'accepta que no es faran efectives i s'anuncia que se superarà la xifra de despesa pressupostada. 

Ens ha tocat viure en temps foscos. Mentrestant no passa res, o sembla que no passi res, fins que un dia passarà. La credibilitat política del pressupost  i dels que l'han de gestionar ha desaparegut i com bé sabeu, he dit moltes vegades que ja no cal gestió pressupostària ni calen interventors en aquest context. Ens ho podem estalviar.

Ens han instal·lat en el campi qui pugui, i qui dia passa any empeny.

PS. On no hi ha retallades és a la despesa financera, que anualment en interessos i retorn del capital i podem dedicar 10.000 milions €.

PS. Això que explico no ho trobareu als mitjans que són la  menjadora de recursos públics, recordeu que ningú mossega la mà de qui li dona el menjar.

Sebastiao Salgado

Competència a l'atenció sanitària

Competition in Health Care 

Resum de l'exemplar de la primavera de 2026 de The Journal of Economic Perspectives (Volum 40, Número 2):

Simposi: Competència a l'Atenció Sanitària

Aquest simposi analitza per què el sector sanitari dels Estats Units, malgrat dependre dels mercats, presenta preus tan elevats i una consolidació extrema.

1. L'evolució del paper de la competència (Paul B. Ginsburg):

   • Context històric: Fins als anys 70, la visió dominant (basada en Kenneth Arrow) era que la incertesa feia que els mercats no funcionessin en salut.
   • L'era de la regulació: Es va intentar controlar els costos mitjançant la regulació de preus hospitalaris (com a Maryland) i lleis de "Certificat de Necessitat" per restringir l'oferta, amb un èxit limitat en el control de la despesa total.
   • Competència gestionada: Als anys 80 es va passar a models de pagament prospectiu (DRG) i al foment de les HMO (Health Maintenance Organizations), buscant incentius perquè els proveïdors fossin eficients.
   • Transparència: Tot i que ara es publiquen preus negociats, l'impacte en el consumidor és mínim perquè els pacients sovint no poden "comprar per preu" en moments de malaltia.

2. Mercats d'assegurances de salut (Martin Gaynor i Amanda Starc):

   • Concentració extrema: Els mercats comercials estan altament concentrats; en molts estats, les tres asseguradores principals controlen més del 90% del mercat.
   • Barreres d'entrada: Les noves empreses tenen dificultats perquè, en no tenir prou afiliats, no poden negociar preus baixos amb els hospitals.
   • Consolidació vertical: Destaquen el cas de UnitedHealth Group/Optum, que ja ocupa uns 90.000 metges (el 10% del total dels EUA), cosa que els permet eludir regulacions de beneficis (MLR) pagant-se a si mateixos tarifes més altes.

3. Competència regulada transatlàntica (Lukas Kauer et al.):

   • El mandat: A Alemanya, Països Baixos i Suïssa l'assegurança és universal i obligatòria, el que redueix la rotació de pacients (turnover) a menys del 10%, mentre que als "Marketplaces" dels EUA supera el 30%.
   • Ànim de lucre: A Europa, les asseguradores són majoritàriament sense ànim de lucre i tenen costos administratius molt més baixos (3-5% vs 15% als EUA).
   • Preus de fàrmacs: Europa utilitza la negociació col·lectiva i el referenciament internacional de preus, mentre que els EUA confien en la negociació individual de cada asseguradora, pagant fins a tres vegades més per medicaments de marca.

4. Contractes anticompetitius (Anna D. Sinaiko):

   • Clàusules de domini: Els grans sistemes hospitalaris utilitzen clàusules per protegir els seus ingressos:
     • "Tot o res": Obliguen l'asseguradora a contractar tots els hospitals del sistema o cap, incloent-hi centres de baixa qualitat o preu alt.
     • "Anti-steering" i "Anti-tiering": Prohibeixen a l'asseguradora oferir descomptes als pacients perquè vagin a competidors més barats.
   • Resultats: L'ús d'aquestes clàusules per part de sistemes com Sutter Health ha portat a preus un 30% superiors a la mitjana.

5. L'era de la consolidació (Michael R. Richards i Christopher M. Whaley):

   • Tres onades: 1. Fusions horitzontals d'hospitals. 2. Integració vertical amb metges. 3. Entrada del Capital Privat (PE) i estructures "payvider" (asseguradores que compren metges).
   • Capital Privat: Les empreses de PE han invertit 800.000 milions de dòlars en el sector (2013-2023), enfocant-se en "roll-ups" (comprar moltes pràctiques petites per guanyar poder de mercat ràpidament).
   • Diferencials de pagament: Medicare paga gairebé el doble per la mateixa prova (ex: colonoscòpia) si es fa en un hospital que en una consulta mèdica, fet que incentiva els hospitals a comprar consultes per augmentar ingressos sense canviar el servei.

6. Competència entre metges: Entrada i substitució (Joshua D. Gottlieb i Sean Nicholson):

   • Restricció de l'oferta: Els EUA tenen només 2,7 metges per cada 1.000 habitants (enfront del 3,8 de la mitjana de l'OCDE) degut a límits històrics en les places de les facultats i residències.
   • Especialització vs. Primària: Les barreres d'entrada són més altes en les especialitats que més paguen (ex: ortopèdia o plàstica), on els candidats necessiten currículums de recerca molt més extensos.
   • Substitució: Davant la falta de metges, hi ha hagut una explosió de Professionals d'Infermeria (NPs) i assistents mèdics, que ja fan una part important de les visites de primària i anestèsia.

7. Medicare Advantage: Competència pública vs. privada (Tim Layton et al.):

   • Creixement: Més del 50% dels beneficiaris de Medicare ja trien l'opció privada (MA).
   • El "camp inclinat": El MA és atractiu perquè el govern li fa pagaments generosos que permeten oferir beneficis extra (dentista, visió) que el Medicare tradicional no té.
   • Upcoding: Les asseguradores de MA augmenten els seus ingressos intensificant la codificació de malalties dels pacients (fins a un 20% més de risc registrat que al sistema públic).

8. Medicaid Managed Care: El model de competència licitada (Mark Shepard i Jacob Wallace):

   • Model Híbrid: L'Estat tria les empreses per concurs (procurement) i després aquestes competeixen pels afiliats.
   • Dilema de l'estalvi: Tot i que les empreses privades redueixen la despesa en salut (ex: un 25% en farmàcia), això sovint no arriba al contribuent per culpa dels alts costos d'administració i beneficis.

---

Articles de Recerca

• Guia del mètode AKM (Stéphane Bonhomme et al.):

  • Explica com separar els efectes del treballador (el seu talent permanent) i de l'empresa (la seva política salarial) en el sou.
  • Les empreses expliquen entre el 15% i el 25% de la variància salarial.
  • Alerten sobre el biaix per mobilitat limitada: si pocs treballadors canvien d'empresa, les estadístiques poden sobreestimar el pes de les empreses en la desigualtat.

• L'economia de la baixa per malaltia (Stefan Pichler et al.):

  • Presentisme vs. Absentisme: La falta de baixes pagades fa que la gent vagi a treballar malalta (presentisme), contagiant als altres i reduint la productivitat. Les baixes pagades redueixen les taxes de grip entre un 6% i un 11%.
  • EUA vs. Món: Els EUA no tenen un mandat federal, i les lleis estatals utilitzen "comptes de crèdit" (estalviar hores per malaltia), mentre que Europa utilitza sistemes de risc compartit molt més generosos.

---

Seccions Especials

• El debat de la falta de dòlars (Harris Dellas i George S. Tavlas):

  • Revisió històrica de la postguerra mundial (1945-1960). Kindleberger argumentava que la manca de dòlars a Europa era un problema de productivitat real, mentre que Friedman deia que era un problema de tipus de canvi fixos i artificials.

• Recomanacions de lectura (Timothy Taylor):

• Destaca temes com la Intel·ligència Artificial, amb estudis que mostren augments de productivitat del 15% al 50% en tasques específiques, i la preocupació pel deute global de 109 bilions de dòlars.

Una brúixola moral davant la regla de rescat (2)

 Explaining rule of rescue obligations in healthcare allocation: allowing the patient to tell the right kind of story about their life

L'article de Sean Sinclair, publicat a Medicine, Health Care and Philosophy (2022), analitza la "regla del rescat" (rule of rescue): l'obligació intuïtiva de salvar persones que s'enfronten a una mort imminent, fins i tot quan els costos són elevats i els recursos es podrien utilitzar de manera més eficient en altres intervencions.

1. El dilema de la regla del rescat

L'autor defineix la regla del rescat com una obligació d'ajudar individus la vida dels quals està en risc imminent, encara que la intervenció no maximitzi el benefici esperat amb els recursos disponibles. Sinclair cita exemples clàssics com el rescat dels miners xilens (2010) o de navegants perduts a l'oceà, on l'opinió pública rebutjaria qualsevol anàlisi de cost-benefici que impedís el rescat. En l'àmbit sanitari, això es reflecteix en la pressió per finançar fàrmacs cars per al càncer o en el fracàs de plans de salut (com el d'Oregon als anys 90) que prioritzaven condicions menors sobre malalties fatals basant-se només en l'eficiència econòmica.

2. El rebuig de la "identificabilitat"

Tradicionalment, la regla del rescat s'ha explicat pel fet que la víctima és identificable (té un nom i una cara), a diferència de les "vides estadístiques" que se salvarien amb programes de prevenció. Sinclair rebutja aquesta explicació com a base moral, argumentant que:

• La cobertura mediàtica no hauria de donar més drets a uns pacients que a altres.
• En la pràctica, quan els gestors sanitaris avaluen sol·licituds de finançament individual (on el pacient és identificable), segueix sent més just aplicar els mateixos criteris de cost-eficàcia que s'apliquen a la resta de la població.

3. Justificació 1: El risc concentrat i el "Fair Innings"

L'autor proposa que el que realment ens mou no és que la persona sigui coneguda, sinó la concentració del risc.

• Sinclair utilitza el principi del "fair innings" (una "etapa justa"), que prioritza les intervencions per a persones que s'espera que morin joves, ja que tenen una necessitat més gran d'anys de vida addicionals per haver gaudit de menys oportunitats que la mitjana.
• Això explica per què rescataríem un grup de miners joves, però no explica per què sentiríem la mateixa obligació amb miners de 80 anys.

4. Justificació 2: El valor narratiu de la vida (Argument central)

La contribució més innovadora de Sinclair és l'explicació basada en la narrativa. L'autor sosté que els humans no veiem la vida només com una suma d'utilitat (QALYs), sinó com una història que ha de tenir un tancament adequat.

• L'aversió a la mort sobtada: Prioritzem els pacients que acaben de rebre un diagnòstic terminal sobre aquells que ho saben des de fa anys, perquè els primers necessiten temps per preparar-se per a la mort.
• Activitats de tancament: Aquest temps extra permet ordenar els assumptes personals, acomiadar-se de la família, revisar la pròpia vida i acceptar la mort.
• Creixement personal: Sinclair argumenta que, seguint estructures narratives clàssiques, els individus busquen un sentit de coherència i creixement al final de les seves vides. Fins i tot la popularitat del model de les "cinc etapes del dol" de Kübler-Ross, malgrat la manca d'evidència empírica, reflecteix el desig humà que la mort sigui el final d'una progressió cap a la llum i l'acceptació.

5. Crítica a la política del NHS i propostes

L'autor analitza el "premium de final de vida" del National Health Service (NHS) del Regne Unit, que relaxa els llindars de cost-eficàcia per a pacients amb una esperança de vida curta. Sinclair identifica diversos errors en aquesta política:

• Mesura del temps: El NHS compta el temps des de la decisió de tractament, però Sinclair argumenta que s'hauria de comptar des del diagnòstic. Qui ha sabut durant anys que moriria aviat no té la mateixa necessitat de temps de preparació que qui acaba de rebre la notícia.
• Llei de rendiments decreixents: El valor de l'extensió de vida és màxim en els primers mesos després del diagnòstic (per permetre el tancament narratiu) i disminueix a mesura que passa el temps.
• Inclusió de nous casos: La regla hauria de cobrir també estats de discapacitat imminent, com un coma, que impedeixen al pacient acomiadar-se o tancar la seva història de vida.

6. Resposta a objeccions

L'article clou abordant dues crítiques:

• Rescats d'animals: Rebutja que les intuïcions siguin les mateixes. Malgrat que rescatem balenes o gossos, no sentim l'obligació moral de gastar recursos infinits ni critiquem qui decideix no fer-ho per motius de cost, a diferència del cas humà.
• Preferència per la mort ràpida: Tot i que alguns prefereixin morir dormint, Sinclair sosté que la política ha de respectar aquells que volen el temps per tancar la seva vida, de la mateixa manera que respectem els ritus funeraris.

Formentera

Què cal fer per a limitar l'extracció de valor? (2)

The Age of Extraction 

Aquest llibre de Tim Wu, "The Age of Extraction" (2025), analitza com les plataformes tecnològiques han conquerit l'economia moderna i proposa un pla per evitar que aquesta concentració de poder destrueixi la prosperitat futura. Wu argumenta que hem passat d'una era d'optimisme tecnològic on les plataformes eren catalitzadors de l'activitat econòmica a una era d'extracció de riquesa, on aquestes empreses es tornen inevitables i extreuen dades, atenció i marges de benefici de tota la resta de la societat.

Part I: Entendre el Poder de la Plataforma

Wu defineix una plataforma com qualsevol estructura que uneix dos o més grups (com compradors i venedors) per interactuar reduint costos.

• Funcions essencials: Una plataforma d'èxit resol problemes de connexió (matching), genera confiança mitjançant la informació (com les ressenyes) i permet que els petits negocis tinguin escala.
• La lliçó de la història: L'autor repassa com l'Estat va forçar la "platformització" de la informàtica (obligant IBM a separar el programari del maquinari el 1969) i de les telecomunicacions (imposant la neutralitat de xarxa a AT&T), fet que va permetre l'explosió d'innovació dels anys 80 i 90.
• L'erosió de l'optimisme: Wu explica com Google i Amazon han passat d'ajudar els altres a créixer a utilitzar el seu poder per eliminar rivals i extreure valor. El cas d'Amazon Marketplace és paradigmàtic: després d'atraure milers de venedors amb bons serveis, la plataforma va començar a apujar comissions i a forçar el pagament de publicitat per ser visible, convertint-se en una "màquina d'extracció".

Part II: El Negoci del Pasturatge (Herding)

Aquesta secció explora com les plataformes mantenen els usuaris "captius" mitjançant el disseny psicològic i la tecnologia.

• L'economia de la conveniència: Les empreses creen "cocons" (tot-en-un) basats en la mandra humana i la conveniència, el que Wu anomena el "sofalarity" (la manca total de fricció). Això crea una dependència que fa que canviar de plataforma sembli una tasca impossible.
• Big Data i IA: Les dades són valuoses quan revelen patrons que permeten predir el futur del comportament humà per vendre'l als anunciants. Sobre la Intel·ligència Artificial, Wu tem que es converteixi en una eina que fortifiqui els monopolis actuals (l'efecte Kronos, on el pare es menja els fills) i que marginalitzi els treballadors en convertir-los en "gestors intermedis d'AIs".
• Més enllà de la tecnologia: El llibre documenta com aquest model s'ha estès a la sanitat (fons de capital privat comprant pràctiques d'anestesiologia per apujar preus i explotar metges) i a l'habitatge (empreses com Invitation Homes comprant milers de cases per llogar-les mitjançant algoritmes i cobrar tarifes ocultes).

Part III: Els Perills del Poder Econòmic Centralitzat

Wu alerta sobre les conseqüències polítiques d'un sistema econòmic desequilibrat.

• El camí cap a l'autoritarisme: L'autor descriu una seqüència perillosa: Monopolització $\rightarrow$ Extracció $\rightarrow$ Ressentiment de masses $\rightarrow$ Fallida democràtica $\rightarrow$ Aparició d'un líder autoritari (strongman) que promet solucionar-ho tot.
• Lliçons del passat: Compara la situació actual amb les economies de plantació (Haiti), el feudalisme rus o els càrtels de l'Alemanya nazi, on la concentració de riquesa va portar a la fragilitat i al col·lapse.
• El mite de l'autocorrecció: Critica la idea que els mercats es regulen sols, assenyalant que els monopolistes no són "passius" sinó que actuen activament per protegir la seva posició i evitar la competència.

Part IV: Una Arquitectura de la Igualtat

Wu proposa cinc solucions estructurals per reequilibrar l'economia:

1. Antimonopoli fort: Utilitzar les lleis per evitar que les empreses comprin els seus competidors o paguin per evitar que els altres competeixin.
2. Regles de neutralitat: Prohibir que les plataformes essencials (com les de transport o comerç) discriminin entre clients o venedors de manera arbitrària.
3. Poder de contrapès (Countervailing Power): Enfortir els sindicats i els propietaris d'informació (com mitjans de comunicació) perquè puguin negociar de tu a tu amb els gegants tecnològics.
4. Regles d'utilitat pública i topalls: Tractar les plataformes essencials com a serveis públics (utilities) i posar límits a les comissions i tarifes ocultes (com els límits que té Europa per a les targetes de crèdit).
5. Restriccions de "Línia de Negoci": Prohibir a les plataformes competir contra els seus propis venedors (per exemple, que Amazon no pugui vendre els seus propis productes "Amazon Basics" si això perjudica la competència) i evitar que els gegants tecnològics controlin les plataformes d'IA.

Wu conclou que no es tracta d'aturar la tecnologia, sinó d'assegurar-nos que les plataformes tornin al seu paper original: hostes i suports de l'activitat humana, i no els amos de l'economia.

Pharma, big pharma (63)

Be brave, be bold: Measuring the return from pharmaceutical innovation 

La 15a edició de l'informe de Deloitte, titulat "Be brave, be bold: Measuring the return from pharmaceutical innovation", analitza el rendiment de la indústria biofarmacèutica en la generació de retorns a partir de la seva inversió en R+D. L'informe destaca una trajectòria ascendent en la rendibilitat, tot i que adverteix dels reptes constants en costos i temps de desenvolupament.

A continuació es presenta un resum detallat dels punts clau de l'informe:

1. Millora en la Taxa Interna de Retorn (IRR)

L'anàlisi de 2024 indica que la previsió de la taxa interna de retorn (IRR) ha augmentat fins al 5,9%, continuant la tendència a l'alça iniciada l'any anterior. Aquest creixement s'explica principalment per:

• Productes d'alt valor: L'entrada en la fase final de la línia de recerca (late-stage pipeline) de nous productes, especialment els GLP-1 per a la diabetis i la pèrdua de pes.
• Millora de les previsions comercials: Els resultats impressionants en els assajos clínics han elevat les expectatives de vendes d'actius en fases finals.
• L'impacte dels GLP-1: Sense aquests medicaments, l'IRR de 2024 cauria del 5,9% al 3,8%, demostrant la seva enorme influència en el mercat actual.

2. El Cost i l'Eficiència del Desenvolupament

Malgrat la millora del rendiment financer, els costos de desenvolupament segueixen sent un repte crític:

• Cost mitjà per actiu: El cost de desenvolupar un medicament des del descobriment fins al llançament ha augmentat fins als 2.230 milions de dòlars.
• Factors de cost: L'augment es deu a la complexitat de les malalties (com l'Alzheimer o càncers), la utilització de modalitats complexes (teràpies gèniques, conjugats d'anticossos i fàrmacs), les exigències reguladores i les dificultats en el reclutament de pacients.
• Temps de cicle: El temps necessari per passar de la Fase I al registre ja supera els 100 mesos de mitjana. La Fase III ha patit l'increment més gran, allargant-se un 12,0% en els darrers cinc anys.

3. Dinàmiques de la Línia de Recerca (Pipeline)

L'informe observa un ressorgiment dels actius "blockbuster" (aquells amb previsions de vendes superiors als 1.000 milions de dòlars):

• Noves incorporacions: 29 nous actius "blockbuster" han entrat en la fase final de recerca aquest any, un 53% més que l'any anterior.
• Concentració terapèutica: L'oncologia segueix sent l'àrea amb més inversió, concentrant el 37% de tots els actius de la línia de recerca, cosa que genera una competència intensa per pacients i llocs d'assaig.
• L'auge de l'obesitat: La previsió d'ingressos per a indicacions d'obesitat ha passat de l'1% el 2022 al 16% el 2024.

4. Innovació i Mecanismes d'Acció (MoAs)

Deloitte suggereix que les empreses han de ser "valentes" i prioritzar la innovació transformadora:

• Mecanismes d'Acció Novells: Tot i que els MoA novells (mai llançats anteriorment) representen el 23,5% del volum en desenvolupament, la seva quota d'ingressos prevista és molt superior (37,3%).
• Malalties Rares: Hi ha hagut un increment en el focus cap a les malalties rares, que ja representen el 37,4% dels actius en fases finals.

5. Fusions, Adquisicions (M&A) i IA

• Dependència externa: Els actius d'origen extern a les pròpies empreses representen el 61% de la línia de recerca en fase final, reflectint una dependència creixent de la innovació externa.
• Penya-segat de patents: Es preveu una pèrdua de 200.000 milions de dòlars en ingressos durant la propera dècada a causa de l'expiració de patents, cosa que impulsa l'activitat de fusions i adquisicions.
• El potencial de la IA: La tecnologia d'IA generativa ja està oferint retorns financers moderats o significatius segons el 42% dels executius enquestats, amb potencial per optimitzar el disseny d'assajos i reduir costos i terminis.

Recomanacions Estratègiques

Per mantenir i millorar els retorns, l'informe proposa quatre accions "valentes":

1. Prioritzar necessitats mèdiques no cobertes i mecanismes d'acció novells.
2. Adoptar tecnologies d'avantguarda, com la IA i l'edició gènica, a escala.
3. Utilitzar la presa de decisions basada en dades (advanced analytics i dades de món real) per optimitzar l'assignació de recursos.
4. Explorar nous models de col·laboració i adquisició d'innovació en fases primerenques.

Segons l'informe de Deloitte, la taxa de fracàs (o taxa d'atrició) en el desenvolupament de fàrmacs és inherentment alta, el que suposa un risc significatiu per a la inversió en R+D.

L'informe detalla les següents dades sobre els actius que no han arribat al mercat:

• Proporció d'actius finalitzats (2024): L'anàlisi mostra que la probabilitat de fracàs varia segons l'origen de l'actiu. Els actius desenvolupats internament van tenir una taxa de finalització del 12%, mentre que els actius d'origen extern (adquirits o mitjançant llicència) van presentar una taxa de finalització molt més elevada, del 14%.
• Volum de finalitzacions: Durant el cicle d'anàlisi de 2024, es van finalitzar un total de 79 actius en fase final (2 "blockbusters" i 77 altres productes), cosa que demostra l'escala dels riscos en R+D.
• Cost econòmic del fracàs: Les empreses de la cohort analitzada van gastar 7.700 milions de dòlars en assajos clínics per a actius que van ser finalitzats durant el període d'aquest informe.

Aquestes altes taxes de fracàs es deuen a diversos factors, incloent-hi la complexitat de les malalties tractades, dificultats en el reclutament de pacients per a assajos clínics i l'evolució del panorama regulador i competitiu. Per mitigar aquests riscos, l'informe recomana un enfocament més audaç basat en la presa de decisions dirigida per dades per minimitzar les terminacions en etapes tardanes.

Filopolítica (2)

Leviatan. O la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil

Avui recupero el llibre clàssic de la filosofia política, just ara que s'acaba de publicar en català. El Leviatan, de Thomas Hobbes, és una obra fonamental que descriu l'Estat com un "home artificial" (el Leviatan) creat per a la protecció i defensa de l'home natural. El llibre es divideix en diverses parts que analitzen des de la naturalesa humana fins a l'estructura del poder polític.

Introducció i Primera Part: De l'Home

Introducció: Hobbes sosté que la natura pot ser imitada per l'art de l'home per crear un animal artificial. L'Estat és aquest home artificial, on la sobirania és l'ànima, els magistrats són les articulacions, i la recompensa i el càstig són els nervis.

Capítols I - III: Sensació, Imaginació i Pensament:

• Tots els pensaments humans s'originen en la sensació, causada per la pressió d'objectes externs sobre els nostres òrgans.
• La imaginació és una "sensació que es debilita". Quan aquesta sensació s'atenua amb el temps, l'anomenem memòria.
• El discurs mental és la successió d'un pensament a un altre. Pot ser constant i regulat per un desig o designi, buscant les causes d'un efecte o els efectes d'una causa.

Capítols IV - V: El Llenguatge i la Raó:

• El llenguatge permet als homes registrar els seus pensaments i comunicar-se, sent essencial per a l'existència de la societat i el govern. La veritat i la falsedat són atributs del llenguatge, no de les coses.
• La raó es defineix com un "còmput" (sumar i restar) de les conseqüències dels noms generals. La ciència és el coneixement de les conseqüències i dependències d'un fet respecte a un altre.

Capítols VI - IX: Passions, Virtuts i Coneixement:

• Les accions voluntàries neixen d'esforços interns: l'apetit o desig (cap a alguna cosa) i l'aversió (allunyament).
• La felicitat és l'èxit continu en l'obtenció de les coses que un home desitja.
• Les virtuts intel·lectuals es divideixen en naturals (celeritat de la imaginació i bon judici) i adquirides (raó i ciència).
• El coneixement pot ser de fet (història) o de conseqüència (ciència/filosofia).

Capítols X - XII: Poder, Maneres i Religió:

• El poder d'un home són els seus mitjans per obtenir un bé futur. El valor o estimació d'un home és el seu "preu", determinat pels altres segons l'ús del seu poder.
• Hi ha una inclinació general en la humanitat: un afany perpetu i incessant de poder que només cessa amb la mort.
• La religió neix de la curiositat de l'home per les causes i de l'ansietat pel futur, que el porta a témer poders invisibles.

Capítols XIII - XVI: L'Estat de Natura i Lleis Naturals:

• En l'estat de natura, els homes són iguals en facultats, la qual cosa genera desconfiança i, finalment, guerra de tots contra tots. En aquest estat, la vida és "solitària, pobra, tosca, embrutecida i breu".
• El Dret de Natura és la llibertat de cada home d'usar el seu poder per a la seva pròpia conservació.
• La Llei de Natura és un precepte de la raó que prohibeix el que destrueix la vida. Les dues primeres són: buscar la pau i, si els altres també ho fan, renunciar al dret a totes les coses per a la defensa pròpia.
• La tercera llei és que els homes compleixin els seus pactes, origen de la justícia.
• Una multitud es converteix en una sola persona quan és representada per un home o asamblea amb el consentiment de cada individu.

---

Segona Part: De l'Estat

Capítol XVII: Generació i Definició de l'Estat: L'estat neix del desig de seguretat. Els homes confereixen tot el seu poder a un home o asamblea mitjançant un pacte: "Autoritzo i transfereixo el meu dret de governar-me a mi mateix...". Aquesta persona és el Sobirà, i tots els altres són súbdits.

Capítol XVIII: Drets dels Sobirans:

• Els súbdits no poden canviar la forma de govern ni repudiar el sobirà.
• El poder del sobirà és indivisible i no es pot perdre.
• El sobirà és jutge de les doctrines, de la propietat i de les controvèrsies.

Capítols XIX - XX: Tipus d'Estat i Domini:

• Només hi ha tres formes: Monarquia, Democràcia i Aristocràcia. Hobbes defensa la monarquia per la unió de l'interès privat del monarca amb el públic.
• La sobirania pot ser per institució (acord voluntari) o per adquisició (força, com el domini paternal o despòtic).

Capítol XXI: Llibertat dels Súbdits: La llibertat és l'absència d'impediments externs. En l'Estat, la llibertat del súbdit resideix en aquelles coses que el sobirà no ha regulat (el "silenci de la llei"). El súbdit té dret a defensar el seu cos fins i tot contra qui l'ataca legalment.

Capítols XXII - XXV: Estructures de l'Estat i Consell:

• Analitza els "sistemes" (grups d'homes units per un interès) i els ministres públics (persones emprades pel sobirà per a l'administració).
• Diferencia entre ordre (pel benefici de qui mana) i consell (pel bé de qui el rep).

Capítols XXVI - XXVIII: Lleis Civils, Delictes i Penes:

• Les lleis civils són regles que l'Estat ordena per distingir el que és just de l'injust. El sobirà no està subjecte a elles.
• Un delicte és una transgressió de la llei per acció o omissió.
• La pena és un dany infligit per l'autoritat pública perquè els homes estiguin millor disposats a l'obediència. El càstig d'innocents és contrari a la llei de natura.

Capítols XXIX - XXX: Debilitament i Missió del Sobirà:

• L'Estat es debilita per institucions imperfectes, doctrines seditioses (com pensar que cada individu és jutge del bé i el mal) o la divisió del poder.
• La missió del sobirà és procurar la seguretat del poble mitjançant la instrucció, la igualtat de tributs i la promulgació de bones lleis.

Capítol XXXI: El Regne de Déu per Natura: Déu regna sobre els homes pel seu poder irresistible. Les lleis divines es coneixen per la raó (lleis de natura), revelació o profecia. La màxima veneració a Déu és l'obediència a les seves lleis.

Segons Thomas Hobbes al Leviatan, una llei de natura (lex naturalis) és un precepte o norma general establerta per la raó que prohibeix a un home fer allò que pot destruir la seva vida o privar-lo dels mitjans per conservar-la. Mentre que el "dret de natura" és la llibertat d'actuar, la "llei de natura" determina i obliga a l'acció o a l'omissió.

Les principals lleis de natura descrites a l'obra són:

Les lleis fonamentals (Capítol XIV)

1. Cercar la pau i seguir-la: És la llei primera i fonamental. Ordena que cada home ha d'esforçar-se per la pau mentre tingui esperança d'assolir-la; quan no pot, pot cercar i utilitzar totes les ajudes i avantatges de la guerra.
2. Renunciar al dret a totes les coses: Derivada de la primera, estableix que un home ha d'estar disposat, quan els altres també ho estiguin, a renunciar al seu dret a tot en pro de la pau i la defensa pròpia, conformant-se amb tanta llibertat davant els altres com la que ell permetria als altres davant seu.

Altres lleis de natura (Capítol XV)

3. Complir els pactes celebrats: Hobbes la defineix com la font i l'origen de la justícia. Sense aquesta llei, els pactes són paraules buides i es manté l'estat de guerra.
4. Gratitud: Que qui rebi un benefici d'un altre per pura gràcia s'esforci perquè el benefactor no tingui motiu raonable per penedir-se de la seva bona voluntat.
5. Compluència (Acomodament mutu): Que cada individu s'esforci per acomodar-se als altres per facilitar la societat.
6. Facilitat per perdonar: Sota garantia del futur, s'han de perdonar les ofenses passades d'aquells que, penedits, ho desitgin.
7. Vindicança orientada al bé futur: En les venjances (tornar mal per mal), no s'ha de considerar la magnitud del mal passat, sinó la magnitud del bé que ha de venir (correcció de l'ofensor o exemple per als altres).
8. Contra la contumèlia: Cap home ha de manifestar odi o menyspreu cap a un altre mitjançant actes, paraules, gestos o actituds.
9. Contra l'orgull: Cada home ha de reconèixer els altres com a iguals seus per naturalesa.
10. Contra l'arrogància: En iniciar condicions de pau, ningú ha d'exigir reservar-se cap dret que no acceptaria que es reservés qualsevol dels altres.
11. Equitat: Si a un home se li encomana jutjar entre altres dos, ha de procedir amb igualtat entre ells (justícia distributiva).
12. Ús igual de les coses comunes: Les coses que no es poden dividir s'han de gaudir en comú, si és possible.
13. Del sorteig: Si una cosa no es pot dividir ni gaudir en comú, el dret absolut o la primera possessió s'ha de determinar per sort.
14. Primogenitura i primer establiment: Són formes de "sort natural" per a béns indivisibles.
15. Dels mediadors: S'ha d'atorgar salconduit a tots els qui serveixen de mediadors en la pau.
16. Submissió a l'arbitratge: Les parts en disputa han de sotmetre el seu dret al judici d'un àrbitre.
17. Ningú és jutge de si mateix: Ningú és àrbitre idoni en la seva pròpia causa per la presumpció de benefici propi.
18. Imparcialitat del jutge: No es pot ser àrbitre si hi ha una causa natural de parcialitat (com un major profit o honor per la victòria d'una de les parts).
19. Dels testimonis: En controvèrsies de fet, el jutge ha de concedir crèdit a tercers testimonis.

Naturalesa i obligació de les lleis

• Regla resumida: Totes aquestes lleis es poden resumir en la sentència: "No facis a un altre el que no voldries que et fessin a tu".
• Obligació: Les lleis de natura obliguen in foro interno (en la consciència i el desig) sempre, però in foro externo (en l'aplicació pràctica) només quan hi ha prou seguretat que els altres també les observaran.
• Eternitat: Són immutables i eternes; mai la guerra pot ser legítima per conservar la vida si la pau pot fer-ho.
• Ciència moral: Hobbes afirma que la veritable Filosofia moral és precisament la ciència d'aquestes lleis de natura.

Segons l'obra de Thomas Hobbes, el Leviatan es defineix com la república o l'Estat (en llatí civitas), el qual és considerat un home artificial creat per l'art de l'home a imitació de la natura.

Aquest "home artificial" es caracteritza pels següents elements, que Hobbes compara amb l'anatomia humana:

• L'ànima: És la sobirania, que dona vida i moviment a tot el cos.
• Les articulacions: Són els magistrats i altres funcionaris de la judicatura i l'execució.
• Els nervis: Són la recompensa i el càstig, mitjançant els quals cada nexe i membre és induït a complir el seu deure.
• La potència: La constitueixen la riquesa i l'abundància de tots els membres particulars.
• La memòria: Són els consellers, que informen sobre tot allò que cal saber.
• La raó i la voluntat: Són l'equitat i les lleis.
• La salut i la malaltia: La concordia representa la salut, mentre que la sedició és la malaltia i la guerra civil és la mort.
• L'acte de creació: Els pactes o convenis mitjançant els quals s'uneixen les parts del cos polític s'assemblen al "fiat" o al "fem l'home" pronunciat per Déu en la Creació.

Hobbes ofereix una definició formal més endavant, descrivint l'Estat com "una persona de les accions de la qual una gran multitud, mitjançant pactes recíprocs de cadascun amb els altres, s'ha constituït en autora". L'objectiu d'aquest home artificial és utilitzar la força i els mitjans de tots segons consideri convenient per garantir la pau i la defensa comuna. El titular d'aquesta persona s'anomena Sobirà, i tota la resta són els seus súbdits.

Autòcrates i cleptòcrates

 Washington Is Burning: Corruption and Lies in the Age of Trump

El llibre "Washington Is Burning: Corruption and Lies in the Age of Trump" d'Andrew Cockburn és una anàlisi mordaç de la degradació del sistema polític i institucional dels Estats Units, que l'autor descriu com un "grotesc carnaval de corrupció" impulsat per l'avarícia i la descomposició de les normes democràtiques. A través d'una col·lecció d'assajos, Cockburn argumenta que la crisi actual no és només un producte de la figura de Donald Trump, sinó la culminació de dècades de negligència i egoisme per part de les elits de tots dos partits.

A continuació es detalla un resum dels eixos principals de l'obra:

1. L'Erosió del Control Constitucional

L'autor posa èmfasi en el creixement desmesurat del poder executiu, especialment a través dels poders d'emergència secrets coneguts com el "maletí dels enemics" o PEAD. Aquestes ordres permeten al president, en situacions d'emergència, imposar la llei marcial, suspendre l'habeas corpus o confiscar el control d'internet sense l'autorització del Congrés. Cockburn alerta que el Congrés ha abandonat les seves prerrogatives constitucionals, permetent que la Constitució esdevingui un simple "acord entre cavallers" que qualsevol president sense escrúpols pot ignorar.

2. La Crisi del Bipartidisme i el Control de l'Aparell

Cockburn sosté que els líders dels partits estan més interessats a mantenir el control de les seves pròpies organitzacions que a guanyar eleccions o servir l'interès nacional.

• Partit Demòcrata: Es critica durament l'aparell per suprimir moviments progressistes (com la campanya de Bernie Sanders) i imposar candidats centristes mitjançant la manipulació de les primàries.
• Convenció de 2024: El llibre descriu la convenció demòcrata com un exercici de "show business" que va silenciar deliberadament el debat sobre el suport militar a Israel i la massacre a Gaza.
• L'Indústria dels Consultors: Cockburn denuncia com el sistema electoral s'ha convertit en un negoci lucratiu per a una classe de consultors que s'enriqueixen amb anuncis de televisió ineficaços, mentre ignoren el contacte directe amb els votants.

3. El Complex Militar-Industrial i la Tecnologia

El Pentàgon es descriu com una màquina que no busca l'eficàcia en la guerra, sinó l'augment constant del pressupost per beneficiar els contractistes de defensa.

• Malbaratament: Cockburn cita exemples com l'avió cisterna KC-46 o el caça F-35, sistemes cars i defectuosos que se segueixen finançant per protegir els beneficis corporatius.
• La guerra a Ucraïna: Segons l'autor, aquest conflicte ha posat en evidència les falles del sistema: les armes sofisticades de milions de dòlars han fallat davant contramesures senzilles, obligant els EUA a enviar dispositius il·legals com les bombes de dispersió.
• Silicon Valley: S'analitza la integració de les grans tecnològiques al sistema de defensa, sovint venent promeses sobre la Intel·ligència Artificial que no es tradueixen en èxits reals al camp de batalla.

4. Corrupció en la Política Exterior i Social

El llibre revela com les decisions de política exterior sovint es prenen per interessos polítics domèstics o pressions de lobbies, com el de l'Índia o Israel.

• Honduras: Es detalla com l'administració Obama i Biden van donar suport al president Juan Orlando Hernández tot i els informes sobre el seu vincle directe amb el narcotràfic.
• Justícia Social: L'obra exposa escàndols com els "bons de brutalitat policial", on les ciutats deuen milions a Wall Street per pagar indemnitzacions per mala praxi policial, o el maltractament sistemàtic dels avis en residències privades per maximitzar beneficis.
• Medi Ambient: Cockburn critica l'ús massiu d'herbicides tòxics com el glifosat sota l'excusa de lluitar contra "espècies invasores", un negoci lucratiu vinculat a Monsanto.

5. El Segon Mandat de Trump i les "Grans Mentides"

L'apartat final i l'epíleg descriuen un segon mandat de Donald Trump marcat per una corrupció sense precedents i l'ús de la por. Cockburn analitza com Trump utilitza "grans mentides" —com la suposada onada de crim a Washington— per justificar la militarització de la seguretat i l'assalt a les llibertats civils. També es destaca la influència dels oligarques de Silicon Valley, com Peter Thiel i Elon Musk, en el disseny d'una economia basada en la IA i el sector cripto sense regulació.

En conclusió, el llibre és un retrat desolador d'una superpotència en decadència on les estructures de poder estan tan degradades que ja no serveixen a la població, sinó exclusivament a una elit que prioritza el saqueig i la venjança.

Els principals "aliats" i oligarques de Silicon Valley que exerceixen una influència significativa en l'administració de Donald Trump són:

• Peter Thiel: Descrit com una "autoritat president" de l'oligarquia de Silicon Valley amb un paper de comandament en la creació de polítiques substantives. És mentor de J.D. Vance, a qui va finançar la carrera política, i la seva empresa, Palantir, ha estat una de les grans beneficiàries dels contractes del Pentàgon sota el mandat de Trump.
• Elon Musk: Va ser la "cara inicial del Trumpisme al poder" dirigint el DOGE (Department of Government Efficiency), una entitat creada per desmantellar la burocràcia federal amb la mentalitat de Silicon Valley de "moure's ràpid i trencar coses". Tot i això, el llibre assenyala que Musk va acabar distanciant-se de Trump i abandonant Washington.
• David Sacks: Amic i associat de Thiel, que actua com el "Zar de la IA i les Criptomonedes" a la Casa Blanca.
• Michael Kratsios: Antic cap de gabinet de Thiel, que va co-escriure el "Pla d'Acció de la IA" per a l'administració.
• Jeff Bezos: Tot i que la seva relació és més de "cortesà", s'esmenta que va buscar influència mitjançant pagaments indirectes (com una gratificació de 40 milions de dòlars a Melania Trump per un documental) per assegurar una regulació indulgent dels seus negocis.

Eixos d'influència d'aquests aliats: Aquests líders tecnològics han impulsat una agenda centrada en:

1. Intel·ligència Artificial: L'eliminació de regulacions i el desplegament de la IA en totes les àrees del govern.
2. Criptomonedes: El foment d'un sector cripto sense regulacions.
3. Energia: Una expansió massiva de la producció d'energia (incloent-hi la nuclear i els combustibles fòssils) per alimentar els centres de dades gegantins necessaris per a la IA.
4. Pressupost de Defensa: La integració definitiva del complex militar-industrial amb Silicon Valley, exemplificada en els centenars de milions de dòlars destinats a empreses com Palantir i Anduril.