La financiarització de l'economia i de la vida

Fictitious Capital: How Finance is Appropriating Our Future 

L'obra "Fictitious Capital: How Finance is Appropriating Our Future", de Cédric Durand, analitza com la financiació ha passat de ser un fenomen perifèric a convertir-se en un procés sistèmic que defineix el capitalisme contemporani, basant-se en l'acumulació de "capital fictici": drets de cobrament sobre una producció de riquesa encara no realitzada.

Introducció: El signe de la tardor

Durand sosté que l'accelerada expansió financera des dels anys 70 no és un accident, sinó un "signe de tardor" que indica el declivi del sistema. El capital fictici representa una preempció sobre la producció futura, el que implica un augment de les desigualtats i un alentiment del creixement econòmic real en els països d'ingressos alts.

Capítol 1: Més enllà de la cobdícia

L'autor argumenta que la crisi financera no es pot explicar simplement per la immoralitat o la "cobdícia" individual. Mitjançant l'anàlisi de casos com el de Goldman Sachs o el fons LTCM, Durand demostra que la finança utilitza i abusa de la seva posició de poder i de la informació asimètrica per organitzar transferències de riquesa. A més, explica com la teoria econòmica (com la de Milton Friedman) i el lobbysme polític van ser "performatius": van crear el marc intel·lectual i legal per fer possible el mercat de derivats i l'autoregulació del sector.

Capítol 2: Instabilitat financera

Aquest capítol se centra en les tesis de Hyman Minsky sobre la instabilitat intrínseca del capitalisme. Durand descriu com, en períodes de prosperitat, l'economia evoluciona des d'estructures de finançament sòlides cap a estructures "Ponzi", on els ingressos no cobreixen ni el principal ni els interessos del deute. També introdueix el concepte de supercicle financer, on la intervenció de l'Estat per evitar el col·lapse crea un "risc moral sistèmic" que incentiva preses de risc encara més grans.

Capítol 3: Capital fictici: la genealogia d'un concepte

Durand recupera el concepte de capital fictici comparant les visions de Friedrich Hayek i Karl Marx. Mentre que per a Hayek és una il·lusió creada per l'excés de crèdit que porta al malbaratament de recursos, per a Marx és una forma de capital que circula sense que la producció s'hagi realitzat encara. Marx identifica tres formes bàsiques: diners de crèdit, deute públic i accions, subratllant que la seva liquiditat és una "ficció poderosa" que pot desconnectar-se de l'economia real.

Capítol 4: L'ascens contemporani del capital fictici

Es documenta l'explosió del capital fictici des dels anys 70, mostrant com la ràtio entre la riquesa financera i el PIB s'ha multiplicat. L'autor analitza el creixement del deute privat i públic, així com la capitalització borsària, destacant com cada crisi ha estat seguida d'una represa encara més forta del deute. També descriu la "finança a l'ombra" (shadow banking), un sistema paral·lel opac que fragmenta la intermediació bancària tradicional i multiplica els riscos.

Capítol 5: Acumulació financera

El capítol demostra el desplaçament de l'acumulació cap a canals financers. S'observa un augment de la part del sector financer en el PIB i, especialment, una financiació de les empreses no financeres, que cada cop obtenen una part més gran dels seus ingressos d'interessos, dividends i guanys de capital en lloc de la seva activitat productiva original.

Capítol 6: D'on venen els beneficis financers?

Atès que la finança no produeix valor directament, Durand afirma que els beneficis financers són transferències de rendes de l'economia real. Identifica tres fonts:

1. Interessos i dividends: Deduccions dels beneficis de les empreses o dels ingressos de les llars.
2. Guanys de capital: Fruit de l'especulació i el joc de suma zero en els mercats.
3. Beneficis polítics: Rendes derivades de les garanties i subsidis implícits de l'Estat i les polítiques de liquiditat dels bancs centrals.

Capítol 7: La finança al servei de les metamorfosis del capital

L'autor examina si la finança ajuda a la transició cap a un "capitalisme cognitiu" basat en el coneixement. Recollint les tesis de Carlota Perez, Durand analitza com la finança pot actuar com a motor per desplegar nous paradigmes tecnològics (com les TIC), però també com genera bombolles i una "exuberància financera" que acaba sent destructiva i distorsionadora.

Capítol 8: L'enigma dels beneficis sense acumulació

S'explica la paradoxa de per què les empreses tenen beneficis elevats però inverteixen poc en producció. La resposta es troba en la combinació de la ideologia de la "valoració per a l'accionista" (que prioritza el repartiment de dividends) i la globalització. Les empreses del Nord externalitzen la producció al Sud global, obtenint "guanys de monopoli" i beneficis a l'estranger que no es reinverteixen domèsticament, creant una relació d'intercanvi desigual a escala planetària.

Epíleg

El llibre conclou que el capital fictici ha deixat de ser un factor dinàmic per convertir-se en un llast mort. La finança es comporta com un "mestre xantatgista": la seva hegemonia es manté només gràcies al suport incondicional de l'Estat, que socialitza les pèrdues mentre els beneficis continuen sent privats, lligant el futur de la societat a la supervivència d'un sistema parasitari.

Per a Cédric Durand, l'acumulació de capital fictici —que representa drets sobre una riquesa que encara s'ha de produir— té conseqüències profundes i generalment negatives sobre la inversió productiva en les economies avançades.

Aquestes són les principals afectacions:

• Preempció de la producció futura: L'expansió del capital fictici implica que una part creixent de la producció futura ja està compromesa per pagar deutes i dividends actuals. Això crea una càrrega que hipoteca la capacitat d'inversió a llarg termini.
• L'enigma dels "beneficis sense acumulació": S'observa una desconnexió on les empreses mantenen beneficis elevats però la inversió productiva (formació de capital fix) disminueix. Les dades mostren que, des dels anys 70, la part dels beneficis que les empreses no financeres reinverteixen en la producció ha caigut significativament en països com els EUA, el Regne Unit i França.
• Pressió de la "valoració per a l'accionista": La ideologia de maximitzar el valor per a l'accionista ha canviat l'estratègia directiva del model de "conservar i reinvertir" al de "reestructurar i distribuir". Les empreses prefereixen derivar els seus recursos cap a dividends i recompra d'accions per satisfer els mercats financers en lloc de finançar projectes industrials.
• Aversió a la inversió irreversible: Els directius han desenvolupat una por als "costos irrecuperables" lligats a la inversió productiva, que és rígida i difícil de liquidar. En canvi, prefereixen la inversió financera, que és líquida i permet obtenir retorns ràpids sense comprometre recursos de manera permanent en fàbriques o tecnologia.
• Parasitisme i filtratge de projectes: El capital fictici actua com un filtre que elimina projectes que podrien ser productius i rendibles en termes reals, però que no assoleixen els elevats llindars de rendibilitat financera exigits pels mercats. Això debilita el creixement i deprimeix l'ocupació.
• Desplaçament geogràfic de la inversió: En el context de la globalització, les empreses del Nord prefereixen realitzar Inversions Estrangeres Directes (IED) en països amb costos laborals baixos en lloc d'invertir domèsticament. Això provoca una desindustrialització i un alentiment de l'acumulació de capital en les economies riques.

Durand argumenta que el capital fictici ha passat de ser un estímul a convertir-se en un "llast mort" per al procés de reproducció social, ja que prioritza el manteniment de les rendes financeres per sobre del desenvolupament de les forces productives.

Per a Cédric Durand, el procés de titularització i el funcionament del shadow banking (o banca a l'ombra) són pilars fonamentals de l'expansió del capital fictici contemporani. A continuació se n'explica el funcionament i els riscos associats:

El procés de titularització (securitisation)

La titularització és el mecanisme que permet transformar préstecs individuals i "il·líquids" en títols financers que es poden vendre i comprar fàcilment en els mercats. El procés funciona de la següent manera:

• Desvinculació del risc: Permet separar qui distribueix el crèdit de qui n'assumeix el risc final. El banc ja no reté el deute en el seu balanç, sinó que el ven, cobrant una comissió per l'operació.
• Etapes de la cadena: La intermediació es fragmenta en diversos passos: 1) es distribueixen préstecs a llars o empreses; 2) aquests s'agrupen (packaging); 3) es creen valors basats en actius (asset-backed securities); 4) s'empaqueten de nou en productes més complexos com les Obligacions de Deute Col·lateralitzat (CDO); i 5) es venen finalment als inversors.
• Transformació de la liquiditat: Aquest procés afegeix una "transformació de la liquiditat" a les funcions bancàries tradicionals, pretenent fer segurs i líquids uns crèdits que originalment són arriscats i a llarg termini.

El sistema del shadow banking

Durand defineix el shadow banking com una "finança en xarxa", un sistema de crèdit paral·lel format per una multitud de transaccions bilaterals opaques que operen fora del marc regulador bancari tradicional.

• Evasió de la regulació: Els bancs utilitzen aquest sistema per treure actius dels seus balanços mitjançant Entitats amb Propòsits Especials (Special Purpose Entities), el que els permet estalviar en fons propis i evitar les reserves obligatòries.
• Intermediació fragmentada: A diferència del banc tradicional, el shadow banking trenca la funció d'intermediació en moltes etapes gestionades per diferents actors interdependents.

Riscos del sistema

L'expansió d'aquest model comporta perills sistèmics greus:

1. Pèrdua de mesura del risc: Com que el vincle entre el prestador inicial i l'estalviador final està molt distès, es perd la capacitat de mesurar realment el risc dels actius subjacents.
2. Risc moral i crèdit temerari: Com que els qui venen el crèdit no n'assumeixen les conseqüències si no es paga, s'incentiva la relaxació dels criteris de concessió, donant lloc a préstecs com els NINJA (No Income, No Job, no Assets).
3. Palanquejament extrem: En els mercats extraborsaris (over-the-counter), es permeten efectes de palanquejament de fins a un factor de 50; això vol dir que una caiguda del preu de només el 2% pot eliminar tot el capital inicial i provocar un col·lapse en cadena.
4. Vulnerabilitat de liquiditat: El sistema depèn totalment de mercats de finançament a curt termini (com els mercats de repo). Si aquests s'aturen per falta de confiança, com va passar el 2007-2008, l'accés al crèdit es bloqueja per a tota l'economia.
5. Opacitat i complexitat: La creació de "monstruositats" financeres exòtiques fa que, en moments de crisi, ni els mateixos operadors sàpiguen quins actius són segurs, generant una paràlisi total del sistema.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (6)

De cero a uno: cómo inventar el futuro 

L'obra "De cero a uno: cómo inventar el futuro", escrita per Peter Thiel (cofundador de PayPal i Palantir), és un tractat sobre com construir empreses que creïn coses noves i úniques per passar de "0 a 1" en lloc de limitar-se a copiar models existents.

Conceptes fonamentals i el desafiament del futur

• Capítol 1: El desafiament del futur. Thiel distingeix entre el progrés horitzontal (globalització), que és anar d'1 a n copiant el que funciona, i el progrés vertical (tecnologia), que és anar de 0 a 1 creant alguna cosa nova. Argumenta que en un món de recursos limitats, la globalització sense tecnologia és insostenible.
• Capítol 2: Festeja com si fos 1999. L'autor repassa la bombolla de les puntcom dels anys 90. Sosté que les lliçons que el món va aprendre del col·lapse (ser gradual, mantenir-se flexible, no planejar) són errònies. Thiel proposa principis oposats: és millor arriscar l'audàcia que la trivialitat i un mal pla és millor que no tenir-ne cap.

Monopoli i competència

• Capítol 3: Totes les companyies felices són diferents. Thiel afirma que el capitalisme i la competència són conceptes oposats. Mentre que les empreses en competència perfecta no obtenen beneficis, el monopoli creatiu (com Google) és el model d'èxit perquè permet capturar valor i planificar a llarg termini.
• Capítol 4: La ideologia de la competència. Sosté que la competència és una ideologia destructiva que ens fa perdre de vista el que és important per centrar-nos en els rivals. Posa com a exemple la guerra entre Microsoft i Google, que va permetre a Apple superar-los a tots dos.

Construcció d'una empresa duradora

• Capítol 5: L'avantatge de ser l'últim en moure fitxa. Un monopoli es defineix per quatre característiques: tecnologia pròpia (10 vegades millor que la resta), efectes de xarxa, economies d'escala i una marca forta. L'estratègia correcta és començar en un mercat de nínxol petit i expandir-se gradualment.
• Capítol 6: Tu no ets un bitllet de loteria. El futur es pot controlar mitjançant el disseny. Thiel classifica les visions del futur en quatre quadrants: Optimisme definit (EUA anys 50), Optimisme indefinit (actualitat), Pessimisme definit (Xina) i Pessimisme indefinit (Europa).

Mecànica interna i secrets

• Capítol 7: Segueix els diners. Explica la Llei de Potència (Principi de Pareto), on unes poques inversions o empreses generen la gran majoria dels retorns. Això implica que els emprenedors s'han de centrar en un sol negoci amb gran potencial.
• Capítol 8: Secrets. Les grans empreses es construeixen sobre secrets: veritats importants que poca gent coneix. Hi ha secrets de la natura i secrets de les persones; trobar-los és la base de la innovació.
• Capítol 9: Fundacions. Els errors en la fundació d'una startup (com triar malament els socis) són gairebé impossibles de corregir. Thiel recomana consells d'administració petits (3-5 persones) i que tothom estigui alineat a temps complet.
• Capítol 10: La mecànica de la màfia. La cultura d'empresa no són els beneficis accessoris, sinó un equip unit per una missió. Cada empleat hauria de tenir una sola tasca específica per reduir els conflictes interns.

Vendes, tecnologia i el futur

• Capítol 11: Si la construeixes, vindran? La distribució és tan important com el producte. Thiel detalla diversos models: des de vendes complexes (grans contractes) fins a màrqueting viral.
• Capítol 12: Home i màquina. L'autor s'oposa a la idea que els ordinadors substituiran els humans; el futur pertany a la complementarietat, on la tecnologia ajuda les persones a resoldre problemes complexos.
• Capítol 13: Veure verd. Analitza el fracàs de les empreses de tecnologia neta (clean-tech) per no respondre a set preguntes clau (enginyeria, temps, monopoli, persones, distribució, durabilitat i secrets). Tesla és l'excepció que va encertar en totes set.
• Capítol 14: La paradoxa dels fundadors. Els fundadors solen ser personalitats extremes que actuen com a figures centralitzadores. Societat i empresa necessiten aquestes figures singulars per anar més enllà de la millora incremental.

Conclusió: Ens enfrontem a l'estancament o a la Singularitat; la tecnologia no és automàtica i depèn de nosaltres crear el futur que volem, pensant per nosaltres mateixos per passar de 0 a 1.

El progrés de 0 a 1 és el que Peter Thiel defineix com a progrés vertical o intensiu, que consisteix a fer coses noves en lloc de copiar models que ja funcionen. Mentre que anar d'1 a n (progrés horitzontal) significa repetir o expandir el que ja coneixem —com la globalització—, el pas del 0 a l'1 implica un acte de creació únic que dóna com a resultat quelcom fresc i singular.

Aquests són els pilars fonamentals per entendre aquest concepte:

• La tecnologia com a motor: Thiel identifica el progrés de 0 a 1 amb la paraula tecnologia. Aquesta no es limita als ordinadors, sinó que és qualsevol mètode nou i millor de fer les coses que ens permeti fer més amb menys, elevant les nostres capacitats a un nivell superior.
• Diferència amb la globalització: La globalització és el procés d'agafar coses que funcionen en un lloc i fer que funcionin a tot arreu (anar d'1 a n). Thiel sosté que, en un món de recursos escassos, la globalització sense tecnologia és insostenible; per tant, el progrés vertical és el repte més important del segle XXI.
• L'exemple de la màquina d'escriure: El llibre utilitza una analogia clara: si agafes una màquina d'escriure i en construeixes cent, has fet un progrés horitzontal (1 a n). Si agafes una màquina d'escriure i construeixes un processador de textos, has fet un progrés vertical (0 a 1).
• Pensament de "startup": El progrés de 0 a 1 no succeeix de manera automàtica; requereix qüestionar les idees rebudes i repensar el negoci des de zero. Les grans organitzacions solen ser massa lentes per a aquest tipus de "miracles", que normalment provenen de grups petits de persones units per una missió (startups).
• El monopoli creatiu: Les empreses que aconsegueixen passar de 0 a 1 es converteixen en monopolis creatius, ja que fan alguna cosa tan bé que cap altra empresa pot oferir un substitut proper. Google n'és un exemple paradigmàtic en el camp dels cercadors.

En definitiva, anar de 0 a 1 significa inventar el futur mitjançant el disseny intel·ligent i un pla definit, fugint de la competència destructiva que només reparteix el valor ja existent.

Trobar secrets —aquelles veritats importants que molt poca gent coneix o amb les quals molt poca gent està d'acord— és la base per construir una empresa valuosa que passi de "0 a 1". Segons Peter Thiel, els secrets no es revelen per casualitat, sinó que requereixen una cerca implacable i una mentalitat específica.

Aquestes són les maneres i estratègies per trobar secrets en el món dels negocis segons les fonts:

1. El punt de partida: Creure que existeixen

El primer pas és psicològic: cal tenir fe en el fet que el món encara guarda secrets per descobrir. Thiel argumenta que la societat actual pateix una pèrdua de fe en les "veritats difícils", dividint el món entre allò que és fàcil o allò que és impossible (misteris), sense deixar espai per a allò que és difícil però realitzable. Si penses que una cosa és impossible, mai començaràs a intentar aconseguir-la.

2. Buscar en dues direccions: Natura i Persones

Thiel distingeix entre dos tipus de secrets on un emprenedor pot enfocar la seva mirada:

• Secrets de la natura: Són aspectes per descobrir del món físic. Per trobar-los, cal estudiar la realitat material mitjançant la ciència, la medicina o l'enginyeria.
• Secrets de les persones: Són coses que la gent no sap sobre si mateixa o coses que amaga perquè no vol que els altres se n'assabentin. Aquests secrets estan sovint menyspreats perquè no requereixen una educació universitària d'elit, sinó curiositat sobre el que és prohibit o tabú.

3. Estratègies per identificar-los

• Qüestionar la convenció: Cal identificar una creença popular que sigui delirant o arbitrària. Si pots veure què s'amaga darrere d'una opinió en què tothom està d'acord, podràs trobar la veritat paradoxal. La pregunta clau és: «Quina veritat important coneixes amb la qual concorden molt poques persones?».
• Mirar on ningú més està mirant: El millor lloc per buscar secrets és en camps que importen però que no han estat estandarditzats ni institucionalitzats. Per exemple, la nutrició és vital però no té la mateixa estructura acadèmica rígida que la física, la qual cosa la fa un lloc ideal per collir secrets.
• Analitzar les mentides del mercat: Una manera humana de trobar secrets és preguntar-se què és el que els directius no poden dir en públic. Per exemple, els monopolistes menteixen dient que tenen molta competència per evitar l'escrutini, mentre que les empreses en competència ferotge menteixen exagerant la seva singularitat per semblar valuoses. Reconèixer aquesta asimetria revela la veritat sobre el funcionament del capitalisme.
• Detectar capacitats infrautilitzades: Empreses com Airbnb o Uber van trobar secrets en la "capacitat de reserva" que tothom ignorava: l'oferta sense explorar d'habitacions buides a les cases o de seients lliures en cotxes particulars. Veure més enllà de la convenció (hotels i taxis oficials) va permetre veure oportunitats ocultes a la vista de tothom.

4. Què fer un cop trobat el secret?

Un cop descobreixes un secret, t'enfrontes a una tria: guardar-lo per a tu o explicar-lo. Thiel suggereix que explicar-lo a tothom és perillós, però no dir-lo a ningú fa impossible construir res. La solució és crear una companyia, que funciona com una "conspiració per canviar el món" on comparteixes el secret només amb aquells companys que necessites per dur a terme el pla.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (5)

The Philosopher in the Valley 

L'obra "The Philosopher in the Valley" (2025), de Michael Steinberger, és una biografia profunda i una anàlisi corporativa que explora la vida d'Alex Karp i l'ascens de Palantir Technologies. El llibre detalla com una empresa nascuda de la paranoia post-9/11 s'ha convertit en una peça central de l'aparell de seguretat global i del mercat de la intel·ligència artificial.

Pròleg: Making the World Safe for Himself

El llibre presenta Alex Karp en la seva residència de New Hampshire el 2021. Es descriu la seva vida idiosincràtica: un conseller delegat que no condueix, tanca el seu telèfon en una gàbia de Faraday per evitar l'espionatge xinès i viu protegit per excomandos noruecs. El pròleg estableix la tesi central: Palantir és un reflex de les pors i la biografia de Karp, un home que busca "fer el món segur per a ell mateix" davant l'amenaça del feixisme.

Capítol 1: The Schmattes Factory

Aquest capítol narra el paper crític de Palantir en l'evacuació de l'Afganistan el 2021. El Pentàgon va utilitzar el programari Vantage (basat en Foundry) per integrar bases de dades silonejades i gestionar la logística de milers de vols en pocs dies. S'explica la naturalesa del producte de Palantir: no recullen dades, sinó que actuen com a "fontaneria" per integrar i netejar les dades existents dels clients per facilitar la presa de decisions. També es descriu la cultura de l'empresa, que es veu a si mateixa com una "colònia d'artistes" més que una corporació tecnològica tradicional.

Capítol 2: Spun from a Different Orbit

S'aprofundeix en els orígens de Karp a Filadèlfia. Fill d'un pare jueu i una mare negra d'esquerres, va créixer en un ambient intel·lectualment exigent. Un factor determinant va ser la seva dislèxia, que ell descriu com una "benedicció i una càrrega" que el va obligar a desenvolupar capacitats de col·laboració i una intuïció per sobre de l'anàlisi de detalls. S'explica el seu pas per Haverford College i el trauma del divorci dels seus pares, que li va generar una forta inseguretat econòmica.

Capítol 3: The Silicon Valley Start-up with a Chip on Its Shoulder

Narra la trobada entre Karp i Peter Thiel a la facultat de dret de Stanford. Mentre Karp feia el doctorat a Alemanya amb Jürgen Habermas, Thiel cofundava PayPal. Després del 9/11, Thiel va tenir la idea d'utilitzar els algorismes antifrau de PayPal per lluitar contra el terrorisme. Malgrat no tenir formació tecnològica, Karp va ser elegit conseller delegat per la seva capacitat de persuasió. El capítol detalla el rebuig inicial de les firmes de capital risc de Silicon Valley i el rescat per part d'In-Q-Tel, el braç de capital risc de la CIA.

Capítol 4: Seeing Stones and Prying Eyes

Aborda el debat sobre la privadesa i les llibertats civils. Karp va introduir controls de privadesa en el programari (com rastres d'auditoria) per evitar abusos, anomenant-ho una solució "hegeliana". Tot i això, el capítol detalla escàndols on el programari va ser utilitzat de forma qüestionable, com l'espionatge a empleats de JPMorganChase o el cas HBGary Federal, on Palantir es va veure implicada en un complot per desacreditar WikiLeaks i Glenn Greenwald.

Capítol 5: The Commercial Break

Explica l'intent de Palantir d'expandir-se al sector privat. Inicialment van fracassar amb productes com Metropolis (per a finances) i van tenir problemes amb clients com Coca-Cola o Hershey per qüestions de cost i falta d'especialització sectorial. El punt d'inflexió va ser la creació de Foundry, que va permetre a empreses com Airbus i BP optimitzar les seves cadenes de producció i operacions de manera massiva.

Capítol 6: The War Against the Army

Relata la llarga batalla legal i burocràtica de Palantir contra el sistema de compres del Pentàgon. L'Exèrcit insistia a utilitzar un sistema propi (DCGS-A) que no funcionava bé al camp de batalla. Després d'anys de lobbysme i de rebre el suport de soldats que havien provat el seu programari a l'Afganistan, Palantir va demandar l'Exèrcit el 2016 i va guanyar, obligant el govern a considerar productes comercials acabats.

Capítol 7: The Peter Problem

Analitza la tensió política dins l'empresa a causa del suport de Peter Thiel a Donald Trump. Això va fer que Palantir fos vista com a "tòxica" per a molts demòcrates. El capítol descriu la gran polèmica pel treball de Palantir amb l'ICE en la detenció i deportació d'immigrants, el que va provocar protestes massives tant externes com internes. També s'esmenta la implicació de l'empresa en l'escàndol de Cambridge Analytica.

Capítol 8: Proof of Concept

La pandèmia de COVID-19 va ser el moment de validació definitiva per a Palantir. El govern dels EUA va utilitzar el sistema HHS Protect per rastrejar el virus i Tiberius per distribuir les vacunes. Gràcies a aquest èxit, Karp va decidir treure l'empresa a borsa (DPO) el setembre de 2020, traslladant la seu de Palo Alto a Denver per distanciar-se de la cultura "woke" de Silicon Valley.

Capítol 9: The Batshit-Crazy CEO

Karp es transforma en un "CEO estadista". Amb la invasió d'Ucraïna, Palantir es converteix en una eina essencial per al marcatge d'objectius militars contra Rússia. Karp és el primer gran executiu tecnològic a visitar Zelensky a Kíiv. Malgrat l'èxit bèl·lic, l'empresa pateix a borsa fins que les inversions en empreses tipus SPAC fallen i el mercat comença a dubtar de la seva rendibilitat.

Capítol 10: A Survival Situation

L'atac de Hamàs el 7 d'octubre de 2023 marca un canvi radical en Karp. Palantir es posiciona agressivament al costat d'Israel, proporcionant tecnologia per a operacions militars a Gaza i el Líban. Karp trenca definitivament amb el Partit Demòcrata pel que ell considera el seu fracàs davant l'antisemitisme i llança l'Operació Safe Haven per contractar estudiants jueus que es senten insegurs a les universitats.

Capítol 11: The Rebels Win

L'explosió de la IA generativa i el llançament de la Artificial Intelligence Platform (AIP) disparen els beneficis de Palantir. L'empresa finalment aconsegueix la rendibilitat sostinguda i entra a l'S&P 500 el 2024. Karp celebra la victòria dels "rebels" davant l'elit de Wall Street i Silicon Valley.

Epíleg

Amb la reelecció de Donald Trump el 2024, Karp i Palantir s'adapten ràpidament al nou ordre. Karp fa donacions al comitè inaugural de Trump i l'empresa guanya nous contractes multimilionaris per gestionar les deportacions massives i la iniciativa d'eficiència de DOGE liderada per Elon Musk. El llibre conclou amb un Karp que ja no amaga el seu poder, defensant que l'hegemonia de l'Oest depèn de l'ús de la força organitzada a través del programari.

L'empresa Palantir Technologies rep el seu nom de les "pedres de visió" (seeing stones) que apareixen a la trilogia d'El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien.

Aquest nom es va triar per les següents raons:

• Funció analítica: En l'obra de Tolkien, els palantiri són objectes màgics que permeten veure a través de grans distàncies i descobrir fets ocults. De manera anàloga, l'empresa construeix programari capaç de cribrar quantitats ingents de dades per identificar connexions i tendències que els analistes humans podrien trigar mesos a trobar.
• Ambigüitat i poder: Peter Thiel, cofundador de l'empresa, reconeix que el Palantir de Tolkien és un dispositiu "ambigu" perquè algunes persones hi veien més del que havien de veure, cosa que portava a resultats desastrosos. No obstant això, Thiel subratlla que la pedra va ser un element positiu i crític per a la trama: Aragorn la va utilitzar per enganyar Sàuron, provocant un atac prematur que va permetre als hòbits destruir l'Anell Únic.
• Simbolisme del "bé": Thiel sosté que, en la cosmologia de Tolkien, una eina creada per elfs bons acaba servint per a un fi bo. Això reflecteix la missió ideològica de l'empresa de ser un "escut i espasa" per a Occident, una missió que internament anomenen "salvar la Comarca" (saving the Shire).

En definitiva, s'anomenava així perquè el programari pretén ser el centre neuràlgic que crea ordre a partir del caos de les dades, facilitant la presa de decisions estratègiques en situacions difícils.

Revisitant el càlcul econòmic (5)

La fatal arrogància: Els errors del socialisme 

L'obra "La fatal arrogància: Els errors del socialisme" (1988) és el darrer llibre de Friedrich A. Hayek, escrit quan l'autor tenia gairebé 90 anys. El text actua com a epíleg i resum de tota una vida de treball intel·lectual dedicada a l'estudi dels processos socials i a la defensa de la llibertat.

La tesi central del llibre és que el socialisme constitueix un "error fatal de l'orgull intel·lectual" o "arrogància científica". Aquest error consisteix a creure que la raó humana és capaç de dissenyar o organitzar conscientment l'entramat d'interaccions humanes que anomenem societat, ignorant que aquesta és un ordre espontani resultat de l'evolució cultural.

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat per les seves idees principals i capítols:

1. Entre l'instint i la raó

Hayek situa la moral i la civilització en un espai intermedi: ni són fruit de l'instint biològic ni són producte de la raó calculada.

• Evolució cultural: A diferència de l'evolució biològica (genètica), l'evolució cultural es basa en l'aprenentatge imitatiu i la transmissió de tradicions. Les regles de conducta que han permès la civilització no van ser inventades, sinó que van prevaldre perquè els grups que les seguien van prosperar i es van multiplicar més que els altres.
• Conflicte moral: Existeix una tensió permanent entre els nostres instints primitius (solidaritat i altruisme cap al grup petit o la tribu) i les normes abstractes de l'ordre extens (propietat plural, competència, respecte als contractes).

2. Els orígens de la llibertat, la propietat i la justícia

La civilització moderna i l'ordre extens depenen de la propietat plural (privada).

• Llibertat individual: Només quan s'accepta l'existència de dominis privats on cada individu pot perseguir els seus propis fins utilitzant la seva pròpia informació, apareix la llibertat real.
• L'Estat de Dret: La justícia només pot existir sota normes fixes i generals que delimitin les esferes d'autonomia personal. Hayek critica que l'Estat hagi intentat històricament controlar aquests processos, la qual cosa sovint ha portat a la decadència de les civilitzacions (com a Roma o Egipte).

3. L'evolució del mercat i el comerç

Hayek demostra que el comerç és anterior a l'agricultura i a l'Estat organitzat.

• L'expansió humana: El comerç va permetre a l'espècie humana poblar tot el planeta en facilitar l'accés a recursos que no es trobaven en l'entorn local.
• La "ceguesa" dels filòsofs: Critica Aristòtil per no haver entès que el mercat és un mecanisme de descobriment d'informació. Aristòtil només acceptava com a ètics els objectius que beneficiaven directament el grup petit, menyspreant el lucre i l'intercanvi a llarga distància.

4. La rebel·lió de la raó: El racionalisme constructivista

L'autor analitza l'origen intel·lectual del socialisme, que vincula al racionalisme cartesiana i a pensadors com Rousseau.

• L'engany constructivista: És la creença que només és vàlid allò que la raó pot justificar o dissenyar científicament. Aquest corrent demana "alliberar-se" de les tradicions morals que perceben com a cadenes artificials, però que en realitat són les que sostenen la població actual.
• Justícia social: Hayek afirma que aquest concepte és un miratge buit. En un ordre extens, la distribució de la riquesa és un procés impersonal basat en l'oferta i la demanda, i intentar forçar una distribució "justa" basada en el mèrit destruiria el sistema de senyals que fa funcionar l'economia.

5. El problema del coneixement dispers

El nucli econòmic de l'argument és la impossibilitat del càlcul econòmic socialista.

• Informació fragmentada: La informació rellevant per a la societat està dispersa en milions de ments i és de caràcter pràctic i tàcit; cap planificador central pot reunir-la.
• El sistema de preus: Els preus actuen com a senyals abstractes que transmeten aquesta informació dispersa, permetent als individus coordinar els seus esforços sense un pla central.

6. Població i religió

• El proletariat i el capitalisme: Hayek refuta el mite que el capitalisme va empobrir la gent. Al contrari, el sistema de mercat va permetre que milions de persones que altrament haguessin mort de gana poguessin sobreviure i multiplicar-se. "El proletariat deu la seva existència al capitalisme".
• La funció de la religió: Tot i declarar-se agnòstic, Hayek reconeix que les religions monoteistes van actuar com a "guardianes de la tradició". Van ajudar a preservar regles de conducta (com la propietat i la família) durant segles abans que la raó pogués comprendre la seva utilitat social.

Conclusió: L'abandonament de les normes tradicionals del lliure mercat en favor d'una planificació racionalitzada no portaria a un món millor, sinó al col·lapse de la civilització i a la mort de gran part de la població mundial que avui depèn d'aquest ordre extens per sobreviure.

Aquí tens una anàlisi crítica dels punts més febles o polèmics del seu pensament en aquest llibre:

1. L'Evolució Cultural com a "Caixa Negra"

Hayek sosté que les institucions humanes (com la propietat privada) no són fruit de la raó, sinó d'una evolució cultural on sobreviuen els grups que adopten les millors regles.

• La crítica: Aquest determinisme evolutiu és perillós. Si només hem d'acceptar el que ha "sobreviscut", podríem justificar qualsevol institució històrica (com l'esclavitud o el patriarcat) simplement perquè va perdurar segles. Hayek sembla oblidar que la raó humana també serveix per corregir injustícies d'aquestes tradicions.

2. El "Cientisme" vs. la Realitat Social

Hayek acusa els planificadors de patir una "arrogància" per creure que tenen tota la informació.

• La crítica: Els crítics assenyalen que Hayek cau en la seva pròpia arrogància en assumir que el mercat lliure és l'únic mecanisme capaç de processar informació. Ignora que els mercats també tenen "cegueses" (fallades de mercat), com la incapacitat de gestionar el canvi climàtic o les desigualtats extremes, que són dades que el preu no sempre reflecteix a temps.

3. Una visió reduccionista de la Raó

Per a Hayek, la raó és limitada i gairebé "enemiga" de l'ordre social.

• La crítica: Autors com Keynes o filòsofs de la Il·lustració argumentarien que la raó no és només "disseny centralitzat", sinó també capacitat crítica. Negar el paper de la raó en la millora de la societat és condemnar-nos a un immobilisme on l'ésser humà és un simple espectador passiu de la tradició.

4. El biaix antropològic

Hayek afirma que l'home primitiu era "altruista i col·lectivista" i que vam haver d'aprendre a ser egoistes i competitius per progressar.

• La crítica: L'antropologia moderna ha demostrat que les societats primitives eren extremadament complexes i sovint combinaven la propietat comunal amb intercanvis sofisticats. La dicotomia de Hayek entre "instints primitius" (dolents) i "regles de mercat" (bones) és vista per molts historiadors com una simplificació excessiva per justificar el neoliberalisme.

Conclusió: Tot i que l'advertència de Hayek sobre els perills del totalitarisme i la planificació central és brillant, la seva "crítica a l'arrogància" pot convertir-se en una arrogància de signe oposat: la creença que cap intervenció humana pot millorar el sistema, deixant-nos a mercè de forces de mercat que sovint són opaques i desiguals.

Revisitant el càlcul econòmic (4)

Sobre el conocimiento

 L'obra "Sobre el conocimiento" de Friedrich A. Hayek és un recull de tres treballs fonamentals que exploren com la societat utilitza la informació i els límits de la raó humana en l'organització econòmica. El llibre se centra en la tesi que el coneixement està dispers i fragmentat, i que l'ordre social sorgeix d'un procés evolutiu i no d'un disseny deliberat.

A continuació, es presenta un resum detallat basat en els tres assajos que componen l'obra:

1. L'ús del coneixement en la societat (1945)

Aquest assaig planteja que el problema econòmic fonamental no és només l'assignació de recursos "donats", sinó com utilitzar un coneixement que no és donat a ningú en la seva totalitat.

• Coneixement de "temps i lloc": Hayek distingeix entre el coneixement científic (regles generals) i el coneixement pràctic de les circumstàncies particulars de temps i lloc. Aquest darrer és possessió exclusiva de cada individu i només es pot aprofitar si les decisions es deixen en mans d'aquests individus.
• El sistema de preus com a mecanisme de comunicació: El mercat funciona com una "maquinària per registrar el canvi" o un sistema de telecomunicacions. Els preus condensen la informació rellevant i permeten que milions de persones coordinin les seves accions sense conèixer la causa original d'un canvi (com la sobtada escassetat d'una matèria prima).
• Crítica a la planificació central: Hayek sosté que una autoritat central no pot posseir tota la informació estadística detallada per planificar eficaçment, ja que aquesta informació es perd en l'abstracció i l'agregació estadística.

2. La pretensió del coneixement (1974)

En el seu discurs del Premi Nobel, Hayek critica l'actitud "cientista" dels economistes que intenten imitar mecànicament els mètodes de les ciències físiques.

• Complexitat organitzada: L'economia tracta fenòmens de "complexitat organitzada", on el resultat depèn de la relació entre molts elements individuals. A diferència de la física, en les ciències socials no es poden conèixer totes les variables que determinen un procés.
• Límits de la predicció: A causa d'aquesta complexitat, els economistes sovint s'han de limitar a fer "prediccions per models" (atributs generals) en lloc de prediccions numèriques precises. Hayek adverteix que pretendre un control deliberat basat en coneixements que no posseïm pot portar a la tirania i a la destrucció d'una civilització.
• Fracàs de la política econòmica: Atribueix problemes com la inflació i l'atur a l'aplicació de teories macroeconòmiques errònies que només consideren magnituds mesurables, ignorant les causes reals que no es poden quantificar fàcilment.

3. Economia i coneixement (1936)

Aquest treball analitza el paper que juguen els supòsits sobre el coneixement en l'anàlisi formal de l'equilibri.

• L'equilibri com a compatibilitat de plans: Hayek redefineix l'equilibri no com un estat estàtic, sinó com una situació on els plans de diferents individus són mútuament compatibles. L'equilibri dura mentre les expectatives dels individus resulten ser correctes.
• Dades subjectives vs. fets objectius: Diferencia entre les dades tal com les coneix l'individu (subjectives) i els fets reals (objectius). El problema central de l'economia és explicar per què i com les dades subjectives acaben quadrant amb la realitat objectiva.
• La divisió del coneixement: Proposa que el problema central de l'economia és la "divisió del coneixement", un concepte anàleg a la divisió del treball. L'objectiu és entendre com la interacció espontània de persones que només tenen fragments de coneixement produeix un estat on els preus corresponen als costos sense una direcció central.

Conclusió de l'obra

L'obra conclou que la civilització avança en la mesura que podem realitzar operacions sense pensar-hi, utilitzant institucions i símbols (com els preus) que recullen coneixement que individualment no posseïm. Hayek demana una lliçó de humilitat als estudiosos de la societat per evitar el perill de voler modelar els processos socials al nostre gust.

Segons Friedrich A. Hayek, el paper fonamental del sistema de preus és actuar com un mecanisme per comunicar i transmetre informació que es troba dispersa i fragmentada entre milers d'individus. Aquest sistema permet que la societat utilitzi el coneixement de circumstàncies particulars de temps i lloc que cap planificador central podria acumular o posseir en la seva totalitat.

Les funcions clau d'aquest sistema són les següents:

• Economia de coneixements: El sistema de preus opera amb una gran eficiència perquè els participants individuals necessiten saber molt poc per prendre la decisió correcta. Només han d'observar el moviment d'uns pocs indicadors numèrics per ajustar les seves activitats, actuant com un enginyer que mira les agulles d'un mesurador.
• Maquinària per registrar el canvi: Hayek descriu el sistema de preus com un sistema de telecomunicacions o una maquinària que registra automàticament els canvis en l'economia. Per exemple, si una matèria primera com l'estany s'encareix, el consumidor només necessita saber que és més difícil d'obtenir i que ha d'economitzar-ne l'ús, sense haver de conèixer la causa original de l'escassetat.
• Coordinació de plans descentralitzats: En un sistema on el coneixement és parcial i contradictori, els preus permeten coordinar les accions separades de persones diferents de la mateixa manera que els valors subjectius ajuden un individu a coordinar el seu propi pla. Això fa possible una divisió del treball complexa sense necessitat d'una direcció conscient.
• Mecanisme de descobriment: El mercat, a través dels preus, és un mètode per descobrir informació econòmica que d'altra manera romandria oculta. Aquest procés permet que el sistema econòmic s'adapti ràpidament a les variacions segons les circumstàncies particulars de cada moment.

Hayek considera aquest mecanisme una "meravella" de l'evolució social, precisament perquè no és fruit d'un disseny humà deliberat, sinó que ha evolucionat de manera espontània per resoldre problemes que la ment humana no seria capaç de solucionar de forma conscient. La seva funció és eliminar la necessitat d'un control central i crear incentius perquè els individus actuïn de manera convenient per a l'interès general mentre persegueixen els seus propis fins.

Segons les fonts, els límits de la predicció en les ciències socials estan determinats fonamentalment per la naturalesa dels fenòmens "essencialment complexos" que tracten, els quals difereixen significativament dels fenòmens de les ciències físiques,.

Els punts clau sobre aquests límits són:

• Complexitat organitzada: A diferència de la física, que sovint tracta amb pocs factors o amb "complexitat inorganitzada" (on s'apliquen estadístiques de probabilitat), les ciències socials s'ocupen d'una complexitat organitzada. Això vol dir que el resultat depèn no només de les propietats dels elements individuals, sinó de la forma específica en què aquests elements es relacionen entre si.
• Impossibilitat d'obtenir informació completa: Per fer prediccions específiques sobre esdeveniments individuals en un sistema complex, caldria una informació completa sobre cada element individual. Aquesta informació (com les preferències o circumstàncies de cada persona en un mercat) està dispersa entre innombrables individus i no pot ser coneguda per un observador científic ni per una autoritat central,.
• Prediccions per models vs. prediccions específiques: A causa d'aquesta falta d'informació detallada, els científics socials s'han de limitar a fer "prediccions per models". Això implica que es poden predir els atributs generals o el caràcter del sistema, però no els esdeveniments particulars ni els valors numèrics exactes (com preus o salaris específics),,.
• La limitació de les dades mesurables: Sovint es comet l'error de considerar com a important només allò que es pot mesurar. Això exclou molts factors que, tot i no ser quantificables, són causes reals dels esdeveniments, portant a teories que semblen científiques però que són falses o incompletes,,.
• L'exemple del joc de pilota: Les fonts il·lustren aquest límit comparant la societat amb un joc de pilota: si coneixem les regles, podem predir quin tipus d'accions són previsibles (el model), però no podem predir el resultat exacte de cada moviment individual del joc perquè no podem conèixer tots els estats interns de cada jugador en cada moment.

En conclusió, pretendre un poder de predicció i control similar al de les ciències naturals en l'àmbit social és, segons les fonts, una "pretensió del coneixement" que pot portar a polítiques perilloses i a l'exercici de la coacció sobre els éssers humans en l'intent de modelar la societat al nostre gust.

Quant costa una atenció urgent a un hospital? (3)

INFORME 20/2025. INSTITUT CATALÀ DE LA SALUT.SERVEI D’URGÈNCIES DE L’HOSPITAL DE VILADECANS

Novament la Sindicatura ens dona la resposta a quant costa una urgència a l'Hospital de Viladecans. L'any 2022 van ser 176,94€ el cost de cada urgència. Això és menys que a Girona i a Lleida, que són hospitals de referència.

Resum amb IA. 

L’Informe 20/2025 de la Sindicatura de Comptes de Catalunya presenta una auditoria operativa del Servei d’Urgències de l’Hospital de Viladecans corresponent a l’exercici 2022. L’objectiu principal del treball és avaluat la gestió del servei sota criteris d’eficàcia, eficiència i economia, així com analitzar la seva governança i coherència amb les polítiques públiques de salut.

1. Eficàcia i Qualitat Assistencial

L'informe destaca diversos indicadors on el servei presenta un marge de millora significatiu:

• Mortalitat i morbiditat: La Sindicatura conclou que es podrien reduir els efectes adversos sobre la salut si es disminuís el temps d'espera entre l'alta d’urgències i l'ingrés real a planta.
• Readmissions: El nombre de pacients que retornen a urgències abans de 72 hores i que acaben requerint un ingrés hospitalari és superior al que s'esperaria per la casuística del centre.
• Visites no finalitzades: Existeix un volum d'altes voluntàries, administratives o evasions (pacients que marxen sense acabar l'assistència) superior al previst.
• Satisfacció de l'usuari: L'enquesta PLAENSA 2022 va donar una valoració de 7,15 sobre 10, lleugerament per sota de la mitjana de Catalunya (7,45 el 2019).

2. Eficiència i Processos de Drenatge

L’auditoria posa el focus en la saturació i la gestió del temps:

• Temps d'estada: El 50% dels pacients que han d'ingressar a l'hospital romanen més de 8 hores (480 minuts) al Servei d'Urgències, una xifra molt per sobre dels estàndards internacionals.
• Drenatge de pacients: El procés de traslladar el pacient des d'urgències fins a un llit d'hospitalització convencional incrementa el temps total de permanència en un 27,5%.
• Fiabilitat de les dades: S’han detectat discrepàncies i falta d'homogeneïtat entre les dades dels sistemes interns de l'ICS i el registre oficial CMBD-UR, especialment en els horaris d'inici de l'assistència.

3. Economia i Finançament

L'anàlisi econòmica revela un dèficit estructural en el servei:

• Infrafinançament: El cost estimat per urgència el 2022 va ser de 176,94 €, mentre que la contraprestació del CatSalut va ser de només 117,39 €.
• Dèficit total: Es calcula un dèficit de finançament de 3,16 milions d’euros per al Servei d’Urgències de l’Hospital de Viladecans durant l'exercici auditat.

4. Governança i Planificació

La Sindicatura critica aspectes formals i estructurals de la gestió:

• Manca de contracte programa: L'ICS i el CatSalut no han formalitzat l'instrument jurídic preceptiu per regular la seva relació, i les clàusules anuals se subscriuen de manera extemporània.
• Pla territorial inexistent: El Comitè Operatiu d’Urgències i Emergències (COUE) del sector no havia elaborat el 2022 un pla territorial que identifiqués les necessitats reals de la població.
• Recursos Humans: El servei presenta una elevada temporalitat, amb un 80% de la plantilla interina o temporal el 2022.
• Gestió infermera: S’utilitza un protocol de "gestió infermera de la demanda" que no compta amb un consens suficient amb els col·legis professionals ni validació de l'autoritat sanitària segons el PLANUC.

5. Coherència del Model d'Atenció

L'informe assenyala una sobrecobertura inadequada:

• Casos no urgents: El 64% de les urgències ateses eren de nivells 4 i 5 (poc o gens urgents), que haurien de ser resoltes a l'atenció primària.
• Manca de recursos locals: L'absència d’un centre d’urgències d’atenció primària (CUAP) al municipi de Viladecans desvia la demanda cap a l'hospital.
• Derivació inversa: L'any 2022 no existia un protocol de derivació inversa cap a l'atenció primària, el que afavoria l'ús hospitalari per a patologies lleus.

Recomanacions Principals

La Sindicatura recomana, entre d'altres:

1. Implementar el contracte programa entre el CatSalut i l'ICS.
2. Dissenyar un pla territorial únic i millorar el drenatge de pacients cap a planta.
3. Establir ràtios de personal segons la demanda i reduir la temporalitat.
4. Potenciar l'atenció primària i valorar la creació d'un CUAP a Viladecans per reduir la pressió hospitalària.
5. Millorar la transparència i publicar les auditories de qualitat del servei.

L'informe inclou al·legacions de l'ICS i el CatSalut on es detallen millores posteriors al 2022, com l'obertura de les noves instal·lacions de l'hospital el 2024, que han ampliat els boxs d'urgències de 24 a 38.