Tramos de aportación según la legislación actual

Tabla con 4 columnas y 6 filas. Ordenado de forma ascendente

Activos	Menos de 18.000 euros	40% 40% 40%	Sin límite
	18.000-100.000	50% 50% 50%	Sin límite
	Más de 100.000	60% 60% 60%	Sin límite
Pensionistas	Menos de 18.000 euros	10% 10% 10%	8,23€
	18.000-100.000	10% 10% 10%	18,52€
	Más de 100.000	60% 60% 60%	61,75€

Fuente: elaboración propia. EL PAÍS

Aportación según la nueva norma

Tabla con 4 columnas y 10 filas. Ordenado de forma ascendente

Activos	Menos de 9.000 euros	40% 40% 40%	8,23€
	9.000-17.999	40% 40% 40%	18,52€
	18.000-34.999	45% 45% 45%	61,75€
	35.000-59.999	45% 45% 45%	Sin tope mensual
	60.000-99.999	50% 50% 50%	Sin tope mensual
	Más de 100.000	60% 60% 60%	Sin tope mensual
Pensionistas	Menos de 18.000 euros	10% 10% 10%	8,23€
	18.000-59.999	10% 10% 10%	13,37€
	60.000-99.9999	10% 10% 10%	18,52€
	Más de 100.000	60% 60% 60%	61,75€

 

La neutralització de la sort

Leaving Nothing to Chance: Equality as Luck Neutralization 

L'obra de Carl Knight, "Leaving Nothing to Chance: Equality as Luck Neutralization" (2025), defensa una versió radical i sistemàtica de l'igualitarisme de la sort (luck egalitarianism). La tesi central és que la justícia distributiva exigeix la neutralització total de la sort, incloent-hi no només la "sort bruta" (com els talents naturals), sinó també la "sort d'opció" (els resultats de les apostes voluntàries), que els igualitaristes tradicionals solien deixar que es mantinguessin.

A continuació, es presenta un resum detallat estructurat segons les seccions del llibre:

Introducció: El concepte de neutralització de la sort

Knight defineix l'igualitarisme de la sort com una teoria que busca eliminar l'impacte de la sort en la distribució de béns. A diferència de teòrics com Dworkin o Arneson, Knight proposa el que anomena Igualitarisme de la Sort Total (full luck egalitarianism), argumentant que qualsevol desigualtat derivada de l'atzar és injusta des d'una perspectiva estrictament igualitària. Sosté que la neutralització de la sort és l'única posició coherent per a un igualitarista.

---

Part I: Agència (Fonaments)

• L'argument de l'agència (Capítol 2): L'autor justifica la seva teoria basant-se en el respecte a l'agència humana. Distingeix tres tipus d'agència: l'agència d'identificació (sentir-se identificat amb el que es fa), l'agència de propòsit (capacitat de realitzar els propis plans) i l'agència de voluntat (no ser l'instrument de la voluntat d'un altre). Knight argumenta que la seva teoria és la que millor s'ajusta a aquests desitjos de respecte propi.
• La "caixa grisa" de la responsabilitat (Capítol 3): Knight critica els autors que tracten la responsabilitat com una "caixa negra" (ignorant la metafísica del lliure albir) o com una "caixa blanca" (definint-la de manera massa rígida). Ell proposa un model de "caixa grisa": la teoria de la justícia ha de filtrar les explicacions de la responsabilitat per assegurar-se que siguin realment distributives i que es basin en agència autònoma i actes passats, no en meres regulacions socials.
• Igualitarisme de la sort "prim" (Capítol 4): Analitza com la identitat personal afecta la justícia. Seguint Derek Parfit, qüestiona que la identitat numèrica sigui el que realment importa per a la prudència i la responsabilitat. Knight proposa una teoria "prima" de la identitat: si la connexió psicològica d'una persona amb el seu "jo" passat s'ha debilitat (per exemple, per traumes o el pas del temps), les recompenses o càrrecs per accions passades s'han de descomptar proporcionalment.

---

Part II: Sort d'opció (Crítica i proposta)

• El problema de les apostes dominants (Capítol 5): Aquest és un atac directe a l'igualitarisme de la sort bruta tradicional. Una aposta "dominant" és aquella que la raó ens obliga a acceptar (perquè el pitjor resultat possible és igual o millor que l'opció segura). Knight argumenta que és absurd permetre desigualtats en aquests casos només perquè la persona "va triar" apostar, ja que la tria era racionalment obligatòria.
• El principi de "ni culpa ni elecció" (Capítol 6): Knight sosté que permetre desigualtats per sort d'opció (com el resultat d'una moneda a l'aire) és inconsistent amb el principi fonamental que és injust que algú estigui pitjor que un altre sense que sigui per la seva culpa o elecció. Atès que dos jugadors que fan la mateixa aposta no es diferencien per la seva culpa, el resultat desigual és purament qüestió d'atzar.
• Igualitarisme de la sort total (Capítol 7): Aquesta és la seva proposta central. En lloc de deixar que els resultats de les apostes es mantinguin, Knight proposa que els individus rebin el valor moral esperat de les seves eleccions.
  • Probabilitats garantides: S'han d'utilitzar probabilitats basades en l'evidència disponible per a l'individu, ajustades per incapacitats no culpables.
  • Escassetat i excedent: Si la societat no té recursos per donar a tothom el seu "valor esperat", les retallades s'han de fer de manera proporcional per mantenir la igualtat relativa.

---

Part III: Objeccions i defensa

• Eficiència i incentius (Capítol 8): Respon a la crítica que neutralitzar tota la sort faria que la gent deixés d'invertir o de ser eficient. Knight argumenta que moltes d'aquestes queixes no són igualitaristes, sinó basades en el benestar total o el prioritrisme, valors que ell accepta que s'han de combinar amb la igualtat, però que no defineixen què és la igualtat en si mateixa.
• L'objecció de l'abandonament (Capítol 9): Afronta la crítica més dura: deixaria un igualitarista de la sort morir un conductor negligent que no té assegurança?. Knight argumenta que el seu model és més humà que el tradicional per diverses raons:
  1. Canvi d'identitat: Després d'un accident traumàtic, la persona sovint ha canviat prou psicològicament perquè ja no sigui just assignar-li tot el cost de la seva agència passada.
  2. Sort d'opció: Atès que l'accident és un resultat "desafortunat" d'una aposta (conduir), la seva teoria obliga a compensar la víctima pel resultat que era inesperadament dolent en comparació amb el valor esperat.
  3. Dubte metafísic: Atès que mai podem estar totalment segurs que algú tingui lliure albir total, és prudent actuar com si tothom tingués una assegurança parcial contra els seus propis errors.
• Negligència greu: Tot i així, Knight defensa que és just "abandonar" (o tractar amb més duresa) aquells que són repetidament negligents o obertament malèvols, ja que en aquests casos el valor moral esperat de les seves accions és baix i la seva identitat no ha canviat.

Comentaris finals

El llibre conclou que la igualtat és, en essència, la neutralització total de la sort realitzada plenament. El model de Knight, en combinar un enfocament moral de l'elecció amb una sensibilitat a la metafísica de la identitat i la responsabilitat, ofereix una defensa de l'estat del benestar i de l'assegurança pública des de principis purament igualitaris.

A l'obra de Carl Knight, la distinció entre sort bruta (brute luck) i sort d'opció (option luck) parteix de la definició clàssica de Ronald Dworkin, tot i que Knight acaba qüestionant la seva validesa per a una teoria de la justícia coherent.

Aquestes són les maneres en què es distingeixen en el llibre:

1. La distinció tradicional (Criteri de control i previsibilitat)

Seguint la tradició de l'igualitarisme de la sort, la diferència fonamental rau en la naturalesa del risc:

• Sort bruta: Es refereix a riscos que no són anticipables ni declinables. És la sort que "plou" sobre una persona de maneres que estan fora del seu control, com les malalties congènites o ser colpejat per un meteorit que no es podia predir.
• Sort d'opció: És el resultat d'apostes deliberades i calculades. Es dóna quan un individu accepta un risc aïllat que hauria d'haver anticipat i que podria haver declinat. Exemples típics són el joc en un casino o les inversions en borsa.

2. La definició matemàtica de Knight

Knight ofereix una interpretació més precisa de la sort d'opció per distingir-la de l'elecció pura o "elecció directa" (direct choice):

• Sort d'opció = Resultat de l'elecció — Expectativa. Per a Knight, la sort d'opció és la desviació entre el que un agent rep realment i el que era raonable esperar (el valor esperat) en el moment de prendre la decisió.

3. Crítica a la distinció com a base de la justícia

Tot i reconèixer la distinció, Knight argumenta que és un error tractar-les de manera diferent des d'una perspectiva igualitària:

• Insuficiència del criteri binari: Knight critica que l'igualitarisme de la sort tradicional utilitzi un criteri "binari" (si el risc era previsible o no) per decidir si compensar o no. Argumenta que les expectatives són escalars (una qüestió de graus) i que un canvi minúscul en la probabilitat no hauria de comportar un canvi radical en la distribució de recursos.
• Neutralització total: L'autor sosté que el resultat final de la sort d'opció (per exemple, si la moneda surt cara o creu després d'haver apostat) és tan aliè a la culpa o a l'elecció de l'individu com ho és la sort bruta. Per tant, el seu model d'igualitarisme de la sort total proposa neutralitzar ambdós tipus de sort, donant a tothom el valor moral esperat de les seves eleccions en lloc de deixar que els resultats de l'atzar dictin qui és ric o pobre.

L'obra de Carl Knight, Leaving Nothing to Chance, presenta una defensa de l'igualitarisme de la sort total (full luck egalitarianism), una teoria que exigeix la neutralització de tota la sort (tant la bruta com la d'opció) per assolir la igualtat. No obstant això, el mateix autor dedica una part considerable del llibre a analitzar i respondre a les crítiques que rep aquest enfocament radical.

Aquestes són les principals crítiques a la neutralització de la sort i a la proposta de Knight segons les fonts:

1. L'objecció de l'abandó (The Abandonment Objection)

Aquesta és la crítica més prominent contra l'igualitarisme de la sort.

• Duresa extrema: Els crítics (com Elizabeth Anderson i Marc Fleurbaey) argumenten que la teoria és massa dura perquè podria abandonar persones que han patit danys greus fruit de les seves pròpies eleccions negligents, com un conductor sense assegurança que té un accident.
• Dèficit d'humanitat: Es critica que, en centrar-se exclusivament en la responsabilitat, el sistema podria deixar morir algú al costat de la carretera simplement perquè "va triar" no assegurar-se, cosa que es considera incompatible amb una societat decent.

2. Ineficiència i desincentivació de la inversió

Els detractors argumenten que neutralitzar la sort d'opció (els resultats de les apostes o inversions voluntàries) té efectes econòmics negatius:

• Pèrdua d'eficiència: Redistribuir els guanys dels qui han tingut èxit en els seus riscos cap als qui han fracassat podria deixar tota la societat pitjor o amb guanys mínims.
• Fi de la inversió: Ronald Dworkin va suggerir que si la comunitat política esborrés les conseqüències de la sort en les inversions, les eleccions d'inversió deixarien de tenir sentit i la gent deixaria d'invertir.

3. Imposició d'externalitats sobre els no arriscats

Una crítica específica a la proposta de Knight de "pool de riscos" (risk pooling) a tota la comunitat és que genera greuges per a les persones prudents:

• Externalitats negatives: Es permet que els jugadors o persones que prenen riscos imposin els costos dels seus fracassos sobre la resta de la població, la qual pot ser molt aversa al risc i no voler subvencionar les conductes alienes.

4. Discriminació contra els qui busquen el risc

Alguns autors, inclòs Dworkin, consideren que la neutralització total de la sort d'opció és injusta per als mateixos arriscats:

• Curtailment de formes de vida: Impedir que la gent assumeixi riscos i es quedi amb els guanys (si tenen èxit) priva els individus de viure el tipus de vida que prefereixen (una vida amb apostes i emocions).
• Fracàs de l'ambició: Dworkin argumenta que la igualtat ha de permetre que la distribució sigui sensible a l'ambició; el fet de no permetre que algú conservi els guanys fruit d'una inversió intel·ligent trairia aquest principi.

5. Obstacles epistemològics i "Desertisme"

• Impossibilitat de coneixement: Elizabeth Anderson sosté que cap agència humana té la capacitat de recollir la informació necessària per saber exactament què és fruit del "desert intern" o de la sort, fent que la teoria sigui impracticable.
• Confusió amb el mèrit (Desertist theory): Alguns crítics suggereixen que la proposta de Knight no és realment una teoria de la igualtat, sinó una teoria del mèrit o "desertisme" disfressada, ja que acaba recompensant la moralitat o l'esforç en lloc d'assegurar la igualtat de resultats.

En resum, mentre Knight defensa que la neutralització total de la sort és l'única posició coherent per a un igualitarista, els seus crítics consideren que aquest enfocament condueix a un sistema excessivament moralista, ineficient i potencialment cruel en la seva aplicació pràctica.

El retorn de la geopolítica (6)

 

L'obra "New World New Rules: Global Cooperation in a World of Geopolitical Rivalries" (2025), escrita per George Papaconstantinou i Jean Pisani-Ferry, analitza la profunda contradicció actual entre una necessitat sense precedents d'acció col·lectiva global (clima, pandèmies, IA) i la debilitat extrema de les regles i institucions internacionals. Els autors proposen un full de ruta pragmàtic per reconstruir la governança en un món fragmentat.

A continuació es detalla el resum del llibre capítol per capítol:

Introducció: El buit de governança

Els autors descriuen com el món ha passat d'un model de sobirania nacional absoluta a un d'interdependència profunda, on problemes com el canvi climàtic o les pandèmies no entenen de fronteres. Tot i això, el projecte d'un "govern mundial" sembla més llunyà que mai a causa de les rivalitats geopolítiques, el populisme i el ressorgiment de la sobirania. El repte polític més gran d'avui és tancar la bretxa entre el que es requereix i la realitat institucional degradada.

Capítol 1: Governar el món

Aquest capítol traça l'evolució de la governança des del sistema de Bretton Woods creat després de la Segona Guerra Mundial (FMI, Banc Mundial i GATT/OMC). Tot i que es percep com una "edat d'or", el sistema sempre va ser incomplet i va ignorar àrees com la migració o el clima. Actualment, aquesta arquitectura està en "descomposició avançada" perquè no s'ha adaptat a un món on el Nord ha perdut influència davant la Xina, l'Índia i el Sud Global.

Capítol 2: Tres enfocaments

Els autors analitzen la governança global a través de tres lents intel·lectuals:

• Enfocament legal: Centrat en la força de la llei i les obligacions dels estats (Kelsen).
• Enfocament econòmic: Centrat en els incentius, l'acció col·lectiva i el problema del "free-rider" (Nash).
• Enfocament polític: Centrat en les relacions de poder i el paper de l'hegemonia (EUA). Conclouen que cap enfocament per si sol és suficient i que les solucions "pures" solen ser poc operatives en la pràctica.

Capítol 3: La cerca dels béns comuns globals

S'examinen tres àrees crítiques on les accions d'una part del món afecten tota la humanitat:

• Salut pública: La pandèmia de Covid-19 va mostrar com la sobirania va triomfar sobre la cooperació, amb un fracàs estrepitós en la vacunació dels països pobres.
• Acció climàtica: L'Acord de París representa un canvi cap a compromisos voluntaris i coordinats, creant una dinàmica de "competència per la decència" que, tot i ser insuficient, ha començat a moure el sector privat.
• Commons digitals: L'internet, que va néixer amb una governança multi-stakeholder lleugera, s'està fragmentant a mesura que els estats intenten reassertar el seu control per motius de seguretat i privacitat.

Capítol 4: Revisant les regles bàsiques de la ruta

Analitza els fluxos bàsics de la interdependència: comerç, finances i migració:

• Comerç: L'OMC està paralitzada, especialment el seu sistema de resolució de disputes bloquejat pels EUA. La geopolítica ha substituït la lògica del cost mínim.
• Finances: Les sancions contra Rússia han demostrat la "weaponization" (ús com a arma) de la infraestructura financera global controlada per l'Occident, accelerant la fragmentació del sistema.
• Migració: Es descriu com una "causa perduda" per a la cooperació global, on no hi ha institucions fortes ni regles comunes, i on domina el pragmatisme fred i la unilateralitat.

Capítol 5: Integració "darrere de la frontera"

Curiosament, algunes de les millors pràctiques de cooperació es troben en àrees de regulació domèstica amb impacte extraterritorial:

• Competència: Les autoritats cooperen de manera informal compartint estàndards sense un tractat global.
• Regulació bancària: El model de "coordinate-and-review" de Basilea ha demostrat ser relativament efectiu mitjançant la reputació i el monitoratge extern.
• Taxació: L'OCDE ha aconseguit èxits recents en la lluita contra l'evasió fiscal d'individus i en l'establiment d'un impost mínim global per a multinacionals.

Capítol 6: El fil d'Ariadna: què funciona i per què

Els autors identifiquen sis ingredients que determinen l'èxit de l'acció col·lectiva:

1. Identificació conjunta del problema.
2. Expertesa compartida (com l'IPCC en clima o l'FMI en macroeconomia).
3. Principis d'acció comuns (compromisos de "què no fer").
4. Mecanismes de transparència en el reportatge de dades.
5. Avaluació de resultats per adaptar les polítiques.
6. Institucions de confiança.

Capítol 7: Una agenda política per a un món fragmentat

Es proposa un programa mínim que reconegui la diversitat de preferències i el món multipolar actual. Les prioritats han de ser:

• Protegir la preservació dels béns comuns (clima, salut) de les rivalitats geopolítiques.
• Preservar la interdependència econòmica de manera "de-risked".
• Reformar les institucions per donar més pes al Sud Global, encara que això signifiqui una pèrdua d'influència directa per a Europa i els EUA.

Europa té un paper clau com a potència reguladora neutral que pot dissenyar regles globals basades en la seva experiència de construcció supranacional.

Els deu manaments per als responsables polítics

El llibre tanca amb deu principis per avançar l'agenda d'acció col·lectiva, entre els quals destaquen: prioritzar els béns comuns, oblidar les solucions "perfectes" (first-best), utilitzar solucions de geometria variable i "clubs", i aprofitar les finestres geopolítiques per assolir acords.

En el llibre New World New Rules, els autors George Papaconstantinou i Jean Pisani-Ferry proposen "deu manaments senzills" perquè els responsables polítics puguin avançar en l'agenda de l'acció col·lectiva global en un entorn fragmentat:

1. Recalibrar les prioritats: els béns comuns globals són el primer. La preservació d'aquests béns (clima, salut, digital) és una qüestió existencial i s'han de protegir de les turbulències geopolítiques.
2. Preservar la interdependència econòmica en un món multipolar. Tot i que no pot ser l'única prioritat, continua sent crucial per a la prosperitat global.
3. Oblidar les solucions de "primer millor" (first-best). Cal reconèixer que el sistema de governança global no es pot dissenyar de manera òptima en el context actual.
4. Mantenir els valors i principis bàsics. En la recerca de solucions de "segon millor", és necessari reformar i triar, però abandonar els principis bàsics deixa la política en un espai purament transaccional.
5. Fer ús de solucions de geometria variable. Són l'eina més potent disponible; cal identificar el seu potencial en diferents àrees i examinar si es poden replicar.
6. Treballar amb "clubs". Les diferents preferències impliquen diferents velocitats; per tant, cal utilitzar clubs que adoptin solucions cooperatives més avançades sense dependre del consens del mínim denominador comú.
7. Nutrir les institucions existents. Fins i tot quan una reforma integral no és possible, cal ser creatius en l'ús de les seves capacitats i aprofitar totes les sinergies possibles.
8. Alinear els incentius amb el sector privat sempre que sigui possible. Cal aprofitar els incentius privats, però evitant sempre la captura institucional per part d'interessos econòmics.
9. Utilitzar les comunitats epistèmiques i aprofitar el sentiment públic. En l'era d'internet, el coneixement expert i el suport de la societat civil poden apuntalar o destruir una direcció política.
10. Explotar les finestres geopolítiques per assolir avenços. Les decisions polítiques dures dicten el ritme de les reformes; cal buscar i aprofitar aquestes oportunitats quan es presenten per avançar en la governança global.

El concepte de "weaponization" (o ús com a arma) de les finances es refereix a la utilització del control sobre la infraestructura financera global —el que els autors anomenen la "fontaneria" de la globalització— per assolir objectius geopolítics. Aquest fenomen ha passat de ser una eina tècnica a ser un instrument de poder polític de primer ordre.

Les claus per entendre aquest concepte són:

1. Context i mecanismes d'execució

Aquesta estratègia s'ha fet especialment evident en la resposta d'Occident a la invasió russa d'Ucraïna. Els principals mecanismes utilitzats inclouen:

• Exclusió de sistemes de missatgeria interbancària: Com el bloqueig de l'accés a SWIFT, que impedeix a les entitats financeres d'un país realitzar transaccions internacionals amb facilitat.
• Bloqueig de divises: La prohibició d'utilitzar monedes dominants, com el dòlar o l'euro, per a liquidacions i transaccions comercials.
• Immobilització d'actius: La congelació de les reserves de divises estrangeres d'un banc central (com els més de 300.000 milions de dòlars del Banc Central de Rússia), impedint que un estat pugui utilitzar la seva pròpia riquesa per estabilitzar la seva economia o finançar un conflicte.

2. La base del poder financer

Aquesta capacitat de "weaponization" recau en el fet que l'Occident manté un monopoli de facto sobre la infraestructura financera i les monedes de reserva. El dòlar i l'euro combinats representen aproximadament el 80% de les reserves mundials, dels valors de deute internacional i de les operacions de canvi diàries. Això permet que decisions preses a Washington o Brussel·les tinguin un impacte global immediat.

3. Conseqüències i riscos

L'ús de les finances com a arma ha transformat la percepció de la infraestructura global, que ja no es veu com un bé comú neutral, sinó com un vector de poder occidental. Això comporta diversos riscos estructurals:

• Fragmentació del sistema: Estats rivals com la Xina o l'Índia busquen alternatives per reduir la seva dependència, com la internacionalització del renminbi o la creació de sistemes de missatgeria propis.
• Pèrdua de legitimitat: Les institucions multilaterals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), poden ser vistes com a eines al servei dels interessos del Nord, el que debilita la cooperació internacional en altres àrees crítiques com el clima o la salut.
• Precedent perillós: La confiscació o el segrest d'actius sobirans crea un precedent que pot influir en les decisions futures de molts països en desenvolupament sobre on i com guardar les seves reserves.

La "weaponization" de les finances és el procés pel qual les eines que faciliten la interdependència econòmica es converteixen en instruments de coacció estatal, forçant un canvi cap a un món financer més multipolar i fragmentat.

Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present 

L'obra de Fareed Zakaria, "Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present" (2024), és una anàlisi profunda de les grans transformacions que han modelat el món modern i les reaccions (backlash) que han provocat. El llibre utilitza el concepte de "revolució" en un doble sentit: com un avenç radical cap al futur i com una voluntat nostàlgica de tornar al passat.

A continuació es detalla un resum extens estructurat segons les parts del llibre:

Introducció: Una multitud de revolucions

Zakaria argumenta que vivim en una era revolucionària on les velles divisions entre esquerra i dreta s'estan desfent. Avui dia, la fractura principal és entre el model de societat "oberta" (mercats, comerç, diversitat) i el de societat "tancada" (nacionalisme, proteccionisme, aïllament). L'autor subratlla que el progrés material i tecnològic sempre genera ansietat, la qual cosa acaba produint revolucions d'identitat i polítiques.

---

Part I: Revolucions passades

• 1. La primera revolució liberal (Països Baixos): Els holandesos van "inventar" la política i l'economia moderna al segle XVII mitjançant una societat urbana i mercantil que rebutjava la monarquia absoluta. Van ser pioners en el liberalisme clàssic, la tolerància religiosa i la innovació financera (com la Borsa d'Amsterdam).
• 2. La Revolució Gloriosa (Anglaterra): El 1688 es va produir una fusió anglo-holandesa que va establir la supremacia del Parlament i la monarquia constitucional. Va ser una revolució reeixida perquè va permetre una evolució orgànica basada en el consens entre faccions (Whigs i Tories).
• 3. La revolució fallida (França): A diferència de l'anglo-holandesa, la Revolució Francesa va intentar imposar la modernitat de dalt a baix sobre una societat no preparada. Això va derivar en el Regne del Terror i, finalment, en la dictadura de Napoleó, deixant un llegat d'inestabilitat política permanent.
• 4. La mare de totes les revolucions (Gran Bretanya industrial): La Revolució Industrial va provocar un salt de productivitat sense precedents en la història humana. Va transformar la vida quotidiana (urbanització, horaris, oci) i va canviar el mapa polític: els conservadors van passar a defensar el capitalisme i els liberals es van moure cap a la socialdemocràcia.
• 5. La verdadera revolució americana (EUA industrial): Zakaria afirma que la revolució de 1776 va ser més una guerra d'independència que una transformació social. La verdadera revolució als EUA va ser la industrialització posterior a la Guerra Civil, que va crear les coalicions polítiques modernes i el paper actiu de l'Estat en l'economia.

---

Part II: Revolucions presents

• 6. La globalització en marxa (Economia): L'autor analitza els cicles de la globalització, des de la interconnexió del segle XIX fins a la hiperglobalització dels anys 90. El col·lapse financer de 2008 va trencar la fe en els mercats lliures i va obrir la porta al populisme de dretes (Trump, Brexit) i d'esquerres (Sanders).
• 7. La informació deslligada (Tecnologia): La revolució digital ha passat de transformar el món físic a transformar el món mental. Tot i els avantatges, ha provocat una epidèmia de solitud ("Bowling Alone"), la pèrdua de confiança en els experts i la polarització en cambres d'eco digitals.
• 8. La venjança de les tribus (Identitat): Des de 1968, la política ha passat de centrar-se en la classe social a centrar-se en la identitat (raça, gènere, religió). Aquesta "revolució d'identitat" ha provocat una reacció nacionalista i religiosa contra el que molts perceben com un liberalisme cultural extrem o "wokeness".
• 9. Les revolucions duals (Geopolítica): Vivim la fi de la Pax Americana i el "retorn de la resta". Xina apareix com el desafiador del sistema i Rússia com l'actor que busca sabotejar-lo ("the spoiler state"). La gran pregunta és si la interdependència econòmica podrà evitar una guerra de grans potències.

---

Conclusió: L'abisme infinit

Zakaria conclou que els "àcids de la modernitat" han dissolt els ancoratges tradicionals de la fe i la comunitat. La llibertat ens fa més rics però també més unmoored (sense rumb) i sols. El populisme és, en realitat, una "evasió de la llibertat" que ofereix certeses falses davant l'angoixa del canvi. L'autor defensa un retorn al reformisme gradual —"reformar per preservar"— i la necessitat d'omplir el buit moral amb un compromís renovat amb els valors liberals i la cooperació.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (22)

Capitalism: A Global History 

A l'obra "Capitalism: A Global History" (2025), Sven Beckert ofereix una visió del capitalisme no com un conjunt de lleis econòmiques abstractes, sinó com un procés històric, global i contingent que ha transformat radicalment la humanitat en l'últim mil·lenni.

Introducció i Conceptes Fonamentals

Beckert defineix el capitalisme com un sistema impulsat per l'acumulació incessant de capital controlat privadament, la mercantilització d'inputs (terra, treball) i outputs, i una dependència fonamental de l'Estat. Argumenta que el capitalisme va néixer global i que la seva història no es pot explicar des d'una perspectiva exclusivament europea.

Capítol 1: Illes de Capital

El capitalisme no va brollar d'un sol lloc, sinó de la connexió entre múltiples "illes de capital" —ciutats comercials— arreu del món. Al segle XII, ports com Aden (al Iemen) ja eren nodes vibrants on els mercaders operaven amb una lògica de benefici i reinversió, connectant l'Índia, l'Àfrica i Europa.

Capítol 2: Capitalistes sense capitalisme

Durant la primera meitat del segon mil·lenni, existien mercaders rics, però el sistema dominant era el tributari o feudal. Les elits obtenien riquesa mitjançant la força o el tribut, no per l'acumulació de mercat. Aquests "capitalistes" inicials vivien en societats que oposaven resistències religioses i socials a la seva lògica d'acumulació.

---

Part I: Construint el capitalisme

• Capítol 3: La gran connexió (1450–1650): Un subsector de mercaders europeus va trencar el setge de les societats tradicionals buscant rutes cap a l'Índia i la Xina per evitar els intermediaris otomans. Aquesta expansió, recolzada per l'Estat, va crear una economia mundial unificada i jeràrquica, amb centres com Potosí (plata) i Cap Verd (esclaus i sucre). Beckert anomena aquesta fase capitalisme de guerra (war capitalism), basada en l'expansió imperial, l'esclavitud i el comerç armat.
• Capítol 4: Transformant el camp (1550–1750): El capitalisme es va forjar realment al camp mitjançant la despossessió de les terres comunals i la mercantilització del treball rural. El model de plantació al Carib (com Barbados) va ser l'avantguarda: una màquina de producció industrialitzada on el treballador (l'esclau) era ell mateix una mercaderia.
• Capítol 5: Intensificant la indústria (1600–1750): El capital mercantil va començar a controlar la producció industrial rural (protoindústria). Els mercaders de ciutats com Amsterdam o Augsburg van invertir en mines de ferro a Suècia o en la indústria del lli a Silèsia, on s'utilitzava treball forçat (segona servitud) per fabricar roba per als esclaus de les Amèriques.
• Capítol 6: La tempesta perfecta: Aquesta fase mercantil va crear bucles de retroalimentació global. Les riqueses obtingudes del tràfic d'esclaus i el sucre (com les de la família Bethmann a Bordeus) van acabar finançant les primeres fàbriques mecanitzades al cor d'Europa.

---

Part II: El gran salt

• Capítol 7: L'ascens del capitalisme industrial (1760–1850): La Revolució Industrial va ser la conseqüència, i no la causa, del capitalisme preexistent. Es va passar de la producció manual a la mecanitzada amb una dependència creixent dels combustibles fòssils (carbó). El cotó va ser la indústria líder, creant una "Gran Divergència" on Europa es va enriquir mentre marginava les manufactures d'Àsia i l'Àfrica.
• Capítol 8: Capturant l'interior (1780–1860): La indústria europea necessitava un subministrament constant de matèries primeres barates. Això va impulsar una nova florida del capitalisme de guerra: l'explosió de l'esclavitud als EUA (cotó), Cuba (sucre) i el Brasil (cafè) per alimentar les fàbriques i els consumidors urbans.
• Capítol 9: Una civilització capitalista (1830–1880): El capitalisme va deixar de ser un conjunt d'illes per convertir-se en un continent social. Va néixer una cultura burgesa global (l'òpera, el xampany, l'etiqueta) compartida per elits de Nova York, Rio de Janeiro o Calcuta. Es va consolidar la dependència total del mercat per a la subsistència diària del "nexe monetari".
• Capítol 10: Rebel·lions (1830–1870): L'ordre de l'"antic règim" capitalista va entrar en crisi per les resistències. Des de les revoltes d'esclaus a Haití i Cuba fins a les aixecaments de teixidors a Silèsia i Lió, els desposseïts van desafiar la legitimitat del sistema. Karl Marx va emergir com el crític més influent d'aquesta nova civilització.

---

Part III: Reconstruccions globals

• Capítol 11: Reconstruint el capital (1870–1914): Després de les rebel·lions i la Gran Depressió de 1873, el capitalisme es va reconstruir sobre la gran indústria pesant (acer, química, electricitat). El control va passar de la "mà invisible" del mercat a la "mà visible" de la gestió corporativa i els monopolis (com el gegant de l'acer Röchling).
• Capítol 12: Reconstruint el treball (1870–1920): La fi de l'esclavitud formal va forçar nous mètodes de control del treball, com el taylorisme o el treball per contracte. Alhora, el proletariat industrial es va organitzar en sindicats i partits de masses (com l'SPD alemany), aconseguint millores en el nivell de vida al "cor" industrial.
• Capítol 13: Enclosures (Tancaments): L'Estat va créixer fins a dimensions de "Leviatan", tancant el capital i el treball dins de marcs nacionals i imperials. L'imperialisme formal va dividir el món, marginant els estats del Sud Global i convertint-los en subministradors de matèries primeres.
• Capítol 14: Temps de monstres (1918–1945): El període més tumultuós. El col·lapse del liberalisme va portar al fordisme (producció i consum de masses) i a règims illiberals —com el feixisme i el nazisme— que van maridar la indústria amb la barbàrie i el treball forçat (empreses com BMW o IG Farben van utilitzar presoners dels camps).
• Capítol 15: Insurgents: La decolonització va ser l'actor principal que va tornar a dibuixar el mapa del capitalisme. Elits i moviments populars de l'Índia, Egipte o el Senegal van buscar estats propis per impulsar un desenvolupament nacional i van criticar la dependència econòmica del Nord.

---

Part IV: El futur del capitalisme?

• Capítol 16: Domant el capitalisme industrial (1945–1973): L'Edat d'Or o les trente glorieuses. Es va assolir un equilibri entre estats, capital i treball a Occident (exemple de Suècia), amb un creixement econòmic sense precedents i la creació de l'estat del benestar. Tot i això, el sistema es basava en el treball invisible de les dones i l'explotació intensiva de la natura.
• Capítol 17: Cavalcant el tigre (1973–2008): L'era neoliberal. Beckert descriu la crisi del pacte de postguerra i l'ascens d'un ordre que prioritza la mobilitat global del capital per sobre de la sobirania nacional. (Nota: el text proporcionat conclou amb l'anàlisi de l'inici del neoliberalisme i el paper dels pensadors neoliberals des dels anys 70).

D'acord amb l'obra de Sven Beckert, definir el capitalisme com una "revolució permanent" significa que aquest sistema no és una entitat estàtica, sinó un procés d'expansió i canvi continu que mai pot romandre estacionari.

Aquesta idea s'articula a través dels següents punts clau:

• Lògica d'acumulació incessant: El motor fonamental del capitalisme és la necessitat permanent de generar més capital. A diferència d'altres sistemes on la producció es limitava a la subsistència o al consum de luxe de les elits, el capitalisme exigeix que els beneficis es reinverteixin productivament per crear encara més riquesa de manera il·limitada.
• Expansió constant a nous espais: Per satisfer aquesta necessitat d'acumulació, el sistema està obligat a "colonitzar" contínuament nous espais geogràfics i noves esferes de la vida humana que abans n'estaven al marge. Beckert cita a Marx i Engels per descriure com aquesta necessitat "persegueix la burgesia per tota la superfície del globus", obligant-la a establir connexions a tot arreu.
• Transformació de la societat i la natura: El capitalisme actua com una força que "ho capgira tot", alterant les relacions humanes, les estructures polítiques i el medi ambient natural. És l'única revolució el nucli de la qual és ser contínua, un estat d'agitació on "tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire".
• Innovació i "destrucció creativa": El sistema es caracteritza per una acceleració de canvis tècnics i de productivitat que no tenen comparació en la història prèvia. Aquest procés, que Joseph Schumpeter va anomenar "destrucció creativa", és el batec del cor del capitalisme: la destrucció constant d'antigues estructures econòmiques per donar pas a noves de més eficients.
• Submissió al capital: En aquest procés, les relacions creades pels humans han acabat guanyant poder sobre els seus propis creadors, fent que la societat sencera sigui "subservient a un nou déu: el capital".

En resum, l'expressió indica que el capitalisme és un projecte imperial que el moment en què deixés d'expandir-se o de transformar-se, deixaria de ser capitalisme.