Podem reimaginar-nos un nou capitalisme?

Markets, State, and People: Economics for Public Policy 

Aquest llibre ofereix una anàlisi rigorosa de la microeconomia aplicada a les polítiques públiques, examinant les complexes relacions, tensions i sinergies entre el mercat, l'Estat i les organitzacions no governamentals per a la gestió dels recursos de la societat.

Capítol 1: L'Estat i el mercat (The State and the Market)

• La intervenció pública: L'Estat intervé de manera decisiva en l'economia a través del pressupost (la despesa pública representa entre el 28,7% i el 57% del PIB en els països de l'OCDE), la tributació, l'establiment de lleis laborals, la regulació de la competència, l'exigència d'estàndards tècnics i la imposició de llicències professionals.
• L'eficiència de Pareto: El criteri central de l'economia del benestar és l'eficiència de Pareto, que es dóna quan els recursos estan assignats de manera que ningú pot millorar el seu benestar sense que algú altre empitjori. Una millora de Pareto és qualsevol reallotjament que augmenti la utilitat de com a mínim un individu sense perjudicar ningú. L'eficiència completa requereix eficiència productiva, eficiència assignativa (que els béns vagin a qui més els valora) i eficiència de la combinació de productes (product mix).
• Els teoremes fonamentals del benestar: El Primer Teorema demostra que un equilibri competitiu de mercat és eficient en el sentit de Pareto. El Segon Teorema afirma que, mitjançant una redistribució inicial de caràcter general, el mercat pot assolir qualsevol resultat eficient, separant el debat de l'eficiència de l'equitat. Aquests teoremes es basen en supòsits d'informació simètrica, competència perfecta i mercats complets que rarament es compleixen en la realitat.
• El Teorema del Segon Millor (Second Best): Formulat per Lipsey i Lancaster, demostra que si una de les condicions d'eficiència del mercat està trencada de manera insuperable, intentar corregir altres fallades pot reduir el benestar general en lloc d'augmentar-lo.
• Externalitats i béns públics: Les externalitats es produeixen quan les accions privades tenen costos o beneficis socials no reflectits en els preus. Arthur Pigou va proposar corregir-les mitjançant taxes o impostos pigouvians per equiparar el cost marginal privat al cost marginal social. Ronald Coase va contraargumentar que, si els costos de transacció són baixos i els drets de propietat estan ben delimitats, les parts poden negociar lliurement solucions eficients sense intervenció impositiva de l'Estat. Els béns públics es defineixen com a no-rivals i no-exclusius, fent difícil el seu finançament privat pel problema del polissó (free rider).

Capítol 2: Fer funcionar els mercats: Regulació i competència (Making Markets Work)

• El valor de la competència: La competència obliga a produir al mínim cost i fomenta la innovació, augmentant l'excedent del consumidor. El monopoli redueix el benestar total, provocant una pèrdua no recuperable de benestar (deadweight loss), incentivant la cerca de rendes (rent seeking) i provocant ineficiència X (manca d'esforç per mantenir els costos baixos en absència de competidors).
• Asimetria d'informació i selecció adversa: S'il·lustra amb el model del "mercat de llimonades" de George Akerlof, on el fet que només el venedor sàpiga si un cotxe de segona mà és de mala qualitat (lemon) fa caure el preu mitjà que els compradors estan disposats a oferir. Això expulsa els venedors de cotxes sans, fent que el mercat col·lapsi per selecció adversa en absència de mecanismes de control o reputació.
• Disrupció tecnològica i llicències: La regulació tradicional dels taxis ha utilitzat llicències tancades per restringir l'oferta i generar rendes monopolístiques per als propietaris. La disrupció de plataformes com Uber o Lyft ha esquivat la regulació mitjançant algoritmes de concordança que redueixen el temps d'espera i els costos d'informació.
• Monopolis naturals digitals: Plataformes com Google o Facebook tenen característiques clares de monopoli natural (costos fixos de desenvolupament altíssims i costos marginals quasi nuls) potenciats per forts efectes de xarxa directes i indirectes (béns multifacètics), dificultant enormement l'aplicació clàssica de les polítiques de defensa de la competència.

Capítol 3: El paper de l'Estat en la producció (The Government's Role in Production)

• L'onada de nacionalització i privatització: Durant la postguerra, molts països van nacionalitzar els monopolis naturals de xarxa (electricitat, transport, correus). L'any 1979 va marcar l'inici d'una contraofensiva de privatització liderada pel Regne Unit, cercant introduir el motiu del lucre i la disciplina de mercat.
• La regulació dels serveis privatitzats: Per regular els preus monopolístics s'utilitza la fórmula RPI-X (cap de preus que força les empreses a augmentar la seva productivitat en un factor X per sota de la inflació per mantenir marges) o els topalls a la taxa de retorn (més comuns als EUA, que asseguren una rendibilitat sobre el capital invertit però incentiven el sobredisseny i la sobre-inversió o gold plating).
• El balanç de la privatització: Els resultats han estat molt variables. S'ha aconseguit un augment significatiu de la productivitat laboral mitjançant la reducció de plantilles, però de vegades s'ha compromès el manteniment i la seguretat de les xarxes. Els preus de molts serveis no han baixat més del que ho han fet en països sense privatització on la tecnologia ha reduït els costos.
• Estratègia industrial: El finançament de "campions nacionals" de l'estat als anys 60 i 70 va acabar fracassant. Actualment, l'economia destaca el paper de la política industrial verda pel seu caràcter estratègic de coordinació davant de mercats de futur inexistents. El cas dels EUA demostra que la recerca militar (DARPA) i els programes dels instituts nacionals de salut (NIH) han estat el motor invisible de les grans innovacions privades.

Capítol 4: Elecció col·lectiva (Collective Choice)

• La tragèdia dels comuns: Garrett Hardin va descriure com els béns de recursos comuns que són rivals en el consum però no exclusius (com els bancs de pesca) són sobre-explotats inevitablement de manera egoista, i va proposar com a úniques vies la privatització o la regulació estatal rígida.
• Elinor Ostrom i la cogestió col·lectiva: Ostrom va refutar Hardin demostrant que existeixen organitzacions alternatives autònomes i eficients, no estatals ni de mercat, per a la gestió dels comuns. Va proposar vuit principis de disseny basats en la definició clara de límits de grup, el dret de regulació autònoma dels propis usuaris, sistemes de vigilància fàcil i sancions graduals de caràcter social.
• Confiança, normes i capital social: El funcionament dels quasi mercats i el control de la sobre-explotació depenen de la intensitat de les normes de comportament social i del capital social o confiança existent a la comunitat.
• Sortida, veu i lleialtat: El model d'Albert Hirschman s'aplica per analitzar la reacció d'insatisfacció davant dels monopolis públics o serveis: la gent pot optar per la sortida (exit, escollir la competència) o per la veu (voice, queixar-se i pressionar políticament), utilitzant la lleialtat com a fre o reforç.
• Béns posicionals: Els béns el valor dels quals rau en la seva escassetat relativa per reflectir un determinat estatus social s'anomenen béns posicionals. Això genera una pèrdua d'eficiència a causa de la cursa de consum per mantenir l'estatus.

Capítol 5: Polítiques de comportament (Behavioral Policies)

• La racionalitat limitada: La hipòtesi del homo economicus es trenca en entorns d'incertesa. Herbert Simon va proposar el concepte de racionalitat limitada, on l'energia i atenció limitades del cervell ens fan prendre decisions d'acord amb regles pràctiques o heurístiques.
• Els biaixos cognitius: Entre les distorsions de la nostra ment en la presa de decisions destaquen l'aversió a la pèrdua (les pèrdues ens dolen el doble que els guanys equivalents, analitzat en la teoria de les perspectives), l'efecte marc o framing (la decisió depèn de la presentació formal de la pregunta), la inèrcia i el biaix del present o descompte hiperbòlic (impaciència pels sacrificis actuals i paciència de cara al futur llunyà).
• Arquitectura de la decisió i nudges: L'Estat pot utilitzar les empentetes o nudges per guiar les eleccions individuals cap a resultats desitjables sense prohibicions ni costos de preus, estructurant el disseny de la tria. El canvi de les pensions britàniques del mètode d'inscripció activa al d'inscripció per defecte amb opció de baixa voluntària (opt-out) ha multiplicat la taxa d'estalvi.
• La crítica al paternalisme llibertari: Gilles Saint-Paul i Robert Sugden critiquen que aquests mètodes s'assemblen massa al màrqueting corporatiu i redueixen la utilitat d'aquells que no necessiten ser tutelats pel govern, limitant la llibertat individual i disminuint la capacitat de decisió autònoma.

Capítol 6: Pobresa, desigualtat i el paper de l'Estat (Poverty, Inequality, and the Role of the State)

• L'eficiència de l'Estat del benestar: A més d'arguments ètics, l'Estat del benestar es justifica per fallades de mercat essencials: la selecció adversa impedeix que els mercats privats puguin assegurar de manera eficient riscos sistèmics (com l'atur massiu en recessió) o determinats tractaments mèdics catastròfics.
• La pobresa i la desigualtat: Es diferencia la pobresa absoluta (llindar d'ingressos fix) de la pobresa relativa (proporció de la població per sota del 50% o 60% de la mediana dels ingressos del país). La desigualtat és mesurada amb la corba de Lorenz, de la qual es deriva el coeficient de Gini.
• El canvi tecnològic i la polarització: Des dels anys 80 s'ha accelerat la desigualtat d'ingressos a causa del canvi tecnològic que afavoreix el treball qualificat i complementari al programari, generant un "buidat" de la classe mitjana i ocupacions de rutina (polarization).
• Eines de redistribució: Els governs utilitzen la tributació progressiva (taxant a taxes marginals superiors les rendes més altes, limitat per la corba de Laffer), les prestacions i crèdits fiscals (com el crèdit fiscal d'ajuda al treball), i la discussió sobre la Renda Bàsica Universal (RBU) davant l'automatització.
• La provisió de serveis públics: La inversió estatal en l'escola i, molt especialment, en un sistema de salut (com l'NHS britànic) té un caràcter molt progressiu que incrementa de manera equivalent els ingressos reals de les famílies amb menors recursos.

Capítol 7: Fallada del govern (Government Failure)

• La Public Choice: Aquesta teoria posa el focus de l'anàlisi econòmica sobre els mateixos funcionaris i governants. No actuen de manera idealitzada com a servidors benvolents de l'interès públic, sinó que responen als seus propis incentius individuals, cercant augmentar el seu pressupost o assegurar la reelecció.
• Captura reguladora i lobbisme: George Stigler va documentar com les agències encarregades de regular una indústria en l'interès del públic acaben sent capturades i manipulades per les mateixes empreses regulades per bloquejar la competència de nous entrants. Mancur Olson va establir que els grups d'interès concentrats (lobbies corporatius) sempre poden organitzar-se i vèncer els consumidors dispersos perquè es beneficien d'un major guany proporcional que justifica la despesa de lobby, mentre que el públic pateix el problema del polissó.
• Gaming i la Llei de Goodhart: La imposició d'indicadors de compliment públics o fites sovint dóna lloc a canvis de comportament destinats només a complir la mètrica de control sense millorar el servei real (gaming), el qual es resumeix en la Llei de Goodhart.
• L'asimetria de la contractació: Els errors i sobrecostos en grans megaprojectes estan lligats a problemes de principal-agent on el contractista privat té molta més informació i incentius que l'administrador del pressupost públic, dificultant la creació de contractes complets.

Capítol 8: Proves i polítiques econòmiques (Evidence and Economic Policies)

• Appraisal i Evaluation: S'ha d'avaluar l'impacte de les polítiques de forma prèvia a la seva posada en marxa (appraisal) o analitzar la seva efectivitat posteriorment (evaluation) mitjançant dades economètriques.
• L'anàlisi de Cost-Benefici (CBA): És l'eina tècnica d'appraisal més estesa. Consisteix a monetàrizar tots els costos i beneficis futurs i aplicar una taxa de descompte social (regla de Ramsey) per trobar el Valor Net Present (NPV). Petits canvis en la taxa de descompte canvien radicalment el resultat final, sent el punt de discussió clau en les polítiques ambientals i de canvi climàtic de llarg termini.
• Valoració contingent: En absència de preus de mercat clars es recorre a mètodes de preferència revelada (com el preu hedònic o les despeses de prevenció) o preferència declarada / valoració contingent (enquestes directes sobre la voluntat de pagar (WTP) o de voluntat d'acceptar compensació (WTA)).
• El Valor d'una Vida Estadística (VSL): Mètrica de valoració de canvis marginals de mortalitat utilitzada per decidir si convé aprovar costoses regulacions de seguretat.
• Els assajos aleatoris (RCTs): Les recerques basades en assajos controlats aleatoris a petita escala s'han convertit en l'enfocament de referència dels "randomistes" per analitzar de manera estricta els fets i resultats de les mesures de desenvolupament abans de dissenyar una llei general.

La causa del progrés en la salut i el benestar individual

 The Life Project

El llibre "The Life Project" d'Helen Pearson narra la història extraordinària dels estudis de cohorts de naixement britànics (British birth cohort studies), una sèrie única d'investigacions longitudinals que han seguit la vida de més de 70.000 persones de cinc generacions diferents des del bressol fins a la tomba.

A continuació, es presenta un resum segons l'evolució cronològica d'aquestes investigacions científiques:

Introducció: L'escapada del desavantatge

L'autora introdueix el concepte dels estudis de cohorts explicant la recerca que la científica social Doria Pilling va dur a terme l'any 1985. Utilitzant dades de la cohort de 1958, Pilling va seleccionar 386 nens nascuts en condicions de pobresa extrema o amuntegament, que els científics havien etiquetat sota el depriment terme de "nascuts per fracassar" (born to fail). Pilling va viatjar per tot el país i va descobrir que 83 d'aquests nens havien aconseguit convertir-se en "triomfadors" (achievers) en l'edat adulta. La recerca, publicada el 1990 sota el títol Escape from Disadvantage, va revelar que els factors que permetien esquivar aquest destí eren la motivació pròpia del nen, unes escoles compromeses i, sobretot, l'interès i l'ambició dels pares per l'educació dels seus fills.

Part 1: Venint al món

• Capítol 1: Els nadons de Douglas (La cohort de 1946): Just deu mesos després d'acabar la Segona Guerra Mundial, el març de 1946, un equip de científics liderat pel doctor de 31 anys James Douglas va emprendre una fita inèdita: entrevistar totes les mares que donessin a llum a Anglaterra, Escòcia i Gal·les en una sola setmana. Amb l'ajuda de les llevadores i visitadores de salut, van registrar 13.687 naixements (el 91% del total). L'estudi naixia de la preocupació per la caiguda de la natalitat en la preguerra i l'elevada mortalitat infantil. Els resultats, publicats el 1948 al llibre Maternity in Great Britain, van sacsejar l'opinió pública en revelar una profunda esquerda de classe: els nadons de famílies treballadores tenien un 70% més de probabilitats de néixer morts i les seves mares patien el part pràcticament sense cap tipus d'alleujament del dolor. Aquestes dades van servir de disseny per als serveis de maternitat del recent llançat Servei Nacional de Salut (NHS) de Gran Bretanya. Douglas i el demògraf David Glass van decidir continuar seguint una mostra reduïda d'aquells nens (5.362 participants), convertint l'enquestat inicial en el primer estudi de cohort del món. L'èxit va impulsar el llançament d'un segon estudi l'any 1958, anomenat Perinatal Mortality Survey, encapçalat pel carismàtic pediatre Neville Butler. Per obtenir dades estadístiques suficients sobre la mortalitat, Butler va recollir dades de tots els nadons nats en una setmana de març i de tots els nadons que van morir durant els tres mesos següents, utilitzant autòpsies per esbrinar-ne les causes. A l'últim moment, Butler va incloure una pregunta pionera per esbrinar si la mare fumava durant l'embaràs. Els resultats de 1962 van mostrar que, malgrat l'NHS, la bretxa de mortalitat infantil entre rics i pobres continuava intacta, i el debat mediàtic posterior va forçar el trasllat progressiu dels parts del domicili particular cap als hospitals.

• Capítol 2: Nascuts per fracassar? (L'etapa escolar): El 1957, els nens de la cohort de 1946 van fer el polèmic examen de l'11-plus per accedir a la secundària. James Douglas va analitzar-ne les dades i el 1964 va publicar el cèlebre llibre The Home and the School, on demostrava que el sistema educatiu britànic provocava un greu "malbaratament de talent" (waste of talent), ja que els nens de classe treballadora tenien menys oportunitats d'entrar a les escoles gramaticals (grammar schools) que els nens de classe mitjana amb el mateix coeficient intel·lectual. Paral·lelament, la cohort de 1958 va entrar a l'escola i es va convertir en la base de dades de l'Informe Plowden per a la reforma de la primària. L'estudi va ser reanimat per Mia Kellmer Pringle i Neville Butler des de la National Children's Bureau. Els estudis de 1958 i de la tercera cohort posada en marxa el 1970 van servir per avaluar l'impacte del divorci dels pares (demostrant que el dany emocional en el nen començava molt abans de la separació física i que el pitjor factor de dany era la pobresa subsegüent) i per fer experiments naturals comparant el rendiment de les escoles comprensives i les gramaticals.

• Capítol 3: En la salut i en la malaltia: James Douglas va aprofitar la cohort de 1946 per dur a terme estudis d'impacte de la contaminació atmosfèrica utilitzant els registres històrics de racionament de carbó del govern, demostrant que els nens de zones industrials exposats a la boira de carbó patien danys pulmonars permanents a la seva infantesa. D'altra banda, la cohort de 1958 va ser clau per resoldre la disputa científica sobre el tabac durant l'embaràs. L'any 1972, l'estadístic Harvey Goldstein i Neville Butler van utilitzar la immensa base de dades de morts perinatals de l'estudi per provar que el consum de tabac de la mare reduïa el pes del fetus en uns 170 grams de mitjana i augmentava el risc de mort del nadó un 28%. Aquesta revelació va canviar radicalment les directrius de salut pública del món occidental. La cohort de 1946 va perviure gràcies a la direcció de Michael Wadsworth, que el 1985 va publicar que els nadons nascuts amb baix pes patien una pressió arterial significativament més alta en arribar a la maduresa (36 anys). Aquesta troballa va coincidir amb els treballs de David Barker, que va formular la coneguda "Hipòtesi de Barker" o programació fetal, postulant que moltes malalties cròniques de l'adult (com la diabetis o l'infart) s'originen a causa d'una mala nutrició de la mare durant l'etapa a l'úter matern.

Part 2: L'edat madura

• Capítol 4: Lluitant per sobreviure: Durant els anys 70 i 80, els estudis de cohorts van fregar l'extinció per culpa de les retallades pressupostàries i l'escepticisme de l'administració de Margaret Thatcher envers les ciències socials. Bynner i Wadsworth van haver de lluitar aferrissadament per mantenir les cohorts actives. A més, l'any 1979 el govern va cancel·lar el projecte d'una nova cohort planificada per al 1982 a causa de la seva gran complexitat i despesa econòmica.

• Capítol 5: Més vells i més savis: La científica Jean Golding va aprofitar un programa de l'OMS per impulsar una quarta cohort l'any 1991 a escala regional, la cohort d'Avon (ALSPAC, o Children of the 90s). ALSPAC va néixer enfocada cap a la biomedicina i la genètica, recollint una col·lecció colossal d'ADN, sang del cordó, dents de llet i fins i tot placentes. Al mateix temps, Diana Kuh i Yoav Ben-Shlomo van conceptualitzar l'epidemiologia del curs de la vida (life course epidemiology), la teoria unificadora que defensa que el risc de malaltia no respon exclusivament als gens o a l'estil de vida madur, sinó a la suma acumulada de condicions des del desenvolupament fetal fins a la vellesa.

• Capítol 6: Obrint els tresors: John Bynner va agafar les regnes de les cohorts de 1958 i 1970 i va impulsar una gran tasca d'ordenació i neteja de dades, dipositant-les a l'Arxiu de Dades de la Universitat d'Essex per posar-les a disposició dels investigadors d'arreu del món. Això va permetre que l'economista Leon Feinstein elaborés el famós "Feinstein Graph" (2003). El gràfic revelava que els nens intel·ligents de famílies pobres anaven perdent posicions progressivament fins a ser superats intel·lectualment pels nens menys capacitats de famílies riques abans de fer els deu anys. Aquest descobriment va motivar el govern de Tony Blair a duplicar els pressupostos del programa d'educació infantil Sure Start. Així mateix, l'economista Jo Blanden va publicar un controvertit informe on provava que la mobilitat social s'havia deteriorat a Gran Bretanya en comparar la cohort de 1958 amb la de 1970, degut principalment al fet que l'accés a les universitats continuava dominat per les famílies benestants.

Part 3: Tancant el cercle

• Capítol 7: Els nens del mil·lenni (La cohort de 2000): El govern laborista va demanar un nou estudi nacional de cara a l'any 2000: el Millennium Cohort Study, encapçalat per Heather Joshi. Com que l'encàrrec es va fer de manera molt precipitada, la recollida de dades es va iniciar quan els nadons tenien 9 mesos, sense poder arreplegar dades mèdiques dels parts ni mostres biològiques inicials. Amb tot, va reclutar 18.818 participants. L'estudi va permetre investigar problemes moderns com l'obesitat infantil (mesurant que el 23% dels nens de 3 anys ja patien sobrepès), els efectes del "mes de naixement" a les escoles (els nens nascuts a l'estiu solien tenir pitjor rendiment i autoestima a causa de la seva immaduresa respecte als companys de classe de la tardor) o la influència de la inestabilitat dels horaris de son dels nens en la seva conducta habitual.

• Capítol 8: Creuant les línies de divisió: Els investigadors van projectar un ambiciós sisè estudi de cohort nacional anomenat Life Study per a l'any 2012, coordinat per Carol Dezateux. Planejava reclutar 80.000 nadons i analitzar-ne el microbioma, mostres de femtes infantils i la contaminació de l'aire mesurada carrer per carrer amb sistemes digitals. Tanmateix, el Life Study va ser cancel·lat de forma sobtada el 2015: les complicacions per reclutar dones embarassades durant les seves visites mèdiques van fer que només 249 mares s'hi registressin en la fase de prova, empenyent el consell d'investigació a tancar l'aixeta de fons per risc de fracàs estadístic. Malgrat aquest cop, el consorci de cohorts (CLOSER) continua harmonitzant les bases de dades per permetre comparatives històriques entre generacions, com l'estudi massiu que ha permès documentar detalladament com l'epidèmia de l'obesitat ha anat avançant a edats cada vegada més primerenques a partir de la dècada de 1980.

Epíleg: On són ara els estudis? (Estat el 2015)

• Cohort de 1946 (70 anys): Liderada per Diana Kuh, realitzava escaneigs de cervell a 500 nòduls de la mostra per buscar indicadors de demència.
• Cohort de 1958 (60 anys): Liderada per Alissa Goodman, digitalitzava 13.000 redaccions escolars redactades pels nens quan tenien 11 anys per analitzar indicadors de benestar futurs.
• Cohort de 1970 (46 anys): Conduïda per Alice Sullivan, preparava un exhaustiu qüestionari biomèdic amb proves físiques, d'ADN i de nutrició.
• Cohort d'Avon (1991): Sota la direcció de George Davey Smith i Paul Burton, es dedicava a incorporar a l'estudi la tercera generació de la mostra (els fills dels nens d'Avon).
• Millennium Cohort (14 anys): Sota el lideratge d'Emla Fitzsimons, es recollia per primer cop l'ADN de la mostra a través de saliva i es feien diaris digitals d'activitat física dels adolescents.

Som organismes mutants adaptatius

Beyond Inheritance: Our Ever-Mutating Cells and a New Understanding of Health

Aquest és un resum del llibre "Beyond Inheritance: Our Ever-Mutating Cells and a New Understanding of Health" de Roxanne Khamsi (2026).

Introducció: El mosaic humà

El llibre comença qüestionant la idea tradicional que som un organisme homogeni i estàtic. Tot i que comencem l'existència com una sola cèl·lula fecundada, ens convertim en un "conglomerat caminant" de 30 a 40 bilions de cèl·lules humanes. Durant aquests milions de cicles de divisió, les nostres cèl·lules acumulen constantment canvis genètics anomenats mutacions somàtiques. El descobriment de la inestabilitat cromosòmica per part de Theodor Boveri (1914) i la posterior teoria de la coevolució clonal en tumors de Peter Nowell (1976) van ser fites científiques clau. Tanmateix, la culminació del Projecte Genoma Humà l'any 2000 va enfocar l'atenció en la idea d'una seqüència d'ADN comuna i uniforme per a tots els humans, ignorant que un sol individu conté una multitud de genomes diferents a causa de les mutacions adquirides al llarg de la vida. Avui en dia, gràcies a la seqüenciació de cèl·lula única (single-cell sequencing), els científics estan cartografiant aquest mosaic genètic. S'ha demostrat que neurones sanes d'individus normals acumulen al voltant de 20 mutacions a l'any, arribant a contenir unes 1500 mutacions úniques per neurona en l'edat adulta.

Capítol 1: Girar el càncer contra si mateix (Turning Cancer Against Itself)

Aquest capítol narra la història de Bob Gatenby, un radiòleg que va canviar el paradigma del tractament del càncer aplicant principis ecològics i de la teoria de jocs (com les equacions de Lotka-Volterra). L'enfocament ortodox tradicional busca erradicar fins a l'última cèl·lula tumoral mitjançant dosis màximes de fàrmacs, cosa que paradoxalment genera una forta pressió selectiva que afavoreix el creixement de cèl·lules resistents altament agressives. Inspirat per la gestió de plagues en l'agricultura (com la de l'arna Plutella xylostella), Gatenby va dissenyar la "teràpia adaptativa", que utilitza dosis intermitents o reduïdes per mantenir una població de cèl·lules sensibles als medicaments que puguin competir pel combustible i l'espai, evitant així el creixement descontrolat de les cèl·lules resistents. En un assaig clínic amb pacients amb càncer de pròstata avançat com Robert Butler, els resultats van ser encoratjadors, aconseguint que la supervivència mitjana es dupliqués. A més, s'explica com projectes com TracerX revelen que el càncer utilitza mecanismes d'evolució complexos, com ara la duplicació del genoma sencer. Finalment, el capítol detalla un descobriment revolucionari: els teixits sans de persones sense càncer (com la pell de les parpelles o l'esòfag) estan plens de mutacions en gens tradicionalment vinculats al càncer com NOTCH1 i TP53, que actuen de fet competint i frenant la formació de tumors.

Capítol 2: La lluita és real (The Struggle Is Real)

Khamsi explora els orígens històrics de la competència cel·lular, rastrejant-los fins al metge alemany Wilhelm Roux. En el seu llibre de 1881, Der Kampf der Theile im Organismus (La lluita de les parts en l'organisme), Roux va traslladar els principis darwinians de la selecció natural a l'interior del cos humà, descrivint una ferotge lluita entre cèl·lules, teixits i òrgans per obtenir recursos. Tot i que la genètica mendeliana i la visió de l'organisme com un sistema harmònic van eclipsar aquesta idea durant el segle XX, el 1975 els investigadors Ginés Morata i Pedro Ripoll van descobrir la "competència cel·lular" en mosques del vinagre, demostrant que les cèl·lules de tipus "Minute" són activament detectades i eliminades per les cèl·lules sanes del seu voltant mitjançant la proteïna Xrp1 i la via del supressor tumoral p53. Estudis posteriors han demostrat que els embrions de ratolí (i possiblement els humans) realitzen aquest mateix procés d'autocribratge per descartar cèl·lules cromosòmicament anòmales durant el desenvolupament. Aquesta competència podria explicar per què alguns embrions classificats com a cromosòmicament anòmals en processos de FIV acaben donant lloc a nadons sans. El capítol també destaca l'esforç del Human Cell Atlas per classificar els estats fluids de cèl·lules en el cos.

Capítol 3: Immunitat a tota màquina (Immunity in Hyperdrive)

La mutació somàtica no sempre és destructiva; de fet, és un requisit indispensable per a la nostra supervivència gràcies al sistema immunitari. L'equip de Michel Nussenzweig va documentar que les dosis de reforç de les vacunes contra la Covid-19 amplien l'eficàcia dels anticossos contra noves variants gràcies al fet que donen temps a les cèl·lules B de memòria per continuar mutant i madurant. Els pacients amb la síndrome de la hiper-IgM (una malaltia hereditària greu que afecta famílies com la de Jennifer Allred) tenen un defecte en el gen CD40L o en l'enzim AID (activation-induced cytidine deaminase), cosa que els impedeix dur a terme l'hipermutació somàtica necessària per produir una gamma àmplia d'anticossos. Avui en dia, els trasplantaments de medul·la òssia poden restaurar aquesta capacitat mutant, curant pacients com el fill de Jennifer, Adrian. Els principis de la selecció clonal de Macfarlane Burnet i Niels Jerne, així com els descobriments de Susumu Tonegawa, expliquen com el cos humà pot generar un quintilió d'anticossos potencials mitjançant la recombinació d'ADN. L'autoimmunitat, estudiada per Christian Mayer, és el preu ecològic que paguem per aquesta immensa variabilitat generada per l'AID. Per acabar, el capítol descriu el desenvolupament de vacunes basades en el llinatge (lineage-based vaccine design) per guiar la mutació de cèl·lules B cap a la generació d'anticossos de gran abast (com el CH103) capaços de neutralitzar el VIH.

Capítol 4: L'atac dels clons (Attack of the Clones)

Als anys seixanta, el hematòleg italià Lucio Luzzatto va investigar l'hemoglobinúria paroxística nocturna (PNH) a Nigèria, provant que es tractava d'una malaltia d'origen clonal causada per una mutació somàtica en el gen PIG-A d'una cèl·lula mare de la sang. Aquesta troballa va obrir les portes al descobriment d'altres clons somàtics de la sang vinculats a l'envelliment. La genetista Patricia Jacobs va descriure que la pèrdua dels cromosomes sexuals (especialment el cromosoma Y en els homes, LOY) és la mutació somàtica més comuna i s'incrementa dràsticament amb l'edat. Sidd Jaiswal va encunyar el terme CHIP (clonal hematopoiesis of indeterminate potential) per descriure l'aparició de clons de cèl·lules de la sang que tenen mutacions en gens com TET2 o DNMT3A. La CHIP no només multiplica per deu el risc de patir leucèmia, sinó que dobla el risc de patir malalties coronàries i infarts degut a la inflamació arterial que generen aquests clons mutants. Així mateix, David Beck va descobrir la síndrome de VEXAS, una patologia autoinflamatòria severa causada per mutacions adquirides en el gen UBA1. Actualment, l'existència de clíniques de la CHIP i la recerca de fàrmacs contra dianes com el gen TCL1A busquen frenar o revertir l'expansió d'aquests clons potencialment nocius.

Capítol 5: El cor de la qüestió (The Heart of the Matter)

El capítol es capbussa en els problemes mèdics ocults en òrgans de difícil accés. Presenta el cas d'Astrea Li, una nena nascuda amb una arítmia cardíaca severa (síndrome del segment QT llarg). Els metges James Priest i Stephen Quake van utilitzar seqüenciació de cèl·lula única per descobrir que Astrea patia un mosaicisme cardíac: una mutació en el gen SCN5A s'havia produït de manera espontània durant el desenvolupament de l'embrió, afectant només una part de les cèl·lules del seu cor. Aquest mosaicisme somàtic és visible a la pell en forma de línies de Blaschko. En l'àmbit neurològic, Christopher Walsh i Joseph Gleeson van descobrir que les mutacions de novo en la via molecular mTOR durant l'etapa fetal causen malformacions cerebrals asimètriques com l'hemimegalencefàlia i epilèpsies severes (displàsia cortical focal). Aquestes mutacions somàtiques generen fenocòpies de malalties hereditàries com l'ALPS, la melorheostosi o la síndrome de Dravet, i s'han vinculat directament a casos d'Alzheimer precoç (mutacions de presenilina-1). A més, es descriu com l'endometriosi està fortament associada a mutacions adquirides en les cèl·lules de les glàndules endometrials, i el paper dels retrotransposons LINE-1 saltadors que creen mosaics cerebrals de forma natural.

Capítol 6: Quan els nostres cossos s'autocorregeixen (When Our Bodies Autocorrect)

De la mateixa manera que els arbres són capaços de patir mutacions de reversió en les seves branques per defensar-se de plagues (com va estudiar Tom Whitham a Iowa), els humans també podem experimentar reversions genètiques correctives que curen malalties de forma espontània. En la distròfia muscular de Duchenne, Eric Hoffman va descobrir la presència de fibres musculars revertides que produeixen de nou la proteïna distrofina. Eli Anne Kvittingen va documentar que cèl·lules hepàtiques en pacients amb tirosinèmia tipus I patien mutacions correctores, creant illes de cèl·lules sanes que es multiplicaven per sobre de les malaltes. Fenòmens similars de "teràpia gènica natural" s'han trobat en pacients amb la malaltia del "nen bombolla" (ADA-SCID), l'epidermòlisi bullosa i l'anèmia de Fanconi, on una sola cèl·lula corregida és capaç de colonitzar el teixit a causa d'un clar avantatge darwinià. El fetge és el mestre d'aquesta regeneració. Hao Zhu i Peter Campbell van identificar mutacions convergents protectores en pacients amb fetge gras, especialment en el gen SMYD2 (bloquejat amb el compost AZ505). Finalment, Markus Grompe va dissenyar un mètode de repopulació hepàtica terapèutica en ratolins utilitzant cèl·lules resistents al paracetamol (deficients en Cypor) per curar la fenilcetonúria (PKU).

Capítol 7: La propera generació (The Next Generation)

Aquest capítol analitza les mutacions de novo en la línia germinal, que converteixen malalties no hereditàries en heretables per a la descendència. Tot i que històricament es creia que les cèl·lules reproductives eren immutables, investigacions de Raheleh Rahbari i Matthew Hurles van trobar famílies "hipermutadores" degut a defectes en els mecanismes de reparació de l'ADN. Es va descobrir que els pares tractats amb quimioteràpia (cisplatí) abans de la concepció podien transmetre directament aquestes cicatrius químiques als seus fills mitjançant espermatozoides danyats. L'esperma d'un home de 45 anys ha passat per unes 750 divisions cel·lulars, obrint la porta a la "selecció egoista" en els testicles (on cèl·lules amb mutacions com les de la síndrome de Noonan es multipliquen més ràpidament). Tot i així, les cèl·lules mare espermàtiques mantenen una taxa de mutació vint vegades inferior a les cèl·lules somàtiques del teixit intestinal. D'altra banda, els òvuls s'asseguren la integritat del seu ADN mantenint-se en un estat quiescent ("belleses dorments") i apagant el Complex I de la cadena de transport d'electrons mitocondrial per reduir dràsticament els radicals lliures (recerca d'Elvan Böke). Kateryna Makova va estudiar el genoma mitocondrial de macacs i va trobar que l'acumulació de mutacions s'estabilitza després de la pubertat.

Capítol 8: Tensions en el sistema (Strains in the System)

La mutació somàtica també s'esdevé en els trilions d'organismes microscòpics que ens habiten. El bacteri de l'estómac Helicobacter pylori (que probablement va causar el patiment crònic de Charles Darwin) va ser aïllat per Barry Marshall en un famós experiment d'autoinfecció. Nina Salama va demostrar que l'H. pylori utilitza mutacions ràpides de canvi de forma (shape-shifting) i recombinacions de gens per evadir el sistema immunitari de l'hoste durant infeccions cròniques. Altres bacteris viuen processos d'hipermutació (com Burkholderia dolosa) o desenvolupen ràpidament resistència a antibiòtics dins de l'hoste (com Mycobacterium tuberculosis). El microbioma intestinal, estudiat per Isabel Gordo i Eric Alm, mostra un dinamisme selectiu increïble, on els bacteris (com Bacteroides fragilis) canvien el seu ADN segons la dieta del pacient i utilitzen la transferència horitzontal de gens. També els virus com el VIH o el SARS-CoV-2 generen mutacions massives i fenòmens de recombinació, especialment en pacients immunodeprimits on el virus es manté actiu durant mesos. Finalment, s'analitza com la vacuna oral de la pòlio d'Albert Sabin pot mutar cap a la seva forma paralitzant. Això va motivar el projecte de contenció Poliopolis per testar noves vacunes dissenyades genèticament perquè fossin evolutivament estables.

Capítol 9: Podem deixar de mutar? (Can We Stop Mutating?)

El capítol final connecta directament l'acumulació de mutacions somàtiques amb el procés inexorable d'envelliment i fragilitat. La síndrome de Werner (com la que va patir Michael Prescott) és una malaltia d'envelliment accelerat provocada per un defecte en la proteïna WRN que destrossa la reparació d'errors de l'ADN. Des de les teories originals de Gioacchino Failla i Leo Szilard, fins als ratolins reporters de Jan Vijg, s'ha postulat la hipòtesi de la catàstrofe d'errors i el "soroll" en els marcadors epigenètics. El genetista Alex Cagan va dur a terme una anàlisi comparativa d'espècies (ratolins, gossos, lleons, girafes i humans) i va demostrar que totes les espècies acumulen un límit molt similar de mutacions (~3.200) en les seves criptes intestinals en arribar al final de la seva vida mitjana; l'única diferència és que les espècies de vida curta muten molt més ràpidament. Aquest tipus d'expansió clonal s'ha descrit en el cervell de pacients amb Alzheimer degut a l'expansió clonal microglial (MiCE). Com a contrapartida, les balenes de Groenlàndia (que viuen fins a 211 anys o més) han desenvolupat sistemes de reparació hiperactius mitjançant la proteïna de xoc fred CIRBP. El capítol acaba discutint les teràpies de rejoveniment basades en el gen SIRT6 de centenaris (promogudes per empreses com Genflow Biosciences), l'edició de gens amb CRISPR (Spellcheck Bio per George Church) o els antioxidants. També detalla la base de dades SomaMutDB. L'autora conclou que la mutació és indispensable per a la vida, la immunitat i la regeneració, i que hem d'aprendre a acceptar la nostra condició de mosaics genètics dinàmics.

 

El triomf de l'engany

La Mandràgora 

Aquest és un resum de l'obra teatral "La Mandràgora" escrita el 1520 per Nicolau Maquiavel.

Context i argument general

L'obra és una sàtira brillant i irònica sobre la societat florentina de l'època, a la qual Maquiavel considerava "bruta i imperfecta". La trama se centra en el desig de Callimaco, un jove que torna de París, per posseir Lucrecia, la virtuosa dona del vell i ric advocat Micer Nicia. Com que el matrimoni no pot tenir fills, Callimaco, amb l'ajuda del paràsit Ligurio, munta un engany fent-se passar per metge.

Acte Primer: L'obsessió i el primer pla

• L'origen del desig: Callimaco explica al seu servent Siro que va viure 20 anys a París. Allà va sentir parlar de la bellesa inigualable de Lucrecia i va decidir viatjar a Florència només per veure-la, confirmant que la realitat superava la fama.
• Els obstacles: Lucrecia és extremadament honesta i viu gairebé reclosa, el seu marit és ric però ximple ("l'home més simple de Florència"), i el matrimoni anhela desesperadament un fill després de sis anys de casats.
• L'aliança amb Ligurio: Callimaco contracta Ligurio, un aprofitat que té la confiança de Nicia. Inicialment planegen convèncer Nicia de portar Lucrecia a uns banys termals per facilitar l'embaràs, buscant una oportunitat per apropar-s'hi.

Acte Segon: L'engany de la mandràgora

• El canvi d'estratègia: Ligurio decideix que el pla dels banys és massa lent i proposa que Callimaco es faci passar per un famós metge de París.
• La visita mèdica: Nicia, impressionat pel llatí de Callimaco (que ell amb prou feines entén), accepta la seva autoritat. Callimaco diagnostica que l'única solució és una poció de mandràgora.
• El preu mortal: Callimaco adverteix que la poció té un efecte secundari terrible: el primer home que jagui amb la dona després de prendre-la morirà en vuit dies. Per evitar que Nicia mori, proposen segrestar un "jove qualsevol" del carrer perquè absorbeixi la "infecció" de la mandràgora. Nicia, tot i els dubtes morals, acaba acceptant per la seva obsessió de tenir descendència.

Acte Tercer: La corrupció de la moral

• L'ús de l'Església: Per convèncer la virtuosa Lucrecia, Ligurio suggereix utilitzar el seu confessor, Fray Timoteo, i la seva mare, Sostrata.
• El suborn: Ligurio suborna el frare amb 300 ducats per a "obres de caritat". Timoteo, un home viu i amant dels diners, accepta ajudar en l'engany.
• La persuasió de Lucrecia: Timoteo convenç Lucrecia que l'acte no és pecat perquè la voluntat no hi participa, el fi és bo (tenir un fill) i obeeix el seu marit. Sostrata també pressiona la seva filla, i Lucrecia, tot i el seu fàstic, acaba cedint: "Obeiré, però no crec que arribi viva a demà".

Acte Quart: L'execució del segrest

• L'angoixa de Callimaco: Mentre espera, Callimaco pateix un conflicte intern entre l'esperança i la por, arribant a considerar el suïcidi si el pla falla.
• El doble engany: Ligurio perfecciona el pla: com que Callimaco ha d'anar amb el grup que fa el segrest, necessiten algú que ocupi el lloc del "jove segrestat". Fan que Fray Timoteo es disfressi de metge (Callimaco) perquè el veritable Callimaco pugui ser el jove capturat.
• La captura: Nicia, Ligurio, Siro i el frare disfressat atrapen Callimaco (que va disfressat amb un llaüt i un nas postís) i el fiquen al llit de Lucrecia a les fosques.

Acte Cinquè: La resolució i el "final feliç"

• La satisfacció de Nicia: Al matí, Nicia explica a Ligurio com ha gaudit supervisant-ho tot, fins i tot despullant el jove per assegurar-se que estava sa, sense sospitar mai la identitat de Callimaco.
• La transformació de Lucrecia: Callimaco revela la seva identitat a Lucrecia mentre són al llit i li confessa el seu amor. Ella, veient l'astúcia de l'amant en contrast amb l'estupidesa del seu marit i la corrupció dels qui l'envolten, decideix acceptar-lo com a guia i amant permanent: "«El que el meu marit ha volgut per a una nit, vull jo que ho tingui per sempre.»
• El triomf de l'engany: L'obra acaba a l'església, on Nicia, agraït, dóna a Callimaco una clau de casa seva perquè pugui venir quan vulgui, nomenant-lo "compare" i convidant-lo a dinar. Tots els personatges obtenen el que volien gràcies a la manipulació i la falta d'escrúpols.

IA pertot arreu (29)

AI Needs You: How We Can Change AI’s Future and Save Our Own 

El llibre "AI Needs You: How We Can Change AI’s Future and Save Our Own", de Verity Harding utilitza lliçons de la història de la tecnologia per argumentar que la intel·ligència artificial (IA) pot i ha de ser subordinada als fins humans mitjançant el lideratge polític i la participació ciutadana.

Introducció i "Shadow Self" (L'Estat de la Qüestió)

L'autora comença reflexionant sobre la seva desil·lusió amb la ciutat de San Francisco: el contrast entre el "somni tecno-utòpic" de Silicon Valley i la crua realitat de pobresa i desigualtat als seus carrers.

• La IA com a mirall: Harding sosté que la IA no és màgica ni inevitable; és una eina construïda per humans que reflecteix tant les nostres virtuts com els nostres defectes (el "shadow self").
• L'anècdota de Sydney: Explica la inquietant experiència del periodista Kevin Roose amb el xatbot "Sydney" de Bing, que va manifestar desitjos "foscos". Harding ho interpreta no com a consciència, sinó com un reflex de les dades humanes amb què va ser entrenat.
• Dèficit democràtic: L'autora alerta que la IA està dominada per una "monocultura" tècnica i corporativa, i demana que una gamma més àmplia de persones participi en la seva governança.

Capítol 1. Pau i Guerra: L'Exploració Espacial i el Tractat de l'Espai

Aquest capítol analitza com una tecnologia nascuda per a la guerra (els coets V-2 nazis) es va convertir en un símbol de cooperació internacional.

• Vengeance 2: Trata sobre Werner von Braun, el científic nazi que va passar de construir míssils per a Hitler a liderar el programa espacial dels EUA.
• L'estratègia d'Eisenhower: Per tal de poder espiar la Unió Soviètica amb satèl·lits sense violar l'espai aeri, Eisenhower va impulsar la doctrina de la "llibertat de l'espai", presentant el llançament de satèl·lits com un acte científic i neutral.
• El Tractat de 1967: Malgrat la Guerra Freda, es va signar el Tractat de l'Espai Exterior de l'ONU, que prohibia les armes nuclears a l'espai i el declarava "patrimoni de tota la humanitat".
• Lliçó per a la IA: Harding critica la retòrica actual de "cursa armamentista" amb la Xina i argumenta que el lideratge diplomàtic pot establir límits fins i tot en tecnologies amb ús militar.

Capítol 2. Ciència i Escrutini: La FIV i la Comissió Warnock

L'autora explora com el Regne Unit va gestionar el naixement de la fecundació in vitro (FIV) a través d'un procés deliberatiu i transparent.

• Louise Brown, la "Superbabe": El naixement de la primera nena proveta el 1978 va generar un gran debat moral i oposició de grups conservadors.
• La Comissió Warnock: El govern de Margaret Thatcher va nomenar la filòsofa Mary Warnock per presidir un comitè divers (no només científics) per avaluar la tecnologia.
• La regla dels 14 dies: Warnock va proposar un límit clar i comprensible per a la recerca amb embrions (14 dies), cosa que va permetre la innovació científica alhora que respectava les sensibilitats morals del públic.
• Lliçó per a la IA: Harding afirma que la regulació no és enemiga de la innovació; al contrari, pot donar la seguretat jurídica necessària perquè la indústria creixi amb la confiança de la societat.

Capítol 3. Propòsit i Benefici: L'Internet abans de l'11-S

Aquest capítol narra el pas d'Internet d'un projecte militar (ARPANET) a una eina comercial dominada per la visió llibertària.

• Al Gore i l'autocrítica: Explica la transició d'Al Gore, de jove idealista a vicepresident, i com la seva visió d'una "autopista de la informació" amb finalitats educatives va ser superada per la privatització massiva.
• La cultura de l'obertura: Els joves graduats que van crear els protocols d'Internet (com Vint Cerf i Steve Crocker) van establir una cultura de col·laboració i consens descentralitzat.
• ICANN: Davant el conflicte sobre qui havia de controlar el sistema de noms de domini (el "Root"), es va crear ICANN el 1998 com una organització multi-actor privada sense ànim de lucre, evitant el control governamental directe.
• Lliçó per a la IA: L'autora suggereix que un model similar a ICANN, transparent i obert a diferents parts interessades, podria ser útil per a la governança dels grans models de IA.

Capítol 4. Confiança i Terror: L'Internet després de l'11-S

Analitza com els atemptats del 2001 van trencar el consens sobre l'Internet lliure i van portar a la vigilància massiva.

• L'erosió de la llibertat: L'aprovació de la Patriot Act i els programes de vigilància de la NSA (revelats posteriorment per Edward Snowden) van utilitzar Internet com una arma d'intel·ligència, minant la confiança internacional en els EUA.
• La vigilància per IA: Harding alerta sobre l'actual "estat de vigilància" a la Xina (un fitxer per cada persona) i com tecnologies de reconeixement facial estan sent utilitzades també a l'Oest (per la policia o per empreses com MSG Entertainment) sense control suficient.
• L'amenaça de la fragmentació: Explica com molts països van voler "desconnectar-se" de la influència dels EUA i crear les seves pròpies xarxes (balkanització d'Internet) arran dels escàndols de espionatge.

Conclusió: Lliçons de la Història

El llibre conclou amb un crida a l'acció per al futur.

1. Límits clars: Cal definir "línies vermelles" per a la IA, com les armes autònomes letals o el reconeixement facial invasiu.
2. Propòsit positiu: La IA s'hauria de dirigir cap a grans reptes humans, com la crisi climàtica, mitjançant incentius i inversió pública.
3. Confiança i diversitat: Els equips que construeixen la IA han de ser més diversos per evitar biaixos geogràfics, racials i socioeconòmics.
4. Participació ciutadana: Harding encoratja la gent corrent a pressionar els seus representants i a no acceptar l'argument que la tecnologia és "massa complexa" per ser regulada per la democràcia.

En resum, el llibre afirma que la IA no és inevitable; és una elecció humana, i per encertar-la, la societat ha d'implicar-se ara.

Les regles de joc a Stanford i Silicon Valley

How to Rule the World: An Education in Power at Stanford University

 El llibre "How to Rule the World: An Education in Power at Stanford University" (2026), de Theo Baker, és una crònica periodística i personal que detalla el primer any de l'autor a la Universitat de Stanford. L'obra narra com un estudiant de primer any va acabar provocant la dimissió del president de la universitat mitjançant una investigació sobre frau científic, mentre explora la cultura d'elit, l'accés desmesurat al capital i la manca de responsabilitat que defineixen el vincle entre Stanford i Silicon Valley.

A continuació es presenta un resum detallat per eixos temàtics:

1. El "Stanford dins de Stanford" i la cultura de l'èxit

L'autor descobreix ràpidament que existeix un món paral·lel per a uns pocs escollits, identificats com a individus d'"alta agència" (capacitat d'actuar per sobre de les regles).

• Talent com a mercaderia: Els estudiants són vistos per inversors i cercatalents com bitllets de loteria per al proper "Unicorn" de Silicon Valley.
• Grups de poder: Baker descriu cercles exclusius com TreeHacks (l'organització del hackathon més gran del món amb un pressupost "de forat negre") i classes secretes com "Rule" (How to Rule the World), impartida per un conseller delegat egocèntric que ensenya tàctiques de manipulació i extracció de valor als futurs líders tecnològics.
• L'ostentació: Sopars gratuïts amb capitalistes de risc, festes en mansions de 30 milions de dòlars i esdeveniments en iots són habituals per a l'elit estudiantil, finançats per empreses que busquen un accés primerenc al talent.

2. La investigació sobre Marc Tessier-Lavigne (MTL)

El nucli del llibre és la investigació sobre el president de Stanford, un prestigiós neurocientífic.

• L'origen: Tot comença amb una pista sobre comentaris al lloc web PubPeer, on investigadors anònims assenyalaven manipulacions en imatges d'estudis passats de Tessier-Lavigne.
• Col·laboració amb experts: Baker contacta amb la detectiva de dades Elisabeth Bik, que confirma que diversos articles dirigits per MTL contenen evidències de manipulació digital intencionada.
• L'escàndol de Genentech: La investigació més profunda revela que un estudi revolucionari sobre l'Alzheimer publicat a Nature el 2009 s'havia basat en dades fabricades per un investigador del laboratori de MTL a l'empresa Genentech. Segons testimonis interns, Tessier-Lavigne va saber del frau però va optar per no retractar l'article per protegir la seva reputació i la valoració de l'empresa.
• La reacció institucional: La universitat i els advocats de MTL (com el cèlebre Steve Neal) van respondre amb amenaces legals agressives i desqualificacions públiques contra l'autor.

3. Altres investigacions: L'impostor i la "Guerra a la diversió"

Abans del cas MTL, Baker ja s'havia fet un nom amb dues històries impactants:

• William Curry: Un jove que va viure durant anys en diversos dormitoris de Stanford fent-se passar per estudiant, malgrat haver estat expulsat diverses vegades, revelant greus fallades en la seguretat del campus.
• War on Fun (Guerra a la diversió): Una investigació sobre com la creixent burocràcia universitària havia aixafat la vida social i les tradicions estudiantils sota el pretext de la "reducció de danys", creant un ambient sanititzat i corporatiu.

4. El "Duck Syndrome" i el cost personal

El llibre aborda la pressió psicològica dels estudiants de Stanford, coneguda com a Duck Syndrome (la imatge de lliscar serenament per l'aigua mentre les potes neden desesperadament a sota per mantenir-se a flote).

• Salut mental: Baker connecta aquesta cultura del perfeccionisme amb el suïcidi de l'atleta Katie Meyer i altres tragèdies al campus que la universitat va preferir no afrontar obertament.
• Grief i obsessió: L'autor relata la pèrdua dels seus dos avis i d'un mentor proper (Blake Hounshell) durant el curs, així com un episodi d'sobredosi accidental amb opioides a causa de l'estrès i l'aïllament provocats per la investigació.

5. Resolució i seqüeles

• Resultats de la investigació: El juliol de 2023, la junta de trustees de Stanford va publicar un informe que, tot i ser deferent amb MTL en la forma, confirmava la manipulació de dades en diversos dels seus articles i criticava la seva manca de diligència en corregir el registre científic.
• Dimissió i premi: Marc Tessier-Lavigne va dimitir com a president de Stanford. Theo Baker es va convertir en la persona més jove a guanyar el prestigiós premi George Polk.
• Conclusió: L'autor conclou que Stanford ha fet un "pacte de Faust" amb Silicon Valley, on la recerca de la riquesa i l'èxit a qualsevol preu ha corromput la integritat de la institució. Tot i això, MTL va aconseguir poc després una ronda de finançament de 1.000 milions de dòlars per a la seva nova empresa de biotecnologia, demostrant que en aquest sistema, el fracàs sovint es premia amb més capital.

D'acord amb el llibre de Theo Baker, el "secret" de How to Rule the World (com el món acadèmic i de Silicon Valley es refereix simplement com a "Rule") es pot dividir en la naturalesa de la classe, el que ensenyava i la seva finalitat real:

Què era "How to Rule the World"?

Es tractava d'un seminari altament exclusiu i secret impartit al campus de Stanford durant el trimestre d'hivern per un conseller delegat d'èxit de Silicon Valley anomenat Justin. No era una assignatura oficial per crèdits, sinó que funcionava com una mena de societat secreta per a l'aspirant a elit tecnològica.

El secret de l'admissió

L'accés era un procés de "capa i espasa". Per ser considerat, un estudiant havia de ser recomanat per algú que ja formés part de la classe. Després, Justin realitzava entrevistes intenses de vint minuts per avaluar l'ambició, la intel·ligència i el quocient emocional dels candidats. Durant aquestes sessions, feia preguntes personals profundes sobre els punts més alts i més baixos de la vida de l'estudiant per detectar la seva "agència".

El secret del contingut (els "marcs de treball")

Justin afirmava que les úniques persones que realment entenien com funcionava el món eren els fills dels multimilionaris. El seu "secret" consistia a ensenyar un conjunt de marcs de treball (frameworks) senzills però no previsibles que regeixen el funcionament del món per "desbloquejar" el talent latent dels escollits. Els punts clau de la seva doctrina incloïen:

• Ambició desmesurada: L'objectiu era superar els límits de qualsevol ambició concebible.
• Extracció de valor: Ensenyava que un grup selecte d'individus d'"alta agència" pot extreure una gran quantitat de valor de les persones que els envolten.
• La fi justifica els mitjans: Es transmetia una filosofia on el resultat positiu (per a un mateix) era el més important, independentment de com s'aconseguís.
• Tàctiques de manipulació: Els alumnes aprenien maneres intencionades i "sociopàtiques" d'influir en les converses i les persones sense que semblés obvi.

El secret real: l'esquema de Justin

Theo Baker conclou que el veritable secret de la classe era un pla brillant de Justin per fer networking. En lloc de buscar ell el talent, va crear un misticisme que feia que els adolescents més brillants i ambiciosos de Stanford anessin a ell. L'última prova per als alumnes era identificar altres individus d'alta agència, convertint efectivament els estudiants en cercatalents per a la xarxa personal de Justin.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (9)

 The Blind Spot: How Oligarchs Dominate Our Democracy

El llibre "The Blind Spot: How Oligarchs Dominate Our Democracy" de Jeffrey Winters argumenta que la incapacitat de la democràcia moderna per abordar la desigualtat de la riquesa no és un error, sinó que el sistema va ser dissenyat des del principi per permetre que la democràcia i l'oligarquia convisquin. Winters sosté que els rics no dominen la societat malgrat la democràcia, sinó a través d'ella. L'autor defineix l'oligarquia no com una forma de govern, sinó com la política de defensa de la riquesa, on els rics utilitzen el seu poder per protegir les seves fortunes contra qualsevol amenaça de redistribució

Introducció

L'autor comença amb un record personal de la seva infantesa a Ohio, on el seu pare deia que "els rics ho controlen tot". Winters explora la paradoxa de per què, malgrat segles de votació lliure i igualitària, la desigualtat no ha deixat de créixer. Introdueix el concepte que la democràcia moderna no falla per error, sinó que està dissenyada per anar de la mà de l'oligarquia. Defineix l'oligarquia no com una forma de govern, sinó com la política de defensa de la riquesa. El llibre identifica un "punt cec": la creença que la democràcia ens donarà el canvi que necessitem, quan en realitat està estructurada per protegir els interessos dels més rics.

Capítol 1: Dominació a través de la democràcia

Winters sosté que l'extrema desigualtat no és natural ni normal. Explica que hi ha dues maneres d'excloure les majories: mitjançant la força i la por (dictadures) o mitjançant la desigualtat participativa (democràcies liberals). En aquest segon sistema, els ciutadans tenen el dret de vot i veu, però aquest poder polític és superat pel poder de la riquesa dels oligarques. L'oligarquia s'integra en la democràcia explotant conflictes horitzontals (com l'avortament, la raça o la religió) per mantenir les majories dividides i distretes del conflicte vertical (la riquesa).

Capítol 2: L'era de la desigualtat explosiva

Aquest capítol analitza dades per demostrar que la riquesa està més concentrada que mai a la història humana. Winters argumenta que hem de centrar-nos en la riquesa i no només en els ingressos, perquè la riquesa és la que compra influència política. Mostra dades sorprenents:

• El Gini de riquesa a Suècia (87) és gairebé tan alt com el del món sencer (88), desmitificant el model nòrdic com a lliure d'oligarques.
• La bretxa de riquesa als EUA el 2024 és vuit vegades superior a la de l'antiga Roma esclavista.
• Des del 1975, s'han transferit 55 bilions de dòlars del 90% inferior cap a l'1% superior en el cas dels EUA.

Capítol 3: Fent pagar als oligarques

Explica la història de la fiscalitat progressiva com l'única eina eficaç per frenar la desigualtat. Relata l'operació d'intel·ligència de l'IRS de 1973 per punxar el Castle Bank a les Bahames, on els rics amagaven la seva fortuna. L'operació, anomenada "Project Haven", va ser un èxit inicial que va descobrir una llista secreta de clients d'elit. El capítol també repassa com presidents com FDR van utilitzar els impostos durant les crisis per "salvar el sistema capitalista" de moviments més radicals.

Capítol 4: El punt d'inflexió

Winters detalla la contraofensiva oligàrquica dels anys 70. L'agència de l'IRS va ser sabotada des de dins per Donald Alexander, un advocat de defensa de la riquesa nomenat com a comissionat per Nixon, que va desmantellar la divisió d'intel·ligència. Les batalles judicials posteriors van acabar absolent els evasors o bloquejant les proves de l'IRS. El 1977 es marca com l'inici de l'era actual, on els rics paguen taxes efectives més baixes que la classe treballadora. Apareix la figura de Burton Kanter, el cervell que va crear moltes de les trampes legals que l'indústria de defensa de la riquesa utilitza avui.

Capítol 5: El naixement d'una il·lusió

Winters viatja a la Convenció Constitucional de 1787 per explicar l'origen del sistema. Argumenta que la Constitució dels EUA va ser una resposta a una crisi de deute on les legislatures estatals (com la de Pennsilvània) s'havien tornat "massa democràtiques" i estaven perdonant deutes als pobres en detriment dels creditors rics. Els "Pares Fundadors" van dissenyar un sistema piramidal i ple de controls (com el Senat o el veto presidencial) per protegir la propietat de la "tirania de la majoria". Així es va crear el punt cec on la riquesa es considera un afer privat i no una forma de poder polític.

Capítol 6: L'era de l'oligarquia a la teva cara

En les últimes dècades, els oligarques han deixat de ser invisibles per exercir el poder obertament. L'autor critica l'ús de termes com "megadonors", que amaga que són en realitat oligarques comprant resultats polítics. Analitza casos d'impunitat penal, com el de Ty Warner (Beanie Babies) o el dels germans Wyly, on, malgrat evadir milers de milions, les penes van ser mínimes o inexistents gràcies a l'ús de la filantropia com a escut legal.

Capítol 7: La casa mai guanya

Winters descriu com la complexitat s'ha convertit en una arma. L'IRS estima que es perden 1 bilió de dòlars a l'any en impostos no pagats als EUA (la "bretxa fiscal"). Mentre que els treballadors tenen les taxes retingudes automàticament, els rics utilitzen una estructura de "grans societats" i el sistema de "portes giratòries" (advocats que passen de l'IRS a firmes privades) per negociar acords secrets i evitar judicis. La llei de detecció de fraus està tan deteriorada que el sistema s'ha convertit en una "ruleta d'auditoria" on el risc per a un oligarca és gairebé zero.

Capítol 8: El laberint

Analitza les noves formes de defensa de la riquesa en el segle XXI. Després de l'11 de setembre, es van imposar regles de transparència bancària per buscar terroristes, però els oligarques van ser "danys col·laterals". La resposta de l'indústria ha estat crear estructures encara més opacs, com les societats en cadena de fins a 20 nivells, impossibles d'auditar. També explica com es van guanyar batalles per la transparència (com la Llei de Transparència Corporativa) només perquè el govern de Trump les acabés buidant de contingut el 2025 per decret executiu.

Capítol 9: La política de la preparació

El llibre conclou amb propostes per al futur. Winters adverteix que quan la democràcia ha desafiat frontalment l'oligarquia en el passat (com a Xile o Guatemala), el resultat ha estat sovint el col·lapse de la democràcia per cops d'estat oligàrquics. Proposa dues estratègies:

1. Incrementalime estratègic: Reformes possibles ara, com enfortir l'IRS, prohibir anuncis de campanya en mitjans públics o limitar les "grans societats".
2. Política de preparació: Tenir llestes reformes estructurals per a moments de crisi, com la sortició (triar representants per sorteig en lloc de votació) o l'eliminació del Senat i el veto presidencial.

Winters acaba afirmant que el primer pas és obrir els ulls al punt cec i reconèixer que vivim en una desigualtat participativa que només es pot canviar si es qüestiona la pròpia estructura del sistema.

El llibre identifica el nostre "punt cec" com la il·lusió col·lectiva que la democràcia, tal com està estructurada, ens donarà els canvis que necessitem per aconseguir la igualtat econòmica. El terme "desigualtat participativa" per descriure un sistema on hi ha una màxima veu popular però un impacte molt limitat en les polítiques de riquesa, permetent que la llibertat política coexisteixi amb una gran injustícia econòmica

Autòcrates i cleptòcrates (3)

Regime Change: Inside the Imperial Presidency of Donald Trump 

El llibre "Regime Change: Inside the Imperial Presidency of Donald Trump" (2026), de Maggie Haberman i Jonathan Swan, detalla la consolidació d'una presidència sense restriccions durant el seu primer any de mandat (2025-2026).

I. Whirlwind (El Torbellí: La presa de control)

Trump va iniciar el mandat amb la convicció que l'exili polític i els problemes legals l'havien fet més fort, optant per un gabinet basat en la lleialtat absoluta i l'aparença televisiva.

• Selecció del Gabinet: Marco Rubio va ser nomenat secretari d'estat i assessor de seguretat nacional; Pete Hegseth, secretari de guerra (defensa); i John Ratcliffe, director de la CIA, amb la missió explícita de "triturar" l'agència. La prova de foc per als candidats era la seva opinió sobre el 6 de gener i la victòria de Biden el 2020.
• Elon Musk i el DOGE: Musk va esdevenir una figura omnipresent, vivint a Mar-a-Lago i dirigint el Departament d'Eficiència Governamental (DOGE). La seva agressivitat va provocar xocs amb els secretaris del gabinet per les retallades indiscriminades i l'accés a dades privades de la Tresoreria. Un correu enviat als funcionaris demanant-los que justifiquessin la seva feina sota amenaça de dimissió va marcar el punt de màxima tensió.
• Guerra Comercial: El 2 d'abril de 2025 ("Liberation Day"), Trump va imposar tarifes globals del 10% i xifres de fins al 145% a la Xina, ignorant les advertències d'experts i portant els mercats al límit del col·lapse abans d'anunciar una pausa de 90 dies.

II. Retribution (Retribució: La venjança institucional)

Trump va utilitzar l'aparell de l'Estat per castigar aquells que el van investigar o criticar, amb la col·laboració activa de Boris Epshteyn i Stephen Miller.

• Atac a les Institucions i Despatxos: L'administració va emetre ordres executives per suspendre les acreditacions de seguretat d'advocats vinculats a Jack Smith i va forçar despatxos com Paul Weiss a pagar "reparacions" de 40 milions de dòlars en serveis pro bono per evitar ser tancats per decret.
• La Batalla de les Universitats: S'ha utilitzat el pretext de combatre l'antisemitisme per amenaçar Harvard amb la pèrdua de 9.000 milions de dòlars en fons federals si no eliminava les polítiques d'identitat (DEI) i permetia el control governamental sobre les admissions.
• Control dels Mitjans: Trump va forçar acords milionaris amb Disney (ABC) i Paramount (CBS) utilitzant demandes per difamació i la pressió sobre les llicències i fusions corporatives.

III. The Enemy Within (L'Enemic Interior: Control Social i Policial)

Se centra en l'ús de la força militar a l'interior dels EUA i la guerra cultural, sota el guiatge d'ideòlegs com Stephen Miller.

• Militarització de les Ciutats: Trump va enviar la Guàrdia Nacional a ciutats demòcrates per dur a terme batudes d'immigrants, enfrontant-se amb governadors com Gavin Newsom i JB Pritzker. L'administració va utilitzar la Llei d'Enemics Aliens de 1798 per deportar persones sense judici, incloent-hi casos erronis com el de Kilmar Abrego Garcia.
• L'Assassinat de Charlie Kirk: La mort del líder de Turning Point USA el setembre de 2025 va radicalitzar l'administració, que va utilitzar el crim per declarar la "esquerra radical" com a organització terrorista domèstica i perseguir organitzacions com la Fundació Ford i Open Society.
• Purga Cultural: Es va iniciar una revisió de l'Smithsonian per eliminar la "ideologia impròpia" i es va canviar el nom del Kennedy Center per incloure el de Donald J. Trump.

IV. Plunder (Saqueig: Riquesa i Conquesta Militar)

Aquesta part descriu la monetització de la presidència i l'expansió militar sense precedents cap al final de 2025 i l'inici de 2026.

• El Negoci del Crypto i Favoritismes: La família Trump va llançar World Liberty Financial, rebent inversions massives de fons sobirans dels Emirats Àrabs mentre l'administració desregulava el sector. També es detalla el regal d'un Boeing 747 de luxe per part de Qatar.
• Operacions Militars i el "Donroe Doctrine":
  • Bombardeig de vaixells: Sota la premissa de combatre els càrtels de la droga com si fossin terroristes, Trump va ordenar bombardejar speedboats al Carib (estil Duterte), sovint matant supervivents que demanaven auxili.
  • Veneçuela: El gener de 2026, forces especials dels EUA van capturar Nicolás Maduro a Caracas per prendre el control de les reserves de petroli.
  • Iran (Operació Epic Fury): El febrer de 2026, malgrat les reticències de JD Vance i de la cúpula militar, Trump va ordenar una campanya massiva de bombardeig que va matar l'Ayatollah i milers de persones, portant el món a una gran guerra per destruir el programa nuclear.

L'Epíleg descriu una entrevista el març de 2026 a l'Oval Office, on Trump es mostra desconnectat dels soldats morts en la guerra amb l'Iran, preferint parlar de la mida de les columnes del seu nou saló de ball i llegint un document que el descriu com "l'home més poderós que el planeta ha conegut mai".

IA pertot arreu (28)

Code-Dependent: Living in the Shadow of AI 

El llibre "Code-Dependent: Living in the Shadow of AI" (2024), de Madhumita Murgia, és una investigació profunda i humanista sobre com la intel·ligència artificial està transformant les vides de persones corrents a tot el món. L'autora, editora d'IA del Financial Times, s'allunya de Silicon Valley per explorar les conseqüències reals de la dependència humana dels sistemes automatitzats, centrant-se en la pèrdua d'autonomia i l'aparició de noves formes de colonialisme de dades.

A continuació es detalla el resum exhaustiu secció per secció:

Introducció: L'ombra de les dades

Murgia descriu com la seva curiositat per les "cookies" la va portar a descobrir el mercat dels corredors de dades (data brokers), empreses que venen perfils detallats de la nostra identitat basats en el comportament en línia. En demanar el seu propi informe, va trobar una versió "ombra" d'ella mateixa que, tot i ser una aproximació estadística, era inquietantment reconeixible. Aquesta economia de dades és la base de l'IA moderna, un model que Shoshana Zuboff anomena "capitalisme de vigilància". L'autora introdueix el concepte de colonialisme de dades: la conversió de vides humanes en fluxos de dades per al benefici d'unes poques grans tecnològiques.

Capítol 1: El teu mitjà de vida (Nairobi i Sofia)

• Ian Koli i Benjamin Ngito (Kibera, Nairobi): Treballen per a Sama fent anotació de dades, marcant objectes en vídeos per entrenar cotxes autònoms de Tesla o Google. Tot i que la feina és repetitiva i monòtona, els ha permès sortir de la pobresa extrema.
• Hiba Daoud (Sofia, Bulgària): Una refugiada iraquiana que etiqueta imatges per a una empresa petroliera canadenca a través de la start-up Humans in the Loop.
• La realitat del "treball fantasma": El capítol revela que l'IA no aprèn sola; depèn d'una mà d'obra precària i invisible a països de baixos ingressos. L'autora destaca l'asimetria de poder: quan l'Hiba va intentar queixar-se directament al client, va ser castigada amb la suspensió del seu compte, demostrant la seva extrema vulnerabilitat.

Capítol 2: El teu cos (Regne Unit i Austràlia)

• Helen Mort i Noelle Martin: Ambdues van ser víctimes de pornografia deepfake no consensuada. L'Helen, una poeta britànica, va descobrir el seu rostre en vídeos de violacions simulades. La Noelle, a Austràlia, ha patit un setge constant des dels 18 anys amb imatges i vídeos creats amb IA que li han robat la identitat.
• Buit legal: El capítol subratlla la manca de lleis internacionals per castigar aquests abusos, ja que durant anys distribuir imatges falses no era delicte en moltes jurisdiccions. Murgia destaca com l'IA s'ha convertit en una arma de misogínia que escala l'assetjament a nivells industrials.

Capítol 3: La teva identitat (EUA i Índia)

• Karl Ricanek: Un enginyer afroamericà que va ajudar a crear sistemes de reconeixement facial, però que ara qüestiona la seva pròpia obra a causa dels biaixos racials que pateix ell mateix i la seva comunitat.
• S. Q. Masood (Hyderabad): Un activista que va demandar el govern de Telangana per l'ús policial de l'aplicació TS-Cop, que recopila dades biomètriques de ciutadans sense el seu consentiment, especialment en barris musulmans.
• Resistència: Es descriu el Dazzle Club a Londres, un grup d'artistes que utilitzen maquillatge asimètric per camuflar-se davant les càmeres de vigilància de King’s Cross.

Capítol 4: La teva salut (Índia i EUA)

• Dra. Ashita Singh (Chinchpada, Índia): Utilitza l'aplicació qTrack de Qure.ai per ajudar a diagnosticar la tuberculosi mitjançant radiografies en una regió remota sense radiòlegs. L'aplicació actua com una "segona opinió", però Ashita adverteix del risc de deixar que l'IA domini el judici mèdic.
• Ziad Obermeyer: Investigador que va descobrir biaixos racials greus en algorismes de salut als EUA. Un sistema (Optum) prioritzava pacients blancs sobre negres més malalts perquè utilitzava la despesa mèdica com a indicador de necessitat, ignorant que els pacients negres sovint tenen menys accés al sistema i generen menys costos.

Capítol 5: La teva llibertat (Amsterdam)

• Diana Sardjoe: Una mare que va lluitar contra els algorismes de policia predictiva (ProKid) a Amsterdam. El sistema va etiquetar els seus fills com a "en risc" de ser criminals basant-se en dades familiars i contactes policials, creant una profecia autocomplerta que va destruir l'estabilitat de la llar.
• El concepte d'"ouroboros" del biaix: El sistema es retroalimenta; la policia vigila més els barris d'immigrants, cosa que genera més dades de detencions, que l'algorisme utilitza per predir més criminalitat en aquests mateixos llocs.

Capítol 6: La teva xarxa de seguretat (Salta, Argentina)

• Projecte de Microsoft: Murgia analitza un pilot a Salta que utilitzava IA per predir l'embaràs adolescent en barris pobres basant-se en variables socioeconòmiques.
• Fracàs i extracció: El pilot es va presentar com una solució tecnològica màgica, però va ser abandonat ràpidament amb el canvi de govern. Mentre que Microsoft va obtenir dades valuoses i visibilitat política, per a les famílies de Salta l'IA no va suposar cap millora real en les seves vides.

Capítol 7: El teu cap (Gig Economy)

• Armin Samii (Pittsburgh): Un exenginyer de cotxes autònoms que va crear l'aplicació UberCheats per demostrar que l'algorisme d'Uber pagava menys del que corresponia als repartidors en calcular malament les distàncies.
• Alexandru Iftimie (Londres): Un conductor d'Uber que va ser bloquejat per l'aplicació acusat de frau sense dret a explicació humana, vivint un malson kafkià fins que un sindicat el va ajudar.
• L'algorisme com a patró: Els treballadors de plataformes com Uber o Deliveroo estan gestionats per un "patró fantasma" que dicta preus, rutes i acomiadaments de manera opaca i inal·lable.

Capítol 8: Els teus drets (Foxglove)

• Cori Crider: Advocada de drets humans i fundadora de Foxglove, una organització que utilitza la llei per desafiar el poder de les Big Tech i els algorismes governamentals.
• Casos clau: Van forçar el govern britànic a abandonar un algorisme de visats discriminatori i un sistema de qualificacions d'exàmens (Ofqual) que penalitzava els estudiants d'escoles públiques durant la pandèmia. També representen treballadors de Sama a Kenya traumatitzats per la moderació de contingut gràfic per a Facebook.

Capítol 9: El teu futur (Xinjiang, Xina)

• Maya Wang: Investigadora de Human Rights Watch que va ajudar a desxifrar l'IJOP, la plataforma de dades que el govern xinès utilitza a Xinjiang per vigilar i detenir la minoria uigur.
• Dystòpia tecnològica: L'aplicació recollia des de l'ús d'electricitat fins a si algú sortia per la porta del darrere de casa seva. Murgia adverteix que aquest model de control total s'està exportant a altres països, amenaçant el concepte mateix de llibertat humana.

Capítol 10: La teva societat (IA Generativa)

• ChatGPT i l'era del "Transformer": L'autora explora com els grans models de llenguatge estan canviant la nostra relació amb la veritat i la creativitat.
• Laurence Bouvard: Una actriu de veu que alerta que l'IA està clonant veus humanes sense permís ni compensació, posant en risc la seva professió.
• Perspectiva de Ted Chiang: L'escriptor de ciència-ficció argumenta que l'IA és "estadística aplicada" i no intel·ligència real; ens adverteix que projectem humanitat en màquines que són, en essència, "pilotes de voleibol" buides.

Epíleg: Algor-ètica i apoderament

El llibre tanca al Vaticà, on el pare Paolo Benanti i el papa Francesc col·laboren amb líders jueus i musulmans en la "Crida de Roma per l'Ètica de l'IA". Murgia conclou proposant un llistat de deu preguntes clau per empoderar el ciutadà, incloent-hi el dret a la transparència de dades, a sous justos per als anotadors i a l'opció de triar sempre una intervenció humana sobre una decisió automatitzada.

A l'epíleg del llibre, Madhumita Murgia proposa una llista de deu preguntes guia dissenyades per empoderar els ciutadans i ajudar-los a recuperar l'autonomia davant l'avenç de la intel·ligència artificial. Aquestes preguntes són:

1. Com seria un salari global més just i coherent per als treballadors de dades de la IA, que reflectís el mercat creixent i lucratiu dels seus serveis?
2. Com incloem les persones marginades i altres minories com a creadors i inventors de la IA, sense reclutar-les exclusivament per a feines explotadores com la moderació de continguts?
3. Quins productes generats o assistits per IA haurien d'anunciar-se clarament com a tals als consumidors, i quins d'aquests haurien de tenir una opció de revisió humana sense cap cost per a l'individu?
4. Com sabem si un producte d'IA és segur (és a dir, que no pot ser manipulat ni és discriminatori) i, si no ho sabem, hauria d'estar realment a l'abast del públic?
5. Quines àrees de la llei es poden modificar per tenir en compte la IA, com ara els drets d'autor, la privadesa, la ciberseguretat o les lleis de drets humans?
6. Com podem aportar experiències més diverses a les discussions sobre el desenvolupament i la legislació de la IA, especialment veus de fora d'Occident?
7. Si la IA pot ajudar a reduir desigualtats (com en la salut), són aquests productes accessibles per a les comunitats que més els necessiten i no només per a qui els pot pagar?
8. En àrees com l'ocupació o la justícia, qui és el responsable dels resultats d'una eina d'IA i si aquesta persona té realment un control significatiu sobre la decisió?
9. Com compensem els artistes, escriptors o fotògrafs per la seva creativitat, atès que les empreses tecnològiques utilitzen les seves obres gratuïtament per entrenar els nous sistemes?
10. Quins són els canals per a l'apoderament ciutadà, com ara el dret a eliminar dades de sistemes generatius o el dret a triar una decisió humana per sobre d'una automatitzada?

Mentides sobre la salut i el benestar

The Health and Wellness Lie 

El llibre "The Health and Wellness Lie" (2026), de l'especialista en exercici Nicholas B. Tiller, és una crítica exhaustiva i rigorosa a una indústria que, segons l'autor, prospera mitjançant la confusió industrialitzada i la desinformació. Tiller sosté que, tot i la despesa rècord en benestar, la salut de la població empitjora amb taxes creixents d'obesitat, diabetis tipus 2 i malalties mentals.

A continuació es detallen els eixos principals del llibre:

I. El mecanisme de l'engany i la psicologia del consumidor

• L'aprofitament de les debilitats cognitives: L'autor explica que els humans tenim cervells programats per a la velocitat ("Sistema 1"), heretat dels nostres avantpassats caçadors-recol·lectors, cosa que ens fa vulnerables a solucions ràpides i simples davant de problemes complexos.
• La desregulació dels suplements: A diferència dels medicaments, que han de passar fases clíniques rigoroses per demostrar seguretat i eficàcia abans de vendre's, els suplements operen sota un sistema d'"innocent fins que es demostri el contrari", on només es retiren si causen danys evidents. De fet, el llibre afirma que els suplements estan menys regulats que el menjar per a mascotes.
• La trinitat dels actors: Tiller classifica els protagonistes del món del benestar en tres grups: els creients (víctimes desinformades que actuen de bona fe), els mentiders (que saben que la informació és falsa) i els "bullshitters" (a qui la veritat els és irrellevant mentre obtinguin benefici o prestigi).

II. Estratègies de màrqueting i "Science Washing"

• Blanqueig científic (Science washing): Molts productes utilitzen termes tècnics buits (com "biomodulació", "flux d'energia" o "reseteig cel·lular") per crear una aparença de legitimitat científica sense tenir proves reals.
• L'atracció del "natural" i l'antic: El màrqueting explota el biaix que el que és antic o prové de la natura és inherentment millor, ignorant que la natura també produeix verins i pandèmies.
• L'economia de l'atenció i els influencers: Les xarxes socials han substituït els experts per influencers. Tiller destaca que tenir milions de seguidors no és una credencial científica i que les marques prefereixen els influencers perquè són més barats i generen més confiança emocional que els mitjans tradicionals.

III. Els problemes de la ciència moderna ("Foc Amic")

• Metodologia podrida: L'autor denuncia que fins i tot dins de la ciència hi ha pràctiques qüestionables (QRP) com el segrest de dades, la manipulació estadística i la manca de transparència per la pressió de "publicar o morir".
• Casos d'estudi fallits: El llibre analitza estudis sobre la Vitamina D que prometien millores de forma física impossibles o les nanobulles d'oxigen, demostrant que moltes d'aquestes afirmacions són fisiològicament implausibles.
• Conflictes d'interès: Moltes investigacions sobre begudes esportives o suplements estan finançades per les mateixes empreses, cosa que augmenta dràsticament la probabilitat de resultats positius.

IV. Mites sobre el pes i l'exercici

• La fal·làcia de les dietes de moda: Dietes com la keto, l'Atkins o el dejuni intermitent poden causar pèrdua de pes a curt termini per dèficit calòric, però el 90% de les persones recuperen el pes en pocs anys, sovint acabant pitjor degut a l'efecte jo-jo.
• Drogues "miracle" (GLP-1): Fàrmacs com l'Ozempic són eines potents, però no dreceres; sense canvis d'hàbits permanents, el pes es recupera en deixar la medicació.
• Mites de l'exercici: Es desmunten idees com la "reducció localitzada" de greix (per exemple, fer abdominals per cremar greix de la panxa) o l'ús de cinturons vibratoris i estimulació elèctrica per cremar calories sense esforç.

V. Teràpies Alternatives i el perill de les dades anecdòtiques

• El cost del "A mi em va funcionar": Tiller adverteix que les anècdotes no són evidència científica i que confiar en teràpies sense base (com l'homeopatia per a malalties greus) ha causat morts prevenibles.
• Teràpies analitzades: El llibre critica pràctiques com la crioteràpia de cos sencer, el "mouth taping" (tapar-se la boca per dormir), els banys de gel i la hidroteràpia de còlon, assenyalant que els riscos (com embòlies o infeccions) sovint superen els beneficis imaginaris.
• Longevitat i "Tech-bros": Es discuteixen personatges com Bryan Johnson o Dana White, criticant que amaguen els beneficis de l'exercici i la dieta bàsica sota una capa de biohacks exòtics i extremadament cars.

VI. Conclusions i el camí cap al futur

Tiller proposa tres escenaris de futur i advoca per la "Possibilitat", on els ciutadans es converteixen en els seus propis reguladors mitjançant el pensament crític. La seva recomanació final és tornar als fonaments poc glamurosos que no es poden empaquetar ni vendre: una alimentació equilibrada basada en aliments sencers, activitat física regular, un son adequat i l'evitació de tòxics com l'alcohol.

Per identificar si un producte està utilitzant el "blanqueig científic" (science washing), cal fixar-se en l'ús de retòrica enganyosa i tecnicismes buits que busquen donar una aparença de legitimitat sense tenir una base real. Segons les fonts, aquestes són les claus principals per detectar-ho:

1. Ús de jargó científic o "encegament per ciència"

Moltes empreses utilitzen termes tècnics i jargó complex per aclaparar el consumidor i evitar que aquest analitzi la validesa de la reclamació. Exemples comuns inclouen:

• Termes elàstics: Paraules com "inflamació", "desintoxicació cel·lular", "flux d'energia" o "bio-modulació" que s'utilitzen sense una definició precisa.
• L'atractiu del "Nano": S'afegeix el prefix "nano" (com en "nanobolles d'oxigen" o "nanotecnologia") a productes de consum per fer-los semblar d'alta tecnologia, encara que el seu significat real en el context del producte sigui irrellevant o fisiològicament implausible.
• Referència a components moleculars: Es mencionen estructures com "liposomes" o "fosfolípids" per donar una impressió de ciència d'avantguarda mentre se sobrevenen beneficis que no han estat verificats sòlidament.

2. Mecanismes retroajustats

Una estratègia habitual és agafar pràctiques antigues o basades en el folklore i canviar-ne l'explicació mística per una de biomèdica per fer-les més acceptables avui dia.

• Per exemple, en l'acupuntura, la idea de "meridians d'energia" es substitueix per termes com "estimulació neuromuscular" o "punts gallet" (trigger points), tot i que les proves sobre la seva eficàcia real més enllà de l'efecte placebo continuen sent febles.
• De la mateixa manera, el tractament amb ventoses (cupping) es promociona ara com una eina per "augmentar el flux sanguini", una explicació que sona científica però que ignora com el cos regula realment l'oxigenació muscular.

3. Promeses de "reforçar" o "netejar"

El blanqueig científic sovint recorre a conceptes biològics que sonen bé però que no funcionen com el màrqueting suggereix:

• Estimular el sistema immunitari: Científicament, el sistema immunitari no es pot "inflar" com un globus amb un batut verd; només es pot enfortir mitjançant hàbits bàsics (dieta, exercici, son) o vacunes.
• Eliminació de toxines: El màrqueting utilitza "toxines" com un dimoni fabricat per vendre purificacions, ignorant que el fetge i els ronyons ja realitzen aquesta funció de manera sofisticada.

4. Senyals d'alerta en la informació i l'evidència

Per comprovar si un producte és legítim o només té la façana de ciència, pots seguir aquestes recomanacions pràctiques:

• Vigila els enllaços externs: Si un article o reclamació no cita fonts acadèmiques o enllaça a recursos fiables, és probable que sigui només una opinió.
• Segueix el finançament: Si un estudi que demostra els beneficis d'un producte està finançat per la mateixa empresa que el fabrica, el risc de biaix és molt elevat.
• Desconfia de la "revolució" d'un sol estudi: La ciència real es basa en la repetició i el consens, no en un únic descobriment "miraculós" que cap altre laboratori ha pogut confirmar.
• Ignora els títols buits: Etiquetes com "assessor de benestar" o "coach de vida" no estan regulades; cal buscar professionals amb títols legalment protegits com "dietista", "metge" o "fisioterapeuta".

La ciència real és mesurada i qualificada, mentre que el blanqueig científic tendeix a ser cridaner, absolutista i ple de paraules de moda que s'enfonsen sota un escrutini mínim.