Qui controla internet controla la realitat

Invisible Rulers: The People Who Turn Lies Into Reality

 El llibre "Invisible Rulers: The People Who Turn Lies Into Reality", de Renée DiResta (2024), analitza la transformació radical en la dinàmica del poder i la influència que ha tingut lloc durant l'última dècada. L'autora argumenta que el sistema de persuasió tradicional, dominat per elits i institucions, ha estat substituït per una "trinitat" formada per influencers, algorismes i multituds.

Aquest és un resum detallat i exhaustiu de les tesis i continguts principals del llibre:

I. La Teoria del Nou Poder: La Trinitat de la Influència

L'eix central del llibre és la idea que la realitat consensuada s'ha fragmentat en "realitats a mida" (bespoke realities), construïdes per la col·lisió de dos sistemes històricament separats: el moli de rumors (bottom-up) i la màquina de propaganda (top-down).

• L'Influencer: Són els nous líders d'opinió que no només processen la informació, sinó que creen contingut per obtenir fama i benefici. La seva força rau en la relativitat i l'autenticitat percebuda, parlant "amb" l'audiència en lloc de "a" l'audiència. El llibre identifica diversos arquetips, des de l'entretenidor fins al "perpetuament greujat", que canalitza la ràbia de nínxol per augmentar el seu compromís.
• L'Algorisme: Actua com un "rei invisible" que decideix què veiem. Els sistemes de recomanació (com el People You May Know de Facebook) han reorientat les xarxes humanes cap a "gràfics d'interès", creant càmeres d'eco i fomentant involuntàriament la radicalització.
• La Multitud: Les multituds digitals ja no són receptors passius; són participants actius en la creació de virilitat. DiResta distingeix entre multituds tancades (com els grups de Facebook persistents que poden convertir-se en sectes) i multituds obertes (com les "mems" de Twitter que es converteixen ràpidament en turbes).

II. Casos d'Estudi i l'Afectació a la Realitat

El llibre utilitza diversos esdeveniments recents per mostrar com aquesta trinitat altera la percepció de la veritat:

• La Teoria de la Conspiració de Wayfair: El 2020, un rumor infundat sobre tràfic de nens en armaris de mobles es va fer viral gràcies a l'acció combinada d'influencers de QAnon, algorismes que van impulsar el hashtag #SaveTheChildren i una multitud frenètica que va col·lapsar les línies d'ajuda reals.
• El "Big Lie" i les Eleccions del 2020: DiResta detalla com personatges com Ali Alexander van utilitzar el lema "Stop the Steal" per coordinar una narrativa de frau electoral sense proves. El llibre destaca una asimetria de passió: el sector de la dreta va demostrar ser molt més eficaç a l'hora d'operar aquesta maquinària de propaganda en xarxa que l'esquerra.
• La Pandèmia i el Plandemic: El vídeo de Judy Mikovits és el cas paradigmàtic de com la desconfiança en les institucions es va monetitzar. L'autora assenyala que les institucions de salut pública van ser incapaces de competir en les xarxes socials, creient erròniament que "només era gent a internet".

III. Propaganda d'Estat i Noves Tecnologies

El llibre explora com governs com els de Rússia (a través de l'IRA) i la Xina han adoptat aquestes eines per fer "propaganda de tot l'espectre", combinant mitjans estatals oficials amb comptes falsos que s'infiltren en comunitats locals per sembrar divisió.

A més, adverteix sobre el "dividend del mentider" generat per la Intel·ligència Artificial: el fet que el públic sàpiga que es pot crear contingut fals permet als polítics descartar fets reals com si fossin generats per IA.

IV. El "Complex Industrial de la Fantasia" i la Retaliació

En un gir personal, DiResta descriu com ella mateixa va esdevenir el personatge principal d'una teoria de la conspiració. A través dels anomenats "Twitter Files" i l'acció d'activistes com Mike Benz i polítics com Jim Jordan, el seu treball de recerca sobre la integritat electoral va ser reemmarcat com un aparell de "censura" del govern.

Aquesta estratègia, que anomena "Estratègia Serengeti", consisteix a triar un investigador individual per aillar-lo i atacar-lo amb l'objectiu de silenciar tot un camp d'estudi (el de la desinformació).

V. El Camí a Seguir (The Path Forward)

DiResta conclou que no podem tornar al sistema d'elits passat, però que el dissens actual és insostenible per a la democràcia. Proposa:

1. Redissenyar els algorismes: Introduir fricció en la virilitat (com els "disjuntors" de la borsa) per donar temps a que els fets atrapin els rumors.
2. Més control per a l'usuari: Passar a models de decentralització (com Mastodon o Bluesky) on les comunitats puguin governar les seves pròpies normes de moderació.
3. Transparència: Que els governs i les plataformes facin públiques les sol·licituds de retirada de contingut per evitar la manipulació oculta.
4. Educació i "Prebunking": En lloc de desmentir fets específics (que sovint no funciona), cal educar el públic en la detecció dels tropes de la propaganda i les estructures de la manipulació.

En última instància, el llibre és una crida a construir sistemes que serveixin per mediar el consens, no per fabricar-lo, en un món on "qui controla internet controla la realitat".

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (8)

The Revolutionary Center: The Lost Genius of Liberalism 

El llibre "The Revolutionary Center: The Lost Genius of Liberalism" (2026), d'Adrian Wooldridge, és una defensa apassionada i una proposta de reconstrucció del liberalisme en un moment de crisi profunda. L'autor argumenta que el liberalisme ha passat de ser una força revolucionària que va crear el món modern a ser el credo d'una elit decadent i desconnectada, i que la seva salvació depèn de recuperar el seu "geni perdut" mitjançant una síntesi de reformes radicals.

I. Com el liberalisme va crear el món modern

Wooldridge descriu el món preliberal com un estat estàtic, jeràrquic i dominat per la pertinença al grup i la certesa religiosa. El liberalisme va néixer com un antídot a l'estancament econòmic i a les guerres de religió.

• Els Proto-liberals: Tres pensadors van establir-ne les bases: Erasmus (l'actitud de tolerància i oposició al frenesí ideològic), Hobbes (la idea del contracte social i que la societat comença amb l'individu) i Montesquieu (la necessitat de limitar el poder mitjançant la seva divisió).
• La Revolució de la Mobilitat: La Revolució Industrial va introduir el creixement sostingut, forçant les societats a ser mòbils. El liberalisme va triomfar en ser l'única filosofia que reconeixia la inevitabilitat del moviment.
• L'Individu Sobirà: Es va produir una transició d'un món de "ser" (estatus heretat) a un món de "devenir" (assoliment individual). Això es va traduir en el dret a la privadesa, el lliure mercat i el culte a l'auto-millora (Samuel Smiles).
• Mèrit i Tolerància: Les revolucions americana i francesa, juntament amb la reforma del funcionariat britànic, van substituir l'aristocràcia del naixement per la del talent. Paral·lelament, la tolerància va passar de ser una solució per a la pau social a ser una eina per al desenvolupament de l'excel·lència intel·lectual (John Stuart Mill).

II. Com el liberalisme va salvar el món

Al segle XIX, el liberalisme de laissez-faire es va estancar, posant en risc la seva supervivència davant el nacionalisme i el socialisme.

• El Nou Liberalism: Líders com Lloyd George i Theodore Roosevelt van adaptar el credo per permetre l'activisme estatal en educació i benestar, no per destruir l'individualisme, sinó per donar a tots la capacitat de competir (igualtat d'oportunitats).
• L'Ordre de la Postguerra: Després del col·lapse global de 1914-1945 i l'auge dels dictadors, el liberalisme es va reinventar mitjançant l'hegemonia dels EUA i la creació d'institucions com l'ONU i el Banc Mundial.
• Els Filòsofs de la Crisi: Keynes va demostrar que l'estat havia d'intervenir per gestionar la demanda i evitar depressions. Els ordoliberals alemanys van crear l'economia social de mercat per evitar la concentració de poder que havia permès l'ascens del nazisme. Els liberals de la Guerra Freda (Berlin, Aron, Shklar) van emfatitzar el pluralisme de valors i el "liberalisme de la por" davant el totalitarisme.

III. Els enemics de la llibertat

L'autor identifica diverses forces que han corromput el liberalisme des de dins i l'ataquen des de fora:

• La Corrupció de l'Elit: L'elit liberal actual s'ha convertit en una casta hereditària que practica el nepotisme (com els "nepo babies" de Hollywood o els càrrecs en organismes internacionals), utilitza credencials per protegir-se de la competència i gaudeix de privilegis fiscals.
• El Splintering (Fragmentació): El liberalisme s'ha dividit en tres faccions antagòniques: el neoliberalisme (fonamentalisme de mercat), el liberalisme d'esquerres (política d'identitat o woke) i el liberalisme de gestió (tecnocràcia global desconnectada de la democràcia).
• La Amenaça Tecnològica i l'Identitarisme: El capitalisme d'informació ha creat monopolis que manipulen l'atenció i erosionen la privadesa. Paral·lelament, la política d'identitat (tant d'esquerres com de dretes) prioritza el grup sobre l'individu, destruint el principi de neutralitat de l'estat.
• El Retorn dels Autòcrates: El lideratge de Putin, Xi Jinping, Modi i l'ascens de Trump representen un retorn al patrimonialisme i a la força bruta, aprofitant-se de les debilitats i el sentiment de pèrdua de control de les societats liberals.

IV. Com el liberalisme pot tornar a salvar el món

Wooldridge proposa el "Solució John Stuart Mill": un liberalisme que es mou simultàniament a l'esquerra i a la dreta per recuperar la legitimitat.

1. Moure's a l'Esquerra: Ser més durs amb l'elit corporativa, combatre el "rent-seeking" (cerca de rendes) i regular les tecnològiques i la indústria alimentària per protegir la salut pública.
2. Moure's a la Dreta: Recuperar la importància del caràcter, l'autoritat legítima i l'excel·lència. Això inclou un "paternalisme liberal" per combatre l'addicció a les drogues i la tecnologia.
3. Reequilibrar: Cal trobar un punt mitjà entre l'elitisme i la democràcia (donant més pes a la decisió popular), entre el globalisme i el localisme (reforçant el nacionalisme liberal) i entre l'optimisme ingenu i la por vigilant.
4. Reparar l'Escala de l'Oportunitat: Wooldridge proposa abolir les preferències per a fills d'antics alumnes (legacies) a les universitats, reforçar els tests objectius (SAT) per detectar talent independentment de la classe social i recuperar l'educació liberal clàssica per formar líders amb judici i no només experts.

En conclusió, el liberalisme no ha fallat per naturalesa, sinó que ha estat víctima del seu propi èxit i de la decadència dels qui el representen. La via cap al futur és un Centre Revolucionari que combati l'extremisme d'ambdós bàndols i torni a posar la llibertat individual i la millora de la societat al cor de la política.

En definitiva, la "Solució Mill" no és un dogma fix, sinó una actitud de "moltes cares" (many-sidedness) que permet al liberalisme adaptar-se a les noves realitats sense trair els seus valors fonamentals de llibertat individual i pluralisme.

Segons el llibre de Wooldridge, l'elit liberal actual està fallant perquè s'ha convertit en una casta decadent, tancada i desconnectada de la realitat que originàriament havia de servir. Els principals motius d'aquest fracàs es detallen a continuació:

Corrupció i Carrerisme

L'autor sosté que la fe que abans movia revolucionaris valents s'ha convertit en el credo d'una elit que actua per interès propi. En lloc de defensar principis amb coratge, molts membres de l'establishment es mouen per la recerca de títols elegants i la seguretat de càrrecs vitalicis, substituint el "Llibre dels Màrtirs" pel "Llibre dels Carreristes". Aquesta elit "viu del liberalisme" en lloc de "viure per al liberalisme".

Privilegis de Casta i Nepotisme

L'elit ha creat una sèrie de privilegis que recorden els de l'antic règim feudal, com ara exempcions fiscals per a treballadors d'organismes internacionals o immunitat diplomàtica per a delictes menors. A més, protegeixen la seva posició mitjançant:

• Nepotisme: Es detecta una forta presència de "nepo babies" a Hollywood, dinasties familiars en la política i preferències per a fills d'antics alumnes (legacies) a les universitats d'elit.
• Barreres a la competència: Utilitzen un sistema complex de llicències, credencials i connexions familiars per protegir els seus llocs de treball de la competència real.

Arrogància i Desconnexió Social

Existeix un abisme entre els qui es reuneixen a la "muntanya màgica" de Davos i la resta del món. L'elit ha practicat un triomfalisme excessiu, ignorant com les seves polítiques (com la desregulació financera o la globalització sense frens) han devastat ciutats industrials i han creat "morts de desesperació" entre la classe treballadora. Wooldridge assenyala que l'elit sovint defensa fronteres obertes perquè en treu beneficis (com servei domèstic barat), mentre que els costos els pateixen els ciutadans que no tenen les seves defenses econòmiques.

Decadència Intel·lectual i Tecnocràcia

L'elit ha substituït l'autoritat moral i el judici per la mera expertesa tècnica i el llenguatge buit de la gestió corporativa.

• Lideratge sense passió: Els líders actuals són incapaços de parlar des del cor, utilitzant un llenguatge burocràtic que no connecta amb la gent, el que facilita l'ascens dels populistes que sí que semblen parlar amb sinceritat.
• Segrest per la identitat: En lloc de defensar la meritocràcia universal, s'han deixat portar per polítiques d'identitat que divideixen la societat en grups antagònics, traint el principi liberal de jutjar les persones pel seu caràcter individual.

El fracàs davant el populisme

L'elit sol descartar les causes populistes com a simple ignorància de les masses, en lloc d'entendre que moltes queixes són greuges reals per la pèrdua de control sobre les seves vides i comunitats. Aquesta actitud prepotent alimenta un cercle viciós on, com més es tanquen els liberals en les seves "illes fortificades", més s'enfurisme el poble i més suport reben els líders autòcrates.

Segons l'obra d'Adrian Wooldridge, el pas d'una societat basada en l'estatus heretat (aristocràcia de naixement) a una basada en el mèrit (aristocràcia del talent) va ser fruit d'un procés transformador impulsat principalment per quatre grans revolucions:

Les quatre revolucions del mèrit

• La Revolució Industrial: Va ser el motor més fonamental, ja que va canviar la base material de la civilització de la terra (propietat heretada) a l'enginy. Personatges com Richard Arkwright o Robert Stephenson van prosperar no pel seu cognom, sinó per crear productes revolucionaris com la màquina de filar o la locomotora de vapor.
• La Revolució Americana: Impulsada per la visió d'una igualtat d'oportunitats, líders com Thomas Jefferson van advocar per substituir l'aristocràcia "artificial" de la terra per una aristocràcia "natural" de "virtut i talents".
• La Revolució Francesa: Tot i els seus excessos, va néixer com una revolta contra el privilegi hereditari en nom de la igualtat universal. La Declaració dels Drets de l'Home (Article 6) va establir que tots els ciutadans eren elegibles per a càrrecs públics segons la seva capacitat. Més tard, Napoleó va consolidar la idea de "carreres obertes als talents".
• La Revolució de la "Competició Oberta" a Gran Bretanya: Va ser una transició pacífica però profunda on reformadors com Thomas Macaulay o Sir Charles Trevelyan van canviar els criteris de selecció per a les universitats, el funcionariat i l'exèrcit. Es va passar del patronatge i les connexions personals a la competició i els exàmens escrits.

Raons subjacents del canvi

Aquest trànsit no va ser només polític, sinó que es va recolzar en dos pilars:

• Intuïció moral: La idea cristiana que tots els individus tenen un ésser interior igual davant de Déu.
• Fet empíric: El reconeixement que el talent humà no respecta el rang social: "els reis engendren idiotes i els pagesos genis". A mesura que la societat va valorar més la productivitat, l'èxit només va ser possible substituint l'herència per l'assoliment.

Conseqüències del pas al mèrit

Amb la desaparició de la riquesa hereditària i els prerrogatives de naixement com a eixos estructuradors, la font principal de disparitat entre les persones va passar a ser la ment. Mesurar la capacitat intel·lectual i oferir oportunitats basades en aquesta habilitat es van convertir en els trets definitoris de la nova societat liberal. Segons l'autor, aquest canvi va permetre que la pregunta "qui és la teva família?" fos substituïda per "a quina universitat vas anar?" o "què saps fer?".

PS. Més entrades

Els diners de tothom i de totadon destinats a la premsa

Les subvencions a la premsa s'han més que duplicat en cinc anys: de 28,8 milions d'euros el 2020 a 59,6 milions el 2025, un 107% més

L'article d'en Xavier Roig a ViaEmpresa és una mostra fefaent de com els nostres impostos es dediquen a alimentar la premsa periódica i així es va teixint una xarxa clientelar de forma continuada per part del govern. L'objectiu ja el sabem, es tracta de controlar el relat per mantenir-se en el poder.

L'any 2025 vam pagar gairebé 395 milions de euros als mitjans de comunicació, 60 als mitjans en general i 335 a Tele 3. Aquesta xifra equival a tres vegades i mitja la quantia de recursos que es van dedicar el 2023 a la reducció de les llistes d'espera als serveis de salut. Així es poden entendre millor quines són les prioritats, la premsa cotitza a 3,5 vegades la reducció de les llistes d'espera. I en cinc anys no hem duplicat l'esforç en reducció de l'espera per serveis. El 2025 vam gastar  49 euros per ciutadà per finançar els mitjans. I alhora cal afegir-hi 24 euros més dedicats a tele espanyola. 

La dependència que té la premsa dels nostres impostos és tan gran que en alguns casos (com ARA) el 46% dels diaris venuts són a l'Administració (i a un preu tres vegades superior al de mercat). Sense fons públics, alguns mitjans anirien camí de la fallida.

Sabem que tenen tres fonts públiques de recursos, les subvencions, els contractes de subscripció i la propaganda institucional. Las xifres han crescut notablement els darrers anys, ho podeu contrastar vosaltres mateixos amb les dades aquí  a sota, extretes de Via Empresa. Ara bé, el que diu de Tele 3 CCMA, no és així, cal afegir-hi 335 milions d'euros, perquè Tele 3 no apareix en els portals de transparència, és pressupost públic.

El resultat ja el sabem, el marc mental que ens volen vendre disposa de la teranyina clientelar fidel que no se separa del guió amb l'amenaça soterrada que si algú es mou no surt a la foto.  Així és com es crea i perdura un banc de favors indestructible (com el de La foguera de les vanitats de Tom Wolfe).

PS. Lectura imprescindible per a comprendre el moment.

Llista de mitjans amb més d'un milió en fons públics

Table with 5 columns and 11 rows of data. (column headers with buttons are sortable)

Grup Godó	3.427.721 €	642.537 €	6.462.196 €	10.532.455 €
Prensa Ibérica	2.110.985 €	981.716 €	4.967.498 €	8.060.199 €
CCMA (Mitjans públics catalans)	99.006 €	178.391 €	5.863.647 €	6.141.045 €
Diari ARA	1.280.198 €	310.116 €	2.135.646 €	3.725.960 €
Hermes Comunicacions (Punt Avui)	821.354 €	533.686 €	983.863 €	2.338.903 €
EDICIONES EL PAIS, S.L.	1.158.374 €	59.378 €	774.570 €	1.992.322 €
SOCIEDAD ESPANOLA DE RADIODIFUSION	192.465 €	425.513 €	1.365.167 €	1.983.145 €
EDICIONS DIGIT. DE PREMSA LOCAL	370.528 €	263.291 €	689.703 €	1.323.522 €
GRUP FLAIX	110.000 €	6.180 €	1.134.519 €	1.250.699 €
Prisa Media	1.128.590 €	3.700 €	—	1.132.290 €
DIARI SEGRE, S.L.U	360.445 €	283.212 €	468.730 €	1.112.387 €

Taula: VIA EmpresaFont: Menjometre.catDescarregar les dadesCreat amb Datawrapper

PS. El 2025 va sortir la Llei Europea de Llibertat dels Mitjans de Comunicació (EMFA). Aquesta legislació marc de la UE estableix salvaguardes per protegir la independència editorial. Obliga els estats membres a distribuir la publicitat institucional i els fons estatals mitjançant criteris transparents, objectius i no discriminatoris, i a fer públiques les quantitats atorgades a cada mitjà.

Normativa d'Ajuts d'Estat (Dret de la Competència): Qualsevol pla nacional de subvencions directes ha de rebre el vistiplau de la Comissió Europea. Brussel·les només autoritza aquests ajuts si es demostra que corregeixen una fallada del mercat (com el tancament de capçaleres locals) i estan vinculats a objectius com la modernització tecnològica, la formació de periodistes o la protecció de cultures minoritàries.

Despolitització de l'adjudicació: Per evitar clientelismes, els països amb sistemes avançats d'ajuts (com França o Suècia) deleguen l'aprovació de les subvencions a organismes parapúblics independents o exigeixen el compliment estricte de fórmules basades en l'audiència, el nombre de periodistes en plantilla i la tirada.

Aquí fan com si no hagués aparegut i no passa res.

Els resultats de la reforma sanitària

The Trillion Dollar Revolution 

El llibre "The Trillion Dollar Revolution", editat per Ezekiel J. Emanuel i Abbe R. Gluck, ofereix una anàlisi exhaustiva de la Llei de Cures Assequibles (ACA), coneguda popularment com a "Obamacare", en complir-se deu anys de la seva signatura el 2010. L'obra recull assajos de diversos experts que n'avaluen l'impacte en la política, el dret, l'economia i la pràctica mèdica als Estats Units.

1. Objectius i Context de la Llei

L'ACA es va dissenyar per abordar tres problemes crítics del sistema sanitari nord-americà: l'accés, la qualitat i el cost.

• Accés: Abans de la llei, més de 45 milions de persones no tenien assegurança. Les asseguradores podien denegar la cobertura per condicions preexistents o imposar límits anuals i vitals.
• Qualitat i Cost: El sistema es basava en el "pagament per servei" (fee-for-service), que incentivava la quantitat sobre la qualitat i provocava un creixement insostenible de la despesa.

2. El Procés de Creació i Implementació

L'aprovació de l'ACA el 23 de març de 2010 va ser un procés marcat per una forta divisió partidista.

• Disseny de polítiques: Es va optar per un enfocament incremental que mantenia el sistema d'assegurances a través de l'ocupador però ampliava Medicaid i creava mercats d'intercanvi (exchanges) amb subsidis per a la resta.
• Obstacles polítics: La implementació es va trobar amb una resistència sense precedents per part de molts estats liderats per republicans, que es van negar a gestionar els seus propis mercats o a ampliar Medicaid.
• Fracàs tecnològic: El llançament de Healthcare.gov el 2013 va ser un desastre inicial que va danyar la percepció pública de la llei fins que es va arreglar mesos després.

3. Batalles Legals i Governança

L'ACA ha estat la llei social més atacada als tribunals en la història moderna dels EUA.

• NFIB v. Sebelius (2012): El Tribunal Suprem va confirmar el "mandat individual" (l'obligació de tenir assegurança) com un exercici del poder impositiu del Congrés, però va fer que l'ampliació de Medicaid fos opcional per als estats.
• King v. Burwell (2015): Va salvar la viabilitat de la llei en permetre que els subsidis federals estiguessin disponibles en tots els estats, no només en els que havien creat el seu propi mercat d'intercanvi.
• Federalisme: La llei va canviar la relació entre el govern federal i els estats, generant una desigualtat on els ciutadans dels estats que no van ampliar Medicaid van quedar desprotegits.

4. Avaluant l'Impacte (Assessing Impact)

Després d'una dècada, el llibre destaca resultats mixtos però significatius:

• Cobertura: Més de 20 milions de persones van guanyar assegurança, reduint la taxa de persones sense cobertura al nivell més baix de la història (al voltant del 10%).
• Reformes del sistema d'entrega (Delivery-System Reforms): S'han introduït models com les Organitzacions de Cura Responsable (ACO) i els pagaments agrupats (bundled payments) per incentivar la cura basada en el valor en lloc del volum.
• Asequibilitat: Tot i que el creixement dels costos es va alentir temporalment entre 2010 i 2013 (la "gran pausa"), les primes i els deduïbles han continuat sent un repte per a moltes famílies de classe mitjana.
• Pràctica mèdica: La llei ha fomentat la consolidació del mercat (hospitals i grups mèdics més grans), cosa que ha augmentat el poder de negociació davant les asseguradores però no sempre ha millorat la competència ni el preu.

5. Reptes Pendents i el Futur

El llibre conclou que, tot i la seva resiliència, l'ACA va deixar qüestions clau sense resoldre:

• Preus dels medicaments: La indústria farmacèutica va quedar pràcticament intacta per la llei i els preus continuen sent molt alts en comparació amb altres països.
• Fragmentació: El sistema continua sent complex i sovint ineficient.
• Evolució del debat: Després d'anys d'atacs republicans per "derogar i substituir" la llei (que van fracassar el 2017), el debat s'ha mogut cap a l'esquerra amb propostes com "Medicare for All" o la creació d'una opció pública.

En resum, l'ACA ha canviat les expectatives dels nord-americans: la protecció per condicions preexistents i el dret a l'accés a la salut s'han convertit en la nova norma, fent que sigui gairebé impossible tornar al sistema previ a 2010.

La inclusió d'una opció pública d'assegurança (un pla operat pel govern per competir amb les asseguradores privades) es va descartar finalment de la Llei de Cures Assequibles (ACA) principalment per necessitats polítiques al Senat dels Estats Units.

Els motius principals detallats a les fonts són:

• L'oposició de demòcrates conservadors: Per aprovar la llei al Senat, els demòcrates necessitaven una majoria de 60 vots per evitar el filibusterisme. Alguns senadors clau del seu propi bàndol, especialment Joseph Lieberman (Independent de Connecticut) i Ben Nelson (Demòcrata de Nebraska), es van oposar frontalment a l'opció pública.
• La influència del sector de les assegurances: El senador Ben Nelson era vist com un aliat de la indústria de les assegurances, la qual va atacar implacablement la idea de l'opció pública, qualificant-la d'un "camí secret cap a un sistema de pagador únic".
• L'estratègia d'aprovació final: Tot i que la Cambra de Representants sí que va incloure una versió de l'opció pública en el seu projecte de llei original, la pèrdua de la majoria de 60 vots al Senat (després de la mort del senador Ted Kennedy i la victòria del republicà Scott Brown a Massachusetts) va obligar els demòcrates de la Cambra a acceptar la versió del Senat, que ja l'havia eliminat per assegurar el vot de Lieberman.
• Lliçons del passat: El govern d'Obama volia evitar els errors de la reforma fallida de Clinton del 1993-1994. Per això, van intentar neutralitzar els grans grups d'interès (hospitals, metges i farmacèutiques) oferint concessions perquè no fessin campanya en contra de la llei. L'opció pública es veia com un element massa "progressista" que podia trencar aquestes coalicions necessàries per a l'aprovació.

En lloc de l'opció pública, la llei va acabar incloent un programa (finalment sense èxit) per establir plans multiestatals administrats per l'Oficina de Gestió de Personal.

IA pertot arreu (23)

 Dr. Bot: Why Doctors Can Fail Us—and How AI Could Save Lives

El llibre «Dr. Bot: Why Doctors Can Fail Us—and How AI Could Save Lives» (2025), de la informàtica mèdica i filòsofa Charlotte Blease, és una anàlisi provocadora sobre les limitacions de la medicina mediada per humans i el potencial revolucionari de la intel·ligència artificial (IA) per transformar la cura dels pacients. L'autora sosté que la nostra "humanitat" —específicament la nostra psicologia evolucionada— sovint actua com una barrera per a una medicina eficaç, i que la IA, implementada amb cura, ofereix la millor esperança per reduir errors i augmentar l'equitat.

A continuació, es presenta un resum detallat de l'obra dividit en els seus eixos principals:

1. El diagnòstic: Una crisi d'errors i esgotament

L'obra parteix de dades alarmants: l'error mèdic és una de les principals causes de mort als EUA, amb més de 250.000 defuncions anuals.

• Errors de diagnòstic: Almenys 1 de cada 20 pacients als EUA pateix un error de diagnòstic cada any, fet que causa discapacitats permanents o la mort a prop de 800.000 persones. En les autòpsies, s'observen errors diagnòstics greus en el 10-25% dels casos.
• Metges desbordats: El llibre descriu els metges com la "segona víctima" del sistema. La meitat dels metges nord-americans pateixen burnout o depressió, una condició directament lligada a un augment dels errors mèdics i la mortalitat dels pacients.
• Ments de l'Edat de Pedra: Blease argumenta que els metges (que ella anomena Homo medicus) tenen cervells adaptats per a la sabana africana, no per a la complexitat de la medicina moderna, fet que els fa vulnerables a biaixos cognitius involuntaris.

2. Part I: L'accés a la cura i la telemedicina

L'autora explora la "llei de la cura inversa": aquells que més necessiten l'atenció mèdica són sovint els qui tenen més dificultats per accedir-hi.

• Barreres físiques i econòmiques: Els pacients amb malalties cròniques o discapacitats sovint s'enfronten a un "curs d'obstacles" (transport car, parquings inaccessibles, sales d'espera incòmodes) només per arribar a la clínica.
• La resistència al canvi: Tot i que la telemedicina ja existia, la professió mèdica va mostrar una forta resistència a implementar-la fins que la pandèmia de COVID-19 la va fer indispensable. Blease critica aquest conservadorisme professional que "posposa el progrés".

3. Part II: La "Deferència al Metge" vs. la sinceritat amb les màquines

Un dels punts més innovadors del llibre és l'anàlisi de com ens comuniquem en la consulta.

• Doctor Deference: Els pacients sovint callen símptomes importants per vergonya, por a ser jutjats o per no "molestar" el metge, a qui veuen com una figura de prestigi i autoritat. Molts pacients admeten haver mentit sobre el consum d'alcohol o hàbits de vida per "complaure" el doctor.
• Sinceritat amb l'IA: Les investigacions mostren que els pacients són molt més honestos amb els ordinadors o chatbots que amb els humans sobre temes sensibles com la violència domèstica, el risc de suïcidi o la salut sexual. Les màquines no jutgen ni s'impacienten.

4. Part III: Diagnòstic i l'"Art de la Medicina"

Blease qüestiona el concepte de l'"art de la medicina" com una forma de misticisme que amaga la manca de rigor.

• Soroll i inconsistència: Les decisions mèdiques varien segons l'hora del dia (es recepten més antibiòtics innecessaris al final de la jornada) o si el metge està cansat.
• IA vs. Metges: El llibre cita estudis on models com ChatGPT-4 o l'o1 d'OpenAI superen els metges en exàmens de llicència i en diagnòstics de casos complexos o malalties rares. L'IA pot processar milions d'històries clíniques i milers d'articles científics en segons, una tasca humanament impossible.
• Biaix algorítmic: Tot i que reconeix que l'IA pot tenir biaixos (si es entrena amb dades esbiaixades), Blease argumenta que l'IA és molt més fàcil de "desbiassar" i auditar que el subconscient d'un metge humà.

5. Part IV: El mite de l'empatia

L'autora desmunta la idea que els metges són els únics proveïdors d'empatia.

• El dilema del multitasking: El cervell humà no pot fer diagnòstics complexos i ser profundament empàtic alhora; quan ens centrem en tasques abstractes, la nostra capacitat d'empatia social es desactiva automàticament.
• IA Empàtica: Sorprenentment, en estudis a cegues, els pacients han puntuat les respostes dels chatbots (com ChatGPT) com a més empàtiques i informatives que les dels metges reals, perquè l'IA té "tot el temps del món" per a cada pacient.

6. Conclusió: El futur de la medicina "desdoctoritzada"

El llibre no proposa eliminar l'atenció humana, sinó reimaginar-la.

• Nous rols: Blease preveu un futur on l'IA s'encarregui del triatge i el diagnòstic, mentre que els humans assumeixin rols de "health coaches" (entrenadors de salut) o especialistes en IA clínica.
• Vigilància i privadesa: L'obra adverteix sobre els perills del "capitalisme de vigilància" i la necessitat que les institucions regulin les grans tecnològiques per protegir les dades personals dels pacients.

En resum, «Dr. Bot» argumenta que hem de deixar de romantitzar la infal·libilitat dels metges i acceptar que la tecnologia pot oferir una medicina més segura, accessible i, paradoxalment, més humana.

Segons les fonts, la intel·ligència artificial (IA) té el potencial de transformar la seguretat del pacient mitjançant l'abordatge de les limitacions psicològiques i logístiques que porten als humans a cometre errors de diagnòstic, els quals afecten 1 de cada 20 pacients als EUA cada any.

Aquestes són les maneres principals en què la IA pot ajudar a reduir aquests errors:

1. Silenciar el "Soroll" i l'Esgotament Humà

A diferència dels metges humans, que pateixen altes taxes de burnout, depressió i fatiga, les màquines són resilients i no es veuen afectades per ritmes circadians, baixa concentració o estrès. Mentre que la qualitat del judici d'un metge pot variar segons l'hora del dia (per exemple, receptant més antibiòtics innecessaris al final de la jornada), la IA manté la consistència.

2. Processament de Dades i Actualització Constant

L'especialitat mèdica s'enfronta a una explosió d'informació inabastable: es publica un nou article cada 39 segons. Un metge hauria de llegir 22,5 hores al dia només per escanejar el 2% de la literatura anual. En canvi, la IA pot:

• Ingerir milions de publicacions i històries clíniques en segons.
• Actualitzar-se en temps real, eliminant el retard de 17 anys que sol trigar la recerca a arribar a la pràctica clínica habitual.

3. Detecció de Malalties Rares i Patrons Complexos

La IA excel·leix en trobar patrons ocults que l'ull humà ignora, especialment en malalties rares on els metges sovint apliquen la màxima de "pensar en cavalls, no en zebres".

• Èxit en diagnòstic: En un estudi, el model GPT-4 va resoldre el 90% dels casos de malalties rares en vuit suggeriments, superant clarament els metges de l'estudi.
• Casos reals: Un nen anomenat Alex, que va veure 17 metges durant tres anys sense èxit, va ser diagnosticat amb una condició rara de la medul·la espinal gràcies a l'ús de ChatGPT per part de la seva mare.
• Models especialitzats: Eines com SHEPHERD ajuden a escurçar l'odissea diagnòstica de pacients amb trastorns genètics rars identificant els gens causants.

4. Capacitat Predictiva i Preventiva

La IA pot analitzar el "fenotip digital" del pacient a través de dispositius mòbils o historials electrònics per preveure riscos abans que es manifestin clínicament:

• Suïcidi: Models d'IA han predit intents de suïcidi amb un 40% de precisió una mitjana de 2,1 anys abans que ocorreguessin.
• Violència domèstica: S'han pogut identificar casos de violència entre 10 i 30 mesos abans que els experts humans.
• Detecció precoç: Investigacions mostren que l'IA pot detectar la demència prematura analitzant patrons subtils de parla.

5. Reducció de Biaixos i Millora de l'Equitat

Tot i que l'IA pot heretar biaixos de les dades amb què s'entrena, és molt més fàcil d'auditar i "desbiassar" que el subconscient humà.

• Imatges i pell: El model GPT-4V va demostrar ser superior als metges en el diagnòstic de casos complexos en tots els tons de pell.
• Avaluació del dolor: Mentre que els radiòlegs humans només prediuen el 9% de les diferències de dolor segons la raça, l'IA va assolir el 43%, ajudant a objectivar el patiment de poblacions sovint marginades.

6. Raonament Clínic Avançat

Models nous com l'OpenAI o1 han demostrat una capacitat de raonament de nivell mèdic sense precedents, identificant el diagnòstic correcte en el 89% dels casos de diagnòstic diferencial, comparat amb el 73% de models anteriors i resultats molt inferiors en metges humans en tasques complexes de decisió clínica.

La immunitat

What the Body Knows: A Guide to the New Science of Our Immune System 

El llibre «What the Body Knows: A Guide to the New Science of Our Immune System» (2024), de l'immunogenetista John Trowsdale, és una exploració exhaustiva del sistema immunitari humà, presentant-lo no només com una defensa contra les infeccions, sinó com un sistema d'intel·ligència complex integrat en gairebé tots els aspectes de la biologia humana. L'obra combina el rigor científic amb anècdotes històriques i personals per explicar com aquest "exèrcit secret" manté la nostra salut i, de vegades, es converteix en el nostre pitjor enemic.

A continuació es presenta un resum detallat estructurat segons les tesis i les parts principals de l'obra:

1. Fonaments de la immunitat (Com funciona?)

Trowsdale divideix el sistema immunitari en dos components principals que treballen en estreta col·laboració:

• Immunitat Innata (La infanteria): És la nostra defensa immediata i "programada". Inclou barreres físiques com la pell —l'òrgan més gran i primera línia de defensa— i les mucoses. Dins d'aquest sistema destaca el complement, un conjunt de més de 35 proteïnes en sang que marquen i destrueixen microbis de forma automàtica. Les cèl·lules clau aquí són els fagòcits (macròfags i neutròfils), que literalment mengen invasors, i les cèl·lules Natural Killer (NK), que eliminen cèl·lules infectades o estressades.
• Immunitat Adaptativa (L'estratègia): És exclusiva dels vertebrats i és capaç d'aprendre a reconèixer qualsevol antigen nou. Es basa en la "Santa Trinitat":
  1. Cèl·lules B: Produeixen anticossos, les "bales màgiques" que s'uneixen a toxines i gèrmens. Mitjançant un procés de reordenament genètic (GOD), podem generar bilions d'anticossos diferents.
  2. Cèl·lules T: Són les orquestradores de la resposta. Es formen al tim (thymus), on aprenen a distingir el que és propi del que és estrany.
  3. Molècules MHC (HLA en humans): Actuen com a recollidores d'intel·ligència, agafant petits fragments de proteïnes (pèptids) de dins o fora de la cèl·lula i mostrant-los a la superfície perquè les cèl·lules T els inspeccionin com si fossin un codi de barres.

2. El repte dels microbis i el microbioma

El llibre destaca que vivim en un món ple de microbis (bacteris, virus, fongs i paràsits), però la gran majoria són inofensius o fins i tot beneficiosos. Trowsdale subratlla la importància del microbioma (la nostra comunitat interna de microbis), que és essencial per entrenar el sistema immunitari des del naixement. Una de les tesis centrals és que la manca d'exposició a microbis "antics" en la societat moderna (la hipòtesi de la higiene) podria ser la causa de l'augment de les al·lèrgies i les malalties autoimmunitàries.

3. Quan el sistema falla: Autoimmunitat i Al·lèrgies

L'autor dedica seccions profundes al que anomena "guerra civil" i "danys col·laterals":

• Autoimmunitat: Es produeix quan les cèl·lules T o B ataquen els nostres propis teixits. El llibre analitza casos com l'esclerosi múltiple (que va patir la violoncel·lista Jacqueline du Pré), l'artritis reumatoide i la diabetis tipus 1. Sovint, una infecció viral pot actuar com a detonant a causa del mimetisme molecular, on un virus s'assembla a una proteïna pròpia i confon les defenses.
• Hipersensibilitat (Al·lèrgies i Asma): Són reaccions exagerades a substàncies inofensives com el pol·len o els cacauets. L'anticòs IgE, evolutivament dissenyat per combatre paràsits, és el principal culpable en detonar els mastòcits, que alliberen histamina i causen inflamacions violentes.

4. Immunitat i malalties modernes

• Càncer: Trowsdale explora per què el sistema immunitari sovint no detecta els tumors, ja que aquests sorgeixen de les nostres pròpies cèl·lules ("traïdors"). Tot i això, descriu els avenços revolucionaris en immunoteràpia, com els inhibidors de punts de control (checkpoint inhibitors) i les cèl·lules CAR-T, que alliberen els frens de les cèl·lules T per atacar el càncer.
• Envelliment: Amb l'edat, el tim s'encongeix i el sistema immunitari perd eficiència (immunesenescència), mentre augmenta una inflamació crònica de baix nivell anomenada inflammageing. Això es vincula directament amb el declivi cognitiu i malalties com l'Alzheimer.
• Dieta i Obesitat: L'obesitat es descriu com una malaltia inflamatòria, on el greix en excés estressa el sistema immunitari i provoca malalties com la diabetis tipus 2. Els aliments ultra-processats poden desestabilitzar el microbioma i, per tant, la nostra immunitat.

5. Fronteres: Neuroimmunologia i Evolució

L'obra tanca amb els vincles més moderns de la ciència:

• La ment i el cos: Existeix una comunicació bidireccional constant entre el cervell i el sistema immunitari a través del nervi vague, hormones i citocines. L'estrés pot "exhaurir" les cèl·lules T, mentre que el sistema immunitari actua com un "setè sentit" que informa el cervell sobre el nostre estat de salut.
• Herència evolutiva: Hem adquirit gens de resistència clau a través del mestissatge amb neandertals i denisovans fa milers d'anys. També hem domesticat gens de virus antics que ara són essencials, per exemple, per al desenvolupament de la placenta.

Conclusió: El llibre és una crida a entendre que la immunitat és un equilibri delicat. Trowsdale argumenta que l'objectiu no ha de ser només "reforçar" el sistema (que pot ser perillós), sinó mantenir-lo calibrat mitjançant una dieta saludable, exercici físic i un ús responsable dels antibiòtics per evitar el "Pharmageddon" de la resistència bacteriana.

Els presidents i els principis de la reforma sanitària

Whiplash: From the Battle for Obamacare to the War on Science 

El llibre «Whiplash: From the Battle for Obamacare to the War on Science» (2026), de David Blumenthal i James A. Morone, és una crònica política i social sobre com la salut va passar de ser una qüestió perifèrica a ocupar el centre de la discòrdia i les guerres culturals als Estats Units. El títol, Whiplash (fuetada cervical), descriu el moviment brusc i contradictori del país sota tres presidències radicalment diferents que van empènyer la nació cap a direccions oposades en qüestions d'identitat, ciència i benestar.

Aquest és un resum detallat de les tesis i les etapes clau de l'obra:

1. La Tesi Central: La salut com a mirall de la identitat

Els autors sostenen que la batalla per la salut no ha estat només una discussió tècnica sobre assegurances o virus, sinó una guerra per la pròpia identitat americana. Mentre Obama representava una visió multicultural i cosmopolita, Trump va canalitzar el ressentiment d'una Amèrica que se sentia desplaçada, i Biden va intentar recuperar el pragmatisme de l'estat del benestar en un entorn fracturat. En aquest procés, la salut pública —abans situada per sobre de la refussa política— es va convertir en part del conflicte entre el respecte per la ciència i el menyspreu cap a l'«estat profund».

2. L'Era Barack Obama: La fi de la "Guerra dels Cent Anys"

• La fita de l'ACA: Obama va ignorar els avisos de no tocar la reforma sanitària i va apostar el seu capital polític per aprovar l'Affordable Care Act (ACA). Malgrat les seves imperfeccions, l'obra argumenta que l'ACA va posar fi a un segle d'intents fallits per establir una base de cobertura universal.
• Motivació personal: El compromís d'Obama estava arrelat en la memòria de la seva mare morint de càncer mentre lluitava contra la burocràcia de les assegurances.
• Fracassos i èxits tècnics: El llançament de la web HealthCare.gov va ser un desastre ("ferida autoinfligida") que gairebé enfonsa la reforma, però es va salvar gràcies a una «onada tecnològica» (tech surge) que va demostrar com el govern pot reclutar talent privat per resoldre crisis crítiques.
• La reacció del Tea Party: L'ACA va desencadenar una oposició ferotge basada en mites com els «panells de la mort» i un undertow d'animositat racial cap al primer president negre.

3. L'Era Donald Trump: Del "Repeal and Replace" a la Guerra contra la Ciència

• L'intent de derogació: Trump va prometre una reforma "millor per a tothom", però la realitat va ser un intent caòtic de derogar l'ACA que va fracassar al Senat pel famós vot de John McCain. Irònicament, els atacs republicans van acabar fent l'ACA més popular entre el públic.
• COVID-19 i contradicció: La gestió de la pandèmia va oscil·lar entre la negació inicial i l'èxit brillant de l'Operation Warp Speed. Trump va demostrar que trencant les regles burocràtiques i col·laborant amb el sector privat es podia aconseguir una vacuna en un temps rècord.
• Politització de la salut pública: Trump va llançar la ciència a les guerres culturals, qüestionant els experts com el Dr. Fauci, atacant l'ús de mascaretes i alimentant la desconfiança cap a les institucions científiques entre els seus seguidors.

4. L'Era Joe Biden: La guerra efímera contra la pobresa

• L'esforç bèl·lic de vacunació: Biden va entrar amb un pla d'atac "en temps de guerra", centrat a posar "jabs" (vacunes) als braços de manera massiva i ràpida.
• Èxit social sense precedents: A través de l'American Rescue Plan (ARP), la seva administració va dur a terme la campanya contra la pobresa més efectiva des del New Deal, aconseguint la reducció de la pobresa infantil més gran de la història dels EUA (un 44% en sis mesos).
• Limitacions i retrocessos: Quan els programes de pandèmia van caducar, les taxes de pobresa van tornar a pujar, però el llibre sosté que Biden va oferir un nou manual per a futures reformes.
• Mandats i resistència: La decisió de Biden d'imposar mandats de vacunació va salvar vides però va exacerbar la fractura política, convertint l'estatut vacunal en un marcador d'identitat partidista.

5. Conclusions i lliçons per al futur

El llibre culmina amb reflexions sobre com protegir la nació de futures pandèmies:

1. Lideratge presidencial indispensable: Només el focus i la implicació directa del president poden mobilitzar tota la maquinària de l'estat i el sector privat davant una crisi.
2. La necessitat d'un "Playbook" de biodefensa: Els EUA tenen plans per a atacs nuclears o terroristes, però els protocols per a amenaces biològiques són arcaics o inexistents.
3. Tornar a separar ciència i política: El repte més gran és restaurar la confiança en la ciència, que ha estat atrapada en la divisió entre el "respecte per l'expertesa" (estats blaus) i la "lluita per la llibertat contra la tirania" (estats vermells).

L'obra acaba advertint que la nació segueix sent vulnerable; els microbis es mouen més ràpid que la política i, fins que els líders no s'uneixin per protegir el bé comú per sobre de les identitats partidistes, el país seguirà patint la "fuetada" del canvi sobtat.

Ètica de la IA

 As If Human: Ethics and Artificial Intelligence

El llibre «As If Human: Ethics and Artificial Intelligence» (2024), escrit per Nigel Shadbolt i Roger Hampson, sosté que el món necessita urgentment un marc ètic per a la intel·ligència artificial (IA) basat a jutjar les màquines «com si fossin humanes». Aquesta premissa no implica que les IA siguin realment humanes o tinguin sentit, sinó que se les ha de subjectar als mateixos estàndards morals que aplicaríem a una persona.

Aquest és un resum exhaustiu i detallat de les tesis i anàlisis de l'obra:

1. El concepte «Com si» (As If) i la normalització

• Origen del mètode: Els autors s'inspiren en la «normalització» de l'atenció sanitària dels anys 80, on es tractava pacients amb grans discapacitats (com l'exemple del jove «John») procurant oferir-los una vida el més ordinària possible, actuant «com si» tinguessin capacitats estàndard per garantir la seva dignitat.
• Agnosticisme pràctic: De la mateixa manera que no cal entendre tota la biologia de John per saber que mereix amics i privadesa, els autors argumenten que podem jutjar els resultats ètics d'un algoritme sense haver de desxifrar cada línia de codi o cada connexió d'una xarxa neural.
• Agència moral delegada: Atès que les màquines prenen decisions independents de forma creixent, hem de tractar-les com a agents morals en la pràctica, encara que la responsabilitat última segueixi sent dels humans que les han creat i desplegat.

2. Què és la IA i la il·lusió de la consciència

• Evolució tecnològica: El llibre diferencia entre els sistemes basats en regles (caixes blanques i transparents) i el machine learning modern, que sovint actua com una «caixa negra» opaca on no sabem exactament per què s'ha pres una decisió.
• El mite de la sentència: Els autors són escèptics davant les afirmacions que les IA són sentents; argumenten que un chatbot que diu tenir por a ser apagat és una simulació de dolor, no dolor real, ja que les màquines no tenen un sistema nerviós ni una biologia que "encarni" el sofriment.
• La superació del test de Turing: Argumenten que aquest test és obsolet perquè les IA ja poden enganyar els humans fàcilment. Proposen, en canvi, «tests de Turing inversos» per detectar si una IA encarna valors respectuosos i diu la veritat.

3. Les virtuts a la màquina: operables i inoperables

Els autors apliquen l'ètica de la virtut per determinar quines qualitats humanes poden ser embolicades (simulades amb èxit en el comportament) per una IA:

• Virtuts operables: Són aquelles que una IA pot executar mitjançant regles o aprenentatge estadístic, com la prudència (no esborrar un fitxer sense preguntar), la justícia/equitat (no discriminar en una assegurança) i l'autocontrol (seguir principis sense fatiga moral).
• Virtuts inoperables: Qualitats que requereixen sentència o por a la mort, com el coratge (una màquina no pot ser valenta perquè no pot morir), la benevolència real o la misericòrdia (que implica una comprensió empàtica de la vulnerabilitat humana).
• IA Respectuosa: La virtut principal que hem d'exigir a les màquines és el respecte pels humans, tractant-nos amb la dignitat que mereixem com a éssers biològics.

4. Privadesa, poder i les «set cares» de Google

• Crítica a la vigilància: Els autors discuteixen la idea que les màquines ens "espiïn". Argumenten que una màquina mirant-nos no és una violació de privadesa en si mateixa (com una paret no ens espia), sinó que la violació es produeix quan les dades permeten que un altre humà ens jutgi o ens manipuli.
• Asimetria d'informació: Analitzen entitats com Google des de set perspectives (com a màquina, corporació, activitat, IA, etc.) per mostrar com el control de la informació es tradueix en un poder tou que dissenya el nostre comportament.
• Solucions: Proposen arquitectures descentralitzades com el projecte Solid de Tim Berners-Lee o eines com l'app X-ray per fer visibles els fluxos de dades i retornar el control a l'individu.

5. Màquines Socials i el Futur

• Màquines Socials: Defineixen entitats com la Viquipèdia com a "màquines socials" on humans i algoritmes col·laboren per crear una intel·ligència col·lectiva que ha de ser governada èticament.
• El dret a ser escoltat: S'adhereixen a la tesi de John Tasioulas segons la qual en decisions crítiques (com judicis o diagnòstics de vida o mort) els humans tenim el dret moral a una decisió humana que inclogui empatia i misericòrdia, elements que una IA no pot oferir.
• Augment del cervell: Adverteixen que la IA ja està canviant la nostra ment, alterant com recordem (confiem en Google en lloc de la memòria) i com ens percebem a través de les xarxes socials.

6. Conclusió: Els set «Proverbis» per al futur

El llibre culmina amb set principis fonamentals per a una convivència ètica amb la IA:

1. Una cosa ha de dir què és i ser el que diu.
2. Les IA han de mostrar respecte per als éssers humans.
3. Les IA només són ètiques si encarnen els millors valors humans.
4. Les IA han de ser transparents i rendir comptes als humans.
5. Els humans tenen dret a ser jutjats per humans si així ho desitgen.
6. Les decisions que afecten molts humans han d'implicar molts humans.
7. El futur de la humanitat no s'ha de decidir en privat per interessos creats.

El retorn del Leviatan

The Return of the State: And Why It Is Essential for Our Health, Wealth and Happiness 

El llibre «The Return of the State: And Why It Is Essential for Our Health, Wealth and Happiness» (2022), del professor Graeme Garrard, és una crida a recuperar el paper central de l'estat en el segle XXI. L'autor argumenta que la ideologia neoliberal ha debilitat la capacitat dels governs per actuar en favor del bé comú, deixant els ciutadans a mercè de corporacions transnacionals i forces de mercat que no reten comptes a ningú.

A continuació es detalla un resum exhaustiu de les tesis i capítols de l'obra:

1. La Tesi Central: El retorn necessari del Leviatan

Garrard sosté que ens trobem en una nova crisi on l'estat modern s'assembla més a una "balena varada" que al poderós Leviatan defensat per Thomas Hobbes. Mentre els estats retrocedeixen mitjançant la privatització i la desregulació, les corporacions s'expandeixen: actualment, la meitat de les cent economies més grans del món són empreses privades, no països. L'autor afirma que l'únic control real sobre el "Gran Mercat" és un "Gran Estat".

2. Evolució de l'Estat: De la seguretat al benestar

L'obra traça la història de l'estat des de la seva invenció en el segle XVI:

• L'Estat Clàssic: Creat inicialment per mantenir la pau i l'ordre (seguretat física) en un món fragmentat.
• L'Estat del Benestar (1850-1950): Representa una revolució on el govern assumeix la responsabilitat de la salut, l'educació i el benestar de la població com a drets bàsics. Garrard destaca que el sistema de salut finançat públicament és un dels èxits més grans de l'estat.
• El caràcter impersonal: A diferència dels governs personals o feudals, l'estat modern és una abstracció que transcendeix els seus governants, proporcionant continuïtat i ordre.

3. La Revolució Neoliberal: Privatització i Desregulació

Des dels anys 70, la ideologia neoliberal ha buscat "reduir les fronteres de l'estat". El llibre analitza tres eines d'aquest projecte:

• Privatització: S'ha venut el patrimoni públic (habitatge social, gas, electricitat, aigua) sota la premissa falsa que el sector privat és intrínsecament més eficient.
• Externalització (Outsourcing): L'estat contracta empreses privades per gestionar serveis essencials com presons, defensa i fins i tot part del sistema de salut (NHS). Garrard utilitza exemples com el fracàs de la seguretat de G4S als Jocs Olímpics per demostrar que el privat no sempre és millor.
• Desregulació: L'eliminació de controls en els mercats financers va culminar en la crisi de 2008, demostrant que els mercats no són autocrítics i que necessiten el rescat estatal quan fallen.

4. L'ascens dels "Governs Privats"

Garrard descriu les grans multinacionals (Apple, Amazon, Google) com governs privats i autocràtics que dominen l'esfera pública.

• Oligopolis: Uns pocs gegants controlen sectors sencers, des de la tecnologia fins a la producció de cereals, eliminant la competència real.
• Plutonomia: Un sistema on l'economia es mou en benefici dels plutòcrates. Els executius (CEOs) cobren salaris centenars de vegades superiors als seus treballadors i sovint són recompensats fins i tot quan fracassen.

5. Amenaces: Crim organitzat i Institucions Internacionals

L'estat feble s'enfronta a dos depredadors:

• Càrtels i Màfies: En llocs com Mèxic o Colòmbia, el crim organitzat desafia directament l'autoritat estatal, convertint-se en un estat paral·lel.
• L'FMI i el Banc Mundial: Garrard critica aquestes institucions per actuar com "loan sharks" (prestadors usuraris) que imposen austeritat i privatitzacions a països vulnerables (com Grècia o Amèrica Llatina), soscavant la seva sobirania democràtica.

6. El mite de la Societat Civil i el "Neuromàrqueting"

L'autor refuta la idea conservadora que la "Gran Societat" o les ONGs poden substituir l'estat. Argumenta que el mercat ha colonitzat la societat civil mitjançant el consumisme i la publicitat invasiva. Detalla com les empreses utilitzen la neurociència i el neuromàrqueting (EEG, fMRI) per manipular els desitjos inconscients dels consumidors.

7. El Capitalisme d'Estat i l'Estat Emprenedor

El llibre observa un canvi global liderat per la Xina, on les empreses estatals (SOEs) tornen a ser protagonistes.

• Xina: Té el sector d'empreses estatals més gran del món, incloent-hi els quatre bancs més grans del planeta.
• L'Estat Emprenedor: Garrard cita Mariana Mazzucato per recordar que gran part de la innovació tecnològica (com l'iPhone) prové de la investigació pública, tot i que els beneficis se'ls enduguin les empreses privades.

8. Proposta: L'Estat d'Interès Públic

L'autor conclou que necessitem un Estat d'Interès Públic que sigui més gran, més ric i més democràtic. Les seves propostes clau són:

• Publicització (Nationalització): Recuperar el control de monopolis naturals (aigua, energia, ferrocarrils) i dels bancs "massa grans per fer fallida".
• Democràcia Econòmica: Implicar els treballadors en la gestió de les empreses (codeterminació) i democratitzar les decisions dels bancs centrals.
• Protecció: L'estat ha de protegir els ciutadans no només del dany físic, sinó també de l'explotació econòmica d'uns mercats sense control.

En definitiva, Garrard defensa que, davant la dominació de les corporacions, l'estat és l'única institució capaç de garantir l'accés universal als béns humans més importants i de protegir l'interès general.

Segons l'obra de Graeme Garrard, l'estat —i concretament l'estat del benestar— és una institució fonamental i essencial per a la felicitat humana, la salut i la riquesa. L'autor sosté que la relació entre ambdós conceptes es basa en el fet que només l'estat té la capacitat i la responsabilitat de garantir els "ingredients bàsics" que permeten a les persones florir i portar una vida plena.

Aquests són els punts clau de la relació descrita a les fonts:

• Provisió dels "ingredients de la bona vida": L'estat del benestar assegura l'accés universal a béns públics essencials com la salut, l'educació i la seguretat social. Garrard argumenta que aquests serveis són els fonaments que permeten als ciutadans portar "vides satisfactòries" (fulfilling lives), ja que eliminen la dependència absoluta de la riquesa personal o de la caritat per cobrir necessitats humanes bàsiques.
• L'estat com a garant del bé comú: A diferència de les corporacions privades, l'objectiu de les quals és la maximització del benefici, l'estat pot actuar exclusivament en favor de l'interès públic. L'autor afirma que la felicitat col·lectiva és més probable en un "estat d'interès públic" on l'economia serveix als propòsits socials i no al revés.
• Protecció contra la vulnerabilitat: L'estat del benestar actua com una "xarxa de seguretat social" que protegeix les persones quan cauen fora del mercat a causa de malalties o atur. Garrard suggereix que aquesta seguretat redueix el patiment i l'explotació, elements que són clarament antagònics a la felicitat.
• L'impacte negatiu del neoliberalisme: El llibre argumenta que la reducció de les funcions de l'estat a favor dels mercats lliures ha "arruïnat vides" (blighted lives) i ha fet que l'accés a béns vitals depengui capriciosament de l'estatus o la riquesa de cada individu. Aquesta desigualtat i falta de protecció soscava el benestar general i la felicitat de la majoria.
• Llibertat i dignitat: L'estat del benestar no només proporciona béns materials, sinó que ofereix productes que milloren la llibertat i enriqueixen la vida. Segons Garrard, l'estat és la millor esperança actual per maximitzar la llibertat i el benestar per al major nombre possible de persones.

En resum, l'estat del benestar es presenta com el "principal campió del bé públic" i l'única entitat capaç de contrarestar el poder de les corporacions per garantir que tots els ciutadans tinguin el que necessiten per ser feliços.