Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (4)

Gilded Rage: Elon Musk and the Radicalization of Silicon Valley 

El llibre "Gilded Rage: Elon Musk and the Radicalization of Silicon Valley" (2025), de Jacob Silverman, narra la transformació de l'elit tecnològica dels Estats Units cap a un autoritarisme de dretes militant que va culminar en la victòria electoral de Donald Trump el 2024. L'autor explora com els oligarques del sector han passat de defensar un liberalisme social superficial a abraçar obertament teories de la conspiració i polítiques reaccionàries.

1. La radicalització d'Elon Musk i la compra de Twitter

El llibre identifica Elon Musk com el catalitzador principal d'aquest canvi cultural. Silverman descriu com Musk va passar de ser un CEO políticament indiferent el 2020 a convertir-se en un guerrer cultural a temps complet obsessionat amb el "virus mental progre" (woke mind virus).

• La transformació de X: Musk va comprar Twitter no per millorar-ne el negoci, sinó per destruir el sistema de moderació de continguts i convertir la plataforma en un altaveu per a la dreta radical.
• Interessos estrangers: Silverman destaca que el finançament per a la compra de Twitter va incloure capital de dictadures del Golf, com l'Aràbia Saudita i Qatar, el que planteja seriosos dubtes sobre la sobirania de la informació.

2. La "Màfia de PayPal" i l'herència de Peter Thiel

Tot i que Musk n'és la cara visible, el llibre situa Peter Thiel com l'arquitecte intel·lectual del moviment.

• Visions antidemocràtiques: Thiel ha sostingut durant anys que la llibertat i la democràcia ja no són compatibles, advocant per un capitalisme sense regulacions sota líders forts.
• Protégés al poder: El llibre ressegueix com Thiel va finançar l'ascens de figures com JD Vance, qui va passar de ser un capitalista de risc a la vall de Silicon a ser el vicepresident de Trump, consolidant així la unió entre el sector tecnològic i el moviment MAGA.

3. El col·lapse de l'era dels diners barats (ZIRP)

Un eix econòmic fonamental del llibre és el final de la política de tipus d'interès zero (ZIRP).

• Enginyeria financera: Moltes de les fortunes actuals, com la de Vivek Ramaswamy o Sam Bankman-Fried, es van construir sobre deute barat i valoracions fictícies, més que no pas sobre productes útils.
• Ressentiment de classe: Quan la Reserva Federal va apujar els tipus, aquestes elits es van sentir amenaçades i van culpar l'estat regulador de la seva pèrdua de poder, accelerant el seu gir cap a Trump per protegir els seus interessos fiscals.

4. El control territorial: De San Francisco a les ciutats privades

El llibre detalla els intents de l'elit de "recuperar" o "sortir" de les institucions democràtiques:

• La batalla per San Francisco: David Sacks i Garry Tan han invertit milions en campanyes per destituir oficials progressistes, utilitzant el tema de la criminalitat i el sensellarisme per moure la ciutat cap a la dreta.
• Experiments utòpics: Projectes com California Forever (una ciutat privada a Solano County) o les ciutats xàrter a Hondures representen el desig dels magnats de crear feus personals on les lleis no s'apliquin a ells.

5. L'aliança amb l'estat de seguretat i militar

Silverman desmunta el mite del tecnòleg llibertari que odia el govern. Empreses com Palantir (Alex Karp) i Anduril (Palmer Luckey) s'han convertit en contractistes militars gegantins, fusionant el poder de les dades amb la maquinària de guerra dels Estats Units. Aquests líders promouen una retòrica jingoista i es preparen per a un conflicte tecnològic amb la Xina.

6. L'epíleg: El govern com a empresa

El llibre conclou amb la creació del DOGE (Departament d'Eficiència Governamental), on Musk i Ramaswamy han estat encarregats de desmantellar l'estat administratiu. Silverman descriu aquest esdeveniment com un "cop d'estat administratiu", on s'utilitza la IA i l'acomiadament massiu per eliminar qualsevol resistència burocràtica a la voluntat dels oligarques.

En resum, "Gilded Rage" és una crònica de com la riquesa extrema ha generat una classe de líders profundament descontents que busquen reconstruir el món segons els seus impulsos autoritaris, deixant enrere els valors de la democràcia deliberativa.

Un disbarat rere l'altre (41)

Informe de la Sindicatura de Greuges al Parlament any 2025

Aquí ningú no es despentina i tothom les veu passar. Les queixes al síndic de greuges sobre llistes d'espera a la sanitat pública han augmentat un 30% en un sol any. Ens trobem amb xifres record de gent esperant. Ens acostem al milió de persones esperant per una intervenció, prova diagnòstica o visita al especialista. A Octubre del 2025 hi havia 959.892 persones esperant. Fa pocs dies la Síndica ho va explicar al Parlament i el seu informe diu:

 Les dades facilitades pel Departament de Salut posen de manifest que, segons dades d’octubre de 2025, hi ha un 3,9 % més de pacients en llista d’espera per a intervencions quirúrgiques, un 8,0 % més per a proves diagnòstiques i un 2,7 % més per a consultes externes. Aquest increment supera el creixement demogràfic, en un context en què el sistema no ha generat més capacitat d’intervenció, atès que el nombre de baixes per intervenció o visita realitzada és molt similar al de l’octubre de 2024 (amb l’excepció de les consultes externes, que es redueixen un 9,4 %). Això afavoreix que cada cop hi hagi més persones en llistes d’espera, tant en valors absoluts com relatius. En total, hi ha 216.700 persones en espera d’una intervenció quirúrgica, el 26,7 ‰ de la població, quan l’any 2024 eren 208.500, el 26,0 ‰. Els temps d’espera han passat de 144 dies de mitjana l’any 2024 a 148 dies l’octubre de 2025 en el cas de les intervencions quirúrgiques, prop de cinc mesos. En el cas de les proves diagnòstiques, l’espera és de gairebé tres mesos (81 dies), amb una lleugera millora respecte al 2024. I en el cas de les consultes externes, el temps d’espera és de quasi quatre mesos (115 dies) (taula 2.54). 

 

 I si hi ha una dada tant preocupant o més encara, és la relativa a la productivitat dels metges. Mireu aquest quadre i veureu que les consultes per metge d'atenció primària i any han arribat al mínim de la sèrie el 2024, 3.851 visites, i això vol dir 18 visites al dia (si considerem 215 dies de treball efectiu com a referència). Aquesta és la xifra a retenir, 18 visites al dia. Ho dic especialment perquè és la mitjana, i n'hi haurà que en fan més i que en fan menys. Segurament caldria confirmar què vol dir visites ordinàries i que les dades són correctes, perquè veig que les xifres de visites per habitant són anormalment baixes. Altrament qui ho ha fet que ho arregli perquè la sindicatura ens costa 7 milions dels nostres impostos cada any.

Sobre la quantitat de metges, diu això:

En els propers cinc anys es preveu que arribin a l’edat de seixanta-cinc anys un total de 5.288 metges, mentre que el sistema preveu formar aproximadament 6.500 metges residents. D’aquests, el sistema sanitari públic només en reté una part, amb un decalatge entre el nombre de titulats de Medicina (1.197 el 2025) i l’oferta de places de formació sanitària especialitzada (1.403 places de metges interns residents, MIR). Aquesta oferta es cobreix amb professionals formats a la resta de l’Estat i a l’estranger. Pel que fa la procedència dels residents, 2.979 (el 56,1 %) són de Catalunya, 1.092 (el 20,6 %), de la resta de l’Estat i 1.235 (el 23,3 %), de l’estranger. Part dels residents que provenen d’altres comunitats i països retornen als seus llocs d’origen en acabar la formació.

Algú preveu prendre alguna decisió al respecte?. Algú governa? De fet el que diu ja ho sabíem, l'informe ens ho torna a plantar al davant. Només el 56% dels residents són de Catalunya!!! i la resta se n'aniran quan acabin la formació. És vergonyós que qui governa amb l'ajut de la dreta i l'extrema dreta hagin perpetuat la dictadura del districte únic a la darrera votació al Parlament. 

El districte universitari únic afavoreix que una part significativa de les places dels estudis de Medicina a les facultats de Catalunya siguin ocupades per estudiants de la resta de l’Estat que, en alguns casos, retornen als seus llocs de procedència en acabar la formació. Mentrestant, amb les notes de tall actuals per accedir a aquests estudis, hi ha un nombre important d’estudiants catalans que voldrien estudiar Medicina i no ho poden fer a Catalunya. Si es tenen en compte les entrades (per formació) i les sortides (per jubilació), s’observa un dèficit de professionals, tant de metges com d’infermers, en determinades especialitats significatives, com medicina familiar i comunitària i anestesiologia, amb places que queden sense cobrir. 

Més enllà de Salut, l'informe és una mostra reduïda de com es troba el que queda del país. Té aspectes molt preocupants en l'àmbit social i de seguretat. I malauradament no passa res, podeu mirar informes de fa 15 anys on la sindicatura ja exposava situacions greus i no s'han corregit. No insistiré, convé repassar-lo. Els diaris no ho publicaran detalladament, ningú no mossega la mà de qui li dona el menjar que hem pagat amb els nostres diners. 

PS. I jo em pregunto, totes aquestes subvencions que van a empreses privades no són pas ajuts d'estat? Algun fiscal i qualque interventor hauria de fer-hi una ullada.

PS. Com construir confiança: manual d'urgència

PS. Més disbarats.

Toni Catany

 

El retorn de la geopolítica (2)

The Coming Storm: Power, Conflict, and Warnings from History 

El llibre "The Coming Storm: Power, Conflict, and Warnings from History" (2026), escrit per l'historiador Odd Arne Westad, és un avís urgent sobre el risc real d'una guerra entre grans potències en l'actualitat. La tesi central de l'obra és que el nostre món actual, cada cop més complex i multipolar, s'assembla de manera alarmant al món d'abans de 1914 (previ a la Primera Guerra Mundial), marcat pel nacionalisme, el proteccionisme i la rivalitat estratègica.

L'autor estructura el llibre en tres parts interconnectades:

Part I: L'ascens de les Grans Potències

Aquesta secció analitza la transició de l'hegemonia dels Estats Units cap a un ordre multipolar.

• Xina: Westad compara l'ascens de la Xina amb el de l'Alemanya de finals del segle XIX. Destaca com el Partit Comunista Xinès (PCC) ha passat de la pobresa extrema a ser una superpotència mitjançant polítiques industrials rudes i aprofitant circumstàncies internacionals afortunades.
• Rússia i l'Índia: Analitza el desig de Vladimir Putin de restaurar un imperi rus i l'ascens de l'Índia com a hegemon del sud de l'Àsia, tancada en una "complexitat excepcional" amb la Xina.
• Altres potències: També explora el paper creixent del Brasil com a potència regional i la independència estratègica de Turquia.

Part II: Temors i Ressenyaments

Se centra en les pors que aquests canvis de poder han generat, especialment als Estats Units.

• Paral·lelisme amb Gran Bretanya: L'autor argumenta que els EUA d'avui es troben en una posició similar a la Gran Bretanya d'abans de 1914: una potència en declivi relatiu, plena d'incerteses sobre el seu paper global i amb una política interna profundament dividida.
• Desigualtat i Populisme: Tant la Gran Bretanya eduardiana com els EUA actuals s'enfronten a crisis socials causades per la desigualtat extrema i el sentiment que les elits s'han aprofitat de la globalització mentre els treballadors perdien els seus llocs de feina.
• "America First": La retòrica de Donald Trump, incloent el seu "Tariff Man" i l'escepticisme cap a les aliances, es compara amb el moviment britànic contra el lliure mercat de principis del segle XX.

Part III: Causes de Guerra i Punts Crítics

Westad examina com va esclatar la Primera Guerra Mundial i ho aplica als punts de fricció actuals.

• Taiwan: L'autor el descriu com un conflicte que és "Alsàcia, Bòsnia i Bèlgica" tot en un; un territori on la combinació de nacionalisme xinès i incertesa nord-americana és explosiva.
• Ucraïna, Corea i el Mar de la Xina Meridional: Analitza aquests flashpoints com a escenaris on la desconfiança mútua i els errors de càlcul podrien arrossegar les grans potències a un conflicte directe.
• L'Orient Mitjà: Destaca com les malediccions del petroli i de la manca d'estat (per a kurds i palestins) continuen sent receptes per al desastre regional que podrien involucrar actors externs.

Conclusió: La defensa de la pau

El llibre conclou amb una crida al compromís i a la diplomàcia per evitar la catàstrofe. Westad proposa diverses mesures concretes:

1. Deterrence (Dissuasió) creïble: Les aliances defensives com l'OTAN han de ser clares per evitar que l'enemic pensi que pot atacar sense conseqüències.
2. Compromisos temporals: Suggerix acords com el "Xangai +" per a Taiwan o un alto el foc a Ucraïna on es pugui intercanviar territori per seguretat.
3. Millora de les comunicacions: La necessitat que els líders tinguin "hotlines" directes i es tractin amb respecte personal per guanyar temps en moments de crisi.
4. Reforma multilateral: Enfortir les institucions com l'ONU perquè serveixin de fòrum de discussió en un món multipolar.

En resum, Westad adverteix que el futur no estarà determinat només per les grans estructures, sinó per les decisions humanes de líders que han d'aprendre a viure amb la por i la incertesa sense recórrer a la guerra.

IA pertot arreu (15)

 The AI Economy

Aquest llibre, escrit per l'economista Roger Bootle, analitza les conseqüències econòmiques de la robòtica i la intel·ligència artificial (IA) des d'una perspectiva històrica i macroeconòmica, allunyant-se tant del pànic com de l'optimisme cec dels experts tècnics.

A continuació es detalla un resum complet estructurat segons les parts de l'obra:

Part I: L'home i les màquines: passat, present i futur

• Capítol 1: L'ascens de l'home: Bootle utilitza la Revolució Industrial com el criteri essencial per mesurar l'impacte de l'IA. Destaca que, abans del segle XVIII, el progrés econòmic era gairebé nul i que les millores tecnològiques del passat sovint es veien absorbides pel creixement de la població (trampa malthusiana). Conclou que, històricament, la "destrucció creativa" ha acabat creant més llocs de treball dels que ha eliminat.
• Capítol 2: Podria ser diferent aquesta vegada?: L'autor es pregunta si l'IA, en substituir el treball intel·lectual i no només el físic, trencarà el patró històric. Tot i que reconeix que l'IA és una tecnologia de propòsit general (TPG) amb un creixement exponencial, sosté que encara hi ha limitacions humanes (creativitat, empatia i sentit comú) que les màquines no poden replicar fàcilment.
• Capítol 3: Ocupació, creixement i inflació: Bootle desmunta la idea que l'IA portarà a un atur massiu permanent. Basant-se en la Llei de Say (l'oferta crea la seva pròpia demanda), argumenta que si la producció augmenta, els ingressos de algú també ho fan, generant nova demanda. Preveu que l'IA podria accelerar el creixement de la productivitat, especialment en el sector serveis, i que els tipus d'interès reals podrien pujar a causa de la forta demanda d'inversió.

Part II: Treball, oci i ingressos

• Capítol 4: Treballar, descansar i jugar: Analitza la predicció de Keynes sobre la setmana laboral de 15 hores. Bootle argumenta que no s'ha complert pel desig humà de "bens posicionals" (estatus) i el gaudi de la interacció social al treball. Tot i això, preveu que en l'economia de l'IA, la societat podria optar voluntàriament per més oci, el que reduiria l'oferta efectiva de mà d'obra i enfortiria la posició dels treballadors.
• Capítol 5: Els treballs del futur: L'autor és escèptic respecte a algunes prediccions, com la desaparició immediata dels conductors (pels costos de seguretat i responsabilitat legal dels vehicles autònoms). En canvi, preveu un auge en feines que requereixen el "factor humà": atenció a la gent gran, salut, oci, hostaleria de luxe i relacions humanes.
• Capítol 6: Guanyadors i perdedors: La desigualtat podria augmentar si els beneficis de l'IA es concentren en els propietaris del capital. No obstant això, Bootle suggereix que l'IA també podria ser igualitària en reduir el cost de serveis professionals (com advocats i metges), fent-los accessibles a les classes baixes i erosionant les rendes de la classe mitjana-alta.

Part III: Què fer?

• Capítol 7: Fomentar o gravar i regular?: Bootle es mostra totalment contrari a un "impost als robots". Argumenta que és impossible definir què és exactament un robot per a fins fiscals i que un impost així penalitzaria la innovació i la competitivitat nacional. El paper de l'estat s'ha de centrar en el marc legal de dades i la ciberseguretat.
• Capítol 8: Com educar els joves: Reclama una reforma radical. L'educació no s'ha de centrar només en les disciplines STEM; les humanitats seran més importants que mai per desenvolupar el pensament crític i preparar la gent per a l'oci. L'IA permetrà un aprenentatge més personalitzat, acabant amb la producció en massa d'estudiants.
• Capítol 9: Garantir la prosperitat per a tots: Analitza la Renda Bàsica Universal (RBU). Tot i l'atractiu teòric, Bootle conclou que és o bé massa cara per a l'Estat o bé massa baixa per ser útil, i que podria fomentar l'exclusió social en desvincular la gent del mercat laboral.

Conclusió i Epíleg

El llibre conclou que la revolució de l'IA és decididament positiva, ja que alliberarà els humans de feines mecàniques i degradants, permetent-los ser "més veritablement humans".

En l'Epíleg, Bootle aborda la Singularitat (el moment en què l'IA supera la intel·ligència humana). Tot i que és territori de la ciència-ficció, cita el físic Roger Penrose per suggerir que la consciència humana podria estar arrelada en la biologia d'una manera que la matèria no biològica mai no podrà replicar, cosa que faria que la Singularitat fos, potser, impossible.

El retorn de la geopolítica

La guerra de los mundos. El retorno de la geopolítica y el choque de imperios

El llibre "La guerra dels mons: El retorn de la geopolítica i el xoc dels imperis" (2024), de Bruno Tertrais, analitza el nou escenari global on les relacions de poder territorial han tornat a ser el motor principal de la vida internacional. L'autor sosté que hem entrat en una era de "guerra tèbia", un conflicte híbrid que combina el nacionalisme de principis del segle XX amb elements de la Guerra Freda.

Aquest és un resum detallat de les tesis i temes principals del llibre:

1. El retorn de la geopolítica i el nacionalisme

Tertrais argumenta que el món ha tornat a la "normalitat" històrica, on el poder, el territori i la narrativa s'imposen a la racionalitat econòmica i a les institucions internacionals.

• La fi de les il·lusions: S'han invalidat les creences de la postguerra freda que deien que la globalització portaria pau, que el desenvolupament generaria democràcia i que els estats-nació perdrien importància.
• La revenja de les passions: La política internacional actual està moguda per passions "hobbesianes" com la por, l'honor, la cobdícia i, especialment, el ressentiment per humiliacions passades, reals o imaginàries.
• Primavera nacionalista: El nacionalisme ressorgeix com una reacció contra la globalització, l'occidentalització i la modernització.

2. Els Neoimperis: Rússia i la Xina

Tertrais defineix Rússia, la Xina, Turquia i l'Iran com "imperis ferits" que busquen recuperar la seva antiga grandesa i crear un món "segur per a les autocràcies".

• La venjança de Putin: El règim rus és una síntesi de tsarisme i estalinisme, guiat per una paranoia messiànica i un profund ressentiment cap a Occident. L'autor descriu la invasió d'Ucraïna com un intent personal de Putin de recuperar el control sobre el que considera "terres russes" ancestralment.
• El desafiament xinès: A diferència de Rússia (un "fenomen meteorològic" passatger), la Xina representa el "canvi climàtic": un desafiament estratègic i sistèmic a llarg termini. Pequín busca un canvi en l'ordre mundial centrat en la Xina, utilitzant eines com la Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda.

3. El conflicte d'Ucraïna i el futur de Rússia

El llibre analitza la guerra d'Ucraïna com un punt d'inflexió que ha revitalitzat l'OTAN i ha provocat la "desrussificació" d'Europa.

• Escenaris per a la guerra: L'autor planteja diversos escenaris per al final del conflicte, incloent el model de "Xipre" (conquesta i treva), el de "Corea" (estancament), el de "Croàcia" (col·lapse rus i recuperació llampec) o el d'"Afganistan" (derrota i caiguda del règim).
• La segona mort de l'URSS: Tertrais contempla la possibilitat d'una implosió de Rússia a causa de la debilitat demogràfica, econòmica i les tensions ètniques internes. Aquesta desintegració podria ser molt més caòtica i violenta que la de 1991.

4. La rivalitat sino-nord-americana i el risc de Taiwan

La competició entre els Estats Units i la Xina és el "partit del segle", que enfronta una democràcia liberal marítima contra un estat autoritari continental.

• Avantatge dels EUA: Tot i la polarització interna, els Estats Units mantenen avantatges estructurals com la geografia, el domini del dòlar, el poder tou (soft power) i una xarxa d'aliances inigualable.
• El "Pla B" de Taiwan: Una invasió de Taiwan per part de la Xina és un escenari cada cop més probable però molt arriscat per a Pequín. Tertrais adverteix que una victòria totalitària sobre la democràcia taiwanesa seria una catàstrofe per a la credibilitat occidental i l'economia global.

5. La "Guerra Tèbia" i el nou ordre mundial

Tertrais descriu el món actual com una confrontació entre dues grans famílies: l'euroatlàntica i indopacífica (liberal) i l'euroasiàtica (autoritària).

• Fi de la globalització il·limitada: Caminem cap a una globalització regionalitzada i preferencial (friend-shoring o de-risking), on la seguretat de les cadenes de subministrament prima sobre la reducció de costos.
• El paper de la dissuasió: Les aliances militars i les armes nucleares continuen sent el "salvavides" que evita, de moment, que les crisis regionals derivin en una tercera guerra mundial.

6. Lliçons per a les democràcies

Tertrais conclou amb vuit recomanacions per a Occident, destacant que cal acceptar l'enfrontament que ha estat imposat, mantenir una aliança lúcida amb els Estats Units i reforçar la sobirania europea. Sosté que, malgrat la crisi del model liberal, les democràcies són sistemes "antifràgils" capaços d'autocorregir-se, mentre que les autocràcies són estructuralment ràpides a prendre males decisions.

El càlcul del valor

Discounting the Future: The Ascendancy of a Political Technology 

El llibre "Discounting the Future: The Ascendancy of a Political Technology" (2024), de Liliana Doganova, analitza com la tècnica econòmica de l'actualització (en anglès, discounting) ha passat de ser una eina comptable a convertir-se en una tecnologia política que configura la nostra relació amb el futur. L'autora sosté que aquesta pràctica no només calcula el valor de les coses, sinó que actua com un filtre que determina què mereix existir i qui té la capacitat d'actuar sobre el temps.

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat per capítols:

1. Què és l'actualització i com estudiar-la?

L'actualització és un càlcul que consisteix a reduir el valor monetari d'un esdeveniment futur (un cost o un benefici) per fer-lo comparable al present.

• La teoria del valor d'Irving Fisher: Doganova es basa en l'economista Irving Fisher, qui va definir el capital com qualsevol cosa que produeixi un flux d'ingressos futurs. Segons aquest "principi de capitalització", el valor d'una cosa depèn exclusivament del seu futur, no del seu passat.
• Una tecnologia política: El llibre proposa que l'actualització té quatre qualitats polítiques: crea valor (transformant objectes en capital), assigna recursos (prioritzant uns projectes sobre altres), governa el comportament (actuant "a distància" sobre els gestors) i defineix el futur com un domini sota el control dels inversors.

2. Els orígens en la silvicultura alemanya

L'autora situa l'origen de l'actualització fora de les finances, en la gestió forestal del segle XIX, concretament amb la fórmula de Faustmann (1849).

• El bosc com a capital: La silvicultura científica va començar a veure els arbres no com a fusta, sinó com a capital que triga temps a madurar.
• Conflicte de temporalitats: Es va generar una tensió entre tres actors: l'Estat (com a ésser "imperible" que pot mirar a llarg termini), el propietari privat (un inversor impacient que vol beneficis ràpids i escurça els cicles de tala) i les poblacions pobres (atrapades en el present de la supervivència, que necessitaven el bosc per a usos immediats).
• El cost del temps: L'actualització va néixer de la idea que esperar que els arbres creixin suposa una "pèrdua" d'interessos que l'inversor ha de recuperar.

3. L'expansió a les pràctiques empresarials

A la dècada de 1950, l'actualització es va estandarditzar als Estats Units sota el nom de DCF (Discounted Cash Flow) gràcies a figures com Joel Dean.

• Del tipus d'interès al cost del capital: Es va produir un canvi fonamental: el descompte ja no es basava en el tipus d'interès bancari, sinó en el "cost del capital", entès com la recompensa que els accionistes exigeixen pel seu risc.
• La desaparició del futur: Aquesta "financerització" va elevar els tipus de descompte (sovint per sobre del 15-20%), fent que qualsevol benefici més enllà dels 10 anys semblés irrisori en el present. Això va provocar una crisi de curttermini en la indústria nord-americana als anys 80, ja que els gestors deixaven d'invertir en infraestructures i recerca a llarg termini perquè les xifres "no sortien".

4. Valoració i incertesa en la biotecnologia

En sectors com el farmacèutic, l'actualització s'enfronta al repte de posar preu a coses que encara no existeixen (com una molècula en fase experimental).

• Incertesa com a coneixement vs. incertesa com a recompensa: L'autora distingeix entre no saber què passarà (incertesa epistemològica) i l'ús de la incertesa per justificar beneficis més alts.
• La producció de "futurs certs": Mitjançant l'ús d'estadístiques i probabilitats de "taxa d'èxit", la indústria transforma la incertesa radical en un risc calculable, permetent que l'actualització segueixi funcionant com si el futur fos una variant del passat.

5. El cas del coure xilè i el dret internacional

El capítol final analitza l'ús de l'actualització en els conflictes estat-inversor en el sector miner de Xile.

• Allende vs. Piñera: Mentre que Salvador Allende va nacionalitzar les mines basant-se en el "valor comptable" (el passat), la dictadura de Pinochet, a través de José Piñera, va introduir l'actualització en la llei minera de 1981.
• L'actualització com a blindatge: El "Valor Present" es va utilitzar com una "espasa" per protegir els inversors: en cas d'expropiació, l'Estat hauria de pagar no el que valia la mina en el passat, sinó el valor de tots els beneficis futurs projectats. Això va traslladar el conflicte de la propietat (qui té la mina?) a la valoració (qui té dret als fluxos futurs?).

Conclusió: Cap a un "Ministeri per al Futur"

Doganova conclou que l'actualització ha creat un món on el present colonitza el futur. No obstant això, suggereix que es pot utilitzar la mateixa eina en contra seva. En lloc de veure el futur com un espai buit per a l'extracció de riquesa, proposa polititzar el tipus de descompte (per exemple, posant-lo a zero per a qüestions climàtiques) per reconèixer els drets de les generacions futures i protegir allò que no es pot capitalitzar. 

El món és cada vegada menys diferent (2)

Miradas sobre la desigualdad 

Aquest és un resum de "Miradas sobre la desigualdad" (Visions of Inequality) de Branko Milanovic, la qual ressegueix l'evolució de les idees sobre la distribució de la renda des de la Revolució Francesa fins a l'actualitat.

Branko Milanovic explica que, des del final de la Guerra Freda, s'ha produït un augment de la desigualtat en la majoria dels països del món. Per exemple, als Estats Units, el creixement real acumulat entre 1986 i 2007 per a l'1% més ric va ser del 90%, una xifra quatre vegades i mitja superior a la de la gran majoria de la població. Malgrat aquest augment de la polarització dins de les nacions, Milanovic aclareix que la desigualtat global ha disminuït en les darreres dècades degut principalment al ràpid creixement de la Xina. Aquesta convergència s'explica perquè la Xina era un país molt poblat i inicialment pobre que ha aconseguit augmentar significativament els seus ingressos mitjans, reduint així la bretxa mundial. No obstant això, Milanovic adverteix que aquesta tendència és fràgil, ja que ara la renda mitjana xinesa supera la mitjana mundial i la futura reducció de la desigualtat global dependrà de si l'Índia o l'Àfrica prenen el relleu com a motors de convergència. Per tant, en paraules de l'autor, vivim en una època on la desigualtat interna creixent en els països rics coexisteix amb una reducció de la desigualtat global entre tots els ciutadans del món. Finalment, subratlla que la nostra preocupació actual per la desigualtat és fruit del descobriment que la prosperitat de la classe mitjana era, en gran part, un miratge basat en l'endeutament mentre els ingressos dels més rics es disparaven.

1. Marc Metodològic: L'Estudi Integrador

Milanovic sosté que els millors estudis sobre la desigualtat han de combinar tres elements: relat (una història política o social), teoria (andamiatge lògic) i dades empíriques. L'autor analitza cada pensador des de la seva pròpia perspectiva històrica, sense jutjar-los amb prejudicis actuals.

---

2. Els Gegants de l'Economia Clàssica

• François Quesnay: Classes en un regne agrícola. Com a fundador de la fisiocràcia, va ser el primer a definir clarament les classes socials i el flux circular de l'economia a través del seu Tableau économique. Identificava la terra com l'única font d'excedent i dividia la societat en classes "productives" (agricultors) i "estèrils" (artesans).
• Adam Smith: El progrés de la riquesa. Smith va introduir una idea revolucionària: la riquesa d'una nació es mesura pel benestar de la seva classe més nombrosa, els treballadors. Tenia una teoria implícita segons la qual el desenvolupament econòmic tendia a augmentar els salaris i les rendes de la terra, mentre reduïa els beneficis del capital, disminuint així la desigualtat general.
• David Ricardo: Distribució i creixement. Per a Ricardo, la distribució de la renda era el problema principal de l'economia política. El seu model predeia un conflicte entre capitalistes i terratinents: l'augment de la població forçaria el cultiu de terres menys fèrtils, augmentant el preu dels aliments i les rendes del sòl, reduint així els beneficis i aturant el creixement.
• Karl Marx: Explotació i caiguda del benefici. Marx considerava que la producció i la distribució eren inseparables i estaven determinades històricament pel mode de producció. Va definir l'explotació com l'apropiació de la plusvàlua per part del capitalista. Va postular la "llei de la caiguda tendencial de la taxa de benefici", tot i que els seus escrits permeten diversos escenaris sobre el futur de la desigualtat, des de l'optimisme fins al col·lapse.

---

3. El Gir cap a l'Individu i la Modernització

• Vilfredo Pareto: De les classes a les elits. Pareto va ser el primer a estudiar la desigualtat interpersonal de manera purament matemàtica. Va postular la "Llei de Pareto", afirmant que la distribució de la renda és constant i immutable, una mena de "llei natural" que ni el socialisme podria canviar. La seva sociologia se centrava en la "circulació de les elits" (lleons vs. guineus).
• Simon Kuznets: La corba en U invertida. Kuznets va vincular la desigualtat al canvi estructural (industrialització i urbanització). La seva famosa hipòtesi sosté que la desigualtat augmenta durant les primeres etapes del desenvolupament, s'estabilitza i finalment disminueix a mesura que la societat es torna rica i madura.

---

4. L'Eclipsi de la Guerra Freda

L'estudi de la desigualtat va patir un llarg retrocés entre els anys 60 i 90 a causa de la confrontació ideològica.

• En el bloc capitalista: L'economia neoclàssica va "naturalitzar" les relacions de producció i va ignorar el poder, centrant-se en l'agent representatiu i models matemàtics abstractes que feien invisible la desigualtat de classe.
• En el bloc socialista: Es va imposar un marxisme dogmàtic que afirmava haver abolit les classes, ocultant la desigualtat real rere jerarquies burocràtiques i un secretisme estadístic absolut.
• L'excepció: Els estudis neomarxistes i de la dependència van mantenir viva la recerca centrant-se en la desigualtat estructural entre el Nord (metròpoli) i el Sud (perifèria).

---

5. El Nou Començament al Segle XXI

L'interès per la desigualtat ha ressorgit amb força després de la crisi de 2008 i el descobriment que els ingressos de la classe mitjana s'havien estancat mentre els dels rics es disparaven.

• Thomas Piketty: Ha ofert una nova teoria política de la distribució basada en la fórmula r > g (la rendibilitat del capital és superior al creixement econòmic), la qual cosa genera una concentració de riquesa inexorable si no hi ha intervenció política.
• Noves eines: L'ús de taules socials dinàmiques i l'estudi de la desigualtat global (comparant ciutadans de tot el món) estan transformant el nostre coneixement de la història econòmica i social.

Milanovic conclou que avui dia disposem de més dades i teories que mai per entendre que la desigualtat no és un concepte abstracte, sinó un fenomen històric i polític que canvia segons l'època i la societat.

Les implicacions econòmiques de l'envelliment (2)

The Great Demographic Reversal

"The Great Demographic Reversal" (2020), escrit per Charles Goodhart i Manoj Pradhan, planteja una tesi provocadora: les forces demogràfiques i de globalització que han mantingut la inflació i els tipus d'interès baixos durant les darreres tres dècades s'estan invertint, el que provocarà un retorn de la inflació, un augment dels tipus d'interès i una reducció de la desigualtat interna en els països. Els autors sostenen que el futur serà completament diferent del passat recent perquè ens trobem en un punt d'inflexió històric.

A continuació se'n presenta un resum detallat basat en els pilars del llibre:

1. El "Punt Dolç" (1990–2018)

El llibre descriu les darreres tres dècades com un període extraordinari definit per un xoc positiu d'oferta de treball sense precedents.

• L'ascens de Xina i l'Europa de l'Est: La integració de Xina i el col·lapse de l'URSS van duplicar la mà d'obra disponible en el sistema de comerç global.
• Demografia benigna: L'entrada dels baby boomers a la força de treball i l'augment de la participació de les dones van millorar la ràtio de dependència (el nombre de treballadors respecte als dependents).
• Conseqüències econòmiques: Aquesta abundància de treball va afeblir el poder de negociació dels treballadors, estancant els salaris reals, reduint l'afiliació sindical i creant potents pressions deflacionàries. Els bancs centrals van interpretar erròniament aquesta deflació estructural com un èxit de les seves polítiques d'objectius d'inflació.

2. El "Gran Gir" Demogràfic

Els autors argumenten que aquest escenari està canviant radicalment a causa de l'envelliment de la població.

• Escassetat de treballadors: Les taxes de natalitat han caigut per sota del nivell de reemplaçament a Xina i gran part d'Europa, cosa que provocarà una disminució absoluta de la població en edat de treballar.
• L'augment dels dependents: L'esperança de vida continua creixent, el que significa que hi haurà molts més jubilats consumint recursos però sense produir béns.
• Inflació estructural: Segons els autors, els treballadors són deflacionaris (produeixen més del que consumeixen), mentre que els dependents són inflacionaris (consumeixen però no produeixen). El canvi en la ràtio de dependència generarà inevitablement un biaix inflacionari global.

3. La Crisi de les Cures i la Demència

El capítol 4 detalla un repte social i econòmic sovint ignorat: l'augment de la demència i la dependència física.

• Un cost humà i financer massiu: La demència incapacita els malalts durant anys, requerint una gran quantitat de recursos humans per a la seva cura.
• Impossibilitat d'automatització: A diferència de la indústria, la cura d'avis requereix empatia i presència física, tasques que els robots no poden fer i que no es poden deslocalitzar (offshoring). Això obligarà a redirigir una part creixent de la força de treball cap al sector serveis de salut, reduint la producció en altres àrees.

4. Desigualtat i Populisme

El llibre vincula la demografia amb l'agitació política actual.

• Guanyadors i perdedors: La globalització va beneficiar el capital i els treballadors d'Àsia, però va perjudicar la classe mitjana-baixa de les economies avançades.
• L'ascens del populisme: Els treballadors "deixats enrere" han perdut poder econòmic però conserven el poder polític, el que ha impulsat partits populistes de dretes que prometen proteccionisme i control de la immigració.
• Futur més igualitari: A mesura que el treball es torni escàs, el seu poder de negociació augmentarà, els salaris reals pujaran i la desigualtat interna dins dels països tendirà a disminuir.

5. El cas de Japó: Una Història Revisionista

Molts crítics assenyalen Japó com a prova que l'envelliment porta deflació, no inflació. Goodhart i Pradhan responen amb una anàlisi revisionista:

• Vàlvula d'escapament global: Japó va envellir mentre la resta del món estava plena de mà d'obra barata; per tant, les empreses japoneses van poder deslocalitzar la producció a Xina per mantenir els costos baixos.
• Un món diferent: El futur és diferent perquè ara tot el món envelleix alhora (inclosa Xina), de manera que ja no existirà aquesta vàlvula d'escapament global per evitar l'augment de costos.

6. El Parany del Deute

L'economia global està atrapada en un volum de deute massiu acumulat durant els anys de tipus baixos.

• Impediment per pujar tipus: Els tipus d'interès nominals i reals tendiran a pujar per l'escassetat d'estalvi i l'augment de la inversió corporativa per estalviar treball. Tanmateix, els alts nivells de deute fan que qualsevol pujada sigui perillosa per a la solvència de governs i empreses.
• Conflicte polític: Els autors preveuen un xoc entre els bancs centrals (que voldran lluitar contra la inflació) i els ministres de finances (que voldran tipus baixos per finançar el deute i les pensions), posant en risc la independència dels bancs centrals.

7. Epíleg: L'efecte de la COVID-19

El llibre, escrit majoritàriament el 2019, inclou un postscriptum sobre la pandèmia.

• Accelerador de tendències: La COVID-19 ha actuat com un xoc d'oferta massiu que accelerarà el final de la globalització i farà que la inflació retorni molt abans i més ràpidament del previst inicialment. La pandèmia marca el límit definitiu entre les forces deflacionàries del passat i el futur inflacionari.

En resum, l'obra és una crida a preparar-se per a un món on el treball serà escàs i car, la inflació serà un problema persistent i el deute serà el gran obstacle a gestionar en un entorn políticament volàtil.

 

Un disbarat rere l'altre (40)

 Esmenes al projecte de llei sobre drets a les persones amb discapacitat

Els grups parlamentaris del PSOE i SUMAR han presentat una esmena per convertir en secret permanent el preu real dels medicaments finançats per la sanitat pública. Aquesta maniobra s'està realitzant de manera indirecta, inserint la reforma en la Llei General de drets de les persones amb discapacitat, una norma que no té relació directa amb la política farmacèutica.

Els punts clau d'aquesta situació són els següents:

• Neutralització del Tribunal Suprem: L'esmena s'ha presentat just quan el Tribunal Suprem ha d'emetre sentència sobre si aquests preus han de ser públics, arran dels recursos presentats per l'organització Civio. La justificació de l'esmena admet explícitament que busca evitar una "interpretació judicial restrictiva" que obligui a divulgar els preus.
• Abast del secret: Actualment, la llei protegeix les dades tècniques i financeres de les empreses durant la negociació. La nova esmena proposa que els acords de finançament i els preus d'adjudicació siguin confidencials per llei. Això inclou una "clàusula escombra" que faria secreta qualsevol informació derivada d'aquests acords.
• Excepció en la contractació pública: Aquesta mesura crearia una excepció sense precedents a Espanya, ja que en cap altre àmbit de la contractació pública es permet blindar per llei el preu d'un subministrament. Fins i tot si un futur govern o òrgan de control volgués fer públic el cost d'un tractament, la llei l'hi impediria.
• Interessos de la indústria farmacèutica: El text de l'esmena coincideix amb els arguments defensats per laboratoris com Novartis en processos judicials. Tot i que el govern invoca la "capacitat negociadora de l'Estat", organitzacions com l'OMS sostenen que la transparència de preus en realitat reforça la posició dels estats davant les empreses.
• Manca de debat sectorial: En tramitar-se a través d'una llei sobre discapacitat, la reforma s'està discutint a la Comissió de Drets Socials i Consum, evitant la Comissió de Sanitat, que és on correspondria debatre la política farmacèutica.

L'organització Civio ha alertat els diputats d'ambdues comissions i ha demanat el rebuig de l'esmena 259, argumentant que la ciutadania té dret a saber quant paga l'administració pels fàrmacs.

I el Secretari d'Estat (dels comunitaristes) ha sortit tot d'una a defensar l'opacitat dels preus en el seu blog. Javier Padilla analitza la complexa relació entre la transparència de preus dels medicaments i el garantisme de l'accés als tractaments innovadors, en el context de les esmenes presentades per PSOE-SUMAR a la llei de discapacitat.

1. El context de les esmenes

Les esmenes presentades busquen protegir legalment la confidencialitat del preu net dels medicaments innovadors venuts a Espanya. Alhora, s'intenta avançar en la transparència obligant les farmacèutiques a facilitar dades sobre la procedència de la finançament per al desenvolupament d'aquests fàrmacs.

2. L'amenaça del "trumpisme" i la clàusula MFN

El motiu principal d'aquest blindatge és la "Clàusula de la Nació Més Afavorida" (MFN) impulsada per Donald Trump als EUA. Aquesta clàusula estableix que els EUA pagaran pels medicaments la quantitat més baixa que pagui qualsevol país del G7, Suïssa o Dinamarca.

• Efecte cascada: Tot i que Espanya no és al G7, els seus preus s'utilitzen com a referència directa o indirecta per a aquests països.
• Risc de comercialització: Si els preus baixos d'Espanya es fessin públics, les farmacèutiques podrien retrasar o evitar la venda de nous medicaments al país per no perjudicar els seus beneficis als EUA.

3. El conflicte de valors: Transparència vs. Accés

L'autor planteja que existeix un conflicte real entre dos valors positius: la transparència total i la disponibilitat immediata dels fàrmacs.

• Prioritat del Ministeri: Davant la falta d'evidència clara sobre si la transparència perjudica l'accés, el Ministeri de Sanitat opta per prioritzar l'accés dels pacients per evitar que medicaments vitals (com els de la "pell de papallona" o noves teràpies oncològiques) arribin amb mesos de retard.
• No és proteccionisme corporatiu: L'objectiu no és protegir els marges de les empreses, sinó preservar la posició negociadora d'Espanya per garantir tractaments que realment aporten innovacions terapèutiques.

4. Vies alternatives de transparència

Padilla defensa que Espanya està avançant en transparència d'altres maneres que no comprometen l'accés:

• Publicació de dades sobre temps de finançament de medicaments innovadors.
• Informes sistemàtics sobre els processos i acords de finançament.
• Noves obligacions d'informació a través del futur Reial Decret d'Avaluació de Tecnologies Sanitàries.

En conclusió, l'escrit del Secretari d'Estat sosté que, en el món real, cal prendre decisions difícils i que protegir el preu net és una estratègia per assegurar que Espanya no esdevingui un país de segona línia en la incorporació de teràpies avançades i biològiques.

Tot això és una historieta a la vora del foc. Qui s'ho vulgui creure, endavant les atxes. Jo només afegiré que sabem de les xarxes informals entre governs a quin preu es paguen els medicaments. L'opacitat és per al públic i perquè així la manca de transparència dona major arbitrarietat al governant i li facilita la política clientelar.

Fa vergonya i és inadmissible el funambulisme parlamentari d'utilitzar lleis que no corresponen per aturar d'aquesta forma el poder judicial. Això si que hauria d'estar prohibit per llei.

PS. Vaig començar a parlar de preus confidencials dels medicaments el 2012!. Aquí trobareu la sèrie.

Hockney

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (5)

On Liberalism: In Defense of Freedom

 Aquest és un resum del llibre "On Liberalism: In Defense of Freedom" (2025), de Cass R. Sunstein, que analitza el liberalisme com una tradició en evolució i sota pressió.

1. Fonaments i definició del liberalisme

El liberalisme no és una ideologia estreta, sinó una "gran carpa" que prioritza la llibertat (associada a l'agència humana) i el pluralisme. Sunstein el defineix a través de sis pilars: llibertat, drets humans, pluralisme, seguretat, estat de dret i democràcia deliberativa. Històricament, el terme "liberal" prové de la "liberalitat" (generositat i esperit obert cap al bé comú), i no es va convertir en un concepte polític fins a la França de principis del segle XIX, amb figures com Madame de Staël, per defensar la llibertat contra l'egoisme i l'autoritarisme.

2. El "Constitucionalisme d'Experiments de Vida"

Inspirant-se en John Stuart Mill, Sunstein proposa que l'essència del liberalisme és protegir els "experiments de vida".

• Agència individual: Cada persona ha de ser l'autora de la seva pròpia narrativa vital, provant diferents camins en la religió, la família, la feina o el sexe.
• Benefici social: Aquests experiments no només ajuden l'individu, sinó que permeten que la societat aprengui del que funciona i del que fracassa, evitant la "tirania de l'opinió" i la conformitat.
• Límit del dany: L'estat només ha d'intervenir quan un experiment causa un dany directe a tercers, tot i que Sunstein reconeix que definir aquest dany és un dels reptes més grans del liberalisme.

3. El debat entre Mill i Hayek

Sunstein analitza la tensió entre dos gegants liberals:

• Friedrich Hayek: Representa el liberalisme clàssic que venera les tradicions i els "ordres espontanis" com el mercat, advertint contra l'arrogància de voler planificar la societat des de dalt.
• John Stuart Mill: És un reformador progressista que veia les tradicions sovint com a opressores (especialment per a les dones) i defensava l'excentricitat com un servei a la societat.
• La influència d'Harriet Taylor: Sunstein destaca que la relació de Mill amb Taylor va ser fonamental per al seu liberalisme radical, movent-lo cap a la defensa de la igualtat de gènere i la crítica als costums socials restrictius.

4. L'Estat de Dret (Rule of Law)

L'estat de dret és el "àncora" de la llibertat i es defineix per set característiques essencials: (1) regles clares i generals, (2) publicitat de les lleis, (3) no retroactivitat, (4) conformitat entre la llei escrita i la real, (5) dret a una audiència justa (degut procés), (6) separació entre legisladors i intèrprets, i (7) estabilitat legal. Sunstein aclareix que l'estat de dret no és el mateix que la democràcia o la llibertat d'expressió, sinó un ideal distintiu que garanteix la predictibilitat i protegeix el ciutadà d'un govern arbitrari.

5. Llibertat d'expressió i veritat

Sunstein defensa una protecció àmplia de la llibertat d'expressió, incloent el "pensament que odiem" i fins i tot certes falsedats.

• Efecte dissuasiu (Chilling effect): Si el govern tingués el poder de castigar tota falsedat, els ciutadans deixarien de dir veritats per por a equivocar-se.
• Veritats vives vs. dogmes morts: Mill argumentava que el xoc amb l'error fa que la veritat catch fire (s'encengui) i es converteixi en una convicció real en lloc d'una acceptació passiva.
• Confiança en el procés: El liberalisme prefereix convèncer les persones mitjançant el contraargument que silenciar-les mitjançant la prohibició.

6. Mercats lliures i Economia del Comportament

Tot i valorar el mercat per la seva capacitat d'agregar coneixement dispers (com deia Hayek), Sunstein introdueix la "falla de mercat conductual".

• Biaixos humans: Les persones pateixen de biaix de present (prioritzar el curt termini) o optimisme irreal, cosa que pot portar-les a prendre decisions que perjudiquen el seu benestar futur.
• Nudges i mandats: Això justifica l'ús de "nudges" (petites empentes informatives) o fins i tot mandats coercitius en casos greus (com el cinturó de seguretat o impostos al tabac) per protegir les persones dels seus propis errors sense aniquilar l'agència.

7. La Segona Carta de Drets de FDR

Sunstein abraça la visió de Franklin D. Roosevelt, segons la qual "els homes necessitats no són homes lliures".

• Drets econòmics: El liberalisme ha de garantir el dret a la feina, l'educació, l'habitatge i l'atenció mèdica per assegurar la seguretat material incondicional.
• Mite del laissez-faire: Rebutja la idea que els drets de propietat existeixen sense l'estat; la propietat és una creació legal protegida per fons públics, de manera que la redistribució és perfectament compatible amb la llibertat.

8. Oportunitat i el paper de la sort

En el capítol final, el llibre reflexiona sobre els "Einsteins perduts": persones amb gran talent que mai triomfen per falta d'oportunitats o mala sort. Utilitza l'exemple de la cantant Connie Converse per mostrar com la "loteria natural" de naixement determina el destí. El liberalisme ha de treballar per desfer les formes de subjecció que impedeixen que el talent floreixi, promovent una societat de "carreres obertes als talents".

Sunstein conclou que el liberalisme és una "fe de lluita" (fighting faith), plena d'esperança i optimisme, que es reconstrueix cada dia per oposar-se a la crueltat i celebrar la llibertat.

PS. En Ramon Resina fa una apologia del liberalisme i l'encerta.

PS. Una crítica al liberalisme apàtic de Sunstein.

PS. I en Sunstein contesta la crítica.

PS. Al seu blog.

PS. Habermas ha traspassat.

PS. Conversa amb Yasha Mounk.

PS. Presentació magistral a Stanford, youtube per guardar.

"More than in any time since World War II, liberalism is under a lot of pressure. Even siege. There’s a lot of marching up and down. People are cheering. Many of them seem to hope to have found Big Brother. On the right, some people have given up on liberalism. They are in the academy. They hold it responsible for the collapse of traditions and values, disrespect for authority, immorality and criminality.

On the left, and I might say this project originated at the University of Chicago long ago as a response to the left, some people despise liberalism. They see it as old and exhausted and dying and listless. They think it lacks the resources to handle entrenched inequalities, corporate power, and environmental degradation. They refer to neoliberalism with disdain. Have you noticed?

Fascists don’t like liberalism at all. So do populists who think freedom is overrated. In ways large and small, anti-liberal is on the march. Among historians, its standard defined the origins of liberalism in French, German, and British thinkers. A while ago, but not that long ago, but before there was the word liberalism, there was the word liberal, which referred to character traits, openness of spirit, generosity, a commitment to the common good."

 Liberals have a holy trinity: freedom, pluralism, and the rule of law. The first central commitment of liberal thinkers of all kinds. They may understand freedom, pluralism, and rule of law in different ways, but those stand at the heart of liberal commitments.

PS. Avui, dia de Sant Josep, el blog ha superat el milió de visites. Gràcies per la confiança.

IA pertot arreu (14)

Demystifying artificial intelligence in health: what health policy-makers need to know

El llibre "Demystifying artificial intelligence in health: what health policy-makers need to know" (2026), publicat per l'Observatori Europeu de Sistemes i Polítiques de Salut i l'OMS, és una guia pràctica dissenyada per ajudar els professionals i gestors del sector salut a prendre decisions informades sobre la intel·ligència artificial (IA). El document sosté que la IA no és una tecnologia única, sinó un conjunt de tècniques que van des de l'aprenentatge automàtic tradicional fins a models generatius complexos, cadascun amb aplicacions i riscos diferents.

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat segons els seus eixos principals:

1. Fonaments Tècnics i Evolució

L'informe destaca que, tot i que l'entusiasme actual se centra en els models de llenguatge gran (LLM), la IA té una llarga història que ha passat per sistemes basats en regles fins arribar a l'aprenentatge profund (deep learning) i els sistemes agentics actuals.

• Conceptes clau: Es defineixen termes com l'aprenentatge supervisat (basat en dades etiquetades), l'aprenentatge profund (que utilitza xarxes neuronals multicapa) i la IA generativa (capaç de crear contingut nou).
• Limitacions intrínseques: S'adverteix sobre fenòmens com les al·lucinacions (generació d'informació falsa però plausible) i el biaix d'automatització (la tendència humana a confiar excessivament en els sistemes automatitzats).

2. Aplicacions en el Sector Salut

L'informe classifica les aplicacions de la IA en quatre àrees principals:

• Atenció clínica: Suport al diagnòstic mitjançant imatges mèdiques, medicina de precisió (especialment en oncologia i diabetis) i robòtica quirúrgica.
• Salut pública: Vigilància de malalties infeccioses, anàlisi dels determinants socials de la salut, anàlisi de sentiments a les xarxes socials i missatgeria personalitzada per al canvi de comportament.
• Recerca i innovació: Acceleració del descobriment de fàrmacs i optimització de assajos clínics mitjançant bessons digitals o braços de control sintètics.
• Eficiència operativa: Automatització de tasques administratives com la facturació o l'ús d'escribes d'IA ambientals per documentar consultes mèdiques en temps real.
• Estudis de cas: Es destaquen exemples reals com l'ecosistema d'IA de Finlàndia, la reforma de l'atenció primària a Catalunya amb el xatbot Àxia, i les infraestructures de dades segures a Londres.

3. Reptes per als Responsables Polítics

Els gestors s'enfronten a preguntes crítiques sobre la preparació del sistema i la integració estratègica:

• Avaluació i Seguretat: Cal passar de la simple mesura del rendiment tècnic a l'avaluació de l'eficàcia clínica real mitjançant mètodes com l'HTA (Health Technology Assessment) i protocols de seguiment post-mercat.
• Infraestructura Sostenible: Es requereixen entorns de dades segurs (SDE) on les dades siguin interoperables però no surtin de l'entorn controlat, protegint la privadesa segons el GDPR.
• Biaix i Equitat: La IA pot amplificar les desigualtats existents si s'entrena amb dades no representatives de tota la població; per tant, calen mecanismes de mitigació de biaixos i disseny inclusiu.
• Impacte en la força de treball: La IA pot substituir tasques però no professions senceres; el risc principal és l'erosió de les habilitats de raonament clínic si es produeix una dependència excessiva de la màquina.

4. Opcions de Política i Governança

L'informe proposa un marc de governança basat en els valors europeus de dignitat, democràcia i equitat, alineat amb la Llei d'IA de la UE:

• Per als governs: Invertir en alfabetització digital, establir marcs de responsabilitat legal clars i fomentar la cooperació internacional per evitar una "cursa armamentística" de la IA.
• Per a les institucions de salut: Adoptar enfocaments estructurats basats en pilots, garantir la ciberseguretat i mantenir el principi de "l'humà al control" (human-in-the-loop).
• Per als pacients: Garantir la transparència, el consentiment informat i el dret a entendre com s'utilitzen les seves dades i com es prenen les decisions que els afecten.

En conclusió, el llibre destaca que la IA no és una panacea, sinó una eina potent que només aportarà beneficis si s'implementa amb humilitat sobre les seves limitacions i una ambició ferma per alinear el progrés tecnològic amb les necessitats de la societat.

IA pertot arreu (13)

 Algorithmic Harm. Protecting People in the Age of Artificial Intelligence

El llibre "Algorithmic Harm: Protecting People in the Age of Artificial Intelligence" (2025), escrit per Oren Bar-Gill i Cass R. Sunstein, analitza com l'ús creixent d'algoritmes d'intel·ligència artificial (IA) està transformant els mercats i generant noves formes de perjudici per als consumidors, treballadors i ciutadans. La tesi central de l'obra és que, tot i que la IA pot augmentar l'eficiència, el seu gran poder per diferenciar i personalitzar les ofertes permet explotar sistemàticament les vulnerabilitats humanes.

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat segons els eixos principals del llibre:

1. El marc d'anàlisi: Mercats S vs. Mercats U

Els autors proposen una matriu per entendre quan la IA és beneficiosa o perjudicial, basada en el tipus de consumidor:

• Mercats S (Sophisticated): Poblats per consumidors ben informats i racionals. En aquests mercats, la diferenciació algorítmica sol ser beneficiosa perquè millora l'encaix entre producte i client, augmentant l'eficiència general, tot i que el venedor sol quedar-se amb gran part del benefici econòmic.
• Mercats U (Unsophisticated): Poblats per persones amb dèficits d'informació o biaixos cognitius (com l'optimisme irreal o el biaix de present). Aquí, l'algoritme identifica precisament qui és més vulnerable i "enganya" el consumidor perquè pagui preus excessius per productes que no necessita, generant el que anomenen "dany algorítmic".

2. Categories del Dany Algorítmic

El llibre identifica diversos mecanismes a través dels quals els algoritmes causen perjudicis:

• Discriminació de preus algorítmica: Els venedors utilitzen dades personals per fixar el preu màxim que cada individu està disposat a pagar (WTP). En mercats U, això pot portar a un "surplus negatiu", on el consumidor paga més del que el producte realment val per a ell.
• Targeting (Selecció de productes): L'IA no només canvia el preu, sinó que ofereix productes inferiors o innecessaris a persones que sobreestimen els seus beneficis (per exemple, assegurances inútils o cures ineficaces).
• Mispercepcions millorades per la IA: Els models de llenguatge (LLM) poden dissenyar comunicacions manipuladores o falses per exacerbar els biaixos dels consumidors, creant necessitats on no n'hi ha.
• Coordinació algorítmica (Antitrust): Els algoritmes de venedors competidors poden "aprendre" a col·ludir i mantenir preus artificialment alts sense necessitat d'un acord humà explícit, perjudicant la competència.
• Discriminació de raça i sexe: Tot i que els algoritmes no tenen "prejudicis inconscients" com els humans, poden perpetuar la discriminació si s'entrenen amb dades esbiaixades o si utilitzen variables (com el codi postal) que actuen com a representants (proxies) de la raça o el sexe.

3. Propostes de Política i Reforma Legal

Davant d'aquests reptes, Bar-Gill i Sunstein proposen tres nivells d'intervenció:

• Transparència Algorítmica: Defensen el dret dels consumidors a saber quan i com s'estan utilitzant algoritmes per diferenciar preus o ofertes. Proposen l'ús de "protocols de transparència" (com SHAP o LIME) per obrir la "caixa negra" de l'IA i identificar els factors que mouen les decisions.
• Revisió de l'Impacte Disparat: Proposen aplicar la doctrina de l'impacte disparat (típica de les lleis contra la discriminació racial) per protegir també els consumidors en funció del seu nivell de sofisticació. Si un algoritme castiga sistemàticament els més vulnerables, l'Estat hauria d'intervenir.
• Regulació Ex Ante: Suggerixen prohibir certs usos dels algoritmes en mercats especialment perillosos o obligar els programadors a incloure "restriccions de no-discriminació" directament en el codi de la IA.

4. Extensions: Mercats Laborals i Polítics

El llibre conclou que aquests danys no es limiten al consum:

• Mercats Laborals: Els empresaris usen IA per fixar salaris individualitzats i detectar quins empleats acceptarien sous més baixos o pitjors condicions per falta d'informació.
• Mercats Polítics: Els polítics utilitzen algoritmes per segmentar els votants i enviar missatges altament manipuladors o fake news que exploten les pors i biaixos de la ciutadania, posant en risc la pròpia democràcia.

En resum, l'obra és una crida a l'acció reguladora per garantir que el progrés tecnològic no es converteixi en una eina d'explotació de les debilitats humanes, sinó en un instrument per al benestar social.

L'atac a la salut (5)

Offline: The human consequences of Epic Fury 

L'article d'opinió de Richard Horton, publicat a The Lancet el 10 de març de 2026, analitza les conseqüències humanes i sanitàries de la guerra iniciada el 28 de febrer pels Estats Units i Israel contra l'Iran, un conflicte batejat com a "Epic Fury",.

1. Una crisi sanitària en ràpida escalada

El conflicte s'ha estès ja a 16 països, registrant més de 1.000 morts a l'Iran en poc més d'una setmana. La situació és crítica a causa de:

• Desplaçaments massius: Aproximadament 100.000 persones han fugit de Teheran i 60.000 s'han desplaçat dins del Líban.
• Atacs a la infraestructura mèdica: S'han reportat 13 atacs a instal·lacions sanitàries iranianes, obligant a tancar 43 clíniques d'atenció primària i dos hospitals. Segons l'OMS, s'han produït atacs intencionats contra centres de salut tant al Líban com a l'Iran.
• Bloqueig de l'ajuda a Gaza: La guerra ha obligat a tancar punts d'entrada a Gaza, reduint l'entrada de camions d'ajuda de 600 necessaris a només 100-150 diaris. A Cisjordània, les restriccions de l'exèrcit israelià també dificulten l'accés a la salut.

2. Riscos ambientals i logístics

L'article adverteix sobre perills que van més enllà dels danys directes pel combat:

• Amenaça nuclear i química: Els atacs a instal·lacions petrolieres corren el risc de generar una contaminació ambiental a gran escala. Existeix la preocupació, tot i que de baixa probabilitat però d'alt impacte, que un atac a la central nuclear de Bushehr provoqui contaminació per radionúclids.
• Col·lapse logístic: El centre logístic de l'OMS a Dubai ha suspès les seves operacions, interrompent el subministrament de medicaments, vacunes, kits d'emergència i material de laboratori a la regió.
• Asfíxia financera: El fons de contingència de l'OMS ha caigut per sota dels 20 milions de dòlars, molt lluny de l'objectiu de 100 milions necessari per a noves emergències,.

3. Resiliència i vulnerabilitat de l'Iran

Tot i el bombardeig, l'Iran posseeix un sistema d'atenció primària fort i ha mobilitzat 2 milions de persones per reforçar la capacitat sanitària. Malgrat aquesta resiliència, Horton destaca que els pacients que depenen de serveis complexos —com diàlisi, cirurgies programades, atenció prenatal o subministraments regulars de medicaments— patiran interrupcions que posaran en perill la seva vida.

4. Context polític i incomprensió estratègica

Horton critica durament el desconeixement d'Occident sobre la realitat iraniana:

• Situació interna: La guerra arriba en un moment de contracció econòmica, augment de la pobresa i protestes contra el règim autoritari i la seva mala gestió econòmica.
• Càlculs estratègics erronis: L'article cita Vali Nasr per afirmar que la comprensió occidental de l'estratègia iraniana està "perillosament desfasada". Els líders occidentals no entenen que el règim iranià es defineix per la resistència a la interferència estrangera de segles.
• Retòrica de guerra: Mentre Tedros Adhanom Ghebreyesus (OMS) demana pau i "contenció màxima", el Secretari de Guerra dels EUA, Pete Hegseth, ha declarat que "només estem començant", suggerint que el conflicte podria derivar en una conflagració regional total.

Horton conclou que l'espai per a la pau i la saviesa se sent severament limitat davant la determinació dels bel·ligerants d'imposar una "mort silenciosa" sense pietat.

Els que mouen els fils (sense que ningú se n'adoni) (14)

Asset manager capitalism: An introduction to its political economy and economic geography 

L'article defineix el capitalisme de gestors d'actius com una configuració on les empreses de gestió d'inversions han passat de ser actors perifèrics a convertir-se en les institucions financeres privades dominants de l'economia contemporània. Aquestes empreses gestionen vehicles d'inversió col·lectiva per a clients minoristes i institucionals, obtenint els seus ingressos principalment de les comissions.

Aquest canvi tectònic en les finances s'ha produït principalment pel creixement dels fons de pensions des dels anys 90, els quals han subcontractat la inversió dels estalvis per a la jubilació a gestors d'actius especialitzats. Aquest fenomen està altament concentrat en unes poques economies avançades, especialment als Estats Units, que acaparen el 62% dels actius de jubilació mundials.

L'article analitza aquest fenomen mitjançant tres perspectives principals:

1. Els gestors d'actius com a empreses capitalistes

La gestió d'actius és un negoci massiu amb actius sota gestió (AUM) que oscil·len entre els 109 i els 126 bilions de dòlars. El sector es divideix en dos tipus principals:

• Gestors convencionals: Inverteixen en valors públics (accions i bons) i busquen un gran volum amb marges baixos. Destaquen els fons d'índexs passius i les anomenades "Big Three" (BlackRock, Vanguard i State Street).
• Gestors alternatius: Inclouen el capital privat (private equity), el capital risc (venture capital), els fons de cobertura (hedge funds), el deute privat, el sector immobiliari i les infraestructures. Aquest segment és molt més lucratiu, ja que cobra comissions per rendiment i té una base de clients més estreta i institucional.

Geogràficament, el negoci es concentra al Nord global, amb una forta presència als Estats Units. També destaca una "geografia de rerefons" (back-office) en centres financers offshore com Luxemburg o les Illes Caiman.

2. Influència sobre altres empreses

Els gestors d'actius donen forma a les operacions de les empreses on inverteixen:

• En el capital privat, els gestors busquen el control total de les empreses per maximitzar-ne la rendibilitat i el valor de mercat.
• En el capital risc, tot i tenir participacions minoritàries, influeixen mitjançant drets legals, seients als consells i un paper de consultoria.
• Els gestors convencionals tenen una influència més feble a causa de la seva alta diversificació, tot i que les seves participacions conjuntes poden ser molt elevades (superant el 20% en moltes empreses dels EUA).

3. El poder sobre el sistema polític i econòmic

L'ascens d'aquestes empreses altera el funcionament del capitalisme en general, especialment a través de la seva relació amb l'Estat, on exerceixen tres tipus de poder:

• Poder estructural: Basat en la lògica de la "sortida" o amenaça de retirar inversions, fet que condiciona les polítiques dels mercats emergents i dels mercats de bons sobirans.
• Poder infraestructural: Els governs depenen cada cop més dels gestors per al disseny i implementació de polítiques públiques, l'assessorament en crisis o el subministrament de béns bàsics com habitatge, electricitat o aigua.
• Poder instrumental: Exercit mitjançant el lobby directe i la contractació d'antics alts càrrecs de bancs centrals per influir en la regulació.

Finalment, l'article assenyala que les preferències polítiques d'aquests gestors solen incloure tipus d'interès baixos (que inflen les valoracions dels actius) i polítiques de pensions que augmentin la massa d'actius sota la seva gestió.

David Hockney 

Ara a Serpentine Galleries

Gran conversa entre dos grans, Acemoglu i Sandel