La revolució marginal (2)

The Marginal Revolution: Rise and Decline, and the Pending AI Revolution

 L'obra "The Marginal Revolution: Rise and Decline, and the Pending AI Revolution" (2026), de Tyler Cowen, explora la història, la naturalesa i el futur de l'economia, centrant-se en com la Revolució Marginal va fer possible l'economia moderna i com la revolució de la intel·ligència artificial (IA) està a punt de transformar-la novament.

Capítol 1: Què és el marginalisme?

Cowen defineix el marginalisme com la doctrina econòmica que sosté que el valor s'entén millor considerant quantes unitats d'un bé té un individu i preguntant-se quant valdria una unitat addicional o "marginal". Aquest concepte, que va esclatar el 1871 amb Jevons, Walras i Menger, permet resoldre la "paradoxa dels diamants i l'aigua": l'aigua és barata perquè la tenim en abundància i el seu valor al marge és baix, mentre que els diamants són cars per la seva escassetat relativa. L'autor distingeix diversos tipus de marginalismes:

• Marginalisme intuïtiu: Aplicació d'incentius a situacions concretes, com ara per què alguns conductors a la Xina prefereixen matar un vianant que han atropellat per evitar pagar una manutenció vitalícia, ja que al marge la multa per mort és més barata.
• Marginalisme tautològic: El principi universal que tota decisió coherent es pot expressar en termes marginals (per exemple, decidir no calcular al marge és, en si mateix, una decisió marginal sobre l'ús del temps).
• Marginalisme d'enginyeria: L'ús de preus per corregir externalitats, com els preus de congestió a Singapur.
• Marginalisme social: Comparacions de benestar entre rics i pobres, suggerint que un dòlar addicional té més valor per a algú que passa gana que per a un milionari.

Capítol 2: William Stanley Jevons, constructor i destructor del marginalisme

Aquest capítol se centra en la figura de William Stanley Jevons, un polímata que no només va ser pioner en el marginalisme, sinó també en la lògica i l'estadística. Jevons va construir el "Piano Lògic", una de les primeres màquines capaces de realitzar inferències lògiques més ràpid que els humans. L'autor destaca dues grans contribucions de Jevons:

• La Paradoxa de Jevons: La idea que l'augment de l'eficiència en l'ús d'un recurs (com el carbó) no en redueix el consum total, sinó que l'augmenta en fer que el seu ús sigui més barat al marge.
• El marginalisme i l'"averageisme": Jevons va unir la teoria marginal amb la mesura d'indianes de preus i mitjanes estadístiques, posant les bases de l'econometria moderna. Cowen argumenta que Jevons va portar la llavor de la destrucció del marginalisme en desplaçar el focus des de la ment individual cap a la quantificació mecànica, preparant el camí per a un futur on el càlcul substitueix la intuïció.

Capítol 3: Per què va trigar tant a desenvolupar-se la ciència de l'economia?

L'autor reflexiona sobre per què el raonament econòmic va trigar segles a formalitzar-se en comparació amb la física, la geometria o l'astronomia. Cowen sosté que les idees econòmiques són profundament contraintuïtives i difícils de "veure al girar la cantonada". Compara l'evolució de l'economia amb altres ciències:

• Botànica: Carl Linnaeus va necessitar crear un sistema de classificació arbitrari però uniforme per permetre que la ciència avancés.
• Geologia: James Hutton i Charles Lyell van haver de trencar amb els dogmes religiosos per entendre el "temps profund" de la Terra.
• Evolució: Charles Darwin va necessitar la influència de la geologia i de l'economista Malthus per arribar a la teoria de la selecció natural. La conclusió és que les revolucions científiques requereixen peces complementàries com el suport financer, la independència intel·lectual i xarxes de professionals.

Capítol 4: Per què el marginalisme minvarà i què el substituirà?

L'últim capítol presenta la tesi més provocadora: el marginalisme està en declivi i serà vist com una curiositat històrica en menys de 20 anys. La IA absorbirà els conceptes marginalistes en el seu entrenament, fent-los invisibles i irrellevants per a la recerca d'avantguarda. Els canvis principals inclouen:

• El gir empíric: L'economia actual prioritza la qualitat de les dades i la identificació causal per sobre de la teoria pura; els articles de recerca han passat de 20 pàgines a més de 90 plenes de proves de robustesa.
• La mort de la intuïció: La "Teoria dels Preus" (l'aplicació d'intuïcions microeconòmiques bàsiques) està en retirada davant de l'axiomatització matemàtica i l'ús de teoremes complexos com el de Topkis.
• L'impacte de l'aprenentatge automàtic: En finances, els models basats en la utilitat marginal han fallat i estan sent substituïts per algorismes que utilitzen milions de variables per predir rendiments sense necessitat d'intuïció econòmica.
• Ciència social automatitzada: Ja s'estan fent experiments on les IA juguen el paper de subjectes i científics alhora, generant i testejant hipòtesis de manera autònoma.

En definitiva, Cowen conclou que hem automatitzat el marginalisme, i en fer-ho, l'hem extret de la comprensió humana conscient.

Segons les fonts, el risc no és que la intel·ligència artificial (IA) demostri que el marginalisme és "fals", sinó que el converteixi en una curiositat històrica irrellevant, buidant-lo de la intuïció humana i automatitzant-lo fins a fer-lo invisible.

Aquests són els mecanismes principals d'aquest risc descrits per Tyler Cowen:

• L'automatització i la invisibilitat: La IA ja incorpora el marginalisme en el seu entrenament perquè està present en els textos amb els quals s'ha alimentat. Tanmateix, en aquests marcs, el marginalisme passa a ser una "pestaanya invisible" d'un pastís molt més gran; deixa de ser el motor analític central de la ment de l'economista per convertir-se en un concepte "segellat" dins de les eines d'IA.
• La pèrdua de la intuïció humana: En camps com les finances, els models basats en la utilitat marginal i l'aversió al risc estan sent superats per algorismes de machine learning que no utilitzen "teoria" en el sentit humà. Mentre que un humà utilitza el marginalisme per simplificar la realitat, una IA pot gestionar models de 360.000 factors que són totalment impossibles de comprendre mitjançant la intuïció econòmica tradicional.
• Ciència social totalment automatitzada: Ja s'estan desenvolupant mètodes per simular processos socials sencers (com subhastes) on les IA fan el paper de venedors i compradors. En aquest escenari, la IA genera i testa hipòtesis de manera autònoma, eliminant la necessitat que un humà "vegi al girar la cantonada" un incentiu marginal.
• La mort de la "Teoria dels Preus": El marginalisme ha florit en l'anomenada "teoria dels preus", que busca explicacions intuïtives per als fenòmens econòmics. No obstant això, aquesta visió està en retrocés davant l'axiomatització matemàtica complexa i l'empirisme de dades massives, on la resposta a la recerca d'intuïció sovint és: "mira la punyetera prova".

En conclusió, el risc és que el marginalisme acabi sent com un "llibre sagrat" que va inspirar religions posteriors però que ja ningú llegeix ni debat, perquè les màquines han drenat el marginalisme de la consciència humana per gestionar-lo mitjançant el càlcul pur.

Tyler Cowen distingeix entre el marginalisme intuïtiu i el marginalisme tautològic com dues formes útils, però amb èmfasis diferents, d'entendre la teoria econòmica. Les seves diferències principals radiquen en la seva aplicació, la seva naturalesa lògica i el seu propòsit pedagògic:

1. Naturalesa i Definició

• Marginalisme intuïtiu: Es basa en coneixements empírics discrets i sovint sorprenents sobre com els incentius influeixen en el comportament humà. S'explica millor mitjançant exemples concrets on un incentiu marginal ajuda a explicar una situació específica.
• Marginalisme tautològic: Es considera un principi universalment vàlid que s'aplica sempre, encara que no es reconegui com a tal. Sosté que qualsevol argument coherent, si s'examina amb prou profunditat, es pot expressar en termes de principis marginalistes.

2. Capacitat de refutació (Falsabilitat)

• En el marginalisme intuïtiu, si un exemple (com la idea que la pena de mort pot augmentar els crims violents en el moment de la fugida) resulta ser fals a la pràctica, el coneixement específic queda refutat.
• En canvi, el marginalisme tautològic no es pot refutar perquè és "veritat" per definició. Per exemple, si algú decideix no calcular les seves decisions al marge, el marginalisme tautològic argumenta que aquesta és, en si mateixa, una decisió marginal: la persona ha decidit que el temps i l'esforç de calcular no valen la pena al marge. En aquest sentit, mai es poden violar els principis marginalistes.

3. Funció pedagògica i científica

• El marginalisme intuïtiu s'utilitza per ensenyar alguna cosa nova o contraintuïtiva, ajudant a generar hipòtesis i a fer la teoria més viva i vívida per als estudiants.
• El marginalisme tautològic ofereix un llenguatge formal per a allò que (suposadament) ja sabem. És l'eina preferida dels teòrics i experts en càlcul, ja que permet conceptualitzar qualsevol elecció com una equiparació de condicions de primer ordre al marge. A més, és la base de l'econometria moderna, ja que permet generar marcs per mesurar relacions entre variables econòmiques i testar hipòtesis.

4. Relació entre ambdós

Cowen suggereix que els millors economistes saben utilitzar ambdós "caixes d'eines" sense caure en contradiccions. Una manera de reconciliar-los és veure la tautologia com el "veritable marginalisme" i els exemples intuïtius com el marginalisme sumat a una hipòtesi empírica complementària sobre quin és el marge rellevant en cada cas.

Hayek

La financiarització de l'economia i de la vida

Fictitious Capital: How Finance is Appropriating Our Future 

L'obra "Fictitious Capital: How Finance is Appropriating Our Future", de Cédric Durand, analitza com la financiació ha passat de ser un fenomen perifèric a convertir-se en un procés sistèmic que defineix el capitalisme contemporani, basant-se en l'acumulació de "capital fictici": drets de cobrament sobre una producció de riquesa encara no realitzada.

Introducció: El signe de la tardor

Durand sosté que l'accelerada expansió financera des dels anys 70 no és un accident, sinó un "signe de tardor" que indica el declivi del sistema. El capital fictici representa una preempció sobre la producció futura, el que implica un augment de les desigualtats i un alentiment del creixement econòmic real en els països d'ingressos alts.

Capítol 1: Més enllà de la cobdícia

L'autor argumenta que la crisi financera no es pot explicar simplement per la immoralitat o la "cobdícia" individual. Mitjançant l'anàlisi de casos com el de Goldman Sachs o el fons LTCM, Durand demostra que la finança utilitza i abusa de la seva posició de poder i de la informació asimètrica per organitzar transferències de riquesa. A més, explica com la teoria econòmica (com la de Milton Friedman) i el lobbysme polític van ser "performatius": van crear el marc intel·lectual i legal per fer possible el mercat de derivats i l'autoregulació del sector.

Capítol 2: Instabilitat financera

Aquest capítol se centra en les tesis de Hyman Minsky sobre la instabilitat intrínseca del capitalisme. Durand descriu com, en períodes de prosperitat, l'economia evoluciona des d'estructures de finançament sòlides cap a estructures "Ponzi", on els ingressos no cobreixen ni el principal ni els interessos del deute. També introdueix el concepte de supercicle financer, on la intervenció de l'Estat per evitar el col·lapse crea un "risc moral sistèmic" que incentiva preses de risc encara més grans.

Capítol 3: Capital fictici: la genealogia d'un concepte

Durand recupera el concepte de capital fictici comparant les visions de Friedrich Hayek i Karl Marx. Mentre que per a Hayek és una il·lusió creada per l'excés de crèdit que porta al malbaratament de recursos, per a Marx és una forma de capital que circula sense que la producció s'hagi realitzat encara. Marx identifica tres formes bàsiques: diners de crèdit, deute públic i accions, subratllant que la seva liquiditat és una "ficció poderosa" que pot desconnectar-se de l'economia real.

Capítol 4: L'ascens contemporani del capital fictici

Es documenta l'explosió del capital fictici des dels anys 70, mostrant com la ràtio entre la riquesa financera i el PIB s'ha multiplicat. L'autor analitza el creixement del deute privat i públic, així com la capitalització borsària, destacant com cada crisi ha estat seguida d'una represa encara més forta del deute. També descriu la "finança a l'ombra" (shadow banking), un sistema paral·lel opac que fragmenta la intermediació bancària tradicional i multiplica els riscos.

Capítol 5: Acumulació financera

El capítol demostra el desplaçament de l'acumulació cap a canals financers. S'observa un augment de la part del sector financer en el PIB i, especialment, una financiació de les empreses no financeres, que cada cop obtenen una part més gran dels seus ingressos d'interessos, dividends i guanys de capital en lloc de la seva activitat productiva original.

Capítol 6: D'on venen els beneficis financers?

Atès que  el sector financer no produeix valor directament, Durand afirma que els beneficis financers són transferències de rendes de l'economia real. Identifica tres fonts:

1. Interessos i dividends: Deduccions dels beneficis de les empreses o dels ingressos de les llars.
2. Guanys de capital: Fruit de l'especulació i el joc de suma zero en els mercats.
3. Beneficis polítics: Rendes derivades de les garanties i subsidis implícits de l'Estat i les polítiques de liquiditat dels bancs centrals.

Capítol 7: La finança al servei de les metamorfosis del capital

L'autor examina si la finança ajuda a la transició cap a un "capitalisme cognitiu" basat en el coneixement. Recollint les tesis de Carlota Perez, Durand analitza com el sector financer pot actuar com a motor per desplegar nous paradigmes tecnològics (com les TIC), però també com genera bombolles i una "exuberància financera" que acaba sent destructiva i distorsionadora.

Capítol 8: L'enigma dels beneficis sense acumulació

S'explica la paradoxa de per què les empreses tenen beneficis elevats però inverteixen poc en producció. La resposta es troba en la combinació de la ideologia de la "valoració per a l'accionista" (que prioritza el repartiment de dividends) i la globalització. Les empreses del Nord externalitzen la producció al Sud global, obtenint "guanys de monopoli" i beneficis a l'estranger que no es reinverteixen domèsticament, creant una relació d'intercanvi desigual a escala planetària.

Epíleg

El llibre conclou que el capital fictici ha deixat de ser un factor dinàmic per convertir-se en un llast mort. El sector financer es comporta com un "mestre xantatgista": la seva hegemonia es manté només gràcies al suport incondicional de l'Estat, que socialitza les pèrdues mentre els beneficis continuen sent privats, lligant el futur de la societat a la supervivència d'un sistema parasitari.

Per a Cédric Durand, l'acumulació de capital fictici —que representa drets sobre una riquesa que encara s'ha de produir— té conseqüències profundes i generalment negatives sobre la inversió productiva en les economies avançades.

Aquestes són les principals afectacions:

• Preempció de la producció futura: L'expansió del capital fictici implica que una part creixent de la producció futura ja està compromesa per pagar deutes i dividends actuals. Això crea una càrrega que hipoteca la capacitat d'inversió a llarg termini.
• L'enigma dels "beneficis sense acumulació": S'observa una desconnexió on les empreses mantenen beneficis elevats però la inversió productiva (formació de capital fix) disminueix. Les dades mostren que, des dels anys 70, la part dels beneficis que les empreses no financeres reinverteixen en la producció ha caigut significativament en països com els EUA, el Regne Unit i França.
• Pressió de la "valoració per a l'accionista": La ideologia de maximitzar el valor per a l'accionista ha canviat l'estratègia directiva del model de "conservar i reinvertir" al de "reestructurar i distribuir". Les empreses prefereixen derivar els seus recursos cap a dividends i recompra d'accions per satisfer els mercats financers en lloc de finançar projectes industrials.
• Aversió a la inversió irreversible: Els directius han desenvolupat una por als "costos irrecuperables" lligats a la inversió productiva, que és rígida i difícil de liquidar. En canvi, prefereixen la inversió financera, que és líquida i permet obtenir retorns ràpids sense comprometre recursos de manera permanent en fàbriques o tecnologia.
• Parasitisme i filtratge de projectes: El capital fictici actua com un filtre que elimina projectes que podrien ser productius i rendibles en termes reals, però que no assoleixen els elevats llindars de rendibilitat financera exigits pels mercats. Això debilita el creixement i deprimeix l'ocupació.
• Desplaçament geogràfic de la inversió: En el context de la globalització, les empreses del Nord prefereixen realitzar Inversions Estrangeres Directes (IED) en països amb costos laborals baixos en lloc d'invertir domèsticament. Això provoca una desindustrialització i un alentiment de l'acumulació de capital en les economies riques.

Durand argumenta que el capital fictici ha passat de ser un estímul a convertir-se en un "llast mort" per al procés de reproducció social, ja que prioritza el manteniment de les rendes financeres per sobre del desenvolupament de les forces productives.

Per a Cédric Durand, el procés de titularització i el funcionament del shadow banking (o banca a l'ombra) són pilars fonamentals de l'expansió del capital fictici contemporani. A continuació se n'explica el funcionament i els riscos associats:

El procés de titularització (securitisation)

La titularització és el mecanisme que permet transformar préstecs individuals i "il·líquids" en títols financers que es poden vendre i comprar fàcilment en els mercats. El procés funciona de la següent manera:

• Desvinculació del risc: Permet separar qui distribueix el crèdit de qui n'assumeix el risc final. El banc ja no reté el deute en el seu balanç, sinó que el ven, cobrant una comissió per l'operació.
• Etapes de la cadena: La intermediació es fragmenta en diversos passos: 1) es distribueixen préstecs a llars o empreses; 2) aquests s'agrupen (packaging); 3) es creen valors basats en actius (asset-backed securities); 4) s'empaqueten de nou en productes més complexos com les Obligacions de Deute Col·lateralitzat (CDO); i 5) es venen finalment als inversors.
• Transformació de la liquiditat: Aquest procés afegeix una "transformació de la liquiditat" a les funcions bancàries tradicionals, pretenent fer segurs i líquids uns crèdits que originalment són arriscats i a llarg termini.

El sistema del shadow banking

Durand defineix el shadow banking com unes "finances en xarxa", un sistema de crèdit paral·lel format per una multitud de transaccions bilaterals opaques que operen fora del marc regulador bancari tradicional.

• Evasió de la regulació: Els bancs utilitzen aquest sistema per treure actius dels seus balanços mitjançant Entitats amb Propòsits Especials (Special Purpose Entities), el que els permet estalviar en fons propis i evitar les reserves obligatòries.
• Intermediació fragmentada: A diferència del banc tradicional, el shadow banking trenca la funció d'intermediació en moltes etapes gestionades per diferents actors interdependents.

Riscos del sistema

L'expansió d'aquest model comporta perills sistèmics greus:

1. Pèrdua de mesura del risc: Com que el vincle entre el prestador inicial i l'estalviador final està molt distès, es perd la capacitat de mesurar realment el risc dels actius subjacents.
2. Risc moral i crèdit temerari: Com que els qui venen el crèdit no n'assumeixen les conseqüències si no es paga, s'incentiva la relaxació dels criteris de concessió, donant lloc a préstecs com els NINJA (No Income, No Job, no Assets).
3. Palanquejament extrem: En els mercats extraborsaris (over-the-counter), es permeten efectes de palanquejament de fins a un factor de 50; això vol dir que una caiguda del preu de només el 2% pot eliminar tot el capital inicial i provocar un col·lapse en cadena.
4. Vulnerabilitat de liquiditat: El sistema depèn totalment de mercats de finançament a curt termini (com els mercats de repo). Si aquests s'aturen per falta de confiança, com va passar el 2007-2008, l'accés al crèdit es bloqueja per a tota l'economia.
5. Opacitat i complexitat: La creació de "monstruositats" financeres exòtiques fa que, en moments de crisi, ni els mateixos operadors sàpiguen quins actius són segurs, generant una paràlisi total del sistema.

PS. A FT fa uns dies: Private healthcare in the UK: helping or harming the NHS?. Resum

Aquest article del Financial Times, publicat l'abril de 2026, analitza la transformació del sistema sanitari del Regne Unit cap a un model on el sector públic (NHS) i el privat estan cada cop més barrejats. 

1. La crisi de l'atenció primària: El cas del Dr. Tom Black

• Dèficit financer: Després de 40 anys com a metge de família a Derry, el Dr. Tom Black, que és un metge independent que reb diners del NHS segons el nombre de pacients, es va trobar que havia deixat de guanyar més de 40.000 lliures anuals a causa de l'augment de la demanda i l'envelliment de la població.
• Solució híbrida: Per evitar la fallida, va mantenir l'atenció gratuïta per als seus pacients però va introduir un servei paral·lel de pagament, aconseguint liquidar el seu deute en un any.
• Pressió institucional: Malgrat l'èxit financer, va rebre fortes pressions i inspeccions del Departament de Salut per contravenir el principi de gratuïtat de l'NHS.

2. Creixement rècord del sector privat

• Admissions hospitalàries: El 2024 es va assolir el rècord històric d'admissions privades al Regne Unit amb 939.000 ingressos, un increment del 3% respecte a l'any anterior.
• Assegurances de salut: El nombre de persones amb cobertura privada ha crescut fins als 6,5 milions, la xifra més alta en els darrers 25 anys.
• Despesa directa: A tota Europa s'observa que els ciutadans estan complementant la despesa estatal amb recursos propis de manera més ràpida des de la pandèmia.

3. El perill del sistema de "dues velocitats"

• Desigualtat social: Els crítics temen que els recursos es dirigeixin cap a la minoria més jove i rica que pot pagar-se una assegurança, deixant serveis de pitjor qualitat per a la població amb menys recursos.
• L'odontologia com a advertiment: Es descriu aquest sector com un "escenari de malson" on la manca d'inversió pública ha obligat la majoria de pacients a passar-se al privat davant la impossibilitat de trobar dentistes de l'NHS.

4. Impacte de la geopolítica i la defensa

• L'efecte "desplaçament" (Crowding out): L'augment de la despesa militar a Europa a causa de les noves estratègies de seguretat nacional està reduint el pressupost disponible per a la salut.
• Retorn a nivells pre-pandèmia: Molts països que van elevar la inversió en salut durant la COVID-19 estan tornant ara als nivells de finançament previs.

5. L'externalització del serveis de l'NHS

• Dependència de proveïdors privats: Aproximadament el 10% del tractament no urgent finançat pel sector públic es realitza ara en centres independents.
• Sectors crítics: En especialitats com l'oftalmologia (cataractes) i les avaluacions de TDAH, el sector privat ja realitza prop de la meitat de tota l'activitat pagada pel sistema públic.
• Iniquitat geogràfica: L'expansió de l'activitat privada finançada públicament beneficia menys les zones pobres, ja que les instal·lacions privades se solen ubicar en regions econòmicament exitoses.

6. Canvi en la percepció social

• Del "salt de cua" al consumisme: Si als anys 90 es jutjava qui buscava atenció privada per evitar esperes, avui es veu com una decisió de consum més, lligada a l'augment de la prosperitat i les aspiracions de la població.
• Ruptura del "col·lusionisme d'anonimat": Alguns experts suggereixen que és necessari reconèixer que l'Estat ja no pot oferir tot l'espectre de serveis gratuïtament.

7. Cap a un futur de cures "Mix-and-match"

• Integració de sistemes: El gran repte futur serà aconseguir que els historials mèdics flueixin fàcilment entre el sector públic i el privat.
• Normalitat híbrida: L'article conclou que s'entra en una era on el normal serà que el pacient busqui el millor de cada sector segons els seus mitjans, convertint la sanitat "barrejada" en la norma.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (6)

De cero a uno: cómo inventar el futuro 

L'obra "De cero a uno: cómo inventar el futuro", escrita per Peter Thiel (cofundador de PayPal i Palantir), és un tractat sobre com construir empreses que creïn coses noves i úniques per passar de "0 a 1" en lloc de limitar-se a copiar models existents.

Conceptes fonamentals i el desafiament del futur

• Capítol 1: El desafiament del futur. Thiel distingeix entre el progrés horitzontal (globalització), que és anar d'1 a n copiant el que funciona, i el progrés vertical (tecnologia), que és anar de 0 a 1 creant alguna cosa nova. Argumenta que en un món de recursos limitats, la globalització sense tecnologia és insostenible.
• Capítol 2: Festeja com si fos 1999. L'autor repassa la bombolla de les puntcom dels anys 90. Sosté que les lliçons que el món va aprendre del col·lapse (ser gradual, mantenir-se flexible, no planejar) són errònies. Thiel proposa principis oposats: és millor arriscar l'audàcia que la trivialitat i un mal pla és millor que no tenir-ne cap.

Monopoli i competència

• Capítol 3: Totes les companyies felices són diferents. Thiel afirma que el capitalisme i la competència són conceptes oposats. Mentre que les empreses en competència perfecta no obtenen beneficis, el monopoli creatiu (com Google) és el model d'èxit perquè permet capturar valor i planificar a llarg termini.
• Capítol 4: La ideologia de la competència. Sosté que la competència és una ideologia destructiva que ens fa perdre de vista el que és important per centrar-nos en els rivals. Posa com a exemple la guerra entre Microsoft i Google, que va permetre a Apple superar-los a tots dos.

Construcció d'una empresa duradora

• Capítol 5: L'avantatge de ser l'últim en moure fitxa. Un monopoli es defineix per quatre característiques: tecnologia pròpia (10 vegades millor que la resta), efectes de xarxa, economies d'escala i una marca forta. L'estratègia correcta és començar en un mercat de nínxol petit i expandir-se gradualment.
• Capítol 6: Tu no ets un bitllet de loteria. El futur es pot controlar mitjançant el disseny. Thiel classifica les visions del futur en quatre quadrants: Optimisme definit (EUA anys 50), Optimisme indefinit (actualitat), Pessimisme definit (Xina) i Pessimisme indefinit (Europa).

Mecànica interna i secrets

• Capítol 7: Segueix els diners. Explica la Llei de Potència (Principi de Pareto), on unes poques inversions o empreses generen la gran majoria dels retorns. Això implica que els emprenedors s'han de centrar en un sol negoci amb gran potencial.
• Capítol 8: Secrets. Les grans empreses es construeixen sobre secrets: veritats importants que poca gent coneix. Hi ha secrets de la natura i secrets de les persones; trobar-los és la base de la innovació.
• Capítol 9: Fundacions. Els errors en la fundació d'una startup (com triar malament els socis) són gairebé impossibles de corregir. Thiel recomana consells d'administració petits (3-5 persones) i que tothom estigui alineat a temps complet.
• Capítol 10: La mecànica de la màfia. La cultura d'empresa no són els beneficis accessoris, sinó un equip unit per una missió. Cada empleat hauria de tenir una sola tasca específica per reduir els conflictes interns.

Vendes, tecnologia i el futur

• Capítol 11: Si la construeixes, vindran? La distribució és tan important com el producte. Thiel detalla diversos models: des de vendes complexes (grans contractes) fins a màrqueting viral.
• Capítol 12: Home i màquina. L'autor s'oposa a la idea que els ordinadors substituiran els humans; el futur pertany a la complementarietat, on la tecnologia ajuda les persones a resoldre problemes complexos.
• Capítol 13: Veure verd. Analitza el fracàs de les empreses de tecnologia neta (clean-tech) per no respondre a set preguntes clau (enginyeria, temps, monopoli, persones, distribució, durabilitat i secrets). Tesla és l'excepció que va encertar en totes set.
• Capítol 14: La paradoxa dels fundadors. Els fundadors solen ser personalitats extremes que actuen com a figures centralitzadores. Societat i empresa necessiten aquestes figures singulars per anar més enllà de la millora incremental.

Conclusió: Ens enfrontem a l'estancament o a la Singularitat; la tecnologia no és automàtica i depèn de nosaltres crear el futur que volem, pensant per nosaltres mateixos per passar de 0 a 1.

El progrés de 0 a 1 és el que Peter Thiel defineix com a progrés vertical o intensiu, que consisteix a fer coses noves en lloc de copiar models que ja funcionen. Mentre que anar d'1 a n (progrés horitzontal) significa repetir o expandir el que ja coneixem —com la globalització—, el pas del 0 a l'1 implica un acte de creació únic que dóna com a resultat quelcom fresc i singular.

Aquests són els pilars fonamentals per entendre aquest concepte:

• La tecnologia com a motor: Thiel identifica el progrés de 0 a 1 amb la paraula tecnologia. Aquesta no es limita als ordinadors, sinó que és qualsevol mètode nou i millor de fer les coses que ens permeti fer més amb menys, elevant les nostres capacitats a un nivell superior.
• Diferència amb la globalització: La globalització és el procés d'agafar coses que funcionen en un lloc i fer que funcionin a tot arreu (anar d'1 a n). Thiel sosté que, en un món de recursos escassos, la globalització sense tecnologia és insostenible; per tant, el progrés vertical és el repte més important del segle XXI.
• L'exemple de la màquina d'escriure: El llibre utilitza una analogia clara: si agafes una màquina d'escriure i en construeixes cent, has fet un progrés horitzontal (1 a n). Si agafes una màquina d'escriure i construeixes un processador de textos, has fet un progrés vertical (0 a 1).
• Pensament de "startup": El progrés de 0 a 1 no succeeix de manera automàtica; requereix qüestionar les idees rebudes i repensar el negoci des de zero. Les grans organitzacions solen ser massa lentes per a aquest tipus de "miracles", que normalment provenen de grups petits de persones units per una missió (startups).
• El monopoli creatiu: Les empreses que aconsegueixen passar de 0 a 1 es converteixen en monopolis creatius, ja que fan alguna cosa tan bé que cap altra empresa pot oferir un substitut proper. Google n'és un exemple paradigmàtic en el camp dels cercadors.

En definitiva, anar de 0 a 1 significa inventar el futur mitjançant el disseny intel·ligent i un pla definit, fugint de la competència destructiva que només reparteix el valor ja existent.

Trobar secrets —aquelles veritats importants que molt poca gent coneix o amb les quals molt poca gent està d'acord— és la base per construir una empresa valuosa que passi de "0 a 1". Segons Peter Thiel, els secrets no es revelen per casualitat, sinó que requereixen una cerca implacable i una mentalitat específica.

Aquestes són les maneres i estratègies per trobar secrets en el món dels negocis segons les fonts:

1. El punt de partida: Creure que existeixen

El primer pas és psicològic: cal tenir fe en el fet que el món encara guarda secrets per descobrir. Thiel argumenta que la societat actual pateix una pèrdua de fe en les "veritats difícils", dividint el món entre allò que és fàcil o allò que és impossible (misteris), sense deixar espai per a allò que és difícil però realitzable. Si penses que una cosa és impossible, mai començaràs a intentar aconseguir-la.

2. Buscar en dues direccions: Natura i Persones

Thiel distingeix entre dos tipus de secrets on un emprenedor pot enfocar la seva mirada:

• Secrets de la natura: Són aspectes per descobrir del món físic. Per trobar-los, cal estudiar la realitat material mitjançant la ciència, la medicina o l'enginyeria.
• Secrets de les persones: Són coses que la gent no sap sobre si mateixa o coses que amaga perquè no vol que els altres se n'assabentin. Aquests secrets estan sovint menyspreats perquè no requereixen una educació universitària d'elit, sinó curiositat sobre el que és prohibit o tabú.

3. Estratègies per identificar-los

• Qüestionar la convenció: Cal identificar una creença popular que sigui delirant o arbitrària. Si pots veure què s'amaga darrere d'una opinió en què tothom està d'acord, podràs trobar la veritat paradoxal. La pregunta clau és: «Quina veritat important coneixes amb la qual concorden molt poques persones?».
• Mirar on ningú més està mirant: El millor lloc per buscar secrets és en camps que importen però que no han estat estandarditzats ni institucionalitzats. Per exemple, la nutrició és vital però no té la mateixa estructura acadèmica rígida que la física, la qual cosa la fa un lloc ideal per collir secrets.
• Analitzar les mentides del mercat: Una manera humana de trobar secrets és preguntar-se què és el que els directius no poden dir en públic. Per exemple, els monopolistes menteixen dient que tenen molta competència per evitar l'escrutini, mentre que les empreses en competència ferotge menteixen exagerant la seva singularitat per semblar valuoses. Reconèixer aquesta asimetria revela la veritat sobre el funcionament del capitalisme.
• Detectar capacitats infrautilitzades: Empreses com Airbnb o Uber van trobar secrets en la "capacitat de reserva" que tothom ignorava: l'oferta sense explorar d'habitacions buides a les cases o de seients lliures en cotxes particulars. Veure més enllà de la convenció (hotels i taxis oficials) va permetre veure oportunitats ocultes a la vista de tothom.

4. Què fer un cop trobat el secret?

Un cop descobreixes un secret, t'enfrontes a una tria: guardar-lo per a tu o explicar-lo. Thiel suggereix que explicar-lo a tothom és perillós, però no dir-lo a ningú fa impossible construir res. La solució és crear una companyia, que funciona com una "conspiració per canviar el món" on comparteixes el secret només amb aquells companys que necessites per dur a terme el pla.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (5)

The Philosopher in the Valley 

L'obra "The Philosopher in the Valley" (2025), de Michael Steinberger, és una biografia profunda i una anàlisi corporativa que explora la vida d'Alex Karp i l'ascens de Palantir Technologies. El llibre detalla com una empresa nascuda de la paranoia post-9/11 s'ha convertit en una peça central de l'aparell de seguretat global i del mercat de la intel·ligència artificial.

Pròleg: Making the World Safe for Himself

El llibre presenta Alex Karp en la seva residència de New Hampshire el 2021. Es descriu la seva vida idiosincràtica: un conseller delegat que no condueix, tanca el seu telèfon en una gàbia de Faraday per evitar l'espionatge xinès i viu protegit per excomandos noruecs. El pròleg estableix la tesi central: Palantir és un reflex de les pors i la biografia de Karp, un home que busca "fer el món segur per a ell mateix" davant l'amenaça del feixisme.

Capítol 1: The Schmattes Factory

Aquest capítol narra el paper crític de Palantir en l'evacuació de l'Afganistan el 2021. El Pentàgon va utilitzar el programari Vantage (basat en Foundry) per integrar bases de dades silonejades i gestionar la logística de milers de vols en pocs dies. S'explica la naturalesa del producte de Palantir: no recullen dades, sinó que actuen com a "fontaneria" per integrar i netejar les dades existents dels clients per facilitar la presa de decisions. També es descriu la cultura de l'empresa, que es veu a si mateixa com una "colònia d'artistes" més que una corporació tecnològica tradicional.

Capítol 2: Spun from a Different Orbit

S'aprofundeix en els orígens de Karp a Filadèlfia. Fill d'un pare jueu i una mare negra d'esquerres, va créixer en un ambient intel·lectualment exigent. Un factor determinant va ser la seva dislèxia, que ell descriu com una "benedicció i una càrrega" que el va obligar a desenvolupar capacitats de col·laboració i una intuïció per sobre de l'anàlisi de detalls. S'explica el seu pas per Haverford College i el trauma del divorci dels seus pares, que li va generar una forta inseguretat econòmica.

Capítol 3: The Silicon Valley Start-up with a Chip on Its Shoulder

Narra la trobada entre Karp i Peter Thiel a la facultat de dret de Stanford. Mentre Karp feia el doctorat a Alemanya amb Jürgen Habermas, Thiel cofundava PayPal. Després del 9/11, Thiel va tenir la idea d'utilitzar els algorismes antifrau de PayPal per lluitar contra el terrorisme. Malgrat no tenir formació tecnològica, Karp va ser elegit conseller delegat per la seva capacitat de persuasió. El capítol detalla el rebuig inicial de les firmes de capital risc de Silicon Valley i el rescat per part d'In-Q-Tel, el braç de capital risc de la CIA.

Capítol 4: Seeing Stones and Prying Eyes

Aborda el debat sobre la privadesa i les llibertats civils. Karp va introduir controls de privadesa en el programari (com rastres d'auditoria) per evitar abusos, anomenant-ho una solució "hegeliana". Tot i això, el capítol detalla escàndols on el programari va ser utilitzat de forma qüestionable, com l'espionatge a empleats de JPMorganChase o el cas HBGary Federal, on Palantir es va veure implicada en un complot per desacreditar WikiLeaks i Glenn Greenwald.

Capítol 5: The Commercial Break

Explica l'intent de Palantir d'expandir-se al sector privat. Inicialment van fracassar amb productes com Metropolis (per a finances) i van tenir problemes amb clients com Coca-Cola o Hershey per qüestions de cost i falta d'especialització sectorial. El punt d'inflexió va ser la creació de Foundry, que va permetre a empreses com Airbus i BP optimitzar les seves cadenes de producció i operacions de manera massiva.

Capítol 6: The War Against the Army

Relata la llarga batalla legal i burocràtica de Palantir contra el sistema de compres del Pentàgon. L'Exèrcit insistia a utilitzar un sistema propi (DCGS-A) que no funcionava bé al camp de batalla. Després d'anys de lobbysme i de rebre el suport de soldats que havien provat el seu programari a l'Afganistan, Palantir va demandar l'Exèrcit el 2016 i va guanyar, obligant el govern a considerar productes comercials acabats.

Capítol 7: The Peter Problem

Analitza la tensió política dins l'empresa a causa del suport de Peter Thiel a Donald Trump. Això va fer que Palantir fos vista com a "tòxica" per a molts demòcrates. El capítol descriu la gran polèmica pel treball de Palantir amb l'ICE en la detenció i deportació d'immigrants, el que va provocar protestes massives tant externes com internes. També s'esmenta la implicació de l'empresa en l'escàndol de Cambridge Analytica.

Capítol 8: Proof of Concept

La pandèmia de COVID-19 va ser el moment de validació definitiva per a Palantir. El govern dels EUA va utilitzar el sistema HHS Protect per rastrejar el virus i Tiberius per distribuir les vacunes. Gràcies a aquest èxit, Karp va decidir treure l'empresa a borsa (DPO) el setembre de 2020, traslladant la seu de Palo Alto a Denver per distanciar-se de la cultura "woke" de Silicon Valley.

Capítol 9: The Batshit-Crazy CEO

Karp es transforma en un "CEO estadista". Amb la invasió d'Ucraïna, Palantir es converteix en una eina essencial per al marcatge d'objectius militars contra Rússia. Karp és el primer gran executiu tecnològic a visitar Zelensky a Kíiv. Malgrat l'èxit bèl·lic, l'empresa pateix a borsa fins que les inversions en empreses tipus SPAC fallen i el mercat comença a dubtar de la seva rendibilitat.

Capítol 10: A Survival Situation

L'atac de Hamàs el 7 d'octubre de 2023 marca un canvi radical en Karp. Palantir es posiciona agressivament al costat d'Israel, proporcionant tecnologia per a operacions militars a Gaza i el Líban. Karp trenca definitivament amb el Partit Demòcrata pel que ell considera el seu fracàs davant l'antisemitisme i llança l'Operació Safe Haven per contractar estudiants jueus que es senten insegurs a les universitats.

Capítol 11: The Rebels Win

L'explosió de la IA generativa i el llançament de la Artificial Intelligence Platform (AIP) disparen els beneficis de Palantir. L'empresa finalment aconsegueix la rendibilitat sostinguda i entra a l'S&P 500 el 2024. Karp celebra la victòria dels "rebels" davant l'elit de Wall Street i Silicon Valley.

Epíleg

Amb la reelecció de Donald Trump el 2024, Karp i Palantir s'adapten ràpidament al nou ordre. Karp fa donacions al comitè inaugural de Trump i l'empresa guanya nous contractes multimilionaris per gestionar les deportacions massives i la iniciativa d'eficiència de DOGE liderada per Elon Musk. El llibre conclou amb un Karp que ja no amaga el seu poder, defensant que l'hegemonia de l'Oest depèn de l'ús de la força organitzada a través del programari.

L'empresa Palantir Technologies rep el seu nom de les "pedres de visió" (seeing stones) que apareixen a la trilogia d'El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien.

Aquest nom es va triar per les següents raons:

• Funció analítica: En l'obra de Tolkien, els palantiri són objectes màgics que permeten veure a través de grans distàncies i descobrir fets ocults. De manera anàloga, l'empresa construeix programari capaç de cribrar quantitats ingents de dades per identificar connexions i tendències que els analistes humans podrien trigar mesos a trobar.
• Ambigüitat i poder: Peter Thiel, cofundador de l'empresa, reconeix que el Palantir de Tolkien és un dispositiu "ambigu" perquè algunes persones hi veien més del que havien de veure, cosa que portava a resultats desastrosos. No obstant això, Thiel subratlla que la pedra va ser un element positiu i crític per a la trama: Aragorn la va utilitzar per enganyar Sàuron, provocant un atac prematur que va permetre als hòbits destruir l'Anell Únic.
• Simbolisme del "bé": Thiel sosté que, en la cosmologia de Tolkien, una eina creada per elfs bons acaba servint per a un fi bo. Això reflecteix la missió ideològica de l'empresa de ser un "escut i espasa" per a Occident, una missió que internament anomenen "salvar la Comarca" (saving the Shire).

En definitiva, s'anomenava així perquè el programari pretén ser el centre neuràlgic que crea ordre a partir del caos de les dades, facilitant la presa de decisions estratègiques en situacions difícils.

Revisitant el càlcul econòmic (5)

La fatal arrogància: Els errors del socialisme 

L'obra "La fatal arrogància: Els errors del socialisme" (1988) és el darrer llibre de Friedrich A. Hayek, escrit quan l'autor tenia gairebé 90 anys. El text actua com a epíleg i resum de tota una vida de treball intel·lectual dedicada a l'estudi dels processos socials i a la defensa de la llibertat.

La tesi central del llibre és que el socialisme constitueix un "error fatal de l'orgull intel·lectual" o "arrogància científica". Aquest error consisteix a creure que la raó humana és capaç de dissenyar o organitzar conscientment l'entramat d'interaccions humanes que anomenem societat, ignorant que aquesta és un ordre espontani resultat de l'evolució cultural.

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat per les seves idees principals i capítols:

1. Entre l'instint i la raó

Hayek situa la moral i la civilització en un espai intermedi: ni són fruit de l'instint biològic ni són producte de la raó calculada.

• Evolució cultural: A diferència de l'evolució biològica (genètica), l'evolució cultural es basa en l'aprenentatge imitatiu i la transmissió de tradicions. Les regles de conducta que han permès la civilització no van ser inventades, sinó que van prevaldre perquè els grups que les seguien van prosperar i es van multiplicar més que els altres.
• Conflicte moral: Existeix una tensió permanent entre els nostres instints primitius (solidaritat i altruisme cap al grup petit o la tribu) i les normes abstractes de l'ordre extens (propietat plural, competència, respecte als contractes).

2. Els orígens de la llibertat, la propietat i la justícia

La civilització moderna i l'ordre extens depenen de la propietat plural (privada).

• Llibertat individual: Només quan s'accepta l'existència de dominis privats on cada individu pot perseguir els seus propis fins utilitzant la seva pròpia informació, apareix la llibertat real.
• L'Estat de Dret: La justícia només pot existir sota normes fixes i generals que delimitin les esferes d'autonomia personal. Hayek critica que l'Estat hagi intentat històricament controlar aquests processos, la qual cosa sovint ha portat a la decadència de les civilitzacions (com a Roma o Egipte).

3. L'evolució del mercat i el comerç

Hayek demostra que el comerç és anterior a l'agricultura i a l'Estat organitzat.

• L'expansió humana: El comerç va permetre a l'espècie humana poblar tot el planeta en facilitar l'accés a recursos que no es trobaven en l'entorn local.
• La "ceguesa" dels filòsofs: Critica Aristòtil per no haver entès que el mercat és un mecanisme de descobriment d'informació. Aristòtil només acceptava com a ètics els objectius que beneficiaven directament el grup petit, menyspreant el lucre i l'intercanvi a llarga distància.

4. La rebel·lió de la raó: El racionalisme constructivista

L'autor analitza l'origen intel·lectual del socialisme, que vincula al racionalisme cartesiana i a pensadors com Rousseau.

• L'engany constructivista: És la creença que només és vàlid allò que la raó pot justificar o dissenyar científicament. Aquest corrent demana "alliberar-se" de les tradicions morals que perceben com a cadenes artificials, però que en realitat són les que sostenen la població actual.
• Justícia social: Hayek afirma que aquest concepte és un miratge buit. En un ordre extens, la distribució de la riquesa és un procés impersonal basat en l'oferta i la demanda, i intentar forçar una distribució "justa" basada en el mèrit destruiria el sistema de senyals que fa funcionar l'economia.

5. El problema del coneixement dispers

El nucli econòmic de l'argument és la impossibilitat del càlcul econòmic socialista.

• Informació fragmentada: La informació rellevant per a la societat està dispersa en milions de ments i és de caràcter pràctic i tàcit; cap planificador central pot reunir-la.
• El sistema de preus: Els preus actuen com a senyals abstractes que transmeten aquesta informació dispersa, permetent als individus coordinar els seus esforços sense un pla central.

6. Població i religió

• El proletariat i el capitalisme: Hayek refuta el mite que el capitalisme va empobrir la gent. Al contrari, el sistema de mercat va permetre que milions de persones que altrament haguessin mort de gana poguessin sobreviure i multiplicar-se. "El proletariat deu la seva existència al capitalisme".
• La funció de la religió: Tot i declarar-se agnòstic, Hayek reconeix que les religions monoteistes van actuar com a "guardianes de la tradició". Van ajudar a preservar regles de conducta (com la propietat i la família) durant segles abans que la raó pogués comprendre la seva utilitat social.

Conclusió: L'abandonament de les normes tradicionals del lliure mercat en favor d'una planificació racionalitzada no portaria a un món millor, sinó al col·lapse de la civilització i a la mort de gran part de la població mundial que avui depèn d'aquest ordre extens per sobreviure.

Aquí tens una anàlisi crítica dels punts més febles o polèmics del seu pensament en aquest llibre:

1. L'Evolució Cultural com a "Caixa Negra"

Hayek sosté que les institucions humanes (com la propietat privada) no són fruit de la raó, sinó d'una evolució cultural on sobreviuen els grups que adopten les millors regles.

• La crítica: Aquest determinisme evolutiu és perillós. Si només hem d'acceptar el que ha "sobreviscut", podríem justificar qualsevol institució històrica (com l'esclavitud o el patriarcat) simplement perquè va perdurar segles. Hayek sembla oblidar que la raó humana també serveix per corregir injustícies d'aquestes tradicions.

2. El "Cientisme" vs. la Realitat Social

Hayek acusa els planificadors de patir una "arrogància" per creure que tenen tota la informació.

• La crítica: Els crítics assenyalen que Hayek cau en la seva pròpia arrogància en assumir que el mercat lliure és l'únic mecanisme capaç de processar informació. Ignora que els mercats també tenen "cegueses" (fallades de mercat), com la incapacitat de gestionar el canvi climàtic o les desigualtats extremes, que són dades que el preu no sempre reflecteix a temps.

3. Una visió reduccionista de la Raó

Per a Hayek, la raó és limitada i gairebé "enemiga" de l'ordre social.

• La crítica: Autors com Keynes o filòsofs de la Il·lustració argumentarien que la raó no és només "disseny centralitzat", sinó també capacitat crítica. Negar el paper de la raó en la millora de la societat és condemnar-nos a un immobilisme on l'ésser humà és un simple espectador passiu de la tradició.

4. El biaix antropològic

Hayek afirma que l'home primitiu era "altruista i col·lectivista" i que vam haver d'aprendre a ser egoistes i competitius per progressar.

• La crítica: L'antropologia moderna ha demostrat que les societats primitives eren extremadament complexes i sovint combinaven la propietat comunal amb intercanvis sofisticats. La dicotomia de Hayek entre "instints primitius" (dolents) i "regles de mercat" (bones) és vista per molts historiadors com una simplificació excessiva per justificar el neoliberalisme.

Conclusió: Tot i que l'advertència de Hayek sobre els perills del totalitarisme i la planificació central és brillant, la seva "crítica a l'arrogància" pot convertir-se en una arrogància de signe oposat: la creença que cap intervenció humana pot millorar el sistema, deixant-nos a mercè de forces de mercat que sovint són opaques i desiguals.