Ètica de la privacitat (2)

Privacidad es poder: Datos, vigilancia y libertad en la era digital 

El llibre «Privacidad es poder: Datos, vigilancia y libertad en la era digital» (2021), de la filòsofa Carissa Véliz, és una anàlisi profunda sobre com la pèrdua de privadesa en el món digital ha transferit un poder excessiu a les grans empreses i als governs, posant en perill l'autonomia individual i la democràcia. L'autora sosté que la privadesa no és només un assumpte personal, sinó un bé col·lectiu i polític que hem de defensar amb urgència.

A continuació, es presenta un resum exhaustiu i detallat de l'obra:

1. El panorama de la vigilància quotidiana (Capítol 1: Buitres de dades)

L'autora il·lustra com la vigilància és omnipresent des del moment en què ens despertem.

• Dispositius domèstics: Els telèfons registren a quina hora ens llevem i amb qui hem dormit. Els rellotges intel·ligents monitoritzen el ritme cardíac i l'activitat sexual; les televisions intel·ligents registren converses privades a través de micròfons i els comptadors d'electricitat revelen els nostres hàbits a casa.
• Vigilància comercial i laboral: Les botigues utilitzen senyals Wi-Fi i reconeixement facial per rastrejar el comportament dels clients. En l'àmbit laboral, les empreses supervisen correus i activitat física dels empleats per incentivar hàbits o avaluar-ne el rendiment.
• Dades genètiques i familiars: Les proves d'ADN comercials són especialment perilloses, ja que la privadesa és col·lectiva; si un familiar cedeix les seves dades, està exposant la genètica de tota la seva descendència i parents.

2. El naixement del «Capitalisme de la Vigilància» (Capítol 2)

Véliz explica com hem arribat a aquesta situació a través de tres pilars:

• L'èxit de Google: Larry Page i Sergey Brin van passar d'un motor de recerca acadèmic a un model de negoci basat en vendre el poder d'influir en els usuaris mitjançant dades. Van transformar les «dades d'escapament» (rastres digitals) en «pols d'or» per a la publicitat dirigida.
• El trauma de l'11-S: Després dels atemptats, la seguretat es va prioritzar sobre la privadesa. Els governs van permetre que les empreses recopilessin dades per poder-ne obtenir còpies, establint programes de vigilància massiva com PRISM.
• La il·lusió de l'obsolescència: Líders com Mark Zuckerberg van intentar convèncer el públic que la privadesa era una norma social del passat, mentre ell mateix comprava cases al voltant de la seva per protegir la seva intimitat.

3. La tesi central: Privadesa com a Poder (Capítol 3)

La privadesa és la clau que protegeix els nostres aspectes més vulnerables.

• Asimetria de coneixement: Si una empresa ho sap tot de tu i tu no saps res d'ella, hi ha una asimetria de poder. El coneixement permet predir i, per tant, dissenyar el comportament de les persones (poder tou).
• Manipulació democràtica: L'escàndol de Cambridge Analytica és l'exemple paradigmàtic: es van utilitzar dades de 87 milions d'usuaris de Facebook per crear perfils psicogràfics i enviar propaganda personalitzada que va fragmentar l'espai públic i va poder inclinar processos com el Brexit o les eleccions d'EUA el 2016.
• Autonomia: Sense privadesa no hi ha autonomia, ja que saber-se observat provoca un «efecte inhibidor» que ens porta a l'autocensura i a no explorar idees noves.

4. La toxicitat de les dades (Capítol 4)

L'autora compara les dades personals amb l'amiant: són útils i barates d'extreure, però extremadament tòxiques per a la societat.

• Riscos individuals: Les filtracions (com la d'Ashley Madison o centres mèdics) poden portar a l'extorsió, l'arruïnament de reputacions o el suïcidi.
• Lliçons històriques: Véliz recorda com els registres detallats sobre religió als Països Baixos van permetre als nazis exterminar el 73% de la població jueva, mentre que a França, on no es recopilaven aquestes dades per privadesa, la taxa de mortalitat va ser molt menor (25%).
• Seguretat nacional: Les dades de geolocalització permeten identificar bases militars secretes (cas Strava) o rastrejar moviments d'alts càrrecs, fent el país vulnerable a espionatge estranger.

5. Propostes per al canvi (Capítols 5 i 6)

Véliz proposa solucions polítiques i accions individuals per «desendollar» la vigilància:

• Solucions Polítiques: Prohibir el comerç de dades personals (que no haurien de ser una mercaderia, com no ho són els òrgans), posar fi a la publicitat personalitzada i imposar responsabilitats fiduciàries a les empreses (deure de lleialtat i cura amb les dades de l'usuari).
• El dret a l'oblit: Cal restaurar la virtut d'oblidar, imposant dates de caducitat a les dades perquè els errors del passat no ens persegueixin sempre.
• Accions Individuals: Optar per productes que no recopilin dades per defecte, utilitzar eines com Signal per a missatgeria, DuckDuckGo per a cerques, navegadors com Tor o Brave, i bloquejadors d'anuncis. També recomana practicar la ofuscació (donar dades falses o confuses) quan la resistència és l'única opció.

Conclusió: El llibre tanca amb una crida a no acceptar l'inacceptable. La privadesa és la venda als ulls de la justícia: és el que garanteix que se'ns tracti amb imparcialitat i no segons perfils discriminatoris creats per algoritmes. Recuperar el control de les nostres dades és l'única manera de tornar a ser ciutadans i no simples súbdits de la tecnologia.

Ètica de la privacitat

The Ethics of Privacy and Surveillance 

El llibre «The Ethics of Privacy and Surveillance» (2024), de la filòsofa Carissa Véliz, és una obra exhaustiva que proposa una nova teoria de la privadesa per respondre als reptes de l'era digital. L'autora sosté que la privadesa no és només un caprici cultural modern, sinó una necessitat humana fonamental que protegeix la democràcia i ens resguarda dels abusos de poder.

Aquest és un resum detallat estructurat segons les cinc parts de l'obra:

1. Els orígens de la privadesa (On neix?)

Véliz argumenta que el desig de privadesa té arrels animals i no és una invenció cultural contingent. Identifica quatre trets compartits amb altres espècies:

• Retirada: La necessitat de tancament individual o en parella (com els ocells babblers o els ximpanzés en aparellar-se).
• Engany: L'habilitat de retenir informació per obtenir avantatges (com els rhesus que roben menjar en silenci).
• Salvar la cara: La recerca de "proto-privadesa" per evitar l'embaràs o el judici dels altres.
• Mirades incòmodes: L'estrès que provoca ser observat fixament, que evolutivament s'associa a la vulnerabilitat davant d'un depredador.

Històricament, l'autora demostra que la privadesa és universal. Des dels inuit (Utku), que han creat normes socials de tancament en espais petits, fins a l'etimologia llatina (privatus), el desig de distanciar-se de les obligacions socials ha existit a totes les geografies i èpoques.

2. Definició i Epistemologia (Què és?)

Véliz critica les definicions anteriors (com la "llibertat que et deixin sol" o el control pur de la informació) i presenta el seu Compte Híbrid de la Privadesa:

• Privadesa (Estat descriptiu): És la qualitat de tenir la informació personal i l'espai sensorial (bubbles de privadesa) no accedits. És un bé "prim" que tenim o no tenim en el moment actual.
• Dret a la privadesa (Normatiu): És un dret a un bé robust o modal. Significa tenir l'assegurança que la nostra privadesa serà respectada no només aquí i ara, sinó en tots els mons possibles rellevants (per exemple, encara que canviem de partit polític o de religió).
• Epistemologia: La privadesa es perd a través del coneixement feble (creença vertadera) o coneixement complet d'informació personal. L'autora subratlla que les inferències estadístiques (com predir l'orientació sexual per "likes" a Facebook) també constitueixen una pèrdua de privadesa si són certes.

3. El valor de la privadesa vs. la vigilància (Per què importa?)

El llibre detalla els interessos protegits per la privadesa: l'autonomia (poder decidir sense pressions), la reputació, la creativitat, la seguretat física, la igualtat i la democràcia. Posa l'exemple històric de com la manca de privadesa en els registres de religió als Països Baixos va facilitar l'holocaust en comparació amb França.

D'altra banda, la vigilància i la transparència tenen valor instrumental per a la rendició de comptes i la seguretat, però Véliz adverteix de la «delusió de la vigilància»: la creença errònia que la vigilància no té costos morals significatius perquè aquests són difícils de quantificar a curt termini. La transparència excessiva pot fins i tot destruir l'expertesa i la deliberació política real.

4. Ètica, Drets i Deures (Què hem de fer?)

• Violacions del dret: Es viola el dret a la privadesa no només quan s'accedeix a les dades, sinó quan algú assegura una posició per fer-ho o ho intenta sense consentiment. Això implica que la recollida massiva de dades (bulk collection) de la NSA o de les empreses és una violació del dret, encara que cap humà llegeixi mai els correus.
• Deures de privadesa: Tenim un deure d'ignorància (mirar cap a un altre costat), de silenci (no xafardejar) i de reticència cívica. Véliz sosté que protegir la pròpia privadesa és un deure cívic, ja que les nostres dades sovint exposen altres persones (per exemple, les dades genètiques o de contactes).
• Enganys: Analitza la "privadesa deceptiva" (creure que tens privadesa quan t'estan espiant) i la "vigilància deceptiva" (càmeres falses), concloent que l'engany és un agreujant moral independent de la pèrdua de dades.

5. La privadesa al segle XXI (On som?)

Véliz enuncia la Llei de Ferro de la Digitalització: "digitalitzar és vigilar". Convertir el món analògic en dades el fa rastrejable i, per tant, el sotmet a vigilància. Les dades personals són un "actiu tòxic": perilloses de guardar, fàcils de robar i amb efectes retardats.

L'autora respon a l'argument que "el consentiment ho soluciona tot" explicant que el consentiment digital no és ni informat ni lliure, i que ningú té autoritat moral per "vendre" dades que afecten el bé col·lectiu (com en el cas de Cambridge Analytica).

Propostes d'acció:

1. Minimització de dades: Recollir només el mínim imprescindible pel benefici de l'usuari.
2. Limitació de l'emmagatzematge: Restaurar el "folre social" i el perdó a través de l'oblit digital.
3. Prohibició del comerç de dades personals: Les dades personals no haurien de ser mercaderies, igual que no ho són els òrgans o els vots.

Conclusió: L'obra és una crida a revertir la tendència de vigilància creixent per preservar l'autonomia i la llibertat. Véliz tanca recordant que els éssers humans no estem fets per viure en "peixeres" on cada moviment és registrat i monetitzat.

La petjada de la COVID (2)

Wuhan: How the COVID-19 Outbreak in China Spiraled Out of Control 

El llibre «Wuhan: How the COVID-19 Outbreak in China Spiraled Out of Control», escrit pel prestigiós acadèmic Dali L. Yang, és una anàlisi forense i política sobre com un petit brot de pneumònia a la ciutat de Wuhan es va transformar en una pandèmia global. L'obra utilitza proves primàries extenses —incloses comunicacions oficials, informes de laboratoris i testimonis de primera mà— per explicar els errors burocràtics i les decisions polítiques que van permetre que el virus es propagués inicialment sense control.

1. El Marc Polític: Autoritarisme Fragmentat i "Weiwen"

L'autor situa l'emergència sanitària dins de l'estructura de l'estat-partit xinès, caracteritzat pel que anomena «autoritarisme fragmentat».

• L'imperatiu de l'estabilitat (Weiwen): El sistema xinès prioritza el manteniment de l'ordre sociopolític per sobre de gairebé qualsevol altra cosa. Aquesta obsessió crea cultures organitzatives patològiques on la informació negativa es suprimeix o es distorsiona per no alarmar la població ni incórrer en càstigs dels superiors.
• Cultures de la informació: Yang utilitza la tipologia de Westrum per descriure com el sistema va passar d'un enfocament burocràtic a un de patològic, on els missatgers de males notícies (com els metges) van ser castigats, creant un «silenci organitzat».

2. L'Alarma Inicial i el Paper dels Metges (Desembre 2019)

Contràriament a la narrativa oficial que destaca una sola figura, el llibre revela que van ser múltiples clínics de diversos hospitals de Wuhan els qui van fer sonar l'alarma.

• Clínics i laboratoris: Metges com la Dra. Zhang Jixian o el Dr. Zhao Jianping van identificar pneumònies inusuals (PUE) i van notar la seva naturalesa infecciosa. Laboratoris comercials com Vision Medicals i BGI van seqüenciar el virus a finals de desembre i van identificar-lo com un coronavirus tipus SARS, informant immediatament les autoritats.
• La trobada de Cap d'Any: El 31 de desembre de 2019, els líders sanitaris ja tenien prou informació per saber que s'enfrontaven a un perill major, però van optar per un missatge tranquil·litzador cap al públic.

3. Visió de Túnel Epidemiològica i el Mercat de Huanan

Un punt clau de la investigació és com la hipòtesi de la zoonosi al Mercat de Mariscs de Huanan va encegar els experts.

• Biaix d'identificació: Es va establir una definició de cas tan estricta que només s'examinaven pacients que haguessin estat al mercat. Això va produir un biaix de confirmació: com que no es buscaven casos fora del mercat, no se'n trobaven, el que portava a concloure erròniament que el virus no es transmetia eficaçment entre humans.
• Inacció intencionada: Mentre els casos sense connexió amb el mercat es multiplicaven als hospitals, les autoritats de Wuhan i la NHC (Comissió Nacional de Salut) van mantenir el número oficial de casos congelat en 41 durant la celebració de les reunions polítiques locals («les dues sessions») al gener.

4. El Silenciament dels Metges i la Censura

El llibre detalla la repressió contra els professionals que van intentar avisar els seus col·legues.

• Cas de Li Wenliang i Ai Fen: El càstig policial i les amonestacions hospitalàries van tenir un efecte dissuasori massiu sobre la comunitat mèdica.
• Control de laboratoris: La NHC va emetre ordres de silenci als laboratoris, prohibint la publicació de resultats fins que haguessin passat per un procés de verificació burocràtica, retardant així la consciència pública del risc.

5. El Trencament del Mur de Silenci (Gener 2020)

L'estancament a Wuhan es va trencar a causa de la propagació del virus fora de la província de Hubei.

• Alarma des de Guangdong i Tailàndia: La identificació d'un clúster familiar a Shenzhen de pacients que no havien estat al mercat de Wuhan va ser la prova definitiva de la transmissió humana.
• La intervenció del Dr. Zhong Nanshan: El prestigiós veterà de la crisi del SARS va ser enviat a Wuhan i, el 20 de gener, va anunciar públicament la transmissió de persona a persona, desautoritzant setmanes d'ofuscació oficial.

6. El Bloqueig de Wuhan i la Resposta Massiva

Un cop es va admetre la gravetat, el sistema xinès va passar del mode de "supressió d'informació" al "mode d'execució".

• La decisió del tancament: Xi Jinping va prendre la decisió de segellar Wuhan el 23 de gener sota una intensa pressió internacional i davant l'evidència del desastre imminent.
• La Batalla per Wuhan: El llibre descriu la mobilització de recursos sense precedents: la construcció dels hospitals Huoshenshan i Leishenshan, la creació dels hospitals de campanya fangcang i la imposició del tancament comunitari més estricte de la història moderna.

7. Conclusions i la Qüestió de la "Prevenibilitat"

Yang conclou que la pandèmia de la COVID-19 no era inevitable.

• Error de lideratge: La decisió més conseqüent va ser no associar el brot amb el SARS des del principi per evitar l'alarma social. Si s'hagués utilitzat un llenguatge clar i s'hagués permès el flux lliure d'informació a principis de gener, hi hauria hagut una oportunitat real de contenir el brot abans que sortís de Wuhan.
• El preu del sistema: Encara que la Xina va demostrar una capacitat increïble per aturar el virus després del bloqueig, les mateixes virtuts de mobilització vertical són les que van alimentar la ceguesa i el secretisme que van permetre l'inici del desastre.

El sistema xinès va castigar els metges que van alertar sobre el brot inicial a Wuhan mitjançant un mecanisme coordinat de reprimendes hospitalàries, detencions policials i propaganda estatal, prioritzant el manteniment de l'estabilitat social (Weiwen) per sobre de l'alerta sanitària.

Aquests són els principals mètodes de càstig detallats a les fonts:

1. Reprimendes i sancions hospitalàries

Els líders dels hospitals, sota pressió de la Comissió Municipal de Salut de Wuhan (WMHC), van actuar per silenciar el seu propi personal:

• La Dra. Ai Fen: La directora d'urgències de l'Hospital Central de Wuhan (WCH) va rebre una «reprimenda sense precedents i molt dura» per part dels responsables de disciplina de l'hospital. Se l' va acusar de ser una «pecadora» que soscavava el desenvolupament i l'estabilitat de la ciutat de Wuhan. Se li va ordenar que mantingués en silenci a tot el seu departament de més de 200 persones.
• Ordres de silenci intern: Molts metges van ser cridats a «converses» amb l'administració on se'ls prohibia parlar del virus o, fins i tot, portar mascaretes per no «causar el pànic». En alguns casos, les autoritats van exigir eliminar referències a la «pneumònia viral» dels registres mèdics.

2. Acció policial i amonestacions oficials

La policia de Wuhan va ser mobilitzada per perseguir el que van anomenar «fabricants de rumors»:

• El Dr. Li Wenliang: Després de compartir una imatge d'un diagnòstic de coronavirus en un grup privat de WeChat, va ser interrogat per la policia el 3 de gener de 2020. Va ser obligat a signar un «escrit d'amonestació» (xunjianshu) on admetia haver difós «opinions falses legals» i se l'advertia que seria castigat per la llei si no es penedia.
• Els «vuit difamadors»: El 1er de gener de 2020, la policia va anunciar públicament que havia castigat vuit ciutadans (que més tard es va saber que eren tots metges) per difondre rumors sobre una pneumònia inexplicable.

3. Propaganda i difamació pública

El sistema de propaganda estatal va ser utilitzat per amplificar el càstig i dissuadir altres professionals:

• Difusió nacional: La cadena estatal CCTV va emetre repetidament la notícia del càstig als vuit metges a tot el país. Aquesta «propaganda dura» va servir per presentar els alertadors com a delinqüents que pertorbaven l'ordre social.
• Censura digital: Les xarxes socials van ser monitoritzades per eliminar qualsevol testimoni de metges o familiars que contradigués la narrativa oficial de «cap transmissió entre humans».

Conseqüències del càstig

Aquestes mesures repressives van tenir un «efecte dissuasori» massiu (chilling effect) sobre la comunitat mèdica de Wuhan. Molts metges que sabien que el virus era contagiós van callar per por a les represàlies professionals i legals, cosa que va impedir la difusió d'informació vital que podria haver contingut el brot abans que es convertís en una pandèmia.

La Dra. Ai Fen, directora del Departament d'Urgències de l'Hospital Central de Wuhan (WCH), va tenir un paper fonamental com a una de les primeres veus d'alarma i per ser la font original de la informació que va acabar revelant l'existència del virus al públic i a les autoritats nacionals.

Aquests són els punts clau de la seva intervenció segons les fonts:

• Sospita de transmissió humana: A finals de desembre de 2019, la Dra. Ai va atendre un cas de "mare i fill" on la mare, que no havia estat al mercat de Huanan però havia portat menjar al seu fill (treballador del mercat), estava greument malalta. Això la va portar a sospitar immediatament que la malaltia era «transmissible de persona a persona».
• La identificació del "coronavirus SARS": El 30 de desembre de 2019, cap a les 16:00 h, va rebre els resultats de laboratori d'un pacient (provinents de CapitalBio MedLab) on s'indicava la presència de «coronavirus SARS». Sorpresa per la troballa, va marcar les paraules en vermell, va fer una fotografia de l'informe i la va enviar a un grup de WeChat dels seus companys de facultat i als seus col·legues d'urgències.
• Impacte de la seva filtració: La imatge compartida per la Dra. Ai es va tornar viral, sent compartida milions de vegades. Va ser aquesta imatge la que el Dr. Li Wenliang va veure i va compartir amb el seu propi grup, fet que el va convertir en la cara pública de l'alerta, tot i que la Dra. Ai n'havia estat l'origen.
• Alerta involuntària a les autoritats nacionals: Tot i que les autoritats locals de Wuhan intentaven mantenir el brot en secret, el post viral de la Dra. Ai va arribar a orelles del director general del CDC de la Xina, Gao Fu, a Pequín la nit del 30 de desembre, forçant la intervenció del govern central l'endemà.
• Represàlies i silenciament: Com a conseqüència d'haver compartit aquesta informació, el 2 de gener de 2020 la Dra. Ai va rebre una «reprimenda sense precedents i molt dura» per part dels responsables de disciplina de l'hospital. Se l' va acusar de ser una «pecadora» que soscavava l'estabilitat de Wuhan i se li va ordenar que mantingués en silenci a tot el seu departament de més de 200 persones.

Segons les fonts, la Dra. Ai Fen va ser una de les clíniques més intrèpides a l'hora de reportar els casos i es va mantenir escèptica davant la narrativa oficial que negava la transmissió humana, ja que veia diàriament famílies senceres arribant a urgències amb els mateixos símptomes.

El mercat de mariscs de Huanan va tenir un paper determinant, però també distorsionador, en la identificació inicial del virus. Segons les fonts, la seva influència es va manifestar principalment a través d'una "visió de túnel epidemiològica" que va retardar la comprensió de la gravetat real de l'epidèmia.

Aquesta és la cronologia i els efectes de com el mercat va afectar la identificació:

1. El mercat com a presumpta font única

Des de finals de desembre de 2019, les primeres notificacions d'emergència de la Comissió Municipal de Salut de Wuhan (WMHC) ja vinculaven els casos de pneumònia d'etiologia incerta (PUE) directament amb el Mercat de Mariscs de Huanan. Aquesta associació es va reforçar ràpidament perquè molts dels primers pacients eren venedors o clients habituals del mercat.

2. Definició de cas restrictiva i biaix de confirmació

L'informe de l'equip d'investigació conjunta del 30 de desembre va establir una definició de cas centrada en el mercat: només es consideraven casos d'interès aquells individus que haguessin tingut exposició directa a Huanan. Aquesta decisió va tenir conseqüències crítiques:

• Biaix de detecció: Com que la definició exigia haver estat al mercat, els pacients que presentaven els mateixos símptomes però no hi havien anat eren sovint exclosos o ignorats pels epidemiòlegs.
• Omissió de casos clau: El primer clúster familiar identificat per la Dra. Zhang Jixian (un matrimoni gran i el seu fill asimptomàtic) no va aparèixer en els informes oficials inicials perquè no havien estat mai al mercat, perdent així una prova primerenca de transmissió comunitària fora de Huanan.

3. La hipòtesi de la zoonosi i la transmissió limitada

L'obsessió amb el mercat va portar els experts a adoptar un marc cognitiu basat en la zoonosi (salt de l'animal a l'home). Basant-se en l'experiència del SARS de 2003, les autoritats (inclòs el director del CDC de la Xina, Gao Fu) van assumir que el virus es trobava en algun hoste animal al mercat i que la transmissió entre humans seria, en un inici, "limitada" o poc eficient.

4. Els "Criteris d'Inclusió i Exclusió" com a eina de silenciament

A principis de gener de 2020, la WMHC va imposar criteris d'inclusió i exclusió molt estrictes on l'exposició al mercat era una condició indispensable per al diagnòstic.

• Això va permetre mantenir el número oficial de casos congelat en 41 durant molts dies, ja que qualsevol nou cas sense vincle amb Huanan era rebutjat administrativament.
• Els hospitals generals tenien prohibit transferir pacients a l'Hospital Jinyintan (el centre especialitzat) si no complien el requisit del mercat, deixant pacients contagiosos en sales comunes d'altres hospitals.

5. Conflicte entre clínics i epidemiòlegs

Mentre els epidemiòlegs del CDC i els líders polítics es mantenien fixats en el mercat per mantenir l'aparença que el brot estava "sota control", els metges de primera línia (clínics) ja veien clarament que el virus es transmetia entre persones que no tenien cap relació amb Huanan. Doctors com Ai Fen o Wang Xinghuan van advertir que el focus en el mercat era un error, però les seves observacions van ser suprimides en favor del relat oficial de "cap transmissió humana evident" fins al 20 de gener.

En conclusió, el mercat de Huanan va passar de ser el lloc on es va descobrir el virus a ser una "pantalla política" que va permetre a les autoritats subestimar la propagació comunitària i retardar les mesures de prevenció pública durant les primeres tres setmanes de gener.

La vida és allò que et passa mentre fas altres plans

The Other Side of Change: Who We Become When Life Makes Other Plans 

El llibre «The Other Side of Change: Who We Become When Life Makes Other Plans» (2026), de la científica cognitiva Maya Shankar, és una exploració profunda de com els grans trastorns de la vida no només canvien les nostres circumstàncies, sinó que transformen radicalment la nostra identitat. L'obra combina històries humanes commovedores amb recerca científica per oferir un "full de ruta" sobre com navegar la incertesa i qui podem arribar a ser després del canvi.

Aquest és un resum exhaustiu dels temes, les històries i les lliçons clau del llibre:

1. La Tesi Central: La Revelació a través de l'Apocalipsi

Shankar utilitza l'etimologia de la paraula apocalipsi (del grec apokalypsis, que significa «revelació») per argumentar que el canvi, tot i que pot destruir el món que coneixíem, també ens revela veritats sobre nosaltres mateixos que d'una altra manera haurien romàs ocultes. El llibre desafia la idea que som productes acabats, destacant la «il·lusió de la fi de la història»: la tendència a reconèixer que hem canviat en el passat però a subestimar quant canviarem en el futur.

2. Històries de Transformació Personal

El llibre s'estructura al voltant de relats detallats de persones que han patit canvis sísmics:

• Olivia Lewis (La identitat i el bloqueig): Després de patir un ictus massiu que la va deixar amb la síndrome de tancament (locked-in syndrome), l'Olivia va haver de reconstruir la seva identitat des de zero. Va passar de viure per l'aprovació externa a acceptar la seva "Nova Olivia", aprenent que una identitat flexible és més resilient davant l'adversitat.
• Dwayne Betts (D'un futur sense sortida a la poesia): Condemnat a nou anys de presó als setze anys, el Dwayne sentia que el seu futur s'havia esborrat. A través de la literatura i de figures que li van oferir elevació moral, va descobrir un nou «jo possible» com a poeta i advocat, transformant el seu dolor en un mitjà per cuidar els altres.
• Matt Gutman (L'ansietat i la biologia): El corresponsal d'ABC News va patir un atac de pànic en directe durant la cobertura de la mort de Kobe Bryant, cometent un error periodístic greu. Això el va portar a una espiral de ruminació, fins que va aprendre a veure la seva ansietat no com un "defecte de fàbrica", sinó com un actiu evolutiu recalibrat.
• Tara Sharp (L'afecció i la pèrdua): Marcada pel suïcidi del seu pare, la Tara va adoptar un estil d'afecció evitativa per no tornar a ser ferida. El naixement d'una filla amb una malaltia cardíaca greu la va obligar a trencar les seves barreres emocionals i a aprendre que estimar plenament val la pena, malgrat el risc de la pèrdua.
• Ingrid Rojas Contreras (La amnèsia i les creences): Un accident de bicicleta li va provocar amnèsia retrògrada, esborrant les seves creences i records. Aquesta "pàgina en blanc" li va permetre desfer-se de la vergonya cultural que arrossegava i triar quines parts de la seva història familiar volia realment mantenir.
• Maryann Gray (La culpa i la compassió): Després d'atropellar accidentalment un nen de vuit anys que va morir, la Maryann va viure dècades sota l'ombra de la culpa i la creença en un «món just» que la castigava. Va trobar la redempció creant una comunitat per a altres "autors d'accidents", transformant el seu patiment en un acte de servei.

3. El Viatge de l'Autora: La Maternitat i la Renúncia

Maya Shankar comparteix la seva pròpia evolució personal: des de la pèrdua de la seva carrera com a violinista prodigi a causa d'una lesió fins a la seva dolorosa lluita per ser mare. Després de dos avortaments mitjançant gestació subrogada, la Maya reflexiona sobre com el desig de control la va consumir i com ha après a ser feliç en un futur que potser no inclou fills, mantenint la seva identitat "oberta" i curiosa.

4. El "Kit de Supervivència al Canvi" (Conceptes Científics)

El llibre actua com una guia pràctica basada en l'evidència:

• Negació: Entesa com una resposta immunitària psicològica que ens protegeix a curt termini però que pot ser perjudicial si ens impedeix acceptar la realitat.
• Distanciament Psicològic: Tècniques per frenar la ruminació, com parlar d'un mateix en tercera persona o fer "viatges en el temps" mentals per posar els problemes en perspectiva.
• Jo possibles: La creació de mapes mentals sobre qui podríem ser, utilitzant la elevació moral (presenciar la bondat en els altres) com a catalitzador.
• Locus de Control: La distinció entre creure que controlem la nostra vida (intern) o que som víctimes de la sort (extern), i com un excés de control intern pot portar a una autoinculpació injusta.
• Autocompassió: La pràctica de tractar-se a un mateix amb la mateixa amabilitat que tractaríem a un amic, fonamental per superar la vergonya.

Conclusió: Shankar conclou que el canvi no és una cosa que simplement hem de "superar", sinó una oportunitat per reimaginar-nos. La pregunta no és «com navegaré aquest canvi?», sinó «en qui em convertiré mentre el navego?». El llibre és un cant a la resiliència humana i a la capacitat de trobar bellesa i propòsit fins i tot quan la vida desmunta tots els nostres plans.

L'home que ho llegia tot

 The Man Who Read Everything: The Literary Letters of Harold Bloom

El llibre «The Man Who Read Everything: The Literary Letters of Harold Bloom», editat per Heather Cass White (2026), és una col·lecció exhaustiva de la correspondència literària de Harold Bloom (1930–2019), un dels crítics més influents i controvertits del segle XX. L'obra no és només un registre epistolar, sinó un retrat íntim de la ment de Bloom, centrat en la seva convicció que la literatura no és només una part de la vida, sinó «la forma mateixa de la vida».

1. Tesi i enfocament: La veu com a veritat

La premissa central del llibre, extreta d'una carta de 1963, és que Bloom no creia en la veritat absoluta ni en la de la imaginació, sinó en «el so d'una veu». White organitza les cartes per mostrar com Bloom utilitzava la seva veu per defensar aferrissadament el valor estètic de les obres que el commovien, ignorant el que ell considerava «escoles de ressentiment» o modes acadèmiques.

2. El perfil de Bloom: Memòria i passió

El llibre destaca les capacitats gairebé sobrehumanes de Bloom com a lector:

• Memòria fenomenal: Tenia una memòria fotogràfica per als llibres i podia recitar obres senceres, com El paradís perdut, de memòria.
• Velocitat de lectura: Afirmava poder llegir 1.000 pàgines per hora amb una retenció gairebé perfecta.
• Relació personal amb els autors: Bloom tractava els escriptors i personatges com a déus o millors amics, posant-los noms com «Omelet» (Hamlet), «Oncle Siggie» (Freud) o «Cosí Franz» (Kafka).

3. Marc Teòric: L'Ancianitat de la Influència

Un tema recurrent en les cartes dels anys 70 és la seva teoria de «l'ansietat de la influència», que postula que la creació literària és una lluita agònica entre un poeta i el seu predecessor. L'obra detalla les seves sis ràtios revisionàries que expliquen aquest procés de «lectura errònia» (misreading):

1. Clinamen: El gir correctiu respecte al pare poètic.
2. Tessera: La compleció del predecessor incorporant oposats.
3. Kenosis: Un buidatge o trencament amb la inspiració del predecessor.
4. Daemonization: Negació de l'autonomia del pare.
5. Askesis: Purgació o autoculpabilització per transcendir.
6. Apophrades: Captura de l'estil del pare per fer semblar que el predecessor imita el successor.

4. Anàlisi dels Corresponsals Clau

• Alvin Feinman: Bloom va ser el seu gran defensor i protector. Les cartes mostren l'esforç de Bloom per publicar la poesia de Feinman, tot i lamentar que el seu «ascetisme» acabés asfixiant el seu geni.
• Northrop Frye: Inicialment el seu ídol, la relació es va trencar quan Frye va desestimar l'ansietat de la influència com a simple «transmissió de pensament». Bloom es va sentir profundament ferit per aquest comentari de 1969.
• John Hollander: Col·lega a Yale i el seu company en el «joc de la polimatia». Es deien mútuament «Foo Foo» i discutien des de la mètrica fins a les frustracions de la vida acadèmica.
• A. R. Ammons: Una de les relacions més intenses del llibre. Bloom va intentar «empènyer» Ammons cap a la intensitat sublim, mentre Ammons volia ser «un home d'aquest món». Ammons li va dedicar el poema «Sphere».
• John Ashbery: Bloom el considerava el poeta suprem de la seva època («l'Edat d'Ashbery»). Tot i que Bloom odiava algunes de les seves obres experimentals, com The Tennis Court Oath, venerava obres com Self-Portrait in a Convex Mirror.
• James Merrill: Bloom va quedar fascinat pel món de les seances i la Ouija de Merrill, interpretant-lo com una forma de gnosticisme modern.
• Henri Cole: Representa la connexió de Bloom amb la generació més jove. Bloom el va anomenar el seu «fill» i va demanar que Cole li dediqués el poema «Sphere».
• Ursula K. Le Guin: Una amistat tardana (els darrers dos mesos de vida d'ella) basada en l'admiració mútua, la vellesa compartida («els alts vuitanta») i la capacitat de Le Guin per trobar una serenitat que Bloom admetia no tenir.

5. El llegat de l'edició

L'editora Heather Cass White destaca que Bloom va escriure menys cartes a partir dels anys 80 a causa de la seva fama creixent. El llibre conclou que Bloom va utilitzar les cartes no per fer una crònica de la seva vida personal, sinó per mantenir un diàleg incessant amb les veus dels llibres, demanant constantment als escriptors que estimava: «envieu-me més obra, la necessito i visc per lloar-la».

La primera gran depressió al 1873

 1873: The Rothschilds, the First Great Depression, and the Making of the Modern World

El llibre «1873: The Rothschilds, the First Great Depression, and the Making of the Modern World», de Liaquat Ahamed, és una crònica històrica i financera sobre la primera gran crisi global del capitalisme. L'obra sosté que els esdeveniments d'aquell any, tot i estar actualment oblidats pel gran públic, van ser tan decisius com el crac de 1929 i van configurar el món modern a través d'una combinació de bombolles especulatives, errors de política monetària i canvis geopolítics profunds.

Aquest és un resum exhaustiu i detallat de l'obra:

1. La Tesi Central: Una crisi global i un error autoinfligit

L'autor argumenta que la crisi de 1873 va ser precedida per un període d'expansió mundial sense precedents (1848-1873), marcat pel naixement de la globalització i el creixement massiu del comerç internacional. Tot i que el col·lapse va ser una cadena de xocs a Viena, Berlín i Nova York, el que realment va convertir una recessió típica en una Gran Depressió de vint anys va ser un «ferida autoinfligida»: la decisió dels governs de les potències mundials de reordenar el sistema monetari abandonant la plata en favor de l'or.

2. El Boom (1867–1871): L'era de la confiança i el crèdit

• Icones de progrés: El final de la dècada de 1860 va estar marcat per tres projectes monumentals finançats amb capital privat: el primer ferrocarril transcontinental als EUA, el Canal de Suez i el ferrocarril de l'Índia.
• La Revolució Financera: L'estalvi de la nova classe mitjana europea va ser canalitzat a través d'una maquinària financera que va fer caure els costos dels préstecs i va quintuplicar el mercat de bons globals entre 1850 i 1873.
• La Dinastia Rothschild: La família Rothschild apareix com el fil conductor de la narrativa. Sent la família més rica de la història en termes relatius, dominaven el mercat de bons internacionals amb branques a Londres, París, Viena i Frankfurt. Sota James de Rothschild, el banc es va diversificar cap als ferrocarrils i la mineria, quadruplicant el seu capital.
• Jay Cooke: Als EUA, aquest banquer de Filadèlfia va emergir com un heroi per finançar l'esforç de guerra de la Unió venent bons directament al públic, una «democratització» del mercat de deute que més tard aplicaria, amb menys èxit, al ferrocarril Northern Pacific.

3. L'Eufòria i les «Ciutats Borratxes» (1871–1873)

• L'impacte de la Guerra Francoprussiana: La derrota de França el 1871 va portar a una indemnització d'1.000 milions de dòlars a Alemanya. Els Rothschild van gestionar les emissions de bons francesos per pagar aquest deute, un èxit que va permetre a França pagar abans d'hora.
• La febre especulativa: Alemanya, inundada per aquest capital, va experimentar la Gründerzeit (l'era dels fundadors), amb una explosió de noves empreses i bancs. Berlín i Viena es van convertir en «ciutats borratxes» per l'especulació immobiliària i borsària, on aristòcrates, servents i generals jugaven a la borsa amb diners que no tenien.
• Ferrocarrils americans: Als EUA, la febre es va concentrar en els ferrocarrils, amb una inversió que va arribar al 5% del PNB, moltes vegades en línies innecessàries que buscaven simplement aprofitar les concessions de terres governamentals.

4. L'esclat: El Bust (1873–1876)

• Viena i Nova York: El castell de cartes va caure primer a Viena el 9 de maig de 1873 («Divendres Negre»), on les accions bancàries van caure un 45% en un dia. Quatre mesos després, el col·lapse de Jay Cooke & Co. a Nova York va provocar el tancament de la borsa durant deu dies i el començament d'una onada de fallides ferroviàries.
• «El Crim de 1873»: En plena crisi, el Congrés dels EUA i les potències europees (liderades per Alemanya) van desmonetitzar la plata. Això va provocar una contracció massiva de la liquiditat global i una deflació de preus que va durar dues dècades, arruïnant agricultors i deutors mentre beneficiava els banquers i creditors.
• Paràlisi política: El president Ulysses S. Grant, pressionat pel sector financer del Nord-est, va vetar la «Llei d'Inflació» de 1874, eliminant qualsevol esperança d'alleujar la deflació i consolidant la recessió als EUA.

5. Les Conseqüències: Antisemitisme, eleccions robades i imperialisme

• El sorgiment de l'antisemitisme: A Alemanya i Àustria, els inversors arruïnats van buscar bocs expiatoris. L'odi es va dirigir contra els jueus, especialment contra Gerson von Bleichröder (banquer de Bismarck) i els Rothschild. Wilhelm Marr va encunyar el terme «antisemitisme» en aquest període.
• L'Elecció de 1876: La depressió va fracturar el Partit Republicà als EUA. L'elecció presidencial entre Hayes i Tilden va acabar en un pacte corrupte (el Compromís de 1877): Hayes obtenia la presidència a canvi de retirar les tropes federals del Sud, cosa que va posar fi a la Reconstrucció i va permetre l'ascens de les lleis de Jim Crow.
• La Guerra dels Bonistes: Turquia i Egipte, que s'havien endeutat massivament durant el boom, van fer fallida. Això va portar a la intervenció estrangera i a l'ocupació britànica d'Egipte el 1882 per assegurar el cobrament dels deutes als inversors, iniciant la «cursa per l'Àfrica».

6. L'Epíleg: El final de la deflació

El llibre culmina amb la Conferència Monetària Internacional de Brussel·les (1892), on Alfred de Rothschild va intentar sense èxit estabilitzar el preu de la plata. Finalment, la llarga sequera d'or i la deflació no es van resoldre per la diplomàcia, sinó per la biologia i la fortuna: el descobriment de nous jaciments d'or a Sud-àfrica el 1886, que va inundar el món de metall preciós i va fer pujar els preus de nou a finals de segle.

Un disbarat rere l'altre (46)

Darreres maniobres de funambulisme parlamentari

 El funambulisme parlamentari és una metàfora política (ho diu la IA). Descriu l'ús d'habilitats molt arriscades per mantenir el poder o aprovar lleis sense tenir prou suports estables. Els governs fan servir aquesta tàctica quan depenen d'aliances fràgils i han de negociar al límit constantment.

Característiques principals

• Equilibri constant: El govern depèn de majories molt febles o vots contraris a la vegada.
• Risc elevat: Qualsevol error o desacord pot trencar l'acord i fer caure la iniciativa.
• Càlcul precís: S'han de fer concessions contínues a diferents grups per sumar vots.
• Falta de seguretat: S'actua sense una xarxa de protecció política clara.

Quan s'utilitza?

• En etapes de fragmentació política intensa al parlament.
• Quan cap partit té la majoria absoluta necessària per governar en calma.
• En votacions clau on es depèn d'abstencions o partits minoritaris.

La darrera maniobra de funambulisme parlamentari impulsada pel progressisme absurd (wokisme) ha estat incorporar la confidencialitat dels preus dels medicaments en una Llei de cribratge neonatal. Us sorprèn? De cap manera, encara que hi ha una proposta de Llei de Medicament nova, calia incorporar-ho en una llei d'amagatotis i sota la forta pressió que representa la salut neonatal. Ningú vol sortir-ne escaldat per dir no a un nadó, el parany era perfecte. I calia fer-ho aviat per passar per alt la previsible sentència del Suprem sobre alguns casos pendents, molt notoris que s'arrossegaven des de fa anys.

El que passa és que aquesta era la tercera vegada que s'intentava per part dels presumptes progressistes. La primera ho van intentar colar a la llei de discapacitat, ja en vaig parlar el passat mes de març. I no se'n van sortir. La segona van intentar que fos una llei de cribratge neonatal aprovada en comissió sense plenari, i no se'n van sortir. Va haver de ser el darrer plenari del 23 de juliol que quan tothom estava pensant en marxar de vacances que es va aprovar.

Enmig de la llei de cribratge neonatal hi trobem com si fos un truc de màgia un article tercer que no té res a veure amb la llei i que reprodueixo íntegrament:

Artículo tercero. Modificación del Real Decreto Legislativo 1/2015, de 24 de julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios.

Uno. El artículo 97 queda redactado de la siguiente forma:

«Artículo 97. Información económica.

1. A los efectos de la fijación de precios, las compañías comercializadoras deberán facilitar al Ministerio de Sanidad toda la información sobre los aspectos técnicos, económicos y financieros. El Ministerio de Sanidad podrá efectuar comprobaciones sobre la información facilitada.

En concreto, las compañías estarán obligadas a poner en conocimiento del Ministerio de Sanidad cualquier ayuda financiera directa o de otro tipo recibida de cualquiera de las Administraciones públicas y entidades dependientes de ellas, así como filantrópicas y sin ánimo de lucro, para el desarrollo de su medicamento o producto sanitario, así como todo el apoyo financiero público directo recibido para la investigación relacionada con el desarrollo de un antimicrobiano o antiviral de reserva o cualquier otro medicamento que pueda tener un carácter estratégico.

2. En el caso de que la empresa esté integrada en un grupo que realice otras actividades, además de las relacionadas con medicamentos, o las desarrolle fuera de España, el Ministerio de Sanidad podrá requerir la información que permita conocer la imputación para determinar los gastos afectados a la actividad farmacéutica en España.

3. La información que en virtud de este artículo obtenga la Administración General del Estado será confidencial. Asimismo, los acuerdos de financiación que se alcancen, así como la información derivada de los mismos o de su aplicación, incluyendo los precios de adjudicación de los contratos de suministro de medicamentos que celebren las Administraciones públicas, tendrán carácter confidencial y no podrán ser revelados ni por la Administración General del Estado ni por las empresas u otras entidades que sean parte en dichos acuerdos.

Esta regla se aplicará sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 106 de esta Ley, así como del acceso que puedan, en su caso, requerir las autoridades de competencia, supervisoras del mercado u otro tipo de actividades inspectoras de conformidad con su legislación aplicable y en el marco de sus competencias, así como las unidades administrativas integrantes de los órganos colegiados de toma de decisiones en el ámbito farmacéutico y sanitario.

4. No obstante lo anterior, el Ministerio de Sanidad publicará información accesible para el público general sobre la financiación de cada producto, así como información agregada sobre el gasto en medicamentos y productos sanitarios, que en su caso complementará la publicada por el Ministerio de Hacienda sobre el gasto público asociado a los mismos. Esta información será publicada con periodicidad suficiente, en formatos abiertos y reutilizables, y estará disponible para su análisis independiente.

5. El Ministerio de Sanidad elevará anualmente a la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos un informe sobre sus actuaciones en materia de precios.»

Dos. El apartado 1 del artículo 106 queda redactado de la siguiente forma:

«1. Al objeto de ejecutar las acciones necesarias para la valoración de la prescripción y de la política farmacéutica general, las Administraciones públicas competentes facilitarán la información necesaria relativa al consumo de medicamentos y productos sanitarios tanto por receta como en los centros hospitalarios y cualesquiera otros ámbitos incluidos dentro de la prestación farmacéutica del Sistema Nacional de Salud, así como la información correspondiente al precio real de adquisición de los mismos. Como mínimo, dicha información se presentará con periodicidad mensual y se facilitará desde las Consejerías responsables de las comunidades autónomas al Ministerio de Sanidad y al Ministerio de Hacienda, telemáticamente por el canal y con la estructura que se establezca reglamentariamente, que efectuarán la agregación y depuración correspondiente antes de hacerla pública.»

Doncs ja ho tenim, mai més podrem saber què costa un medicament amb els diners públics procedents dels nostres impostos. I l'argument és que amb això es garanteix l'accés, quan en realitat és una cessió davant l'amenaça de no subministrar el medicament. Han posat la vena abans que la ferida. I ho han fet tots aquells que s'omplen la boca de la paraula democràcia i transparència. Han promogut l'opacitat per sempre i han obert una perillosa escletxa per tal que d'altres en segueixin la petjada. I és que quan hi ha opacitat, hi ha incentius a la corrupció i a la inequitat. Pregunteu si no a quin preu paguen el mateix medicament hospitalari diferents hospitals públics i en el cas que us ho diguin, us endureu una sorpresa desagradable i no només pel preu.

Cal afegir alhora els efectes secundaris no menors. Com ja he explicat en altres dies, la confidencialitat dels preus dels medicaments deixa orfe l'anàlisi cost-efectivitat. D'aquesta manera l'avaluació econòmica ja no es farà amb fonaments objectius sinó amb pressumpcions. Els seus resultat seran del tot inútils. Es tracta d'un gran èxit de la indústria perquè deixa l'economia de la salut en blanc, sense referents del cost real.

S'ha perdut la vergonya i la decència política. Cal fer marxa enrere d'aquest despropòsit. Considerar la despesa farmacèutica un secret d'estat, és anar massa lluny. No s'haurà protegit l'accés al medicament, s'haurà esmicolat la democràcia i s'haurà consolidat la corrupció. I quan algú se sorprengui dels resultats l'endemà de les eleccions, només ha de rellegir això d'avui una altra vegada i tindrà la resposta.

PS. Més sobre preus confidencials. I encara més.

PS. Quina opinió us mereix un parlament que en sis mesos només és capaç de fer 3 lleis?. Reflexionem-hi.

Contra la medicina de caixa negra

Encoding Bioethics: AI in Clinical Decision-Making 

El llibre «Encoding Bioethics: AI in Clinical Decision-Making», escrit pels cirurgians Charles Binkley i Tyler Loftus, analitza la integració ètica de la intel·ligència artificial (IA) en la medicina, centrant-se en els sistemes de suport a la decisió clínica (AI CDS). L'obra sosté que, tot i el potencial de la IA per millorar l'eficiència i els resultats, la medicina és fonamentalment relacional i s'ha de protegir el vincle de confiança entre metge i pacient.

A continuació, es detallen els punts clau del llibre estructurats per temes i grups d'interès:

1. Fonaments Ètics i el Suport a la Decisió Clínica (AI CDS)

• Maximitzar el benefici i minimitzar el dany: Els autors apliquen els principis clàssics de la bioètica (autonomia, beneficència, no maleficència i justícia) a la IA. La IA no és moral per si mateixa, sinó que depèn dels valors que hi codifiquen els humans.
• Reducció de la incertesa: Un dels grans potencials de l'AI CDS és reduir la incertesa clínica en situacions de vida o mort, ajudant a predir millor qui es beneficiarà realment d'un tractament d'alt risc.
• Col·laboració Humà-Màquina: El llibre no proposa que la IA substitueixi els metges, sinó que treballin en equip (human-machine teaming), on el metge actua com a agent que valida i comunica la predicció al pacient.

2. El Metge davant la IA: El Problema de la "Caixa Negra"

• Manca d'explicabilitat: El principal repte ètic és que moltes decisions d'IA són opaques ("caixa negra"), cosa que impedeix que el metge entengui o expliqui la raó d'una recomanació específica.
• Autonomia Professional: Hi ha el risc que el metge perdi la seva agència si es veu obligat (per biaix d'automatització o pressió del sistema) a seguir la IA sense judici crític.
• Responsabilitat Moral: Si la IA s'estableix com el "estàndard de cura", el metge pot enfrontar-se a dilemes morals i legals si decideix actuar en contra de la predicció de la màquina.

3. El Pacient i la Confiança

• El "Pacient Triune": El llibre defineix tres rols que el pacient assumeix davant la IA: el de pacient que rep cura, el de donant de dades (fenotip digital) i el de subjecte d'aprenentatge de l'algoritme.
• Consentiment Informat: Els pacients han de ser informats que el seu metge col·labora amb una IA i que les seves dades s'utilitzen per entrenar el sistema, garantint que aquesta participació sigui voluntària.
• Riscos de Privacitat: La donació de dades de salut comporta riscos de reidentificació o de creació de perfils que podrien perjudicar el pacient en el futur si es comparteixen entre plataformes.

4. Desenvolupadors: Codificar la Bioètica

• Transparència i Biaix: Els programadors tenen la responsabilitat de crear sistemes transparents i utilitzar conjunts de dades diversos per evitar perpetuar biaixos racials, de gènere o socioeconòmics.
• IA Causal vs. Associativa: Es proposa passar de models que només busquen correlacions a models de IA causal que entenguin quins factors causen realment un resultat mèdic.
• Inclusió de Valors: Els desenvolupadors poden utilitzar tècniques com l'aprenentatge multitarea per oferir rangs d'opcions que permetin al pacient aplicar els seus propis valors (per exemple, prioritzar qualitat de vida sobre durada).

5. Executives i Sistemes de Salut

• Oversight i Seguretat: Els administradors han de vigilar la implementació de la IA, assegurant que els incentius financers no passin per sobre de la seguretat del pacient.
• Dèficit de Proves: Molts sistemes d'IA s'implementen sense els assajos clínics rigorosos que s'exigeixen als medicaments; els autors demanen més assajos pragmàtics i digitals per provar el benefici real.
• Aprenentatge Federat: Una solució proposada per protegir la privacitat és l'aprenentatge federat, on els models s'entrenen localment en hospitals i només comparteixen els paràmetres apresos, no les dades dels pacients.

6. El Cicle de Vida de l'AI CDS: Marc de Gestió Ètica

El llibre culmina amb una proposta pràctica: la creació d'un grup de supervisió multidisciplinari que gestioni el sistema des de la idea inicial fins al seu desmantellament. Aquest grup ha d'incloure pacients, bioeticistes i experts en dades per auditar constantment el sistema per detectar dades obsoletes o canvis en el rendiment (dataset shift).

La diferència fonamental entre la intel·ligència artificial (IA) associativa i la causal radica en si el sistema es limita a trobar correlacions estadístiques o si és capaç d'entendre els mecanismes de causa i efecte:

• IA Associativa (o basada en correlacions): La majoria dels models d'IA actuals funcionen derivant associacions i correlacions a partir de dades històriques per predir resultats en observacions noves. Aquest enfocament és útil per fer prediccions precises, però pot ser enganyós perquè les associacions, de manera aïllada, poden induir a error. Per exemple, un model podria "aprendre" a associar temps de transport curts amb una mortalitat més alta en pacients traumàtics (perquè els pacients més greus es traslladen més ràpidament), sense entendre que el temps curt no és la causa de la mort.
• IA Causal: Aquest tipus d'IA busca respondre a la pregunta: "Quins factors han causat el resultat?". En lloc de basar-se només en patrons, utilitza models mecanístics que apliquen veritats matemàtiques o lleis fonamentals per establir relacions de causa i efecte. Això permet als investigadors canviar variables individuals per avaluar com aquests canvis afecten directament els resultats.

Importància en l'àmbit mèdic i ètic

L'elecció entre un model o un altre té implicacions crítiques per a la pràctica clínica i l'equitat:

1. Reducció de biaixos: L'IA causal és una eina potent per combatre el biaix algorítmic. Per exemple, mentre que un model associatiu podria assenyalar que la raça negra està vinculada a un major risc de mortalitat en cirurgia cardíaca, un model mecanístic (causal) podria demostrar que la raça no és la causa de la mort i identificar els factors reals que sí que ho són.
2. Suport a la decisió: Tot i que els models associatius són adequats quan l'únic objectiu és una predicció precisa, informen de manera molt més limitada la presa de decisions clíniques que els models causals, que permeten entendre el "perquè" darrere d'una recomanació.
3. Transparència: La capacitat d'identificar quins factors causen realment un resultat mèdic ajuda a aixecar la tapa de les anomenades "caixes negres" de l'IA, augmentant la transparència i la confiança dels metges i pacients en el sistema.

PS. Més material.

Les diferències de salut a la població (2)

 Getting Better: The Policy and Politics of Reducing Health Inequalities

El llibre «Getting Better: The Policy and Politics of Reducing Health Inequalities» (2025), escrit per Clare Bambra, Julia Lynch i Katherine E. Smith, és un estudi exhaustiu que demostra, a través de l'evidència històrica, que les desigualtats en salut no són inevitables, sinó que es poden reduir mitjançant polítiques socials i econòmiques decidides. Les autores proposen un «full de ruta» basat en l'anàlisi de quatre casos d'èxit internacionals.

Aquest és un resum molt detallat de les seves tesis i anàlisis:

1. El context: La «corba en U» de les desigualtats

Les autores identifiquen una tendència històrica en forma de U en les desigualtats de salut als països d'ingressos alts durant els segles XX i XXI:

• Descens (1920-1950): Durant l'era d'entreguerres, les reformes socials i el naixement dels primers sistemes de benestar van començar a reduir les bretxes.
• Mínim històric (1950-1980): Els «trente glorieuses» (els trenta gloriosos) van ser l'edat d'or de l'estat del benestar, amb el capitalisme regulat i una forta redistribució que va portar les desigualtats al seu nivell més baix.
• Ascens (1980-actualitat): L'arribada del neoliberalisme i, posteriorment, l'era de la crisi i l'austeritat han tornat a disparar les desigualtats, estancant o fins i tot reduint l'esperança de vida en les comunitats més desfavorides.

2. Quatre casos d'èxit: Quan les polítiques van funcionar

El llibre analitza quatre moments històrics on es va aconseguir reduir les desigualtats a gran escala:

• La «Great Society» (EUA, anys 60): Sota la presidència de Lyndon B. Johnson, es van aprovar lleis de drets civils, programes de nutrició (Food Stamps), educació (Head Start) i la creació de Medicare i Medicaid. Això va produir una reducció significativa de la bretxa de mortalitat infantil entre la població blanca i la negra.
• La democratització de Brasil (1985-2010): El pas de la dictadura militar a la democràcia va portar la creació del sistema de salut unificat (SUS) i el programa de transferències monetàries Bolsa Família. Es va aconseguir reduir la mortalitat infantil en un 77% a les zones més pobres en vint anys.
• La reunificació alemanya (anys 90): Després de la caiguda del mur, l'extensió de l'estat del benestar i el sistema de salut de l'Alemanya Occidental a l'Est va tancar ràpidament la bretxa de tres anys d'esperança de vida que existia prèviament.
• L'Estratègia de Desigualtats de Salut a Anglaterra (2000-2010): El govern laborista va establir objectius nacionals i va invertir en àrees desfavorides (Sure Start, inversió en l'NHS). Malgrat el pessimisme inicial, les dades mostren que es van reduir les desigualtats en esperança de vida i mortalitat infantil.

3. Els «Quatre Nivelladors» de la desigualtat

A partir d'aquests casos, el llibre identifica quatre mecanismes comuns que funcionen com a motors per reduir la bretxa sanitària:

1. Expansió de l'estat del benestar: Augmentar la protecció social i els serveis públics redueix directament els riscos per a la salut de les persones pobres.
2. Reducció de la desigualtat econòmica: El control dels mercats, el suport als sindicats i els salaris mínims redueixen la pobresa, el principal determinant de la mala salut.
3. Millora de l'accés a la salut: Eliminar barreres econòmiques o racials per accedir a una atenció de qualitat prevé morts evitables en grups marginats.
4. Incorporació política i participació: Donar veu i dret de vot a grups anteriorment exclosos (com la població negra als EUA o les comunitats pobres a Brasil) permet que les polítiques públiques reflecteixin millor les seves necessitats.

4. La fase de declivi: El retorn de la desigualtat

El llibre també examina amb detall com els guanys obtinguts es poden perdre ràpidament («waning») quan canvien les prioritats polítiques:

• Austeritat: Al Regne Unit i Brasil, les retallades en serveis públics des de 2010 han tornat a eixamplar les bretxes de salut.
• Racisme estructural i desregulació: Als EUA, el retrocés dels drets civils i la retallada de programes socials han revertit part del progrés de la «Guerra contra la Pobresa».
• Auge de l'extrema dreta: S'observa com el descontentament per la persistència de desigualtats estructurals a l'Est d'Alemanya ha facilitat l'ascens de partits com l'AfD, que amenacen el consens social.

5. Conclusions i propostes per a l'acció

L'obra conclou que la política és el «determinant fonamental» de la salut. Les autores proposen sis accions clau per al futur:

• Crear coalicions àmplies entre moviments socials (sindicats, ONGs, moviments civils).
• Comunicar el missatge que és possible reduir les desigualtats.
• Institucionalitzar els objectius socials (com el dret a la salut a la constitució brasilera) per fer-los més difícils de revertir.
• Utilitzar estratègicament els mitjans de comunicació i xarxes socials per contrarestar els discursos d'odi.
• Assegurar una implementació acurada de les polítiques per evitar el desencís públic.
• Escoltar i implicar les comunitats afectades en el disseny de les solucions.

En resum, el llibre és un al·legat contra la desesperança, demostrant que la voluntat política pot transformar la biologia i allargar la vida de milions de persones.

Un disbarat rere l'altre (45)

 Darreres maniobres colonials

A la Grècia antiga, les colònies eren anomenades "apoikiai" i tenien un autogovern i sobirania propis des del primer dia, mantenint amb la metròpoli només llaços culturals, religiosos o afectius. A  l'Edat Moderna i Contemporània, el colonialisme espanyol es basa en la relació en la dominació forçosa, l'explotació de la població local i l'espoli de recursos.

No cal anar gaire lluny. Tots aquells que es pensaven que el governador de la colònia tindria el goig d'anunciar que l'Agència de Salut Pública tindria la seu a Barcelona, s'han quedat amb un pam de nas, per ara i per sempre. Senzillament, malgrat ser ex-ministre de sanitat de la metròpoli ni s'hi ha dedicat ni li preocupa gaire. No fos el cas que això molesti. En aquest moment, el governador està molt enfeinat al Vietnam. Aquest és un país on hi mantenim una relació estreta perquè tenim un nivell educatiu equivalent i deuen voler revisar l'experiència. Els alumnes catalans i els vietnamites comparteixen posició al ranking de l'informe PISA  (publicat el desembre de 2023 sobre les dades de 2022). Catalunya i el Vietnam van coincidir pràcticament en resultats de nivell educatiu en diversos àmbits clau. Comprensió lectora: Catalunya va obtenir 462 punts, exactament la mateixa puntuació que el Vietnam (462 punts).Competència matemàtica: Catalunya va registrar 469 punts, un nivell equivalent al del Vietnam (469 punts). Aquestes dades van reflectir una caiguda important del nivell educatiu català respecte a anys anteriors, situant-lo per sota de la mitjana de l'OCDE, en uns registres comparables als de l'esmentat país asiàtic. A partir d'ara ja no serà possible fer cap més comparació en força anys. Han decidit que ja són incompetents per establir una mostra estadística de la incompetència educativa de la colònia.

El fet que no s'hagi assignat l'Agència de Salut Pública a Barcelona és una mostra més que a la colònia només cal establir l'estratègia de sempre i que mentre funcioni no cal canviar mai. La metròpoli governa i extreu recursos d'un territori subjugat (colònia).Per això cal control polític, espoli econòmic i assimetria de poder. 

Control polític: La metròpoli imposa les lleis, les autoritats i el govern sobre la colònia, la qual perd la seva sobirania. Espoli econòmic: La colònia paga els seus impostos a la metròpoli i no els retorna en serveis ni infraestructures a la població. Asimetria de poder: La metròpoli concentra la riquesa, el poder militar i les decisions importants, mentre que la colònia pateix subordinació.

Alhora, per tal que la colònia no es rebeli cal un control del missatge i del "frame". Per aquest  motiu quan tothom se'n va de vacances apareixen les informacions d'esquitllada sobre les darreres maniobres colonials. Tot això passa perquè la colònia és dòcil i per assolir-ho ja s'han encarregat de generar un etnocidi convenientment pautat en el temps. Només és responsabilitat de la colònia, seguir en aquesta situació d'espoli i dominació continuada. Altres se n'han sortit.

Un missatge a tots aquells que encara es pensaven que no som una colònia i que hi hauria una agència de salut pública. S'imposa una dosi de realisme. Abandoneu tota esperança, Lasciate ogne speranza tal com va dir Dante Alighieri.

PS. Més disbarats.

Les presumptes regles d'èxit de la reforma sanitària

 The Heart of Power: Health and Politics in the Oval Office

El llibre «The Heart of Power: Health and Politics in the Oval Office», de David Blumenthal i James A. Morone, ofereix una anàlisi exhaustiva de com els presidents dels Estats Units, des de Franklin D. Roosevelt fins a George W. Bush, han modelat la política sanitària del país, sovint influïts per les seves pròpies experiències personals amb la malaltia i el dolor.

Aquest és un resum detallat dels punts clau i de l'estructura de l'obra:

1. La tesi central: El vincle entre el personal i el polític

Els autors sostenen que cap president pot defugir la reforma sanitària, ja que aquesta acaba sorgint en totes les agendes a causa del patiment humà i els costos econòmics. El llibre utilitza la salut com una lent per entendre la presidència, destacant que:

• La vulnerabilitat humana: Molts presidents han estat marcats per malalties pròpies o de familiars (la pòlio de FDR, el pare de JFK, els germans de Nixon, la filla de Bush pare), la qual cosa els ha donat una empatia o una motivació única per actuar.
• La paradoxa del poder: Els presidents operen entre un poder militar i polític immens i la seva pròpia fragilitat física i política.

2. Anàlisi dels presidents més significatius

El llibre dedica capítols detallats a cada mandat, destacant-ne l'estil de lideratge i l'impacte en la salut:

• Franklin D. Roosevelt (L'Angler Enigmàtic): Va ser el creador de la presidència moderna, però va ser reticent a lluitar per l'assegurança nacional de salut per por de posar en perill la Seguretat Social davant l'oposició dels metges.
• Harry S. Truman: Va ser el primer a fer de l'assegurança nacional de salut una causa personal i apassionada, tot i que no va saber guanyar-se el Congrés ni contrarestar la campanya de l'AMA contra la "medicina socialitzada".
• Dwight D. Eisenhower (El Conservador Compassiu): Va institucionalitzar el model d'assegurança privada lligada a la feina mitjançant beneficis fiscals, establint el que els autors anomenen un "estat del benestar a l'ombra".
• Lyndon B. Johnson (LBJ): El mestre de l'«insider game», va aconseguir aprovar Medicare i Medicaid el 1965 mitjançant una pressió incessant sobre el Congrés, amagant els costos reals als seus propis economistes per evitar que s'enfonsés el projecte.
• Richard Nixon: Va ser un gran innovador que va introduir les HMO i va proposar mandats d'assegurança per als empresaris, mogut per la pèrdua de dos germans per tuberculosi. El Watergate va impedir que culminés les seves reformes.
• Bill Clinton: Va patir un fracàs estreta a causa de la complexitat del seu pla, la lentitud en la presentació i la manca de coordinació política, malgrat el seu brillant domini del tema.
• George W. Bush: Va sorprendre tothom aconseguint la major expansió de Medicare (la Part D o medicaments amb recepta) l'any 2003, barrejant el seu estil de "decididor" amb el concepte de "conservadorisme compassiu".

3. Les vuit regles per a l'èxit (i lliçons del passat)

El llibre culmina amb vuit lliçons fonamentals per als futurs presidents que vulguin tenir èxit en el "cor del poder":

1. Passió: Només un president que s'hi impliqui personalment i ho vegi com una prioritat màxima pot superar els obstacles.
2. Velocitat: Cal actuar ràpidament durant la "lluna de mel" política, abans que el capital polític es perdi en altres batalles.
3. Portar un pla a punt: No es pot començar a dissenyar la llei un cop s'arriba al càrrec; cal haver fet la feina durant la transició.
4. Silenciar els economistes: Les millores en salut sovint no quadren amb els pressupostos; els presidents d'èxit han sabut desautoritzar els seus analistes de costos.
5. Anar al públic: Utilitzar el "púlpit de fusta" per mobilitzar la base popular i pressionar el Congrés.
6. Gestionar el Congrés: Entendre la complexitat legislativa i, sobretot, ser generós a l'hora de donar el crèdit als congressistes per guanyar-se el seu suport.
7. Oblidar-se dels detalls excessius (Forget the PSROs): Un president ha de centrar-se en la visió i la política, no convertir-se en un expert en gestió tècnica que es perd en les minúcies.
8. Saber perdre: Cal gestionar les derrotes amb dignitat perquè estableixen el terreny per a les futures victòries de la següent generació.

Conclusió

L'obra acaba recordant que cada president és únic en la seva gestió, però tots acaben sent posats a prova per la mateixa pregunta: com cuida la nostra societat els seus membres més febles i malalts?.

Franklin Delano Roosevelt no va utilitzar les «vuit regles» de Blumenthal i Morone per impulsar la reforma sanitària, sinó que més aviat les va ignorar o postergar, prioritzant altres parts del seu programa polític. Segons les fonts, aquest és el desglossament de com FDR es va relacionar amb aquestes lliçons:

• Manca de passió: Tot i la seva experiència personal amb la pòlio, FDR no va mostrar una passió profunda per la reforma sanitària; per a ell, el risc polític no valia la pena i no tenia la confiança que la política funcionés.
• Priorització de la Seguretat Social sobre la velocitat: Tot i que va actuar amb rapidesa en molts àmbits, FDR va triar no anar de pressa amb la sanitat. Va decidir separar-la del paquet original de la Seguretat Social per por que l'oposició de l'AMA descarrilés tot el projecte legislatiu.
• Pla incomplet: Durant la major part del seu mandat, va delegar la salut a comitès d'experts sense donar-los instruccions clares. No va ser fins al final de la seva vida, entre 1944 i 1945, que va encarregar a Samuel Rosenman la preparació d'un pla detallat, però va morir abans de poder-lo presentar.
• Gestió cautelosa del Congrés: Roosevelt va ser un mestre de la política, però en matèria de salut va preferir retrocedir davant els líders conservadors del Congrés per no posar en perill la Seguretat Social.
• Renúncia a anar al públic: FDR comprenia perfectament que només el president podia explicar «aquesta cosa de la salut» al poble per generar un moviment de base, però mai va arribar a utilitzar el seu púlpit per a aquesta causa, esperant un quart mandat que no va culminar.
• Eludir els detalls: Seguint el seu estil de «caos creatiu», FDR va evitar enfangar-se en les minúcies tècniques, un tema que li resultava poc intuïtiu i que tendia a bloquejar-se en la burocràcia.
• Saber perdre sense haver lluitat: FDR mai va arribar a perdre realment la batalla per la sanitat perquè mai la va arribar a lliurar plenament; la seva decisió constant va ser l'equivocació i el retard, deixant el llegat com una «reforma perduda» per a Harry Truman.

En resum, FDR va utilitzar la seva habilitat política per mantenir el tema sota la superfície mentre consolidava el New Deal, en lloc de seguir les regles per a una implementació d'èxit que els autors identifiquen en presidents posteriors com LBJ.

PS. Obamacare, aquí.

La banalització de l'addicció (2)

'Informe anual de l’Observatori Català d’Addiccions 2024 

L'Informe anual de l’Observatori Català d’Addiccions 2024 ofereix una visió integral i detallada sobre el consum de substàncies i les addiccions comportamentals a Catalunya, basant-se en indicadors epidemiològics, activitat assistencial i dades de control de l'any 2024.

Aquest és el resum exhaustiu de l'informe:

1. Panorama General del Consum a Catalunya

• Substàncies més consumides: L'alcohol i el tabac encapçalen la llista, seguidors del cànnabis, els hipnosedants i la cocaïna.
• Policonsum: És una realitat freqüent: el 32% dels homes i el 23% de les dones han consumit dues o més substàncies en el darrer mes. Existeix una clara associació entre el consum de drogues legals i les il·legals més comunes (cànnabis i cocaïna).
• Tendències: S'observa una reducció del consum de tabac i hipnosedants respecte al 2022, però un augment del cànnabis i l'alcohol, que tornen a nivells de 2017-2019.
• Perfil de gènere: Els homes presenten consums més alts i inicis més precoços, excepte en hipnosedants i analgèsics opioides, on el consum és tradicionalment més elevat en dones.

2. Anàlisi per Substàncies

• Tabac: Presenta el consum diari més alt (24,3%) i causa més de 8.000 morts anuals a Catalunya. Tot i la disminució en l'última enquesta, el tabac de caragolar ha penetrat fortament entre els joves de 15 a 29 anys.
• Alcohol: És la droga més consumida i la que genera més inicis de tractament (43,6%) i urgències hospitalàries (51,4%). El consum diari ha pujat al 9,8%, i 1 de cada 4 conductors morts el 2023 superava els límits d'alcoholèmia. El 15,4% de la població ha fet consum intensiu (binge drinking) en l'últim mes, la xifra més alta des de 2007.
• Cànnabis: És la droga il·legal més consumida (1 de cada 10 persones n'ha pres el darrer mes) i es troba en màxims històrics de consum des de 2019. És la tercera causa d'inici de tractament.
• Cocaïna: Segona droga il·legal més consumida. El consum "alguna vegada a la vida" està en el màxim de la sèrie històrica (1 de cada 5 catalans). És la substància més present en les morts per reacció aguda (56%).
• Hipnosedants: Quarta substància més consumida, amb un perfil clarament femení (consum un 50% més alt en dones). Les urgències per aquests fàrmacs han assolit el seu màxim el 2024 (13% del total).
• Heroïna: El seu consum es manté residual i envellit, amb inicis de tractament en mínims històrics.

3. Addiccions Comportamentals

• Joc amb diners: El 5% de la població juga per internet (xifra que puja al 15% en homes de 15 a 34 anys) i el 50% ho fa presencialment. Les màquines escurabutxaques són les que més addicció generen.
• Ús d'internet: Un 10% dels joves d'entre 15 i 24 anys presenta un ús compulsiu d'internet, xifra que s'eleva al 23,5% en adolescents de 14 a 18 anys.

4. Determinants Socials i Salut Mental

• Vulnerabilitat: El consum no és només una decisió individual; el 44% de qui inicia tractament està a l'atur o té incapacitat laboral. En la xarxa de reducció de danys, més del 50% dels usuaris viuen en situació de sensellarisme.
• Risc de suïcidi: Quasi el 40% de les persones amb ideació suïcida consumeixen hipnosedants o drogues il·legals. En les morts per reacció aguda, el suïcidi representa el 25% del total (50% en el cas de les dones).

5. Indicadors Assistencials i de Salut

• Inicis de tractament: El 2024 es van registrar 14.994 inicis, un 4,7% menys que l'any anterior. Els motius principals són l'alcohol (43,6%), la cocaïna (25,7%) i el cànnabis (14%).
• Urgències hospitalàries: Es van registrar 25.416 urgències per drogues, un increment del 5,6% respecte al 2023. El 13,8% d'aquestes urgències es van associar a intents autolítics.
• Mortalitat: El 2023 van morir 278 persones per reacció aguda a substàncies psicoactives, un màxim històric influït per canvis en la notificació.
• Reducció de danys: Els serveis de reducció de danys van atendre 5.561 persones d'alta vulnerabilitat. S'han revertit 125 sobredosis en espais de consum supervisat sense cap mort.

6. Seguretat Viària i Control

• Trànsit: El 41% dels conductors morts presentava alcohol, drogues o psicofàrmacs. La presència de psicofàrmacs s'ha duplicat en els darrers 20 anys.
• Activitat Policial: El nombre de denúncies administratives ha crescut un 42% en 5 anys, arribant a les 54.000 denúncies, de les quals el 82% són per cànnabis. Els decomisos d'haixix i d'èxtasi (88.089 pastilles) han assolit xifres rècord el 2024.

Segons les fonts, tot i que el nombre d'inicis de tractament (IT) per consum de cànnabis s'ha mantingut estable des de fa uns 8 anys (aproximadament des de 2015), actualment es troba en els nivells més alts de tota la sèrie històrica.

Aquestes xifres elevades i l'augment que va portar a aquesta estabilització s'expliquen pels següents factors:

• Màxims històrics de consum: El cànnabis és la droga il·legal més consumida a Catalunya i es troba en els nivells de consum més alts de la sèrie històrica des del 2019. Actualment, un 11,6% de la població n'ha consumit en el darrer mes i un 3,8% en fa un consum diari.
• Normalització social: S'ha assolit un grau de normalització molt alt de la substància, especialment entre els homes i la població jove.
• Baixa percepció de risc: La percepció que el consum habitual de cànnabis pot causar problemes de salut ha anat disminuint en els darrers anys, situant-se ara en el 68% de la població.
• Alta accessibilitat: Existeix una percepció de facilitat extrema per obtenir la substància; el 54% de la població afirma que podria aconseguir cànnabis en menys de 24 hores.
• Determinants socials i estructurals: L'informe subratlla que l'addicció no respon només a decisions individuals, sinó que està condicionada per factors com la precarietat laboral, l'aïllament social o les dificultats d'habitatge, que poden afavorir tant l'inici com el manteniment del consum.

A més, el cànnabis presenta un percentatge molt alt de persones que repeteixen el tractament, ja que el 59% de les demandes actuals no havien fet tractament previ, una xifra superior a la de l'heroïna o la cocaïna, fet que indica un flux constant de nous casos que s'incorporen al sistema.

D'acord amb l'Informe de l'Observatori Català d'Addiccions de 2024, s'ha identificat una forta associació entre el consum de determinades substàncies i el risc de conductes suïcides a Catalunya:

• Hipnosedants: Són la substància amb la vinculació més estreta. Quasi el 40% de les persones amb ideació suïcida i el 38% de les que han realitzat intents de suïcidi en consumeixen. A més, s'han trobat presents en el 55% de les morts per reacció aguda a substàncies.
• Drogues il·legals: Prop del 40% de les persones amb idees de suïcidi i el 25% de les que han intentat suïcidar-se consumeixen algun tipus de droga il·lícita.
• Cànnabis: Entre el 12% i el 14% de les persones amb ideació suïcida presenten un consum problemàtic d'aquesta substància, xifra que s'eleva al 15% en el cas dels intents de suïcidi.
• Alcohol i Opioides: El consum de risc d'alcohol i l'ús d'analgèsics opioides s'associen amb la ideació suïcida en un 12-14% dels casos.
• Antidepressius: S'ha detectat una presència elevada d'antidepressius (30%) en les morts per reacció aguda a les drogues, fet que s'atribueix a la coexistència de trastorns mentals en aquestes persones. En el cas de les dones que moren per aquesta causa, la presència d'antidepressius arriba al 56%.

L'informe subratlla que, tot i que el consum d'aquestes substàncies no és necessàriament la causa directa del suïcidi, el perfil de les persones que les consumeixen presenta un risc més elevat de conductes suïcides. Les dades de mortalitat indiquen que el suïcidi representa el 25% del total de morts per reacció aguda a les drogues a Catalunya, arribant al 50% en el cas de les dones.

PS. Més material sobre banalització de l'addicció.

Veus el que beus? (2)

El consum d’alcohol i les seves conseqüències a Catalunya 

Aquest informe, elaborat per l’Agència de Salut Pública de Catalunya, ofereix una radiografia detallada del consum d’alcohol i el seu impacte en la societat catalana amb dades actualitzades fins al 2023 i 2024. L’alcohol es defineix com una substància depressora que afecta l’autocontrol i és un factor de risc per a més de 200 malalties, incloent-hi set tipus de càncer i trastorns mentals. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), no existeix un nivell de consum segur.

1. Consum entre adolescents (ESTUDES 2023)

L’alcohol continua sent la substància psicoactiva més consumida pels estudiants de secundària a Catalunya.

• Prevalences: El 72,7% dels estudiants d'entre 14 i 18 anys n'han consumit alguna vegada a la vida, el 70,1% en l'últim any i el 52,7% en l'últim mes.
• Diferències de gènere: Les noies presenten prevalences més altes que els nois en gairebé tots els indicadors (per exemple, el 72,3% de les noies va beure en l'últim any vs. el 67,8% dels nois), excepte en el consum diari.
• Patrons de risc: El 24,2% ha practicat el binge drinking (consum intensiu) en l'últim mes, i el 45% ha participat en un «botellot» en l'últim any.
• Accés i disponibilitat: Malgrat la prohibició legal, el 59,2% dels menors aconsegueix l'alcohol directament per si mateix, principalment en botigues de barri (50,9%) i supermercats (49,3%). El 82,8% considera que és fàcil o molt fàcil obtenir-ne.
• Impacte escolar i social: Els estudiants que beuen tenen taxes més altes de suspensos i repetició de curs. A més, el consum s'associa a conductes violentes i relacions sexuals sense preservatiu (el 33% dels que fan binge drinking no va usar protecció).
• Pilot 12-13 anys: Per primera vegada es detecta que el 34,6% dels infants d'aquesta edat ja han provat l'alcohol alguna vegada.

2. Consum en la població general (EDADES 2022)

El consum està àmpliament normalitzat entre els adults de 15 a 64 anys a Catalunya.

• Consum diari: El 7,5% de la població beu alcohol cada dia. Aquest patró és 4 vegades superior en homes (12%) que en dones (2,9%) i augmenta significativament amb l'edat.
• Consum de risc (AUDIT): S'estima que el 4,5% de la població presenta un consum de risc per a la salut, sent la xifra més alta la de les dones joves de 15 a 29 anys (11,7%).
• Motius: El motiu principal és que «és divertit o anima les festes» (48,4%), però ha crescut un 80% el motiu de beure per «ajudar quan se sent deprimit» (6,5%).

3. Conseqüències en la salut i la seguretat

L'impacte de l'alcohol és crític per al sistema públic i la mortalitat viària.

• Tractaments (CAS): L’alcohol és la droga que genera més demandes de tractament a Catalunya (44,3% del total), amb 6.555 inicis de tractament l'any 2023. El perfil mitjà és un home (72%) de 48 anys, el 28% dels quals està a l'atur.
• Urgències hospitalàries: Més de la meitat (51,6%) de les urgències hospitalàries relacionades amb el consum de drogues són causades per l’alcohol. Entre els menors d'edat, el 56% d'aquestes urgències corresponen a dones.
• Accidents de trànsit: L'any 2022, el 28,2% de les persones conductores mortes a les carreteres catalanes van donar positiu en alcohol. Globalment, 4 de cada 10 conductors morts havien consumit alguna substància (alcohol, drogues o psicofàrmacs).

4. Conclusions i polítiques públiques

L'informe conclou que el consum d'alcohol és un problema de salut pública de primer ordre que costa a la societat més de l'1,5% del PIB. L'OMS recomana tres mesures per reduir-ne l'impacte que actualment s'apliquen de forma insuficient: regular el preu, restringir la publicitat i limitar l'accessibilitat. Tot i que el 58% dels catalans estaria d'acord a prohibir-ne la publicitat, la percepció del risc encara és baixa en gran part de la ciutadania.

El consum d’alcohol té un impacte crític i directe en la seguretat viària a Catalunya, sent un dels principals factors de risc per patir accidents de trànsit i lesions mortals. Les dades de l'informe detallen aquesta afectació en diversos grups i indicadors:

Mortalitat a les carreteres

L’alcohol és present en una part molt significativa dels accidents mortals a les vies catalanes:

• Conductors morts: L'any 2022, el 28,2% de les persones conductores que van morir en accidents de trànsit van donar positiu en consum d'alcohol.
• Presència de substàncies: Globalment, 4 de cada 10 conductors morts havien consumit alguna substància (alcohol, drogues o psicofàrmacs); d'aquests, la gran majoria (3 de cada 4) havien consumit alcohol.
• Contrasts en els controls: Tot i que només un 1% dels conductors en controls aleatoris supera la taxa permesa, aquest percentatge puja fins al 14% entre els accidentats i gairebé al 30% entre els morts.

Conductes de risc entre adolescents (14 a 18 anys)

El col·lectiu jove presenta patrons de comportament que comprometen la seva seguretat i la de tercers:

• Com a passatgers: El 14,8% dels estudiants de secundària reconeix haver pujat en els últims dotze mesos a un vehicle conduït per algú que anava sota els efectes de l'alcohol.
• Com a conductors: Un 2,7% dels estudiants admet haver conduït un vehicle de motor sota els efectes de l'alcohol en l'últim any.
• Accidentalitat: Un 1,1% dels joves afirma haver patit un accident de trànsit mentre conduïen (principalment motocicletes) havent consumit alcohol o drogues en les dues hores prèvies.

Impacte en la càrrega de morbimortalitat

L'informe subratlla que una proporció important de les morts i malalties atribuïbles a l'alcohol es deu a traumatismes no intencionats, especialment els derivats del trànsit, que afecten de manera desproporcionada els grups d'edat més joves. Aquestes conseqüències s'inclouen en el cost social global del consum d'alcohol, que l'OMS estima que pot superar l'1,5% del PIB.

Segons les dades del monogràfic del 2024, l'evolució del consum de risc d'alcohol a Catalunya (mesurat mitjançant el qüestionari AUDIT) presenta una tendència recent a l'alça que trenca amb la disminució dels anys anteriors.

Aquests són els punts clau de la seva evolució i situació actual:

Evolució en la població general (15 a 64 anys)

Després d'anys de descens, les dades de l'enquesta EDADES 2022 mostren un canvi de tendència:

• Increment recent: L'any 2022, la prevalença del consum de risc es va situar en el 4,5%, cosa que suposa un augment respecte al 4,0% registrat el 2019.
• Trencament de la tendència: Aquesta dada trenca la trajectòria decreixent que s'havia observat des del 2013 (5,5%) fins al 2019 (4,0%).
• Dependència: En contrast, la possible dependència (puntuació AUDIT ≥ 20) ha disminuït lleugerament, passant del 0,5% el 2019 al 0,3% el 2022.

El col·lectiu jove: la principal preocupació

El consum de risc no afecta de manera uniforme tots els grups d'edat, sent els joves els que presenten les xifres més elevades:

• Població de 15 a 29 anys: En aquesta franja, el consum de risc s'eleva fins al 8,8%, gairebé el doble de la mitjana general.
• Bretxa de gènere: Dins d'aquest grup jove, la prevalença en les dones (11,7%) és significativament superior a la dels homes (6,2%).

Evolució d'altres patrons de risc (Adolescents)

Pel que fa als estudiants de secundària (14-18 anys), l'informe analitza patrons com el binge drinking (consum intensiu) i les borratxeres:

• Binge drinking: Tot i que encara és elevat (24,2% en l'últim mes), aquest patró segueix una tendència a la baixa a llarg termini des del pic del 2006, quan afectava el 50% dels estudiants.
• Borratxeres: Les prevalences d'intoxicacions etíliques en l'últim any i l'últim mes registrades el 2023 es troben entre les més baixes de la sèrie històrica iniciada el 2006.

En resum, mentre que el consum intensiu entre els adolescents mostra una millora històrica, el consum de risc en la població adulta i especialment en les dones joves ha experimentat un repunt que preocupa les autoritats de salut pública.

PS. Més material (preocupant)

PS. L'endemà de les eleccions quan us preocupi el resultat, llegiu això i en tindreu l'explicació.