IA pertot arreu (22)

The Reverse Centaur’s Guide to Life After AI

El llibre «The Reverse Centaur’s Guide to Life After AI» de Cory Doctorow és una crítica ferotge a la narrativa actual sobre la intel·ligència artificial, centrada no en el que la tecnologia fa, sinó en qui la controla i a qui perjudica. Doctorow argumenta que l'IA actual és una bombolla especulativa impulsada per la necessitat de les grans tecnològiques de mantenir històries de creixement per als inversors.

Aquest és un resum exhaustiu dels seus conceptes clau:

1. El Centaure vs. El Centaure Invers

Doctorow defineix el nucli del debat amb aquesta metàfora d'automatització:

• Centaure: Una persona assistida per una màquina. L'usuari tria on, quan i com utilitzar la tecnologia per augmentar les seves capacitats (com un escriptor usant un corrector).
• Centaure Invers: Un humà convertit en assistent d'una màquina. Aquí, la màquina (i qui la controla) dicta el ritme i les condicions, utilitzant l'humà com a perifèric barat per a tasques que la tecnologia encara no pot fer (com els treballadors de magatzems d'Amazon controlats per algorismes).

2. El Mite de l'Inevitabilisme i el «Criti-Hype»

L'autor denuncia l'inevitabilisme: la idea que el desplaçament dels treballadors per l'IA és una llei natural i imparable.

• Criti-hype: Doctorow critica els activistes que, en advertir sobre els perills "existencials" de l'IA, acaben inflant la bombolla, ja que els inversors entenen que una tecnologia tan "perillosa" ha de ser forçosament molt poderosa i valuosa.
• El llibre sosté que les decisions socials sobre tecnologia són eleccions polítiques, no fets consumats.

3. La Bombolla Econòmica i la "Matemàtica Estranya"

Doctorow explica que l'IA està alimentada per trucs comptables (com els crèdits de Microsoft a OpenAI que es comptabilitzen com a inversió i després tornen a Microsoft com a ingressos per ús de servidors).

• Les empreses necessiten una "història de creixement" per mantenir el seu preu de les accions alt (P/E ratio). L'IA és el nou "pivot al vídeo" o el nou "metavers" que serveix per evitar que les empreses es considerin "madures" i perdin valor de mercat.

4. L'IA en l'Art i el Treball Creatiu

• Art com a comunicació: Doctorow defineix l'art com un acte comunicatiu d'una ment humana a una altra. L'IA, en ser un motor estadístic de predicció de píxels o paraules, no té intenció comunicativa, el que la fa "inquietant" o "sense ànima".
• Copyright: L'autor s'oposa a crear nous drets de propietat intel·lectual sobre l'entrenament de models, ja que això només donaria més poder als "cartells" de mitjans i no als artistes. Recorda que, legalment, la producció de l'IA no es pot registrar i neix en el domini públic, un fet que els artistes haurien d'utilitzar a favor seu.

5. La Realitat de l'IA: «Indians Absents» i Biaixos

Més que una superintel·ligència, el llibre descriu l'IA actual com:

• Indians Absents: Moltes "IA" sorprenents resulten ser exèrcits de treballadors mal pagats en països com l'Índia que revisen càmeres o escriuen codi en secret (el fenomen de Gujarati People Typing).
• Dany real: Doctorow alerta sobre els usos lucratius actuals: la fixació de preus per vigilància (cobrar més a qui més ho necessita) i la discriminació salarial algorítmica (pagar menys a treballadors econòmicament desesperats).
• Col·lapse del model: Si les IA s'entrenen amb dades generades per altres IA, la qualitat es degrada ràpidament (el problema de l'IA "copròfaga").

6. Després de la Bombolla

Doctorow preveu que la bombolla esclatarà perquè els costos d'operació són insostenibles (la unitat econòmica és nefasta). Tot i això, quedarà un "residu productiu":

• Models locals de codi obert que corren en ordinadors domèstics i que serveixen per a tasques útils (transcripcions, simulacions mèdiques, investigació de drets humans) sense dependre de la vigilància corporativa.

El missatge final és un acte d'apoderament: el futur de l'IA no està escrit i depèn de la nostra capacitat per lluitar contra els abusos dels "caps" i triar un model on la tecnologia ens serveixi a nosaltres, i no al revés.

 Per evitar convertir-nos en centaures inversos —humans que actuen com a simples assistents o perifèrics de les màquines— Doctorow proposa diverses estratègies centrades en el poder i la capacitat de tria dels treballadors i usuaris:

• Recuperar la llibertat de tria: El factor que diferencia un centaure (humà assistit per màquina) d'un centaure invers és si el treballador pot decidir on, quan i com utilitza l'automatització. Doctorow insisteix que la solució no és rebutjar la tecnologia, sinó assegurar que l'usuari en mantingui el control.
• Luitar contra els "caps", no contra la tecnologia: L'autor sosté que el problema real no són les característiques tècniques del giny, sinó les relacions de poder entre les persones que l'utilitzen. Per tant, proposa passar de combatre els ginys a combatre els caps que utilitzen la tecnologia per infligir abusos o reduir salaris.
• Sindicalització i negociació sectorial: Doctorow posa com a exemple l'èxit de la vaga del sindicat de guionistes (WGA) del 2023. Els guionistes no van demanar la prohibició de la IA, sinó el dret a utilitzar-la segons el seu propi criteri i sense que això suposés una pèrdua de sou. L'autor defensa que calen reformes legals que permetin la negociació sectorial per protegir tots els treballadors d'un mateix àmbit.
• Defensar que la IA no tingui copyright: Una proposta clau és mantenir la normativa actual que dicta que les obres generades per IA no poden ser registrades. Si les empreses no poden posseir els drets de les obres creades per màquines, tindran un incentiu econòmic per seguir contractant humans que aportin la creativitat necessària per protegir els seus productes.
• Promoure models de codi obert i locals: Doctorow proposa utilitzar models de IA oberts i autònoms que s'executin en dispositius personals. Això permet als usuaris gaudir dels avantatges de la IA (com transcripcions o anàlisi de dades) sense dependre de les grans corporacions ni cedir la seva privadesa o autonomia.
• Rebutjar l'"inevitabilisme": Cal oposar-se a la idea que el desplaçament laboral per la IA és una llei natural i inevitable. Doctorow afirma que el futur tecnològic és una elecció social i que hem de recordar sempre que el més important no és el que la màquina fa, sinó a qui l'hi fa i per a qui ho fa.

PS. Biomni

PS. A Nature

Economia de la salut

Health Economics: Improving Quality and Safety in Healthcare 

Aquest llibre titulat Health Economics: Improving Quality and Safety in Healthcare, escrit pels professors Andrew Street i Nils Gutacker, examina com la disciplina de l'economia pot ajudar a entendre i millorar la qualitat i la seguretat en els sistemes de salut. Els autors defineixen l'economia no només com una metodologia, sinó com una manera de veure el món basada en la gestió de recursos limitats i la presa de decisions difícils.

1. El marc conceptual: Escassetat i Cost d'Oportunitat

L'economia de la salut parteix de la premissa que els recursos són limitats i la demanda de cures és quasi infinita. Això implica:

• Trade-offs (intercanvis): Cal triar quins serveis finançar, cosa que genera un cost d'oportunitat: en utilitzar recursos per a un propòsit, sacrifiquem el benefici que haurien generat en un altre lloc.
• Valor per diners: L'objectiu no és només retallar costos, sinó assegurar que el sistema utilitza els seus actius de la manera més eficient possible, ja sigui eliminant el malbaratament o adoptant innovacions.

2. La competència com a motor (i les seves limitacions)

Mentre que en la majoria dels mercats la competència obliga les organitzacions a "innovar o morir", en el sector salut el mercat no funciona de manera convencional a causa de les "fallades del mercat":

• Dificultat per avaluar la qualitat: Els pacients sovint no tenen prou coneixements per jutjar si un tractament és d'alta qualitat (relació principal-agent), i els resultats de salut depenen de molts factors més enllà de la pròpia cura.
• Protecció financera: En molts països, el pacient no paga el preu total al punt d'ús (per assegurances o impostos), fet que redueix l'incentiu de buscar el servei més barat o eficient.

3. Anàlisi per sectors al Regne Unit

Els autors analitzen tres sectors amb diferents nivells de pressió competitiva:

• Residències de gent gran (Care homes): Hi ha molta competència en preus perquè els usuaris sovint paguen de la seva butxaca, però com que la qualitat és difícil de jutjar, hi ha el risc que les residències retallin costos afectant la seguretat.
• Atenció Primària (GPs): Tot i que hi ha molts proveïdors, la competència és feble perquè els pacients són molt lleials i no paguen pel servei. Per això, el govern utilitza el QOF (Quality and Outcomes Framework), un sistema de pagament per rendiment.
• Hospitals: Solen ser monopolis locals. El govern utilitza la "competència de vara de mesurar" (yardstick competition), pagant a tots els hospitals el mateix preu per un procediment basat en el cost mitjà nacional per incentivar l'eficiència.

4. L'avaluació econòmica: CEA i QALYs

Els autors descriuen l'Anàlisi de Cost-Efectivitat (CEA) com l'eina principal per decidir si una millora val la pena.

• QALY (Quality-Adjusted Life Year): És la mètrica estrella que combina la quantitat de vida (anys extres) i la qualitat de vida (estat de salut) en un sol número.
• Regla de decisió: Una intervenció s'ha d'adoptar si el benefici que genera és més gran que el benefici que es perd en altres parts del sistema per haver-hi desviat el pressupost.

5. Exemples d'avaluacions en la pràctica

El llibre presenta tres casos on iniciatives benintencionades van resultar no ser cost-efectives:

1. Gestió de la multimorbiditat (3D): Una revisió holística de pacients crònics que, tot i ser positiva, no generava prou beneficis per justificar el cost del personal addicional.
2. Pagament per rendiment (QOF): Alguns estudis suggereixen que el cost dels incentius pagats als metges va ser superior als beneficis en salut obtinguts.
3. Serveis d'urgència de 7 dies: La intenció de reduir la mortalitat dels caps de setmana augmentant el personal va resultar ser extremadament cara en comparació amb els beneficis potencials.

6. Conclusions i recerca futura

Els autors conclouen que l'economia ofereix eines vitals per prioritzar millores, però reconeixen debats oberts:

• Col·laboració vs. Competència: De vegades, que els hospitals col·laborin (per exemple, en centres d'ictus especialitzats) és més beneficiós que no pas que competeixin.
• Més enllà de la salut: Cal investigar com avaluar millores que tenen beneficis fora del sector sanitari, com ara en el sistema de justícia o serveis socials.

En resum, el llibre defensa que cap activitat de millora s'hauria d'emprendre sense avaluar si els seus beneficis valen, com a mínim, el que costa implementar-los.

Els que mouen els fils sense que ningú se n'adoni (18)

The Ascendancy of Finance

El llibre «The Ascendancy of Finance» (L'ascens de les finances) de Joseph Vogl és un assaig històric i teòric que analitza com el capital financer s'ha convertit en un «quart poder» que actua en paral·lel a la sobirania nacional, sovint esquivant els procediments democràtics. L'autor sosté que l'oposició tradicional entre política i economia és un mite liberal que ignora la seva coevolució i simbiosi agressiva.

Aquest és un resum detallat i exhaustiu de les tesis i l'estructura de l'obra:

1. La política d'emergència i el «Cop d'Estat» permanent

Vogl utilitza la crisi financera de 2008 (especialment el «cap de setmana de Lehman Brothers») com un exemple de com les crisis es converteixen en oportunitats per fer que l'impossible sigui «políticament inevitable».

• Zones d'indeterminació: El govern ha estat usurpat per comitès d'experts, «troikes» i consortis informals que operen en una zona grisa entre la política i l'economia.
• El Cop d'Estat de Naudé: Recuperant el concepte de Gabriel Naudé del segle XVII, Vogl descriu la gestió actual de la crisi com un cop d'estat permanent: accions extraordinàries dutes a terme en nom de la «necessitat» (la preservació del sistema de mercat) que no observen cap forma de justícia formal i se situen fora de les normes legals.

2. Genealogia del govern econòmic: Oicodicea i Liberalisme

L'autor traça com el coneixement econòmic es va integrar sistemàticament en la pràctica política des del segle XVII, un procés que anomena la «governamentalització» de l'estat.

• Oicodicea: Vogl analitza com la teologia cristiana (la Providència divina) va prefigurar l'economia moderna. Igual que Leibniz justificava els mals del món com a part d'un pla harmònic superior, l'economia presenta el mercat com un ordre natural que compensa els danys individuals pel bé comú.
• Liberalisme com a tecnologia de govern: El liberalisme no és l'oposat a l'estat, sinó una forma de governar permetent que la societat segueixi les seves pròpies lleis de mercat. El mercat esdevé una «reserva de Providència» on el govern dels subjectes es perfecciona a través de la seva pròpia llibertat econòmica.

3. El Poder Senyorial i el deute públic

Vogl introdueix el concepte de «poder senyorial» per descriure una forma de poder que neix de la interacció entre el tresor públic i les finances privades.

• Gènova i els orígens: Al segle XV, ciutats com Gènova van crear la Casa di San Giorgio, un consorti de creditors privats que administrava els ingressos fiscals de l'estat, convertint-se en un «estat dins de l'estat».
• L'alienació de l'estat: El deute nacional permanent va ser el motor de la creació de l'estat modern. Els creditors privats necessitaven un deutor (l'estat) que sobrevisqués als governants individuals, institucionalitzant així un cicle permanent de deute i impostos.

4. L'Apoteosi de les finances: El model d'Holanda i Anglaterra

• Holanda: Al segle XVII, Holanda va ser la «nació capitalista model», fusionant institucions públiques i capital privat a través de la Companyia de les Índies Orientals (VOC) i el Banc d'Amsterdam.
• El Banc d'Anglaterra (1694): Neix d'un acte de desesperació fiscal per finançar la guerra. Va establir el deute «etern» i va integrar definitivament els financers en l'exercici del poder governamental, convertint el crèdit en el «gran vincle de la societat».
• L'opinió pública inversora: Amb la creació dels mercats de valors, el valor del deute va passar a dependre de les «passions de l'esperança i la por» de la publicitat inversora, on la imaginació dictava la realitat econòmica.

5. Els Bancs Centrals: Enclavaments para-democràtics

Els bancs centrals (Reserva Federal, Bundesbank, BCE) s'analitzen com a enclavaments d'autoritat aïllats del control parlamentari i de l'electorat.

• Independència i asimetria: La seva «independència» és, en realitat, una dependència directa dels mercats financers. Vogl utilitza el cas de Xile sota Pinochet per mostrar com la independència del banc central es va utilitzar com una «mesura de precaució autoritària» per blindar el model neoliberal davant la futura democratització.
• Defensa de la riquesa: La prioritat absoluta d'aquests bancs per l'estabilitat de preus i el control de la inflació és, segons l'autor, una eina de redistribució de la riquesa cap amunt, que beneficia els creditors i propietaris d'actius a costa de l'ocupació i els salaris.

6. Governança global i Imperialisme del deute

En l'era actual de la financerització, el poder ha migrat dels governs als mercats.

• Regulatory Capitalism: El liberalisme no ha eliminat la regulació, sinó que ha creat una teranyina d'organismes informals (FMI, Banc Mundial, ISDA) que coordinen els estats amb la dinàmica global de les finances.
• El mercat com a presó: Charles Lindblom va encunyar la idea que el mercat «empresona» el procés polític: qualsevol amenaça de fuga de capitals o pèrdua de rating disciplina els governs més que qualsevol votació.
• Imperialisme del deute: Els mercats actuen com a «jutges de governs», forçant programes d'austeritat que transformen tota l'existència social (salut, educació, pensions) en actius financers i «capital humà».

Conclusió: L'Efecte de Sobirania

El llibre conclou que la sobirania ja no es defineix només pel poder territorial, sinó per la capacitat de capitalitzar el futur i de transformar els propis riscos financers en perills públics. El sistema financer modern ha canviat l'estat del Leviatan: ha deixat de ser una figura sòlida per esdevenir líquida, un creditor universal que decideix el destí de les societats a través de deutes inerradicables.

El col·lapse demogràfic

After the Spike: Population, Progress, and the Case for People 

El llibre «After the Spike: Population, Progress, and the Case for People», escrit pels professors Dean Spears i Michael Geruso, analitza un dels canvis més transcendents en la història de la humanitat: el pas d'un creixement demogràfic explosiu a una era de despoblació global.

1. El fenomen de «l'Espurna» (The Spike)

Els autors descriuen la història de la població humana com una línia gairebé plana durant mil·lennis que, a partir del 1800, va patir un creixement vertical sobtat.

• La causa del creixement: L'augment de la població no es va deure a un increment de la natalitat, sinó a una caiguda radical de la mortalitat infantil. Les taxes de natalitat han estat caient durant segles a tot el món.
• El pic és a prop: S'estima que la població mundial assolirà el seu màxim (uns 10.000 milions) durant aquest segle (entre el 2060 i el 2080) i després començarà a decréixer de manera exponencial.
• La nova normalitat: Avui dia, dues terceres parts de la humanitat viuen en països amb taxes de fecunditat per sota del nivell de reemplaçament (2,1 fills per dona).

2. El cas contra el «col·lapse» ambiental i de recursos

El llibre desmunta la idea que menys persones seran millor per al planeta o que ens estem quedant sense recursos:

• Medi ambient: La despoblació no és la solució al canvi climàtic. Els autors demostren mitjançant models climàtics que la política de descarbonització és molt més rellevant que el nombre de persones. A més, la inèrcia demogràfica fa que la reducció de la població arribi massa tard per aturar l'escalfament en les properes dècades crítiques.
• Recursos i fam: Les prediccions catastròfiques de Paul Ehrlich dels anys 60 van ser errònies. La producció d'aliments ha crescut més ràpid que la població i la desnutrició és un problema polític, no d'escassetat física de calories. L'enginy humà transforma materials comuns (com el silici) en recursos valuosos.

3. El cas a favor de la gent: Innovació i escala

L'argument central és que més persones generen més progrés:

• Idees que no s'esgoten: Els autors utilitzen el concepte d'innovació «no rival». Un descobriment (com una vacuna o una recepta) pot ser utilitzat per tothom sense desgastar-se. Com més persones hi hagi, més probabilitats hi ha que es descobreixin solucions per al càncer o noves energies netes.
• Economies d'escala: Molts serveis especialitzats (com hospitals oncològics o tecnologies nínxol) només són viables si hi ha una població prou gran per sostenir els costos fixos. Una població més gran tindria més capacitat per fer front a amenaces globals, com el desviament d'un asteroide o la neteja del carboni atmosfèric.

4. Ètica i llibertat reproductiva

• Més bé és millor: Des d'una perspectiva ètica, el llibre defensa que és millor que existeixin més vides bones que menys. No obstant això, subratllen que això mai ha de justificar la coacció.
• El fracàs del control estatal: Els autors demostren que les polítiques repressives (com la del fill únic a la Xina o les prohibicions de l'avortament a Romania) no han alterat les tendències de fecunditat a llarg termini de manera significativa; la gent acaba tenint el nombre de fills que desitja segons el seu context socioeconòmic.

5. Per què el mercat i la tecnologia no ho arreglaran sols

La depoblació no s'aturarà automàticament:

• Cost d'oportunitat: Tenir fills és més «car» avui no perquè tinguem menys diners, sinó perquè les alternatives (carreres professionals, oci, educació) són molt millors i més accessibles que en el passat.
• Ajudes econòmiques: S'ha demostrat que els subsidis governamentals o els xecs nadó tenen efectes molt limitats sobre la fecunditat total, ja que sovint només avancen el moment del naixement sense augmentar el nombre final de fills.
• Infertilitat i tecnologia: Les tecnologies com la FIV o els futurs úters artificials ajudaran les persones que volen tenir fills i no poden, però no faran que la gent vulgui tenir més fills dels que desitja.

Conclusió: Un canvi de visió necessari

Spears i Geruso conclouen que la humanitat hauria d'aspirar a estabilitzar la població. Això requeriria canvis socials radicals que fessin la criança molt més fàcil, justa i compartida per tota la societat, no només pels pares. El temps és crucial: Cada dècada que es retardi la recuperació de la natalitat cap al nivell de reemplaçament suposarà una població estabilitzada molt més petita en el futur. El llibre és una crida a iniciar una conversa compassiva i informada sobre com fer possible un futur on la humanitat continuï prosperant en nombre i benestar.

El contuberni

Architects of Terror: Paranoia, Conspiracy and Anti-Semitism in Franco’s Spain 

El llibre «Architects of Terror: Paranoia, Conspiracy and Anti-Semitism in Franco’s Spain» de Paul Preston analitza com la difusió de notícies falses i el mite d'una conspiració «judeo-masònica-bolxevic» (el contubernio) van ser fonamentals per justificar el cop d'estat de 1936 i la repressió posterior. Preston sosté que, tot i que la guerra es va lluitar per protegir els privilegis de les elits i revertir les reformes de la Segona República, es va presentar com una croada contra un enemic imaginari que amenaçava la civilització cristiana.

L'obra s'estructura a través d'estudis biogràfics de sis personatges clau que van propagar aquests mites o van executar els horrors que aquests justificaven:

1. Els Propagandistes del Mite

• Mauricio Carlavilla («El Policia»): Un agent encobert i corrupte que es va convertir en un exitós autor de best-sellers conspiranoics. Va recollir material que va servir de base per a la paranoia de Franco i Mola, i va arribar a publicar textos delirants que vinculaven el comunisme amb el satanisme i la «sodomia».
• Joan Tusquets («El Capellà»): Teòleg català que va dedicar la seva vida a «caçar» maçons, elaborant llistes massives de noms que més tard servirien com a infraestructura per a la repressió franquista. Va dirigir la secció judeo-masònica del servei d'intel·ligència militar de Franco i va difondre obres com Orígenes de la revolución española.
• José María Pemán («El Poeta»): Orador oficial dels rebels, aquest aristòcrata va utilitzar la seva retòrica per justificar la violència i la purga de la professió docent. Les seves obres, com el Poema de la bestia y del ángel, eren transcripcions líriques dels Protocols dels Savis de Sió.

2. Els Executors del Terror

• Emilio Mola («L'Assassí del Nord»): El cervell tècnic del cop d'estat i creient fervent en la conspiració mundial jueva. Va supervisar l'assassinat de desenes de milers de civils al nord, ordenant que la repressió fos extremadament violenta per «eliminar sense escrúpols» qualsevol que no pensés com ells.
• Gonzalo Queipo de Llano («El Psicòpata del Sud»): Va conquerir Sevilla i va governar Andalusia com un virrei, essent responsable de més de 40.000 morts. Va destacar per les seves emissions de ràdio diàries, on feia apologia de l'assassinat i la violació amb un llenguatge groller i sàdic.
• Gonzalo de Aguilera («El Missatger»): Un aristòcrata que exercia de guia per a la premsa estrangera. Justificava les atrocitats amb teories biològiques pseudocientífiques, afirmant que l'eliminació del proletariat era una forma d'higiene social necessària a causa de l'augment de població provocat per les clavegueres modernes.

3. El paper de Francisco Franco

Preston examina l'obsessió personal de Franco amb la maçoneria, alimentada per rancúnies familiars i la seva expulsió de logis on havia intentat ingressar. Franco va rebre subscripcions a butlletins anti-bolxevics de Ginebra que van consolidar la seva visió paranoica del món. Fins i tot després de la Segona Guerra Mundial, va continuar escrivint articles antisemites sota el pseudònim de «Jakim Boor».

Conclusió: La persistència de la mentida

El llibre conclou que aquestes idees no van morir amb la victòria de 1939 ni amb la derrota de l'Eix l'any 1945. El règim va fabricar un mite de benevolència cap als jueus per millorar la seva imatge internacional, mentre internament mantenia la seva hostilitat. Les mentides sobre la conspiració han sobreviscut en certs sectors de la dreta espanyola fins ben entrada la democràcia.

La màquina universal de Turing

Alan Turing: El hombre que sabía demasiado 

El llibre «Alan Turing: El hombre que sabía demasiado» de David Leavitt és una biografia que entrellaça la vida personal de Turing amb els seus descobriments científics revolucionaris que van donar lloc a l'era de la informàtica.

1. Infància i Formació: L'esperit de la màquina

Des de ben petit, Turing va mostrar un interès inusual pels números i la ciència, inventant paraules i qüestionant definicions matemàtiques imprecises. Un llibre infantil sobre biologia el va marcar profundament en suggerir que el cos humà funciona com una màquina, una idea que seria central en la seva obra posterior.

A l'escola Sherborne, va conèixer el seu primer gran amor, Christopher Morcom, un jove brillant amb qui compartia la passió per la ciència. La mort prematura de Morcom el 1930 va deixar Turing devastat i el va portar a investigar la relació entre el cos i l'esperit, esperant que la ment de Christopher hagués sobreviscut d'alguna manera.

2. La Màquina Universal i el Problema de la Decisió

Durant la seva estada al King's College de Cambridge, Turing es va enfrontar a l'Entscheidungsproblem (problema de la decisió) proposat per David Hilbert. El 1936, va publicar l'article «Números computables», on va introduir la «màquina a» (màquina de Turing).

• Innovació teòrica: Turing va proposar que un procés mecànic o algorisme es podia simular mitjançant una màquina que llegís i escrivís símbols en una cinta infinita.
• La Màquina Universal (U): El seu gran salt va ser concebre una màquina capaç d'imitar qualsevol altra màquina si se li proporcionava la seva «descripció estàndard». Aquest és el prototip del programari (software) i de l'ordinador modern.
• Resultat: Va demostrar que el problema de la decisió era insoluble, ja que no existeix cap algorisme que pugui determinar si qualsevol màquina de Turing s'aturarà o no.

3. Bletchley Park i el Codi Enigma

Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Turing es va unir al servei secret a Bletchley Park per desxifrar les comunicacions alemanyes.

• La Bomba: A partir de treballs previs polonesos, Turing va dissenyar una màquina molt més complexa i ràpida, la Bomba, capaç de simular el treball de trenta màquines Enigma simultàniament.
• Èxit: La seva capacitat per utilitzar la lògica i la geometria per contrarestar el tauler de connexions alemany va permetre desxifrar l'Enigma naval, un fet decisiu per a la victòria aliada al Pacífic i l'Atlàntic.

4. Intel·ligència Artificial i el Joc de la Imitació

Després de la guerra, Turing va treballar en el disseny de l'ACE (Automatic Computing Engine), un ordinador que volia que fos minimalista i basat en el programari. El 1950, va publicar el famós article sobre el «joc de la imitació» (Test de Turing).

• Pensament maquinal: Va proposar que si una màquina podia enganyar un interrogador fent-se passar per un humà en una conversa per teletip, llavors es podria considerar que la màquina «pensa».
• Aprenentatge: Turing creia que les màquines no havien de ser infal·libles per ser intel·ligents i va proposar educar-les mitjançant sistemes de plaer i dolor (recompenses i càstigs), similars als dels nens.

5. Persecució, Castració i Mort

La vida de Turing es va enfonsar el 1952 quan va ser detingut per «ultratge a la moral pública» arran d'una relació amb un jove anomenat Arnold Murray. En aquella època, l'homosexualitat era il·legal i Turing va ser considerat un perill per a la seguretat nacional.

• Castració química: Per evitar la presó, va acceptar sotmetre's a un tractament d'estrògens destinat a «curar-lo», el qual li va provocar efectes secundaris humiliants com el creixement de pits.
• El suïcidi: El 8 de juny de 1954, la seva governanta el va trobar mort al llit. Turing s'havia suïcidat mossegant una poma banyada en cianur, un gest que semblava una picada d'ullet tràgica a la pel·lícula Blancaneu, la seva preferida.

El llibre conclou que Turing va ser un home que, per la seva originalitat extrema i la seva marginació social, va poder fer els salts creatius que van transformar el món modern, però que va acabar sent destruït per la intolerància de la seva pròpia època.

No és bo que l'home estigui sol, també necessita els xips (2)

Focus: The ASML Way 

El llibre «Focus: The ASML Way» de Marc Hijink detalla l'ascens d'ASML, una empresa neerlandesa que va passar de ser una precària spin-off de Philips a convertir-se en l'empresa tecnològica més valuosa d'Europa i un monopoli indispensable en la fabricació de xips avançats.

1. Orígens i Supervivència (1984-1990)

ASML va néixer el 1984 com una empresa conjunta entre Philips i ASM International, començant en un edifici provisional amb només quaranta empleats i un pla de negoci que molts consideraven condemnat al fracàs. La tecnologia inicial es basava en el «Silicon Repeater» desenvolupat al NatLab de Philips, una màquina de litografia que projectava patrons de transistors en hòsties de silici. Durant els primers anys, l'empresa va estar a punt de fer fallida diverses vegades i va dependre de subsidis governamentals i de l'aposta arriscada de líders com Wim Troost i Gjalt Smit, que van instaurar una mentalitat de guanyador i un enfocament en el mercat de Silicon Valley.

2. El «Yin i Yang» del Lideratge

L'èxit d'ASML s'atribueix en gran part a la col·laboració de dues figures oposades que van liderar l'empresa durant dècades:

• Martin van den Brink: El geni tècnic i estratega que va estar des del primer dia. Conegut pel seu estil de gestió confrontat i la seva capacitat de focus absolut en els problemes tècnics més complexos, és considerat la consciència tecnològica de l'empresa.
• Peter Wennink: L'expert en finances i relacions públiques que va entrar com a comptable i va acabar sent el CEO. Wennink és la cara externa, capaç de gestionar les complexes relacions amb inversors, polítics i clients globals. Junts, van crear una cultura de «no brillantor sense fricció», on l'enginyeria i la realitat financera es complementaven.

3. La Construcció de l'Impossible: EUV i Immersió

El domini del mercat es va consolidar a través d'innovacions que la competència (Nikon i Canon) no va poder seguir:

• Litografia d'Immersió: Utilitzant una capa d'aigua entre la lent i l'hòstia per millorar la resolució, ASML va guanyar una quota de mercat massiva a principis dels 2000.
• EUV (Ultraviolat Extrem): El projecte més ambiciós de la història de la informàtica. ASML va trigar més de vint anys i milers de milions d'euros a desenvolupar màquines capaces de generar una llum que no existeix de forma natural a la Terra (mitjançant l'explosió de gotes de llanda amb làsers) per imprimir circuits a escala nanomètrica.
• Projecte Mosqueter: Per finançar aquest repte, Wennink va convèncer els seus principals clients (Intel, Samsung i TSMC) perquè invertissin directament en ASML, assegurant així el desenvolupament de l'EUV.

4. La Geopolítica i la «Cortina de Silici»

L'empresa va operar a l'ombra fins que el món es va adonar de la seva importància estratègica durant la pandèmia i la crisi de xips. ASML s'ha convertit en l'arma principal de la guerra tecnològica entre els EUA i la Xina.

• Sota pressió de l'administració nord-americana, el govern neerlandès ha restringit l'exportació de les màquines més avançades (EUV i algunes DUV) a la Xina, especialment al fabricant SMIC.
• Els EUA utilitzen la norma «de minimis» per controlar la tecnologia d'ASML que conté components nord-americans, col·locant Veldhoven enmig d'una lluita de superpotències.

5. Crisis de Creixement i Futur

L'empresa s'enfronta ara a reptes derivats del seu propi èxit:

• Explosió d'empleats: Ha passat de ser una empresa petita a un gegant de més de 42.000 empleats, cosa que dificulta mantenir la seva cultura original.
• Calamitats logístiques: El llibre descriu el caos del magatzem «5L» (anomenat «5-Hell» pels treballadors), que el 2021 va paralitzar la producció per errors de programari i mala planificació, demostrant que fins i tot els millors enginyers fallen en logística bàsica.
• High NA i Hyper NA: L'empresa ja treballa en la pròxima generació de màquines, encara més grans (com locomotores de vapor) i cares (400 milions d'euros), per mantenir viva la Llei de Moore.

En conclusió, ASML no només fabrica màquines; ha creat un ecosistema de proveïdors (com Zeiss i VDL) i clients que depenen totalment de la seva capacitat de mantenir el focus en la innovació radical, mentre navega per un món on la tecnologia s'ha convertit en l'eix del poder militar i econòmic.

PS. El delictòmetre o com la gravetat dels delictes augmenta.

PS. Cal que la IA sigui regulada. We must act now

Els que mouen els fils (sense que ningú se n'adoni) (17)

Building Value: The Business of Venture Capital 

Aquest llibre, "Building Value: The Business of Venture Capital" (2025) de Simon Barnes, ofereix una visió des de dins de la indústria del capital risc (VC), basada en els 25 anys d'experiència de l'autor i en els seus cursos de MBA. L'obra destaca que el finançament d'emprenedoria tracta més d'alinear interessos i comportaments que de simples números.

A continuació se'n presenta un resum exhaustiu estructurat pels eixos clau de l'obra:

1. Els fonaments de l'emprenedoria i el capital risc

• Les Valls de la Mort: Les start-ups necessiten capital per travessar els períodes on les despeses (R+D, personal, màrqueting) superen els ingressos. Moltes fallen no per falta d'idees, sinó perquè es queden sense efectiu abans d'arribar a la "Terra Promesa" de la rendibilitat.
• Parsimònia d'Actius: L'autor defensa l'habilitat d'utilitzar el mínim d'actius per assolir resultats. Els emprenedors han d'arribar tan lluny com puguin amb recursos propis abans de buscar inversió, ja que això millora les condicions de negociació.
• "Diners Plus" (Money Plus): El VC no és només diners; aporta credibilitat, xarxes de contactes i experiència. Una inversió d'un fons reputat actua com un "segell de legitimitat" que atrau clients, proveïdors i millors empleats (l'anomenat "halo de reputació").

2. El model de negoci del Capital Risc

• L'estructura de Societat Limitada (LPA): Els fons de VC solen ser associacions de 10 anys. Els primers 5 anys són el "període d'inversió" i els següents 5 el "període de gestió" per buscar la sortida.
• El model "2 i 20": Els gestors cobren una comissió de gestió anual (un 2%) i una participació en els beneficis anomenada "carried interest" (un 20%). Aquest incentiu només es paga un cop s'ha tornat tota la inversió inicial als socis (LPs).
• Assignació Dinàmica de Capital: Els VCs no inverteixen tot el capital d'un cop. Ho fan per etapes ("pro rata") per mitigar el risc, reservant fons per als guanyadors i deixant de finançar les empreses que no progressen segons el pla.

3. Selecció i avaluació d'oportunitats

• Escalabilitat: El criteri principal és que el model de negoci es pugui expandir sense augmentar proporcionalment els costos (per exemple, programari vs. consultoria).
• L'equip: Es busca una combinació d'expertesa en el sector i capacitat de gestió de projectes de creixement.
• Flux d'operacions (Deal Flow): El VC és un negoci de persones. Els inversors no esperen asseguts, sinó que busquen proactivament líders en sectors estratègics a través de la seva xarxa de "contactes calents".

4. L'art de la valoració i el Term Sheet

• Valoració com a Art: En etapes inicials, la valoració és subjectiva i depèn de l'oferta i la demanda del mercat. Només quan hi ha ingressos recurrents es poden aplicar mètodes financers tradicionals.
• Accions Preferents vs. Ordinàries: Els VCs gairebé mai compren accions ordinàries. Utilitzen accions preferents per protegir-se davant de la asimetria d'informació.
  • Double-dipping (Participatives): L'inversor recupera la seva inversió més interessos i, a més, participa en el repartiment segons el seu % d'equitat.
  • No participatives: L'inversor ha de triar entre recuperar el préstec/interessos O convertir-les en accions ordinàries.
• El Term Sheet: És un document no vinculant que defineix l'acord comercial. Inclou aspectes de control com els drets de veto del consell i les clàusules de permanència (vesting) per als fundadors.

5. El camí cap a la sortida (Exit)

• La necessitat de sortida: Com que els fons tenen una vida limitada, el VC ha de vendre la seva participació per retornar els diners als seus LPs.
• Tipus de sortides: La majoria són vendes industrials (M&A) a corporacions més grans que volen la tecnologia o els clients. Les sortides a borsa (IPO) es reserven per als casos d'èxit més massius.
• "Els morts vivents" (The Living Dead): Són empreses que sobreviuen però no creixen ni ofereixen una sortida, consumint temps de gestió sense generar retorn.
• Cascades de preferència: En el moment de la venda, es crea una jerarquia de pagament. Els últims inversors solen cobrar primer, i si el preu de venda és baix, els fundadors i empleats poden quedar-se sense res (estar "sota l'aigua").

El llibre conclou que, tot i que la tecnologia canvia, el model bàsic de finançar aventures arriscades a canvi de participar en l'èxit final s'ha mantingut des de l'època dels mercaders sumeris, i la clau continua sent la gestió de les relacions humanes durant el viatge.

Els que mouen els fils (sense que ningú se n'adoni) (16)

World Eaters: How Venture Capital is Cannibalizing the Economy 

Aquest és un resum del llibre "World Eaters: How Venture Capital is Cannibalizing the Economy" (2025), escrit per Catherine Bracy. L'obra sosté que el problema de la indústria tecnològica no resideix en les eines digitals en si, sinó en el sistema econòmic que les finança: el Capital Risc (VC).

L'autora argumenta que el model actual de VC ha passat de finançar innovacions arriscades a convertir-se en una monocultura que prioritza els guanys financers ràpids per sobre del valor social, destruint el mercat laboral, el dret a l'habitatge i l'essència de l'emprenedoria.

---

1. La Metodologia del VC: La "Llei de la Potència" i el Blitzscaling

El sistema de capital risc opera sota una lògica matemàtica coneguda com la llei de la potència (power law): una distribució on una petita minoria d'empreses (aproximadament el 6%) genera la gran majoria dels retorns (el 60%), mentre que la resta fracassa.

• La cerca del "Grand Slam": Els inversors no busquen empreses sòlides i sostenibles (que anomenen pejorativament "lifestyle companies"), sinó "unicorns" que puguin sortir a borsa amb valoracions de desenes de milers de milions.
• Blitzscaling (Creixement a qualsevol preu): Aquest mètode, popularitzat a Silicon Valley, prioritza la velocitat sobre l'eficiència. S’insta a les empreses a inundar el mercat i ignorar regulacions o queixes dels clients per aconseguir un monopoli abans que la competència pugui reaccionar.
• Uber com a paradigma: Bracy cita Uber com l'exemple perfecte de l'excés del VC: l'empresa va utilitzar milers de milions en subsidis per rebentar preus, va utilitzar programes il·legals com Greyball per enganyar els reguladors i va mantenir una cultura interna tòxica, tot per dominar el sector del transport.

2. Com el VC soscava l'emprenedoria: Casos d'estudi

El llibre detalla com molts fundadors són forçats a "mentir" en els seus pitches per encabir les seves idees en el motlle de creixement exponencial exigit pels inversors.

• El cas LocalData: Una startup rendible que ajudava els governs locals a digitalitzar dades de barris pobres. Malgrat el seu èxit, els VCs la van considerar massa petita i la van forçar a pivotar cap al sector immobiliari de luxe. Aquest canvi va allunyar l'empresa de la seva missió original i va acabar provocant el seu tancament.
• El cas Good Eggs: Una empresa de queviures sostenibles que va intentar aplicar una mentalitat de software (creixement ràpid i iteració constant) a un negoci logístic físic. Això va portar a una expansió prematura, la crema de milions de dòlars i l'acomiadament traumàtic de centenars de treballadors quan la realitat dels costos marginals del 90% (típics de l'alimentació) va xocar amb el model de VC.

3. L'erosió del treball i la diversitat

Bracy analitza com els models de negoci del VC han eliminat proteccions laborals consolidades des de l'època del New Deal.

• L'economia gig i la Proposició 22: L'autora descriu la batalla legal a Califòrnia on empreses com Uber i Lyft van gastar 200 milions de dòlars per aprovar una llei que els permetés seguir classificant els seus conductors com a contractistes independents, negant-los drets bàsics.
• La "força de treball a l'ombra" (TVCs): Grans empreses com Google tenen més treballadors temporals, venedors i contractistes (TVCs) que empleats fixos. Aquests treballadors cobren menys, no tenen beneficis i viuen en una precarietat constant.
• El biaix racial i de gènere: El VC és un món extremadament insular; només el 3% dels socis d'inversió són negres. Això fa que només l'1% del finançament vagi a fundadors negres, perpetuant una escletxa de riquesa racial estimada en 46.000 milions de dòlars als EUA.

4. La colonització del mercat de l'habitatge

El sector del Proptech (tecnologia immobiliària) ha permès la financerització massiva de les cases unifamiliars.

• Propietaris corporatius: Empreses com Mynd faciliten que grans fons d'inversió comprin milers de cases, convertint-se en "propietaris absents" que pugen els lloguers i descuren el manteniment.
• Models depredadors de "Lloguer amb opció a compra": Empreses com Divvy Homes prometen democratitzar la propietat, però el llibre exposa com sovint bloquegen els clients en preus de compra molt superiors als del mercat i desnonen aquells que no poden pagar, quedant-se amb la seva entrada i millores.
• Fraccionalització (Lofty AI): Models que utilitzen blockchain per vendre "trossos" de cases a petits inversors, alienant totalment el lloguer de qualsevol relació humana i posant en risc els estalvis de ciutadans poc informats.

5. El camí cap a la reforma: Alternatives i solucions

L'obra no és derrotista i proposa alternatives per a un ecosistema més saludable:

• Indie.vc i el finançament basat en ingressos: Bryce Roberts proposa un model on els inversors recuperen els seus diners mitjançant una part dels ingressos de l'empresa, sense forçar-la a vendre's o sortir a borsa.
• El Moviment de les "Zebres": En contrast amb els unicorns, les empreses "zebra" són reals (existeixen), busquen tant el benefici com el propòsit social, i creixen de forma sostenible i cooperativa.
• Reformes de governança: Ús de les Public Benefit Corporations (PBC), com Kickstarter, i el model de "propietat delegada" (steward-ownership), on els beneficis es reinverteixen en la missió en lloc de ser extrets per accionistes absents.
• Acció regulatòria: Bracy demana eliminar el buit legal del carried interest (que permet als gestors de fons pagar menys impostos), allargar els períodes de retenció d'accions després de les sortides a borsa per evitar el curtterminisme, i exigir més transparència i auditories als fons privats.

Conclusió: Bracy fa una crida als Limited Partners (els que posen els diners en els fons, com fons de pensions o universitats) perquè deixin de finançar el model extractiu actual i exigeixin un capitalisme que realment millori la vida de les persones en lloc de canibalitzar l'economia real.

PS. Segons l'obra de Catherine Bracy, la relació entre el Capital Risc (VC) i l'habitatge és profunda i sovint tòxica, ja que el VC ha transformat la llar —històricament el fonament de l'estabilitat de la classe mitjana— en un actiu financer altament especulatiu.

Aquesta relació es pot desglossar en quatre eixos principals:

1. La tecnologia com a facilitadora de Wall Street (Proptech)

Abans de la crisi del 2008, els grans fons d'inversió no compraven cases unifamiliars perquè era logísticament impossible gestionar milers de propietats disperses. El VC va finançar el sector Proptech (tecnologia immobiliària), creant el programari i les plataformes de dades necessàries per fer que aquest mercat fos escalable.

• Empreses com Mynd actuen com a plataformes que ajuden als inversors institucionals a trobar, comprar i gestionar propietats de lloguer de manera remota, extraient el màxim valor del llogater sense tenir una presència física al barri.

2. Models de "propietat" que són trampes de lloguer

El VC ha finançat models de negoci que utilitzen la retòrica de la "democratització" per emmascarar pràctiques extractives:

• Lloguer amb opció a compra (Rent-to-Own): Startups com Divvy Homes prometen ajudar la gent a accedir a la propietat, però sovint bloquegen els clients en preus de compra inflats (strike prices) que augmenten cada any. Si el mercat s'estanca o el client no pot pagar, l'empresa es queda amb l'entrada i les millores fetes a la casa, funcionant en realitat com un model de lloguer molt lucratiu i amb altes taxes de desnonament.
• Propietat fraccionada: Mitjançant el blockchain, empreses com Lofty AI permeten comprar "trossos" de cases. Això crea una alienació total entre el llogater i el propietari, ja que la llar passa a estar governada per centenars de micro-inversors anònims que poden votar sobre reparacions bàsiques a través d'una aplicació.

3. Exacerbació de la desigualtat racial

L'activitat dels inversors de VC i Wall Street es concentra desproporcionadament en comunitats de color que ja havien estat víctimes de la segregació històrica.

• A Atlanta, per exemple, l'activitat inversora va causar una caiguda de la propietat d'habitatge quatre vegades superior per als residents negres que per als blancs.
• Molts constructors ara venen promocions senceres de "cases d'inici" directament a fons institucionals (Built-for-rent), eliminant l'estoc d'habitatges que les famílies treballadores utilitzaven per començar a crear riquesa generacional.

4. La incompatibilitat del model de VC amb l'habitatge

L'habitatge és un sector que requereix temps i inversions de capital intensives, però el model de VC exigeix retorns ràpids i exponencials ("grand slams") en cicles de fons de 10 anys.

• Aquesta pressió obliga a les startups benintencionades a abandonar missions socials per centrar-se en el benefici pur. Un cas és Landed, que ajudava a treballadors essencials (com mestres) amb l'entrada de la casa, però els seus inversors la van pressionar per pivotar cap a models de corretatge més rendibles.
• El VC prefereix finançar empreses que porten eficiència al mercat sense afectar realment l'assequibilitat, prioritzant el creixement a qualsevol preu per sobre de la sostenibilitat de les comunitats.

En conclusió, Bracy argumenta que la incursió del VC en l'habitatge està "capgirant el somni americà", transformant un dret bàsic en un producte financer que extreu riquesa de la gent comuna per lliurar-la a una petita elit d'inversors.

Els algoritmes i la medicina

Bad Influence: How the Internet Hijacked Our Health

L'obra "Bad Influence: How the Internet Hijacked Our Health" (2026), de Deborah Cohen, és una investigació punyent sobre com les xarxes socials, els algoritmes i els influencers han transformat radicalment la nostra percepció de la salut, sovint prioritzant el consumisme i l'entreteniment per sobre de l'evidència científica.

1. El context: El col·lapse del sistema i l'auge del "prosumidor"

Cohen argumenta que la crisi de sistemes públics com el NHS britànic (amb llistes d'espera record i pèrdua de confiança) ha empès els pacients a buscar respostes a internet. Això ha creat l'efecte "prosumidor", on els pacients no només consumeixen informació, sinó que la creen i la comparteixen en comunitats digitals, desafiant l'autoritat tradicional dels metges. Aquest buit l'ha omplert el "complex industrial del benestar", un nexe entre farmàcia, tecnologia i suplements que monetitza cada aspecte de la vida diària.

2. Històries que emmalalteixen: Tics de TikTok i l'efecte nocebo

El llibre analitza com les xarxes poden propagar símptomes físics reals.

• Tics de TikTok: Durant la pandèmia, metges de tot el món van notar un augment sobtat de noies adolescents amb tics explosius que imitaven els dels influencers que miraven a la plataforma.
• L'efecte nocebo: Cohen explora com l'expectativa de patir un mal (alimentada per vídeos virals sobre efectes secundaris) pot generar símptomes reals en el cos, convertint les xarxes en una "fàbrica de testimonis" que amplifica l'ansietat per la salut.

3. La cursa dels fàrmacs miracles: L'era de l'Ozempic

L'Ozempic i altres fàrmacs GLP-1 s'han convertit en accessoris de luxe a Hollywood i TikTok, transformant medicaments per a la diabetis en productes de consum massiu per a la pèrdua de pes. L'autora denuncia com les farmacèutiques utilitzen "campanyes de conscienciació" (com la de Queen Latifah) per crear demanda de forma indirecta en països on la publicitat de medicaments amb recepta està prohibida.

4. L'odissea diagnòstica i les proves a domicili

Davant del sentiment de ser ignorades pels metges ("medical gaslighting"), moltes persones recorren a autotestos sense validesa científica.

• Bioresonància i IgG: Cohen exposa com empreses venen tests de cabell per detectar intoleràncies alimentàries basats en pseudociència que només generen pors innecessàries al menjar.
• Escaners de cos sencer: La moda dels MRI preventius (promoguts per Kim Kardashian) sovint porta a "cascades clíniques": la troballa d'ombres inofensives que desencadenen proves invasives, angoixa i despeses mil·lionàries sense salvar vides realment.

5. L'expansió del diagnòstic: TDAH i identitat

El llibre analitza com el TDAH s'ha convertit en un fenomen social a les xarxes, on trets de personalitat normals o reaccions a l'estrès es reetiqueten com a patologia. Influencers i clíniques privades (com la del Dr. Daniel Amen i els seus qüestionats escàners SPECT) monetitzen aquestes etiquetes, convertint el diagnòstic en una part central de l'identitat de l'individu i un mercat per a suplements i coaching.

6. La trampa de l'optimització i els wearables

Cohen examina la fal·làcia de "qui no mesura no millora".

• Monitors de glucosa (CGM): Influencers com la Glucose Goddess o Andrew Huberman promouen l'ús de sensors per a persones sanes, creant una obsessió per les "punxes" de sucre que pot derivar en trastorns alimentaris.
• Anells i rellotges intel·ligents: Mesuren dades que sovint els usuaris no saben interpretar, generant una "misèria competitiva" o problemes com l'ortosòmnia (ansietat per aconseguir la puntuació perfecta de son).

7. Salut reproductiva i desconfiança hormonal

L'autora detalla dos moviments oposats:

• #offthepill: Una onada de desconfiança cap als anticonceptius hormonals impulsada per històries de pèrdua de libido i depressió, sovint substituïts per aplicacions de fertilitat (com Daysy) que han estat acusades de promocionar una eficàcia exagerada basada en "ciència brossa".
• DIY i accés: Des del trencament de Roe v. Wade als EUA, les xarxes han servit per ensenyar a les dones des de com extreure's el DIU a casa fins a com accedir a píndoles abortives de forma segura.

8. L'elixir de la joventut: TRT, menopausa i longevitat

• Hormones per a homes i dones: El llibre critica la medicalització de l'envelliment, des de la promoció de la testosterona (TRT) per a la "manopausa" fins a les dosis elevades d'estrògens per a la menopausa defensades per figures com la Dra. Louise Newson.
• Biohacking: Cohen analitza els casos de multimilionaris com Bryan Johnson, que gasta 2 milions de dòlars l'any per "no morir", i podcasters que venen protocols de suplements i drogues com la rapamicina o la metformina sense evidència sòlida en humans.

Conclusió: El jo mercantilitzat

L'obra conclou que estem vivint un experiment global de salut pública on el jo ha esdevingut una mercaderia. Cohen fa una crida a millorar l'alfabetització digital, exigir transparència a les plataformes sobre les seves dades i recuperar una medicina basada en el contacte humà i l'evidència, no en l'algoritme.

Les clavagueres de l'estat (2)

The Deep State: The Fall of the Constitution and the Rise of a Shadow Government

L'obra "The Deep State: The Fall of the Constitution and the Rise of a Shadow Government" (2015), escrita per Mike Lofgren, és una anàlisi crítica del que l'autor defineix com un "estat profund" que governa els Estats Units al marge del consentiment dels ciutadans. Lofgren, que va treballar durant 28 anys com a analista de pressupostos de defensa al Capitoli, utilitza la seva experiència interna per descriure com una xarxa d'institucions públiques i privades ha segrestat la democràcia nord-americana.

1. Què és l'Estat Profund?

L'Estat Profund no és una conspiració secreta, sinó una associació híbrida d'elements clau del govern i parts de les altes finances i la indústria. Aquesta estructura és capaç de governar els Estats Units amb una referència molt limitada als resultats electorals.

• Components governamentals: El Departament de Defensa, el Departament d'Estat, Seguretat Nacional, la CIA, el Departament de Justícia i el Tresor. També inclou certs jutges i una facció del Congrés (els líders i membres dels comitès d'intel·ligència i defensa).
• Components privats: El complex militar-industrial, Wall Street (que subministra els diners) i Silicon Valley (del qual depenen les agències d'espionatge per a la tecnologia i la infraestructura de vigilància).

2. "Beltwayland": L'ecologia del poder

Lofgren descriu Washington D.C. com una "ciutat imperial" amb una cultura pròpia, aïllada de la realitat de la resta del país.

• Cultura de l'aparença: Els operadors del poder viuen en barris rics com McLean o Potomac, on les "McMansions" són símbols d'aquest nou estament privilegiat que viu de les contractacions públiques.
• Militarització: La ciutat ha esdevingut un poble de guarnició, on la presència militar i els contractistes de defensa són a tot arreu, normalitzant la guerra perpètua.

3. Evolució històrica i ideològica

L'Estat Profund no va néixer de cop, sinó que va evolucionar per diverses fites:

• L'era nuclear: El projecte de la bomba atòmica va introduir la cultura del secretisme extrem i els pressupostos sense rendició de comptes.
• El Memoràndum Powell (1971): Va ser el pla de batalla per a la contrarevolució corporativa que va portar al neoliberalisme, la desregulació de Wall Street i la privatització de serveis governamentals.
• El 9/11: Va accelerar la militarització de la política exterior i la creació d'un aparell de vigilància massiva (la "Panòptica americana").

4. El "Nexus del Caix": Diners i política

L'autor argumenta que les eleccions han esdevingut un teatre de marionetes.

• Plutocràcia: Els interessos de les elits econòmiques tenen més impacte en les lleis que les preferències de la majoria dels ciutadans.
• Bipartidisme real: Malgrat la retòrica partidista, hi ha una continuïtat absoluta en les polítiques de seguretat nacional i economia entre les administracions Bush i Obama. Segons l'autor, els polítics es converteixen en "venedors" de marques, com si venguessin refrescos.

5. Injustícia desigual i vigilància

Lofgren denuncia un sistema legal de dos nivells:

• Massa grans per anar a la presó: Els executius de Wall Street que van causar la crisi del 2008 van ser rescatats amb diners públics i mai processats penalment.
• Justícia per a la resta: Mentre els bancs tenen impunitat, els ciutadans corrents s'enfronten a una policia militaritzada i a la taxa d'empresonament més alta del món. Whistleblowers com Thomas Drake són perseguits mentre generals com Petraeus reben tractes de favor malgrat cometre delictes similars.
• Vigilància massiva: La NSA i Silicon Valley col·laboren per recollir dades de forma indiscriminada, una addicció que vulnera la Constitució.

6. La Paradoxa Social

Lofgren assenyala la contradicció entre un govern que té recursos il·limitats per a la guerra i la vigilància, però actua com una "nació pobra" quan es tracta de mantenir les seves pròpies infraestructures o la salut dels seus ciutadans. Els indicadors de desenvolupament humà (com l'esperança de vida) estan caient en comparació amb altres països desenvolupats.

7. Propostes de reforma

El llibre conclou amb un decàleg de reformes per aturar la decadència:

1. Eliminar els diners privats de les eleccions mitjançant el finançament públic.
2. Reduir la mida del complex militar i d'intel·ligència, tancant bases a l'estranger.
3. Sortir de l'Orient Mitjà, ja que les intervencions només creen més enemics.
4. Invertir el "dividend de la pau" en infraestructures domèstiques.
5. Restaurar les lleis antitrust i reformar la política fiscal per evitar l'evasió d'impostos de les grans empreses.
6. Adoptar un sistema sanitari de pagador únic per ser més eficients.
7. Abolir l'estatus de personalitat jurídica de les corporacions.

L'autor sosté que el sistema no és sostenible i que el canvi només vindrà quan la ciutadania es deslliuri dels mites ideològics i les pors que l'estat profund utilitza per mantenir el control. 

L'imperi del periodisme

Bonfire of the Murdochs 

L'obra "Bonfire of the Murdochs" (2026), de Gabriel Sherman, és una crònica exhaustiva i mordaç de la dinastia Murdoch, que detalla com la cerca obsessiva de Rupert Murdoch per consolidar el seu llegat a través del seu primogènit, Lachlan, va acabar destruint la unitat de la seva família. A través d'una lent "shakespeariana", el llibre narra l'ascens, el domini i el col·lapse intern de l'imperi mediàtic més poderós del món.

1. Els fonaments: L'herència de Keith Murdoch

El llibre traça l'ambició de Rupert fins al seu pare, Keith Murdoch, un corresponsal de guerra australià que va aprendre el poder del sensacionalisme a Londres. Keith va ensenyar a Rupert dues lliçons vitals: les regles estan per trencar-les i els diaris són poder. Després de la mort sobtada de Keith el 1952, Rupert es va veure obligat a demostrar la seva vàlua, començant amb un petit diari a Adelaide. Aquesta necessitat de superar l'ombra del seu pare el va impulsar a una expansió agressiva sota el lema "expandir-se o morir".

2. La conquesta global: Fleet Street i els EUA

Murdoch va revolucionar el periodisme amb una barreja de sexe, escàndols i política de dretes:

• Londres: Va adquirir el News of the World mitjançant la traïció a la família Carr i va rellançar The Sun com un tabloide rauca, introduint les famoses "noies de la Pàgina 3". El 1986, va aixafar els sindicats de mestres d'impremta en la brutal batalla de Wapping, fet que va disparar el valor de les seves propietats al Regne Unit.
• EUA: Va envair el mercat nord-americà comprant el New York Post i utilitzant-lo per influir en la política local (ajudant a triar l'alcalde Ed Koch). Per entrar a la televisió, Murdoch va renunciar a la seva nacionalitat australiana i es va fer ciutadà nord-americà el 1985, creant la xarxa Fox i el canal Fox News.

3. La cultura de l'imperi: El mètode Murdoch

El llibre descriu News Corp no com una empresa normal, sinó com una cort reial on Murdoch exercia el "terror telefònic" i exigia una "obediència anticipada" dels seus executius. Murdoch fomentava una lluita darwiniana entre els seus fills —Prudence, Elisabeth, Lachlan i James— per veure qui era més apte per succeir-lo. Els esmorzars familiars eren sessions de crítica de diaris i les vacances a Aspen acabaven en competicions físiques ferotges.

4. Dones, divorcis i el "Trust" familiar

Les tensions familiars es van articular al voltant dels matrimonis de Rupert:

• Anna Murdoch: Durant 31 anys va intentar civilitzar Rupert. El seu divorci el 1999 va ser clau perquè va sacrificar diners a canvi de protegir l'herència dels seus tres fills, assegurant-los vots igualitaris en el "trust" familiar.
• Wendi Deng: El seu matrimoni va sacsejar la dinastia. Wendi va lluitar ferotgement perquè les seves filles, Chloe i Grace, tinguessin drets de vot, fet que va provocar una revolta dels fills adults. Finalment, Rupert va cedir i les va fer iguals financerament, però sense poder polític en l'empresa.

5. Escàndols i l'era de la "Veritat Alternativa"

L'imperi va afrontar dues crisis existencials:

• Escàndol de les escoltes (2011): El descobriment que el News of the World havia punxat el telèfon d'una nena assassinada, Milly Dowler, va forçar el tancament del diari. James Murdoch va quedar tacat per l'escàndol, mentre Rupert apareixia davant el Parlament declarant que era el dia "més humil" de la seva vida.
• Fox News i Trump: Sota la direcció de Roger Ailes, Fox News es va convertir en una màquina de propaganda que va crear la presidència de Donald Trump. Malgrat que Rupert personalment detestava Trump, el va utilitzar per obtenir rèdits econòmics i influència política. L'escàndol de les màquines de votació Dominion (que va costar 787 milions de dòlars) va exposar com Fox va mentir sobre el robatori de les eleccions de 2020 per protegir l'audiència.

6. El col·lapse: "Project Family Harmony"

Amb més de 90 anys, Rupert va decidir apostar-ho tot per Lachlan, a qui veia com l'únic fill que mantindria l'orientació de dretes de l'imperi. Després de vendre els actius d'entreteniment a Disney el 2017 (fent rics els seus fills però fragmentant l'empresa), Rupert va llançar el "Project Family Harmony": un pla secret per canviar les regles del "trust" i donar el control permanent a Lachlan, al·legant que una deriva cap al centre impulsada pels altres fills destruiria el valor econòmic del negoci.

7. El judici de Nevada i l'acord final

El 2024, la família es va enfrontar als tribunals de Reno, Nevada. James, Liz i Prue (els "Fills Objectors") van lluitar per mantenir el seu poder de vot. Encara que Rupert va intentar manipular-los emocionalment, els germans es van unir contra el seu pare. El comissionat Gorman va donar la raó als fills inicialment, qualificant el pla de Rupert de "xerrada acuradament orquestrada" per motius polítics.

Epíleg: El setembre de 2025, es va arribar a un acord extrajudicial: James, Liz i Prue van renunciar als seus drets de vot a canvi de 1.100 milions de dòlars cadascun. Lachlan va rebre "el regne" (News Corp i Fox Corp), però els altres germans van obtenir la llibertat. Rupert, a punt de complir 95 anys, es va quedar pràcticament sol, exercint el poder d'un imperi cada cop més vulnerable mentre els seus fills feien vides separades arreu del món.

Les clavegueres del periodisme

El Director: Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo 

El llibre "El Director: Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo" (2019), escrit per David Jiménez, és un relat autobiogràfic i una crònica mordaç sobre les "clavegueres" del periodisme i el poder a Espanya. Jiménez, que va ser reporter de guerra i corresponsal a l'Àsia durant dues dècades, narra el seu convuls any (2015-2016) al capdavant del diari El Mundo.

1. El retorn de l' "improbable" director

Jiménez es trobava a Harvard amb una beca Nieman quan va rebre l'oferta de dirigir el diari on havia començat com a becari. Va ser escollit per "El Cardenal" (Antonio Fernández-Galiano, president de la companyia) i l'executiu conegut com "Silicon Valley" per dur a terme una "revolució" digital i regenerar el diari, ja que era vist com algú lliure de les faccions i deutes de la redacció de Madrid.

2. Una redacció en descomposició

En arribar, Jiménez es troba amb una redacció desmoralitzada per anys de retallades (EREs), pèrdua d'ingressos i guerres de poder internes. Identifica diversos grups:

• "Los Nobles": La vella guàrdia de la secció de Nacional, acostumada a moure els fils de la política i el diari, i que veu amb escepticisme a un director sense contactes a la capital.
• "El Club de los Poetas Muertos": Una generació de periodistes talentosos al voltant dels 40 anys, sovint desaprofitats en tasques burocràtiques.
• "Las Secres": Les secretàries veteranes que actuen com a divan i memòria viva de la casa.

L'autor descriu una cultura on sovint era més important "treballar-se el despatx" que aconseguir l'exclusiva.

3. El Triunvirat del Poder: "Los Acuerdos"

Un dels temes centrals és la denúncia de "Los Acuerdos": pactes opacs entre les grans empreses de l'IBEX 35, el Govern i els mitjans de comunicació.

• Submissió econòmica: Jiménez descobreix que determinades empreses (Telefónica, Santander, El Corte Inglés) són pràcticament "intocables" a canvi de publicitat i patrocinis que salven els comptes de resultats.
• Pressions polítiques: El llibre detalla el setge del Govern del PP de Mariano Rajoy, executat a través de Carmen Martínez Castro (la seua secretària de comunicació), que exigia cessaments de periodistes i cobertures favorables.
• El paper de "El Cardenal": Jiménez retrata el president de la seua empresa com un mestre de la intriga que prioritzava la seua xarxa d'influència personal i la supervivència financera per sobre de la independència periodística.

4. Grans conflictes i el trencament

La relació entre el director i l'empresa es trenca a causa de diverses investigacions periodístiques:

• El cas Bárcenas: Jiménez decideix obrir amb la confessió de Bárcenas que implicava directament a Rajoy el mateix dia que el president visitava un acte de l'empresa, causant la fúria de "El Cardenal".
• L'escàndol de César Alierta: "El Cardenal" va arribar a ordenar parar les màquines de la impremta per intentar eliminar el nom del nebot del llavors president de Telefónica d'una informació comprometedora.
• La dimissió de José Manuel Soria: Jiménez publica que el ministre tenia una societat en un paradís fiscal (Jersey) sense consultar prèviament als directius, per evitar que aquests poguessin avisar al seu "amic" ministre.
• Els missatges dels Reis: El diari acaba recollint els polèmics missatges de suport de la Reina Letícia a Javier López Madrid ("compi yogui"), tot i que inicialment Jiménez va dubtar per respecte a la privacitat si no hi havia delicte.

5. El col·lapse final: Vaga i ERE

La tensió arriba al seu màxim amb la proposta de la companyia d'acomiadar un terç de la plantilla. Jiménez intenta sense èxit que les retallades afectin també a l'estructura directiva ("El Cortijo"). Això culmina en la primera vaga de la història que aconsegueix que el diari no surti al carrer. L'autor es queda sol intentant salvar el projecte digital mentre el seu número dos i altres directius l'abandonen o conspiren per substituir-lo.

6. Epíleg: La clàusula de consciència

Després de ser acomiadat via confidencials, Jiménez es nega a acceptar una indemnització milionària a canvi del seu silenci. Denuncia a l'empresa acollint-se a la clàusula de consciència, sent el primer director a fer-ho per defensar la independència editorial. Finalment, arriba a un acord judicial on l'empresa reconeix l'acomiadament improcedent i es garanteix la seua llibertat d'expressió per explicar la seua història.

En conclusió, el llibre és un retrat de com el periodisme tradicional a Espanya va perdre la seva funció de contrapoder per convertir-se en un actor més d'un sistema basat en el bescanvi de favors, amb Jiménez reivindicant un retorn a l'ofici de reporter com a única via de salvació.

Les clavegueres de l'estat

Les clavegueres de l’estat: Guerra bruta i corrupció a Espanya 

L’obra "Les clavegueres de l’estat: Guerra bruta i corrupció a Espanya" (2018), escrita per Jaume Grau, és una investigació exhaustiva que detalla l’existència d’una estructura opaca i il·legal dins les institucions de l’Estat espanyol, especialment el Ministeri de l’Interior, utilitzada per perseguir adversaris polítics i protegir interessos privats.

A continuació se’n presenta un resum detallat estructurat pels eixos temàtics del llibre:

1. El concepte i la gènesi històrica

Grau defineix les "clavegueres" no com un grup d’agents secrets a l’estil James Bond, sinó com un món paral·lel sense regles on l’opacitat permet l’extorsió, el xantatge i la fabricació d’informes falsos.

• Orígens internacionals: El llibre traça una línia des de l’espionatge a l’antiga Xina (Sunzi) fins a la creació de l’Estat policial modern per part de Joseph Fouché a la França napoleònica. També analitza paral·lels moderns com la lògia P2 a Itàlia o el "cabinet noir" a França.
• L'herència franquista: A Espanya, les clavegueres actuals són hereves directes de la Brigada Político-Social (BPS) del franquisme, entrenada per la Gestapo. El llibre subratlla la continuïtat de comandaments que, lluny de ser depurats, van ascendir en democràcia (com Roberto Conesa o Billy el Niño) i van transmetre els seus mètodes a noves generacions de policies.

2. Protagonistes i l' "Oficina Sinistra"

L'obra identifica una estructura coneguda internament com l'"oficina sinistra", situada al carrer Rafael Calvo de Madrid, des d'on s'elaboraven informes per atacar enemics o defensar afins al grup. Els noms clau inclouen:

• José Manuel Villarejo: Descrit com la personificació de la claveguera, un comissari que compaginava la feina policial amb un imperi empresarial de 17 milions d'euros dedicat al xantatge i la manipulació.
• Eugenio Pino: Com a Director Adjunt Operatiu (DAO), va ser el màxim responsable de la "brigada política" i la creació de la Brigada de Revisió de Casos.
• Marcelino Martín Blas: Cap d'Afers Interns, inicialment part de l'operatiu, el seu enfrontament amb Villarejo el 2014 ("guerra de comissaris") va permetre que molts draps bruts sortissin a la llum.

3. L'Operació Catalunya

És el nucli central del llibre, descrivint una estratègia sistemàtica per destruir el moviment independentista mitjançant la "política criminal".

• El mètode: Es basava en realitzar investigacions prospectives il·legals, fabricar esborranys policials sense signatura i filtrar-los a mitjans de comunicació (com El Mundo) en moments electorals clau.
• Casos destacats:
  • El dinar de La Camarga (2010): La gravació entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez va ser la gènesi de moltes investigacions sobre la família Pujol.
  • Xavier Trias (2014): La fabricació d'un informe fals sobre un compte inexistent a Suïssa just abans de la consulta del 9-N. L'Estat va arribar a pagar 1,5 milions d'euros a un confident per aquesta informació falsa.
  • Operació Andorra: Les pressions i xantatges als propietaris de la Banca Privada d'Andorra (BPA) perquè facilitessin dades de líders catalans, sota l'amenaça de fer morir el banc (com finalment va passar via FinCEN).

4. Atacs a Podemos i la "Nova Esquerra"

A part de l'independentisme, les clavegueres van actuar per impedir un govern d'esquerres a Espanya.

• Informe PISA (Pablo Iglesias S.A.): Un document apòcrif i "nyap" que acusava Podemos de finançament il·legal per part de l'Iran i Veneçuela, filtrat just abans de la constitució del Congrés el 2016.
• Manos Limpias: El sindicat d'ultradreta actuava com a braç executor per judicialitzar els informes falsos fabricats pel Ministeri de l'Interior.

5. El paper de la Justícia i els Mitjans

Grau és molt crític amb la complicitat de certs sectors:

• Magistrats i Fiscals: El llibre detalla com l'entramat de Villarejo tenia en nòmina magistrats del Suprem i fiscals a través de l'empresa Schola Iuris. A més, destaca la "celeritat" de la justícia en casos contra el sobiranisme davant la lentitud en casos de corrupció del PP.
• Periodistes col·laboradors: S'assenyala periodistes com Eduardo Inda o Esteban Urreiztieta com a receptors habituals d'informes falsos de la cúpula policial per generar escàndols mediàtics.

6. L'Estat post 1 d'Octubre

El llibre conclou analitzant com, arran del referèndum del 2017, les clavegueres van ser parcialment suplantades per la repressió oberta de l'Estat (aplicació del 155 i detencions). També denuncia els intents de desprestigiar els Mossos d'Esquadra després dels atemptats de la Rambla mitjançant filtracions falses de la CIA a El Periódico i la polèmica sobre l'imam de Ripoll i el seu vincle amb el CNI.

En resum, Jaume Grau ens adverteix que la "claveguera no mor mai" perquè ha servit a tots els governs de la democràcia per combatre els seus enemics polítics al marge de la llei.

James Cowie