Els presidents i els principis de la reforma sanitària

Whiplash: From the Battle for Obamacare to the War on Science 

El llibre «Whiplash: From the Battle for Obamacare to the War on Science» (2026), de David Blumenthal i James A. Morone, és una crònica política i social sobre com la salut va passar de ser una qüestió perifèrica a ocupar el centre de la discòrdia i les guerres culturals als Estats Units. El títol, Whiplash (fuetada cervical), descriu el moviment brusc i contradictori del país sota tres presidències radicalment diferents que van empènyer la nació cap a direccions oposades en qüestions d'identitat, ciència i benestar.

Aquest és un resum detallat de les tesis i les etapes clau de l'obra:

1. La Tesi Central: La salut com a mirall de la identitat

Els autors sostenen que la batalla per la salut no ha estat només una discussió tècnica sobre assegurances o virus, sinó una guerra per la pròpia identitat americana. Mentre Obama representava una visió multicultural i cosmopolita, Trump va canalitzar el ressentiment d'una Amèrica que se sentia desplaçada, i Biden va intentar recuperar el pragmatisme de l'estat del benestar en un entorn fracturat. En aquest procés, la salut pública —abans situada per sobre de la refussa política— es va convertir en part del conflicte entre el respecte per la ciència i el menyspreu cap a l'«estat profund».

2. L'Era Barack Obama: La fi de la "Guerra dels Cent Anys"

• La fita de l'ACA: Obama va ignorar els avisos de no tocar la reforma sanitària i va apostar el seu capital polític per aprovar l'Affordable Care Act (ACA). Malgrat les seves imperfeccions, l'obra argumenta que l'ACA va posar fi a un segle d'intents fallits per establir una base de cobertura universal.
• Motivació personal: El compromís d'Obama estava arrelat en la memòria de la seva mare morint de càncer mentre lluitava contra la burocràcia de les assegurances.
• Fracassos i èxits tècnics: El llançament de la web HealthCare.gov va ser un desastre ("ferida autoinfligida") que gairebé enfonsa la reforma, però es va salvar gràcies a una «onada tecnològica» (tech surge) que va demostrar com el govern pot reclutar talent privat per resoldre crisis crítiques.
• La reacció del Tea Party: L'ACA va desencadenar una oposició ferotge basada en mites com els «panells de la mort» i un undertow d'animositat racial cap al primer president negre.

3. L'Era Donald Trump: Del "Repeal and Replace" a la Guerra contra la Ciència

• L'intent de derogació: Trump va prometre una reforma "millor per a tothom", però la realitat va ser un intent caòtic de derogar l'ACA que va fracassar al Senat pel famós vot de John McCain. Irònicament, els atacs republicans van acabar fent l'ACA més popular entre el públic.
• COVID-19 i contradicció: La gestió de la pandèmia va oscil·lar entre la negació inicial i l'èxit brillant de l'Operation Warp Speed. Trump va demostrar que trencant les regles burocràtiques i col·laborant amb el sector privat es podia aconseguir una vacuna en un temps rècord.
• Politització de la salut pública: Trump va llançar la ciència a les guerres culturals, qüestionant els experts com el Dr. Fauci, atacant l'ús de mascaretes i alimentant la desconfiança cap a les institucions científiques entre els seus seguidors.

4. L'Era Joe Biden: La guerra efímera contra la pobresa

• L'esforç bèl·lic de vacunació: Biden va entrar amb un pla d'atac "en temps de guerra", centrat a posar "jabs" (vacunes) als braços de manera massiva i ràpida.
• Èxit social sense precedents: A través de l'American Rescue Plan (ARP), la seva administració va dur a terme la campanya contra la pobresa més efectiva des del New Deal, aconseguint la reducció de la pobresa infantil més gran de la història dels EUA (un 44% en sis mesos).
• Limitacions i retrocessos: Quan els programes de pandèmia van caducar, les taxes de pobresa van tornar a pujar, però el llibre sosté que Biden va oferir un nou manual per a futures reformes.
• Mandats i resistència: La decisió de Biden d'imposar mandats de vacunació va salvar vides però va exacerbar la fractura política, convertint l'estatut vacunal en un marcador d'identitat partidista.

5. Conclusions i lliçons per al futur

El llibre culmina amb reflexions sobre com protegir la nació de futures pandèmies:

1. Lideratge presidencial indispensable: Només el focus i la implicació directa del president poden mobilitzar tota la maquinària de l'estat i el sector privat davant una crisi.
2. La necessitat d'un "Playbook" de biodefensa: Els EUA tenen plans per a atacs nuclears o terroristes, però els protocols per a amenaces biològiques són arcaics o inexistents.
3. Tornar a separar ciència i política: El repte més gran és restaurar la confiança en la ciència, que ha estat atrapada en la divisió entre el "respecte per l'expertesa" (estats blaus) i la "lluita per la llibertat contra la tirania" (estats vermells).

L'obra acaba advertint que la nació segueix sent vulnerable; els microbis es mouen més ràpid que la política i, fins que els líders no s'uneixin per protegir el bé comú per sobre de les identitats partidistes, el país seguirà patint la "fuetada" del canvi sobtat.

Ètica de la IA

 As If Human: Ethics and Artificial Intelligence

El llibre «As If Human: Ethics and Artificial Intelligence» (2024), escrit per Nigel Shadbolt i Roger Hampson, sosté que el món necessita urgentment un marc ètic per a la intel·ligència artificial (IA) basat a jutjar les màquines «com si fossin humanes». Aquesta premissa no implica que les IA siguin realment humanes o tinguin sentit, sinó que se les ha de subjectar als mateixos estàndards morals que aplicaríem a una persona.

Aquest és un resum exhaustiu i detallat de les tesis i anàlisis de l'obra:

1. El concepte «Com si» (As If) i la normalització

• Origen del mètode: Els autors s'inspiren en la «normalització» de l'atenció sanitària dels anys 80, on es tractava pacients amb grans discapacitats (com l'exemple del jove «John») procurant oferir-los una vida el més ordinària possible, actuant «com si» tinguessin capacitats estàndard per garantir la seva dignitat.
• Agnosticisme pràctic: De la mateixa manera que no cal entendre tota la biologia de John per saber que mereix amics i privadesa, els autors argumenten que podem jutjar els resultats ètics d'un algoritme sense haver de desxifrar cada línia de codi o cada connexió d'una xarxa neural.
• Agència moral delegada: Atès que les màquines prenen decisions independents de forma creixent, hem de tractar-les com a agents morals en la pràctica, encara que la responsabilitat última segueixi sent dels humans que les han creat i desplegat.

2. Què és la IA i la il·lusió de la consciència

• Evolució tecnològica: El llibre diferencia entre els sistemes basats en regles (caixes blanques i transparents) i el machine learning modern, que sovint actua com una «caixa negra» opaca on no sabem exactament per què s'ha pres una decisió.
• El mite de la sentència: Els autors són escèptics davant les afirmacions que les IA són sentents; argumenten que un chatbot que diu tenir por a ser apagat és una simulació de dolor, no dolor real, ja que les màquines no tenen un sistema nerviós ni una biologia que "encarni" el sofriment.
• La superació del test de Turing: Argumenten que aquest test és obsolet perquè les IA ja poden enganyar els humans fàcilment. Proposen, en canvi, «tests de Turing inversos» per detectar si una IA encarna valors respectuosos i diu la veritat.

3. Les virtuts a la màquina: operables i inoperables

Els autors apliquen l'ètica de la virtut per determinar quines qualitats humanes poden ser embolicades (simulades amb èxit en el comportament) per una IA:

• Virtuts operables: Són aquelles que una IA pot executar mitjançant regles o aprenentatge estadístic, com la prudència (no esborrar un fitxer sense preguntar), la justícia/equitat (no discriminar en una assegurança) i l'autocontrol (seguir principis sense fatiga moral).
• Virtuts inoperables: Qualitats que requereixen sentència o por a la mort, com el coratge (una màquina no pot ser valenta perquè no pot morir), la benevolència real o la misericòrdia (que implica una comprensió empàtica de la vulnerabilitat humana).
• IA Respectuosa: La virtut principal que hem d'exigir a les màquines és el respecte pels humans, tractant-nos amb la dignitat que mereixem com a éssers biològics.

4. Privadesa, poder i les «set cares» de Google

• Crítica a la vigilància: Els autors discuteixen la idea que les màquines ens "espiïn". Argumenten que una màquina mirant-nos no és una violació de privadesa en si mateixa (com una paret no ens espia), sinó que la violació es produeix quan les dades permeten que un altre humà ens jutgi o ens manipuli.
• Asimetria d'informació: Analitzen entitats com Google des de set perspectives (com a màquina, corporació, activitat, IA, etc.) per mostrar com el control de la informació es tradueix en un poder tou que dissenya el nostre comportament.
• Solucions: Proposen arquitectures descentralitzades com el projecte Solid de Tim Berners-Lee o eines com l'app X-ray per fer visibles els fluxos de dades i retornar el control a l'individu.

5. Màquines Socials i el Futur

• Màquines Socials: Defineixen entitats com la Viquipèdia com a "màquines socials" on humans i algoritmes col·laboren per crear una intel·ligència col·lectiva que ha de ser governada èticament.
• El dret a ser escoltat: S'adhereixen a la tesi de John Tasioulas segons la qual en decisions crítiques (com judicis o diagnòstics de vida o mort) els humans tenim el dret moral a una decisió humana que inclogui empatia i misericòrdia, elements que una IA no pot oferir.
• Augment del cervell: Adverteixen que la IA ja està canviant la nostra ment, alterant com recordem (confiem en Google en lloc de la memòria) i com ens percebem a través de les xarxes socials.

6. Conclusió: Els set «Proverbis» per al futur

El llibre culmina amb set principis fonamentals per a una convivència ètica amb la IA:

1. Una cosa ha de dir què és i ser el que diu.
2. Les IA han de mostrar respecte per als éssers humans.
3. Les IA només són ètiques si encarnen els millors valors humans.
4. Les IA han de ser transparents i rendir comptes als humans.
5. Els humans tenen dret a ser jutjats per humans si així ho desitgen.
6. Les decisions que afecten molts humans han d'implicar molts humans.
7. El futur de la humanitat no s'ha de decidir en privat per interessos creats.

El retorn del Leviatan

The Return of the State: And Why It Is Essential for Our Health, Wealth and Happiness 

El llibre «The Return of the State: And Why It Is Essential for Our Health, Wealth and Happiness» (2022), del professor Graeme Garrard, és una crida a recuperar el paper central de l'estat en el segle XXI. L'autor argumenta que la ideologia neoliberal ha debilitat la capacitat dels governs per actuar en favor del bé comú, deixant els ciutadans a mercè de corporacions transnacionals i forces de mercat que no reten comptes a ningú.

A continuació es detalla un resum exhaustiu de les tesis i capítols de l'obra:

1. La Tesi Central: El retorn necessari del Leviatan

Garrard sosté que ens trobem en una nova crisi on l'estat modern s'assembla més a una "balena varada" que al poderós Leviatan defensat per Thomas Hobbes. Mentre els estats retrocedeixen mitjançant la privatització i la desregulació, les corporacions s'expandeixen: actualment, la meitat de les cent economies més grans del món són empreses privades, no països. L'autor afirma que l'únic control real sobre el "Gran Mercat" és un "Gran Estat".

2. Evolució de l'Estat: De la seguretat al benestar

L'obra traça la història de l'estat des de la seva invenció en el segle XVI:

• L'Estat Clàssic: Creat inicialment per mantenir la pau i l'ordre (seguretat física) en un món fragmentat.
• L'Estat del Benestar (1850-1950): Representa una revolució on el govern assumeix la responsabilitat de la salut, l'educació i el benestar de la població com a drets bàsics. Garrard destaca que el sistema de salut finançat públicament és un dels èxits més grans de l'estat.
• El caràcter impersonal: A diferència dels governs personals o feudals, l'estat modern és una abstracció que transcendeix els seus governants, proporcionant continuïtat i ordre.

3. La Revolució Neoliberal: Privatització i Desregulació

Des dels anys 70, la ideologia neoliberal ha buscat "reduir les fronteres de l'estat". El llibre analitza tres eines d'aquest projecte:

• Privatització: S'ha venut el patrimoni públic (habitatge social, gas, electricitat, aigua) sota la premissa falsa que el sector privat és intrínsecament més eficient.
• Externalització (Outsourcing): L'estat contracta empreses privades per gestionar serveis essencials com presons, defensa i fins i tot part del sistema de salut (NHS). Garrard utilitza exemples com el fracàs de la seguretat de G4S als Jocs Olímpics per demostrar que el privat no sempre és millor.
• Desregulació: L'eliminació de controls en els mercats financers va culminar en la crisi de 2008, demostrant que els mercats no són autocrítics i que necessiten el rescat estatal quan fallen.

4. L'ascens dels "Governs Privats"

Garrard descriu les grans multinacionals (Apple, Amazon, Google) com governs privats i autocràtics que dominen l'esfera pública.

• Oligopolis: Uns pocs gegants controlen sectors sencers, des de la tecnologia fins a la producció de cereals, eliminant la competència real.
• Plutonomia: Un sistema on l'economia es mou en benefici dels plutòcrates. Els executius (CEOs) cobren salaris centenars de vegades superiors als seus treballadors i sovint són recompensats fins i tot quan fracassen.

5. Amenaces: Crim organitzat i Institucions Internacionals

L'estat feble s'enfronta a dos depredadors:

• Càrtels i Màfies: En llocs com Mèxic o Colòmbia, el crim organitzat desafia directament l'autoritat estatal, convertint-se en un estat paral·lel.
• L'FMI i el Banc Mundial: Garrard critica aquestes institucions per actuar com "loan sharks" (prestadors usuraris) que imposen austeritat i privatitzacions a països vulnerables (com Grècia o Amèrica Llatina), soscavant la seva sobirania democràtica.

6. El mite de la Societat Civil i el "Neuromàrqueting"

L'autor refuta la idea conservadora que la "Gran Societat" o les ONGs poden substituir l'estat. Argumenta que el mercat ha colonitzat la societat civil mitjançant el consumisme i la publicitat invasiva. Detalla com les empreses utilitzen la neurociència i el neuromàrqueting (EEG, fMRI) per manipular els desitjos inconscients dels consumidors.

7. El Capitalisme d'Estat i l'Estat Emprenedor

El llibre observa un canvi global liderat per la Xina, on les empreses estatals (SOEs) tornen a ser protagonistes.

• Xina: Té el sector d'empreses estatals més gran del món, incloent-hi els quatre bancs més grans del planeta.
• L'Estat Emprenedor: Garrard cita Mariana Mazzucato per recordar que gran part de la innovació tecnològica (com l'iPhone) prové de la investigació pública, tot i que els beneficis se'ls enduguin les empreses privades.

8. Proposta: L'Estat d'Interès Públic

L'autor conclou que necessitem un Estat d'Interès Públic que sigui més gran, més ric i més democràtic. Les seves propostes clau són:

• Publicització (Nationalització): Recuperar el control de monopolis naturals (aigua, energia, ferrocarrils) i dels bancs "massa grans per fer fallida".
• Democràcia Econòmica: Implicar els treballadors en la gestió de les empreses (codeterminació) i democratitzar les decisions dels bancs centrals.
• Protecció: L'estat ha de protegir els ciutadans no només del dany físic, sinó també de l'explotació econòmica d'uns mercats sense control.

En definitiva, Garrard defensa que, davant la dominació de les corporacions, l'estat és l'única institució capaç de garantir l'accés universal als béns humans més importants i de protegir l'interès general.

Segons l'obra de Graeme Garrard, l'estat —i concretament l'estat del benestar— és una institució fonamental i essencial per a la felicitat humana, la salut i la riquesa. L'autor sosté que la relació entre ambdós conceptes es basa en el fet que només l'estat té la capacitat i la responsabilitat de garantir els "ingredients bàsics" que permeten a les persones florir i portar una vida plena.

Aquests són els punts clau de la relació descrita a les fonts:

• Provisió dels "ingredients de la bona vida": L'estat del benestar assegura l'accés universal a béns públics essencials com la salut, l'educació i la seguretat social. Garrard argumenta que aquests serveis són els fonaments que permeten als ciutadans portar "vides satisfactòries" (fulfilling lives), ja que eliminen la dependència absoluta de la riquesa personal o de la caritat per cobrir necessitats humanes bàsiques.
• L'estat com a garant del bé comú: A diferència de les corporacions privades, l'objectiu de les quals és la maximització del benefici, l'estat pot actuar exclusivament en favor de l'interès públic. L'autor afirma que la felicitat col·lectiva és més probable en un "estat d'interès públic" on l'economia serveix als propòsits socials i no al revés.
• Protecció contra la vulnerabilitat: L'estat del benestar actua com una "xarxa de seguretat social" que protegeix les persones quan cauen fora del mercat a causa de malalties o atur. Garrard suggereix que aquesta seguretat redueix el patiment i l'explotació, elements que són clarament antagònics a la felicitat.
• L'impacte negatiu del neoliberalisme: El llibre argumenta que la reducció de les funcions de l'estat a favor dels mercats lliures ha "arruïnat vides" (blighted lives) i ha fet que l'accés a béns vitals depengui capriciosament de l'estatus o la riquesa de cada individu. Aquesta desigualtat i falta de protecció soscava el benestar general i la felicitat de la majoria.
• Llibertat i dignitat: L'estat del benestar no només proporciona béns materials, sinó que ofereix productes que milloren la llibertat i enriqueixen la vida. Segons Garrard, l'estat és la millor esperança actual per maximitzar la llibertat i el benestar per al major nombre possible de persones.

En resum, l'estat del benestar es presenta com el "principal campió del bé públic" i l'única entitat capaç de contrarestar el poder de les corporacions per garantir que tots els ciutadans tinguin el que necessiten per ser feliços.

El gran inoculador

The Great Inoculator: The Untold Story of Daniel Sutton and his Medical Revolution

 El llibre «The Great Inoculator: The Untold Story of Daniel Sutton and his Medical Revolution», escrit per Gavin Weightman, narra la fascinant història de Daniel Sutton, un cirurgià rural del segle XVIII que va revolucionar el tractament de la verola a través d'un mètode d'inoculació pioner que va salvar milers de vides i li va reportar una fortuna immensa. Tot i el seu èxit aclaparador, Sutton ha estat pràcticament oblidat per la història, eclipsat per la fama posterior d'Edward Jenner i el seu descobriment de la vacunació.

Aquest és un resum detallat de l'obra, dividit en les seves fases clau:

1. El context: L'horror de la virola i Lady Mary

Abans de Sutton, la virola era la malaltia més temuda del segle XVIII, causant una mortalitat massiva i deixant els supervivents terriblement desfigurats.

• Lady Mary Wortley Montagu: El llibre destaca com aquesta aristòcrata va descobrir a Turquia la pràctica de l'«empelt» o inoculació, on s'introduïa matèria infecciosa d'una pústula en un tall a la pell per provocar un atac lleu. Malgrat la seva valentia en inocular els seus propis fills, la professió mèdica britànica va rebre la idea amb escepticisme i hostilitat.
• Mètodes brutals: Els primers doctors que van adoptar la inoculació a Gran Bretanya utilitzaven incisions profundes i processos de "preparació" extremadament durs (sangoneres, purgues i dietes de gana durant setmanes) que sovint feien més mal que la malaltia mateixa.

2. La Revolució Suttoniana (1763)

Daniel Sutton, fill d'un cirurgià de Suffolk, va aprendre els trucs de l'ofici del seu pare, Robert, però va decidir independitzar-se després d'una baralla familiar sobre el mètode d'inoculació.

• El «Mètode Suttonià»: L'any 1763, a Ingatestone (Essex), Sutton va introduir una tècnica radicalment diferent:
  • Incisions mínimes: Només una punxada superficial amb la punta del llançat.
  • Tractament «fresc»: En lloc de tancar els pacients en habitacions calentes, els obligava a sortir a l'aire lliure durant la febre eruptiva.
  • Eficàcia sense precedents: Els seus pacients gairebé no tenien pústules (una mitjana de vint) i podien tornar a la vida normal en pocs dies.
• Èxit comercial: Sutton va crear un sistema de franquícies, acreditant altres metges per utilitzar el seu nom i mètodes a canvi de part dels seus guanys. En pocs anys, va inocular desenes de milers de persones i va guanyar una fortuna que li va permetre viure com un cavaller a Kensington.

3. El conflicte amb l'elit mèdica

Sutton va ser titllat sovint de «quack» (xerrameca o curandero) perquè no tenia titulacions acadèmiques oficials i guardava els seus mètodes i medicaments com a secrets comercials.

• Plagi: El seu èxit va ser tan gran que metges titulats com Thomas Dimsdale van "espiar" els seus pacients per deduir la seva tècnica i publicar-la com a pròpia sota el títol de «Nou Mètode». Dimsdale es va fer encara més famós que Sutton incolorant l'emperadriu Caterina la Gran de Rússia.

4. L'arribada d'Edward Jenner i el declivi

L'any 1798, Edward Jenner va publicar la seva recerca sobre la vacuna de la verola bovina (cowpox).

• El deute de Jenner: El llibre argumenta que Jenner mai hauria pogut fer el seu descobriment sense la feina prèvia de Sutton. Jenner era un inoculador experimentat en el mètode suttonià i va utilitzar la tècnica de la incisió mínima de Sutton per introduir la vacuna bovina.
• Sutton vs. Vacunació: Ja gran, Sutton va intentar desacreditar la vacuna de Jenner mitjançant anuncis als diaris, afirmant que no era una protecció segura a llarg termini, a diferència de la seva inoculació. Tanmateix, la seguretat pública de la vacuna (que no podia causar una epidèmia, a diferència de la variolització de Sutton) va acabar imposant-se.

5. Conclusió i Llegat

Daniel Sutton va morir l'any 1819, als 83 anys, ja pràcticament oblidat. Weightman conclou que Sutton mereix ser recordat com un revolucionari mèdic empíric que, tot i basar-se en l'observació pura i no en la ciència dels gèrmens (que encara no existia), va obrir el camí per a la derrota definitiva de la virola. El llibre és un esforç per retornar a Sutton el lloc que li correspon en la història de la medicina, situant l'any 1763 com una data tan crucial com el 1796 de Jenner en la lluita contra les malalties infeccioses.

Un disbarat rere l'altre (47)

 CONTRACTACIÓ DE SERVEIS PER LES ENTITATS DE L’ÀMBIT DE LA SALUT PERÍODE 2022-2024

Quan el Parlament està de vacances, i tothom està apunt de marxar és el moment ideal de publicar l'informe de fiscalització de la contractació de serveis a l'àmbit de salut per part de la Sindicatura. Està clar que ningú se'n farà ressò i totes les irregularitats o il·legalitats mostrades passaran desapercebudes pels ciutadans. Els becaris dels mitjans de comunicació que encara es queden  treballant ni s'ho miren, ni ho publiquen. Els que llegiu aquest blog si que podreu trobar aquí el resum, i podeu contrastar la gravetat de les afirmacions que conté l'informe. Algú n'és responsable, és evident. Però malauradament em temo que una vegada més, no passarà absolutament res. O potser si, i algú recordarà qui hi havia al govern llavors.

L'Informe 9/2026 de la Sindicatura de Comptes de Catalunya analitza la contractació de serveis per part d'11 entitats de l'àmbit de la salut entre 2022 i 2024, centrant-se en 17 contractes que sumen 501,28 M€. La conclusió principal és una opinió de legalitat desfavorable, motivada per incompliments generalitzats i greus en el control i supervisió de l'execució contractual.

A continuació es detalla el contingut de l'informe i els principals errors detectats en la contractació:

1. Opinió de la Fiscalització

• Legalitat (Desfavorable): La Sindicatura considera que les entitats no han dut a terme actuacions suficients per verificar si les empreses adjudicatàries compleixen les prescripcions tècniques i administratives. Els incompliments afecten principis rectors de l'Administració i poden comportar la nul·litat de contractes o clàusules.
• Economicofinancera (Amb excepcions): Es detecten desviacions en la despesa facturada per sobre de l'import adjudicat (1,79 M€) en contractes del Banc de Sang i Teixits i el Consorci Sanitari del Maresme, sense la cobertura de modificacions contractuals vigents.

2. Errors en la motivació i preparació (Fase de licitació)

L'informe identifica errors estructurals que comprometen la transparència i l'eficiència:

• Manca de motivació de l'externalització: En 12 dels 17 contractes, l'informe d'insuficiència de mitjans no justifica per què no es pot prestar el servei amb recursos propis ni analitza els riscos o costos de transacció de l'externalització.
• Càlcul deficient del Pressupost Base de Licitació (PBL):
  • Manca de transparència: 15 contractes no desglossen detalladament els costos directes i indirectes, dificultant-ne el control de preu de mercat.
  • Dependència de l'adjudicatari anterior: En 7 casos, el PBL s'ha calculat basant-se en dades (escandalls) facilitades per l'empresa que ja prestava el servei, en lloc de fer estudis de mercat independents.
  • Costos salarials: En alguns contractes no es desagreguen els costos per gènere i categoria professional segons el conveni col·lectiu.
  • Benefici industrial: S'ha aplicat un 10% de benefici industrial (superior al 6% general) sense cap motivació en alguns contractes.

3. Errors en el seguiment de l'execució

La Sindicatura alerta que el control formal durant l'execució és gairebé inexistent en molts casos:

• Incompliment de condicions essencials: En 14 contractes no s'acredita el seguiment formal de l'adscripció de mitjans o el compliment d'obligacions laborals, socials i mediambientals.
• Absència de penalitats: Tot i detectar-se incompliments o manca de seguiment, en 16 contractes l'òrgan de contractació no ha imposat cap penalitat per protegir l'interès públic.
• Subcontractació: En 6 contractes s'ha subcontractat part del servei sense que l'entitat hagi establert circuits de control ni hagi exigit la comunicació de la informació requerida per la llei.

4. Errors Jurídics Específics

• Incompliment del principi de bona administració: La manca de planificació i diligència és una tònica comuna.
• Causes de nul·litat:
  • Abús de la contractació d'emergència: El Departament de Salut ha utilitzat el procediment d'emergència durant 4 anys successius per al servei de veterinaris auxiliars (contracte h), eludint la lliure concurrència per manca de planificació.
  • Encàrrecs verbals: S'han aprovat modificacions contractuals per cobrir excessos de facturació amb posterioritat a la despesa ja realitzada, prescindint totalment del procediment legal.
• El cas de la pòlissa del CatSalut i el CCMC (Contracte o): La Sindicatura considera que la licitació conjunta d'una pòlissa de responsabilitat civil per als metges col·legiats no s'ajusta a dret. No consta justificat l'interès públic de pagar amb recursos públics el risc de l'activitat privada dels professionals, ni s'ha justificat el repartiment de les primes (63% CatSalut - 37% CCMC).

5. Casos Singulars (SEM i Salut Pública)

• Transport Sanitari Aeri (SEM): L'empresa Eliance va acumular penalitats per inoperativitat del servei (1,01 M€ el 2024). Malgrat la gravetat, el SEM no va rescindir el contracte fins al 2026, posant en risc el servei d'emergències.
• Salut Pública (Veterinaris): Es critica l'externalització d'un servei indissociable de la funció d'autoritat veterinària oficial sense repensar les necessitats reals i arrossegant dades de licitacions anteriors.

6. Recomanacions de la Sindicatura

L'informe clou amb la necessitat de:

1. Millorar la transparència i traçabilitat de l'execució.
2. Justificar tècnicament el PBL per evitar l'arbitrarietat.
3. Professionalitzar les plantilles tècniques de gestió de contractes més enllà de l'àmbit jurídic.
4. Establir indicadors objectius de qualitat i complir el règim de penalitats.

L'informe d'insuficiència de mitjans és un document preceptiu en la fase de preparació d'un contracte públic on l'Administració ha de justificar que no disposa de mitjans propis suficients per prestar un servei i que, per tant, cal recórrer a l'externalització. Segons l'Informe 9/2026 de la Sindicatura de Comptes, aquest document ha estat un dels punts més crítics en la fiscalització de les entitats de salut catalanes.

1. Objectiu i fonament legal

L'objectiu d'aquest informe és garantir la transparència i l'eficiència en l'ús dels recursos públics. Es basa en l'article 28 de la Llei de contractes del sector públic (LCSP), que exigeix que l'òrgan de contractació deixi constància de la naturalesa i extensió de les necessitats que es pretenen cobrir i de la idoneïtat de l'objecte del contracte.

2. Deficiències detectades per la Sindicatura

La Sindicatura ha detectat que l'externalització sense una motivació adequada és una "observació comuna", que afecta 12 dels 17 contractes analitzats. Les principals mancances són:

• Manca de justificació clara: No s'explica de manera detallada per què no és possible realitzar la prestació amb recursos propis (per exemple, per manca de personal especialitzat o tècnic qualificat).
• Absència d'anàlisi d'eficiència: No s'inclou una anàlisi de les expectatives d'una major eficiència o eficàcia respecte de la prestació interna.
• Costos de transacció: No s'analitzen els costos associats al propi procés d'externalització.
• Avaluació de riscos: En cap cas s'analitzen els riscos derivats d'optar pel sector privat, com ara la pèrdua de capital humà especialitzat dins l'Administració o la rigidesa de les contractacions de llarga durada.

3. El principi de "Bona Administració"

La Sindicatura subratlla que un informe d'insuficiència de mitjans incomplet contravé el principi de bona administració. Aquest principi imposa a les entitats públiques l'obligació de ser diligents, motivar les seves decisions amb objectivitat i prendre en consideració totes les circumstàncies fàctiques i jurídiques abans de decidir externalitzar un servei.

4. Arguments de les entitats (Al·legacions)

Davant d'aquestes crítiques, les entitats de salut (com l'ICS, el SEM o el Banc de Sang i Teixits) han argumentat diversos motius per defensar la seva actuació:

• Models consolidats: Molts serveis (neteja, cuina, bugaderia) responen a models organitzatius històricament implantats des de la creació de les entitats, per la qual cosa no consideraven necessari fer una revisió integral en cada nova licitació.
• Especialització tècnica: Argumenten que no disposen estructuralment de la maquinària ni del personal per a activitats que no són el "nucli" de l'activitat sanitària (com conductors de transport sanitari o manteniment d'equips mèdics d'alta tecnologia).
• Interpretació de la llei: Algunes entitats consideren que la LCSP no exigeix un nivell de detall tan exhaustiu o un estudi econòmic comparatiu complet per a cada contracte, i que l'exigència de la Sindicatura va més enllà del que marca la normativa estricta de contractació.

La Sindicatura de Comptes reclama que l'informe d'insuficiència de mitjans deixi de ser un tràmit buit per convertir-se en una eina real de planificació que demostri que l'externalització és realment la millor opció per a l'interès públic.

D’acord amb l’Informe 9/2026 de la Sindicatura de Comptes, es considera que el conveni i la licitació conjunta de la pòlissa de responsabilitat civil entre el CatSalut i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) (identificat com a contracte o) no s’ajusten a dret per diversos motius fonamentals:

• Manca d’encaix amb les funcions del CatSalut: L’objecte de la pòlissa del CCMC és donar cobertura als professionals metges quan no presten serveis per al sector públic. La Sindicatura considera que no té encaix en les funcions institucionals del CatSalut utilitzar la seva infraestructura administrativa i la Llei de contractes del sector públic (LCSP) per licitar un contracte que beneficia l’activitat privada de professionals.
• Absència d'interès públic justificat: No consta en l’expedient quin és l’interès general que es persegueix ni la finalitat pública de pagar amb recursos públics el risc d’una activitat privada. L’interès públic no empara la gestió de riscos que no derivin de la prestació sanitària de cobertura pública.
• Incompliment de la normativa de contractació (LCSP):
  • El CCMC no és una entitat sotmesa a la LCSP, per la qual cosa la licitació conjunta força l’ús d’una normativa pública per a una entitat que actua com a privada en aquest context.
  • Es vulnera el principi de lliure competència, ja que es licita un objecte únic vinculat a un mediador concret de l'ens corporatiu per defensar interessos privats.
  • No s'ha justificat la no divisió del contracte en lots, tal com exigeix la llei.
• Manca de justificació econòmica:
  • Escandall de costos: No s'ha obtingut una justificació formal dels criteris de càlcul per determinar el pressupost de licitació (154 M€), que va augmentar un 10% respecte a l'anterior contracte.
  • Repartiment de primes: Els percentatges de distribució de la prima (63% CatSalut i 37% CCMC) no s’ajusten a la sinistralitat històrica real. No hi ha evidències que justifiquin aquest repartiment, la qual cosa posa en dubte si s'està preservant correctament l'interès públic dels recursos emprats.
• Deficiències procedimentals greus: El conveni no disposa de la memòria justificativa preceptiva ni d'informes jurídics que motivin la necessitat i l'oportunitat de la col·laboració des de l'òptica de l'eficiència de la gestió pública. Aquestes mancances es consideren causes d'anul·labilitat del conveni i del contracte.
• Manca de control en l'execució: Durant l'execució del contracte, no s'ha pogut acreditar quin criteri s'aplica per discernir entre sinistres derivats de l'activitat pública o de la privada, ni s'han utilitzat circuits de control per verificar la correcta imputació dels mateixos a una pòlissa o a l'altra.

D’acord amb l’Informe 9/2026, la Sindicatura de Comptes no proposa sancions noves o directes contra les entitats, sinó que denuncia que les pròpies entitats de salut no apliquen el règim de penalitats ja previst en els seus contractes malgrat detectar-se incompliments.

La Sindicatura considera que la manca d’imposició d’aquestes mesures correctives és una deficiència generalitzada que afecta la transparència i l’eficiència del sistema. Aquestes són les conclusions i dades clau sobre les sancions i penalitats reflectides a l’informe:

1. Inacció generalitzada en l’ús de penalitats

L'informe destaca que en 16 dels 17 contractes fiscalitzats, els òrgans de contractació no han imposat cap penalitat als contractistes, tot i que s'han observat incompliments de les condicions establertes als plecs o una manca de seguiment formal de l'execució.

2. El cas singular del SEM (Contracte q)

L'única excepció rellevant és el contracte de transport sanitari aeri gestionat pel Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) amb l'empresa Eliance. En aquest cas, la gravetat dels incompliments va portar a la imposició de sancions significatives:

• Penalitats imposades: El 2024 van ascendir a 1,01 M€, i el 2025 l'import pendent per penalitats va arribar als 2,21 M€.
• Causes: Principalment per la inoperativitat del servei durant períodes superiors a les dues hores.
• Accions addicionals: El SEM va procedir a la confiscació de la garantia definitiva (1,94 M€) i ha facultat la seva direcció per interposar una reclamació judicial per danys i perjudicis.

3. Recomanacions de la Sindicatura sobre el règim sancionador

La Sindicatura de Comptes proposa que el sistema de penalitats deixi de ser una figura teòrica per convertir-se en una eina real de gestió:

• Mesura correctiva i preventiva: Recomana l'ús de penalitats per redreçar incompliments abans que aquests obliguin a una resolució contractual.
• Indicadors objectius: Suggereix dissenyar de forma prèvia indicadors de qualitat i compliment que permetin dotar d'objectivitat l'aplicació de sancions.
• Professionalització: Demana tecnificar les plantilles que gestionen els contractes per assegurar que s'exerceixen les facultats d'inspecció i reacció davant eventualitats.

En resum, la Sindicatura sosté que la manca de "pulsió sancionadora" de l'Administració en la fase d'execució debilita el control sobre els fons públics i permet que el servei prestat disti de l'ofertat inicialment.

PS. La col·lecció sencera de disbarats.

Ètica de la privadesa (2)

Privacidad es poder: Datos, vigilancia y libertad en la era digital 

El llibre «Privacidad es poder: Datos, vigilancia y libertad en la era digital» (2021), de la filòsofa Carissa Véliz, és una anàlisi profunda sobre com la pèrdua de privadesa en el món digital ha transferit un poder excessiu a les grans empreses i als governs, posant en perill l'autonomia individual i la democràcia. L'autora sosté que la privadesa no és només un assumpte personal, sinó un bé col·lectiu i polític que hem de defensar amb urgència.

A continuació, es presenta un resum exhaustiu i detallat de l'obra:

1. El panorama de la vigilància quotidiana (Capítol 1: Voltors de dades)

L'autora il·lustra com la vigilància és omnipresent des del moment en què ens despertem.

• Dispositius domèstics: Els telèfons registren a quina hora ens llevem i amb qui hem dormit. Els rellotges intel·ligents monitoritzen el ritme cardíac i l'activitat sexual; les televisions intel·ligents registren converses privades a través de micròfons i els comptadors d'electricitat revelen els nostres hàbits a casa.
• Vigilància comercial i laboral: Les botigues utilitzen senyals Wi-Fi i reconeixement facial per rastrejar el comportament dels clients. En l'àmbit laboral, les empreses supervisen correus i activitat física dels empleats per incentivar hàbits o avaluar-ne el rendiment.
• Dades genètiques i familiars: Les proves d'ADN comercials són especialment perilloses, ja que la privadesa és col·lectiva; si un familiar cedeix les seves dades, està exposant la genètica de tota la seva descendència i parents.

2. El naixement del «Capitalisme de la Vigilància» (Capítol 2)

Véliz explica com hem arribat a aquesta situació a través de tres pilars:

• L'èxit de Google: Larry Page i Sergey Brin van passar d'un motor de recerca acadèmic a un model de negoci basat en vendre el poder d'influir en els usuaris mitjançant dades. Van transformar les «dades d'escapament» (rastres digitals) en «pols d'or» per a la publicitat dirigida.
• El trauma de l'11-S: Després dels atemptats, la seguretat es va prioritzar sobre la privadesa. Els governs van permetre que les empreses recopilessin dades per poder-ne obtenir còpies, establint programes de vigilància massiva com PRISM.
• La il·lusió de l'obsolescència: Líders com Mark Zuckerberg van intentar convèncer el públic que la privadesa era una norma social del passat, mentre ell mateix comprava cases al voltant de la seva per protegir la seva intimitat.

3. La tesi central: Privadesa com a Poder (Capítol 3)

La privadesa és la clau que protegeix els nostres aspectes més vulnerables.

• Asimetria de coneixement: Si una empresa ho sap tot de tu i tu no saps res d'ella, hi ha una asimetria de poder. El coneixement permet predir i, per tant, dissenyar el comportament de les persones (poder tou).
• Manipulació democràtica: L'escàndol de Cambridge Analytica és l'exemple paradigmàtic: es van utilitzar dades de 87 milions d'usuaris de Facebook per crear perfils psicogràfics i enviar propaganda personalitzada que va fragmentar l'espai públic i va poder inclinar processos com el Brexit o les eleccions d'EUA el 2016.
• Autonomia: Sense privadesa no hi ha autonomia, ja que saber-se observat provoca un «efecte inhibidor» que ens porta a l'autocensura i a no explorar idees noves.

4. La toxicitat de les dades (Capítol 4)

L'autora compara les dades personals amb l'amiant: són útils i barates d'extreure, però extremadament tòxiques per a la societat.

• Riscos individuals: Les filtracions (com la d'Ashley Madison o centres mèdics) poden portar a l'extorsió, l'arruïnament de reputacions o el suïcidi.
• Lliçons històriques: Véliz recorda com els registres detallats sobre religió als Països Baixos van permetre als nazis exterminar el 73% de la població jueva, mentre que a França, on no es recopilaven aquestes dades per privadesa, la taxa de mortalitat va ser molt menor (25%).
• Seguretat nacional: Les dades de geolocalització permeten identificar bases militars secretes (cas Strava) o rastrejar moviments d'alts càrrecs, fent el país vulnerable a espionatge estranger.

5. Propostes per al canvi (Capítols 5 i 6)

Véliz proposa solucions polítiques i accions individuals per «desendollar» la vigilància:

• Solucions Polítiques: Prohibir el comerç de dades personals (que no haurien de ser una mercaderia, com no ho són els òrgans), posar fi a la publicitat personalitzada i imposar responsabilitats fiduciàries a les empreses (deure de lleialtat i cura amb les dades de l'usuari).
• El dret a l'oblit: Cal restaurar la virtut d'oblidar, imposant dates de caducitat a les dades perquè els errors del passat no ens persegueixin sempre.
• Accions Individuals: Optar per productes que no recopilin dades per defecte, utilitzar eines com Signal per a missatgeria, DuckDuckGo per a cerques, navegadors com Tor o Brave, i bloquejadors d'anuncis. També recomana practicar la ofuscació (donar dades falses o confuses) quan la resistència és l'única opció.

Conclusió: El llibre tanca amb una crida a no acceptar l'inacceptable. La privadesa és la venda als ulls de la justícia: és el que garanteix que se'ns tracti amb imparcialitat i no segons perfils discriminatoris creats per algoritmes. Recuperar el control de les nostres dades és l'única manera de tornar a ser ciutadans i no simples súbdits de la tecnologia.

Ètica de la privadesa

The Ethics of Privacy and Surveillance 

El llibre «The Ethics of Privacy and Surveillance» (2024), de la filòsofa Carissa Véliz, és una obra exhaustiva que proposa una nova teoria de la privadesa per respondre als reptes de l'era digital. L'autora sosté que la privadesa no és només un caprici cultural modern, sinó una necessitat humana fonamental que protegeix la democràcia i ens resguarda dels abusos de poder.

Aquest és un resum detallat estructurat segons les cinc parts de l'obra:

1. Els orígens de la privadesa (On neix?)

Véliz argumenta que el desig de privadesa té arrels animals i no és una invenció cultural contingent. Identifica quatre trets compartits amb altres espècies:

• Retirada: La necessitat de tancament individual o en parella (com els ocells babblers o els ximpanzés en aparellar-se).
• Engany: L'habilitat de retenir informació per obtenir avantatges (com els rhesus que roben menjar en silenci).
• Salvar la cara: La recerca de "proto-privadesa" per evitar l'embaràs o el judici dels altres.
• Mirades incòmodes: L'estrès que provoca ser observat fixament, que evolutivament s'associa a la vulnerabilitat davant d'un depredador.

Històricament, l'autora demostra que la privadesa és universal. Des dels inuit (Utku), que han creat normes socials de tancament en espais petits, fins a l'etimologia llatina (privatus), el desig de distanciar-se de les obligacions socials ha existit a totes les geografies i èpoques.

2. Definició i Epistemologia (Què és?)

Véliz critica les definicions anteriors (com la "llibertat que et deixin sol" o el control pur de la informació) i presenta el seu Compte Híbrid de la Privadesa:

• Privadesa (Estat descriptiu): És la qualitat de tenir la informació personal i l'espai sensorial (bubbles de privadesa) no accedits. És un bé "prim" que tenim o no tenim en el moment actual.
• Dret a la privadesa (Normatiu): És un dret a un bé robust o modal. Significa tenir l'assegurança que la nostra privadesa serà respectada no només aquí i ara, sinó en tots els mons possibles rellevants (per exemple, encara que canviem de partit polític o de religió).
• Epistemologia: La privadesa es perd a través del coneixement feble (creença vertadera) o coneixement complet d'informació personal. L'autora subratlla que les inferències estadístiques (com predir l'orientació sexual per "likes" a Facebook) també constitueixen una pèrdua de privadesa si són certes.

3. El valor de la privadesa vs. la vigilància (Per què importa?)

El llibre detalla els interessos protegits per la privadesa: l'autonomia (poder decidir sense pressions), la reputació, la creativitat, la seguretat física, la igualtat i la democràcia. Posa l'exemple històric de com la manca de privadesa en els registres de religió als Països Baixos va facilitar l'holocaust en comparació amb França.

D'altra banda, la vigilància i la transparència tenen valor instrumental per a la rendició de comptes i la seguretat, però Véliz adverteix de la «delusió de la vigilància»: la creença errònia que la vigilància no té costos morals significatius perquè aquests són difícils de quantificar a curt termini. La transparència excessiva pot fins i tot destruir l'expertesa i la deliberació política real.

4. Ètica, Drets i Deures (Què hem de fer?)

• Violacions del dret: Es viola el dret a la privadesa no només quan s'accedeix a les dades, sinó quan algú assegura una posició per fer-ho o ho intenta sense consentiment. Això implica que la recollida massiva de dades (bulk collection) de la NSA o de les empreses és una violació del dret, encara que cap humà llegeixi mai els correus.
• Deures de privadesa: Tenim un deure d'ignorància (mirar cap a un altre costat), de silenci (no xafardejar) i de reticència cívica. Véliz sosté que protegir la pròpia privadesa és un deure cívic, ja que les nostres dades sovint exposen altres persones (per exemple, les dades genètiques o de contactes).
• Enganys: Analitza la "privadesa deceptiva" (creure que tens privadesa quan t'estan espiant) i la "vigilància deceptiva" (càmeres falses), concloent que l'engany és un agreujant moral independent de la pèrdua de dades.

5. La privadesa al segle XXI (On som?)

Véliz enuncia la Llei de Ferro de la Digitalització: "digitalitzar és vigilar". Convertir el món analògic en dades el fa rastrejable i, per tant, el sotmet a vigilància. Les dades personals són un "actiu tòxic": perilloses de guardar, fàcils de robar i amb efectes retardats.

L'autora respon a l'argument que "el consentiment ho soluciona tot" explicant que el consentiment digital no és ni informat ni lliure, i que ningú té autoritat moral per "vendre" dades que afecten el bé col·lectiu (com en el cas de Cambridge Analytica).

Propostes d'acció:

1. Minimització de dades: Recollir només el mínim imprescindible pel benefici de l'usuari.
2. Limitació de l'emmagatzematge: Restaurar el "folre social" i el perdó a través de l'oblit digital.
3. Prohibició del comerç de dades personals: Les dades personals no haurien de ser mercaderies, igual que no ho són els òrgans o els vots.

Conclusió: L'obra és una crida a revertir la tendència de vigilància creixent per preservar l'autonomia i la llibertat. Véliz tanca recordant que els éssers humans no estem fets per viure en "peixeres" on cada moviment és registrat i monetitzat.

La petjada de la COVID (2)

Wuhan: How the COVID-19 Outbreak in China Spiraled Out of Control 

El llibre «Wuhan: How the COVID-19 Outbreak in China Spiraled Out of Control», escrit pel prestigiós acadèmic Dali L. Yang, és una anàlisi forense i política sobre com un petit brot de pneumònia a la ciutat de Wuhan es va transformar en una pandèmia global. L'obra utilitza proves primàries extenses —incloses comunicacions oficials, informes de laboratoris i testimonis de primera mà— per explicar els errors burocràtics i les decisions polítiques que van permetre que el virus es propagués inicialment sense control.

1. El Marc Polític: Autoritarisme Fragmentat i "Weiwen"

L'autor situa l'emergència sanitària dins de l'estructura de l'estat-partit xinès, caracteritzat pel que anomena «autoritarisme fragmentat».

• L'imperatiu de l'estabilitat (Weiwen): El sistema xinès prioritza el manteniment de l'ordre sociopolític per sobre de gairebé qualsevol altra cosa. Aquesta obsessió crea cultures organitzatives patològiques on la informació negativa es suprimeix o es distorsiona per no alarmar la població ni incórrer en càstigs dels superiors.
• Cultures de la informació: Yang utilitza la tipologia de Westrum per descriure com el sistema va passar d'un enfocament burocràtic a un de patològic, on els missatgers de males notícies (com els metges) van ser castigats, creant un «silenci organitzat».

2. L'Alarma Inicial i el Paper dels Metges (Desembre 2019)

Contràriament a la narrativa oficial que destaca una sola figura, el llibre revela que van ser múltiples clínics de diversos hospitals de Wuhan els qui van fer sonar l'alarma.

• Clínics i laboratoris: Metges com la Dra. Zhang Jixian o el Dr. Zhao Jianping van identificar pneumònies inusuals (PUE) i van notar la seva naturalesa infecciosa. Laboratoris comercials com Vision Medicals i BGI van seqüenciar el virus a finals de desembre i van identificar-lo com un coronavirus tipus SARS, informant immediatament les autoritats.
• La trobada de Cap d'Any: El 31 de desembre de 2019, els líders sanitaris ja tenien prou informació per saber que s'enfrontaven a un perill major, però van optar per un missatge tranquil·litzador cap al públic.

3. Visió de Túnel Epidemiològica i el Mercat de Huanan

Un punt clau de la investigació és com la hipòtesi de la zoonosi al Mercat de Mariscs de Huanan va encegar els experts.

• Biaix d'identificació: Es va establir una definició de cas tan estricta que només s'examinaven pacients que haguessin estat al mercat. Això va produir un biaix de confirmació: com que no es buscaven casos fora del mercat, no se'n trobaven, el que portava a concloure erròniament que el virus no es transmetia eficaçment entre humans.
• Inacció intencionada: Mentre els casos sense connexió amb el mercat es multiplicaven als hospitals, les autoritats de Wuhan i la NHC (Comissió Nacional de Salut) van mantenir el número oficial de casos congelat en 41 durant la celebració de les reunions polítiques locals («les dues sessions») al gener.

4. El Silenciament dels Metges i la Censura

El llibre detalla la repressió contra els professionals que van intentar avisar els seus col·legues.

• Cas de Li Wenliang i Ai Fen: El càstig policial i les amonestacions hospitalàries van tenir un efecte dissuasori massiu sobre la comunitat mèdica.
• Control de laboratoris: La NHC va emetre ordres de silenci als laboratoris, prohibint la publicació de resultats fins que haguessin passat per un procés de verificació burocràtica, retardant així la consciència pública del risc.

5. El Trencament del Mur de Silenci (Gener 2020)

L'estancament a Wuhan es va trencar a causa de la propagació del virus fora de la província de Hubei.

• Alarma des de Guangdong i Tailàndia: La identificació d'un clúster familiar a Shenzhen de pacients que no havien estat al mercat de Wuhan va ser la prova definitiva de la transmissió humana.
• La intervenció del Dr. Zhong Nanshan: El prestigiós veterà de la crisi del SARS va ser enviat a Wuhan i, el 20 de gener, va anunciar públicament la transmissió de persona a persona, desautoritzant setmanes d'ofuscació oficial.

6. El Bloqueig de Wuhan i la Resposta Massiva

Un cop es va admetre la gravetat, el sistema xinès va passar del mode de "supressió d'informació" al "mode d'execució".

• La decisió del tancament: Xi Jinping va prendre la decisió de segellar Wuhan el 23 de gener sota una intensa pressió internacional i davant l'evidència del desastre imminent.
• La Batalla per Wuhan: El llibre descriu la mobilització de recursos sense precedents: la construcció dels hospitals Huoshenshan i Leishenshan, la creació dels hospitals de campanya fangcang i la imposició del tancament comunitari més estricte de la història moderna.

7. Conclusions i la Qüestió de la "Prevenibilitat"

Yang conclou que la pandèmia de la COVID-19 no era inevitable.

• Error de lideratge: La decisió més conseqüent va ser no associar el brot amb el SARS des del principi per evitar l'alarma social. Si s'hagués utilitzat un llenguatge clar i s'hagués permès el flux lliure d'informació a principis de gener, hi hauria hagut una oportunitat real de contenir el brot abans que sortís de Wuhan.
• El preu del sistema: Encara que la Xina va demostrar una capacitat increïble per aturar el virus després del bloqueig, les mateixes virtuts de mobilització vertical són les que van alimentar la ceguesa i el secretisme que van permetre l'inici del desastre.

El sistema xinès va castigar els metges que van alertar sobre el brot inicial a Wuhan mitjançant un mecanisme coordinat de reprimendes hospitalàries, detencions policials i propaganda estatal, prioritzant el manteniment de l'estabilitat social (Weiwen) per sobre de l'alerta sanitària.

Aquests són els principals mètodes de càstig detallats a les fonts:

1. Reprimendes i sancions hospitalàries

Els líders dels hospitals, sota pressió de la Comissió Municipal de Salut de Wuhan (WMHC), van actuar per silenciar el seu propi personal:

• La Dra. Ai Fen: La directora d'urgències de l'Hospital Central de Wuhan (WCH) va rebre una «reprimenda sense precedents i molt dura» per part dels responsables de disciplina de l'hospital. Se l' va acusar de ser una «pecadora» que soscavava el desenvolupament i l'estabilitat de la ciutat de Wuhan. Se li va ordenar que mantingués en silenci a tot el seu departament de més de 200 persones.
• Ordres de silenci intern: Molts metges van ser cridats a «converses» amb l'administració on se'ls prohibia parlar del virus o, fins i tot, portar mascaretes per no «causar el pànic». En alguns casos, les autoritats van exigir eliminar referències a la «pneumònia viral» dels registres mèdics.

2. Acció policial i amonestacions oficials

La policia de Wuhan va ser mobilitzada per perseguir el que van anomenar «fabricants de rumors»:

• El Dr. Li Wenliang: Després de compartir una imatge d'un diagnòstic de coronavirus en un grup privat de WeChat, va ser interrogat per la policia el 3 de gener de 2020. Va ser obligat a signar un «escrit d'amonestació» (xunjianshu) on admetia haver difós «opinions falses legals» i se l'advertia que seria castigat per la llei si no es penedia.
• Els «vuit difamadors»: El 1er de gener de 2020, la policia va anunciar públicament que havia castigat vuit ciutadans (que més tard es va saber que eren tots metges) per difondre rumors sobre una pneumònia inexplicable.

3. Propaganda i difamació pública

El sistema de propaganda estatal va ser utilitzat per amplificar el càstig i dissuadir altres professionals:

• Difusió nacional: La cadena estatal CCTV va emetre repetidament la notícia del càstig als vuit metges a tot el país. Aquesta «propaganda dura» va servir per presentar els alertadors com a delinqüents que pertorbaven l'ordre social.
• Censura digital: Les xarxes socials van ser monitoritzades per eliminar qualsevol testimoni de metges o familiars que contradigués la narrativa oficial de «cap transmissió entre humans».

Conseqüències del càstig

Aquestes mesures repressives van tenir un «efecte dissuasori» massiu (chilling effect) sobre la comunitat mèdica de Wuhan. Molts metges que sabien que el virus era contagiós van callar per por a les represàlies professionals i legals, cosa que va impedir la difusió d'informació vital que podria haver contingut el brot abans que es convertís en una pandèmia.

La Dra. Ai Fen, directora del Departament d'Urgències de l'Hospital Central de Wuhan (WCH), va tenir un paper fonamental com a una de les primeres veus d'alarma i per ser la font original de la informació que va acabar revelant l'existència del virus al públic i a les autoritats nacionals.

Aquests són els punts clau de la seva intervenció segons les fonts:

• Sospita de transmissió humana: A finals de desembre de 2019, la Dra. Ai va atendre un cas de "mare i fill" on la mare, que no havia estat al mercat de Huanan però havia portat menjar al seu fill (treballador del mercat), estava greument malalta. Això la va portar a sospitar immediatament que la malaltia era «transmissible de persona a persona».
• La identificació del "coronavirus SARS": El 30 de desembre de 2019, cap a les 16:00 h, va rebre els resultats de laboratori d'un pacient (provinents de CapitalBio MedLab) on s'indicava la presència de «coronavirus SARS». Sorpresa per la troballa, va marcar les paraules en vermell, va fer una fotografia de l'informe i la va enviar a un grup de WeChat dels seus companys de facultat i als seus col·legues d'urgències.
• Impacte de la seva filtració: La imatge compartida per la Dra. Ai es va tornar viral, sent compartida milions de vegades. Va ser aquesta imatge la que el Dr. Li Wenliang va veure i va compartir amb el seu propi grup, fet que el va convertir en la cara pública de l'alerta, tot i que la Dra. Ai n'havia estat l'origen.
• Alerta involuntària a les autoritats nacionals: Tot i que les autoritats locals de Wuhan intentaven mantenir el brot en secret, el post viral de la Dra. Ai va arribar a orelles del director general del CDC de la Xina, Gao Fu, a Pequín la nit del 30 de desembre, forçant la intervenció del govern central l'endemà.
• Represàlies i silenciament: Com a conseqüència d'haver compartit aquesta informació, el 2 de gener de 2020 la Dra. Ai va rebre una «reprimenda sense precedents i molt dura» per part dels responsables de disciplina de l'hospital. Se l' va acusar de ser una «pecadora» que soscavava l'estabilitat de Wuhan i se li va ordenar que mantingués en silenci a tot el seu departament de més de 200 persones.

Segons les fonts, la Dra. Ai Fen va ser una de les clíniques més intrèpides a l'hora de reportar els casos i es va mantenir escèptica davant la narrativa oficial que negava la transmissió humana, ja que veia diàriament famílies senceres arribant a urgències amb els mateixos símptomes.

El mercat de mariscs de Huanan va tenir un paper determinant, però també distorsionador, en la identificació inicial del virus. Segons les fonts, la seva influència es va manifestar principalment a través d'una "visió de túnel epidemiològica" que va retardar la comprensió de la gravetat real de l'epidèmia.

Aquesta és la cronologia i els efectes de com el mercat va afectar la identificació:

1. El mercat com a presumpta font única

Des de finals de desembre de 2019, les primeres notificacions d'emergència de la Comissió Municipal de Salut de Wuhan (WMHC) ja vinculaven els casos de pneumònia d'etiologia incerta (PUE) directament amb el Mercat de Mariscs de Huanan. Aquesta associació es va reforçar ràpidament perquè molts dels primers pacients eren venedors o clients habituals del mercat.

2. Definició de cas restrictiva i biaix de confirmació

L'informe de l'equip d'investigació conjunta del 30 de desembre va establir una definició de cas centrada en el mercat: només es consideraven casos d'interès aquells individus que haguessin tingut exposició directa a Huanan. Aquesta decisió va tenir conseqüències crítiques:

• Biaix de detecció: Com que la definició exigia haver estat al mercat, els pacients que presentaven els mateixos símptomes però no hi havien anat eren sovint exclosos o ignorats pels epidemiòlegs.
• Omissió de casos clau: El primer clúster familiar identificat per la Dra. Zhang Jixian (un matrimoni gran i el seu fill asimptomàtic) no va aparèixer en els informes oficials inicials perquè no havien estat mai al mercat, perdent així una prova primerenca de transmissió comunitària fora de Huanan.

3. La hipòtesi de la zoonosi i la transmissió limitada

L'obsessió amb el mercat va portar els experts a adoptar un marc cognitiu basat en la zoonosi (salt de l'animal a l'home). Basant-se en l'experiència del SARS de 2003, les autoritats (inclòs el director del CDC de la Xina, Gao Fu) van assumir que el virus es trobava en algun hoste animal al mercat i que la transmissió entre humans seria, en un inici, "limitada" o poc eficient.

4. Els "Criteris d'Inclusió i Exclusió" com a eina de silenciament

A principis de gener de 2020, la WMHC va imposar criteris d'inclusió i exclusió molt estrictes on l'exposició al mercat era una condició indispensable per al diagnòstic.

• Això va permetre mantenir el número oficial de casos congelat en 41 durant molts dies, ja que qualsevol nou cas sense vincle amb Huanan era rebutjat administrativament.
• Els hospitals generals tenien prohibit transferir pacients a l'Hospital Jinyintan (el centre especialitzat) si no complien el requisit del mercat, deixant pacients contagiosos en sales comunes d'altres hospitals.

5. Conflicte entre clínics i epidemiòlegs

Mentre els epidemiòlegs del CDC i els líders polítics es mantenien fixats en el mercat per mantenir l'aparença que el brot estava "sota control", els metges de primera línia (clínics) ja veien clarament que el virus es transmetia entre persones que no tenien cap relació amb Huanan. Doctors com Ai Fen o Wang Xinghuan van advertir que el focus en el mercat era un error, però les seves observacions van ser suprimides en favor del relat oficial de "cap transmissió humana evident" fins al 20 de gener.

En conclusió, el mercat de Huanan va passar de ser el lloc on es va descobrir el virus a ser una "pantalla política" que va permetre a les autoritats subestimar la propagació comunitària i retardar les mesures de prevenció pública durant les primeres tres setmanes de gener.

La vida és allò que et passa mentre fas altres plans

The Other Side of Change: Who We Become When Life Makes Other Plans 

El llibre «The Other Side of Change: Who We Become When Life Makes Other Plans» (2026), de la científica cognitiva Maya Shankar, és una exploració profunda de com els grans trastorns de la vida no només canvien les nostres circumstàncies, sinó que transformen radicalment la nostra identitat. L'obra combina històries humanes commovedores amb recerca científica per oferir un "full de ruta" sobre com navegar la incertesa i qui podem arribar a ser després del canvi.

Aquest és un resum exhaustiu dels temes, les històries i les lliçons clau del llibre:

1. La Tesi Central: La Revelació a través de l'Apocalipsi

Shankar utilitza l'etimologia de la paraula apocalipsi (del grec apokalypsis, que significa «revelació») per argumentar que el canvi, tot i que pot destruir el món que coneixíem, també ens revela veritats sobre nosaltres mateixos que d'una altra manera haurien romàs ocultes. El llibre desafia la idea que som productes acabats, destacant la «il·lusió de la fi de la història»: la tendència a reconèixer que hem canviat en el passat però a subestimar quant canviarem en el futur.

2. Històries de Transformació Personal

El llibre s'estructura al voltant de relats detallats de persones que han patit canvis sísmics:

• Olivia Lewis (La identitat i el bloqueig): Després de patir un ictus massiu que la va deixar amb la síndrome de tancament (locked-in syndrome), l'Olivia va haver de reconstruir la seva identitat des de zero. Va passar de viure per l'aprovació externa a acceptar la seva "Nova Olivia", aprenent que una identitat flexible és més resilient davant l'adversitat.
• Dwayne Betts (D'un futur sense sortida a la poesia): Condemnat a nou anys de presó als setze anys, el Dwayne sentia que el seu futur s'havia esborrat. A través de la literatura i de figures que li van oferir elevació moral, va descobrir un nou «jo possible» com a poeta i advocat, transformant el seu dolor en un mitjà per cuidar els altres.
• Matt Gutman (L'ansietat i la biologia): El corresponsal d'ABC News va patir un atac de pànic en directe durant la cobertura de la mort de Kobe Bryant, cometent un error periodístic greu. Això el va portar a una espiral de ruminació, fins que va aprendre a veure la seva ansietat no com un "defecte de fàbrica", sinó com un actiu evolutiu recalibrat.
• Tara Sharp (L'afecció i la pèrdua): Marcada pel suïcidi del seu pare, la Tara va adoptar un estil d'afecció evitativa per no tornar a ser ferida. El naixement d'una filla amb una malaltia cardíaca greu la va obligar a trencar les seves barreres emocionals i a aprendre que estimar plenament val la pena, malgrat el risc de la pèrdua.
• Ingrid Rojas Contreras (La amnèsia i les creences): Un accident de bicicleta li va provocar amnèsia retrògrada, esborrant les seves creences i records. Aquesta "pàgina en blanc" li va permetre desfer-se de la vergonya cultural que arrossegava i triar quines parts de la seva història familiar volia realment mantenir.
• Maryann Gray (La culpa i la compassió): Després d'atropellar accidentalment un nen de vuit anys que va morir, la Maryann va viure dècades sota l'ombra de la culpa i la creença en un «món just» que la castigava. Va trobar la redempció creant una comunitat per a altres "autors d'accidents", transformant el seu patiment en un acte de servei.

3. El Viatge de l'Autora: La Maternitat i la Renúncia

Maya Shankar comparteix la seva pròpia evolució personal: des de la pèrdua de la seva carrera com a violinista prodigi a causa d'una lesió fins a la seva dolorosa lluita per ser mare. Després de dos avortaments mitjançant gestació subrogada, la Maya reflexiona sobre com el desig de control la va consumir i com ha après a ser feliç en un futur que potser no inclou fills, mantenint la seva identitat "oberta" i curiosa.

4. El "Kit de Supervivència al Canvi" (Conceptes Científics)

El llibre actua com una guia pràctica basada en l'evidència:

• Negació: Entesa com una resposta immunitària psicològica que ens protegeix a curt termini però que pot ser perjudicial si ens impedeix acceptar la realitat.
• Distanciament Psicològic: Tècniques per frenar la ruminació, com parlar d'un mateix en tercera persona o fer "viatges en el temps" mentals per posar els problemes en perspectiva.
• Jo possibles: La creació de mapes mentals sobre qui podríem ser, utilitzant la elevació moral (presenciar la bondat en els altres) com a catalitzador.
• Locus de Control: La distinció entre creure que controlem la nostra vida (intern) o que som víctimes de la sort (extern), i com un excés de control intern pot portar a una autoinculpació injusta.
• Autocompassió: La pràctica de tractar-se a un mateix amb la mateixa amabilitat que tractaríem a un amic, fonamental per superar la vergonya.

Conclusió: Shankar conclou que el canvi no és una cosa que simplement hem de "superar", sinó una oportunitat per reimaginar-nos. La pregunta no és «com navegaré aquest canvi?», sinó «en qui em convertiré mentre el navego?». El llibre és un cant a la resiliència humana i a la capacitat de trobar bellesa i propòsit fins i tot quan la vida desmunta tots els nostres plans.

L'home que ho llegia tot

 The Man Who Read Everything: The Literary Letters of Harold Bloom

El llibre «The Man Who Read Everything: The Literary Letters of Harold Bloom», editat per Heather Cass White (2026), és una col·lecció exhaustiva de la correspondència literària de Harold Bloom (1930–2019), un dels crítics més influents i controvertits del segle XX. L'obra no és només un registre epistolar, sinó un retrat íntim de la ment de Bloom, centrat en la seva convicció que la literatura no és només una part de la vida, sinó «la forma mateixa de la vida».

1. Tesi i enfocament: La veu com a veritat

La premissa central del llibre, extreta d'una carta de 1963, és que Bloom no creia en la veritat absoluta ni en la de la imaginació, sinó en «el so d'una veu». White organitza les cartes per mostrar com Bloom utilitzava la seva veu per defensar aferrissadament el valor estètic de les obres que el commovien, ignorant el que ell considerava «escoles de ressentiment» o modes acadèmiques.

2. El perfil de Bloom: Memòria i passió

El llibre destaca les capacitats gairebé sobrehumanes de Bloom com a lector:

• Memòria fenomenal: Tenia una memòria fotogràfica per als llibres i podia recitar obres senceres, com El paradís perdut, de memòria.
• Velocitat de lectura: Afirmava poder llegir 1.000 pàgines per hora amb una retenció gairebé perfecta.
• Relació personal amb els autors: Bloom tractava els escriptors i personatges com a déus o millors amics, posant-los noms com «Omelet» (Hamlet), «Oncle Siggie» (Freud) o «Cosí Franz» (Kafka).

3. Marc Teòric: L'Ancianitat de la Influència

Un tema recurrent en les cartes dels anys 70 és la seva teoria de «l'ansietat de la influència», que postula que la creació literària és una lluita agònica entre un poeta i el seu predecessor. L'obra detalla les seves sis ràtios revisionàries que expliquen aquest procés de «lectura errònia» (misreading):

1. Clinamen: El gir correctiu respecte al pare poètic.
2. Tessera: La compleció del predecessor incorporant oposats.
3. Kenosis: Un buidatge o trencament amb la inspiració del predecessor.
4. Daemonization: Negació de l'autonomia del pare.
5. Askesis: Purgació o autoculpabilització per transcendir.
6. Apophrades: Captura de l'estil del pare per fer semblar que el predecessor imita el successor.

4. Anàlisi dels Corresponsals Clau

• Alvin Feinman: Bloom va ser el seu gran defensor i protector. Les cartes mostren l'esforç de Bloom per publicar la poesia de Feinman, tot i lamentar que el seu «ascetisme» acabés asfixiant el seu geni.
• Northrop Frye: Inicialment el seu ídol, la relació es va trencar quan Frye va desestimar l'ansietat de la influència com a simple «transmissió de pensament». Bloom es va sentir profundament ferit per aquest comentari de 1969.
• John Hollander: Col·lega a Yale i el seu company en el «joc de la polimatia». Es deien mútuament «Foo Foo» i discutien des de la mètrica fins a les frustracions de la vida acadèmica.
• A. R. Ammons: Una de les relacions més intenses del llibre. Bloom va intentar «empènyer» Ammons cap a la intensitat sublim, mentre Ammons volia ser «un home d'aquest món». Ammons li va dedicar el poema «Sphere».
• John Ashbery: Bloom el considerava el poeta suprem de la seva època («l'Edat d'Ashbery»). Tot i que Bloom odiava algunes de les seves obres experimentals, com The Tennis Court Oath, venerava obres com Self-Portrait in a Convex Mirror.
• James Merrill: Bloom va quedar fascinat pel món de les seances i la Ouija de Merrill, interpretant-lo com una forma de gnosticisme modern.
• Henri Cole: Representa la connexió de Bloom amb la generació més jove. Bloom el va anomenar el seu «fill» i va demanar que Cole li dediqués el poema «Sphere».
• Ursula K. Le Guin: Una amistat tardana (els darrers dos mesos de vida d'ella) basada en l'admiració mútua, la vellesa compartida («els alts vuitanta») i la capacitat de Le Guin per trobar una serenitat que Bloom admetia no tenir.

5. El llegat de l'edició

L'editora Heather Cass White destaca que Bloom va escriure menys cartes a partir dels anys 80 a causa de la seva fama creixent. El llibre conclou que Bloom va utilitzar les cartes no per fer una crònica de la seva vida personal, sinó per mantenir un diàleg incessant amb les veus dels llibres, demanant constantment als escriptors que estimava: «envieu-me més obra, la necessito i visc per lloar-la».

La primera gran depressió al 1873

 1873: The Rothschilds, the First Great Depression, and the Making of the Modern World

El llibre «1873: The Rothschilds, the First Great Depression, and the Making of the Modern World», de Liaquat Ahamed, és una crònica històrica i financera sobre la primera gran crisi global del capitalisme. L'obra sosté que els esdeveniments d'aquell any, tot i estar actualment oblidats pel gran públic, van ser tan decisius com el crac de 1929 i van configurar el món modern a través d'una combinació de bombolles especulatives, errors de política monetària i canvis geopolítics profunds.

Aquest és un resum exhaustiu i detallat de l'obra:

1. La Tesi Central: Una crisi global i un error autoinfligit

L'autor argumenta que la crisi de 1873 va ser precedida per un període d'expansió mundial sense precedents (1848-1873), marcat pel naixement de la globalització i el creixement massiu del comerç internacional. Tot i que el col·lapse va ser una cadena de xocs a Viena, Berlín i Nova York, el que realment va convertir una recessió típica en una Gran Depressió de vint anys va ser un «ferida autoinfligida»: la decisió dels governs de les potències mundials de reordenar el sistema monetari abandonant la plata en favor de l'or.

2. El Boom (1867–1871): L'era de la confiança i el crèdit

• Icones de progrés: El final de la dècada de 1860 va estar marcat per tres projectes monumentals finançats amb capital privat: el primer ferrocarril transcontinental als EUA, el Canal de Suez i el ferrocarril de l'Índia.
• La Revolució Financera: L'estalvi de la nova classe mitjana europea va ser canalitzat a través d'una maquinària financera que va fer caure els costos dels préstecs i va quintuplicar el mercat de bons globals entre 1850 i 1873.
• La Dinastia Rothschild: La família Rothschild apareix com el fil conductor de la narrativa. Sent la família més rica de la història en termes relatius, dominaven el mercat de bons internacionals amb branques a Londres, París, Viena i Frankfurt. Sota James de Rothschild, el banc es va diversificar cap als ferrocarrils i la mineria, quadruplicant el seu capital.
• Jay Cooke: Als EUA, aquest banquer de Filadèlfia va emergir com un heroi per finançar l'esforç de guerra de la Unió venent bons directament al públic, una «democratització» del mercat de deute que més tard aplicaria, amb menys èxit, al ferrocarril Northern Pacific.

3. L'Eufòria i les «Ciutats Borratxes» (1871–1873)

• L'impacte de la Guerra Francoprussiana: La derrota de França el 1871 va portar a una indemnització d'1.000 milions de dòlars a Alemanya. Els Rothschild van gestionar les emissions de bons francesos per pagar aquest deute, un èxit que va permetre a França pagar abans d'hora.
• La febre especulativa: Alemanya, inundada per aquest capital, va experimentar la Gründerzeit (l'era dels fundadors), amb una explosió de noves empreses i bancs. Berlín i Viena es van convertir en «ciutats borratxes» per l'especulació immobiliària i borsària, on aristòcrates, servents i generals jugaven a la borsa amb diners que no tenien.
• Ferrocarrils americans: Als EUA, la febre es va concentrar en els ferrocarrils, amb una inversió que va arribar al 5% del PNB, moltes vegades en línies innecessàries que buscaven simplement aprofitar les concessions de terres governamentals.

4. L'esclat: El Bust (1873–1876)

• Viena i Nova York: El castell de cartes va caure primer a Viena el 9 de maig de 1873 («Divendres Negre»), on les accions bancàries van caure un 45% en un dia. Quatre mesos després, el col·lapse de Jay Cooke & Co. a Nova York va provocar el tancament de la borsa durant deu dies i el començament d'una onada de fallides ferroviàries.
• «El Crim de 1873»: En plena crisi, el Congrés dels EUA i les potències europees (liderades per Alemanya) van desmonetitzar la plata. Això va provocar una contracció massiva de la liquiditat global i una deflació de preus que va durar dues dècades, arruïnant agricultors i deutors mentre beneficiava els banquers i creditors.
• Paràlisi política: El president Ulysses S. Grant, pressionat pel sector financer del Nord-est, va vetar la «Llei d'Inflació» de 1874, eliminant qualsevol esperança d'alleujar la deflació i consolidant la recessió als EUA.

5. Les Conseqüències: Antisemitisme, eleccions robades i imperialisme

• El sorgiment de l'antisemitisme: A Alemanya i Àustria, els inversors arruïnats van buscar bocs expiatoris. L'odi es va dirigir contra els jueus, especialment contra Gerson von Bleichröder (banquer de Bismarck) i els Rothschild. Wilhelm Marr va encunyar el terme «antisemitisme» en aquest període.
• L'Elecció de 1876: La depressió va fracturar el Partit Republicà als EUA. L'elecció presidencial entre Hayes i Tilden va acabar en un pacte corrupte (el Compromís de 1877): Hayes obtenia la presidència a canvi de retirar les tropes federals del Sud, cosa que va posar fi a la Reconstrucció i va permetre l'ascens de les lleis de Jim Crow.
• La Guerra dels Bonistes: Turquia i Egipte, que s'havien endeutat massivament durant el boom, van fer fallida. Això va portar a la intervenció estrangera i a l'ocupació britànica d'Egipte el 1882 per assegurar el cobrament dels deutes als inversors, iniciant la «cursa per l'Àfrica».

6. L'Epíleg: El final de la deflació

El llibre culmina amb la Conferència Monetària Internacional de Brussel·les (1892), on Alfred de Rothschild va intentar sense èxit estabilitzar el preu de la plata. Finalment, la llarga sequera d'or i la deflació no es van resoldre per la diplomàcia, sinó per la biologia i la fortuna: el descobriment de nous jaciments d'or a Sud-àfrica el 1886, que va inundar el món de metall preciós i va fer pujar els preus de nou a finals de segle.

Un disbarat rere l'altre (46)

Darreres maniobres de funambulisme parlamentari

 El funambulisme parlamentari és una metàfora política (ho diu la IA). Descriu l'ús d'habilitats molt arriscades per mantenir el poder o aprovar lleis sense tenir prou suports estables. Els governs fan servir aquesta tàctica quan depenen d'aliances fràgils i han de negociar al límit constantment.

Característiques principals

• Equilibri constant: El govern depèn de majories molt febles o vots contraris a la vegada.
• Risc elevat: Qualsevol error o desacord pot trencar l'acord i fer caure la iniciativa.
• Càlcul precís: S'han de fer concessions contínues a diferents grups per sumar vots.
• Falta de seguretat: S'actua sense una xarxa de protecció política clara.

Quan s'utilitza?

• En etapes de fragmentació política intensa al parlament.
• Quan cap partit té la majoria absoluta necessària per governar en calma.
• En votacions clau on es depèn d'abstencions o partits minoritaris.

La darrera maniobra de funambulisme parlamentari impulsada pel progressisme absurd (wokisme) ha estat incorporar la confidencialitat dels preus dels medicaments en una Llei de cribratge neonatal. Us sorprèn? De cap manera, encara que hi ha una proposta de Llei de Medicament nova, calia incorporar-ho en una llei d'amagatotis i sota la forta pressió que representa la salut neonatal. Ningú vol sortir-ne escaldat per dir no a un nadó, el parany era perfecte. I calia fer-ho aviat per passar per alt la previsible sentència del Suprem sobre alguns casos pendents, molt notoris que s'arrossegaven des de fa anys.

El que passa és que aquesta era la tercera vegada que s'intentava per part dels presumptes progressistes. La primera ho van intentar colar a la llei de discapacitat, ja en vaig parlar el passat mes de març. I no se'n van sortir. La segona van intentar que fos una llei de cribratge neonatal aprovada en comissió sense plenari, i no se'n van sortir. Va haver de ser el darrer plenari del 23 de juliol que quan tothom estava pensant en marxar de vacances que es va aprovar.

Enmig de la llei de cribratge neonatal hi trobem com si fos un truc de màgia un article tercer que no té res a veure amb la llei i que reprodueixo íntegrament:

Artículo tercero. Modificación del Real Decreto Legislativo 1/2015, de 24 de julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios.

Uno. El artículo 97 queda redactado de la siguiente forma:

«Artículo 97. Información económica.

1. A los efectos de la fijación de precios, las compañías comercializadoras deberán facilitar al Ministerio de Sanidad toda la información sobre los aspectos técnicos, económicos y financieros. El Ministerio de Sanidad podrá efectuar comprobaciones sobre la información facilitada.

En concreto, las compañías estarán obligadas a poner en conocimiento del Ministerio de Sanidad cualquier ayuda financiera directa o de otro tipo recibida de cualquiera de las Administraciones públicas y entidades dependientes de ellas, así como filantrópicas y sin ánimo de lucro, para el desarrollo de su medicamento o producto sanitario, así como todo el apoyo financiero público directo recibido para la investigación relacionada con el desarrollo de un antimicrobiano o antiviral de reserva o cualquier otro medicamento que pueda tener un carácter estratégico.

2. En el caso de que la empresa esté integrada en un grupo que realice otras actividades, además de las relacionadas con medicamentos, o las desarrolle fuera de España, el Ministerio de Sanidad podrá requerir la información que permita conocer la imputación para determinar los gastos afectados a la actividad farmacéutica en España.

3. La información que en virtud de este artículo obtenga la Administración General del Estado será confidencial. Asimismo, los acuerdos de financiación que se alcancen, así como la información derivada de los mismos o de su aplicación, incluyendo los precios de adjudicación de los contratos de suministro de medicamentos que celebren las Administraciones públicas, tendrán carácter confidencial y no podrán ser revelados ni por la Administración General del Estado ni por las empresas u otras entidades que sean parte en dichos acuerdos.

Esta regla se aplicará sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 106 de esta Ley, así como del acceso que puedan, en su caso, requerir las autoridades de competencia, supervisoras del mercado u otro tipo de actividades inspectoras de conformidad con su legislación aplicable y en el marco de sus competencias, así como las unidades administrativas integrantes de los órganos colegiados de toma de decisiones en el ámbito farmacéutico y sanitario.

4. No obstante lo anterior, el Ministerio de Sanidad publicará información accesible para el público general sobre la financiación de cada producto, así como información agregada sobre el gasto en medicamentos y productos sanitarios, que en su caso complementará la publicada por el Ministerio de Hacienda sobre el gasto público asociado a los mismos. Esta información será publicada con periodicidad suficiente, en formatos abiertos y reutilizables, y estará disponible para su análisis independiente.

5. El Ministerio de Sanidad elevará anualmente a la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos un informe sobre sus actuaciones en materia de precios.»

Dos. El apartado 1 del artículo 106 queda redactado de la siguiente forma:

«1. Al objeto de ejecutar las acciones necesarias para la valoración de la prescripción y de la política farmacéutica general, las Administraciones públicas competentes facilitarán la información necesaria relativa al consumo de medicamentos y productos sanitarios tanto por receta como en los centros hospitalarios y cualesquiera otros ámbitos incluidos dentro de la prestación farmacéutica del Sistema Nacional de Salud, así como la información correspondiente al precio real de adquisición de los mismos. Como mínimo, dicha información se presentará con periodicidad mensual y se facilitará desde las Consejerías responsables de las comunidades autónomas al Ministerio de Sanidad y al Ministerio de Hacienda, telemáticamente por el canal y con la estructura que se establezca reglamentariamente, que efectuarán la agregación y depuración correspondiente antes de hacerla pública.»

Doncs ja ho tenim, mai més podrem saber què costa un medicament amb els diners públics procedents dels nostres impostos. I l'argument és que amb això es garanteix l'accés, quan en realitat és una cessió davant l'amenaça de no subministrar el medicament. Han posat la vena abans que la ferida. I ho han fet tots aquells que s'omplen la boca de la paraula democràcia i transparència. Han promogut l'opacitat per sempre i han obert una perillosa escletxa per tal que d'altres en segueixin la petjada. I és que quan hi ha opacitat, hi ha incentius a la corrupció i a la inequitat. Pregunteu si no a quin preu paguen el mateix medicament hospitalari diferents hospitals públics i en el cas que us ho diguin, us endureu una sorpresa desagradable i no només pel preu.

Cal afegir alhora els efectes secundaris no menors. Com ja he explicat en altres dies, la confidencialitat dels preus dels medicaments deixa orfe l'anàlisi cost-efectivitat. D'aquesta manera l'avaluació econòmica ja no es farà amb fonaments objectius sinó amb pressumpcions. Els seus resultat seran del tot inútils. Es tracta d'un gran èxit de la indústria perquè deixa l'economia de la salut en blanc, sense referents del cost real.

S'ha perdut la vergonya i la decència política. Cal fer marxa enrere d'aquest despropòsit. Considerar la despesa farmacèutica un secret d'estat, és anar massa lluny. No s'haurà protegit l'accés al medicament, s'haurà esmicolat la democràcia i s'haurà consolidat la corrupció. I quan algú se sorprengui dels resultats l'endemà de les eleccions, només ha de rellegir això d'avui una altra vegada i tindrà la resposta.

PS. Més sobre preus confidencials. I encara més.

PS. Quina opinió us mereix un parlament que en sis mesos només és capaç de fer 3 lleis?. Reflexionem-hi.