Els que mouen els fils (sense que ningú se n'adoni) (16)

World Eaters: How Venture Capital is Cannibalizing the Economy 

Aquest és un resum del llibre "World Eaters: How Venture Capital is Cannibalizing the Economy" (2025), escrit per Catherine Bracy. L'obra sosté que el problema de la indústria tecnològica no resideix en les eines digitals en si, sinó en el sistema econòmic que les finança: el Capital Risc (VC).

L'autora argumenta que el model actual de VC ha passat de finançar innovacions arriscades a convertir-se en una monocultura que prioritza els guanys financers ràpids per sobre del valor social, destruint el mercat laboral, el dret a l'habitatge i l'essència de l'emprenedoria.

---

1. La Metodologia del VC: La "Llei de la Potència" i el Blitzscaling

El sistema de capital risc opera sota una lògica matemàtica coneguda com la llei de la potència (power law): una distribució on una petita minoria d'empreses (aproximadament el 6%) genera la gran majoria dels retorns (el 60%), mentre que la resta fracassa.

• La cerca del "Grand Slam": Els inversors no busquen empreses sòlides i sostenibles (que anomenen pejorativament "lifestyle companies"), sinó "unicorns" que puguin sortir a borsa amb valoracions de desenes de milers de milions.
• Blitzscaling (Creixement a qualsevol preu): Aquest mètode, popularitzat a Silicon Valley, prioritza la velocitat sobre l'eficiència. S’insta a les empreses a inundar el mercat i ignorar regulacions o queixes dels clients per aconseguir un monopoli abans que la competència pugui reaccionar.
• Uber com a paradigma: Bracy cita Uber com l'exemple perfecte de l'excés del VC: l'empresa va utilitzar milers de milions en subsidis per rebentar preus, va utilitzar programes il·legals com Greyball per enganyar els reguladors i va mantenir una cultura interna tòxica, tot per dominar el sector del transport.

2. Com el VC soscava l'emprenedoria: Casos d'estudi

El llibre detalla com molts fundadors són forçats a "mentir" en els seus pitches per encabir les seves idees en el motlle de creixement exponencial exigit pels inversors.

• El cas LocalData: Una startup rendible que ajudava els governs locals a digitalitzar dades de barris pobres. Malgrat el seu èxit, els VCs la van considerar massa petita i la van forçar a pivotar cap al sector immobiliari de luxe. Aquest canvi va allunyar l'empresa de la seva missió original i va acabar provocant el seu tancament.
• El cas Good Eggs: Una empresa de queviures sostenibles que va intentar aplicar una mentalitat de software (creixement ràpid i iteració constant) a un negoci logístic físic. Això va portar a una expansió prematura, la crema de milions de dòlars i l'acomiadament traumàtic de centenars de treballadors quan la realitat dels costos marginals del 90% (típics de l'alimentació) va xocar amb el model de VC.

3. L'erosió del treball i la diversitat

Bracy analitza com els models de negoci del VC han eliminat proteccions laborals consolidades des de l'època del New Deal.

• L'economia gig i la Proposició 22: L'autora descriu la batalla legal a Califòrnia on empreses com Uber i Lyft van gastar 200 milions de dòlars per aprovar una llei que els permetés seguir classificant els seus conductors com a contractistes independents, negant-los drets bàsics.
• La "força de treball a l'ombra" (TVCs): Grans empreses com Google tenen més treballadors temporals, venedors i contractistes (TVCs) que empleats fixos. Aquests treballadors cobren menys, no tenen beneficis i viuen en una precarietat constant.
• El biaix racial i de gènere: El VC és un món extremadament insular; només el 3% dels socis d'inversió són negres. Això fa que només l'1% del finançament vagi a fundadors negres, perpetuant una escletxa de riquesa racial estimada en 46.000 milions de dòlars als EUA.

4. La colonització del mercat de l'habitatge

El sector del Proptech (tecnologia immobiliària) ha permès la financerització massiva de les cases unifamiliars.

• Propietaris corporatius: Empreses com Mynd faciliten que grans fons d'inversió comprin milers de cases, convertint-se en "propietaris absents" que pugen els lloguers i descuren el manteniment.
• Models depredadors de "Lloguer amb opció a compra": Empreses com Divvy Homes prometen democratitzar la propietat, però el llibre exposa com sovint bloquegen els clients en preus de compra molt superiors als del mercat i desnonen aquells que no poden pagar, quedant-se amb la seva entrada i millores.
• Fraccionalització (Lofty AI): Models que utilitzen blockchain per vendre "trossos" de cases a petits inversors, alienant totalment el lloguer de qualsevol relació humana i posant en risc els estalvis de ciutadans poc informats.

5. El camí cap a la reforma: Alternatives i solucions

L'obra no és derrotista i proposa alternatives per a un ecosistema més saludable:

• Indie.vc i el finançament basat en ingressos: Bryce Roberts proposa un model on els inversors recuperen els seus diners mitjançant una part dels ingressos de l'empresa, sense forçar-la a vendre's o sortir a borsa.
• El Moviment de les "Zebres": En contrast amb els unicorns, les empreses "zebra" són reals (existeixen), busquen tant el benefici com el propòsit social, i creixen de forma sostenible i cooperativa.
• Reformes de governança: Ús de les Public Benefit Corporations (PBC), com Kickstarter, i el model de "propietat delegada" (steward-ownership), on els beneficis es reinverteixen en la missió en lloc de ser extrets per accionistes absents.
• Acció regulatòria: Bracy demana eliminar el buit legal del carried interest (que permet als gestors de fons pagar menys impostos), allargar els períodes de retenció d'accions després de les sortides a borsa per evitar el curtterminisme, i exigir més transparència i auditories als fons privats.

Conclusió: Bracy fa una crida als Limited Partners (els que posen els diners en els fons, com fons de pensions o universitats) perquè deixin de finançar el model extractiu actual i exigeixin un capitalisme que realment millori la vida de les persones en lloc de canibalitzar l'economia real.

PS. Segons l'obra de Catherine Bracy, la relació entre el Capital Risc (VC) i l'habitatge és profunda i sovint tòxica, ja que el VC ha transformat la llar —històricament el fonament de l'estabilitat de la classe mitjana— en un actiu financer altament especulatiu.

Aquesta relació es pot desglossar en quatre eixos principals:

1. La tecnologia com a facilitadora de Wall Street (Proptech)

Abans de la crisi del 2008, els grans fons d'inversió no compraven cases unifamiliars perquè era logísticament impossible gestionar milers de propietats disperses. El VC va finançar el sector Proptech (tecnologia immobiliària), creant el programari i les plataformes de dades necessàries per fer que aquest mercat fos escalable.

• Empreses com Mynd actuen com a plataformes que ajuden als inversors institucionals a trobar, comprar i gestionar propietats de lloguer de manera remota, extraient el màxim valor del llogater sense tenir una presència física al barri.

2. Models de "propietat" que són trampes de lloguer

El VC ha finançat models de negoci que utilitzen la retòrica de la "democratització" per emmascarar pràctiques extractives:

• Lloguer amb opció a compra (Rent-to-Own): Startups com Divvy Homes prometen ajudar la gent a accedir a la propietat, però sovint bloquegen els clients en preus de compra inflats (strike prices) que augmenten cada any. Si el mercat s'estanca o el client no pot pagar, l'empresa es queda amb l'entrada i les millores fetes a la casa, funcionant en realitat com un model de lloguer molt lucratiu i amb altes taxes de desnonament.
• Propietat fraccionada: Mitjançant el blockchain, empreses com Lofty AI permeten comprar "trossos" de cases. Això crea una alienació total entre el llogater i el propietari, ja que la llar passa a estar governada per centenars de micro-inversors anònims que poden votar sobre reparacions bàsiques a través d'una aplicació.

3. Exacerbació de la desigualtat racial

L'activitat dels inversors de VC i Wall Street es concentra desproporcionadament en comunitats de color que ja havien estat víctimes de la segregació històrica.

• A Atlanta, per exemple, l'activitat inversora va causar una caiguda de la propietat d'habitatge quatre vegades superior per als residents negres que per als blancs.
• Molts constructors ara venen promocions senceres de "cases d'inici" directament a fons institucionals (Built-for-rent), eliminant l'estoc d'habitatges que les famílies treballadores utilitzaven per començar a crear riquesa generacional.

4. La incompatibilitat del model de VC amb l'habitatge

L'habitatge és un sector que requereix temps i inversions de capital intensives, però el model de VC exigeix retorns ràpids i exponencials ("grand slams") en cicles de fons de 10 anys.

• Aquesta pressió obliga a les startups benintencionades a abandonar missions socials per centrar-se en el benefici pur. Un cas és Landed, que ajudava a treballadors essencials (com mestres) amb l'entrada de la casa, però els seus inversors la van pressionar per pivotar cap a models de corretatge més rendibles.
• El VC prefereix finançar empreses que porten eficiència al mercat sense afectar realment l'assequibilitat, prioritzant el creixement a qualsevol preu per sobre de la sostenibilitat de les comunitats.

En conclusió, Bracy argumenta que la incursió del VC en l'habitatge està "capgirant el somni americà", transformant un dret bàsic en un producte financer que extreu riquesa de la gent comuna per lliurar-la a una petita elit d'inversors.

Els algoritmes i la medicina

Bad Influence: How the Internet Hijacked Our Health

L'obra "Bad Influence: How the Internet Hijacked Our Health" (2026), de Deborah Cohen, és una investigació punyent sobre com les xarxes socials, els algoritmes i els influencers han transformat radicalment la nostra percepció de la salut, sovint prioritzant el consumisme i l'entreteniment per sobre de l'evidència científica.

1. El context: El col·lapse del sistema i l'auge del "prosumidor"

Cohen argumenta que la crisi de sistemes públics com el NHS britànic (amb llistes d'espera record i pèrdua de confiança) ha empès els pacients a buscar respostes a internet. Això ha creat l'efecte "prosumidor", on els pacients no només consumeixen informació, sinó que la creen i la comparteixen en comunitats digitals, desafiant l'autoritat tradicional dels metges. Aquest buit l'ha omplert el "complex industrial del benestar", un nexe entre farmàcia, tecnologia i suplements que monetitza cada aspecte de la vida diària.

2. Històries que emmalalteixen: Tics de TikTok i l'efecte nocebo

El llibre analitza com les xarxes poden propagar símptomes físics reals.

• Tics de TikTok: Durant la pandèmia, metges de tot el món van notar un augment sobtat de noies adolescents amb tics explosius que imitaven els dels influencers que miraven a la plataforma.
• L'efecte nocebo: Cohen explora com l'expectativa de patir un mal (alimentada per vídeos virals sobre efectes secundaris) pot generar símptomes reals en el cos, convertint les xarxes en una "fàbrica de testimonis" que amplifica l'ansietat per la salut.

3. La cursa dels fàrmacs miracles: L'era de l'Ozempic

L'Ozempic i altres fàrmacs GLP-1 s'han convertit en accessoris de luxe a Hollywood i TikTok, transformant medicaments per a la diabetis en productes de consum massiu per a la pèrdua de pes. L'autora denuncia com les farmacèutiques utilitzen "campanyes de conscienciació" (com la de Queen Latifah) per crear demanda de forma indirecta en països on la publicitat de medicaments amb recepta està prohibida.

4. L'odissea diagnòstica i les proves a domicili

Davant del sentiment de ser ignorades pels metges ("medical gaslighting"), moltes persones recorren a autotestos sense validesa científica.

• Bioresonància i IgG: Cohen exposa com empreses venen tests de cabell per detectar intoleràncies alimentàries basats en pseudociència que només generen pors innecessàries al menjar.
• Escaners de cos sencer: La moda dels MRI preventius (promoguts per Kim Kardashian) sovint porta a "cascades clíniques": la troballa d'ombres inofensives que desencadenen proves invasives, angoixa i despeses mil·lionàries sense salvar vides realment.

5. L'expansió del diagnòstic: TDAH i identitat

El llibre analitza com el TDAH s'ha convertit en un fenomen social a les xarxes, on trets de personalitat normals o reaccions a l'estrès es reetiqueten com a patologia. Influencers i clíniques privades (com la del Dr. Daniel Amen i els seus qüestionats escàners SPECT) monetitzen aquestes etiquetes, convertint el diagnòstic en una part central de l'identitat de l'individu i un mercat per a suplements i coaching.

6. La trampa de l'optimització i els wearables

Cohen examina la fal·làcia de "qui no mesura no millora".

• Monitors de glucosa (CGM): Influencers com la Glucose Goddess o Andrew Huberman promouen l'ús de sensors per a persones sanes, creant una obsessió per les "punxes" de sucre que pot derivar en trastorns alimentaris.
• Anells i rellotges intel·ligents: Mesuren dades que sovint els usuaris no saben interpretar, generant una "misèria competitiva" o problemes com l'ortosòmnia (ansietat per aconseguir la puntuació perfecta de son).

7. Salut reproductiva i desconfiança hormonal

L'autora detalla dos moviments oposats:

• #offthepill: Una onada de desconfiança cap als anticonceptius hormonals impulsada per històries de pèrdua de libido i depressió, sovint substituïts per aplicacions de fertilitat (com Daysy) que han estat acusades de promocionar una eficàcia exagerada basada en "ciència brossa".
• DIY i accés: Des del trencament de Roe v. Wade als EUA, les xarxes han servit per ensenyar a les dones des de com extreure's el DIU a casa fins a com accedir a píndoles abortives de forma segura.

8. L'elixir de la joventut: TRT, menopausa i longevitat

• Hormones per a homes i dones: El llibre critica la medicalització de l'envelliment, des de la promoció de la testosterona (TRT) per a la "manopausa" fins a les dosis elevades d'estrògens per a la menopausa defensades per figures com la Dra. Louise Newson.
• Biohacking: Cohen analitza els casos de multimilionaris com Bryan Johnson, que gasta 2 milions de dòlars l'any per "no morir", i podcasters que venen protocols de suplements i drogues com la rapamicina o la metformina sense evidència sòlida en humans.

Conclusió: El jo mercantilitzat

L'obra conclou que estem vivint un experiment global de salut pública on el jo ha esdevingut una mercaderia. Cohen fa una crida a millorar l'alfabetització digital, exigir transparència a les plataformes sobre les seves dades i recuperar una medicina basada en el contacte humà i l'evidència, no en l'algoritme.

Les clavagueres de l'estat (2)

The Deep State: The Fall of the Constitution and the Rise of a Shadow Government

L'obra "The Deep State: The Fall of the Constitution and the Rise of a Shadow Government" (2015), escrita per Mike Lofgren, és una anàlisi crítica del que l'autor defineix com un "estat profund" que governa els Estats Units al marge del consentiment dels ciutadans. Lofgren, que va treballar durant 28 anys com a analista de pressupostos de defensa al Capitoli, utilitza la seva experiència interna per descriure com una xarxa d'institucions públiques i privades ha segrestat la democràcia nord-americana.

1. Què és l'Estat Profund?

L'Estat Profund no és una conspiració secreta, sinó una associació híbrida d'elements clau del govern i parts de les altes finances i la indústria. Aquesta estructura és capaç de governar els Estats Units amb una referència molt limitada als resultats electorals.

• Components governamentals: El Departament de Defensa, el Departament d'Estat, Seguretat Nacional, la CIA, el Departament de Justícia i el Tresor. També inclou certs jutges i una facció del Congrés (els líders i membres dels comitès d'intel·ligència i defensa).
• Components privats: El complex militar-industrial, Wall Street (que subministra els diners) i Silicon Valley (del qual depenen les agències d'espionatge per a la tecnologia i la infraestructura de vigilància).

2. "Beltwayland": L'ecologia del poder

Lofgren descriu Washington D.C. com una "ciutat imperial" amb una cultura pròpia, aïllada de la realitat de la resta del país.

• Cultura de l'aparença: Els operadors del poder viuen en barris rics com McLean o Potomac, on les "McMansions" són símbols d'aquest nou estament privilegiat que viu de les contractacions públiques.
• Militarització: La ciutat ha esdevingut un poble de guarnició, on la presència militar i els contractistes de defensa són a tot arreu, normalitzant la guerra perpètua.

3. Evolució històrica i ideològica

L'Estat Profund no va néixer de cop, sinó que va evolucionar per diverses fites:

• L'era nuclear: El projecte de la bomba atòmica va introduir la cultura del secretisme extrem i els pressupostos sense rendició de comptes.
• El Memoràndum Powell (1971): Va ser el pla de batalla per a la contrarevolució corporativa que va portar al neoliberalisme, la desregulació de Wall Street i la privatització de serveis governamentals.
• El 9/11: Va accelerar la militarització de la política exterior i la creació d'un aparell de vigilància massiva (la "Panòptica americana").

4. El "Nexus del Caix": Diners i política

L'autor argumenta que les eleccions han esdevingut un teatre de marionetes.

• Plutocràcia: Els interessos de les elits econòmiques tenen més impacte en les lleis que les preferències de la majoria dels ciutadans.
• Bipartidisme real: Malgrat la retòrica partidista, hi ha una continuïtat absoluta en les polítiques de seguretat nacional i economia entre les administracions Bush i Obama. Segons l'autor, els polítics es converteixen en "venedors" de marques, com si venguessin refrescos.

5. Injustícia desigual i vigilància

Lofgren denuncia un sistema legal de dos nivells:

• Massa grans per anar a la presó: Els executius de Wall Street que van causar la crisi del 2008 van ser rescatats amb diners públics i mai processats penalment.
• Justícia per a la resta: Mentre els bancs tenen impunitat, els ciutadans corrents s'enfronten a una policia militaritzada i a la taxa d'empresonament més alta del món. Whistleblowers com Thomas Drake són perseguits mentre generals com Petraeus reben tractes de favor malgrat cometre delictes similars.
• Vigilància massiva: La NSA i Silicon Valley col·laboren per recollir dades de forma indiscriminada, una addicció que vulnera la Constitució.

6. La Paradoxa Social

Lofgren assenyala la contradicció entre un govern que té recursos il·limitats per a la guerra i la vigilància, però actua com una "nació pobra" quan es tracta de mantenir les seves pròpies infraestructures o la salut dels seus ciutadans. Els indicadors de desenvolupament humà (com l'esperança de vida) estan caient en comparació amb altres països desenvolupats.

7. Propostes de reforma

El llibre conclou amb un decàleg de reformes per aturar la decadència:

1. Eliminar els diners privats de les eleccions mitjançant el finançament públic.
2. Reduir la mida del complex militar i d'intel·ligència, tancant bases a l'estranger.
3. Sortir de l'Orient Mitjà, ja que les intervencions només creen més enemics.
4. Invertir el "dividend de la pau" en infraestructures domèstiques.
5. Restaurar les lleis antitrust i reformar la política fiscal per evitar l'evasió d'impostos de les grans empreses.
6. Adoptar un sistema sanitari de pagador únic per ser més eficients.
7. Abolir l'estatus de personalitat jurídica de les corporacions.

L'autor sosté que el sistema no és sostenible i que el canvi només vindrà quan la ciutadania es deslliuri dels mites ideològics i les pors que l'estat profund utilitza per mantenir el control. 

L'imperi del periodisme

Bonfire of the Murdochs 

L'obra "Bonfire of the Murdochs" (2026), de Gabriel Sherman, és una crònica exhaustiva i mordaç de la dinastia Murdoch, que detalla com la cerca obsessiva de Rupert Murdoch per consolidar el seu llegat a través del seu primogènit, Lachlan, va acabar destruint la unitat de la seva família. A través d'una lent "shakespeariana", el llibre narra l'ascens, el domini i el col·lapse intern de l'imperi mediàtic més poderós del món.

1. Els fonaments: L'herència de Keith Murdoch

El llibre traça l'ambició de Rupert fins al seu pare, Keith Murdoch, un corresponsal de guerra australià que va aprendre el poder del sensacionalisme a Londres. Keith va ensenyar a Rupert dues lliçons vitals: les regles estan per trencar-les i els diaris són poder. Després de la mort sobtada de Keith el 1952, Rupert es va veure obligat a demostrar la seva vàlua, començant amb un petit diari a Adelaide. Aquesta necessitat de superar l'ombra del seu pare el va impulsar a una expansió agressiva sota el lema "expandir-se o morir".

2. La conquesta global: Fleet Street i els EUA

Murdoch va revolucionar el periodisme amb una barreja de sexe, escàndols i política de dretes:

• Londres: Va adquirir el News of the World mitjançant la traïció a la família Carr i va rellançar The Sun com un tabloide rauca, introduint les famoses "noies de la Pàgina 3". El 1986, va aixafar els sindicats de mestres d'impremta en la brutal batalla de Wapping, fet que va disparar el valor de les seves propietats al Regne Unit.
• EUA: Va envair el mercat nord-americà comprant el New York Post i utilitzant-lo per influir en la política local (ajudant a triar l'alcalde Ed Koch). Per entrar a la televisió, Murdoch va renunciar a la seva nacionalitat australiana i es va fer ciutadà nord-americà el 1985, creant la xarxa Fox i el canal Fox News.

3. La cultura de l'imperi: El mètode Murdoch

El llibre descriu News Corp no com una empresa normal, sinó com una cort reial on Murdoch exercia el "terror telefònic" i exigia una "obediència anticipada" dels seus executius. Murdoch fomentava una lluita darwiniana entre els seus fills —Prudence, Elisabeth, Lachlan i James— per veure qui era més apte per succeir-lo. Els esmorzars familiars eren sessions de crítica de diaris i les vacances a Aspen acabaven en competicions físiques ferotges.

4. Dones, divorcis i el "Trust" familiar

Les tensions familiars es van articular al voltant dels matrimonis de Rupert:

• Anna Murdoch: Durant 31 anys va intentar civilitzar Rupert. El seu divorci el 1999 va ser clau perquè va sacrificar diners a canvi de protegir l'herència dels seus tres fills, assegurant-los vots igualitaris en el "trust" familiar.
• Wendi Deng: El seu matrimoni va sacsejar la dinastia. Wendi va lluitar ferotgement perquè les seves filles, Chloe i Grace, tinguessin drets de vot, fet que va provocar una revolta dels fills adults. Finalment, Rupert va cedir i les va fer iguals financerament, però sense poder polític en l'empresa.

5. Escàndols i l'era de la "Veritat Alternativa"

L'imperi va afrontar dues crisis existencials:

• Escàndol de les escoltes (2011): El descobriment que el News of the World havia punxat el telèfon d'una nena assassinada, Milly Dowler, va forçar el tancament del diari. James Murdoch va quedar tacat per l'escàndol, mentre Rupert apareixia davant el Parlament declarant que era el dia "més humil" de la seva vida.
• Fox News i Trump: Sota la direcció de Roger Ailes, Fox News es va convertir en una màquina de propaganda que va crear la presidència de Donald Trump. Malgrat que Rupert personalment detestava Trump, el va utilitzar per obtenir rèdits econòmics i influència política. L'escàndol de les màquines de votació Dominion (que va costar 787 milions de dòlars) va exposar com Fox va mentir sobre el robatori de les eleccions de 2020 per protegir l'audiència.

6. El col·lapse: "Project Family Harmony"

Amb més de 90 anys, Rupert va decidir apostar-ho tot per Lachlan, a qui veia com l'únic fill que mantindria l'orientació de dretes de l'imperi. Després de vendre els actius d'entreteniment a Disney el 2017 (fent rics els seus fills però fragmentant l'empresa), Rupert va llançar el "Project Family Harmony": un pla secret per canviar les regles del "trust" i donar el control permanent a Lachlan, al·legant que una deriva cap al centre impulsada pels altres fills destruiria el valor econòmic del negoci.

7. El judici de Nevada i l'acord final

El 2024, la família es va enfrontar als tribunals de Reno, Nevada. James, Liz i Prue (els "Fills Objectors") van lluitar per mantenir el seu poder de vot. Encara que Rupert va intentar manipular-los emocionalment, els germans es van unir contra el seu pare. El comissionat Gorman va donar la raó als fills inicialment, qualificant el pla de Rupert de "xerrada acuradament orquestrada" per motius polítics.

Epíleg: El setembre de 2025, es va arribar a un acord extrajudicial: James, Liz i Prue van renunciar als seus drets de vot a canvi de 1.100 milions de dòlars cadascun. Lachlan va rebre "el regne" (News Corp i Fox Corp), però els altres germans van obtenir la llibertat. Rupert, a punt de complir 95 anys, es va quedar pràcticament sol, exercint el poder d'un imperi cada cop més vulnerable mentre els seus fills feien vides separades arreu del món.

Les clavegueres del periodisme

El Director: Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo 

El llibre "El Director: Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo" (2019), escrit per David Jiménez, és un relat autobiogràfic i una crònica mordaç sobre les "clavegueres" del periodisme i el poder a Espanya. Jiménez, que va ser reporter de guerra i corresponsal a l'Àsia durant dues dècades, narra el seu convuls any (2015-2016) al capdavant del diari El Mundo.

1. El retorn de l' "improbable" director

Jiménez es trobava a Harvard amb una beca Nieman quan va rebre l'oferta de dirigir el diari on havia començat com a becari. Va ser escollit per "El Cardenal" (Antonio Fernández-Galiano, president de la companyia) i l'executiu conegut com "Silicon Valley" per dur a terme una "revolució" digital i regenerar el diari, ja que era vist com algú lliure de les faccions i deutes de la redacció de Madrid.

2. Una redacció en descomposició

En arribar, Jiménez es troba amb una redacció desmoralitzada per anys de retallades (EREs), pèrdua d'ingressos i guerres de poder internes. Identifica diversos grups:

• "Los Nobles": La vella guàrdia de la secció de Nacional, acostumada a moure els fils de la política i el diari, i que veu amb escepticisme a un director sense contactes a la capital.
• "El Club de los Poetas Muertos": Una generació de periodistes talentosos al voltant dels 40 anys, sovint desaprofitats en tasques burocràtiques.
• "Las Secres": Les secretàries veteranes que actuen com a divan i memòria viva de la casa.

L'autor descriu una cultura on sovint era més important "treballar-se el despatx" que aconseguir l'exclusiva.

3. El Triunvirat del Poder: "Los Acuerdos"

Un dels temes centrals és la denúncia de "Los Acuerdos": pactes opacs entre les grans empreses de l'IBEX 35, el Govern i els mitjans de comunicació.

• Submissió econòmica: Jiménez descobreix que determinades empreses (Telefónica, Santander, El Corte Inglés) són pràcticament "intocables" a canvi de publicitat i patrocinis que salven els comptes de resultats.
• Pressions polítiques: El llibre detalla el setge del Govern del PP de Mariano Rajoy, executat a través de Carmen Martínez Castro (la seua secretària de comunicació), que exigia cessaments de periodistes i cobertures favorables.
• El paper de "El Cardenal": Jiménez retrata el president de la seua empresa com un mestre de la intriga que prioritzava la seua xarxa d'influència personal i la supervivència financera per sobre de la independència periodística.

4. Grans conflictes i el trencament

La relació entre el director i l'empresa es trenca a causa de diverses investigacions periodístiques:

• El cas Bárcenas: Jiménez decideix obrir amb la confessió de Bárcenas que implicava directament a Rajoy el mateix dia que el president visitava un acte de l'empresa, causant la fúria de "El Cardenal".
• L'escàndol de César Alierta: "El Cardenal" va arribar a ordenar parar les màquines de la impremta per intentar eliminar el nom del nebot del llavors president de Telefónica d'una informació comprometedora.
• La dimissió de José Manuel Soria: Jiménez publica que el ministre tenia una societat en un paradís fiscal (Jersey) sense consultar prèviament als directius, per evitar que aquests poguessin avisar al seu "amic" ministre.
• Els missatges dels Reis: El diari acaba recollint els polèmics missatges de suport de la Reina Letícia a Javier López Madrid ("compi yogui"), tot i que inicialment Jiménez va dubtar per respecte a la privacitat si no hi havia delicte.

5. El col·lapse final: Vaga i ERE

La tensió arriba al seu màxim amb la proposta de la companyia d'acomiadar un terç de la plantilla. Jiménez intenta sense èxit que les retallades afectin també a l'estructura directiva ("El Cortijo"). Això culmina en la primera vaga de la història que aconsegueix que el diari no surti al carrer. L'autor es queda sol intentant salvar el projecte digital mentre el seu número dos i altres directius l'abandonen o conspiren per substituir-lo.

6. Epíleg: La clàusula de consciència

Després de ser acomiadat via confidencials, Jiménez es nega a acceptar una indemnització milionària a canvi del seu silenci. Denuncia a l'empresa acollint-se a la clàusula de consciència, sent el primer director a fer-ho per defensar la independència editorial. Finalment, arriba a un acord judicial on l'empresa reconeix l'acomiadament improcedent i es garanteix la seua llibertat d'expressió per explicar la seua història.

En conclusió, el llibre és un retrat de com el periodisme tradicional a Espanya va perdre la seva funció de contrapoder per convertir-se en un actor més d'un sistema basat en el bescanvi de favors, amb Jiménez reivindicant un retorn a l'ofici de reporter com a única via de salvació.

Les clavegueres de l'estat

Les clavegueres de l’estat: Guerra bruta i corrupció a Espanya 

L’obra "Les clavegueres de l’estat: Guerra bruta i corrupció a Espanya" (2018), escrita per Jaume Grau, és una investigació exhaustiva que detalla l’existència d’una estructura opaca i il·legal dins les institucions de l’Estat espanyol, especialment el Ministeri de l’Interior, utilitzada per perseguir adversaris polítics i protegir interessos privats.

A continuació se’n presenta un resum detallat estructurat pels eixos temàtics del llibre:

1. El concepte i la gènesi històrica

Grau defineix les "clavegueres" no com un grup d’agents secrets a l’estil James Bond, sinó com un món paral·lel sense regles on l’opacitat permet l’extorsió, el xantatge i la fabricació d’informes falsos.

• Orígens internacionals: El llibre traça una línia des de l’espionatge a l’antiga Xina (Sunzi) fins a la creació de l’Estat policial modern per part de Joseph Fouché a la França napoleònica. També analitza paral·lels moderns com la lògia P2 a Itàlia o el "cabinet noir" a França.
• L'herència franquista: A Espanya, les clavegueres actuals són hereves directes de la Brigada Político-Social (BPS) del franquisme, entrenada per la Gestapo. El llibre subratlla la continuïtat de comandaments que, lluny de ser depurats, van ascendir en democràcia (com Roberto Conesa o Billy el Niño) i van transmetre els seus mètodes a noves generacions de policies.

2. Protagonistes i l' "Oficina Sinistra"

L'obra identifica una estructura coneguda internament com l'"oficina sinistra", situada al carrer Rafael Calvo de Madrid, des d'on s'elaboraven informes per atacar enemics o defensar afins al grup. Els noms clau inclouen:

• José Manuel Villarejo: Descrit com la personificació de la claveguera, un comissari que compaginava la feina policial amb un imperi empresarial de 17 milions d'euros dedicat al xantatge i la manipulació.
• Eugenio Pino: Com a Director Adjunt Operatiu (DAO), va ser el màxim responsable de la "brigada política" i la creació de la Brigada de Revisió de Casos.
• Marcelino Martín Blas: Cap d'Afers Interns, inicialment part de l'operatiu, el seu enfrontament amb Villarejo el 2014 ("guerra de comissaris") va permetre que molts draps bruts sortissin a la llum.

3. L'Operació Catalunya

És el nucli central del llibre, descrivint una estratègia sistemàtica per destruir el moviment independentista mitjançant la "política criminal".

• El mètode: Es basava en realitzar investigacions prospectives il·legals, fabricar esborranys policials sense signatura i filtrar-los a mitjans de comunicació (com El Mundo) en moments electorals clau.
• Casos destacats:
  • El dinar de La Camarga (2010): La gravació entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez va ser la gènesi de moltes investigacions sobre la família Pujol.
  • Xavier Trias (2014): La fabricació d'un informe fals sobre un compte inexistent a Suïssa just abans de la consulta del 9-N. L'Estat va arribar a pagar 1,5 milions d'euros a un confident per aquesta informació falsa.
  • Operació Andorra: Les pressions i xantatges als propietaris de la Banca Privada d'Andorra (BPA) perquè facilitessin dades de líders catalans, sota l'amenaça de fer morir el banc (com finalment va passar via FinCEN).

4. Atacs a Podemos i la "Nova Esquerra"

A part de l'independentisme, les clavegueres van actuar per impedir un govern d'esquerres a Espanya.

• Informe PISA (Pablo Iglesias S.A.): Un document apòcrif i "nyap" que acusava Podemos de finançament il·legal per part de l'Iran i Veneçuela, filtrat just abans de la constitució del Congrés el 2016.
• Manos Limpias: El sindicat d'ultradreta actuava com a braç executor per judicialitzar els informes falsos fabricats pel Ministeri de l'Interior.

5. El paper de la Justícia i els Mitjans

Grau és molt crític amb la complicitat de certs sectors:

• Magistrats i Fiscals: El llibre detalla com l'entramat de Villarejo tenia en nòmina magistrats del Suprem i fiscals a través de l'empresa Schola Iuris. A més, destaca la "celeritat" de la justícia en casos contra el sobiranisme davant la lentitud en casos de corrupció del PP.
• Periodistes col·laboradors: S'assenyala periodistes com Eduardo Inda o Esteban Urreiztieta com a receptors habituals d'informes falsos de la cúpula policial per generar escàndols mediàtics.

6. L'Estat post 1 d'Octubre

El llibre conclou analitzant com, arran del referèndum del 2017, les clavegueres van ser parcialment suplantades per la repressió oberta de l'Estat (aplicació del 155 i detencions). També denuncia els intents de desprestigiar els Mossos d'Esquadra després dels atemptats de la Rambla mitjançant filtracions falses de la CIA a El Periódico i la polèmica sobre l'imam de Ripoll i el seu vincle amb el CNI.

En resum, Jaume Grau ens adverteix que la "claveguera no mor mai" perquè ha servit a tots els governs de la democràcia per combatre els seus enemics polítics al marge de la llei.

James Cowie

El benestar subjectiu i la seva mesura

Wellbeing: Science and Policy 

L’obra "Wellbeing: Science and Policy" (2023), de Richard Layard i Jan-Emmanuel De Neve, defineix una nova ciència que busca respondre què produeix una societat i una vida feliç mitjançant evidència empírica d'última generació. El llibre proposa que l'objectiu suprem de la societat ha de ser el benestar subjectiu de la població, transformant la manera com els governs i els individus prenen decisions.

Part I: El cas del benestar

El benestar es defineix com com se sent una persona respecte a la seva vida (satisfacció vital), més que per les seves circumstàncies externes.

• Mesurament: Els autors defensen l'ús de l'escala evaluativa (0-10) per mesurar la satisfacció vital, ja que és democràtica, fiable i està correlacionada amb activitat cerebral i la longevitat.
• Més enllà del PIB: S'argumenta que el PIB és una mesura insuficient de l'èxit, ja que la renda explica només una petita part de la variància del benestar.
• WELLBYs: Es proposa la unitat de "Anys de Benestar" (Wellbeing-Years o WELLBYs) per avaluar polítiques, multiplicant el benestar mitjà per l'esperança de vida.

Part II: Naturalesa humana i benestar

Aquesta secció analitza com la nostra biologia i psicologia determinen com vivim la felicitat.

• Comportament: Els humans no sempre maximitzen el seu propi benestar a causa de l'addicció, l'adaptació (ens acostumem ràpidament a les coses bones) i l'aversió a la pèrdua.
• Pensament: Es destaca la importància de l'"entrenament mental". La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) i el mindfulness demostren que podem gestionar els nostres sentiments canviant els nostres patrons de pensament.
• Biologia i Genètica: Prop del 32% de la variància del benestar és heretable. Tanmateix, els gens interactuen amb l'entorn, i els problemes genètics sovint són tan tractables com els ambientals.

Part III: Com l'experiència afecta el benestar

Els autors exploren els determinants externs clau, des de la infància fins a la vida adulta.

• Família i Escola: El millor predictor d'una vida adulta feliç no és l'èxit acadèmic, sinó una infància feliç. Les escoles i els professors tenen un impacte en el benestar tan gran com els pares.
• Salut: La salut mental és el pilar més important; en els països rics, explica més la misèria que la pobresa o l'atur.
• Treball: L'atur té un cost psíquic devastador, comparable a la mort d'un cònjuge. En la feina, les relacions socials (especialment amb el cap) són més importants per a la felicitat que el sou.
• Renda i el paradoxa d'Easterlin: Tot i que els rics són més feliços que els pobres en un moment donat, el creixement econòmic nacional a llarg termini no sempre augmenta la felicitat a causa de les comparacions socials i l'adaptació.
• Entorn: El contacte amb la natura, la reducció del soroll i la lluita contra el canvi climàtic són vitals per protegir el benestar de les generacions futures.

Part IV: Govern i benestar

El llibre conclou amb un manual de política pública basat en l'evidència.

• Qualitat institucional: Els governs que fan complir la llei, ofereixen bons serveis i controlen la corrupció tenen ciutadans molt més feliços.
• Democràcia: La participació democràtica té un valor intrínsec ("utilitat procedimental") que millora el benestar independentment del resultat de la decisió.
• Votació: El benestar és un millor predictor dels resultats electorals que els indicadors econòmics tradicionals; els votants infeliços tendeixen a donar suport al populisme.
• Selecció de polítiques: Les administracions haurien d'ordenar els seus projectes segons els WELLBYs per dòlar de cost, prioritzant la reducció de la misèria.

En resum, l'obra sosté que la ciència del benestar és "la reina de les ciències socials", oferint un marc quantitatiu rigorós per produir un món més feliç i sostenible.

Segons el llibre Wellbeing: Science and Policy, el benestar subjectiu es defineix com l'estat intern o la qualitat de vida tal com la viu la persona, i es mesura principalment a través de tres enfocaments, tot i que els autors se centren sobretot en els dos primers:

1. Mesures avaluatives (Satisfacció vital)

És el mètode més senzill i el més utilitzat en el llibre.

• La pregunta clau: Es demana directament a la persona: «En general, com està de satisfet amb la seva vida actualment?».
• Escala: Normalment es respon en una escala de 0 (gens satisfet) a 10 (molt satisfet).
• Escala de Cantril: Una variant comuna és l'«escala de Cantril», on l'enquestat imagina una escala de 0 a 10 on el graó superior representa la millor vida possible i l'inferior la pitjor.

2. Mesures hedòniques (Afecte)

Aquest enfocament busca capturar com se senten les persones en moments concrets de la seva vida diària.

• Afecte positiu i negatiu: Mesura estats com la felicitat, el gaudi i el riure (positius) o la preocupació, la tristesa, l'ira i l'estrès (negatius).
• Mètodes de recollida:
  • Avaluació Momentània Ecològica: Avisar les persones en temps real perquè diguin com se senten.
  • Mètode de Reconstrucció del Dia (DRM): Demanar a l'enquestat que reconstrueixi el dia anterior hora per hora i n'anoti els sentiments.
  • Preguntes de Sí/No: Preguntar si ahir van experimentar molta felicitat o tristesa.
• Dades massives: També s'esmenta l'anàlisi de l'activitat a les xarxes socials (Twitter) o cerques a Google per calcular el balanç entre paraules positives i negatives.

3. Mesures eudaimòniques (Sentit de la vida)

Aquestes mesures exploren si la persona sent que la seva vida té un propòsit o virtut.

• La pregunta típica: «Sent que les coses que fa a la seva vida valen la pena?».
• Postura dels autors: Tot i que és un enfocament comú, els autors decideixen no utilitzar-lo com a mesura principal de benestar perquè consideren que la virtut és un mitjà per arribar a un fi (el benestar), i no el resultat en si mateix.

Validació científica de les mesures

El llibre subratlla que aquestes dades autoinformades són fiables perquè estan correlacionades amb mesures objectives:

• Activitat cerebral: Els resultats coincideixen amb l'activitat elèctrica en àrees específiques del cervell (com l'escorça prefrontal o l'estriat ventral).
• Informes de tercers: Les puntuacions solen coincidir amb la percepció que amics o col·legues tenen de la felicitat d'aquella persona.
• Poder predictiu: Són bons predictors de la longevitat, la productivitat laboral i fins i tot el comportament electoral.

Finalment, el llibre tracta l'escala de 0-10 com una escala cardinal (o d'interval), assumint que la diferència entre un 3 i un 4 és la mateixa que entre un 8 i un 9, cosa que permet realitzar càlculs estadístics rigorosos per a la política pública.

La renda no explica tota la satisfacció vital perquè, tot i ser un factor rellevant, és només una de les moltes variables que influeixen en el benestar humà i el seu impacte és limitat per diversos motius psicològics i socials:

• Poca potència explicativa: En termes estadístics, les diferències d'ingressos només expliquen al voltant del 2% de la variància de la satisfacció vital dins d'un mateix país. Altres factors, com la salut mental, la salut física i les relacions humanes, tenen un poder explicatiu molt superior (al voltant del 20%).
• Comparacions socials (Renda relativa): Les persones no valoren la seva renda només en termes absoluts, sinó en comparació amb la dels altres. Quan els ingressos dels altres augmenten, el benestar que una persona obté del seu propi sou disminueix. Aquest fenomen, conegut com una externalitat negativa, implica que en una societat on tothom s'enriqueix alhora, la satisfacció general pot no augmentar perquè les posicions relatives es mantenen iguals.
• Adaptació (Habituació): Els éssers humans tenen una gran capacitat per habituar-se a les noves circumstàncies. Quan una persona aconsegueix un augment de sou o una millora en el seu nivell de vida, inicialment experimenta un augment de felicitat, però amb el temps s'hi acostuma i el seu benestar tendeix a tornar al nivell anterior.
• Utilitat marginal decreixent: El guany de benestar per cada dòlar addicional és molt més gran per a una persona pobre que per a una de rica. A mesura que la renda augmenta, el seu impacte positiu en la satisfacció vital es va reduint fins a arribar, en alguns casos, a un punt de saciació.
• La Paradoxa d'Easterlin: Aquesta paradoxa assenyala que, tot i que en un moment donat els rics són més feliços que els pobres, a llarg termini el creixement del PIB per càpita d'una nació no sempre comporta un augment de la felicitat nacional. Això s'ha observat en països com els Estats Units, on el benestar s'ha estancat des dels anys 50 malgrat el gran creixement econòmic.

En resum, factors com la qualitat del treball, la vida comunitària, la confiança en els altres i el suport social són elements que la renda no pot comprar directament i que resulten ser pilars fonamentals per a una vida satisfactòria.

Filopolítica

 In the Long Run: The Future as a Political Idea

L'obra "In the Long Run: The Future as a Political Idea" (2024) de Jonathan White analitza com la nostra concepció del futur influeix profundament en la pràctica i la legitimitat de la democràcia. L'autor argumenta que vivim en una "era d'emergències" on la sensació que el temps s'esgota amenaça els fonaments mateixos del sistema democràtic.

A continuació se'n presenta un resum detallat per capítols segons les fonts:

Introducció: El futur com a idea política

L'aire de finalitat que domina el segle XXI, impulsat pel canvi climàtic, la inestabilitat geopolítica i l'IA, planteja un repte a la democràcia. Aquesta es basa històricament en la idea de continuïtat i en la capacitat de correcció a llarg termini. Quan el futur sembla tancar-se i el present es viu com un moment de "tot o res", les institucions basades en el desacord persistent i el canvi d'opinió semblen fora de lloc, donant pas a una "política de l'enfrontament".

Capítol 1: Futurs oberts i tancats

L'autor diferencia la democràcia antiga (una descripció del present) de la moderna, que va néixer al segle XVIII com un objectiu a assolir. Mentre que el món premodern veia el futur com a "tancat" o fixat, la modernitat va abraçar el futur obert: la idea que el futur serà diferent del present i que es pot modelar mitjançant l'acció humana. Les utopies literàries i les revolucions de finals del XVIII (França, Haití, EUA) van ser demostracions concretes d'aquesta capacitat de transformar el món actuant col·lectivament.

Capítol 2: Futurs propers i llunyans

Aquest capítol explora la tensió entre diferents horitzons temporals.

• L'horitzó llunyà: Utilitzat per les utopies per donar regna solta a la imaginació i per certs liberals per defensar el progrés indefinit, sovint demanant paciència davant les injustícies del present (com l'economia del "degoteig").
• L'horitzó proper: Prioritzat pels agitadors revolucionaris i els primers socialistes que buscaven una transformació immediata.
• La síntesi del partit: El partit polític de masses va sorgir com una eina per equilibrar les demandes a curt termini amb un projecte ideològic durador que s'estenia més enllà de la vida de l'individu.

Capítol 3: Futurs imaginats i calculats

Al segle XIX, va sorgir la mentalitat de càlcul per gestionar la incertesa de la vida industrial i urbana. Això va portar a la "cientificació" del futur mitjançant estadístiques i previsions econòmiques. El risc és que aquesta focalització en el càlcul pragmàtic a curt termini debilita la imaginació democràtica i atorga un poder excessiu als experts i tecnòcrates per sobre de la ciutadania.

Capítol 4: Futurs racionals i impulsius

El futurisme i el feixisme van reaccionar contra el càlcul racional. El feixisme va abraçar la renovació incessant i la "destrucció creativa", rebutjant la idea que el futur és una acumulació del passat. Aquesta visió impulsiva i deslligada de principis permanents va justificar la violència transgressora i el lideratge carismàtic, posant la democràcia en perill en utilitzar el futur com un llenç per a mites irracionals.

Capítol 5: Futurs públics i secrets

La Guerra Freda va consolidar una bifurcació del coneixement sobre el futur. Mentre el públic vivia en la incertesa, els estats desenvolupaven previsions militars secretes (com a l'agència RAND). Aquest secretisme protegeix les elits de la supervisió i fomenta les teories de la conspiració, ja que la ciutadania sent que els que manen "saben el que passarà" però ho oculten per manipulació estratègica.

Capítol 6: Futurs compartits i separats

El consumisme i el neoliberalisme van privatitzar el futur. El cotxe es va convertir en el símbol del futur personal d'èxit, desvinculat del benestar col·lectiu. Avui, els algoritmes de les grans tecnològiques reforcen aquesta individualització creant trajectòries personalitzades que ens atrapen en els nostres patrons passats i dificulten la formació de futurs compartits necessaris per a l'acció política.

Capítol 7: En una era d'emergències

Tornem a la sensació actual que el futur es tanca. Les crisis existencials (clima, IA, pandèmies) imposen una política de la necessitat i del "ja no hi ha temps", on les decisions s'eleven a la categoria de "vida o mort". Això afavoreix estils de govern elitistes i tecnocràtics, però també provoca revoltes impacients i populismes que demanen solucions dràstiques ara mateix.

Capítol 8: Temps per a la democràcia

Per contrarestar la "claustrofòbia temporal", White proposa intensificar la democràcia:

• Recuperar el valor intrínsec de l'autodeterminació col·lectiva.
• Introduir mecanismes com la revocació (recall) de representants per augmentar la rendició de comptes entre eleccions.
• Enfortir els partits com a associacions d'idees que construeixin projectes a llarg termini.
• Fomentar la democràcia transnacional per abordar reptes que superen les fronteres estatals.

En conclusió, l'obra sosté que la democràcia sobreviu gràcies a l'expectativa que encara tenim temps. Cal recuperar la sensació d'amplitud temporal per permetre que la imaginació política torni a ser una eina per al bé compartit.

Segons l'obra de Jonathan White, la visió del futur ha experimentat una transformació radical des de l'inici de la modernitat fins a l'actualitat, passant d'una idea d'obertura i progrés a una sensació contemporània de tancament i emergència.

Aquestes són les etapes clau d'aquest canvi:

1. El pas del futur "tancat" a l'obert (Segle XVIII)

En el món premodern, el futur es veia sovint com a "tancat": les estructures socials eren estables, els canvis eren cíclics o estaven fixats per la providència divina, i les protestes eren reactives davant d'abusos concrets.

• L'obertura moderna: Amb la Il·lustració i les revolucions de finals del XVIII (EUA, França, Haití), neix la idea del futur obert. El futur es comença a veure com un espai profundament diferent del present que pot ser modelat mitjançant l'acció humana col·lectiva.
• Utopies temporals: Els autors van deixar de situar les utopies en llocs remots (illes llunyanes) per situar-les en moments futurs (com el París de l'any 2440 de Mercier), convertint el futur en un lloc d'esperança política.

2. El futur de les ideologies i el llarg termini (Segle XIX)

El segle XIX va consolidar la idea que el temps estava del costat del progrés.

• Els "ismes": El liberalisme i el socialisme van utilitzar el futur com a destí dels seus ideals. Mentre que els liberals sovint defensaven un progrés indefinit (o infinit), els socialistes buscaven una transformació més propera, però estratègica.
• El partit polític: Va sorgir com una síntesi entre les demandes immediates (curt termini) i un projecte ideològic durador (llarg termini) que s'estenia més enllà de la vida de l'individu.

3. Del futur imaginat al futur calculat (Segle XX)

A mesura que avançava la industrialització, la visió del futur es va tornar més pragmàtica i tecnocràtica.

• Càlcul i predicció: La necessitat de gestionar la incertesa va portar a la "cientificació" del futur mitjançant estadístiques, previsions econòmiques i la gestió de riscos.
• El paper dels experts: El futur va deixar de ser un espai per a la imaginació democràtica dels ciutadans per convertir-se en un objecte de gestió per a experts i tecnòcrates, ja fos en els mercats lliures o en la planificació estatal.
• Futurs secrets: Durant la Guerra Freda, el coneixement sobre el futur es va bifurcar: mentre el públic vivia en la incertesa, els estats desenvolupaven previsions militars secretes, consolidant el futur com un avantatge estratègic elitista.

4. La privatització i el tancament del futur (Finals del Segle XX)

El neoliberalisme i el consumisme van privatitzar el futur.

• Futures individuals: El futur compartit de la societat va ser substituït per la recerca del millorament personal (el cotxe nou, l'èxit individual).
• L'individu algorítmic: Avui dia, les tecnologies digitals i els algorítms personalitzen la nostra experiència, sovint atrapant-nos en els nostres patrons passats i dificultant la imaginació d'un futur realment nou o compartit.

5. L'Era de les Emergències (Segle XXI)

Actualment, White argumenta que vivim en una era marcada per un aire de finalitat.

• Claustrofòbia temporal: Amenaces com el canvi climàtic, la inestabilitat geopolítica o l'IA generen la sensació que "el temps s'esgota".
• De la democràcia a la necessitat: Quan el futur es veu com un moment de "tot o res" (amb terminis fixos i dates límit), la política democràtica —basada en el debat i la revisió de decisions— es veu debilitada en favor d'estils de govern d'emergència i executius forts.

En resum, la modernitat va obrir el futur com un horitzó de possibilitats infinites, però el segle XXI l'està tornant a tancar sota el pes de les crisis existencials i el control tecnològic.

A l'obra de Jonathan White, el matrimoni no s'analitza com una institució legal o religiosa en si mateixa, sinó com un element clau per entendre com els individus perceben el futur i com aquesta percepció s'entrellaça amb la política.

• Com a fita del futur personal: White explica que quan les persones pensen en el futur, sovint es focalitzen en fites personals, sent les esperances de matrimoni o de tenir fills exemples clàssics d'aquesta visió idiosincràtica. Tot i això, l'autor subratlla que allò que sembla purament personal té un vessant polític, ja que aquestes expectatives són compartides i modelades socialment.
• Eina de "reassegurança" en les utopies: En analitzar les utopies literàries (com les de Mary Griffith), White observa que el matrimoni s'utilitzava per oferir tranquil·litat al lector davant la por a canvis socials massa radicals. Per exemple, en la visió de Griffith sobre un futur sense esclavitud, es recalca explícitament que la llibertat s'aconsegueix sense matrimonis racials mixtos, utilitzant aquesta prohibició per temperar la incertesa sobre la futura estructura social.
• Transcendència del parentiu per a la democràcia: Un dels temes centrals de White és la creació del concepte de "poble" com a subjecte democràtic. Argumenta que el pensament utòpic va permetre als ciutadans identificar-se amb una comunitat duradora que va més enllà dels vincles immediats de parentiu. Aquest trencament amb la lleialtat exclusiva a la família o al clan (sovint cimentada pel matrimoni) és el que permet l'aparició d'una identitat col·lectiva i de la coordinació entre estranys, base de la democràcia moderna.

Redefinint l'obesitat (3)

Off the Scales: The Inside Story of Ozempic and the Race to Cure Obesity 

Aquest és un resum exhaustiu i detallat del llibre "Off the Scales: The Inside Story of Ozempic and the Race to Cure Obesity" (2025), escrit per Aimee Donnellan. L'obra narra la història del descobriment científic, el desenvolupament empresarial i l'impacte cultural dels medicaments GLP-1, que han transformat el tractament de l'obesitat.

1. El context de l'epidèmia (Capítol 1)

L'autora descriu com, des dels anys 50, les taxes d'obesitat als EUA s'han triplicat, impulsades per una indústria alimentària que va perfeccionar els aliments ultraprocessats i el màrqueting agressiu. Donnellan critica la narrativa tradicional de "menjar menys i moure's més", assenyalant que la biologia i la genètica fan que moltes persones siguin vulnerables a un entorn on el sucre i el greix són omnipresents. Les dietes tradicionals, segons els estudis, fallen en el 90% dels casos a llarg termini.

2. El descobriment científic (Capítol 2)

La ciència darrere de l'Ozempic va començar als anys 80.

• Svetlana Mojsov: Una química macedònia a la Universitat Rockefeller i després al Massachusetts General Hospital (MGH), va ser clau per identificar la forma activa de l'hormona del budell anomenada GLP-1 (glucagon-like peptide 1).
• El conflicte pel crèdit: Donnellan detalla la batalla de Mojsov per ser reconeguda en les patents contra el seu superior, Joel Habener, que inicialment la va excloure. Després d'una dècada de lluita legal, va ser inclosa com a coinventora el 2006.
• La connexió danesa: Paral·lelament, Jens Juul Holst a Copenhaguen va arribar a conclusions similars, iniciant una competència transatlàntica per demostrar que el GLP-1 podia tractar la diabetis.

3. Del verí de llangardaix al medicament (Capítols 3 i 4)

• El monstre de Gila: Un descobriment curiós va ser que la saliva d'aquest llangardaix verinós contenia una forma estable de l'hormona que durava molt més que la humana, cosa que va inspirar els científics a buscar maneres d'estabilitzar el fàrmac.
• Novo Nordisk: La farmacèutica danesa, liderada científicament per Lotte Bjerre Knudsen i Mads Krogsgaard Thomsen, va desenvolupar primer la liraglutida (Victoza).
• El naixement de l'Ozempic: La creació de la semaglutida va ser un repte d'enginyeria química per aconseguir que la molècula durés una setmana sencera al cos. Thomsen va haver de finançar el projecte en secret durant un temps perquè la directiva de Novo Nordisk volia cancel·lar-lo per retallar costos.

4. La campanya de màrqueting i el frenesí (Capítols 5 i 6)

• "Oh, oh, oh, Ozempic": Jeremy Shepler va ser el cervell darrere de l'anunci de televisió amb el jingle basat en la cançó "Magic" de Pilot, que va fer que el nom del medicament s'instal·lés en el subconscient col·lectiu.
• L'explosió a Hollywood: Tot i que va ser aprovat per a la diabetis el 2017, celebritats i cirurgians plàstics de Beverly Hills van notar de seguida l'efecte secundari de la pèrdua de pes ràpida. El 2021, amb l'aprovació de Wegovy (una dosi més alta de semaglutida per a l'obesitat), el frenesí es va fer imparable gràcies a xarxes com TikTok i el suport de figures com Elon Musk i Oprah Winfrey.

5. L'experiència dels pacients i l'impacte social (Capítols 7 i 9)

• El silenci del "Food Noise": Molts pacients descriuen que la droga elimina el "soroll alimentari", un desig obsessiu i constant de menjar que abans els dominava.
• Efectes secundaris i seguretat: El llibre no defuig la cara fosca: nàusees severes, vòmits i casos més rars però greus de gastroparesi (paràlisi estomacal) o obstruccions intestinals. També s'analitza la pèrdua de massa muscular i el fenomen de la "cara d'Ozempic" (aspecte demacrat per la pèrdua de greix facial).
• Economia i canvis d'hàbits: L'obesitat costa 1,4 bilions de dòlars anuals als EUA. Per primer cop en dècades, les taxes d'obesitat han començat a baixar lleugerament. Això obliga empreses com Nestlé o cadenes de menjar ràpid a repensar el seu model de negoci cap a productes més proteics i racions més petites.

6. La febre de l'or farmacèutica (Capítol 8)

Actualment, hi ha una "febre de l'or" per millorar l'Ozempic:

• Eli Lilly: Amb el seu medicament Mounjaro/Zepbound, ha demostrat una pèrdua de pes encara superior (fins al 23%).
• El futur: Farmacèutiques com Pfizer, Roche i AstraZeneca corren per desenvolupar versions en pastilla (més barates i fàcils de prendre que les injeccions) i drogues que conservin millor el múscul mentre es perd greix.

Conclusió: Un canvi de paradigma

El llibre conclou que ens trobem davant d'una revolució comparable a la de la penicil·lina. Mentre Svetlana Mojsov finalment comença a rebre premis internacionals pel seu descobriment, el món s'enfronta al dilema de si aquests fàrmacs ajudaran a eradicar l'obesitat com a malaltia o si simplement aprofundiran la divisió social entre aquells que poden pagar per ser prims i els que no.

Segons el llibre d'Aimee Donnellan, tot i que l'Ozempic i el Wegovy són eficaços per a la pèrdua de pes, s'han identificat diversos efectes secundaris, alguns dels quals són extremadament greus i potencialment permanents.

Aquests són els efectes secundaris més greus documentats a les fonts:

1. Trastorns gastrointestinals greus

• Gastroparesi (Paràlisi estomacal): És un dels efectes més devastadors mencionats. Consisteix en un alentiment extrem o parada total del moviment del menjar de l'estómac cap als intestins. En casos greus, com el de l'Emily a Toronto, això pot provocar vòmits constants (fins a 200 vegades per setmana), deshidratació extrema i la impossibilitat d'absorbir nutrients, arribant a requerir l'ús de tubs d'alimentació per sobreviure. Els metges adverteixen que hi ha un risc elevat que aquest dany sigui irreversible.
• Obstruccions intestinals i problemes esofàgics: Diverses demandes judicials contra els fabricants citen casos de danys greus com obstruccions en els intestins.
• "Constadiarrhea": Alguns usuaris han descrit una combinació crònica d'estrenyiment seguit de diarrees violentes i doloroses.

2. Pèrdua de massa muscular i òssia

• Degradació muscular severa: Els assajos clínics revelen que els pacients poden perdre fins a un 40% de la seva massa muscular magra, una xifra molt superior al 25% que es perd habitualment amb dieta i exercici convencionals. Això és especialment perillós per a la gent gran, ja que augmenta dràsticament el risc de caigudes perilloses.
• Debilitament dels ossos: S'ha observat una pèrdua significativa de la densitat mineral a l'os de l'anc i la columna vertebral en adults que prenen aquests fàrmacs sense realitzar exercici de resistència.

3. Riscos sistèmics i altres òrgans

• Problemes pancreàtics: En alguns estudis s'han detectat nivells elevats de l'enzim digestiu lipasa, que és un senyal d'alarma que el pàncrees no funciona correctament.
• Trombosi venosa profunda: Aquest és un altre dels problemes greus que apareixen en les demandes pendents contra Novo Nordisk.
• Tumors de tiroide: Tot i que Novo Nordisk argumenta que només s'ha demostrat en rosegadors (rates i ratolins) i que no és rellevant per als humans, l'FDA obliga a mantenir l'advertència sobre el risc de tumors de tiroide en l'etiquetatge dels productes.

4. Efectes sobre l'embaràs i la fertilitat

• Anomalies fetals: En estudis amb animals, l'exposició a l'Ozempic va provocar anomalies fetals i problemes de creixement. Per aquest motiu, es recomana deixar el fàrmac almenys dos mesos abans d'intentar concebre.
• Embarassos no planificats: Com que el fàrmac retarda el buidatge de l'estómac, pot interferir en l'absorció i l'eficàcia dels anticonceptius orals, provocant embarassos sorpresa en dones que es creien protegides o fins i tot infèrtils.

5. Alteracions físiques i estètiques ("Ozempic Face")

• Cara d'Ozempic: La pèrdua ràpida de greix facial fa que les galtes apareguin enfonsades i la pell perdi la seva elasticitat, donant un aspecte demacrat i envellit que sovint requereix cirurgia plàstica o farciments per corregir-se.
• Excés de pell: La pèrdua massiva de pes pot deixar grans quantitats de pell penjant a l'estómac, les cuixes i les natges, cosa que pot requerir procediments quirúrgics costosos i invasius, com l'aixecament de la part inferior del cos.

El parany dels petits estímuls (nudges) (2)

Optimally Irrational: The Good Reasons We Behave the Way We Do

 L'obra "Optimally Irrational: The Good Reasons We Behave the Way We Do" (2022), escrita per Lionel Page, proposa un canvi de paradigma en l'economia del comportament: en lloc de veure els "biaixos" humans com a errors o fallades cognitives, l'autor argumenta que són solucions adaptatives i òptimes a problemes pràctics quan es tenen en compte les limitacions biològiques i la naturalesa del nostre entorn evolutiu.

A continuació, es presenta un resum detallat de l'obra estructurat en els seus quatre blocs principals:

Part I: El context i la lògica de l'optimització

Page comença analitzant l'evolució del pensament econòmic, des de l'estricte model de l'Homo economicus (racionalitat com a consistència i egoisme) fins a la "revolució conductual" liderada per Kahneman i Tversky.

• Crítica al model estàndard: Tot i que el model racional ha estat exitós per la seva senzillesa, els psicòlegs han demostrat que els humans violen sistemàticament els seus axiomes.
• La solució evolutiva: L'autor sosté que la teoria de l'evolució proporciona el marc unificador que li falta a l'economia del comportament. Si estem aquí, és perquè els nostres avantpassats van prendre decisions prou bones per sobreviure i reproduir-se; per tant, els nostres biaixos han de tenir "bones raons" de ser.
• Optimització sota restriccions: El cervell humà consumeix molta energia (el 20% de la del cos) i processar informació és car. Molts comportaments "irracionals" són, en realitat, el resultat d'optimitzar la supervivència sota aquestes restriccions biològiques i informatives.

Part II: Decisions individuals

En aquesta secció, el llibre analitza com prenem decisions en solitari, com triar entre diferents loteries o decidir quan menjar.

• Heurístiques i intuïció (Capítol 5): Les regles simples (com l'heurística de la mirada per atrapar una pilota) permeten resoldre problemes complexos de forma ràpida i amb poca informació. Page argumenta que el sistema intuïtiu (Sistema 1) no és només un "creador d'errors", sinó una eina eficient per aproximar solucions òptimes.
• Punts de referència i aversió a les pèrdues (Capítol 6): No ens importa el nivell absolut de riquesa, sinó els canvis respecte a un punt de referència. Això és així perquè el nostre sistema de percepció està dissenyat per detectar contrastos i maximitzar la motivació per assolir objectius. L'aversió a la pèrdua actua com un mecanisme per assegurar que sempre ens esforcem per mantenir el que hem aconseguit.
• Aleatorietat i exploració (Capítol 8): El fet que les nostres preferències canviïn o semblin aleatòries reflecteix un procés de mostreig d'informació o la necessitat d'explorar noves opcions en un entorn incert.
• Impaciència (Capítol 9): El biaix pel present i la inconsistència dinàmica (com procrastinar una dieta) s'expliquen pel fet que el futur és intrínsecament incert i té riscos associats ("un ocell a la mà en val dos al bosc").

Part III: Interaccions socials

Aquesta part utilitza la teoria de jocs per explicar per què la cooperació i les emocions són estratègies racionals en entorns socials complexos.

• Amabilitat i reciprocitat (Capítol 10): L'egoisme pur és sovint una mala estratègia social. En interaccions repetides, estratègies com el "tit-for-tat" (ull per ull) permeten sostenir la cooperació i el benefici mutu. Les normes de justícia funcionen com un llenguatge compartit per coordinar-nos en solucions cooperatives.
• Emocions com a dispositius de compromís (Capítol 11): Emocions com la ràbia o l'amor "ens lliguen de mans" i fan que les nostres amenaces o promeses siguin creïbles. La ràbia fa creïble la venjança (dissuasió) i l'amor fa creïble la fidelitat a llarg termini.
• Identitat social (Capítol 12): Sentir-se part d'un grup ajuda a resoldre problemes de coordinació massius (com el joc de la cacera de l'estri o la defensa en una batalla) mitjançant el "raonament d'equip".
• Gestió de la impressió i senyalització (Capítol 13): Utilitzem senyals costosos (com productes de luxe o parlar de forma complexa) per transmetre la nostra vàlua o intencions. El llenguatge indirecte (insinuacions, subratllats) ens permet comunicar-nos mantenint la "negació creïble" en situacions de conflicte.
• L'autoengany (Capítol 14): L'autoengany (creure que som millors del que som) ha estat seleccionat perquè ajuda a enganyar i convèncer els altres més fàcilment en negociacions o competicions.

Part IV: Epíleg sobre la racionalitat

El llibre conclou qüestionant si els axiomes tradicionals (com la transitivitat o la completesa) defineixen realment la racionalitat.

• Racionalitat com a "bones raons": Page suggereix una definició més modesta de racionalitat: un comportament és racional si el subjecte pot donar-ne una raó convincent i no se'n penedeix un cop analitzat.
• Missatge final: En lloc de catalogar una llista infinita de biaixos, els economistes han d'entendre que les persones estan "molt ben dissenyades" per navegar pel món real i complex on viuen.

Segons l'obra de Lionel Page, que un biaix sigui una solució adaptativa vol dir que aquest comportament, tot i semblar un error o una "falla" des de la perspectiva de la racionalitat econòmica tradicional, és en realitat una eina eficaç que l'evolució ha seleccionat per resoldre problemes pràctics en el món real.

Aquesta idea es basa en els següents punts clau:

1. Optimització sota restriccions biològiques

L'evolució no ens ha dissenyat per ser ordinadors amb capacitat de càlcul infinita. El cervell humà consumeix el 20% de l'energia del cos, i processar informació és "car". Per tant, molts biaixos (com les heurístiques o regles de polze) són solucions que prioritzen la velocitat i l'estalvi d'energia per sobre de la precisió absoluta. Per exemple, capturar una pilota al vol utilitzant una regla simple com mantenir constant l'angle de la mirada és més adaptatiu que intentar resoldre equacions differentials complexes en una fracció de segon.

2. Supervivència i èxit reproductiu (Fitness)

Des d'un punt de vista evolutiu, l'objectiu no és ser "lògic", sinó sobreviure i reproduir-se (maximitzar el fitness). Molts biaixos ajuden a aquest fi:

• El principi del detector de fums: Ser "paranoic" i sobre-detectar perills (com creure que un soroll és un depredador quan només és el vent) és una solució adaptativa perquè el cost de l'error és asimètric: és millor un fals positiu (un ensurt innecessari) que un fals negatiu (ser menjat).
• Sobreconfiança: Tot i que pot portar a errors de judici, la sobreconfiança pot ser adaptativa perquè ajuda a dissuadir rivals o a persistir en tasques difícils que un actor perfectament racional abandonaria.

3. Compromís en interaccions socials

En el context social, ser "irracional" pot donar un avantatge estratègic. Les emocions, com la ràbia o l'amor, actuen com a dispositius de compromís que ens "lliguen les mans". Per exemple, una persona que s'enfada "irracionalment" davant d'una injustícia petita envia un senyal creïble que no és un blanc fàcil, protegint-se així d'abusos futurs de manera més eficaç que algú que només fa càlculs de cost-benefici.

4. Gestió de la incertesa

Molts biaixos en la percepció de probabilitats o en la tria de productes (com el biaix pel present) reflecteixen una resposta adequada a la incertesa inherent del futur. Si el futur és perillós o impredictible, té sentit prioritzar el que tenim "a la mà" ara mateix.

En conclusió, Page argumenta que no som "ximples", sinó que estem "molt ben dissenyats". El que anomenem irracionalitat és sovint l'expressió d'una racionalitat ecològica que entén que viure en el món real exigeix solucions diferents a les que dictarien les regles abstractes d'un llibre de text d'economia.

Filopolítica

The Rise and Fall of Rational Control: The History of Modern Political Philosophy 

El llibre "The Rise and Fall of Rational Control: The History of Modern Political Philosophy" (2026), escrit per Harvey C. Mansfield, narra la història interna de la modernitat a través de vuit filòsofs clau, des del seu naixement amb Maquiavel fins al seu col·lapse amb Nietzsche. La tesi central de l'obra és que la modernitat es defineix per la idea del control racional: l'ús de la raó no només per entendre el món, sinó per dominar-lo i "alleujar la condició humana".

A continuació, es presenta un resum detallat de l'obra estructurat segons les seves etapes:

1. El Naixement del Projecte: Maquiavel

Mansfield identifica Niccolò Maquiavel com el fundador de la modernitat.

• L'Efecte en lloc de la Imaginació: Maquiavel rebutja les "repúbliques imaginàries" dels antics i de la cristiandat per centrar-se en la "veritat efectual" de les coses.
• La Necessitat del Mal: En la seva obra Mandragola, Maquiavel il·lustra com l'ús del frau i el trencament de la moral tradicional poden portar a resultats beneficiosos per a l'estabilitat i la glòria.
• Control del l'Atzar: Proposa que l'home pot i ha de conquerir la Fortuna (l'atzar) mitjançant la virtut política i la previsió de la necessitat.

2. El Desenvolupament del Liberalisme: Hobbes i Locke

Aquests autors formalitzen les intuïcions de Maquiavel en un sistema científic i legal.

• Thomas Hobbes: És el primer a aplicar el mètode científic a la política. Defineix l'estat de natura com una guerra de tots contra tots motivada per la por a la mort violenta. Per escapar-ne, els homes autoritzen un sobirà absolut (el Leviatà) mitjançant un contracte social.
• John Locke: Suavitza el sistema de Hobbes i introdueix el govern limitat i la separació de poders. La seva gran aportació és la teoria del valor del treball, que converteix la propietat privada en l'eix central de l'estat, transformant l'ambició política en "avarícia honesta" o comerç.

3. El Gir cap a la Història: Rousseau

Jean-Jacques Rousseau marca un punt d'inflexió crític en advertir que el progrés científic no comporta un progrés moral.

• Crítica a la Civilització: Argumenta que la societat moderna degrada l'home, convertint-lo en un bourgeois preocupat només per l'opinió dels altres en lloc de seguir la seva bondat natural.
• L'Invent de la Història: Rousseau explica que la raó no és natural, sinó un producte de la història i dels accidents. Proposa la "voluntat general" com l'única via per fer que les cadenes de la societat siguin legítimes.

4. L'Idealisme Alemany: Kant i Hegel

• Immanuel Kant: Intenta salvar la moralitat de l'utilitarisme liberal creant una moralitat pura (a priori), basada en el deure i la dignitat humana, independent dels fets o resultats. Reconeix que la història avança mitjançant l'antagonisme ("insociable sociabilitat") cap a una pau perpètua.
• G.W.F. Hegel: Sistematitza la història com el procés de realització de la Raó al món. Per a Hegel, la llibertat s'actualitza en l'estat modern racional, on la contradicció entre individu i societat se supera mitjançant la "astúcia de la raó".

5. La Caiguda: Marx i Nietzsche

La modernitat col·lapsa quan el control racional es torna contra si mateix.

• Karl Marx: Radicalitza el projecte de control racional en voler abolir la política i la religió. Proposa el comunisme com el retorn de l'home a la seva essència com a "ésser de l'espècie" (productor conscient), eliminant l'alienació causada per la propietat privada i la divisió del treball.
• Friedrich Nietzsche: Declara la "mort de Déu" i l'arribada del nihilisme. Nietzsche veu en l'home modern el "darrer home": un ésser mediocre, avorrit i preocupat només per la comoditat. Proposa la voluntat de poder i la creativitat aristocràtica com l'única sortida per superar la decadència de la democràcia i el racionalisme socràtic.

Conclusió: L'Envoi de Mansfield

Mansfield conclou que avui vivim en una era postmoderna que no pot escapar de la modernitat, sinó que la viu com un "simulacre" de progrés. Proposa recuperar un liberalisme reformat que no es basi només en la supervivència o el guany econòmic, sinó que torni a donar importància a l'ànima, l'honor i la virtut del ciutadà en l'exercici dels seus drets.

Segons Harvey C. Mansfield a The Rise and Fall of Rational Control, Thomas Hobbes va transformar radicalment el projecte de "control racional" iniciat per Maquiavel, convertint les intuïcions polítiques d'aquest últim en una ciència política abstracta i universal.

Les principals maneres en què Hobbes va canviar la idea de poder de Maquiavel són:

• D'exemples concrets a abstracció científica: Mentre Maquiavel basava la seva política en "exemples significatius" i en la història, Hobbes va substituir aquest mètode pel de la ciència natural (física). Hobbes va introduir el terme "fet" i va tractar les accions humanes com a matèria en moviment, aplicant una lògica deductiva similar a la geometria.
• La conceptualització del poder: Hobbes va substituir la noció maquiavel·liana d'"adquisició" (més vinculada a la conquesta militar i política) pel concepte abstracte i quantitatiu de "poder" importat de la física. Per a Hobbes, el desig de poder és un moviment inercial ("un desig inquiet de poder rere poder que només s'atura amb la mort") que no té un fi natural, sinó que és una fugida del perill.
• La moralització de la necessitat: Maquiavel defensava la "necessitat de fer el mal" per a l'estabilitat del príncep. Hobbes va canviar això introduint una nova moralitat basada en drets i justícia. Va "moralitzar l'egoisme" convertint la necessitat de supervivència en un dret natural inalienable a l'autopreservació.
• Democratització de la prudència: Maquiavel centrava la seva anàlisi en el príncep (uno solo) i la seva virtù excepcional. Hobbes va democratitzar aquesta idea mitjançant el concepte de l'estat de natura, on tots els homes són aproximadament iguals en prudència quan es tracta de la seva pròpia conservació. Això va fer que la fundació del poder no depengués de la virtut d'un gran líder, sinó del consentiment de la multitud.
• Del frau al pacte (Representació): Maquiavel veia el govern com una conspiració essencialment basada en el frau i la hipocresia per gestionar els "humors" de la població. Hobbes va substituir el frau maquiavel·lià pel concepte de representació i el pacte social. En el sistema de Hobbes, el poder esdevé legítim mitjançant un contracte on els individus autoritzen un sobirà ("Déu mortal") per garantir la pau, evitant així la turbulència dels prínceps maquiavel·lians.

En resum, Hobbes va agafar l'objectiu de Maquiavel (el control racional de la vida humana al marge de Déu i la natura) i el va dotar d'una estructura legal i científica que buscava la pau i la seguretat domèstica en lloc de la glòria i la conquesta perpètua.

Segons l'obra de Harvey C. Mansfield, Thomas Hobbes defineix l'estat de natura com la "condició natural de la humanitat" o la "condició en què l'home està realment col·locat per la mera natura". Aquesta situació es caracteritza per l'absència d'una comunitat política i d'un poder comú que mantingui els homes en el temor, deixant-los en una situació on les seves vides estan permanentment en joc.

Les característiques clau d'aquest estat, segons les fonts, són:

• Estat de guerra: L'estat de natura és, per definició, un "estat de guerra" de cada home contra cada home. Mansfield destaca la famosa descripció de Hobbes sobre la vida en aquesta condició: "solitària, pobra, desagradable, embrutida i breu".
• Igualtat natural: Hobbes sosté que la natura ha fet els homes tan iguals que fins i tot el més feble té la capacitat de matar el més fort, ja sigui mitjançant maquinacions secretes o aliant-se amb altres. Aquesta igualtat no és de talent, sinó de pretensió i vanitat, ja que tots creuen tenir el mateix dret a la vida i als mitjans per preservar-la.
• Dret natural absolut: En aquest estat, cada individu té un dret a totes les coses, incloent-hi el cos dels altres, si ho jutja necessari per a la seva pròpia preservació. L'individu és l'únic jutge del que és necessari per a la seva seguretat, fet que fa que l'atac preventiu o l'"anticipació" sigui la via més raonable per a la supervivència.
• Por a la mort violenta: L'estat de natura està dominat per la por al perill i a la mort violenta, que actua com la passió fonamental que impulsa els homes a buscar una sortida d'aquesta condició miserable.
• Construcció teòrica anti-cristiana: Mansfield assenyala que l'estat de natura de Hobbes és una construcció mètodica que serveix com a negatiu de la civilització i que s'oposa directament a la noció cristiana de la innocència original al Jardí de l'Edèn, presentant l'home com un ésser no social i no bo per naturalesa.

L'estat de natura és una anarquia pura i intolerable de la qual els homes han d'escapar necessàriament mitjançant la raó i la ciència política, autoritzant un sobirà absolut o Leviatà que els garanteixi la pau i la protecció.

Segons l'obra de Harvey C. Mansfield, la relació entre la ciència moderna i la política és intrínseca i es defineix pel concepte de control racional, que és la idea central de la modernitat.

Aquestes són les claus d'aquesta relació:

1. La política com a precursora de la ciència moderna

Encara que avui dia la política sembla menys avançada que les ciències exactes, Mansfield sosté que la ciència política moderna va néixer primer. Niccolò Machiavelli va inventar la noció de control racional per a la política abans que Francis Bacon l'estengués a la natura. L'objectiu de Machiavelli era utilitzar la raó per gestionar el conflicte humà i fer els homes més forts i lliures a través d'una "nova ciència política".

2. El mètode científic aplicat a l'home: Thomas Hobbes

Thomas Hobbes va ser el primer a aplicar el mètode de la ciència natural (física) a la política. Per a Hobbes:

• Els éssers humans són tractats com a matèria en moviment.
• La política es converteix en una ciència abstracta i universal que busca la certesa i resultats predictibles, similars als de la geometria.
• No hi ha distinció entre teoria i pràctica: saber és fer. Un cop entens què és un estat (el Leviatà), pots fabricar-lo artificialment.

3. El domini de la natura i el "relleu de la condició humana"

Francis Bacon va descriure l'objectiu de la ciència moderna com l'ampliació dels límits de l'imperi humà per aconseguir "tot el que sigui possible" i alleujar la situació de l'home. Aquesta visió vincula la ciència amb la tecnologia per millorar la vida humana mitjançant el control racional de la natura i la societat.

4. La tensió i la crisi de la raó

Al llarg de la història de la filosofia política, aquesta relació ha entrat en crisi:

• Jean-Jacques Rousseau va advertir que el progrés científic i intel·lectual no comporta un progrés moral, sinó una retrogresió. Per a ell, la ciència pot ser l'enemiga de la moralitat en crear una societat d'aparences i "polidesa".
• Karl Marx va portar la raó a l'extrem intentant transformar la filosofia en una ciència social empírica amb lleis històriques necessàries per canviar el món.
• Friedrich Nietzsche va declarar la fallida d'aquest projecte, argumentant que la "voluntat de veritat" de la ciència ha acabat produint l'"últim home", un ésser mediocre i avorrit que només es preocupa per la comoditat i la salut.

5. Dilema actual: Qui ha de manar?

Mansfield assenyala que avui dia persisteix una tensió entre la ciència i la política (per exemple, en el debat sobre el canvi climàtic). El dilema és si la ciència ha de dirigir de forma independent o si els humans han d'imposar un control polític (humanisme) sobre el creixement tecnològic sense restriccions. En resum, la ciència moderna es presenta com una eina d'eficiència, però la política ha de decidir el "per a què" d'aquest control.