El raonament econòmic

El burgués

Avui hi tornem amb un clàssic. Aquest llibre de Werner Sombart, titulat El burgès: introducció a la història espiritual de l'home econòmic modern, té com a objectiu analitzar l'evolució i l'estructura de l'esperit del nostre temps a través de la gènesi del seu portador: el burgès. L'autor utilitza un mètode que combina el material històric amb l'anàlisi per evitar tant l'excés de dades com l'excés de conceptes abstractes.

1. El concepte d'"esperit econòmic"

Sombart defineix l'activitat econòmica com una combinació de cos (formes de producció, distribució i organització) i ànima (l'esperit econòmic). L'esperit econòmic comprèn les facultats i activitats psíquiques que intervenen en la vida econòmica, com la intel·ligència, els trets de caràcter, els judicis de valor i els principis que regulen la conducta de l'home. L'autor sosté que aquest esperit no és immutable, sinó que varia segons l'individu, l'època i el país.

2. La mentalitat precapitalista vs. l'esperit capitalista

L'obra estableix un contrast clar entre dues èpoques:

• Mentalitat precapitalista: Es basa en l'home "natural", on l'activitat econòmica està al servei de les necessitats humanes. El punt de partida és l'economia de la despesa, i la idea central és la subsistència segons la posició social. El treball es realitza pausadament, respectant el ritme vital de l'home i les tradicions.
• Esperit capitalista: Neix del trencament amb l'estatisme precapitalista per esdevenir una força dinàmica que transforma el món. Es compon de dos elements principals: l'esperit d'empresa i l'esperit burgès.

3. Components de l'esperit capitalista

• L'esperit d'empresa: És una síntesi de cobdícia, esperit aventurer i afany descobridor. Per triomfar, l'empresari ha de ser conqueridor (capacitat de traçar plans i tenacitat), organitzador (conjuntar persones cap a una tasca eficaç) i negociador (habilitat diplomàtica i comercial per arribar a acords).
• L'esperit burgès (o les virtuts burgeses): S'expressa en la "santa economicitat", un concepte que Sombart troba ja en el segle XV amb figures com Alberti. Inclou la racionalització de l'administració, l'estalvi com a virtut, l'aprofitament del temps i una moral de negocis basada en l'honestedat com a millor política comercial (Honesty is the best policy).

4. Els tipus d'empresari capitalista

Sombart identifica diferents figures històriques que han donat forma al capitalisme:

• Els corsaris: La pirateria i el saqueig organitzat van ser formes primitives d'empresa capitalista a Itàlia i Anglaterra.
• Els senyors feudals: Molts van convertir les seves terres i riqueses en indústries mineres, metal·lúrgiques o tèxtils sota un signe capitalista.
• Els buròcrates de l'Estat: El monarca i els seus funcionaris van actuar com a fundadors d'indústries i promotors del racionalisme.
• Els especuladors: Sorgits a finals del segle XVII amb la "febre dels projectes", busquen el lucre mitjançant la suggestió i l'excitació de la fantasia del públic.
• Els comerciants i artesans: Tipus que han evolucionat mitjançant el càlcul, la prudència i l'ampliació gradual dels seus negocis.

5. Les fonts de l'esperit capitalista

L'autor analitza per què es va produir aquesta transformació:

• Fonaments biològics: Hi ha persones burgeses "per naturalesa" amb predisposicions intel·lectuals (agudesa, enginy) i vitalitat. Sombart distingeix entre "pobles herois" (romans, normands, saxons) i "pobles comerciants" (etruscs/florentins, frisons/holandesos i jueus), aquests últims especialment aptes per al capitalisme.
• Forces morals:
  • Filosofia: Especialment l'estoïcisme de la Baixa Antiguitat, que ensenyava la racionalització de la vida i la disciplina.
  • Religió: El tomisme (catolicisme) va promoure la racionalització, la laboriositat i el càlcul. El puritanisme (protestantisme) va aguditzar la repressió dels impulsos i va elevar la "mesquinesa" (estalvi extrem) a virtut. El judaisme va ser clau per la seva valoració de la riquesa, la racionalització precoç i un codi moral que facilitava el lliure comerç amb l'estranger.
• Circumstàncies socials: L'Estat (a través de l'exèrcit i la fiscalitat), les migracions (que seleccionen els tipus més enèrgics i deslligats de la tradició), el descobriment de mines d'or i plata i els progressos de la tècnica.

6. L'home econòmic modern (Capitalisme ple)

En l'actualitat, el capitalisme s'ha independitzat del seu creador. Ara és el sistema el que obliga l'empresari a actuar d'una manera determinada. Les característiques del subjecte modern són l'afany d'infinitud (expandir el negoci sense límits), el ritme vertiginós imposat pel capital i la tècnica, i una deshumanització on l'activitat econòmica ja no serveix a l'home, sinó que esdevé un fi en si mateixa.

Sombart conclou que, tot i el seu poder actual, el gegant capitalista podria acabar desplomant-se per la seva pròpia tendència interna a la burocratització o per un canvi en la demografia.

Framing (3)

 Mitólogos: El arte de seducir a las masas

Mitólogos: El arte de seducir a las masas (2025), de Toni Aira, és un assaig que analitza com els líders polítics contemporanis utilitzen la comunicació visual i la creació de mites per connectar emocionalment amb les multituds. L'autor argumenta que, en l'era de l'exposició digital, ja no pensem només amb paraules, sinó principalment amb imatges, les quals activen un inconscient col·lectiu que té les seves arrels en la mitologia grega.

Objectiu i Introducció: L'era de la iconofília

Aira sosté que vivim en una societat adicta a les pantalles on "veure és entendre". Els "mitòlegs" (assessors, spin doctors i els mateixos líders) fabriquen històries que no busquen la comprensió intel·lectual, sinó la seducció emocional. Els mites funcionen perquè ofereixen certeses i ordre en un món hiperaccelerat i ple d'incertesa.

Capítol 1: El balcó de Buckingham i els déus de l'Olimp

L'autor compara les aparicions de la família reial britànica al balcó del palau de Buckingham amb els déus que guaitaven des de l'Olimp. Aquesta posició elevada simbolitza un estatus superior i autoritat divina. L'absència de membres com el príncep Enric o Meghan Markle en moments clau s'interpreta com una "caiguda de l'Olimp" cap al món dels mortals.

Capítol 2: El xandall de Maduro i la pell de lleó d'Hèrcules

Nicolás Maduro (i abans Hugo Chávez) va adoptar el xandall amb els colors de la bandera com a uniforme. Aquesta peça actua com la pell del lleó de Nemea que vestia Hèrcules: un símbol de força, invulnerabilitat i identificació total amb la nació. El xandall permet al líder presentar-se com "un més" del poble, mentre projecta una imatge de resistència.

Capítol 3: La taula de Putin i Macron o el laberint de Creta

La taula de sis metres que va separar Vladímir Putin i Emmanuel Macron el 2022 és analitzada com un artefacte simbòlic d'intimidació. Aquesta escenografia evoca el mite de Teseu i el Minotaure: Macron (Teseu) ha de navegar per un laberint diplomàtic en territori hostil controlat pel Minotaure (Putin), qui utilitza l'espai per marcar una distància insalvable.

Capítol 4: La motoserra de Milei i Perseu amb el cap de Medusa

Javier Milei és l'exemple de la "celebrificació" de la política. La seva motoserra no era només una eina, sinó una metàfora de la ruptura radical amb el sistema o "la casta". Aira ho vincula amb Perseu utilitzant el cap de Medusa per deixar de pedra els seus enemics i transformar la realitat mitjançant un gest visualment aterridor i transformador.

Capítol 5: Pedro Sánchez i la reconquesta d'Odisseu

El recorregut de Pedro Sánchez amb el seu Peugeot 407 per Espanya després de dimitir el 2016 s'equipara al viatge de retorn d'Odisseu a Ítaca. Com l'heroi grec que torna disfressat de captaire per recuperar el seu regne, Sánchez va utilitzar la imatge de la humilitat i el cotxe vell per reconquerir la confiança de la militància i la legitimitat que li havia estat arrabassada.

Capítol 6: Meloni i l'armadura de l'ègida

Giorgia Meloni va vestir una camisa negra en la seva presa de possessió, enviant un missatge silenciós de vinculació històrica i autoritat. Aquesta indumentària funciona com l'ègida d'Atena, un escut que inspira temor i ofereix protecció. Contra l'angoixa dels temps convulsos, Meloni s'ofereix com una figura de certeses inapel·lables i ordre.

Capítol 7: Gabriel Boric i el carro del Sol

L'elecció d'una dona per conduir el Ford Galaxie presidencial de Salvador Allende durant la presa de possessió de Gabriel Boric és un gest carregat de simbolisme. Connecta el nou president amb el passat progressista (Allende) però ho actualitza amb un missatge feminista. S'associa amb Hèlios (el Sol) i Aurora, on la dona obre el camí cap a una "nova albada" o cicle polític.

Capítol 8: Von der Leyen i Penèlope

Davant l'incident del sofagate a Turquia, on va ser relegada a un costat mentre els homes ocupaven el centre, Ursula von der Leyen va respondre amb un discurs de fermesa i dignitat. L'autor la compara amb Penèlope, que resisteix amb astúcia i dignitat en un entorn dominat per homes que intenten desplaçar-la de la seva posició de poder.

Capítol 9: Xi Jinping i la castració d'Urà

L'expulsió pública de l'expresident Hu Jintao del Congrés del Partit Comunista Chino el 2022 s'analitza com una teatralització del poder absolut. Aquest acte evoca el mite de Cronos castrant el seu pare Urà per prendre el control del cosmos, simbolitzant la liquidació definitiva de l'ordre anterior i la consolidació de Xi com a líder únic.

Capítol 10: La gorra de Trump i el casc d'Hermes

La gorra MAGA (Make America Great Again) de Donald Trump va transcendir el màrqueting per convertir-se en un símbol cultural de retorn a una edat d'or. Aira la compara amb el casc d'Hermes, el déu de la comunicació i la persuasió. Com Hermes, Trump utilitza la seva astúcia per moure's entre rumors i "veritats alternatives", connectant amb les masses a una velocitat que la intel·ligència artificial encara no pot replicar en termes de carisma real.

Capítol 11: Ayuso, entre la Mater Dolorosa i Némesi

Isabel Díaz Ayuso, especialment en el seu posat per a una entrevista en plena pandèmia, ha estat projectada com una figura solemne de resistència. Tot i que evoca imatges religioses, el seu paper polític és el de Némesi, la deessa de la justícia retributiva, actuant com a gran antagonista de Pedro Sánchez i buscant restaurar un equilibri que el seu bàndol considera trencat.

Capítol 12: Sheinbaum i el retorn de la primavera

Claudia Sheinbaum va triar un vestit blanc amb motius florals per a la seva presa de possessió el 2024. Aquest simbolisme remet a Persèfone tornant de l'inframon, marcant el final de l'hivern i l'inici d'un cicle d'abundància i esperança. L'autor adverteix, però, del perill de generar expectatives que, si no es compleixen, poden derivar en una ràpida frustració social.

Epíleg

El llibre conclou que en un món on "mirar ha substituït a pensar", els líders que sobreviuen són aquells que saben dotar de sentit les seves imatges connectant-les amb relats universals que transcendeixen les generacions.

Segons l’obra de Toni Aira, el concepte d’Homo sentimentalis (terme encunyat originalment per Milan Kundera) defineix una mutació de l’espècie humana que ha substituït la condició d’Homo sapiens sapiens per una que prioritza l’emoció sobre la raó en tots els àmbits de la vida, especialment en la política.

La relació d'aquest concepte amb la política s'articula a través dels següents punts clau:

• Substitució de sentit per sensacions: En un món hiperaccelerat i superficial, l'individu sent angoixa davant el buit de significat. Per omplir-lo, tendim a buscar estímuls i sensacions immediates; els polítics (els "mitòlegs") aprofiten aquesta pulsió per oferir imatges i relats que no busquen la reflexió, sinó l'impacte emocional directe.
• Retorn a la infància i iconofília: Aira sosté que aquesta nova espècie ha "tornat a la infància", movent-se per instints i per la necessitat de satisfer necessitats primàries. Això es combina amb la iconofília (addicció a les imatges), on el ciutadà —el Homo videns de Sartori— arriba a la falsa conclusió que "veure és entendre".
• Vulnerabilitat a la manipulació: Com que l'Homo sentimentalis és més sensible a ser apel·lat a través de l'emoció que de la dada o l'argument, esdevé un públic objectiu ideal per a la comunicació amb intenció. Els líders populistes triomfen utilitzant un llenguatge visual més acolorit i cridaner (com el chándal de Maduro o la motoserra de Milei) per captar la dispersa atenció de les masses.
• Polarització i histrionisme: Aquesta dependència de les emocions fa que la política hagi de "pujar el volum": es prioritza el xoc, el conflicte i les teories conspiratives perquè són elements que alimenten els algoritmes i generen dosis de dopamina en un cervell hiperestimulat. El resultat és una política més polaritzada, superficial i absurda.
• Gestió de les expectatives: La política es converteix en una màquina de fabricar esperances (com el vestit blanc de Sheinbaum que evoca la primavera), però el risc és que, si aquestes sensacions no es tradueixen en fets, la frustració de l'Homo sentimentalis sigui igual de ràpida i destructiva que la seva adhesió inicial.

En conclusió, l'Homo sentimentalis és el subjecte passiu d'una política convertida en espectacle, on les imatges icòniques s'encarreguen de governar les emocions primer, per acabar governant la vida després.

Ànims per als activistes (3)

Practical Radicals: Seven Strategies to Change the World 

L'obra "Practical Radicals: Seven Strategies to Change the World" (2023), de Deepak Bhargava i Stephanie Luce, és un manual rigorós dissenyat per a activistes que busquen transformar la societat combinant grans visions de llibertat amb plans realistes per guanyar en el món real. Els autors utilitzen la metàfora de la música, on les diferents estratègies són notes que s'han d'harmonitzar per crear melodies de canvi efectives.

A continuació es presenta un resum detallat per capítols:

Part I: Fonaments: Visió, Estratègia i Poder

• Capítol 1: Llinatges de canvi: Estableix que els moviments d'èxit no guanyen només per tenir la raó moral, sinó per l'ús de l'estratègia. Utilitza l'exemple de Robert Smalls, un esclau que va robar un vaixell confederat, per il·lustrar com els oprimits ("underdogs") han de ser més astuts que els poderosos ("overdogs").
• Capítol 2: El paper de la visió: La visió no és un somni utòpic, sinó una eina pràctica per mantenir el rumb durant les crisis. Introduïu l'anàlisi conjuntural com el mètode per entendre les forces polítiques, econòmiques i culturals del moment present i trobar obertures per al canvi.
• Capítol 3: Fonaments de l'estratègia: Defineix l'estratègia com un pla per assolir un objectiu sota condicions d'incertesa i amb recursos limitats. L'estratègia és l'"art de crear poder" i requereix fer eleccions difícils sobre què no fer.
• Capítol 4: Formes de poder: Presenta sis "instruments" de poder: ideològic (sentit comú), polític (lleis i govern), econòmic (control de la producció), militar/policial (força física), solidaritat (associacions) i disrupció (aturar el sistema).
• Capítol 5: Com els poderosos han arribat fins aquí: Analitza el "neoliberalisme racial" com una estratègia deliberada de les elits, iniciada amb el Memoràndum de Powell el 1971, per desmantellar els guanys de les classes treballadores i reforçar la supremacia blanca.

Part II: Set estratègies que els "Underdogs" utilitzen per guanyar

• Capítol 6.1 i 6.2: Construcció de base (Base-Building): És la nota fonamental; consisteix a organitzar la gent un a un per crear poder col·lectiu durador. S'il·lustra amb els casos de Make the Road NY (comunitat) i la Federació d'Educadors de St. Paul (sindicat), destacant la importància de la democràcia interna i les relacions profundes.
• Capítol 7: Moviments disruptius: La disrupció és el "poder de ferida", la capacitat d'aturar el funcionament del sistema per forçar concessions. S'analitza a través del moviment pels drets del benestar (welfare rights) dels anys 60, liderat per dones negres pobres.
• Capítol 8: Canvi de narrativa: Es tracta de guanyar cors i ments canviant el "sentit comú" sobre el que és possible. L'exemple clau és Occupy Wall Street, que va posar el focus en la desigualtat del "1% contra el 99%".
• Capítol 9: Canvi electoral: Defensar la construcció de poder independent dels candidats per governar realment, no només per votar. S'analitzen organitzacions com el New Georgia Project i el Working Families Party.
• Capítol 10: Campanyes de dins-fora (Inside-Outside): Combinar la pressió al carrer (fora) amb aliats legislatius (dins) per guanyar reformes concretes. El cas d'estudi és la lluita pel salari mínim de 15 $ a Chicago.
• Capítol 11: Momentum: Estratègia híbrida que utilitza protestes massives i canvi de narrativa per moure el que és políticament factible. S'il·lustra amb la campanya de desinversió en combustibles fòssils de 350.org i la campanya de Bernie Sanders.
• Capítol 12: Cura col·lectiva (Collective Care): L'ajuda mútua i la cura de les necessitats bàsiques com a forma de supervivència i estratègia política. El cas central és la resposta de la Gay Men’s Health Crisis a l'epidèmia de la SIDA, que va canviar la identitat i l'agència de la comunitat LGBTQ+.
• Capítol 13: Poder des de baix: Un estudi de cas històric sobre com l'abolicionisme de l'esclavatge va utilitzar de manera harmonitzada totes les set estratègies i les sis formes de poder durant segles.

Part III: Melodies per als moviments al segle XXI

• Capítol 14: La unitat construeix poder: Aborda com gestionar els conflictes interns (racisme, sexisme, maximalisme) i com construir aliances estratègiques amb grups que no comparteixen tota la teva visió.
• Capítol 15: L'estratega es fa, no neix: Explica com cultivar la capacitat estratègica en equips, fomentant la creativitat, l'avaluació rigorosa i l'aprenentatge a partir dels fracassos.
• Capítol 16: Aprendre dels oponents: Analitza les "arts fosques" de les elits en l'àmbit empresarial, militar i polític (com el cicle OODA) per aprendre a dividir la seva coalició i defensar-se millor.
• Capítol 17: Ritmes per a radicals pràctics: Descriu els cicles de moviments (temps lents vs. temps d'esclat) i com utilitzar bucles de retroalimentació política per guanyar reformes que construeixin més poder per al futur.
• Capítol 18: L'aprenentatge dels llinatges: Conclou amb una crida a la innovació i l'experimentació, defensant que l'esquerra ha de ser "pràctica i radical alhora" per enfrontar-se a l'autoritarisme i la crisi climàtica global.

El concepte de «poder de ferida» (o potere vulnerante, segons el sociòleg italià Luca Perrone) és la característica central de la disrupció com a estratègia de canvi social. A diferència d'altres formes de protesta, aquest poder no es basa simplement a expressar indignació, sinó en la capacitat real d'aturar el sistema per forçar concessions.

Segons les fonts, aquests són els elements clau per entendre aquest concepte:

• Aturar el «negoci habitual»: El poder de ferida és la capacitat d'aturar aquells que tenen el poder de fer el que volen i de trencar l'statu quo. Es tracta de bloquejar el funcionament normal d'una institució o sistema fins que el cost de mantenir-lo aturat sigui superior al cost de cedir a les demandes dels oprimits.
• Diferència amb la protesta simbòlica: L'informe subratlla que no totes les protestes tenen «poder de ferida». Per exemple, moviments massius com Occupy Wall Street o les protestes de 2020 van tenir un gran impacte en la consciència pública, però sovint no van arribar a «ferir» el sistema perquè no van impedir que l'1% seguís guanyant diners ni van aturar directament l'activitat econòmica o policial.
• Mecanismes de la «ferida»:
  • Vaga laboral: És l'exemple més clàssic, on els treballadors aturen la producció i els beneficis de l'empresa.
  • No-cooperació: Consisteix a retirar el consentiment necessari perquè un sistema funcioni (com quan els esclaus fugien de les plantacions, privant-les de la seva mà d'obra).
  • Bloqueig de punts de control (chokepoints): Aturar el trànsit en ports, carreteres o tancar l'accés a edificis clau per crear un caos organitzat.
• Creació d'una crisi triple: Perquè el poder de ferida sigui efectiu, ha de ser capaç de generar simultàniament una crisi moral, una crisi econòmica i una crisi política. L'objectiu és que les elits sentin por a la pèrdua de legitimitat, diners o ordre civil, i decideixin que pactar és la seva millor opció per restaurar el control.

En resum, el poder de ferida és la palanca estratègica que utilitzen els més febles (underdogs) per obligar els poderosos a negociar, mitjançant la interrupció directa de les estructures que els generen riquesa o autoritat.

La diferència fonamental entre el poder de ferida (també anomenat poder disruptiu) i la protesta simbòlica rau en la capacitat real d'aturar el funcionament d'un sistema per forçar concessions, en lloc de simplement expressar un greuge.

Aquestes són les principals distincions detallades en el llibre:

1. L'objectiu i la capacitat d'impacte

• Poder de ferida (potere vulnerante): És la capacitat d'aturar allò que els poderosos volen fer i de trencar l'statu quo. El seu objectiu és interrompre el "negoci habitual" (business as usual) d'una institució o sistema de manera que el cost de mantenir-lo aturat sigui superior al cost de cedir a les demandes.
• Protesta simbòlica: Busca principalment dramatitzar una injustícia, captar l'atenció dels mitjans de comunicació o reclutar més gent per a la causa. Tot i que pot galvanitzar l'opinió pública, no impedeix directament que el sistema segueixi funcionant.

2. El mecanisme de canvi (Teoria del canvi)

Les fonts contrasten les dues estratègies mitjançant els seus processos lògics:

• Lògica de la disrupció (poder de ferida): Els oprimits deixen de cooperar → s'atura el funcionament del sistema opressor → es crea una crisi triple (moral, econòmica i política) → les elits es veuen obligades a cedir per restaurar l'ordre.
• Lògica de l'activisme convencional (simbòlic): La gent es manifesta o fa actes públics → es dramatitza la injustícia → es crea una crisi moral → les demandes es compleixen per pressió ètica o d'opinió pública.

3. Exemples comparatius

• Exemple de poder de ferida: Una vaga laboral que atura la producció i els beneficis d'una empresa, o el bloqueig de punts de control clau (chokepoints) com ports o carreteres que impedeix el flux de mercaderies.
• Exemple de protesta simbòlica: El llibre cita la Jornada Internacional de Protesta contra la guerra de l'Iraq de 2003; tot i que va ser massiva, es va fer un cap de setmana i no va intentar bloquejar el comerç ni cap activitat real del sistema, sent més un crit d'indignació que un acte disruptiu.

En resum, mentre que la protesta simbòlica apel·la a la consciència, el poder de ferida utilitza la palanca estratègica de la no-cooperació per infligir costos reals als qui tenen el poder.

Framing (2)

 Mythocracy: How Stories Shape Our Worlds

L'obra "Mythocracy: How Stories Shape Our Worlds" (2025), de l'acadèmic francès Yves Citton, és una exploració profunda sobre com les narratives i els relats no són només entreteniment, sinó l'arquitectura fonamental del poder en les nostres societats actuals. Citton proposa el terme "mitocràcia" per descriure un sistema on el poder opera mitjançant la insinuació i la suggestió (el «poder tou») en lloc de la prohibició o la força bruta.

Introducció: L' «escenarització» i el poder tou

L'autor defineix l'escenarització (scripting) com l'activitat de guiar el comportament de les persones mitjançant la creació de seqüències narratives. Argumenta que el poder polític i econòmic ja no es distribueix només per lleis o diners, sinó per la capacitat de «muntar una escena» i capturar l'atenció del públic. Tot i que el "poder dur" (bombes, presó) encara existeix, sovint és secundat per relats que busquen espantar o calmar la població (com el cas dels "9 de Tarnac").

Capítol 1: Reformular el nostre imaginari del poder

Citton proposa abandonar la idea del poder com un Rei que mana des de dalt i adoptar una visió difusa inspirada en Spinoza i Foucault. Sosté que el poder depèn d'una economia de l'atenció: allò que no mirem no té poder sobre nosaltres. En un món de sobreinformació, l'atenció és el recurs més escàs, i les institucions competeixen per «ocupar la ment» dels ciutadans.

Capítol 2: Modelar la circulació del poder

Aquí es presenta un model abstracte basat en fluxos de desitjos i creences que circulen entre els cervells. L'autor distingeix entre dos tipus de poder:

• Potentia (Potència): La capacitat creativa i vital de la multitud.
• Potestas (Poder): La captura d'aquesta potència per part de les institucions per convertir-la en ordre i control. Les institucions funcionen com a estructures de mediació que multipliquen l'efecte d'unes poques paraules o gestos gràcies a la confiança col·lectiva (com passa amb el valor dels diners).

Capítol 3: L'escenarització com a activitat

Citton analitza el fenomen del storytelling. Defineix la narrativa com una màquina per capturar afectes i valors. La scenarització és una força metaleptica perquè fon la ficció amb la realitat: quan ens expliquem una història sobre el futur, ja estem començant a traçar el camí perquè aquesta es faci realitat. Recupera el concepte d'Èsquil de thelktêrious muthous: paraules encantadores que sedueixen i convencen sense necessitat de coacció.

Capítol 4: Atractors i infrapolítica

El poder utilitza dos tipus d'atractors per capturar-nos:

1. Hams (Hooks): Estils o imatges que criden l'atenció immediata (com la roba d'una protagonista o el ritme d'un anunci).
2. Trames (Plots): Seqüències d'accions que ens mantenen lligats a un relat. Citton introdueix la infrapolítica de James C. Scott, que estudia les «narratives ocultes» dels oprimits (acudits, rumors, sabotatges) que pressionen contra el relat oficial del poder fins a provocar esclats revolucionaris o «Saturnals de poder».

Capítol 5: Noves demandes d'igualtat

S'analitzen les desigualtats en l'accés a la capacitat de scenarització. Mentre que un contacontes té un abast limitat, figures com Berlusconi o Schwarzenegger demostren com la possessió de mitjans o una imatge mítica es tradueixen en poder polític real. L'autor proposa polítiques d'emancipació intel·lectual a l'escola i en els mitjans per trencar el monopoli dels relats dominants.

Capítol 6: Renovar els imaginaris d'esquerra

L'esquerra ha de deixar de limitar-se a la «gestió del que és donat» i crear mites emancipadors. L'autor proposa quatre tipus de rebuig que han marcat la història de l'esquerra: el rebuig a les divinitats, als sobirans, a l'apropiació injusta de béns i, finalment, el rebuig a les dades imposades (the Given). Utilitza la figura de Sun Ra (el músic que deia ser de Saturn) com a model de «mitocràcia del quidam virtual»: algú que, sent un ningú social, crea un mite tan potent que aconsegueix transformar la realitat i oferir la felicitat en el present.

Epíleg (2025): Mitocràcies i conspiracions

En aquest nou apartat, Citton aplica les tesis del llibre al conspiracionisme. Defineix les teories de la conspiració com un «mite sobre un mite». Argumenta que el conspiracionisme neix de la necessitat de donar sentit a un món hipercomplex, i que els «desmentidors» (debunkers) sovint fallen perquè ignoren que la gent s'adhereix als relats no per la veritat factual, sinó per la seva rellevància emocional i la seva identitat social. Finalment, proposa el multiperspectivisme com l'única sortida democràtica en un món on la realitat mateixa ha estat «mitificada».

El terme mitocràcia (mythocracy), tal com el defineix Yves Citton a la seva obra, es refereix a la naturalesa mítica del poder en les societats contemporànies. No s'ha d'entendre com una teoria estàtica, sinó com una exploració de com les narratives i els relats configuren els nostres mons.

Aquestes són les dimensions exactes que defineixen el terme :

1. El poder com a suggestió (Poder tou)

La mitocràcia descriu un exercici del poder que no es basa principalment en la prohibició, el comandament o la coacció, sinó en la insinuació, la suggestió i l'estimulació. És un poder que «condueix la conducta» a través dels desitjos i les creences canalitzats per la comunicació mediàtica.

2. L'ambivalència del mite

Citton subratlla que el terme té una naturalesa dual i ambivalent:

• Vessant cínic: Es pot referir a un sistema polític on s'utilitzen «contes de fades» per adormir o banyolar uns ciutadans infantilitzats.
• Vessant emancipador: Es refereix a la capacitat del «mite» —ja sigui com a paraula o com a història fundacional— per forjar nous futurs individuals i col·lectius. En paraules del músic Sun Ra, que inspira l'autor, la mitocràcia és «allò que mai no vau arribar a ser i que hauríeu de ser».

3. Una realitat col·lectiva de fluxos

La mitocràcia es defineix com una realitat col·lectiva constituïda per la convergència de fluxos de desig i creença. Aquests fluxos circulen entre els cervells i funcionen com a corrents que mouen les societats, on el poder no és quelcom que algú «posseeix», sinó quelcom que circula i ens constitueix en passar.

4. La «escenarització» (Scripting)

Una part fonamental de la mitocràcia és l'activitat de escenarització (scripting): l'acte de guiar el comportament de les persones mitjançant la creació de seqüències narratives. En aquest sistema, qui té la capacitat de muntar una escena o explicar una història convincent té el poder de modelar la realitat futura, ja que l'experiència narrativa obre camins per a la conducta real posterior.

5. Política experimental

Finalment, l'autor presenta la mitocràcia com una forma experimental de política. És un experiment sobre la manera com veiem el món i com podem traduir les nostres demandes, creences i desitjos en «paraules encantadores» (thelktêrious muthous) que ens permetin assolir altres mons possibles.

En resum, la mitocràcia és el sistema on el poder s'exerceix a través de la ficcionalització de la realitat, utilitzant el mite com una eina que pot tant dominar les ments com alliberar-les per imaginar nous horitzons.

La "mitocràcia" de Citton es pot entendre com una evolució de la teoria del "framing" de Lakoff cap a una dimensió més estètica i narrativa, on el poder no només resideix en la paraula, sinó en la capacitat de "escenaritzar" (scripting) el comportament futur de la població a través de relats

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (9)

Tecnofascismo 

L'obra "Tecnofascismo" (2025), de la filòsofa Donatella Di Cesare, analitza l'aparició d'una nova forma de totalitarisme que erosiona la democràcia des de dins, organitzada al voltant de dos eixos aparentment oposats però complementaris: el comandament de la tècnica i el principi de la sang. L'autora sosté que aquest fenomen no s'imposa mitjançant la violència brutal del passat, sinó que s'insinua de manera subtil en la gestió neototalitària dels pobles.

A continuació es detallen els punts clau del llibre per àmbits temàtics:

1. Les dues tendències del Tecnofascisme

Di Cesare identifica dues derives que defineixen el paisatge contemporani:

• Tendència Tecnocràtica: La subordinació completa de la política a l'economia i la tècnica. La política es redueix a una "governança" administrativa al servei de grans corporacions i el capital financer.
• Tendència Etnocràtica: La gestió dels pobles com a "hiperfamílies" o comunitats tancades basades en els vincles de sang i sòl. La democràcia es buida de poder popular (demos) per convertir-se en una etnocràcia, on es busca l'homogeneïtat ètnica i s'exclou l'altre.

2. L'Estat de Seguretat i la Fobocràcia

L'autora descriu com l'Estat ha fet de la inseguretat el seu negoci més lucratiu:

• Cultura de la por: La por no és una emoció espontània, sinó una suggestió induïda mediàticament per aconseguir el consens polític.
• Fobocràcia: S'estableix un "Estat de Seguretat" que promet protecció a canvi de vigilància i control digital il·limitat. Aquest sistema necessita una por contínua (al terrorista, al migrant, al virus) per legitimar-se.

3. Expertocràcia i la suspensió de la política

El llibre critica l'ascens de l'expertocràcia o epistemocràcia:

• El poder dels tècnics: S'imposa la idea que els problemes polítics són meres qüestions tècniques que només els experts poden resoldre amb dades i xifres.
• Neutralització del debat: Això buida la política de contingut ideològic i debat democràtic, ja que es presenta una única solució "científica" com a inevitable, desresponsabilitzant els ciutadans.

4. Temps sense futur i desresponsabilització

Di Cesare analitza la percepció del temps en l'era actual:

• Fi del futur: L'imaginari contemporani està atrapat en un present tancat i en l'angoixa d'una catàstrofe imminent (ecològica, nuclear o financera).
• Llibertat vs. Responsabilitat: Es critica la "llibertat negativa" liberal (no ser molestat) que porta a una democràcia immunitària on l'individu només vol ser protegit. L'autora proposa, seguint Levinas, que la responsabilitat ha de precedir la llibertat: som lliures perquè som responsables dels altres.

5. Racisme, Víctimes i Xovinisme del Benestar

• Neoracisme: Ja no es basa en la biologia, sinó en la "diferència cultural" insuperable. S'utilitzen mites com la "substitució ètnica" per fomentar l'odi antimusulmà i la xenofòbia.
• La figura de la víctima: Ha esdevingut central en l'esfera pública. Tot i que serveix per denunciar injustícies, sovint és cooptada per líders polítics per reclamar una "innocència" que els permeti actuar sense responsabilitat o per competir en un rànquing de patiment que justifica l'odi.
• Xovinisme del benestar: Una forma de "liberalisme de l'exclusió" on els ciutadans d'estats rics defensen els seus privilegis i serveis socials com a propietats privades, negant l'ajuda als de fora en nom de la supervivència del sistema.

6. Pulucions Ètniques i el cas d'Israel

L'autora dedica un espai rellevant a la "neteja ètnica" com el rebuig radical a cohabitar amb l'altre:

• Etnocràcia a Israel: Di Cesare analitza com l'Estat d'Israel ha passat de l'ideal bíblic de la "Ciutat" (oberta a l'estranger) a una etnocràcia que prioritza el dret a l'autodeterminació només per als jueus, especialment després de la llei de 2018.
• Traumes creuats: Descriu el trauma del 7 d'octubre de 2023 i la resposta posterior a Gaza com una espiral de violència identitària on l'eliminació de l'altre es veu com l'única via de supervivència.

Conclusió: Habitar i Cohabitar

El llibre tanca amb una reflexió sobre l'habitatge. Habitar no ha de ser un sinònim de posseir o tancar-se en una fortalesa identitària. La veritable democràcia requereix cohabitar, acceptant la proximitat d'estranys i reconeixent que la Terra és inapropiable. El Tecnofascisme, en canvi, busca crear territoris monoètnics i desfer-se dels éssers humans considerats "superflus".

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (20)

Capital Evolution: The New American Economy

 L'obra "Capital Evolution: The New American Economy" (2025), de Seth Levine i Elizabeth MacBride, sosté que el model de capitalisme que ha dominat els darrers 50 anys ha arribat al seu fi i està essent substituït pel que anomenen "Capitalisme Dinàmic". Aquest nou sistema reconeix que les empreses són ara els actors més poderosos de l'economia i han d'assumir responsabilitats envers tots els seus grups d'interès (stakeholders), no només els accionistes.

A continuació se'n presenta un resum detallat per seccions i capítols:

Secció I: Comprendre el capitalisme

• Introducció: Els autors plantegen si el capitalisme té futur. Argumenten que, tot i els èxits passats en la reducció de la pobresa, l'ansietat econòmica va portar a la reelecció de Donald Trump el 2024, reflectint que el sistema actual ja no funciona per a molts. Defineixen el Capitalisme Dinàmic com un sistema que prioritza la inclusió, l'adaptabilitat i la prosperitat compartida.
• Capítol 1: Davant l'abisme: Analitza el canvi històric de la Business Roundtable el 2019, on 181 CEOs van signar una declaració redefinint el propòsit d'una corporació per servir a tots els nord-americans, abandonant el dogma de la primacia de l'accionista.
• Capítol 2: La bellesa i la fal·làcia de Milton Friedman: Critica la doctrina de Friedman de 1970, que afirmava que l'única responsabilitat de l'empresa és augmentar els beneficis. Es contrasta amb el cas de Dan Schulman (PayPal), qui va descobrir que pagar el "preu de mercat" no garantia que els seus empleats poguessin menjar, i va decidir apujar sous basant-se en la salut financera real dels treballadors. Jack Welch (GE) és presentat com l'exemple extrem del fracàs del pensament a curt termini de Friedman.
• Capítol 3: La politització dels negocis i la fal·làcia del 'Woke': Explora com les empreses s'han convertit en camps de batalla polítics. Analitza la reacció contra Larry Fink (BlackRock) i l'ESG, així com la disputa entre Disney i el governador Ron DeSantis a Florida. Els autors aconsellen als líders basar-se en valors, no en política partidista.
• Capítol 4: Fonaments del capital: Defineix el capitalisme no només com un model econòmic, sinó com un pacte polític fluid on el mercat fixa els preus. Recorda l'"Edat d'Or" (1945-1973), on els guanys de productivitat es compartien amb els treballadors.
• Capítol 5: És el capitalisme explotador per naturalesa?: Argumenta que no és el sistema el que és inherentment explotador, sinó els arranjaments humans que es tornen així amb la concentració de poder. Posa com a exemple 1% for the Planet per demostrar que el capitalisme pot ser una eina per al bé ambiental si es canvien les normes.

Secció II: El consens anterior no es pot mantenir

• Capítol 6: La classe importa: Sosté que els EUA ja no són una meritocràcia funcional. Les "morts per desesperació" (suicidis, sobredosis) mostren que l'economia està fallant a grans segments de la població, independentment de la raça. Es critica que s'hagi ignorat el factor de classe en favor de debats identitaris.
• Capítol 7: Miralls de mitjans de segle: Examina com l'economia del petroli va fonamentar tant l'Edat d'Or com el neoliberalisme. Narra la història de Marion Folsom (Kodak), qui va dissenyar el que acabaria sent la Seguretat Social com una col·laboració entre empresa i govern.
• Capítol 8: Una nova narrativa: Destaca l'ascens de l'emprenedoria social i la inversió d'impacte. Esmenta la decisió simbòlica de la família Rockefeller de desinvertir en combustibles fòssils com el tancament d'una era.
• Capítol 9: La fal·làcia del clima: Rebutja la idea que el capitalisme necessita fòssils per existir. Defensa que el govern ha d'establir les regles del joc (com mercats de carboni) perquè les empreses liderin la transició energètica.

Secció III: El mig desordenat

• Capítol 10: El govern no és el problema (però tampoc és la solució): Advoca per un enfocament pragmàtic on el govern sigui un soci de la innovació (com va fer en la creació d'Internet) però eviti l'excés de regulació que ofega les noves idees. 
• Capítol 11: El cor de les finances: Analitza la immensa concentració de poder en mans de tres gestors d'actius (BlackRock, Vanguard, State Street). Proposa reformar el deure fiduciari i fomentar les "benefit corporations" (B Corps) per permetre transparència sobre els objectius socials.
• Capítol 12: Valors: Contrasta Patagonia i Hobby Lobby com a exemples d'empreses que posen els seus valors (ambientals o religiosos) per sobre dels beneficis a curt termini. Les corporacions han esdevingut institucions més influents que els estats-nació.
• Capítol 13: Punts cecs globals: Examina els riscos de seguretat nacional relacionats amb la dependència de la Xina i els ciberatacs (com el cas de Westinghouse). Sosté que el deute dels EUA és insostenible i requereix un creixement més equitatiu.

Secció IV: Nous pactes, noves possibilitats

• Capítol 14: Més capitalistes de classe mitjana: Defensa l'expansió de la propietat dels empleats a través d'ESOPs (plans d'accions) i trusts (EOTs) per tancar la bretxa entre capital i treball.
• Capítol 15: Polítiques i lideratge: Proposa mesures concretes: crear un "baby bond" (fons d'inversió per a cada nounat), simplificar la creació d'empreses, potenciar l'energia nuclear i reconèixer el valor econòmic de l'economia de les cures.
• Capítol 16: Recuperar el dinamisme: El llibre acaba amb una crida a l'acció per als líders empresarials: han d'establir noves normes que permetin la resurgència del Somni Americà mitjançant l'agència, la veritat i la cooperació.

Epíleg (Juliol 2025): Els autors adverteixen que, en els primers mesos de la segona administració Trump, l'estat de dret i l'accés a la informació fiable estan sota una pressió perillosa, el que fa que la responsabilitat del sector privat per salvar el sistema sigui més urgent que mai.

El Capitalisme Dinàmic és el model econòmic que Seth Levine i Elizabeth MacBride proposen per substituir el consens que ha dominat els darrers cinquanta anys. Els autors el defineixen operacionalment com un consens entre diferents elements de la societat que crea les condicions per a una economia basada en el mercat, però amb un enfocament molt més ampli que el simple benefici dels accionistes.

Aquestes són les característiques fonamentals d'aquest model segons les fonts:

1. El pas de l'Accionista al "Stakeholder"

A diferència del neoliberalisme (basat en la doctrina de Milton Friedman), que prioritza el benefici a curt termini per als propietaris, el Capitalisme Dinàmic demana que les empreses considerin un conjunt més ampli de grups d'interès o stakeholders. Això inclou:

• Treballadors: Pagaments basats en la salut financera real de l'empleat i no només en el "preu de mercat".
• Comunitats: Inversió en la salut a llarg termini de les localitats on opera l'empresa.
• Proveïdors i clients: Relacions basades en el valor compartit i la sostenibilitat.

2. Integració de les Externalitats com a Estratègia

El model proposa que factors que abans es consideraven externs a l'activitat empresarial, com el canvi climàtic i l'equitat, esdevinguin el nucli de l'estratègia de negoci. Els autors sostenen que no es pot resoldre el problema climàtic sense la velocitat i l'eficiència dels mercats, però aquests han d'estar guiats per noves regles que penalitzin l'explotació de recursos comuns.

3. L'Economia de la Propietat

Una peça clau és tancar la bretxa entre el capital i el treball. El Capitalisme Dinàmic advoca per convertir els treballadors en capitalistes i propietaris mitjançant:

• Plans d'accions per a empleats (ESOPs) i trusts de propietat (EOTs).
• Incentius fiscals perquè els inversors comparteixin el risc i el guany amb tota la plantilla.
• Propostes com el "baby bond" per garantir que cada ciutadà neixi amb un fons d'inversió que li permeti participar en l'economia de mercat.

4. Una nova relació amb el Govern

El Capitalisme Dinàmic rebutja la idea que el govern és l'enemic (com defensava Reagan), però tampoc el veu com la solució total. Proposa un enfocament pragmàtic on:

• L'Estat actua com un soci de la innovació (com va fer finançant l'origen d'Internet).
• El govern estableix les regles del joc i els incentius, però la intervenció ha de ser la mínima necessària per assolir un resultat social desitjat.
• Es garanteix una xarxa de seguretat social (com l'accés universal a la salut) no per altruisme, sinó perquè l'estabilitat és necessària per fomentar el risc empresarial.

5. Lideratge basat en Valors

Finalment, aquest sistema premia els líders que actuen segons uns valors clars i transparents, evitant la política partidista però assumint la responsabilitat d'actuar davant de crisis socials. En un món on les corporacions han esdevingut més poderoses que molts estats, els autors argumenten que els líders han de ser els custodis de la confiança pública, el respecte a la veritat i l'estat de dret.

La salut poblacional 101 (2)

 Understanding the Health of Populations: A Canadian Perspective

L'obra "Understanding the Health of Populations: A Canadian Perspective" (2026), de Stephen Hodgins, és una guia exhaustiva sobre els factors que determinen la salut de les col·lectivitats, amb un focus especial en el context canadenc. El llibre defensa que, per resoldre problemes de salut pública, cal una comprensió profunda de les seves causes i mecanismes subjacents.

Capítol 1: El concepte de causa en salut pública: Una breu història

Aquest capítol estableix que la teoria sobre la causalitat informa directament la pràctica de la salut pública. Defineix la salut no només com l'absència de malaltia, sinó com un recurs per a la vida quotidiana (Carta d'Ottawa) i un estat de benestar "biopsicosocial".

• Evolució del pensament: Analitza el pas de les creences en causes sobrenaturals a les teories naturals, com la miasma (emanacions del sòl) i la contagi.
• John Snow: Destaca la seva investigació sobre el còlera a Londres el 1854, on va identificar l'aigua contaminada com a causa sense conèixer encara la teoria dels gèrmens, demostrant que es pot actuar eficaçment amb una comprensió parcial del mecanisme.
• Transició epidemiològica: Descriu el canvi del segle XX, on les malalties infeccioses van perdre pes davant de les malalties no transmissibles (MNT) a causa de la millora de les condicions de vida i la ciència biomèdica.

Capítol 2: Causes de malaltia, discapacitat i mort

Se centra en la nosologia (classificació de malalties) com a eina fonamental per parlar un llenguatge comú.

• ICD-11: Explica l'ús del sistema de la OMS per registrar dades, tot i advertir que aquest sistema privilegia una visió biomèdica i ignora sovint les causes socials subjacents.
• Mortalitat al Canadà: Les principals causes de mort són els càncers (pulmó, colorectal, mama, pròstata, pàncrees) i les malalties vasculars (cor i ictus). També destaca l'augment de les morts per sobredosi d'opioides i l'impacte de l'Alzheimer per l'envelliment de la població.
• Mètrica de càrrega: Introdueix conceptes com els DALY (anys de vida ajustats per discapacitat) per comparar l'impacte de diverses condicions.

Capítol 3: Teories, individus vs. poblacions i causes úniques

Explora per què les causes que expliquen un cas individual poden ser diferents de les que expliquen les taxes en una població.

• Teoria del problema i de la solució: Argumenta que calen models causals basats en l'evidència per identificar punts de palanca estratègics.
• L’aportació de Geoffrey Rose: Diferencia entre les causes dels casos (per què aquesta persona està malalta?) i les causes de les taxes (per què aquesta població té més malaltia?), posant l'exemple de la hipertensió on la genètica explica la variació individual però la dieta explica la variació entre poblacions.
• Confusió (Confounding): Explica com una tercera variable (com l'edat) pot distorsionar la relació entre una exposició i un resultat, fent necessari l'ajust estadístic.

Capítol 4: Causalitat multifactorial

La majoria de problemes de salut no tenen una causa única, sinó un conjunt de causes components que juntes formen una causa suficient (el model dels "pastissos causals" de Rothman).

• Tríada epidemiològica: L'interacció entre hoste, agent i entorn al llarg del temps.
• Matriu de Haddon: Una eina per analitzar lesions (com accidents de trànsit) dividint els factors en pre-esdeveniment, esdeveniment i post-esdeveniment.
• Sistemes complexos: Distingeix entre problemes simples, complicats i complexos, advertint que les solucions lineals sovint fallen en sistemes complexos a causa de la retroalimentació i l'emergència.

Capítol 5: Determinants biològics de la salut

Analitza com la biologia interacciona amb l'entorn.

• Evolució: Conceptes com la selecció natural ajuden a entendre la resistència als antibiòtics i l'emergència de nous virus com el SARS-CoV-2.
• Síndrome metabòlica: S'explica com una mal-adaptació on mecanismes optimitzats per a l'escassetat (programació fetal) resulten perjudicials en entorns d'abundància, provocant obesitat visceral i diabetis.
• Microbioma: L'ésser humà s'entén com un holobiont, una comunitat de milers d'organismes la desharmonia dels quals pot causar malaltia.

Capítol 6: Determinants conductuals i els seus motors

Examina les accions individuals però rebutja la idea que el comportament sigui només una tria lliure.

• Dieta i substàncies: L'excés de sucre, sal i greixos saturats, juntament amb l'ús de tabac, alcohol i opioides, són els principals motors de malaltia. El tabac és citat com un gran èxit de salut pública al Canadà (reducció del 50% al 10%).
• Activitat física: L'estil de vida sedentari és responsable de prop del 9% de les morts per diabetis tipus II a nivell global.
• Agència vs. Estructura: Les conductes estan condicionades per l'entorn socioeconòmic (per exemple, la dificultat dels pares per inculcar dietes sanes en un mercat ple de menjar ultraprocessat).

Capítol 7: Determinants socials de la salut

Aborda com la posició social, els ingressos i el poder afecten la salut.

• Ingressos: En països d'ingressos alts (com el Canadà), a partir d'un llindar (uns 45.000 USD per capita), tenir més diners no augmenta l'esperança de vida; el que importa és l'estatus social relatiu i la desigualtat.
• Perspectiva Indígena: Inclou un model específic per als pobles indígenes del Canadà que reconeix el colonialisme, el racisme i la falta d'autodeterminació com a determinants distals crítics.
• Estrès crònic: Explica com els factors socials "es fiquen sota la pell" mitjançant mecanismes neuroendocrins (com el cortisol alt) que danyen el cos a nivell cel·lular (el concepte de "weathering").

Capítol 8: Determinants ambientals: L'entorn físic

Recupera la idea d'Hipòcrates sobre la importància de l'aire, l'aigua i els llocs.

• Aire: Les partícules fines (PM2.5) causen 1 de cada 12 morts al món. Al Canadà, el radó a les llars és la segona causa de càncer de pulmó.
• Aigua i Terra: Analitza el cas de la nació Grassy Narrows com a exemple de toxicitat per mercuri i les seves conseqüències culturals i de salut.
• Canvi climàtic: Alerta sobre l'expansió del rang de vectors de malalties, com les garrapates que transmeten la malaltia de Lyme al Canadà.

Capítol 9: L'atenció sanitària com a determinant

L'atenció mèdica és només un dels camps que influeixen en la salut, sovint amb un paper més modest del que es creu comparat amb la nutrició o el sanejament.

• Sistema canadenc: Es regeix per la Llei de Salut del Canadà (cinc principis: administració pública, integralitat, universalitat, portabilitat i accessibilitat).
• Punts de dolor: Tot i ser públic, el sistema canadenc té deficiències en temps d'espera, falta d'assegurança universal de medicaments (farmacare) i mala coordinació entre serveis de salut i socials.
• Rendiment: Canadà se situa a la part mitjana de l'OCDE en esperança de vida i presenta resultats pitjors que els seus parells en accés a l'atenció primària, malgrat tenir una ràtio alta de metges de família.

El valor de la vida

Ultimate Price: The Value We Place on Life 

L’obra "Ultimate Price: The Value We Place on Life" (2020), de Howard Steven Friedman, analitza com la societat assigna de manera rutinària valors monetaris a la vida humana. L'autor sosté que aquestes "etiquetes de preu" no són merament tècniques, sinó que reflecteixen les prioritats, l'ètica i els biaixos d'una societat, afectant des de la protecció ambiental fins a les sentències judicials.

Capítol 1: Els diners o la vida?

Friedman introdueix la paradoxa que, tot i considerar la vida com a quelcom inestimable o "sagrat", se li posen preus constantment per prendre decisions pràctiques. Aquests preus varien segons el propòsit (assegurances, regulacions, judicis) i sovint no són ni transparents ni justos. L'autor adverteix que les vides infravalorades acaben estant menys protegides i més exposades a riscos.

Capítol 2: Quan les torres van caure

Aquest capítol se centra en el Fons de Compensació de les Víctimes de l'11 de setembre. L'advocat Kenneth Feinberg va rebre l'encàrrec de posar preu a les vides perdudes utilitzant una fórmula que combinava el valor econòmic (basat en els ingressos previstos), un valor no econòmic fix ($250,000) i un valor per cada dependent.

• Resultat: Les compensacions van oscil·lar entre els $250,000 i més de $7 milions, creant una disparitat on algunes vides es valoraven trenta vegades més que d'altres segons el seu sou.
• Crítica: El sistema va perpetuar les desigualtats salarials de gènere i raça de la vida real en les compensacions de mort. Feinberg mateix va acabar concloent que, en el futur, totes les vides s'haurien de valorar per igual.

Capítol 3: La justícia no és cega

Analitza com els sistemes judicials civil i criminal valoren la vida:

• Justícia Civil: Els judicis per "mort injusta" es basen principalment en danys econòmics (pèrdua d'ingressos futurs). Això porta a conclusions cruels on la vida d'un nen o d'una persona gran pot tenir un "valor negatiu" o zero perquè els costos de manteniment superen els seus futurs serveis econòmics.
• Justícia Criminal: Les estadístiques mostren que el sistema no és cec: s'inverteixen més recursos i s'imposen penes més dures (inclosa la pena de mort) quan la víctima és blanca, rica o un oficial de policia.

Capítol 4: Un poc més d'arsènic a l'aigua

Les agències governamentals (com l'EPA) utilitzen el Valor d'una Vida Estadística (VVE) per justificar regulacions sobre la contaminació o la seguretat.

• El mètode: El VVE es basa en quant estan disposades a pagar les persones per reduir un risc marginal de mort.
• Manipulació: Friedman critica el descompte temporal (discounting), una tècnica matemàtica que fa que una vida salvada d'aquí a 50 anys valgui molt menys que una salvada avui, cosa que desincentiva les polítiques contra el canvi climàtic.

Capítol 5: Maximitzant beneficis a costa de qui?

Explora el món empresarial:

• Ford Pinto: En els anys 70, Ford va decidir no arreglar un defecte de disseny que causava incendis perquè el cost de la reparació ($11 per cotxe) era superior al que calculaven que haurien de pagar en indemnitzacions per morts.
• Mercat laboral: El sou és el preu que l'empresa posa al temps de vida d'un empleat. L'autor destaca l'extrema desigualtat als EUA, on els consellers delegats (CEOs) guanyen més de 300 vegades el que guanya un treballador mitjà, reflectint una valoració desproporcionada de les seves vides.

Capítol 6: Vull morir com el meu avi

Les assegurances de vida són l'únic àmbit on l'individu decideix el seu propi preu mitjançant la cobertura que compra. Tot i així, les empreses utilitzen taules de mortalitat per predir la mort basant-se en l'edat, el gènere i la salut, cosa que genera subvencions creuades entre diferents grups demogràfics.

Capítol 7: Per tornar a ser jove

Tracta sobre el sistema de salut i les assegurances mèdiques. S'utilitzen mètriques com els QALY (Anys de Vida Ajustats per Qualitat) per decidir quins tractaments finançar. Aquestes mètriques solen desavantatjar la gent gran o amb discapacitats, ja que es considera que un any de la seva vida té "menys qualitat" que el d'una persona jove i sana. L'autor critica que els EUA gasten més que ningú però tenen pitjors resultats en esperança de vida i mortalitat infantil.

Capítol 8: Ens podem permetre un de petit?

Les decisions sobre la fertilitat i l'avortament també impliquen valoracions de la vida.

• Selecció: L'autor analitza l'avortament selectiu per sexe (preferència pels fills homes en algunes cultures) i per discapacitat (com el cas del síndrome de Down), on es fan càlculs, sovint inconscients, sobre el "retorn" econòmic i emocional que donarà el futur fill.

Capítol 9: Calculadores trencades

Explica els biaixos psicològics que distorsionen la nostra percepció del valor:

• Biaix d'identificació: Estem disposats a gastar milions per salvar una persona amb nom i cara (com el cas de "Baby Jessica" al pou) però ignorem milions de morts estadístiques per fam o malaltia.
• Empatia asimètrica: Valorem més les vides de les persones que se'ns assemblen o que comparteixen la nostra nacionalitat o religió.

Capítol 10: Què ve després?

Friedman conclou que, com que posar preu a la vida és inevitable, hem d'assegurar-nos que es faci de manera justa. Proposa eliminar les bretxes salarials que esbiaixen els càlculs, garantir un valor mínim intrínsec per a cada ésser humà (per sobre dels seus ingressos) i aplicar els mateixos estàndards de protecció a tothom per garantir els drets humans fonamentals.

Segons el llibre de Howard Steven Friedman, existeix una relació directa i sovint desigual entre el sou d'una persona i el valor monetari que la societat assigna a la seva vida. Tot i que filosòficament es considera que la vida és inestimable, en la pràctica econòmica i legal, els ingressos són el factor determinant per establir "etiquetes de preu" humanes.

Aquesta relació es manifesta en diversos àmbits clau:

• Compensacions per mort (Fons de l'11 de setembre): En el fons de compensació per a les víctimes de l'11 de setembre, el valor de cada vida es va calcular basant-se principalment en el seu valor econòmic, definit com els ingressos que la víctima hauria guanyat durant la resta de la seva vida laboral. Això va crear disparitats enormes: les famílies dels que guanyaven menys de 20.000 $ van rebre de mitjana menys d'un milió de dòlars, mentre que les dels que guanyaven més de 220.000 $ van rebre uns 4 milions de dòlars.
• Judicis civils per "mort injusta": En el sistema judicial, les indemnitzacions es dominen pels danys econòmics, que representen la pèrdua de les contribucions financeres futures de la víctima. Aquest enfocament pot portar a conclusions "inhumanes" on la vida d'un nen, un jubilat o una persona amb discapacitat pot tenir un valor de zero o fins i tot negatiu perquè no generen ingressos i els seus costos de manteniment superen els seus futurs serveis econòmics.
• Decisions empresarials i seguretat: Les empreses utilitzen anàlisis de cost-benefici on el "preu" d'una vida influeix en si es corregeix o no un defecte de seguretat. Si el cost de les indemnitzacions per mort (basades en els sous de les possibles víctimes) és inferior al cost d'arreglar el producte, l'empresa pot decidir no actuar, deixant les vides amb menors ingressos menys protegides.
• Assegurances de vida: En aquest àmbit, és el mateix individu qui assigna un valor a la seva vida mitjançant la cobertura que compra, sovint basada en la "necessitat d'ingressos de reemplaçament" per als seus dependents. Com que depèn de la capacitat de pagament de les primes, les persones amb sous més alts acaben tenint vides "més valuoses" en termes d'assegurança.
• Perpetuació de la desigualtat: El llibre destaca que l'ús del sou com a mètrica multiplica les desigualtats ja existents a la societat. Com que existeixen bretxes salarials de gènere i raça, l'ús dels ingressos per valorar la vida fa que, estadísticament, la vida de les dones i de les minories es valori menys que la dels homes blancs.

L'autor critica aquesta relació com a il·lògica i immoral, assenyalant que és ridícul suggerir que un gestor de fons de cobertura que guanya milions afegeix milers de vegades més valor a la seva família o a la societat que un mestre o un policia. Friedman conclou que el sistema hauria de moure's cap a una valoració igualitària de totes les vides, independentment de la seva riquesa.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (8)

Palantir Manifesto 

Aquí tens el contingut íntegre dels 22 punts del manifest publicat per Alex Karp, 

Manifest de Palantir: El futur d'Occident

1. Occident està sota setge. Els fonaments de la nostra civilització —la llibertat d'expressió, la raó i l'estat de dret— estan sent atacats des de l'exterior pels nostres adversaris i des de l'interior per l'apatia i el dubte.
2. La tecnologia no és neutral. El programari que construïm reflecteix els nostres valors. O construïm eines per defensar la democràcia liberal, o deixem que els autòcrates defineixin el futur del segle XXI.
3. L'arsenal de la democràcia és el codi. En el passat van ser l'acer i el petroli; avui, la superioritat en el camp de batalla i en l'economia es decideix per la qualitat de la intel·ligència artificial i l'anàlisi de dades.
4. Hem de triar bàndol. L'era de l'empresa tecnològica "ciutadana del món" s'ha acabat. Palantir està amb Occident, amb els Estats Units i els seus aliats.
5. La pau només s'aconsegueix mitjançant una força aclaparadora. La dissuasió només funciona si els nostres enemics saben, sense cap dubte, que la nostra capacitat de destrucció tecnològica és infinitament superior a la seva.
6. La fi de l'era nuclear. La dissuasió nuclear ja no és suficient per evitar conflictes d'escala menor. Necessitem una "dissuasió algorítmica" que pugui neutralitzar amenaces abans que es materialitzin.
7. El pluralisme té límits. No totes les cultures són iguals. Les cultures que rebutgen la raó, que oprimeixen les dones o que busquen la destrucció de l'individu són inferiors i incompatibles amb el nostre futur.
8. Rebuig al multiculturalisme suïcida. Hem deixat que el relativisme moral ens impedeixi defensar el que és correcte. Hem de tenir el coratge de dir que la nostra manera de viure és millor.
9. El retorn de l'Estat. Les corporacions han de servir a l'Estat, no al revés. El poder privat ha de ser un braç de la voluntat nacional en temps de crisi.
10. El servei militar com a pilar ciutadà. Proposem la restauració del servei obligatori, ja sigui militar o civil-tecnològic. La ciutadania exigeix un sacrifici, no només drets.
11. La meritocràcia absoluta. L'enginyeria és una disciplina de veritat. O el codi funciona o no funciona. Hem d'eliminar les ideologies d'identitat que comprometen l'excel·lència tècnica.
12. Guerra de dades. Les dades són el nou territori sobirà. Qui controla el flux d'informació controla la realitat.
13. La IA no és una amenaça existencial, és una eina. La por a la IA és una distracció. El perill real no és que la IA ens substitueixi, sinó que els nostres enemics la facin servir millor que nosaltres.
14. Eficiència o decadència. Les burocràcies occidentals estan esclerosades. El programari ha de desmantellar les estructures administratives inútils per permetre una acció governamental ràpida.
15. Independència energètica i tecnològica. Occident no pot dependre de cadenes de subministrament controlades per rivals. Hem de reindustrialitzar-nos mitjançant l'automatització total.
16. Protecció de la privadesa mitjançant el dret, no la tecnologia. La privadesa és un constructe legal que l'Estat ha de protegir, però no pot ser una excusa per a l'opacitat en la seguretat nacional.
17. L'espai és el nou front. La sobirania d'Occident s'estén més enllà de la Terra. Qui domini l'espai mitjançant el programari dominarà el planeta.
18. Contra el nihilisme de Silicon Valley. Rebutgem la cultura de la Silicon Valley tradicional, que sovint menysprea el seu propi país mentre es beneficia de les seves llibertats.
19. Resiliència nacional. Hem de preparar-nos per a estats de setge permanents, on la seguretat sanitària, cibernètica i física estiguin integrades en una única plataforma de gestió.
20. La Il·lustració ha de ser armada. La raó sense força és impotent. La força sense raó és barbàrie. Palantir és la síntesi d'ambdues.
21. No demanarem perdó. Estem orgullosos de treballar amb les agències de defensa i intel·ligència. La seva feina és el que permet que la resta de la societat pugui dormir tranquil·la.
22. Victòria. L'únic objectiu final és la preservació i el triomf de l'ordre liberal occidental sobre els seus rivals. Qualsevol altra cosa és fracàs.

---

Hi ha tres punts que estan generant un debat especialment encès a Europa:

1. La "superioritat cultural" (Punts 7 i 8): És la part més polèmica. Karp trenca amb el discurs del multiculturalisme i afirma obertament que algunes cultures són "inferiors". Això ha estat interpretat per molts analistes com una deriva cap al supremacisme tecnològic o una influència directa de Peter Thiel (co-fundador de Palantir i figura clau de la dreta alternativa).
2. El servei obligatori (Punt 10): En un moment de tensió geopolítica, la idea que la ciutadania ha de "sacrificar-se" i fer un servei militar o tecnològic xoca frontalment amb la mentalitat liberal europea actual, però guanya adeptes en països com Alemanya o els països bàltics davant l'amenaça russa.
3. L'Estat per sobre de l'empresa (Punt 9): Això és una crítica directa a gegants com Google o Apple, que sovint es neguen a col·laborar amb governs en temes de defensa. Karp diu que el programari ha de ser un "braç de la voluntat nacional", cosa que fa por als defensors dels drets civils, ja que esborra la línia entre el sector públic i el privat.

 

IA pertot arreu (17)

Artificial intelligence in Catalan primary care 

L’article, publicat a The Lancet Primary Care (2026), analitza l’estat d’implementació de la intel·ligència artificial (IA) en l’atenció primària a Catalunya, destacant tant els avenços institucionals com la percepció real dels professionals.

Aquests són els punts clau de l'article:

1. Context i Necessitat Urgent

Catalunya, amb 8,1 milions d'habitants i una esperança de vida de 84 anys, té una xarxa d'atenció primària que va atendre 62 milions de consultes el 2024. L'envelliment de la població (20% major de 65 anys) fa que la integració de la IA no sigui només una aspiració, sinó una necessitat urgent per gestionar l'alta demanda de serveis.

2. Marc Estratègic i Institucional

• Programa d'IA en Salut: Creat el març de 2023 (Resolució SLT/954/2023), aquest programa inclou un segell de validació per garantir que les eines d'IA siguin avaluades rigorosament abans d'afectar la cura del pacient.
• Observatori d'IA en Salut: Una plataforma on s'han registrat prop de 200 eines d'IA fins a finals de 2025, desenvolupades per universitats, centres de recerca i empreses.
• Projectes prioritaris: S'han definit sis convocatòries per a problemes d'alta càrrega assistencial: retinopatia diabètica, dermatologia, radiografia de tòrax, gestió de l'ictus, un xatbot clínic i un assistent de veu administratiu.

3. Implementació Actual: El cas AXIA

A finals de 2025, l'únic projecte totalment implementat a Catalunya era AXIA, un assistent de suport clínic integrat a la història clínica electrònica. Aquesta eina permet als professionals consultar protocols i guies de pràctica clínica d'atenció primària de forma interactiva. D'altra banda, l'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) va anunciar el desembre de 2025 la preparació d'una eina de cribratge per a la retinopatia diabètica.

4. La visió dels metges de família (Enquesta CAMFiC)

Davant la manca de dades oficials sobre l'ús clínic, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) va realitzar una enquesta a 373 professionals entre octubre i novembre de 2025 amb els següents resultats:

• Usos més freqüents: Recerca i síntesi de literatura (67%), redacció de textos (46%) i preparació de sessions clíniques (37%).
• Eines més utilitzades: ChatGPT (80%), seguit de Microsoft Copilot (38%), AXIA (36%) i Google Gemini (25%).
• Formació: Només el 21% havia rebut formació institucional en el darrer any, tot i que l'interès per aprendre és molt alt (4,3 sobre 5). El 34% no té cap mena de formació i el 43% és autodidacta.

5. Barreres per a l'adopció

Els professionals identifiquen quatre obstacles principals que dificulten la integració de la IA:

1. Manca de formació (80%).
2. Preocupacions legals i de privadesa (55%).
3. Integració insuficient a la història clínica (42%).
4. Absència de polítiques institucionals clares (41%).

6. Iniciatives de Futur

Per respondre a aquestes barreres, la CAMFiC llançarà el 2026 un programa de formació multinivell amb fons NextGenerationEU i crearà un Laboratori d'Innovació en IA per donar suport a projectes impulsats pels mateixos metges. Així mateix, la Universitat de Barcelona ja imparteix un postgrau sobre aplicacions de la IA en medicina.

Conclusió de l'article

L'article conclou que, tot i el fort compromís administratiu, existeix una escletxa persistent entre la planificació institucional i la implementació clínica real. Per tancar aquesta bretxa, Catalunya necessita invertir urgentment en tres dominis: avaluació independent de resultats, vigilància sistemàtica de la seguretat i, sobretot, desenvolupament professional continu per als metges de família.

La meritocràcia (3)

 The Aristocracy of Talent: How Meritocracy Made the Modern World

L'obra "The Aristocracy of Talent: How Meritocracy Made the Modern World" (2021), d'Adrian Wooldridge, analitza l'evolució, el triomf i la crisi actual de la meritocràcia, l'idea que la posició social d'un individu ha de dependre de la combinació de la seva capacitat i el seu esforç. Segons l'autor, aquesta idea és avui el més semblant que tenim a una ideologia universal.

1. El món pre-meritocràtic (Part 1)

Abans de la modernitat, el món es regia pel concepte d'«ordre, grau i lloc».

• Homo hierarchicus: Les societats eren jerarquies fixes ordenades per Déu, on cadascú naixia en un lloc determinat (els qui resen, els qui lluiten, els qui treballen). La mobilitat ascendent era descoratjada o il·legal.
• Nepotisme i patronatge: Els llocs de treball i el poder es distribuïen segons la família o el favor del monarca, no pel talent. El terme «nepotisme» neix precisament dels papes que donaven càrrecs als seus «nebots» (sovint fills il·legítims).
• Venalitat: Els càrrecs públics i les comissions militars es compraven i venien com si fos mobiliari.

2. Precedents històrics (Part 2)

Tot i el domini de la jerarquia, existien «cucs» meritocràtics dins l'antic règim:

• Plató: A La República, va proposar una societat governada per una elit intel·lectual («guardians» o «reis filòsofs») seleccionada pel seu talent, independentment del seu origen o sexe.
• Xina: Va crear el primer sistema massiu d'exàmens per seleccionar mandarins segons el seu coneixement dels clàssics confucians, trencant parcialment el vincle entre classe i èxit.
• El poble jueu: Davant l'exclusió, van invertir en «el que portaven al cap» (alfabetització i habilitats cognitives), creant una cultura de l'èxit intel·lectual per a la supervivència.
• Mobilitat patrocinada: L'Església medieval i les cases reials sovint recollien nens pobres però brillants per formar-los com a buròcrates o clergues.

3. Les revolucions liberals (Part 3)

La meritocràcia moderna neix de quatre grans revolucions:

• França: La Revolució Francesa va declarar la «carrera oberta als talents» i va abolir els privilegis feudals. Napoleó va consolidar les grandes écoles per formar l'elit de l'Estat.
• EUA: Els Pares Fundadors volien substituir l'aristocràcia «artificial» (heretada) per una aristocràcia «natural» de virtut i talent.
• Regne Unit: La «revolució silenciosa» va ser liderada per una aristocràcia intel·lectual (famílies com els Darwin o Huxley) que va reformar la funció pública (Informe Northcote-Trevelyan) i les universitats per basar-les en la competència oberta.

4. L'era dels meritòcrates i els tests (Part 4)

Al segle XX, la meritocràcia es va tornar «científica»:

• Mesurament del mèrit: Psicòlegs com Galton, Burt i Terman van popularitzar el test d'IQ com una eina per identificar el talent de forma objectiva, creient que la intel·ligència era heretada i mesurable.
• L'època daurada (post-II Guerra Mundial): Es van obrir les portes de les universitats a les masses (GI Bill als EUA) i es van crear les grammar schools al Regne Unit per permetre que els fills de la classe obrera pugessin a l'elit.
• La integració de la dona: La meritocràcia va ser el motor que va permetre a les dones competir d'igual a igual amb els homes, demostrant que el talent no té gènere.

5. La crisi i la corrupció de la idea (Part 5)

Actualment, la meritocràcia es troba sota foc creuat:

• La crítica de l'esquerra: Michael Young (qui va encunyar el terme com a sàtira) va advertir que la meritocràcia podria ser cruel: els guanyadors es tornen arrogants i els perdedors se senten personalment inútils. John Rawls va argumentar que el talent és una «sort de la loteria genètica» i no justifica la desigualtat extrema.
• La "meritocràcia plutocràtica": L'elit actual ha après a transmetre el seu estatus als seus fills mitjançant inversions massives en educació privada i preparació d'exàmens, creant una nova aristocràcia hereditària camuflada de mèrit.
• La revolta de la dreta (populisme): Personatges com Trump o el moviment del Brexit neixen del ressentiment de les classes treballadores contra una elit intel·lectual que consideren condescendent i allunyada de la realitat nacional.

Conclusió: Renovació o decadència

Wooldridge conclou que, malgrat els seus defectes, la meritocràcia segueix sent el millor sistema disponible per garantir la prosperitat i la justícia moral. Adverteix que si Occident abandona la meritocràcia (ja sigui pel nepotisme dels rics o per l'igualitarisme extrem), cedirà el futur a Àsia (Singapur, Xina), on el culte a l'esforç i l'educació està més viu que mai. L'autor proposa «renovar» la meritocràcia eliminant els avantatges dels rics, re-moralitzant les elits i dignificant l'educació vocacional.

La distinció entre l'aristocràcia artificial i la natural és un concepte fonamental en el pensament de la Il·lustració i en la fundació dels Estats Units, especialment desenvolupat per Thomas Jefferson en la seva correspondència amb John Adams.

Segons les fonts, aquestes són les diferències principals:

1. La base del poder i l'estatus

• Aristocràcia Artificial: Es basa en la riquesa i el naixement. Està lligada a la propietat de la terra, els títols hereditaris i el llinatge familiar. Jefferson la considerava un ingredient «perniciós» en el govern.
• Aristocràcia Natural: Es basa en la virtut i el talent (o habilitats). Jefferson la descrivia com el «regal més preciós de la natura» per a la instrucció i el govern de la societat.

2. Caràcter i comportament

• Artificial: Sovint es descriu com ostentosa, presumida i pomposa. Els seus membres són vistos com «drons» o paràsits que no han fet res per merèixer els seus privilegis més que haver nascut en la família adequada.
• Natural: Es caracteritza per ser tranquil·la i modesta, extraient la seva força de la virtut i dels «principis innats de la natura» en lloc de la convenció social.

3. Origen i selecció

• Artificial: És hereditària i fixa. Es transmet de generació en generació independentment del mèrit personal de l'hereu. Thomas Paine la ridiculitzava dient que sovint la natura dóna a la humanitat «un ruc en lloc d'un lleó» mitjançant aquest sistema.
• Natural: Està dispersa per totes les condicions de vida, incloent-hi els pobres. Requereix un sistema educatiu (com el que proposava Jefferson a Virgínia) per «descobrir» aquests talents i preparar-los per al servei públic.

4. Funció social

• Artificial: Històricament s'ha vist com una «confederació contra la felicitat de la massa del poble». Tendeix a crear societats tancades que protegeixen els seus privilegis mitjançant el nepotisme i el patronatge.
• Natural: El seu objectiu és el servei públic i el progrés de la civilització. En una república de mèrit, l'aristocràcia natural ha de substituir l'artificial perquè els càrrecs siguin ocupats pels millors i més capaços.

En resum, mentre que l'aristocràcia artificial és un producte de la llei i el privilegi heretat, la natural és el resultat de les capacitats individuals i l'esforç, essent aquesta darrera el pilar sobre el qual es construeix la meritocràcia moderna.