Llibre resumit amb IA.
El llibre "WHO IS GOVERNMENT" de Michael Lewis, amb assajos d'altres autors, explora el funcionament intern del govern dels Estats Units a través de les històries de funcionaris públics poc reconeguts que realitzen un treball essencial.
Introducció: "Directions to a Journalistic Gold Mine" per Michael Lewis Michael Lewis va començar a investigar el govern federal després que Donald Trump acomiadés el seu equip de transició presidencial el 2016 i nomenés a Rick Perry com a Secretari d'Energia, malgrat que aquest havia proposat eliminar el departament sense conèixer les seves funcions crítiques, com la gestió d'armes nuclears. Lewis va trobar una "oportunitat periodística feliç" en el fet que els funcionaris sortints d'Obama havien preparat informació vital que ningú de l'administració entrant de Trump s'havia molestat a consultar. Va passar setmanes explorant el Departament d'Energia i el Departament de Comerç, descobrint "personatges meravellosos dedicats a una feina crítica per al destí del nostre país i la nostra espècie".
Aquesta experiència el va portar a escriure una sèrie d'articles que es van publicar com el llibre "The Fifth Risk", que va tenir un èxit inesperat. Lewis va suposar que el mercat periodístic es corregiria i que altres escriurien sobre la burocràcia federal, però això no va passar. No obstant això, la sèrie posterior a The Washington Post, també titulada "Who is Government?", va demostrar que hi havia un interès per aquestes històries, ja que els articles d'altres sis escriptors (Casey Cep, Dave Eggers, John Lanchester, Geraldine Brooks, Sarah Vowell i W. Kamau Bell) van ser dels més llegits l'any 2024. Lewis especula sobre les raons per les quals aquestes històries romanen "passades per alt", incloent la falta de finançament per al periodisme de llarga durada, la incapacitat del govern per explicar la seva pròpia història, la reticència dels funcionaris a buscar atenció i l'estereotip negatiu de l'empleat governamental. El seu objectiu amb el llibre és subvertir l'estereotip del funcionari públic, que considera "mandrós i estúpid" i cada cop més "mortífer".
"The Canary" per Michael Lewis (Christopher Mark) Aquest assaig presenta a Christopher Mark, un funcionari del Departament de Treball, el treball del qual es va destacar accidentalment en una llista de nominats als Sammies, premis creats per la Partnership for Public Service per reconèixer fites extraordinàries al govern federal. Mark va ser l'impulsor del desenvolupament d'estàndards i pràctiques per prevenir la caiguda de sostres en mines subterrànies, aconseguint el 2016 el primer any sense morts per aquest motiu als Estats Units.
Contràriament a les suposicions de Lewis, Mark no va créixer en una família minera de carbó, sinó a Princeton, Nova Jersey, fill d'un professor d'enginyeria civil. El seu pare, Robert Mark, es va fer famós per utilitzar models fotoelàstics per estudiar les tensions físiques en estructures, incloses les catedrals gòtiques, revelant per què certes parts cedien i distingint elements estructurals de decoratius. El jove Chris, tot i tenir una ment similar a la del seu pare, tenia un profund sentit de rebuig a l'elitisme i una inclinació anti-establishment. Després d'abandonar la universitat, es va unir a un grup que buscava organitzar treballadors i va acabar treballant en una mina de carbó a West Virginia, on es va adonar de la diferència entre la seva idea romàntica dels treballadors i la realitat de les seves vides.
La seva experiència com a miner, incloent dues vegades en què gairebé va morir, va transformar el seu interès polític en els drets dels treballadors en un interès tècnic per la seva seguretat. Va estudiar enginyeria minera a Penn State i es va centrar en el problema del disseny de pilars, ja que la indústria minera considerava les morts per caigudes com un cost de fer negocis. Es va adonar que les fórmules existents per dissenyar pilars eren inconsistents i que cap universitat o empresa estava disposada a finançar la investigació necessària. Per això, va decidir unir-se al govern federal, concretament a l'Oficina de Mines, on tenia la llibertat de dur a terme la seva investigació.
Al Bureau of Mines, Mark va desenvolupar el seu "factor d'estabilitat" per avaluar la seguretat dels sostres de les mines, basant-se en l'anàlisi estadística de dades de fallades de sostre. Va descobrir que la geologia de la roca variava molt i que l'estrès horitzontal massiu, causat per la tectònica de plaques, era un factor clau en els col·lapses. Va crear una llista de verificació i programari que els enginyers de mines de tot el món podien utilitzar per avaluar la seguretat dels sostres, una eina que va ser adoptada voluntàriament per la indústria. El seu treball va ser un factor crucial en la reducció de les morts per caigudes de sostre, amb un 50% de les morts evitades atribuïdes al seu treball i nous coneixements, i l'altre 50% a canvis culturals impulsats per la regulació federal.
Mark també va investigar la història dels perns de sostre, una tecnologia que inicialment no va reduir les morts i lesions, sinó que va augmentar l'eficiència de les mines mentre mantenia el mateix nivell de risc, ja que les empreses mineres instal·laven només els perns necessaris per mantenir els marges de benefici. Va concloure que, deixat a la seva sort, el mercat lliure no protegiria els treballadors, un punt que es va provar en el desastre de la mina Crandall Canyon el 2007, on la companyia va ignorar la seva fórmula de disseny de pilars i 27 persones van morir. Després d'aquest desastre, totes les mines de més de 1.000 peus de profunditat van haver de ser inspeccionades per l'oficina de Mark.
"The Sentinel" per Casey Cep (Ronald E. Walters) Aquesta secció se centra en Ronald E. Walters, líder de l'Administració Nacional de Cementiris (NCA), una organització del Departament d'Afers de Veterans que realitza una tasca admirable amb un nivell d'excel·lència excepcional. La NCA ha rebut constantment la qualificació més alta en l'American Customer Satisfaction Index (ACSI), superant totes les altres entitats, públiques o privades, amb una puntuació de 97, el més alt en la història de l'enquesta. Walters persegueix incessantment la perfecció, creient que la NCA ha d'aconseguir una puntuació perfecta perquè "Només tenim una oportunitat per fer-ho bé".
La missió de la NCA és honrar els veterans i les seves famílies, proporcionant enterraments amb honors militars i mantenint la memòria de prop de 4 milions de veterans en 155 cementiris nacionals. Aquesta tradició de repatriar els morts de guerra i enterrar-los amb honor es remunta a la Guerra Civil, i és una "expressió més profunda del compromís que fem amb aquells que serveixen aquest país". Els cementiris nacionals són profundament igualitaris, oferint les mateixes cerimònies i làpides a tothom, independentment del rang o la condició.
Walters, fill d'una secretària federal i un veterà de la Guàrdia Costanera, ha treballat al VA durant 39 anys. Va començar com a analista de pressupostos i va ascendir ràpidament, unint-se finalment a la NCA, que ell considera el "secret més ben guardat del govern federal". La seva filosofia de lideratge, inspirada en els criteris Baldrige i el cicle PDCA, es basa a establir estàndards elevats, complir-los i millorar-los contínuament. Ha cultivat una cultura d'excel·lència en què cada interacció és una oportunitat per al millor servei, com l'empleat que es va treure les botes per ajudar una dona a arribar a la tomba del seu avi en un dia de pluja.
Entre les iniciatives de Walters destaquen:
- Estandardització i mesures operatives: Va desenvolupar un document de 40 pàgines que defineix clarament les expectatives per a tots els cementiris nacionals, des de l'altura de l'herba fins al temps per col·locar les làpides.
- Centre de formació: Va ajudar a desenvolupar un centre de formació per a directors i cuidadors de cementiris, creant una cultura de formació contínua.
- Centre de trucades nacional: Va obrir un centre de trucades a St. Louis per atendre preguntes de veterans i les seves famílies.
- Elegibilitat "pre-need": Va permetre als veterans sol·licitar l'elegibilitat prèvia a la necessitat, facilitant els arranjaments funeraris per a les seves famílies.
- Veterans Legacy Memorial (VLM): Va crear una base de dades i un llibre de memòries en línia per als enterrats en cementiris nacionals, permetent als usuaris compartir fotografies i records.
- Veterans Legacy Program (VLP): Un programa per connectar les generacions més joves amb els sacrificis dels veterans a través de plans de lliçons i beques de recerca.
- Programa d'aprenentatge per a veterans sense llar: Iniciat fa 12 anys, ofereix formació i llocs de treball com a cuidadors de cementiris a veterans sense llar.
- Expansió de cementiris: Va analitzar dades de la població de veterans per obrir nous cementiris i va persuadir el Congrés de canviar el procés de finançament per a l'adquisició de terres, assegurant que el 94% dels veterans viuen a menys de 75 milles d'un cementiri.
Malgrat el seu èxit, Walters defuig el reconeixement individual i prefereix que les seves idees s'institucionalitzin i siguin adoptades per tota l'organització.
"The Searchers" per Dave Eggers (Tiffany Kataria, Bertrand Mennesson, Vanessa Bailey i Kim Aaron de la NASA JPL) Aquesta part se centra en la recerca de vida extraterrestre per part del Jet Propulsion Laboratory (JPL) de la NASA, un centre de recerca i desenvolupament que construeix satèl·lits no tripulats, exploradors i rovers. L'autor afirma que és "molt probable que en els propers 25 anys trobem proves de vida en un altre planeta". Aquesta recerca, finançada pel govern, és única perquè "cap bilionari finançarà un treball com aquest perquè no hi ha diners".
El JPL, fundat el 1936, ha estat fonamental en l'exploració espacial dels EUA, construint des del primer satèl·lit americà, Explorer 1 (1958), fins a parts clau del Telescopi Espacial James Webb i el Hubble, i la sonda Voyager 1, que va sortir del nostre sistema solar el 2012 i segueix enviant dades. Gran part del treball actual al JPL es dedica a trobar i examinar exoplanetes (planetes fora del nostre sistema solar), i hi ha una urgència palpable.
Vanessa Bailey, una científica del JPL, va descobrir un dels 82 exoplanetes que han estat directament fotografiats fins ara. La seva troballa va ser inusual perquè la majoria d'exoplanetes es detecten per inferència. Bailey, qui va créixer observant el cel estrellat de Dakota del Sud, va quedar fascinada per les imatges clares del Hubble. La seva capacitat de tenir "ulls frescos" i no estar lligada a "preconcepcions fermament arrelades" la va ajudar a trobar un planeta que estava molt més lluny de la seva estrella del que s'esperava, desafiant la saviesa convencional. La humilitat és una característica comuna entre els científics del JPL i la NASA, que eviten prendre crèdit individual i emfatitzen el treball en equip.
El repte en la recerca de vida és trobar exoplanetes que estiguin en la "zona Goldilocks" (ni massa calents ni massa freds) de les seves estrelles, però aquests són els més difícils de veure a causa de la brillantor de l'estrella. Aquí és on entra en joc el coronògraf, un dispositiu que bloqueja la llum d'una estrella distant per permetre veure els planetes propers. El coronògraf de la NASA Nancy Grace Roman Space Telescope, que es llançarà no més tard del 2027, serà molt més ajustable i sensible.
Nick Siegler, tecnòleg en cap del programa d'exoplanetes de la NASA, defensa una tecnologia alternativa al coronògraf anomenada Starshade. El Starshade seria una estructura enorme, de 60 metres de diàmetre, que es desplegaria a l'espai com una "gran flor daurada" per bloquejar la llum de les estrelles. Encara que el coronògraf és l'elecció imminent per al telescopi Roman, el Starshade podria ser l'opció per al futur Observatori de Mons Habitables, previst per als anys 2030. Siegler, que va canviar una carrera en enginyeria química per la seva passió per l'astronomia, creu que la NASA, a més de la ciència, està en el "negoci de la inspiració". Vanessa Bailey afegeix que és un "privilegi increïble treballar en un lloc i viure en un país que està disposat a destinar diners per respondre a aquestes preguntes existencials", el que porta a una "humilitat existencial".
"The Number" per John Lanchester (Consumer Price Index) Aquest assaig destaca la importància de les dades i les estadístiques generades pel govern federal, posant èmfasi en el Índex de Preus al Consum (IPC) com a protagonista principal. L'autor argumenta que la recol·lecció de dades és una part central del projecte il·lustrat de la societat estatunidenca, que busca la raó i les veritats empíriques per governar-se a si mateixa.
L'IPC és una mesura crucial de la inflació, que s'utilitza per ajustar pagaments de la Seguretat Social, pensions, llindars fiscals i salaris. Es defineix com "una mesura del canvi mitjà al llarg del temps en els preus pagats pels consumidors per una cistella representativa de béns i serveis de consum". La seva creació és un projecte "colossal" que implica milers d'elements i la feina de milers de persones arreu del país. El Bureau of Labor Statistics (BLS) és l'agència responsable de calcular-lo, utilitzant un procés d'iniciació complex basat en mostreig aleatori per seleccionar articles específics a preus en diferents punts de venda. La categoria més gran de despesa en l'IPC és l'habitatge (shelter), que representa el 36,3% del pressupost típic de la llar.
La història de l'IPC és una de debat i contenció constants, que es remunta a les seves primeres formes a principis del segle XX. S'ha adaptat amb el temps, introduint índexs com el CPI-W (per a treballadors urbans), el CPI-U (per a tots els consumidors urbans, la mesura estàndard actual), i el "chained CPI" (C-CPI-U) que té en compte la substitució de productes per part dels consumidors quan els preus canvien. També existeix un índex separat per a la gent gran (CPI-E).
Un punt clau és que, si bé l'IPC és una veritat general, "rarament reflecteix l'experiència particular d'un consumidor" a causa de les diferències en les vides de les persones. Els pobres, per exemple, pateixen una inflació més alta ja que gasten una major proporció dels seus ingressos en aliments i combustible, que són categories "noncore" que experimenten grans fluctuacions.
L'assaig també aborda la desconnexió entre les dades econòmiques objectives i la percepció pública. Encara que la inflació ha baixat considerablement des del 2022, molts americans perceben que els preus segueixen pujant, en part perquè la "taxa de pujada de preus" està baixant, però els preus absoluts no. Aquesta percepció s'amplifica per veus polítiques i mediàtiques que afirmen que les dades de l'IPC són "falses" o "propaganda", fomentant una "celebració de la ignorància". L'autor cita Carl Sagan i la seva preocupació per una "dumbing down of America" (simplificació) i el risc de caure en la "superstició i la foscor" si abandonem els valors de la Il·lustració, com la recerca de veritats objectives a través de dades i estadístiques. La conclusió és que l'IPC, tot i les seves imperfeccions, és una eina necessària per a una societat que vol governar-se de manera racional.
"The Cyber Sleuth" per Geraldine Brooks (Jarod Koopman de l'Internal Revenue Service) Aquesta secció revela la feina crucial de Jarod Koopman, director executiu de Ciber i Forenses per a la Investigació Criminal de l'IRS. Malgrat la mala reputació de l'IRS, el petit equip de ciberdelinqüència de Koopman ha aconseguit èxits extraordinaris, com el rescat de 23 nens de violació i assalt, la confiscació d'un quart de milió de vídeos d'abús infantil, l'arrest de 370 presumptes pedòfils, i la confiscació més gran de criptomoneda destinada a organitzacions terroristes com Hamas, Al-Qaeda i l'Estat Islàmic. També van ser fonamentals en la condemna de Changpeng Zhao, CEO de Binance, per blanqueig de diners.
Koopman, un expert en jiu-jitsu brasiler i un home de família de l'oest de Nova York, va descobrir la investigació criminal de l'IRS a través d'una companya universitària i es va sentir atret per la combinació de l'aplicació de la llei i les seves habilitats comptables. Va ascendir ràpidament i, cap al 2012, ell i el seu col·lega Chris Janczewski van començar a explorar el món de la criptomoneda. El 2015, Koopman va ser l'encarregat de construir la unitat de ciberdelinqüència de l'IRS Criminal Investigation, que, tot i ser petita en comparació amb agències més grans, sovint descobreix proves crítiques en casos multiespècie.
La clau de l'èxit de Koopman és la capacitat de rastrejar transaccions en la blockchain, una xarxa descentralitzada on cap transacció pot ser ocultada, revisada o esborrada. Aquesta unitat ha aconseguit identificar delinqüents darrere d'operacions com Silk Road, un mercat de drogues il·lícites a la dark web, i ha recuperat milions de dòlars en bitcoin. Un dels casos més significatius per a Koopman va ser la desmantellament del lloc web "Welcome to Video", que venia vídeos d'abusos sexuals a nens, un cas que va permetre el rescat de 23 nens. La unitat també va interceptar fons destinats a organitzacions terroristes com Hamas, redirigint-los al Fons per a Víctimes del Terrorisme Patrocinat per l'Estat.
Tot i l'impacte monumental del seu treball, Koopman i els seus agents romanen en gran part desconeguts pel públic, una situació que el comissionat de l'IRS, Danny Werfel, lamenta. La manca de reconeixement i els atacs polítics contra l'IRS i els seus agents (com la limitació de bales que poden comprar) són un repte constant. No obstant això, Koopman mai ha considerat deixar el servei públic, ja que el seu objectiu és la missió de protegir a tothom, no els diners.
"The Equalizer" per Sarah Vowell (Pamela Wright de la National Archives) Aquesta secció narra la importància dels Arxius Nacionals i l'esforç de Pamela Wright, Cap d'Innovació de l'Administració Nacional d'Arxius i Registres (NARA), per fer que la història del país sigui accessible per a tothom. NARA, fundada el 1934 per protegir els registres federals, ara busca impulsar l'obertura i la participació pública a través d'un accés equitatiu als registres governamentals d'alt valor. Wright, que va créixer en un ranxo a Montana, entén la necessitat de connectar els ciutadans de les "zones rurals" amb les seves pròpies històries.
La seva missió és digitalitzar els més de 13.000 milions de registres de NARA perquè puguin ser accessibles des de qualsevol lloc, inclosos els telèfons mòbils. Fins ara, uns 300 milions de registres han estat escanejats i publicats en línia. Aquest procés fa que l'agència i el país siguin "més democràtics i més justos".
Un dels programes clau de Wright és el Citizen Archivist program, fundat el 2011, que busca la col·laboració de voluntaris per digitalitzar i transcriure documents, democratitzant l'accés als registres. Els voluntaris han transcrit més de 3 milions de pàgines i han afegit 10 milions d'etiquetes a registres existents, fent-los més fàcils de cercar. Aquest programa és una resposta a la crònica falta de finançament de NARA, que no té els recursos per digitalitzar tots els seus fons per si mateixa.
Wright també va fundar History Hub el 2016, una plataforma de referència digital on qualsevol persona pot enviar preguntes gratuïtament i rebre respostes d'arxivistes de NARA, altres empleats federals i voluntaris. Aquesta plataforma fomenta la cortesia, la curiositat i el coneixement, servint com un lloc on les persones poden trobar veritat i plaer en el coneixement.
L'assaig subratlla com NARA permet als ciutadans connectar-se amb la seva història personal i col·lectiva, des dels registres de l'Acta Homestead fins als censos. La digitalització facilita l'accés, especialment per a aquells que es troben geogràficament lluny de les seus físiques de NARA. L'experiència de Wright com a estudiant amb el programa Federal Work-Study, que li va permetre treballar en els arxius de la Universitat de Montana, va ser fonamental per la seva vocació en el servei públic.
"The Rookie" per W. Kamau Bell (Olivia Rynberg-Going del Departament de Justícia) Aquesta secció presenta a Olivia Rynberg-Going, la fillola de l'autor, que treballa com a especialista paralegal a la divisió antitrust del Departament de Justícia (DOJ). La història d'Olivia posa de manifest les motivacions i els desafiaments dels joves que es dediquen al servei públic. Malgrat la percepció negativa que a vegades hi ha sobre els treballadors del govern ("deep state", "swamp"), Bell afirma que els empleats federals estan dedicats a millorar la vida dels americans.
Olivia va triar la divisió antitrust, tot i haver sol·licitat inicialment la divisió de drets civils, perquè ha trobat en el dret antitrust una manera d'assolir el seu objectiu de "canviar el món, fer Amèrica més equitativa, segura per a tothom". La seva identitat, com a dona negra adoptada per una parella de lesbianes, l'ha fet ser inherentment política i conscient de les desigualtats socials.
Kathy O'Neill, una experta en dret antitrust, explica que la funció principal de l'antitrust és "preservar i protegir la competència", un principi fonamental per a l'economia i l'ètica dels EUA, ja que promou preus més baixos, millor qualitat i innovació. Sense lleis antitrust, les empreses podrien formar monopolis i cobrar preus exorbitants, com en l'exemple de l'antiga AT&T, que va ser desmantellada pel DOJ en els anys 80 per monopolitzar el mercat telefònic, portant a una explosió d'innovació i preus més baixos per als consumidors. Aquesta feina assegura que el "Somni Americà" no impedeixi el de la resta de la gent.
La divisió antitrust del DOJ, juntament amb la Federal Trade Commission (FTC), actuen com a vigilants, aplicant la Sherman Act i la Clayton Act, que regulen el comportament anticompetitiu i les fusions, respectivament. Encara que els casos antitrust són complexos i sovint enfronten equips governamentals amb recursos limitats contra empreses amb "butxaques molt profundes", tenen un impacte directe en la vida diària dels consumidors.
La secció també aborda el repte de mantenir joves talentosos com Olivia en el servei públic. Max Stier, president i CEO de la Partnership for Public Service, que va iniciar el programa de paralegals al DOJ, subratlla la necessitat d'una nova generació en el servei públic, ja que només el 7% de la força laboral federal té menys de 30 anys. No obstant això, l'alt cost de la formació legal pot obligar els joves a triar feines més lucrativa en el sector privat, fins i tot si prefereixen la missió del servei públic. La conclusió és que cal assegurar un camí perquè els joves puguin entrar i romandre en el govern, ja que el seu talent és essencial per al futur del país.
"The Free-Living Bureaucrat" per Michael Lewis (Heather Stone de la Food and Drug Administration) Aquest assaig narra la història de Heather Stone, una funcionària de la Food and Drug Administration (FDA) que es dedica a trobar nous tractaments per a malalties rares i mortals. La seva història il·lustra els desafiaments i la resistència que pot trobar el treball innovador dins de la burocràcia governamental, especialment quan el mercat lliure no té interès a resoldre un problema.
Heather va créixer amb una mare metgessa de malalties infeccioses que la va inspirar a voler "curar malalties infeccioses rares". Malgrat patir diverses malalties cròniques ella mateixa, va romandre decidida a dedicar-se a la recerca de cures. Mentre treballava a la FDA, va conèixer Leonard Sacks, un metge de malalties infeccioses que va tenir la idea de crear un mecanisme perquè els metges poguessin informar sobre els seus casos de malalties rares. Heather es va oferir a fer realitat aquesta idea.
El resultat va ser CURE ID, un lloc web i una aplicació dissenyats per recopilar casos d'estudi de metges de tot el món que havien provat tractaments no convencionals per a malalties rares. La FDA era el lloc ideal per a aquest projecte, ja que les malalties rares, a causa del seu nombre limitat de pacients, no atrauen la inversió de les grans empreses farmacèutiques ni permeten els assajos clínics tradicionals. CURE ID buscava donar visibilitat a "anècdotes" que, tot i no ser "ciència" en el sentit estricte, tenien un gran valor per a altres metges que s'enfrontaven a malalties similars.
No obstant això, CURE ID va enfrontar-se a nombroses crítiques internes dins de la FDA, que no volia patrocinar res que no fos "científicament respectable". També hi havia la crítica que la majoria de malalties rares tropicals no afectaven directament els Estats Units, a la qual Heather va respondre que el servei generaria "bona voluntat a l'estranger, amb poca despesa" i que era una forma de "soft power". La manca de pressupost per a la comercialització i la por intrínseca de la institució a l'atenció pública també van dificultar la seva adopció. Molts metges, tot i trobar la idea "fantàstica", no van enviar els seus casos, fent que l'eina fos infrautilitzada.
La història il·lustra la necessitat de CURE ID a través del cas d'Alaina Smith, una nena de cinc anys diagnosticada amb balamuthia, una ameba devoradora de cervells amb una taxa de mortalitat del 95% i sense tractament efectiu conegut. La família Smith va experimentar la futilitat dels tractaments existents i la manca de coneixement per part dels metges sobre un possible tractament.
Joe DeRisi, un bioquímic de la Universitat de Califòrnia a San Francisco, va descobrir el 2015, utilitzant noves màquines de seqüenciació genòmica, que la balamuthia havia estat la causa d'una mort misteriosa. Després va descobrir que un antibiòtic anomenat nitroxoline, utilitzat per a infeccions del tracte urinari fora dels EUA, era sorprenentment eficaç contra la balamuthia al laboratori. Aquest descobriment es va publicar el 2018, però la informació no va arribar als metges que la necessitaven.
Malgrat que CURE ID havia estat creat per difondre aquest tipus de coneixement, no va tenir cap paper directe en el salvament d'Alaina Smith. En canvi, va ser la mare d'Alaina qui, després de llegir sobre el descobriment de DeRisi en un article, va contactar amb Heather Stone, ja que el nom de Heather apareixia com a agraïment en l'article per haver obtingut l'autorització d'emergència per a un cas anterior. Heather va actuar ràpidament per aconseguir subministraments de nitroxoline per a Alaina, que es va recuperar "milagrosament" en qüestió de dies.
La història d'Alaina subratlla que, tot i el gran èxit de Heather en salvar una vida, el sistema en el seu conjunt va fallar en la difusió de coneixement crític. Això es deu al fet que a ningú li "paga" per recollir i difondre aquests coneixements, i hi ha una "regla implícita" contra l'ús dels mecanismes creats pel govern. Aquest cas de "miracle" va ser necessari només perquè els sistemes no van funcionar com haurien d'haver-ho fet, deixant entreveure una societat que ignora els seus propis mecanismes de salvació.
