Wednesday, November 30, 2011

Ser just i fer el bé

Economia i ètica.Són aliades o antagonistes per fer política de salut?

Avui manllevo un tros de l'article de Victor Fuchs de fa anys i segueix tant d'actualitat com el dia que el va escriure. I us convido a llegir-lo sencer a l'Annals de Medicina
L’ètica i l’economia són, en part, dues maneres diferents de pensar sobre les eleccions. L’ètica tracta del contingut moral de l’elecció i l’economia tracta de la seva eficiència.
Lluny de creure-les irreconciliables, la millor manera d’entendre l’ètica i l’economia en política de salut és com a visions complementàries d’eleccions que es plantegen perquè cap nació no pot donar a tots els seus ciutadans tota l’atenció mèdica que els podria fer algun bé.
Abraham Lincoln digué: “Podeu enganyar tothom durant algun temps; podeu enganyar algú sempre; però no podeu enganyar tothom sempre”. Pel que fa a l’atenció sanitària, una nació pot donar a tota la seva gent alguna de les atencions que els pot fer algun bé; pot donar a alguna de la seva gent tota l’atenció que els pot fer algun bé; però no pot donar a tothom tota l’atenció que els pot fer algun bé.

Monday, November 28, 2011

Ignoramitocràcia

El cas de Donald Berwick traspassa la realitat nordamericana i ha de ser motiu de reflexió. Després de molts mesos d'incertesa ha hagut de plegar un any després de ser nomenat com a Director de Medicare i Medicaid perquè el senat l'ha vetat. En un moment on es necessiten els més preparats per afrontar càrrecs de responsabilitat, la política utilitza el veto ideològic per eliminar-los. I aquest no és pas el primer cas. En Krugman va escriure una columna fa temps referint-s'hi que es titulava "Ignoramitocràcia".Trobo encertat el terme, reflecteix un sistema on la política ignora els mèrits professionals, on els mecanisme d'adhesió incondicional és el que preval. Cal anar en compte amb aquest sistema que en el futur dissuadeix a qualsevol com en Berwick de passar per aquest calvari anual i que s'utilitzi el seu nom.Els que avui al senat nordamericà festegen el triomf polític no s'adonen del que tots plegats hi perden.
Els que no el conegueu, val la pena consultar la història que va motivar Escape Fire i la trobareu al Boston Globe de fa 7 anys..

PS. El document inicial del Pla de Salut de Catalunya, el podeu consultar aquí.

PS. Confirmo novament que l'aixeta de la despesa segueix oberta. Noves prestacions incorporades a la Comissió Interministerial de Preus dels Medicaments de la setmana passada: Botox (per migranya crònica, no avaluat pel NICE, fins mitjans de l'any que ve), Zytiga (no avaluat pel NICE fins maig 2012), Incivo (no avaluat pel NICE), etc., etc., etc. I van?

PS. Skidelsky, tant encertat com sempre a PS, també publicat a LV ahir. Comparteixo l'opinió i les seves conclusions.

Friday, November 25, 2011

La consciència del risc

Fent un repàs ràpid a les dades disponibles de l'enquesta de salut darrera, observo que la percepció dels riscos per a la salut a llarg termini disminueix. L'augment del sedentarisme, del consum de risc d'alcohol, la limitada reducció en la prevalença d'hàbit tabàquic, són algunes mostres de que el problema dels hàbits saludables hauria de ser la qüestió clau del moment en política sanitària. Les decisions actuals sobre el comportament diari tindran impacte crucial en la salut del futur. Però ja ho sabem, valorem més el retorn a curt que una expectativa incerta a llarg.
És aquí on juga un paper fonamental la comunicació de riscos. Més enllà de la comunicació massiva (que és necessària però requereix més precisió i credibilitat) convé explicar en la relació metge-pacient quins són els riscos per a la salut de determinats comportaments, i en especial davant malalties concretes (fonamentalment cròniques). Això és el que ens proposa en David Eddy, que el metge pugui estimar la probabilitat del curs de la malaltia segons el compliment de determinades estratègies terapèutiques i comportament del pacient. Una vegada el metge ho sap, comunicar-ho al pacient de forma acurada té un efecte crucial en el canvi de les decisions individuals. El motiu és que així es promou la internalització del risc, ja no és un risc genèric, és el meu risc i de no fer-ho aquestes poden ser les conseqüències. Tot plegat es concreta en les guies de pràctica clínica individualitzades, tema del que ja en vaig parlar fa uns mesos. És evident que no n'hi ha prou, que falten més peces en el trencaclosques, i aquí entraria el paternalisme liberal i les aportacions de Kahneman, però a això ja hi he dedicat entrades fa poc.
Aquesta és la tasca pendent, la més important al meu entendre i que requereix recursos però sobretot una nova manera d'afrontar el problema. Les dades que ofereix l'enquesta de salut són prou preocupants com per restar passius. La millora de la salut poblacional passa inexorablement per una percepció acurada dels riscos que motivi decisions i comportaments saludables.

PS. Podeu consultar BMJ per una visió escapçada de la realitat propera.

PS. En D. Berwick dimiteix, i ens entristeix a tots els que l'admirem. El politiqueig es reprodueix arreu. WaPo

Thursday, November 24, 2011

No passeu pena

Si sou pensionistes o malalts crònics no pagareu el ticket moderador per recepta farmacèutica. En realitat encara no sé perquè en diuen així al diari d'avui LV . Es tracta d'una taxa recaptatòria com qualsevol altre. Dubto que pugui trobar algú que consideri lògic que per un euro o 20 cèntims per recepta es dissuadeixi el consum d'un medicament receptat per un metge. Desconec amb precisió quina és l'elasticitat de la demanda, crec que ho desconeix tothom, però intueixo que la qüestió no va per aquí. Si és per recaptar, és per recaptar, no cal dir que és per dissuadir.
Entre d'altres coses cal recordar que el concepte de disuassió del consum farmacèutic entra en contradicció amb el principi de confiança en la relació metge pacient en l'acte de prescripció. Observo que malauradament ningú no en parla d'això i ho trobo prioritari.
Crec que cal preguntar-se abans perquè es prescriuen cada vegada més receptes (fins i tot quan disminueixen les visites) tal com va passar el 2010 amb un creixement de la quantitat de receptes del 4,88% (!).
La informació publicada diu que poden recaptar-se ara fins a 70 milions d'euros. He tractat de fer uns comptes ràpids i no em surten per enlloc. El 2010 hi van haver 151 milions de receptes, de les quals el 34% van ser per a persones no pensionistes (aprox.), és a dir 51 milions de receptes. Per tal que es pugui recaptar 70 milions, el "ticket moderador" ha de ser superior a 1 euro per recepta, elemental!.
A més a més, si s'aconseguís aquesta quantitat, el govern acabaria augmentant els ingressos per participació del usuaris en un 70% aproximadament, xifra considerable a tenir en compte i que no surt publicada enlloc. Als ciutadans afectats, la mesura podria suposar uns 14 euros a l'any, perquè aquest és el nombre mitjà de receptes d'una persona consumidora de medicaments de menys de 65 anys. I tingueu en compte que hi ha prop d'un 36% de ciutadans no pensionistes que no consumeixen medicaments i no es veurien afectats.
Sincerament, els que seguiu aquest blog ja sabeu que no hauríem d'estar parlant d'aquestes misèries si haguéssim deixat de ser dependents o tinguéssim pacte fiscal. I posats a parlar de misèries, també cal tenir en compte el que vaig dir fa uns dies al blog tot comentant l'informe de la sindicatura del 2008 -on trobareu les dades clau utilitzades- , hi ha marge per a la millora de la qualitat en la prescripció. Es pot millorar i molt per la banda de la despesa, i per import superior als 70 milions d'euros. Només fa falta aplicar les millors pràctiques, aprendre dels millors.

PS. Per cert, cal tenir en compte que l'import que es pot recaptar amb aquesta mesura és previsiblement inferior al cost anual dels nous medicaments aprovats el darrer trimestre i dels quals en vinc parlant en aquest blog repetidament (efectivitat dubtosa o pendent de contrast pel NICE). Hi ha algú que sap com tancar l'aixeta amb seny o l'hem de seguir veient degotar indefinidament?

PS. Que en un congrés d'empreses de biotecnologia, s'exposi com a cas clau el d'un fabricant de genèrics és una mostra del desgavell del moment.

Wednesday, November 23, 2011

Qui dia passa, any empeny

Els ciutadans necessitem informació objectiva sobre l'efectivitat comparada que ens ofereixen els  medicaments i les prestacions sanitàries en general. Aquesta informació ja es troba disponible en molts casos però va dirigida a professionals del sector. Algunes agències com és el cas del NICE fan versions del text per al públic en general, i s'agraeix. A cadascun dels 27 països de la Unió Europea hi ha una agència del medicament, a més d'altres agències d'avaluació. Fa uns anys, quan no existia l'agència europea del medicament EMA, cadascuna havia d'avaluar la seguretat i eficàcia pel seu compte. La qüestió que es planteja ara és si convé avaluar l'efectivitat comparada a nivell europeu. L'Adrian Towse de l'Office of Health Economics creu que si. Diu que no necessitem 27 estimacions d'efectivitat relativa, però que en necessitarem més d'una. Ara bé, aquest pas no cal confondre'l amb el de la fixació de preus. Diu que la disponibilitat a pagar és de cada país i per tant també cadascú pot replicar i confirmar amb dades locals l'efectivitat comparada anunciada.
Tot plegat semblaria raonable si la Unió Europea també ho fos. Els fets recents d'aquests dies i algunes decisions de l'EMA, em fan dubtar de la seriositat d'aquesta aventura. Per tant convé reflexionar sobre les regles de joc properes i evitar que d'altres ens ho resolguin. Convé que ens aclarim sobre com es prenen les decisions de quines prestacions entren i quines no a la cartera de serveis. Una qüestió que sempre s'acaba deixant per més endavant i qui dia passa any empeny.

PS. Ja podeu consultar els detalls de primer contracte de risc-compartit en medicaments fet pel govern i una empresa farmacèutica. Convé que així com avui s'anuncia, d'aquí a un temps s'avaluïn els resultats i s'expliquin. A 300.000 € per tractament crec que convindria explicar bé què deixarem de fer, amb risc compartit o sense. Si els recursos no hi són, perquè acceptem més prestacions? . Doncs no ho entenc.

PS. Per tal de comprovar com els europeus encara podem prendre medicaments per indicacions inefectives no autoritzades als USA, contrasteu-ho amb bevacizumab. Així treballa EMA.

PS. Si a més a més voleu veure una perspectiva de l'EMA sobre la qüestió de la centralització de les agències de'avaluació de tecnologies, la trobareu aquí.

PS. El cost dels nous medicaments per a la psoriasi, de 12.120 a 15.500€ anuals per tractament. Ja ho tenim aquí. Com podem parlar de retallades si les prestacions estan creixent? Diguem-ho ben clar, l'aixeta és oberta i no tenim com tancar-la.

PS. Ara Merck pagarà en multes pel cas Vioxx 950 milions de dòlars. És culpable de promoure la prescripció fora d'indicació. Fa quatre anys ja en va pagar 4.800 milions de dòlars pel mateix cas, per cancel.lar els judicis per danys. Algú ha sentit parlar d'alguna cosa similar per aquí Europa, potser la fisiologia del cos europeu és diferent al nordamericà i no ens va afectar? Qui ens protegeix?

PS. Les presentacions d'ISPOR Europa aquí.

 Art fugisser. Instal.lació casolana que s'esvaeix i no la trobareu a Christie's ni a Sotheby's

Tuesday, November 22, 2011

A pedalar s'ha dit

El passat mes de juny al BMJ hi havia una conclusió contundent:
Public bicycle sharing initiatives such as Bicing in Barcelona have greater benefits than risks to health and reduce carbon dioxide emissions.

The estimated relative risk for all cause mortality associated with physical activity among the residents of Barcelona who travelled by bicycle (Bicing initiative) compared with by car was 0.80, resulting in an attributable fraction of 0.23 avoided deaths in the Bicing population who had shifted mode of transport from the car. An estimated 12.46 deaths were avoided each year.
I algunes de les respostes a l'article, també contundents, no es van fer esperar. Els autors les van contestar com van poder. Tampoc vaig trobar a l'article que el bicing és un servei subvencionat en un 80% per l'Ajuntament, que vol dir per tots els ciutadans, i que són 15 milions de €. Una quantitat considerable.
Avui surt a la premsa que hi ha tanta gent que agafa la bici cada dia com la que va amb tren (450.000). Jo no sé com fan els números, però si el record del bicing aquest setembre era 58.000 usos diaris, no sé com poden conseguir-ne la resta de catalans per arribar a la xifra que han dit. Intueixo que la notícia només vol influir per fer un lloc per a les bicicletes dins els trens.
Veig molt de soroll informatiu, això vol dir que hi ha interessos en joc. Si l'ús de la bicicleta és una bona idea, i molts compartim això, aleshores també caldria que qui en treu profit del bicing en pagui el cost, però sembla que no serà fàcil.

 El dia de reflexió vaig topar tot d'una amb aquest missatge explícit. Reflexionem-hi

Monday, November 21, 2011

Longevitat i despesa

Si com a voltes es diu que volem afegir anys a la vida i vida als anys, aleshores podem preguntar-nos si afegint més diners ho podem aconseguir.
Un cop d'ull a una dècada sencera ens ofereix una resposta: altres països ho han fet millor. En una dècada hem guanyat 2,5 anys de vida tot creixent al 4,5 % anual la despesa sanitària. Algú dirà, per aconseguir salut no tot ha de ser amb serveis sanitaris, cert, ho sé. Un altre dirà, parles d'anys de vida i interessen els anys de vida sense discapacitat. Admetent un cert reduccionisme, el cert és que tenim el gràfic adjunt a Society at a Glance, informe de l'OCDE:



Ja ho veieu, pocs ens superen per la cua (gasten més i assoleixen menys o igual nombre d'anys). Hi trobem UK, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Grècia i Luxemburg. En cap cas crec que el títol del gràfic sigui el més encertat, i la relació causal que s'endevina, més despesa major longevitat, resta lluny de ser explicada acuradament.
Ara que s'acosta l'aprovació de pressupostos i veient això, hi ha motius per a pensar en termes marginals: sabem què n'obtenim a canvi per cada euro addicional gastat en sanitat?

PS. I jo avui em pregunto també, algú sap quants diners hem gastat en bevacizumab per càncer de mama? Ho dic perquè el cost incremental respecte taxans és  de 37.209€ per tractament i ara, just aquest divendres la FDA ha retirat la indicació, són diners llençats. Si multipliquem aquesta xifra pel nombre de tractaments representa un cost d'oportunitat notable per al sistema de salut, ens ho recompensarà EMA i FDA?. Recordeu allò de la impunitat del regulador? Ja en teniu un altre exemple..

PS. Circle és realment la solució màgica als problemes del NHS? Per conèixer-ho consulteu FT

PS. El dia després de les eleccions convé reflexionar encara una mica més que el dia abans. En especial cal que ho facin els que van impulsar una campanya electoral contaminada premeditadament. Els que van ser objecte del meu comentari fa uns dies al blog ja poden reflexionar pausadament sobre el daltabaix, el que va provocar aleshores l'anunci, i els resultats que n'han rebut després. Evidentment carregar-ho tot a un anunci és un despropòsit, però l'anunci cal prendre'l ara en termes de metàfora-boomerang metge-diputat.

PS. L'article de Habermas a FAZ el trobareu resumit a The Guardian.

PS. El que ens trobarem ben aviat, nou medicament per Hepatitis C..

Sunday, November 20, 2011

L'economia del comportament i l'obesitat

Eating Behavior and Obesity Behavioral Economics Strategies for Health Professionals

Sabem que majoritàriament els indicadors de salut dels catalans que empitjoren, tenen relació amb els comportament, amb els hàbits saludables. I que l'obesitat es troba al capdavant.
Entendre què cal fer és crucial. Però malauradament tenim visions i estratègies de curta volada. Ara acaba d'aparèixer un llibre que ofereix noves perspectives tot introduint l'economia del comportament davant el problema de l'obesitat. Diu:
There are two ways of thinking about influencing behavior. The first is based on the standard rational model. That is, infl uencing what people consciously think about by increasing knowledge and awareness (known as the refl ective system ). This aproach assumes that the individual is a rational agent who surveys the situation to see what the various options are and then does a quick cost-benefi t analysis of those options in order to choose. The second approach is to alter the context within which people act (known as the automatic system ). This type of intervention is similar to the “nudge” outlined by Thaler and Sustein (2008), which often involves small changes to the choice environment. For example, one intervention tried to encourage school children to make healthier choices without alienating students by reducing their perceived choices. In a school cafeteria, what kids choose depends on the order in which the items are displayed.
 Els que llegiu aquest blog ja sabeu que m'hi he referit anteriorment en termes genèrics. Però aquest llibre esdevé més interessant perquè mostra amb molta precisió un canvi de perspectiva. Destaco una conclusió del primer capítol:
Rational food decisions often involve trade-off between short-term gains of sensory pleasure and longer term gains of health and wellness. Findings from behavioral economics research suggest that even when people are motivated to make healthy choices, external constraints in the decision-making process can prevent them from choosing optimally. Most of us prefer immediately gratifying short-term pleasure over our long-term goal of eating healthy. Errors in choices arise from systemic decision biases, emotion, and the limits of cognitive capacity.
Atesa la importància de "l'epidèmia" potser caldria que més d'un hi fes una ullada. Encara que també vull anunciar que el capítol d'implicacions per a la política (el 12) és molt fluix. Us caldrà doncs una mica d'imaginació i reescriu-re'l vosaltres mateixos.

 No us perdeu les friky-fotos de Diane Arbus al Jeu de Paume
(suggerit per un lector del blog i que em plau compartir amb valtros)

PS. Les retallades són notícia a la CNN, (confonen Catalunya amb Espanya, treball periodístic de nivell...)

Saturday, November 19, 2011

La governança de l'empresa pública

Corporate Governance of State-Owned Enterprises

Per tal de comprendre com la governancça de l'empresa pública canvia en el temps cal llegir l'informe recent de l'OCDE.
Hi ha països que s'ho prenen seriosament i d'altres que ho deixen per més endavant. El nostre seria un d'aquests darrers.
M'ha interessat en especial la regulació de la transparència i retiment de comptes en alguns països. Sorprèn l'obsessió propera per la privatització si la comparem amb el poc interès en explicar de forma transparent com s'utilitzen els recursos i com es gestionen a les empreses públiques.

PS. Sobre Goldman Sachs i Europa, a un blog interessant.


 Anglada Camarasa i d'añtres  al Musée d'Orsay, a "Entre 2 segles, de Zuloaga a Picasso" .

Friday, November 18, 2011

Només una paraula

Si algú em pregunta quina és la paraula clau que hauria de resumir qualsevol estratègia de millora de la salut dels catalans, i només en pogués dir una aleshores sense embuts diria: incentius. És a dir canviar alló que ens motiva a prendre una decisió o fer una acció en l'àmbit de la salut per tal de millorar-la. Canviar els motius pels que preferim determinades alternatives que creen poc valor cap a d'altres que en creen més, prioritzar-les.
Ens caldria canviar incentius en molts àmbits, el primer de tots en els ciutadans i la seva preocupació per la salut. Això vol dir hàbits saludables i compliment terapèutic, per exemple. Caldria canviar en els professionals sanitaris, que la presa de decisions clíniques s'orientés cap a maximitzar la capacitat de benefici en cada pacient. Canviar els incentius dels proveïdors, contractes ferms i amenaces creïbles davant incompliments. I també el regulador, justament modificant el marc per fer aquests incentius possibles.
És evident que això no es resol en un paràgraf, i volia posar tant sols l'èmfasi en la paraula perquè no la veig per enlloc. Si els recursos es mostren més escassos que mai, no podem mantenir indefinidament la mateixa estructura d'incentius en el sistema. O la canviem o el sistema actual té tots els incentius per corcar-se tot sol.

PS. L'altra paraula clau en la que sovint penso és "variacions" en la pràctica mèdica. Però sobre això ja hi ha un llibre sencer de Wennberg on mostra què cal fer i que per aquí no tenim en compte.

PS. I si sou dels que creieu que això dels incentius no va amb el sector públic, cal llegir Dixit.

PS. La història de com s'ha reduit la mortalitat infantil infantil a Xile, comentari d'un llibre al Lancet.


Teniu fins el febrer per veure l'exposició de Leonardo da Vinci a la National Gallery

Thursday, November 17, 2011

Sobretot no fer mal

Cada dia que passa augmenta la importància de la prevenció quaternària, entesa com el conjunt d'activitats que tracten d'evitar el mal causat per part del sistema de salut. D'exemples n'hi ha molts, però avui agafo el cribatge del càncer de pròstata perquè la US Preventive task force ha considerat novament que els riscos eren superiors als beneficis. A data d'avui no trobareu l'esborrany a la seva web, han tancat els comentaris i sortirà més endavant, tant sols hi ha el document anterior, de fa 5 anys, on deien també que no hi havia evidència suficient. Encara que la prova PSA és barata, cal evitar-ne els riscos. A Catalunya tenim la web d'atenció primària basada en l'evidència que també mostra aquestes qüestions.
Ara també toca doncs impulsar la prevenció quaternària. Això vol dir:
- Prevenir l'efecte cascada (diagnòstic i teràpia)
- Prevenir la promoció de malalties
- Prevenir la medicalització
Resta molt per fer i aquest article a EP  i aquest opuscle ho mostren.

PS. Excel.lent comentari de Manuel Arranz a GCS

Wednesday, November 16, 2011

El frau als serveis de salut

The financial cost of healthcare fraud: what data from around the world shows

La magnitud del frau en l'assistència sanitària és una qüestió que desconeixem en el nostre entorn proper. Sabem que existeix, però hi ha pocs estudis. Ara s'ha fet una comparació de la informació disponible a diferents països desenvolupats i el resultat és que el 7,29% de mitjana podria ser atribuït a frau. Jo no puc contrastar si és realment així, en qualsevol cas, seria una xifra considerable a tenir en compte. L'informe diu:
Three things are clear:
• Losses to healthcare fraud and error can be measured – and cost effectively;
• On the basis of the evidence it is likely that losses in any healthcare organisation and any area of expenditure will be at least 3%, probably more than 7% and possibly over 10%;
• And with the benefit of accurate information about their nature and extent, they can be reduced significantly.
This Report shows just how much is being lost. The average percentage of expenditure lost, across such a wide range of healthcare expenditure, was 7.29%.
En els debats recents sobre retallades no en sento a parlar d'això. Potser som una excepció. Serà que només passa a països com França, Holanda, Bèlgica, USA, UK o Nova Zelanda... aquells que han estat objecte d'aquest informe?

Tuesday, November 15, 2011

Una veritable tragèdia humana

Health Worker Shortages and Global Justice
Imagineu per un moment que tot d'una arribeu a la terra. Els seus ciutadans es distribueixen segons una densitat demogràfica i alhora porten associada una càrrega de malaltia. Si voleu afrontar-la, hauríeu de pensar que el nombre de recursos a dedicar en quantitat hauria de correspondre's amb la càrrega de malaltia. Doncs bé, llegim al darrer informe de Milbank Memorial Fund:
The human resource crisis affects developed and developing countries, but the global poor suffer disproportionately, not only because they have a much smaller workforce but also because their needs are so much greater. Of the 57 countries with critical shortages, 36 are in Africa. Africa has 25% of the world’s disease burden, but only 3% of the world’s health workers and 1% of the economic resources. In particular, there is an extreme imbalance in the distribution of the estimated 12 million working nurses worldwide: the nurse-to-population ratio is 10 times higher in Europe than in Africa or Southeast Asia, and 10 times higher in North America than in South America.
These sterile numbers mask the real human tragedy of health personnel shortages. Where there are vastly inadequate numbers of health workers trained and employed, people cannot enjoy the good health that will enable them to flourish. They have fewer opportunities to prevent and treat injuries and diseases or to relieve pain and suffering when they are sick or dying. According to the WHO, in many poor countries, the lack of health workers is a major factor in the deaths of large numbers of individuals who would survive if they had access to health care.
La OMS diu que l'escassetat de professionals de la salut ja és el primer problema, fins i tot superior al del finançament. I mentre jo veig aquests desajustos mundials, en trobo d'importants aquí aprop, salvant totes les distàncies i consideracions.

PS. Qui diu que hi ha crisi? Enmig de les retallades, encara es pot anar de vacances als balnearis amb diner públic, aprofiteu-ho si sou pensionistes. Hi ha 2,5 milions d'estades disponibles, (perquè us feu una idea, les estades de malalts ingressats als hospitals són 4,8 milions aprox., per tant de termalisme se n'ofereix la meitat, pas mal) . Això si que és una trista  tragicomèdia!.

Monday, November 14, 2011

Els factors d'èxit de la medicina estratificada

Quantifying factors for the success of stratified medicine

Hi havia una vegada un estudiant de doctorat al MIT que es va preocupar del valor econòmic de la relació entre dos béns complementaris: biomarcadors i teràpia farmacològica. Era en David Trusheim, i d'això ja en fa una colla d'anys. Amb l'ajut del seu tutor, Ernst Berndt, els resultats van acabar en un article a Nature Review Drug Discovery. Tal com diria Malcolm Gladwell la persistència ho és tot (+de 10.000 hores són fonamentals). Precisament fruit de l'esforç continuat, ara publiquen una altra volta a la mateixa revista NRDD un article clau.
L'article val la pena desgranar-lo de dalt a baix. Els tres factors a tenir en compte per l'èxit de la medicina estratificada són: l'efecte terapèutic, prevalença del biomarcador predictiu, i el rendiment de diagnòstic adjacent. Algunes vegades fan augmentar la mida del mercat, d'altres la fan disminuir. En alguns casos pot disminuir la població a tractar en un 60%, es el cas del cetuximab quan es detecta la mutació KRAS en cancer colorectal. Podeu consultar-ho a Lancet. Aquesta és la singularitat d'aquests béns complementaris, l'excedent es reparteix de forma diferencial mentre seguim pagant a tant la peça, si hi hagués risc-compartit no seria així. Mentrestant els incentius de la pharma van només en un sentit (maximitzar), mentre que a la FDA li interessa optimitzar.
Tots aquells que vulguin provar el model d'anàlisi el trobaran en obert a la web del MIT. La importància d'aquest model és mostra en l'interès de la FDA per utilitzar-lo com punt de referència.
Allà tot just són al principi. Aquí encara hem de començar i ens ho trobarem tot d'una aprovat per la comissió interministerial de preus sense que ens n'adonem.
 
 Raoul Duffy a Christie's el dimarts 15

Sunday, November 13, 2011

Al país d'Hipòcrates

Si algú està interessat en saber què està passant a la sanitat grega, al WSJ trobarà un article fort, "Health System Reflects Greece's Ills". Hi ha coses que ja sabíem, com el nivell de corrupció i els copagaments als metges en diner negre dins la sanitat pública. Aquesta és una història que ve de lluny però que WSJ sembla descobrir-la ara.
Public health care's strained finances have created a large private system, widely used by wealthier Greeks, as well as a shadow system built heavily on bribes—the envelopes of cash known in Greece as fakelaki. Generally, €20 to €50 buys a fast, basic office visit; surgeries can be thousands of euros, according to figures from Transparency International, the anticorruption group, which rates Greece the European Union's most corrupt country.
Enmig del text observo:
Instead of money, the drug companies were given government bonds to settle €5.4 billion in unpaid bills from 2007 to 2009. The bonds amounted to nearly 20% less than the full sum, and the firms fear they may see further discounts in the coming debt restructuring
Fa pocs dies vaig llegir per aquí una cosa similar, enlloc de bons, uns fons voltor es quedarien amb el deute farmacèutic (precisament la mateixa xifra de 5 mil milions, quina casualitat) amb un descompte del 30 a 50%. Una altra casualitat, si s'aplica finalment la quitança al deute grec també representaria un 50% menys per la indústria farmacèutica grega, quina coincidència.
Enmig de la notícia es parlava que la indústria havia negociat amb el govern la mateixa solució que el "dèficit" de tarifa elèctrica, i no havien arribat a un acord, afortunadament(!).
Insisteixo novament, tots aquells que rebutgen l'austeritat com a política del moment poden impulsar situacions com la descrita a WSJ. I tots aquells que han aprovat pressupostos sense cap mesura d'austeritat, amb els diners dels altres, que s'ho facin mirar perquè els esdeveniments van a una velocitat desconeguda.

PS. Kahneman al NYT , lectura d'interès.
We often interact with professionals who exercise their judgment with evident confidence, sometimes priding themselves on the power of their intuition. In a world rife with illusions of validity and skill, can we trust them? How do we distinguish the justified confidence of experts from the sincere overconfidence of professionals who do not know they are out of their depth? We can believe an expert who admits uncertainty but cannot take expressions of high confidence at face value. As I first learned on the obstacle field, people come up with coherent stories and confident predictions even when they know little or nothing. Overconfidence arises because people are often blind to their own blindness.
PS. Si enlloc del WSJ voleu un relat més aprofundit  consulteu el Lancet . I si voleu consultar l'article clau sobre pagaments informals a Grècia aneu a Health Policy.
PS. Robert Aumann a la contra de LV, lectura obligatòria. Coincideixo plenament amb ell.
PS. Aprofito el cap de setmana per llegir sobre Goldman Sachs i cada capítol em redueix la meva capacitat de sorpresa. Miro les notícies i ja els tenim més aprop, president del BCE i president del govern italià. Encara més aprop hi ha noms que sonen. Compte, seguirem amatents.
PS. Habermas truca a FAZ i fa un article quan veu que les coses es posen magres. El passat dia 5 en va publicar un d'important sobre la feblesa democràtica d'Europa. Els fets recents simplement mostren que no li han fet cas. 
PS. Creixent contaminació ambiental, verbal i ideológica en aquest moment. Alguns (pocs) demanen al bisbe que es pronunciï sobre les retallades!. Posats a fer-ho crec que ho haurien de demanar al Papa, que té més autoritat. "Quan una sola malaltia ataca a moltes persones alhora, cal atribuir la causa a allò que és més comú, i que és precisament l'aire que respirem". Hipòcrates dixit p.34. Toca canviar d'aires.
PS. El cost de ser espanyol augmenta cada dia que passa.

 Diego Rivera al MOMA
Diego Rivera. Agrarian Leader Zapata. 1931. Fresco, 7' 9 3/4" x 6' 2" (238.1 x 188 cm). The Museum of Modern Art. Abby Aldrich Rockefeller Fund 

Saturday, November 12, 2011

Preus públics opcionals

Les cartes al director d'un diari mostren inquietuds, algunes són més interessants que altres. Fa uns dies a LV en sorgia una de destacada relativa als medicaments genèrics en l'assegurança pública. Un ciutadà es preguntava perquè no podia pagar el diferencial entre el preu de marca i el genèric. En realitat, sabem que fruit dels preus de referència han convergit, i per tant la competència en preu s'ha esvaït. Però crec que la pregunta és oportuna si té el marc regulatori acurat. Els preus de referència haurien d'admetre que si algú vol pagar un diferencial fos possible. Ara bé, convé analitzar la informació i incentius. Si l'incentiu del farmacèutic és a oferir el més car perquè és compensat en un percentatge, aleshores no cal. Si els ciutadans no poden tenir informació objectiva sobre preus, tampoc. Per tant o hi ha canvis regulatoris profunds o no podem pensar en preus públics opcionals, aquells que si vols els pagues o no, la decisió només pot dependre de tu i només de tu.

Friday, November 11, 2011

El lent camí

Towards integrated care in Trafford

Quan algú em pregunta sobre el canvi organitzatiu necessari en la provisió dels serveis de salut, sempre acabo referint-me d'una o altra manera a l'assistència sanitària integrada, és a dir aquella que és capaç d'establir formes de coordinació funcional i clínica conjuntes entre tots el participants en el procés de servei. Al Regne Unit aquest tema també està sobre la taula. Acaba de sortir un informe que mostra l'experiència de Trafford, al BMJ trobareu la notícia. El missatge és de que es tracta d'un camí lent. Jo hi afegiria que la velocitat depèn dels incentius i enfoc dels que hi participen. En qualsevol cas, si Trafford és el projecte de referència a UK, hauríem de tenir-ne un nosaltres. Jo crec que sense massa esforç podem identificar-ne algun de proper i aprendre'n moltes coses. Altres fan menys i ho expliquen més.

PS. Coincideixo al 100% amb en Jordi Barbeta avui a LV. Lectura recomanada.

Thursday, November 10, 2011

Indecent

La difusió en campanya electoral d'un video que relaciona l'aplicació del pressupost públic aprovat per un parlament democràtic amb la mort de les persones, fruit de que no hi ha recursos suficients, esdevé un acte vergonyant i que hauria de ser perseguit per la llei. En especial quan qui fa això és el partit que ha estat governant i ha deixat 853 milions de dèficit en un any, i que deu 1450 milions als catalans (contrastats, a més del dèficit fiscal anual de 16.400 milions, 8,3% del PIB). El mateix que ahir no va deixar augmentar l'emissió de bons en 800 milions per tal de poder atendre pagaments urgents. En Xavier Bru de Sala ho ha dit molt clar aquest matí, la falta d'ètica que mostra l'anunci ha portat a insinuar un homicidi quan el que fa el govern és complir la legalitat executant un pressupost. De la mateixa manera que he argumentat que un governant que es desvia més d'un 5% del pressupost en un sol any hauria de ser objecte de pena d'infàmia i inhabilitació, avui crec que cal aplicar el mateix als responsables que han fet això.
El mal està fet. La gravetat del missatge afecta a tot el sistema de salut i fa perdre la confiança a partir d'un missatge demagògic. S'ha traspassat una línia vermella, la de la legalitat, i ho ha fet un col.lectiu que amb el seu cinisme diu que vol governar. Ha perdut la memòria que va governar fins fa un any al mateix temps que ha deixat de banda els valors morals. La llibertat d'expressió té límits, i no pot utilitzar-se per destruir les institucions, la legalitat i la democràcia. Ho he dit altres vegades, els que es queixen de les retallades estan induïnt al delicte, a deixar de complir la llei pressupostària. Vull recordar-los tant sols que si volen un futur com el de Grècia, ja va sent hora que s'adonin que hi estan contribuint decisivament.

PS. Oblideu-vos per un moment de les calúmnies. El sistema públic de salut funciona, i de les dades recents destaco que la farmàcia hospitalària ha crescut un 4% interanual (MHDA), registre històric que mostra un aprofundiment en la millora de gestió.

PS. Aquí trobareu els darrers acords de la comissió de preus dels medicaments comentats en una entrada anterior, la més llegida del mes.

PS. Afortunadament, el video a que es refereix aquesta entrada acaba de ser retirat. Ha durat menys de 24 hores, el millor hauria estat que no hagués existit. Al mateix temps, enmig d'un acte electoral es parla que hi haurà un cop de gràcia al sistema de salut després de les eleccions. Un altre desencert semàntic considerable. DIEC 1  [LC] cop de gràcia a) Cop mortal que es dóna a un ésser viu ferit perquè no sofreixi més.El millor que ens pot passar és que tot d'una s'acabi la campanya electoral.

Wednesday, November 9, 2011

Judicis de valor

En David Eddy va explicar molt bé al JAMA les dues parts d'una decisió clínica: conèixer l'evidència sobre l'efectivitat d'un tractament i establir les preferències. I deia, la medicina basada en l'evidència no fa judicis de valor, només tracta de la primera part. El NICE tracta de mostrar quin és el cost efectivitat dels tractaments i recomana o denega accés a prestacions, aleshores inevitablement entra en el domini de les preferències. La qüestió és si s'han definit prou bé socialment per tal que pugui dur a terme la tasca amb comoditat.
Ara en un paper recent de York podeu trobar quins són els judicis de valor subjacents en el NICE. S'analitza la preocupació per l'equitat -en relació a l'accés basat en la necessitat, com a no discriminació, i com contribueix a la reducció de les desigualtats-.
El resum:
Our central finding is that, although NICE advisory bodies are authorised to depart from the social value judgement that „a QALY is a QALY is a QALY‟ on grounds of equity, they have in practice been extremely reluctant to do so explicitly except in the special case of life-extending end of life treatments. However, advisory bodies have taken into account a range of equity considerations in more implicit ways, without explicitly setting additional weight on QALY gains arising in particular circumstances to individuals with particular characteristics.
PS. A ISPOR es va mostrar el que alguns sabíem. Tots aquells que s'emmirallen en el NICE haurien de saber que hi ha fins a tres opcions des del 2009 per a resoldre l'accés a una prestació denegada i passar de llarg: Patient access schemes, Cancer Drug Funds i End of life treatment. Algú s'ho hauria de fer mirar tot plegat. A qué juguem?


Tuesday, November 8, 2011

A ratlla

Individual Responsibility or a Policy Solution — Cap and Trade for the U.S. Diet?

Si l'obesitat és una "epidèmia", aleshores ens cal comprendre millor els motius i les intervencions. Sobre els motius estic llegint Gary Taubes que en el seu darrer llibre  Why We Get Fat: And What to Do About It fa una exposició molt aclaridora. Com en d'altres casos no es troba exempt de controvèrsia (els de la SEEDO dirien coses diferents). Però jo el trobo interessant. El seu missatge se centra en la dieta en pocs hidrats de carboni, però el llibre conté molt material científic de primer ordre.
Sobre les intervencions trobo suggeriments innovadors al NEJM. Es proposen límits globals als ingredients que impulsen l'obesitat i alhora que es pugui comerciar entre les empreses per complir amb aquest límits. El mètode cap-and trade s'ha aplicat a les emissions de diòxid de sulfur, però sempre ho he vist complicat de verificar. Aquest mètode s'hauria d'estudiar amb molt de detall, però com idea jo no la rebutjaria pas. A més a més, vist el poc compliment dels acords voluntaris de reducció de sal a l'estratègia NAOS, potser algú s'hauria d'aplicar una mica i posar a ratlla la indústria alimentària en aquelles qüestions que hi ha evidència contrastada..

PS. Sobre la dieta òptima recomanada, també al NEJM.

PS. Si voleu comprendre perquè la quitança del deute grec perilla, ho trobareu ben explicat a NEG. D'aquí a unes setmanes veureu que el que es va acordar era fum (una altra volta).

PS. Em costa entendre com es pot donar receptes per a la fi de la pobresa, quan ho fa qui va assessorar Yeltsin amb la teràpia de xoc a Rússia amb un resultat com a mínim controvertit. I a més a més acaba de ser reconegut com llibre de l'any. Això si que és xocant. Crec que s'ho mereix molt més el llibre d'Esther Duflo: Poor Economics, pendent de llegir. FT el considera el llibre de l'any.

PS. Andorra 1992€ de despesa sanitària pública per habitant (2010). Catalunya 1207€.  El cost real de ser espanyols és aquest: un finançament indigne dels serveis públics.

Friday, November 4, 2011

El valor d'un any de vida

Searchers vs surveyors in estimating the monetary value of a QALY: resolving a nasty dilemma for NICE

Al Regne Unit hi ha estudis que identifiquen el que costa un any de vida ajustat per qualitat:
The most rigorous valuations from the searchers to date are those of Martin et al. (2008) who attempted to estimate what it costs the NHS in England to produce a QALY in the programme areas of cancer and circulatory disease; arriving at values of £11,960 and £19,070, respectively.
La qüestió és: quin és el valor? I no només en aquestes dues àrees sino en les 23 per exemple que són el pressupost per programes del govern britànic. Per a estimar el valor dels QALYs hi ha dues perspectives, des de la demanda (preguntant la disponibilitat a pagar) i des de l'oferta (observant el que el govern està disposat a pagat). Els llindars de valor dels QALYs és objectiu de debat i especialment més des que en JL Pinto et al. va publicar a JHE: Trying to estimate a monetary value for the QALY el 2009. Jo pensava que llegint el títol de l'article al HEPL tindria la solució, però no encara, caldrà esperar. Tot i així paga la pena llegir-lo.
La qüestió que resta oberta és: com podem fer tant d'èmfasi en l'avaluació econòmica si encara no ho tenim resolt?

Thursday, November 3, 2011

Cercant el millor sistema de salut

Which is the best health system in the world?

Evito llegir els rankings de tota mena, sempre he pensat que reduir en una dimensió de forma ordinal la complexitat d'un fenòmen, és una pèrdua de temps. I encara pitjor, ajuda a la confusió ciutadana. La realitat d'un sistema de salut és multidimensional i capturar aquesta realitat en un índex obliga a ponderar entre els factors. Una tasca difícil i com sabem, cadascú de nosaltres té prioritats diferencials. Recordeu la meva entrada de comentari a la mesura del benestar.
Al BMJ, l'article d'en John Appleby esdevé oportú perquè reflexiona sobre aquesta i altres qüestions. Al final conclou:
Perhaps the best that can be said for many comparative ranking exercises is that they provoke a ready headline and can generate debate but fail to provide definitive answers
Queda clar, seguirem cercant el millor sistema de salut passant de llarg dels rankings.

PS. Abstracts del congrés ISPOR de la setmana que ve a Value in Health

Wednesday, November 2, 2011

Hi ha impunitat pels reguladors?

La mateixa companyia farmacèutica que fa dos anys va pagar la segona multa més gran de la història  per comercialització il.legal d'un medicament (1.415 milions de dòlars) acaba de retirar-ne un altre que va introduir al mercat ara fa una dècada. Es treu del mercat el drotrecogin alfa tot dient que no és efectiu, i un ha de preguntar-se necessàriament per què es va aprovar la seva comercialització. La responsabilitat és doble, per part del fabricant i per part del regulador. Mentre que el fabricant podrà estar sotmés a la responsabilitat per danys, del regulador no se'n parla. Hi ha impunitat pels reguladors, tant FDA com EMA i AEMPS? Més enllà dels potencials problemes de salut, que és el primer, algú respondrà per haver llençat més de 1.000 milions de dòlars a la clavaguera global durant aquesta dècada?
El que trobo més vergonyant és que podeu consultar el llibre de Marcia Angell del 2004 on a la p. 167 trobareu una descripció que ja podia fer preveure aquest desenllaç. El regulador també el podia haver llegit i prendre mesures fa anys. Evito repetir el que es diu allà, és prou explícit i ha estat contrastat. Si algú vol un cas vergonyant, aquest n'és un (i dels més grossos).

PS. El conseller delegat va dir als accionistes quan es va introduir al mercat el medicament que acaben de retirar:
"No medicine better symbolizes our mission. It is one of our industry's genuine breakthroughs".
Pot descansar tranquil, no s'haurà d'empassar aquestes paraules perquè ja s'ha jubilat. La retribució que ha rebut són 13 milions de dòlars.

PS. Miquel Roca ho diu clar: FEM NOSA.