La igualtat política i els dos principis de justícia

 The Social Contract: Political Equality from Putney to Rawls

A continuació, es presenta un resum detallat del llibre amb IA "The Social Contract: Political Equality from Putney to Rawls":

El llibre de William A. Edmundson examina la tradició del contracte social, des dels seus orígens en la Revolució Anglesa fins a la seva culminació en l'obra de John Rawls al segle XX. L'autor explora la idea que un govern legítim es basa en el consentiment d'iguals lliures i com aquesta noció, després de caure en desús al segle XIX, va ser revitalitzada per Rawls per assegurar els guanys de la democràcia, la tolerància i el govern limitat que teories morals com l'utilitarisme no podien garantir. El llibre també defensa la convicció de Rawls que la igualtat política és integral a la idea de reciprocitat que és el nucli d'aquesta tradició.

Sobre l'Autor William A. Edmundson és professor emèrit de Dret i Filosofia a la Universitat Estatal de Geòrgia. És autor de diverses obres sobre temes com la democràcia, els drets humans, la justícia distributiva i l'obligació política.

Capítols i Temes Clau

1. Els Debats de Putney (1647):

   • Context Històric: La Revolució Anglesa (1642-1651), també coneguda com la Guerra Civil Anglesa, va portar a la deposició i execució del Rei Carles I. L'exèrcit rebel, el New Model Army, es va dividir en dues faccions: els "Grandees" (liderats per Cromwell) i els "Nous Agitadors" (influenciats pels Levellers, que defensaven una línia radicalment igualitària).
   • Qüestions Clau: Els debats es van centrar en dues qüestions: si els soldats estaven obligats pels termes de la "Declaració de l'Exèrcit" (que limitava el sufragi als propietaris) i qui havia de tenir veu en el futur govern. Els Agitadors defensaven el sufragi universal masculí adult.
   • Arguments dels Grandees (Ireton): Ireton va argumentar que els pactes (com la Declaració) eren vinculants independentment de la llei natural. Va defensar que el sufragi limitat era consistent amb la pràctica establerta (una "constitució antiga" no escrita) i que era necessari per protegir la propietat, que també es fonamentava en el pacte humà. Va témer l'anarquia si les nocions individuals de justícia invalidaven els acords.
   • Arguments dels Agitadors (Rainsborough): Rainsborough va afirmar que "l'home més pobre d'Anglaterra té una vida per viure com el més ric" i, per tant, tot home ha de consentir el govern sota el qual viu. Va invocar un dret natural a la veu en el govern, tot i que no va qüestionar la desigualtat existent de la propietat.
   • El dilema de la propietat i el sufragi: Ireton va contrarestar que els drets polítics s'alineaven amb els drets de propietat (artificials), no amb els drets naturals. Va expressar la por que el sufragi universal pogués portar a la confiscació de la propietat. La discussió va subratllar que la qualificació de la propietat era un proxy per a la "raonabilitat" i la independència dels electors.
   • Consens i Desacord: Hi havia acord sobre la igualtat natural de les persones, l'aversió a la tirania i l'anarquia, i el govern per consentiment, però un desacord profund sobre la igualtat política i l'extensió del sufragi.

2. Thomas Hobbes:

   • Objectiu: Hobbes, que va viure l'agitació de la Guerra Civil Anglesa, pretenia vindicar l'autoritat absoluta i indivisible del sobirà per garantir la pau, especialment en matèria religiosa i financera.
   • Raó i Por: La seva filosofia es basa en la raó (com "càlcul" de conseqüències) i la por, la qual cosa el porta a concloure que les opinions individuals sobre la justícia ("paraules de significació inconstant") porten a la catàstrofe sense un àrbitre.
   • Estat de Naturalesa: Hobbes descriu un "estat de mera naturalesa" com una "guerra de tots contra tots", una vida "solitària, pobra, desagradable, brutal i curta". La igualtat natural dels homes els porta a la competència i el conflicte.
   • Pactes i Sobirania: Els pactes només són vinculants si hi ha un "poder comú" amb "força suficient per obligar al compliment". L'única manera d'establir aquest poder és que tots confereixin "tot el seu poder i força a un sol home o a una assemblea d'homes". El sobirà no està obligat per cap pacte amb el poble i no pot cometre una injustícia contra ell, ja que les seves accions són autoritzades pel poble mateix.
   • Propietat: Els drets de propietat no deriven de la llei natural sinó de la llei civil dictada pel Sobirà. El Sobirà conserva un interès de propietat en totes les terres per satisfer les necessitats públiques.
   • Tolerància i Estabilitat: Hobbes rebutja la tolerància religiosa i el govern limitat en la forma que avui els coneixem. El sobirà ha de determinar la forma de culte i té poder absolut sobre el clergat per evitar la divisió i la guerra civil, ja que la por als esperits pot portar a la rebel·lió. No obstant, Hobbes permet la hipocresia religiosa (la salvació depèn només de la creença interna), fet que el fa, paradoxalment, més "tolerant" en la pràctica que Locke o Rousseau.

3. John Locke:

   • Objectiu: Locke buscava justificar l'oposició a la monarquia dins d'una monarquia constitucional ("mixta") on el poder sobirà es comparteix entre el monarca i el Parlament.
   • Estat de Naturalesa: És un "Estat de Perfecta Llibertat" i "Igualtat" dins dels límits de la Llei de la Natura. Aquesta llei no és de llicència, sinó que inclou drets i deures clars, com el "dret executiu natural" de cada persona a fer complir la llei de la natura i castigar les seves violacions.
   • Inconvenients de l'Estat de Naturalesa: Encara que no és una guerra hobbesiana, Locke reconeix que és "inconvenient" perquè els homes són jutges en els seus propis casos, la qual cosa pot portar a parcialitat i venjança. El govern civil és el "remei adequat" per a aquests inconvenients.
   • Propietat com a Dret Natural: La doctrina distintiva de Locke és que els drets de propietat sobre les "coses externes" preexisteixen a la formació del govern. Mitjançant la "teoria del treball d'apropiació inicial", un individu adquireix propietat "barrejant el seu treball" amb allò comú, sempre que quedi "prou i tan bo en comú per als altres" (la "clàusula de Locke"). La invenció dels diners, per "consentiment tàcit", permet l'acumulació il·limitada de propietat.
   • Societat Política i Consentiment: Els homes abandonen l'estat de naturalesa i entren en la societat civil mitjançant el consentiment per tal de preservar la seva propietat (vides, llibertats i possessions). Locke distingeix entre consentiment exprés (per a membres permanents) i consentiment tàcit (per l'ús o la possessió de terres dins del territori, que obliga mentre un roman allà).
   • Govern Limitat: El govern legítim "no és, ni pot ser possiblement Arbitrari sobre les Vides i Fortunes del Poble". Locke estableix quatre límits al govern: no arbitrarietat, govern de la llei, santedat de la propietat privada i no delegació del poder legislatiu. No obstant, Locke també reconeix una "prerrogativa" executiva per actuar discretament, fins i tot "contra la llei" en benefici públic.
   • Dret de Resistència: El poble conserva el dret a "apel·lar al Cel" (i a dissoldre el govern) quan se'l priva dels seus drets o se'l sotmet a un poder sense dret.
   • Interpretació de Rawls: Rawls suggereix que Locke veia els que signaven el contracte amb coneixement dels seus interessos particulars, però que el seu marc pot ser interpretat d'una manera més igualitària, incloent la distribució de la propietat com a part del contracte social.

4. La Crítica de David Hume:

   • Context: Hume va viure en un període més assentat de la història britànica i es va mostrar escèptic envers les teories del contracte social.
   • Govern i Convenció: Hume argumenta que el govern civil sorgeix no d'un pacte exprés, sinó d'un hàbit general de submissió a un líder, d'una "convenció" basada en la utilitat mútua (com dos homes remant un vaixell sense promeses). La justícia mateixa sorgeix de convencions socials.
   • "Unnecessary Shuffle": Hume rebutja la idea de derivar el deure d'obediència política del deure de complir les promeses, ja que ambdós es fonamenten directament en les "necessitats de la societat". Considera que el "consentiment tàcit" manca d'una base sòlida.
   • Revolució: Adverteix que intentar basar constantment el govern en el consentiment renovat de cada generació portaria a la inestabilitat i l'anarquia.
   • Reciprocitat: Malgrat la seva crítica, Gauthier interpreta Hume com a defensor d'una forma de reciprocitat on les convencions de justícia consideren el "benestar de cadascú" individualment, garantint que ningú estigui en una posició pitjor que sense la convenció.

5. Jean-Jacques Rousseau:

   • Origen de la Desigualtat: En el Segon Discurs, Rousseau presenta un estat de naturalesa inicialment pacífic i no competitiu. La desigualtat sorgeix amb el desenvolupament social, la propietat (el primer a tancar un terreny i ser cregut va ser el "veritable fundador de la societat civil"), i l'aparició de l'"amour propre" (interès en l'estima dels altres) que magnifica les diferències naturals i porta a la gelosia i la competència.
   • El Contracte Social: Rousseau busca una "forma d'associació que defensi i protegeixi la persona i els béns de cada associat amb tota la força comuna, i per mitjà de la qual cadascú, unint-se a tots, no obeeixi, no obstant, més que a si mateix i romangui tan lliure com abans".
   • Alienació Total: Les clàusules del contracte es redueixen a la "alienació total de cada associat amb tots els seus drets a tota la comunitat". Això assegura que "la condició és igual per a tots, i com que la condició és igual per a tots, ningú té cap interès a fer-la feixuga per a la resta". L'objectiu és que ningú estigui pitjor per entrar en societat.
   • Voluntat General: La "voluntat general" és la voluntat de la comunitat que s'expressa sota els termes del contracte social, dirigida al bé comú. Es distingeix de la "voluntat de tots" (una mera agregació d'interessos particulars). Els individus es veuen obligats a "escollir per a tots" des d'una perspectiva que abstrau els seus interessos particulars.
   • Propietat en el Contracte Social: Rousseau tracta el sistema de propietat com a part del contracte social (convencional), a diferència de Locke (natural).
   • Religió Civil i Estabilitat: Rousseau reconeix la perspicàcia de Hobbes en veure la necessitat d'unir el poder civil i espiritual per a l'estabilitat. Proposa una "religió civil" amb dogmes simples (existència de la deïtat, vida futura, santedat del contracte social) i un dogma negatiu: "qui s'atreveix a dir, no hi ha salvació fora de l'Església, ha de ser expulsat de l'Estat". Això mostra una intolerància teològica per a aquells que no toleren els altres, la qual cosa el posa en contrast amb Hobbes, que acceptaria la hipocresia.

6. L'Ascens de l'Utilitarisme al Segle XIX:

   • El segle XIX va veure un declivi de la teoria del contracte social.
   • Jeremy Bentham: Va ridiculitzar la idea del contracte social, però va defensar el sufragi universal masculí i altres reformes parlamentàries basades en el "principi de la major felicitat" (utilitarisme).
   • John Stuart Mill: Encara que utilitarista, Mill va reconèixer un "límit moral" al poder del govern en les teories del contracte social: el govern no ha de prendre a cap individu més del que li dóna, i tothom ha de beneficiar-se de viure en societat (un "criteri de reciprocitat"). Va defensar un sufragi ampli (incloent dones), però també el vot plural per als més educats o intel·ligents.

7. John Rawls, Revivalista del Contracte Social:

   • Projecte: Rawls va buscar "generalitzar i portar a un nivell d'abstracció superior la concepció tradicional del contracte social". El seu objectiu principal era oferir una alternativa a l'utilitarisme que pogués protegir la "inviolabilitat" de cada persona.
   • La Posició Original i el Vel d'Ignorància: El "vel d'ignorància" és un dispositiu que priva les parts hipotètiques del coneixement de les seves posicions socials, talents, sexe, raça o doctrines comprehensives particulars. Això garanteix que l'elecció dels principis de justícia sigui equitativa i imparcial, modelant la llibertat i la igualtat dels ciutadans. Representa la idea de Rousseau que "cadascú es veu obligat a triar per a tots".
   • Béns Primaris: Les parts en la posició original estan motivades per maximitzar la seva part de "béns primaris" (drets, llibertats, oportunitats, ingressos, riquesa i les bases socials de l'autoestima).
   • Els Dos Principis de Justícia ("La Justícia com a Equitat"):
     • (a) Principi de Llibertats Bàsiques Iguals: Cada persona té el mateix dret inalienable a un esquema totalment adequat de llibertats bàsiques iguals, compatible amb el mateix esquema per a tots. Aquestes inclouen llibertat de consciència, d'expressió, dret de vot i a la propietat personal.
     • (b) Principi de la Diferència i Igualtat Equitativa d'Oportunitats: Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer dues condicions: estar lligades a càrrecs i posicions oberts a tots sota condicions d'igualtat equitativa d'oportunitats, i ser per al "màxim benefici dels membres menys afavorits de la societat".
   • Prioritat Lexical: El primer principi té prioritat absoluta sobre el segon. Això significa que les llibertats bàsiques no es poden intercanviar per guanys econòmics, i la igualtat equitativa d'oportunitats té prioritat sobre el principi de la diferència. Aquesta prioritat es justifica per la importància de les "interessos d'ordre superior" dels ciutadans a desenvolupar la seva capacitat de formar i perseguir una concepció de la bona vida.
   • Crítica a l'Utilitarisme: Rawls argumenta que l'utilitarisme, en la seva cerca de maximitzar la utilitat mitjana, pot permetre restriccions o negacions de les llibertats bàsiques d'alguns en benefici de la societat en el seu conjunt, la qual cosa és "totalment inacceptable i intolerable" per a les parts en la posició original. Utilitza la "regla maximin" (triar l'opció amb el pitjor resultat menys dolent) com a principi de decisió en condicions d'incertesa.
   • Estructura Bàsica de la Societat: La justícia s'aplica principalment a l'"estructura bàsica de la societat" (les principals institucions polítiques i socials i com s'integren en un sistema de cooperació), no a associacions més petites. Rawls ho veu com un sistema de cooperació per a la producció de mitjans per a la subsistència i el bé comú.
   • Justícia Procedimental Pura: Rawls vol que la distribució d'ingressos i riquesa es pugui veure com un assumpte de justícia procedimental pura, si les institucions de fons són justes. Això implica regular l'estructura bàsica al llarg del temps per evitar l'erosió de la justícia, fins i tot si les transaccions individuals són justes.
   • Societat Ben Ordenada: És una societat regulada eficaçment per una concepció pública de la justícia que tots els ciutadans accepten i s'esforcen per complir. Això requereix estabilitat "per les raons adequades", fomentant virtuts cooperatives i respecte mutu.
   • Igualtat Política (Valor Just): Rawls insisteix en el "valor just de les llibertats polítiques", la qual cosa significa que els ciutadans igualment dotats i motivats tinguin una influència aproximadament igual en la política, independentment de la seva classe o riquesa. Això es pot aconseguir amb el finançament públic de les eleccions, la regulació de les contribucions de campanya i la dispersió de la propietat. Aquesta igualtat és crucial per a l'autoestima dels ciutadans i la vitalitat de la vida cívica.
   • Fet del Pluralisme Raonable i de l'Opression: Rawls va reconèixer que una societat justa i liberal ha d'esperar i acollir una pluralitat de doctrines comprehensives (religioses, filosòfiques, morals) raonables i incompatibles. No es pot mantenir un consens basat en una única doctrina sense l'"ús opressiu del poder estatal". Això porta al "Principi Liberal de Legitimitat": el poder polític només és legítim si s'exerceix d'acord amb una constitució que els ciutadans lliures i iguals poden raonablement acceptar.
   • Criteri de Reciprocitat: Aquest criteri és fonamental per a la doctrina del contracte de Rawls. Requereix un "benefici mutu respecte a una línia de base adequada" (que no és l'statu quo, sinó la igualtat). Les desigualtats només són admissibles si beneficien cada ciutadà representatiu. La reciprocitat justifica la garantia del valor just de les llibertats polítiques i un mínim social.
   • El Dilema de Rawls: La qüestió esdevé si la justícia com a equitat, per ser estable "per les raons correctes", requereix una educació cívica i una aculturació que, segons el fet de l'opressió, serien il·legítimament coercitives.

Conclusió El llibre conclou que, tot i les diferències fonamentals en el contingut del contracte social entre els pensadors de la tradició, la noció perdura com un "tòpic durador". La tradició del contracte social dota l'estat de poders morals, però també el limita amb certes immunitats per al poble, definint un "govern limitat" com una característica acceptada. Rawls va intentar donar especificitat a aquest contingut, especialment la igualtat política, per tal de superar la fragmentació i la disputa sobre la justícia. Encara que alguns crítics qüestionen si la teoria de Rawls pot superar el pluralisme de la justícia sense recórrer a una opressió, el projecte de Rawls proporciona un marc per abordar la legitimitat política i la igualtat en les democràcies constitucionals modernes. Edmundson convida el lector a jutjar si el discurs del contracte ha estat útil per al progrés moral.