La reducció de les diferències

Combating Inequality: Rethinking Government’s Role

Llibre resumit amb IA.

El llibre "Combating Inequality: Rethinking Government’s Role", editat per Olivier Blanchard i Dani Rodrik, aborda la creixent desigualtat econòmica i proposa un replantejament del paper del govern per combatre-la. El llibre és fruit d'una conferència celebrada l'octubre de 2019 al Peterson Institute for International Economics, que es va centrar en les eines que els responsables polítics tenen o podrien tenir per abordar aquest problema.

Els editors, Olivier Blanchard i Dani Rodrik, destaquen que la desigualtat ha augmentat des dels anys 80 a causa de forces com la globalització, les noves tecnologies i els canvis institucionals, beneficiant a uns pocs amb actius i habilitats, mentre que debiliten les perspectives d'ocupació i els ingressos per a molts altres. Una de les principals conclusions és que la quota d'ingressos de l'1% més ric a Europa Occidental i els Estats Units ha augmentat significativament des dels anys 70-80. En contrast, la quota d'ingressos del 50% inferior ha disminuït, especialment als Estats Units. Aquesta divergència suggereix que els països han gestionat de manera diferent els efectes de les forces econòmiques i tecnològiques globals, amb menys bretxes en països amb règims fiscals més progressius, institucions del mercat laboral fortes i xarxes de seguretat social generoses.

El llibre s'organitza en diverses seccions que cobreixen diferents dimensions de la desigualtat i les seves possibles solucions:

I. El panorama (Lucas Chancel) Lucas Chancel proporciona una visió estadística detallada de la desigualtat. Dels 10 fets clau que presenta, destaquen:

• La persistència de les dades de desigualtat: tot i els avenços, les dades continuen sent escasses i presenten reptes de comparabilitat entre països i al llarg del temps, especialment a la part superior de la distribució.
• Augment divergent de la desigualtat d'ingressos: des dels anys 80, la desigualtat ha augmentat a la majoria d'economies avançades, però a diferents ritmes. La bretxa entre els Estats Units i Europa Occidental és notable, amb el 50% inferior d'americans pràcticament exclòs del creixement econòmic des de 1980.
• Rics són més rics, governs més pobres: la riquesa privada ha augmentat dràsticament, mentre que la riquesa pública ha disminuït, amb alguns països (com els EUA) amb riquesa pública negativa.
• El capital ha tornat, per a uns pocs: la concentració de la riquesa ha tornat a nivells elevats, impulsada per una taxa de creixement de la riquesa significativament més alta per als grans patrimonis que per a la mitjana d'ingressos.
• L'impacte de la Gran Recessió: la crisi financera de 2008 no va alterar significativament les tendències a llarg termini de la desigualtat de riquesa, i la recuperació d'ingressos ha estat divergent entre països.
• Desigualtat global, més qüestió de classe que de nacionalitat: la desigualtat global ara s'explica més per les divisions de classe dins dels països que per les diferències entre països.
• Menys mobilitat social amb més desigualtat: hi ha una correlació negativa entre la desigualtat d'ingressos i les taxes de mobilitat intergeneracional ("la corba del Gran Gatsby"). La mobilitat absoluta als EUA ha caigut del 90% als anys 40 a un 50% actual.
• Desigualtats de gènere i raça: tot i les reduccions històriques, persisteixen bretxes significatives en els ingressos per gènere i raça.
• Accés equitatiu a serveis com a clau per a ingressos pretax: les diferències en polítiques institucionals (educació, salut, mercat laboral) expliquen gran part de la divergència en la desigualtat pretax entre països com els EUA i Europa.
• Fiscalitat progressiva com a fre a la desigualtat: la reducció de les taxes fiscals màximes ha contribuït a l'augment de la desigualtat d'ingressos i riquesa.

II. Dimensions ètiques i filosòfiques Aquesta secció explora les raons per les quals la desigualtat és important i els fonaments filosòfics per abordar-la.

• Danielle Allen (Capítol 3): Argumenta que l'objectiu de l'economia hauria de ser el "propòsit humà", que inclou tant les llibertats negatives (autonomia individual) com les llibertats positives (drets de participació política). Proposa el principi de "diferència sense dominació" per avaluar si les desigualtats són problemàtiques, prioritzant la igualtat política com a objectiu primordial.
• Philippe Van Parijs (Capítol 4): Es pregunta quin tipus de desigualtat haurien d'abordar els economistes. S'alinea amb John Rawls, suggerint que les desigualtats econòmiques són justificables només si milloren la situació dels més desafavorits ("leximin"). També discuteix la rellevància de la desigualtat a escala domèstica versus global, i el tipus d'ingressos que s'ha de mesurar (instantani vs. de per vida, nominal vs. paritat de poder adquisitiu).
• T. M. Scanlon (Capítol 5): Presenta una visió pluralista de per què la desigualtat importa. Identifica sis raons per oposar-se a la desigualtat: desigualtat d'estatus, control inacceptable d'uns sobre altres, interferència amb la igualtat d'oportunitats i la justícia de les institucions polítiques, provisió desigual de beneficis deguts a tots, i institucions que generen ingressos desiguals sense justificació. Destaca la importància de considerar els mecanismes institucionals que produeixen la desigualtat pretax.

III. Dimensions polítiques Aquesta part examina com la desigualtat econòmica influeix en la política i viceversa.

• Ben Ansell (Capítol 6): Analitza la relació entre la desigualtat de riquesa (particularment immobiliària) i la polarització política. Les variacions en els preus de l'habitatge influeixen en les preferències per la redistribució, amb un augment dels preus que sovint redueix el suport a l'estat del benestar. La desigualtat immobiliària també pot segmentar econòmicament el país i fonamentar la polarització política.
• Sheri Berman (Capítol 7): S'interroga per què no hi ha hagut un esforç sostingut per abordar la desigualtat malgrat les seves conseqüències negatives. Argumenta que els partits polítics, especialment la dreta populista, han desviat l'atenció dels problemes econòmics cap a qüestions socials i culturals, i que els partits d'esquerra s'han desplaçat cap al centre econòmic, debilitant la mobilització sobre la base d'interessos econòmics.
• Nolan McCarty (Capítol 8): Il·lustra l'"excepcionalisme americà" en la desigualtat i la seva forta associació amb la polarització política als Estats Units. Subratlla la polarització asimètrica (els republicans es mouen més a la dreta) i la creixent concentració de les contribucions a campanyes federals per part dels rics, la qual cosa limita la capacitat de la classe política per implementar reformes audaces.

IV. La distribució del capital humà Aquesta secció se centra en el paper de l'educació i el desenvolupament de les capacitats humanes.

• Jesse Rothstein, Lawrence F. Katz i Michael Stynes (Capítol 9): Proposen una "xarxa de seguretat moderna" basada en quatre principis: donar recursos als infants, donar suport a la feina, protegir contra la pèrdua de feina i oferir una seguretat bàsica per als aturats. Les seves propostes inclouen un subsidi universal per a infants, una expansió de l'EITC (Crèdit Fiscal per Ingressos del Treball), una assegurança d'atur robusta i un programa d'assistència general. També posen èmfasi en la necessitat de restablir el poder de negociació dels treballadors.
• Tharman Shanmugaratnam (Capítol 10): Destaca el "potencial sense explotar" de l'educació com a eina per a la igualtat. Assenyala que els sistemes educatius actuals no estan preparats per a l'era de l'IA i que les desigualtats socials influeixen cada vegada més en els resultats educatius. Proposa sistemes d'escoles públiques ben finançats i coordinats per millorar la qualitat de manera generalitzada, repensar l'educació superior per adaptar-la millor al mercat laboral (fomentant l'aprenentatge aplicat) i promoure una formació contínua al llarg de la vida.

V. Polítiques de comerç, deslocalització i inversió estrangera Aquesta part examina com el comerç global afecta la desigualtat.

• David Autor (Capítol 11): Analitza per què el "China Shock" va ser tan impactant als Estats Units. Destaca la disminució de la fluïdesa del mercat laboral estatunidenc des dels anys 80 (estancament dels salaris, menor convergència regional, erosió de la prima salarial urbana per a treballadors no universitaris) que va augmentar la vulnerabilitat. Recomana ampliar i millorar el programa Trade Adjustment Assistance (TAA) per a totes les causes de pèrdua de feina.
• Christian Dustmann (Capítol 12): Compara l'experiència alemanya amb la dels Estats Units davant el "China Shock". Alemanya va tenir una adaptació més suau gràcies a la seva estructura industrial (enfocada en béns d'alta gamma i exportacions), relacions industrials flexibles (ajustos salarials a la baixa, acords a nivell d'empresa), i un sistema d'educació vocacional i aprenentatge que va preparar els treballadors per a la requalificació.
• Caroline Freund (Capítol 13): Reitera que els efectes del comerç sobre la desigualtat són complexos. Les diferències entre països en l'adaptació al comerç (e.g., Alemanya i Japó versus EUA i Regne Unit) s'expliquen per saldos comercials, qualitat de l'educació (especialment STEM) i polítiques d'ajust laboral o basades en llocs, i no pas per les polítiques aranzelàries.

VI. La (re)distribució del capital financer Aquesta secció aborda les polítiques fiscals que afecten la riquesa.

• N. Gregory Mankiw (Capítol 14): Reflexiona sobre com augmentar els impostos als rics. Diferencia entre el "Sam Spendthrift" (gasta tot el que guanya) i la "Fran Frugal" (estalvia i inverteix), suggerint que Fran Frugal hauria de pagar menys impostos per les externalitats positives del seu estalvi i inversió. També argumenta que un ingrés bàsic universal (IBU) i les transferències amb comprovació de recursos són funcionalment equivalents, i que l'IBU pot ser més fàcil d'administrar.
• Lawrence H. Summers (Capítol 15): Critica les propostes de Saez i Zucman sobre l'impost a la riquesa. Afirma que sobreestimen la desigualtat de riquesa i la regressió fiscal, que l'impost sobre la riquesa no resoldrà la influència política dels rics, i que les seves estimacions de recaptació són exagerades. Proposa alternatives més realistes com millorar el compliment fiscal, tancar buits legals i reformar la tributació del guany de capital.
• Emmanuel Saez (Capítol 16): Defensa l'impost a la riquesa sobre la base de tres arguments: augmentar la recaptació, restaurar la progressivitat fiscal i frenar la concentració de riquesa. Presenta dades que mostren un augment dramàtic de la concentració de riquesa des dels anys 70. Argumenta que un impost sobre la riquesa ben dissenyat i aplicat pot generar ingressos significatius i és l'eina més potent per restaurar la progressivitat fiscal a la part superior. Destaca el seu poder per reduir la concentració de riquesa a llarg termini.

VII. Polítiques que afecten la taxa i la direcció del canvi tecnològic Aquesta secció examina el paper de la tecnologia en la desigualtat.

• Daron Acemoglu (Capítol 17): Analitza l'impacte de l'automatització en el mercat laboral, destacant un "efecte de desplaçament" de la mà d'obra. Argumenta que una "automatització excessiva" pot ser perjudicial si no es compensa amb la creació de noves tasques intensives en mà d'obra ("efecte de reinstauració"). Proposa revertir els subsidis fiscals al capital que afavoreixen l'automatització i un paper més gran del govern per dirigir el canvi tecnològic cap a innovacions que complementin la mà d'obra i creïn bons llocs de treball.
• Philippe Aghion (Capítol 18): Relaciona la innovació amb la desigualtat. Troba que la innovació es correlaciona positivament amb la quota d'ingressos de l'1% superior, però no amb la desigualtat general (coeficient de Gini), ja que la innovació fomenta la mobilitat social a través de la destrucció creativa. Adverteix que les empreses "superestrella" poden usar el seu poder per impedir l'entrada de nous innovadors (mitjançant el lobbying i les fusions i adquisicions), reduint el creixement de la productivitat i la mobilitat social.
• Laura D’Andrea Tyson (Capítol 19): Es pregunta si hi haurà suficients "bons llocs de treball" en el futur, tenint en compte que el canvi tecnològic ha polaritzat el mercat laboral. Proposa quatre tipus de polítiques: polítiques fiscals (augmentant els impostos sobre els ingressos de capital i eliminant llacunes), polítiques d'R+D (dirigint la inversió cap a la creació de llocs de treball), polítiques de formació de treballadors (col·legis comunitaris, aprenentatges, aprenentatge permanent) i intervencions directes en el mercat laboral (beneficis portables per a treballs no estàndard) i mesures per enfortir la veu dels treballadors en les decisions empresarials.

VIII. Polítiques del mercat laboral, institucions i normes socials Aquesta secció analitza el paper de les normes socials i la legislació laboral.

• Marianne Bertrand (Capítol 20): Aborda la desigualtat de gènere, assenyalant que la "penalització de la maternitat" és l'obstacle clau per a la plena igualtat d'ingressos en el mercat laboral. Destaca la persistència de les normes de gènere i suggereix polítiques com les "quotes de pare" en els permisos parentals, la tributació separada per a matrimonis i l'encoratjament a les dones a estudiar camps STEM.
• Richard B. Freeman (Capítol 21): Proposa dues àrees de política: enfortir la veu laboral a través de reformes legals que permetin una major organització sindical i negociació col·lectiva (destacant el declivi de la densitat sindical als EUA), i augmentar la propietat dels treballadors sobre el capital. Aquesta última, a través de programes com els Employee Stock Ownership Plans (ESOPs), té un ampli suport bipartidista i pot ser fomentada amb incentius fiscals i polítiques de contractació pública.

IX. Eines del mercat laboral Aquesta secció es dedica a les eines i regulacions per millorar el mercat laboral.

• William Darity Jr. (Capítol 22): Proposa una garantia federal d'ocupació (FGJ) a través d'un National Investment Employment Corps (NIEC) per assegurar que tots els adults nord-americans puguin trobar feina amb una compensació digna i condicions de seguretat. Argumenta que això elevaria els ingressos a la part inferior de la distribució, funcionaria com un estabilitzador automàtic durant les recessions i eliminaria els "malos treballs". Subratlla que la FGJ protegiria les persones de la pobresa, a diferència de les mesures antipobresa existents que s'activen un cop la pobresa ja existeix.
• David T. Ellwood (Capítol 23): Emfatitza la importància de fer que el treball sigui rendible mitjançant polítiques com l'EITC i l'augment del salari mínim, destacant la seva eficàcia i popularitat. Proposa transformar els "mals treballs" en "bons treballs" (citant l'exemple de la cura de nens militar) i millorar el funcionament del mercat laboral de baixa qualificació, que pateix de manca d'informació i escassa mobilitat ascendent.
• Heidi Shierholz (Capítol 24): Subratlla la importància crucial de l'aplicació i el compliment de les proteccions laborals. Detalla la prevalença del "robatori de salaris" i les seves causes (falta de recursos d'aplicació, arbitratge forçós, "fissuració" laboral). Proposa solucions com destinar més recursos a l'aplicació de la llei, prohibir l'arbitratge forçós amb clàusules de renúncia a accions col·lectives, reforçar les normes d'ocupador conjunt, fomentar la sindicació i aprofitar la contractació pública per garantir el compliment.

X. Xarxa de seguretat social Aquesta secció avalua l'eficàcia de les xarxes de seguretat social.

• Jason Furman (Capítol 25): Documenta l'expansió de la xarxa de seguretat social als EUA en els darrers 50 anys, la qual cosa ha reduït significativament la pobresa (especialment per a infants i treballadors). Destaca que aquesta expansió ha estat impulsada per programes com l'EITC, Medicaid i SNAP, amb grans beneficis a llarg termini per als infants. Recomana millorar els estabilitzadors fiscals automàtics (com l'assegurança d'atur) i invertir més en la xarxa de seguretat social, ja que pot augmentar el PIB i els salaris.
• Hilary Hoynes (Capítol 26): Se centra en la xarxa de seguretat social per a famílies amb infants. Mostra que els crèdits fiscals (EITC i Child Tax Credit) i SNAP són els programes antipobresa més grans per als infants. Descriu un canvi cap a una assistència supeditada al treball. Presenta paquets de polítiques (incloent un subsidi per a infants) que podrien reduir la pobresa infantil a la meitat, destacant que aquestes inversions generen grans beneficis a llarg termini en les trajectòries de vida dels infants.

XI. Fiscalitat progressiva Aquesta secció analitza el paper dels impostos en la redistribució.

• Wojciech Kopczuk (Capítol 27): Argumenta que la funció principal de la política fiscal és recaptar ingressos per finançar despeses. Compara el sistema fiscal dels EUA amb el d'altres països de l'OCDE, destacant l'absència d'un impost sobre el valor afegit (IVA) com una gran diferència. Suggereix que la introducció de l'IVA és necessària per finançar una major despesa governamental. També proposa reformes als impostos existents, com la tributació dels guanys de capital i el tractament de les donacions benèfiques, per millorar la justícia i la coherència del sistema.
• Stefanie Stantcheva (Capítol 28): Investiga per què la gent no dóna més suport a la redistribució malgrat l'augment de la desigualtat. Els seus experiments mostren que la manca d'informació no és el factor principal, sinó la manca de confiança en el govern. Les percepcions esbiaixades sobre la immigració també redueixen el suport a la redistribució, i les narratives són més poderoses que els fets purs per canviar les opinions. Conclou que cal una millor i més àmplia educació econòmica per empoderar els ciutadans a prendre decisions informades.
• Gabriel Zucman (Capítol 29): Argumenta que els impostos sobre la riquesa a Europa van fallar per la competència fiscal, la feble aplicació contra els paradisos fiscals i les llacunes legals, però que tots aquests problemes es podrien evitar als EUA. Destaca que els EUA tenen un sistema únic (tributació de ciutadans a l'estranger, FATCA) que els permetria implementar eficaçment un impost integral sobre la riquesa. Reafirma el seu potencial per recaptar ingressos, restaurar la progressivitat i frenar la concentració de riquesa.

En general, el llibre conclou que no hi ha escassetat d'idees ni d'instruments polítics per combatre la desigualtat, i que cal un atac multifacètic que vagi més enllà de la reducció de la pobresa, abordant des de la fiscalitat progressiva i les polítiques del mercat laboral fins a la inversió en capital humà i la direcció del canvi tecnològic. També destaca un canvi en la conversa entre economistes, amb una acceptació generalitzada que el govern ha de jugar un paper més contundent per tancar les bretxes en els nivells de vida.