Friday, December 31, 2010

La tesi sobre les tesis doctorals

The disposable academic
Why doing a PhD is often a waste of time


La reflexió de The Economist sobre els doctorats es correspon amb una conversa de cafè que hem tingut més d'una volta. Resulta que els doctorats potser tenen un valor inferior al que imaginem. La prima salarial (als USA) és 26% mentre que l'MBA és 23%, no sé la prima pels que tenen els dos títols. Per tant el diferencial no val la pena per la inversió que representa. Ara bé, què hi ha al darrera que tanta gent faci un PhD, la resposta la trobareu a l'article, molt ben detallat. El resum, els doctorands són l'ETT de la Universitat, cobren un 20% del que costa un professor a temps complet (109.000$) i assumeixen càrrega docent. Només un 20% dels doctors poden entrar a la carrera docent, perquè no hi ha places, curiosament ells mateixos són els que bloquegen el mercat!.
A la fi el The Economist oblida, com és habitual, que els diners no ho són tot...

PD. Em plau dir-vos que el blog ha estat visitat més de 2000 vegades d'ençà de finals de setembre. Poc m'ho pensava. Que tingueu un millor any 2011

Wednesday, December 29, 2010

Despesa social

M'ha interessat el gràfic de The Economist on apareixen els indicadors de despesa social: invalidesa, incapacitat temporal i atur. Posat en context veiem com els països nòrdics són generosos en les dues primeres qüestions i que les prestacions socials aquí aprop, ja s'acosten al que més (malauradament a costa de l'atur i és del 2007!!!)

PD. Potser caldria rellegir les fonts de l'estadística i confirmar que sigui aixina.

Tuesday, December 28, 2010

La demonització del tabac

Californians Are Smoking Less and Less

Al NYT hi ha un article interessant sobre l'estratègia de salut pública sobre el tabac a Califòrnia. Resulta que han aconseguit que només fumi el 13% de la població. Cal dir que el 1988 estaven al 22%, ha estat un recorregut de 20 anys. Tot plegat confirma que les estratègies ben encarades són de llarg termini. En el nostre cas, el 2 de gener comença una nova regulació més restrictiva als espais públics, fet que Califònia porta molts anys aplicant-se. Per tal que arribem al 13% cal molt d'esforç, per ara la direcció és l'acurada, encara que si en els darrers quatre anys hem reduit tant sols un 1,5 per cent, aleshores en tenim per 24 anys!. Podeu contrastar-ho al blog de GCS

Monday, December 27, 2010

El nou llindar de preus de l'assegurança

La ministra de salut nordamericana ha introduit una nova regulació de preus màxims de l'assegurança de salut. La proposta representa un canvi institucional crucial en un sector que en deien de "mercat".
The proposed regulation will:
  • In 2011, require that all insurers seeking rate increases of 10 percent or more in the individual and small group market publicly disclose the proposed increases and the justification for them.  Such increases are not presumed unreasonable, but will be analyzed to determine whether they are unreasonable.
  • After 2011, a State-specific threshold will be set for disclosure of rate increases, using data and trends that better reflect cost trends particular to that State.        
  • Under the proposed regulation, States with effective rate review systems would conduct the reviews. If a State lacks the resources or authority to do thorough actuarial reviews, HHS would conduct them.  Meanwhile, HHS will continue to make resources available to States to strengthen their rate review processes.
Tot plegat ha enfurismat al sector i en especial al WSJ. Si voleu saber els canvis a partir de l'1 de gener en un article curt, mireu Huffington Post.

Sunday, December 26, 2010

Transparència

El finançament públic de la investigació biomèdica és altament necessari. Ara bé al mateix temps és important garantir-ne els resultats i el seu repartiment. És a dir que si d'una nova recerca en sorgeixen medicaments els acords de llicència que es puguin establir entre la universitat i l'empresa han de ser acurats per tal de produir el retorn just de la inversió realitzada. Quan això no passa caldria preocupar-nos perquè la recerca aportaria rendes espúries a qui no ha invertit ni un euro en ella. Ara bé també cal que ens preocupem quan tots aquests acords de llicència no surten a la llum, fet que esdevé habitual. En algunes ocasions perquè els investigadors surten dels laboratoris poc abans de tancar el cercle. El NEJM de fa molts anys ja alertava sobre això en una Shattuck Lecture. En d'altres perquè les Universitats no els fan transparents. El cas mostrat a La Vanguardia no és públic per ara.
La nova llei de la ciència hauria de tractar aquest tema i ho fa amb una lleugeresa sorprenent pels temps que corren. Parla de que la transferència de coneixement entre el sector públic i privat es farà d'acord amb el dret privat. No parla de llicències ni de la publicitat dels acords en la versió disponible per ara.
Als Estats Units fa 30 anys que van fer una llei sencera per tractar els acords Universitat-Empresa, la llei Bayh-Dole. Els nostres legisladors no poden fer una ullada a la legislació comparada? Salvant les distàncies, alguna cosa podem aprendre per més controvertida que pugui ser. Quan un es creu en la veritat absoluta, no mira al seu voltant ni es pregunta si hi ha vida intel.ligent a fora.

Saturday, December 25, 2010

Nadales i consideracions mèdiques

Des de Sinera, al Teatre Principal, magnífica producció del dia:


Versions actualitzades de cançons populars nadalenques dels Països Catalans interpretades per Anna Roig, Refree, Mazoni, Gerard Quintana, Lluís Gavaldà i Lídia Pujol. A més de les cançons, hi ha actuacions de circ, teatre, dansa, ombres xineses i màgia, per posar imatge a les llegendes, rondalles i mites que s'expliquen a les lletres de les cançons.

Trobareu unes consideracions "mèdiques" sobre la cançó "El noi de la mare" altament suggerents al minut 4:57 del Polònia:

Friday, December 24, 2010

El discurs de futur

El dilluns va tenir lloc al Parlament l'inici dels debats d'investidura. El discurs, pel que fa a sanitat, va ser aquest:

Tercer eix – Sanitat
El model sanitari català és un model d’èxit que cal preservar, i per tal de ferho ens cal apostar per un model d’interès públic i de qualitat – que inclogui el tractament de la malaltia, la prevenció, la promoció de la salut i dels hàbits saludables, la rehabilitació, l’assistència i la recerca – i basat en els principis d’universalitat, assistència de qualitat, equitat, solidaritat i sostenibilitat. Catalunya ha sabut construir un dels millors sistemes sanitaris d’Europa, i per tant, del món. Es tracta, però, d’un sistema fortament tensionat que requereix d’algunes reformes per no perdre qualitat.
Primera. Centres de salut més autònoms en la seva gestió, alliberats de les càrregues burocràtiques actuals, clarament excessives. La Generalitat ha de planificar serveis, garantir drets, controlar i avaluar qualitats i resultats, i vetllar per un sistema de salut just i equitatiu. Aquesta responsabilitat no és delegable, però tampoc pot ser l’excusa per retallar la capacitat d’autoorganització i autonomia dels centres de salut.
Segona. La sanitat és un element d’interès públic, el que no implica, però, que el que presta el servei hagi de ser necessàriament l’administració. Cal buscar les millors fórmules de gestió amb independència de la titularitat del servei, i responsabilitzar els professionals d’aquesta gestió.
Tercera. Decidir com a país i per ampli consens quin catàleg de serveis podem garantir i quin no, ja que el sistema està tensionat pel fet que en deu anys s’han fet més d’un milió de targetes sanitàries noves.
Quarta. Flexibilitzar les condicions de jubilació dels metges, de manera voluntària, a fi d’aprofitar les altes capacitats professionals de metges amb llarga experiència.
Cinquena. La clau principal del nostre sistema sanitari són els seus professionals. Metges, infermeres, farmacèutics, personal auxiliar han d’implicar-se en les millores de gestió, promoure la formació continuada il’intercanvi de coneixements.
Sisena. En un moment en que el sistema sanitari de provisió i finançament públic està immers en les dificultats pròpies d’una situació econòmica i pressupostària complicada, el Govern ha de prendre mesures que permetin el manteniment d’un sistema complementari, no alternatiu,  d’assegurament privat.
Setena. Ens caldrà revisar com a país la manera d’accedir als estudis de medicina, perquè no té sentit que alumnes amb vocació de ser metges i amb bons expedients acadèmics no puguin ni tan sols accedir a les facultats de medicina.
Vuitena. Convé racionalitzar bé les inversions futures en el sistema sanitari, no duplicant serveis d’alta tecnificació i aprofitant bé l’àmplia oferta avui existent. El Govern que aspiro a presidir no és partidari del copagament a la sanitat. Els principals usuaris del sistema són els jubilats i la pensió mitjana és de 900 euros al mes. El copagament afectaria a la part més vulnerable de la població. Es buscaran mesures alternatives realment destinades a superar els actuals abusos en la demanda del sistema sanitari. Vull finalitzar aquest tercer eix fent referència a la investigació biomèdica i biotecnològica i a la recerca en tecnologies de la salut. La recerca ha de ser un dels motors de modernització del sistema productiu del país. En aquest sentit, el Govern potenciarà la bioregió com un dels motors de dinamització econòmica del país, en col·laboració amb la indústria i els centres de recerca existents.
Ningú pot esperar que es digui tot en un discurs d'investidura, tant sols el que es considera més rellevant. Les idees proposades requeriran més precisió i ben segur que aquesta serà la primera tasca del govern. En definitiva, caldrà fer un treball equivalent al que ha fet la ministra Sra. Sebelius amb el seu Pla Estratègic 2010-2015, ben ajustat al nostre context i objectius que són ben diferents.
Ahir ja va es va confirmar la nova presidència del govern. La renovació ja és en marxa.

Thursday, December 23, 2010

Claredat meridiana

Health Resource Allocation. A briefing for the House of Commons Health Select Committee

Com un diputat pot comprendre l'assignació de recursos sanitaris?. Aquesta és la qüestió que tracta un informe dirigit als parlamentaris britànics. Molt interessant per al seu país, per descomptat. Previsiblement convindria tenir una cosa similar per al nostre.
Sempre explico que l'esforç en un bon disseny contractual és fonamental per a l'assoliment de l'eficiència quan hi ha tranferència de risc. Quan més elevada és la concertació de serveis sanitaris més important és prestar-hi atenció. Quan no hi ha transferència de risc, l'establiment de pressupostos  ha de defugir el criteri històric i ha de procurar trobar referents d'eficiènci per a l'assignació de recursos. Entendre això esdevé clau. Definitivament ens cal un coneixement més ampli per part dels decisors públics en aquest àmbit.

PS. Des de Huffington Post, en Michael Moore llegeix els Wikileaks que l'afecten i corregeix als diplomàtics que mostren missatges falsos als seus quefes sobre la difusió de Sicko a Cuba. Això ja és es colmo!

Portada de llibre inexistent, no el busqueu per ara a les llibreries.  © R

Wednesday, December 22, 2010

Pagar per oblidar (delictes)

US drug companies paid $15bn in fines for fraudulent marketing in past five years

El mecanisme jurídic que permet cancel.lar un judici als Estats Units esdevé anòmal a les nostres lleis. Allà, quan s'ha comès un delicte, el fet de reconèixer la culpa i compensar a l'Estat abans del judici anul.la les accions judicials. Als Estats Units ha esdevingut habitual la pràctica de pagar multes per cancel.lar la celebració de judicis. Això satisfà a les empreses perquè poden mantenir-se al marge de la llei fins que les enxampen, aleshores paguen i fora. Aquesta és una pràctica creixent en els temps que corren.
Podeu consultar els detalls a l'informe de Public Citizen sobre la indústria farmacèutica.
Of the 165 settlements comprising $19.8 billion in penalties during this 20-year interval, 73 percent of the settlements (121) and 75 percent of the penalties ($14.8 billion) have occurred in just the past five years (2006-2010).
Four companies (GlaxoSmithKline, Pfizer, Eli Lilly, and Schering-Plough) accounted for more than half (53 percent or $10.5 billion) of all financial penalties imposed over the past two decades. These leading violators were among the world’s largest pharmaceutical companies.
La promoció de medicaments fora d'indicació ha estat una pràctica creixent que ha portat a aquestes "multes" mil mil.lionàries. L'informe és precís i la informació és pública, tant sols s'han dedicat a posar-la junta. Una feinada.

PS. D'interès. R. Smith i la reforma britànica al seu blog

PS. En Carles Campuzano alerta novament que la llei de la dependència no funciona.

Juan Gris, Violí i Guitarra

Tuesday, December 21, 2010

L'aire que respirem

Contaminación atmosférica y salud

Amb el títol "Contaminació Atmosfèrica i Salut ", s'ha presentat el segon informe elaborat per l'Observatori DKV Salut i Medi Ambient que alerta sobre els riscos que produeix la contaminació atmosfèrica en el nostre organisme i intenta detectar les causes que provoquen els alts índexs presents a la atmosfera, especialment en els països en desenvolupament. És la segona publicació d'una sèrie que s'elabora cada any per analitzar algun dels temes identificats com d'estudi pel programa SCALE de la Unió Europea. Aquest any han participat reconeguts especialistes espanyols en l'àmbit d'estudi: Julio Díaz, Cristina Linares, Ferran Ballester, Elena Boldo i Xavier Querol. L'Observatori DKV de Salut i Medi Ambient és una iniciativa de DKV Seguros i la Fundació Ecologia i Desenvolupament (ECODES) l'objectiu és l'estudi i anàlisi de les darreres investigacions realitzades en matèria de salut i medi ambient.
Un document de gran qualitat impulsat des de la iniciativa privada. Lectura recomanada, cap 2 de Ferran Ballester i Elena Boldo.

Monday, December 20, 2010

Lectura obligada per a governants

Informe SESPAS 2010

L'any 1992 vam fer un congrés sota el lema "Acción intersectorial para la salud". Va ser de molt interès i parlàvem del que no es parlava aleshores, que la millora de la salut té a veure amb totes les polítiques governamentals. Ara es pot revisitar la qüestió a l'informe SESPAS 2010. Això té a veure que l'any 2006 la OMS va impulsar novament el tema i que al 2010 ha cristal.litzat amb l'Adelaide Statement.
És ben cert que s'ha avançat per part de molts governs a tenir en compte la salut en altres polítiques, però encara no n'hi ha prou. L'informe SESPAS destria aquells aspectes d'oportunitat del moment. M'ha interessat el que diu Rosa Urbanos perquè ha tingut molt aprop la realitat que comentem i ens parla de punts forts i febles. Destaco:
La buena noticia es que contamos con algunas experiencias previas que pueden ayudarnos a cambiar esta dinámica. Así, la política de seguridad vial constituye un buen ejemplo de cómo acciones intersectoriales pueden generar efectos tremendamente beneficiosos para la salud. Por su parte, la Estrategia para la Nutrición, Actividad Física y Prevención (NAOS) nos da pistas sobre cómo es posible colaborar con las empresas para intentar crear un entorno propicio al cambio hacia estilos de vida más saludables. Seguir la estela iniciada por estas actuaciones contribuiría a poner en marcha la estrategia de salud en todas las políticas y los nuevos modelos de buen gobierno asociados a su consolidación.
El document és llarg, 125 pàgines, i encara vaig pel principi. En qualsevol cas, és una lectura obligada per a tots els governants, els de la salut i els altres.

Sunday, December 19, 2010

Patentar les lleis de la natura

Court Backs Patents for Diagnostic Tests

Doncs si, sembla que als Estats Units això ja és possible. Almenys pel que fa a les proves diagnòstiques relacionades amb la dosi òptima per un fàrmac. Prometheus, un laboratori que comercialitza aquest tipus de test ha aconseguit l'aprovació d'un tribunal per patentar la prova diagnòstica.L'any 2008 van perdre el cas davant els tribunals, però ara l'han guanyat i això obre la caixa dels trons. Hi ha altres laboratoris amb casos diferents que esperen, com Myriad Genetics.
Aquest és un mal precedent que limitarà la innovació i l'accés a les proves diagnòstiques. Si això s'estén no afavorirà una millor medicina sino una medicina més exclusiva. Tots els detalls els trobareu aquí.

Saturday, December 18, 2010

El llindar de preus dels medicaments

A new value-based approach to the pricing of branded medicines

Els britànics estan revisant en profunditat els fonaments de la fixació de preus de medicaments. El document que acaben de publicar explica les bases sobre el que s'establirien preus segons el valor que aporten els medicaments. I el valor s'obtindria a partir de conèixer el seu cost-efectivitat. En una frase:
Based on the output of the full assessment of value of a product, expressed as a weighted cost per QALY (or alternative measure) the threshold or maximum price would be determined
Encara que el document s'esforça en considerar factors addicionals als QALYs, en realitat el protagonisme que s'espera que juguin esdevé clau per entendre el nou sistema. I sobre els QALYs sabem que hi ha llums i ombres. Cal anar en compte doncs a la seva aplicació. Tema a seguir d'aprop.
Curiosament el document oblida els acords de risc compartit. Una estratègia en la que la indústria i alguns investigadors hi havien dipositat totes les esperances. Llegeixo un article a GS sobre el tema que diu:
Los resultados son interesantes en el sentido de que se muestran las debilidades de este tipo de acuerdos sobre el terreno real: pérdidas de pacientes seguidos a largo plazo, indefinición inicial sobre la eficiencia de la medicación, dudas sobre cómo reconducir el análisis ante la entrada de nuevas opciones terapéuticas, qué decisiones tomar y a través de qué canales si los resultados no son tan buenos como los esperados (¿continuar con el estudio y el acuerdo de riesgo compartido o abandonar? ¿en qué elementos fiar de antemano la decisión de abandonar la financiación de la tecnología? ¿lo decide el NHS o los investigadores independientes?, etc.). En suma, este trabajo alerta sobre la utilización de acuerdos de riesgo compartido en tratamientos cuyos efectos sólo se pueden observar a largo plazo y para los que no se puede disponer de grupo de control.
I a la conclusió final hi trobem:
Los acuerdos de riesgo compartido pueden resultar una herramienta de utilidad para mejorar la eficiencia de las políticas de acceso a los mercados de ciertas innovaciones sanitarias. No obstante, la evidencia empírica disponible aún es escasa. Por ejemplo, en la revisión de Stafinsky et al8 sobre 58 casos revisados, en 47 el estudio de seguimiento no había finalizado o bien no se disponía de información sobre las implicaciones que supuso la evaluación del acuerdo para la toma de decisiones final. Por ello, es ciertamente pronto para opinar sobre los resultados de la aplicación real de este tipo de acuerdos
Vist així, queda clar que poden i no poden resultar una eina per a definir l'accés als medicaments i aquest és el motiu pel que ho han passat per alt al document que comentem.

PS. M'ha interessat el relat nadalenc d'en Pla

Friday, December 17, 2010

Som on érem

La Salut com a sector econòmic de Catalunya

La despesa sanitària pública els darrers 7 anys (2003-2010)ha crescut un 75%, una magnitud que desborda els registres de l'estadística. Ara bé, resulta que en termes del que gastem respecte el PIB entre el 2003 i el 2007 ha pujat tres dècimes percentuals, del 4,7% al 5% (!). L'estudi acabat de publicar ho confirma. El creixement de la despesa pública en el mateix període 2003-2007 va ser del 54%. El resultat és només un i només un, som on érem en despesa respecte la nostra riquesa. A més amb un nivell de despesa que manté un diferencial notable respecte als països que tenen el mateix nivell de renda. L'estimació que vaig fer per al 2007 amb paritats de poder de compra és la següent:


Em sortia una despesa pública del 4,91%. Ara l'estudi publicat mostra que ho havia infraestimat, però per altra banda havia sobreestimat la despesa privada. En qualsevol cas, som el país que arribem a un nivell de despesa pública acotat que és el que ens podem permetre després de l'espoli fiscal. I en proporció, som el país que més gasta en assistència privada, que és la fòrmula efectiva de copagament que tenim establerta a la pràctica.

El resum de la despesa pública respecte el PIB  en un gràfic:


Tot plegat és força conegut, res de nou malauradament.  Un país amb nivell de renda inferior a Catalunya i que recapta els nostres impostos es permet una despesa sanitària pública superior. Queda clar?
Cada país dedica a la sanitat el que considera oportú, no vull dir que haguem de gastar tant o quant ara. El que facin els altres és responsabilitat seva, ara bé si ho fan amb els nostres diners que han recaptat aleshores em preocupa i em fa pensar en la necessitat que cal reconduir-ho quant abans millor.
Ara bé veure les taules de l'estudi que s'acaba de publicar provoquen necessàriament una pregunta. Com ho podem fer això?. El sistema sanitari català, malgrat tot i amb aquesta visió simplista de curt termini, seria eficient. Assolim un nivell de salut a un cost inferior a d'altres. La qüestió és si aquest fet no representa alhora una restricció per al que pot passar en el futur. En definitiva si no estem compensant l'esforç acuradament per tal que siguem capaços d'atraure talent cap al sector. I en aquest sentit hi ha indicadors que ens mostren que ja s'ha fracassat. No som capaços que els catalans que volen estudiar medicina i tenen bona nota ho puguin fer (la competència sobre universitats és espanyola) i la compensació dels llicenciats ha caigut 10 punts percentuals en una dècada a Espanya, no tenim la dada catalana que ajustada per al poder de compra seria encara superior, ben segur.
Així doncs, el que interessa és fixar-nos en quins incentius som capaços d'introduir al sistema sanitari català per tal que puguem assolir l'eficiència en termes dinàmics. El volum de despesa és fonamental comprendre'l i analitzar-lo, però cada vegada crec que cal més pensar en què n'obtenim a canvi. I sobre això resta un llarg camí per recórrer.
Suggereixo la lectura pausada de l'estudi esmentat perquè són les dades de referència calculades acuradament. Arriben fins 2007, i per tant convindria disposar el més aviat possible de dades més recents.

Thursday, December 16, 2010

Fredament maligne

The private finance initiative: the gift that goes on taking

En Pollock, a l'exemplar tant recomanable "Christmas 2010" del BMJ, ens aporta l'estat de la qüestió de la Iniciativa Financera Privada (PFI) a Gran Bretanya. Comença fort i recorda el qualificatiu d'un editorial de 1999 que la considerava una "idiotesa financera pèrfida" (perfidious financial idiocy, és a dir les sigles PFI). El diccionari IEC em diu que pèrfid pot ser un qualificatiu de les persones - que és traïdor envers qui confia en ell- o del llenguatge -fredament maligne-. Un editorial és ben lliure d'opinar, que per això hi són. Ara bé si l'opinió és fonamentada s'agraeix, si és un estirabot ideològic serveix de poc.
Per altra banda tot investigador ha de mantenir una distància (ideològica) prudencial amb el fet que investiga. En Pollock ha estat durant els darrers anys qui ha posat en alerta sobre el que estava passant amb la PFI. Ho ha fet molt acuradament amb dades però també amb opinions.
En qualsevol cas, l'article cal llegir-lo perquè representa un resum del que ha passat. Ens diu que el resultat ha estat un cost financer superior al que hauria estat si es feia amb inversió pública. Ho sabíem des d'un inici i el Public Accounts Committe estima les quanties relatives dels tipus d'interès addicional 2,4-4 punts per sobre el cost de l'endeutament públic. Alhora la indexació dels PFI als preus de consum agreuja la comparativa. S'han fet 159 projectes i l'argument polític del que aporten està en si es compara els costos de construcció també i no només els costos financers. Ara bé estimar l'eficiència és complex i amb això no hi ha un indicador transparent com els tipus d'interès.
El més interessant de l'article és que ens posa en la pista del que és fonamental. Aprofitar la capacitat del sector públic d'endeutar-se a cost inferior i la del sector privat en la gestió eficient de projectes d'inversió. Però perquè això segon sigui possible cal una capacitat del regulador en establir contractes amb els incentius correctes. I aquí és on podem trobar la mare dels ous de molts dels problemes actuals en la relació públic-privat: la contractació, el procurement que en diuen.

Wednesday, December 15, 2010

Darrera els mercats encara hi ha persones

Algú pot pensar que sotat aquest títol invocaré allò que ara està de moda quan es parla per exemple de mesures per a  "convèncer als mercats" on gairebé sempre la referència és al mercat financer, no al productiu. I es parla del mercat com si fos una persona amb ànima i sentiment.
Definitivament darrera als mercats encara hi ha persones i aquest era el títol d'un segon llibre que va escriure en Josep Chias que malauradament ens ha deixat. Ahir el vam acompanyar molts amics i coneguts de fa tants i tants anys. Ell va ser qui va introduir aquí el marketing de serveis (el seu primer llibre és del 1989) i això el va portar a una notorietat en àmbits on el marketing no s'havia aplicat amb fonament. Molt del que sobre això avui es parla en l'àmbit del turisme (El negocio de la Felicidad, és un dels seus llibres), de l'esport -recordeu Olimpiades Barcelona 1992-, de la política, de la cultura i de la salut, ell en va ser un impulsor. Ho va fer des d'ESADE una pila d'anys, on el vaig tenir de professor i és d'aquells que recordes per sempre. Després al llarg del temps hem coincidit repetidament i en guardaré un record magnífic. La seva posició crítica envers la realitat omplia de fonament un discurs ben trabat i suggerent, que a alguns deixava incòmodes. Al seu primer llibre dona el missatge clau: "el marketing és seducció", i crec que  s'ho aplicava a ell mateix.

PS. A La Vanguardia.

Tuesday, December 14, 2010

En Cutler i la reforma sanitària

The Simple Economics of Health Reform

Tot aquell que vulgui un resum ordenat del que significa la nova regulació sanitària als Estats Units hauria de llegir l'article d'en Cutler així com els altres articles de Economist Voice. A mi m'interessa la part relativa a canvis en l'organització sanitària. I sobre això diu:
First, the lack of good information inhibits better care. Patient information is generally not electronic, and care is based on too little evidence. A common guess is that only 10 to 20 percent of what is done in medicine is founded on a good evidence base.
Second, the lack of good information is compounded by perverse financial incentives. Providers paid on a fee-for-service or piece-rate basis do many more tests and procedures than those paid on a global basis, without any improvement in outcomes.For example, the ACA proposes to take all payments related to an acute event (such as a hip fracture or stroke) and group them into a single total. Providers that receive the bundled payment would then be responsible for the hospital costs, post-hospital rehabilitation, and subsequent follow-up care for those patients. Providers that limit unnecessary care (for example, reducing re-admission) and seek out more efficient suppliers would make money; more wasteful ones would lose money.
Aquests aspectes són d'aplicació per altres entorns més enllà del nordamericà. Aquí el sector privat també paga per acte mèdic, idèntic problema. I el sector públic compensa sobre base històrica als proveïdors. Aprendre a incorporar pagaments per episodi pot ajustar millor els incentius a l'eficiència. Ara bé el que en Cutler i tants altres no diuen és com es fa això. Els de la Rand han publicat una guia. Seguirem atents als esdeveniments.

Monday, December 13, 2010

El toro dopat

On the Economics of Doping and Corruption in International Sports

En Martí Perarnau ens explicava a la tertúlia de Can Basté del divendres com després d'haver estat atleta olímpic se sentia estafat. En definitiva, que els triomfs no són necessàriament fruit de l'esforç sinó de la química. Una estafa als ulls de tothom i que fa molts anys que dura. Ell ho havia vist però no en tenia proves per aportar a un jutjat. Reflexió colpidora en primera persona, que em porta a confirmar el poc interès que tinc per veure l'esport i el creixent interès per practicar-lo. Això és el que caldria, sense tanta conjunció olimpiades-mitjans-estat-farmacèutiques-negoci esportiu, l'esport adquiriria la dimensió que li correspon, una pràctica saludable de cura del propi cos, de socialització i de competència amb els rivals.
Alhora la combinació espasmòdica d'esport i bandera apassiona a molts i ens inquieta a molts altres. El motiu és que al darrera hi ha una indústria i per tant se serveix d'aquesta barreja per treure'n profit. Recordo encara en Juanito Muller, aquell esquiador que va rebre tots els honors de campió "nacional" amb nacionalitat trucada  i que va quedar en no res per dopatge. O un ciclista i un altre. I ara una atleta embolcallada amb un "drapeau" d'un toro, vicepresidenta de la seva federació, campiona del món i tot plegat sota sospita fonamentada de dopatge. La qüestió és la trama, i la trama ve de lluny. Un ginecòleg de Las Palmas va decidir fer-se un lloc a la Residencia Blume ara fa 25 anys aprenent la nova ciència del dopatge, tot explicat a la premsa d'aleshores.
El fet el coneixem, la capacitat per a corregir-lo té a veure amb molts factors, entre ells les olimpiades. L'article sobre economia del dopatge dona algunes pistes necessàries per afrontar la qüestió, però n'hi ha moltes més és clar. Una altra referència més recent la trobareu aquí. Compte que això ve de lluny, hi ha una referència inicial a la corrupció als esports de l'any 388 a.c. La novetat és que ara l'escala és global i l'esport és una indústria.
Corruption in sport is not a new phenomenon. At the Olympic Games in 388BC, Eupolos of Thessalia bribed three of his competitors in a fighting tournament allowing him to win the gold medal

Sunday, December 12, 2010

MCarthysme Genètic

Surreptitious Genetic Testing: WikiLeaks Highlights Gap in Genetic Privacy Law
Les proves genètiques encobertes poden convertir-se en un nou maldecap per alguns. Si hem de fer cas al que diu Wikileaksi el Guardian, el Departament d'Estat nordamericà mitjançant les representacións diplomàtiques hauria demanat informació biomètrica detallada (ADN, empremtes dactilars, iris) de responsables de les Nacions Unides i OMS, Ban ki-Moon i Margaret Chan inclosos. Aquesta petició d'informació a diplomàtics també va arribar alamenys a 33 embaixades.
I la qüestió és què n'han de fer amb aquestes dades? Els de Genomic Law Report especulen sobre el tema i adverteixen en general dels perills de les proves genètiques encobertes. La conclusió és que més enllà d'aquest fet, cal regular millor l'obtenció de proves genètiques. Alerta!

Saturday, December 11, 2010

Fugues

Federal Taxation of the Drug Industry and Effects on New Drug Development

El món està trasbalsat per Wikileaks, i això ja fa temps que dura. A més no estan sols. Si algú vol saber per exemple la fiscalitat real de la indústria farmacèutica, pot consultar-ho aquí. La gent d'Open CRS publiquen informes d'interès que no arribarien al gran públic.
Pel que fa a la fiscalitat farmacèutica nordamericana, encara que semblaria que la taxa mitjana és equivalent a d'altres sectors, no és pas així. Destaco un paràgraf:
A comparison of average effective federal tax rates for the drug industry and major U.S. industries indicates that the share of the drug industry’s worldwide net income paid as federal taxes was similar to the average share for all industries from 2000 through 2006. This has not always been the case. For much of the 1990s, the drug industry’s tax burden was significantly lower than the average tax burden for all industries. But starting in the late 1990s, the drug industry’s federal tax burden began to rise as the U.S. possessions tax credit was phased out. Drug firms were major beneficiaries of this credit. They also appear to benefit substantially, if not disproportionately, from three tax preferences whose combined effect is not fully reflected in average tax rates: (1) the deferral of federal income tax on the retained earnings of foreign subsidiaries of U.S.-based corporations, (2) the expensing of research outlays, and (3) the expensing of advertising outlays.
Si voleu saber el detall de l'evasió fiscal legal, el trobareu a la secció: "Transfer of Intangible Assets Like Drug Patents to Low-Tax Countries". Fort.

PS. Lectura necessària, Manuel Castells a La Vanguardia avui. La frase clau:
Como documenté en mi libro Comunicación y poder, el poder reside en el control de la comunicación. La reacción histérica de EE.UU. y otros gobiernos contra Wikileaks lo confirma. Entramos en una nueva fase de la comunicación política. No tanto porque se revelen secretos o cotilleos como porque se difunden por un canal que escapa a los aparatos de poder
 PS. Lectura imprescindible. NYT i el blog GCS 


Friday, December 10, 2010

Hàbits saludables i risc cardiovascular a Catalunya

El concepte de factor de risc ha comportat un canvi radical a la medicina i a les polítiques de salut pública. Al llibre "PUBLIC HEALTH AND THE RISK FACTOR A History of an Uneven Medical Revolution" de William G. Rothstein hi trobareu un relat apassionant. En especial al capítol 5, on explica com el concepte de factor de risc va arribar a la medicina fruit de l'aplicació de l'estadística a l'assegurança de vida. Frase destacada de l'introducció:
When the risk factor and its statistical methodology became accepted as a method of investigation in the health sciences about 1960, it provided a new basis for understanding the relationship between a disease and its causes: (1) multiple factors internal and external to the individual are involved in the etiology of every disease; (2) the inherent limitations of scientific methodology mean that all of the etiological factors can never be identified or measured precisely2 and; (3) statistical analyses can determine the degree to which a specific factor by itself or in conjunction with others can increase or decrease the probability of occurrence of the disease. This approach is in striking contrast to the nineteenth-century doctrine of specific etiology, under which diseases were investigated as though they resulted from particular identifiable external causes, such as bacterial pathogens.
A social and intellectual revolution of this magnitude requires a number of basic discoveries and applications. The thesis of this study is that five historical innovations were necessary to produce the public health concept of the risk factor: (1) the development and adoption of probability and statistics as methods of quantifying the risk of death and disease and the benefits of treatment and public health measures; (2) the recognition that healthy lifestyles are essential to improve the health of the population; (3) the use of educational campaigns by public health departments to encourage the public to adopt healthy lifestyles; (4) the acceptance of probabilistic and multifactorial models of disease etiology; and (5) a disease, in this case coronary heart disease, that was so serious and prevalent as to warrant educational programs designed to change the lifestyles of the entire population.
Ara acaba de fer-se públic l'estudi ENRICA que permet conèixer els factors de risc cardiovascular de la població catalana. Certament hi ha dades esperançadores com que la proporció de fumadors es troba al 28%, el resum és que en homes baixa i en dones s'estanca la disminució (30% homes a 25% dones). La Unió Europea es troba a 26% segons Health at a glance 2010. Ara bé anem passats de voltes amb la ingesta de greixos i el colesterol. Els valors mitjans es troben per sobre els recomanables. Un de cada dos ciutadans és hipercolesterolèmic (colesterol total>200) però no parlen de quin és el LDL de la població. I l'excés de pes afecta al 59% de la població, diuen. Però ho han mesurat amb l'índex de massa corporal i no mitjançant el perímetre abdominal.
En definitiva, un estudi de qualitat a tenir molt en compte i que ha de permetre establir estratègies més fermes de millora dels estils de vida que afavoreixin una millor salut.

Thursday, December 9, 2010

Símptomes de crisi

Executive Excess 2010: CEO Pay and the Great Recession

El fet que Shering Plough fos venuda a Merck va reportar 33 milions de dòlars a Fred Hassan, el seu conseller delegat. Això és alguna cosa més que un paracaigudes d'or, crec que també porta brillants. El conseller delegat de les pharma que cobra més és a Abbott 19 milions. Tot plegat es pot trobar a l'informe de l'Institute for Policy Studies. Els 10 millor remunerats van ingressar en total 150 milions durant l'any 2009. Les dades confirmen que no hi ha símptomes de crisi als sous dels directius pharma. La valoració sobre si són uns salaris dignes i suficients per afrontar el cost de vida correspon sobretot als accionistes.

PS: Avui s'anuncia el paracaigudes daurat per al CEO de Pfizer a WSJ, una xifra justeta pel càrrec que ocupava, 9 milions.

Wednesday, December 8, 2010

La impossibilitat de la reforma espontània

En Halvorson conseller delegat de Kaiser Permanente va publicar el llibre "Health Care Will Not Reform Itself: A User's Guide to Refocusing and Reforming American Health Care". El títol és suggerent perquè mostra una contradicció. En el sistema nordamericà, tant enfocat al sector privat, pensar que la mà invisible del mercat reformarà el sector esdevé una pèrdua de temps. L'existència d'un regulador amb lideratge per afrontar els reptes del moment resulta imprescindible.
Al llibre hi trobareu les seves cinc recomanacions:
- Take a preventive approach to the chronic conditions that account for the lion’s share of medical costs
- Coordinate patient care through a full commitment to information technology
- Increase the pool of contributors by mandating universal insurance
- Rearrange priorities by making health maintenance profitable
- Convene a national committee to "figure out the right thing" and "make it easy to do"

Tuesday, December 7, 2010

El focus en els resultats

Toward an Outcomes-Based Health Care System. A View From the United Kingdom

Al JAMA resulta inusual trobar articles sobre altres sistemes de salut que no sigui el nordamericà. Aquesta setmana hi ha una reflexió sobre l'enfoc que ha d'adoptar el NICE davant les noves propostes. És un article curt amb referències desiguals i amb l'oblit als estils de vida. Però em quedo amb aquesta frase:
Over the next 20 years, improving the organization of health care will have more effects on health status than new drug or technology discoveries. The potential to drive step changes in results through better organization of care (by systematically linking reliable processes to techniques of change management) is now well described. However, better organization of care in particular communities is a further frontier—demanding a multidisciplinary approach of a different order not only across all specialties of health care professionals, but going beyond biomedicine to include disciplines as diverse as anthropology, sociology, and engineering.

A la Mediterrània ,el sol ha eixit aixina hui

Monday, December 6, 2010

Referència clau

A limited-sample benchmark approach to assess and improve the performance of risk equalization models

Quan algú es planteja compensar capitativament a una població ja sap que ha d'ajustar pel risc d'emmalaltir que tingui. El problema és quin és el cost legítim i aleshores la mitjana del cost poblacional es premia com a referència. Sabem que aquest opció és errònia i que penalitza els comportaments més eficients (efecte ratchett i regression to the mean amb el pas del temps). Al JHE podeu trobar l'article que proposa un esquema suggerent i aplicable per a resoldre un sistema de pagament capitatiu. Una referència clau a tenir en compte.
El resum:
A new method is proposed to assess and improve the performance of risk qualization models in competitive markets for individual health insurance, where compensation is intended for variation in observed expenditures due to so-called S(ubsidy)-type risk factors but not for variation due to other, so-called N(onsubsidy)- type risk factors. Given the availability of a rich subsample of individuals for which normative expenditures, YNORM, can be accurately determined, we make two contributions: (a) any risk equalization scheme applied to the entire population, YREF, should be evaluated through its performance in the subsample, by comparing YREF with YNORM (not by comparing YREF with observed expenditures, Y, in the entire population, as commonly done); (b) conventional risk equalization schemes can be improved by the subsample regression of YNORM, rather than Y, on the risk adjusters that are observable in the entire population. This new method is illustrated by an application to the 2004 Dutch risk equalization model


PS. Aquesta altra referència sobre el mateix tema al JHE no m'ha convençut "Capping risk adjustment?" i aquesta no gaire "Risk adjustment in health insurance and its long-term effectiveness". Ho rellegiré a veure si li sé trobar el què.
Trobareu alguns altres papers a Risk Adjustment Network

Sunday, December 5, 2010

Res de nou que no sapigam

Creating A High-Performance System For Comparative Effectiveness Research

El regulador sanitari ha de convertir-se en una organització que aprèn. Aquest és un missatge (elemental) que recupero de l'article de Health Affairs sobre com organitzar l'avaluació de l'efectivitat comparada de les prestacions. Més enllà d'idees elementals, el que podem observar ara és com el països desenvolupats han establert estratègies amb més o menys èxit per tal d'assenyalar a la ciutadania allò que funciona, aquelles tecnologies que aporten salut i a quin cost. És clar, alhora assenyalen les que no funcionen i aquí és on les estratègies de salvació de les inversions financeres originen el lobby i on cal situar una dosi de responsabilitat i realisme. Mentrestant aquí aprop seguim a les fosques, res de nou que no sapigam.

PS. Bé si que hi ha almenys una cosa que no sabem avui, el motiu pel que han destituït a la directora de l'Agència del Medicament.

Saturday, December 4, 2010

Més despesa seguint interessos electorals o ideològics?

The growth of public health expenditures in OECD countries: Do government
ideology and electoral motives matter?


El comportament oportunístic dels governs amb la despesa sanitària queda reflectit en aquest article al JHE. Quan hi ha eleccions fan créixer la despesa pública, això és el que es mostra el marc de la OCDE 1971-2004. La ideologia es deixa de banda.
El plantejament de l'article:
Health care expenditures (HCE) have steadily risen in OECD countries and have therefore attracted a great deal of attention in the political discourse and in the scientific debate. The cause of this increase in expenditures remains somewhat unclear (for surveys of the literature see Gerdtham and Jönsson, 2000; Okunade et
al., 2004). Three strands of the literature can be distinguished. The first strand identifies a positive correlation between HCE and GDP growth in OECD countries and shows that GDP explains a high percentage of the variation of HCE (e.g., Newhouse, 1977; Parkin et al., 1987; Gerdtham and Jönsson, 1991; Gerdtham et al., 1992; Hitiris and Posnett, 1992, also Leu, 1986; Culyer, 1989). The second strand refines the econometric techniques and tests for panel unit roots, cointegration and structural breaks etc. (e.g., Hansen and King, 1996, 1998; McCoskey and Selden, 1998; Gerdtham and Löthgren 2000; Carrion-i-Silvestre, 2005; Jewell et al., 2003; Narayan, 2006; Herwartz and Theilen, 2003). Introducing the third strand of literature, Gerdtham and Jönsson (2000) encourage testing for “new” explanatory variables. For example, Baumol’s (1967) growth model of ‘unbalanced growth’ implies thatHCEis driven bywageincreases that exceed productivity growth (Hartwig, 2008). The relative price of medical care offers a ready explanation for the rise in HCE in OECD countries (Hartwig, forthcoming). The lion’s share of total HCE is public, implying that political factors could also play an important role in explaining the steady increase in HCE.
La conclusió
In this paper, I empirically evaluate how political forces influence the growth of public HCE. The results suggest that incumbents behaved opportunistically and increased the growth of public health expenditures in election years. Government ideology did not have an influence. These findings indicate (1) the importance of public health in policy debates before elections and (2) the political pressure towards re-organizing public health policy platforms especially in times of demographic change.
This finding is in line with the related empirical literature that ideology did not affect budgetary affairs in the last two decades, but ideology-induced effects can be identified in nonbudgetary affairs. For example, market-oriented governments have deregulated product markets in OECD countries in the 1980–2003 period (Potrafke, 2010), and government ideology has had a strong influence on political alignment with the U.S.: leftwing governments were less sympathetic to US positions (Potrafke, 2009c).
Mirat en detall, no explica què vol dir ideologia i tampoc què vol dir un país. Hi ha estats que tenen tantes eleccions que poden afectar a la despesa que tot plegat opera com factor de confusió. El deixaré al calaix, m'ha interessat el plantejament, però no les dades ni els resultats.

Friday, December 3, 2010

Més impostos o més retallades?

The Electoral Consequences of Large Fiscal Adjustments

Al The Economist trobareu una referència suggerent al treball d'Alessina et al. La qüestió és si cal augmentar impostos o reduir despesa, i què surt més a compte en termes electorals. Doncs bé, ens diuen que retallar despesa. La frase clau:
In only 20% of elections in the countries that slashed spending did the government lose power, compared with a 56% rate of being booted out of office for governments which chose to raise taxes. Voters evidently dislike tax increases much more than they abhor spending cuts.
Aquests dies estic llegint un treball antic d'Alessina sobre "La mida de les nacions", el llibre que s'ha publicat en català. De fet el 2002 va venir a la UPF a fer la conferència inaugural del curs. Havia llegit alguns articles seus i ara el llibre em sembla encara més sòlid. Cal seguir-lo d'aprop, ara és el moment de tenir-lo com a referent.
El resum:
Els autors d’aquest llibre provocador i oportú utilitzen les eines de l’anàlisi econòmica per examinar la formació i els canvis de les fronteres polítiques. Exposen el fet que aquests assumptes sempre han estat el centre de les anàlisis històriques, mentre que els economistes internacionals han estat propensos a considerar la mida d’un país com una cosa exògena i subjecta a la senzilla explicació de la ubicació de les serralades o el recorregut d’un riu. Alesia i Spolaore consideren que les fronteres d’un país han de sotmetre’s a la mateixa anàlisi que qualsevol altra institució artificial. En la mida de les nacions els autors expliquen que la grandària òptima d’un país ve determinada per la compensació del cost-beneficic entre els beneficis de la mida i els costos de la heterogeneïtat. En un país gran els costos per càpita poden ser baixos, però les preferències heterogènies d’un nombre alt de població fan difícil la distribució dels serveis i l’elaboració d’una política. Els països petits ho tenen més fàcil a l’hora de respondre a les preferències dels ciutadans d’una manera democràtica.
PS. Els millors llibres de l'any a The Economist i a FT llibres per a Nadal i el finalistes a llibre de negocis de l'any


Dia de fred i neu a Salem

Thursday, December 2, 2010

Separar el gra de la palla

The Emerging Importance of Patient Amenities in Hospital Care

Són molts els ciutadans que consideren que l'augment dels preus al consum no queda reflectit amb els índex que publiquen els instituts d'estadística. La mesura té necessàriament imperfeccions i tracten de fer el millor que saben en cada moment. Ara bé, el sector salut realment és un cas apart. Les dades que es publiquen no reflecteixen necessàriament el que succeeix en la vessant dels preus i despesa sanitària privada. El motiu és que més enllà de la mesura del cost de la prestació, en realitat hi ha canvis substancials en el contingut de la mateixa prestació. Un canvis que representen una major qualitat o una adopció de la darrera tecnologia. Aquest fet és molt complex de mesurar al sector salut i també en d'altres, per descomptat. Els economistes han proposat l'aplicació de metodologies de preus hedònics per a resoldre el problema però això només és motiu de recerca ocasional. Al NEJM d'aquesta setmana ens parlen de que els hospitals han introduit moltes mesures de confort que representen millores de qualitat percebuda però que als efectes dels indexs de preus el contingut de la prestació segueix sent el mateix, no s'ha actualitzat. Per tant els índexs de preus sanitaris  serien inferiors si tinguessin en compte el canvi tecnològic o en la qualitat.
Certament la qüestió té importància més enllà del sector privat. Si tenim en compte que el 72% és finançament públic, convindria mostrar millor què dediquem a augments de cost pels mateixos inputs i les mateixes prestacions, d'allò que gastem per prestacions noves i millorar la qualitat.

Wednesday, December 1, 2010

Ara toca Buchanan

Avui cal  reivindicar Buchanan novament. Alguns polítics sovint pensen que és possible gastar sense tenir impostos, o tenir impostos sense que l'economia rutlli. Doncs bé,  el premi Nobel Buchanan ja fa molts anys que en va parlar d'això i d'introduir límits constitucionals al dèficit públic. Si voleu llegir un article que tinc guardat mireu aquí però els materials seus són molts. Podeu llegir-lo en català al llibre "Ètica i progrés econòmic". La segona part del llibre es una conferència que va fer a Barcelona sobre a la proposta de la limitació constitucional del dèficit.
L'essència del que proposa es pot prendre en aquest paràgraf:
"A constitutional amendment could take the following form. In its final budget resolution, Congress should restrict estimated spending to the limits imposed by estimated tax revenues. This requirement should be waived only upon approval separately by three-fourths of the House of Representatives and the Senate. This exception would allow for debt financing of federal outlay in situations that are indeed extraordinary (major wars, natural disasters), an exception recognized by classical public finance."
Segons això el pressupost de salut de Catalunya del 2010 no hauria estat acceptat, perquè es va aprovar sense la globalitat d'ngressos  garantits i amb un 8% de despesa menys que l'any anterior sense explicitar les mesures per fer-lo efectiu.
Però avui jo voldria reivindicar Buchanan introduint una esmena addicional. Un govern que plega no pot condicionar el govern posterior ni financerament ni organitzativament. Financerament s'han emès 3000 m de € al 7,75% d'interès efectiu. Organitzativament, la setmana passada es va decidir l'organigrama del CatSalut i es publica al DOGC sense escrúpols. Mentre que la càrrega financera serà una llosa que s'haurà de traginar, esdevé un despropòsit la publicació d'un organigrama el dia que te'n vas, però aquest afortunadament es podrà corregir. I la pregunta seria, amb 7 anys no hi ha hagut temps de fer-ho?.
Per si no n'hi ha prou resulta que al mateix darrer consell executiu es va aprovar el Pla d'Innovació d'Atenció Primària i Salut Comunitària entre d'altres plans. Tenint en compte que era una prioritat del govern, aprovar-lo el darrer dia abans de marxar és un registre excepcional.
Allunyem-nos per un moment de les incerteses i foteses quotidianes, tot recordant unes paraules de Buchanan a la conferència que va fer pel premi Nobel:
"The deficit financing regimes in modern Western democratic polities offer the most dramatic example. It is almost impossible to construct a contractual calculus in which representatives of separate generations would agree to allow majorities in a single generation to finance currently-enjoyed public consumption through the issue of public debt that insures the imposition of utility losses or later generations of taxpayers. The same conclusion applies to the implicit debt obligations that are reflected in many of the intergenerational transfer programs characteristic of the modern welfare state."
Malgrat es pensa massa sovint en el "aquí i ara", les implicacions generacionals del que està passant són majúscules i alhora en som responsables, però els que governen el país més.