L'economia al segle XX (3)

Keynes vs. Hayek

Llibre resumit amb IA. 

El llibre "Keynes vs. Hayek" de Nicholas Wapshott explora el major debat de la història de l'economia, centrat en les profundes diferències entre John Maynard Keynes i Friedrich Hayek, que han continuat marcant la divisió entre les idees liberals i conservadores fins avui. El desacord principal radicava en el paper del govern en l'economia i l'amenaça que suposava la intervenció del mercat a les llibertats individuals.

Inicis i Ascens de Keynes

Keynes va néixer en una família d'acadèmics de Cambridge. Després d'estudiar matemàtiques a Eton i al King's College, va ser apadrinat per Alfred Marshall, el qual el va animar a dedicar-se a l'economia. La seva reputació internacional es va disparar amb la publicació de "Las consecuencias económicas de la paz" (1919), una crítica devastadora al Tractat de Versalles. Keynes va creure que les dures reparacions imposades a Alemanya pels líders aliats, moguts per la venjança, prepararien el terreny per a la Segona Guerra Mundial en provocar pobresa extrema i extremisme polític. Aquesta obra el va convertir en un "heroi" a l'Europa Central, especialment a Àustria i Alemanya.

Keynes, malgrat les seves tendències pacifistes, va servir al Tresor britànic durant la Primera Guerra Mundial, creient que la seva implicació portaria a una política més benigna. La seva renúncia a la Conferència de Pau de París va ser motivada per la "misèria" que sentia davant la "boigueria" de les demandes aliades. Ja en aquesta època, Keynes veia la seva feina com un mitjà per a millorar la vida dels altres.

A mitjans dels anys 20, Keynes va començar a advocar per una intervenció governamental activa. Va argumentar que una "societat individualista deixada al seu lliure albir no funciona bé o ni tan sols tolerable". Va proposar que el banc central controlés l'economia reduint els tipus d'interès i emetent bons. Va ser un ferm defensor de la despesa pública en obres públiques per crear ocupació, fins i tot si els projectes eren "mals o desmesurats", ja que almenys deixarien "algunes cases". La seva famosa frase "Endavant l'Estat. Abandono el laissez-faire" (1924) va marcar un canvi radical en el seu pensament. Va criticar la idea que l'interès personal sempre coincideix amb l'interès públic i va descartar les teories que sostenien que l'economia funcionava millor per si sola. Va insistir que el capitalisme, "ben gestionat, pot ser més eficient".

La seva obra "A Treatise on Money" (1930) va ser un projecte "èpic" que va trigar sis anys a escriure, però va resultar en una obra "complexa i no gaire convincent" a causa dels seus pensaments en evolució. En aquest llibre, va proposar un "Banc Central supranacional" i va suggerir que les monedes s'alineessin amb una cistella de seixanta productes comercialitzats internacionalment, no només amb l'or, a la vegada que defensava la inversió pública en cas de desocupació severa.

Inicis i Idees de Hayek

Hayek, un jove economista vienès, va mostrar un profund respecte per Keynes des del principi, guardant la seva resposta a una sol·licitud de llibre com un "record personal i trofeu professional". A diferència de Keynes, Hayek va ser un estudiant irregular i va servir a la Primera Guerra Mundial al front italià, on va sobreviure a diverses situacions perilloses. Durant la guerra, va descobrir la seva passió per l'economia a través de la lectura.

Hayek va ser fortament influenciat per la Escola Austríaca d'Economia, el seu mentor Ludwig von Mises. Mises va qüestionar les idees socialdemòcrates de Hayek, argumentant que el col·lectivisme era un "déu fals" i que la planificació centralitzada ignorava el mecanisme de preus, essencial per a una economia eficient, i limitava les llibertats individuals. Hayek es va centrar en l'estudi del cicle empresarial, creient que les fluctuacions econòmiques es devien a la interferència dels bancs centrals amb el "tipus d'interès natural". Va argumentar que la injecció de diners barats allargava el "període de producció" de forma anormal, conduint a desequilibris.

El Duel Intel·lectual

La rivalitat entre Keynes i Hayek es va intensificar a finals dels anys 20 i principis dels 30. Hayek va intentar refutar les idees de Keynes amb el seu assaig "La paradoja del ahorro" (1929), que desafiava la relació directa entre l'estalvi i la demanda. La seva primera conferència a Cambridge (1931) va ser mal rebuda a causa del seu fort accent, els seus diagrames complexos i la incomprensió de l'audiència envers els conceptes de l'Escola Austríaca. La famosa pregunta de Richard Kahn a Hayek –"Creu que si demà em comprés un abric nou, augmentaria la desocupació?"– i la seva resposta afirmativa ("Sí... però requeriria un argument matemàtic molt llarg") va il·lustrar la complexitat de les seves teories per a l'època.

Tot i la mala acollida a Cambridge, les conferències de Hayek a la London School of Economics (LSE) van ser ben rebudes, en part gràcies a Lionel Robbins, que volia que Hayek s'enfrontés a Keynes. Hayek va criticar els mètodes quantitatius en economia, insistint que les decisions individuals eren la clau per entendre l'activitat econòmica.

Posteriorment, Hayek va ser encarregat per Robbins de revisar el "Treatise on Money" de Keynes. La seva ressenya, publicada a Economica (agost de 1931), va ser educada però demolidora, qualificant l'obra de Keynes d'"inacabada" i "expressió d'una fase transitòria". Va acusar Keynes d'interpretar erròniament les idees de l'Escola Austríaca i de proposar polítiques intervencionistes. Keynes va respondre amb "udols de ràbia", sentint-se ofès per la "manca de bona voluntat" de Hayek i la seva incapacitat per entendre els seus arguments. La correspondència entre ambdós es va tornar "tècnica, obtusa, difícil de seguir i airada", mostrant una clara distinció entre l'enfocament microeconòmic de Hayek i el macroeconòmic emergent de Keynes.

La intervenció de Piero Sraffa, un protegit de Keynes, va ser crucial. La seva ressenya de "Precios y producción" de Hayek (1932) va ser particularment "brutal". Sraffa va acusar Hayek de contradiccions i el va titllar d'"admirador i defensor involuntari" de Keynes.

La "Teoría General" i el Silenci de Hayek

La publicació de "La teoría general de la ocupación, el interés y el dinero" el 4 de febrer de 1936 va marcar l'inici de la "revolució keynesiana". Aquesta obra, dirigida als economistes, tenia com a objectiu refutar la llei de Say (que l'oferta crea la seva pròpia demanda) i va introduir el concepte de "preferència per la liquiditat" per explicar per què l'estalvi no es transformava automàticament en inversió. Keynes va insistir en la importància de la "demanda agregada" i el "multiplicador", argumentant que la inversió pública podria amortitzar-se ràpidament i reduir dràsticament l'atur. També va suggerir que les retallades fiscals podrien estimular l'economia ("finançament amb dèficit").

Malgrat que Keynes va enviar a Hayek còpies anticipades de la "Teoría General" per tal que la critiqués, Hayek es va mantenir en silenci. Aquesta va ser una oportunitat que Hayek va lamentar haver perdut durant la resta de la seva vida. En el moment de la publicació, Hayek estava treballant en la seva pròpia obra magna, "La teoría pura del capital", que esperava que refutés el keynesianisme. No obstant això, el seu llibre va ser complex, poc accessible i "il·legible" segons Milton Friedman. Hayek només va fer referències "subtils" i "amb el mínim entusiasme" a les idees de Keynes a "La teoría pura del capital", acusant-lo de "miopia" i de concentrar-se en els efectes a curt termini.

Mentrestant, les idees de Keynes van guanyar una acceptació massiva. Nos Estats Units, el president Franklin D. Roosevelt va adoptar polítiques inspirades en Keynes, com el "New Deal", que incloïen programes d'obres públiques a gran escala per combatre la Gran Depressió. Keynes va aconsellar Roosevelt directament, encoratjant la despesa pública. Encara que Roosevelt va admetre no entendre'l completament, les idees de Keynes van penetrar profundament a l'administració i les universitats americanes. El llibre "Economics" de Paul Samuelson (1948) es va convertir en la "bíblia" del keynesianisme, assegurant la seva difusió global i convertint-lo en la nova ortodòxia en el món no comunista.

"Camino de Servidumbre" i el Llegat

Després del silenci respecte a la "Teoría General", Hayek va girar la seva atenció cap a la filosofia política. La seva obra "Camino de servidumbre" (1944) es va convertir en la seva "obra mestra pessimista". En ella, va argumentar que la planificació econòmica centralitzada, tant socialista com feixista, inevitablement condueix al totalitarisme i a la pèrdua de les llibertats individuals, ja que cap planificador pot conèixer els desitjos de tots els individus.

Tot i que "Camino de servidumbre" amb prou feines esmentava Keynes, era una resposta tardana i indirecta als seus arguments sobre la intervenció estatal. Hayek va reconèixer que la lluita contra la desocupació massiva era un "problema summament important", però va rebutjar la intervenció governamental com a solució. El llibre es va convertir en un bestseller als Estats Units, tot i les crítiques de figures com George Orwell, que va reconèixer el perill del col·lectivisme però va argumentar que el capitalisme lliure també podia conduir a la tirania i al monopoli. L'aprovació de Churchill al llibre, però, va ser contraproduent en la campanya electoral britànica de 1945.

Hayek va fundar la Mont-Pèlerin Society (1947) per reunir pensadors afins i revifar les idees liberals. La seva obra posterior, "Los fundamentos de la libertad" (1960), va aprofundir en el concepte de l'Estat de dret com a salvaguarda de les llibertats, i va aclarir la seva posició com a "liberal" i no "conservador". No obstant això, aquest llibre no va tenir l'èxit de "Camino de servidumbre" i va ser criticat per ser massa dens i per les seves contradiccions.

El llegat de Keynes va continuar creixent durant la postguerra, amb el concepte de plena ocupació convertint-se en un objectiu de governs i organitzacions internacionals. La "macroeconomia," una branca de l'economia involuntàriament fundada per Keynes, es va convertir en una eina oficial dels governs. Les seves idees van influir en presidents dels EUA com Kennedy i Johnson, amb l'objectiu de reduir la desocupació i estimular el creixement mitjançant la despesa pública i les retallades fiscals. Paradoxalment, fins i tot un president republicà com Richard Nixon va adoptar polítiques "keynesianes fins a l'extrem".

Malgrat la seva influència, Hayek va ser àmpliament "rebutjat, particularment a Europa". No obstant això, la seva figura va ser reivindicada posteriorment. La crisi financera de 2007-2008 va veure un "retorn keynesià", però les idees de Hayek i Friedman van ressorgir amb força en la política de figures com Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als Estats Units, que van advocar per la reducció del govern, la desregulació, i la lluita contra la inflació mitjançant controls monetaris. Aquestes polítiques van ser un intent de revertir l'excessiva influència de l'Estat en l'economia, reflectint la divisió ideològica que Keynes i Hayek van iniciar fa gairebé un segle.

L'economia al segle XX (2)

Camino a la utopía, Una historia económica del siglo XX 

Llibre resumit amb IA.

El llibre de J. Bradford DeLong, "Camino a la utopía, Una historia económica del siglo XX".  ofereix una extensa narrativa sobre la història econòmica del "llarg segle XX", un període que l'autor defineix entre el 1870 i el 2010.

A continuació, es detalla el llibre:

1. La Gran Narrativa i la Tesi Central J. Bradford DeLong presenta el seu llibre com una "gran narrativa" que se centra en la història econòmica del segle XX. La seva tesi principal és que aquest període va ser el primer en la història de la humanitat on l'economia va ser el "fil conductor" més important, ja que va ser el segle en què es va aconseguir superar la pobresa extrema generalitzada que havia persistit durant mil·lennis. Malgrat l'explosió de riquesa material i el creixement econòmic sense precedents, DeLong argumenta que aquest progrés no va ser suficient per assolir la igualtat i la felicitat universals, ni tampoc va conduir a cap "utopia" anhelada. La història traumàtica del segle passat, segons DeLong, subratlla la necessitat de regular els mercats i una gestió governamental competent per construir un món veritablement humà.

2. El "Llarg Segle XX": Inicis i Finals (1870-2010)

• Inici (al voltant de 1870): DeLong marca el començament del "llarg segle XX" amb el triple sorgiment de la globalització, el laboratori d'investigació industrial i la corporació moderna. Aquests factors van iniciar canvis que van començar a allunyar el món de la pobresa extrema que havia patit des del descobriment de l'agricultura. Abans de 1870, la tecnologia no podia guanyar la cursa contra la fertilitat humana, cosa que resultava en escassetat de recursos i una innovació lenta, deixant la majoria de les persones en una situació de fam i inseguretat constant. John Stuart Mill, cap al 1870, encara veia el món com un lloc pobre i miserable, on la tecnologia només permetia que una major part de la població visqués en circumstàncies penoses, excepte per als més rics.
• Final (2010): El "llarg segle XX" va concloure el 2010, quan les principals economies del Nord Atlàntic es van desestabilitzar per la Gran Recessió (iniciada el 2008), que no va anar seguida d'un creixement econòmic comparable al d'abans.

3. Les Lliçons Econòmiques i els Debats Fonamentals El llibre se centra en les lliçons econòmiques no apreses o passades per alt en la història del període 1870-2010.

• Les Limitacions del Mercat: DeLong destaca que l'economia de mercat, per si sola, no garanteix la satisfacció de les necessitats de tots, especialment dels desfavorits, ja que el seu objectiu principal és maximitzar la rendibilitat dels propietaris de béns. El mercat no és perfecte i no assegura suficient innovació, qualitat ambiental ni ocupació estable i generalitzada. La idea que "el mercat dóna, el mercat treu, beneït sigui el mercat" mai va ser un principi social o polític econòmic estable; més aviat, "el mercat va ser fet per a l'home, no l'home per al mercat".
• Hayek vs. Polanyi: Dues Mirades Oposades:
  • Friedrich August von Hayek: Representa la visió que "el mercat dóna, el mercat treu; beneït sigui el mercat". Creia que el capitalisme de mercat era l'únic sistema eficient i productiu, i que la interferència en els seus processos portava a la "servitud". Segons Hayek, el mercat, basat en la propietat, el contracte i l'intercanvi, resol els problemes d'informació i incentius recompensant els usos més valuosos dels recursos. La seva perspectiva era convenient per als rics i poderosos. No obstant això, DeLong assenyala que les seves teories tenien mancances en la macrocoordinació i la distribució.
  • Karl Polanyi: Sostenia que "el mercat va ser fet per a l'home, no l'home per al mercat". Polanyi argumentava que les persones no només tenen drets de propietat, sinó també drets econòmics fonamentals que una economia de mercat pura no respecta. Aquests inclouen el dret a viure en una comunitat estable (respecte pel medi natural i artificial), el dret a una renda suficient i adequada (independentment de la lògica de mercat), i el dret a la seguretat financera (evitar decisions opaques que eliminin recursos i ocupació). De no validar-se aquestes aspiracions, la societat reaccionaria amb força.
• El Paper de Keynes: DeLong veu John Maynard Keynes com un possible reconciliador de les postures de Hayek i Polanyi. Keynes va argumentar que una "socialització relativament integral de la inversió" era l'únic mitjà per assegurar una aproximació a la plena ocupació i que la intervenció governamental, lluny de ser una usurpació, era una "condició per al bon funcionament de la iniciativa individual". El seu pensament va ser crucial per a la consolidació de l'economia mixta post-Segona Guerra Mundial.

4. Esdeveniments Històrics Clau i Desenvolupaments (1870-2010)

• Globalització (Primera Onada):

  • Desenvolupaments clau: Millores en el transport (vaixells com l'RMS Oceanic que van abaratir els viatges transoceànics) i les comunicacions (telègraf, que va transformar el flux d'informació i les decisions financeres).
  • Impacte: La producció es va deslligar geogràficament del lloc de consum (primera desagregació). Malgrat l'avanç, la globalització no va "aplanar el món" completament.

• Acceleració del Creixement Impulsat per la Tecnologia:

  • Derrota del Malthusianisme: Després de 1870, la innovació tecnològica i la racionalització del descobriment científic van permetre superar les limitacions de recursos, un "diable" al qual feia referència Malthus.
  • Innovacions Clau: La creació d'acer amb processos com Bessemer-Mushet va reduir-ne dràsticament el preu i va disparar-ne la producció mundial. La Revolució Industrial va ser impulsada per la màquina de vapor, la metal·lúrgia i el transport.
  • Tecnologies de Propòsit General (GPT): DeLong destaca l'energia de vapor i les màquines com les primeres GPT. A partir de 1870, les telecomunicacions, la ciència dels materials, la química orgànica, els motors de combustió interna, la cadena de muntatge i l'electricitat van marcar una "gran onada d'avanç tecnològic". Des de la dècada de 1950, i especialment la de 1990, la microelectrònica i la infotecnologia (amb la Llei de Moore i l'escalat de Dennard) van transformar el món, facilitant la "hiperglobalització" i una "segona desagregació" on la fabricació es va desplaçar a països amb costos laborals més baixos.

• Desigualtat i Condicions Socials abans de la Primera Guerra Mundial:

  • Malgrat l'explosió de riquesa, la societat del Nord Global seguia sent profundament desigual. Es descriuen les dures condicions de vida i treball de les classes treballadores dels EUA a principis del segle XX, amb poca aigua corrent, tasques domèstiques manuals i alta mortalitat en fàbriques com les d'acer.

• Democratització del Nord Global:

  • Extensió del Sufragi: Tot i que inicialment el dret a vot estava lligat a la riquesa, es va produir una progressiva extensió del sufragi (limitat per sexe, edat, raça) entre 1776 i 1965. La pressió social i el temor a la revolució van empènyer a la reforma.
  • Lluita per la Igualtat: Als EUA, la lluita pels drets civils de la població negra va ser llarga i heroica, amb fets tràgics com la massacre de Colfax (1873) i l'aprovació de la Llei de Drets Electorals el 1965. Figures com W. E. B. Du Bois van defensar una igualtat radical enfront de la postura més gradualista de Booker T. Washington.

• Imperis Globals (1500-S.XX tardà):

  • Imperi Britànic i EUA: El lideratge imperial va passar del Regne Unit (amb el seu poder formal i informal) als EUA (amb un imperi predominantment informal) cap al 1945.
  • Casos d'Estudi:
    • Índia: Marx va profetitzar que la dominació britànica seria una maledicció a curt termini, però una benedicció a llarg termini per assentar les bases materials de la societat occidental.
    • Egipte: Mehmet Alí va intentar modernitzar l'economia, però Egipte va acabar en fallida i sota el control britànic, esdevenint una "marioneta de banquers francesos i procònsols britànics".
    • Xina: La Xina imperial, amb la dinastia Qing, era pobra i desorganitzada. La burocràcia impedia la modernització, i episodis com el de la mina de Kaiping (amb la implicació de Herbert Hoover) van mostrar com la riquesa acabava en mans estrangeres.
    • Japó: Una excepció notable, que va aconseguir industrialitzar-se i prosperar tractant amb els imperialistes, i fins i tot unir-se a ells. La Restauració Meiji (1868) va veure l'adopció ràpida de models organitzatius i tecnològics occidentals, amb un fort paper governamental i una elevada taxa d'alfabetització.
  • Conclusió sobre l'Imperialisme: En general, l'imperi va fer més per retardar que per avançar el desenvolupament econòmic del Sud Global, ja que el seu objectiu era l'imperi, no el desenvolupament.

• Primera Guerra Mundial (1914-1918):

  • La "Gran Il·lusió": Norman Angell va argumentar que la guerra i la conquesta territorial eren una il·lusió com a mitjà de progrés.
  • Nacionalisme i Caiguda dels Ideals: La guerra va demostrar la primacia del nacionalisme sobre la solidaritat de classe, fins i tot en partits com el SPD alemany. Els líders europeus, immersos en una mentalitat militarista i nacionalista, van optar per la guerra com a "oportunitat per a l'afirmació nacional".
  • Conseqüències: La guerra va suposar un desastre amb milions de morts i ferits. Va obligar els governs a intervenir l'economia amb racionament i control. Científics com Fritz Haber (Nobel per la síntesi de nitrogen, però també pare de les armes químiques) i administradors com Walther Rathenau van ser crucials per a l'esforç de guerra alemany.

• Els Feliços Anys Vint (Los locos años veinte):

  • Retorn a la "Normalitat": Després de la guerra, hi va haver un sentit optimista de retorn al "liberalisme clàssic", amb la promesa de millors condicions de vida.
  • Creixement dels EUA: Els EUA van emergir com la nació més rica, amb l'expansió del "sistema americà de manufactures" (intercanviabilitat de peces) i la producció en massa (model Ford, amb el "salari de 5 dòlars al dia" que va reduir la rotació de personal). Això va convertir Ford en un símbol de progrés econòmic.
  • Especulació Financera: Els anys 20 van veure una creença en una "nova era" econòmica, que va portar a l'augment dels preus dels actius financers i a una especulació insostenible.

• La Gran Depressió (1929-1933):

  • Causes i Mecanismes: DeLong explica que la depressió no va ser només una "sobreproducció" (com Say preveia), sinó una congelació de l'economia per manca de confiança i de demanda, on tothom intentava vendre per pagar deutes antics.
  • Polítiques Fallides: La "solució" dels liquidacionistes (com el secretari del Tresor Mellon) era deixar que el mercat s'autocorregís mitjançant la liquidació de mà d'obra, accions i béns. El retorn al patró or (com va fer el Regne Unit el 1925, amb Winston Churchill al capdavant) va agreujar la crisi en provocar deflació i desocupació. La falta de coordinació internacional va ser un factor clau.
  • Resposta i Canvi de Paradigma: L'impacte de la depressió va canviar la percepció pública de la desocupació, que ja no es veia com una culpa individual. Franklin D. Roosevelt, amb el seu New Deal, va trencar amb les tradicions polítiques i va introduir una xarxa de seguretat social (Llei de Seguretat Social de 1935) i va enfortir els sindicats (Llei Wagner de 1935), convertint els EUA en una "modesta rèplica de la socialdemocràcia a l'estil europeu". El president Eisenhower, republicà, posteriorment va afirmar que el laissez-faire era un ideal mort i que el govern federal no podia eludir les seves responsabilitats socials.

• Socialisme Real (Lenin i Stalin):

  • Fundament Ideològic: Basat en la idea de Marx que el capitalisme portava a la misèria i la seva inevitable caiguda.
  • Implementació: Lenin va intentar organitzar l'economia com un exèrcit, amb un control centralitzat i nacionalització de la indústria, inspirat en el "comunisme de guerra" alemany de la Primera Guerra Mundial.
  • Problemes i Conseqüències: Malgrat els èxits inicials en mobilització de recursos (com la producció de tancs T-34C en la Segona Guerra Mundial), el sistema era ineficient i malgastador. La manca de propietat privada i mercat va portar a problemes de coordinació (ús del blat i tolkachi). L'ascens de Stalin va portar a purgues massives, execucions i camps de concentració (gulags), amb milions de morts per fam i repressió. L'economia soviètica va acabar depenent dels preus del petroli i va fallar a l'hora d'alimentar la seva població sense endeutar-se amb Occident.

• Feixisme (Mussolini i Hitler):

  • Naturalesa i Ideologia: El feixisme es va presentar com una reconfiguració de l'economia basada en la "unitat del poble" al voltant d'un projecte nacional, rebutjant la lluita de classes. DeLong destaca que el feixisme, com el socialisme real, va ser una ideologia que va justificar l'assassinat massiu.
  • Mussolini: Va evolucionar d'editor socialista a líder feixista, abandonant la solidaritat obrera internacional en favor del nacionalisme davant l'esclat de la Primera Guerra Mundial. La seva doctrina es basava en la mobilització de masses a través d'apel·lacions a la nació ètnica, el menyspreu per la raó i la voluntat, i l'afirmació violenta.
  • Crítiques Feixistes a l'Ordre Semiliberal: Els feixistes denunciaven:
    1. Fracàs macroeconòmic: Incapacitat del capitalisme semiliberal per garantir plena ocupació i creixement ràpid.
    2. Fracàs distributiu: Generació de molta desigualtat o, en alguns casos, una "igualtat excessiva" que "proletaritzava" les nacions.
    3. Fracàs moral: El mercat reduïa les relacions humanes a transaccions monetàries, deshumanitzant la vida.
    4. Incapacitat per protegir drets Polanyians: El mercat no assegurava l'ocupació estable ni un nivell de vida digne.
    5. Fracàs polític: Els parlaments es veien com incompetents i corruptes, exigint un líder fort que manés en comptes de representar.
  • Ascens de Hitler: Va implementar polítiques de desocupació ràpida amb programes d'obres públiques i despesa militar, centrant-se en l'eficàcia política i la capacitat militar. La seva ideologia nazi incloïa l'antisemitisme, la supremacia de la raça ària i la necessitat de "espai vital" (Lebensraum) a través de la conquesta i l'extermini. Intel·lectuals com Leo Strauss i Ludwig von Mises, sorprenentment, van expressar certes simpaties pel feixisme en determinats moments, veient-lo com una solució d'emergència contra el socialisme.
  • Totalitarisme: DeLong argumenta que hi ha moltes similituds entre el feixisme i el socialisme real, i que el temps dedicat a analitzar les seves diferències podria ser "temps perdut", ja que ambdues van portar a distòpies a gran escala.

• Segona Guerra Mundial (1939-1945):

  • Aparcament Fallit: Les polítiques d'aparició del Regne Unit i França (basades en el desig d'evitar una nova guerra) van permetre a Hitler rearmar-se i expandir-se (ocupació de Renània, Txecoslovàquia, Polònia).
  • Superioritat Alemanya Inicial: Alemanya va demostrar una superioritat tàctica i operativa sorprenent, com es va veure en la ràpida caiguda de França el 1940.

• La Guerra Freda i la Reconstrucció (Post-1945):

  • Hegemonia dels EUA: Els EUA van assumir el paper de potència hegemònica, a diferència del període posterior a la Primera Guerra Mundial. El Pla Marshall va ser fonamental per a la recuperació d'Europa Occidental, proporcionant ajuda financera condicionada a polítiques d'estabilització i liberalització.
  • Institucions Globals: Es van crear el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) a Bretton Woods (1944) per donar suport a la globalització, tot i que l'Organització Internacional de Comerç (ITO) no va arribar a materialitzar-se completament.
  • Socialdemocràcia i Economia Mixta: A Europa Occidental es va consolidar un model socialdemòcrata d'economia mixta, amb llibertat de preus i mercats, però amb un gran estat de benestar que garantia la seguretat social i serveis públics. Als EUA, el New Deal es va consolidar, amb programes com la Seguretat Social percebuts com "assegurances" més que com a eines de redistribució radical. El creixement va ser sostingut i els salaris van augmentar, impulsant una classe mitjana forta.
  • Competència de Sistemes: La Guerra Freda va ser una competència entre dos sistemes que afirmaven ser superiors. Nikita Khrusxov confiava en la victòria del socialisme per les deficiències del mercat i la capacitat de la planificació central. No obstant això, cap al 1990, es va fer inequívoc que el model occidental era "menys distòpic".

• Desenvolupament al Sud Global:

  • Reptes: Les economies del Sud Global van enfrontar dificultats com baixes taxes d'estalvi, alt cost d'inversió, preus més alts, i "governs extractius" que prioritzaven el control del poder sobre el creixement a llarg termini. L'exemple de Nigèria (assassinat del primer ministre Balewa i guerres civils) il·lustra la inestabilitat.
  • Excepció de l'Àsia Oriental: Països com el Japó, i posteriorment Corea del Sud i Taiwan, van experimentar un creixement impressionant gràcies a governs forts i eficients, proteccionisme intel·ligent, altes taxes d'estalvi i un fort enfocament en l'exportació de béns manufacturats. La "corba del front" il·lustra que la major riquesa es generava en la producció en massa i el "saber fer" industrial, no en les matèries primeres ni en la distribució.

• La Inclusió:

  • Avanç Llarg Termini: El segle XX va veure un progrés significatiu cap a la inclusió (racial i de gènere), especialment als EUA, on la "bretxa entre les seves aspiracions i la seva realitat va generar grans tensions" que van impulsar el canvi.
  • Drets de les Dones: La reducció del nombre d'embarassos i la disminució de la mortalitat materna, juntament amb canvis en la discriminació laboral (tot i les persistències).
  • Crítiques conservadores: Alguns autors (com Charles Murray o George Stigler) van culpar les polítiques d'ajudes socials o les suposades "inferioritats" de certs grups (afroamericans, dones) de les desigualtats, argumentant que el govern interferia amb la lògica del mercat.

• El Gir Neoliberal (a partir de la dècada de 1970):

  • Context: La inflació de la dècada de 1970 i el temor als "aprofitats" del sistema de benestar van portar a una caiguda de la socialdemocràcia.
  • Polítiques: Les idees de Hayek i Milton Friedman (que culpava els bancs centrals de la Gran Depressió) van guanyar força. Les administracions de Reagan i Thatcher van impulsar retallades d'impostos, despesa militar i desregulació financera, amb la promesa de creixement econòmic accelerat.
  • Resultats i Crítiques: Malgrat les promeses (com les de Friedman sobre la igualtat distributiva), el neoliberalisme va augmentar la desigualtat d'ingressos i riquesa. La desregulació financera es va promoure com a via per a la innovació, mentre es reduïa la inversió pública i es qüestionaven els programes d'assistència social.

• Reglobalització, Tecnologies de la Informació i Hiperglobalització (Post-1990):

  • Creixement del Sud Global: Després de 1990, el Sud Global va començar a créixer més ràpidament que el Nord Global en termes absoluts.
  • Impacte Tecnològic: La revolució en el transport de mercaderies (la conteneïrització) i, posteriorment, la revolució de les tecnologies de la informació (internet, fibra òptica, microelectrònica) van permetre la "segona desagregació" de la producció. Això va transferir la fabricació a països del Sud Global (com Corea del Sud, parts de la Xina, Polònia, Mèxic).
  • Conseqüències en el Nord Global: Aquesta desagregació va portar a la desindustrialització de regions del Nord Global, augmentant la desigualtat d'ingressos i el descontentament, especialment entre treballadors amb menys educació.

• Gran Recessió i Recuperació Anèmica (2007-2010):

  • Final del "Llarg Segle XX": La recessió va marcar la fi d'aquest període.
  • Fallada del Sistema Financer: Va ser una "depressió minskista", una crisi de confiança en els actius segurs causada per una excessiva aposta en els preus de l'habitatge i una "enginyeria financera" complexa (com la titulització de les hipoteques).
  • Respostes Fallides: La decisió de permetre la fallida de Lehman Brothers va desencadenar el pànic. DeLong critica la manca d'aplicació del "manual Bagehot-Minsky" per combatre la crisi. Les polítiques d'austeritat i la manca d'acció coordinada van perpetuar la recuperació anèmica.
  • Arrogància Neoliberal: DeLong conclou que l'arrogància neoliberal va portar a una "nèmesi" econòmica. Molts economistes van defensar que la recessió era "inevitable, necessària i fins i tot recomanable" per reajustar l'economia, malgrat l'evidència contrària.
  • Fracàs Polític: Després de 2010, els EUA van escollir Donald Trump i Europa Occidental no va fer-ho molt millor, posant fi a la possibilitat de revitalitzar els seus sistemes.

5. DeLong tanca el llibre reflexionant sobre el fet que, malgrat haver superat la pobresa malthusiana i haver generat una riquesa material extraordinària, la humanitat no ha arribat a la utopia. La història del "llarg segle XX" ens ensenya que la riquesa material, tot i ser un requisit previ, no és una condició suficient per a la utopia. La "millora econòmica" és important, però els governs han de "gestionar de forma competent, i a vegades contundent", allò que els ciutadans demanden, anant més enllà dels drets de propietat i garantint els drets "polanyians". El llibre suggereix que, a partir de 2010, una "nova història" ha començat, sense que es conegui encara la gran narrativa que l'expliqui.

L'economia al segle XX

El precio de la paz: Dinero, democracia y la vida de John Maynard Keynes 

Llibre fonamental per comprendre la història econòmica del segle XX. I com tot es va capgirar i ara en rebem les conseqüències. Cal llegir-lo o escoltar-lo sencer. Jo ho he fet amb la versió audiollibre.

Resumit amb IA.

"El precio de la paz: Dinero, democracia y la vida de John Maynard Keynes" de Zachary D. Carter és una biografia exhaustiva que detalla la vida de John Maynard Keynes i explora com les seves idees econòmiques i polítiques es van formar en el context dels esdeveniments mundials del segle XX [Pròleg, 2]. El llibre destaca les implicacions del pensament de Keynes per als debats actuals sobre la desigualtat i les polítiques de poder global [Introducció, 2].

A continuació, es resumeix detalladament el contingut del llibre, seguint la cronologia de la vida i obra de Keynes:

1. Inicis i entrada a la vida pública (abans i durant la Primera Guerra Mundial)

• Keynes, un jove acadèmic de Cambridge amb formació en matemàtiques, no en economia, va començar la seva carrera a l'Oficina de l'Índia del Govern britànic. Aquesta experiència, encara que modesta, el va familiaritzar amb l'anàlisi de sistemes econòmics i va culminar amb el seu primer llibre tècnic, "Indian Currency and Finance" (1913).
• Era un membre destacat del Grup de Bloomsbury, un cercle d'artistes i intel·lectuals coneguts pels seus debats sobre estètica, les seves relacions obertes i la seva crítica a la mojigateria victoriana. No obstant això, el grup sovint evitava les qüestions de poder, violència o imperialisme, una ingenuïtat que la Primera Guerra Mundial va posar de manifest.
• El 1914, amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, Keynes, de 31 anys, va ser reclutat pel Tresor britànic per ajudar a combatre el pànic financer. Aquesta posició, que per a ell era la realització d'un somni, li va atorgar un poder i una influència considerables en les finances de guerra.
• Va observar la creixent dependència financera del Regne Unit respecte als Estats Units, anticipant un reordenament internacional de poder. Tot i ser pacifista, va treballar en la gestió de les finances de guerra, veient-ho com una manera d'evitar que Gran Bretanya perdés el conflicte. També va utilitzar la seva influència per ajudar els seus amics de Bloomsbury a evitar el front, incloent-hi la sol·licitud de l'estatus d'objector de consciència per a si mateix.

2. La Conferència de Pau de París i "Les conseqüències econòmiques de la pau"

• Keynes va assistir a la Conferència de Pau de París el 1919 amb l'esperança d'una pau estable, però es va trobar amb un panorama caòtic i ple d'intrigues polítiques. Va advocar per una indemnització màxima de dos mil milions de lliures per a Alemanya, argumentant que una xifra més alta (com els 120 mil milions de lliures proposats per Sumner i Cunliffe) seria contraproduent i portaria el país a la ruïna. Creia que els aliats, especialment França, ignoraven la lògica econòmica en favor de consideracions polítiques i venjança.
• El seu "Gran Pla" per a la rehabilitació del crèdit europeu, que implicava l'emissió de nous bons alemanys garantits pels aliats i finançats per inversors nord-americans, va ser rebutjat rotundament pel president Wilson, la qual cosa el va frustrar enormement i el va portar a dimitir del seu càrrec el juny de 1919.
• Publicat el desembre de 1919, "Les conseqüències econòmiques de la pau" va ser una "obra mestra" i "probablement el treball més influent" de Keynes. El llibre, amb un to mordaç, era una furiosa diatriba contra la guerra, l'autocràcia i els polítics dèbils. Keynes va predir que els acords financers del Tractat de Versalles portarien Europa a la ruïna econòmica, la dictadura i una nova guerra. També va qualificar el patró or, pilar de la salut econòmica, de "relíquia bàrbara".
• El llibre va ser un èxit de vendes internacional, catapultant Keynes a la celebritat i soscavant la legitimitat política de la pau de Versalles. Als Estats Units, va influir profundament en l'opinió pública i va ser utilitzat pels opositors a la Societat de Nacions, tot i que Keynes mai va desitjar-ho. Malgrat les crítiques i acusacions de ser "pro-alemany", el seu impacte va ser tal que va ser considerat per al Premi Nobel de la Pau. No obstant això, va destruir la seva prometedora carrera professional al Govern britànic.

3. Evolució del pensament econòmic (anys 20 i 30)

• Després de la guerra, Keynes es va casar amb la ballarina russa Lidia Lopujova. La seva relació va ser de suport mutu; Lidia no només el va deslumbrar amb el seu enginy i art, sinó que també va apreciar i encoratjar les seves idees econòmiques.
• La seva trajectòria filosòfica va ser influenciada per Ludwig Wittgenstein, amb qui va mantenir correspondència i va ajudar a publicar el seu "Tractatus logico-philosophicus", tot i que les idees de Wittgenstein el van allunyar de la filosofia per centrar-se en l'economia.
• En el seu primer gran treball de teoria econòmica, "Breve tratado sobre la reforma monetaria" (1923), va advocar per desposseir el patró or de significat, permetent als governs revaloritzar la seva moneda per combatre el malestar social.
• "Prolegómenos a un nuevo socialismo: los orígenes y el final del laissez-faire" (1925) va ser un esbós de la seva teoria política, on argumentava que la gent s'aferrava al laissez-faire per dogma i que el seu fracàs en generar igualtat amenaçava la societat. Va defensar un "socialisme liberal" que combinés l'eficiència econòmica, la justícia social i la llibertat individual.
• Keynes va comprar el diari "The Nation and Athenaeum", que va utilitzar per defensar les seves idees i com a plataforma financera per al Grup de Bloomsbury, ajudant a la seva fama.
• Durant la Gran Depressió, va advocar per polítiques d'expansió en lloc d'austeritat, instant la gent a gastar. El seu opuscle "Can Lloyd George Do It?" (1929) va anticipar moltes iniciatives del New Deal, incloent un massiu projecte de construcció de carreteres finançat amb préstecs i la introducció del concepte del "multiplicador" del gasto públic.
• "A Treatise on Money" (1930) va diagnosticar la Gran Depressió i va proposar la inversió pública (obres públiques) com a remei, argumentant que la història del diner mostrava que era una "criatura de l'Estat".
• "Las posibilidades económicas de nuestros nietos" (1930) va preveure una era de prosperitat amb menys hores de treball gràcies al progrés tecnològic.

4. "Teoria general de l'ocupació, l'interès i els diners" (1936)

• Considerada una de les grans obres de la literatura occidental i una "obra mestra del pensament social i polític".
• Va ser el resultat d'un treball col·laboratiu amb el seu "Cercle de Cambridge" (Joan Robinson, Richard Kahn, Piero Sraffa, etc.), que el va ajudar a polir les seves idees.
• El llibre va reformular el problema central de l'economia moderna com l'alleujament de la desigualtat, allunyant-se de les demandes de producció.
• Va argumentar que l'economia no s'autocorregeix i que la llei de Say (tota oferta crea la seva pròpia demanda) és incorrecta. Va destacar la importància del diner i de les "opinions canviants sobre el futur" en l'ocupació.
• Va subratllar la necessitat que els mercats fossin estructurats, guiats i gestionats per líders polítics per evitar desastres. Proposava que els governs, en recessió, havien de demanar diners prestats i gastar-los en projectes útils (obres públiques) per impulsar la recuperació. La seva famosa anècdota d'enterrar bitllets en mines de carbó il·lustrava que qualsevol despesa pública era millor que la inacció.
• Keynes era conscient de la densitat i complexitat intencionada del llibre, que va crear una "petita indústria d'intèrprets" i va ajudar a acreditar els economistes keynesians com a polítics. El terme "macroeconomia" no va existir com a camp d'estudi fins que la gent va començar a interpretar la "Teoria general".
• Va concloure el llibre fent una crida als marxistes perquè no descartessin el poder de les idees per triomfar sobre els interessos econòmics de la classe dominant.

5. Influència en el New Deal i la Segona Guerra Mundial

• La "Teoria general" va influir indirectament en la política de Roosevelt. Lauchlin Currie, assessor econòmic del New Deal, va portar les idees de Keynes a Roosevelt. Roosevelt, amb un equip eclèctic de reformistes, va començar a aplicar polítiques que ressonaven amb les idees keynesianes, com la intervenció en el sector bancari (vacances bancàries, assegurança de dipòsits, llei Glass-Steagall) i els programes d'obres públiques.
• Durant la Segona Guerra Mundial, Keynes va tornar al govern britànic com a assessor no remunerat del Tresor, convertint-se en l'equivalent a un ministre d'Hisenda en temps de guerra. Churchill, que abans havia estat criticat per Keynes, va confiar ara en ell per als assumptes econòmics.
• Va jugar un paper crucial en la Conferència de Bretton Woods (1944), on es va planificar el nou ordre econòmic de postguerra. Va proposar la creació d'un "Banc Supranacional" (Unión Internacional de Compensación) amb una nova moneda internacional anomenada "bancor" per regular l'oferta monetària mundial i els fluxos comercials. La seva salut va empitjorar durant la conferència a causa de l'excés de treball.

6. Visió política i llegat de Keynes

• Keynes va ser un defensor d'un "socialisme liberal", que combinava l'eficiència econòmica, la justícia social i la llibertat individual. Va criticar durament el laissez-faire i l'austeritat, veient-les com a causes de la inestabilitat social i l'ascens de l'autoritarisme.
• El llibre també il·lustra les paradoxes de Keynes: buròcrata casat amb una ballarina, home homosexual el major amor del qual va ser una dona, servidor lleial de l'Imperi Britànic que clamava contra l'imperialisme, pacifista que va ajudar a finançar dues guerres mundials, i internacionalista que va dissenyar l'arquitectura de l'estat-nació modern.
• La seva salut va declinar en els seus últims anys. Va recolzar iniciatives socials com l'Informe Beveridge, que va establir les bases de l'estat del benestar britànic, incloent-hi un Servei Nacional de Salut. També va promoure les arts mitjançant el Consell per al Foment de la Música i les Arts (CEMA), posteriorment Consell de les Arts de Gran Bretanya, considerant-ho una part essencial de la "bona vida" i la preservació de la civilització.
• Va morir el 1946, però el seu llegat, especialment a través de la "Teoria general", va transformar l'economia i la política global, convertint-lo en una figura central del pensament del segle XX.

7. La Contrarevolució Post-Keynesiana i el retorn al laissez-faire

• Després de la mort de Keynes, els seus successors americans van adaptar i, de vegades, distorsionar les seves idees. L'era de la Guerra Freda va veure un "Temor Roig" que va atacar el keynesianisme, qualificant-lo de "comunista" o "socialista". Figures com William F. Buckley, Jr. i el National Economic Council (NEC) van liderar campanyes contra llibres de text keynesians com el de Lorie Tarshis, que van ser retirats de moltes universitats.
• Friedrich von Hayek va emergir com el principal opositor intel·lectual a Keynes, especialment amb el seu llibre "Camino de servidumbre" (1944). Hayek argumentava que la intervenció estatal en l'economia, incloses les polítiques keynesianes i del New Deal, conduïa inevitablement al totalitarisme, connectant el nazisme amb les polítiques socialistes. Aquesta obra, amb el suport de figures com Harold Luhnow, es va convertir en un text fundacional del neoliberalisme modern, finançant la creació de think tanks i càtedres universitàries per promoure aquestes idees.
• Economistes com Paul Samuelson van omplir el buit deixat per llibres de text keynesians atacats, amb obres més curosament formulades per evitar les crítiques anticomunistes.
• Durant la presidència de Clinton, es va produir una "completa renúncia al pensament keynesià". La seva administració es va centrar en la reducció del dèficit, la desregulació financera (derogació de Glass-Steagall) i la globalització (NAFTA, OMC), confiant en els mercats financers per a la prosperitat i la pau. Això va culminar en crisis financeres, com la de Long-Term Capital Management (LTCM).
• La crisi financera de 2008 va ser un recordatori de les idees de Keynes. El col·lapse del mercat de hipoteques subprime i la fallida de Lehman Brothers van portar a intervencions governamentals massives (rescates bancaris per part de la Reserva Federal i el Tresor), tot i que inicialment es van resistir a l'ajuda pública. La recuperació es va impulsar finalment amb un paquet d'estímul, demostrant l'eficàcia de les polítiques keynesianes en temps de crisi, tot i que amb reticències.

El llibre de Carter ressalta la profunda i perdurable influència de Keynes, no només en l'economia, sinó també en la política i la cultura, i com les seves idees continuen sent rellevants en l'actualitat.

Els determinants socials de la salut

 Handbook on the Social Determinants of Health

Resum del llibre amb IA.

"Handbook on the Social Determinants of Health", editat per Toba Bryant. El llibre, publicat per Edward Elgar Publishing el 2025, té com a objectiu principal aprofundir en la comprensió dels determinants socials de la salut (DSSH) des d'una perspectiva crítica.

El llibre està estructurat en vuit parts, que aborden diferents facetes dels DSSH:

• Part I: Introducció

  • Aquesta secció, a càrrec de Toba Bryant, estableix els DSSH com una àrea de recerca i acció política consolidada i prolífica a tot el món, amb reconeixement de l'Organització Mundial de la Salut (OMS).
  • Subratlla que la major part del treball teòric i conceptual prové de la literatura en anglès, principalment del Regne Unit, Canadà i Austràlia, mentre que la implementació pràctica en polítiques públiques és més evident als països nòrdics.
  • Critica les aproximacions més estretes basades en mètriques biomèdiques i conductuals individuals, advocant per una perspectiva de realisme crític que s'ocupi de les estructures i processos subjacents que impulsen la qualitat i distribució dels DSSH.

• Part II: Definició dels Determinants Socials de la Salut

  • Capítols com el de Stella Medvedyuk i Dennis Raphael (Capítol 2) proporcionen una visió històrica que connecta les conceptualitzacions actuals amb les reflexions filosòfiques clàssiques i l'anàlisi de l'economia política del segle XIX. Destaca figures clau com Plató, que ja al segle IV aC va considerar com la desigualtat afectava la societat.
  • Rudolf Virchow (1821-1902) és presentat com el "pare de la patologia cel·lular i la medicina social", qui va argumentar que "la medicina és una ciència social, i la política no és sinó medicina a gran escala". Les seves observacions van vincular la desigualtat social, la pobresa i les condicions de vida i treball amb la malaltia i la mortalitat primerenca.
  • Friedrich Engels (1820-1895) és reconegut per la seva obra "La Condició de la Classe Treballadora a Anglaterra" (1845), que es considera la descripció i anàlisi clàssica de com el capitalisme dona forma a la salut, identificant gairebé tots els DSSH moderns i vinculant els impulsos capitalistes amb la malaltia i la mortalitat prematura.
  • La secció també explora la medicina social llatinoamericana, amb figures com Salvador Allende, qui el 1939 ja vinculava la malaltia amb les condicions polítiques i econòmiques de Xile.
  • Courtney McNamara (Capítol 3) detalla les conceptualitzacions actuals dels DSSH, que sovint fallen en el desafiament de les nocions individualitzades de salut, i proposa una perspectiva d'economia política global per abordar les desigualtats en salut.

• Part III: La Naturalesa i Distribució dels Determinants Socials de la Salut (el contingut detallat no s'especifica en els extractes, però es pot inferir dels capítols llistats)

  • Stephen Bezruchka (Capítol 4) analitza com els DSSH "passen per sota de la pell" per promoure la salut o causar malaltia, traçant l'estat de salut entre les nacions segons les seves històries de colonització i explotació. Discuteix el càlcul de les taxes de mortalitat i l'ús dels DALYs (anys de vida ajustats per discapacitat), així com la mortalitat infantil com a indicador sensible de salut poblacional.
  • Es destaquen els capítols sobre ingressos i riquesa (Capítol 6), ocupació (Capítol 7, de Scott Aquanno i Toba Bryant), on es vinculen els mals resultats de salut amb l'organització de l'economia política i les relacions de poder.
  • El desenvolupament primerenc (Capítol 8) és crucial, amb estudis que mostren com el baix pes en néixer afecta el desenvolupament cognitiu i com l'estrès matern, la inseguretat econòmica i la violència poden afectar negativament el desenvolupament fetal i infantil.
  • La seguretat alimentària (Capítol 9) és un determinant clau, amb el concepte de "sobirania alimentària" proposat per La Via Campesina.
  • La (in)assequibilitat, (in)seguretat i (in)justícia de l'habitatge (Capítol 10, de Nicola Livingstone) són destacades com a DSSH amb impactes negatius significatius en la salut.
  • Michael J. Prince (Capítol 11) discuteix com el suport públic als ingressos pot millorar la salut pública, especialment al Canadà.

• Part IV: Poblacions Especials: Els "Ismes" i l'Exclusió Social

  • Aquesta secció examina l'ableisme, el classisme, el racisme, el sexisme, el colonialisme i l'imperialisme ("els ismes") com a subconjunts del capitalisme que condueixen a condicions socials deficients i mala salut per a dones, persones amb discapacitat, poblacions de color i, especialment, poblacions indígenes.
  • Jen Rinaldi (Capítol 12) utilitza el cas de l'Huronia Regional Centre (un antic centre per a persones amb discapacitat intel·lectual al Canadà) per il·lustrar com la institucionalització total és una forma de violència estructural ableista que determina resultats de salut negatius, incloent-hi malalties i lesions freqüents a causa de les condicions de vida congregada.
  • Elizabeth McGibbon (Capítol 13) explora el classisme i com l'estrès de l'opressió de classe s'incrusta en el cos ("what the body remembers"), afectant la salut a nivell biològic, psicològic i social. Proposa que el classisme travessa els altres "ismes" (ableisme, edatisme, sexisme, racisme) i "aprofundiex les inequitats en salut". Defineix la "mort social" com un resultat d'aquestes condicions.
  • Arnel M. Borras (Capítol 14) analitza l'impacte dels llegats colonials i imperials en les inequitats de salut racialitzades als EUA, Canadà i el Regne Unit, emfatitzant la importància d'una economia política crítica.
  • Denise L. Spitzer (Capítol 15) situa la migració com un DSSH interseccional i encarnat, mostrant com les condicions de precarietat i les divisions del treball de gènere i racialitzades afecten la salut dels treballadors migrants.
  • Ted Schrecker (Capítol 16) explora la salut metropolitana destacant "mons epidemiològics" desiguals dins de les ciutats, on la privatització i l'austeritat urbana porten a la falta d'accés a serveis bàsics com l'aigua potable, com es va veure a Flint (Michigan).
  • Darrel Manitowabi (Capítol 17) se centra en el colonialisme com a determinant social crític de la salut dels pobles indígenes, destacant les seves pitjors condicions de salut i la necessitat de descolonitzar les relacions estat-indígenes.
  • Cristian Montenegro i Felipe Szabzon (Capítol 18) desafien la conceptualització convencional del "social" en els DSSH des de perspectives sud-americanes, destacant les desigualtats socioeconòmiques i territorials a Llatinoamèrica.

• Part V: Geografies d'Especial Importància

  • S'examina els DSSH a Àfrica (Morris D. C. Komakech, Capítol 19), destacant l'impacte continuat del colonialisme i la falta de dades desglossades sobre la salut dels pobles indígenes.
  • La secció sobre resistència als antimicrobians (AMR) a l'Àsia del Sud (Katia S. Mohindra, Fariha Haseen i Madison Adams, Capítol 20) argumenta la necessitat d'una perspectiva social per entendre l'AMR ("superbacteris"), integrant els DSSH per anar més enllà dels enfocaments biomèdics i abordar les arrels socials del problema.
  • Ursula Trummer, Sonja Novak-Zezula i Ina Teresa Wilczewska (Capítol 21) exploren els DSSH a l'Europa Continental, destacant la rellevància de la migració per mantenir els règims de benestar i les inequitats de salut que experimenten els migrants.
  • Jaime Llambías-Wolff (Capítol 22) examina l'establiment d'un model de mercat de l'atenció sanitària a Xile entre 1973 i 1990 sota la dictadura, que va substituir un consens per a un estat del benestar per una concepció individualista de la salut.
  • Elisabeth Fosse (Capítol 23) ofereix una perspectiva nòrdica sobre les polítiques per abordar els DSSH, caracteritzades per la solidaritat, l'universalisme i la redistribució de recursos a través de sistemes fiscals progressius.
  • Fran Baum i Toby Freeman (Capítol 24) analitzen els DSSH a Austràlia, amb un enfocament en l'impacte de la colonització en les poblacions aborígens i de les Torres de l'Estret.

• Part VI: Temes Emergents

  • Ted Schrecker (Capítol 25) explora la globalització econòmica i com les decisions polítiques nacionals i les condicionalitats de les institucions financeres internacionals (com el Banc Mundial i l'FMI) limiten l'espai polític dels països d'ingressos baixos i mitjans, perpetuant la precarietat laboral.
  • Gerry McCartney (Capítol 26) aborda l'austeritat i els seus impactes en la salut de la població.
  • Dennis Raphael i Toba Bryant (Capítol 27) discuteixen la crisi del capitalisme i l'augment de l'interès per avançar cap a un sistema econòmic per millorar la salut de les poblacions, argumentant que la transformació cap a una societat socialista podria ser una necessitat per a la supervivència.
  • Elizabeth McGibbon (Capítol 28) introdueix el concepte dels Antropocens i la seva "sinergia tòxica" amb les creixents inequitats en els DSSH, assenyalant que la globalització neoliberal és tant la causa com el punt focal per a la intervenció.

• Part VII: Avançant

  • Aquesta part identifica aplicacions exitoses dels DSSH en polítiques públiques.
  • Dennis Pilon (Capítol 29) defensa una revitalització de la política d'esquerres.
  • Simon Winlow (Capítol 30) examina la mercantilització de la política contemporània i les oportunitats per desafiar.
  • Shauna MacKinnon (Capítol 31) destaca la importància de comprendre la relació entre el capitalisme i l'augment de la desigualtat com una oportunitat per a la mobilització col·lectiva i la construcció de moviments interseccionals per desafiar les causes sistèmiques de les inequitats en salut.

• Part VIII: Conclusió

  • Toba Bryant (Capítol 32) conclou que les contribucions del manual subratllen el context polític i econòmic i els processos generatius associats que produeixen i perpetuen les desigualtats en salut com a barreres significatives al canvi progressista.
  • Reitera que el capitalisme ha generat una crisi que ha soscavat els processos democràtics i els serveis públics per protegir l'acumulació de capital sense restriccions.

En resum, el "Handbook on the Social Determinants of Health" és una investigació exhaustiva i crítica que desafia les perspectives individualistes de la salut i emfatitza la necessitat de comprendre i abordar les arrels sistèmiques, històriques i polítiques de les desigualtats en salut,. Proposa un camí cap a la transformació social i política per aconseguir una millor qualitat i una distribució equitativa dels DSSH.

La igualtat política i els dos principis de justícia

 The Social Contract: Political Equality from Putney to Rawls

A continuació, es presenta un resum detallat del llibre amb IA "The Social Contract: Political Equality from Putney to Rawls":

El llibre de William A. Edmundson examina la tradició del contracte social, des dels seus orígens en la Revolució Anglesa fins a la seva culminació en l'obra de John Rawls al segle XX. L'autor explora la idea que un govern legítim es basa en el consentiment d'iguals lliures i com aquesta noció, després de caure en desús al segle XIX, va ser revitalitzada per Rawls per assegurar els guanys de la democràcia, la tolerància i el govern limitat que teories morals com l'utilitarisme no podien garantir. El llibre també defensa la convicció de Rawls que la igualtat política és integral a la idea de reciprocitat que és el nucli d'aquesta tradició.

Sobre l'Autor William A. Edmundson és professor emèrit de Dret i Filosofia a la Universitat Estatal de Geòrgia. És autor de diverses obres sobre temes com la democràcia, els drets humans, la justícia distributiva i l'obligació política.

Capítols i Temes Clau

1. Els Debats de Putney (1647):

   • Context Històric: La Revolució Anglesa (1642-1651), també coneguda com la Guerra Civil Anglesa, va portar a la deposició i execució del Rei Carles I. L'exèrcit rebel, el New Model Army, es va dividir en dues faccions: els "Grandees" (liderats per Cromwell) i els "Nous Agitadors" (influenciats pels Levellers, que defensaven una línia radicalment igualitària).
   • Qüestions Clau: Els debats es van centrar en dues qüestions: si els soldats estaven obligats pels termes de la "Declaració de l'Exèrcit" (que limitava el sufragi als propietaris) i qui havia de tenir veu en el futur govern. Els Agitadors defensaven el sufragi universal masculí adult.
   • Arguments dels Grandees (Ireton): Ireton va argumentar que els pactes (com la Declaració) eren vinculants independentment de la llei natural. Va defensar que el sufragi limitat era consistent amb la pràctica establerta (una "constitució antiga" no escrita) i que era necessari per protegir la propietat, que també es fonamentava en el pacte humà. Va témer l'anarquia si les nocions individuals de justícia invalidaven els acords.
   • Arguments dels Agitadors (Rainsborough): Rainsborough va afirmar que "l'home més pobre d'Anglaterra té una vida per viure com el més ric" i, per tant, tot home ha de consentir el govern sota el qual viu. Va invocar un dret natural a la veu en el govern, tot i que no va qüestionar la desigualtat existent de la propietat.
   • El dilema de la propietat i el sufragi: Ireton va contrarestar que els drets polítics s'alineaven amb els drets de propietat (artificials), no amb els drets naturals. Va expressar la por que el sufragi universal pogués portar a la confiscació de la propietat. La discussió va subratllar que la qualificació de la propietat era un proxy per a la "raonabilitat" i la independència dels electors.
   • Consens i Desacord: Hi havia acord sobre la igualtat natural de les persones, l'aversió a la tirania i l'anarquia, i el govern per consentiment, però un desacord profund sobre la igualtat política i l'extensió del sufragi.

2. Thomas Hobbes:

   • Objectiu: Hobbes, que va viure l'agitació de la Guerra Civil Anglesa, pretenia vindicar l'autoritat absoluta i indivisible del sobirà per garantir la pau, especialment en matèria religiosa i financera.
   • Raó i Por: La seva filosofia es basa en la raó (com "càlcul" de conseqüències) i la por, la qual cosa el porta a concloure que les opinions individuals sobre la justícia ("paraules de significació inconstant") porten a la catàstrofe sense un àrbitre.
   • Estat de Naturalesa: Hobbes descriu un "estat de mera naturalesa" com una "guerra de tots contra tots", una vida "solitària, pobra, desagradable, brutal i curta". La igualtat natural dels homes els porta a la competència i el conflicte.
   • Pactes i Sobirania: Els pactes només són vinculants si hi ha un "poder comú" amb "força suficient per obligar al compliment". L'única manera d'establir aquest poder és que tots confereixin "tot el seu poder i força a un sol home o a una assemblea d'homes". El sobirà no està obligat per cap pacte amb el poble i no pot cometre una injustícia contra ell, ja que les seves accions són autoritzades pel poble mateix.
   • Propietat: Els drets de propietat no deriven de la llei natural sinó de la llei civil dictada pel Sobirà. El Sobirà conserva un interès de propietat en totes les terres per satisfer les necessitats públiques.
   • Tolerància i Estabilitat: Hobbes rebutja la tolerància religiosa i el govern limitat en la forma que avui els coneixem. El sobirà ha de determinar la forma de culte i té poder absolut sobre el clergat per evitar la divisió i la guerra civil, ja que la por als esperits pot portar a la rebel·lió. No obstant, Hobbes permet la hipocresia religiosa (la salvació depèn només de la creença interna), fet que el fa, paradoxalment, més "tolerant" en la pràctica que Locke o Rousseau.

3. John Locke:

   • Objectiu: Locke buscava justificar l'oposició a la monarquia dins d'una monarquia constitucional ("mixta") on el poder sobirà es comparteix entre el monarca i el Parlament.
   • Estat de Naturalesa: És un "Estat de Perfecta Llibertat" i "Igualtat" dins dels límits de la Llei de la Natura. Aquesta llei no és de llicència, sinó que inclou drets i deures clars, com el "dret executiu natural" de cada persona a fer complir la llei de la natura i castigar les seves violacions.
   • Inconvenients de l'Estat de Naturalesa: Encara que no és una guerra hobbesiana, Locke reconeix que és "inconvenient" perquè els homes són jutges en els seus propis casos, la qual cosa pot portar a parcialitat i venjança. El govern civil és el "remei adequat" per a aquests inconvenients.
   • Propietat com a Dret Natural: La doctrina distintiva de Locke és que els drets de propietat sobre les "coses externes" preexisteixen a la formació del govern. Mitjançant la "teoria del treball d'apropiació inicial", un individu adquireix propietat "barrejant el seu treball" amb allò comú, sempre que quedi "prou i tan bo en comú per als altres" (la "clàusula de Locke"). La invenció dels diners, per "consentiment tàcit", permet l'acumulació il·limitada de propietat.
   • Societat Política i Consentiment: Els homes abandonen l'estat de naturalesa i entren en la societat civil mitjançant el consentiment per tal de preservar la seva propietat (vides, llibertats i possessions). Locke distingeix entre consentiment exprés (per a membres permanents) i consentiment tàcit (per l'ús o la possessió de terres dins del territori, que obliga mentre un roman allà).
   • Govern Limitat: El govern legítim "no és, ni pot ser possiblement Arbitrari sobre les Vides i Fortunes del Poble". Locke estableix quatre límits al govern: no arbitrarietat, govern de la llei, santedat de la propietat privada i no delegació del poder legislatiu. No obstant, Locke també reconeix una "prerrogativa" executiva per actuar discretament, fins i tot "contra la llei" en benefici públic.
   • Dret de Resistència: El poble conserva el dret a "apel·lar al Cel" (i a dissoldre el govern) quan se'l priva dels seus drets o se'l sotmet a un poder sense dret.
   • Interpretació de Rawls: Rawls suggereix que Locke veia els que signaven el contracte amb coneixement dels seus interessos particulars, però que el seu marc pot ser interpretat d'una manera més igualitària, incloent la distribució de la propietat com a part del contracte social.

4. La Crítica de David Hume:

   • Context: Hume va viure en un període més assentat de la història britànica i es va mostrar escèptic envers les teories del contracte social.
   • Govern i Convenció: Hume argumenta que el govern civil sorgeix no d'un pacte exprés, sinó d'un hàbit general de submissió a un líder, d'una "convenció" basada en la utilitat mútua (com dos homes remant un vaixell sense promeses). La justícia mateixa sorgeix de convencions socials.
   • "Unnecessary Shuffle": Hume rebutja la idea de derivar el deure d'obediència política del deure de complir les promeses, ja que ambdós es fonamenten directament en les "necessitats de la societat". Considera que el "consentiment tàcit" manca d'una base sòlida.
   • Revolució: Adverteix que intentar basar constantment el govern en el consentiment renovat de cada generació portaria a la inestabilitat i l'anarquia.
   • Reciprocitat: Malgrat la seva crítica, Gauthier interpreta Hume com a defensor d'una forma de reciprocitat on les convencions de justícia consideren el "benestar de cadascú" individualment, garantint que ningú estigui en una posició pitjor que sense la convenció.

5. Jean-Jacques Rousseau:

   • Origen de la Desigualtat: En el Segon Discurs, Rousseau presenta un estat de naturalesa inicialment pacífic i no competitiu. La desigualtat sorgeix amb el desenvolupament social, la propietat (el primer a tancar un terreny i ser cregut va ser el "veritable fundador de la societat civil"), i l'aparició de l'"amour propre" (interès en l'estima dels altres) que magnifica les diferències naturals i porta a la gelosia i la competència.
   • El Contracte Social: Rousseau busca una "forma d'associació que defensi i protegeixi la persona i els béns de cada associat amb tota la força comuna, i per mitjà de la qual cadascú, unint-se a tots, no obeeixi, no obstant, més que a si mateix i romangui tan lliure com abans".
   • Alienació Total: Les clàusules del contracte es redueixen a la "alienació total de cada associat amb tots els seus drets a tota la comunitat". Això assegura que "la condició és igual per a tots, i com que la condició és igual per a tots, ningú té cap interès a fer-la feixuga per a la resta". L'objectiu és que ningú estigui pitjor per entrar en societat.
   • Voluntat General: La "voluntat general" és la voluntat de la comunitat que s'expressa sota els termes del contracte social, dirigida al bé comú. Es distingeix de la "voluntat de tots" (una mera agregació d'interessos particulars). Els individus es veuen obligats a "escollir per a tots" des d'una perspectiva que abstrau els seus interessos particulars.
   • Propietat en el Contracte Social: Rousseau tracta el sistema de propietat com a part del contracte social (convencional), a diferència de Locke (natural).
   • Religió Civil i Estabilitat: Rousseau reconeix la perspicàcia de Hobbes en veure la necessitat d'unir el poder civil i espiritual per a l'estabilitat. Proposa una "religió civil" amb dogmes simples (existència de la deïtat, vida futura, santedat del contracte social) i un dogma negatiu: "qui s'atreveix a dir, no hi ha salvació fora de l'Església, ha de ser expulsat de l'Estat". Això mostra una intolerància teològica per a aquells que no toleren els altres, la qual cosa el posa en contrast amb Hobbes, que acceptaria la hipocresia.

6. L'Ascens de l'Utilitarisme al Segle XIX:

   • El segle XIX va veure un declivi de la teoria del contracte social.
   • Jeremy Bentham: Va ridiculitzar la idea del contracte social, però va defensar el sufragi universal masculí i altres reformes parlamentàries basades en el "principi de la major felicitat" (utilitarisme).
   • John Stuart Mill: Encara que utilitarista, Mill va reconèixer un "límit moral" al poder del govern en les teories del contracte social: el govern no ha de prendre a cap individu més del que li dóna, i tothom ha de beneficiar-se de viure en societat (un "criteri de reciprocitat"). Va defensar un sufragi ampli (incloent dones), però també el vot plural per als més educats o intel·ligents.

7. John Rawls, Revivalista del Contracte Social:

   • Projecte: Rawls va buscar "generalitzar i portar a un nivell d'abstracció superior la concepció tradicional del contracte social". El seu objectiu principal era oferir una alternativa a l'utilitarisme que pogués protegir la "inviolabilitat" de cada persona.
   • La Posició Original i el Vel d'Ignorància: El "vel d'ignorància" és un dispositiu que priva les parts hipotètiques del coneixement de les seves posicions socials, talents, sexe, raça o doctrines comprehensives particulars. Això garanteix que l'elecció dels principis de justícia sigui equitativa i imparcial, modelant la llibertat i la igualtat dels ciutadans. Representa la idea de Rousseau que "cadascú es veu obligat a triar per a tots".
   • Béns Primaris: Les parts en la posició original estan motivades per maximitzar la seva part de "béns primaris" (drets, llibertats, oportunitats, ingressos, riquesa i les bases socials de l'autoestima).
   • Els Dos Principis de Justícia ("La Justícia com a Equitat"):
     • (a) Principi de Llibertats Bàsiques Iguals: Cada persona té el mateix dret inalienable a un esquema totalment adequat de llibertats bàsiques iguals, compatible amb el mateix esquema per a tots. Aquestes inclouen llibertat de consciència, d'expressió, dret de vot i a la propietat personal.
     • (b) Principi de la Diferència i Igualtat Equitativa d'Oportunitats: Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer dues condicions: estar lligades a càrrecs i posicions oberts a tots sota condicions d'igualtat equitativa d'oportunitats, i ser per al "màxim benefici dels membres menys afavorits de la societat".
   • Prioritat Lexical: El primer principi té prioritat absoluta sobre el segon. Això significa que les llibertats bàsiques no es poden intercanviar per guanys econòmics, i la igualtat equitativa d'oportunitats té prioritat sobre el principi de la diferència. Aquesta prioritat es justifica per la importància de les "interessos d'ordre superior" dels ciutadans a desenvolupar la seva capacitat de formar i perseguir una concepció de la bona vida.
   • Crítica a l'Utilitarisme: Rawls argumenta que l'utilitarisme, en la seva cerca de maximitzar la utilitat mitjana, pot permetre restriccions o negacions de les llibertats bàsiques d'alguns en benefici de la societat en el seu conjunt, la qual cosa és "totalment inacceptable i intolerable" per a les parts en la posició original. Utilitza la "regla maximin" (triar l'opció amb el pitjor resultat menys dolent) com a principi de decisió en condicions d'incertesa.
   • Estructura Bàsica de la Societat: La justícia s'aplica principalment a l'"estructura bàsica de la societat" (les principals institucions polítiques i socials i com s'integren en un sistema de cooperació), no a associacions més petites. Rawls ho veu com un sistema de cooperació per a la producció de mitjans per a la subsistència i el bé comú.
   • Justícia Procedimental Pura: Rawls vol que la distribució d'ingressos i riquesa es pugui veure com un assumpte de justícia procedimental pura, si les institucions de fons són justes. Això implica regular l'estructura bàsica al llarg del temps per evitar l'erosió de la justícia, fins i tot si les transaccions individuals són justes.
   • Societat Ben Ordenada: És una societat regulada eficaçment per una concepció pública de la justícia que tots els ciutadans accepten i s'esforcen per complir. Això requereix estabilitat "per les raons adequades", fomentant virtuts cooperatives i respecte mutu.
   • Igualtat Política (Valor Just): Rawls insisteix en el "valor just de les llibertats polítiques", la qual cosa significa que els ciutadans igualment dotats i motivats tinguin una influència aproximadament igual en la política, independentment de la seva classe o riquesa. Això es pot aconseguir amb el finançament públic de les eleccions, la regulació de les contribucions de campanya i la dispersió de la propietat. Aquesta igualtat és crucial per a l'autoestima dels ciutadans i la vitalitat de la vida cívica.
   • Fet del Pluralisme Raonable i de l'Opression: Rawls va reconèixer que una societat justa i liberal ha d'esperar i acollir una pluralitat de doctrines comprehensives (religioses, filosòfiques, morals) raonables i incompatibles. No es pot mantenir un consens basat en una única doctrina sense l'"ús opressiu del poder estatal". Això porta al "Principi Liberal de Legitimitat": el poder polític només és legítim si s'exerceix d'acord amb una constitució que els ciutadans lliures i iguals poden raonablement acceptar.
   • Criteri de Reciprocitat: Aquest criteri és fonamental per a la doctrina del contracte de Rawls. Requereix un "benefici mutu respecte a una línia de base adequada" (que no és l'statu quo, sinó la igualtat). Les desigualtats només són admissibles si beneficien cada ciutadà representatiu. La reciprocitat justifica la garantia del valor just de les llibertats polítiques i un mínim social.
   • El Dilema de Rawls: La qüestió esdevé si la justícia com a equitat, per ser estable "per les raons correctes", requereix una educació cívica i una aculturació que, segons el fet de l'opressió, serien il·legítimament coercitives.

Conclusió El llibre conclou que, tot i les diferències fonamentals en el contingut del contracte social entre els pensadors de la tradició, la noció perdura com un "tòpic durador". La tradició del contracte social dota l'estat de poders morals, però també el limita amb certes immunitats per al poble, definint un "govern limitat" com una característica acceptada. Rawls va intentar donar especificitat a aquest contingut, especialment la igualtat política, per tal de superar la fragmentació i la disputa sobre la justícia. Encara que alguns crítics qüestionen si la teoria de Rawls pot superar el pluralisme de la justícia sense recórrer a una opressió, el projecte de Rawls proporciona un marc per abordar la legitimitat política i la igualtat en les democràcies constitucionals modernes. Edmundson convida el lector a jutjar si el discurs del contracte ha estat útil per al progrés moral.

Pharma, big pharma (38)

 Twenty-first Century Drug Discovery: An Expanding Landscape

Llibre resumit amb IA.

El llibre "Twenty-first Century Drug Discovery: An Expanding Landscape", editat per Edward D. Zanders, és una obra que sorgeix a partir dels seus cursos de formació en descoberta de fàrmacs, amb l'objectiu de cobrir els temes emergents en la R+D biofarmacèutica. El text inicial del llibre va ser generat per ChatGPT, il·lustrant el poder dels models de llenguatge grans.

El llibre es divideix en dues parts principals: l'estat actual de la descoberta i el desenvolupament de fàrmacs (a partir del 2025) i les oportunitats emergents.

Part I: Estat Actual de la Descoberta i el Desenvolupament de Fàrmacs

Introducció

La descoberta i el desenvolupament de fàrmacs sempre han estat complexos, fins i tot quan els medicaments eren gairebé exclusivament petites molècules orgàniques. El segle XXI ha vist avenços significatius, amb innovacions tecnològiques i noves perspectives científiques que han transformat el panorama. Medicaments que abans eren novetat, com els anticossos monoclonals, ara estan fermament establerts, i més recentment, les teràpies gèniques i els fàrmacs basats en àcids nucleics, juntament amb les teràpies cel·lulars, han arribat a la clínica.

Tipus de Medicaments i Tendències del Mercat

El 2025, les petites molècules orgàniques continuen sent la majoria dels medicaments receptats i de venda lliure, per la seva facilitat i baix cost de fabricació, sovint amb administració oral. No obstant això, la proporció de petites molècules entre els 10 productes més venuts globalment ha disminuït dràsticament: del 90% el 2003 al 20% el 2023, amb un augment notable de les teràpies basades en proteïnes (principalment anticossos monoclonals) i vacunes basades en ARNm (com Comirnaty). Això ha portat a una ampliació significativa de les línies de productes de les empreses biofarmacèutiques des del canvi de mil·lenni.

Aspectes Comercials i Reguladors de la Indústria Biofarmacèutica

La indústria biofarmacèutica global és una gran xarxa d'organitzacions, amb els EUA mantenint-se com el mercat més gran. El 2024, hi havia 6124 empreses biofarmacèutiques amb línies d'R+D actives.

• Organització de la Indústria: Inclou grans farmacèutiques, petites biotecnològiques, organitzacions de recerca per contracte (CROs), acadèmia (amb finançament governamental per a recerca bàsica), organitzacions filantròpiques (com la Fundació Bill i Melinda Gates i la Iniciativa Chan Zuckerberg), suport legal (propietat intel·lectual, contractes) i fabricants d'equips i consumibles.
• Assumptes Reguladors: Els productes biofarmacèutics estan estrictament regulats per agències com la FDA (EUA), EMA (Europa), PMDA (Japó) i NMPA (Xina). Aquestes agències regeixen les sol·licituds clau com la Investigational New Drug (IND) o Clinical Trial Authorisation (CTA) per a proves en humans, i la New Drug Application (NDA) o Marketing Authorisation Application (MAA) per a l'aprovació de comercialització. Organitzacions com l'ICH (International Council for Harmonisation) busquen harmonitzar els procediments globals per fer el desenvolupament de fàrmacs més eficient.
• Farmacoeconomia: La indústria biofarmacèutica és sovint acusada de lucre excessiu. El cost de desenvolupar un fàrmac es va estimar en 2.600 milions de dòlars el 2016, incloent programes fallits i el cost del capital. Els acords basats en el valor (VBAs) vinculen el preu dels tractaments als resultats clínics, sent crucials per a les teràpies avançades costoses, com les teràpies gèniques que poden costar milions de dòlars, però que potencialment són curatives ("un cop i ja està").
• Propietat Intel·lectual (IP): La IP és fonamental per a les activitats comercials de la indústria. Inclou drets d'autor, secrets comercials, marques registrades, bailments (acords de transferència de material) i patents. Les patents tenen una vida útil de 20 anys des de la presentació, però el temps de desenvolupament del fàrmac redueix la protecció efectiva al mercat. Es poden obtenir extensions de fins a 5 anys. Les patents de composició de matèria protegeixen compostos nous. La patentabilitat de teràpies gèniques i cel·lulars és complexa; per exemple, els gens humans no es poden patentar per ser "productes de la natura", però les cèl·lules modificades i els àcids nucleics sí que poden rebre protecció IP. El llibre discuteix el "patent cliff" (pèrdua de ingressos per la competència genèrica) i l'"evergreening" (extensió de la vida útil de les patents mitjançant patents secundàries per reformulacions, noves indicacions o formes químiques/físiques). També esmenta les patents de segon ús mèdic.

Línia de Descoberta de Fàrmacs Actual

El procés és una seqüència complexa de processos i interrelacions que no sempre segueixen una línia de temps lineal.

• Descoberta: S'inicia amb la identificació de dianes (targets), que pot ser l'observació d'un ús per a una molècula existent o la identificació d'una diana biològica basada en observacions de laboratori i clíniques. La genètica pot revelar noves dianes. Es busca l'eficiència a través de la identificació i validació d'alt rendiment amb eines com la genòmica i l'ús de mètodes computacionals com l'aprenentatge automàtic (machine learning). La selecció de la intervenció adequada és crucial, per exemple, els anticossos monoclonals per a interaccions proteïna-proteïna complexes.
• Desenvolupament Preclínic: Aquesta fase, entre la selecció del candidat a fàrmac i la presentació de l'IND/CTA, és un "vall de la mort" amb una alta taxa de fracàs.
  • Fabricació: La producció del candidat ha de ser rendible, especialment per a productes de teràpia avançada (ATMPs).
  • Formulació: Assegura que l'ingredient farmacèutic actiu (API) estigui disponible de manera consistent al cos, abordant problemes com la solubilitat en aigua.
  • DMPK (Metabolisme i Farmacocinètica): Avalua com el cos afecta el fàrmac (farmacocinètica, PK, inclou absorció, distribució, metabolisme, excreció - ADME) i com el fàrmac afecta el cos (farmacodinàmica, PD). El fetge és el lloc principal del metabolisme. Es discuteix l'ús de profàrmacs i fàrmacs deuterats per millorar la PK.
  • Farmacologia de Seguretat: Requisit regulador per garantir la seguretat en humans, incloent proves en espècies animals i avaluació d'efectes cardíacs (torsades de pointes).
  • Toxicologia i Farmacologia Secundària: Examina els efectes sobre les estructures corporals (carcinogenicitat, genotoxicitat, etc.) i les interaccions amb dianes no desitjades (off-target). La FDA ara permet evitar proves amb animals si es pot demostrar raonablement la seguretat.
  • Interaccions Farmacològiques: Principalment a través dels enzims CYP450, que poden inhibir o induir la concentració d'altres fàrmacs.
  • Sol·licitud IND/CTA: Es basa en totes les dades preclíniques acumulades per estimar la dosi per a les primeres proves en humans (FTIH).
• Desenvolupament Clínic:
  • Fases dels Assajos Clínics: Van de la fase 0 (microdosis, exploratòria en humans) a la fase V (vigilància post-comercialització). El llibre destaca la possibilitat de realitzar assajos de fase 0 per guanyar confiança en l'exposició humana i evitar models animals.
  • Farmacovigilància: Detecció, avaluació, comprensió i prevenció d'efectes adversos dels medicaments.
• Aprovació Reguladora i Comercialització:
  • Procediments Regulats: Inclouen Good Laboratory Practice (GLP), Good Clinical Practice (GCP) i Good Manufacturing Practice (GMP) per garantir la qualitat i la seguretat en tot el procés.
  • Autorització de Comercialització: Un cop el fàrmac ha demostrat eficàcia i seguretat en assajos clínics de fase III, es pot sol·licitar l'aprovació reguladora. Existeixen procediments ràpids per a emergències de salut pública (Emergency Use Authorisations - EUAs, Conditional Marketing Authorisations - CMAs).

Aproximacions Computacionals a la Descoberta de Fàrmacs

Els ordinadors han revolucionat la descoberta de fàrmacs.

• Biologia Molecular i Estructural: Des de la determinació de l'estructura 3D de proteïnes mitjançant cristal·lografia de raigs X (John Kendrew) fins a la predicció de la conformació de proteïnes (protein folding problem) i el desenvolupament de la bioinformàtica (Margaret Dayhoff). Les bases de dades de seqüències de nucleòtids i proteïnes són fonamentals.
• Quimioinformàtica i Cribratge Virtual: La quimioinformàtica gestiona la informació química. El cribratge virtual simula interaccions entre molècules i dianes per identificar candidats a fàrmacs in silico, amb l'objectiu de reduir el temps i l'esforç. S'utilitzen funcions de puntuació i algorismes de cerca per predir l'afinitat d'unió.
• Biologia de Sistemes: Adopta un enfocament de dalt a baix per entendre els sistemes biològics complexos (cèl·lula/teixit) utilitzant eines computacionals.
• Intel·ligència Artificial (IA) i Aprenentatge Automàtic (ML): La IA és un camp ampli, amb el ML com a subcamp que aprèn de dades, i el Deep Learning (DL) com el camp més actiu del ML basat en xarxes neuronals profundes.
  • Aplicacions en R+D: Permet analitzar malalties complexes i identificar dianes de fàrmacs i diagnòstics mitjançant la mineria de grans volums de literatura biomèdica i bases de dades com UK Biobank.
  • Conceptes Bàsics: Es descriuen arbres de decisió (usats per classificar dades), random forests (col·leccions d'arbres de decisió per resultats més robustos) i xarxes neuronals profundes (DNNs) que imiten el cervell humà.
  • Models Fonamentals: Inclouen Transformers (per processar seqüències, com el llenguatge natural) i Diffusion Models (per generar dades, com la imatge a text).
  • Gràfics de Coneixement (Knowledge Graphs - KGs): Integren fonts d'informació biomèdica en un gràfic on els nodes representen entitats i les vores representen relacions, facilitant la consulta i generació d'hipòtesis.
  • Fluxos de Treball (Workflows): Des de l'adquisició de dades (text, dades experimentals, APIs) fins a l'avaluació del rendiment del model (precisió, recall, puntuació F1).
  • Desafiaments: Tot i l'entusiasme, hi ha problemes com la "al·lucinació" en els models de llenguatge grans. També hi ha qüestions de propietat intel·lectual, ja que els algorismes d'IA sovint es consideren idees abstractes i no patentables als EUA.
  • Recursos de Càlcul (Compute): La IA requereix recursos de hardware (GPUs) massius, amb un alt cost financer, i s'està explorant la computació neuromòrfica basada en l'estructura del cervell.

Part II: Oportunitats Emergents

Punts d'Impacte Científic

L'objectiu futur és una medicina ideal: oralment biodisponible, que indueixi remissió de la malaltia o control a llarg termini en una àmplia població, ben tolerada i rendible. Això implica el repte de substituir les bioterapèutiques amb petites molècules o millorar l'administració oral de molècules grans. L'aprenentatge automàtic es preveu que tingui un impacte a totes les etapes de la línia de descoberta de fàrmacs.

Cerca de Dianes (Targets)

• Antecedents Històrics: Des dels "bales màgiques" de Paul Ehrlich, els receptors i els enzims s'han consolidat com a dianes principals. L'enginyeria genètica primerenca, amb la clonació de gens receptors, va obrir el camí per a l'anàlisi del genoma humà complet.
• Descoberta Tradicional de Dianes: Implica estudiar mecanismes biològics i utilitzar recursos de la literatura en línia (com PubMed) per identificar oportunitats. La serendipitat (descobriments accidentals) continua sent un factor, malgrat l'augment de les dades i els models computacionals.
• Genòmica:
  • Seqüències del Genoma Humà: El Projecte Genoma Humà (completat el 2003 i el 2022 amb el 8% restant) ha proporcionat el fonament. La diversitat de genomes és crucial per identificar variants genètiques i dianes de fàrmacs, amb esforços per seqüenciar poblacions subrepresentades.
  • El Genoma Fosc (Dark Genome): El 98% del genoma humà amb funció poc entesa, incloent retrotransposons i ARN no codificants (lncRNAs), que poden ser dianes terapèutiques.
  • Seqüenciació de Segona i Tercera Generació: Inclouen piroseqüenciació, seqüenciació per síntesi (Illumina), i tecnologies d'lectura llarga d'alta precisió com PacBio HiFi i Oxford Nanopore. La gran quantitat de dades (exabytes) generades requereix arquitectures de computació i bioinformàtica sofisticades.
  • Variants de Seqüència: Mutacions (SBS, DBS, Indels, CN, SV, RNA SBS, SNP, Microsatèl·lits) que contribueixen a la variació fenotípica.
  • Cartografia de Gens de Malaltia:
    • Malalties Mendelianes: Causades per un sol gen, amb bases de dades com OMIM que s'han expandit gràcies a la seqüenciació d'exomes.
    • Estudis d'Associació de Genoma Complet (GWAS): Identifiquen variants genètiques comunes i rares associades a fenotips d'interès, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC).
    • Locus de Trets Quantitatius (QTL): Regions d'ADN associades amb trets fenotípics variables.
    • Randomització Mendeliana (MR): Utilitza variants genètiques com a variables instrumentals per inferir causalitat entre l'exposició (gens) i el resultat (malaltia), ajudant a prioritzar dianes farmacològiques.
  • Genomes del Càncer: El càncer és una malaltia genètica inestable amb mutacions somàtiques. Els estudis de WGS revelen la diversitat de signatures mutacionals geogràfiques i identifiquen gens driver.
• Genòmica Funcional - Expressió Gènica:
  • Transcriptòmica: Catàleg de tots els tipus de transcripcions d'ADN (mRNA, lncRNAs, miRNAs). La seqüenciació d'ARN de cèl·lula única (scRNA-seq) ha permès examinar la transcripció a un nivell de resolució sense precedents, amb models d'aprenentatge profund com Geneformer que prediuen la regulació gènica.
  • Regulació Transcripcional: Implica el genoma 3D, la cromatina i les modificacions epigenètiques. Tècniques com ATAC-seq i ChIP-seq analitzen l'accessibilitat de la cromatina i la unió de factors de transcripció. S'estan desenvolupant mètodes de cèl·lula única i assajos reporters massivament paral·lels (MPRAs) per a una anàlisi més fina.
  • Splicing Pre-mRNA: El splicing alternatiu genera múltiples isoformes d'ARNm i pot contribuir a malalties, sent una diana biofarmacèutica.
  • Epigenètica: Modificacions (com la metilació de l'ADN i les modificacions de les histones) que regulen l'expressió gènica. Les disfuncions epigenètiques són dianes potencials.
• Edició del Genoma:
  • CRISPR-Cas9: Un potent mètode d'edició gènica derivat de bacteris, que permet la modificació selectiva de seqüències d'ADN. S'estan desenvolupant variants de Cas més petites i l'aprenentatge automàtic ajuda a identificar-les.
  • Edició de l'Epigenoma: Implica modificar epigenèticament l'ADN (metilació/demetilació) utilitzant proteïnes Dead-Cas fusionades.
  • Interferència d'ARN (RNAi): Silencia l'expressió gènica mitjançant la degradació d'ARNm per siRNAs. El sistema DdmDE de Vibrio cholerae és un nou mecanisme de defensa bacteriana amb potencial per a agents antiinfecciosos i eines d'edició gènica.
• Letalitat Sintètica (SL) i Rescat Sintètic (SR):
  • SL: Implica l'alteració combinada de gens individualment viables, sent una estratègia important en oncologia per a dianes inabastables, sovint a través de vies de reparació d'ADN. Els mètodes computacionals (ML i DL) s'utilitzen per identificar parells de gens amb SL.
  • SR: És el concepte invers, on la inactivació d'un gen pot rescatar un defecte en un altre. Té potencial per a malalties genètiques monogèniques.
• Proteòmica: L'anàlisi de proteïnes és fonamental per a la selecció de dianes de fàrmacs.
  • Proteòmica de Cèl·lula Única (scp-MS): Permet identificar mecanismes i dianes que quedarien ocults en poblacions cel·lulars homogènies.
  • Modificacions Post-traduccionals (PTMs): Centenars de modificacions que afecten la funció proteica i que són dianes potencials.
  • Determinació de l'Estructura 3D: La microscòpia crioelectrònica (CryoEM) i els models d'aprenentatge profund com AlphaFold i RoseTTAFold han revolucionat la predicció d'estructures de proteïnes, tot i que encara hi ha preguntes sobre la seva utilitat per al cribratge virtual.
  • Druggabilitat de la Diana Proteica: Classificació de proteïnes en druggable (modificable per petites molècules) i undruggable (manca de butxaques d'unió). S'estan desenvolupant eines virtuals per avaluar-la.
• Metabolòmica i Metabònica: Analitzen els metabolits cel·lulars per identificar biomarcadors i dianes, sent una forma de "empremta dactilar" per classificar respostes a fàrmacs. La metabolòmica espacial de cèl·lula única (scSpaMet) ofereix una gran resolució.
• Biologia Cel·lular:
  • Anàlisi de Tipus i Funcions Cel·lulars: La microscòpia (llum, electrònica, crioelectrònica) i les tècniques d'imatge de masses de citometria (IMC) són clau. L'aprenentatge automàtic s'utilitza per a l'anàlisi d'imatges. L'Atles Cel·lular Humà (HCA) és un projecte global per catalogar totes les cèl·lules humanes i les seves funcions.
  • Homeòstasi Proteica (Proteostasis): El control de la síntesi, translocació i degradació de proteïnes és una àrea d'alt perfil en la recerca biofarmacèutica. S'inclou la Resposta a Proteïnes Desplegades (UPR) en el reticle endoplasmàtic, la relocalització subcel·lular de proteïnes, i la Degradació Proteica Dirigida (TPD) i Estabilització (TPS) mitjançant el sistema ubiquitina-proteasoma (PROTACs i molecular glues).
  • Vies de Mort Cel·lular: Són una font de dianes de fàrmacs per induir (càncer) o protegir cèl·lules (inflamació). Es descriuen múltiples vies (apoptosi, necroptosi, ferroptosi, etc.).

Intervencions (Medicaments)

• Petites Molècules: El seu desenvolupament s'enfronta a desafiaments com la potència, la selectivitat, el metabolisme, la viabilitat sintètica i els problemes de fabricació.
  • Espai Químic: El "chemical space" conté un nombre massiu de compostos potencials. L'"Escape from Flatland" es refereix a la tendència a utilitzar estructures alifàtiques 3D en lloc d'anells aromàtics plans. Els productes naturals ofereixen una gran diversitat química. Les biblioteques codificades per ADN (DELs) permeten cribrar 10^12 molècules. Els models generatius d'aprenentatge automàtic exploren espais químics teòrics.
  • Selecció de Candidats: La viabilitat sintètica és crucial. La química digital i l'automatització amb robots i llenguatges de programació química (XDL) estan millorant la planificació i execució de síntesis. El cribratge físic i virtual s'utilitza per trobar "hits" (compostos amb activitat).
  • "Drugging the Undruggable": L'objectiu és trobar petites molècules que actuen sobre dianes sense butxaques d'unió clares, mitjançant fàrmacs covalents o degradació proteica dirigida (PROTACs, molecular glues).
  • Tipus de Dianes: Es destaquen els Receptors Acoblats a Proteïnes G (GPCRs), que són dianes del 35% dels fàrmacs aprovats per la FDA. També s'estudia l'ARN com a diana per petites molècules (splicing, degradació).
  • Desenvolupament Primerenc: Inclou la millora de la biodisponibilitat oral (p. ex., macròcicles peptídics com MK-0616/enlicitide, que poden inhibir PCSK9 i ser administrats oralment) i l'ús de profàrmacs per millorar l'administració, la permeació i reduir la toxicitat.
• Proteïnes: Els anticossos terapèutics són una modalitat important.
  • Formats d'Anticossos Terapèutics: Inclouen anticossos radiomarcats, conjugats anticòs-degradador (DACs), quimeres que dirigeixen els lisosomes (LYTACs) per degradar proteïnes extracel·lulars o de membrana, anticossos biespecífics (BsAbs) que reconeixen dues dianes, i profàrmacs d'anticossos (Probody Therapeutics) que s'activen al microambient tumoral.
  • Enginyeria de Proteïnes i Pèptids: Implica modificar proteïnes naturals com els anticossos (humanització) i citocines per millorar l'activitat i la PK. S'estan desenvolupant formats més petits com els Nanobodies (anticossos d'una sola cadena d'aproximadament 15 kDa) i Pèptids Bicíclics per millorar la penetració en teixits i la fabricació. L'aprenentatge automàtic s'utilitza per dissenyar proteïnes amb funcions desitjades ("RoseTTAfold").
• Àcids Nucleics: Les medicines genòmiques (teràpia gènica, edició genòmica, oligonucleòtids antisentit, siRNA, aptàmers) són un camp en creixement.
  • Teràpies Gèniques: Se centren en malalties monogèniques rares (com l'hemofília B amb Hemgenix, o la drepanocitosi amb Casgevy, la primera teràpia editada amb CRISPR-Cas aprovada). Els reptes inclouen la immunogenicitat i la capacitat limitada dels vectors virals (AAV). S'estan investigant sistemes de lliurament no viral (p. ex., nanopartícules lipídiques, LNPs) per evitar els problemes dels virus. Els alts costos de les teràpies gèniques són un repte important.
  • Teràpies Basades en ARN: Han guanyat importància amb les vacunes d'ARNm contra la COVID-19. S'estan desenvolupant teràpies d'ARNm per a malalties cròniques. El disseny d'ARNm implica la selecció de codons, el disseny de les regions 5' i 3' UTR per optimitzar la traducció i l'estabilitat.
  • Edició d'ARN: Utilitza enzims ADARs per convertir nucleòtids A en I, que es llegeix com a G, oferint una via potencialment més segura que l'edició d'ADN.
  • Interferència d'ARN (siRNA): Els siRNAs (small interfering RNA) silenciïn l'expressió gènica. Sis fàrmacs siRNA ja estan aprovats, amb millores en l'estabilitat i la dosi gràcies a la química de l'estabilització (ESC). Els oligonucleòtids antisentit (ASOs) també s'uneixen a l'ARNm per inhibir directament la traducció o modificar l'splicing.
  • Aptàmers: Molècules d'ADN o ARN de cadena senzilla que s'uneixen directament a dianes proteiques. Tot i els avantatges, només un ha estat comercialitzat amb èxit com a fàrmac.
  • Administració d'ARN: El desenvolupament de nanopartícules lipídiques (LNPs) ha estat crucial per al lliurament d'ARNm i ARN d'interferència, amb l'objectiu d'orientar-se a òrgans específics.
  • Fabricació: La producció a gran escala d'ARNm-LNPs i fàrmacs basats en oligonucleòtids és un repte, però s'estan desenvolupant mètodes per millorar l'escalabilitat i la sostenibilitat.
• Teràpies Cel·lulars:
  • Cèl·lules Mare: L'èxit del trasplantament de medul·la òssia ha demostrat el benefici de substituir cèl·lules malaltes. Les cèl·lules mare hematopoètiques (HSPCs) modificades genèticament i les cèl·lules mare pluripotents induïdes (hiPSCs) tenen un gran potencial per a la teràpia regenerativa, evitant el rebuig immunitari.
  • Teràpies de Cèl·lules Adoptives: Com les Cèl·lules T CAR (Chimeric Antigen Receptor T-cells), que són cèl·lules T del pacient modificades genèticament per atacar cèl·lules canceroses. També s'estan investigant cèl·lules NK i cèl·lules T gamma-delta (γδ). Els efectes adversos com la síndrome d'alliberament de citocines es monitoren. El cost elevat és un desafiament, però s'estan fent esforços per reduir-lo. El desenvolupament de CAR T-cells in vivo eliminaria la necessitat de processar cèl·lules ex vivo.

Desenvolupament i Implementació

• Desenvolupament Preclínic: L'objectiu és reduir l'alta taxa de fracàs en la traducció de dades d'animals a humans. S'estan implementant cèl·lules mare i organoides (models 3D que reprodueixen la complexitat d'òrgans) i la microfisiologia ("lab-on-a-chip" o "organs-on-chips") per a proves in vitro que puguin substituir els models animals.
• Avaluacions de Seguretat: S'estan millorant amb panells de cribratge de farmacologia secundària més amplis i toxicologia investigativa.
• Aproximacions Computacionals:
  • Modelització Farmacocinètica Basada en la Fisiologia (PBPK): Quantifica els paràmetres PK en humans i animals per suportar l'estimació de dosis i la farmacologia de seguretat.
  • IA i ML: S'utilitzen random forests per associar reaccions adverses a fàrmacs amb la farmacologia in vitro, gràfics de coneixement per visualitzar interaccions entre defectes de naixement, gens i fàrmacs, i xarxes neuronals profundes (DNNs) per a prediccions de toxicologia.
• Desenvolupament Clínic:
  • Disseny d'Assajos Clínics: Els dissenys adaptatius, basats en estadístiques bayesianes, són més flexibles i eficients, reduint la mida de la mostra i accelerant els resultats.
  • Augment de l'Eficiència amb ML: L'aprenentatge automàtic, inclosos els grans models de llenguatge (LLMs) com TrialGPT, pot millorar la selecció de pacients, el disseny d'assajos i el processament de dades, ajudant a superar els problemes de reclutament.
  • Altres Aspectes: Es destaca la importància de la disseminació de resultats dels assajos clínics per evitar duplicacions i la vigilància post-comercialització.
• Administració de Fàrmacs: L'administració oral és la preferida, però els nous sistemes de lliurament (DDS) busquen superar barreres com la baixa adherència del pacient i la necessitat d'administració parenteral. S'estan investigant dispositius ingeribles (com SOMA) i microorganismes modificats per a l'administració oral de bioterapèutics.
• Diagnòstics: El diagnòstic precoç és crucial. S'estan fent avenços en totes les àrees (imatge, endoscòpia, patologia, mesura fisiològica, genòmica), particularment amb l'aplicació de l'aprenentatge automàtic per processar dades. Les biòpsies líquides i els dispositius portàtils (wearable devices) tenen un gran potencial per a la monitorització en temps real i la medicina preventiva.

En resum, el llibre destaca com la descoberta de fàrmacs en el segle XXI és un camp en constant expansió, impulsat per l'avanç de la genòmica, la proteòmica, la biologia cel·lular, les noves modalitats d'intervenció (teràpies gèniques, cel·lulars, ARNm) i la revolució de la intel·ligència artificial i l'aprenentatge automàtic, que busquen superar els alts costos i les taxes de fracàs del desenvolupament de medicaments i obrir noves vies per tractar malalties complexes.