Repasso habitualment els informes de Medpac, la Medicare Payment Advisory Commission. Malgrat la distància, aquests documents són l'expressió pràctica de com el coneixement acadèmic de l'economia de la salut pot acabar sent d'utilitat per a la presa de decisions públiques. El mes de juny surt l'informe clau, i el mes de març un altre, enmig hi ha documents diversos. Del darrer informe m'ha interessat un capítol dedicat a les proves complementàries, com es poden compensar millor i augmentar l'adeqüació. En un entorn de pagament per acte mèdic, l'informe fa referència obligada a les limitacions a l'"auto-derivació". És a dir, a que un metge prescrigui una prova diagnòstica i la realitzi en un centre de la seva propietat.
Physician self-referral of ancillary services leads to higher volume when combined with fee-for-service payment systems, which reward higher volume, and the mispricing of individual services, which makes some services more profitable than others. The Ethics in Patient Referrals Act, also known as the Stark law, prohibits physicians from referring Medicare patients for designated health services (DHS)—such as imaging, radiation therapy, home health care, durable medical equipment, clinical laboratory tests, and physical therapy—to entities with which they have a financial relationship.Però aquesta llei va permetre excepcions i per aquí se n'ha anat la mà, amb unes inversions fortes fetes per grups de metges i una preocupació pública creixent pel volum i l'adeqüació de les proves.
Observo que per aquí aprop i en l'àmbit privat hi ha poca preocupació sobre aquests temes. I encara menys preocupació per que un Parlament es doti de comissions a l'estil de Medpac que ajudarien a formular les polítiques fonamentades en el coneixement.
