Un disbarat rera l'altre (13)

Acord de condicions de treball per al personal estatutari de l'ICS

Resum de millores assolides al III Acord laboral de l’ICS

Ara ja sabem que el govern va acordar el novembre passat que posava en marxa la setmana laboral de 4 dies per als metges. No es tracta només d'una reducció de jornada del 5% (de 1722 hores anuals a 1642 hores), es tracta de que la jornada es repartirà en quatre matins i un dia d'aquests també a la tarda. Aquest sistema de jornada portarà a una reducció de la productivitat molt superior al 5% (equivalent a la reducció d'hores), i introduirà conflictes organitzatius notables. 

Ara bé, si mireu la nota de premsa del govern sobre la nova retribució als funcionaris de l'ICS no hi trobareu cap referència a la setmana laboral de quatre dies. Per què s'amaga això?

La reducció de jornada té un impacte decisiu en l'organització del treball i l'accés als serveis de salut per als ciutadans. Per garantir en les mateixes condicions d'accés actuals, o 

- els metges augmenten la productivitat per hora en un 5%, (cosa que sabem que en el sector serveis no funciona així sinó es canvia la "funció de producció"), o

- s'augmenta la plantilla de metges en un 5% per mantenir la mateixa activitat i accés als serveis.

Per tant el cost d'aquest acord dels funcionaris de l'ICS no és de 320 milions com diu el govern sinó que és molt superior si no es volen augmentar les llistes d'espera. Cal incorporar molts més metges per fer efectius els acords sense afectar als ciutadans. I sabem per altra part que no hi ha més metges per contractar. Per tant, el govern ha entrat en un laberint que només té una sortida plausible, hi haurà un augment de les llistes d'espera i per tant una afectació potencial al nivell de salut dels ciutadans.

Vaig explicar fa uns mesos que calia tenir consideració cap als professionals, i que això no era només una qüestió de compensació acurada. Vaig explicar també que als funcionaris no els correspon la negociació laboral (disbarat nº 10). Mantinc que a data d'avui ningú ha estat capaç d'explicar un sol argument a favor de que un metge sigui funcionari. Ara dic, el que cal és tenir consideració cap als pacients i això depèn de no empitjorar l'accés i la qualitat dels serveis. Per assolir això cal revertir aquest acord i repensar-ne els seus fonaments. La gravetat de la situació requereix una correcció.

Ens trobem davant un acord que satisfà interessos particulars que van contra l'interès general. Aquest és el resum. Els ciutadans pagarem car, molt car aquest acord. El pagarem per dues bandes amb més impostos, i amb menys salut.

PS. Una vegada més convé demanar la necessària transparència de la informació als ciutadans. Per què s'amaga parcialment per part del govern?

PS. Aquest acord és el preludi de conflictes en cascada, i no només amb les infermeres. S'ha encès l'esca.

PS. Podeu llegir-ne els detalls aquí:

JORNADA LABORAL

Jornada unificada de 1.642 hores anuals per a tot el personal facultatiu.

Jornada de quatre matins i una tarda setmanal per als facultatius d’àmbit hospitalari, distribuïda:

• Matí de 8h a 15.30 hores
• Una tarda a la setmana, amb dues opcions;
• Fins a les 20 hores, si es fa en cinc dies
• Fins a les 21 hores, si es fa un mateix dia la jornada de matí i tarda

Creació en un termini de tres mesos d’una comissió de seguiment sobre la conciliació del personal facultatiu.

Limitació de la jornada anual màxima a 2.187 hores, equivalents a 48 hores setmanes, sumant jornada ordinària, complementària, mòduls de guàrdia i l’escreix per contingent addicional realitzat fora de la jornada ordinària.

Per als professionals amb més de 3 anys d’antiguitat, la jornada de tarda setmanal no serà obligatòria, sinó voluntària.

GUÀRDIES

Regulació de les guàrdies localitzades o de crida, que computarà com a jornada efectiva i es retribuirà com a presencial si es requereix la presència del professional, incrementant la retribució en una hora de treball en concepte desplaçament.

Exoneració voluntària de les guàrdies localitzades a partir dels 50 anys de manera progressiva:

1 gener 2024, professionals que compleixin 60 anys, 1 gener 2025, professionals que compleixin 55 anys, 1 gener 2027, professionals que compleixin 50 anys

Blindatge del descans postguàrdia.

Establiment d’un màxim obligatori de quatre guàrdies mensuals, una de les quals en dia festiu.

CARRERA PROFESSIONAL

Reconeixement del tots els anys efectivament treballats al sistema públic de salut per sol·licitar els diferents nivells de carrera professional.

Reconeixement automàtic del nivell de carrera professional que acreditin els facultatius provinents del SISCAT.

Millora de la puntuació en els factors d´activitat assistencial i formació, així com l’eliminació de topall màxim per poder canviar de nivell.

Repensar estratègies de salut

Health for All – transforming economies to deliver what matters 

El Director General de la OMS va encarregar un informe l'any 2020 al que van anomenar WHO Council on the economics of health for all per tal de repensar les polítiques de la OMS sobre 4 fonaments i un conjunt de recomanacions han sorgit aquest 2023 que es mostren resumidament en aquest gràfic:

Al BMJ hi trobareu també un article sobre la qüestió. 

Firstly, it argues that we must value health for all. This means embedding the goal of human and planetary wellbeing in economic decision making and in how we measure economic progress. 

Secondly, it argues for a redesign of national and international financial systems to treat spending on health as a long term investment, and to increase the fiscal space available for this investment. 

Thirdly, it argues for an innovation ecosystem that prioritises the common good, ensuring equitable access to health innovations.

Finally, as covid-19 made clear, public sector leadership matters. Achieving ambitious health goals requires governments with the capacity to structure effective partnerships, adapt, coordinate cross-ministerial collaboration, and meaningfully engage the public. Governments’ addiction to outsourcing core functions has undermined these capabilities.A reinvigorated understanding of the state as a market shaper, and investment in dynamic state capabilities, are crucial to delivering Health for All

Temes repetits una i altra vegada per Mazzucato en diferents llocs i articles. Que la salut és una inversió a llarg termini ja ho sabíem fa temps. L'informe repeteix coses que sabem i que no s'hi fa prou cas.

Un disbarat rera l'altre (12)

 Ara fa una setmana se celebrava l'examen MIR que permet l'accés a la formació especialitzada en ciències de la salut. Hi havia 8772 places i s'hi presentaven 14.000 aspirants. I després es diu que falten metges amb especialitat any rera any. Algú pot desfer aquest nús que està lligat i ben lligat per anys i panys? Qui en sigui responsable d'aquest enrenou, que doni la cara.

Aquesta és l'evolució de les places de graduats i MIR a Catalunya. Mireu les dades oficials, són diferents, més places MIR que graduats:

Els desajustos es produeixen en qui accedeix a aquestes places. A Catalunya resulta que el 50% de les places de grau de Medicina se les enduen forasters. Per tant ara l'exportació barra el pas a la meitat de places a l'inici del grau. Llegiu això:

I resulta que quan han acabat el 36% dels graduats se'n van de Catalunya.

Tenim un bon sistema universitari dedicat a les exportacions de metges graduats (bloquegen el 50% de places) i a l'exportació de metges especialistes en un 47,8% de places. D'això s'en diu excel·lència en exportació, sense resoldre les urgents necessitats nacionals. Aquest dos paràgrafs ho expliquen:

Exportacions gratuïtes, vull dir que no les facturem, les paguem amb els nostres impostos des de fa anys. Doblers que cal afegir al dèficit fiscal. Això és literalment un escàndol. Els joves catalans veuen limitat l'accés a desenvolupar una carrera de medicina per les barreres que algú ha posat i no vol treure. I per unes notes que qui sap si són més generoses fora que no pas dins. 

I quina és la primera barrera que caldria capgirar?

La normativa bàsica reguladora de l’admissió als ensenyaments de grau preveu que l’accés a la universitat pública de l’alumnat espanyol i estranger es fa en igualtat de condicions que l’alumnat català, el que comporta que un gran volum d’aquestes places són ocupades per alumnat no nascut a Catalunya i que, en acabar el grau, torna a la seva CA d’origen.

S'ha prioritzat la "igualtat de condicions" dels interessos privats a l'interès general. I després d'aquesta hi ha moltes altres barreres, és clar. No tinc més paraules. Quin desastre més descomunal! Quin país més trinxat, resultat d'alguns perquè ho fan i d'uns altres perquè ho deixen i ho deixem fer.

Si voleu, podeu seguir aquí la sèrie: Un disbarat rera l'altre.

PS. Per cert, perquè no es fa públic aquest informe?  Informe sobre els estudis universitaris de medicina i la situació dels professionals mèdics, en el marc d’interrelació entre els sistemes universitari i sanitari de Catalunya. Direcció General d’Universitats 22.12.2022

Revisant l'assistència sanitària basada en el valor

Building on value-based health care: Towards a health system perspective

En una entrevista que li van fer a l'Eric Topol, li preguntaven que en pensava de l'assistència sanitària basada en valor, i va dir que era una broma, posem-ho en context:

It’s a joke, value-based care. Basically, we have one-third of the healthcare, but $3.6 trillion is waste—low-value care. We need to stop that. That’s part of why it’s so costly. And so this whole idea of value-based care doesn’t even get to it. There’s a long list of hundreds of things that each of the professional societies have called out as being shouldn’t be done anymore. And we’re doing it every day, you know, thousands, hundreds of thousands of times, every day and week in this country. We have to get rid of the waste and inappropriate and unnecessary care and we haven’t done anything to do that here of note.

Certament, l'ús del terme value-based se n'ha anat de les mans. En Peter Smith et al. tracten de posar ordre al terme i diuen:

We therefore define health system value to be the contribution of the health system to societal wellbeing. The health system is expected to contribute to wellbeing in a number of respects, which are often expressed as a set of objectives for the health system. There is a core cluster of objectives, developed from the World Health Report 2000 , that has secured widespread acceptance amongst policy-makers as reflecting their central priorities: health improvement, responsiveness, financial protection, efficiency and equity. It is these strategic goals that should reflect the health system’s concept of value.

 i aquestes són les dimensions

Em sembla bé, però no afegeix massa al que ja coneixem de l'OCDE relatiu a Health Systems Performance Assesment.

Cercant el sistema de salut eficient (3)

 Rethinking Health System Performance Assessment

HEALTHCARE THROUGH PATIENTS' EYES

Necessitem una vara de mesurar, però només una. Una vara és una unitat de longitud antigament usada profusament a Europa i que equival a tres peus però de dimensions variables segons la zona respecte de la longitud del peu. A Catalunya normalment equivalia a 4 pams o a 3 peus i a Lleida i Tarragona era equivalent a 0,7 metres. Quin enrenou!

Per mesurar si els sistemes de salut assoleixen els objectius que volem necessitem un marc d'avaluació i això és el que ens mostra un darrer informe de l'OCDE. Anteriorment ja n'he parlat. 

Ara es posa l'èmfasi en les necessitats i preferències poblacionals i a partir d'aquí es construeix l'esquema:

Aquest model s'aplicarà als diferents països de l'OCDE i ja han començat a sortir informes específics. Ens en cal un per Catalunya, altrament com podem arribar a un consens sobre el futur del sistema si no sabem on som, ni com ens podem comparar.

IA pertot arreu (6)

Collective action for responsible AI in health

AI IN HEALTH: HUGE POTENTIAL, HUGE RISKS

 Repasso el darrer informe de l'OCDE sobre Intel·ligència Artificial i Salut. Veig que hi ha un bon resum de barreres, riscos, oportunitats i resultats potencials. Fa temps que parlem del mateix. Ara bé no veig una explicació clara de que cal fer col·lectivament per reduir els riscos.

En destacaré un risc molt important, que la IA contribueixi a crear una medicina de "caixa negra". Diu:

AI solutions may not be explainable, impacting accountable evidence-based decision-making: The “black box” nature of AI algorithms can lead to difficulty in understanding the rationale behind specific AI driven outputs. This difficulty in understanding can grow to a lack of trust in solutions when coupled with the risk of AI solutions being trained on biased data. While it is difficult to fully articulate the underlying mathematics in an easy-to-consume manner, it is important to develop guidance for explainability of AI solutions to ensure that sufficient information is provided to establish trust in outcomes. Where appropriate, sufficient transparency should be provided to both the users of AI algorithms (e.g. health providers) as well as those impacted by its outcomes (e.g. patients). This should be communicated in language that is appropriate and consumable for the target audience while respecting intellectual property and preventing breaches of privacy. Transparency into the demographic data used in AI models will allow AI users to evaluate the appropriateness of the model in a given clinical context.

Aquesta observació l'he feta també en escrits anteriors però no hi ha resposta clara sobre com reduir aquest risc, només algunes idees elementals, i el temps va passant i la IA es va implantant. L'informe, malgrat això, és un bon resum a tenir en compte.

Pharma confidential (5)

Avui torno a parlar de preus confidencials dels medicaments perquè crec que aquest tema està sortint de mare. Veig a alguns una mica exaltats davant la possibilitat que hi hagi una resolució judicial definitiva a la transparència de preus, i tot això coincideix amb el lobby engreixant l'engranatge acadèmic que es deixa engreixar.

Publicar un presumpte article científic a una revista amb revisió no és cap garantia d'objectivitat ni imparcialitat, explicar els conflictes d'interès ajuda a comprendre perquè s'arriba a les conclusions. Si la revista no té cap política que mostri quin ha estat el finançament de l'article i els conflictes d'interès dels seus participants, aleshores ja hi ha motiu raonable per dubtar del seu contingut.

M'ha arribat un article que justifica l'opacitat de preus dels medicaments i ho fa amb uns arguments retorçats adhoc. Arriben a la conclusió de que la transparència dels medicaments seria inviable, després d'haver dissenyat una simulació específicament per arribar a aquesta conclusió, un applaus!!!,. Alhora explica que cauria una plaga bíblica que faria retardar l'accés als medicaments a aquells països que els fessin públics. 

Quan m'ho miro dues vegades veig que l'article té l'origen a una consultora, en un projecte pagat per una empresa farmacèutica. I ja hem arribat al final de l'afer. L'acadèmia pot arribar a la conclusió que el finançador vulgui o no, però si no s'expliciten els conflictes d'interès, hi ha motius sobrats per decantar les opinions. I dic opinions perquè una simulació, no té objectivitat, depèn de quines hipòtesis fas i la seva credibilitat, i les hipòtesis en aquest cas no són neutres. Són prefabricades per arribar a la conclusió que vol el finançador.

Em sap molt de greu per com queda tocada una determinada "acadèmia" i alguns economistes de la salut. Malauradament, aquest comentari d'avui quedarà en el sac de tants altres comentaris sobre la necessària objectivitat i imparcialitat de la ciència.

L'informe de l'OCDE en canvi, diu clarament:

There was substantial disagreement among the experts consulted on how greater transparency could impact the functioning of markets. Some were confident that greater price transparency could render significant benefits, namely stronger bargaining power for public payers in price negotiations with industry, greater public accountability and legitimacy of coverage decisions. Others saw greater price transparency as introducing new risks to the functioning of markets, for example, through price convergence, with the potential for higher prices and/or reduced patient access in countries with lesser ability to pay, unclear effects on differential pricing and parallel trade, and uncertain consequences for long term commercial decisions regarding both market participation and investment in R&D. Neither perspective is supported by the existing evidence, arguably suggesting a need for caution in moving the agenda forward.

Per tant, el pensament socràtic s'imposa, només sabem que no sabem res. 

Afegeixo, no ho veureu a l'article citat, la transparència de preus és un mecanisme per anul·lar l'impacte de la regulació mitjançant preus de referència, i alhora eliminar l'impacte de l'avaluació econòmica feta amb preus reals. Ses dues bísties a abatre en un mateix tret segons alguns.

 PS. Quan la política sanitària no la fas, te la fan. Avís per a navegants. Els jutges acabaran definint la política farmacèutica.

Literatura d'alta volada

Jordi Sàbat

Els desori regulatori dels impostos sanitaris sobre l'alcohol

 Global report on the use of alcohol taxes 2023

Gairebé tots els països posen impostos d'una o altra manera sobre el consum d'alcohol. Ara bé n'hi ha molts que una vegada els han posat, no gosen tocar-ho. Encara que siguin ineficients, és a dir serveixin per recaptar però no per adoptar un consum responsable, segueixen allà pels temps dels temps.  Per això només un 23% dels països tenen sistemes de reajust automàtic d'impostos especials segons aquest informe de la OMS. 

Per altra banda, encara que els impostos especials sobre l'alcohol són generalitzats, hi ha 22 països, especialment europeus, que exclouen el vi, d'aquests impostos. Un desori regulatori.

Cada vegada que s'ha volgut modificar la fiscalitat de l'alcohol ha provocat un canvi de ministre o una crisi notable. El lobby de l'alcohol és especialment actiu i bel·ligerant . És justament per això que els nous ministres ja han entès que aquesta és una línia vermella que no poden creuar per la seva pròpia supervivència (com a ministres). A Europa no s'ha legislat sobre impostos especials des de 1992. Segueixen de vacances parlamentàries però no de cobrar el sou a final de mes. L'any 2022 va preparar-se una nova directiva que segueix en avaluació.

I si voleu saber per exemple què representen els impostos sanitaris sobre el preu de la cervesa, podreu comprovar que a Espanya, són un 6% del preu mitjà d'una cervesa. I són els menors de l'OCDE (excepte Luxemburg i Alemanya). I ja no tinc res a afegir.

Table 1. Excise Taxes as Percentages of Final Beer Retail Prices by Countries.

Price Level	% of Max Price		% of Mean Price		% of Min Price
Countries	Mean (SD)	Trend β(SE)	Mean (SD)	Trend β (SE)	Mean (SD)	Trend β (SE)
Australia	0.19 (0.01)	0.02***(0.00)	0.25 (0.01)	0.00* (0.00)	0.35 (0.05)	−0.03* (0.01)
Austria	0.07 (0.01)	−0.02***(0.00)	0.09 (0.01)	0.00 (0.00)	0.13 (0.02)	0.01+ (0.01)
Belgium	0.05 (0.00)	0.01(0.003)	0.07 (0.00)	0.01* (0.00)	0.11 (0.01)	0.01** (0.00)
Czech Republic	0.07 (0.02)	−0.01(0.02)	0.08 (0.02)	−0.02 (0.02)	0.09 (0.03)	−0.03 (0.02)
Denmark	0.11 (0.06)	−0.11***(0.01)	0.13 (0.05)	−0.08***(0.01)	0.14 (0.04)	−0.06*** (0.01)
Finland	0.19 (0.04)	−0.05***(0.01)	0.24 (0.02)	−0.01+(0.01)	0.32 (0.06)	0.04** (0.01)
France	0.05 (0.02)	0.04 (0.03)	0.07 (0.03)	0.04+ (0.02)	0.10 (0.04)	0.04 (0.02)
Germany	0.04 (0.01)	−0.03***(0.00)	0.05 (0.01)	−0.03*** (0.00)	0.07 (0.01)	−0.04*** (0.00)
Greece	0.10 (0.05)	0.09***(0.01)	0.11 (0.05)	0.09***(0.01)	0.12 (0.06)	0.09*** (0.02)
Hungary	0.14 (0.02)	0.01(0.01)	0.17 (0.01)	0.002 (0.01)	0.21 (0.01)	−0.01 (0.01)
Iceland	0.50 (0.18)	−0.13***(0.02)	0.51 (0.18)	−0.13***(0.02)	0.59 (0.18)	−0.14***(0.02)
Ireland	0.24 (0.02)	0.01 (0.01)	0.26 (0.02)	−0.01 (0.00)	0.30 (0.02)	−0.01* (0.01)
Italy	0.10 (0.02)	0.01 (0.01)	0.12 (0.02)	0.01 (0.01)	0.16 (0.04)	0.003 (0.02)
Japan	0.29 (0.02)	−0.02***(0.00)	0.35 (0.01)	−0.01 (0.00)	0.42 (0.02)	−0.01* (0.00)
Luxembourg	0.04 (0.00)	0.00(0.00)	0.04 (0.00)	−0.01*(0.00)	0.05 (0.00)	−0.02** (0.01)
Netherlands	0.09 (0.01)	0.01 (0.01)	0.11 (0.01)	0.005(0.00)	0.17 (0.03)	−0.01 (0.01)
New Zealand	0.17 (0.02)	0.02* (0.01)	0.22 (0.02)	0.01*(0.01)	0.29 (0.02)	0.01 (0.00)
Norway	0.23 (0.04)	0.02 (0.01)	0.33 (0.05)	−0.00 (0.01)	0.49 (0.07)	−0.02 (0.02)
Poland	0.09 (0.03)	0.07***(0.01)	0.12 (0.03)	0.04***(0.01)	0.18 (0.02)	−0.01 (0.01)
Portugal	0.07 (0.01)	−0.02+ (0.01)	0.09 (0.01)	−0.02***(0.00)	0.12 (0.02)	−0.04*** (0.01)
Slovak Republic	0.11 (0.02)	−0.05*** (0.01)	0.14 (0.03)	−0.05*** (0.01)	0.19 (0.04)	−0.04*** (0.01)
Spain	0.05 (0.00)	0.00 (0.00)	0.06 (0.00)	−0.00(0.00)	0.07 (0.00)	−0.002 (0.00)
Sweden	0.22 (0.01)	−0.00+(0.00)	0.25 (0.01)	0.01(0.00)	0.29 (0.03)	0.02** (0.01)
Switzerland	0.07 (0.04)	−0.11***(0.02)	0.08 (0.05)	−0.09***(0.02)	0.10 (0.05)	−0.08*** (0.02)
United Kingdom	0.22 (0.01)	0.00 (0.01)	0.29 (0.03)	0.00 (0.00)	0.39 (0.08)	−0.01 (0.02)
United States	0.23 (0.02)	−0.02***(0.00)	0.28 (0.03)	−0.03***(0.00)	0.28 (0.03)	−0.04***(0.00)

Note: SD: standard deviations. SE: Standard Errors. +p < 0.1, * p < 0.05, ** p < 0.01, *** p < 0.001. Trend: changes over time (decrease (−) or increase (+)).

Fig. 1 presents the trends of excise taxes as a percentage of final beer retail prices at three different price levels during 2003–2018. The percentages of excise taxes in beer prices at the maximum and average price levels are less than 10 % and stay the same in most countries during the study period. The percentages of excise taxes are less than 1 % at all three different price levels in France, Japan, Poland, and the United States. The percentages of excise taxes are highest at the minimum price level in all countries and do not change much over time except for Iceland, Ireland, and Netherlands.

L'informe de la OMS diu clarament:

Alcohol consumption is one of the leading risk factors for population health worldwide. While historically predominantly used to raise revenue, excise taxes are an effective tool to decrease the affordability of alcoholic beverages and reduce alcohol consumption and related harms. However, existing taxes on alcoholic beverages differ widely in terms of design and level, and most are not optimized to pursue health goals.

Aquest és el missatge per guardar i que qui en sigui responsable que llegeixi l'informe i faci alguna cosa.

Robert Doisneau

La indústria de la felicitat

Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas

Eva Illouz ens explica al seu llibre Happycracia com la ciència i la indústria de la felicitat controlen les nostres vides. Carrega fort contra la psicologia positiva:

En cuestión de muy pocos años, la psicología positiva había conseguido lo que ningún otro movimiento académico había logrado antes: introducir la felicidad en lo más alto de la agenda académica e inscribirla como prioridad en las agendas sociales, políticas y económicas de muchos países. Gracias a este movimiento, la felicidad podía ya dejar de considerarse un concepto nebuloso, un horizonte utópico o un lujo personal inaccesible para muchos para convertirse en una meta universal, en un concepto que se podía medir y que permitía definir los rasgos psicológicos que caracterizaban el funcionamiento sano, exitoso y óptimo del ser humano.

Missatges clau: 

 La pregunta que se plantea es si la felicidad es la meta más importante a la que todos debemos aspirar. Tal vez sea así. Pero si atendemos a lo que los científicos de la felicidad proponen a este respecto, entonces convendría pensarlo dos veces. Este no es un libro contra la felicidad, sino contra la visión reduccionista de la «buena vida» que la denominada ciencia de la felicidad predica y que cada vez está más extendida. Ayudar a la gente a sentirse mejor es una intención encomiable, ni qué decir tiene. Pero a la luz de lo que esta ciencia propone, no queda más remedio que afirmar que en su aproximación a la felicidad humana[6] no es oro todo lo que reluce.

Nuestras reservas hacia esta concepción de la felicidad se basan en cuatro puntos o preocupaciones principales: epistemológicos, sociológicos, fenomenológicos y morales. El primero de ellos es de carácter epistemológico en tanto que cuestiona la validez de la ciencia de la felicidad como ciencia y, por extensión, cuestiona la validez de su concepción de la felicidad como algo científico y objetivo. La ciencia de la felicidad es una ciencia débil y, como tal, también lo es el razonamiento que hay detrás de la noción de felicidad humana que defiende. El filósofo pragmatista Charles Peirce dijo una vez que una teoría, en tanto cadena de razonamiento, es tan fuerte como lo es el más débil de sus eslabones, y en la ciencia de la felicidad hay numerosos presupuestos infundados, inconsistencias conceptuales, problemas metodológicos, resultados no probados y generalizaciones exageradas, de modo que es difícil aceptar de forma acrítica todo lo que dicha ciencia afirma como verdadero y objetivo.

El segundo es de tipo sociológico. Independientemente de lo buena o mala que sea como ciencia la propia ciencia de la felicidad, cabe preguntarse qué agentes sociales encuentran útil su noción de felicidad, a qué intereses y presupuestos ideológicos sirve, y cuáles son las consecuencias económicas y políticas de su amplia implementación social. En este sentido, vale la pena observar que tanto el enfoque científico de la felicidad como la industria de la felicidad que se ha creado y expandido a su alrededor contribuyen de forma significativa a legitimar la suposición de que la riqueza y la pobreza, el éxito y el fracaso, la salud y la enfermedad son fruto de nuestros propios actos. Lo cual legitima también la idea de que no hay problemas estructurales, sino solo deficiencias psicológicas individuales; en definitiva, que no existe la sociedad sino solo los individuos, por citar una frase de Margaret Thatcher inspirada en Friedrich Hayek. La noción de felicidad tal y como hoy la formulan y aplican socialmente algunos científicos y expertos está demasiado a menudo al servicio de los valores impuestos por la revolución cultural neoliberal. Dicha revolución, que fue concebida por la escuela de Chicago y retomada a partir de la década de 1950 por numerosos economistas neoliberales, logró convencer al mundo de que la búsqueda de la felicidad individual era el único sustituto valioso y realista de la búsqueda del bien colectivo, como la propia Thatcher declaró en una entrevista para el Sunday Times en 1981: «Lo que me ha irritado de la política de los últimos treinta años es que siempre ha estado orientada hacia un modelo de sociedad colectivista. La gente se ha olvidado de que lo único importante son los individuos. […] Cambiar la economía es la forma de cambiar ese enfoque. […] La economía es el método; el objetivo es cambiar el corazón y el alma[7]». En este sentido, afirmamos que la búsqueda de la felicidad tal y como la conciben los científicos de la felicidad no representa el bien incuestionable y supremo que todos debemos perseguir, sino que simboliza el triunfo de la sociedad individualista sobre la colectivista.

El tercero es de carácter fenomenológico. Tiene que ver con el hecho de que demasiado a menudo la ciencia de la felicidad no solo no da lo que promete, sino que además genera resultados paradójicos e incluso indeseables. Y es que la ciencia de la felicidad construye sus propuestas de bienestar y realización personal sobre una paradójica narrativa de crecimiento personal que tiende a generar esa misma insatisfacción y malestar para las cuales promete remedio. Al establecer la felicidad como un objetivo imperativo y universal pero cambiante, difuso y sin un fin claro, la felicidad se convierte en una meta insaciable e incierta que genera una nueva variedad de «buscadores de la felicidad» y de «hipocondríacos emocionales» constantemente preocupados por cómo ser más felices, continuamente pendientes de sí mismos, ansiosos por corregir sus deficiencias psicológicas, por gestionar sus sentimientos y por encontrar la mejor forma de florecer o crecer personalmente. Eso, a su vez, convierte la felicidad en una mercancía perfecta para un mercado que se nutre de normalizar esta obsesión con uno mismo y con el propio bienestar psicológico.

Por último, el cuarto es de tipo moral y atañe a la relación entre la felicidad y el sufrimiento. Al identificar la felicidad y la positividad con la productividad, la funcionalidad, la excelencia y hasta la normalidad —⁠y la infelicidad con su contrario⁠—, la ciencia de la felicidad nos coloca en una encrucijada, obligándonos a elegir entre sufrir y estar bien. Lo cual supone, además, que uno siempre puede elegir, como si la positividad y la negatividad fueran dos polos diametralmente opuestos y se pudiera borrar el sufrimiento de nuestras vidas de una vez por todas. Las tragedias son, por supuesto, inevitables, pero la ciencia de la felicidad insiste en que el sufrimiento y la satisfacción son, al fin y al cabo, opciones personales. Así, los que no utilizan las adversidades y los reveses como incentivos y oportunidades para el crecimiento personal son sospechosos de querer y merecer, en el fondo, su propio malestar, independientemente de cuáles sean las circunstancias particulares. Por lo tanto, al final no hay mucho que elegir: no solo estamos obligados a ser felices, sino a sentirnos culpables por no ser capaces de superar el sufrimiento y de sobreponernos a las dificultades.

i acaba amb aquest paràgraf:

 Esa industria de la felicidad no solo perturba y confunde nuestra capacidad para conocer las condiciones que moldean nuestra existencia; también anula y deslegitima esa capacidad, la vuelve irrelevante. El conocimiento y la justicia, antes que la felicidad, siguen siendo los valores más revolucionarios que tenemos en nuestras vidas.

 

El contingut del llibre va sobre això. Podeu estar-hi més o menys d'acord. Podeu confrontar-ho amb els plantejaments de Layard que critica obertament. Però el que està clar és que la felicitat ha creat una indústria, que també subministra als governs presumptes precursors per encebar cors i ànimes cap a la felicitat (desconec si alhora permet decantar vots cap un partit).

El benestar dels catalans (2)

Anàlisi del Benestar Subjectiu a Catalunya

Han sortit les dades sobre la felicitat dels catalans i diuen que estem a 6,9 de 10. La mitjana europea és de 6,7 segons l'últim informe de l'OCDE Better Life Index (això és el que diu la nota de premsa oficial). Però agafa les dades que  vol agafar. Si mirem la informació oficial de la Unió Europea, la mitjana és a 7,1, aquesta és la dada darrera de 2022. Això no ho diu la nota de premsa.

El que tampoc no diu la nota de premsa és que l'OCDE va calcular la satisfacció amb la vida dels catalans en un 6,2% (ho vaig explicar l'abril passat) i com que el resultat no devia agradar al govern, va encarregar un estudi específic amb enquesta a 4000 persones que hem pagat entre tots. El resultat és que tot d'una ara ja estem al 6,9, hem superat la mitjana (aquest és el titular que es cercava i l'han aconseguit comparant-ho amb l'OCDE). Però a l'informe no trobareu cap referència comparant les dades que l'OCDE va calcular per Catalunya ni les dades darreres de la Unió Europea, quina casualitat.

De què depèn la satisfacció amb la vida? L'edat hi juga un paper clau i la família i la salut en són factors més determinants. A partir dels 50 anys la salut es troba al capdamunt:

A Flourish chart

I la satisfacció amb la vida és més gran quan més salut tens:

 

Ara bé, si mirem que en pensa la gent d'un àmbit com la sanitat segons el seu grau de satisfacció amb la vida, obtindreu això:

El diferencial entre la valoració d'uns i altres és notable segons la satisfacció amb la vida. La gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat. 

Davant la "impossibilitat" de millorar el sistema de salut, alguns ja poden estar pensant en com millorar la satisfacció amb la vida, perquè si miren les estadístiques de satisfacció amb el sistema sanitari veuran la tendència decreixent. La satisfacció amb els serveis sanitaris públics ha passat del 89,6 al 82,9 entre 2013 i 2022. Aquesta és la dura realitat de les dades.

Es miri per on es miri, la satisfacció amb la vida és inferior a Catalunya que a Europa, la pregunta és: el govern vol que siguem més feliços? o vol que les dades semblin que ho som?. Em temo que els fogons de la cuina de dades del govern treballen a tot drap.

PS. No tinc clar el model utilitzat. M'agrada més el de Layard, sobre què ens fa feliços.

El laberint i la vergonya de la fixació de preus dels medicaments

 Per a tots aquells que pensen que la despesa farmacèutica és el resulta de pxq, preu per quantitat, convé que mirin aquesta taula per tal de comprendre el laberint de les condicions específiques a les que se sotmeten els nous fàrmacs que han entrat el 2023:

Sorprenentment l'avaluació de totes aquestes mesures és desconeguda. No se sap si funciona o no. El que si se sap és que l'avaluació econòmica (Valtermed) només s'ha tingut en compte en un 5% dels nous medicaments. Una vergonya més a anotar a la política sanitària comparada del moment.

PS. El llibre de Fèlix Lobo.

PS. Què cal llegir aquest 2024?

PS. Llegeixo que el pol europeu líder de salut es troba a Barcelona. Miro el ranking de capitalització de biotech i no hi veig ningú de Barcelona. Que algú hi posi seny, si us plau.

L'excés de confiança en la tecnologia

 Transforming Healthcare: Navigating Digital Health with a Value-Driven Approach

Aquest dies és prou conegut que hi ha una trobada de decisors mundials a Davos. He mirat que diuen de salut i recupero l'informe que ha preparat BCG. Confirmo el que ja sé, la confiança en la tecnologia com a motor de reforma sanitària està massa sobrevalorada. Suggereixo la lectura d'aquests paràgrafs per arribar a un convenciment:

There is an urgent need to scale digital solutions that both digitize the front-end of care and augment the back-end to address healthcare’s biggest challenges and improve outcomes. Healthcare systems must first define a robust and forward-thinking digital strategy, where government and healthcare system leaders prioritize the digital health investments that can solve the most pressing healthcare challenges globally.

Next, stakeholders in the ecosystem need to build the digital healthcare infrastructure, better incentivize the capturing, sharing and use of data, develop digital health capabilities, align incentives, provide access to funding and create fit-for-purpose regulations and policies in the transition to value-based healthcare.

There is an opportunity for governments and healthcare system leaders to invest in the health of their population, with improvements in healthcare clearly delivering value to all aspects of society. Digital health also presents an opportunity for the private sector to invest in and build businesses, which leads to better health.

Evidentment la tecnologia és inversió, i el canvi organitzatiu resulta en confrontació d'interessos i trencar inèrcies costoses. En Ben Ansell diu que la tecnologia no té opinió, no et contesta, i per això agrada molt a alguns. Entre canvi tecnològic i canvi organitzatiu, el document només parla del primer. 

Stacey Kent

Quina és la despesa en assegurances privades de salut?

Private health insurance spending

Hi ha de dos tipus d'assegurança privada de salut: obligatòria i voluntària. Aquí hi ha la definició de l'OCDE:

Compulsory private health insurance exists in a number of countries mainly as the primary mechanism through which people obtain coverage for health care services or as a substitute for social health insurance in countries where some population groups can opt out of public health insurance if they obtain private coverage instead. However, in some countries complementary coverage can also be compulsory. The key criteria to distinguish between social health insurance and compulsory private health insurance is that the latter refers to the purchase of an individual or group insurance policy based on private law.

Voluntary private health insurance exists in nearly all countries and generally complements, supplements or duplicates existing health coverage from a publicly financed benefit package. These insurance policies are frequently taken out by individuals but can also be part of a group contract or offered by employers. Together with out-of-pocket spending, voluntary private health insurance spending forms part of “private spending on health” but the two categories differ as with out-of-pocket payments there is no prepayment involved and funds are not pooled across the population 

Tenint en compte això, aquest és el gràfic que ho resumeix tot: 

i aquesta és la proporció que representa a la despesa sanitària  i a la població total:

Què cal fer per acabar amb el trilerisme pressupostari a sanitat?

 Fiscal Sustainability of Health Systems. 

HOW TO FINANCE MORE RESILIENT HEALTH SYSTEMS WHEN MONEY IS TIGHT?

El darrer informe de la OCDE va dedicat al finançament dels sistemes sanitaris, què cal fer?. Les opcions són elementals, però convé repassar-les novament:

Si mirem el gràfic, la primera opció se centra a augmentar la despesa pública i assignar part d'aquests fons addicionals a la salut, cosa que requereix un augment dels ingressos del govern o un finançament addicional del deute. L'opció més fàcil (per ara), coneguda per tant i aplicada reiteradament.

La segona opció planteja augmentar l'assignació per a salut dins dels pressupostos governamentals existents per evitar que “competeixi” amb noves prioritats com ara la crisi del cost de vida, la transformació verda o l'augment de la despesa en defensa. En aquest sentit, l'OCDE recull que els països membres haurien d'assolir almenys un total d'un 15 per cent com a proporció de la despesa governamental en salut, en línia amb el percentatge mitjà d'aquest organisme. Aquí ja s'hi ha arribat.

La tercera opció se centra a reavaluar els límits entre despesa pública i privada. En aquest sentit, l'OCDE planteja que la proporció de la despesa dels governs en el sistema sanitari hauria de comptar amb recursos públics addicionals per evitar que una despesa més gran en atenció sanitària es traslladi al sector privat. Diu que les retallades a prestacions o els augments en les tarifes als usuaris poden augmentar les desigualtats en salut. No obstant això, diu que cal mantenir un debat sobre les direccions a llarg termini a la frontera publico-privada, en termes de quines són les millors opcions per a pressupostos públics limitats i si es podrien fer canvis en les tarifes dels usuaris sense impedir-ne l'accés. Aquest tema provoca una confrontació dels instints més baixos de la política. Millor no tocar-ho, dirien.

Finalment, la quarta opció projecta trobar guanys d'eficiència. Per això, els països han de fer més èmfasi a augmentar la productivitat dels serveis de salut. Convé aconseguir augments d'eficiència mitjançant la reducció de la despesa ineficaç i malbaratadora, fer més productius els recursos i alhora aprofitar els beneficis de la tecnologia i la transformació digital dels sistemes de salut, inclosa la Intel·ligència Artificial. Augmentar l'eficiència també vol dir prendre decisions conflicitves perquè vol dir canvi organitzatiu i regulatori. En molts casos, una legislatura no és suficient.

Les quatre opcions no són excloents i tenen complicacions. Però cal escollir. El que passa és que la primera és la més fàcil i és la que estem aplicant dia rera dia, any rera any. I el problema és que té un límit encara que ningú s'ho cregui quan s'està al govern, perquè els governs tenen un termini i el deute es queda. I augmentar les bases fiscals també té un límit elemental, no pots augmentar la fiscalitat explícitament si vols tornar a tenir el poder i governar. 

Al mateix temps i enmig de tot això el que caldria és que algú al govern es llegís la part dedicada a la gestió pressupostària i acabéssim d'una vegada amb el trilerisme pressupostari des de la vessant tècnica. Aquest és el tros de l'informe que més falta fa, que després de llegir-lo, algú l'apliqui de dalt a baix. Aquest gràfic mostra els aspectes clau de les bones pràctiques de gestió pressupostària, els detalls els trobareu als capítols 4,5 i 6.

Ara bé, per acabar de veritat amb el trilerisme el que cal és una acció política decidida i d'ampli consens. I això és encara més difícil d'assolir que la solució tècnica.