Fiscal Sustainability of Health Systems.
HOW TO FINANCE MORE RESILIENT HEALTH SYSTEMS WHEN MONEY IS TIGHT?
El darrer informe de la OCDE va dedicat al finançament dels sistemes sanitaris, què cal fer?. Les opcions són elementals, però convé repassar-les novament:
Si mirem el gràfic, la primera opció se centra a augmentar la despesa pública i assignar part d'aquests fons addicionals a la salut, cosa que requereix un augment dels ingressos del govern o un finançament addicional del deute. L'opció més fàcil (per ara), coneguda per tant i aplicada reiteradament.
La segona opció planteja augmentar l'assignació per a salut dins dels pressupostos governamentals existents per evitar que “competeixi” amb noves prioritats com ara la crisi del cost de vida, la transformació verda o l'augment de la despesa en defensa. En aquest sentit, l'OCDE recull que els països membres haurien d'assolir almenys un total d'un 15 per cent com a proporció de la despesa governamental en salut, en línia amb el percentatge mitjà d'aquest organisme. Aquí ja s'hi ha arribat.
La tercera opció se centra a reavaluar els límits entre despesa pública i privada. En aquest sentit, l'OCDE planteja que la proporció de la despesa dels governs en el sistema sanitari hauria de comptar amb recursos públics addicionals per evitar que una despesa més gran en atenció sanitària es traslladi al sector privat. Diu que les retallades a prestacions o els augments en les tarifes als usuaris poden augmentar les desigualtats en salut. No obstant això, diu que cal mantenir un debat sobre les direccions a llarg termini a la frontera publico-privada, en termes de quines són les millors opcions per a pressupostos públics limitats i si es podrien fer canvis en les tarifes dels usuaris sense impedir-ne l'accés. Aquest tema provoca una confrontació dels instints més baixos de la política. Millor no tocar-ho, dirien.
Finalment, la quarta opció projecta trobar guanys d'eficiència. Per això, els països han de fer més èmfasi a augmentar la productivitat dels serveis de salut. Convé aconseguir augments d'eficiència mitjançant la reducció de la despesa ineficaç i malbaratadora, fer més productius els recursos i alhora aprofitar els beneficis de la tecnologia i la transformació digital dels sistemes de salut, inclosa la Intel·ligència Artificial. Augmentar l'eficiència també vol dir prendre decisions conflicitves perquè vol dir canvi organitzatiu i regulatori. En molts casos, una legislatura no és suficient.
Les quatre opcions no són excloents i tenen complicacions. Però cal escollir. El que passa és que la primera és la més fàcil i és la que estem aplicant dia rera dia, any rera any. I el problema és que té un límit encara que ningú s'ho cregui quan s'està al govern, perquè els governs tenen un termini i el deute es queda. I augmentar les bases fiscals també té un límit elemental, no pots augmentar la fiscalitat explícitament si vols tornar a tenir el poder i governar.
Al mateix temps i enmig de tot això el que caldria és que algú al govern es llegís la part dedicada a la gestió pressupostària i acabéssim d'una vegada amb el trilerisme pressupostari des de la vessant tècnica. Aquest és el tros de l'informe que més falta fa, que després de llegir-lo, algú l'apliqui de dalt a baix. Aquest gràfic mostra els aspectes clau de les bones pràctiques de gestió pressupostària, els detalls els trobareu als capítols 4,5 i 6.
Ara bé, per acabar de veritat amb el trilerisme el que cal és una acció política decidida i d'ampli consens. I això és encara més difícil d'assolir que la solució tècnica.
