Per una nova societat d'obligacions recíproques

Can We Be Happier? Evidence and Ethics

La pregunta de si podem ser més feliços, motiu del comentari del llibre d'avui, hauria de ser posterior a la de saber si som feliços ara. I com sempre anem a petar al problema de la mesura. L'economista Richard Layard porta molts anys explicant que podem mesurar la felicitat, i que hi ha dos components, la satisfacció amb la vida que té cadascun de nosaltres (felicitat experimentada) i la felicitat creada, fruit de la interacció social amb els altres. I diu:

We need to replace the harsh culture in which we judge our lives by our success compared with others. That is a zero-sum game – the total of relative success can never be changed, however hard each person tries to improve their own position. Instead, we need a goal for each of us which can lead to progress for all. That goal has to be the positive-sum activity of contributing to a happier society.

If we want a happier society, we have to aim at it explicitly. We will never achieve a happier society as a by-product. And it is a single overarching concept that we need if we are to displace the false idol of GDP. A dashboard of wellbeing indicators is certainly better than nothing, but it has been tried for half a century by the ‘social indicators’ movement with relatively little success.

Més endavant recupera els 10 factors que contribueixen a la felicitat:

Curiosament, tant que parlem de desigualtat, la referida a la renda diu que només explica menys del 2% de les diferències en la felicitat. És el que diu, jo no ho puc contrastar. En canvi el més important a tenir en compte són les privacions, allò al que no es pot accedir. I es carrega plenament la jerarquia de necessitats de Maslow.

Entre països, allò que explica la variació en el nivell de felicitat són bàsicament sis factors que expliquen el 76%:

• trust (the proportion of people who think ‘most people can be trusted’)
• generosity (the proportion who have donated money to a charity in the present month)
• social support (the proportion who have relatives or friends they can count on to help them whenever they need them)
• freedom (the proportion who are satisfied with their freedom to choose what they want to do with their life)
• health (years of healthy life expectancy)
• income (GDP per head)

És el que diu. A la majoria de països la felicitat va augmentar entre 1980 i 2007, després hi ha hagut recorreguts diversos i el creixement econòmic no és garantia de més felicitat.

I el llibre parla dels mestres, dels metges, dels polítics, funcionaris, científics, economistes i tots aquells que poden contribuir a la felicitat i els ofereix una agenda per a l'acció.

There is no objective reason why so many lives in the West should be so stressful. We ourselves have created the stress by our goals, and the way our institutions respond to them. If we change our goals, we really can produce a happier society.

Future generations will be shocked by many of the unthinking and unskilful features of life today. They will be shocked at the neglect of mental illness, at the stresses imposed on our children, and at the common assumption that everyone is an egotist.

So the world happiness movement can indeed bring in a better, gentler culture and do it fast. But what happens will ultimately depend on each one of us. We can all be heroes in the happiness revolution

Llibre recomanable, amb alguns biaixos que es poden descomptar des de l'inici (com una èmfasi excessiva en la salut mental i el mindfulness). En Martin Wolf deia que no li agrada massa això de que la felicitat estigui al capdamunt de l'agenda política. Jo crec que el que cal és afavorir les condicions per a un alt nivell de satisfacció amb la vida, i no sé si la paraula felicitat ajuda o distreu, potser més el segon. Estic convençut que una societat amb menor stress és possible. Totes aquelles decisions i accions individuals i col·lectives que hi contribueixin seran benvingudes en una nova societat d'obligacions recíproques.

PS. Malauradament no hi surt Catalunya als rankings de felicitat que publica Layard. Miraré de trobar material si és que n'hi ha.

PS. Sobre les diferències de renda i la felicitat: "There have been thousands of surveys in hundreds of countries and they typically find that, holding all else constant, a person with double your income will be 0.2 points happier than you are. Similarly, a person whose income is one half of yours will be 0.2 points less happy"

PS. El concepte de societat d'obligacions recíproques és de Collier.

La indústria de la felicitat

Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas

Eva Illouz ens explica al seu llibre Happycracia com la ciència i la indústria de la felicitat controlen les nostres vides. Carrega fort contra la psicologia positiva:

En cuestión de muy pocos años, la psicología positiva había conseguido lo que ningún otro movimiento académico había logrado antes: introducir la felicidad en lo más alto de la agenda académica e inscribirla como prioridad en las agendas sociales, políticas y económicas de muchos países. Gracias a este movimiento, la felicidad podía ya dejar de considerarse un concepto nebuloso, un horizonte utópico o un lujo personal inaccesible para muchos para convertirse en una meta universal, en un concepto que se podía medir y que permitía definir los rasgos psicológicos que caracterizaban el funcionamiento sano, exitoso y óptimo del ser humano.

Missatges clau: 

 La pregunta que se plantea es si la felicidad es la meta más importante a la que todos debemos aspirar. Tal vez sea así. Pero si atendemos a lo que los científicos de la felicidad proponen a este respecto, entonces convendría pensarlo dos veces. Este no es un libro contra la felicidad, sino contra la visión reduccionista de la «buena vida» que la denominada ciencia de la felicidad predica y que cada vez está más extendida. Ayudar a la gente a sentirse mejor es una intención encomiable, ni qué decir tiene. Pero a la luz de lo que esta ciencia propone, no queda más remedio que afirmar que en su aproximación a la felicidad humana[6] no es oro todo lo que reluce.

Nuestras reservas hacia esta concepción de la felicidad se basan en cuatro puntos o preocupaciones principales: epistemológicos, sociológicos, fenomenológicos y morales. El primero de ellos es de carácter epistemológico en tanto que cuestiona la validez de la ciencia de la felicidad como ciencia y, por extensión, cuestiona la validez de su concepción de la felicidad como algo científico y objetivo. La ciencia de la felicidad es una ciencia débil y, como tal, también lo es el razonamiento que hay detrás de la noción de felicidad humana que defiende. El filósofo pragmatista Charles Peirce dijo una vez que una teoría, en tanto cadena de razonamiento, es tan fuerte como lo es el más débil de sus eslabones, y en la ciencia de la felicidad hay numerosos presupuestos infundados, inconsistencias conceptuales, problemas metodológicos, resultados no probados y generalizaciones exageradas, de modo que es difícil aceptar de forma acrítica todo lo que dicha ciencia afirma como verdadero y objetivo.

El segundo es de tipo sociológico. Independientemente de lo buena o mala que sea como ciencia la propia ciencia de la felicidad, cabe preguntarse qué agentes sociales encuentran útil su noción de felicidad, a qué intereses y presupuestos ideológicos sirve, y cuáles son las consecuencias económicas y políticas de su amplia implementación social. En este sentido, vale la pena observar que tanto el enfoque científico de la felicidad como la industria de la felicidad que se ha creado y expandido a su alrededor contribuyen de forma significativa a legitimar la suposición de que la riqueza y la pobreza, el éxito y el fracaso, la salud y la enfermedad son fruto de nuestros propios actos. Lo cual legitima también la idea de que no hay problemas estructurales, sino solo deficiencias psicológicas individuales; en definitiva, que no existe la sociedad sino solo los individuos, por citar una frase de Margaret Thatcher inspirada en Friedrich Hayek. La noción de felicidad tal y como hoy la formulan y aplican socialmente algunos científicos y expertos está demasiado a menudo al servicio de los valores impuestos por la revolución cultural neoliberal. Dicha revolución, que fue concebida por la escuela de Chicago y retomada a partir de la década de 1950 por numerosos economistas neoliberales, logró convencer al mundo de que la búsqueda de la felicidad individual era el único sustituto valioso y realista de la búsqueda del bien colectivo, como la propia Thatcher declaró en una entrevista para el Sunday Times en 1981: «Lo que me ha irritado de la política de los últimos treinta años es que siempre ha estado orientada hacia un modelo de sociedad colectivista. La gente se ha olvidado de que lo único importante son los individuos. […] Cambiar la economía es la forma de cambiar ese enfoque. […] La economía es el método; el objetivo es cambiar el corazón y el alma[7]». En este sentido, afirmamos que la búsqueda de la felicidad tal y como la conciben los científicos de la felicidad no representa el bien incuestionable y supremo que todos debemos perseguir, sino que simboliza el triunfo de la sociedad individualista sobre la colectivista.

El tercero es de carácter fenomenológico. Tiene que ver con el hecho de que demasiado a menudo la ciencia de la felicidad no solo no da lo que promete, sino que además genera resultados paradójicos e incluso indeseables. Y es que la ciencia de la felicidad construye sus propuestas de bienestar y realización personal sobre una paradójica narrativa de crecimiento personal que tiende a generar esa misma insatisfacción y malestar para las cuales promete remedio. Al establecer la felicidad como un objetivo imperativo y universal pero cambiante, difuso y sin un fin claro, la felicidad se convierte en una meta insaciable e incierta que genera una nueva variedad de «buscadores de la felicidad» y de «hipocondríacos emocionales» constantemente preocupados por cómo ser más felices, continuamente pendientes de sí mismos, ansiosos por corregir sus deficiencias psicológicas, por gestionar sus sentimientos y por encontrar la mejor forma de florecer o crecer personalmente. Eso, a su vez, convierte la felicidad en una mercancía perfecta para un mercado que se nutre de normalizar esta obsesión con uno mismo y con el propio bienestar psicológico.

Por último, el cuarto es de tipo moral y atañe a la relación entre la felicidad y el sufrimiento. Al identificar la felicidad y la positividad con la productividad, la funcionalidad, la excelencia y hasta la normalidad —⁠y la infelicidad con su contrario⁠—, la ciencia de la felicidad nos coloca en una encrucijada, obligándonos a elegir entre sufrir y estar bien. Lo cual supone, además, que uno siempre puede elegir, como si la positividad y la negatividad fueran dos polos diametralmente opuestos y se pudiera borrar el sufrimiento de nuestras vidas de una vez por todas. Las tragedias son, por supuesto, inevitables, pero la ciencia de la felicidad insiste en que el sufrimiento y la satisfacción son, al fin y al cabo, opciones personales. Así, los que no utilizan las adversidades y los reveses como incentivos y oportunidades para el crecimiento personal son sospechosos de querer y merecer, en el fondo, su propio malestar, independientemente de cuáles sean las circunstancias particulares. Por lo tanto, al final no hay mucho que elegir: no solo estamos obligados a ser felices, sino a sentirnos culpables por no ser capaces de superar el sufrimiento y de sobreponernos a las dificultades.

i acaba amb aquest paràgraf:

 Esa industria de la felicidad no solo perturba y confunde nuestra capacidad para conocer las condiciones que moldean nuestra existencia; también anula y deslegitima esa capacidad, la vuelve irrelevante. El conocimiento y la justicia, antes que la felicidad, siguen siendo los valores más revolucionarios que tenemos en nuestras vidas.

 

El contingut del llibre va sobre això. Podeu estar-hi més o menys d'acord. Podeu confrontar-ho amb els plantejaments de Layard que critica obertament. Però el que està clar és que la felicitat ha creat una indústria, que també subministra als governs presumptes precursors per encebar cors i ànimes cap a la felicitat (desconec si alhora permet decantar vots cap un partit).

Què es necessita per a una bona vida?

 ¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una "buena vida"

Aquest llibre publicat el 2012 el cito avui perquè fa uns dies vaig parlar de l'enfocament de capacitats de Nussbaum i Sen. De resultes d'un suggeriment encertat que he rebut, em cal matisar/ampliar el que vaig dir. I el millor és fer-ho citant la font que critica precisament aquest enfocament, el llibre dels  Skidelsky.

Aquí va el resum amb IA. 

El llibre "¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una "buena vida"" de Robert i Edward Skidelsky explora la relació entre la riquesa, el consum i la bona vida, qüestionant la nostra obsessió pel creixement econòmic constant i proposant una revisió dels valors morals i les metes de la societat. Els autors argumenten que, tot i que el capitalisme ha creat una gran riquesa, també ha generat una insatisfacció constant i una incapacitat per gaudir-ne adequadament.

Aquí teniu alguns dels punts clau del llibre:

• La crítica al capitalisme: Els autors argumenten que el capitalisme es basa en una mena de pacte faustià, on es permeten vicis com l'avarícia i la usura amb l'esperança d'obtenir benestar material. El problema és que, fins i tot quan s'assoleix l'abundància, aquests hàbits arrelats ens impedeixen gaudir-ne. El llibre qüestiona la idea que el creixement econòmic és un fi en si mateix, argumentant que hauria de ser un mitjà per a la bona vida.
• La insaciabilitat: El llibre explora la naturalesa insaciable del desig humà, que es veu alimentada per la publicitat i el consum competitiu. Es destaca com les necessitats relatives, és a dir, el desig de posseir béns que confereixen estatus, han substituït les necessitats absolutes. A més, els autors argumenten que la recerca constant de novetats porta a la insatisfacció, ja que les persones s'avorreixen amb el que tenen i busquen estimulació contínuament.
• La idea de la bona vida: Els autors proposen recuperar la idea de la bona vida, una vida que sigui suficient en si mateixa i que no depengui de la contínua acumulació de riquesa. Aquesta idea es basa en conceptes de la filosofia antiga, com l'eudaimonia aristotèlica, i també en tradicions morals de diferents cultures. La bona vida inclou elements com la salut, la seguretat, el respecte, la personalitat, l'amistat, l'oci i la raó pràctica.
• Els béns bàsics: El llibre introdueix el concepte de "béns bàsics", que són aquells que són indispensables per a la bona vida i que han de ser prioritaris en qualsevol distribució de recursos. Aquests béns bàsics són universals, finals, sui generis i indispensables. Es contrasten amb els béns de luxe, que poden ser desitjables però no necessaris per a la bona vida. El llibre també explora com les necessitats i els luxes es defineixen de manera diferent en diferents contextos socials i històrics.
• El paper de l'estat: El llibre argumenta que l'estat té un paper crucial en la creació de les condicions materials per a una bona vida per a tothom. Això no vol dir que l'estat hagi d'imposar una visió específica de la bona vida, però sí que ha de garantir l'accés als béns bàsics i promoure un sistema econòmic que no fomenti la insaciabilitat. El llibre proposa diverses polítiques per a reorientar la societat cap a la bona vida, com la reducció de la jornada laboral, l'establiment d'una renda bàsica universal, i un impost sobre la despesa.
• La necessitat d'una nova moralitat: Els autors argumenten que és necessari recuperar les nocions tradicionals de virtut i d'ètica per a poder superar la insatisfacció constant que provoca el capitalisme. Es destaca el paper de la tradició catòlica, que sempre ha defensat la necessitat de limitar la recerca de riquesa i ha posat èmfasi en la importància de la comunitat i de la responsabilitat social. A més, el llibre assenyala que la societat moderna s'ha tornat massa individualista i consumista, perdent el sentit de la vida comunitària i de la felicitat genuïna.
• La superació de la insaciabilitat: Per a revertir la insaciabilitat, el llibre proposa una transformació de la nostra cultura i de les nostres institucions. Això inclou abandonar la idea que la felicitat es troba en el consum i començar a valorar les experiències, les relacions i el desenvolupament personal. Els autors també emfatitzen la importància de l'educació per al desenvolupament de persones capaces de fer eleccions racionals i de viure una vida amb sentit.

En resum, "How Much is Enough?" és una crida a la reflexió sobre els valors que guien la societat moderna i una invitació a repensar la nostra relació amb la riquesa, el consum i la bona vida. El llibre ofereix una crítica del capitalisme, a la vegada que proposa un camí cap a un futur més sostenible i satisfactori.

I quan li pregunto a Gemini que em resumeixi la crítica, llavors diu:

La crítica central dels Skidelsky a Nussbaum se centra en la idea que l'enfocament de les capacitats, encara que valuós, queda curt en no definir prou què constitueix una "bona vida". Argumenten que centrar-se en les capacitats, és a dir, en les oportunitats que tenen les persones per assolir certs funcionaments (èxits), no és suficient per assegurar el benestar. Segons els Skidelsky, cal un marc normatiu més sòlid que defineixi què són els "béns bàsics" o "necessitats" que han de ser satisfetes per assolir una vida plena.

Punts clau de la crítica dels Skidelsky:

Èmfasi en els “béns bàsics”: Els Skidelsky proposen centrar-se en un conjunt de “béns bàsics” que consideren essencials per a una bona vida. Aquests béns inclouen salut, seguretat, respecte, amistat, lleure i personalitat (desenvolupament personal). Argumenten que aquests béns són intrínsecament valuosos i que l'economia hauria d'estar orientada a la seva provisió, en lloc de centrar-se únicament en el creixement econòmic o l'expansió de les capacitats.

Insuficiència de l'enfocament de les capacitats: Si bé reconeixen la importància de l'enfocament de les capacitats per ampliar les oportunitats de les persones, els Skidelsky argumenten que aquest enfocament no proporciona una guia suficient sobre quines capacitats són més importants o com s'han de prioritzar. Creuen que cal una concepció més substantiva de la bona vida per guiar les polítiques públiques i les decisions individuals.

Crítica al consumisme i al creixement econòmic sense límits: Els Skidelsky critiquen l'obsessió pel creixement econòmic com un fi en si mateix i el consumisme desenfrenat. Argumenten que la recerca constant de més béns materials no necessàriament condueix a més felicitat o benestar, i que fins i tot pot ser contraproduent en soscavar altres béns bàsics com l'amistat, l'oci i la connexió amb la naturalesa.

Necessitat d'un equilibri entre treball i lleure: Els Skidelsky emfatitzen la importància del lleure com a bé bàsic essencial per a una bona vida. Critiquen la cultura del treball excessiu i la manca de temps lliure, argumentant que això impedeix el desenvolupament personal, les relacions socials i el gaudi de la vida.

En relació amb Nussbaum específicament:

Manca d'una justificació sòlida per a la llista de capacitats centrals: Els Skidelsky critiquen la llista de "capacitats centrals" de Nussbaum per considerar-la incompleta i per no proporcionar una justificació prou sòlida per a la inclusió de certs elements i l'exclusió d'altres. Podrien argumentar que la llista de "béns bàsics" ofereix una alternativa més clara i concreta. Implícitament, qüestionen el procés de Nussbaum per derivar-ne la llista, argumentant que no té una base filosòfica prou sòlida.

Manca d'una teoria de la "bona vida": La principal crítica se centra que Nussbaum, igual que Sen, s'enfoca en la "llibertat per aconseguir" (capacitats) en lloc de definir els "èxits" en si mateixos. Els Skidelsky argumenten que cal una teoria de la "bona vida" per guiar la selecció i priorització de les capacitats. En altres paraules, com sabem quines capacitats són realment valuoses si no tenim una concepció clara del que és una vida bona?

I la resposta de Nussbaum a Skidelsky diu que:

Les capacitats són necessàries per a la llibertat i l'autonomia: Nussbaum considera que les capacitats són essencials perquè les persones puguin portar una vida digna i triar el seu camí. Sense les capacitats bàsiques, les persones no poden exercir la llibertat ni desenvolupar el potencial.

Centrar-se en els "funcionaments" (èxits/resultats) pot ser massa exigent: Nussbaum argumenta que exigir que totes les persones aconsegueixin certs funcionaments específics podria ser massa exigent i podria interferir amb la llibertat individual.

Les capacitats són més fàcils de mesurar i comparar: Nussbaum considera que les capacitats són més fàcils de mesurar i comparar que els funcionaments, cosa que facilita l'avaluació de les polítiques públiques i la comparació entre diferents països o grups socials.

I l'aplicació a salut la vaig explicar aquí.

Economia de l'envelliment

Live Long and Prosper? The economics of ageing populations 

El llibre "Live Long and Prosper? The economics of ageing populations", editat per David E. Bloom i publicat per CEPR Press i VoxEU.org, examina els desafiaments econòmics que planteja l'envelliment de la població global i proposa diverses opcions per abordar-los.

L'envelliment de la població es considera la tendència demogràfica dominant del segle XXI, impulsada principalment per:

• La disminució de la fertilitat.
• L'augment de la longevitat.
• La progressió de grans cohorts cap a edats avançades.

Aquesta tendència és un tema de preocupació global, especialment per als països d'ingressos mitjans, on s'espera el creixement més explosiu de la població gran.

El llibre detalla les diverses preocupacions que l'envelliment de la població genera entre economistes, polítics i responsables de polítiques públiques:

• Despesa sanitària creixent: L'augment de les malalties de la vellesa, com el càncer, les malalties cardíaques i la demència, comporta tractaments molt costosos i una major demanda d'atenció formal i informal.
  • Les malalties no transmissibles (MNT) representen una càrrega econòmica substancial; per exemple, s'estima una càrrega acumulada de més de 32 bilions de dòlars a països de l'OCDE entre 2015 i 2030, equivalent a un impost sobre la renda anual del 3,55%.
• Sistemes de pensions sota pressió: La sostenibilitat dels sistemes de pensions, especialment els de pagament per ús, es veu amenaçada a mesura que els jubilats superen els nous entrants a la força laboral.
• Escassetat de mà d'obra i desacceleració del creixement econòmic: L'envelliment pot provocar una disminució del nombre de treballadors en relació amb els jubilats, afectant el PIB i el creixement per càpita. També pot reduir l'oferta de capital i, per tant, la inversió.
• Disminució de les taxes d'estalvi: Les generacions més grans liquiden els seus actius per finançar la seva jubilació, cosa que pot conduir a una caiguda de la taxa d'estalvi agregada i afectar els fluxos de capital internacional.
• Càrrega del cuidador informal: La cura informal redueix l'ocupació formal entre els adults en edat de treballar, amb un impacte negatiu en el creixement del PIB. Aquesta càrrega també afecta negativament la salut i l'ocupació dels cuidadors individuals.
• Aversió al risc: L'evidència suggereix que les poblacions tendeixen a ser més averses al risc a mesura que envelleixen, cosa que podria disminuir l'activitat emprenedora.
• Disparitats en el benestar financer: El benestar financer en la vellesa està vinculat a dèficits de capital humà en les primeres etapes de la vida, suggerint un alt risc per a molts futurs jubilats.
• Implicacions geopolítiques: La combinació de canvis demogràfics, creixement de la productivitat i reptes fiscals podria portar a un ràpid final de l'hegemonia econòmica dels EUA, amb possibles implicacions geopolítiques. Els EUA, en particular, s'enfronten a problemes fiscals més severs que altres països desenvolupats.

Una incertesa important és si l'augment de l'esperança de vida simplement afegeix anys a la vida o també millora la qualitat d'aquests anys ("adding life to years"). El llibre suggereix que la longevitat podria oferir un "dividend" si es maximitza la contribució productiva de les persones grans i si l'augment de l'esperança de vida s'acompanya d'una compressió de la morbiditat.

Tot i els reptes, el llibre emfatitza que no són insuperables. Es proposen diverses opcions:

• Adaptacions institucionals i reformes polítiques: Relacionades amb la salut, l'atenció a llarg termini i el seu finançament.
• Noves tecnologies i dissenys.
• Canvis de comportament: Inversió en capital humà al llarg del cicle vital.
• Reformes en pràctiques empresarials i de recursos humans.

Més específicament, les solucions inclouen:

• Inversió en la felicitat a la vellesa: Invertir en la felicitat pot millorar la salut i la longevitat, reduint la càrrega socioeconòmica. Això inclou abordar la salut, la connexió social i la participació en activitats socials, amb polítiques que fomentin centres per a la gent gran, disseny urbà favorable i educació contínua.
• Mesurament del "valor per diners" en l'envelliment saludable: Cal centrar-se en la mesura i la millora del valor de la despesa mèdica ajustada per qualitat. Diversos estudis indiquen que els beneficis de les millores en la longevitat i el tractament de malalties cròniques superen els costos.
• Inversió en el desenvolupament i l'aprenentatge en la primera infància: Les inversions primerenques poden influir en la salut i el benestar a mesura que les persones envelleixen, alleujant les pressions fiscals futures. S'ha demostrat que tenen una alta rendibilitat econòmica.
• Finançament de la salut:
  • Augmentar el finançament públic en salut, com suggereix el cas de l'Índia, que necessitaria doblar la seva despesa pública en salut fins al 2% del PIB.
  • Millorar l'eficiència dels sistemes d'assegurança mèdica, per exemple, a Medicare als EUA, incentivant els beneficiaris a escollir opcions més rendibles.
  • Centrar-se en la prevenció i la detecció precoç de malalties, incloent vacunes i cribratges.
• Reformes de pensions i de la força laboral:
  • Incentivar una vida laboral més llarga:
    • Oferir característiques laborals que valoren els treballadors grans, com la flexibilitat horària, l'autonomia laboral i el temps lliure remunerat.
    • Ajustar l'edat de jubilació per adaptar-se a l'augment de l'esperança de vida.
    • Reconèixer que l'augment de l'edat de jubilació pot reduir la càrrega fiscal per als treballadors més joves.
    • Fomentar la inversió en capital humà al llarg de tota la vida per mantenir la productivitat.
  • Reformes específiques de pensions:
    • Modificacions en els impostos sobre nòmines de la Seguretat Social per incentivar carreres més llargues, com la proposta d'un període de cotització llarg després del qual s'elimina l'impost sobre nòmines, generant ingressos fiscals addicionals i allargant la solvència del sistema.
    • Implementació de pensions públiques basades en els mitjans (means-tested pensions), que proporcionen un ingrés adequat i són assequibles i sostenibles, podent-se calibrar per adaptar-se als canvis demogràfics. L'exemple d'Austràlia demostra l'èxit d'aquest enfocament.
    • Pre-finançament de les pensions i consolidació fiscal.
    • Indexació de les prestacions a la ràtio de dependència del sistema.
• Millora de la informació sobre l'economia generacional: Per prendre decisions polítiques informades sobre les necessitats i prioritats de les diferents generacions.
• Promoció de l'equitat de gènere i generacional: Mitjançant polítiques que fomentin la participació femenina en la força laboral i una comptabilitat completa de la contribució econòmica de les dones, inclòs el treball de cura no remunerat.

En definitiva, el llibre conclou que, tot i que l'envelliment de la població és inqüestionable, el "destí demogràfic" no està escrit. Es necessita la voluntat política i social, i el múscul financer, per actuar proactivament i adoptar les millors opcions disponibles. L'èmfasi s'ha de posar en la longevitat saludable i productiva i en l'adaptació dels models de vida de tres etapes (educació, treball, jubilació) a un model de vida de múltiples etapes per a una vida de 100 anys.

Quins són els valors dels catalans? (2)

 Li pregunto a Gemini AI sobre els valors en sociologia i el resum em sembla raonable i diu:

En sociologia, els valors es refereixen a les creences i principis que guien el comportament individual i col·lectiu dins d'una societat. Poden ser definits com a normes socials compartides que defineixen el que és acceptable, desitjable i important dins d'un context social concret.

Característiques dels valors:

Compartits: Els valors no són idees individuals, sinó que són compartits per un grup social, ja sigui una família, una comunitat, una nació o fins i tot una societat global.

Jerarquia: Els valors no són tots iguals, sinó que existeix una jerarquia que determina quins són més importants que d'altres.

Influència: Els valors influeixen en les nostres decisions, actituds i comportaments.

Dinàmics: Els valors no són estàtics, sinó que poden canviar amb el temps a mesura que la societat evoluciona.

Funcions dels valors:

Proporcionar un sentit de direcció: Els valors ens guien en la presa de decisions i ens ajuden a determinar què és correcte i incorrecte.

Mantenir l'ordre social: Els valors promouen la cohesió social i el funcionament harmoniós de la societat.

Legitimar les desigualtats: Els valors poden ser utilitzats per justificar les desigualtats socials i econòmiques.

Promoure el canvi social: Els valors poden ser un motor de canvi social quan s'identifiquen injusticíes o desigualtats.

Tipus de valors:

Valors morals: Es refereixen a les nostres idees sobre el bé i el mal.

Valors religiosos: Es basen en les creences d'una religió en particular.

Valors culturals: Són els valors que defineixen una cultura específica.

Valors polítics: Són els valors que guien la nostra participació en la vida política.

Valors econòmics: Són els valors que determinen com s'organitza la producció i distribució de recursos en una societat.

El Centre d'Estudis d'Opinió acaba de publicar un estudi titulat els valors del catalans. N'havia publicat un altre el 2021 molt detallat. I si fa 4 dies estàvem a 6,9 de felicitat ara ja estem a 7,2 (p.48), aquí els intervals de confiança no es publiquen ni interessen. Algú s'ho hauria de fer mirar.

El més satisfets amb la vida són a un partit que s'esvaeix, i els que menys a un altre que també. I recordeu la gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat.

i els casats són els més satisfets amb la vida

i aquests són els valors humans bàsics (que permeten comparar amb el World Values Survey)

i els polítics és en qui menys es confia

i la majoria de la població no se sent orgullosa de ser espanyola, però des de fa anys ningú fa cas d'aquesta resposta ni explica la manera de deixar-ho de ser. Estic convençut que la solució d'aquest factor augmentaria la satisfacció amb la vida d'aquesta majoria.

Podeu consultar l'informe sencer a la web del CEO. Ara bé, si el que voleu és saber els valors dels catalans, l'informe anterior era el rellevant, aquest no dona resposta a la definició de valors que he esmentat al principi, i per tant l'informe és incomplet.

PS. El valor de la salut no queda reflectit, només es pregunta sobre la percepció d'estat de salut, que no caldria perquè ja hi ha una enquesta que ho pregunta amb molt detall, l'ESCA, però el CEO ni se n'ha adonat.

PS. a la premsa no es publica això, només he vist referències a sexe i gènere.

Quan la ciència es doblega als interessos

 Bending Science: How Special Interests Corrupt Public Health Research

Llibre resumit amb IA.

El llibre "Bending Science: How Special Interests Corrupt Public Health Research" de Thomas O. McGarity i Wendy E. Wagner examina en detall com els interessos especials distorsionen la investigació científica relacionada amb la salut pública als Estats Units, especialment en els àmbits legal i regulador. Els autors lamenten la dificultat que jutges i legisladors troben per distingir la ciència fiable de la informació científica manipulada per "experts de lloguer".

El llibre s'organitza al voltant de diverses pràctiques mitjançant les quals s'aconsegueix "doblegar la ciència" (bending science): donar-li forma (shaping), amagar-la (hiding), atacar-la (attacking) i empaquetar-la (packaging).

I. Per què "Doblegar la Ciència"? Els Actors i les Conseqüències

El llibre identifica que el problema de "doblegar la ciència" és prevalent, tot i que difícil de quantificar, ja que els defensors dels interessos especials rarament comparteixen exemples dels seus esforços. Aquesta pràctica sorgeix en entorns de presa de decisions adversaris on la informació tècnica complexa és crucial per resoldre qüestions d'alt risc, creant forts incentius per manipular la informació subjacent. Els actors que participen en aquesta manipulació inclouen una "incòmoda barreja d'indústria, advocats de demandants, grups d'interès públic sense ànim de lucre i funcionaris governamentals".

Un exemple il·lustratiu d'un científic que s'enfronta a la pressió d'interessos econòmics és el cas d'una obra de teatre del segle XIX on un científic és marginat per revelar la contaminació de fonts termals que amenacen l'economia de la ciutat. En el segle XXI, això es manifesta en investigadors del clima assetjats per polítics que exigeixen els seus registres, o toxicòlegs les investigacions dels quals sobre contaminants són "emboscades" per científics pagats per empreses implicades.

Algunes conseqüències i motivacions d'aquesta manipulació inclouen:

• "La ignorància és felicitat": Empreses com R. J. Reynolds van cancel·lar estudis sobre els efectes del tabac per evitar obtenir informació perjudicial, ja que l'augment del risc d'emfisema en conills ja s'havia observat.
• Protecció de la reputació i economia: El govern dels EUA i els seus contractistes van ocultar casos de beril·liosi (malaltia pulmonar) entre els treballadors del Projecte Manhattan per evitar "avergonyir l'AEC i reduir la confiança pública". La Johns-Manville Company va ocultar la relació entre l'amiant i l'asbestosi des de 1930, i va atacar el Dr. Irving Selikoff quan va publicar investigacions que identificaven l'amiant com a carcinogen humà el 1965.
• Avantatge competitiu i aprovació de productes: Mantenir resultats adversos en secret és financerament prudent per a les empreses, ja que la divulgació podria augmentar costos, provocar regulacions o generar demandes. Per exemple, el fabricant de Celebrex va publicar un informe favorable a sis mesos d'un assaig clínic, tot i que les dades de dotze mesos ja mostraven que el fàrmac no tenia avantatge, permetent que les vendes pugessin abans de la publicació de les dades completes.

II. Tècniques per "Doblegar la Ciència"

El llibre desglossa les diferents estratègies per manipular la ciència:

1. Donar Forma a la Ciència (Shaping Science)

Aquesta tècnica implica dissenyar la investigació per obtenir un resultat desitjat, en lloc de provar una hipòtesi de manera independent.

• Manipulació del disseny de l'estudi: Es pot influir en la formulació de la pregunta de recerca i l'estructura de l'estudi.
  • Cas AmBisome: Un assaig clínic va comparar AmBisome (Fujisawa Corporation) amb amfotericina, utilitzant una dosi d'amfotericina considerablement inferior a la recomanada en moltes institucions, cosa que va "biaixar els resultats a favor d'AmBisome". L'FDA va aprovar AmBisome tot i que un estadístic de l'agència va trobar "bases científiques inadequades" per concloure la superioritat.
  • Cas Olestra: Procter & Gamble va presentar estudis a l'FDA per aprovar l'additiu alimentari olestra. Molts estudis eren massa curts per revelar efectes a llarg termini, i la majoria dels articles publicats que donaven suport a l'olestra tenien relacions financeres amb la indústria.
  • Cas formaldehid: Una associació comercial de la indústria del formaldehid va encarregar un estudi "confirmatori" que utilitzava menys rates i menys temps d'exposició que un estudi anterior que havia trobat càncer nasal en rates, reduint la probabilitat de detectar efectes cancerígens.
  • En litigis: Un científic contractat per advocats de demandants per demostrar danys emocionals per un incendi va utilitzar mètodes de reclutament que van biaixar els resultats, ja que els participants eren potencialment els més afectats i disposats a rebre compensació.
• Manipulació de la recollida i anàlisi de dades:
  • En assajos clínics multicèntrics, les empreses farmacèutiques mantenen un control exclusiu sobre com s'analitzen les dades, excloent els investigadors individuals.
  • Cas Actonel: El Dr. Aubrey Blumsohn va recollir dades per a Procter & Gamble, però l'empresa va retenir l'accés a l'anàlisi estadística i va encarregar a un "escriptor mèdic extern" que redactés l'article sota el nom de Blumsohn. Aquesta pràctica és reconeguda per la pròpia empresa com a "pràctica estàndard de la indústria".
  • Cas efedra: Un estadístic consultor va manipular les dades d'un estudi sobre l'efedra per mostrar pèrdua de pes en percentatge en lloc de valors absoluts, tot i que les diferències no eren estadísticament significatives, per afavorir el fabricant.
  • Cas crom: Un consorci de la indústria del crom va dividir les dades d'un estudi que mostrava un augment significatiu de càncer de pulmó per publicar-les en dues parts, una sense augment significatiu i l'altra amb un augment només al nivell d'exposició més alt.
• Manipulació de la interpretació de dades:
  • Cas Vioxx: Merck va interpretar els resultats d'un assaig que mostrava un risc cinc vegades més gran d'atac cardíac amb Vioxx com una reducció del risc del 80% amb naproxèn (un comparador), permetent que Vioxx romangués al mercat cinc anys més i causés entre 80.000 i 139.000 atacs cardíacs segons un científic de l'FDA.
  • Biaix de la notificació de resultats (outcome reporting bias): Els científics publiquen només alguns dels resultats especificats en els protocols de l'estudi, la qual cosa permet la selecció de resultats favorables.
• Ocultació de la procedència de la recerca (Ghostwriting i Publicació Redundant):
  • Ghostwriting: Empreses de redacció fantasma preparen articles per a revistes mèdiques sota la signatura de destacats investigadors, els quals sovint tenen una participació marginal en el disseny o execució de l'estudi i fins i tot no tenen accés a les dades subjacents. Exemples inclouen el fen-fen i l'antidepressiu Efexor, on es van minimitzar els efectes secundaris o es van eliminar referències a la suicidialitat.
  • Publicació redundant: Es publiquen "diversos articles diferents amb dades limitades d'un sol estudi per donar la impressió d'un creixent cos d'evidència". Això pot inflar artificialment el suport científic per a un producte o duplicar dades en meta-anàlisis.
• Captació d'experts i institucions:
  • Centres de recerca "independents": La indústria del tabac va establir el Center for Indoor Air Research (CIAR) per desviar l'atenció dels efectes del tabac en l'aire ambiental, finançant projectes sobre altres temes de qualitat de l'aire interior per diluir les conclusions.
  • Academia i universitats: Les universitats tenen polítiques de conflicte d'interessos sovint vagues, permetent acords que restringeixen la publicació o l'accés a les dades. La Llei Bayh-Dole de 1980 va incentivar la comercialització de la investigació universitària, creant incentius perquè els investigadors tinguin interessos econòmics en els seus resultats.

2. Amagar la Ciència (Hiding Science)

Aquesta estratègia consisteix a evitar que la informació perjudicial arribi a la comunitat científica o al públic.

• Clàusules de confidencialitat: Els contractes laborals i amb empreses de proves privades sovint contenen provisions que prohibeixen als científics divulgar resultats sense l'aprovació del patrocinador.
  • Cas Victor DeNoble (Philip Morris): Després que la investigació de DeNoble demostrés la naturalesa addictiva de la nicotina, Philip Morris va ordenar-li retirar l'article, tancar el laboratori, matar els animals i no publicar ni discutir el seu treball, amenaçant-lo legalment quan va intentar resoldre'l.
  • Cas Dra. Nancy Olivieri (Apotex): Un contracte amb Apotex exigia a la Dra. Olivieri que tota la informació de l'estudi sobre un fàrmac experimental romangués "secreta i confidencial". Quan va observar la pèrdua d'eficàcia i toxicitat del fàrmac en pacients, Apotex va rescindir el seu contracte i la va amenaçar legalment si divulgava els resultats, tot i la seva obligació ètica amb els pacients.
• Secrets comercials i informació confidencial de negocis: Les empreses poden catalogar pràcticament qualsevol informació com a "secret comercial" o "informació comercial confidencial", inclosa la investigació perjudicial per a la salut i la seguretat, evitant així la seva divulgació. Això pot intimidar revistes i mitjans de comunicació perquè no publiquin resultats adversos.
  • Cas de l'stent AneuRx: Un fabricant d'un dispositiu mèdic va amenaçar amb demandar la revista Journal of Vascular Surgery perquè no publiqués un article d'investigadors de la FDA que utilitzava dades d'informes d'esdeveniments adversos del fabricant, al·legant que eren secrets comercials.
• Incompliment de les lleis de divulgació: Encara que les lleis ambientals i de salut exigeixen a les empreses que informin sobre estudis de salut i seguretat amb efectes adversos, el compliment és sovint deficient.
  • Cas del "pulmó de palomites" (diacetil): Una empresa química alemanya havia realitzat un estudi d'inhalació una dècada abans que el NIOSH, on el diacetil va causar la mort de la meitat de les rates. Aquesta informació no es va publicar ni es va incloure en les fitxes de seguretat de materials (MSDS) obligatòries per llei.
  • Baixes sancions i risc de detecció: Les empreses sovint s'enfronten a un càlcul cost-benefici que les inclina a no divulgar resultats adversos, ja que els riscos de detecció són baixos i les sancions modestes.
• Acords de confidencialitat amb les víctimes: Les empreses poden oferir pagaments addicionals als demandants a canvi de segellar (suprimir legalment) documents interns perjudicials revelats durant els litigis, evitant que reguladors i futures víctimes hi tinguin accés.

3. Atacar la Ciència (Attacking Science)

Aquesta tàctica busca desacreditar la investigació que va en contra dels interessos d'un grup, sovint convertint la investigació fiable en "ciència brossa" ("junk science").

• Desacreditació d'estudis fiables:
  • Cas Hirayama (tabac): Quan el Dr. Takeshi Hirayama va publicar un estudi el 1981 que vinculava el tabaquisme passiu amb el càncer de pulmó, la indústria del tabac va llançar una "campanya agressiva de relacions públiques" que al·legava un "error matemàtic fonamental" en l'estudi, tot i que els seus propis consultors van confirmar la validesa de la investigació.
  • Obscuració vs. crítica útil: Els atacs il·legítims solen incloure "desafiaments científicament inadequats, ja sigui perquè no estan fonamentats o perquè s'encarreguen de qüestionar preguntes irresolubles sobre el disseny de la investigació".
• Estratègies de campanya política: Adoptar una "mentalitat de campanya política" per "desacreditar" informes. Això pot incloure:
  • Demandar: "Demandar als cabrons!" (Sue the bastards!) és una tàctica per endarrerir o entorpir accions en contra.
  • Destacar debilitats científiques: Trobar "debilitats científiques" en conclusions i assenyalar "excessos i errors" no relacionats.
  • Reclutar científics: Crear un "cos de científics" per atacar informes.
  • Construir coalicions: Formar aliances amb altres indústries i mobilitzar tercers per atacar el que ells anomenen "ciència brossa".
• Atacs de prepublicació: Intentar evitar que un estudi perjudicial es publiqui en una revista científica.
  • Cas fenoterol (The Lancet): Una empresa farmacèutica va intentar evitar la publicació d'un estudi que vinculava el seu fàrmac per a l'asma, el fenoterol, amb un augment de la taxa de mortalitat en asmàtics. L'empresa va obtenir una còpia de l'article abans de la publicació i va intentar evitar-la.
  • Filtració en la revisió per parells: Els consultors o empleats d'empreses amb interessos poden filtrar esborranys de la revisió per parells a les seves empreses. Això va passar amb l'estudi d'Oscar Auerbach sobre els efectes del tabac en gossos.
• Control de danys postpublicació: Un cop publicat l'estudi, es busquen maneres de minimitzar-ne l'impacte.
  • Cas Chapela (Nature): Després que el Dr. Ignacio Chapela publiqués un estudi a Nature que trobava contaminació genètica en el blat de moro mexicà, va ser objecte d'un "assalt ben orquestrat" amb cartes a l'editor que l'acusaven de recerca poc rigorosa. La pressió va ser tal que la mateixa revista va expressar "lament públic" per haver-lo publicat.
• Legislació d'incerta qualitat de la informació:
  • Information Quality Act (IQA): Impulsada per Philip Morris i el seu consultor Jim Tozzi, aquesta llei permet a "qualsevol persona" presentar una petició per exigir la "correcció" d'informació "difosa" per una agència federal si es considera poc fiable, no objectiva, o esbiaixada. Aquesta llei no preveu cap mecanisme per compensar l'agència per processar les queixes ni limita el tipus o la naturalesa de les queixes, donant a les corporacions un "procediment establert per eliminar o alterar documents governamentals" amb els quals no estan d'acord.
  • Enfocament corpuscular: Convidar a "examinar cada detall de cada estudi epidemiològic" per a possibles falles, especulant sobre factors de confusió o biaixos. Això és especialment efectiu contra estudis epidemiològics, ja que és "pràcticament impossible" dur a terme un estudi perfecte.
• Assetjament de científics:
  • Cas Dr. Herbert Needleman: Va ser objecte d'atacs personals finançats per la indústria després de publicar estudis que vinculaven l'exposició al plom amb un coeficient intel·lectual més baix en nens. Va ser investigat per "mala conducta científica" en un procés que sovint és lent i onerós per als acusats.
  • Campanyes de desprestigi públiques: Campanyes de publicitat orquestrades poden presentar atacs a la veracitat dels investigadors com a desacords científics legítims.
  • Cartes de congressistes: Les cartes de congressistes poderosos a científics o agències de finançament que exigeixen informació o respostes són eines d'assetjament efectives, ja que poden ser recolzades pel poder de citació del Congrés. Per exemple, el cas del congressista Joe Barton amb el climatòleg Michael Mann.
  • SLAPPs (Strategic Lawsuits Against Public Participation): Demandes estratègiques contra la participació pública, com les accions per difamació o les citacions excessives de dades.
  • Cas Joe Camel (RJR): El Dr. Paul Fischer va ser citat judicialment per RJR en un litigi on no tenia cap paper, demanant totes les dades del seu estudi sobre l'atractiu del personatge de Joe Camel per als nens. Això el va portar a dimitir del seu càrrec. Les citacions judicials i les sol·licituds de registres oberts, sovint buscant totes les dades subjacents i notes de laboratori, poden ser una càrrega enorme i dissuadir els científics de realitzar investigacions que puguin implicar interessos privats.

4. Empaquetar la Ciència (Packaging Science)

Aquesta tècnica consisteix a "destil·lar un cos de recerca en un paquet més concís" per influir en la comprensió dels responsables polítics i científics.

• Panells d'assessorament científic controlats:
  • Cas Plom (CDC): El Secretari de Salut i Serveis Humans (HHS) va reorganitzar el Comitè Assessor sobre Prevenció de l'Enverinament per Plom Infantil del CDC, destituint membres respectats i rebutjant nous nomenaments per tal d'orientar les recomanacions del panell amb les vistes de l'administració.
  • Conflictes d'interès no declarats: Un percentatge considerable de científics que serveixen en comitès d'assessorament de l'EPA han consultat, treballat o posseït accions en indústries afectades, i molts d'aquests conflictes no són registrats ni disponibles al públic.
• Creació i cooptació d'organitzacions "independents":
  • International Life Sciences Institute (ILSI): Va rebre finançament de la indústria del sucre i va situar-se com a consultor de l'OMS, influint en la supressió de declaracions sobre el paper advers del sucre en la dieta.
  • American Council on Science and Health (ACSH): Organització que es presenta com a "educació del consumidor i salut pública" però rep gran part del seu finançament de corporacions regulades, defensant posicions de la indústria en controvèrsies de salut pública.
  • Associacions professionals: Poden ser cooptades per defensors d'interessos, com l'American College of Occupational and Environmental Medicine (ACOEM), els documents de posició de la qual sobre el fong tòxic van ser escrits per consultors que treballaven per a la defensa en litigis.
• "Panells de prestigi" (Blue Ribbon Panels): Muntar un panell d'experts "escollits a mà" o "trucats" per arribar a un "consens científic" que recolza les conclusions del patrocinador.
  • Cas beril·li: Brush Wellman va convocar un panell de científics, sis dels quals eren consultors de l'empresa, per criticar estudis sobre el càncer en els quals es basaven la NIOSH i l'OSHA per a la regulació del beril·li. Aquesta acció va posar l'OSHA a la defensiva i l'estàndard de beril·li de 1949 no es va endurir.
  • Cas fen-fen: El fabricant d'un fàrmac per a la dieta va crear un panell d'experts per reavaluar casos que vinculaven el fàrmac amb una malaltia cardíaca greu. Les conclusions del panell van diferir de l'estudi publicat i van tenir un paper prominent en la defensa de l'empresa.
  • Cas DEHP: L'ACSH va convocar un panell encapçalat per l'ex-cirurgià general C. Everett Koop que va concloure que el plastificador DEHP no era perjudicial per a la salut humana, una conclusió molt diferent de la d'un panell del govern federal.
• Simposis patrocinats: Organitzar "simposis" dirigits per consultors o beneficiaris de la indústria, limitant els convidats a científics afins als interessos del patrocinador, per generar "declaracions de consens" favorables.
  • Cas perclorat: El Departament de Defensa i contractistes de municions van patrocinar un simposi sobre perclorat, un contaminant, on els ponents eren majoritàriament científics amb vincles amb el Departament o el patrocinador. Van concloure que les dades de l'EPA sobre la toxicitat del perclorat eren "poc fiables".
  • Simposi sobre la dioxina: Una conferència conjunta de la indústria del clor i l'EPA va ser manipulada per una empresa de relacions públiques per proclamar un "consens" que l'avaluació de riscos de l'EPA sobre la dioxina havia de ser revisada a la baixa, tot i que molts participants estaven indignats per la manipulació.
• Llibres i articles de revisió encarregats: Finançar la creació de llibres i articles de revisió que, sota l'aparença de resumir l'estat de la ciència, ho fan de manera esbiaixada i incompleta.
  • Cas beril·li: Brush Wellman va finançar un llibre sobre el beril·li, escrit principalment pels seus empleats, però publicat sota els auspicis d'una organització sense ànim de lucre. El llibre presentava la "línia de l'empresa" sobre el beril·li.
  • La indústria del tabac pagava a científics fins a 25.000 dòlars per articles de revisió que concloïen que el tabaquisme passiu tenia riscos mínims.
• Equips de "veritat científica" (Truth Squads): Grups de consultors científics amb formació mediàtica que viatgen per difondre un missatge acuradament elaborat.
  • La indústria del tabac va establir un "ETS Academic Scientist Team" i un "B Team" de "soldats de peu" per testificar en audiències i reunir-se amb legisladors en nom de la indústria, "per mantenir un equip de consultors científics ben informats i actualitzats, capaços de dur a terme sessions informatives sobre la recerca d'ETS amb els responsables polítics estatals i locals, de testificar davant els òrgans legislatius estatals i locals, i de dur a terme gires mediàtiques sobre les qüestions científiques".
• Litigis com a relacions públiques: Utilitzar els litigis per aconseguir objectius de relacions públiques. Les demandes legals, fins i tot si tenen poques possibilitats d'èxit en els mèrits, poden transmetre un missatge de rectitud i combativitat, i generar atenció mediàtica.
  • Cas Forbes i EPA: Burson-Marsteller, una empresa de relacions públiques, va proposar a Philip Morris influir en la revista Forbes per publicar un article que ataqués l'EPA, presentant-la com una "agència fora de control". L'article publicat va ser "virtualment idèntic" al que Burson-Marsteller esperava, desacreditant l'agència encara que no mencionés específicament l'ETS.

III. Reformes Proposades per Restaurar la Ciència

El llibre proposa un conjunt de reformes per contrarestar aquestes pràctiques:

1. Requisits de divulgació de la informació

• Divulgació obligatòria de conflictes d'interès: S'hauria d'exigir una divulgació de conflictes de curta durada però obligatòria per a tota la informació o crítiques científiques presentades a tribunals i reguladors, inclosa la investigació post-comercialització. Això hauria d'aplicar-se fins i tot quan la font de finançament sigui desconeguda pel científic, o quan un think tank hi col·labori.
  • Les violacions haurien d'estar subjectes a sancions, incloses les penals.
  • Si un investigador no proporciona informació bàsica sobre la procedència, els reguladors i tribunals haurien de presumir que el patrocinador va dissenyar l'estudi, es va reservar el dret de suprimir resultats adversos i va prendre totes les decisions importants sobre la recollida i interpretació de dades.
• Divulgació de la autoria enganyosa i publicacions redundants: Exigir als autors primaris que certifiquin la seva plena responsabilitat i accés a les dades, i que declarin si els resultats formen part d'un estudi més gran o si hi ha papers relacionats.

2. Accés a les dades subjacents dels estudis

• La resistència a compartir dades impedeix l'avaluació de la investigació controvertida. El Data Access Act (Llei d'accés a les dades), aprovat el 1998 per un canvi en una llei de pressupostos, va donar a les entitats privades accés a les dades finançades federalment. No obstant això, la llei va ser dissenyada de manera massa àmplia i permetia sol·licituds oneroses i injustificades.
• La solució podria ser una presumpció refutable d'accés públic a totes les dades patrocinades de manera privada, tret que es demostri que les dades estan protegides per un secret comercial legítim o preocupacions de privadesa. Les proteccions per a la propietat intel·lectual haurien de ser limitades en el temps (per exemple, tres anys).

3. Desincentivar la supressió d'informació sobre efectes adversos

• La supressió és efectiva i difícil de detectar. Les agències haurien d'implementar programes rigorosos d'aplicació de la llei per detectar i castigar enèrgicament les violacions dels requisits de notificació.
• Registres públics: Congressistes podrien exigir als patrocinadors dels estudis destinats a programes d'aprovació prèvia a la comercialització que registrin els projectes individuals en un registre públic basat en Internet en el moment de la recollida de dades. Això desincentivaria la supressió o terminació prematura dels estudis amb resultats adversos.
• Major responsabilitat de les agències: Les agències reguladores haurien de tenir una major responsabilitat per obtenir informació sobre efectes adversos, reduint la seva dependència dels patrocinadors. La FDA Amendments Act de 2007 (FDAAA) requereix que la FDA recopili i analitzi diverses fonts d'informació sobre esdeveniments adversos, incloent bases de dades públiques.

4. Processos de supervisió més vigorosos

• Panells d'assessorament científic neutral: Establir panells d'assessorament científic neutrals que en gran mesura eludeixin la influència dels interessos. El Health Effects Institute (HEI) serveix de model, ja que els seus científics van confirmar la validesa de l'estudi Six Cities Study, tot i que la indústria qüestionava la seva fiabilitat. Els possibles membres d'aquests comitès haurien de presentar formularis de divulgació de conflictes d'interès detallats.
• Experts nomenats judicialment: En casos complexos amb proves contencioses i incompletes, els jutges podrien nomenar equips científics independents per revisar les proves. Això va ser exitós en els litigis sobre implants mamaris.
• Frenar les eines dels grups d'interès: Exigir una càrrega de prova significativa a aquells que presenten denúncies de mala conducta o sol·licituds de dades, requerint proves objectives de suport i detalls específics.
• Proteccions per a denunciants (whistle-blowers): Els denunciants exerceixen un paper vital en l'exposició de la ciència manipulada. Cal fer els seus informes més senzills i menys arriscats, amb l'establiment d'una agència única per rebre queixes anònimes i proteccions sòlides per a ells.

5. Règim de proves centralitzat

Un pas "molt més ambiciós" seria establir un règim de proves centralitzat, finançat amb avaluacions anuals obligatòries a les entitats que es beneficien de la investigació. Això eliminaria la discreció de les empreses privades en les proves i la traslladaria a agències governamentals que no tinguessin interessos en els resultats de la investigació.

IV. Conclusions

El llibre conclou que la "ciència doblegada" no es limita a casos aïllats, sinó que impregna gairebé tots els aspectes de la ciència i la política de salut i medi ambient. Tot i que la voluntat política i els recursos són essencials per implementar aquestes reformes, l'objectiu final és garantir que la longevitat i la productivitat es maximitzin, i que les decisions es basin en una ciència saludable i no manipulada. La clau és passar d'un model de vida de tres etapes (educació, treball, jubilació) a un model de vida de múltiples etapes per a una vida de 100 anys.

Pharma, big pharma (20)

 Pharma: Greed, Lies, and the Poisoning of America

Resumit amb IA.

Aquest llibre, titulat "Pharma: Greed, Lies, and the Poisoning of America", ofereix una visió detallada de la història de la indústria farmacèutica americana, des del segle XIX fins a l'actualitat. El llibre se centra en les pràctiques i els personatges clau que han configurat la indústria, incloent-hi les seves innovacions i els seus problemes. Alguns dels punts més importants que es tracten són:

• Orígens de la indústria: El llibre comença amb una mirada a l'època del segle XIX, quan es venien remeis "miraculosos" sense cap regulació.
• Figures clau: Es destaquen personatges com Arthur Sackler, un psiquiatra que va ser pioner en màrqueting farmacèutic i que va tenir una gran influència en la indústria. També es parla de Félix Martí-Ibáñez, un psiquiatra i intel·lectual espanyol que va col·laborar amb els germans Sackler.
• Desenvolupament i màrqueting de medicaments: El llibre explora el desenvolupament i el màrqueting de medicaments importants, com ara Terramycin de Pfizer, Librium i Valium de Roche i OxyContin de Purdue Pharma. Es posa de manifest com les companyies farmacèutiques han utilitzat tècniques de màrqueting agressives i, en alguns casos, enganyoses per a promoure els seus productes.
  • S'esmenta com Arthur Sackler va entrenar l'equip de vendes de Roche per a promocionar Librium, emfatitzant els beneficis terapèutics del fàrmac, com ara el seu efecte relaxant muscular i ansiolític. També es descriu com Sackler va diferenciar Librium d'altres tranquil·litzants com Miltown, destacant que era "completament diferent química, farmacològica i clínicament".
  • El llibre també mostra com Sackler va desenvolupar una guia per a metges, que va ser comercialitzada com una "eina informativa", però que en realitat era una estratègia de màrqueting per a promoure els benzodiazepines de Roche.
  • S'analitza el paper d'IMS (Intercontinental Medical Statistics), una companyia de recerca de mercat fundada per Ludwig Frohlich, que va proporcionar dades clau per al màrqueting de medicaments, incloent-hi OxyContin.
  • Es detalla el màrqueting de l'OxyContin per part de Purdue Pharma, que afirmava que el fàrmac tenia un baix risc d'addicció, malgrat que no era així.
• Problemes ètics i legals: El llibre examina problemes ètics i legals associats amb la indústria farmacèutica, com ara el biaix en la investigació, la promoció enganyosa de medicaments, la corrupció i la manca de regulació.
  • S'explica com els germans Sackler i Martí-Ibáñez van predir que els "narcobiòtics" serien el tractament preferit per a les malalties mentals, cosa que reflecteix la seva visió de tractaments basats en la biologia.
  • Es narra la història d'un metge que va trobar que les cartes que havia enviat a vuit metges sobre l'ús clínic del medicament Sigmamycin van ser retornades sense reclamar, cosa que suggereix un possible problema amb les dades de vendes del medicament.
  • S'explica com els venedors de Roche van ser armats amb informes sobre l'augment de l'addicció a Miltown i altres efectes secundaris negatius, com ara la confusió i la somnolència, per a persuadir els metges a canviar a Librium.
  • Es descriu l'aparició d'una "carta a l'editor" al New England Journal of Medicine de Dr. Hershel Jick i Jane Porter el 1980 que va encendre una nova forma de pensar sobre els riscos dels opioides.
  • S'explica el paper de la periodista Doris Bloodsworth, que va publicar una sèrie d'articles sobre els problemes de l'OxyContin al Orlando Sentinel.
  • S'esmenta que les companyies farmacèutiques sovint proporcionen "eines d'informació" que en realitat són per a promocionar els seus productes.
• La influència de la indústria en la medicina: El llibre també analitza com la indústria farmacèutica ha influït en la pràctica mèdica, la recerca i la regulació.
  • S'explica com el Washington Institute of Medicine, l'editor de la revista Journal of Antibiotics, estava a punt de fer fallida, i com Henry Welch, cap de la Divisió d'Antibiòtics de l'FDA, era l'editor de la revista.
• El cas d'OxyContin: El llibre aprofundeix en el cas de l'OxyContin, un analgèsic opioide que es va fer molt popular i va generar una crisi d'addicció als Estats Units. Es descriu com Purdue Pharma va minimitzar els riscos d'addicció del fàrmac i com les seves tàctiques de màrqueting van contribuir a la crisi.
  • S'esmenta la sèrie del Orlando Sentinel titulada "OxyContin Under Fire: Pain Pill Leaves Death Trail" que afirmava que prendre OxyContin tal com es prescriu podia conduir a la dependència, addicció i mort.
  • Es descriuen les investigacions sobre l'abús i la desviació d'OxyContin, i com la DEA va tenir un paper en l'anàlisi d'aquestes qüestions.
• La connexió amb la cultura popular: El llibre examina com els tranquil·litzants com el Valium es van convertir en part de la cultura popular americana, simbolitzant la recerca de la felicitat fàcil en "una petita ampolla de pastilles".
  • S'esmenta un article del New York Times Magazine de 1976 anomenat "Valiumania" que mostra que l'ús del Valium era un símptoma més que una causa de la recerca de nirvana a través de les pastilles.

En resum, "Pharma: Greed, Lies, and the Poisoning of America" ​​és una crítica detallada de la indústria farmacèutica americana, que destaca la necessitat d'una major regulació i responsabilitat. El llibre ofereix una perspectiva crítica sobre la història de la indústria i com el màrqueting agressiu i la manca de supervisió poden afectar la salut pública.

PS. Despesa en I+D com a proporció de la facturació

El benestar dels catalans

 Informe sobre el benestar i el progrés social a Catalunya

OECD Regional Wellbeing

Informe 2014

OECD Regions and Cities at a Glance 2022

 Com que l'altre dia vaig enllestir aquell llibre de Layard sobre la felicitat, he volgut mirar la situació del benestar dels catalans. I les dades són les que hi ha als informes de referència. Però sobretot al de l'OCDE i tenim una satisfacció amb la vida de 6,2.

I aixó és molt o poc?. Doncs hi ha 5 regions de l'OCDE properes que en tenen més (Murcia, Balears, Valencia, Aragó, Cantabria).

El benestar dels catalans (2)

Anàlisi del Benestar Subjectiu a Catalunya

Han sortit les dades sobre la felicitat dels catalans i diuen que estem a 6,9 de 10. La mitjana europea és de 6,7 segons l'últim informe de l'OCDE Better Life Index (això és el que diu la nota de premsa oficial). Però agafa les dades que  vol agafar. Si mirem la informació oficial de la Unió Europea, la mitjana és a 7,1, aquesta és la dada darrera de 2022. Això no ho diu la nota de premsa.

El que tampoc no diu la nota de premsa és que l'OCDE va calcular la satisfacció amb la vida dels catalans en un 6,2% (ho vaig explicar l'abril passat) i com que el resultat no devia agradar al govern, va encarregar un estudi específic amb enquesta a 4000 persones que hem pagat entre tots. El resultat és que tot d'una ara ja estem al 6,9, hem superat la mitjana (aquest és el titular que es cercava i l'han aconseguit comparant-ho amb l'OCDE). Però a l'informe no trobareu cap referència comparant les dades que l'OCDE va calcular per Catalunya ni les dades darreres de la Unió Europea, quina casualitat.

De què depèn la satisfacció amb la vida? L'edat hi juga un paper clau i la família i la salut en són factors més determinants. A partir dels 50 anys la salut es troba al capdamunt:

A Flourish chart

I la satisfacció amb la vida és més gran quan més salut tens:

 

Ara bé, si mirem que en pensa la gent d'un àmbit com la sanitat segons el seu grau de satisfacció amb la vida, obtindreu això:

El diferencial entre la valoració d'uns i altres és notable segons la satisfacció amb la vida. La gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat. 

Davant la "impossibilitat" de millorar el sistema de salut, alguns ja poden estar pensant en com millorar la satisfacció amb la vida, perquè si miren les estadístiques de satisfacció amb el sistema sanitari veuran la tendència decreixent. La satisfacció amb els serveis sanitaris públics ha passat del 89,6 al 82,9 entre 2013 i 2022. Aquesta és la dura realitat de les dades.

Es miri per on es miri, la satisfacció amb la vida és inferior a Catalunya que a Europa, la pregunta és: el govern vol que siguem més feliços? o vol que les dades semblin que ho som?. Em temo que els fogons de la cuina de dades del govern treballen a tot drap.

PS. No tinc clar el model utilitzat. M'agrada més el de Layard, sobre què ens fa feliços.

Què ens fa feliços?

World Happiness Report 2023

L'informe mundial de la felicitat ens explica en sis variables quin són els països on els seus habitants són més feliços. Aquestes variables són: PIB per càpita, suport social, esperança de vida en bona salut, llibertat per escollir a la vida, generositat, i inexistència de corrupció. I el resultat és aquest:

Malauradament, no hi sortim en aquest informe. Però fa temps vaig explicar com ho calcula l'OCDE i allà si que hi sortim.