Mental health: the problem and what can be done

THRIVE: How Better Mental Health Care Transforms Lives and Saves Money

I have to recognise it. Mental health is a difficult issue, and all the efforts to decrease its impact on individual and social welfare are not enough by now. The book by Layard and Clark is a useful reference. I had to read it since long time. It says:

Mental illness is the great hidden problem in our societies, so most people are amazed when they hear the scale of it. In the Western world today one in six of all adults suffers from depression or a crippling anxiety disorder. Roughly a third of households currently include someone who is mentally ill.

I don't know the exact figure, but I agree with the statement.

Mental illness is not just a problem for those it affects directly. It also imposes huge costs on the rest of society. So the case for tackling the problem is not just humanitarian—it is also a matter of plain economics. Mental health problems diminish work, increase crime, and make additional demands on physical health care.

So, what is the cost? The answer is huge. Layard and Clark provide some figures. And in the second part of the book, they review the alternative approaches to the issue. A highly recommended book by one of the greatest economists of our time.

PS Great Tribute to Uwe Reinhardt in NYT by Paul Krugman.

Per una nova societat d'obligacions recíproques

Can We Be Happier? Evidence and Ethics

La pregunta de si podem ser més feliços, motiu del comentari del llibre d'avui, hauria de ser posterior a la de saber si som feliços ara. I com sempre anem a petar al problema de la mesura. L'economista Richard Layard porta molts anys explicant que podem mesurar la felicitat, i que hi ha dos components, la satisfacció amb la vida que té cadascun de nosaltres (felicitat experimentada) i la felicitat creada, fruit de la interacció social amb els altres. I diu:

We need to replace the harsh culture in which we judge our lives by our success compared with others. That is a zero-sum game – the total of relative success can never be changed, however hard each person tries to improve their own position. Instead, we need a goal for each of us which can lead to progress for all. That goal has to be the positive-sum activity of contributing to a happier society.

If we want a happier society, we have to aim at it explicitly. We will never achieve a happier society as a by-product. And it is a single overarching concept that we need if we are to displace the false idol of GDP. A dashboard of wellbeing indicators is certainly better than nothing, but it has been tried for half a century by the ‘social indicators’ movement with relatively little success.

Més endavant recupera els 10 factors que contribueixen a la felicitat:

Curiosament, tant que parlem de desigualtat, la referida a la renda diu que només explica menys del 2% de les diferències en la felicitat. És el que diu, jo no ho puc contrastar. En canvi el més important a tenir en compte són les privacions, allò al que no es pot accedir. I es carrega plenament la jerarquia de necessitats de Maslow.

Entre països, allò que explica la variació en el nivell de felicitat són bàsicament sis factors que expliquen el 76%:

• trust (the proportion of people who think ‘most people can be trusted’)
• generosity (the proportion who have donated money to a charity in the present month)
• social support (the proportion who have relatives or friends they can count on to help them whenever they need them)
• freedom (the proportion who are satisfied with their freedom to choose what they want to do with their life)
• health (years of healthy life expectancy)
• income (GDP per head)

És el que diu. A la majoria de països la felicitat va augmentar entre 1980 i 2007, després hi ha hagut recorreguts diversos i el creixement econòmic no és garantia de més felicitat.

I el llibre parla dels mestres, dels metges, dels polítics, funcionaris, científics, economistes i tots aquells que poden contribuir a la felicitat i els ofereix una agenda per a l'acció.

There is no objective reason why so many lives in the West should be so stressful. We ourselves have created the stress by our goals, and the way our institutions respond to them. If we change our goals, we really can produce a happier society.

Future generations will be shocked by many of the unthinking and unskilful features of life today. They will be shocked at the neglect of mental illness, at the stresses imposed on our children, and at the common assumption that everyone is an egotist.

So the world happiness movement can indeed bring in a better, gentler culture and do it fast. But what happens will ultimately depend on each one of us. We can all be heroes in the happiness revolution

Llibre recomanable, amb alguns biaixos que es poden descomptar des de l'inici (com una èmfasi excessiva en la salut mental i el mindfulness). En Martin Wolf deia que no li agrada massa això de que la felicitat estigui al capdamunt de l'agenda política. Jo crec que el que cal és afavorir les condicions per a un alt nivell de satisfacció amb la vida, i no sé si la paraula felicitat ajuda o distreu, potser més el segon. Estic convençut que una societat amb menor stress és possible. Totes aquelles decisions i accions individuals i col·lectives que hi contribueixin seran benvingudes en una nova societat d'obligacions recíproques.

PS. Malauradament no hi surt Catalunya als rankings de felicitat que publica Layard. Miraré de trobar material si és que n'hi ha.

PS. Sobre les diferències de renda i la felicitat: "There have been thousands of surveys in hundreds of countries and they typically find that, holding all else constant, a person with double your income will be 0.2 points happier than you are. Similarly, a person whose income is one half of yours will be 0.2 points less happy"

PS. El concepte de societat d'obligacions recíproques és de Collier.

El benestar subjectiu i la seva mesura

Wellbeing: Science and Policy 

L’obra "Wellbeing: Science and Policy" (2023), de Richard Layard i Jan-Emmanuel De Neve, defineix una nova ciència que busca respondre què produeix una societat i una vida feliç mitjançant evidència empírica d'última generació. El llibre proposa que l'objectiu suprem de la societat ha de ser el benestar subjectiu de la població, transformant la manera com els governs i els individus prenen decisions.

Part I: El cas del benestar

El benestar es defineix com com se sent una persona respecte a la seva vida (satisfacció vital), més que per les seves circumstàncies externes.

• Mesurament: Els autors defensen l'ús de l'escala evaluativa (0-10) per mesurar la satisfacció vital, ja que és democràtica, fiable i està correlacionada amb activitat cerebral i la longevitat.
• Més enllà del PIB: S'argumenta que el PIB és una mesura insuficient de l'èxit, ja que la renda explica només una petita part de la variància del benestar.
• WELLBYs: Es proposa la unitat de "Anys de Benestar" (Wellbeing-Years o WELLBYs) per avaluar polítiques, multiplicant el benestar mitjà per l'esperança de vida.

Part II: Naturalesa humana i benestar

Aquesta secció analitza com la nostra biologia i psicologia determinen com vivim la felicitat.

• Comportament: Els humans no sempre maximitzen el seu propi benestar a causa de l'addicció, l'adaptació (ens acostumem ràpidament a les coses bones) i l'aversió a la pèrdua.
• Pensament: Es destaca la importància de l'"entrenament mental". La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) i el mindfulness demostren que podem gestionar els nostres sentiments canviant els nostres patrons de pensament.
• Biologia i Genètica: Prop del 32% de la variància del benestar és heretable. Tanmateix, els gens interactuen amb l'entorn, i els problemes genètics sovint són tan tractables com els ambientals.

Part III: Com l'experiència afecta el benestar

Els autors exploren els determinants externs clau, des de la infància fins a la vida adulta.

• Família i Escola: El millor predictor d'una vida adulta feliç no és l'èxit acadèmic, sinó una infància feliç. Les escoles i els professors tenen un impacte en el benestar tan gran com els pares.
• Salut: La salut mental és el pilar més important; en els països rics, explica més la misèria que la pobresa o l'atur.
• Treball: L'atur té un cost psíquic devastador, comparable a la mort d'un cònjuge. En la feina, les relacions socials (especialment amb el cap) són més importants per a la felicitat que el sou.
• Renda i el paradoxa d'Easterlin: Tot i que els rics són més feliços que els pobres en un moment donat, el creixement econòmic nacional a llarg termini no sempre augmenta la felicitat a causa de les comparacions socials i l'adaptació.
• Entorn: El contacte amb la natura, la reducció del soroll i la lluita contra el canvi climàtic són vitals per protegir el benestar de les generacions futures.

Part IV: Govern i benestar

El llibre conclou amb un manual de política pública basat en l'evidència.

• Qualitat institucional: Els governs que fan complir la llei, ofereixen bons serveis i controlen la corrupció tenen ciutadans molt més feliços.
• Democràcia: La participació democràtica té un valor intrínsec ("utilitat procedimental") que millora el benestar independentment del resultat de la decisió.
• Votació: El benestar és un millor predictor dels resultats electorals que els indicadors econòmics tradicionals; els votants infeliços tendeixen a donar suport al populisme.
• Selecció de polítiques: Les administracions haurien d'ordenar els seus projectes segons els WELLBYs per dòlar de cost, prioritzant la reducció de la misèria.

En resum, l'obra sosté que la ciència del benestar és "la reina de les ciències socials", oferint un marc quantitatiu rigorós per produir un món més feliç i sostenible.

Segons el llibre Wellbeing: Science and Policy, el benestar subjectiu es defineix com l'estat intern o la qualitat de vida tal com la viu la persona, i es mesura principalment a través de tres enfocaments, tot i que els autors se centren sobretot en els dos primers:

1. Mesures avaluatives (Satisfacció vital)

És el mètode més senzill i el més utilitzat en el llibre.

• La pregunta clau: Es demana directament a la persona: «En general, com està de satisfet amb la seva vida actualment?».
• Escala: Normalment es respon en una escala de 0 (gens satisfet) a 10 (molt satisfet).
• Escala de Cantril: Una variant comuna és l'«escala de Cantril», on l'enquestat imagina una escala de 0 a 10 on el graó superior representa la millor vida possible i l'inferior la pitjor.

2. Mesures hedòniques (Afecte)

Aquest enfocament busca capturar com se senten les persones en moments concrets de la seva vida diària.

• Afecte positiu i negatiu: Mesura estats com la felicitat, el gaudi i el riure (positius) o la preocupació, la tristesa, l'ira i l'estrès (negatius).
• Mètodes de recollida:
  • Avaluació Momentània Ecològica: Avisar les persones en temps real perquè diguin com se senten.
  • Mètode de Reconstrucció del Dia (DRM): Demanar a l'enquestat que reconstrueixi el dia anterior hora per hora i n'anoti els sentiments.
  • Preguntes de Sí/No: Preguntar si ahir van experimentar molta felicitat o tristesa.
• Dades massives: També s'esmenta l'anàlisi de l'activitat a les xarxes socials (Twitter) o cerques a Google per calcular el balanç entre paraules positives i negatives.

3. Mesures eudaimòniques (Sentit de la vida)

Aquestes mesures exploren si la persona sent que la seva vida té un propòsit o virtut.

• La pregunta típica: «Sent que les coses que fa a la seva vida valen la pena?».
• Postura dels autors: Tot i que és un enfocament comú, els autors decideixen no utilitzar-lo com a mesura principal de benestar perquè consideren que la virtut és un mitjà per arribar a un fi (el benestar), i no el resultat en si mateix.

Validació científica de les mesures

El llibre subratlla que aquestes dades autoinformades són fiables perquè estan correlacionades amb mesures objectives:

• Activitat cerebral: Els resultats coincideixen amb l'activitat elèctrica en àrees específiques del cervell (com l'escorça prefrontal o l'estriat ventral).
• Informes de tercers: Les puntuacions solen coincidir amb la percepció que amics o col·legues tenen de la felicitat d'aquella persona.
• Poder predictiu: Són bons predictors de la longevitat, la productivitat laboral i fins i tot el comportament electoral.

Finalment, el llibre tracta l'escala de 0-10 com una escala cardinal (o d'interval), assumint que la diferència entre un 3 i un 4 és la mateixa que entre un 8 i un 9, cosa que permet realitzar càlculs estadístics rigorosos per a la política pública.

La renda no explica tota la satisfacció vital perquè, tot i ser un factor rellevant, és només una de les moltes variables que influeixen en el benestar humà i el seu impacte és limitat per diversos motius psicològics i socials:

• Poca potència explicativa: En termes estadístics, les diferències d'ingressos només expliquen al voltant del 2% de la variància de la satisfacció vital dins d'un mateix país. Altres factors, com la salut mental, la salut física i les relacions humanes, tenen un poder explicatiu molt superior (al voltant del 20%).
• Comparacions socials (Renda relativa): Les persones no valoren la seva renda només en termes absoluts, sinó en comparació amb la dels altres. Quan els ingressos dels altres augmenten, el benestar que una persona obté del seu propi sou disminueix. Aquest fenomen, conegut com una externalitat negativa, implica que en una societat on tothom s'enriqueix alhora, la satisfacció general pot no augmentar perquè les posicions relatives es mantenen iguals.
• Adaptació (Habituació): Els éssers humans tenen una gran capacitat per habituar-se a les noves circumstàncies. Quan una persona aconsegueix un augment de sou o una millora en el seu nivell de vida, inicialment experimenta un augment de felicitat, però amb el temps s'hi acostuma i el seu benestar tendeix a tornar al nivell anterior.
• Utilitat marginal decreixent: El guany de benestar per cada dòlar addicional és molt més gran per a una persona pobre que per a una de rica. A mesura que la renda augmenta, el seu impacte positiu en la satisfacció vital es va reduint fins a arribar, en alguns casos, a un punt de saciació.
• La Paradoxa d'Easterlin: Aquesta paradoxa assenyala que, tot i que en un moment donat els rics són més feliços que els pobres, a llarg termini el creixement del PIB per càpita d'una nació no sempre comporta un augment de la felicitat nacional. Això s'ha observat en països com els Estats Units, on el benestar s'ha estancat des dels anys 50 malgrat el gran creixement econòmic.

En resum, factors com la qualitat del treball, la vida comunitària, la confiança en els altres i el suport social són elements que la renda no pot comprar directament i que resulten ser pilars fonamentals per a una vida satisfactòria.

El benestar com objectiu preeminent

 Wellbeing. Science and Policy

Fa uns mesos parlava del llibre anterior de Richard Layard, "Podem ser més feliços?", ara el seu darrer llibre és un compendi del que ell en diu ciència del benestar. Jo no sé ben bé si és una ciència, però el que si és cert és que el tema és prou interessant com per fer-hi una ullada. Aquí el trobareu en accés obert. El primer que cal fer és mirar l'índex:

Part I. The Case for Wellbeing:

1. What subjective wellbeing is and why it matters

2. Wellbeing as the goal for society

Part II. Human Nature and Wellbeing:

3. How our behaviour affects our wellbeing

4. How our thoughts affect our wellbeing

5. Our bodies, our genes and our wellbeing

Part III. How Our Experience Affects Our Wellbeing:

6. The inequality of wellbeing: some basic facts

7. Tools to explain wellbeing

8. Explaining wellbeing: a first exploration

9. Family, schooling and social media

10. Health and healthcare

11. Unemployment

12. The quality of work

13. Income

14. Community

15. The physical environment and the planet

Part IV. Government and Wellbeing:

16. How government affects wellbeing

17. How wellbeing affects voting

18. Cost effectiveness and policy choice.

L'estructura del llibre és prou clara i dedica temps a explicar el problema de les mesures de benestar, qüestió sempre controvertida. 

De què depèn el benestar? Doncs d'aquests factors, diu:

De tots, possiblement el capítol menys encertat és el que parla dels gens i el benestar (p.85). La hipòtesi de que els gens no canvien i tenen un paper en el benestar, oblida l'epigenètica i per tant que podem tenir gens que s'activen o no depenent de les condicions amb les que ens trobem. Tema esbiaixat (cap al predeterminisme) i poc elaborat. A tot el llibre hi ha una èmfasi desproporcionada cap a la salut mental, qüestió que ha preocupat de sempre a l'autor.

I al darrer capítol arriba la qüestió crucial: 

The ultimate purpose of wellbeing science is to help us increase wellbeing. Hopefully, readers of this book will by now have learned a little more about themselves, which they can use to improve their own wellbeing and that of others. But what about  policymakers, be they in central or local government, or in NGOs big and small? Are there steps by which wellbeing science could help them improve their contribution to human wellbeing?

Enlloc de mesurar amb QALYs, ell proposa els WELLBYs, anys de vida ajustats per benestar. I llavors proposa els llindars necessaris per a avaluar si cal una política determinada. Molt ideal tot plegat, i pendent d'elaboració a la pràctica. El títol del llibre és suggerent, el seu contingut encara té moltes qüestions pendents per desenvolupar.

Wellbeing as a top priority

Wellbeing. Alternative Policy Perspectives

Open access book by Tim Besley et al.

Why not focus directly on increasing measured human happiness? Why not try to improve people’s overall quality of life, as it is subjectively seen by citizens themselves?

Contents:

 Introduction: Making Wellbeing Policies Effective

Timothy Besley & Irene Bucelli

Wellbeing as the Goal of Policy

Richard Layard

Accounting for Consequences and Claims in Policy

Paul Dolan

Weighing the Costs and Benefits of Public Policy: On the Dangers of Single Metric Accounting

Johanna Thoma

Wellbeing in Public Policy: Contributions Based on Sen’s Capability Approach

Paul Anand

Incorporating Wellbeing and Mental Health Research to Improve Pandemic Response

Michael Daly & Liam Delaney

COVID-19 and Mental Health and Wellbeing Research: Informing Targeted, Integrated, and Long-Term Responses to Health Emergencies

Annette Bauer

Health, Wellbeing, and Democratic Citizenship: A Review and Research Agenda

Christopher J. Anderson et al.

Health and Disability Gaps in Political Engagement: A Short Review

Mikko Mattila

El benestar dels catalans

 Informe sobre el benestar i el progrés social a Catalunya

OECD Regional Wellbeing

Informe 2014

OECD Regions and Cities at a Glance 2022

 Com que l'altre dia vaig enllestir aquell llibre de Layard sobre la felicitat, he volgut mirar la situació del benestar dels catalans. I les dades són les que hi ha als informes de referència. Però sobretot al de l'OCDE i tenim una satisfacció amb la vida de 6,2.

I aixó és molt o poc?. Doncs hi ha 5 regions de l'OCDE properes que en tenen més (Murcia, Balears, Valencia, Aragó, Cantabria).

El benestar dels catalans (2)

Anàlisi del Benestar Subjectiu a Catalunya

Han sortit les dades sobre la felicitat dels catalans i diuen que estem a 6,9 de 10. La mitjana europea és de 6,7 segons l'últim informe de l'OCDE Better Life Index (això és el que diu la nota de premsa oficial). Però agafa les dades que  vol agafar. Si mirem la informació oficial de la Unió Europea, la mitjana és a 7,1, aquesta és la dada darrera de 2022. Això no ho diu la nota de premsa.

El que tampoc no diu la nota de premsa és que l'OCDE va calcular la satisfacció amb la vida dels catalans en un 6,2% (ho vaig explicar l'abril passat) i com que el resultat no devia agradar al govern, va encarregar un estudi específic amb enquesta a 4000 persones que hem pagat entre tots. El resultat és que tot d'una ara ja estem al 6,9, hem superat la mitjana (aquest és el titular que es cercava i l'han aconseguit comparant-ho amb l'OCDE). Però a l'informe no trobareu cap referència comparant les dades que l'OCDE va calcular per Catalunya ni les dades darreres de la Unió Europea, quina casualitat.

De què depèn la satisfacció amb la vida? L'edat hi juga un paper clau i la família i la salut en són factors més determinants. A partir dels 50 anys la salut es troba al capdamunt:

A Flourish chart

I la satisfacció amb la vida és més gran quan més salut tens:

 

Ara bé, si mirem que en pensa la gent d'un àmbit com la sanitat segons el seu grau de satisfacció amb la vida, obtindreu això:

El diferencial entre la valoració d'uns i altres és notable segons la satisfacció amb la vida. La gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat. 

Davant la "impossibilitat" de millorar el sistema de salut, alguns ja poden estar pensant en com millorar la satisfacció amb la vida, perquè si miren les estadístiques de satisfacció amb el sistema sanitari veuran la tendència decreixent. La satisfacció amb els serveis sanitaris públics ha passat del 89,6 al 82,9 entre 2013 i 2022. Aquesta és la dura realitat de les dades.

Es miri per on es miri, la satisfacció amb la vida és inferior a Catalunya que a Europa, la pregunta és: el govern vol que siguem més feliços? o vol que les dades semblin que ho som?. Em temo que els fogons de la cuina de dades del govern treballen a tot drap.

PS. No tinc clar el model utilitzat. M'agrada més el de Layard, sobre què ens fa feliços.

La indústria de la felicitat

Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas

Eva Illouz ens explica al seu llibre Happycracia com la ciència i la indústria de la felicitat controlen les nostres vides. Carrega fort contra la psicologia positiva:

En cuestión de muy pocos años, la psicología positiva había conseguido lo que ningún otro movimiento académico había logrado antes: introducir la felicidad en lo más alto de la agenda académica e inscribirla como prioridad en las agendas sociales, políticas y económicas de muchos países. Gracias a este movimiento, la felicidad podía ya dejar de considerarse un concepto nebuloso, un horizonte utópico o un lujo personal inaccesible para muchos para convertirse en una meta universal, en un concepto que se podía medir y que permitía definir los rasgos psicológicos que caracterizaban el funcionamiento sano, exitoso y óptimo del ser humano.

Missatges clau: 

 La pregunta que se plantea es si la felicidad es la meta más importante a la que todos debemos aspirar. Tal vez sea así. Pero si atendemos a lo que los científicos de la felicidad proponen a este respecto, entonces convendría pensarlo dos veces. Este no es un libro contra la felicidad, sino contra la visión reduccionista de la «buena vida» que la denominada ciencia de la felicidad predica y que cada vez está más extendida. Ayudar a la gente a sentirse mejor es una intención encomiable, ni qué decir tiene. Pero a la luz de lo que esta ciencia propone, no queda más remedio que afirmar que en su aproximación a la felicidad humana[6] no es oro todo lo que reluce.

Nuestras reservas hacia esta concepción de la felicidad se basan en cuatro puntos o preocupaciones principales: epistemológicos, sociológicos, fenomenológicos y morales. El primero de ellos es de carácter epistemológico en tanto que cuestiona la validez de la ciencia de la felicidad como ciencia y, por extensión, cuestiona la validez de su concepción de la felicidad como algo científico y objetivo. La ciencia de la felicidad es una ciencia débil y, como tal, también lo es el razonamiento que hay detrás de la noción de felicidad humana que defiende. El filósofo pragmatista Charles Peirce dijo una vez que una teoría, en tanto cadena de razonamiento, es tan fuerte como lo es el más débil de sus eslabones, y en la ciencia de la felicidad hay numerosos presupuestos infundados, inconsistencias conceptuales, problemas metodológicos, resultados no probados y generalizaciones exageradas, de modo que es difícil aceptar de forma acrítica todo lo que dicha ciencia afirma como verdadero y objetivo.

El segundo es de tipo sociológico. Independientemente de lo buena o mala que sea como ciencia la propia ciencia de la felicidad, cabe preguntarse qué agentes sociales encuentran útil su noción de felicidad, a qué intereses y presupuestos ideológicos sirve, y cuáles son las consecuencias económicas y políticas de su amplia implementación social. En este sentido, vale la pena observar que tanto el enfoque científico de la felicidad como la industria de la felicidad que se ha creado y expandido a su alrededor contribuyen de forma significativa a legitimar la suposición de que la riqueza y la pobreza, el éxito y el fracaso, la salud y la enfermedad son fruto de nuestros propios actos. Lo cual legitima también la idea de que no hay problemas estructurales, sino solo deficiencias psicológicas individuales; en definitiva, que no existe la sociedad sino solo los individuos, por citar una frase de Margaret Thatcher inspirada en Friedrich Hayek. La noción de felicidad tal y como hoy la formulan y aplican socialmente algunos científicos y expertos está demasiado a menudo al servicio de los valores impuestos por la revolución cultural neoliberal. Dicha revolución, que fue concebida por la escuela de Chicago y retomada a partir de la década de 1950 por numerosos economistas neoliberales, logró convencer al mundo de que la búsqueda de la felicidad individual era el único sustituto valioso y realista de la búsqueda del bien colectivo, como la propia Thatcher declaró en una entrevista para el Sunday Times en 1981: «Lo que me ha irritado de la política de los últimos treinta años es que siempre ha estado orientada hacia un modelo de sociedad colectivista. La gente se ha olvidado de que lo único importante son los individuos. […] Cambiar la economía es la forma de cambiar ese enfoque. […] La economía es el método; el objetivo es cambiar el corazón y el alma[7]». En este sentido, afirmamos que la búsqueda de la felicidad tal y como la conciben los científicos de la felicidad no representa el bien incuestionable y supremo que todos debemos perseguir, sino que simboliza el triunfo de la sociedad individualista sobre la colectivista.

El tercero es de carácter fenomenológico. Tiene que ver con el hecho de que demasiado a menudo la ciencia de la felicidad no solo no da lo que promete, sino que además genera resultados paradójicos e incluso indeseables. Y es que la ciencia de la felicidad construye sus propuestas de bienestar y realización personal sobre una paradójica narrativa de crecimiento personal que tiende a generar esa misma insatisfacción y malestar para las cuales promete remedio. Al establecer la felicidad como un objetivo imperativo y universal pero cambiante, difuso y sin un fin claro, la felicidad se convierte en una meta insaciable e incierta que genera una nueva variedad de «buscadores de la felicidad» y de «hipocondríacos emocionales» constantemente preocupados por cómo ser más felices, continuamente pendientes de sí mismos, ansiosos por corregir sus deficiencias psicológicas, por gestionar sus sentimientos y por encontrar la mejor forma de florecer o crecer personalmente. Eso, a su vez, convierte la felicidad en una mercancía perfecta para un mercado que se nutre de normalizar esta obsesión con uno mismo y con el propio bienestar psicológico.

Por último, el cuarto es de tipo moral y atañe a la relación entre la felicidad y el sufrimiento. Al identificar la felicidad y la positividad con la productividad, la funcionalidad, la excelencia y hasta la normalidad —⁠y la infelicidad con su contrario⁠—, la ciencia de la felicidad nos coloca en una encrucijada, obligándonos a elegir entre sufrir y estar bien. Lo cual supone, además, que uno siempre puede elegir, como si la positividad y la negatividad fueran dos polos diametralmente opuestos y se pudiera borrar el sufrimiento de nuestras vidas de una vez por todas. Las tragedias son, por supuesto, inevitables, pero la ciencia de la felicidad insiste en que el sufrimiento y la satisfacción son, al fin y al cabo, opciones personales. Así, los que no utilizan las adversidades y los reveses como incentivos y oportunidades para el crecimiento personal son sospechosos de querer y merecer, en el fondo, su propio malestar, independientemente de cuáles sean las circunstancias particulares. Por lo tanto, al final no hay mucho que elegir: no solo estamos obligados a ser felices, sino a sentirnos culpables por no ser capaces de superar el sufrimiento y de sobreponernos a las dificultades.

i acaba amb aquest paràgraf:

 Esa industria de la felicidad no solo perturba y confunde nuestra capacidad para conocer las condiciones que moldean nuestra existencia; también anula y deslegitima esa capacidad, la vuelve irrelevante. El conocimiento y la justicia, antes que la felicidad, siguen siendo los valores más revolucionarios que tenemos en nuestras vidas.

 

El contingut del llibre va sobre això. Podeu estar-hi més o menys d'acord. Podeu confrontar-ho amb els plantejaments de Layard que critica obertament. Però el que està clar és que la felicitat ha creat una indústria, que també subministra als governs presumptes precursors per encebar cors i ànimes cap a la felicitat (desconec si alhora permet decantar vots cap un partit).