L'article d'Adam Tooze, "The Great Aid Hypocrisy", serveix com a assaig principal en el número "The End of Development" de la revista Foreign Policy. Tooze hi argumenta que el model de desenvolupament d'Occident sempre ha estat un "miratge" i que ha arribat el moment d'una alternativa realista.
Tooze comença l'article assenyalant que, la primera setmana de març de 2025, el govern dels Estats Units, sota l'administració Trump, va votar en contra de l'establiment d'un Dia Internacional de l'Esperança i un Dia Internacional de la Coexistència Pacífica a l'Assemblea General de l'ONU. En una carta formal, els EUA van rebutjar categòricament la totalitat dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, una denúncia de l'ambició col·lectiva de millorar la condició material de la humanitat. Aquesta decisió es va justificar amb la postura "America First" i una crítica geopolítica, interpretant el llenguatge dels ODS com un suport a la ideologia del Partit Comunista Xinès (PCC), i incloent crítiques a la "ideologia de gènere" i el "clima".
Tot i la indignació per aquesta postura dels EUA, Tooze suggereix que els ODS eren una "aposta arriscada" que va produir pocs resultats, i que podrien haver estat un exercici d'auto-compliment per part de les elits globals que necessitaven una visió "integral i audaç". Els ODS es van presentar com un intent de crear un món organitzat al voltant de valors universals i interessos econòmics, més enllà dels conflictes i la política, el que Tooze anomena "pensament de la fi de la història".
La "hipocresia" de l'enfocament occidental envers el desenvolupament es fa palesa quan el desenvolupament realment es produeix. L'èxit de la Xina en treure centenars de milions de la pobresa, impulsat per la mobilització domèstica i la inversió estatal, no ha generat confiança sinó una nova guerra freda, percebut com una amenaça per a l'statu quo internacional a causa de la seva potència econòmica i tecnològica. De la mateixa manera, la recuperació econòmica de Rússia sota Putin es basa en la capacitat econòmica i el benestar col·lectiu al servei de la sobirania nacional i el poder estatal, en una "gran política de poder". Aquest fet, Tooze assenyala, no és sorprenent, ja que el desenvolupament modern sempre ha estat lligat als interessos nacionals.
Durant la Guerra Freda, el desenvolupament econòmic dels EUA es va utilitzar com a antídot als models de la Unió Soviètica i la Xina. Els millors resultats es van obtenir en països de l'Àsia Oriental com el Japó, Corea del Sud i Taiwan, estats estretament alineats amb els EUA, però un èxit excessiu podia convertir-se en un problema, com la preocupació dels EUA per l'ascens tecnològic del Japó als anys 80. Els anys 70 i 80 van ser desastrosos per a la política de desenvolupament en altres regions.
Després de la Guerra Freda, el desenvolupament va prendre un rumb universalista amb informes com el de la Comissió Brundtland (1987) i els posteriors Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) i, finalment, els ODS. Aquesta fase va veure un creixement global notable a l'Àsia i Amèrica Llatina, la qual cosa va impulsar la creació dels ODS amb 17 objectius i 169 fites, presentats com una "visió integral" per transcendir la política.
L'agenda de "gran impuls" per als ODS estimava una necessitat d'inversions de 5 a 7 bilions de dòlars anuals. La "finança combinada" (blended finance) es va proposar com a eina, utilitzant fons públics per "desarriscar" la inversió privada, amb la promesa de convertir "bilions" d'ajuda governamental en "trilions" d'inversions privades. Aquesta retòrica va assolir el seu punt àlgid a la Conferència de Canvi Climàtic de l'ONU de 2021 a Glasgow.
No obstant això, el rendiment de la finança combinada ha estat "pèssim", mobilitzant poc capital privat, i el món en desenvolupament es queda enrere en innovació. Tooze qüestiona si s'havien considerat les ramificacions geopolítiques d'uns ODS realitzats plenament, ja que un món més desenvolupat seria, per definició, "més multipolar i menys controlable". Exemples com la capacitat militar de Ruanda o la projecció de força dels Houthis demostren que el desenvolupament confereix "poder real".
Fins i tot els països europeus estan retallant els seus pressupostos d'ajuda per prioritzar la seguretat nacional (míssils i tancs) a causa de la guerra d'Ucraïna, demostrant que l'era d'una agenda de desenvolupament políticament neutral i universalment acceptada ha acabat.
Tooze adverteix que enderrocar els ODS sense un reemplaçament és "nihilisme". Una aproximació realista per a l'era post-Trump ha de començar distingint entre salvar vides i el "desenvolupament". La primera és fonamental per a les crisis de refugiats i emergències mèdiques en estats fallits, i requereix ajuda bàsica i manteniment de la pau. El segon, el desenvolupament en si, és una "transformació social deliberada, un fet històric a gran escala". No hi ha una fórmula general per a l'èxit; cal triar socis capaços, construir "plataformes per al progrés autosostenible" i mobilitzar recursos interns. L'ajuda occidental sovint és insuficient, com "una gota d'aigua sobre una estufa calenta", i l'exemple del Sahel ho il·lustra.
Pel que fa a l'economia política global, el model de finança combinada ha fallat, i els creditors privats sovint prevalen en les reestructuracions de deute, assistits pels centres financers occidentals que també faciliten la fugida de capitals. Calen "reordenacions" específiques per reformar aquests processos.
En aquest context, la Xina ha esdevingut la història d'èxit de desenvolupament més gran del món, un prestador i una potència de desenvolupament. La Iniciativa de Desenvolupament Global de Xi Jinping és la seva resposta als ODS, centrada en vuit àrees clau i accions "orientades a resultats", buscant relacions amistoses i poder global, evitant les qüestions de drets humans o eleccions.
Tooze conclou que el desenvolupament no és una recerca de drets, sinó una "voluntat de poder", de control sobre recursos i seguretat, i per tant és inherentment polític i geopolític. L'agenda de les Nacions Unides del 2015 ja no és el món actual. Mentre que la Xina presenta una combinació de realpolitik, ideologia i interès nacional que sembla "racional i equilibrada", Occident necessita una alternativa més "pràctica i realista" als ODS i a l'atavisme trumpista per competir i cooperar amb la Xina en el desenvolupament global.
PS. Deixo aquí el resum de tots els articles de la secció "On the cover", atenció a l'article 4t.
A continuació, es presenta un resum detallat de tots els articles inclosos a la secció "On the Cover" de la revista "Foreign Policy - Fall 2025":
1. "The Great Aid Hypocrisy" (La Gran Hipocresia de l'Ajuda) d'Adam Tooze
Aquest article, el principal del número, sosté que el model de desenvolupament d'Occident sempre ha estat un "miratge" i que ha arribat el moment d'una alternativa més realista.
- Rebuig dels ODS dels EUA: L'article comença amb la decisió de l'administració Trump, el març de 2025, de rebutjar categòricament els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'ONU. Aquesta decisió, justificada amb una postura "America First" i una crítica geopolítica, va interpretar el llenguatge dels ODS com un suport encobert a la ideologia del Partit Comunista Xinès (PCC). Tooze suggereix que els ODS eren una "aposta arriscada" amb pocs resultats, possiblement un exercici d'auto-compliment de les elits globals i un "últim sospir" de la idea de la "fi de la història".
- Desenvolupament com a Poder: Tooze argumenta que la "hipocresia" occidental es fa evident quan el desenvolupament realment es produeix. L'èxit de la Xina en la reducció de la pobresa, impulsat per la mobilització domèstica i la inversió estatal, no ha generat confiança sinó una nova guerra freda, percebuda com una amenaça per a l'statu quo internacional a causa de la seva potència econòmica. Similarment, la recuperació econòmica de Rússia sota Putin demostra que la capacitat econòmica es posa al servei de la sobirania nacional i el poder estatal.
- Història del Desenvolupament: El desenvolupament modern va sorgir lligat als interessos nacionals, com ara l'aspiració a la unificació alemanya i els interessos dels primers Estats Units. Durant la Guerra Freda, el desenvolupament econòmic dels EUA es va utilitzar com a antídot als models soviètic i xinès, amb resultats notables a països de l'Àsia Oriental com el Japó, Corea del Sud i Taiwan. No obstant això, un èxit excessiu podia convertir-se en un problema, com la preocupació dels EUA per l'ascens tecnològic del Japó als anys 80.
- Universalismo i "Gran Empenta": Després de la Guerra Freda, el desenvolupament va prendre un rumb universalista amb informes com el de la Comissió Brundtland (1987) i els ODS, presentats com una "visió integral" per transcendir la política. L'agenda de "gran empenta" per als ODS estimava una necessitat d'inversions de 5 a 7 bilions de dòlars anuals, amb la "finança combinada" (blended finance) com a eina per mobilitzar inversió privada.
- Fracàs i Implicacions Geopolítiques: El rendiment de la finança combinada ha estat "pèssim", mobilitzant poc capital privat, i el món en desenvolupament es queda enrere en innovació. Tooze qüestiona les ramificacions geopolítiques d'uns ODS realitzats plenament, argumentant que un món més desenvolupat seria, per definició, "més multipolar i menys controlable", generant desafiaments geopolítics "incòmodes".
- La fi d'una Agenda Neutral: Fins i tot els països europeus estan retallant els seus pressupostos d'ajuda per prioritzar la seguretat nacional (míssils i tancs) a causa de la guerra d'Ucraïna, demostrant que l'era d'una agenda de desenvolupament políticament neutral i universalment acceptada ha acabat.
- Alternativa Realista: Tooze proposa distingir entre salvar vides (ajuda humanitària en estats fallits) i el desenvolupament (transformació social deliberada). Subratlla la importància de triar socis capaços, construir "plataformes per al progrés autosostenible" i mobilitzar recursos interns, ja que l'ajuda occidental sovint és "una gota d'aigua sobre una estufa calenta". També calen "reordenacions" específiques en l'economia política global per abordar el deute i la fugida de capitals.
- El Paper de la Xina: La Xina, com la "gran història d'èxit de desenvolupament", ha emergit com a prestador i potència de desenvolupament. La Iniciativa de Desenvolupament Global de Xi Jinping és la seva resposta als ODS, centrada en vuit àrees clau i accions "orientades a resultats", buscant relacions amistoses i poder global, evitant les qüestions de drets humans.
- Conclusió: El desenvolupament no és una recerca de drets, sinó una "voluntat de poder", inherentment política i geopolítica. L'agenda de les Nacions Unides del 2015 ja no és el món actual. Occident necessita una alternativa "més pràctica i realista" als ODS i a l'atavisme trumpista per competir i cooperar amb la Xina en el desenvolupament global.
2. "De-Risking Into Oblivion" (Desariscant cap a l'oblit) de Daniela Gabor
Daniela Gabor critica el paradigma de la "finança combinada" (blended finance) i l'anomenat "Wall Street Consensus", afirmant que l'escassetat de finançament públic és una "ficció política".
- FFD4 i el Consens de Wall Street: La Quarta Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament (FFD4) a Sevilla va posar de manifest el "paradigma del desenvolupament invertible", popularitzat pel lema "Billions to Trillions" del Banc Mundial. Aquest paradigma, anomenat per Gabor "Wall Street Consensus", veu el desenvolupament com una "classe d'actiu" on els fons públics "desarisquen" la inversió privada per garantir retorns als inversors.
- Fracàs del "Billions to Trillions": Gabor destaca que, tot i la retòrica, la "finança combinada" ha mobilitzat molt poc capital privat (aproximadament 30 cèntims per cada dòlar d'inversió multilateral). En lloc d'invertir en el sud global, els financers l'estan "drenant", amb costos de servei del deute per als països en desenvolupament que van assolir un màxim històric d'1,4 bilions de dòlars el 2023. Aquests diners sovint es desvien de la despesa pública en salut i educació.
- Crítiques al Compromís de Sevilla: Tot i que el Compromís de Sevilla reconeix algunes tensions (com que els beneficis es decanten cap als inversors privats i que la "finança combinada" genera càrregues fiscals), Gabor el troba "tou en les solucions". Propostes de la comissió d'experts de la FFD4 per protegir les infraestructures socials (com la salut i l'educació) de la propietat privada "desariscada" i per a una fiscalitat responsable van ser ignorades.
- Polítiques Macrofinanceres Neoliberals: Gabor argumenta que l'enfocament actual es manté perquè el món occidental continua buscant visions econòmiques transformadores mentre està lligat a les polítiques macrofinanceres neoliberals, com la "dominació monetària" dels bancs centrals independents que restringeixen el finançament públic.
- Invisibilitat dels Bancs Centrals: Els bancs centrals van exercir pressió per ser exclosos del procés de Sevilla. Aquesta "invisibilitat" és una elecció política que "preserva el disseny neoliberal dels bancs centrals" i debilita la capacitat transformadora de l'estat, deixant els països vulnerables a la influència dels inversors estrangers.
- Obstacles a la Resolució del Deute: Les propostes de la societat civil per a un mecanisme multilateral de resolució del deute sobirà i altres mesures per garantir la implicació dels creditors privats van ser debilitades o rebutjades per països occidentals, tot i que la Xina no es va desvincular d'aquestes propostes.
- Conclusió: La "manca de finançament públic és una ficció política". Els diners i les institucions existeixen, però falta la "voluntat de reclamar-los", que ha estat "desariscada cap a l'oblit".
3. "The Rise—and Fall—of NGOs" (L'auge i caiguda de les ONG) de Suparna Chaudhry
Suparna Chaudhry analitza com la "època daurada" de les ONG ha acabat, amb les retallades massives de finançament occidental i la creixent repressió governamental que les posen en una situació crítica globalment.
- Retirada d'Ajuda Occidental: L'administració Trump ha desmantellat l'USAID i ha retallat dràsticament el pressupost d'ajuda exterior dels EUA, cosa que ha afectat greument les ONG a tot el món. Aquesta tendència també s'observa a Europa, amb països com el Regne Unit, Suècia, Alemanya i França reduint significativament els seus pressupostos d'ajuda, sovint per prioritzar la despesa en defensa.
- Impacte en el Sud Global: Les retallades han afectat desproporcionadament el sud global, provocant el tancament de programes i l'acomiadament de personal en àrees crucials com el tractament del VIH/SIDA, les vacunacions i la salut maternoinfantil.
- L'Època Daurada de les ONG: Durant els anys 80 i 90, després de la Guerra Freda, les ONG van guanyar prominència com a actors clau en el desenvolupament, la democratització i l'ajuda humanitària, rebent finançament significatiu d'agències occidentals. Se les veia com més competents i menys propenses a la corrupció que els governs.
- Crítiques i Desafiaments: A principis dels anys 2000, les ONG internacionals van començar a enfrontar crítiques per la seva rendició de comptes, les dinàmiques de poder (moltes amb seu al nord global) i la duplicació d'activitats en situacions de desastre.
- Repressió Governamental: Un factor clau del declivi ha estat la "recessió democràtica global" i l'"auge autoritari", amb governs (tant autoritaris com democràtics) que han intensificat la repressió contra les ONG. Aquesta repressió s'ha manifestat mitjançant lleis que les obliguen a registrar-se com a "agents estrangers" (Rússia, Geòrgia) o que restringeixen el seu finançament (Índia), dificultant la seva feina, fins i tot en emergències humanitàries.
- El Paper de la Filantropia Privada: Tot i que fundacions i donants individuals intenten omplir el buit deixat per les retallades de l'ajuda estatal, el finançament privat no pot igualar l'escala, l'experiència ni la capacitat de definició d'agenda de l'ajuda governamental.
- Oportunitat per a la Xina: La retirada de l'ajuda occidental "deixa la porta oberta a la Xina", que ja proporciona assistència al desenvolupament a través de la Iniciativa del Cinturó i la Ruta. No obstant això, la Xina generalment "evita les ONG", preferint tractar directament amb els governs estrangers per promoure les seves pròpies normes de governança.
- Conseqüències: El final de l'era de les ONG tindrà efectes "devastadors per a les comunitats vulnerables", ja que l'espai cívic per a aquestes organitzacions es redueix i els governs repressius s'envalentinen.
4. "The Development Economist Who Wasn’t" (L'economista del desenvolupament que no ho va ser) de Daniel W. Drezner
Daniel W. Drezner reivindica les idees d'Albert O. Hirschman, "el pare oblidat de l'economia del desenvolupament", les contribucions del qual són "novament rellevants" en el món post-neoliberal per la seva visió contextual i específica per a cada país.
- Història dels "Fads" en Desenvolupament: L'economia del desenvolupament ha estat marcada per "fads i bombolles intel·lectuals", amb la persistència de la creença en una "única recepta econòmica" universal (com el "Big Push" o el Consens de Washington). Drezner suggereix que és el moment d'un enfocament més "contextual i específic per a cada país".
- L'Enfocament de Hirschman: Hirschman (autor de The Strategy of Economic Development, 1958) va rebutjar tant l'universalisme neoliberal (rol reduït de l'estat) com els "grans dissenys" del "Big Push". Els seus principis incloïen que la informació és sempre "parcial" i les intervencions polítiques tenen "efectes inesperats". Va defensar el creixement desequilibrat, sense una seqüència predefinida, i la importància de les "pressions" creades pels "collars d'ampolla" en les cadenes de producció per impulsar reformes.
- La seva "Desaparició" del Camp: A Hirschman se'l va considerar l'"economista preferit dels no economistes" perquè no era un "model builder" ni un "estadístic". Paul Krugman va arribar a dir que la seva obra "no va ser útil per a l'economia del desenvolupament".
- Relevància Actual: Poder Nacional i Comerç Exterior: El seu primer llibre, National Power and the Structure of Foreign Trade (1945), és "novament rellevant". En ell, Hirschman va advertir sobre la dependència asimètrica que una economia més gran pot crear en les més petites a través del comerç, cosa que podia fer que la interrupció del comerç fos molt més greu per als socis més petits.
- Implicacions Geoeconòmiques Actuals: Aquestes idees són ara "tendència" en discussions sobre "statecraft econòmic, interdependència militaritzada i geoeconomia". La dominació de la Xina en tecnologies verdes i minerals crítics, i l'ús de Trump del poder econòmic dels EUA per obtenir concessions, il·lustren aquesta dependència asimètrica. Això redueix les opcions de desenvolupament per a economies més petites.
- El Col·lapse de la "Pau Comercial": Hirschman també va explorar la creença històrica que el comerç podia "domar les passions" humanes i reduir els conflictes. No obstant això, el món post-Guerra Freda (amb les tensions EUA-Xina i els conflictes a Geòrgia i Ucraïna) ha demostrat que aquesta "simbiosi" entre l'economia oberta i la seguretat s'ha "col·lapsat".
- Conclusió: Les idees de Hirschman, tot i ser "contradictòries", ofereixen una "advertència" sobre les severes limitacions que la "dependència militaritzada" imposa a les estratègies de desenvolupament econòmic. En el món actual, la manca d'optimisme inherente a l'enfocament de Hirschman és notable.
5. "Foreign Aid as Self-Help" (Ajuda exterior com a autoajuda) de David C. Engerman
David C. Engerman explora el ressorgiment de la "cooperació sud-sud", on els països en desenvolupament depenen menys del món industrialitzat i més d'ells mateixos, en un moment de crisi de l'ajuda internacional tradicional.
- Crisi de l'Ajuda Tradicional: L'article assenyala la "destrucció espectacular" de l'USAID i les "retallades significatives" d'agències d'ajuda europees, un "canvi generacional" en l'ajuda. En aquest context, la "autoajuda col·lectiva" sembla una de les poques vies obertes.
- Història de la Cooperació Sud-Sud:
- Orígens: La cooperació sud-sud va néixer de "dures realitats", amb activistes anticolonials que van buscar causes comunes i cooperació econòmica (per exemple, la Conferència Afroasiàtica de Bandung de 1955).
- Desil·lusió: Després de l'optimisme inicial dels anys 60 ("Dècada del Desenvolupament"), les dificultats per assolir un creixement econòmic sostingut van portar a una "fatiga de l'ajuda" occidental als anys 70.
- Augment de la Unitat del Sud Global: L'augment dels preus del petroli de 1973 va ser vist per alguns com una demostració del poder dels "països en desenvolupament", impulsant crides a un Nou Ordre Econòmic Internacional (NIEO) a l'ONU. Tanmateix, l'OPEC no va ser capaç de "garantir l'auto-confiança col·lectiva" del sud global.
- La "Dècada Perduda" i l'Ajust Estructural: Els anys 80 van ser una "dècada perduda" per a Àfrica i Amèrica Llatina a causa de l'endeutament i els programes d'ajust estructural del FMI i el Banc Mundial, que van imposar austeritat i privatitzacions. Això va generar noves crides a la cooperació sud-sud, com la "Comissió Sud-Sud" de Julius Nyerere.
- Adaptació al Mercat Global: Als anys 80 i 90, la cooperació sud-sud es va adaptar a les reformes econòmiques amb el sorgiment de blocs comercials regionals. Les relacions econòmiques es van desenvolupar més "dins dels mercats globals" que no pas entre governs.
- El Present: Integració Econòmica vs. Solidaritat Política: L'interès renovat per la cooperació sud-sud en la dècada de 2020 és un "senyal d'angoixa". L'economista Rehman Sobhan destaca que la cooperació actual es basa més en les "estadístiques de fluxos comercials i d'inversió" i en l'ascens de la Xina i els canvis estructurals en l'economia global, que han fet d'Àsia la principal font de comerç i inversió.
- Conclusió: L'integració econòmica del sud global ha avançat significativament, superant les expectatives. No obstant això, Engerman es pregunta si aquesta integració es tradueix en "solidaritat" o en una "força política unificada". La "integració, en última instància, té un cost per als somnis de solidaritat que van animar els primers defensors de la cooperació sud-sud".
6. "China’s Lending Hand" (La mà prestadora de la Xina) d'Henry Tugendhat i James Palmer
Aquest article argumenta que és "poc probable" que la Xina ocupi el buit deixat pels EUA en l'ajuda exterior a gran escala, a causa de la resistència interna xinesa i de la naturalesa de la seva implicació, que prioritza el "finançament comercial".
- Reemplaçament de l'Ajuda dels EUA: Molts creuen que la Xina "omplirà el buit" que deixa la reducció de l'USAID. No obstant això, la Xina proporciona entre 5 i 8 mil milions de dòlars anuals en ajuda, una xifra significativament inferior als més de 60 mil milions dels EUA abans de Trump.
- Oposició Interna a la Xina: Tant el Partit Comunista Xinès (PCC) com la ciutadania xinesa són reticents a augmentar massivament l'ajuda exterior. L'opinió pública prioritza les necessitats domèstiques (encara hi ha grans bosses de pobresa) i tem que els diners gastats a l'estranger siguin "malgastats". Xi Jinping ha criticat el "welfarisme" i ha suggerit que l'ajuda exterior pot generar "mandra i dependència", un discurs similar al de Trump. La Xina evita els termes "ajuda" o "donant", preferint "cooperació sud-sud".
- Història del Finançament Xinès: Als anys 70, la Xina era un gran proveïdor d'ajuda (5,88% del seu PIB), utilitzant-la per competir amb la Unió Soviètica i donar suport a moviments anticolonials. A finals dels 70, aquesta ajuda va disminuir dràsticament (-55%) per centrar-se en la recuperació de l'economia interna.
- Canvi cap al Finançament Comercial: Després de la massacre de la Plaça de Tiananmen (1989), la Xina va reorientar la seva estratègia cap al "finançament comercial" (crèdits a l'exportació i préstecs preferencials). El Banc d'Exportació i Importació de la Xina és el principal prestador a compradors estrangers de béns i serveis xinesos. Aquests préstecs, sovint comercials, representen un volum molt més gran que l'ajuda tradicional (134 mil milions de dòlars en "préstecs de cooperació internacional" el 2024).
- Substitució Limitada d'USAID: La Xina ha substituït "alguns petits programes" d'USAID, principalment en països amb els quals ja té llaços estrets o interessos estratègics immediats (com el desminatge a Cambodja o la salut a Àfrica). Els autors suggereixen que aquestes accions són sovint "intents oportunistes per captar titulars".
- Conclusió: Beijing no busca simplement "copiar el model de soft power de Washington". La Xina aprofitarà les oportunitats polítiques, però no té la intenció ni la capacitat de replicar l'escala de l'ajuda exterior dels EUA, ja que comparteix, per les seves pròpies raons, una visió similar a la de l'administració Trump sobre l'assistència estrangera.
7. "The World Needs Africa" (El món necessita Àfrica) de Ndidi Okonkwo Nwuneli
Ndidi Okonkwo Nwuneli argumenta que Àfrica ha de redefinir les condicions de les associacions globals i prendre el control del seu propi desenvolupament, passant d'un rol de receptor de caritat a ser un "soci estratègic" crucial per a la prosperitat global.
- Desequilibris de Poder Actuals: 140 anys després del "repartiment d'Àfrica" de Berlín, les dinàmiques de poder segueixen "profundament desequilibrades". La "cursa pels minerals crítics" mostra com Àfrica subministra matèries primeres però només reté el 10% dels ingressos globals, aprofundint la desigualtat. Els costos de servei del deute s'han disparat, i l'accés al capital és fins a cinc vegades més car a Àfrica, a causa de la "doble moral" de les agències de qualificació de crèdit. Els models de democràcia imposats per Occident sovint han fracassat.
- La Necessitat d'una Redefinició: La reducció dels pressupostos d'ajuda i els tractes comercials iniquis demostren que el sistema actual és "insostenible". L'envelliment de les poblacions occidentals fa que el "dividend juvenil" d'Àfrica sigui crucial per al creixement econòmic global.
- Agenda Liderada per Àfrica:
- Agenda 2063: Un full de ruta per a un futur africà amb creixement inclusiu, desenvolupament sostenible i bona governança.
- AfCFTA: L'Àrea de Lliure Comerç Continental Africana, la zona de lliure comerç més gran del món, podria impulsar les exportacions i el comerç intraafricà, i treure 30 milions de persones de la pobresa.
- PHAHM: La Plataforma per a la Fabricació Harmonitzada de Productes Sanitaris Africans té com a objectiu subministrar el 60% de les vacunes d'Àfrica per al 2040, enfront de l'1% actual.
- Mobilització de Recursos Interns: Àfrica té el potencial de mobilitzar 1,43 bilions de dòlars en recursos domèstics. Cal reduir els costos d'endeutament, invertir en cadenes de valor locals i fomentar models de finançament propis.
- Partenariats Equitatius: Nwuneli insta els socis globals a anar "més enllà del paternalisme" i establir associacions "equitatives i mútuament beneficioses". La participació de la Unió Africana i Sud-àfrica al G-20 ofereix una oportunitat històrica per impulsar reformes en la reestructuració del deute i l'arquitectura financera internacional. Els líders del G-20 han de comprometre's a un full de ruta per reduir el cost del capital per als mercats emergents africans.
- Rol de la Diàspora i la Societat Civil: La diàspora africana (200 milions de persones) va enviar gairebé 100 mil milions de dòlars en remeses el 2024, sent una "força catalitzadora" per a la inversió i la transparència.
- Construcció d'un Futur Resilient: Requereix fortificar els llaços a tot el continent, fomentar l'acció col·lectiva per la resiliència climàtica i el comerç intraafricà, i eliminar les barreres als viatges. També és crucial abordar la corrupció, invertir en infraestructures i enfortir les institucions per crear un entorn favorable a la inversió sostenible.
- Conclusió: Àfrica no demana almoines, sinó oportunitats basades en la seva enginyositat, innovació i la seva jove força laboral. Una associació re-imaginada, arrelada en l'equitat i el respecte mutu, beneficiarà tant Àfrica com els seus socis.
