Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (14)

Rethinking Capitalism: The Power of Creative Destruction

Ara que li han donat el Nobel a Philippe Aghion entre d'altres, aprofito per resumir amb IA un article de la revista d'INSEAD referint-se a un llibre del qual ja en vaig parlar.

 Resum de l'article "Rethinking Capitalism: The Power of Creative Destruction" (Repensant el Capitalisme: El Poder de la Destrucció Creativa),.

L'article, amb autors com l'economista Philippe Aghion (Professor d'Economia a INSEAD i guanyador del Premi Nobel d'Economia 2025), juntament amb Céline Antonin i Simon Bunel, aborda la reputació negativa actual del capitalisme. Malgrat ser vist com la "menys dolenta" de les alternatives, se l'acusa d'haver provocat una desigualtat creixent, un canvi climàtic desastrós i societats fracturades.

La Destrucció Creativa com a Motor de Creixement

Els autors, al seu llibre The Power of Creative Destruction, argumenten que abolir el capitalisme no és la solució. Històricament, l'economia de mercat ha estat un motor formidable de prosperitat, permetent a les societats desenvolupar-se de maneres inimaginables fa només dos segles. No obstant això, les forces del mercat no poden tenir "carta blanca".

El concepte central és la destrucció creativa, el procés pel qual allò nou reemplaça allò vell. Aquest procés implica que les innovacions desplacen contínuament les tecnologies i les maneres de fer existents. Noves empreses prenen constantment el relleu i els llocs de treball obsolets són reemplaçats per nous. Aquesta constant innovació és la força motriu del capitalisme i el catalitzador del creixement a llarg termini.

Amb les salvaguardes adequades, la destrucció creativa continua sent la via cap a un major creixement econòmic i prosperitat.

Optimisme Contra el Pessimisme de Schumpeter

L'originador de la noció, Joseph Schumpeter (1883-1950), era pessimista sobre el futur del capitalisme. Creia que les poderoses empreses establertes (com els conglomerats) acabarien dominant tots els sectors. En ofegar la competència, matarien la innovació i el creixement de manera suau.

Aghion i els seus coautors, basats en aproximadament 30 anys de recerca global, són "inqüestionablement més optimistes". El seu llibre mostra maneres de recompensar els innovadors que creen creixement i, alhora, evitar que s'atorguin en el poder.

Resolució d'Enigmes de la Història Econòmica

El coneixement acumulat al voltant de la destrucció creativa ajuda a resoldre diversos enigmes sobre el creixement econòmic:

1. El punt de partida del creixement el 1820: El PIB mundial per càpita va ser pràcticament el mateix durant prop de 2000 anys. Però cap al 1820, al Regne Unit i després a França, el creixement econòmic es va accelerar de sobte. Això es va deure a la convergència de quatre factors: una major transferència de coneixement (per exemple, l'afebliment dels gremis sobreprotectors), la protecció efectiva dels drets de propietat, una competència saludable entre nacions europees (els inventors podien portar la seva brillantor a un altre lloc si no eren benvinguts) i el desenvolupament d'instruments financers que van dinamitzar la innovació i la presa de riscos.
2. La trampa de la renda mitjana: Els països en desenvolupament han d'implementar inicialment polítiques centrades en la inversió per posar-se al dia. Però en algun moment, han de canviar a polítiques que promoguin la innovació per competir amb les economies desenvolupades. Si no es produeix aquesta transició, el creixement de la nació s'estanca a mesura que les empreses establertes bloquegen la nova competència.
3. La tecnologia com a fi dels llocs de treball (por dels Luddites): La por que les màquines destrueixin llocs de treball humans existeix des de fa temps, com quan William Lee va presentar una màquina de teixir mitges a la reina Isabel I el 1589. No obstant això, les dades actuals demostren que l'impacte de l'automatització en els llocs de treball no només és positiu, sinó que augmenta amb el temps. Un augment de l'1% en l'automatització augmenta l'ocupació en un 0,25% després de dos anys i en un 0,4% després de deu anys, inclús per als treballadors no qualificats. L'automatització genera guanys de productivitat que beneficien empleats, consumidors (preus més baixos) i empreses (augments de vendes).

Qüestionant Polítiques Comunes

La destrucció creativa ofereix una lent útil per avaluar les prescripcions polítiques:

• Impostos i Inclusivitat: La fiscalitat és només una eina econòmica. És igualment important que l'estat promogui la innovació per impulsar la mobilitat social i augmentar els nivells de vida. L'èmfasi ha de ser la inversió en educació i ciència, i l'estat pot emergir com un inversor en innovació.
• Impost als Robots: Gravar els robots o qualsevol nova tecnologia va en contra de la innovació. L'estat ha de preservar sempre la lliure entrada de béns i serveis al mercat.
• Assegurança per a l'Atur: Atès que la destrucció creativa desplaça alguns llocs de treball, l'estat ha d'assegurar els empleats contra les conseqüències potencialment adverses de la pèrdua de feina.
• Canvi Climàtic i Creixement: El creixement zero o negatiu no és la millor resposta al canvi climàtic; la innovació verda ho és. Tanmateix, una economia de laissez-faire no es mou espontàniament cap a la innovació verda, ja que les empreses contaminants preferiran innovar en les mateixes tecnologies contaminants. L'estat, per tant, ha de proporcionar incentius per redirigir els esforços d'innovació (com ara un impost al carboni, subvencions per a la innovació verda, transferències de tecnologia i aranzels al carboni). La societat civil també té un paper important per convèncer les empreses.

Repensant el Futur del Capitalisme

La crisi de la Covid ha revelat els problemes del capitalisme, que varien segons el país.

• Els Estats Units tenen un gran model d'innovació, però el seu model social està "trencat".
• Europa (en general) ofereix benestar social, però el seu model d'innovació és inadequat.

L'objectiu és treballar cap a un model de capitalisme que combini el dinamisme de la innovació dels EUA amb les proteccions socials d'un país com Dinamarca.

Els estats han de perseguir dues polítiques simultàniament: protegir els drets de propietat intel·lectual sobre la innovació i salvaguardar la competència. Les polítiques de fusions i adquisicions també han de tenir en compte l'impacte en la innovació.

Es requereix un "triangle màgic" que inclogui l'estat, el mercat i la societat civil actuant com a vigilant, per assegurar una separació de poders adequada i una col·lusió mínima entre les grans empreses i el poder executiu.

Innovació i Desigualtat

Tot i que la innovació ajuda el top 1% a enriquir-se, no afecta l'índex Gini (un índex de desigualtat de la riquesa), ja que la innovació eleva la societat en el seu conjunt promovent la mobilitat social. Això contrasta amb el lobbying (pressió política), que també ajuda els rics, però augmenta el coeficient Gini sense aportar innovació. En resum, la societat pot recompensar els innovadors, però mai ha de deixar-los a càrrec de l'elaboració de polítiques.

Com a motor de prosperitat, la destrucció creativa pot generar un creixement que sigui sostingut, inclusiu i verd. La innovació és indispensable per al creixement, i el capitalisme és indispensable per a la innovació, però necessita ser regulat.

*********

El llibre "The Power of Creative Destruction: Economic Upheaval and the Wealth of Nations" (traduït per Jodie Cohen-Tanugi), escrit per Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel, examina el paper fonamental de la destrucció creativa en el creixement econòmic. Publicat per The Belknap Press de Harvard University Press el 2021, originalment va ser publicat com Le Pouvoir de la destruction créatrice el 2020.

El tema central és la destrucció creativa, definida com el procés pel qual les noves innovacions emergeixen contínuament i fan obsoletes les tecnologies existents. Això implica que noves empreses arriben per competir amb les existents, i sorgeixen nous llocs de treball i activitats que reemplacen els ja existents. Aquesta força és el motor del capitalisme, assegurant-ne la renovació constant, però també generant riscos i trastorns que han de ser gestionats i regulats.

El propòsit del llibre és triple: 1) penetrar grans enigmes històrics associats al creixement mundial (com l'enlairament industrial, l'estancament secular i la trampa de la renda mitjana); 2) revisar els debats clau sobre innovació i creixement en nacions desenvolupades, incloent-hi la seva relació amb la desigualtat i el medi ambient; i 3) repensar el paper de l'Estat i la societat civil per estimular la innovació i protegir els ciutadans dels excessos del capitalisme. Encara que Joseph Schumpeter era pessimista sobre el futur del capitalisme, els autors conclouen el seu viatge amb un "optimisme de lluita".

A continuació, es presenta un resum dels capítols del llibre:

Capítol 1: Un Nou Paradigma El capítol introdueix el paradigma de la destrucció creativa. Argumenta que el PIB per càpita és la mesura preferida de la riquesa de les nacions per la seva estreta relació amb el benestar material humà. La destrucció creativa es pot mesurar de diverses maneres, incloent-hi l'anàlisi del cicle de vida de les noves empreses. Les startups (empreses amb menys d'un any) van generar el 142% dels llocs de treball nets creats als Estats Units el 2005. A més, s'estableix una correlació positiva entre la taxa mitjana de destrucció creativa i el creixement del PIB per càpita a les regions europees.

Capítol 2: L'Enigma dels Enlairaments Aquest capítol aborda per què el PIB mundial va experimentar un llarg període d'estancament fins a inicis del segle XIX, seguit per l'enlairament industrial al Regne Unit i França. S'exploren els factors institucionals i tecnològics. L'enlairament va ser possible per la conjunció de tres principis fonamentals del paradigma de la destrucció creativa: la innovació acumulativa com a motor de creixement, la importància d'institucions que protegeixin els drets de propietat i fomentin la innovació, i la competència per evitar l'estancament. Es destaca el paper clau de la difusió del coneixement (com la impremta i les enciclopèdies) i la protecció dels drets de propietat intel·lectual, especialment a Anglaterra després de la Revolució Gloriosa de 1688.

Capítol 3: Hem de Témer les Revolucions Tecnològiques? S'analitza la por que les màquines destrueixin llocs de treball. El capítol assenyala que l'impacte de les Revolucions Industrials depèn sovint de la propagació de "segones innovacions" (com la cadena de muntatge facilitada per l'electricitat). La por al desplaçament laboral és històrica, des dels Luddites del segle XIX. La revolució de la TI (Tecnologies de la Informació) ha seguit un patró similar a la de l'electricitat, amb retards en la seva difusió a causa de la dificultat d'establir polítiques econòmiques i institucions adequades. Tot i que l'automatització pot tenir efectes negatius a nivell de zona de desplaçament, un major nivell d'automatització a nivell de planta redueix la probabilitat que l'empresa tanqui.

Capítol 4: És Bona la Competència? El capítol es pregunta sobre la relació entre competència i innovació. La competència es mesura per l'índex de Lerner, la taxa de destrucció creativa i els índexs de concentració. El llibre defensa una relació en "U" invertida entre la intensitat de la competència i la innovació: la innovació es desincentiva tant sota monopoli (sense incentius de substitució) com sota competència perfecta (sense rendes per protegir). També es debat el possible declivi de la competència als EUA. Es subratlla la importància de donar suport a les empreses existents sense bloquejar el procés de destrucció creativa i l'entrada de nous actors.

Capítol 5: Innovació, Desigualtat i Fiscalitat S'examina la connexió entre innovació, desigualtat i política fiscal. Es distingeixen mesures de desigualtat com el coeficient de Gini, la participació del top 1% de la renda i la mobilitat social (la "Corba del Gran Gatsby"). La desigualtat generada per la innovació és temporal, ja que les rendes de la innovació es dissipen a llarg termini a causa de la imitació i la destrucció creativa. Es demostra que la innovació millora la mobilitat social i no té un impacte significatiu en la desigualtat general (Gini). En canvi, el lobbying intens i políticament connectat impedeix l'entrada de noves empreses i augmenta la desigualtat general. Finalment, es conclou que la fiscalitat (per finançar inversions clau per al creixement) segueix una corba de Laffer invertida en U, i que les taxes altes per als inventors d'alta qualitat poden reduir la innovació i provocar la fuga de talents.

Capítol 6: El Debat de l'Estancament Secular S'aborda per què el creixement de la productivitat als EUA ha disminuït des dels anys 2000. S'analitzen i rebutgen explicacions com l'eixugament de "noves idees" o els problemes de mesurament del PIB. L'explicació més convincent és que les empreses líders o "superstars" desincentiven la innovació per part d'altres actors. La revolució de la TI, sense una política de competència efectiva, ha permès a aquestes empreses estendre el seu abast i dissuadir nous entrants, frenant el creixement a llarg termini.

Capítol 7: Convergència, Divergència i la Trampa de la Renda Mitjana El capítol analitza el fenomen de la trampa de la renda mitjana (com l'exemple d'Argentina). Mentre que la convergència de la renda per càpita és certa "de mitjana" (els països menys avançats creixen més ràpid), hi ha una divergència persistent entre els països més rics i els més pobres. S'explica la necessitat d'adaptar les institucions a la distància de la frontera tecnològica: els països allunyats han de prioritzar la imitació (creixement basat en la inversió), mentre que els països propers han de prioritzar la innovació (creixement basat en la llibertat i la competència).

Capítol 8: Podem Passar per Alt la Industrialització? Aquest capítol examina el canvi estructural —la transició de l'agricultura a la indústria i, més recentment, als serveis—, conegut com els fets de Kuznets. Aquesta transició s'explica per factors tant d'oferta (el progrés tecnològic en agricultura i indústria abarateix els béns en relació als serveis, la "llei de Baumol") com de demanda (l'augment d'ingressos fa créixer la demanda de serveis, la "llei d'Engel"). Es debat si la industrialització és un pas necessari, argumentant que sí que ho és històricament pel seu paper en la generació de coneixement i la modernització. No obstant això, la globalització i l'exportació de serveis poden accelerar el creixement liderat pels serveis en alguns països.

Capítol 9: Innovació Verda i Creixement Sostenible La innovació és crucial per al creixement sostenible, malgrat les restriccions de recursos i el canvi climàtic. L'economia de laissez-faire no es dirigeix espontàniament a la innovació verda (fenomen de dependència de la trajectòria o path dependence). Per redirigir la innovació, l'Estat ha d'intervenir amb incentius, com un impost al carboni, subsidis a la innovació verda i aranzels de carboni. A més, la competència i la conscienciació dels consumidors són palanques addicionals poderoses. El capítol adverteix que les energies intermèdies (com el gas d'esquist) poden reduir temporalment les emissions, però poden atrapar la innovació i dificultar la transició a energies completament netes.

Capítol 10: Innovació: Darrere les Escenes El capítol es dedica a la composició dels innovadors i l'origen social de la innovació. Hi ha una profunda desigualtat en l'accés a ser innovador; la probabilitat d'inventar augmenta significativament amb la renda i l'educació dels pares. Es descriu la innovació com un procés de múltiples passos: la recerca bàsica (l'"R" de R&D) es porta a terme millor a les universitats, gràcies a la llibertat acadèmica i l'obertura, mentre que la recerca aplicada (el "D" de R&D) es realitza principalment a les empreses per la seva naturalesa més enfocada al mercat. La protecció excessiva dels drets de propietat intel·lectual en la recerca bàsica pot tenir un impacte negatiu en la innovació posterior.

Capítol 11: Destrucció Creativa, Salut i Felicitat Es demostra que la destrucció creativa augmenta la probabilitat de pèrdua de feina i l'obsolescència de les qualificacions. Aquesta incertesa té un impacte negatiu en la salut i pot contribuir a les "morts per desesperació" als Estats Units. No obstant això, a Dinamarca, la pèrdua de feina no té un efecte negatiu significatiu sobre la salut, gràcies al model de "flexiseguretat", que combina flexibilitat laboral per a les empreses amb seguretat per als individus (subsidis generosos d'atur i formació professional). Es conclou que la destrucció creativa no és perjudicial per a la salut i la felicitat si va acompanyada de polítiques públiques de seguretat efectives.

Capítol 12: Finançant la Destrucció Creativa El finançament és crucial per a la innovació, com il·lustra l'exemple històric de David Séchard a Il·lusions perdudes. El capital risc (venture capital) és ideal per a la innovació de frontera, ja que es concentra en empreses noves amb un alt potencial de creixement. A diferència del finançament tradicional, el capital risc ofereix control contingent i know-how a l'emprenedor. A més, els inversors institucionals i fundacions (com l'HHMI) juguen un paper fonamental en motivar l'exploració de recerques disruptives, ja que protegeixen els investigadors i gestors dels riscos de fracàs a curt termini.

Capítol 13: Com Gestionar la Globalització La globalització pot tenir efectes negatius, com la pèrdua massiva de llocs de treball deguda als xocs d'importació (p. ex., xoc de la Xina). No obstant això, la globalització pot estimular la innovació, especialment en les empreses exportadores i aquelles que es troben a la frontera tecnològica. El llibre suggereix que la manera de gestionar la globalització no és a través del proteccionisme (que redueix la "innovació defensiva"), sinó a través de la millora de la competitivitat basada en la innovació. També es ressalta el paper positiu de la immigració d'alta qualificació com a font de talent per a la innovació.

Capítol 14: L'Estat Inversor i l'Estat Assegurador L'Estat té un doble paper essencial en l'economia de la innovació: com a Inversor (en educació, recerca bàsica i infraestructures) i com a Assegurador (mitjançant polítiques socials i contracícliques). Històricament, l'amenaça de guerra o crisi ha estat un catalitzador per a l'emergència de l'Estat inversor (exemples de les reformes educatives a França després de Sedan o al Japó després de Kanagawa). Es descriu el model DARPA (EUA) com un mecanisme per finançar la recerca disruptiva a mig camí entre la recerca bàsica i l'aplicada. L'Estat assegurador es basa en models com el de Bismarck i Beveridge, evolucionant cap a la flexiseguretat, per oferir seguretat davant dels riscos idiosincràtics associats a la destrucció creativa.

Capítol 15: Destrucció Creativa i el Triangle Daurat Aquest capítol examina els perills d'un Estat massa fort que, en connivència amb les empreses instal·lades, pot bloquejar la destrucció creativa (com l'exemple de la "Serrata" de Venècia). S'insisteix que els resultats de la destrucció creativa depenen del funcionament del "Triangle Daurat": el Mercat, l'Estat i la Societat Civil. El paper de la societat civil (mitjans de comunicació lliures, sindicats, etc.) és indispensable per garantir els "checks and balances" i la limitació efectiva del poder executiu, assegurant així la implementació del contracte social incomplet que és la Constitució.

Conclusió: El Futur del Capitalisme El llibre conclou que el futur del capitalisme rau en la seva reforma, i no en la seva abolició. Mitjançant la transició des del capitalisme laissez-faire a una forma on l'Estat inversor i assegurador, juntament amb una societat civil activa, juguin el seu paper complet, és possible aconseguir una prosperitat que sigui alhora més sostenible i equitativa. La història, incloent-hi la crisi de la COVID-19, demostra que el capitalisme s'ha tornat més protector i inclusiu gràcies a la lluita de la societat civil. El capitalisme és un cavall esperitat que, si es subjecta amb fermesa, pot dirigir-se cap a una prosperitat més verda i inclusiva.

Mon oncle

La innovació al sector públic

 Tackling Policy Challenges Through Public Sector Innovation: A Strategic Portfolio Approach

Aquest llibre, publicat per l'OCDE el 2022, explora la innovació en el sector públic i com es pot utilitzar per abordar els desafiaments polítics. El llibre proposa un enfocament estratègic de cartera per a la gestió de la innovació, argumentant que aquesta perspectiva pot ajudar els governs a dirigir la innovació cap a objectius específics i millorar els resultats per als ciutadans.

El llibre destaca la importància de comprendre els diferents tipus d'innovació en el sector públic. Aquests inclouen innovacions orientades a la millora, innovacions adaptades, innovacions orientades a la missió i innovacions anticipatives. Cadascun d'aquests tipus d'innovació té els seus propis objectius i desafiaments, i els governs han de ser capaços d'identificar i gestionar-los de manera efectiva per maximitzar els seus beneficis.

El llibre argumenta que la gestió de la cartera d'innovació pot ajudar els governs a:

*Crear nous coneixements i espai per a la comprensió: La gestió de carteres pot ajudar els governs a recopilar informació sobre les seves activitats d'innovació, identificar patrons i tendències, i aprendre del que funciona i del que no.

*Obtenir una visió holística de la innovació: En mapejar les seves carteres d'innovació, els governs poden obtenir una visió general de totes les activitats d'innovació que s'estan duent a terme en diferents departaments i agències.

*Crear una oferta diversa d'innovació: Un enfocament de cartera pot ajudar els governs a garantir que hi hagi un equilibri entre diferents tipus d'innovació i que s'abordin una àmplia gamma de desafiaments polítics.

*Gestionar els recursos de manera efectiva: La gestió de carteres permet als governs assignar recursos a les activitats d'innovació més prometedores i assegurar que els recursos s'utilitzen de la manera més eficient possible.

El llibre presenta diversos exemples de com els governs de tot el món estan utilitzant un enfocament de cartera per a la innovació en el sector públic.** Per exemple, el llibre descriu com el consell provincial de Gipuzkoa a Espanya ha utilitzat un procés de mapatge d'innovació per identificar i abordar els desafiaments futurs que enfronta la província. El llibre també analitza el cas de l'Alta Comissió per a les Migracions de Portugal, que ha implementat un servei de traducció telefònica per oferir als migrants accés a informació sobre diversos serveis públics en la seva llengua materna.

A més de proporcioar exemples concrets, el llibre ofereix un marc conceptual per a la gestió de carteres d'innovació en el sector públic. Aquest marc inclou una sèrie de principis i pràctiques que els governs poden utilitzar per desenvolupar i implementar un enfocament estratègic de cartera per a la innovació.

Un disbarat rera l'altre (9)

Pla Operatiu d’accés a la innovació al Sistema de Salut de Catalunya

El mes de novembre de 2010 escrivia en aquest blog quin és el concepte d'innovació segons West:

La innovació es podria definir com “la introducció i aplicació deliberada, dins d’un rol, grup o organització, d’idees, processos, productes o procediments que siguin nous per a la unitat d’adopció corresponent, i dissenyats per beneficiar de forma significativa l’individu, el grup o la societat en general” 

De definicions d'innovació n'hi ha moltes i segurament millors. Aquesta fa referència a dos tipus d'innovació, la tecnològica i l'organitzativa. Torno a repetir a data d'avui el que deia llavors:

Al sector salut es parla sovint d'innovació tecnológica i poc d'innovació organitzativa. La primera depèn sobre tot dels recursos disponibles, la segona de les capacitats directives i la magnitud de la resistència al canvi. 

Es parla tan poc d'innovació organitzativa que al document del govern "Pla Operatiu d’accés a la innovació al Sistema de Salut de Catalunya" ja no se'n parla gens. La innovació és tecnològica i prou. I per això cal procurar l'accés ràpid a aquest tipus d'innovació, i això és tot. Fast track és la paraula més repetida a tot l'informe. Aquesta pista ràpida no sabem ben bé on porta però ha de ser ràpida.

És molt rellevant que un govern situï com a prioritat la innovació, i és molt trist que alhora que és tant important externalitzi la coordinació a una Fundació Privada, això si participada per molts. Fins i tot el document s'acaba publicant amb la marca de la Fundació a la capçalera i a sota la del Govern, quin desgavell (!). 

La innovació, per a crear-la i adoptar-la cal que es produeixi en un entorn, en una cultura que promogui la innovació. La innovació no és precisament un mercat de compra-venda com voldrien alguns i a més ho reflecteixen així amb aquestes paraules. La lògica de "si comprem innovació serem més innovadors" esdevé espúria.

En tot el document no he sabut trobar referències a la necessària aprovació regulatòria de productes sanitaris, de software, algoritmes i subministraments en general. El document creu que a Catalunya tenim competències per decidir quines prestacions són segures, eficaces i cost-efectives, i tenim el finançament per donar pista ràpida d'accés quan s'ha pres una decisió sobre la que no tenim cap competència per prendre. La claca volia pista ràpida, ara ja la ha reflectida en un Pla operatiu. Tot plegat, un disbarat notable. La innovació no s'ho mereix i els ciutadans tampoc. Tot plegat és fum que se l'emporta el vent.

PS. Podríem entrar en detalls però us ho estalvio. En tot el document no trobareu cap referència a innovació cost-efectiva. Cap. Impressionant, en ple segle XXI.

PS. Podeu estalviar temps del vostre temps deixant de llegir-lo.

PS. Per si voleu seguir la sèrie, aquí teniu els 8 capítols anteriors: Un disbarat rera l'altre

PS. Lectura recomanada sobre la guerra de Gaza.

Henri Cartier-Bresson

La creació constructiva

Creative Construction. The DNA of Sustained Innovation

El llibre "Creative Construction: The DNA of Sustained Innovation" de Gary P. Pisano explora la paradoxa de la innovació en grans empreses: tot i que la innovació és essencial per al creixement i la supervivència, l'escala i l'èxit poden dificultar la innovació contínua.

Pisano argumenta que la innovació requereix una estratègia clara, un sistema d'innovació robust i una cultura que fomenti la creativitat i la construcció. 

Part I: Creació d'una estratègia d'innovació

Definir objectius clars: La innovació comença amb una comprensió precisa dels objectius de la companyia. Pisano presenta el "Mapa del Paisatge de la Innovació", que categoritza les innovacions en quatre tipus: rutinària, disruptiva, arquitectònica i radical. Aquest mapa ajuda a les empreses a avaluar les diferents opcions i a desenvolupar una estratègia d'innovació que s'alinea amb els seus objectius generals.

Gestió de la cartera d'innovació: Les empreses han de gestionar la seva cartera d'innovació per equilibrar les inversions en innovacions rutinàries, que proporcionen beneficis a curt termini, amb inversions en innovacions més arriscades i potencialment transformadores, que poden generar creixement a llarg termini.

Innovació del model de negoci: Pisano subratlla la importància de la innovació del model de negoci, que implica canviar la forma en què una empresa crea, captura i distribueix valor.

Resposta a les amenaces disruptives: Les empreses han d'estar preparades per respondre a les amenaces disruptives, ja siguin tecnològiques o de models de negoci. Pisano presenta un marc per ajudar a les empreses a avaluar la gravetat d'una amenaça i a determinar la millor resposta.

Part II: Disseny del sistema d'innovació

Cerca: La innovació requereix la cerca de noves idees, problemes i solucions. Pisano anima a les empreses a aventurar-se fora de les seves àrees d'expertesa tradicionals i a buscar inspiració en altres indústries, disciplines o fins i tot en la natura.

Síntesi: La síntesi implica combinar idees i coneixements diversos per crear noves solucions. Pisano destaca la importància dels "sintetitzadors", individus amb la capacitat de connectar idees aparentment dispars.

Selecció: La selecció implica decidir quins projectes d'innovació finançar i desenvolupar. Pisano advoca per un enfocament basat en hipòtesis, on els projectes s'avaluen en funció de la seva capacitat per validar o refutar hipòtesis clau.

Part III: Construcció de la cultura

Paradoxa de les cultures innovadores: Les cultures innovadores són alhora tolerants al fracàs i exigents amb els resultats. Pisano explora com gestionar aquesta paradoxa i crear un entorn que fomenti la creativitat i la responsabilitat.

Líders com a arquitectes culturals:. Pisano argumenta que els líders han de ser "creatius constructius", és a dir, han de ser capaços de crear un entorn que promogui la innovació i alhora proporcioni l'estructura i el suport necessaris.

Un disbarat rere l'altre (30)

 Identificació de necessitats en innovació assistencial al SISCAT: Innovar amb propòsit, amb visió participada i alineada amb les prioritats estratègiques del sistema de salut

Avui trobareu un informe que diu que identifica les necessitats d'innovació i diu que innovació és aplicar tecnologies noves. I ja hi som, la tecnologia ho pot tot. I llavors ve quan em pregunto i on és la innovació organitzativa?.  Al disbarat número 9 ja ho vaig dir

Al sector salut es parla sovint d'innovació tecnológica i poc d'innovació organitzativa. La primera depèn sobre tot dels recursos disponibles, la segona de les capacitats directives i la magnitud de la resistència al canvi. 

Dins el document han hagut de recollir les opinions dels que creien que si, que la innovació també ha de ser organitzativa i que cal transformar la gestió assistencial. Però si llegiu literalment la definició d'innovació hi trobareu només la tecnològica.

Ni els fonaments del que significa innovació s'han tingut en compte. Ni el context públic que determina uns incentius reduïts. Vist tot això, em resisteixo a prendre en consideració els detalls de l'informe. Aquí m'aturo i us deixo un resum fet amb IA.

L'informe "Identificació de necessitats en innovació assistencial al SISCAT: Innovar amb propòsit, amb visió participada i alineada amb les prioritats estratègiques del sistema de salut", elaborat per l'Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut (CatSalut) i publicat el setembre de 2025, descriu un exercici prospectiu pioner per orientar la innovació assistencial mitjançant la detecció de necessitats no cobertes.

El projecte s'emmarca en l'acció prioritària establerta per la Subcomissió d’Adopció de la Innovació i respon a la voluntat del sistema de salut d'evolucionar d'un model reactiu a un model proactiu, guiat per la demanda (demand-driven innovation), capaç d'anticipar necessitats i maximitzar l'eficiència.

1. Objectius i Definició Comuna d'Innovació

L'objectiu principal del projecte era identificar, des dels punts de vista estratègic, professional i ciutadà, els àmbits assistencials en què la innovació pot tenir un alt potencial d’impacte. Els objectius específics incloïen proposar una definició comuna d'innovació, detectar necessitats de manera participada i agrupar-les segons les prioritats estratègiques del sistema.

La definició d'innovació assistencial consensuada per al SISCAT és: “La innovació en salut al SISCAT és la implementació de noves tecnologies per a la millora de la salut de la població”. Aquesta definició subratlla que la innovació va més enllà de la recerca; implica implementació i ha de generar valor i una millora significativa.

2. Procés d'Identificació de Necessitats

El procés es va vehicular mitjançant un qüestionari dissenyat per objectivar i justificar les necessitats no resoltes, sense requerir la proposta de solucions concretes ni incloure tractaments farmacològics. El qüestionari incloïa apartats per a la classificació (predicció, prevenció, diagnòstic, tractament no farmacològic, rehabilitació, procés assistencial, o altres), justificació, quantificació, impacte i indicadors clau.

• Participació: Es van recollir un total de 288 respostes, representatives de diversos perfils professionals, àmbits assistencials i territoris de Catalunya.
  • Ciutadania: 169 respostes (59% del total), recollides entre febrer i març de 2025, amb major participació del gènere femení.
  • Professionals i Gestors: 119 respostes, recollides entre novembre de 2024 i gener de 2025. Les respostes provenien majoritàriament de l'atenció hospitalària (32,8 %) i de l'atenció primària (23,5 %).
• Representació Territorial: Totes les regions sanitàries (RS) de Catalunya van tenir representació, amb la RS Barcelona Ciutat aportant el percentatge més alt (38 %).

3. Resultats de l'Anàlisi

Després d'un cribratge que va desestimar 28 respostes (duplicats, incomplets o no alineats), 260 necessitats vàlides van ser analitzades.

• Àrees d'Abordatge: La majoria de les necessitats es van classificar com a relacionades amb el Procés Assistencial (39 %, 112 necessitats) o el Tractament (no farmacològic) (30 %, 86 necessitats), sumant gairebé el 70 % del total.
• Enfocament Assistencial: Més de la meitat dels enunciats (53 %, 139 necessitats) tenien un enfocament Transversal a totes les línies assistencials.
• Paraules Clau Més Freqüents: Les necessitats més recurrents incloïen l'optimització de recursos, la coordinació de flux assistencial, la demora assistencial, l'accessibilitat universal (física, sensorial o cognitiva), la comunicació àgil, la desigualtat territorial, el maneig de la cronicitat, la descàrrega administrativa i els valors i preferències del pacient.
• Tecnologia Específica: En gairebé el 10 % dels enunciats (25 respostes, totes de professionals o gestors), es feia menció explícita o implícita a eines d'intel·ligència artificial (IA).
• Malalties Específiques: Tot i que la majoria eren transversals, les condicions més esmentades van ser la Covid persistent (43 necessitats), les condicions de cronicitat/fragilitat/discapacitat (22 necessitats) i els trastorns mentals (15 necessitats).

4. Categorització en Àrees Prioritàries d'Innovació Assistencial

Les 260 necessitats es van agrupar en set àrees prioritàries formulades en clau de futur i orientades a l'acció, amb l'objectiu de facilitar la transformació del sistema. Aquest exercici es va consensuar amb interlocutors clau i es va alinear amb els documents estratègics del SISCAT.

Tres Conceptes Transversals

Tota proposta d'innovació ha de considerar aquests aspectes:

• La persona com un tot: Abordar la salut de manera integral, incloent dimensions físiques, emocionals, socials i contextuals.
• La salut també té gènere: Reconèixer i abordar les diferències de gènere en la vivència de la salut i l'accés als serveis.
• Un sistema sostenible: Promoure l'ús racional dels recursos i tenir en compte l'impacte ambiental de les pràctiques.

Set Àrees Prioritàries d’Innovació

1. Transformar la gestió assistencial cap a processos més àgils i eficients (62 necessitats): Busca una gestió integrada, orientada a resultats i l'ús òptim dels recursos, com la millora de la coordinació de fluxos assistencials i l'eliminació d'accions repetitives. Aquesta va ser l'àrea més destacada pels professionals.
2. Necessitat de diagnòstics i tractaments personalitzats (31 necessitats): Utilitzar informació específica (clínica, demogràfica i genètica) per a un diagnòstic precoç i acurat, especialment per a malalties minoritàries i càncer.
3. Decisions preses amb dades en temps real (13 necessitats): Fer servir dades normalitzades i transparents, models predictius per afavorir la proactivitat, i eines per al monitoratge de pacients crònics.
4. Accessibilitat, equitat i flexibilitat en l’atenció sanitària (101 necessitats): Eliminar barreres socials, econòmiques i geogràfiques; adaptar serveis a territoris aïllats; i millorar l'accessibilitat per a persones amb discapacitat o diversitat funcional. Aquesta va ser l'àrea més destacada per la ciutadania.
5. Prevenció, promoció de la salut i l’envelliment actiu (11 necessitats): Promoure entorns i conductes saludables, amb èmfasi en l'atenció primària per a la prevenció de l'obesitat, els trastorns de la conducta alimentària i les patologies associades a l'edat.
6. Integració de la salut mental i el benestar emocional a tots els nivells assistencials (10 necessitats): Garantir suport emocional, detecció precoç i atenció integral, incloent-hi la prevenció de l'esgotament dels professionals sanitaris.
7. Comunicació per a la millora de la confiança i cocreació per a la millora de l’experiència (32 necessitats): Millorar el llenguatge i la transparència, involucrar el pacient en la presa de decisions, i garantir la traçabilitat en la gestió de sol·licituds.

5. Alineament Estratègic

L'anàlisi va comparar les necessitats detectades amb el Pla de salut de Catalunya 2021-2025 i el Pla d’acció departamental (2024).

• Pla de Salut (2021-2025): Les àrees amb més alineació van ser Prevenció/Envelliment Actiu, Integració de la Salut Mental i Accessibilitat/Equitat. L'àrea amb menys correspondència va ser la de Diagnòstics i Tractaments Personalitzats, fet que s'atribueix al fet que la medicina de precisió és un camp d'evolució relativament recent.
  • Pel que fa als conceptes transversals, hi ha un èmfasi més marcat en la salut amb perspectiva de gènere i en la consideració de la persona en la seva globalitat.
• Pla d'Acció Departamental (2024): L'àrea prioritària amb més alineació va ser la d'Integració de la salut mental i benestar emocional.

6. Conclusions i Línies d'Actuació

El projecte ha establert un marc sòlid que aporta claredat sobre les demandes d’innovació assistencial. La metodologia emprada es considera sistemàtica i replicable, la qual cosa reforça el caràcter innovador i pioner de la iniciativa del Sistema de Salut de Catalunya.

A banda dels projectes impulsats directament pel CatSalut, la difusió de les àrees prioritàries serveix per orientar futures actuacions, incloent-hi la convocatòria INNOPASS, prevista per seleccionar innovacions desenvolupades a la BioRegió de Catalunya amb alt nivell de maduresa (TRL 7 o superior) que s'alineïn amb aquestes necessitats detectades.

Es bot fa aigo

Economia dels medicaments (2)

 Economics of the Pharmaceutical Industry

L'article "Economics of the Pharmaceutical Industry" de Darius N. Lakdawalla, publicat al Journal of Economic Literature el 2018, és una revisió crítica i exhaustiva de la literatura econòmica sobre la indústria farmacèutica. L'objectiu és resumir les implicacions positives i normatives de les decisions d'innovació, preus i màrqueting de les empreses farmacèutiques.

I. Introducció i Característiques Institucionals de la Indústria

La indústria farmacèutica representa una part significativa i creixent de la despesa sanitària i ha estat responsable d'alguns dels èxits més importants de la medicina moderna, com el tractament del colesterol alt, el VIH i la leucèmia mieloide crònica. No obstant això, l'augment dels preus dels medicaments, especialment als Estats Units, fa que estimular la innovació assequible segueixi sent un repte polític de primer ordre.

R+D Intensiva i Regulació: La indústria és única per la seva alta intensitat en recerca i desenvolupament (R+D). El cost total de R+D per empleat és més del doble que en qualsevol altra indústria important (e.g., $75,376 per empleat en farmacèutics, en comparació amb $26,393 en productes informàtics i electrònics el 2011). Aquesta alta intensitat en R+D obliga les empreses a dependre de la protecció de patents i d'altres formes d'exclusivitat creades per mandat regulador, ja que la naturalesa pública del procés d'aprovació i el baix cost d'imitació fan que el secret corporatiu sigui ineficaç per protegir la propietat intel·lectual (IP).

Una tensió única sorgeix del fet que el govern no només regula l'exclusivitat i la seguretat, sinó que també actua com a client principal, sovint exercint poder de monopsoni contra els monopolis de patents que ell mateix va crear.

II. El Cicle de Vida del Producte Farmacèutic

El cicle de vida típic d'un fàrmac consta de quatre etapes: Descobriment, Desenvolupament (proves i aprovació), Competència oligopolística i Competència genèrica.

Desenvolupament i Aprovació

• La investigació ha evolucionat cap a un "disseny racional de fàrmacs" basat en la comprensió conceptual d'objectius biològics específics.
• El procés de prova clínica als EUA (FDA) comença amb una sol·licitud de Nou Fàrmac en Investigació (IND) i avança a través de tres fases:
  • Fase I (Seguretat): Es realitza en voluntaris sans.
  • Fase III (Eficàcia): Són els assajos "fonamentals" que comparen el fàrmac amb un placebo o un producte actiu. La durada creixent de la supervivència dels pacients a causa del progrés mèdic augmenta el cost dels assajos clínics.
• Punts Finals Subrogats: Per mitigar els costos i la durada, els innovadors utilitzen punts finals subrogats (com la supervivència lliure de progressió en càncer en lloc de la supervivència global). Això implica un compromís (trade-off) entre la velocitat de desenvolupament i la certesa sobre el benefici clínic.
• Ús 'Off-Label': Un cop aprovat per a una indicació, els metges poden prescriure el fàrmac per a altres usos no aprovats ("off-label use"), que s'estima que és del 30% en el tractament del càncer.

Competència Genèrica

• La Llei Hatch–Waxman de 1984 va establir el procés de sol·licitud abreujada de nou fàrmac (ANDA), que permet als genèrics confiar en les dades d'eficàcia i seguretat generades per l'innovador original. També va estendre el termini de patent fins a cinc anys per compensar el temps perdut en el procés d'aprovació.
• La Llei incentiva la impugnació de patents (sota el "Paràgraf IV") atorgant sis mesos d'exclusivitat genèrica al primer fabricant que ho faci amb èxit.

Productes Biològics

• Els fàrmacs biològics o de "molècula gran" són més difícils d'imitar que les molècules petites, ja que la seva producció depèn de la "línia cel·lular" biològica específica, que no està en el domini públic.
• El procés ANDA no s'aplica als productes biològics posteriors (follow-on biologics). La Llei d'Atenció Sanitària Assequible (ACA) va introduir el concepte de "biosimilars". La producció de biosimilars implica barreres d'entrada més grans, i s'espera que els seus efectes competitius siguin menys pronunciats que els dels genèrics de molècules petites, ja que són vistos com a competidors terapèutics, no com a substituts gairebé perfectes.

III. Inversions en R+D (Research and Development)

El model teòric bàsic (Nordhaus 1969) estableix que la inversió en innovació augmenta amb els beneficis esperats d'un descobriment reeixit.

A. Determinants de la Demanda (Rendiment Esperat)

• Mida del Mercat: L'expansió de la mida del mercat impulsa la innovació. Un augment de l'1% en la mida esperada del mercat s'associa amb un augment del 4% al 6% en el nombre de noves entitats moleculars.
  • Per exemple, el programa Medicare Part D als EUA va impulsar la R+D per a classes de fàrmacs dirigides als beneficiaris d'aquest programa.
• Regulació de Preus: La regulació de preus redueix els beneficis i, per tant, es prediu que deprimirà la innovació. Els estudis mostren que la regulació de preus redueix els ingressos farmacèutics significativament.
• Exclusivitat de Mercat: Les polítiques que protegeixen la IP (patents, exclusivitat reguladora, barreres de fabricació) estimulen la inversió.
  • L'Orphan Drug Act (ODA), que atorga set anys d'exclusivitat de mercat per als fàrmacs per a malalties rares (sense possibilitat d'impugnació judicial), va tenir un impacte significatiu en la introducció de nous fàrmacs.
  • L'exclusivitat de dades prohibeix als fabricants de genèrics utilitzar les dades d'eficàcia del pioner durant un temps (cinc anys inicials amb Hatch-Waxman).
  • S'observa que la longitud de la patent fixa teòricament desincentiva la recerca amb beneficis a llarg termini.

B. Determinants de l'Oferta (Cost de la Innovació)

• Costos Totals: El cost mitjà capitalitzat per portar un nou biofarmacèutic al mercat s'estima en $1.200 milions.
• Mecanismes "Push": Les polítiques públiques que redueixen el cost privat de la innovació (crèdits fiscals, deduccions, processos d'aprovació més ràpids, despesa pública en recerca bàsica) estimulen la despesa en R+D. S'estima que per cada dòlar d'augment en la despesa pública en recerca bàsica, hi ha un augment correlacionat de $8.38 en la despesa de R+D de la indústria.
• Restriccions de Capital: El flux de caixa actual és un determinant empíricament important de la despesa en R+D. Això s'explica per les imperfeccions del mercat de capitals, on el capital intern és més barat que el capital extern (com el deute o el capital propi).

C. Implicacions Normatives i Crítiques

• El model simple implica que els innovadors han d'aprofitar la totalitat de l'excedent social creat (la totalitat del benefici del consumidor) per aconseguir la innovació eficient.
• Subinversió Crònica: Atès que els innovadors capturen típicament només entre el 5% i el 10% de l'excedent social total, el model simple suggereix una subinversió crònica en innovació.
• Crítiques:
  • Patent Races: La competència entre múltiples empreses per ser les primeres pot conduir a una despesa excessiva en innovació (externalitat negativa d'entrada).
  • Innovació Acumulativa: Els invents posteriors (follow-on inventions), que es basen en coneixements previs, poden generar un "excés de captura" de valor per part del nou entrant, desincentivant la inversió en fàrmacs veritablement nous o pioners.
  • Assegurança Sanitària: L'assegurança pot inflar el preu que els consumidors estan disposats a pagar (a causa dels subsidis) i potencialment conduir a una innovació excessiva. No obstant això, l'assegurança millora l'eficiència estàtica limitant la pèrdua de pes mort (deadweight loss) del monopoli de patents, ja que els consumidors paguen copagaments baixos mentre els fabricants reben preus de monopoli.

IV. Estratègies de Preus

La fixació de preus en el sector farmacèutic està marcada per la naturalesa de monopoli impulsada per patents i el poder de monopsoni dels grans compradors.

Mercat Privat dels EUA

• La fixació de preus està descentralitzada, amb influència dels gestors de beneficis farmacèutics (PBMs). Les asseguradores utilitzen formularis esglaonats (formulary tiering) per negociar amb els fabricants.
• Les negociacions involucren diversos factors (preu pagat a la farmàcia, reemborsament, rebaixes confidencials, comissions de dispensació).
• Les dades suggereixen que l'augment de la mida del comprador (com l'expansió deguda a Medicare Part D) redueix els preus pagats als fabricants, especialment per als genèrics.

Mercat Públic dels EUA

• Medicare Part D: Va ser un impuls per a la indústria farmacèutica, ja que va augmentar la utilització i la rendibilitat. El programa limita la pèrdua de pes mort de patents alhora que incentiva la innovació.
• Medicaid: Utilitza les regles de "millor preu" (best-price rules) que obliguen els fabricants a oferir rebaixes si el seu preu és superior al preu privat més baix observat. Aquestes regles incentiven els fabricants a augmentar els preus en el mercat privat per evitar pagar grans rebaixes a Medicaid i ofeguen la innovació en estratègies de preus variables (discriminació de preus).

Mercats Estrangers (Overseas Markets)

• Aquests mercats utilitzen enfocaments de control de preus més directes.
  • Preus de Referència: (Interns o externs) Vinculen el reemborsament al preu d'un producte equivalent o als preus d'altres països. Les regles més estrictes retarden els llançaments de fàrmacs.
  • Controls Directes de Preus: Inclouen la negociació directa o l'Avaluació de Tecnologia Sanitària (HTA), que utilitza llindars de cost-efectivitat (CE) per fixar preus implícits. Els fabricants tenen incentius per ajustar els preus per apropar-se al llindar considerat acceptable per l'organisme HTA (com el NICE del Regne Unit).

V. Estratègies de Màrqueting

La despesa en màrqueting se situa aproximadament entre el 15% i el 20% de les vendes, una xifra similar a la inversió en R+D.

• Tipus de Màrqueting: El component més gran és el "detailing" (visites de representants a metges) i el lliurament de mostres. La publicitat directa al consumidor (DTCA) ha augmentat des de 1997, però es concentra en pocs productes.
• Complementarietat amb la Innovació: La teoria econòmica simple indica que el màrqueting i la innovació són complements. El màrqueting augmenta la rendibilitat de les vendes, la qual cosa impulsa l'esforç d'innovació.
• Efectes sobre el Benestar: Des d'una perspectiva normativa, el màrqueting (ja sigui informatiu o persuasiu) pot augmentar el benestar al mitigar la subutilització causada pels preus de monopoli, acostant la quantitat al nivell eficient.
• Impacte Empíric: La DTCA sembla influir en l'inici de l'ús de qualsevol fàrmac (fent que el pacient busqui atenció), mentre que la publicitat dirigida al metge influeix en l'elecció del medicament.

VI. Conclusions i Reptes per a la Política Pública

L'article conclou que les empreses farmacèutiques responen sistemàticament als incentius econòmics en les seves decisions d'innovació, preus i màrqueting.

Grans Incògnites Normatives:

• El principal desafiament no resolt és si la innovació farmacèutica és excessiva o insuficient des d'una perspectiva social. La manca d'una resposta definitiva complica la política pública, ja que la ineficiència pot provenir de la subinversió (pèrdua de vides) o de la inversió excessiva (despesa excessiva en fàrmacs de baix valor).
• Tot i la incertesa, l'anàlisi de risc-recompensa suggereix que els costos potencials d'una innovació insuficient (pèrdua de vides) són molt més grans que els costos de la sobreinnovació (despesa excessiva).

Lliçons per a la Política:

• Assequibilitat: L'assegurança sanitària millora l'assequibilitat i l'eficiència estàtica per al consumidor.
• Free-Riding Global: El problema del free-riding global persisteix, ja que cada país individual té l'incentiu de subpreciar els fàrmacs i dependre d'altres (especialment dels EUA) per finançar la R+D global.
• Dades: Una limitació important per a la recerca és la manca de dades de preus nets (sense rebaixes confidencials).

El futur de la política farmacèutica depèn de respondre la pregunta central sobre el valor i el cost del fàrmac marginal per a la societat, paràmetres que actualment són desconeguts amb certesa.

La innovació a l'assistència sanitària (2)

Medical Innovation Concepts, Delivery and the Future of Healthcare

El llibre "Medical Innovation: Concepts, Delivery and the Future of Healthcare", editat per Rahul Kanegaonkar i James Tysome i publicat per CRC Press el 2023, serveix com a guia completa per a professionals de la salut i innovadors que busquen comprendre el complex procés d'innovació en el sector sanitari. El llibre abasta diversos aspectes, des dels conceptes bàsics de la innovació fins a la seva entrega i el futur de l'atenció mèdica.

Un dels punts clau del llibre és la classificació de la innovació mèdica.  Es distingeixen quatre classes d'innovacions, que van des de la millora dels productes existents fins a la introducció de conceptes completament nous. Per exemple, una innovació de Classe I implica la millora d'un producte existent, com un estetoscopi. En canvi, una innovació de Classe IV, com el desenvolupament del i-gel, implica la transferència d'una innovació d'una espècie a una altra, en aquest cas, d'humans a animals per a l'administració d'agents anestèsics.

El llibre també emfatitza la necessitat de la innovació en l'atenció mèdica, destacant exemples com el projecte IMSIA, que busca identificar i desenvolupar innovacions específiques per a grups d'individus amb necessitats particulars.

Un altre aspecte important que s'aborda és el procés d'innovació**, que es descriu com un viatge complex i que sovint pot ser frustrant. Es detallen els passos clau d'aquest procés, com ara:

*Disseny:  Es destaca la importància de la simplicitat i la claredat en el disseny, centrant-se en la resolució d'un problema clínic específic.

*Avaluació de la propietat intel·lectual:  Es recomana una investigació exhaustiva per garantir la novetat de la idea i es proporciona orientació sobre com buscar protecció legal.

*Construcció:**  Es fa èmfasi en la importància de la confidencialitat i la necessitat d'acords de no divulgació a l'hora de treballar amb col·laboradors.

També s'analitzen els factors que poden portar al fracàs d'un projecte d'innovació.  Aquests inclouen un abast mal definit del projecte, una lenta arribada al mercat, un lideratge deficient i una rotació excessiva del personal clau.

A més, es detallen els aspectes legals i reguladors de la innovació mèdica, incloent-hi la propietat intel·lectual, la creació d'empreses i el panorama regulador per a dispositius mèdics al Regne Unit i la UE.

El llibre inclou diversos casos d'estudi que il·lustren els principis i conceptes discutits.  Per exemple, el cas d'estudi del i-gel mostra com una innovació inicialment dissenyada per a humans es va adaptar amb èxit per al seu ús en animals.

La innovació a l'assistència sanitària

The Business of Healthcare Innovation 

El llibre "The Business of Healthcare Innovation," editat per Lawton Robert Burns, ofereix una anàlisi exhaustiva de la innovació en el sector sanitari.  El llibre se centra en els models de negoci i les tendències dels sectors tecnològics de la indústria sanitària, considerats els principals motors d'innovació en l'atenció mèdica. 

El llibre examina en profunditat diversos sectors clau de la indústria sanitària, com ara:

Indústria Farmacèutica:  S'analitza la investigació i desenvolupament de nous fàrmacs, els processos de comercialització, els reptes de la regulació i la dinàmica del mercat. 

Biotecnologia:  S'exploren les tecnologies emergents en biotecnologia, com l'edició genòmica, l'ARN d'interferència i les teràpies cel·lulars, i el seu impacte en el desenvolupament de nous tractaments.

Dispositius Mèdics: S'aborda l'evolució dels dispositius mèdics, els motors de creixement del sector, els reptes que afronten les empreses, com la pressió sobre els preus i la regulació complexa, i les innovacions en electrònica, ciència dels materials i la combinació de fàrmacs i dispositius.

Tecnologies de la Informació:  S'analitza el paper de les tecnologies de la informació en la millora de l'atenció al pacient, la gestió de la informació sanitària i l'eficiència del sistema sanitari. 

Al llarg del llibre, s'aborden diversos temes clau relacionats amb la innovació en el sector sanitari:

*   La importància de la innovació per afrontar els reptes de costos i qualitat en l'atenció sanitària.

*   La complexitat de les cadenes de valor sanitàries i el seu impacte en la innovació.

*   Els reptes que afronten les empreses del sector sanitari per innovar, com els elevats costos de R+D, les regulacions complexes i la demanda de solucions assequibles.

*   Les tendències d'innovació en els diferents sectors de la indústria sanitària, com la fusió de la biotecnologia i la indústria farmacèutica, i el desenvolupament de noves tecnologies disruptives.

*   Els models de finançament de la innovació, com el capital risc, les fusions i adquisicions i els pagaments condicionats.

"The Business of Healthcare Innovation" ofereix una visió completa i actualitzada de la innovació en el sector sanitari.  El llibre destaca la importància de la innovació per millorar l'atenció mèdica, però també subratlla els reptes i les complexitats que comporta. La comprensió d'aquests aspectes és crucial per impulsar la innovació de manera efectiva i garantir que els seus beneficis arribin a tots els pacients.

Què passa amb la innovació quan augmenta la despesa farmacèutica?

 The Elasticity of Pharmaceutical Innovation: How Much Does Revenue Drive New Drug Development?

Els autors d'aquest article parlen en general d'innovació i s'han oblidat de l'eficiència en el procés innovador (i això ho canvia tot, ho he explicat moltes vegades). Només un 10% dels assaigs clínics arriben al final. Si fruit de menor despesa farmacèutica, la innovació que reduïm és aquella que no és exitosa o que és excessivament costosa, cap problema. Estem afegint valor.

Resumit amb IA.

L'article "The Elasticity of Pharmaceutical Innovation: How Much Does Revenue Drive New Drug Development?" examina la "elasticitat" de la innovació farmacèutica, que mesura com la innovació (per exemple, l'inici d'assaigs de Fase 1 o l'aprovació de nous fàrmacs) respon a un canvi en els ingressos reals o esperats.

L'estudi destaca que la teoria econòmica suggereix que reduir la despesa en medicaments mitjançant la disminució dels preus reduirà la innovació mèdica futura. Una qüestió política clau és determinar la magnitud d'aquest efecte. L'article revisa la literatura econòmica sobre aquest tema, centrant-se en les estimacions de l'elasticitat de la innovació.

Les conclusions principals de l'article són:

• L'elasticitat de la innovació amb respecte als ingressos és positiva, és a dir, menys ingressos porten a menys R+D. Tanmateix, les estimacions de la seva magnitud varien considerablement.
• Es considera que l'elasticitat de la innovació a llarg termini associada als ingressos dels EUA es troba en un rang d'aproximadament 0,25 a 1,5. Això implica que per cada reducció del 10% en els ingressos esperats, es pot esperar entre un 2,5% i un 15% menys d'innovació farmacèutica.
• La magnitud d'aquesta elasticitat probablement varia segons l'horitzó temporal estudiat, la magnitud del canvi de preu, el cost del desenvolupament de fàrmacs, les barreres a la fixació de preus basada en el valor i altres factors del mercat.
• Els mètodes transversals i de sèries temporals agregades no són adequats per estimar l'elasticitat de la innovació. Els mètodes creïbles impliquen anàlisis de dades de panell o models computacionals parametritzats.
• Tots els estudis existents que utilitzen mètodes creïbles tenen limitacions.

L'article discuteix els avantatges i desavantatges dels mètodes d'anàlisi de dades de panell i dels models estructurals computacionals parametritzats per estimar l'elasticitat. Els models estructurals poden abordar la crítica de Lucas i facilitar la comprensió que pot ser difícil d'obtenir d'una altra manera.

L'estudi també presenta una revisió d'estudis existents que estimen l'elasticitat, incloent Acemoglu i Linn (2004), Blume-Kohout i Sood (2013), Dubois et al. (2015), Abbott i Vernon (2007), Filson (2012) i Adams (2021). Es discuteixen les seves metodologies, estimacions i limitacions.

Finalment, l'article subratlla que s'ha de tenir molta cura en equilibrar les reduccions de costos a curt termini amb les possibles conseqüències negatives a llarg termini per a la salut de la població quan els responsables polítics avaluen opcions per gestionar els costos de l'assistència sanitària. La Llei de Reducció de la Inflació del 2022, que permet a Medicare negociar preus de medicaments, es menciona com un exemple prominent de política que afecta els ingressos de les empreses innovadores.

La financiarització dels medicaments i el seu impacte en la innovació

Innovación y financiarización en la industria farmacéutica

Acabo de publicar un nou Health Policy Paper a la col·lecció UPF-CRES titulat: "Innovación y financiarización en la industria farmacéutica". Aquest és el resum amb IA.

L'article examina la innovació i la financiarització en la indústria farmacèutica, destacant com el desenvolupament de medicaments innovadors és un procés arriscat amb una productivitat limitada. Les estratègies per "desarriscar" aquest procés han coincidit amb una creixent financiarització del medicament, que ara es considera un actiu financer més enllà d'un simple producte. Això provoca tensions entre dedicar recursos a la investigació i desenvolupament (I+D) i satisfer les demandes del mercat de capitals, resultant en preus elevats que qüestionen el nivell d'extracció de valor.

Aquí hi ha alguns punts clau de l'article:

• Financiarització: La creixent influència dels motius, mercats, actors i institucions financeres en l'economia ha portat a considerar els medicaments com a actius financers. Això ha impactat les prioritats i recursos per a la innovació.
• Productivitat de la I+D: La baixa productivitat de la I+D en la indústria farmacèutica, juntament amb el risc inherent de la innovació, ha impulsat un canvi de model, amb fusions i adquisicions d'empreses amb productes prometedors. Les noves empreses biotecnològiques, tot i ser una font d'innovació, s'enfronten a alts costos per accedir al mercat.
• Inversió pública: La inversió pública en I+D és rellevant, com es va veure en el desenvolupament de les vacunes per la COVID-19. En el cas d'Oxford-AstraZeneca, la inversió pública va ser més del 95%. Aquest fet planteja qüestions sobre l'apropiació del valor i la fixació de preus.
• Preus elevats: Els preus elevats dels medicaments, especialment als Estats Units, no sempre es justifiquen pels costos de I+D. Les empreses farmacèutiques generen ingressos addicionals significatius gràcies als preus elevats, superant la despesa global en I+D.
• Estratègies de "desarriscar": La indústria farmacèutica ha adoptat l'estratègia de "desarriscar" la innovació mitjançant la compra d'actius en fases avançades a empreses biotecnològiques. Això ha augmentat el cost d'aquestes operacions, però redueix el risc de fracàs en els assajos clínics.
• Extracció de valor: Les empreses farmacèutiques es troben en una tensió entre innovació i financiarització. Algunes companyies utilitzen els beneficis per a la recompra d'accions i el repartiment de dividends, en lloc d'invertir en innovació. La recompra d'accions augmenta el valor de les accions restants, beneficiant els accionistes, però no necessàriament la innovació.
• Exemples de financiarització: L'article destaca casos com el del Sofosbuvir per a l'hepatitis C i l'Ibrutinib per a la leucèmia, com a exemples de com la financiarització pot influir en els preus dels medicaments. En el cas del Sofosbuvir, l'empresa Gilead va adquirir Pharmasset per 11.200 milions de dòlars, mentre que la investigació havia costat 62 milions de dòlars, i el preu de inicial va ser de 94.200 dòlars.
• Alternatives a la financiarització: Algunes empreses, com AstraZeneca i GlaxoSmithKline, han fet una transició cap a un enfocament més innovador, reduint la recompra d'accions i invertint en el desenvolupament de nous medicaments.

L'article conclou que la financiarització del medicament, tot i que pot reduir el risc per a les grans empreses farmacèutiques, pot conduir a preus més elevats i afectar la capacitat de les empreses d'invertir en innovació futura. Cal repensar sobre els mecanismes de creació i apropiació del valor en el sector farmacèutic.

Lee Miller

PS. Aquest article ha estat rebutjat per Gaceta Sanitaria. No és d'interès la seva difusió.

Pharma, big pharma (54)

 From Financialisation to Innovation in UK Big Pharma. AstraZeneca and GlaxoSmithKline

En vaig parlar aquí fa dies però avui l'afegeixo resumit per IA.

Aquest llibre, titulat "From Financialisation to Innovation in UK Big Pharma: AstraZeneca and GlaxoSmithKline", escrit per Öner Tulum, Antonio Andreoni i William Lazonick, i publicat per Cambridge University Press el 2022 com a part de la sèrie Elements in Reinventing Capitalism, investiga la tensió central entre la innovació i la financiarització en la corporació moderna, centrant-se en les dues empreses farmacèutiques líders del Regne Unit: AstraZeneca (AZN) i GlaxoSmithKline (GSK).

El llibre argumenta que la innovació implica un règim d'assignació de recursos de 'retenir i reinvertir' (retain-and-reinvest), que pot establir les bases per a un creixement econòmic estable i equitatiu. En canvi, la financiarització, impulsada per la ideologia de maximitzar el valor per a l'accionista (shareholder-value ideology), implica un canvi cap a la 'reducció i distribució' (downsize-and-distribute) de recursos.

L'anàlisi se centra en el període comprès des de les fusions que van crear ambdues companyies (1999 i 2000, respectivament) fins a principis de 2022.

Tesi Central i Conclusions Principals

La principal troballa és que, tot i adoptar models de governança d'estil nord-americà (incloent recompres d'accions i remuneració executiva basada en accions) durant la dècada del 2000, tant AZN com GSK van fer la transició cap a la innovació en la dècada següent.

Aquesta transició va ser crítica i es va habilitar mitjançant:

1. La cessació de les recompres d'accions (stock buybacks) per tal de reorientar les capacitats cap a la inversió en una cartera de fàrmacs innovadors (innovative drugs pipeline).
2. La funció de les institucions de govern corporatiu del Regne Unit (com el UK Corporate Governance Code), que van mitigar la maximització del valor per a l'accionista d'estil nord-americà.

Reinventar el capitalisme per a un creixement econòmic estable i equitatiu requereix eliminar la destrucció de valor causada per la financiarització i donar suport a la creació de valor mitjançant la innovació col·lectiva i acumulativa.

La Tensió Innovació vs. Financiarització (Secció 3)

El marc conceptual utilitzat és la "teoria de l'empresa innovadora" (theory of innovative enterprise), que es basa en tres condicions socials per a la innovació:

1. Control Estratègic: Les habilitats i incentius dels alts executius per assignar recursos a processos d'innovació incerts.
2. Integració Organitzativa: Mobilitzar i incentivar les habilitats i esforços del personal per participar en l'aprenentatge col·lectiu i acumulatiu.
3. Compromís Financer: Proporcionar fons per mantenir l'aprenentatge acumulatiu, la base del qual és la porció de beneficis que l'empresa reté (beneficis retinguts).

La financiarització és l'extracció de valor de l'empresa més enllà de les recompenses justificades per les contribucions a la creació de valor. L'indicador clau de la financiarització és una alta ràtio de pagament (payout ratio): dividends més recompres com a percentatge del benefici net.

• Impacte de les Recompres (Buybacks): Les recompres d'accions fetes en mercat obert són considerades una forma més perniciosa de financiarització que els dividends. Generalment, tenen l'objectiu de manipular el preu de l'acció per recompensar els venedors d'accions ben posicionats, incloent-hi els mateixos executius a través del seu pagament basat en accions.
• Comparació Global: L'anàlisi de 2002-2021 mostra que les empreses farmacèutiques nord-americanes (USA) estaven molt més financiaritzades que les europees (EUR) en termes de ràtio de pagament total i recompres, especialment després del 2012.
• Productivitat de la Cartera (Pipeline Yield - PLY): Comparant la PLY (productes en desenvolupament per dòlar invertit en R+D) i el Pagament Total a l'Accionista (TSP) per al període 2011-2020, les dues empreses del Regne Unit (AZN i GSK) tenen el PLY més alt, però també un dels TSP més alts entre les empreses europees analitzades.

I. Estudi de Cas: AstraZeneca (AZN)

AZN es va formar el 1999 a partir de la fusió de Zeneca PLC (Regne Unit) i Astra AB (Suècia).

Financiarització Inicial (2000-2012)

• Govern corporatiu i Influència dels EUA: Inicialment, l'influent inversor suec, Investor AB (controlat per la família Wallenberg), va mitigar la financiarització, però la seva influència va disminuir el 2004. El nomenament de David Brennan (cap de les operacions a EUA) com a CEO el 2005 va reforçar l'orientació cap a la maximització del valor per a l'accionista.
• Desgast de la Cartera: AZN depenia de productes amb patents a punt d'expirar (com Losec/Prilosec i Zestril).
• Recompres i Deute: Sota Brennan, AZN va distribuir gairebé £24.8 mil milions als accionistes (2006-2012), 2,3 vegades més que el període anterior. AZN va suspendre temporalment les recompres durant la crisi financera (2008-2009) i les va reprendre (2010-2012), gastant £7.2 mil milions. El 2012, les recompres van ser de £3.9 mil milions, gairebé la mateixa quantitat que el benefici net total (£3.9 mil milions) en el mateix any, un signe que l'estratègia financiaritzada de Brennan havia fallat.
• Compensació Executiva: La remuneració de Brennan estava cada cop més orientada a objectius financers, amb una porció creixent de pagament basada en accions. El 2012, els accionistes van rebutjar el paquet de remuneració de Brennan, forçant-lo a dimitir, un esdeveniment conegut com la "primavera dels accionistes" del Regne Unit.

Transició a la Innovació (2013-Present)

• Nou Lideratge: Pascal Soriot va ser nomenat CEO el 2013 amb un mandat clar per moure AZN de la financiarització a la innovació. La seva experiència a Roche/Genentech va ser clau per a aquesta reorientació.
• Reorganització de R+D: Soriot va consolidar les operacions de R+D i va transformar la cultura organitzativa, passant d'un enfocament impulsat pel "volum" i objectius numèrics a un enfocament basat en la "recerca de la veritat" i la comprensió de la biologia de les malalties. Aquesta millora va ser documentada en estudis d'AZN que mostraven una productivitat de R+D superior a la mitjana de la indústria.
• Inversions Estratègiques: AZN va utilitzar adquisicions (com MedImmune el 2007 i Alexion el 2020 per $41.1 mil milions) i associacions (com amb Daiichi Sankyo per Enhertu) per enfortir la seva cartera en àrees com l'oncologia i les malalties rares.
• Fi de les Recompres: Des del 2013, AZN va cessar completament les recompres d'accions (zero buybacks fins al 2021), una decisió coherent amb el seu enfocament en la inversió en la cartera de fàrmacs. No obstant això, la seva política de dividends ha continuat sent alta.
• Resposta al COVID-19: La reorientació cap a la innovació va permetre a AZN cooperar amb la Universitat d'Oxford en el desenvolupament i distribució de la vacuna contra la COVID-19.

II. Estudi de Cas: GlaxoSmithKline (GSK)

GSK es va formar el 2000 mitjançant la fusió de Glaxo Wellcome (GW) i SmithKline Beecham (SKB).

Financiarització i Crisi de Productivitat (2000-2016)

• Lideratge Inicial: Jean-Pierre Garnier (CEO, 2000-2008) va liderar l'empresa amb una estratègia més propera a l'estil nord-americà, acceptant recompres a gran escala i un paquet salarial basat en accions.
• Recompres i Deute: De manera similar a AZN, GSK va realitzar grans recompres, que van assolir el màxim el 2007 i 2008 (£3.8 mil milions cada any). Aquestes recompres van contribuir a quadruplicar el deute net total de GSK (de £4.0 mil milions el 2000 a £16.2 mil milions el 2008). Aquestes accions van ser criticades com a "pagament excessiu a l'estil dels EUA".
• Crisi del Producte i R+D: La caiguda del producte estrella Avandia (bloquejat per l'FDA el 2010 per problemes cardiovasculars) i la manca de blockbusters van evidenciar una crisi de productivitat.
• Estratègia Witty (2008-2017): Andrew Witty (CEO, 2008-2017) va prioritzar fàrmacs de "gran volum i baix preu" i va formar empreses conjuntes i intercanvis d'actius (com canviar la divisió d'oncologia per la unitat de vacunes de Novartis el 2015). Aquesta estratègia va provocar una caiguda dràstica dels beneficis i del preu de l'acció.
• Manteniment dels Dividends: Tot i la caiguda dels beneficis, GSK va augmentar els dividends fins a un màxim de £4.9 mil milions el 2016 (quan el benefici era només de £912 milions), demostrant la resistència a retallar els "drets adquirits" dels accionistes.

Transició a la Innovació (2017-Present)

• Nou Lideratge i Reorientació: Emma Walmsley (CEO, 2017-present) va ser nomenada enmig de la pressió dels accionistes per reestructurar l'empresa. Walmsley es va centrar a reforçar la disciplina en R+D i va destinar el 80% del pressupost de R+D a quatre àrees estratègiques.
• Adopció de Capacitats: Walmsley va contractar Hal Barron (ex Genentech/Roche) com a cap de ciència. Sota Barron, GSK es va centrar en la oncologia especialitzada i va adquirir empreses com Tesaro (£4.0 mil milions el 2019) per impulsar la seva cartera.
• Demerger i Objectius: Walmsley va acceptar l'escissió del negoci de salut del consumidor (Consumer Healthcare Business) en una empresa independent (Haleon plc), una decisió que va reforçar la posició financera de la farmacèutica.
• Fi de les Recompres: GSK va cessar les recompres d'accions el 2018, i va començar a incloure mètriques d'innovació (com el rendiment de la cartera i les aprovacions reguladores) en la remuneració dels executius.

Sostenibilitat de la Transició

El llibre conclou que, tot i el gir cap a la innovació, ambdues empreses mantenen vulnerabilitats:

• AZN: La sostenibilitat a llarg termini es podria veure compromesa per l'elevat endeutament (a causa de grans adquisicions) combinat amb una alta política de dividends.
• GSK: Es troba mig dècada per darrere d'AZN en la transició. Tot i que Walmsley va resistir l'atac de l'activista hedge-fund Paul Singer (Elliott Management), l'empresa encara s'enfronta a desafiaments d'endeutament, dividends elevats i la recent pèrdua de personal clau de R+D (com Hal Barron).

Per a la sostenibilitat a llarg termini, si els ingressos i els beneficis disminueixen, la prioritat hauria de ser reduir els dividends per mantenir la inversió en innovació, en lloc de retallar la força de treball.

La regulació farmacèutica als USA (3)

Lessons for the United States from Pharmaceutical Regulation Abroad

Resumit amb IA

Aquí teniu un resum detallat de l'article "Lessons for the United States from Pharmaceutical Regulation Abroad", basat en els fragments proporcionats:

L'article analitza l'economia de les regulacions farmacèutiques, centrant-se en les lliçons que els Estats Units poden aprendre d'altres països d'ingressos alts. Comença assenyalant que els preus dels medicaments als EUA, especialment els de productes amb patents, són significativament més alts que en països com França, Alemanya, Japó o el Regne Unit. Aquesta disparitat de preus alimenta el debat sobre la necessitat d'intervenció governamental als EUA.

Per què cal la intervenció governamental en els mercats farmacèutics? L'article argumenta que els mercats farmacèutics no operen sota les condicions d'un mercat competitiu ideal a causa de diverses particularitats:

• Béns de credibilitat ("Credence Goods"): És difícil per als consumidors avaluar la qualitat i els efectes dels medicaments abans i fins i tot després de consumir-los. La regulació d'entrada per part d'agències com la FDA (als EUA) o l'EMA (a Europa) busca reduir aquesta asimetria d'informació, assegurant la seguretat i l'eficàcia, però al mateix temps, significa que no hi ha lliure entrada al mercat.
• Alts costos de desenvolupament i facilitat d'imitació: El desenvolupament d'un nou fàrmac és molt car. No obstant això, un cop establerta la seva seguretat i eficàcia, la imitació és relativament fàcil. Les patents i altres formes d'exclusivitat regulatòria protegeixen els innovadors, que d'altra manera no podrien recuperar la inversió, però això és una altra raó per la qual no hi ha lliure entrada.
• Assegurança i risc moral: L'existència d'assegurances sanitàries redueix la sensibilitat dels pacients al preu real, podent portar a un consum excessiu (risc moral). Això augmenta els costos per als asseguradors. Quan els proveïdors tenen poder de mercat gràcies a les patents, poden fixar preus encara més alts.
• Prescriptors com a agents: Els metges, com a experts, medien la demanda de medicaments, però sovint no coneixen els preus relatius ni són sensibles a ells. La separació entre prescripció i dispensació, si bé ajuda a evitar problemes d'agència relacionats amb el lucre directe, limita l'elasticitat-preu dels prescriptors.
• Persistència de la informació asimètrica: Encara que la regulació redueix l'asimetria, no l'elimina. És difícil avaluar l'efecte causal d'un tractament en un individu concret. Els metges poden no estar ben informats sobre els nous desenvolupaments. La publicitat també pot influir en la demanda amb efectes ambigus. Els descomptes secrets redueixen la transparència dels preus.

Aquestes condicions creen un entorn propici per a preus molt alts en els medicaments patentats, generant desafiaments pressupostaris per als pagadors. Si els preus no reflecteixen el valor terapèutic, el mercat no envia els senyals adequats per a la direcció de la innovació. Teòricament, la intervenció governamental en la fixació de preus pot millorar els resultats.

El context dels EUA vs. altres països: Els EUA són una excepció entre els països desenvolupats per tenir un paper més limitat del govern en l'assistència sanitària i la fixació de preus de medicaments. Tot i que els preus dels medicaments són més alts, la despesa total en salut als EUA també és molt més alta. De fet, la proporció de la despesa farmacèutica dins de la despesa total en salut és la més baixa als EUA. Això suggereix que altres components de l'assistència sanitària als EUA (com els salaris de metges i infermeres) són relativament més cars.

Desafiaments de la intervenció governamental: Dissenyar un mercat centralitzat eficient és complex. La fixació de preus de medicaments és inherentment una eina de política d'innovació. Les patents, per si soles, són insuficients si els preus només busquen maximitzar el benestar estàtic; cal alinear el valor social i les recompenses privades per guiar la innovació cap a productes socialment valuosos. Mesurar el valor social d'un fàrmac és molt difícil; els assajos clínics mostren seguretat i eficàcia sota condicions controlades, no el valor terapèutic global.

Externalitats internacionals: Els medicaments són productes globalment comercialitzats. L'arbitratge de preus (comerç paral·lel/reimportació) pot fer que les empreses decideixin no llançar productes en mercats petits amb preus baixos per protegir els beneficis en països grans. Els incentius a la innovació d'un país beneficien a d'altres (efecte "spillover"). Els mercats petits tenen poc incentiu a pagar preus alts, ja que la seva contribució als ingressos globals és petita. Els mercats grans com els EUA estan subjectes al problema del "free-riding" per part d'altres països.

Tipus d'intervencions en altres països: Els governs, com a compradors monopsonistes, tenen un poder considerable. Les polítiques per controlar els preus dels medicaments patentats varien:

• Basades en costos: Regulacions de "cost-plus" o "taxa de retorn". Busquen limitar els beneficis percebuts com excessius. L'esquema del Regne Unit és un exemple de regulació de taxa de retorn a nivell de cartera. Els economistes són generalment escèptics amb aquests mètodes, especialment a nivell de producte, ja que poden recompensar la despesa en R+D ineficient i no lliguen el preu al valor terapèutic. Requereixen dades internes detallades de les empreses, que són difícils d'obtenir.
• Basades en valor: Propugnades per la indústria, on els preus es basen en el valor terapèutic (superioritat terapèutica) sense tenir en compte els costos de R+D o fabricació. Això requereix Avaluacions de Tecnologies Sanitàries (HTA) que van més enllà dels requisits d'autorització de mercat. Les HTA són costoses i consumeixen temps. La manca de coordinació entre països porta a conclusions diferents sobre el valor d'un fàrmac. Encara que s'estableixi la superioritat, queda determinar quant està disposat a pagar el pagador per aquesta millora clínica. França utilitza el SMR (servei mèdic prestat) i l'ASMR (millora del servei mèdic prestat) com a inputs per a la negociació de preus.
• Llindars de cost-efectivitat: Els pagadors utilitzen el seu poder per rebutjar la cobertura si el preu per unitat de benefici per a la salut (com un QALY - Quality-Adjusted Life Year) supera la seva disposició a pagar. El Regne Unit i Alemanya utilitzen avaluacions de cost-efectivitat com a instrument principal. Això també requereix HTA i consens sobre el valor d'una vida estadística.

Punts de referència i comerç paral·lel: Les intervencions sovint utilitzen altres preus com a referència.

• Preus de referència interns: Estableixen el nivell de reemborsament d'un nou producte igual al d'un producte competidor dins del mateix país. Permeten que els pacients paguin una prima per productes preferits, introduint certa sensibilitat al preu. L'eficiència depèn de la informació dels pacients/prescriptors i de l'elecció del producte de referència.
• Preus de referència externs: Comparen el preu del mateix producte en altres països. Molts països europeus l'utilitzen. La motivació principal sembla ser la percepció d'equitat. Un argument en contra important és que incentiva els fabricants a endarrerir el llançament (o no llançar) en els països de preus baixos que s'utilitzen com a referència, ja que el preu en aquests països afecta el preu en els països referenciadors.
• Comerç paral·lel o reimportació: Permet importar medicaments venuts a preus més baixos en altres països. Aquest arbitratge limita la capacitat de les empreses per discriminar preus entre països, la qual cosa els economistes sovint consideren relativament eficient, especialment per facilitar l'accés en països més pobres. Tant els preus de referència externs com el comerç paral·lel no han eliminat completament les diferències de preus entre països. Els preus reals reflecteixen polítiques, preferències i poder de negociació, no només el PIB per càpita.

Possibilitat d'importar polítiques als EUA: El paper més gran del sector privat i la manca de cobertura universal als EUA fan que un mateix fàrmac tingui preus molt diferents per a diferents compradors. Els PBM (Pharmacy Benefit Managers) negocien preus i col·locació al formulari, controlant l'accés a grans poblacions de pacients. A diferència dels pagadors governamentals, els PBM busquen maximitzar beneficis, no el benestar social, i poden no internalitzar els beneficis a llarg termini de la innovació. El govern federal dels EUA, tot i ser un gran pagador, va tenir un paper limitat en la negociació de preus fins recentment.

• Inflation Reduction Act (IRA) de 2022: Va introduir el Programa de Negociació de Preus de Medicaments de Medicare. Estableix un preu màxim just (MFP) per a certs fàrmacs basat en els anys des de l'aprovació, no el valor. Es temen conseqüències no desitjades, com l'endarreriment de llançaments o el "product hopping" (introduir noves versions abans que expiri la patent per evitar la negociació). Atesa la gran mida del mercat dels EUA, les seves polítiques poden afectar significativament la R+D global.
• Propostes per vincular preus als EUA amb els d'altres països: La reimportació des del Canadà s'ha proposat i fins i tot aprovat a nivell estatal per la FDA recentment. No obstant això, és probable que tingui efectes modestos en els preus globals dels EUA a causa de la petita mida del mercat canadenc, i podria reduir l'accés al Canadà. Els preus de referència externs també tenen suport bipartidista, però la indústria s'hi oposa. L'experiència europea suggereix que portaria a respostes estratègiques com l'endarreriment de llançaments i l'ús de descomptes secrets. Aquests preus no públics dificulten les avaluacions econòmiques.

En general, l'adopció de reimportació o preus de referència externs als EUA tindria efectes modestos en els preus dels EUA, però podria reduir l'accés o la transparència en altres països. La negociació de preus de Medicare (IRA) té un potencial més gran per afectar els preus als EUA i la R+D global, però el seu efecte depèn de si es basa en avaluacions de valor fiables.

Enfocaments alternatius: Davant la insatisfacció amb l'statu quo i els reptes pressupostaris que presenten teràpies molt valuoses (com Sovaldi per a l'Hepatitis C o els nous fàrmacs per a l'obesitat), s'estan considerant o experimentant alternatives:

• Contractació abans de la innovació (Ex Ante): Separar les recompenses per la innovació de les vendes amb alt marge, utilitzant pagaments fixos per a la innovació exitosa. Exemples inclouen premis o compromisos de mercat anticipats (AMCs). Els AMCs ofereixen més certesa pressupostària i clars incentius a la innovació. Exemples reals inclouen la vacuna contra el pneumococ finançada per la Fundació Gates i l'Operació Warp Speed per a les vacunes de la COVID-19. Requereixen fer moltes suposicions sota incertesa, cosa que n'explica la raresa. Pateixen del mateix risc de "free-riding" internacional.
• Contractació després de la innovació: Més fàcils d'implementar ja que mantenen el sistema de patents.
  • Subhastes: S'utilitzen per a genèrics. Possible per a productes patentats si hi ha substituts propers. Les "patent buyouts" (compra de patents per part del govern per posar la propietat intel·lectual en domini públic) s'han proposat, però la seva aplicació és incerta, especialment a nivell global. Els drets de "march-in" als EUA rarament s'exerceixen.
  • Preus de subscripció ("Model Netflix"): Un pagament fix al fabricant per subministrar qualsevol quantitat demandada a un preu zero o proper a zero. Proporciona certesa pressupostària i redueix l'incentiu del fabricant a comercialitzar el producte de manera inapropiada. Els desafiaments inclouen la rigidesa davant nova informació o competidors i la reducció de l'incentiu per trobar nous usos. Austràlia i alguns estats dels EUA l'han implementat per a l'Hepatitis C amb resultats mixts.
  • Contractes basats en resultats ("Pay-for-performance", "Risk-sharing"): Vinculen els pagaments a la realització de fites clíniques futures. Aborden la informació imperfecta al llançament sense endarrerir l'accés i alineen els incentius del fabricant amb els resultats del pacient. No obstant això, la seva adopció es veu limitada per la dificultat de negociar-los, la manca d'evidència sobre els resultats, la infraestructura de dades insuficient i els desafiaments de mesura.

Context més ampli de la despesa sanitària: L'article conclou que, tot i l'atenció que reben els preus dels medicaments, no semblen ser el principal impulsor de l'augment total dels costos sanitaris als EUA o altres països d'ingressos alts. La competència de genèrics als EUA és generalment robusta, amb ràpida entrada i caigudes de preus després de l'expiració de patents. Els marges baixos en molts genèrics han portat a l'abandonament de fabricants i escassetats, especialment per a injectables. Els preus dels genèrics als EUA són més baixos que en països similars.

Les grans companyies farmacèutiques als EUA tenen marges de benefici i despesa en R+D significativament més alts que altres indústries. Aquesta R+D es fa amb l'expectativa de beneficis futurs. Les polítiques que redueixen els beneficis esperats disminueixen la R+D i la innovació. La mida del mercat dels EUA fa que les seves decisions polítiques siguin molt més influents en la innovació global. Les polítiques que recompensen específicament la innovació més important (com els fàrmacs orfes) semblen més exitoses. Les pròpies empreses tenen dificultats per identificar els productes més rendibles a causa del risc tècnic i de mercat, i la manca de claredat dels pagadors pot contribuir a la incertesa.

Per millorar els resultats, els responsables polítics haurien de centrar-se no només a reduir el preu mitjà o la despesa total, sinó també a acceptar preus més alts per a fàrmacs efectius, reduint les recompenses per teràpies ineficaces, i valorant els beneficis a llarg termini. Abordar les friccions i imperfeccions del mercat és crucial per augmentar l'eficiència.