«Why believe this column?» The Economist October 24th
He parlat moltes voltes de l'escàndol Theranos. Avui amb motiu d'un nou documental, poso un resum que ha aparegut a The Economist i m'ha interessat.
Tema central: la dificultat de distingir la veritat de la ficció en una societat on els relats, la desconfiança envers les institucions i la manipulació de la informació poden arribar a tenir més força que les proves. L’article relaciona un documental sobre Elizabeth Holmes, fundadora de Theranos, amb la manera com Donald Trump ha aprofitat el relativisme i l’escepticisme per exercir el poder polític.
La tesi de l’autor és que reconèixer que la nostra percepció de la realitat pot estar condicionada no vol dir que la veritat objectiva sigui inaccessible ni que totes les versions dels fets tinguin el mateix valor. Renunciar a distingir entre versions més o menys sustentades en proves pot acabar afavorint la manipulació i la impunitat.
1. Elizabeth Holmes i la pregunta sobre què és real
L’article comença amb una pregunta que Elizabeth Holmes formula al principi del nou documental de Nathan Fielder: què és la veritat?
Holmes havia estat la fundadora de Theranos, una empresa que prometia revolucionar les anàlisis clíniques mitjançant una tecnologia capaç de detectar nombroses malalties a partir de quantitats molt petites de sang. Durant un temps, va ser presentada com una empresària visionària. Posteriorment, les investigacions periodístiques van revelar que el dispositiu Edison no podia fer moltes de les proves que ella afirmava que podia realitzar.
Holmes va acabar sent condemnada per frau. Abans d'ingressar a la presó, però, va passar 34 dies amb Nathan Fielder, que va documentar aquell període.
El documental planteja interrogants incòmodes. Holmes hi apareix com una persona relativament afable, però també estranya i difícil d'interpretar. L'espectador pot arribar a sentir compassió per ella, especialment quan s'acomiada dels seus fills petits per començar a complir una condemna de més d'onze anys.
Aquesta humanització obre un dilema: sentir empatia per una persona condemnada ens ha de fer dubtar de la culpabilitat que ha establert un tribunal?
L'autor considera que el documental planteja aquesta pregunta de manera tan sofisticada que corre el risc de desdibuixar la distinció entre comprendre una persona i qüestionar sense fonament els fets pels quals ha estat condemnada.
2. La veritat en l'era postmoderna
L'article amplia el problema més enllà de Holmes. Segons l'autor, una part de la societat està cansada de sentir repetidament que la veritat objectiva és difícil d'establir i que la realitat depèn del relat que cadascú decideix creure.
Per explicar aquesta sensibilitat intel·lectual, esmenta dos pensadors:
Michel Foucault: la manera com el poder condiciona què es considera veritat i quin coneixement és acceptat socialment.
Jean Baudrillard: la manera com els mitjans de comunicació moderns poden esborrar les fronteres entre allò autèntic i allò artificial.
L'autor no afirma que tothom hagi llegit aquests filòsofs. Considera, però, que la televisió de realitat i la cultura mediàtica han contribuït a familiaritzar els ciutadans amb la idea que la realitat pot construir-se a través d'una narració.
Així, els Estats Units haurien elegit un president postmodern no perquè els electors s'hagin convertit en experts en filosofia, sinó perquè han après a sospitar de les versions oficials i a veure la política com una confrontació entre relats.
Aquesta interpretació conté una paradoxa: un moviment intel·lectual que pretenia qüestionar les estructures tradicionals de poder pot acabar ajudant a reforçar el poder d'un líder polític.
3. Donald Trump i la política de la desconfiança
El segon gran protagonista de l'article és Donald Trump.
L'autor sosté que Trump ha demostrat una intuïció extraordinària per explotar una forma de relativisme que posa en dubte qualsevol font d'autoritat. Ho hauria fet al llarg de la seva trajectòria empresarial, durant la seva etapa com a figura televisiva i, especialment, en la seva presidència.
La seva actitud es resumeix en una idea: no confiar en ningú.
L'article recorda que Trump ja es definia com una persona desconfiada en una entrevista a CBS News el 1990. En política, aquesta actitud es transforma en una estratègia: qüestionar no només els adversaris polítics, sinó també els mitjans de comunicació, les enquestes, els tribunals i els científics.
El problema, segons l'autor, és que aquesta desconfiança radical té un efecte secundari molt perillós.
L'escepticisme indiscriminat pot convertir-se en credulitat indiscriminada.
Quan les persones deixen de confiar en qualsevol font convencional, poden acabar acceptant teories conspiratives sense proves sòlides. La negació dels resultats electorals, el negacionisme climàtic i els moviments antivacunes són exemples que l'autor utilitza per il·lustrar aquesta tendència. També esmenta l'augment d'atenció que reben les teories segons les quals la Terra és plana.
La paradoxa és clara: qui sospita de tot no necessàriament es torna més crític. Pot acabar sent més vulnerable a explicacions que encaixen amb les seves preferències o prejudicis.
4. Elizabeth Holmes: víctima d'un relat mediàtic?
L'autor concedeix a Holmes una part de raó quan expressa desconfiança envers la manera com els mitjans construeixen la imatge pública d'una persona.
Abans que es conegués l'abast dels problemes de Theranos, Holmes havia estat celebrada per publicacions periodístiques prestigioses, incloses algunes amb processos rigorosos de verificació. Més endavant, la seva imatge es va capgirar.
La investigació de The Wall Street Journal va revelar que el dispositiu Edison no podia fer moltes de les proves que Holmes assegurava que podia realitzar. Posteriorment, ella va ser condemnada.
Aquest canvi de reputació permet entendre per què Holmes pot considerar que la seva identitat pública ha estat construïda pels mitjans. La imatge d'empresària genial va ser substituïda per la d'una empresària fraudulenta.
L'article no nega que la cobertura mediàtica pugui ser parcial, exagerada o injusta. El que discuteix és que aquesta constatació justifiqui posar en dubte qualsevol conclusió judicial.
Que un relat mediàtic pugui ser injust no implica que els fets que han fonamentat una condemna siguin falsos.
Aquesta distinció és essencial per a l'argument de l'autor.
5. El documental de Nathan Fielder: empatia, ambigüitat i responsabilitat
Segons l'article, Fielder és hàbil a l'hora de fer preguntes incòmodes i de deixar que els silencis es prolonguin. Holmes respon a aquesta tècnica amb una actitud igualment silenciosa: manté la mirada i, de vegades, sembla emocionar-se.
Aquest intercanvi produeix una impressió de sinceritat. Holmes diu que mai no ha mentit, que és una persona que confia en els altres i que sempre intenta ser autèntica.
La seva explicació del frau gira entorn d'una possible confusió lingüística. Quan afirmava que el dispositiu Edison «pot» funcionar, volia dir que podria funcionar quan la ciència hagués avançat prou. No hauria tingut la intenció d'enganyar ningú.
El seu company, Billy Evans, reforça aquesta interpretació afirmant que Holmes simplement pensa d'una manera diferent. Ella mateixa suggereix que el món creu una versió d'ella que no és certa.
L'autor veu en aquest plantejament una operació narrativa delicada: el documental convida l'espectador a considerar que potser Holmes va ser víctima d'un malentès gegantí.
La qüestió no és si Holmes és capaç de mostrar emocions autèntiques o si la seva situació familiar desperta compassió. És si aquests elements ens aporten proves noves sobre els fets que van motivar la condemna.
L'autor considera que el documental és intel·ligent i provocador, però que aquesta intel·ligència pot acabar afavorint una ambigüitat excessiva.
6. La veritat judicial no és infal·lible, però tampoc és irrellevant
A la secció titulada Hyperreality bites —un joc de paraules que es podria traduir lliurement com «la hiperrealitat mossega»—, l'article formula la seva crítica més important al relativisme.
L'autor accepta dues idees:
El poder influeix en la manera com percebem els fets.
Els relats poden modificar la realitat social, la reputació i la percepció pública d'una persona.
També admet que els tribunals poden equivocar-se i que un sistema judicial pot ser qüestionat legítimament.
Però rebutja que aquestes possibilitats serveixin per insinuar que qualsevol veredicte és sospitós.
En el cas de Holmes, el jurat va trigar gairebé quatre mesos a examinar el cas. La va absoldre de quatre càrrecs, no va arribar a un acord en tres i la va declarar culpable de quatre més.
Aquests resultats matisats són importants per a l'autor: no es tractava d'un veredicte indiscriminat sobre tota la conducta de Holmes, sinó d'una valoració diferenciada dels càrrecs.
A més, el procés va incloure una gran quantitat de testimonis i proves documentals. Entre aquestes, hi havia el fet que Holmes havia aprovat personalment l'ús de logotips d'empreses farmacèutiques per donar credibilitat als informes favorables sobre Edison, tot i que aquelles empreses no havien arribat a les conclusions que se'ls atribuïen.
Per això, l'autor considera inadequat qüestionar el veredicte només a partir de jocs de paraules sobre què vol dir «poder funcionar» o sobre la possibilitat que la societat hagi construït una imatge injusta de Holmes.
El punt filosòfic
Admetre que la veritat és difícil d'establir no és el mateix que concloure que no es pot establir.
Per a l'autor, la recerca de la veritat requereix analitzar proves, revisar interpretacions i acceptar que podem equivocar-nos. En canvi, suggerir que mai no podem saber què és cert equival a abandonar aquesta recerca.
L'article descriu aquesta actitud com una renúncia a la veritat, fins i tot com una forma de nihilisme.
7. La qüestió política: què passa quan ja no sabem què creure?
La conclusió torna a Trump i a les conseqüències polítiques d'aquesta crisi de confiança.
L'article es publica en un context electoral nord-americà. L'autor adverteix que, si els resultats no afavoreixen Trump, és possible que torni a rebutjar-los o intenti revertir-los, com ja havia fet anteriorment.
El risc és que la població, després d'haver estat exposada a relats contradictoris, decideixi que és impossible saber què ha passat realment. En lloc d'examinar les proves, alguns ciutadans podrien limitar-se a desconfiar de totes les versions.
El documental sobre Holmes es converteix així en una metàfora del problema polític més ampli: si cada fet es pot reinterpretar indefinidament i cada evidència pot ser presentada com una peça d'una conspiració, els mecanismes col·lectius per determinar què és cert perden eficàcia.
L'article no diu que la pel·lícula sigui inútil. En reconeix el valor provocador i humorístic. El que tem és que la seva ambigüitat reforci una actitud que ja té conseqüències polítiques importants.
8. Les idees fonamentals de l'article
Idea | Argument de l'autor |
|---|---|
La veritat pot ser difícil d'establir | Sí, els relats i el poder condicionen la percepció dels fets. |
Tots els relats són igualment vàlids | No. La qualitat i la quantitat de les proves continuen sent determinants. |
Els mitjans poden equivocar-se | Sí, i poden transformar profundament la reputació d'una persona. |
Els tribunals són infal·libles | No. Poden cometre errors, però els seus veredictes s'han d'avaluar segons les proves. |
L'escepticisme sempre és positiu | No. Quan és indiscriminat, pot afavorir les conspiracions i la credulitat. |
L'empatia modifica la responsabilitat | No necessàriament. Entendre una persona no anul·la els fets demostrats sobre la seva conducta. |
Renunciar a la veritat és una posició neutral | No. Segons l'autor, pot afavorir aquells que tenen més capacitat per imposar el seu relat. |
9. Lectura crítica: quin és el valor intel·lectual de l'article?
El text estableix una distinció entre dues actituds que sovint es confonen.
La primera és el dubte crític: desconfiar de les afirmacions, examinar les fonts, demanar proves i estar disposat a rectificar. Aquesta actitud és necessària tant en la ciència com en el periodisme, la justícia i la política.
La segona és el relativisme radical: assumir que, com que totes les fonts poden ser parcials i tots els relats poden contenir interessos, és impossible establir diferències fiables entre una afirmació certa i una afirmació falsa.
L'article defensa la primera actitud i critica la segona. No proposa confiar cegament en les institucions, sinó preservar la possibilitat de contrastar les seves afirmacions amb proves verificables.
Aquesta és també la connexió entre Holmes i Trump. Holmes pot utilitzar la incertesa sobre les motivacions humanes i la construcció mediàtica de la seva imatge per qüestionar la interpretació dels fets. Trump pot utilitzar la desconfiança envers les institucions per presentar les verificacions desfavorables com a part d'una conspiració. En tots dos casos, el risc és que la qüestió deixi de ser què demostren les proves i passi a ser quin relat resulta més convincent.
Cal tenir present, tanmateix, que aquesta és la interpretació de l'autor de la columna: no és una demostració que tota crítica al documental o a les institucions sigui relativista, ni que els tribunals o els mitjans no puguin ser objecte de crítiques justificades.
Conclusió
La idea central de «Why believe this column?» és que una societat democràtica necessita poder distingir entre fets, interpretacions i relats interessats.
La veritat no sempre és immediata, completa o fàcil de reconèixer. Però d'això no se segueix que sigui inaccessible. La sortida no consisteix a creure qualsevol autoritat, però tampoc a sospitar automàticament de totes les proves i de totes les institucions.
La conclusió més profunda és que el dubte pot ser una eina per arribar a la veritat, però també pot convertir-se en una excusa per deixar de buscar-la. Quan aquesta renúncia s'estén, els fets deixen de limitar el poder i la política es transforma en una competició entre relats capaços d'imposar-se, independentment de la seva veracitat.
