La financialització com a determinant de la salut

The Financialization of Health in the United States 

Més d'una vegada he confrontat el professionalisme amb l'ineficàcia de l'Estat i els desequilibris del mercat al sector salut. El que es coneix com a tercera lògica que va dir Freidson. Les tres peces clau del professionalisme són: l'hegemonia del benestar del pacient, el principi d'autonomia del pacient i el principi de justícia social. La dinàmica dels incentius porta a conflictes d'interès on l'objectiu de benefici es contraposa als criteris anteriors, i especialment al primer.

A un article recent del NEJM podem veure com el professionalisme va de baixa als USA i es veu minoritzat fruit de la financialització de la salut, entesa com el procés d'influència dels mercats financers i les seves elits sobre el sector. La financialització implica la transformació d'empreses i productes sanitaris  en actius comercialitzables i transmissibles pels quals el sector financer pot acumular capital. La financialització representa una nova forma de propietat i control dels actius del sector sanitari en la mesura que els mercats financers demanen l'obtenció de beneficis a curt termini i la seva distribució a agents financers allunyats del sector salut.

Les dades que conté l'article demostren que la tendència ha estat i és creixent a hores d'ara. La financialització de la salut s'estén com una taca d'oli al USA. I alhora, això significa que hospitals, asseguradores i empreses farmacèutiques i biomèdiques es comporten com entitats financeres. Tal com vaig explicar, la teranyina que envolta la indústria farmacèutica ha convertit la innovació en noves molècules en actius financers, preocupa més l'extracció de valor que la seva creació. Allò que l'enyorat Uwe Reinhardt ja va apuntar sota el nom de "value shifting", quan el valor s'extrau dels membres d'una societat i és apropiat pels tenidors del capital.

Ho exemplificava amb aquest gràfic:

i ho explicava així:

In this exhibit, we assume that Acme Inc., possibly a pharmaceutical company, has developed a new product that is highly valued by the rest of society. Let us call that value “social value.” Measuring it is a methodological challenge. At the conceptual level, however, we may think of it as follows: Acme, Inc. can sell the new product to each individual, prospective customer at that individual’s maximum bid price – the monetary expression of the value that individual puts upon a unit of the product. That bid price naturally varies among individuals, because their income and wealth varies and also because their desire for the product—economists call it “taste” for the product—varies.

If we added up these maximum bid prices across all individuals potentially interested in the new product, we might call that sum the product’s “social value.” In the exhibit, it is shown as the value-flow in pipe A. In many instances, the true social value might even be higher, if there are spill-over effects from the individual user of the new product to other members of society. That would be the case, for example, if the products cured an infectious disease.

Usually, in the real world, firms cannot extract from society all of the social value their products create. Even drug companies with government-granted monopolies usually capture only a fraction of total social value in the form of the firms’ sales revenue. That captured value is shown in pipe B of the chart. The firm distributes that captured value to its employees (pipe C), to its suppliers of other productive inputs and of credit (pipe D), and to government in the form of taxes (pipe E). The residual that is left over accrues to the firm’s shareholders (pipe F). It is the source of the wealth the firm bestows on them.

A major point to take away from the preceding discussion and the accompanying exhibit is that a firm adds net social value to society as a whole only through pipe A. If a firm’s policies do not add net social value, but its shareholders nevertheless are enriched by the firm’s decisions, the firm merely has redistributed already existing value from some members of society (for examples, customers or employees) to its shareholders.

Normally, neither politicians, nor the media, nor the general public pay much attention to the fraction of total social value (pipe A) that firms can capture as revenue (pipe B). In health care, however, that fraction can be quite controversial, as was seen in the public’s reaction to the pricing of high-value specialty drugs such as Gilead Sciences Inc.’s new drugs Solvadi and Harvoni.

En Reinhardt ja apuntava el 2016 a que els preus excessius dels medicaments representaven una extracció de valor. Malgrat no citava el terme financialització com a causa, a hores d'ara podem afegir i confirmar que la financialització també és un determinant de la salut. Una financialització que esvaeix el professionalisme en la medicina. Cal estar-ne atent, entendre com actua i tractar de moderar el seu impacte. Malauradament, en sabem encara poca cosa del que passa per aquí a prop. Caldria una anàlisi en profunditat, i crec que ens trobaríem amb més d'una sorpresa.

PS. Aquí podeu trobar un exemple d'avui de com els lobbys treballen per la financialització de la salut.

Lliçons sobre política farmacèutica (2)

 From Financialisation to Innovation in UK Big Pharma

Aquest és el resum del llibre en accés obert i aplicat al cas britànic que cal afegir a l'entrada d'ahir:

La tensió entre innovació i financialització és un qüestió crucial per a l'empresa. La innovació implica un règim d'assignació de "retenció i reinversió" que pot constituir una base per a un creixement econòmic estable i equitatiu. Impulsada per la ideologia del valor per a l'accionista, la financialització implica un canvi cap a la "reducció i la distribució". Aquest llibre investiga aquesta tensió en els productes farmacèutics globals, centrant-se en les dues empreses líders del Regne Unit AstraZeneca i GlaxoSmithKline. A la dècada de 2000, tots dos van adoptar una governança a l'estil nord-americà, incloses les recompres d'accions i la remuneració dels executius basats en accions. Durant l'última dècada, però, primer AstraZeneca i després GlaxoSmithKline van passar a la innovació. El moment crític va ser el cessament de les recompres per reorientar les capacitats a invertir en una línia innovadora de medicaments. Les institucions de govern corporatiu del Regne Unit van permetre aquest canvi que van mitigar la maximització del valor dels accionistes a l'estil dels Estats Units. Reinventar el capitalisme pel bé d'un creixement econòmic estable i equitatiu significa eliminar la destrucció de valor causada per la financialització i donar suport a la creació de valor mitjançant la innovació col·lectiva i acumulativa.

 

 

La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida (2)

 Sick with “Shareholder Value”: US Pharma’s Financialized Business Model During the Pandemic

Als USA, la Inflation Reduction Act ha obert la caixa dels trons. La possibilitat que el govern pugui negociar els preus dels medicaments finançats públicament ha desesperat a la indústria que ha engegat una campanya de lobby inusual. Es tracta de protegir els preus alts perquè altrament no hi haurà innovació, això diuen. Però malgrat aquesta campanya, fa pocs dies el WP ja deia que no se n'han sortit i que estem propers a grans canvis, que es resumeixen en aquests 6:

1) Drug price negotiation

2) A cap on out-of-pocket spending

3) Lower prices for insulin

4) Free vaccines

5) Inflation penalty for drug manufacturers. 

6) Extra help for the most vulnerable

El govern vol estalviar fins a 100.000 milions $ en aquests propers anys. I destacaria especialment, això de que si volen augmentar el preu més que la inflació (d'aquells medicaments ja en el mercat) hauran de fer descomptes al finançador públic. Dissuasió per tant de provocar preus excessius.

I aquí és on entra Wall Street que ho rebutja de dalt a baix i que ho veu com una amenaça al model de financialització que ha funcionat fins ara. Diuen que fins a 100 medicaments ja no arribaran al mercat. I aquesta amenaça no creïble no és certa perquè sabem això:

Data for the 474 corporations included in the S&P 500 Index in January 2022 and publicly traded from 2012 through 2021 reveal that these corporations distributed $5.7 trillion as share repurchases during the 2012-2021 fiscal years, representing 55 percent of net income, and $4.2 trillion as dividends, an additional 41 percent of net income.

Les recompres d'accions a la borsa per part de les companyies són un 13% superiors al que dediquen a la innovació.

As shown in Table 1, for the decade 2012-2021, distributions to shareholders by the 14 pharmaceutical companies that were among the 474 S&P 500 companies in the database represented 110 percent of net income,7 a larger proportion than the highly financialized 96 percent for all 474 companies. At 55 percent, the stock buybacks of the subset of pharmaceutical companies was the same proportion of net income as the 474 companies, but, at 54 percent versus 41 percent, pharmaceutical dividends as a proportion of net income far exceeded that of all the companies in the dataset. The 14 pharmaceutical companies accounted for 3.1 percent of the revenues of all 474 companies but 6.6 percent of the net income, 6.6 percent of the buybacks, and 8.8 percent of the dividends. The $747 billion that the pharmaceutical companies distributed to shareholders was 13 percent greater than the $660 billion that these corporations expended on research & development over the decade.

En aquest article de Lazonick hi trobareu molts més detalls sobre com ha canviat el model de negoci amb la biotecnologia. Si amb el model anterior el paper de la borsa era el típic de separació de propietat-control, en el nou les opas eren la forma de control per part de fons de capital-risc i després el paper del NASDAQ va oferir opcions d'entrada i sortida que abans no existien. L'article ho explica magníficament, no ho he vist enlloc més. La interacció de les recompres d'accions amb retribució escandalosa als directius de les companyies farmacèutiques esdevé una cosa mai vista a cap altra indústria.

Any 2021, el màxim directiu de Regeneron va ingressar 452 milions de $. No cal dir res més, tota la taula és una desmesura.

Què cal fer segons Lazonick?. El canvi en la regulació de preus és només el primer pas. Cal prohibir la recompra d'accions, deslligar el pagament dels directius dels valors de l'acció a borsa, posar representants dels accionistes al consell, reformar la fiscalitat de les empreses, encoratjar carreres professionals. 

Molta feina per endavant si es vol capgirar la tendència de financialització dels medicaments que vivim. Altrament, un avís, tot el que als USA es disminueixi com ingressos, voldran que sigui compensat amb fons provinents d'altres països. Per tant cal estar alerta als moviments propers i avançar-se als esdeveniments.

 

Té múscul la indústria biotech?

Informe de la BioRegió 2022. El sector de les ciències de la vida i la salut a Catalunya

El dinamisme de la recerca en ciències de la vida a Catalunya és indubtable. Es mou però cap a on?. Avança realment o només crea expectatives?. 

He estat aquests dies a BioSpain2023, una trobada clau del sector, on el paper de les empreses catalanes també és notori. Hi havia 800 empreses en total, gairebé 2000 assistents. Però el més important és què es comprava i què es venia. 

Hi havia 744 actius per vendre, 323 productes i 1478 serveis. Les xifres impressionen, certament. I alguns poden preguntar-se quins són els actius en venda? Doncs fonamentalment patents i llicències. Per exemple, en miro una d'un institut públic (Sant Pau/UAB) "FANCONINIB – TARGETING DNA REPAIR IN CANCER THERAPEUTICS" (Fanconinib presents a new mechanism of action for cancer treatment that targets DNA repair and aims to "Fanconize" cancer cells and kill them by breaking their chromosomes through the inhibition of the FA/BRCA pathway. Currently there are no specific drugs in the market with inhibitory effect on this pathway). L'origen és una extensió d'indicació sobre un medicament existent.

I per què se'n diuen actius, si ningú sap com anotar-los com a tals en una comptabilitat? Doncs perquè és l'exemple més clar de financialització dels medicaments. Ho vaig explicar el mes de febrer passat comentant el gran llibre de Victor Roy, "Capitalizing a cure". Allà explica que el que es compra i es ven són expectatives financeres sobre teràpies més o menys elaborades que cotitzaran a borsa .

Miro quan és la inversió de 2022 en startups a Catalunya i em diu 455 milions, i algú treu pit com si fos molt. Miro què ha fet una sola empresa i Pfizer aquest any veig que ha comprat Seegene per 43 mil milions de dòlars, xifra record. Podem dir que Pfizer ha pagat cara l'externalització de la recerca d'un medicament oncològic (Conjugat Anticos-fàrmac ADC)? No ho sabem, ara bé el dia que el posi al mercat recordeu la xifra que li ha costat allunyar-se del risc de la R+D.

Les diferències en les xifres d'inversió entre noves empreses i gran indústria farmacèutica són abismals. Les notícies que es generen a premsa per les primeres són moltes però mai sabem on acaben. Les segones, són poques i acaben en un preu estratosfèric, que llavors si que és notícia.

Algú hauria de posar una mica de seny i realisme a tot plegat. Cal admetre que la musculatura de la traslació de la recerca a clínica és feble i que no tenim recursos per aplicar-hi, malgrat tenir talent, i molt. La funció de producció va més coixa per la K (de capital) en comparació de la L (de labour/talent). I sobretot per l'entorn/ecosistema que es necessita perquè la K i la L reixin. Més K i prou no es la solució.

Sempre recordaré el dia que jo estava a Berkeley i l'Ed Penhoet em va dir: "mira, els Estat Units ja no som líders mundials en cotxes, ni en molts sectors on la Xina ens ha passat pel davant, ara bé en ciències de la vida ens hi mantindrem. La gent pot parlar de recerca en xarxa i descentralitzada, però nosaltres la controlarem, controlarem la xarxa". És a dir el poder econòmic, la financialització es mantindria a les mans del USA. D'això en fa uns quinze anys. Mireu el CV de l'Ed Penhoet si no el coneixieu abans, i veureu el seu nivell.

I després de tot plegat i en relació a Catalunya, m'agradaria veure els resultats de la inversió en recerca pública, on són les patents? què han costat?  quants diners n'hem recuperat i qui és l'últim tenidor?. Fa molts anys que ho busco i no ho trobo. Potser perquè no existeix, o potser perquè no interessa que existeixi. Tant costaria un registre d'actius públics? Qüestió de transparència pendent, una vegada més.

PS. Aquest és un tema que no es pot ventilar amb un escrit curt. Per tant serveixin aquests paràgrafs com a punt de reflexió tant sols.

PS. He posat al buscador d'actius CRISPR i em trobo que només n'hi ha 8 (cap provinent de Catalunya). Increïble. Ningú podria imaginar als USA un congrés Biotech on 8 dels 744 actius, un 1% fos CRISPR a data d'avui (0% de Catalunya). No m'he mirat el detall però suposo que són oligonucleòtids, allò que es pot patentar.

Rocio Madrid al KBR

La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida

 Capitalizing a Cure. How Finance Controls the Price and Value of Medicines

Acabo de llegir un llibre d'accés obert com fa temps que no en trobava cap d'igual. Es tracta d'un treball molt detallat de com el sofosbuvir va sorgir i es va introduir al mercat per capgirar l'Hepatitis C. És un esforç que en Victor Roy, metge i sociòleg, ha estat fent durant molts anys amb un resultat impecable. Va de la financialització dels medicaments, la salut i la vida. Esdevé una peça clau per entendre el que està passant amb el preu dels medicaments i els seus motius. Ho explica amb tot detall i bàsicament el missatge és: si no fem res, això anirà a més. És a dir a preus estratofèrics que uns diuen que es relacionen amb el valor (els mateixos que posen el preu) i uns altres que arribats a un cert punt ja no podem entendre res.

Sobre la qüestió de que els preus són alts per recuperar la inversió en R+D, cal explicar dues coses. En el cas del sofosbuvir la contribució a la recerca finançada públicament va ser determinant. Aquí hi ha un resum:

I la segona. Sobre si l'empresa comercialitzadora va fer Recerca o Cerca, en realitat es va dedicar a cercar mol·lècules com actius financers i va deixar de banda el risc de la recerca en estadis inicials. Per tant es va substituir la R+D per la C+D.

El resum és una empresa, Pharmasset, que el seu funcionament va costar 314 milions entre 1999 i 2011:

I que havia dedicat només 62 milions a la recerca en el sofosbuvir. El 2010 ja es valorava en 5.000 milions sense tenir cap producte al mercat, ni facturació. El 2011 Pharmasset seria comprada per 11.200 milions.

El resum dels dos escenaris al moment de la compra és aquest:

I a la pregunta, què va costar la recerca del sofosbuvir? El quadre següent ho diu tot:

Va costar menys de 1.000 milions en finançament privat, el finançament públic és complex detallar-lo encara que el llibre explica les fonts, que eren nordamericanes i europees.

El sofosbuvir va suposar un canvi en molts aspectes, tant clínics com econòmics. El llibre ho explica amb molta precisió. Parla de creació de valor, però sobretot d'extracció de valor i com es produeix.

Sobre el mecanisme de preus i com es genera l'escalada de preus dels medicaments, aquest gràfic ho mostra clarament:

El preu final del sofosbuvir en el llançament va ser de 94.500$ als USA. L'any 2011 vaig escriure això: La infinita estupidesa. Aquí el vam pagar a 23.500€, i el 2015 més barat, a 7.862€. 

L'argument del llibre és que els preus que observem són fruit d'un disseny financer que estableix expectatives de preu i creixement futur, això és Wall Street i NASDAQ. El segon element que afegeix incentius desmesurats és el sistema de patents i el monopoli que atorga. Per tant la indústria farmacèutica es troba dins aquesta teranyina i la pregunta clau és com sortir-ne de tot plegat.

La resposta de Victor Roy es troba als darrers capítols on reflexiona sobre el paper públic de la investigació, com finançar públicament la recerca i llicenciar privadament la fabricació. Una qüestió sobre la que s'ha debatut molt i s'ha fet molt poc.

La meva recomanació és que ho llegiu i rellegiu amb deteniment, us ajudarà a comprendre el món complex al que ens enfrontem i que si no hi fem res, el desgavell està assegurat. I quan dic desgavell em refereixo més enllà del col·lapse econòmic a la sanitat, a l'accés inequitatiu a serveis de salut essencials i necessaris. Els incentius estan alineats per tal que es compliquin encara més les coses en el futur.

PD. Aquest és un llibre basat en fets i dades. Aquells que espereu un llibre sectari, (contra les farmacèutiques) no cal que el llegiu. No trobareu cap referència a la paraula-concepte neoliberalisme. L'aportació que fa el bengalí Victor Roy és extraordinària precisament per això, perquè evita qualsevol prejudici ideològic, una qüestió que cansa molt als nostres dies, massa.

Quan la compensació pel risc de la innovació farmacèutica és exagerada

For Blood and Money. Billionaires, Biotech, and the Quest for a Blockbuster Drug

El llibre "For Blood and Money" ens explica la història poc coneguda de com una empresa de biotecnologia va crear un fàrmac contra el càncer (ibrutinib) i com l'equip principal, a qui es va negar la seva part dels beneficis, va fer un altre medicament que es va convertir en competidor (acalabrutinib). En aquesta  saga de diners i ciència, se'ns explica com la invenció de dos dels medicaments contra el càncer més singulars de la història recent es van convertir (per als seus impulsors) en dues de les millors apostes de risc i benefici de tots els temps.

El negoci multimilionari de la biotecnologia pot fer en algunes ocasions que les persones que troben la molècula es converteixin en immensament riques. El CEO i accionista de Pharmacyclics s'emportà 3.500 milions de dòlars -un múltiple de 70 sobre la inversió-.  Abbvie va pagar 21 mil milions pels drets sobre el 50% perquè la resta ho tenia J&J (valor total de la molècula-empresa: 42.000 milions $). Astra Zeneca va pagar-ne  7.000 per una part de l'altre companyia,  Acerta i el seu CEO s'en va emportar 3.000 milions. El llibre ressegueix un petit equip d'una start-up biotecnològica a Califòrnia, que ha trobat una d'aquestes molècules. El seu compost, conegut com a inhibidor de BTK, sembla funcionar en un tipus de leucèmia, la limfocítica crònica. Tot el que hi ha és una història de geni, pathos i drama, on personatges vius naveguen per un món d'intriga corporativa i moral ambigua. 

El llibre descriu els científics, metges i inversors que ho arrisquen tot per desenvolupar nous tractaments que salven vides, i presenta pacients que pateixen per als quals l'aposta és la vida o la mort. I alhora l'autor s'oblida de la inversió pública que s'ha fet en aquests medicaments. Podeu contrastar-ne alguns detalls a aquest document.

I som on érem. És cert que hi ha risc i de vegades exagerada recompensa. I quin és el motiu d'aquesta exageració? Doncs ben bé no ho sabem, però per mi hi ha dues qüestions ja conegudes. La primera és la financialització dels medicaments com actius farmacèutics. Això ho he explicat repetidament aquí. I la segona és la qüestió de qui ho paga realment tot això i si com a societat ho paguem dues vegades, a la recerca i al preu dels medicaments. 

En el fons cal preguntar-nos també si la recompensa desmesurada és únicament possible perquè hi ha una expectativa de socialització sobredimensionada del cost davant l'apropiació privada del benefici. Hi ha medicaments que clarament és i ha estat així. Pel cas de l'ibrutinib i acalabrutinib caldria investigar-ho amb més detall per arribar a conclusions sòlides tenint en compte les condicions particulars del cas.

El llibre podria fornir el guió d'una sèrie televisiva, sens dubte. Hi ha tots els elements. Ara bé, com a llibre, la seva lectura es fa feixuga i hi he dedicat més temps del que hauria desitjat. Molts detalls els he trobats innecessaris.

PS. Si voleu una història similar, mireu aquí. O aquí.

PS. Entrevista a l'autor del llibre.

 

Desvelant el paper dels consultors

 The Big Con: How the Consulting Industry Weakens our Businesses, Infantilizes our Governments and Warps our Economies

Hi ha una relació arrelada entre la indústria de la consultoria i la manera com es gestionen les empreses i el govern avui que ha de canviar. Mariana Mazzucato i Rosie Collington demostren que la dependència de les nostres economies en empreses com McKinsey & Company, Boston Consulting Group, Bain & Company, PwC, Deloitte, KPMG i EY frena la innovació, ofusca la responsabilitat corporativa i política i impedeix la nostra missió col·lectiva d'aturar la crisi climàtica.

El "Big Con" descriu que fa la indústria de la consultoria en contractes amb governs i empreses que maximitzen el valor dels accionistes. Va créixer des dels anys 80 i 90 arran de les reformes  i els progressistes de la Tercera Via, i prospera amb els mals del capitalisme modern, des de la financialització i la privatització fins a la crisi climàtica. És possible a causa del poder únic que exerceixen les grans consultories a través d'extensos contractes i xarxes —com a assessors, legitimadors i subcontractants— i la il·lusió que són fonts objectives d'expertesa i capacitat. Al final, la Big Con debilita els nostres negocis, infantilitza els nostres governs i deforma les nostres economies.

A The Big Con, Mazzucato i Collington lleven el teló a la indústria de la consultoria. S'aprofundeixen en estudis de casos importants de consultors que prenen les regnes amb resultats desastrosos, com ara la debacle del desplegament de HealthCare.gov i els tràgics fracassos dels governs per respondre adequadament a la pandèmia COVID-19. El resultat és un viatge intel·lectual important i estimulant al cor que batega l'economia moderna. Amb una beca sense igual i una gran quantitat d'investigacions originals, Mazzucato i Collington argumenten de manera brillant per construir un nou sistema en què els sectors públic i privat treballin de manera innovadora pel bé comú.

PS. Més detalls a Lancet, escriu Marmot. 

 

Pharmanòmica

 Pharmanomics. How Big Pharma Destroys Global Health

He enllestit la lectura d'aquest llibre, on el pitjor és el títol, mentre que el contingut és desigual. Ja he dit moltes vegades que tota generalització acaba en distorsió d'informació. Dir que big pharma destrueix la salut global és agosarat d'entrada. Hi ha de tot com per tot arreu

El capítol 1 va dedicat a escàndols de la indústria. Tema conegut i explicat suficientment a molts llibres que he mostrat en aquest blog. Si n'heu llegit algun, us podeu saltar el capítol. Que hi hagi escàndals no vol dir que tots siguin de tots i de la mateixa manera, hi ha nivells, és clar. El dels Sackler assoleix el nivell màxim d'escàndol de tots els temps.

El segon capítol parla de la financialització del sector. Tema familiar també pels que llegiu el blog. S'oblida del llibre "Capitalizing a cure" i en canvi fa un repàs a qüestions concretes de tres companyies, Pfizer, Gilead i Abbvie. Tot explicat i detallat, bé però curt.

El tercer va de la vacuna COVID amb una breu nota sobre Moderna i el programa COVAX. El quart entra en detalls de la pandèmia i com la monetitzen AstraZeneca, Pfizer, Moderna, per guardar. El capítol 6 va d'hospitals i no sé perquè. El setè de les llicències i acords TRIPS en temps de pandèmia, és una crònica d'un desgavell.

Acaba el vuitè capítol sobre què caldria fer, fonamentalment amb el monopoli que atorguen les patents. Es fa aquestes preguntes:

Why should the public contribute tax money to the development of most of the drugs we use while our citizens then cannot afford those same drugs? Why do we remain dependent on a pharmaceutical industry that has slashed investment in the actual production of medicines, therefore rendering ourselves unable to deal with epidemics that might become more frequent in future decades?

I de tot el que diu em quedo amb una referència a considerar en el futur. Duncan McCann proposa la creació d'una Propietat Intel·lectual Pública Comunitària amb unes regles. Trobareu l'informe aquí. En parlarem més endavant.

Segons l'interès de cadascú, al llibre apareixen algunes informacions útils, ara bé, d'altres són simplement refregits de dades aparegudes en altres llocs i sense massa ordre. Si jo hagués estat l'editor li hauria demanat revisar-lo en profunditat, però els de Verso són així.

Què cal fer per desarriscar a la R+D farmacèutica?

Per reduir la incertesa a la recerca cal canviar d'estratègia, enlloc de fer-ho a casa cal comprar-ho fet. Aquest és el missatge que s'ha instal·lat al mercat. Així de fàcil i alhora així de costós (si ho hem de valorar atenint-nos a transaccions recents). La financialització dels medicaments ha accelerat aquesta tendència encara més.

Les empreses farmacèutiques van protagonitzar el 2023 operacions de compra d'actius per valor de 237 mil milions de dòlars en 268 operacions. Aquesta xifra és un 50% més respecte al 2022 segons PwC. Els ingressos procedents de les vendes de la vacuna i els antivirals orals contra la Covid han permès per exemple a Pfizer comptar amb una gran caixa per a compres. Ha fet l'operació més gran de l'any de la indústria de la salut i la tercera major de tots els sectors a nivell mundial va comprar Seagen, una biotecnològica especialitzada en tractaments contra el càncer, per 43.000 milions de dòlars, inclòs deute.

Encara no tenim dades de R+D de 2023, però si mirem l'informe de Deloitte veiem que la despesa total R+D de la indústria el 2022 va ser 139 mil milions$. 

Una any més la indústria ha gastat més comprant que invertint en recerca. Aquest és el resum de tot plegat. Ara d'això se'n diu "de-risking", desarriscar, que vol dir reduir la incertesa de la R+D interna mitjançant la compra d'actius en fase avançada a d'altres empreses.

En aquest context, les dades que es publiquen sobre el cost de la R+D d'una nova mol·lècula són pures suposicions, en la mesura que l'estimació precisa quan hi ha aquest volum d'inversió en actius esdevé molt complex d'assignar. Per això l'informe de Deloitte que ha acabat de sortir, no el comentaré.

Quin és el problema de desarriscar? Doncs que hi ha un incentiu elevat a fer-ho perquè els mercats financers ho valoren molt bé, i per tant aporten beneficis privats als accionistes. Ara bé, el cost final d'aquestes operacions de fusions i adquisicions acaben traslladant-se al preu del medicament, i per tant en la mesura que hi ha assegurança obligatòria, un cost social.

Què caldria fer? Doncs en la mesura que les empreses són globals i no tenim un govern global, esdevé poc creïble qualsevol acció d'un govern per a reduir la tendència. Sempre he cregut que l'OCDE hauria de fixar prioritats de recerca en salut i sostres indicatius de despesa en medicaments segons morbiditat, de la mateixa manera que va encapçalar la fiscalitat mínima de les empreses al 15% i se'n va sortint. 

PS. Cal dir que no totes les M&A són per comprar mol·lècules, algunes són per assolir més poder de mercat. Però separar unes de les altres esdevé complicat.

PS. Cal dir que comparar inversió en actius i despesa en R+D és un exercici delicat. La xifra a comparar seria el valor estimat de les patents en el moment, per tant fluxos de caixa descomptats. 

PS. Cal dir que les dades que van aparèixer a alguns mitjans fa uns dies sobre aquesta qüestió són del tot imprecises, o falses, com vulgueu, no diré més.

Pharma returns (2)

 Seize the digital momentum. Measuring the return from pharmaceutical innovation 2022

Si fa uns dies parlava de la financialització dels medicaments i la seva consideració com actiu financer, avui podem consultar un informe que ja només parla en aquests termes. Enlloc de medicaments ja en diu actius, majoritàriament. Es tracta d'un informe anual per mesurar el retorn de la R+D i per fer això pren les dades de despesa, i alhora fa una estimació dels fluxos d'ingressos futurs. Ens trobem per tant en estimacions, i és com endevinar-ho davant una bola de vidre. Per tant, el que surt és incert i dubtós, i no cal comentar-ho.

El missatge clau d'aquest informe anual és que el 2021 la tasa interna de retorn de la inversió en R+D farmacèutica es va situar en 1,2%, la més baixa de deu anys. Però és també remarcable el que no diuen. Fins l'any 2018 s'explicava la tasa de fracàs, que es trobava al 90%. Ara algú deu haver recomanat no publicar-ho.