La financialització com a determinant de la salut

The Financialization of Health in the United States 

Més d'una vegada he confrontat el professionalisme amb l'ineficàcia de l'Estat i els desequilibris del mercat al sector salut. El que es coneix com a tercera lògica que va dir Freidson. Les tres peces clau del professionalisme són: l'hegemonia del benestar del pacient, el principi d'autonomia del pacient i el principi de justícia social. La dinàmica dels incentius porta a conflictes d'interès on l'objectiu de benefici es contraposa als criteris anteriors, i especialment al primer.

A un article recent del NEJM podem veure com el professionalisme va de baixa als USA i es veu minoritzat fruit de la financialització de la salut, entesa com el procés d'influència dels mercats financers i les seves elits sobre el sector. La financialització implica la transformació d'empreses i productes sanitaris  en actius comercialitzables i transmissibles pels quals el sector financer pot acumular capital. La financialització representa una nova forma de propietat i control dels actius del sector sanitari en la mesura que els mercats financers demanen l'obtenció de beneficis a curt termini i la seva distribució a agents financers allunyats del sector salut.

Les dades que conté l'article demostren que la tendència ha estat i és creixent a hores d'ara. La financialització de la salut s'estén com una taca d'oli al USA. I alhora, això significa que hospitals, asseguradores i empreses farmacèutiques i biomèdiques es comporten com entitats financeres. Tal com vaig explicar, la teranyina que envolta la indústria farmacèutica ha convertit la innovació en noves molècules en actius financers, preocupa més l'extracció de valor que la seva creació. Allò que l'enyorat Uwe Reinhardt ja va apuntar sota el nom de "value shifting", quan el valor s'extrau dels membres d'una societat i és apropiat pels tenidors del capital.

Ho exemplificava amb aquest gràfic:

i ho explicava així:

In this exhibit, we assume that Acme Inc., possibly a pharmaceutical company, has developed a new product that is highly valued by the rest of society. Let us call that value “social value.” Measuring it is a methodological challenge. At the conceptual level, however, we may think of it as follows: Acme, Inc. can sell the new product to each individual, prospective customer at that individual’s maximum bid price – the monetary expression of the value that individual puts upon a unit of the product. That bid price naturally varies among individuals, because their income and wealth varies and also because their desire for the product—economists call it “taste” for the product—varies.

If we added up these maximum bid prices across all individuals potentially interested in the new product, we might call that sum the product’s “social value.” In the exhibit, it is shown as the value-flow in pipe A. In many instances, the true social value might even be higher, if there are spill-over effects from the individual user of the new product to other members of society. That would be the case, for example, if the products cured an infectious disease.

Usually, in the real world, firms cannot extract from society all of the social value their products create. Even drug companies with government-granted monopolies usually capture only a fraction of total social value in the form of the firms’ sales revenue. That captured value is shown in pipe B of the chart. The firm distributes that captured value to its employees (pipe C), to its suppliers of other productive inputs and of credit (pipe D), and to government in the form of taxes (pipe E). The residual that is left over accrues to the firm’s shareholders (pipe F). It is the source of the wealth the firm bestows on them.

A major point to take away from the preceding discussion and the accompanying exhibit is that a firm adds net social value to society as a whole only through pipe A. If a firm’s policies do not add net social value, but its shareholders nevertheless are enriched by the firm’s decisions, the firm merely has redistributed already existing value from some members of society (for examples, customers or employees) to its shareholders.

Normally, neither politicians, nor the media, nor the general public pay much attention to the fraction of total social value (pipe A) that firms can capture as revenue (pipe B). In health care, however, that fraction can be quite controversial, as was seen in the public’s reaction to the pricing of high-value specialty drugs such as Gilead Sciences Inc.’s new drugs Solvadi and Harvoni.

En Reinhardt ja apuntava el 2016 a que els preus excessius dels medicaments representaven una extracció de valor. Malgrat no citava el terme financialització com a causa, a hores d'ara podem afegir i confirmar que la financialització també és un determinant de la salut. Una financialització que esvaeix el professionalisme en la medicina. Cal estar-ne atent, entendre com actua i tractar de moderar el seu impacte. Malauradament, en sabem encara poca cosa del que passa per aquí a prop. Caldria una anàlisi en profunditat, i crec que ens trobaríem amb més d'una sorpresa.

PS. Aquí podeu trobar un exemple d'avui de com els lobbys treballen per la financialització de la salut.

El trilerisme pressupostari (5)

En un món connectat, difondre informació pública sense poder comprovar-ne la font hauria de ser considerat una falta, com a mínim. Ho dic perquè ja fa unes setmanes es va publicar que la despesa sanitària pública de 2023 va ser de 15.129 milions €. I en canvi, la informació pública oficial que ofereix l'Informe Mensual d'execució de desembre (p.77) diu que el 2023 es va gastar 14.351 milions €. 

On és la boleta? Algú ho sap millor que tots nosaltres, ciutadans sincers que paguem els impostos i nodrim el pressupost. Jo només sé que entre una xifra i l'altre hi ha una respectable diferència de 778 milions €.

També sé que l'any 2023 hi havia un pressupost de 11.637 milions €, i que la informació oficial em diu que s'ha gastat un 23,3% més del que es va pressupostar. I si hi afegeixo la informació extraoficial no contrastable citada al Parlament, llavors arribem a la impressionant xifra del 30%!!!

Un 30% de desviament pressupostari és una vergonya internacional de la gestió pública. És una xifra només superada en temps de pandèmia, on acceptaríem que hi havia justificació sobrada. Ara no, ens trobem davant el descrèdit màxim de la gestió pressupostària.

Com ja vaig explicar, el cercle del dèficit té un cost, no surt gratis. El dèficit es converteix en deute, el servei del deute són els interessos i amortització de préstecs que cal pagar i d'això no te n'escapes. La xifra total de la Generalitat  a hores d'ara és que tenim un 31% del PIB català en deute, 86.713 milions €. Al pressupost de 2023 s'havia previst per al programa de deute públic una quantitat equivalent gairebé al pressupost de salut de 2023, són venciments i interessos per import 11.417 milions € (p.301). Gastem tant en interessos, amortització de préstecs i despeses financeres del conjunt de la despesa pública, com el que gastem en salut!!! Aquestes són les prioritats socials.

El trilerisme pressupostari té un impacte directe en el benestar dels ciutadans. Tot el que va a despesa financera deixa d'anar a despesa real en prestacions de salut. És clar que la despesa financera és necessària per a la inversió. Però també caldria que el trilerisme amb la despesa corrent tingués conseqüències electorals, i em temo que això no acabarà passant factura als governants si els ciutadans no en tenen coneixement perquè els mitjans no ho difonen.

PS. Si us interessa el trilerisme com a fenòmen singular instal·lat a la nostra realitat, aquí hi ha més material.

PS. Tot això no ho veureu explicat als mitjans. Ningú no mossega la mà de qui li dona el menjar.

Prioritarianisme

Prioritarianism

Prioritarianism in Practice

 Li pregunto a Gemini AI, què és el prioritarianisme, i diu:

El prioritarisme és una teoria ètica que sosté que la correcció moral d'una acció es basa en el seu impacte en el benestar de les persones, donant més importància a la millora del benestar dels que estan en una situació pitjor.

Principis del prioritarisme:

Imparcialitat: El prioritarisme considera que tots els individus són igualment importants i que el seu benestar ha de ser tingut en compte per igual.

Prioritat als pitjor situats: El prioritarisme sosté que les accions que milloren el benestar dels que estan en una situació pitjor són moralment més importants que les que milloren el benestar dels que ja estan en una bona situació.

Utilitat total: El prioritarisme no ignora la utilitat total, però la considera en combinació amb la prioritat als pitjor situats.

Tipus de prioritarisme:

Prioritarisme igualitari: Afirma que totes les persones tenen dret a un nivell mínim de benestar i que les accions que augmenten la igualtat del benestar són moralment preferibles.

Prioritarisme suficientari: Afirma que totes les persones tenen dret a un nivell suficient de benestar i que les accions que satisfac les necessitats bàsiques dels més necessitats són moralment prioritàries.

Prioritarisme del benestar mitjà: Afirma que les accions que augmenten el benestar mitjà de la societat són moralment preferibles, sempre que no empitjorin la situació dels més necessitats.

Crítiques al prioritarisme:

Dificultat de mesurar el benestar: El concepte de benestar és subjectiu i pot ser difícil de definir i mesurar.

Ignorància de la justícia: S'ha criticat al prioritarisme per no tenir en compte la justícia distributiva i per centrar-se únicament en la maximització del benestar.

Incentius per a la inacció: S'ha argumentat que el prioritarisme pot incentivar la inacció, ja que sempre hi haurà algú en una situació pitjor que la nostra.

El prioritarisme avui en dia:

El prioritarisme és una teoria ètica important que ha guanyat popularitat en els últims anys. Els seus principis han tingut un impacte en el debat sobre la justícia social, la distribució de recursos i la política pública.

Impacte del prioritarisme:

Organitzacions no lucratives: El prioritarisme ha influït en el treball de moltes organitzacions no lucratives que treballen per alleujar la pobresa i la malaltia.

Debat sobre la desigualtat: El prioritarisme ha contribuït al debat sobre la desigualtat econòmica i la justícia social.

Filosofia moral: El prioritarisme segueix sent un tema de debat i discussió en la filosofia moral, amb noves teories i arguments que s'elaboren constantment.

El prioritarisme és una teoria ètica complexa que ofereix una perspectiva important sobre la justícia social i la distribució de recursos. La seva defensa de la prioritat dels pitjor situats ha generat debat i controvèrsia, però també ha contribuït a la nostra comprensió de la moralitat i el benestar.

I dos llibres de referència:

 

al capítol:

6 - Prioritarianism and Health Policy

Girona 1960, quan l'aigua no era un problema

El benestar dels catalans (2)

Anàlisi del Benestar Subjectiu a Catalunya

Han sortit les dades sobre la felicitat dels catalans i diuen que estem a 6,9 de 10. La mitjana europea és de 6,7 segons l'últim informe de l'OCDE Better Life Index (això és el que diu la nota de premsa oficial). Però agafa les dades que  vol agafar. Si mirem la informació oficial de la Unió Europea, la mitjana és a 7,1, aquesta és la dada darrera de 2022. Això no ho diu la nota de premsa.

El que tampoc no diu la nota de premsa és que l'OCDE va calcular la satisfacció amb la vida dels catalans en un 6,2% (ho vaig explicar l'abril passat) i com que el resultat no devia agradar al govern, va encarregar un estudi específic amb enquesta a 4000 persones que hem pagat entre tots. El resultat és que tot d'una ara ja estem al 6,9, hem superat la mitjana (aquest és el titular que es cercava i l'han aconseguit comparant-ho amb l'OCDE). Però a l'informe no trobareu cap referència comparant les dades que l'OCDE va calcular per Catalunya ni les dades darreres de la Unió Europea, quina casualitat.

De què depèn la satisfacció amb la vida? L'edat hi juga un paper clau i la família i la salut en són factors més determinants. A partir dels 50 anys la salut es troba al capdamunt:

A Flourish chart

I la satisfacció amb la vida és més gran quan més salut tens:

 

Ara bé, si mirem que en pensa la gent d'un àmbit com la sanitat segons el seu grau de satisfacció amb la vida, obtindreu això:

El diferencial entre la valoració d'uns i altres és notable segons la satisfacció amb la vida. La gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat. 

Davant la "impossibilitat" de millorar el sistema de salut, alguns ja poden estar pensant en com millorar la satisfacció amb la vida, perquè si miren les estadístiques de satisfacció amb el sistema sanitari veuran la tendència decreixent. La satisfacció amb els serveis sanitaris públics ha passat del 89,6 al 82,9 entre 2013 i 2022. Aquesta és la dura realitat de les dades.

Es miri per on es miri, la satisfacció amb la vida és inferior a Catalunya que a Europa, la pregunta és: el govern vol que siguem més feliços? o vol que les dades semblin que ho som?. Em temo que els fogons de la cuina de dades del govern treballen a tot drap.

PS. No tinc clar el model utilitzat. M'agrada més el de Layard, sobre què ens fa feliços.

Missatge per a conformistes i despistats

 Indicador Multidimensional de Calidad de Vida (IMCV)

Tots aquells que encara no s'han adonat de la diferència en el benestar individual i col·lectiu entre tenir un estat propi i recaptar els impostos dels ciutadans, o dependre de l'almoïna que et dona el govern central, només han de mirar aquests gràfics que comparen la qualitat de vida a Catalunya (línia verda) i el País Basc (línia grisa). Si després de mirar això, encara no s'han convençut que no hi ha res a fer dins un país que no considera els seus ciutadans com iguals, sinó que n'hi ha uns que poden recaptar i uns altres no, i que això té implicacions en el benestar i la salut, llavors ja podem plegar i callar per sempre. El país i els seus ciutadans quedarà trinxat, ara mateix ja en tenim els símptomes.

L'INE publica aquest indicador de qualitat de vida des de fa anys i compara comunitats autònomes amb índex estatal 100. El que podem veure és que des d'abans de la pandèmia les coses s'han complicat i molt a Catalunya, tant les condicions materials de vida, com de salut, seguretat, educació, governança i drets, entorn i medi ambient. Només en treball semblaria que anem bé (aquesta és la màquina que engreixa a qui et dona almoïna), també en governança i drets.

Aquesta estadística només confirma una impressió col·lectiva que ja en som coneixedors i per tant quant més tardem en canviar-ho, només pot anar a pitjor. El motiu és que hi ha les condicions perquè tot se'n vagi pel pedregar si no podem recaptar els nostres impostos. Així de senzill, així de clar, o s'actua aviat o "es bot fa aigo". Marxem, quant més aviat millor.

PS. La població de Catalunya ja ha superat els 8 milions. Des de l’any 2018, el creixement natural és negatiu, amb més morts que naixements. Els catalans han decidit no tenir tants fills com abans. L’augment sostingut es deu a la immigració, que supera el 20% de la població. Descontrol demogràfic  total.

PS. "L'únic futur que té Catalunya dins Espanya és la desaparició", J. L. Bozzo

El benestar com objectiu preeminent

 Wellbeing. Science and Policy

Fa uns mesos parlava del llibre anterior de Richard Layard, "Podem ser més feliços?", ara el seu darrer llibre és un compendi del que ell en diu ciència del benestar. Jo no sé ben bé si és una ciència, però el que si és cert és que el tema és prou interessant com per fer-hi una ullada. Aquí el trobareu en accés obert. El primer que cal fer és mirar l'índex:

Part I. The Case for Wellbeing:

1. What subjective wellbeing is and why it matters

2. Wellbeing as the goal for society

Part II. Human Nature and Wellbeing:

3. How our behaviour affects our wellbeing

4. How our thoughts affect our wellbeing

5. Our bodies, our genes and our wellbeing

Part III. How Our Experience Affects Our Wellbeing:

6. The inequality of wellbeing: some basic facts

7. Tools to explain wellbeing

8. Explaining wellbeing: a first exploration

9. Family, schooling and social media

10. Health and healthcare

11. Unemployment

12. The quality of work

13. Income

14. Community

15. The physical environment and the planet

Part IV. Government and Wellbeing:

16. How government affects wellbeing

17. How wellbeing affects voting

18. Cost effectiveness and policy choice.

L'estructura del llibre és prou clara i dedica temps a explicar el problema de les mesures de benestar, qüestió sempre controvertida. 

De què depèn el benestar? Doncs d'aquests factors, diu:

De tots, possiblement el capítol menys encertat és el que parla dels gens i el benestar (p.85). La hipòtesi de que els gens no canvien i tenen un paper en el benestar, oblida l'epigenètica i per tant que podem tenir gens que s'activen o no depenent de les condicions amb les que ens trobem. Tema esbiaixat (cap al predeterminisme) i poc elaborat. A tot el llibre hi ha una èmfasi desproporcionada cap a la salut mental, qüestió que ha preocupat de sempre a l'autor.

I al darrer capítol arriba la qüestió crucial: 

The ultimate purpose of wellbeing science is to help us increase wellbeing. Hopefully, readers of this book will by now have learned a little more about themselves, which they can use to improve their own wellbeing and that of others. But what about  policymakers, be they in central or local government, or in NGOs big and small? Are there steps by which wellbeing science could help them improve their contribution to human wellbeing?

Enlloc de mesurar amb QALYs, ell proposa els WELLBYs, anys de vida ajustats per benestar. I llavors proposa els llindars necessaris per a avaluar si cal una política determinada. Molt ideal tot plegat, i pendent d'elaboració a la pràctica. El títol del llibre és suggerent, el seu contingut encara té moltes qüestions pendents per desenvolupar.

Aturem la creació de casinos, per respecte a la ciutadania i a les famílies d'afectats

Informe ADDICCIONS COMPORTAMENTALS

M'arriba un informe sobre l'addicció al joc i altres addiccions comportamentals. Trobo a l'inici quina és la prevalença de joc amb diners per internet i em preocupa, diu:

S’observa que és més elevada entre els estudiants de secundària d’entre 14 i 18 anys (9%) que entre la població general de 15 a 64 anys (6%). En totes dues enquestes, la prevalença és més elevada en els homes: 15% en nois i 4% en noies (ESTUDES 2021) i 8% en homes i 4% en dones (EDADES 2019).

I aquesta és la gràfica de l'evolució, sense informació durant la pandèmia: 

Miro quan es gasta en jocs online i surten 3.000 milions€ el 2019 (!). Aquesta és una xifra per preocupar-se i molt.

Per tal que us feu una idea, en despesa farmacèutica pública l'any 2021 vam gastar 3.321milions€. Es a dir es gasta tant en joc online com en despesa farmacèutica pública. Aquestes són les preferències individuals i socials.

Però el joc per internet no és 'única addicció comportamental, a l'informe se n'expliquen d'altres:

I després observo que hi ha 738 inicis de tractament a les unitats d'addiccions comportamentals durant el 2021. El 75% motivada per joc amb diners. Crec que això és una xifra molt baixa, si la prevalença de veritat és la que diu l'informe. Esperaria un major nombre d'inicis de tractament, i també una estadística del resultat.

L'impacte que tenen aquestes addicions és molt rellevant:

A la meitat els genera un problema de salut (dones), i a un 40% dels homes. Però la llista és prou llarga per preocupar-nos.

Suggereixo la lectura de l'informe sencer. La medicalització del problema és del tot insuficient com a resposta. Crec sincerament que malgrat els esforços que puguin fer les unitats d'addicció comportamental, convé alguna cosa més que un pla. Jo no en sóc expert i per tant no entraré on no correspon.

Ara bé el que si sé és que un govern pot limitar l'oferta del joc presencial. I per tant ha de barrar el pas a nous casinos i tancar-ne els que ja hi ha. El que no pot fer un partit és per assegurar la seva poltrona, accedir en una negociació política, a la creació d'un nou casino com és el cas del Hard Rock Hotel & Casino Tarragona, el setè més gran del món. 

És indecent arribar a aquest extrem i per respecte a les famílies afectades i mostrades en aquest informe, encara més. Com a ciutadans convé recordar això que van fer i qui ho va fer quan sigui l'hora de les eleccions. Aturem qualsevol augment de l'oferta, i reduïm la que ja hi ha. Aquesta hauria de ser la resposta política responsable per construir un país de qualitat amb un benestar més gran pels que hi viuen.

PS. Aquest és un exemple de manual de Determinant Polític de la Salut, és a dir de menys salut. La política és capaç de provocar menys salut a la ciutadania que els vota. Vaig explicar la qüestió el setembre passat a aquest blog.

Per una assistència sanitària cost-efectiva i justa

 How Health Care Can Be Cost-Effective and Fair

Una assistència sanitària eficient i justa depèn de si l'assignació eficient de recursos té en compte els criteris ètics. Diversos analistes argumenten que utilitzar el criteri d'eficiència per guiar la distribució de l'assistència sanitària és fonamentalment injust, no només perquè no té en compte com es distribueix, sinó perquè no prioritza la gravetat de la malaltia i no ofereix a tothom una bona possibilitat de ser tractats, especialment a les persones amb més necessitat. Tot i que Hausman reconeix la complexitat i les mancances del criteri d'eficiència, sosté que hauria de ser un principi rector en l'assignació de recursos relacionats amb la salut. Segons Hausman, molts valors, com ara la compassió, la llibertat, el respecte i la solidaritat, haurien de regir l'atenció sanitària, a més de promoure el benestar i tractar les persones de manera justa. En els seus esforços per promoure la salut de la població de manera justa, l'assistència sanitària ha de respondre i respectar els valors i les opcions de les persones.

Introduction

Chapter 1: Measuring Health and the "Effectiveness" of Health Care

Chapter 2: Cost-Effectiveness, Well-Being, and Freedom

Chapter 3: Conceptual, Technical, and Ethical Problems with Cost Effectiveness

Chapter 4: Theories of Fair Distribution

Chapter 5: What Constitutes a Fair Allocation of Health Care?

Chapter 6: Fair Chances

Chapter 7: Does Cost-Effectiveness Fail to Give Sufficient Priority to Severity?

Chapter 8 To Aggregate or Not to Aggregate

Chapter 9: Discrimination

Chapter 10: Health Care: Respectful, Cost Effective, and Fair

La mesura multifuncional de les capacitats

 Consens d’escales i eines per a la valoració multidimensional de les persones a Catalunya

Faig una ullada a aquest document i veig que serveix per posar ordre a una qüestió que en general va desordenada. Em refereixo al nivell de subjectivitat inherent dels professionals quan no hi ha un instrument que pretén homogeneitzar la informació sobre les capacitats i estat d'ànim individual. I mentre que en l'àmbit funcional i cognitiu el que es proposa és prou conegut i utilitzat, en d'altres àmbits hi ha un camí per recórrer. Em sorprèn tant de consens amb l'Euroqol com a mesura de qualitat de vida, jo senzillament no l'utilitzaria. El motiu és la classificació discreta que fa i l'agregació en tarifes. Les propietats necessàries de mesura i agregació no es compleixen amb una expressió ordinal i discreta, d'un problema que és continu i difús. Crec que molta gent no hi cau en aquest aspecte tant crucial. Ja he explicat anteriorment que enlloc d'una focalització en qualitat de vida, calen mesures robustes de benestar.

Per altra banda, si tenim molts instruments de mesura ben segur que fora convenient trobar un mecanisme d'agregació i és aquí on caldria explorar instruments de reconeixement de patrons que incorporessin les dades dels diferents sistemes.

Ara bé, aquest document en realitat s'afegeix a un d'anterior que encara no entenc que el fonament de l'estratificació de risc es basi en eines singulars. Dic singulars perquè enlloc més s'utilitzen i aquí m'aturo. Llegiu l'apartat 4.3.1 per  comprovar-ho. Si un s'equivoca amb l'estratificació de risc, llavors que en queda de la valoració multifuncional per adoptar estratègies d'actuació?

Malgrat això, celebrem que hi hagi consens en la valoració multidimensional i esperem que n'hi hagi un ben aviat en l'estratificació de risc.

PS. Sobre els dubtes a l'Euroqol, aquí en trobareu un exemple a partir de la revisió sistemàtica.

L'esperança de vida en bona salut segons la morbiditat

LOS CAMBIOS EN LA SALUD POBLACIONAL, LA LONGEVIDAD Y EL COSTE DURANTE UNA DÉCADA

En David Kindig ja fa tres dècades va proposar l'esperança de vida en bona salut com a indicador fonamental per avaluar la salut poblacional. Des del grup de recerca dels Serveis Sanitaris del Baix Empordà hem dedicat esforços a la seva estimació. L'any 2014 ja ho vàrem fer i ho vaig explicar aquí. Ara 9 anys després hem refinat l'estimació i novament s'han presentat els resultats a les Jornades AES.

Els resultats mostren que les dones tenien el 2017 una esperança de vida de 85,8 anys, i els homes de 80,6. D'aquests anys, poblacionalment de mitjana es passen respectivament 39,8 anys i 42,9 en estat de salut sa. 

Què té de singular aquesta estimació? Doncs que està basada en la morbiditat poblacional i no en  la percepció subjectiva de la malaltia. Per tant si ens cal comparar poblacions per comprendre com evoluciona la salut en el temps i entre geografies ens ofereix una mesura menys esbiaixada que la percepció personal de la salut. El motiu i l'abast del biaix queda explicat en aquest article.

A Catalunya es diu que l'esperança de vida en bona salut segons el mètode de Sullivan (percepció subjectiva) es troba a 66,06 anys per a les dones i 66,82 per als homes. Les xifres no són comparables amb el que he mostrat.

I algú pot dir que la percepció subjectiva també és important. Jo també ho crec, però no esdevé útil com indicador per comparar el nivell de salut poblacional assolit. És per això que el meu suggeriment és tenir en compte les mesures de benestar que elabora l'OCDE i que en vaig parlar aquí. Convindria doncs fer una estimació de benestar seguint aquesta metodologia i en l'àmbit d'una organització sanitària integrada, i que alhora això permetés comparacions amb d'altres.

Tant de bo en un futur proper poguem disposar de dades com aquestes per poder entendre què està passant. Per ara podem veure que en una dècada s'han augmentat 2 anys de vida, però que la proporció en estat sa ha disminuït. Aquesta és la qüestió que requereix més anàlisi. Interessa saber els factors que han portat a la disminució de l'estat de salut sa en 8 anys durant una dècada. L'èxit de la longevitat es veu minvat per una major morbiditat. Ens calen respostes.

La creació d'un "nou" marc mental: el funcionament de la salut

 The human functioning revolution: implications for health systems and sciences

L'Amartya Sen als anys 80 va definir el concepte de capacitats i el diccionari Stanford de filosofia diu:

L'enfocament de capacitats és un marc teòric que comporta dues reivindicacions normatives: en primer lloc, l'afirmació que la llibertat per aconseguir el benestar té una importància moral primordial i, en segon lloc, que el benestar s'ha d'entendre en termes de capacitats i funcionament de les persones. Les capacitats són les accions i l'essència d'allò que les persones poden aconseguir si així ho volen: la seva oportunitat de fer o ser coses com ara estar ben alimentat, casar-se, ser educat i viatjar; el funcionament són capacitats que s'han realitzat. Que algú pugui convertir un conjunt de mitjans (recursos i béns públics) en un funcionament (és a dir, si té una capacitat particular) depèn de manera crucial de determinades condicions personals, sociopolítiques i ambientals, que, en la literatura de capacitats, s'anomenen "conversió". Les capacitats també s'han denominat llibertats reals o substantives, ja que denoten les llibertats que s'han eliminat de qualsevol obstacle potencial, en contrast amb els mers drets i llibertats formals.

La idea és potent i entre d'altres coses li ha valgut el premi Nobel. Doncs bé, ara aquesta perspectiva ja és a la OMS d'alguna manera i ho explica aquest article. Però no sé si tot ho hem de fiar a la International Classification of Functioning, Disability and Health (ICF) com fa l'article. El tema és més complex. I arriba a aquesta conclusió:

The conceptual and evidence base exists to support the implementation of human functioning as the third indicator of health, complementing morbidity and mortality. This requires coordinated action across health systems, including the scaling and extension of use cases. Significant challenges in  implementing this new paradigm exist.

I tant si n'hi ha de reptes. Entre d'altres, perquè subjectivament es valora el funcionament de forma diferent i pensar que un altre ho valorarà per tu pot dur a conclusions errònies.

Per tant no hi ha res de nou en aquest marc mental, i el que caldria seria tocar de peus a terra sobre allò que és possible i cal fer.

 L'article forma part d'un conjunt que es diu la revolució del funcionament humà, molt ambiciós el títol però jo no sé veure la revolució per enlloc, per ara.

Els fonaments morals de la política

The righteous mind

Ara que s'acosten eleccions recupero el llibre de Jonathan Haidt, La ment dels justos, i miro el capítol 7 on repassa els cinc fonaments morals de la política: 

• El fonament de la Cura/Dany va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de cuidar nens vulnerables. Ens fa sensibles als signes de patiment i necessitat; ens fa menysprear la crueltat i voler cuidar aquells que pateixen.

• El fonament de l'Equitat/Engany va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de collir les recompenses de la cooperació sense ser explotat. Ens fa sensibles als signes que una altra persona sigui probablement un bon (o dolent) soci per a la col·laboració i l'altruisme recíproc. Ens fa voler rebutjar o castigar els tramposos.

• El fonament de la lleialtat/traïció va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu de formar i mantenir coalicions. Ens fa sensibles als senyals que una altra persona és (o no) un bon jugador d'equip. Ens fa confiar i recompensar aquestes persones, i ens fa voler ferir, aïllar o fins i tot matar els qui ens traeixen a nosaltres o al nostre grup.

• El fonament de l‟Autoritat/Subversió va evolucionar en resposta al desafiament adaptatiu d‟establir relacions que ens beneficien dins de les jerarquies socials. Ens fa sensibles als signes de rang o estatus, i als senyals que altres persones s'estan comportant adequadament (o no), segons la seva posició.

• El fonament de la Santedat/Degradació va evolucionar inicialment en resposta al desafiament adaptatiu del dilema de l'omnivor, i després al desafiament més ampli de viure en un món de patògens i paràsits. Inclou el sistema immunològic associat al comportament, que s'estén a una àmplia gamma d'objectes simbòlics i amenaces. Permet a les persones conferir a objectes valors irracionals i extrems, tant positius com negatius, que són importants per mantenir els grups units.

I Haidt diu que el pensament d'esquerres es concentra bàsicament en els dos primers fonaments morals. L'estat del benestar i la seva defensa en les polítiques antiretallades van per aquí –defensar-se del dany que puguin patir els individus. L'esquerra entén la justícia com igualtat, provant d'evitar que per exemple aquells que pateixen per algun motiu puguin quedar desprotegits, amb independència de si el patiment pot atribuir-se a la mala gestió dels propis afectats. La dreta entén la justícia com a  proporcionalitat: “reculls el que sembres.”

Segons Haidt, la dreta aprofita els cinc fonaments morals, mentre que l'esquerra no té discurs davant la crisi d'autoritat –la confon amb l'autoritarisme–, pretén anivellar premiant sovint els que no s'ho mereixen. 

A mi això de dreta i esquerra em cansa molt, moltíssim, tant com la polarització que patim i que ofega tot discurs sensat. Tot plegat, un llibre força opinable considerant que se centra als USA. En qualsevol cas una reflexió de psicologia i moralitat política amb alguns apunts suggerents per al moment.

El benestar dels catalans

 Informe sobre el benestar i el progrés social a Catalunya

OECD Regional Wellbeing

Informe 2014

OECD Regions and Cities at a Glance 2022

 Com que l'altre dia vaig enllestir aquell llibre de Layard sobre la felicitat, he volgut mirar la situació del benestar dels catalans. I les dades són les que hi ha als informes de referència. Però sobretot al de l'OCDE i tenim una satisfacció amb la vida de 6,2.

I aixó és molt o poc?. Doncs hi ha 5 regions de l'OCDE properes que en tenen més (Murcia, Balears, Valencia, Aragó, Cantabria).

Estem a punt per a crisis sanitàries?

 Ready for the Next Crisis? Investing in Health System Resilience

El fet de no estar preparats davant una crisi sanitària ens porta a un excés de mortalitat i pèrdues de benestar per a la població. Quan va aparèixer la covid, no estàvem preparats i això a més a més va fer perdre la confiança en el sistema de salut. Mentre per una part s'aplaudia als professionals, per l'altra, el sistema va quedar tocat seriosament. Quan es mesura la pèrdua de confiança en el sistema a l'informe de l'OCDE surt aquest gràfic:

Al juny de 2020 hi havia un país que era el que menys confiança tenia en el sistema de salut, el nostre no hi surt. Queda dit i registrat, p.42 de l'informe. 

El resum de tot l'informe el trobareu aquí, en realitat és una avaluació de les polítiques adoptades davant el Sars-CoV-2 per part dels països. Hi ha molts quadres explicatius i alhora les capacitats necessàries per a una nova pandèmia, com aquestes:

I la pregunta que sorgeix tres anys després és elemental, algú ha fet els deures o potser encara estan per fer?

PD. AI a tot arreu, mireu això a Nature i aquest altre editorial

PD. I al New Yorker es fan la pregunta que em vaig fer fa uns dies: Will the Ozempic Era Change How We Think About Being Fat and Being Thin?

PD. Al seu moment vaig participar a l'informe FEDEA que poca gent ha llegit i abans, al juny de 2020 vam publicar aquest altre que encara ha llegit menys gent malauradament. Dins hi trobareu moltes qüestions que fan pensar i són complementàries a l'informe de l'OCDE.

Un disbarat rera l'altre

 Els Parlaments haurien de servir a la ciutadania, haurien d'arribar a acords i trobar mecanismes per millorar el benestar de la població. Nosaltres aquí tenim ara un cas singular que fa dies que dura. Resulta que la comissió de salut es preocupa d'una "Proposta de resolució sobre la titularitat pública de l’atenció sanitària de Terrassa i l’àrea d’influència" i el que no saben és que el que preocupa al ciutadà no és la titularitat sinó que els resultats siguin els millors, per tant eficiència i qualitat. Però també resulta que han confós el significat de titularitat. Ser titular d'alguna cosa vol dir ser-ne propietari. Segons alguns, la titularitat privada significa ser-ne propietari i rebre'n els beneficis. I què passa si ets propietari i no rebs els beneficis, doncs que és propietat privada no lucrativa. I qui és el propietari llavors? la comunitat a qui s'adreça, i si no que es miri qui són els membres que en formen part. I si expliquéssim d'una vegada que a Catalunya tenim una xarxa d'hospitals comunitaris reconeguda per la llei, creats per la societat al llarg dels segles, i que resulta que la dictadura no hi va invertir i aquests hospitals existents van resoldre allò que no va resoldre, ni resol, ni resoldrà Espanya?

És molt pesat haver d'explicar una i una altra vegada el mateix a gent que no vol escoltar allò que no vol sentir. Algú vol canviar una llei amb una simple resolució?.  Resulta que el parlament havia de votar un acord per cancel·lar el concert d'un hospital, i jo em pregunto, per això serveixen les hores dels parlamentaris que paguem amb els nostres impostos?

M'avergonyeix que un parlament es dediqui a això i que parts de la reunió s'aprofitin per mentir deliberadament sobre fets contrastats i verificables. Al Parlament jo prohibiria mentir sota sanció económica i inhabilitació i evitariem escoltar disbarats, un rera l'altre. Afortunadament, la resolució no es va aprovar.

Si ho voleu llegir, és aquí p.13. Valoreu-ho vosaltres mateixos.

Com fer un disseny perfecte d'un pressupost sanitari deficient?

 Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya

Avui hi ha alguns que es pregunten perquè la pel·lícula Alcarràs no ha estat reconeguda al país veí. En realitat, és en va fer-se preguntes d'aquest tipus, perquè la resposta ja la tenien abans de presentar-s'hi. De la mateixa manera si un es pregunta perquè no hi ha un finançament suficient de la sanitat, la resposta es troba fora de la política sanitària i autonòmica. Ni reconeixement, ni recursos. Senzillament, som els segons en aportar i els desens en rebre els finançament públic per càpita de l'Estat.

I aquí és on un grup d'economistes pel benestar ha fet un manifest per recordar allò que el govern no vol exigir (ara no toca, diuen):

• Una aportació neta a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol excessiva, en relació al seu PIB, i amb pocs referents internacionals comparables (annexos III, IV) que, com s’ha dit, afecta negativament al creixement de l’economia del país i al benestar, progrés i oportunitats dels seus ciutadans.
• Un model de finançament, a través del qual es cobreixen els serveis bàsics de l’estat del benestar, totalment insuficient per finançar les competències traspassades, que no ha seguit les exigències marcades per l’evolució de la població i totalment injust perquè ni tan sols garanteix l’ordinalitat. Catalunya és la segona comunitat de l’estat en recaptació i, per tant, en aportació de diners al model de finançament, però salta a la desena després d’actuar tots els fons redistributius i a la catorzena si es té en compte el diferencial de preus (annex V). Malgrat tot, adoptant l’ordinalitat, amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal.
• Una inexplicable desigualtat en l’aportació de les Comunitats de règim foral a l’equilibri interterritorial tot i gaudir d’una renda més alta que Catalunya (annex VI) 
• Una política d’inversió pública i, en particular, en infraestructures d’inspiració centralista i radial, amb Madrid com a gran beneficiària, que ha marginat l’eix mediterrani tot i representar la principal zona productiva i exportadora de l’estat. Les dotacions pressupostades i executades, en baixos percentatges, són estructuralment inferiors a l’aportació econòmica de Catalunya a l’economia de l’estat (annex VII), limitant seriosament la seva competitivitat.

I jo puc estar molt d'acord amb l'anàlisi i en profund desacord amb la conclusió:

CATALUNYA HA DE TENIR LA CAPACITAT DE RECAPTAR I DECIDIR SOBRE LA DESTINACIÓ DELS RECURSOS QUE GENERA AMB L’OBJECTIU DE POTENCIAR LA COMPETITIVITAT DE LA SEVA ECONOMIA I SITUAR EL BENESTAR I EL PROGRÉS DELS SEUS CIUTADANS AL NIVELL DEL SEU ESFORÇ, SENSE ELUDIR LA COL·LABORACIÓ RAONABLE EN L’EQUILIBRI I SOLIDARITAT TERRITORIAL

El motiu és elemental: mai no ens deixaran recaptar i decidir sobre els nostres recursos per una raó molt senzilla, perquè ells se'ls han fet seus i no els deixaran anar mai, mai, mai. I sabent que això és així sorprèn que uns economistes que es diuen pel benestar i fan una anàlisi acurada arribin a la conclusió errònia. La conclusió justament condueix al malestar, perquè només marxant i deixant anar aquesta càrrega feixuga que traginem podrem gestionar els nostres recursos. La conclusió a la que arriben només continuarà provocant el malestar social que arrosseguem des de fa dècades. Recordeu l'argument Nosaltres-Ells. Nosaltres-autoengany, pensar que et donaran concert econòmic. Ells-dominació, allò que és teu ha deixat de ser-ho i ja és d'ells i decideixen que en fan.

És urgent marxar si volem tenir un pressupost públic d'acord amb el nostre nivell de desenvolupament econòmic. Cada any que seguim igual perdem 20.000 milions d'euros. I si algú em diu que no vol marxar, aleshores que deixi de queixar-se per sempre de que tenim una sanitat mal finançada (i una educació, i uns trens i...). L'Estat ha dissenyat un sistema perquè sempre tinguem un mal finançament, el disseny perfecte del pressupost deficitari. Només marxant de l'Estat es pot trobar alguna solució. Més clar impossible, ens ho han dit i sembla que alguns no volen escoltar i es pensen que no els afecta.

PD. Dic tot això amb coneixement de causa. L'any 1997, fa 25 anys vaig participar a una comissió parlamentària pel concert econòmic, V Legislatura. Fracàs i pèrdua de temps total. A la IX Legislatura es va crear una altra vegada la mateixa comissió. Fracàs i pèrdua de temps total. I no segueixo més.  Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

PD. La premsa comença a reflectir amb retard el que jo deia a aquesta entrada

Club des Belugas

Dedicat a tots aquells que s'han adherit al pensament màgic que malauradament cada dia són més, fins que un dia s'adonaran que no porta enlloc, però potser serà massa tard.

L'eficiència de l'atenció no presencial

The COVID-19 Pandemic and the Future of Telemedicine 

Els fets són toçuts i fan canviar comportaments quan menys t'ho esperes. I això és el que va passar durant la pandèmia. Havíem d'accedir al contacte expert amb metges i estava limitat. La telemedicina es va presentar com a solució efectiva a un problema real. Però no és que no hi fos abans, moltíssima gent es va adonar que existia "La meva salut" just en el moment de la pandèmia (1,5 milions d'altes el 2020). La infraestructura havia costat molt bastir-la però estava apunt. Algú es pot imaginar com s'haurien pogut gestionar els 9,4 milions de contactes realitzats només mitjançant TIC l'any 2020?.  Si a això afegim els 18,6 milions de contactes telefònics, tenim 28 milions de contactes no presencials, en comparació als 24,7 milions de contactes presencials. El resultat és que les tecnologies de la comunicació van ajudar a resoldre el 53% dels contactes i van contribuir moltíssim a resoldre problemes de salut durant la pandèmia. Altres països de l'OCDE van fer una proporció inferior de teleconsultes, vegeu el gràfic de l'informe de l'OCDE:

El missatge és que la tecnologia ajuda però també complica les coses si no som capaços de gestionar-la. Ens cal donar una resposta acurada amb una nova organització de les tasques. Ara que tant es parla de la càrrega burocràtica dels metges, caldria donar-hi resposta precisament mitjançant una nova organització de les tasques, on precisament la tecnologia de la informació hi té molt a dir. Posar a l'abast l'accés a les  tecnologies de la informació en medicina sense modificar l'organització és motiu de desajust assegurat. 

Més enllà de la millora en l'accés a l'assistència que aporten les TIC, i per tant una major quantitat de contactes no presencials, caldria també comprendre quin és el valor que aporten, i per tant com contribueixen a una major eficiència. Caldria doncs separar el gra de la palla, allò que realment afegeix valor a la salut en l'assistència no presencial d'allò que és superflu i ens ho podríem estalviar i alhora suposa una càrrega evitable. I d'aquesta manera aclarir quina part tenen les TIC de substitutives o si són simplement additives. D'això en sabem poca cosa, només aquí en trobareu un exemple encertat. Ara ens en falten molts més exemples en temps fora de pandèmia.

PD. Avui toca llegir FT també. Big pharma groups rejoin battle with governments on drug prices. Si no hi teniu accés me'l podeu demanar per correu electrònic.

El missatge: 

When European health authorities head to the negotiating table, they will have to come to terms with a drug industry that is no longer focused on producing daily pills to pop.

Whereas drugmakers used to make a little from each patient in a large market, increasingly they are focused on charging more to treat small subsets of patients, with rare diseases, or in oncology, with a certain mutation in their tumour.

Governments have not been giving their health systems more money to cope with this change.

Tot d'una algú s'ha adonat que no hi ha mercat en els medicaments sota patent, sino que tenim un monopsoni. Ha tardat molt, però ha arribat el dia que han conegut el monopsonista que és qui mutualitza el risc poblacional d'emmalaltir. I ara només cal veure com es desenvolupen els escenaris, o captura del regulador/monopsonista o benestar social. 

Moments determinants en la política sanitària

 Moments determinants en la política sanitària

My article in Valors magazine, January issue (in catalan):

La immediatesa i el dinamisme del món en que vivim ens porta massa sovint a considerar la política sanitària com el fruit de la decisió puntual, fruit d’una resposta a un problema o controvèrsia del moment. Pensem en polítics reactius i poc proactius, i massa sovint encertem. Ens cal una mirada més panoràmica per comprendre que darrera tota política sanitària cal trobar-hi uns valors socials que li donen fonament. És a dir, uns criteris sobre allò que considerem bo i just per a la societat. En ocasions es referiran als objectius o resultats finals i en d’altres als mitjans per assolir-los. Si bé la rellevància d’aquests criteris és determinant per als objectius, en relació als mitjans cal tenir present a més a més la seva efectivitat, i per tant un judici expert sobre allò que de veritat funciona.

L’objectiu final de tota política sanitària descansa sobre la millora de la salut poblacional però alhora va més enllà, alguns hi podríem afegir el benestar com a concepte. La resposta dels governs per assolir-ho és diversa segons les prioritats que mostren.  L’any 2006 la Unió Europea va considerar que els sistemes de salut són un pilar de la protecció social, de la cohesió i de la justícia social, i va assenyalar que la universalitat, l’ accés a l’assistència de qualitat, l’ equitat i solidaritat són els valors europeus compartits[i]. És en aquest marc i en el seu desenvolupament, on es fonamenta la política sanitària.

L’adopció de decisions públiques en relació a aquests valors essencials requereix d’un consens polític. Pertoca al parlament i al govern assenyalar què signifiquen exactament aquests valors compartits (objectiu) i quines decisions cal adoptar per assolir-los (mitjans). L’existència d’un consens social sobre aquestes qüestions esdevé una peça clau de l’engranatge. Més enllà de l’acord polític parlamentari, cal que tots els actors que participen en el sistema de salut s’orientin cap a la mateixa direcció. I precisament un dels elements que es consideren factor d’èxit d’un sistema sanitari és el consens social. Ens cal doncs una política sanitària basada en el màxim consens possible per tal de tenir un sistema eficient i equitatiu que perduri.

Distingir aquells mitjans que poden ser efectius per assolir objectius d’eficiència i equitat d’aquells que no ho són, esdevé una prioritat. Disposar d’evidència per tal de contrastar aquelles decisions que produiran el millor resultat és crucial, però alhora complex. La complexitat prové de les singularitats i del context on es desenvolupa cada política. Allò que ha funcionat en un lloc i moment determinat, pot ser difícil de ser reproduït en un altre. Malgrat aquest atenuant, saber allò que funciona amb un criteri expert i objectiu ha d’ajudar a millorar les decisions. Molts informes d’experts sobre reforma sanitària han tractat d’adoptar aquesta perspectiva, si bé amb impacte força limitat. La falta d’aplicació del consell expert té a veure almenys amb les dificultats d’establir consensos amplis i la comprensió del procés polític.

La Comissió de Salut del Parlament de Catalunya va acordar el febrer de 2013 impulsar el treballs per assolir un acord per a la salut a Catalunya en el marc d’un model propi. Aquest acord es va traduir en el Pacte Nacional de Salut on es van definir les bases del sistema sanitari català, estables i consensuades per tots els agents implicats. Dins la comissió de treball hi havia els representants dels diversos grups parlamentaris i els agents que formen part del Consell Català de la Salut. Els treballs de la comissió es van desenvolupar en vuit grans àmbits temàtics. Es va prendre com a referent els 6 blocs inicials que segons l’Organització Mundial de la Salut han de constituir un sistema sanitari, i s’hi van afegir dos àmbits identificats com a claus pel sistema (la recerca i innovació, i el compromís ciutadà). Els àmbits van ser doncs: finançament i cobertura, professionals, prestacions i catàleg de serveis, model de serveis, avaluació i transparència, recerca i innovació, compromís ciutadà, i governança.

Entrar en el detall del contingut dels 83 acord va més enllà del que es pretén en aquest article, tant sols es farà una breu referència als 2 primers. En l’àmbit de finançament i cobertura s’assenyala amb claredat l’opció per un accés universal de la ciutadania al Sistema Nacional de Salut i alhora s’estableix un criteri de nivell de finançament públic en salut suficient i sostenible, que es relacioni amb el nivell de riquesa del país i que convergeixi amb la despesa de països amb producte interior brut per càpita equivalent i sistema sanitari similar.

En l’àmbit dels professionals es considera que la planificació de necessitats de professionals, les competències i capacitats acreditades han de ser objecte reconsideració atenent als canvis sociodemògràfics, econòmics i tecnològics. S’explicita l’èmfasi en el professionalisme com a criteri que guia la relació entre professionals amb la ciutadania, amb el sistema sanitari i els proveïdors, i la necessitat d’establir mecanismes per tal de fer efectiva la participació dels professionals en l’elaboració de polítiques i la gestió.

El procés per arribar a aquest conjunt d’acords va ser fruit d’una elevada participació. Diversos motius singulars van impedir que la totalitat dels representants confirmessin el seu acord al darrer moment. Va ser aprovat per tots els membres excepte partits a l’oposició i sindicats. Cal assenyalar que en l’elaboració del document hi van haver contribucions de tots, també d’entitats i grups polítics que van donar finalment el seu suport. 

En el moment actual cal fer èmfasi novament en aquest consens que desitja la ciutadania, i les bases perquè això sigui possible hi són, només cal teixir-les acuradament i amb generositat. On són les dificultats per avançar doncs. Des del meu punt de vista, la polarització política fa perdre el nord sobre quins són els valors autèntics de la política sanitària. Quan es discuteix sobre els valors sovint hi ha més acord que conflicte. En canvi, la perspectiva partidista sobre els mitjans i decisions per assolir els objectius finals de millora de la salut poblacional fa confondre (intencionadament) el que es pretén amb la forma d’assolir-ho. I aleshores entra el tercer element, que és la necessitat d’eines i metodologies tècniques i expertes que en moltes ocasions obliguen a un esforç de comprensió major del que alguns acceptarien com a normal. 

Novament el parlament ha demanat ara un nou pacte nacional de salut, sense fer cap referència al que ja es va fer. No som capaços ni d’aprendre del passat. El risc de confluir en els mateixos paranys és elevat i caldria un esforç seriós que permetés evitar-los. El moment en que es proposa tampoc ajuda, ens trobem a finals d’una legislatura i començament d’una altra. El context de la pandèmia ha fet veure a molts les mancances que ja coneixiem i havíem explicat anteriorment. Ara bé, insistir en un pacte sense cap capacitat de disposar de nous mitjans i recursos diferents als actuals pot comportar clarament un nova paràlisi de la política sanitària. Només un canvi substancial mitjançant una sobirania fiscal permetrà apalancar un nou sistema de salut d’acord amb els valors, expectatives i nivell de desenvolupament econòmic de Catalunya.

My keynote speech at Pla de Salut #plasalut14

This is my speech at the conference on Pla de Salut, the health planning process 2011-2015:

Em demanen que parli de les tendències de futur, i quan em van encomanar de venir avui, fet que agraeixo sincerament, els vaig dir que només puc explicar el present, que el futur el construïm cada dia tots plegats i per tant depèn de tots els que som aquí i dels que no.

Tots aquells que alguna vegada s’han dedicat a predir el futur, al final mai no volen mirar l’hemeroteca perquè majoritàriament els posaria en ridícul. Els economistes almenys no ens dediquem a endevinar el futur.

Ningú no hauria pogut preveure que des del 2008 ja portem 6 anys de disminució en el PIB, de menor riquesa. O que el PIB per habitant del 2013 fos inferior al de 7 anys abans, el 2006. En Thomas Piketty diu que la taxa de creixement de l’economia a llarg termini és de l’1,5%, tardarem molts anys en recuperar aquesta mitjana.

La duresa d’aquestes dades, mai vistes excepte en períodes de convulsió social i guerres, ens han recordat novament que els recursos són escassos, que sempre hi ha un dia que els deutes s’han de pagar, que fer dèficit públic indefinidament no és possible sense hipotecar el benestar de les generacions futures.

Que els recursos són escassos per les necessitats i demandes socials existents, és un fet, no és així perquè ho diguin els economistes. Els temps recents ens ha recordat que cal prioritzar, una tasca que sovint és molt feixuga i que força a compromisos entre tots.

Tots aquells que parlaven que la despesa sanitària creixeria indefinidament perquè hi havia factors incontrolables com l’envelliment i la tecnologia, han pogut contrastar que el món no s’ha aturat, malgrat tenir menys recursos, hem envellit més i millor i que tenim més tecnologia.

L’esperança de vida en bona salut ha augmentat en un període de 7 anys, entre 2005 i 2012 de 63 anys a 65,7 en homes, i en dones de 60,6 anys a 66,1. I a més a més sabem que en les dones la proporció d’anys viscuts en bona salut ha augmentat 5 punts percentuals, de 72 a 77%, i que en homes només ho ha fet en un punt, de 81 a 82%. En qualsevol cas en termes marginals i en termes absoluts hi ha una millora substancial. Ningú no hauria estat capaç de preveure canvis d’aquesta magnitud. I fins i tot molts haurien associat amb lleugeresa la disminució del PIB a un menor nivell de salut. Per tant, jo avui no em dedicaré a fer previsions.

El que si que podem fer avui és saber on som, i comprendre millor quin és l’equipatge necessari per al trajecte cap a una millor salut poblacional i individual, cap a un major benestar. La qüestió fonamental al darrera de tot debat de política sanitària és com assolir un millor nivell de salut per a la població i com reduir les desigualtats en salut existents. Podríem també dir-ne en termes estadístics, com augmentar la mitjana i reduir la variança.

I davant del risc d’emmalaltir podem preguntar-nos fins a on arriba la responsabilitat individual i col.lectiva amb la salut. És possible atribuir-ne una responsabilitat?

Resumint-ho molt, la salut depèn de les nostres decisions i comportaments, de factors econòmics i socials, factors físics i mediambientals, de l’assistència sanitària i de la genètica. Quina part correspon a cadascun és complexa d’esbrinar. Un professor de Wisconsin, David Kindig al que segueixo habitualment, sitúa el pes dels comportaments en un 30% del total (decisions individuals). I sabem que fins i tot, en la genètica podem influir en la mesura que els nostre hàbits condicionen també generacions futures, l’herència epigenètica és font d’expressió del genoma dels nostres descendents.

Si el nivell de salut és fruit de tots aquests factors que alhora depenen de cadascú de nosaltres i de la col.lectivitat, aleshores el paradigma clàssic de la producció, on hi ha un que ofereix els serveis –el productor, el sistema de salut- i un que els rep – el consumidor- es troba en lluny del que cal tenir en compte per tal de produir més salut.

I aquí comença el meu relat que pren com a referència 3 preguntes:

-què puc fer jo per la meva salut, la salut dels meus familiars i dels que m’envolten?

-què pot fer el meu país per la meva salut?

-quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Vull situar un apunt de prudència abans de començar, aquests tres punts obligarien com a mínim a una conferència cadascun. Per tant us prego que m’excuseu la brevetat.

Què puc fer jo per la meva salut?

El compromís amb la pròpia salut significa prendre decisions que contribueixen a mantenir-la i millorar-la. Hi ha riscos que podem evitar i és al nostre abast. La dificultat apareix en la mesura que “som persones humanes”.

La capacitat cognitiva humana ve impulsada per dos "sistemes": (Aquests "sistemes" no existeixen físicament, però el model funciona bé per explicar i predir fenòmens!)

- Sistema 1: funciona de forma automàtica i ràpidament, amb poc o cap esforç i sense sentit de control voluntari (Operacions automàtiques) .La majoria del temps, la nostra capacitat cognitiva ve impulsada pel sistema 1, i de forma prou eficient

- Sistema 2: dedica atenció activitats mentals que requereixen esforç (Operacions que requereixen control). Apareix quan les decisions o accions es tornen complexes i necessiten atenció, amb exigència de «concentració». És molt més lent. Daniel Kahneman.Thinking fast and slow, Penguin, 2012

Ambdós sistemes estan actius quan estem desperts.

• El Sistema 1 s'executa automàticament (sense esforç)

• El Sistema 2 es troba en mode de baix esforç, i només s’utilitza una petita part

• El Sistema 1 genera impressions, intuïcions, sentiments, intencions

• El Sistema 2 en general les accepta

• El Sistema 2 també controla contínuament el comportament.

Però quan el Sistema 1 es troba amb una dificultat, demana al Sistema 2 que l’ajudi:

- Quan es detecta un problema difícil

- Quan es detecta alguna cosa inesperada o improbable

- El Sistema 1 no es pot aturar. Funciona amb una heurística determinada i presenta biaixos.

Tot plegat pot representar un comportament allunyat de la racionalitat que el sistema 2 no necessàriament detecti. Una de les seves principals característiques és la mandra, el rebuig a invertir més esforç que l'estrictament necessari. Mentre no es detecta alguna cosa estranya, es limita a seguir les impressions del Sistema 1.

 Un dels descobriments importants dels psicòlegs cognitius en les últimes dècades és que canviar d'una tasca a una altra representa esforç, i especialment sota la pressió de la immediatesa

Si així es com funcionem, aleshores les estratègies que presuposen la presa de decisions racionals entren en contradicció. Sempre s’ha pensat des de les estratègies de salut pública que un individu ben informat, tractarà de prendre decisions que maximitzin el seu benefici de salut (i en això es fonamenten les actuacions en educació sanitària i difusió d’informació, necessàries però no suficients).

Però les persones humanes tenim molts biaixos cognitius en la presa de decisions, en destacaré només tres, que us sonaran familiars:

• Aversió de pèrdua: És la tendència de les persones a preferir, en major mesura, evitar les pèrdues, en comparació a la possibilitat d‘obtenir guanys.

• Prejudici o biaix de confirmació: És la tendència a buscar o interpretar informació d'una manera que confirmi les nostres pròpies preconcepcions.

• Ancoratge és la tendència humana comuna a confiar massa en la primera peça d'informació que s'ofereix ("àncora") en prendre decisions.

L’economia del comportament ha revisat el paradigma convencional del “consumidor racional” que satisfà els seus interessos, i busca explicar perquè som predictiblement irracionals. Sunstein i Thaler van formular en un llibre controvertit, en diuen “La petita empenta”, i resumint-ho molt em centraria en el que es coneix com arquitectura de l’elecció:

Cada situació d'elecció té una opció per defecte, explícita o no

• El valor per defecte és el que un seleccionador té quan decideix no fer res

• Quan demanem a les persones que trïin un element d'una llista, sovint és útil si l'arquitecte de l’opció especifica una opció per defecte que seria la millor per a la majoria de les persones, especialment aquelles que necessiten ajuda en l'elecció. Exemple: Els menus infantils i les opcions més saludables.

És èticament controvertida aquesta actuació? és paternalisme? Estic convençut que necessitem que ens ajudin, i ens cal saber més sobre com fer-ho. Sols, possiblement no ens en sortirem.

I aquí vull referir-me a la importància de l’estratègia poblacional en un moment que es fa un gran èmfasi en l'estratificació individual del risc. Ens convé apostar per l'estratègia poblacional de reducció de la taxa d'incidència de les malalties, i ens cal fer-ho mitjançant una millor regulació i uns millors comportaments, ambdues qüestions sobre esquemes renovats.

 Recordem Geofrey Rose un moment, a la paradoxa de la prevenció ens diu que “una mesura preventiva que ofereix molts beneficis a la població n’ofereix pocs a cada individu”, malgrat això Rose diu que no podem oblidar-nos d’actuar sobre els determinants de la incidència de les malalties. L’estratègia individual és insuficient. I una vegada sabem les nostres limitacions cognitives, ens cal reconstruir les estratègies de salut poblacional atenent a aquests nous plantejaments.

Per tant, som responsables de la nostra salut pel que fa a decisions i comportament, som responsables d'exposar-nos a riscos evitables, i alhora necessitem una petita empenta.

- que puc fer jo per la salut de la meva família i dels que m’envolten?

La implicació familiar i comunitària en la salut es troba també en el nucli de la millora de la salut. L’adquisició d’hàbits saludables comença a la família. El suport i afecte en cas de malaltia o dependència contribueix decisivament. A l’economia comportamental li preocupa el gregarisme, herd effect, perquè es troba en l’origen de moltes decisions per defecte que prenem. Som responsables doncs de contribuir a crear entorns saludables propers i d’evitar riscos extrems

- què pot fer el meu país per a la meva salut?

No sabem el dia que ens posarem malalts, ni quant costarà l’assistència, ni quant temps durarà la nostra malaltia. Ningú s’imagina al segle XXI que aquest risc pugui ser assumit individualment. A mitjans del segle passat, la majoria de països van començar el procés d’assumir aquest risc financer col.lectivament, és el que coneixem com assegurança social, la cobertura universal. Aquesta és una solució eficient a un problema que altrament no té resposta satisfactòria. En la mesura que el 1% de la població incorre en el 20% de la despesa sanitària anual, o el 5% incorre en el 50%, podem comprendre facilment que posar-se malalt en aquests casos suposaria ser pobre de solemnitat per tota la vida, del malalt i la seva família. Però fins i tot sense pensar en que un any podem ser dels que més gastem en el sistema de salut, considerem el cas d’avui mateix que han nascut nens i nenes La despesa mitjana total d’assistència sanitària – pública i privada- al llarg de tota la seva vida serà de 153 mil euros per les dones i 112 mil euros pels homes (sense tenir en compte els canvis en tecnologia i costos unitaris, dades actualitzades a 2014). Aquesta motxilla tant pesada només la podem assumir de forma col.lectiva.

Per tant, el primer de tot és preservar l’equitat en el finançament, i això s’assoleix mitjançant el mecanisme de l’assegurança social finançat fiscalment.

El segon aspecte a considerar del que pot fer el meu país per a la meva salut és tenir en compte com es distribueix la salut entre la població i que podem fer per millorar-ho. Cal tenir present l’equitat en la provisió. Tenint en compte que tenim dos aspectes, equitat horitzontal, tractar igual a iguals en determinada dimensió rellevant, en una zona geogràfica, mateixa necessitat-mateix accés i tractament, i equitat vertical, tractar desigual a desiguals, una distribució de recursos serà equitativa si en aquella zona geogràfica s’en destinen més a aquells que tenen més necessitat. Amb risc de simplificació diria un exemple, equitat horitzontal: garantia de temps màxim de llista d’espera igual, equitat vertical: priorització de la llista d’espera d’acord amb criteris objectius de necessitat i capacitat de benefici.

Estarem prou d’acord que en aquestes qüestions encara hi ha un llarg camí per recórrer. Un camí que és plagat de paranys que ens posem nosaltres mateixos en algunes ocasions. Admetre la priorització de recursos en base a necessitat i/o capacitat de benefici obliga a prendre decisions compromeses, que en algunes ocasions són més facils i assumibles que en altres. Equitat per tant no és exactament sinònim d’igualtat, ni solidaritat, malgrat que algú ho assimila amb massa facilitat.

El tercer aspecte és l’eficiència en la producció de salut, o com conseguir el màxim valor amb els recursos disponibles. Per tots aquells que tenen alguna reticència al concepte us diria, que des de l’economia ser eficient vol dir assignar recursos allà on podem assolir el màxim valor, i això en alguns casos vol dir reduir i en d’altres augmentar. L’eficiència no es refereix estrictament als costos, es refereix al valor, i per tant no hi ha eficiència possible sense tenir en compte un nivell de qualitat desitjable i assumible.

L’eficiència sorgeix dins de l’organització amb les múltiples decisions clíniques que es prenen, i també de les decisions de gestió, és clar. Eficiència també que sorgeix de la innovació en la tecnologia mèdica i de la informació.

Voldria distingir doncs algunes qüestions clau, del que podem fer per millorar l’organització. Les dues peces són: coordinació i incentius.

Coordinació que evita fragmentació i duplicitats, que obliga a posar-se d’acord i comprometre’s. Coordinació que obliga a proveïdors diversos a establir guies i trajectòries clíniques. Els darrers 12 anys he sigut testimoni d’excepció de l’esforç d’integració assistencial en el cas del Baix Empordà on he col.laborat en la recerca sobre la salut poblacional. Hem pogut publicar com la tasca realitzada en la direcció correcta aporta elevadíssim valor en salut malgrat les mancances en recursos.

La segona peça són els incentius, que ens obliguen a tenir en compte que quan prenem decisions també acceptem riscos, alhora que ens esforcem per assolir uns resultats. Cal compensar l’esforç diferencial, la uniformitat produeix “regressió a la mitjana”, i per tant no reconeix l’excel.lència i redueix oportunitats de millora. Jo sempre m’he preguntat quin és el motiu pel que cal ser majoritàriament funcionari per treballar al sistema de salut. De tota Europa, només Itàlia, Portugal, Espanya, Finlàndia i Suècia desenvolupen l’atenció primària en centres majoritàriament públics segons l’OCDE.

Amb tot això estic assenyalant que cal afrontar dues qüestions:

- un nou marc de desenvolupament de l’activitat assistencial i de l’organització on l’implicació professional estigui a l’arrel de la presa de decisions, on hi hagi assumpció de risc i responsabilitat, no només participació. El risc i la responsabilitat van aparellades al costat de qui assumeix la gestió de les entitats que proveeixen els serveis.

- i un nou sistema retributiu dels professionals de la salut que estimuli l’excel.lència i ajusti per aquells riscos fora del control dels professionals. No podem incorporar variables de les quals un no se’n pot fer responsable.

Però més enllà d’això, els incentius també sorgeixen de:

- mecanismes com la capacitat d’elecció. Si som capaços d’admetre que ens trobem davant pacients cada vegada més informats, també hem d’admetre en determinats casos que l’elecció es una mostra de preferència i per tant que en la mesura que sigui possible i acceptable acabarà en una major satisfacció de pacient i de professional. Ara bé, això també cal ajustar-ho i compensar-ho, altrament es produeixen desajustos inadmissibles.

- competència per comparació. Les publicacions de la central de resultats ens mostren variacions excessives dels indicadors que haurien de provocar una reducció dels intervals fet que fins ara no ha passat. La simple difusió d’informació és insuficient, cal ser valents i introduir mecanismes que evitin compensar per reingressos evitables o atenció inacurada. La competència per comparació és la que es dona en dimensions no-preu, per tant qualitat, i que porta implícita capacitat d’elecció cosa que no hi és per ara.

- professionalisme. Massa gent contraposa amb lleugeresa els incentius que provenen d’estat i mercat (privatització) com dues forces excloents davant una reforma sanitària. Segons el senderi ideològic de cadascú, s’enroca en una o altra opció i no surt d’aquí. Malauradament, aquesta forma de pensar oblida el professionalisme3, al que Freidson atribueix “la tercera lògica”, més enllà de l’estat i el mercat. Qualsevol reforma sanitària que es plantegi al marge de la lògica del professionalisme restarà sense suport ampli. Un professionalisme entès més enllà de l’autonomia, considerant principis de comportament com els que Paul Starr i Paul Freidson han proposat:

- 1) altruisme: cal esperar dels professionals que en la resolució dels conflictes entre els seus interessos i els dels pacients es decantin a favor dels pacients

- 2) compromís de millora: cal esperar dels professionals l’aprenentatge i contribució als nous coneixements i la seva incorporació a la pràctica i

- 3) supervisió mútua; atesa l’especialització en el coneixement, els professionals cal que avaluïn el treball dels seus col·legues per protegir els pacients davant errors potencials.

- Aquesta perspectiva professionalista ens hauria d’obligar a reflexionar més enllà dels debats estèrils sovintejats. Fer les coses bé, i fer bé aquelles que cal fer, és la primera de les exigències i això obliga a un marc ètic professional que cal refermar. I cal refermar-lo perquè altrament el comercialisme fa via, i estic convençut que només més professionalisme evita més comercialisme.

L’eficiència que sorgeix de la innovació tecnológica en salut requeriria un capítol apart. Tant sols assenyalaré que malgrat els esforços en avaluació encara no som capaços de establir criteris clars sobre allò que aporta valor realment i quina quantia de recursos podem aplicar-hi. Més tecnologia no sempre és millor, i el sector salut acumula tecnologia i no la prioritza com caldria, és el que n’he dit recentment en un article el síndrome TMT, too much tecnology.

A les tecnologies de la informació hi hem dipositat moltes expectatives, però el sector salut és extraordinàriament lent en adoptar-les. El 2009 teníem 51,1 milions de visites d’atenció primària, el 2013: 45,1 milions, 6 milions menys, això és moltíssim. No podem atribuir total la reducció del 12% a la recepta electrònica però sens dubte hi ha contribuit. I les alternatives a la visita presencial haurien de ser objecte prioritari d’atenció. La forma com s’organitzen les tasques ha de tenir en compte tots aquest desenvolupaments, una altra forma de treballar. Per cert hem reduit 6 milions de visites sense cap copagament, no afegiré res més.

- quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Aquesta és una qüestió cabdal, de què ens servirà saber el que cal fer si no tenim les eines d’un estat per fer-ho?

Permeteu-me dir-vos que a mi no em fa por anar a l’hemeroteca, i vull mostrar-vos el que vaig dir ara fa una dècada, si l’any 2004 en un article a Annals de Medicina que es titulava, “D’on no n’hi ha no en pot rajar, repensant l’atenció i el finançament sanitaris”.

“La contradicció està servida. Si Catalunya té més renda que la mitjana espanyola, apareixerà una tensió social per gastar més recursos. Si els recursos es reben en funció de la població, és a dir la mitjana espanyola, aleshores no es pot tancar de cap manera el cercle. La despesa sanitària pública catalana no podrà augmentar si no es modifica el seu finançament autonòmic i, en la meva opinió, si no s’estableix un sistema equivalent al concert econòmic basc i navarrès. De no resoldre’s així, la sortida natural passarà per un progressiu deteriorament de les infrastructures, fallida econòmica i, per defecte, augment de la despesa sanitària privada. Provar qualsevol altra estratègia representa posar pedaços i propines, una estratègia que des de fa 23 anys s’arrossega i que s’ha mostrat insuficient. Cal un sargit profund d’aquesta situació, que només pot oferir el concert econòmic per a Catalunya.

Malauradament, la societat catalana no és encara prou conscient d’aquest fet. I els polítics reflecteixen aquest estat d’opinió. Molts pensen que la Generalitat hi ha de dedicar més recursos i que cal demanar més almoina (crèdits extraordinaris). El problema és molt més de fons i no observo la preocupació en aquesta direcció.

Els propers mesos seran decisius per a debatre la inclusió del concert econòmic en el marc del nou Estatut d’Autonomia. En la mesura que la despesa sanitària representa una tercera part del pressupost de la Generalitat, deixar d’incloure el concert econòmic com a mecanisme de finançament suposa equivocar-se com a mínim en un terç del problema.”

I així va ser, no hi va haver concert econòmic i som on som. Han passat deu anys, que haurien pogut ser molts menys i el benestar dels ciutadans hauria pogut millorar substancialment. Es el cost d’oportunitat que socialment hem de pagar per no haver encertat en un consens que alguns consideràvem imprescindible i que ara una majoria ja el situa en un altre entorn molt més fonamentat.

És per això que si ara hagués d’escriure novament l’article ho faria esperançat. “Encara que no n’hi ha, en pot rajar”, aquest seria el títol. Ho dic sincerament. El país s’ha adonat que la construcció del benestar col.lectiu i individual passa per un nou marc polític on ens permeti satisfer els nostres anhels i desitjos, que en salut passen al final per més esperança de vida en bona salut.

Les entitats clau del país representades al Consell del Servei Català de la Salut han fet un esforç per posar-se d’acord sobre el sistema sanitari que volem, el que vam anomenar Pacte Nacional de Salut, i que de bon grat vaig coordinar. El mes de març passat vam presentar-lo al Parlament. Si bé és cert que van desmarcar-se al darrer moment els grups polítics que no donaven suport al govern-se així com sindicats, també ho és que el document final incorpora elements seus perquè la majoria hi van contribuir decisivament.

Vull dir-vos la meva impressió: més enllà de l’escenificació política no vaig saber veure projectes ni propostes alternatives allunyades que no poguessin ser objecte de debat. És per això que crec que el consens és possible i és necessari. La ciutadania reclama que els serveis de salut estiguin a l’alçada del segle XXI, i per això seria un profund error que en un moment que ja tenim aprop on poguem decidir sobre el sistema de salut no arribéssim a un consens. Les reformes exitoses només són possibles amb consens, només quan la salut i benestar dels ciutadans es posa per davant de qualsevol lluita partidista.

Us convido que llegiu el document del Pacte Nacional de Salut aquells que no el conegueu, i com bé us podeu imaginar, alguns voldríeu més concreció i d’altres el trobareu insuficient. És tant sols un punt d’arrencada.

Hem viscut les passades tres dècades amb una ficció en la política sanitària, hem sentit a parlar sovint de que teníem competència plena en la sanitat. Tant sols un cop d’ull als detalls us pot convèncer que justament hem assolit molt millor salut sense tenir-ne la clau mestre que obre totes les portes. La clau mestre que no hem tingut té quatre vessants:

- la primera és la regulació del finançament. No hem pogut decidir sobre quants dediquem dels recursos fiscals al sector salut, la quantia ha vingut restringida per un sistema de finançament autonòmic premeditadament asfixiant, com diria Trias Fargas.

- la segona és la regulació de les professions. La pedra angular de tot sistema de salut resideix en professionals que en la seva quantia i la seva qualitat i talent són els que necessita un país. No hem pogut decidir sobre això en tots aquests anys, i hem anat a remolc d’un sistema desfasat, desplanificat i desajustat entre oferta i demanda. Avui ens trobem en un moment crític per resoldre-ho, el compte enrera s’ha iniciat i personalment vull dir-vos que de tot el que he dit és el que hem preocupa més. Només si som capaços de decidir sobre això podrem redefinir millor les tasques i papers dels professionals al sistema de salut.

- La tercera és la regulació de les prestacions. En tots aquests anys hem assumit amb el finançament existent la introducció de noves tecnologies, sense poder decidir sobre la seva oportunitat i valor. La incorporació de noves tecnologies s’ha produit en un entorn poc transparent. Si avui us pregunteu quin és el preu dels nous medicaments i com es fixa hi hauria motius per la preocupació.

- La quarta es la regulació de la salut pública, fonamentalment salut internacional i global, però també per exemple aspectes de política alimentària i mediambient. En un món globalitzat, el control del reglament sanitari internacional ha d’estar al nostre abast.

Podria detallar-ho més però, deixem-ho aquí. Hem construit la política sanitària i un nou sistema de salut sense la clau mestre, i això té molt de mèrit. Hem d’estar satisfets dels resultats en salut i alhora compromesos en la seva millora. Hem de conèixer els punts forts i febles que tenim, preservar allò que funciona, canviar tot allò que calgui en la mesura que augmentem l’eficiència i l’equitat del sistema de salut.

En el fons, ja ho he dit al principi, el futur el construim tots, cada dia que passa. Ens equivocaríem si pensessim que els reptes actuals de la política sanitària són cosa tant sols dels polítics, el compromís ciutadà i el compromís professional hi tenen molt a dir. És doncs el moment de compartir i aprendre de l’experiència de tots per tal d’afrontar un futur encoratjador.