El benestar dels catalans (2)

Anàlisi del Benestar Subjectiu a Catalunya

Han sortit les dades sobre la felicitat dels catalans i diuen que estem a 6,9 de 10. La mitjana europea és de 6,7 segons l'últim informe de l'OCDE Better Life Index (això és el que diu la nota de premsa oficial). Però agafa les dades que  vol agafar. Si mirem la informació oficial de la Unió Europea, la mitjana és a 7,1, aquesta és la dada darrera de 2022. Això no ho diu la nota de premsa.

El que tampoc no diu la nota de premsa és que l'OCDE va calcular la satisfacció amb la vida dels catalans en un 6,2% (ho vaig explicar l'abril passat) i com que el resultat no devia agradar al govern, va encarregar un estudi específic amb enquesta a 4000 persones que hem pagat entre tots. El resultat és que tot d'una ara ja estem al 6,9, hem superat la mitjana (aquest és el titular que es cercava i l'han aconseguit comparant-ho amb l'OCDE). Però a l'informe no trobareu cap referència comparant les dades que l'OCDE va calcular per Catalunya ni les dades darreres de la Unió Europea, quina casualitat.

De què depèn la satisfacció amb la vida? L'edat hi juga un paper clau i la família i la salut en són factors més determinants. A partir dels 50 anys la salut es troba al capdamunt:

A Flourish chart

I la satisfacció amb la vida és més gran quan més salut tens:

 

Ara bé, si mirem que en pensa la gent d'un àmbit com la sanitat segons el seu grau de satisfacció amb la vida, obtindreu això:

El diferencial entre la valoració d'uns i altres és notable segons la satisfacció amb la vida. La gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat. 

Davant la "impossibilitat" de millorar el sistema de salut, alguns ja poden estar pensant en com millorar la satisfacció amb la vida, perquè si miren les estadístiques de satisfacció amb el sistema sanitari veuran la tendència decreixent. La satisfacció amb els serveis sanitaris públics ha passat del 89,6 al 82,9 entre 2013 i 2022. Aquesta és la dura realitat de les dades.

Es miri per on es miri, la satisfacció amb la vida és inferior a Catalunya que a Europa, la pregunta és: el govern vol que siguem més feliços? o vol que les dades semblin que ho som?. Em temo que els fogons de la cuina de dades del govern treballen a tot drap.

PS. No tinc clar el model utilitzat. M'agrada més el de Layard, sobre què ens fa feliços.

El benestar dels catalans

 Informe sobre el benestar i el progrés social a Catalunya

OECD Regional Wellbeing

Informe 2014

OECD Regions and Cities at a Glance 2022

 Com que l'altre dia vaig enllestir aquell llibre de Layard sobre la felicitat, he volgut mirar la situació del benestar dels catalans. I les dades són les que hi ha als informes de referència. Però sobretot al de l'OCDE i tenim una satisfacció amb la vida de 6,2.

I aixó és molt o poc?. Doncs hi ha 5 regions de l'OCDE properes que en tenen més (Murcia, Balears, Valencia, Aragó, Cantabria).

Els motius interns de la pèrdua de benestar dels catalans i com corregir-los

Informe Fènix 

Els motius externs de la pèrdua de benestar ja els sabem i els hem explicat moltes vegades. El drenatge fiscal cap al país veí de 21 mil milions € any rere any esdevé una càrrega feixuga que traginem i que ens toca suportar amb mancances a les infraestructures, retards als trens, carreteres col·lapsades, llistes d'espera arreu, etc. Ara un nou informe mira cap a dins davant del fracàs del model econòmic basat en sectors de baixa productivitat que ha conseguit per exemple que el sector carni fa que tinguem més porcs que ciutadans al país. L'Informe Fènix, publicat al maig de 2026, és un document exhaustiu que analitza el deteriorament de l'economia catalana durant els darrers vint-i-cinc anys. L'informe alerta que l'actual model econòmic posa en risc el nivell de vida i el benestar de Catalunya a causa d'una combinació de creixement demogràfic explosiu i una productivitat mediocre que va a la baixa. Queden pendents per un altre dia altres informes com el de la millora de l'eficiència del sector públic (aquest informe va passar a millor vida) i de la regulació. Ara bé, per més informes que es facin, el problema és que un govern autòcrata menysté els experts, ells ja saben tot el que cal fer. Aquesta és la dificultat principal a la que ens enfrontem com a ciutadans per ara per tal que les recomanacions de l'informe siguin tingudes en compte.

1. El PIB per càpita i el paradigma del benestar

L'informe comença qüestionant el triomfalisme polític basat en el creixement del PIB total.

• El cas McDonald’s: S'utilitza el treballador d'aquesta cadena com a exemple: tot i que un empleat a Ciutat de Mèxic, Barcelona o Zúric fa exactament la mateixa feina amb els mateixos procediments, el seu poder adquisitiu és radicalment diferent segons el PIB per càpita (PIBpc) del seu país.
• Divergència amb Europa: Mentre que Catalunya va convergir amb les economies europees líders fins a l'any 2000, des d'aleshores s'ha anat distanciant. El PIBpc català és avui un 13% inferior a la mitjana europea, quan l'any 2000 la diferència era només del 8%.
• Etapes històriques: L'informe divideix l'evolució en tres fases: 1955-1980 (creixement amb immigració interna), 1980-2000 (estabilitat demogràfica i fort augment del benestar) i 2000-2023 (creixement del PIB basat exclusivament en l'augment de la població i hores treballades, sense millorar el benestar individual).

2. La productivitat i l'esforç a Catalunya

S'analitza per què la productivitat catalana és pobra en el context europeu.

• Productivitat vs. Esforç: El PIBpc és el resultat de la productivitat multiplicada per l'esforç (hores treballades per habitant). L'informe demostra que la productivitat explica el 90% de les diferències de benestar a Europa.
• Comparativa regional: Catalunya es troba a la cua en productivitat quan es compara amb "regions gasela" (les més dinàmiques de Suïssa, Dinamarca o Alemanya) i regions industrials similars com la Llombardia o Baden-Württemberg.
• Anàlisi Shift-Share: Aquesta anàlisi revela que la divergència catalana no és per una mala combinació de sectors, sinó perquè l'eficiència interna de cada sector a Catalunya ha empitjorat en relació amb els seus homòlegs europeus.

3. Anàlisi sectorial: Indústria vs. Serveis

L'estudi desmunta el mite d'una desindustrialització generalitzada a Catalunya en comparació amb el País Basc, però senyala problemes greus en els serveis.

• La indústria resisteix: Catalunya ha mantingut el seu volum industrial i ha millorat la seva productivitat relativa en aquest sector, superant fins i tot la basca en algunes branques.
• Dualitat en els serveis: El sector serveis ha creat molta ocupació però de manera polaritzada: d'una banda, sectors d'alta productivitat (TIC, serveis professionals) i, de l'altra, una explosió de serveis de molt baixa productivitat i salaris baixos (hostaleria, serveis auxiliars) que llastren la mitjana.
• Baixa productivitat dels serveis: El 62% dels ocupats en serveis tenen un salari inferior al salari més baix del sector industrial manufacturer.

4. Els sectors altament subvencionats

Aquesta és la secció central de l'informe, on es defineix el concepte de "salari altament subvencionat".

El concepte de salari altament subvencionat és un dels pilars de l'Informe Fènix per explicar el declivi econòmic de Catalunya. Es basa en la premissa que tot lloc de treball genera unes contribucions fiscals (Seguretat Social, IRPF, IVA), però alhora consumeix uns serveis públics.

Es defineix com aquell salari que és tan baix que no genera prou recursos fiscals per finançar els serveis públics més elementals que el treballador i la seva família consumeixen. L'informe estableix un llindar molt concret per identificar aquests salaris:

• 29.000 € bruts anuals per a l'any 2025 (que equivalen a 27.500 € de l'any 2023).
• Per sota d'aquesta xifra, es considera que el treballador és un beneficiari net del sistema, ja que la resta de la societat ha de compensar amb els seus impostos la diferència fiscal.

L'informe no utilitza tota la despesa pública per al càlcul, sinó només el que anomena costos variables lineals: aquells serveis l'oferta dels quals ha d'augmentar obligatòriament quan creix la població. Aquests són:

• Sanitat, Educació, Serveis Socials, Ordre Públic i Justícia.
• Es deixen fora els costos fixos com la defensa, el servei del deute o les grans infraestructures (ports, aeroports).
• El cost d'aquests serveis s'estima en 4.213 € per habitant i any, un cop ajustat per la taxa de dependència (familiars que no treballen però consumeixen serveis).

L'informe argumenta que si una activitat empresarial té una productivitat tan baixa que no pot pagar més de 29.000 €, està rebent una subvenció encoberta de la resta de l'economia. Això és especialment perniciós en dos casos:

• Immigració poc qualificada: Quan el lloc de treball l'ocupa un nou resident (immigrant), la societat assumeix una despesa extra en serveis socials que abans no tenia, mentre que l'empresari es beneficia del cost laboral baix.
• Consumidors no residents: Si el producte es ven a fora (com la carn de porc o el turisme estranger), el contribuent català està subvencionant, de fet, el consum d'un ciutadà que no viu ni paga impostos a Catalunya.

L'informe alerta que aquest model s'ha tornat estructural:

• Aproximadament el 35% de l'economia catalana opera amb salaris mitjans que estan altament subvencionats.
• Sectors com l'hostaleria (subvenció de 6,8 € per pernoctació), la indústria càrnia (9 € per tona de carn) i els repartidors a domicili o riders (3,5 € per lliurament) en són els exemples més clars.

L'existència massiva d'aquests salaris posa en risc la supervivència de l'estat del benestar, ja que un país que crea massa llocs de treball poc qualificats esdevé insostenible fiscalment.

• El llindar dels 29.000€: Es calcula que un treballador amb un salari brut inferior a 29.000€ (per a l'any 2025) no genera prou recursos fiscals (IRPF, IVA, quotes SS) per cobrir el cost dels serveis públics bàsics que consumeix (sanitat, educació, seguretat, justícia).
• Subvenció encoberta: Aproximadament el 35% de l'economia catalana es basa en sectors que operen amb salaris per sota d'aquest llindar. Això implica que la resta de la societat subvenciona aquestes activitats empresarials.
• Immigració i ocupació: Pràcticament la totalitat dels llocs de treball creats en termes nets des del 2006 han estat ocupats per immigrants, majoritàriament en aquests sectors de baix nivell salarial.
• Exemples paradigmàtics:
  • Hotels: Un hotel de 3 estrelles rep una subvenció implícita de 6,8€ per pernoctació en forma de serveis públics no coberts pels impostos dels seus treballadors (sovint fixos-discontinus).
  • Indústria càrnia: Un escorxador porcí rep 9€ de subvenció per tona de carn produïda, el 85% de la qual es consumeix fora de Catalunya.
  • Riders: Cada lliurament a domicili està subvencionat per la societat amb uns 3,5€.

5. Projeccions al 2050: El risc de decadència

L'informe planteja què passarà si es manté l'actual model de creixement (1% anual de població i 0,7% de productivitat).

• Escenari de 10,5 milions: Catalunya arribaria als 10,5 milions d'habitants, amb una demanda d'aigua insostenible (dèficit de 467 hm3/any) i una necessitat de construir fins a 33.000 habitatges nous cada any.
• Empobrimet relatiu: Catalunya quedaria definitivament enrere d'Europa i de regions com Madrid o Aragó en termes de PIB per càpita.
• Pèrdua d'identitat: L'informe alerta que aquest model posa en perill la supervivència de la llengua catalana i la cohesió social.

6. Recomanacions i mesures

L'informe reclama actuacions "contundents i immediates" dividides en tres grups:

Accions correctives:

• Publicar la balança fiscal real per sector per conèixer qui aporta i qui costa diners al sistema.
• Eliminar el tractament fiscal favorable al turisme massiu (IVA reduït) i augmentar significativament la taxa turística.
• Apujar el Salari Mínim Interprofessional (SMI) per frenar la creació de llocs de treball poc qualificats.
• Gestionar la immigració amb criteris de qualificació i fer obligatori el coneixement del català per a l'atenció al públic.

Accions d’estímul:

• Multiplicar el pressupost d'innovació fins a nivells dels 10 països líders de l'UE.
• Crear un fons d'inversió públic per arrelar el capital industrial i tecnològic.

Mesures fiscals:

• Indexar l'IRPF a la inflació i rebaixar la pressió fiscal sobre els professionals de rendes altes per atraure talent i seus empresarials.
• Elevar el mínim exempt de l'Impost de Patrimoni (fins a 10 milions si es coordina amb l'Estat, o 3 milions si és d'àmbit català).
• Compensar la pèrdua de recaptació amb recàrrecs a l'IBI de les segones residències i l'extensió de copagaments en determinats serveis.

PS. Dit per MHP: KRLS

Passen els anys però això que descriu l'historiador Johann Chapoutot a "Els irresponsables" en parlar del poder que hi havia a Alemanya just abans de l'adveniment de Hitler, es pot llegir perfectament amb ulleres del segle XXI...

"No podem imaginar fins a quin punt esdeveniments tan catastròfics com l'accés dels nazis al poder i el seu devassall de conseqüències atroces, de l'establiment de la dictadura nazi a la Segona Guerra Mundial, es deuen a xiuxuiejos, venjances personals i intrigues de recambró, fomentats per personatges servils i irrellevants que jugaven a la gran política, pagats d'ells mateixos, hipnotitzats per l'or i els miralls dels seus despatxos, mentre jugaven amb el destí dels altres, s'arriscaven a la bancarrota tot assegurant-se de no jugar-s'hi res personal perquè estaven arraulits en el seu patrimoni, el seu grau o les seves xarxes".

Robert Capa

Pedra, paper i tisora

La primera dècada del segle ha estat extraordinària en molts aspectes. Si ho pensem en termes dels recursos monetaris dedicats a la salut, també ho ha estat. Posem per exemple el creixement mitjà del període 2003-2007, al 8,4% anual, i ja podem ser conscients que és una situació excepcional. Ara bé, aquests creixements ens han situat a la pràctica en una proporció del PIB destinada a la sanitat pràcticament estancada i que el 2007 (darrera dada disponible) es va situar al 7,4%, només 2 dècimes més que quatre anys abans. No sembla doncs que els creixements tan rellevants que hem tingut en activitat econòmica haguem estat capaços de traslladar-los a més recursos per als serveis de salut.
Malgrat que el nivell de renda dels catalans és superior a la mitjana espanyola, Espanya destina més recursos en proporció del PIB que Catalunya (8,5% vs. 7,9%). I aquest és el fet crucial: l'evolució del nostre nivell de benestar pot acabar sent inferior al nivell de renda generat. Aquesta anomalia s’explica pel sistema de finançament autonòmic i, com que això no s’ha corregit, podem esperar que segueixi empitjorant.
Doncs bé, si sabem que els recursos que els països destinen als serveis de salut es relacionen amb la renda generada i que Catalunya resta al marge d’aquesta tendència, podem preguntar-nos si això afecta el nivell de salut o l’accés als serveis. Per exemple, mentre que un català s’ha d’esperar 3,22 mesos per a una intervenció de cataractes (dades del 2008), a Espanya s’esperen 2,06 mesos. Pel fet de ser catalans ens cal esperar més dies per rebre una prestació; la llista d’espera té un 40% més de mitjana. I alhora hi ha una gran variabilitat en l’accés.
Per tant, tenim un primer problema profund que es refereix a la quantia de recursos disponibles.La revisió de com s’han gestionat aquests recursos aporta una informació prou clara sobre els excessos de despesa per damunt del pressupost. L’informe de la Sindicatura de Comptes assenyala que el 2007, un any que va créixer el pressupost el 9,2%, es va incórrer en un dèficit del 13,8% (1.202 milions). Tot plegat va desembocar al desembre del 2009 en un suplement de crèdit de 759 milions i un altre de 1.851 per a exercicis anteriors.
El segon problema ha estat, doncs, de compliment de la llei. Les decisions de gestió dels serveis han de respectar la llei pressupostària i l’evidència ens mostra que no ha estat així. El govern del tripartit va reconèixer 2.610 milions de desviaments en 6 anys i el govern anterior va acumular-ne 2.193 en 23. Aquest seria el resum del desgavell pressupostari.
Arribem al 2011 i es parla de retallades. Cal recordar que no es pot retallar allò que no existeix. A Catalunya, el pressupost del 2010 va néixer sense incorporar el desviament del 2009 i per tant es va gastar inercialment sense el pressupost disponible i el nou govern amb el pressupost prorrogat s’ha trobat que vol complir la llei. Com situar les prioritats de despesa amb el pressupost disponible? aquí és on ens fa falta llum. Les prioritats en l’assignació de recursos han de seguir el criteri cost-efectivitat. Primer, excloure allò que no és efectiu. Segon, quan tenim la mateixa efectivitat, escollir el que té menys cost. I finalment, si alguna cosa té una efectivitat molt gran i és molt costosa, preguntar-nos què traiem o què afegim.
Recordem el joc de pedra, paper i tisora. La tisora talla (i guanya) el paper del contrari, el paper embolica (i guanya) la pedra rival i la pedra esclafa la tisora. Podem tenir tisores (poder polític) però no tenim paper (pressupost suficient) i si no tenim paper no podrem embolicar la pedra (les inversions i els serveis promesos, que són molts).
La sortida d’aquesta situació complexa requereix un retorn a allò que és bàsic, buscar tot el que afegeix valor a la salut i allunyar el que el disminueix. En aquesta tasca no hi ha només els serveis de salut, n’hem de ser coresponsables tots plegats. I segur que hem de ser conscients de la feixuga pèrdua de benestar que representa l’actual ordenament jurídic, on els criteris de redistribució territorial situen en un nivell pitjor aquell que és més solidari.
Per cert, recordeu que la pedra (serveis) podria aixafar la tisora (poder polític) i els rescats d’alguns països tenen a veure amb això. Aquesta seria la pitjor de les situacions si som incapaços de generar confiança i credibilitat com a país.

(Publicat a la revista Blanquerna, juny 2011)

PS. Comentari oportú al blog Nada es gratis

PS. Algú pensa sincerament que un país com Grècia pot fer-se càrrec i retornar el deute a un interès del 18%? Algú pensa en com des d'aquí es podrà pagar el deute al 5.64%?

Aquí no ens estem de res

U.K. Panel Balks at Drug Payments

El rebuig del NICE a tres medicaments per a leucèmia mieloide crònica és un testimoni dels temps que viuen a l'illa britànica. Tasigna, Sprycel i dosis elevades de Glivec no podran ser administrades als pacients britànics, per ara. El Glivec és considerat un dels grans èxits en el tractament del càncer i ja fa una dècada que es va introduir com a teràpia. I ara el NICE diu per als altres dos que la magnitud dels beneficis és incerta per aquells pacients resistents al Glivec. I tot al preu mòdic de 34.000 euros tant un com l'altre per pacient i any. Aquí i aquí no ens estem de res, ho introduïm al catàleg de prestacions i ningú piula. I qui dia passa any empeny. El que no sabem és quan queda per arribar al penya-segat. Em temo que cada dia hi som més aprop.


PD. La cronologia dels esdeveniments posteriors al rebuig del NICE poden ser aquests. (1) les companyies contacten les associacions de pacients. (2) les associacions de pacients reclamen la inclusió a la cartera de prestacions (3) la denegació de les prestacions porta a les associacions a denunciar el NICE als tribunals (4)  enmig de tot plegat hi hagi algú que ha perdut la vida per la manca de medicaments i apareixerà com a tal a la premsa (5)el govern aprovarà un sistema de regulació de medicaments nou, que no s'entèn per part dels ciutadans i que es basa en el valor (diuen) i que finalment incorpora les prestacions rebutjades. Aquí ho deixo escrit i em pregunto si tot plegat té sentit i si és democràtic, suposant que els esdeveniments acabin d'aquesta manera, tal i com han acabat les altres vegades.

PD. Per cert en Cameron segueix els passos. Crea una comissió que l'assessora directament a ell a la vista de la situació crítica creada per en Lansley.

PD. Els trens espanyols de rodalies s'han espatllat novament i ja ningú no ens rescatarà. Només ens resta dir-los adeu per sempre. Ahir vaig quedar atrapat a l'estació sense trens que circulessin per tornar a casa. Aquestes són pèrdues reals de benestar fruit de ser catalans dins el regne d'espanya.

Un disbarat rera l'altre (22)

Informe de salut de Catalunya 2023

Convé repassar aquest informe que ens explica la salut dels catalans. Cal fer-ho perquè alhora mostra els objectius (del Pla de Salut) i el seu assoliment (o no). Aquest hauria de ser un exercici d'anàlisi periòdica que es queda tant sols en un pdf i poca cosa més.

A Catalunya, l’esperança de vida (EV) en néixer l’any 2023 és de 86,6 anys en les dones i de 81,3 anys en els homes. Fa 40 anys, era 80 anys i 74 respectivament. L'augment ha estat notable, de 6,6 anys en dones i 7,3 en homes. Però només viuen les dones 66,5 i els homes 68,3 anys en bona salut. L'any 1994 l'esperança de vida en bona salut estava a 58 anys i 59,9 respectivament. (El 1994 és el primer any que tenim aquesta sèrie estadística).

La dada més interessant és l'esperança de vida en bona salut als 65 anys. Però no hi ha taula d'això, cal cercar-ho dins. La dada és 11,2 per a les dones i 11,4 per als homes. I a partir caldria una desagregació i anàlisi de la morbiditat i impacte a l'autonomia personal.

L'estimació de l'esperança de vida en bona salut que es publica té dificultats metodològiques serioses. Ho vaig comentar fa temps. El motiu és que es construeix sobre la percepció subjectiva de malaltia, i això comporta biaixos sistemàtics de mesura. A hores d'ara es pot estimar mitjançant dades de morbiditat i evitar aquests biaixos.

A la pàgina 57 trobareu allò que la premsa no us explicarà: com els objectius del Pla de Salut s'han assolit o no. I llavors veureu que en referència a l'esperança de vida en bona salut als 65 anys es plantejava augmentar un 5% i no s'ha assolit l'objectiu. I tants d'altres  que tampoc, com les malalties de transmissió sexual, la taxa de suïcidi, la taxa de mortalitat, la proporció d'infants de 2 anys correctament vacunats no ha recuperat els nivells de 2019, les infeccions nosocomials no han recuperat els nivells de partida, els episodis de pneumònia en pacients amb ventilació mecànica no han recuperat els nivells de partida, i la satisfacció amb els serveis públics utilitzats l'últim any es troba per sota del nivell de partida. I també és cert que hem millorat alguns altres indicadors, el més important és la recuperació de l'esperança de vida després de la pandèmia.

Amb tot això, algú s'hauria de preocupar seriosament dels resultats de Pla de Salut i com millorar-los. I fins i tot reflexionar si el que cal són plans directors i el pla de salut és la seva agregació. Tenim plans directors desactualitzats que obligarien a una revisió.  

La política sanitària hauria de fonamentar-se en millorar la salut i benestar, aquest hauria de ser el debat de veritat. La retòrica del moment va cap altres qüestions, darrerament veig moltes notícies relacionades amb el totxo i la salut no va necessàriament d'això.

PS. Un exemple, el pla director de salut mental només disposa de dos documents, un de suicidi i un altre de trastorns alimentaris. No fa falta dir res més.

PS. Ja no sorprèn que paguem un IDESCAT i el govern utilitzi l'INE. I que d'altres estadístiques més fines que estan disponibles no s'aprofitin per un informe tant important. Fonamentar l'informe de salut amb l'ESCA incorpora un biaix de percepció subjectiva que cal corregir amb dades objectives.

Missatge per a conformistes i despistats

 Indicador Multidimensional de Calidad de Vida (IMCV)

Tots aquells que encara no s'han adonat de la diferència en el benestar individual i col·lectiu entre tenir un estat propi i recaptar els impostos dels ciutadans, o dependre de l'almoïna que et dona el govern central, només han de mirar aquests gràfics que comparen la qualitat de vida a Catalunya (línia verda) i el País Basc (línia grisa). Si després de mirar això, encara no s'han convençut que no hi ha res a fer dins un país que no considera els seus ciutadans com iguals, sinó que n'hi ha uns que poden recaptar i uns altres no, i que això té implicacions en el benestar i la salut, llavors ja podem plegar i callar per sempre. El país i els seus ciutadans quedarà trinxat, ara mateix ja en tenim els símptomes.

L'INE publica aquest indicador de qualitat de vida des de fa anys i compara comunitats autònomes amb índex estatal 100. El que podem veure és que des d'abans de la pandèmia les coses s'han complicat i molt a Catalunya, tant les condicions materials de vida, com de salut, seguretat, educació, governança i drets, entorn i medi ambient. Només en treball semblaria que anem bé (aquesta és la màquina que engreixa a qui et dona almoïna), també en governança i drets.

Aquesta estadística només confirma una impressió col·lectiva que ja en som coneixedors i per tant quant més tardem en canviar-ho, només pot anar a pitjor. El motiu és que hi ha les condicions perquè tot se'n vagi pel pedregar si no podem recaptar els nostres impostos. Així de senzill, així de clar, o s'actua aviat o "es bot fa aigo". Marxem, quant més aviat millor.

PS. La població de Catalunya ja ha superat els 8 milions. Des de l’any 2018, el creixement natural és negatiu, amb més morts que naixements. Els catalans han decidit no tenir tants fills com abans. L’augment sostingut es deu a la immigració, que supera el 20% de la població. Descontrol demogràfic  total.

PS. "L'únic futur que té Catalunya dins Espanya és la desaparició", J. L. Bozzo