January 7, 2021

Moments determinants en la política sanitària

 Moments determinants en la política sanitària

My article in Valors magazine, January issue (in catalan):

La immediatesa i el dinamisme del món en que vivim ens porta massa sovint a considerar la política sanitària com el fruit de la decisió puntual, fruit d’una resposta a un problema o controvèrsia del moment. Pensem en polítics reactius i poc proactius, i massa sovint encertem. Ens cal una mirada més panoràmica per comprendre que darrera tota política sanitària cal trobar-hi uns valors socials que li donen fonament. És a dir, uns criteris sobre allò que considerem bo i just per a la societat. En ocasions es referiran als objectius o resultats finals i en d’altres als mitjans per assolir-los. Si bé la rellevància d’aquests criteris és determinant per als objectius, en relació als mitjans cal tenir present a més a més la seva efectivitat, i per tant un judici expert sobre allò que de veritat funciona.

L’objectiu final de tota política sanitària descansa sobre la millora de la salut poblacional però alhora va més enllà, alguns hi podríem afegir el benestar com a concepte. La resposta dels governs per assolir-ho és diversa segons les prioritats que mostren.  L’any 2006 la Unió Europea va considerar que els sistemes de salut són un pilar de la protecció social, de la cohesió i de la justícia social, i va assenyalar que la universalitat, l’ accés a l’assistència de qualitat, l’ equitat i solidaritat són els valors europeus compartits[i]. És en aquest marc i en el seu desenvolupament, on es fonamenta la política sanitària.

L’adopció de decisions públiques en relació a aquests valors essencials requereix d’un consens polític. Pertoca al parlament i al govern assenyalar què signifiquen exactament aquests valors compartits (objectiu) i quines decisions cal adoptar per assolir-los (mitjans). L’existència d’un consens social sobre aquestes qüestions esdevé una peça clau de l’engranatge. Més enllà de l’acord polític parlamentari, cal que tots els actors que participen en el sistema de salut s’orientin cap a la mateixa direcció. I precisament un dels elements que es consideren factor d’èxit d’un sistema sanitari és el consens social. Ens cal doncs una política sanitària basada en el màxim consens possible per tal de tenir un sistema eficient i equitatiu que perduri.

Distingir aquells mitjans que poden ser efectius per assolir objectius d’eficiència i equitat d’aquells que no ho són, esdevé una prioritat. Disposar d’evidència per tal de contrastar aquelles decisions que produiran el millor resultat és crucial, però alhora complex. La complexitat prové de les singularitats i del context on es desenvolupa cada política. Allò que ha funcionat en un lloc i moment determinat, pot ser difícil de ser reproduït en un altre. Malgrat aquest atenuant, saber allò que funciona amb un criteri expert i objectiu ha d’ajudar a millorar les decisions. Molts informes d’experts sobre reforma sanitària han tractat d’adoptar aquesta perspectiva, si bé amb impacte força limitat. La falta d’aplicació del consell expert té a veure almenys amb les dificultats d’establir consensos amplis i la comprensió del procés polític.

La Comissió de Salut del Parlament de Catalunya va acordar el febrer de 2013 impulsar el treballs per assolir un acord per a la salut a Catalunya en el marc d’un model propi. Aquest acord es va traduir en el Pacte Nacional de Salut on es van definir les bases del sistema sanitari català, estables i consensuades per tots els agents implicats. Dins la comissió de treball hi havia els representants dels diversos grups parlamentaris i els agents que formen part del Consell Català de la Salut. Els treballs de la comissió es van desenvolupar en vuit grans àmbits temàtics. Es va prendre com a referent els 6 blocs inicials que segons l’Organització Mundial de la Salut han de constituir un sistema sanitari, i s’hi van afegir dos àmbits identificats com a claus pel sistema (la recerca i innovació, i el compromís ciutadà). Els àmbits van ser doncs: finançament i cobertura, professionals, prestacions i catàleg de serveis, model de serveis, avaluació i transparència, recerca i innovació, compromís ciutadà, i governança.

Entrar en el detall del contingut dels 83 acord va més enllà del que es pretén en aquest article, tant sols es farà una breu referència als 2 primers. En l’àmbit de finançament i cobertura s’assenyala amb claredat l’opció per un accés universal de la ciutadania al Sistema Nacional de Salut i alhora s’estableix un criteri de nivell de finançament públic en salut suficient i sostenible, que es relacioni amb el nivell de riquesa del país i que convergeixi amb la despesa de països amb producte interior brut per càpita equivalent i sistema sanitari similar.

En l’àmbit dels professionals es considera que la planificació de necessitats de professionals, les competències i capacitats acreditades han de ser objecte reconsideració atenent als canvis sociodemògràfics, econòmics i tecnològics. S’explicita l’èmfasi en el professionalisme com a criteri que guia la relació entre professionals amb la ciutadania, amb el sistema sanitari i els proveïdors, i la necessitat d’establir mecanismes per tal de fer efectiva la participació dels professionals en l’elaboració de polítiques i la gestió.

El procés per arribar a aquest conjunt d’acords va ser fruit d’una elevada participació. Diversos motius singulars van impedir que la totalitat dels representants confirmessin el seu acord al darrer moment. Va ser aprovat per tots els membres excepte partits a l’oposició i sindicats. Cal assenyalar que en l’elaboració del document hi van haver contribucions de tots, també d’entitats i grups polítics que van donar finalment el seu suport. 

En el moment actual cal fer èmfasi novament en aquest consens que desitja la ciutadania, i les bases perquè això sigui possible hi són, només cal teixir-les acuradament i amb generositat. On són les dificultats per avançar doncs. Des del meu punt de vista, la polarització política fa perdre el nord sobre quins són els valors autèntics de la política sanitària. Quan es discuteix sobre els valors sovint hi ha més acord que conflicte. En canvi, la perspectiva partidista sobre els mitjans i decisions per assolir els objectius finals de millora de la salut poblacional fa confondre (intencionadament) el que es pretén amb la forma d’assolir-ho. I aleshores entra el tercer element, que és la necessitat d’eines i metodologies tècniques i expertes que en moltes ocasions obliguen a un esforç de comprensió major del que alguns acceptarien com a normal. 

Novament el parlament ha demanat ara un nou pacte nacional de salut, sense fer cap referència al que ja es va fer. No som capaços ni d’aprendre del passat. El risc de confluir en els mateixos paranys és elevat i caldria un esforç seriós que permetés evitar-los. El moment en que es proposa tampoc ajuda, ens trobem a finals d’una legislatura i començament d’una altra. El context de la pandèmia ha fet veure a molts les mancances que ja coneixiem i havíem explicat anteriorment. Ara bé, insistir en un pacte sense cap capacitat de disposar de nous mitjans i recursos diferents als actuals pot comportar clarament un nova paràlisi de la política sanitària. Només un canvi substancial mitjançant una sobirania fiscal permetrà apalancar un nou sistema de salut d’acord amb els valors, expectatives i nivell de desenvolupament econòmic de Catalunya.