Prioritarianisme

Prioritarianism

Prioritarianism in Practice

 Li pregunto a Gemini AI, què és el prioritarianisme, i diu:

El prioritarisme és una teoria ètica que sosté que la correcció moral d'una acció es basa en el seu impacte en el benestar de les persones, donant més importància a la millora del benestar dels que estan en una situació pitjor.

Principis del prioritarisme:

Imparcialitat: El prioritarisme considera que tots els individus són igualment importants i que el seu benestar ha de ser tingut en compte per igual.

Prioritat als pitjor situats: El prioritarisme sosté que les accions que milloren el benestar dels que estan en una situació pitjor són moralment més importants que les que milloren el benestar dels que ja estan en una bona situació.

Utilitat total: El prioritarisme no ignora la utilitat total, però la considera en combinació amb la prioritat als pitjor situats.

Tipus de prioritarisme:

Prioritarisme igualitari: Afirma que totes les persones tenen dret a un nivell mínim de benestar i que les accions que augmenten la igualtat del benestar són moralment preferibles.

Prioritarisme suficientari: Afirma que totes les persones tenen dret a un nivell suficient de benestar i que les accions que satisfac les necessitats bàsiques dels més necessitats són moralment prioritàries.

Prioritarisme del benestar mitjà: Afirma que les accions que augmenten el benestar mitjà de la societat són moralment preferibles, sempre que no empitjorin la situació dels més necessitats.

Crítiques al prioritarisme:

Dificultat de mesurar el benestar: El concepte de benestar és subjectiu i pot ser difícil de definir i mesurar.

Ignorància de la justícia: S'ha criticat al prioritarisme per no tenir en compte la justícia distributiva i per centrar-se únicament en la maximització del benestar.

Incentius per a la inacció: S'ha argumentat que el prioritarisme pot incentivar la inacció, ja que sempre hi haurà algú en una situació pitjor que la nostra.

El prioritarisme avui en dia:

El prioritarisme és una teoria ètica important que ha guanyat popularitat en els últims anys. Els seus principis han tingut un impacte en el debat sobre la justícia social, la distribució de recursos i la política pública.

Impacte del prioritarisme:

Organitzacions no lucratives: El prioritarisme ha influït en el treball de moltes organitzacions no lucratives que treballen per alleujar la pobresa i la malaltia.

Debat sobre la desigualtat: El prioritarisme ha contribuït al debat sobre la desigualtat econòmica i la justícia social.

Filosofia moral: El prioritarisme segueix sent un tema de debat i discussió en la filosofia moral, amb noves teories i arguments que s'elaboren constantment.

El prioritarisme és una teoria ètica complexa que ofereix una perspectiva important sobre la justícia social i la distribució de recursos. La seva defensa de la prioritat dels pitjor situats ha generat debat i controvèrsia, però també ha contribuït a la nostra comprensió de la moralitat i el benestar.

I dos llibres de referència:

 

al capítol:

6 - Prioritarianism and Health Policy

Girona 1960, quan l'aigua no era un problema

El benestar com objectiu preeminent

 Wellbeing. Science and Policy

Fa uns mesos parlava del llibre anterior de Richard Layard, "Podem ser més feliços?", ara el seu darrer llibre és un compendi del que ell en diu ciència del benestar. Jo no sé ben bé si és una ciència, però el que si és cert és que el tema és prou interessant com per fer-hi una ullada. Aquí el trobareu en accés obert. El primer que cal fer és mirar l'índex:

Part I. The Case for Wellbeing:

1. What subjective wellbeing is and why it matters

2. Wellbeing as the goal for society

Part II. Human Nature and Wellbeing:

3. How our behaviour affects our wellbeing

4. How our thoughts affect our wellbeing

5. Our bodies, our genes and our wellbeing

Part III. How Our Experience Affects Our Wellbeing:

6. The inequality of wellbeing: some basic facts

7. Tools to explain wellbeing

8. Explaining wellbeing: a first exploration

9. Family, schooling and social media

10. Health and healthcare

11. Unemployment

12. The quality of work

13. Income

14. Community

15. The physical environment and the planet

Part IV. Government and Wellbeing:

16. How government affects wellbeing

17. How wellbeing affects voting

18. Cost effectiveness and policy choice.

L'estructura del llibre és prou clara i dedica temps a explicar el problema de les mesures de benestar, qüestió sempre controvertida. 

De què depèn el benestar? Doncs d'aquests factors, diu:

De tots, possiblement el capítol menys encertat és el que parla dels gens i el benestar (p.85). La hipòtesi de que els gens no canvien i tenen un paper en el benestar, oblida l'epigenètica i per tant que podem tenir gens que s'activen o no depenent de les condicions amb les que ens trobem. Tema esbiaixat (cap al predeterminisme) i poc elaborat. A tot el llibre hi ha una èmfasi desproporcionada cap a la salut mental, qüestió que ha preocupat de sempre a l'autor.

I al darrer capítol arriba la qüestió crucial: 

The ultimate purpose of wellbeing science is to help us increase wellbeing. Hopefully, readers of this book will by now have learned a little more about themselves, which they can use to improve their own wellbeing and that of others. But what about  policymakers, be they in central or local government, or in NGOs big and small? Are there steps by which wellbeing science could help them improve their contribution to human wellbeing?

Enlloc de mesurar amb QALYs, ell proposa els WELLBYs, anys de vida ajustats per benestar. I llavors proposa els llindars necessaris per a avaluar si cal una política determinada. Molt ideal tot plegat, i pendent d'elaboració a la pràctica. El títol del llibre és suggerent, el seu contingut encara té moltes qüestions pendents per desenvolupar.

Com fer un disseny perfecte d'un pressupost sanitari deficient?

 Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya

Avui hi ha alguns que es pregunten perquè la pel·lícula Alcarràs no ha estat reconeguda al país veí. En realitat, és en va fer-se preguntes d'aquest tipus, perquè la resposta ja la tenien abans de presentar-s'hi. De la mateixa manera si un es pregunta perquè no hi ha un finançament suficient de la sanitat, la resposta es troba fora de la política sanitària i autonòmica. Ni reconeixement, ni recursos. Senzillament, som els segons en aportar i els desens en rebre els finançament públic per càpita de l'Estat.

I aquí és on un grup d'economistes pel benestar ha fet un manifest per recordar allò que el govern no vol exigir (ara no toca, diuen):

• Una aportació neta a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol excessiva, en relació al seu PIB, i amb pocs referents internacionals comparables (annexos III, IV) que, com s’ha dit, afecta negativament al creixement de l’economia del país i al benestar, progrés i oportunitats dels seus ciutadans.
• Un model de finançament, a través del qual es cobreixen els serveis bàsics de l’estat del benestar, totalment insuficient per finançar les competències traspassades, que no ha seguit les exigències marcades per l’evolució de la població i totalment injust perquè ni tan sols garanteix l’ordinalitat. Catalunya és la segona comunitat de l’estat en recaptació i, per tant, en aportació de diners al model de finançament, però salta a la desena després d’actuar tots els fons redistributius i a la catorzena si es té en compte el diferencial de preus (annex V). Malgrat tot, adoptant l’ordinalitat, amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal.
• Una inexplicable desigualtat en l’aportació de les Comunitats de règim foral a l’equilibri interterritorial tot i gaudir d’una renda més alta que Catalunya (annex VI) 
• Una política d’inversió pública i, en particular, en infraestructures d’inspiració centralista i radial, amb Madrid com a gran beneficiària, que ha marginat l’eix mediterrani tot i representar la principal zona productiva i exportadora de l’estat. Les dotacions pressupostades i executades, en baixos percentatges, són estructuralment inferiors a l’aportació econòmica de Catalunya a l’economia de l’estat (annex VII), limitant seriosament la seva competitivitat.

I jo puc estar molt d'acord amb l'anàlisi i en profund desacord amb la conclusió:

CATALUNYA HA DE TENIR LA CAPACITAT DE RECAPTAR I DECIDIR SOBRE LA DESTINACIÓ DELS RECURSOS QUE GENERA AMB L’OBJECTIU DE POTENCIAR LA COMPETITIVITAT DE LA SEVA ECONOMIA I SITUAR EL BENESTAR I EL PROGRÉS DELS SEUS CIUTADANS AL NIVELL DEL SEU ESFORÇ, SENSE ELUDIR LA COL·LABORACIÓ RAONABLE EN L’EQUILIBRI I SOLIDARITAT TERRITORIAL

El motiu és elemental: mai no ens deixaran recaptar i decidir sobre els nostres recursos per una raó molt senzilla, perquè ells se'ls han fet seus i no els deixaran anar mai, mai, mai. I sabent que això és així sorprèn que uns economistes que es diuen pel benestar i fan una anàlisi acurada arribin a la conclusió errònia. La conclusió justament condueix al malestar, perquè només marxant i deixant anar aquesta càrrega feixuga que traginem podrem gestionar els nostres recursos. La conclusió a la que arriben només continuarà provocant el malestar social que arrosseguem des de fa dècades. Recordeu l'argument Nosaltres-Ells. Nosaltres-autoengany, pensar que et donaran concert econòmic. Ells-dominació, allò que és teu ha deixat de ser-ho i ja és d'ells i decideixen que en fan.

És urgent marxar si volem tenir un pressupost públic d'acord amb el nostre nivell de desenvolupament econòmic. Cada any que seguim igual perdem 20.000 milions d'euros. I si algú em diu que no vol marxar, aleshores que deixi de queixar-se per sempre de que tenim una sanitat mal finançada (i una educació, i uns trens i...). L'Estat ha dissenyat un sistema perquè sempre tinguem un mal finançament, el disseny perfecte del pressupost deficitari. Només marxant de l'Estat es pot trobar alguna solució. Més clar impossible, ens ho han dit i sembla que alguns no volen escoltar i es pensen que no els afecta.

PD. Dic tot això amb coneixement de causa. L'any 1997, fa 25 anys vaig participar a una comissió parlamentària pel concert econòmic, V Legislatura. Fracàs i pèrdua de temps total. A la IX Legislatura es va crear una altra vegada la mateixa comissió. Fracàs i pèrdua de temps total. I no segueixo més.  Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

PD. La premsa comença a reflectir amb retard el que jo deia a aquesta entrada

Club des Belugas

Dedicat a tots aquells que s'han adherit al pensament màgic que malauradament cada dia són més, fins que un dia s'adonaran que no porta enlloc, però potser serà massa tard.

Economia de l'assegurança (4)

 Probable Justice. Risk, Insurance, and the Welfare State

Llibre suggerent, convida a la reflexió sobre coses que considerem com habituals i passem per alt. Ve resumit amb IA.

"Justícia probable: risc, assegurances i l'estat del benestar" de Rachel Z. Friedman examina la història de l'assegurança social, des dels orígens del risc fins a l'estat del benestar avançat. El llibre argumenta que la teoria de la probabilitat va tenir un paper central en el desenvolupament del pensament i la pràctica del benestar, proposant una concepció de justícia distributiva que ha estat notablement influent en la vida política.

Alguns punts clau del llibre inclouen:

• Assegurança social com a règim distributiu: L'assegurança social es considera un acord distributiu en evolució on els recursos materials es divideixen basant-se en una certa visió de la igualtat o el mèrit dels ciutadans. En aquest sentit, l'assegurança social representa una explicació de la distribució justa o equitativa, atorgant a aquells que han aportat la seva part justa la protecció a la qual tenen dret.
• La naturalesa mixta de l'assegurança social: El llibre designa l'assegurança social com un "règim mixt" perquè combina diferents principis distributius. Deriva la seva resiliència política i caràcter distributiu únic de la manera com combina aquests objectius.
• Paper de la teoria de la probabilitat: La teoria de la probabilitat va jugar un paper central en el desenvolupament del pensament i la pràctica del benestar. Els escrits probabilístics van proporcionar suport normatiu sobre el qual els defensors de la pràctica es van basar fàcilment.
• Èmfasi en l'equitat i la reciprocitat: L'ideal d'una unió entre l'interès propi i el bé comú va inspirar tant el moviment de reforma de la societat amistosa com les primeres propostes d'assegurança social a finals del segle XVIII. L'assegurança mutualista, fundada en la identitat impersonal de probabilitats iguals, podria promoure alhora el benestar individual i el bé comú d'una protecció justa i recíproca.
• Crítiques i limitacions de l'assegurança social: El llibre també explora les limitacions de l'assegurança social per promoure objectius igualitaris. Els desenvolupaments tecnològics recents semblen donar credibilitat a les preocupacions dels crítics sobre les limitacions de l'assegurança social en la promoció d'objectius igualitaris.
• Perspectiva històrica: L'argument del llibre avança en cinc capítols ordenats cronològicament, cadascun dels quals cobreix un període en la història de la teoria de la probabilitat i els desenvolupaments corresponents en el pensament i la pràctica del benestar. Geogràficament, se centra principalment a Europa occidental, especialment a França i Gran Bretanya.
• Visió de Léon Bourgeois: L'obra de Léon Bourgeois exemplifica la importància de l'assegurança en principi i la seva flexibilitat en la pràctica. El seu relat de la solidaritat pot entendre's com un intent de reconciliar l'esperit voluntari i comunitari de les societats amistoses amb les tendències centralitzadores de l'època.

En resum, "Justícia probable" ofereix una anàlisi de com la teoria de la probabilitat ha configurat els sistemes d'assegurança social i les concepcions de justícia distributiva en el món occidental, alhora que examina les limitacions i els desafiaments de l'assegurança social en l'actualitat.

La veritat, tota la veritat

Hi ha paraules que m'agradaria esquivar i una d'elles és Estat del Benestar. Es tracta d'un concepte que afegeix dos elements contradictoris. El benestar és una situació individual fruit de les condicions, expectatives i de les preferències. Pensar que un poder polític et pot atorgar Benestar, en majúscula, és molt demanar. Per tant si el concepte ens acosta a algun desig social plausible és molt més a la cohesió social, que a un Estat (poder coercitiu) capaç de distribuir a tort i a dret pedacets de benestar per als seus ciutadans.
Considero que hi ha cohesió social quan som capaços de crear institucions que resolen errors del mercat. En aquest sentit és clar que l'educació, la salut, la dependència o les pensions requereixen d'aquest tipus d'intervenció col.lectiva. Ara bé d'aquí a titular-ho benestar, n'hi ha un tros considerable.
Hem caigut de ple al parany del concepte (el "frame" de Lakoff) i això dona per parlar a uns i altres sense fonament. Ahora ha generat un altre concepte que no es troba sobre la taula i encara és més important, l'Estat Repartidora, el joc malabar de la política en repartir subsidis que esdevé més atractiu que oferir les prestacions en servei.

La banalització de l'addicció

 Addiction Becomes Normal: On the Late-Modern American Subject

Dia si, i dia també, observo amb preocupació com els mitjans de comunicació nacionals públics i privats banalitzen el consum de drogues. D'aquesta manera ho normalitzen enmig de programes de pressumpte humor on hi podem trobar còmics de baix perfil. També al Parlament aquests dies podem veure grups polítics que es mostren subtilment a favor d'instal·lar més casinos i impulsar l'addicció al joc, un afer clarament immoral. I d'aquesta maneta s'introdueix un marc mental nou i alhora preocupant sense que molts se n'adonin i que té un impacte social immens.

Just ara s'acaba de publicar un llibre que fa referència a això mateix als Estats Units. No ens trobem només amb un problema de salut pública o de seguretat, això és molt més greu, és la normalització de l'addicció dins la cultura quotidiana. Realment paga la pena fer una ullada al llibre i veure els paral·lelismes amb el que passa aquí aprop i prendre decisions crítiques inajornables.

Resum amb IA:

El llibre "Addiction Becomes Normal: On the Late-Modern American Subject" de Jaeyoon Park examina com la comprensió i el tractament de l'addicció als Estats Units han canviat en les últimes dècades, argumentant que l'addicció s'ha normalitzat. Aquesta normalització no només afecta la manera com es veu l'addicció, sinó que també revela aspectes importants de la constitució del subjecte americà contemporani.

Aquí hi ha un resum dels principals arguments i temes del llibre:

●La normalització de l'addicció: S'argumenta que l'addicció ha passat de ser considerada una desviació de la normalitat a ser vista com un punt extrem d'experiències normals. Aquesta normalització es manifesta en diverses àrees:

○Ciència de l'addicció: L'addicció es considera cada vegada més com una malaltia cerebral, amb un enfocament en la neurobiologia en lloc de les causes psicològiques o morals. La teoria de l'atribució de la importància del incentius explica el desig com un procés que comença amb la interacció entre el subjecte i l'objecte, en lloc d'emanar de l'interior del subjecte.

○Tractament de l'addicció: Les intervencions conductuals, com la teràpia cognitivoconductual (TCC), s'han convertit en el tractament predominant, emfatitzant l'ajustament de l'entorn i els hàbits en lloc de la reforma del caràcter. Els tractaments basats en l'evidència intenten diversificar els motius del subjecte, en lloc de treballar sobre la seva voluntat.

○Sistema de justícia penal: S'ha produït un canvi cap a tractaments en lloc de càstigs per a les persones amb addicció que cometen delictes. Això es veu en la creació dels tribunals de drogues, que prioritzen el tractament sobre la presó.

○Discurs públic: L'addicció s'emmarca cada vegada més com un problema de salut pública en lloc d'un fracàs moral.

●La figura del subjecte modern tardà: El llibre suggereix que la normalització de l'addicció reflecteix una comprensió més àmplia del subjecte en la societat nord-americana contemporània:

○Desconfessionalització del desig: La idea del desig com una expressió interior s'ha desplaçat per la idea del desig com una quantitat mesurable produïda per la estimulació externa. Això es reflecteix en l'auge del seguiment personal i les valoracions.

○La persona: El subjecte és vist com un lloc on les forces competeixen per determinar la conducta, en lloc d'un agent autònom amb voluntat pròpia. La identitat es construeix a través de l'acumulació d'experiències i inversions, en lloc de basar-se en un caràcter o essència interior.

○Benestar: El discurs del benestar promou una manera específica de relacionar-se amb el jo, on la salut i el benestar personal són vistos com a responsabilitats individuals, el que fa que l'addicció sigui un problema per al subjecte del benestar.

● Intervencions conductuals: Les intervencions conductuals es veuen com una manera de modificar el comportament mitjançant la manipulació de les recompenses i l'entorn del subjecte, per diversificar els motius del subjecte. Aquestes intervencions inclouen:

○Estratègies per augmentar la importància de les recompenses naturals i saludables, com el contacte social i l'exercici.

○ Estratègies per ajudar els pacients a canviar el seu cercle d'amics i evitar senyals ambientals associats a les drogues.

○Estratègies per mitigar la reactivitat a l'estrès i millorar la funció executiva.

●Mesurar el desig: S'explora la neurociència del desig i com s'ha convertit en una entitat mesurable i quantitativa. La teoria de l'atribució de la saliència incentiva suggereix que el desig comença amb l'encontre entre el subjecte i l'objecte, i no dins del subjecte.

●La transformació del jo: El llibre analitza com l'addicció es presenta en textos de salut pública, psicologia i manuals de dotze passos, mostrant que la conducta es veu com el resultat de múltiples influències i forces que competeixen per determinar l'acció del subjecte.

● La persona: El llibre conclou argumentant que la normalització de l'addicció reflecteix un canvi més ampli en la manera com es construeix el subjecte en la societat nord-americana moderna tardana. El subjecte ja no es considera com una entitat amb una essència interior, sinó com un lloc d'acumulació d'experiències i forces.

Trobareu una anàlisi exhaustiva de com l'addicció s'ha normalitzat als Estats Units, i com aquesta normalització s'entrellaça amb canvis més amplis en la forma com s'incorpora a la cultura del nostre temps.

PS. Aquí trobareu els materials complementaris a tot això, materials que mostren tendències i realitats on hi ha responsabilitats polítiques que no es volen assumir. Forma part del progressime woke que avança sense que molts se n'adonin.

PS. Qui suposadament ha de protegir missatges cap a menors es troba de vacances.

El benestar dels catalans

 Informe sobre el benestar i el progrés social a Catalunya

OECD Regional Wellbeing

Informe 2014

OECD Regions and Cities at a Glance 2022

 Com que l'altre dia vaig enllestir aquell llibre de Layard sobre la felicitat, he volgut mirar la situació del benestar dels catalans. I les dades són les que hi ha als informes de referència. Però sobretot al de l'OCDE i tenim una satisfacció amb la vida de 6,2.

I aixó és molt o poc?. Doncs hi ha 5 regions de l'OCDE properes que en tenen més (Murcia, Balears, Valencia, Aragó, Cantabria).

La mesura del benestar

How's life? Measuring well-being

Hem passat tants anys parlant que el PIB no ho recull tot i ara que surt una alternativa li dediquem poca atenció. Ha estat novament l'OCDE qui ha fet l'esforç per a 34 països per tal de determinar el benestar relatiu de la població. Ho trobareu a: How's life? Measuring well-being. De les moltes dimensions, adjunto la relativa a salut aquí sota. La satisfacció amb la vida estaria al 6,2 mentre que a l'OCDE es troba al 6,7 i quan mires algunes dimensions en particular hi ha sorpreses preocupants. Resulta que quan disposàvem només del PIB resultava fàcil pensar unidimensionalment i en canvi quan n'hi ha moltes cal posar un pes a cadascuna, i això depèn de les preferències individuals. Per tant només hi ha una opció possible, fer servir l'eina interactiva i que cadascú es calculi el seu benestar relatiu (l'agregació de preferències és tasca complicada).

Most OECD countries have enjoyed large gains in life expectancy over the past decades, thanks to improvements in living conditions, public health interventions and progress in medical care. In 2008, life expectancy at birth in Spain stood at 81.2 years, two years above the OECD average of 79 years.
Higher life expectancy is generally associated with higher healthcare spending per person, although many other factors have an impact on life expectancy (such as living standards, lifestyles, education and environmental factors). Total health spending accounted for 9.0% of GDP in Spain in 2008, which is equal to the average of OECD countries. In 2008, health spending as a share of GDP was the highest in the United States (which spent 16.0% of its GDP on health), followed by France (11.2%), Switzerland (10.7%), and Germany and Austria (both 10.5%). Spain ranks below the OECD average in terms of health spending per person, with spending of 2,902 USD in 2008, compared with an OECD average of 3,060 USD. Between 2000 and 2008, health spending per person in Spain increased, in real terms, by 4.7 % per year on average, a growth rate higher than the average in OECD countries (4.2%).
Throughout the OECD, tobacco consumption and excessive weight gain remain two important risk factors for many chronic diseases.
Spain has achieved progress in reducing tobacco consumption, with current rates of daily smokers among adults standing at 26.4% in 2006, down from 41% in 1985. However, smoking rates in Spain still remain higher than the OECD average of 23.3% in 2008. Sweden, the United States and Australia provide examples of countries that have achieved remarkable success in reducing tobacco consumption, with current smoking rates among adults below 17%.
Adult obesity rates in Spain are higher than the OECD average, but child rates are amongst the highest in the OECD. Two out of 3 men are overweight and 1 in 6 people are obese in Spain. One in 3 children aged 13 to 14 are overweight. The proportion of adults who are overweight is projected by the OECD to rise a further 10% during the next 10 years. Obesity’s growing prevalence foreshadows increases in the occurrence of health problems (such as diabetes, cardiovascular diseases and asthma), and higher health care costs in the future.
When asked, "How is your health in general?", 70% of people in Spain reported to be in good health, close to the OECD average of 69%. Despite the subjective nature of this question, the answers have been found to be a good predictor of people’s future health care use.

PS. Per aquells que associen desigualtat social amb menys satisfacció en la vida, els convé veure aquest post i el seu argument trontollarà una mica més.

Què es necessita per a una bona vida?

 ¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una "buena vida"

Aquest llibre publicat el 2012 el cito avui perquè fa uns dies vaig parlar de l'enfocament de capacitats de Nussbaum i Sen. De resultes d'un suggeriment encertat que he rebut, em cal matisar/ampliar el que vaig dir. I el millor és fer-ho citant la font que critica precisament aquest enfocament, el llibre dels  Skidelsky.

Aquí va el resum amb IA. 

El llibre "¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una "buena vida"" de Robert i Edward Skidelsky explora la relació entre la riquesa, el consum i la bona vida, qüestionant la nostra obsessió pel creixement econòmic constant i proposant una revisió dels valors morals i les metes de la societat. Els autors argumenten que, tot i que el capitalisme ha creat una gran riquesa, també ha generat una insatisfacció constant i una incapacitat per gaudir-ne adequadament.

Aquí teniu alguns dels punts clau del llibre:

• La crítica al capitalisme: Els autors argumenten que el capitalisme es basa en una mena de pacte faustià, on es permeten vicis com l'avarícia i la usura amb l'esperança d'obtenir benestar material. El problema és que, fins i tot quan s'assoleix l'abundància, aquests hàbits arrelats ens impedeixen gaudir-ne. El llibre qüestiona la idea que el creixement econòmic és un fi en si mateix, argumentant que hauria de ser un mitjà per a la bona vida.
• La insaciabilitat: El llibre explora la naturalesa insaciable del desig humà, que es veu alimentada per la publicitat i el consum competitiu. Es destaca com les necessitats relatives, és a dir, el desig de posseir béns que confereixen estatus, han substituït les necessitats absolutes. A més, els autors argumenten que la recerca constant de novetats porta a la insatisfacció, ja que les persones s'avorreixen amb el que tenen i busquen estimulació contínuament.
• La idea de la bona vida: Els autors proposen recuperar la idea de la bona vida, una vida que sigui suficient en si mateixa i que no depengui de la contínua acumulació de riquesa. Aquesta idea es basa en conceptes de la filosofia antiga, com l'eudaimonia aristotèlica, i també en tradicions morals de diferents cultures. La bona vida inclou elements com la salut, la seguretat, el respecte, la personalitat, l'amistat, l'oci i la raó pràctica.
• Els béns bàsics: El llibre introdueix el concepte de "béns bàsics", que són aquells que són indispensables per a la bona vida i que han de ser prioritaris en qualsevol distribució de recursos. Aquests béns bàsics són universals, finals, sui generis i indispensables. Es contrasten amb els béns de luxe, que poden ser desitjables però no necessaris per a la bona vida. El llibre també explora com les necessitats i els luxes es defineixen de manera diferent en diferents contextos socials i històrics.
• El paper de l'estat: El llibre argumenta que l'estat té un paper crucial en la creació de les condicions materials per a una bona vida per a tothom. Això no vol dir que l'estat hagi d'imposar una visió específica de la bona vida, però sí que ha de garantir l'accés als béns bàsics i promoure un sistema econòmic que no fomenti la insaciabilitat. El llibre proposa diverses polítiques per a reorientar la societat cap a la bona vida, com la reducció de la jornada laboral, l'establiment d'una renda bàsica universal, i un impost sobre la despesa.
• La necessitat d'una nova moralitat: Els autors argumenten que és necessari recuperar les nocions tradicionals de virtut i d'ètica per a poder superar la insatisfacció constant que provoca el capitalisme. Es destaca el paper de la tradició catòlica, que sempre ha defensat la necessitat de limitar la recerca de riquesa i ha posat èmfasi en la importància de la comunitat i de la responsabilitat social. A més, el llibre assenyala que la societat moderna s'ha tornat massa individualista i consumista, perdent el sentit de la vida comunitària i de la felicitat genuïna.
• La superació de la insaciabilitat: Per a revertir la insaciabilitat, el llibre proposa una transformació de la nostra cultura i de les nostres institucions. Això inclou abandonar la idea que la felicitat es troba en el consum i començar a valorar les experiències, les relacions i el desenvolupament personal. Els autors també emfatitzen la importància de l'educació per al desenvolupament de persones capaces de fer eleccions racionals i de viure una vida amb sentit.

En resum, "How Much is Enough?" és una crida a la reflexió sobre els valors que guien la societat moderna i una invitació a repensar la nostra relació amb la riquesa, el consum i la bona vida. El llibre ofereix una crítica del capitalisme, a la vegada que proposa un camí cap a un futur més sostenible i satisfactori.

I quan li pregunto a Gemini que em resumeixi la crítica, llavors diu:

La crítica central dels Skidelsky a Nussbaum se centra en la idea que l'enfocament de les capacitats, encara que valuós, queda curt en no definir prou què constitueix una "bona vida". Argumenten que centrar-se en les capacitats, és a dir, en les oportunitats que tenen les persones per assolir certs funcionaments (èxits), no és suficient per assegurar el benestar. Segons els Skidelsky, cal un marc normatiu més sòlid que defineixi què són els "béns bàsics" o "necessitats" que han de ser satisfetes per assolir una vida plena.

Punts clau de la crítica dels Skidelsky:

Èmfasi en els “béns bàsics”: Els Skidelsky proposen centrar-se en un conjunt de “béns bàsics” que consideren essencials per a una bona vida. Aquests béns inclouen salut, seguretat, respecte, amistat, lleure i personalitat (desenvolupament personal). Argumenten que aquests béns són intrínsecament valuosos i que l'economia hauria d'estar orientada a la seva provisió, en lloc de centrar-se únicament en el creixement econòmic o l'expansió de les capacitats.

Insuficiència de l'enfocament de les capacitats: Si bé reconeixen la importància de l'enfocament de les capacitats per ampliar les oportunitats de les persones, els Skidelsky argumenten que aquest enfocament no proporciona una guia suficient sobre quines capacitats són més importants o com s'han de prioritzar. Creuen que cal una concepció més substantiva de la bona vida per guiar les polítiques públiques i les decisions individuals.

Crítica al consumisme i al creixement econòmic sense límits: Els Skidelsky critiquen l'obsessió pel creixement econòmic com un fi en si mateix i el consumisme desenfrenat. Argumenten que la recerca constant de més béns materials no necessàriament condueix a més felicitat o benestar, i que fins i tot pot ser contraproduent en soscavar altres béns bàsics com l'amistat, l'oci i la connexió amb la naturalesa.

Necessitat d'un equilibri entre treball i lleure: Els Skidelsky emfatitzen la importància del lleure com a bé bàsic essencial per a una bona vida. Critiquen la cultura del treball excessiu i la manca de temps lliure, argumentant que això impedeix el desenvolupament personal, les relacions socials i el gaudi de la vida.

En relació amb Nussbaum específicament:

Manca d'una justificació sòlida per a la llista de capacitats centrals: Els Skidelsky critiquen la llista de "capacitats centrals" de Nussbaum per considerar-la incompleta i per no proporcionar una justificació prou sòlida per a la inclusió de certs elements i l'exclusió d'altres. Podrien argumentar que la llista de "béns bàsics" ofereix una alternativa més clara i concreta. Implícitament, qüestionen el procés de Nussbaum per derivar-ne la llista, argumentant que no té una base filosòfica prou sòlida.

Manca d'una teoria de la "bona vida": La principal crítica se centra que Nussbaum, igual que Sen, s'enfoca en la "llibertat per aconseguir" (capacitats) en lloc de definir els "èxits" en si mateixos. Els Skidelsky argumenten que cal una teoria de la "bona vida" per guiar la selecció i priorització de les capacitats. En altres paraules, com sabem quines capacitats són realment valuoses si no tenim una concepció clara del que és una vida bona?

I la resposta de Nussbaum a Skidelsky diu que:

Les capacitats són necessàries per a la llibertat i l'autonomia: Nussbaum considera que les capacitats són essencials perquè les persones puguin portar una vida digna i triar el seu camí. Sense les capacitats bàsiques, les persones no poden exercir la llibertat ni desenvolupar el potencial.

Centrar-se en els "funcionaments" (èxits/resultats) pot ser massa exigent: Nussbaum argumenta que exigir que totes les persones aconsegueixin certs funcionaments específics podria ser massa exigent i podria interferir amb la llibertat individual.

Les capacitats són més fàcils de mesurar i comparar: Nussbaum considera que les capacitats són més fàcils de mesurar i comparar que els funcionaments, cosa que facilita l'avaluació de les polítiques públiques i la comparació entre diferents països o grups socials.

I l'aplicació a salut la vaig explicar aquí.

Com assolir un sistema de salut cost-efectiu i just?

How Health Care Can Be Cost-Effective and Fair

Algunes pistes d'interès sobre qüestions que coneixem i que cal tenir en compte davant qualsevol reforma sanitària. Ve resumit amb IA.

El llibre "How Health Care Can Be Cost-Effective and Fair" de Daniel M. Hausman, publicat el 2023, explora com els sistemes d'atenció mèdica poden ser alhora eficients en costos i equitatius. El llibre ofereix un anàlisi de les polítiques i decisions ètiques necessàries per a una assignació justa i eficient dels recursos sanitaris.

Alguns dels temes clau que s'hi tracten són:

• Mesurar la salut i l'"efectivitat" de l'atenció sanitària: El llibre examina com es pot mesurar la millora de la salut i avaluar les polítiques sanitàries. Això inclou la discussió sobre l'ús de mesures com els QALYs (anys de vida ajustats per qualitat).
• Cost-efectivitat, benestar i llibertat: El llibre explora com l'anàlisi de cost-efectivitat pot guiar l'assignació de recursos en l'atenció sanitària, tenint en compte el benestar dels individus i el respecte per les seves llibertats.
• Problemes conceptuals, tècnics i ètics amb la cost-efectivitat: El llibre aborda els desafiaments en l'aplicació de l'anàlisi de cost-efectivitat, incloent-hi la consideració dels valors personals i socials, i la millora de la salut social. També examina qüestions com el biaix per edat i l'agregació.
• Teories de la distribució justa: El llibre presenta diverses teories sobre com distribuir els recursos sanitaris de manera equitativa, incloent-hi les perspectives d'autors com John Broome i Larry Temkin.
• Què és una assignació justa de l'atenció sanitària?: El llibre examina els criteris per a una assignació justa dels recursos sanitaris, tenint en compte les necessitats individuals, els beneficis socials i les limitacions pressupostàries.
• Opcions justes: El llibre discuteix com formular objeccions justes a les decisions d'assignació de recursos, incloent-hi la consideració de casos com l'epidèmia i la "loteria".
• La cost-efectivitat deixa de donar prioritat a la severitat?: El llibre examina si l'anàlisi de cost-efectivitat dóna suficient pes a la severitat de la condició d'un pacient en la presa de decisions d'assignació de recursos.
• Agregar o no agregar: El llibre discuteix si els petits danys a moltes persones haurien de ser tractats de la mateixa manera que els grans danys a poques persones.
• Discriminació: El llibre examina com evitar la discriminació en l'assignació de recursos sanitaris, incloent-hi la discriminació contra les persones amb discapacitats.
• Atenció sanitària respectuosa, eficaç en costos i justa: El llibre conclou amb una discussió sobre com estructurar un sistema d'atenció sanitària universal que sigui respectuós amb els individus, eficient en costos i just en l'assignació de recursos.

Hausman argumenta que el cost-efectivitat és una eina útil per a la presa de decisions en l'atenció sanitària, però que ha de ser utilitzada conjuntament amb consideracions ètiques i de justícia. El llibre destaca la importància de respectar els valors individuals i socials en l'assignació de recursos, i de garantir que tothom tingui accés a una atenció sanitària adequada.

A més, el llibre aborda la necessitat d'un sistema sanitari universal que garanteixi l'accés a l'atenció mèdica per a tothom, independentment de la seva capacitat de pagament. Hausman destaca que la justícia i l'eficiència són dos objectius importants en l'atenció sanitària, i que s'han de perseguir conjuntament per tal de crear un sistema que sigui alhora eficaç i equitatiu.

Té múscul la indústria biotech? (4)

 Biopharma dealmaking in 2024

Un amic em pregunta: Sincerament, vista la situació incerta que vivim, què caldria fer com a país per millorar el benestar dels ciutadans?. Jo li contesto que això requereix un llibre sencer. I afegeixo, abans de fixar uns objectius de futur, cal estar segur del diagnòstic, cal saber on som. Hi ha gent que no sap a quin país viu, i d'altres que ni ho volen saber i que tant sols es troben en un territori. Cal que els governants sàpiguen quin és el país real que han de governar. I afegeixo, he constatat que massa sovint els decisors públics s'imaginen un país inexistent. Si no sabem on som, poc sabrem què cal fer per avançar. 

Per exemple, mirem primer la renda disponible per als ciutadans. Si ens limitem a considerar la renta neta per càpita ens trobarem que al 2024 és inferior a la de 2009 ajustant per la inflació. És a dir que quinze anys després (!), la disponibilitat d'ingressos reals dels ciutadans no només no ha augmentat sinó que ha disminuït un 3,8%. Any 2024: 16.546€  Any 2009: 17.216€  (ajustat per la inflació 2009-2024: 35,2%). Això no ho veureu explicat habitualment a la premsa. Les dades són dures, 15 anys d'estancament econòmic són molts anys. 

I si enlloc de referir-nos a la renda, ens mirem la producció sectorial veurem alts i baixos notables. No correspon ara fer-ne una anàlisi detallada. Però em referiré a un sector. Resulta que a la presentació d'un informe sobre el sector biofarmacèutic a Catalunya he observat un optimisme patològic que caldria ajustar amb un toc de realisme profund. No seré jo qui discuteixi el volum econòmic del sector, que diuen que és de 44 mil milions de facturació i que ho barreja tot, recerca, fabricació i assistència sanitària, un embolic notable. No seré jo qui discuteixi altres afirmacions de l'informe anual com les patents generades o d'altres estadístiques inexistents.

El que a aquestes alçades si que convé dir és que el conjunt de la biotecnologia no ha sabut reflectir a l'informe quins productes innovadors ha generat, quantes mol·lècules noves han aportat valor a la societat. No sabem que n'hem tret a canvi. Tant sols hi apareix l'exemple destacat del CAR-T de l'Hospital Clínic, una tecnologia desenvolupada originalment a Pensylvania. Hi deuen haver altres exemples però no surten. I llavors cal preguntar-nos perquè no s'explica què s'ha assolit amb tantes inversions (347 milions per ser exactes el 2024) o amb les inversions dels darrers cinc anys? I amb la inversió pública?

A Nature miro les fusions i adquisicions de l'any a nivell mundial, i repasso els imports. Les dades de cada operació són abismals si les volem comparar amb tot el que estem veient al nostre voltant. Són la mostra del procés de desarriscar a la innovació i de financialització del sector al que m'he referit tantes vegades i que pagarem car en els preus dels nous medicaments.

Això és el més destacat que ha passat el 2024:

I aquestes són les aliances,

Les dades parlen. No afegiré res més. Només diré que cal una dosi extra de realisme per saber on som, abans de decidir cap a on anem. Cal saber que com a sector productiu, la recerca no pot ser un objectiu en si mateix sinó que cal anar més enllà i convé traslladar-la a benestar i salut. Cal saber si tenim múscul abans de començar a caminar.

Yasmine Belkaid

Pedra, paper i tisora

La primera dècada del segle ha estat extraordinària en molts aspectes. Si ho pensem en termes dels recursos monetaris dedicats a la salut, també ho ha estat. Posem per exemple el creixement mitjà del període 2003-2007, al 8,4% anual, i ja podem ser conscients que és una situació excepcional. Ara bé, aquests creixements ens han situat a la pràctica en una proporció del PIB destinada a la sanitat pràcticament estancada i que el 2007 (darrera dada disponible) es va situar al 7,4%, només 2 dècimes més que quatre anys abans. No sembla doncs que els creixements tan rellevants que hem tingut en activitat econòmica haguem estat capaços de traslladar-los a més recursos per als serveis de salut.
Malgrat que el nivell de renda dels catalans és superior a la mitjana espanyola, Espanya destina més recursos en proporció del PIB que Catalunya (8,5% vs. 7,9%). I aquest és el fet crucial: l'evolució del nostre nivell de benestar pot acabar sent inferior al nivell de renda generat. Aquesta anomalia s’explica pel sistema de finançament autonòmic i, com que això no s’ha corregit, podem esperar que segueixi empitjorant.
Doncs bé, si sabem que els recursos que els països destinen als serveis de salut es relacionen amb la renda generada i que Catalunya resta al marge d’aquesta tendència, podem preguntar-nos si això afecta el nivell de salut o l’accés als serveis. Per exemple, mentre que un català s’ha d’esperar 3,22 mesos per a una intervenció de cataractes (dades del 2008), a Espanya s’esperen 2,06 mesos. Pel fet de ser catalans ens cal esperar més dies per rebre una prestació; la llista d’espera té un 40% més de mitjana. I alhora hi ha una gran variabilitat en l’accés.
Per tant, tenim un primer problema profund que es refereix a la quantia de recursos disponibles.La revisió de com s’han gestionat aquests recursos aporta una informació prou clara sobre els excessos de despesa per damunt del pressupost. L’informe de la Sindicatura de Comptes assenyala que el 2007, un any que va créixer el pressupost el 9,2%, es va incórrer en un dèficit del 13,8% (1.202 milions). Tot plegat va desembocar al desembre del 2009 en un suplement de crèdit de 759 milions i un altre de 1.851 per a exercicis anteriors.
El segon problema ha estat, doncs, de compliment de la llei. Les decisions de gestió dels serveis han de respectar la llei pressupostària i l’evidència ens mostra que no ha estat així. El govern del tripartit va reconèixer 2.610 milions de desviaments en 6 anys i el govern anterior va acumular-ne 2.193 en 23. Aquest seria el resum del desgavell pressupostari.
Arribem al 2011 i es parla de retallades. Cal recordar que no es pot retallar allò que no existeix. A Catalunya, el pressupost del 2010 va néixer sense incorporar el desviament del 2009 i per tant es va gastar inercialment sense el pressupost disponible i el nou govern amb el pressupost prorrogat s’ha trobat que vol complir la llei. Com situar les prioritats de despesa amb el pressupost disponible? aquí és on ens fa falta llum. Les prioritats en l’assignació de recursos han de seguir el criteri cost-efectivitat. Primer, excloure allò que no és efectiu. Segon, quan tenim la mateixa efectivitat, escollir el que té menys cost. I finalment, si alguna cosa té una efectivitat molt gran i és molt costosa, preguntar-nos què traiem o què afegim.
Recordem el joc de pedra, paper i tisora. La tisora talla (i guanya) el paper del contrari, el paper embolica (i guanya) la pedra rival i la pedra esclafa la tisora. Podem tenir tisores (poder polític) però no tenim paper (pressupost suficient) i si no tenim paper no podrem embolicar la pedra (les inversions i els serveis promesos, que són molts).
La sortida d’aquesta situació complexa requereix un retorn a allò que és bàsic, buscar tot el que afegeix valor a la salut i allunyar el que el disminueix. En aquesta tasca no hi ha només els serveis de salut, n’hem de ser coresponsables tots plegats. I segur que hem de ser conscients de la feixuga pèrdua de benestar que representa l’actual ordenament jurídic, on els criteris de redistribució territorial situen en un nivell pitjor aquell que és més solidari.
Per cert, recordeu que la pedra (serveis) podria aixafar la tisora (poder polític) i els rescats d’alguns països tenen a veure amb això. Aquesta seria la pitjor de les situacions si som incapaços de generar confiança i credibilitat com a país.

(Publicat a la revista Blanquerna, juny 2011)

PS. Comentari oportú al blog Nada es gratis

PS. Algú pensa sincerament que un país com Grècia pot fer-se càrrec i retornar el deute a un interès del 18%? Algú pensa en com des d'aquí es podrà pagar el deute al 5.64%?

Missatge per a conformistes i despistats

 Indicador Multidimensional de Calidad de Vida (IMCV)

Tots aquells que encara no s'han adonat de la diferència en el benestar individual i col·lectiu entre tenir un estat propi i recaptar els impostos dels ciutadans, o dependre de l'almoïna que et dona el govern central, només han de mirar aquests gràfics que comparen la qualitat de vida a Catalunya (línia verda) i el País Basc (línia grisa). Si després de mirar això, encara no s'han convençut que no hi ha res a fer dins un país que no considera els seus ciutadans com iguals, sinó que n'hi ha uns que poden recaptar i uns altres no, i que això té implicacions en el benestar i la salut, llavors ja podem plegar i callar per sempre. El país i els seus ciutadans quedarà trinxat, ara mateix ja en tenim els símptomes.

L'INE publica aquest indicador de qualitat de vida des de fa anys i compara comunitats autònomes amb índex estatal 100. El que podem veure és que des d'abans de la pandèmia les coses s'han complicat i molt a Catalunya, tant les condicions materials de vida, com de salut, seguretat, educació, governança i drets, entorn i medi ambient. Només en treball semblaria que anem bé (aquesta és la màquina que engreixa a qui et dona almoïna), també en governança i drets.

Aquesta estadística només confirma una impressió col·lectiva que ja en som coneixedors i per tant quant més tardem en canviar-ho, només pot anar a pitjor. El motiu és que hi ha les condicions perquè tot se'n vagi pel pedregar si no podem recaptar els nostres impostos. Així de senzill, així de clar, o s'actua aviat o "es bot fa aigo". Marxem, quant més aviat millor.

PS. La població de Catalunya ja ha superat els 8 milions. Des de l’any 2018, el creixement natural és negatiu, amb més morts que naixements. Els catalans han decidit no tenir tants fills com abans. L’augment sostingut es deu a la immigració, que supera el 20% de la població. Descontrol demogràfic  total.

PS. "L'únic futur que té Catalunya dins Espanya és la desaparició", J. L. Bozzo

El benestar dels catalans (2)

Anàlisi del Benestar Subjectiu a Catalunya

Han sortit les dades sobre la felicitat dels catalans i diuen que estem a 6,9 de 10. La mitjana europea és de 6,7 segons l'últim informe de l'OCDE Better Life Index (això és el que diu la nota de premsa oficial). Però agafa les dades que  vol agafar. Si mirem la informació oficial de la Unió Europea, la mitjana és a 7,1, aquesta és la dada darrera de 2022. Això no ho diu la nota de premsa.

El que tampoc no diu la nota de premsa és que l'OCDE va calcular la satisfacció amb la vida dels catalans en un 6,2% (ho vaig explicar l'abril passat) i com que el resultat no devia agradar al govern, va encarregar un estudi específic amb enquesta a 4000 persones que hem pagat entre tots. El resultat és que tot d'una ara ja estem al 6,9, hem superat la mitjana (aquest és el titular que es cercava i l'han aconseguit comparant-ho amb l'OCDE). Però a l'informe no trobareu cap referència comparant les dades que l'OCDE va calcular per Catalunya ni les dades darreres de la Unió Europea, quina casualitat.

De què depèn la satisfacció amb la vida? L'edat hi juga un paper clau i la família i la salut en són factors més determinants. A partir dels 50 anys la salut es troba al capdamunt:

A Flourish chart

I la satisfacció amb la vida és més gran quan més salut tens:

 

Ara bé, si mirem que en pensa la gent d'un àmbit com la sanitat segons el seu grau de satisfacció amb la vida, obtindreu això:

El diferencial entre la valoració d'uns i altres és notable segons la satisfacció amb la vida. La gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat. 

Davant la "impossibilitat" de millorar el sistema de salut, alguns ja poden estar pensant en com millorar la satisfacció amb la vida, perquè si miren les estadístiques de satisfacció amb el sistema sanitari veuran la tendència decreixent. La satisfacció amb els serveis sanitaris públics ha passat del 89,6 al 82,9 entre 2013 i 2022. Aquesta és la dura realitat de les dades.

Es miri per on es miri, la satisfacció amb la vida és inferior a Catalunya que a Europa, la pregunta és: el govern vol que siguem més feliços? o vol que les dades semblin que ho som?. Em temo que els fogons de la cuina de dades del govern treballen a tot drap.

PS. No tinc clar el model utilitzat. M'agrada més el de Layard, sobre què ens fa feliços.

L'esperança de vida en bona salut segons la morbiditat

LOS CAMBIOS EN LA SALUD POBLACIONAL, LA LONGEVIDAD Y EL COSTE DURANTE UNA DÉCADA

En David Kindig ja fa tres dècades va proposar l'esperança de vida en bona salut com a indicador fonamental per avaluar la salut poblacional. Des del grup de recerca dels Serveis Sanitaris del Baix Empordà hem dedicat esforços a la seva estimació. L'any 2014 ja ho vàrem fer i ho vaig explicar aquí. Ara 9 anys després hem refinat l'estimació i novament s'han presentat els resultats a les Jornades AES.

Els resultats mostren que les dones tenien el 2017 una esperança de vida de 85,8 anys, i els homes de 80,6. D'aquests anys, poblacionalment de mitjana es passen respectivament 39,8 anys i 42,9 en estat de salut sa. 

Què té de singular aquesta estimació? Doncs que està basada en la morbiditat poblacional i no en  la percepció subjectiva de la malaltia. Per tant si ens cal comparar poblacions per comprendre com evoluciona la salut en el temps i entre geografies ens ofereix una mesura menys esbiaixada que la percepció personal de la salut. El motiu i l'abast del biaix queda explicat en aquest article.

A Catalunya es diu que l'esperança de vida en bona salut segons el mètode de Sullivan (percepció subjectiva) es troba a 66,06 anys per a les dones i 66,82 per als homes. Les xifres no són comparables amb el que he mostrat.

I algú pot dir que la percepció subjectiva també és important. Jo també ho crec, però no esdevé útil com indicador per comparar el nivell de salut poblacional assolit. És per això que el meu suggeriment és tenir en compte les mesures de benestar que elabora l'OCDE i que en vaig parlar aquí. Convindria doncs fer una estimació de benestar seguint aquesta metodologia i en l'àmbit d'una organització sanitària integrada, i que alhora això permetés comparacions amb d'altres.

Tant de bo en un futur proper poguem disposar de dades com aquestes per poder entendre què està passant. Per ara podem veure que en una dècada s'han augmentat 2 anys de vida, però que la proporció en estat sa ha disminuït. Aquesta és la qüestió que requereix més anàlisi. Interessa saber els factors que han portat a la disminució de l'estat de salut sa en 8 anys durant una dècada. L'èxit de la longevitat es veu minvat per una major morbiditat. Ens calen respostes.

La creació d'un "nou" marc mental: el funcionament de la salut

 The human functioning revolution: implications for health systems and sciences

L'Amartya Sen als anys 80 va definir el concepte de capacitats i el diccionari Stanford de filosofia diu:

L'enfocament de capacitats és un marc teòric que comporta dues reivindicacions normatives: en primer lloc, l'afirmació que la llibertat per aconseguir el benestar té una importància moral primordial i, en segon lloc, que el benestar s'ha d'entendre en termes de capacitats i funcionament de les persones. Les capacitats són les accions i l'essència d'allò que les persones poden aconseguir si així ho volen: la seva oportunitat de fer o ser coses com ara estar ben alimentat, casar-se, ser educat i viatjar; el funcionament són capacitats que s'han realitzat. Que algú pugui convertir un conjunt de mitjans (recursos i béns públics) en un funcionament (és a dir, si té una capacitat particular) depèn de manera crucial de determinades condicions personals, sociopolítiques i ambientals, que, en la literatura de capacitats, s'anomenen "conversió". Les capacitats també s'han denominat llibertats reals o substantives, ja que denoten les llibertats que s'han eliminat de qualsevol obstacle potencial, en contrast amb els mers drets i llibertats formals.

La idea és potent i entre d'altres coses li ha valgut el premi Nobel. Doncs bé, ara aquesta perspectiva ja és a la OMS d'alguna manera i ho explica aquest article. Però no sé si tot ho hem de fiar a la International Classification of Functioning, Disability and Health (ICF) com fa l'article. El tema és més complex. I arriba a aquesta conclusió:

The conceptual and evidence base exists to support the implementation of human functioning as the third indicator of health, complementing morbidity and mortality. This requires coordinated action across health systems, including the scaling and extension of use cases. Significant challenges in  implementing this new paradigm exist.

I tant si n'hi ha de reptes. Entre d'altres, perquè subjectivament es valora el funcionament de forma diferent i pensar que un altre ho valorarà per tu pot dur a conclusions errònies.

Per tant no hi ha res de nou en aquest marc mental, i el que caldria seria tocar de peus a terra sobre allò que és possible i cal fer.

 L'article forma part d'un conjunt que es diu la revolució del funcionament humà, molt ambiciós el títol però jo no sé veure la revolució per enlloc, per ara.

Caiguda lliure

Veig aquesta crisi econòmica com una evolució cap una tendència que ha vingut per quedar-se. Si fem cas a Expansión, a Catalunya el 2010 la renda per càpita va disminuir un 3,08 %. L'any 2009 el PIB va caure un 4%. I resulta que el PIB per habitant de Catalunya del 2009 va retrocedir a nivells de feia 3 anys, i amb l'estadística d'IDESCAT a preus corrents!. És un fet, i ningú pot ser qualificat de pessimista quan esmenta aquesta realitat. Alguns veuen que ja s'ha aturat la destrucció d'ocupació i és evident que aquest hauria de ser el primer símptoma d'un canvi de tendència. Però les dades són per ara febles i interessades.
Ara resultarà que la despesa sanitària respecte el PIB augmentarà, però no perquè augmenti el numerador sinó perquè disminueix el denominador.

"Caiguda lliure" és el títol del llibre de l'Stiglitz que tinc per llegir damunt la taula. El problema és com t'aixeques, no només saber com has caigut quan ja ets a terra. Alguns ja han sabut aixecar-se, nosaltres per ara ni idea. Bé no pas tothom, alguns ja publiquen com serà Catalunya després de la crisi.(?)
Voldria pensar que tenim la capacitat de capgirar la direcció d'aquesta caiguda, però no ho sé veure per ara mentre ens costi tant car de mantenir els veïns.

PD. A Catalunya s'adopta la recepta Krugman per la via dels fets consumats en un sol any i per a l'ocupació pública i parapública. Reduccció d'un 5% del sou d'empleats+ 3% d'inflació+12% d'espoli fiscal= 20% . Bé diguem-ho millor, en realitat, el 8% es reducció de capacitat adquisitiva en un any (recepta Krugman), i la resta és reducció de "benestar" fruit de serveis públics insuficients per dèficit fiscal (que merma la capacitat adquisitiva perquè cal suplir-la amb altres serveis o que limita el benestar i creixement futur). Però encara  són els salaris massa alts?

PD. Per cert al document de FAES (res a veure amb les píndoles) que m'arriba sense demanar-lo, trobem  Elorriaga, falàcies sense embuts:

Cuando una persona o una fuerza política critican por excesivas o por escasas las balanzas fiscales entre los distintos territorios que integran una misma nación, lo que están haciendo, en principio, es manifestar su discrepancia con la progresividad de la estructura de ingresos impositivos o con el alcance redistributivo del gasto público. Para reducir la balanza fiscal de un territorio más próspero que el resto bastaría con disminuir el volumen total de la actividad financiera del sector público (la balanza fiscal arroja un saldo menor si los recursos administrados por el sector público son el 25% del PIB que si son el 50%, permaneciendo las demás características iguales), con reducir la progresividad del sistema tributario o con limitar el efecto redistributivo de los gastos. Cualquiera de estas tres acciones tendría la misma consecuencia: disminuiría la aportación de los residentes en esa región al sostenimiento de los gastos públicos necesarios en las regiones menos prósperas.

Alerta:

En este debate las diferencias ideológicas son consustanciales y, razonablemente, las posiciones de unos y otros serán distintas. Pero si de lo que discutimos es de las bases
de articulación del Estado, sólo el acuerdo entre las dos grandes fuerzas políticas tiene la fuerza legitimadora suficiente para transformarlas. No existe un criterio de equidad financiera incuestionable, ni unos niveles óptimos de imposición para cualquier tiempo y circunstancia desde una perspectiva de eficiencia. Lo que sí existe en una democracia son unos procedimientos legítimos que exigen que la estructura de ingresos y gastos públicos sea debatida y aprobada con transparencia entre los representantes de la soberanía.

Ha quedat clar?. Algú sap què hi fem en una "democràcia" on només ens volen per pagar impostos?

Tocarà fer les maletes?

Les capacitats, l'objectiu

Crear capacidades: Propuesta para el desarrollo humano

Avui proposo un llibre de fa més d'una dècada, un clàssic, però que en algun moment ja m'he referit a la qüestió quan he parlat d'Amartya Sen i que té implicacions directes per a la política sanitària. L'enfocament de les capacitats va aparèixer com alternativa a l'economia del benestar. Aquí va el resum que ha fet la IA.

El llibre, "Crear capacidades: Propuesta para el desarrollo humano" de Martha C. Nussbaum, presenta una introducció accessible a l'enfocament de les capacitats com a marc teòric per avaluar la qualitat de vida i la justícia social. L'autora busca clarificar els elements clau d'aquest enfocament, contrastant-lo amb altres paradigmes rivals com el creixement econòmic basat en el PIB o l'utilitarisme, i contextualitzant-lo en les vides humanes reals.

Temes principals del llibre:

● El punt de partida: Històries individuals i justícia: El llibre comença amb la història de Vasanti, una dona de l'Índia, per il·lustrar com els enfocaments tradicionals, centrats en el PIB, no tenen en compte les barreres que impedeixen a les persones viure vides dignes. Aquest relat serveix per emfatitzar la importància de les oportunitats individuals i la justícia social. L'enfocament de les capacitats es presenta com una alternativa que considera les oportunitats que s'obren a cada persona.

● Les capacitats centrals: Nussbaum proposa una llista de deu "capacitats centrals" que són essencials per a una vida humana digna. Aquestes capacitats són plurals i qualitativament diferents, i no es poden reduir a una única mètrica. La llista és una proposta oberta a la discussió i reelaboració. La llista inclou:

○Vida

○Salut física

○Integritat física

○Sentits, imaginació i pensament

○Emocions

○Raó pràctica

○Afiliació

○Relació amb altres espècies

○Joc

○Control sobre el propi entorn

●Crítica a l'enfocament del PIB: L'autora critica durament l'enfocament del PIB per ser insuficient i enganyós com a mesura de qualitat de vida. Argumenta que el PIB no considera la distribució de la riquesa, ni les desigualtats socials, ni la pluralitat d'aspectes importants de la vida humana. El PIB pot mostrar progressos en països amb grans desigualtats, però no informa sobre la situació de les persones marginades.

● Crítica a l'utilitarisme: Nussbaum també critica l'utilitarisme per agregar satisfaccions i no tenir en compte les preferències adaptatives. L'utilitarisme pot justificar la misèria d'alguns si això augmenta la satisfacció mitjana, i no considera com les preferències poden ser modelades per les condicions socials.

● El concepte de "seguretat de la capacitat": El llibre destaca la importància de no només tenir capacitats, sinó també de tenir la seguretat que aquestes capacitats es mantindran en el futur. Aquesta seguretat és fonamental per poder gaudir plenament de les oportunitats.

● Funcionaments fèrtils i desavantatges corrosius: El llibre introdueix la idea de funcionaments fèrtils, que són aquells que tendeixen a afavorir altres capacitats, i desavantatges corrosius, que són privacions que tenen efectes negatius amplis en altres àrees de la vida. Identificar aquests aspectes és clau per dissenyar polítiques públiques més eficaces.

● La importància dels drets fonamentals: L'enfocament de les capacitats es relaciona amb els drets humans, i proporciona un marc per entendre la seva relació amb la dignitat humana. L'autora defensa una llista concreta de capacitats centrals com a base per a uns drets constitucionals fonamentals. El llibre posa de manifest que la llibertat i el contingut són elements claus per definir aquests drets.

● El paper de la teoria i l'evidència empírica: El llibre argumenta que les teories són essencials perquè emmarquen la manera com veiem els problemes i influencien les polítiques, i destaca que l'enfocament de les capacitats no es basa en preferències subjectives, sinó en l'observació de les condicions reals de vida de les persones.

● La noció de "llindar": L'enfocament de les capacitats també estableix la importància de definir un llindar mínim de capacitats per a tots els ciutadans. Aquest llindar pot variar segons el context i la història de cada nació, però l'enfocament ajuda a identificar allò que és rellevant i destacat.

● L'enfocament de les capacitats en el context global: El llibre argumenta que l'enfocament de les capacitats no només és rellevant per als països en desenvolupament, sinó també per a les nacions més riques, ja que totes presenten problemes de desenvolupament humà i lluites per la justícia social. L'enfocament també planteja la qüestió de les obligacions de les nacions riques amb les més pobres.

● Influències filosòfiques: Nussbaum explora les arrels filosòfiques de l'enfocament de les capacitats, que es remunten a Aristòtil i als estoics, així com la influència de pensadors com Adam Smith.

● La implementació de l'enfocament: L'autora destaca la importància de la legislació i les estructures institucionals per assegurar les capacitats centrals. Argumenta que els drets constitucionals són una via clau per implementar l'enfocament. Es posa èmfasi en el gradualisme i la interpretació judicial per aplicar els drets.

● El paper de la democràcia i el debat públic: El llibre remarca la importància de la democràcia i el debat públic per al desenvolupament de les capacitats. S'argumenta que cal un discurs públic respectuós amb la igualtat en dignitat humana.

● El paper de l'educació: Es destaca el paper de l'educació, no només com a transmissora d'habilitats, sinó també com a fomentadora de la capacitat de pensament crític, imaginació i comprensió de la situació de l'altre.

● La importància de les emocions: El llibre destaca la importància de les emocions en la vida política i la necessitat de cultivar sentiments útils per a una societat digna.

En conclusió, "Crear capacidades" presenta una alternativa sòlida als enfocaments tradicionals de desenvolupament, posant l'èmfasi en les oportunitats i les llibertats de cada persona. L'autora defensa un marc que busca la justícia social mitjançant l'assegurament d'un nivell mínim de capacitats per a tothom, amb la mirada posada en la dignitat humana. El llibre és una invitació a la reflexió i al debat per a construir un món més just i igualitari.

Cartier-Bresson

Governar contra l'opinòmetre

BARÓMETRO SANITARIO, 2011

Podem mesurar la pressió atmosfèrica amb un baròmetre. Les zones situades al nivell del mar tenen més pressió atmosfèrica que les que estan més elevades. Com més amunt del nivell del mar ens situem, menor és la pressió atmosfèrica, ja que hi ha menys gruix d'aire a sobre.
La satisfacció amb el sistema sanitari públic la mesuren amb una enquesta que també en diuen baròmetre. En realitat és un opinòmetre, les opinions dels ciutadans. I del darrer voldria destacar que la sanitat és l'àmbit polític més important pels ciutadans (un 27,9% ho consideren així). i el que menys interessa és la defensa (només un 1%).
La política dels nostres dies esdevé altament contradictòria. Si tenim en compte que els recursos són escassos i amb una pregunta formulada amb precisió, aleshores caldria dedicar més recursos a allò que més es valora (i també caldria admetre altres factors, és clar).
Doncs bé, resulta que el pressupost de defensa d'aquest any 2012 ha augmentat un 28% mentre que el pressupost sanitari ha disminuït en un 10,2% !!!
Observo i constato que ningú no en parla d'això i per tant confirmo que mentrestant es governa en contra de l'opinòmetre. Sempre he cregut que el sentit comú triomfarà, malgrat que la paciència se'ns acaba una mica més cada dia que passa. N'hi ha alguns que encara no han entès què està passant aquests dies, altres no se senten al·ludits per paraules forasteres. El fil prim que connectava el centre (política militar) i la perifèria (polítiques de benestar) s'esberla per moments, el primer es rearma i el segon diu prou.

PS. XSM ho explica ben clar aquí.

PS. Cada dia que passa és un dia menys per pensar en la recentral de recompres recentralitzada .

PS. Novament imprescindible l'anàlisi de text de Quim Monzó.

PS. L'enrenou bancari explicat a Acting Man. Diàfan... Heu de saber que les accions dels bancs europeus han augmentat un 50% des del juliol, i només pel que ha dit el BCE perquè de fer no ha fet res. Això confirma que una crisi, és una gran transferència de rendes entre uns i altres. Mentrestant hi ha gent que es dedica a la fabricació en massa d'independentistes enlloc d'invertir a la borsa.

Del diari ARA