Conseqüències devastadores

El consum de drogues d'abús representa un problema social i de salut de primer ordre. Malauradament som en una societat on massa sovint la mà dreta es despreocupa del que fa la mà esquerra davant d'algunes qüestions, i aquesta n'és una. En Martin Wolf, escrivia un article sensat i profund el cap de setmana passat a FT. Mostrava el fracàs de la majoria de polítiques que s'han dut a terme fins ara i clamava per una sortida concertada i airosa de la situació. La seva posició és que els sistemes penals tant sols han fet augmentar el nombre de presos però que alhora la tendència al consum va en augment i cal aturar les polítiques que han promogut aquesta guerra sense èxit contra les drogues. I de fet deia moltes més coses en relació al document de la Global Commission on Drug Policy, al que WSJ també hi va dedicar un editorial.
Ben segur aquí ens convé fer una ullada serena al document i prendre'n nota. No anem bé, fins i tot diria que anem a pitjor si no som capaços de modificar el rumb d'una realitat de conseqüències devastadores per a la nostra societat.

PS. Una estimació del cost social de les drogues a Galícia es va presentar fa unes setmanes a AES Palma de Mallorca, 73-98 milions d'euros anuals. No tinc la dada per a Catalunya, una extrapolació (elemental i incompleta, ben segur) ens portaria a 197-265 milions d'euros anuals pel cap baix.

La banalització de l'addicció

 Addiction Becomes Normal: On the Late-Modern American Subject

Dia si, i dia també, observo amb preocupació com els mitjans de comunicació nacionals públics i privats banalitzen el consum de drogues. D'aquesta manera ho normalitzen enmig de programes de pressumpte humor on hi podem trobar còmics de baix perfil. També al Parlament aquests dies podem veure grups polítics que es mostren subtilment a favor d'instal·lar més casinos i impulsar l'addicció al joc, un afer clarament immoral. I d'aquesta manera s'introdueix un marc mental nou i alhora preocupant sense que molts se n'adonin i que té un impacte social immens.

Just ara s'acaba de publicar un llibre que fa referència a això mateix als Estats Units. No ens trobem només amb un problema de salut pública o de seguretat, això és molt més greu, és la normalització de l'addicció dins la cultura quotidiana. Realment paga la pena fer una ullada al llibre i veure els paral·lelismes amb el que passa aquí aprop i prendre decisions crítiques inajornables.

Resum amb IA:

El llibre "Addiction Becomes Normal: On the Late-Modern American Subject" de Jaeyoon Park examina com la comprensió i el tractament de l'addicció als Estats Units han canviat en les últimes dècades, argumentant que l'addicció s'ha normalitzat. Aquesta normalització no només afecta la manera com es veu l'addicció, sinó que també revela aspectes importants de la constitució del subjecte americà contemporani.

Aquí hi ha un resum dels principals arguments i temes del llibre:

●La normalització de l'addicció: S'argumenta que l'addicció ha passat de ser considerada una desviació de la normalitat a ser vista com un punt extrem d'experiències normals. Aquesta normalització es manifesta en diverses àrees:

○Ciència de l'addicció: L'addicció es considera cada vegada més com una malaltia cerebral, amb un enfocament en la neurobiologia en lloc de les causes psicològiques o morals. La teoria de l'atribució de la importància del incentius explica el desig com un procés que comença amb la interacció entre el subjecte i l'objecte, en lloc d'emanar de l'interior del subjecte.

○Tractament de l'addicció: Les intervencions conductuals, com la teràpia cognitivoconductual (TCC), s'han convertit en el tractament predominant, emfatitzant l'ajustament de l'entorn i els hàbits en lloc de la reforma del caràcter. Els tractaments basats en l'evidència intenten diversificar els motius del subjecte, en lloc de treballar sobre la seva voluntat.

○Sistema de justícia penal: S'ha produït un canvi cap a tractaments en lloc de càstigs per a les persones amb addicció que cometen delictes. Això es veu en la creació dels tribunals de drogues, que prioritzen el tractament sobre la presó.

○Discurs públic: L'addicció s'emmarca cada vegada més com un problema de salut pública en lloc d'un fracàs moral.

●La figura del subjecte modern tardà: El llibre suggereix que la normalització de l'addicció reflecteix una comprensió més àmplia del subjecte en la societat nord-americana contemporània:

○Desconfessionalització del desig: La idea del desig com una expressió interior s'ha desplaçat per la idea del desig com una quantitat mesurable produïda per la estimulació externa. Això es reflecteix en l'auge del seguiment personal i les valoracions.

○La persona: El subjecte és vist com un lloc on les forces competeixen per determinar la conducta, en lloc d'un agent autònom amb voluntat pròpia. La identitat es construeix a través de l'acumulació d'experiències i inversions, en lloc de basar-se en un caràcter o essència interior.

○Benestar: El discurs del benestar promou una manera específica de relacionar-se amb el jo, on la salut i el benestar personal són vistos com a responsabilitats individuals, el que fa que l'addicció sigui un problema per al subjecte del benestar.

● Intervencions conductuals: Les intervencions conductuals es veuen com una manera de modificar el comportament mitjançant la manipulació de les recompenses i l'entorn del subjecte, per diversificar els motius del subjecte. Aquestes intervencions inclouen:

○Estratègies per augmentar la importància de les recompenses naturals i saludables, com el contacte social i l'exercici.

○ Estratègies per ajudar els pacients a canviar el seu cercle d'amics i evitar senyals ambientals associats a les drogues.

○Estratègies per mitigar la reactivitat a l'estrès i millorar la funció executiva.

●Mesurar el desig: S'explora la neurociència del desig i com s'ha convertit en una entitat mesurable i quantitativa. La teoria de l'atribució de la saliència incentiva suggereix que el desig comença amb l'encontre entre el subjecte i l'objecte, i no dins del subjecte.

●La transformació del jo: El llibre analitza com l'addicció es presenta en textos de salut pública, psicologia i manuals de dotze passos, mostrant que la conducta es veu com el resultat de múltiples influències i forces que competeixen per determinar l'acció del subjecte.

● La persona: El llibre conclou argumentant que la normalització de l'addicció reflecteix un canvi més ampli en la manera com es construeix el subjecte en la societat nord-americana moderna tardana. El subjecte ja no es considera com una entitat amb una essència interior, sinó com un lloc d'acumulació d'experiències i forces.

Trobareu una anàlisi exhaustiva de com l'addicció s'ha normalitzat als Estats Units, i com aquesta normalització s'entrellaça amb canvis més amplis en la forma com s'incorpora a la cultura del nostre temps.

PS. Aquí trobareu els materials complementaris a tot això, materials que mostren tendències i realitats on hi ha responsabilitats polítiques que no es volen assumir. Forma part del progressime woke que avança sense que molts se n'adonin.

PS. Qui suposadament ha de protegir missatges cap a menors es troba de vacances.

El cost social de les drogues

An estimation of the social cost of illicit drug consumption in Catalonia

Les externalitats negatives de les drogues il·legals costen diners a tota la població, uns pocs fan que tots  plegats acabem assumint-ne els costos de les seves decisions. La xifra resulta habitualment complicada de trobar, però de tant en tant apareixen articles bons com aquest que ho expliquen. I encara que siguin dades de 2011, interessa. Diu: 

El coste del consumo de drogas ilegales en Cataluña en 2011 se estimó en 326,39 millones de € (0,16% del PIB catalán en 2011; 0,15% en 2018). El 82% del coste total correspondió a costes directos; de estos, el 30,32% correspondió al sistema penal, 15,99% a hospitalizaciones, 13,48% a la policía, 17,19% a farmacia, 8,34% a tratamiento en centros especializados y 5,74% a comunidades terapéuticas, entre otros. Los costes indirectos representaron el 18% de los costes totales, principalmente pérdidas de productividad debidas a muertes por el consumo de drogas

 

Per posar aquesta xifra de cost social de les drogues de 326 milions € en context, en el pressupost d'aquest any per reduir les llistes d'espera a sanitat hi dediquem 100 milions. Ara bé la xifra només considera despesa pública i per tant és molt superior, però no sabem quant. I alhora hi ha tot el patiment i trastorn que provoca a l'entorn, tot plegat no quantificable en una xifra.

Convé una revisió en profunditat de la qüestió. Cal disposar de dades actualitzades i noves estratègies per afrontar de forma diferent i contundent tot el que està venint. El pla actual s'acaba a finals d'any i veig molt per fer encara en el mes i mig que queda. Notícies recents com aquesta haurien de preocupar i ocupar a més d'un. O aquesta altra, encara més.

Un disbarat rera l'altre (11)

 Informe anual del Sistema d’Informació sobre Drogodependències de Catalunya

Imagineu un país que aconsegueix decomissar en un any 26,6 tones de marihuana, 7 tones de haixix, i mig milió de plantes, i que això representa el 55% dels delictes penals. Una droga que l'ha consumida durant el darrer mes un 33% de menors, població de 14 a 18 anys. Imagineu que un 63% d'aquesta mateixa població fa un consum general d'alcohol, i un 9% borratxera durant l'últim mes. 

Immediatament us vindria al cap un país desgavellat, desendreçat, sense govern i amb mal pronòstic.

Si considerem que els decomissos són el 10% de la mercaderia que circula, això diuen, llavors podem concloure que ja som una narcosocietat o encara no? Potser la correcció política fa mirar alguns governants cap una altra banda com si no passés res? Si voleu més dades, mireu aquest llibre.

Jo em pregunto, i en aquest país ningú es preocupa de fer alguna cosa davant d'aquestes i d'altres estadístiques encara més preocupants?. I trobo que encara és més vergonyós quan cada any va creixent el disbarat i no passa res. És cert que hi ha un servei de reducció de danys i d'altres, però el que caldria seria prevenir-lo.

L'informe anual mostra en detall totes aquestes qüestions i apunta a alguns temes a considerar. 

Si no es té en compte el tabac, l’alcohol és la substància que més es consumeix amb una gran diferència i que genera més demanda assistencial, més impacte en la salut i més conseqüències socioeconòmiques. L’alt consum i la baixa percepció del risc venen il·lustrats, a títol d’exemple, per dues dades: un 17% i un 13% dels joves entre 15 i 29 anys havia fet un consum episòdic intensiu i havien tingut una intoxicació aguda els darrers trenta dies respectivament i la demanda de tractament per alcohol representa des de fa anys quasi la el 50% del total . Per altra banda, l’impacte en la salut i la demanda en l’assistència es reflecteix amb la seva gran presència en els indicadors analitzats i recursos assistencials per a l’abordatge de les addicions; esta present en el 27% dels conductors morts (dades del 2021), de més de la meitat de las urgències hospitalàries (53%, n=11.415) i de més d’un terç de les consultes sobre drogues i addicions.

El consum d’alcohol suposa un gran problema de salut pública; pel seu abordatge, l’OMS recomana tres mesures que científicament s’han mostrat eficaces: regulació del preu, de la publicitat i de la seva accessibilitat. No obstant això, a Catalunya i a tot l’Estat espanyol aquestes mesures tenen una molt baixa aplicació

Davant d'aquest conjunt de disbarats, hi ha algú al govern amb criteri? Observo fins i tot als mitjans de comunicació públics la banalització de les drogues i de l'alcohol sense que preocupi ni tant sols al consell de l'audiovisual. Fins i tot aquest informe no ha estat objecte de la difusió que es mereix.

El cost social de l'alcohol a Catalunya l'any 2019 va ser de 555 milions €, una xifra massa elevada que hauria de fer reflexionar a tots plegats, en especial a qui hauria de prendre decisions, i que cal afegir al cost social de les drogues il·lícites. Massa implicacions i dolor que la gent passa per alt, com si no acabés afectant a tots plegats. Massa negoci per alguns com per obrir una escletxa a la política, deuen pensar al govern i així eviten que la regulació pugui reduir la facturació d'aquests pocs. Massa cost social que seguim pagant entre tots any rera any.

PS. I si no en teniu prou amb aquestes dades, mireu que diu en una entrevista avui  un metge del Clínic i quedareu encara més preocupats.

PS. I per acabar-ho d'adobar, el partit al govern és el mateix que va demanar la legalització de la marihuana fa pocs mesos. Vergonyós. Es tractava d'una llei per empitjorar la salut dels ciutadans (salut mental, sobretot), i si algú no s'ho creu només cal que llegeixi què diu CDC.

PS. Explicat en aquest llibre:

 

Balls robats

La Montserrat Besses i en Lluís Montserrat deien ahir al vespre que havien fet molts documentals però cap els havia deixat tant tocats com el de "Balls Robats". Ahir vam poder veure una mostra del que signifiquen les malalties mentals viscudes en primera persona. El programa "Sense Ficció" va anar a l'Institut Peremata i diversos pacients van accedir a explicar la realitat de la seva malaltia.
El reportatge és d'elevada qualitat i recomano que hi dediqueu una estona a veure'l. La societat passa de llarg massa sovint en relació a les malalties mentals i mira a l'altra banda quan ha de parlar de la implicació de les drogues d'abús amb l'augment dels trastorns mentals.
Convé dir-ho clar, el problema creix i part de la solució resideix en el comportament individual, en la prevenció, en uns hàbits saludables allunyats de drogues d'abús. L'altra part de la solució es troba en el tractament, el farmacològic i els altres que s'han demostrat efectius. Possiblement en massa casos excessivament farmacològic si fem cas als números que surten i a les reaccions adverses. I sobretot, la capacitat d'inserir els malalts novament a l'entorn social i familiar, aquest és l'aspecte crucial on vaig veure professionals dedicats a una tasca feixuga, lliurats plenament, vocacionalment, a millorar la qualitat de vida, la de quan estan ingressats, i quan no hi estan.
Massa sovint trobem a faltar el testimoni del malalt, d'aquell que és conscient del que té i lluita. En aquest reportatge, algun dels entrevistats mostra com fa un exercici extraordinari per tal de controlar fins on la malaltia el pot afectar i lluita perquè no vagi més enllà.
Es tracta doncs d'uns moments de televisió que justifiquen l'existència de TV3 davant l'excés d'escombraries i intoxicació informativa. Quina distància separa el que fan al "Sense Ficció" d'un TN! abismal.
Enhorabona doncs als responsables del "Sense ficció", una vegada més. I per aquells que es dediquen a la política i gestió sanitària, hi ha motius per a reflexionar novament sobre la salut mental, en especial perquè no surten mai a les llistes d'espera i sembla que no hi siguin.
He de dir-vos que jo també me'n vaig anar a dormir tocat per aquest relat colpidor, i n'estic convençut que no vaig ser l'únic.

PS. Per cert, les insercions de balls a l'Ateneu dins el documental són boníssimes, podrien fer-ne un programa sencer. Per als balladors, propers i coneguts, una felicitació.

PS. Entre els riscos globals per a la salut, les malalties mentals ocupen una segona posició al ranking europeu.

PS. En record d'Steve Jobs. El video i les cites:

1. “Es muy difícil diseñar productos con ‘focus groups’. Muchas veces la gente no sabe lo que quiere hasta que se lo enseñas”. (BusinessWeek, 25 de mayo de 1998)
2. “Sencillo puede ser más difícil que complejo: tienes que trabajar duro para despejar la mente y hacer las cosas sencillas” (BusinessWeek, 25 de mayo de 1998)
3. “Es difícil que un consumidor te diga lo que quiere cuando nunca ha visto nada ni remotamente parecido [a lo que estás creando]. Tomen como ejemplo la edición de video. No recibimos nunca una sola petición de alguien que quisiera editar películas desde su ordenador. Ahora la gente lo ve y dice: ¡Dios mío, es fantástico!” (Fortune, 24 de enero de 2000)
4. Sobre iTunes: “Esto pasará a la historia como un punto de inflexión de la industria de la música” (Fortune, 12 de mayo de 2003)
5. Una vez cada cierto tiempo aparece un producto revolucionario que lo cambia todo. Uno debe sentirse muy afortunado si consigue trabajar en solo uno de esos productos a lo largo de su carrera. Apple ha sido muy afortunado de haber podido presentar varios de esos productos al mundo” (Durante el lanzamiento del iPhone, 9 de enero de 2007)
6. “No me interesa nada ser el más rico del cementerio. Irme a dormir cada noche diciendo que hemos hecho algo maravilloso… Eso es lo que me importa” (The Wall Street Journal, 25 de mayo de 1993)
7. “La innovación no tiene nada que ver con la cantidad de dólares que inviertes en I+D. Cuando salió Apple con el Mac, IBM estaba gastando 100 veces más que nosotros en I+D. Se trata de la gente que tienes, como les lideras y cuánto entiendes tú el problema” (Fortune, 9 de noviembre de 1998)
8. “La solución de Apple no es un recorte de costes. La cura de Apple es la innovación”. (Apple Confidential, Mayo 1999)
9. “El sistema [de Apple] es que no hay sistema”. (BusinessWeek, 12 de octubre de 2004)
10. “La principal razón para la mayoría de la gente para comprar un ordenador para su hogar será el conectarlo a una red nacional de comunicaciones. Todavía estamos en una fase inicial de lo que será un evento revolucionario para la mayoría de la gente- tan destacable como el teléfono” (Playboy, 1 de febrero de 1985).
11. “Cuando eres joven, ves la televisión y piensas: Hay una conspiración. Las redes han conspirado para hacernos más tontos. Pero cuando maduras un poco, te das cuenta de que eso no es verdad. Las redes son un negocio que da a la gente exactamente lo que la gente quiere. Esta es una idea bastante más deprimente. La conspiración es optimista. ¡Al menos puedes disparar a los cabrones! ¡Puedes hacer una revolución! Pero las redes están ahí para dar a la gente lo que quiere. Esa es la verdad. (Wired, Febrero 1996).
12. “Soy muy optimista con las personas individuales. Individualmente, la gente es inherentemente buena. Soy algo más pesimista con los grupos” (Wired, Febrero 1996).
13. “Tu trabajo va a llenar buena parte de tu vida, y la única manera de estar realmente satisfecho contigo mismo es hacer lo que creas que es un trabajo fantástico. Y la única manera de hacer un trabajo fantástico es amar lo que haces. Y si todavía no lo has encontrado, sigue buscando. No te rindas. Cuando lo encuentres, te darás cuenta, desde lo más profundo de tu corazón, que lo has encontrado”. (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005)
14. Durante los últimos 33 años de mi vida, he mirado al espejo cada mañana y me he preguntado a mi mismo: ‘¿Si hoy fuera el último día de mi vida, me gustaría hacer lo que voy a hacer hoy?’. Cuando la respuesta ha sido que no demasiados días consecutivos, sabía que tenía que cambiar algo”. Recordar que pronto habré fallecido, es la herramienta más importante que jamás he encontrado para tomar las grandes decisiones de mi vida”. (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005).
15. “Tú tiempo es limitado, así que no lo malgastes viviendo la vida de otra persona. No dejes que te atrape el dogma, que es vivir con los resultados de lo que otra persona piensa. No dejes que el ruido de las opiniones de los demás ahogue tu voz interior. Y lo más importante, ten el coraje de seguir tu propio corazón y tu intuición. Ellos saben de alguna manera lo que realmente quieres ser. Todo lo demás es secundario” (Discurso en la Universidad de Stanford, 2005)

PS. La ministra de la guerra i la d'economia haurien d'anar en compte amb les seves paraules. La inducció al delicte o l'apologia del delicte no encaixen en un Estat de Dret. Si un governant català promet complir la llei, ha de complir la llei dels pressupostos, i si diu que això obliga a retallades només pot fer això. Aquells que demanen una altra cosa, estan exigint que els governants catalans siguin delinqüents.

PS. Quan un governant-president de govern acaba la legislatura i el PIB per habitant és el mateix que al principi, aleshores cal legislar que no té dret a paga vitalícia. És el cas de Catalunya que el PIB de 2010 és igual en termes corrents al PIB del 2007, per tant a més a més hi ha una disminució en termes reals del nivell de riquesa per habitant.
Si un governant-conseller ha produit una desviació del pressupost aprovat, i per tant un dèficit superior al 5% convindria que fos inhabilitat per accedir a càrrec. És el cas de la sanitat. Aquest són canvis fonamentals a introduir a la constitució. Posar un límit a la despesa pública serveix de ben poc.

PS. La Barcelona Graduate School of Economics, a la que estic com a professor, ha estat seleccionada al programa Severo Ochoa. Excel.lent notícia.

Intel·ligenètica

No sabeu pas com em tranquilitza que un estudi digui que la inteligència només depèn dels gens en un 24%, ni més ni menys. Imagineu per un moment que surt el 76% i ja s'ha complicat tot. Que els canvis en la capacitat cognitiva depenguin majoritàriament d'altres factors no farà que els autors deixin de persistir en el seu intent de demostrar la relació precisa d'alguns gens amb la intel.ligència (?). Tot serà qüestió de temps. Després vindria el tractament farmacogenètic, i la seva incorporació a la cartera de prestacions pública. I més tard ningú sabria si la intel.ligència ha augmentat o disminuït o de quina intel.ligència parlem ni per a què serveix. He de dir que l'estudi va fer servir el CI com a referència.
El fet que alguns científics ara estiguin molestos per les retallades els hauria de fer reflexionar sobre el valor que s'aporta. Hi ha retallades que poden afectar al coneixement i innovació, i n'hi ha d'altres clarament terapèutiques. Cal garvellar-ho bé, com sempre.

PS. Va passar desapercebut, però era portada ahir. S'acosta una nova exclusió de medicaments de les prestacions públiques per import 6.000 milions d'euros. Agafeu-vos fort, tot just comença la picabaralla.

PS. Reflexió assenyada d'Ezequiel Emmanuel avui al NYT.

PS. Article de Robert Skidelsky sobre el deute.

PS. Al TN de TV3 ahir al vespre i repetidament a 3/24, propaganda gratuïta de clubs de drogadicció, al mateix temps que a un altre canal passen el documental sobre com les drogues augmenten els problemes de salut mental. Algú s'ho ha de fer mirar quan més aviat millor, la confusió entre dret a la informació i propaganda gratuïta no és admisible amb diners públics.

PS. Editorial al Lancet sobre addicions, més articles dins.

Pharma, big pharma (9)

 Devalued and Distrusted: Can the Pharmaceutical Industry Restore its Broken Image?

Starting with "4 Secrets that Drug Companies Don't Want You to Know," Devalued and Distrusted provides a fact-based account of how the pharmaceutical industry works and the challenges it faces. It addresses such critical issues as:

• Why pharmaceutical R&D productivity has declined
• Where pharmaceutical companies need to invest their resources
• What can be done to solve core health challenges, including cancer, diabetes, and neurodegenerative diseases
• How the pharmaceutical industry can regain public trust and resuscitate its image

Our understanding of human health and disease grows daily; however, converting science into medicine is increasingly challenging. Reading Devalued and Distrusted, you'll not only gain a greater appreciation of those challenges, but also the role that the pharmaceutical industry currently plays and can play in solving those challenges.

 A continuació, es presenta un resum detallat del llibre "Devalued and distrusted: can the pharmaceutical industry restore its broken image?" de John L. LaMattina, PhD.

El llibre "Devalued and distrusted: can the pharmaceutical industry restore its broken image?" examina les percepcions públiques i les realitats de la indústria farmacèutica, especialment en relació amb la investigació i el desenvolupament (R+D). L'autor, John L. LaMattina, antic president de Global R+D a Pfizer, va escriure el llibre per abordar les idees errònies sobre la indústria. El llibre s'estructura en sis capítols, començant per abordar les crítiques públiques sovint sintetitzades en "secrets" que les companyies suposadament volen ocultar, i passant per les qüestions d'R+D, les àrees terapèutiques clau i la restauració de la imatge.

Introducció: La inspiració per al llibre va venir en part d'una aparició de l'autor a The Dr. Oz Show, on es va presentar un segment titulat "Els Quatre Secrets que les Companyies Farmacèutiques No Volen que Sapigueu". Aquest enfocament, que implicava que les empreses fabricaven compostos insegurs i amagaven els perills, va sorprendre l'autor, que esperava un debat més equilibrat. L'autor assenyala la paradoxa que es van plantejar preocupacions sobre l'orlistat, un fàrmac genèric, tot just al començament del segment.

Capítol 1: Els Quatre Secrets que les Companyies Farmacèutiques No Volen que Sapigueu: L'autor aborda directament les quatre afirmacions crítiques que sovint es fan sobre la indústria.

1. Les companyies farmacèutiques infravaloren els efectes secundaris perillosos: Tot i que la FDA (Food and Drug Administration) té un sistema rigorós per aprovar nous medicaments basat en dades preclíniques i clíniques (NDA - New Drug Application) que inclouen estudis en animals i humans per avaluar l'eficàcia i la seguretat, de vegades els fàrmacs aprovats es descobreixen més tard que tenen efectes secundaris més greus dels coneguts. Això pot passar perquè els assajos clínics per a una NDA típicament inclouen de 2.000 a 20.000 pacients, mentre que milions de pacients prendran el fàrmac una vegada aprovat, fet que pot revelar efectes secundaris rars (per exemple, 1 de cada 50.000). No obstant això, tant les empreses (amb programes de farmacovigilància) com la FDA (amb l'Adverse Event Reporting System) monitoren activament la seguretat un cop el fàrmac és al mercat. L'autor argumenta que la suggerència que els fàrmacs genèrics són inherentment més segurs per haver estat al mercat durant molt de temps és una simplificació excessiva. Fàrmacs antics com l'aspirina, àmpliament utilitzada durant més d'un segle, tenen riscos coneguts, incloent morts per sagnat intern.
2. Les companyies farmacèutiques controlen gran part de la informació que rep el vostre metge: Crítics com el Dr. John Abramson afirmen que la indústria financia al voltant del 85% dels assajos clínics i proporciona una versió "seleccionada, filtrada" de les dades als metges. Tot i que les companyies financen els assajos, aquests són executats per metges independents en centres acadèmics. A més, els assajos clínics han de ser registrats al lloc web governamental ClinicalTrials.gov, augmentant la transparència de les activitats clíniques. Els resultats dels estudis també s'han de posar a disposició del públic de manera oportuna. La preocupació sovint se centra en la no publicació de tots els resultats en revistes mèdiques, especialment els estudis negatius. L'autor argumenta que no tots els estudis mereixen publicació en revistes principals, especialment aquells amb alts efectes placebo com en trastorns psiquiàtrics, i que això no és necessàriament "amagar dades", sinó una decisió editorial. No obstant això, reconeix que la crítica sobre la puntualitat en la publicació dels resultats a ClinicalTrials.gov és vàlida i perjudica la credibilitat de la indústria.
3. Sovint us prescriuen fàrmacs que no necessiteu: Aquesta afirmació es vincula amb el concepte de "malaltia inventada" (disease mongering). L'autor utilitza l'exemple de les estatines. Argumenta que, basant-se en estudis recents com l'Heart Protection Study (HPS), si la dieta i l'exercici no resolen completament els problemes de salut i el pacient té factors de risc de malaltia significatius, la prescripció d'una estatina no és "malaltia inventada". L'estudi HPS va demostrar que la simvastatina reduïa els esdeveniments vasculars majors i era segura durant més d'una dècada. La discussió sobre la niacina posa de manifest que un fàrmac antic (utilitzat durant 56 anys) i àmpliament utilitzat (per milions) no garanteix seguretat o eficàcia, i que els resultats d'estudis a llarg termini com l'AIM-HIGH poden qüestionar el seu valor en comparació amb les estatines.
4. Les drogues apunten als símptomes, no a la causa: L'autor considera que aquesta afirmació és simplement falsa. Ofereix exemples de fàrmacs que tracten la causa, com els antibiòtics (maten bacteris), els fàrmacs per al VIH/SIDA (controlen la malaltia), els tractaments per al càncer, els ajuts per deixar de fumar (citisin/Tabex, Chantix/vareniclina), i fins i tot Viagra. També defensa el tractament de la pèrdua òssia (osteoporosi), assenyalant que és un problema real que s'ha de tractar abans que sorgeixin els símptomes.

Capítol 2: Què ha passat amb la productivitat d'R+D?: La productivitat en la recerca i desenvolupament farmacèutic ha disminuït per diverses raons.

• Impacte de les fusions en la productivitat d'R+D: Les fusions de grans empreses tenen conseqüències socials negatives en els empleats, causant preocupació per la seguretat laboral, la continuïtat dels projectes i la possible reubicació. Aquesta incertesa i el període de presa de decisions (que pot trigar un any o més) perjudiquen la moral i la productivitat individual. Les fusions poden retardar significativament l'aparició de nous fàrmacs generats per la nova entitat (pot trigar deu anys o més).
• Requisits augmentats de la FDA per a les NDA: La FDA ha augmentat els estàndards d'aprovació, particularment per a fàrmacs per a malalties cròniques com l'obesitat i la diabetis. L'exemple d'Avandia (per a la diabetis) mostra que, tot i que el fàrmac controlava el sucre en sang, preocupacions de seguretat cardiovascular van portar a la necessitat d'estudis a llarg termini per demostrar beneficis cardiovasculars. Aquests estudis d'outcome són extremadament costosos ($500 milions a $1 miliard o més) i de llarga durada, fent que l'R+D en aquestes àrees sigui d'alt risc financer. Tot i això, superar aquests obstacles significa que el fàrmac aprovat té un impacte fonamental en la malaltia, no només en els símptomes, i pot esdevenir un "blockbuster".
• Obstacles més alts establerts pels pagadors: Els pagadors, com les HMO, exigeixen dades sòlides de seguretat i eficàcia abans de reemborsar els costos dels fàrmacs. Les empreses utilitzen grups de farmacoeconomia per analitzar el valor potencial dels nous fàrmacs en comparació amb les teràpies existents, considerant l'efectivitat, la qualitat de vida i la reducció de costos per a la societat. L'estudi ALTITUDE de Novartis amb aliskerin il·lustra com un nou fàrmac per a la pressió arterial amb un nou mecanisme va fallar en un estudi a llarg termini, mostrant un augment d'esdeveniments adversos (ictus, problemes renals) quan es combinava amb altres fàrmacs comuns. Aquest fracàs subratlla el risc d'explorar nous mecanismes en àrees terapèutiques ben servides i la necessitat d'estudis clau abans de la presentació de l'NDA. Alguns estudis de comparació directa (head-to-head) amb fàrmacs competidors poden ajudar a diferenciar un nou producte.

Capítol 3: Àrees Terapèutiques Clau per Millorar la Salut: El llibre discuteix diverses àrees de focus per a l'R+D.

• Fibrosi Quística (FQ): L'aprovació de Kalydeco (ivacaftor) de Vertex es presenta com un gran avenç, que va trigar més de 20 anys des del descobriment del gen de la FQ. És un exemple de col·laboració exitosa entre la investigació acadèmica (NIH) i la indústria.
• Malalties del Cervell (CNS): La investigació en aquest camp és biològicament complexa i comporta riscos d'efectes secundaris. Hi ha preocupació que les grans empreses estiguin abandonant àrees com la depressió i l'esquizofrènia. La recerca sobre l'Alzheimer (AD) és particularment desafiant; tot i comprendre la causa (acumulació de proteïnes), els assajos clínics amb enfocaments prometedors (inhibidors de gamma secretasa, anticossos anti-amiloide com bapineuzumab) han trobat dificultats o han fracassat. L'autor assenyala que el progrés es fa amb experiments clau que orienten la recerca, no amb moments "aha" singulars.
• Malalties Cardiovasculars (MCV): Les MCV continuen sent un problema important, especialment amb l'augment de l'obesitat i la diabetis. Tot i l'èxit de les estatines en la reducció de l'LDL, l'exploració de nous enfocaments, com l'augment de l'HDL, va portar al desenvolupament d'inhibidors de CETP. No obstant això, l'inhibidor de Pfizer, torcetrapib, va fracassar en un gran assaig de fase 3 a causa de l'augment de la mortalitat general, posant en dubte la hipòtesi que l'augment de l'HDL per si sol seria beneficiós. Merck continua investigant amb anacetrapib.
• Diabetis: La creixent epidèmia de diabetis tipus 2 està lligada a l'obesitat. Els requisits augmentats de la FDA per demostrar beneficis cardiovasculars fan que l'R+D en diabetis sigui arriscada i costosa.
• Infeccions Bacterianes: Tot i la necessitat d'antibacterians, l'R+D en aquest camp és menys atractiva comercialment per a les grans empreses, ja que els antibiòtics s'utilitzen de forma aguda i l'ús de nous agents pot ser restringit per evitar la resistència. No obstant això, empreses biotecnològiques més petites estan desenvolupant nous antibiòtics per a soques resistents. L'autor suggereix que l'NIH (National Institutes of Health) podria ajudar a estimular la innovació en aquesta àrea.

Capítol 4: Millora de la Productivitat d'R+D: L'autor explora maneres d'augmentar la producció d'R+D.

• Una gran part del pressupost d'R+D (aproximadament el 85%) es dedica al desenvolupament clínic ("D") en lloc de la recerca inicial ("R").
• Argumenta a favor de mantenir un fort equip intern d'R+D ("R") per generar productes propis (més rendibles) i per avaluar críticament les oportunitats de llicència externa.
• Preveure l'èxit comercial (blockbusters) és molt difícil. Les empreses ara també busquen "blockbusters de nínxol" per a necessitats mèdiques significatives en poblacions de pacients més petites, com crizotinib per a un subtipus genètic de càncer de pulmó. L'autor creu que encara hi ha oportunitats per a grans blockbusters en àrees com l'obesitat o l'Alzheimer.
• La "innovació predictiva", basant-se en dianes ben validades biològicament, pot millorar les probabilitats d'èxit inicial, però no garanteix l'èxit clínic final. Els resultats clínics són difícils de predir.
• El descobriment i desenvolupament de fàrmacs és un esforç d'equip que requereix molta gent amb diverses habilitats.
• El "reposicionament de fàrmacs" (trobar nous usos per a fàrmacs existents) és una estratègia important. Exemples històrics com thalidomide (per a la lepra i el mieloma múltiple), sildenafil (per a la disfunció erèctil i la hipertensió pulmonar), i tofacitinib (explorat per a artritis reumatoide) mostren que un cop s'entén el mecanisme d'un fàrmac, es poden trobar noves aplicacions.
• L'autor presenta arguments a favor de la mida de les grans empreses farmacèutiques, incloent la capacitat de gestionar grans ecosistemes, tenir una presència global i abordar reptes sistèmics complexos com la salut.
• Respecte a l'outsourcing, l'autor suggereix que una empresa hauria d'obtenir al voltant del 33% de la seva cartera d'R+D mitjançant llicències externes (in-licensing) per accedir a bones idees externes i cobrir àrees on la investigació interna no ha tingut èxit. Tanmateix, dependre massa de l'outsourcing (per exemple, 50-60% o més) és arriscat, ja que la cartera és l'essència de l'empresa, la disponibilitat externa no està garantida, la rendibilitat és menor, i es necessita un equip intern fort per avaluar i afegir valor a les llicències. Les empreses també col·laboren formalment amb institucions acadèmiques (com els Centers for Therapeutic Innovation de Pfizer) i participen en empreses conjuntes per accedir a la investigació inicial.
• La conclusió del capítol és que l'R+D és ara més difícil, exigint fàrmacs més segurs i eficaços. La mesura de l'èxit hauria de ser el benefici per als pacients, no només el nombre de fàrmacs aprovats.

Capítol 5: Restauració de la Imatge de Pharma: L'autor suggereix diversos passos que la indústria pot fer per millorar la seva imatge pública, que actualment està molt danyada.

• Venda il·legal de fàrmacs (Illegal Detailing): Recorda que els representants de vendes només poden parlar dels usos aprovats per la FDA d'un fàrmac.
• Les companyies farmacèutiques haurien de deixar els anuncis de televisió (TV Ads): L'autor creu que els negatius (especialment la llista d'efectes secundaris requerida) superen els beneficis, i eliminar-los tindria una reacció pública positiva.
• La necessitat de major transparència: La indústria necessita millorar la puntualitat en la publicació dels resultats dels assajos clínics a ClinicalTrials.gov. Els retards en estudis post-comercialització, com l'exemple de Merck amb Januvia/Janumet, danyen la confiança. La no publicació de totes les dades dels assajos (com es diu de Roche amb Tamiflu) alimenta la crítica.
• Què tan compromesa està Big Pharma amb les malalties rares? L'interès creixent de les grans empreses en les malalties rares és positiu. La indústria pot guanyar bona voluntat abraçant els grups de defensa de pacients i sent transparent sobre els seus esforços. Aquesta àrea no s'ha d'explotar, sinó abraçar.
• Companyies farmacèutiques i filantropia: La indústria participa en esforços filantròpics significatius, com la col·laboració amb la Fundació Gates i altres per combatre malalties tropicals oblidades, donant grans quantitats de medicaments. Pfizer, per exemple, ha donat Zithromax per combatre el tracoma a través de la International Trachoma Initiative. Aquests esforços, però, sovint no reben el crèdit públic que mereixen.
• Pharma necessita que els seus científics expliquin les seves històries: (Esmentat al sumari, però no detallat en els fragments proporcionats).

La conclusió del capítol és que la manca de credibilitat de la indústria afecta negativament la pràctica mèdica, com s'observa en la història de la vacuna Gardasil.

Capítol 6: Reflexions Finals: L'autor reitera que el procés de desenvolupament d'un fàrmac és molt llarg, sovint trigant una dècada o més des de la recerca inicial fins a l'aprovació. Finalment, subratlla la importància crucial de la indústria farmacèutica per traduir els descobriments científics bàsics en nous medicaments. Argumenta que una indústria reeixida és beneficiosa per a tots, i restaurar la confiança requeriria que els pacients acceptessin els riscos inherents als fàrmacs, però confiessin en les empreses per garantir l'eficàcia i la seguretat.

 

L'exhibició de la ignorància

 Ignorancia: Una historia global

Resumit amb IA

El llibre "Ignorancia: Una historia global" de Peter Burke i Cristina Macía Orio explora la ignorància no només com a absència de coneixement, sinó com un fenomen actiu i amb múltiples facetes que ha tingut i continua tenint profundes conseqüències en diversos àmbits de la societat. L'interès creixent en aquest tema es deu, en part, a les "espectaculars exhibicions d'ignorància" per part de figures polítiques contemporànies.

L'autor ha escrit aquest llibre per a lectors en general, ja que cada individu té una combinació única de coneixements i ignoràncies, i per a altres estudiosos de diverses disciplines, amb l'esperança d'animar a la investigació en aquest camp encara no completament definit. L'objectiu és oferir una "imatge general" del que s'ha fet i del que es pot fer en l'estudi de la ignorància.

Donada la "ignorància actual sobre la història de la ignorància", el llibre s'organitza en una sèrie d'assaigs sobre diferents temes en lloc d'una narrativa cronològica tradicional. Tot i que se centra en Occident i els últims cinc-cents anys, també presenta exemples d'Àsia i Àfrica, justificant aquesta concentració per la "pura ignorància" de l'autor sobre altres regions i períodes, tot argumentant que la comparació dins d'Europa en aquest període és il·lustrativa. El llibre busca identificar tendències generals comunes a diferents camps i examinar canvis graduals en allò que no se sabia, sense respectar divisions cronològiques convencionals. Es presenta com un pròleg a una futura història de la ignorància, un "reconeixement del terreny" amb molts "espais en blanc".

El llibre distingeix entre diverses "ignoràncies" en plural, com "saber com" (know-how) i "saber què" (know-what), així com la diferència entre savoir i connaître, wissen i kennen, on el segon es refereix al coneixement adquirit per relació personal. S'assenyala que el llenguatge per descriure la ignorància ha evolucionat d'una pobresa inicial a una "superabundància" actual, amb nombroses variants catalogades, com la ignorància "activa" i "voluntària". La figura de l'astruç amb el cap sota l'ala s'utilitza com a símbol de la ignorància voluntària, que inclou omissions i silencis deliberats.

La ignorància es defineix en aquest llibre de manera "relativament limitada" com a absència de coneixement. No obstant això, s'explora un entramat d'idees relacionades, incloent obstacles, oblits, secrets, negació, incertesa, prejudicis, malentesos i credulitat. Un dels objectius principals és mostrar les connexions entre aquest ventall de conceptes.

El llibre es divideix en dues parts principals: "La ignorància en la societat" i "Conseqüències de la ignorància". La primera part comença amb la pregunta "¿Què és la ignorància?", explorant la seva naturalesa i les seves varietats. Es destaca que, tot i la llarga tradició de denúncia de la ignorància, s'ha escrit poc sobre la ignorància com a tema d'investigació fins fa relativament poc.

La segona part examina les conseqüències de la ignorància en diversos àmbits:

• La guerra: Capítol 9.
• Els negocis: Capítol 10, on es discuteixen activitats clandestines com el contraban i el tràfic de drogues. També s'esmenta el secretisme en els negocis.
• La política: Capítol 11. S'explora la relació entre secretisme i ignorància, així com la negació de fets incòmodes.
• Sorpreses i catàstrofes: Capítol 12, on es discuteix el paper de la ignorància en diversos tipus de desastres.
• Secrets i mentides: Capítol 13, que tracta sobre la ignorància del públic i els mitjans utilitzats per mantenir-lo en la ignorància, incloent la negació, la desinformació i els rumors. S'hi explora el conflicte entre transparència i opacitat, així com els secrets d'estat i les tàctiques d'engany i dissimulació. També es discuteix la censura com a instrument per protegir secrets.
• Futurs incerts: Capítol 14, que s'ocupa dels intents per remediar la nostra ignorància del futur.
• La ignorància del passat: Capítol 15, que gira sobre les "desafortunades conseqüències de la ignorància del passat". S'hi analitza la natura i els límits del coneixement històric, el problema del biaix i l'oblit del passat.

El llibre també explora la representació de la ignorància en la literatura, destacant obres de George Eliot i Henry James que ja al segle XIX s'interessaven pel poder i les manifestacions de la ignorància.

L'interès creixent en l'estudi de la ignorància en les últimes quatre dècades s'atribueix a diversos factors, incloent el desenvolupament intern de la investigació (estudiant un problema des del seu oposat) i l'augment de l'atenció acadèmica al coneixement.

Una idea clau que es desenvolupa al final del llibre, seguint a C. S. Lewis, és que "tot nou aprenentatge s'obre espai creant una nova ignorància". Aquesta noció es combina amb una dimensió social, ja que la ignorància, com el coneixement, està socialment situada.

El llibre examina diverses maneres d'aproximar-se a l'estudi de la ignorància:

• El "mètode retrospectiu", que se centra en el declivi gradual de la ignorància en lloc de l'increment del coneixement.
• L'estudi de les "absències eloqüents", inspirat en Sherlock Holmes, utilitzant el mètode comparatiu per revelar absències significatives. També es parla de la "història nul·la", que tracta la manca de certs materials com un fenomen significatiu.
• La inversió de la narrativa triomfalista tradicional, posant èmfasi en l'avanç de la ignorància, la pèrdua de coneixement i el fracàs.

Es considera la importància de qüestionar allò que no s'ha ensenyat, el "currículum nul", ja que la ignorància té efectes importants en les opcions i perspectives. De manera similar, l'anàlisi de les successives edicions d'enciclopèdies pot revelar allò que s'ha eliminat per deixar de considerar-se correcte o rellevant.

El llibre també aborda la història del secretisme, la censura i la desinformació com a mecanismes per mantenir o crear ignorància. Es discuteixen els secrets d'estat, les pràctiques de dissimulació i engany, i el paper dels rumors en omplir el buit d'informació. També s'explora el paper dels periodistes d'investigació i les filtracions en la revelació de "històries secretes" i la lluita entre transparència i opacitat.

La conclusió del llibre se centra en la nova ignorància que sorgeix amb el nou coneixement.

En resum, "Ignorancia: Una historia global" ofereix una exploració multifacètica de la ignorància des d'una perspectiva històrica i social, destacant la seva complexitat, les seves diverses formes, les seves profundes conseqüències en múltiples àmbits i la seva persistent rellevància en el món contemporani. El llibre convida a una reflexió crítica sobre allò que sabem i allò que no sabem, i sobre com la ignorància modela les nostres societats i la nostra comprensió del món.