Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta un disbarat rera l'altre. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta un disbarat rera l'altre. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

30 de juliol 2024

Un disbarat rera l'altre (19)

 Acord investidura

El govern, diguem-ho més clar, el partit del govern que governa amb 33 dels 135 diputats possibles, s'acomiada amb un acord d'investidura d'un altre partit i així seguir condicionant el futur, també el de la política sanitària. I ho fa amb una frase que ho resumeix tot, "REPUBLIFICACIÓ", tal com apareix a la p. 12 amb la frase "continuar amb els processos de republificació". 

No trobareu a cap diccionari semblant mot, se l'han tret de la butxaca i fora. Hi haurà una conselleria per a la llengua, però desconec quina sense el diccionari. Seria un error centrar-nos només en un terme, però resulta que les paraules ens creen marcs mentals i des de fa temps hi ha algú que té l'obsessió de que torni a ser de propietat pública el sistema sanitari que no ho ha estat mai abans en tota la seva composició. Llavors caldrà dir que no es pot republificar allò que no ha estat publificat abans. El desconeixement de la realitat sanitària i dels seus resultats és un agreujant si s'han de prendre decisions per a millorar la salut poblacional.

El sistema sanitari català finançat públicament no ha estat mai de propietat pública completa mai abans, i punt. Cal tornar-ho a dir? Doncs tornem-hi i caldrà dir-ho tantes vegades com les que alguns ho vulguin negar. 

El sistema sanitari català finançat públicament s'ha creat a partir d'un teixit d'hospitals que van ser creats per la ciutadania en la forma de fundacions, si fundacions privades, on l'alcalde i el capellà sovint els assignaven com a marmessors. I si algú en dubta, només cal que recuperi el llibre del gran metge Jacint Raventós, Història dels hospitals catalans, i que comenci pel volum I, Els hospitals i la societat catalana. Estic convençut que després no serà capaç de posar novament a un acord d'investidura la paraula "republificació". No es pot tornar a col·lectivitzar allò que no ha estat col·lectivitzat abans. Això només ho suporta una obsessió guiada sobre una mentida.

S'acosten mals temps per a tots aquells que creiem que la política sanitària ha de servir per a millorar la salut poblacional. El criteri és un altre de molt diferent i que té a veure amb qui té el poder i l'exerceix amb discrecionalitat vorejant el parlament, aquest és el sentit del terme i perquè apareix a l'acord d'investidura. Tots els que creiem que la política sanitària ha de construir-se sobre bases sòlides i duradores cal que rebutgem frontalment aquest acord perquè és una declaració d'intencions premeditada cap al fracàs més absolut. Els ciutadans es mereixen una altra cosa millor.

PS. Els darrers exemples de col·lectivització, fets al marge del parlament.

PS. Lectures d'estiu, recomanacions de The Economist.

Van Gogh

09 de maig 2024

Un disbarat rera l'altre (18)

 El número de funcionaris creix desmesuradament, fora de tot control. En tres anys ha augmentat en 23.660 persones, un 13,6%, quan la població ha augmentat només un 2%. I si mirem el detall, encara ho trobareu més bèstia. els funcionaris de veritat, els que no són interins, han augmentat un 26%. A l'ICS entre 2017 i 2022 també va créixer el personal en un 28%. Aquest números són impressionants, es miri per on es miri.

Per què passa això?. Podeu arribar vosaltres mateixos a la conclusió. Hi va haver una pandèmia, es cert, però ja han passat anys d'això. Ni l'augment de població, ni els serveis a oferir justifiquen aquest disbarat descomunal. Què ho justifica doncs?. Jo ho tinc clar, péixer el leviatàn, engreixar la bístia.

Algú en seu parlamentària hauria de passar comptes i oferir una resposta creïble. Caldria també la resposta ciutadana, negant el vot a qui a contribuït a aquest desgavell.  Però ai las! ja no hi ha parlament aquests dies i aquestes estadístiques apareixen precisament en aquests moments que són els més feliços per a tot governant, sense necessitat d'escrutini públic. S'acosten temps de retallades, ho vaig dir, algú s'haurà de menjar la patata calenta.


PS. Actualització 12 de juny. La plantilla del SISCAT ha crescut els últims anys. S’ha passat de 108.798 professionals (de l’atenció hospitalària, primària, salut mental, sociosanitària i d’altres) el desembre de 2019 als 134.268 al desembre del 2023, un 23,41% més. A aquests professionals cal sumar-hi els MIR, els professionals de salut pública i els de transport sanitari amb els quals s’arriba a la xifra de 155.000 professionals al conjunt del sistema

23 d’abril 2024

Un disbarat rera l'altre (17)

Qui perd els orígens, perd identitat. Ho va dir i cantar en Raimon fa molts anys. I ara, el govern en funcions vol reescriure la història. Em refereixo a la història de fa gairebé 10 segles de l'hospital de la Seu d'Urgell per tal que passi d'una fundació arrelada a la comunitat on la va veure néixer, a ser una empresa pública controlada pel govern.
La responsabilitat d'aquest nyap és doble. Tant dels propis que esborren la història i el llegat de l'hospital, com dels que volen ocupar-ne el seu espai i controlar els drets de decisió. Les dues parts en són responsables davant la història. I seran recordats com els que van desdibuixar un patrimoni ciutadà creat fruit de llegats i gestionat sense cap ànim de lucre. No és una col·lectivització típica en temps de guerra, és una deixadesa descomunal per ambdues parts. És una gran vergonya, que s'afegeix a d'altres vergonyes anteriors com la de l'Hospital de Berga. I d'aquesta manera es va destruint la implicació de la societat civil per acabar essent absorbida per la "societat" política. Un canvi en els drets de decisió que no té reversió possible, no es podrà fer marxa enrere, n'estic segur. Han reescrit la història i han foragitat el llegat fundacional d'aquests hospitals per tal de conformar un sector públic monolític i així acumular més poder de decisió en contra de l'autonomia de decisió i la necessària flexibilitat d'adaptació a l'entorn. Algú hauria de denunciar l'incompliment dels fins del llegat fundacional, de tots aquells que van fer-ne donacions per tal que els marmessors mantinguessin aquell hospital. Malauradament, em temo que no hi haurà resposta. Definitivament, una vegada més, han contribuït a perdre els orígens i també la identitat.

PS. I si algú encara dubta de com la ciutadania va contribuir a la creació dels hospitals catalans, només cal que faci un cop d'ull a aquest llibre.

PS. Són temps de govern en funcions sense control parlamentari efectiu. Vigileu molt aquests dies, es produeixen fets insòlits. Per exemple, hem augmentat la despesa en gairebé un 5%,  en 1.850 milions € i qui ho ha aprovat és la Diputació Permanent, perquè no hi ha Parlament. Cal definitivament una llei que prohibeixi aquestes pràctiques en temps de descompte. Es inadmissible que el deute s'augmenti per un govern en funcions.


PS. No es tracta d'un fet aïllat. Hi ha més exemples de col·lectivització recent, el de Valls, enmig de la pandèmia va passar desapercebut davant els ulls de tothom. I amb connotacions diferents la clínica Plató que també es va absorbir pel sector públic. Som davant fusions per absorció. El client absorbeix el propietari amb finançament insuficient. I això va a més. S'acosta l'hora de defensar-nos.



Antoni Campañà. "Barricada de joguina, carrer Diputació", agost 1936




25 de març 2024

Un disbarat rera l'altre (16)

EL SECTOR SALUT A CATALUNYA

 El Consell de Treball, Econòmic i Social acaba de publicar un informe que cal tenir en compte. Hi ha moltes dades que permeten agafar perspectiva. Allunyar-se del moment actual i veure més enllà d'una dècada.

La primera qüestió a analitzar és què ha passat amb la despesa sanitària. Si mirem al gràfic 29 veurem que només la pandèmia ha estat capaç d'augmentar el pes del sector salut dins el PIB català. Ho dic per a tots aquells que veien retallades i reversions de retallades i... més miratges. Només la pandèmia ho ha capgirat.

Som al 9% del PIB (segons l'informe), i altrament ben segur encara seríem al 7,4%. Però no ha estat per mèrits propis, és sobretot el PIB que va baixar i la despesa va augmentar. Si agafem les dades homogeneïtzades OCDE, en realitat ja som al 9,5% el 2021, un any on encara cueja la pandèmia. I no tenim dades de 2022 ni 2023.


Si mirem com es reparteix la despesa, veurem que l'impacte de la pandèmia va fer que la proporció de despesa pública tornés a nivells d'una dècada anterior:


Ara bé, l'informe té un quadre exquisit, per guardar. En dues taules es mostren indicadors que defineixen la magnitud de la tragèdia del sistema públic. La primera en valor absolut i la segona indexada a 2010 (A la pàgina 135 trobareu això):

i a la següent, la informació indexada base 2010. Al 2022, la població ha crescut un 2%, i la més gran de 80 anys un 23%. La llista d'espera de cirurgia ha crescut gairebé un 20%, la de proves diagnòstiques un 70%. De la satisfacció ja no es publiquen les dades darreres a mesura que anava baixant.

I la dada per guardar. Mireu com el desviament pressupostari, a la darrera fila, és la constant que explica el desgavell de la gestió econòmica. Mai s'ha gastat el que assenyala el pressupost, sempre s'ha gastat més. L'any darrer que hi ha informació, 2022, es va gastar un 27,4% més del que estava pressupostat per al Catsalut.

A la vista de tot això, hi ha dues opcions possibles:

- Cal fer desaparèixer el "cos" d'interventors de la despesa pública, perquè no afegeixen valor. Ens els podem estalviar. Estan aprovant despeses sense pressupost, són innecessaris. 

- No cal fer pressupost. Perquè el que es gasta és independent del pressupost que s'aprova. I no hi ha cap responsable que rendeixi comptes davant ningú, ni li passi res.

Com que això fa dècades que dura, a molta gent els sembla normal. Però a mi no m'ho sembla pas, i és per això que crec que ha arribat l'hora de demanar responsabilitats en la gestió pressupostària, i que si no és així, aleshores s'adopti una decisió sobre les opcions assenyalades anteriorment que no són en cap cas excloents.

Fa vergonya que després hi hagi gent que es posi a parlar amb molta eloqüència de la governança dels altres quan la pròpia casa està per endreçar. I si el problema és el finançament autonòmic, que ho és, aleshores el que cal es que tothom el vegi precisament amb la màxima claredat. No cal amagar-lo com es fa amb aquest mecanisme de dèficit-deute d'autoflagel·lació..

Això afecta a tots. I al marge de la ideologia de cadascú, cal entendre que no arriben els recursos necessaris de l'Estat malgrat que paguem els nostres impostos.

PS. Aquí vaig explicar com el 2023 es va acabar el pressupost a finals de novembre, i tot el desembre vam funcionar sense pressupost!!!

PS. El desgavell pressupostari afecta a tots els colors de la política. I els ciutadans ho veiem passar davant els nostres ulls i no diem res. És un disbarat més de la sèrie, i ja en portem 16.

PS. Aquí la presentació. I un quadre de detall:





12 de febrer 2024

Un disbarat rera l'altre (15)

Durant l'any 2023 la llista d'espera quirúrgica registrada ha augmentat en 11.426 pacients, un 6,2% més. Aquesta és la situació un any més. Veureu a la taula que pel que fa a procediments garantits (cataractes, pròtesi de genoll i maluc) ha disminuït una mica (1.916 persones), en cirurgia cardíaca 10, i en neoplàsies 5 persones. El gran gruix de l'augment es produeix al grup que es diu intervencions amb termini de referència on hi ha diversitat de procediments

Llista d'espera quirúrgica

 

2022

2023

 

Garantits

31780

29864

-6,0%

Cardíaca

238

228

-4,2%

Neoplàsies

2083

2078

-0,2%

Referència

149400

162756

8,9%

Total Pacients

185523

196949

6,2%

Recordeu que fa pocs dies parlava de la disminució de productivitat fruit de la reducció horària sense incrementar els treballadors necessaris. Jo desconec quina ha estat la productivitat per treballador del 2023, crec que ho desconeix tothom amb precisió. Desconec si han augmentat o disminuït la quantitat de treballadors, només puc dir que el resultat és que a data d'avui hi ha més ciutadans esperant per ser atesos per una intervenció en el sistema públic. I que amb l'acord salarial darrer, aquest any 2024 encara podrien augmentar més les llistes d'espera.

Tenim el 2,5% de la població esperant per una intervenció, ara fa 20 anys en teníem l'1%. Aquesta és la magnitud del disbarat, 2 camps del barça esperant per una cirurgia. Fa uns mesos vaig comptar que si hi afegíem les visites i proves diagnòstiques tenim 8,6 camps del barça esperant.

Els 100 milions addicionals d'aquest any dedicats a reduir la llista d'espera han obtingut aquest resultat. És cert que hi ha més persones ateses en el termini legal, però també és cert que han augmentat  els pacients esperant en 11.426. Algú hauria de reflexionar i prendre una decisió encertada per canviar la tendència, més enllà del compliment de termini, gairebé 200.000 pacients esperant és molt. L'accés al conjunt dels serveis hauria d'estar garantit i prioritzat. Si voleu comprendre com no es fa això i com s'hauria de fer, llegiu aquí. Defensar l'assegurança obligatòria sense garantir accés prioritzat davant necessitat esdevé frustrant, incoherent, insuficient. 

PS. Aquestes dades no les trobareu als mitjans habituals, en trobareu d'altres. Malauradament ja ha esdevingut normal. Vosaltres mateixos les podeu contrastar aquí.



Van Gogh

L'ametller

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

 

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall






07 de febrer 2024

Un disbarat rera l'altre (14)

 El novembre passat explicava el cas dels peruans que han fet un pont aeri entre el seu país i Barcelona per a ser atesos de càncer infantil gratuitament. Fins aleshores portàvem 92 casos, ara ja en portem 110 en el darrer any i mig. La majoria de casos són leucèmia i la majoria costaven 307.000 € cadascun, ara possiblement sigui menys, prop de 250.000€. La despesa sanitària pública anual per ciutadà és de 1.710€ (2022). Per tant estem parlant de que cada cas suposa 146 vegades la despesa mitjana per ciutadà. Sabem que arriben a urgències de l'hospital, ja venen empadronats des de Perú, i targeta sanitària en mà. Ningú es preocupa si això és legal, de si hi ha una màfia al darrera, ningú és capaç d'aturar-ho.

Imagineu un país que és incapaç d'aturar el turisme sanitari d'alt cost. I que molts altres països poden seguir l'estela dels peruans, sabem per exemple que ara ja se n'hi han afegit d'altres com els paraguaians. ¿Què passarà?  Doncs molt fàcil, com que els recursos són limitats, i el país es dedica a l'exportació, les necessitats nacionals no queden cobertes. I estem parlant de càncer infantil. 

El parany de la cobertura sanitària planetària apareix amb tota força. Un país petit que no recapta els seus impostos, que es troba endeutat i apedaçat no pot resoldre gratuïtament l'atenció a tot turista sanitari que es presenti amb un càncer a la porta d'urgències. Simplement, no té recursos per resoldre aquest problema planetari. I davant la magnitud de les llistes d'espera, afegir més casos, s'hauria de dir prou i reflexionar sobre els drets i les prioritats. i sobre l'aplicació de la legislació vigent.

Però aquí qui dia passa any empeny. El problema segueix i es va fent més gros, sense que tingui aturador. El dret a l'assistència sanitària va acompanyat de deures de la ciutadania, entre ells pagar impostos. Però els free-riders passen de llarg d'això, volen drets sense deures. D'aquesta manera els fonaments de l'assegurança social s'esfondren. Tenim cobertura asseguradora pública obligatòria perquè tots contribuïm a un fons, sans i malalts, perquè quan estiguem malalts poguem rebre l'atenció necessària de qualitat.

Si el fonament de l'assegurança social queda tocat, i ens dediquem a l'exportació gratuïta en un terç d'aquests casos, el proper pas és la generació de desafecció institucional, polarització política i dificultats d'accés per als nacionals. Cal anar amb compte amb aquests petits detalls quan la política i la justícia no reaccionen. Els petits detalls són importants.

PS. Avís: aquests casos estan documentats i publicats a la premsa, però del que estem parlant és un notable esvoranc al sistema de salut no quantificat.

PS. Al disbarat 12 vaig explicar com aquest petit país tenia un sistema universitari mèdic bolcat cap a l'exportació en un 50% del grau i 48% dels residents. El podeu recuperar aquí, i la col·lecció sencera aquí

PS. La pregunta del moment és: Hi ha govern? Algú ens governa?

PS. El que vaig dir sobre el llibre de Martin Wolf, és d'aplicació a data d'avui també, allà trobareu el que és el concepte de ciutadania i el que no és. Molts ho han oblidat i segons en Martin Wolf aquí rau l'arrel de molts problemes, i també la seva superació.




31 de gener 2024

Un disbarat rera l'altre (13)

Acord de condicions de treball per al personal estatutari de l'ICS

Resum de millores assolides al III Acord laboral de l’ICS

Ara ja sabem que el govern va acordar el novembre passat que posava en marxa la setmana laboral de 4 dies per als metges. No es tracta només d'una reducció de jornada del 5% (de 1722 hores anuals a 1642 hores), es tracta de que la jornada es repartirà en quatre matins i un dia d'aquests també a la tarda. Aquest sistema de jornada portarà a una reducció de la productivitat molt superior al 5% (equivalent a la reducció d'hores), i introduirà conflictes organitzatius notables. 

Ara bé, si mireu la nota de premsa del govern sobre la nova retribució als funcionaris de l'ICS no hi trobareu cap referència a la setmana laboral de quatre dies. Per què s'amaga això?

La reducció de jornada té un impacte decisiu en l'organització del treball i l'accés als serveis de salut per als ciutadans. Per garantir en les mateixes condicions d'accés actuals, o 

- els metges augmenten la productivitat per hora en un 5%, (cosa que sabem que en el sector serveis no funciona així sinó es canvia la "funció de producció"), o

- s'augmenta la plantilla de metges en un 5% per mantenir la mateixa activitat i accés als serveis.

Per tant el cost d'aquest acord dels funcionaris de l'ICS no és de 320 milions com diu el govern sinó que és molt superior si no es volen augmentar les llistes d'espera. Cal incorporar molts més metges per fer efectius els acords sense afectar als ciutadans. I sabem per altra part que no hi ha més metges per contractar. Per tant, el govern ha entrat en un laberint que només té una sortida plausible, hi haurà un augment de les llistes d'espera i per tant una afectació potencial al nivell de salut dels ciutadans.

Vaig explicar fa uns mesos que calia tenir consideració cap als professionals, i que això no era només una qüestió de compensació acurada. Vaig explicar també que als funcionaris no els correspon la negociació laboral (disbarat nº 10). Mantinc que a data d'avui ningú ha estat capaç d'explicar un sol argument a favor de que un metge sigui funcionari. Ara dic, el que cal és tenir consideració cap als pacients i això depèn de no empitjorar l'accés i la qualitat dels serveis. Per assolir això cal revertir aquest acord i repensar-ne els seus fonaments. La gravetat de la situació requereix una correcció.

Ens trobem davant un acord que satisfà interessos particulars que van contra l'interès general. Aquest és el resum. Els ciutadans pagarem car, molt car aquest acord. El pagarem per dues bandes amb més impostos, i amb menys salut.

PS. Una vegada més convé demanar la necessària transparència de la informació als ciutadans. Per què s'amaga parcialment per part del govern?

PS. Aquest acord és el preludi de conflictes en cascada, i no només amb les infermeres. S'ha encès l'esca.

PS. Podeu llegir-ne els detalls aquí:

JORNADA LABORAL

Jornada unificada de 1.642 hores anuals per a tot el personal facultatiu.

Jornada de quatre matins i una tarda setmanal per als facultatius d’àmbit hospitalari, distribuïda:

  • Matí de 8h a 15.30 hores
  • Una tarda a la setmana, amb dues opcions;
  • Fins a les 20 hores, si es fa en cinc dies
  • Fins a les 21 hores, si es fa un mateix dia la jornada de matí i tarda

Creació en un termini de tres mesos d’una comissió de seguiment sobre la conciliació del personal facultatiu.

Limitació de la jornada anual màxima a 2.187 hores, equivalents a 48 hores setmanes, sumant jornada ordinària, complementària, mòduls de guàrdia i l’escreix per contingent addicional realitzat fora de la jornada ordinària.

Per als professionals amb més de 3 anys d’antiguitat, la jornada de tarda setmanal no serà obligatòria, sinó voluntària.

GUÀRDIES

Regulació de les guàrdies localitzades o de crida, que computarà com a jornada efectiva i es retribuirà com a presencial si es requereix la presència del professional, incrementant la retribució en una hora de treball en concepte desplaçament.

Exoneració voluntària de les guàrdies localitzades a partir dels 50 anys de manera progressiva:

1 gener 2024, professionals que compleixin 60 anys, 1 gener 2025, professionals que compleixin 55 anys, 1 gener 2027, professionals que compleixin 50 anys

Blindatge del descans postguàrdia.

Establiment d’un màxim obligatori de quatre guàrdies mensuals, una de les quals en dia festiu.

CARRERA PROFESSIONAL

Reconeixement del tots els anys efectivament treballats al sistema públic de salut per sol·licitar els diferents nivells de carrera professional.

Reconeixement automàtic del nivell de carrera professional que acreditin els facultatius provinents del SISCAT.

Millora de la puntuació en els factors d´activitat assistencial i formació, així com l’eliminació de topall màxim per poder canviar de nivell.



29 de gener 2024

Un disbarat rera l'altre (12)

 Ara fa una setmana se celebrava l'examen MIR que permet l'accés a la formació especialitzada en ciències de la salut. Hi havia 8772 places i s'hi presentaven 14.000 aspirants. I després es diu que falten metges amb especialitat any rera any. Algú pot desfer aquest nús que està lligat i ben lligat per anys i panys? Qui en sigui responsable d'aquest enrenou, que doni la cara.

Aquesta és l'evolució de les places de graduats i MIR a Catalunya. Mireu les dades oficials, són diferents, més places MIR que graduats:


Els desajustos es produeixen en qui accedeix a aquestes places. A Catalunya resulta que el 50% de les places de grau de Medicina se les enduen forasters. Per tant ara l'exportació barra el pas a la meitat de places a l'inici del grau. Llegiu això:


I resulta que quan han acabat el 36% dels graduats se'n van de Catalunya.

Tenim un bon sistema universitari dedicat a les exportacions de metges graduats (bloquegen el 50% de places) i a l'exportació de metges especialistes en un 47,8% de places. D'això s'en diu excel·lència en exportació, sense resoldre les urgents necessitats nacionals. Aquest dos paràgrafs ho expliquen:



Exportacions gratuïtes, vull dir que no les facturem, les paguem amb els nostres impostos des de fa anys. Doblers que cal afegir al dèficit fiscal. Això és literalment un escàndol. Els joves catalans veuen limitat l'accés a desenvolupar una carrera de medicina per les barreres que algú ha posat i no vol treure. I per unes notes que qui sap si són més generoses fora que no pas dins. 

I quina és la primera barrera que caldria capgirar?
La normativa bàsica reguladora de l’admissió als ensenyaments de grau preveu que l’accés a la universitat pública de l’alumnat espanyol i estranger es fa en igualtat de condicions que l’alumnat català, el que comporta que un gran volum d’aquestes places són ocupades per alumnat no nascut a Catalunya i que, en acabar el grau, torna a la seva CA d’origen.

S'ha prioritzat la "igualtat de condicions" dels interessos privats a l'interès general. I després d'aquesta hi ha moltes altres barreres, és clar. No tinc més paraules. Quin desastre més descomunal! Quin país més trinxat, resultat d'alguns perquè ho fan i d'uns altres perquè ho deixen i ho deixem fer.

Si voleu, podeu seguir aquí la sèrie: Un disbarat rera l'altre.

PS. Per cert, perquè no es fa públic aquest informe?  Informe sobre els estudis universitaris de medicina i la situació dels professionals mèdics, en el marc d’interrelació entre els sistemes universitari i sanitari de Catalunya. Direcció General d’Universitats 22.12.2022






20 de desembre 2023

Un disbarat rera l'altre (11)

 Informe anual del Sistema d’Informació sobre Drogodependències de Catalunya

Imagineu un país que aconsegueix decomissar en un any 26,6 tones de marihuana, 7 tones de haixix, i mig milió de plantes, i que això representa el 55% dels delictes penals. Una droga que l'ha consumida durant el darrer mes un 33% de menors, població de 14 a 18 anys. Imagineu que un 63% d'aquesta mateixa població fa un consum general d'alcohol, i un 9% borratxera durant l'últim mes. 

Immediatament us vindria al cap un país desgavellat, desendreçat, sense govern i amb mal pronòstic.

Si considerem que els decomissos són el 10% de la mercaderia que circula, això diuen, llavors podem concloure que ja som una narcosocietat o encara no? Potser la correcció política fa mirar alguns governants cap una altra banda com si no passés res? Si voleu més dades, mireu aquest llibre.

Jo em pregunto, i en aquest país ningú es preocupa de fer alguna cosa davant d'aquestes i d'altres estadístiques encara més preocupants?. I trobo que encara és més vergonyós quan cada any va creixent el disbarat i no passa res. És cert que hi ha un servei de reducció de danys i d'altres, però el que caldria seria prevenir-lo.

L'informe anual mostra en detall totes aquestes qüestions i apunta a alguns temes a considerar. 

Si no es té en compte el tabac, l’alcohol és la substància que més es consumeix amb una gran diferència i que genera més demanda assistencial, més impacte en la salut i més conseqüències socioeconòmiques. L’alt consum i la baixa percepció del risc venen il·lustrats, a títol d’exemple, per dues dades: un 17% i un 13% dels joves entre 15 i 29 anys havia fet un consum episòdic intensiu i havien tingut una intoxicació aguda els darrers trenta dies respectivament i la demanda de tractament per alcohol representa des de fa anys quasi la el 50% del total . Per altra banda, l’impacte en la salut i la demanda en l’assistència es reflecteix amb la seva gran presència en els indicadors analitzats i recursos assistencials per a l’abordatge de les addicions; esta present en el 27% dels conductors morts (dades del 2021), de més de la meitat de las urgències hospitalàries (53%, n=11.415) i de més d’un terç de les consultes sobre drogues i addicions.

El consum d’alcohol suposa un gran problema de salut pública; pel seu abordatge, l’OMS recomana tres mesures que científicament s’han mostrat eficaces: regulació del preu, de la publicitat i de la seva accessibilitat. No obstant això, a Catalunya i a tot l’Estat espanyol aquestes mesures tenen una molt baixa aplicació

Davant d'aquest conjunt de disbarats, hi ha algú al govern amb criteri? Observo fins i tot als mitjans de comunicació públics la banalització de les drogues i de l'alcohol sense que preocupi ni tant sols al consell de l'audiovisual. Fins i tot aquest informe no ha estat objecte de la difusió que es mereix.

El cost social de l'alcohol a Catalunya l'any 2019 va ser de 555 milions €, una xifra massa elevada que hauria de fer reflexionar a tots plegats, en especial a qui hauria de prendre decisions, i que cal afegir al cost social de les drogues il·lícites. Massa implicacions i dolor que la gent passa per alt, com si no acabés afectant a tots plegats. Massa negoci per alguns com per obrir una escletxa a la política, deuen pensar al govern i així eviten que la regulació pugui reduir la facturació d'aquests pocs. Massa cost social que seguim pagant entre tots any rera any.


PS. I si no en teniu prou amb aquestes dades, mireu que diu en una entrevista avui  un metge del Clínic i quedareu encara més preocupats.

PS. I per acabar-ho d'adobar, el partit al govern és el mateix que va demanar la legalització de la marihuana fa pocs mesos. Vergonyós. Es tractava d'una llei per empitjorar la salut dels ciutadans (salut mental, sobretot), i si algú no s'ho creu només cal que llegeixi què diu CDC.

PS. Explicat en aquest llibre:



 


24 de novembre 2023

Un disbarat rera l'altre (10)

 A l'època de l'imperi romà, als funcionaris i soldats se'ls compensava pel seu treball amb sal, d'aquí ve l'origen del nom salari. Salari per tant és compensació per l'esforç i treball realitzat, no existeix el dret al salari, ni tampoc a l'ingrés mínim vital. És el fruit d'una decisió de qui té l'autoritat sobre la cosa pública, o més recentment de si aquest considera que cal admetre un cert nivell de negociació. La negociació col·lectiva si que és un dret i així és reconegut constitucionalment pel que fa a les empreses privades. Ara bé, que aquest dret sigui d'aplicació a l'Administració Pública és dubtós. Entre d'altres coses perquè la Constitució no ho contempla, parla d'empresaris i treballadors (Art 37.1).

L'objectiu inicial de la negociació col·lectiva era precisament fixar les condicions de treball i compensació per tal que l'excedent creat fos repartit més equitativament entre empresaris i treballadors. És a dir que l'apropiació de l'excedent fos acurada entre les parts. Això no té res a veure amb l'Administració Pública, l'apropiació de l'excedent correspon als ciutadans i el que cal és compensar als funcionaris per al seu esforç i resultats.

Ara bé, n'hi ha alguns que emparant-se amb el dret a la llibertat sindical dels funcionaris, que existeix, han incorporat el de la negociació col·lectiva a l'Administració pública i llavors tot agafa una altra dimensió (si bé desconec el seu fonament legal i crec que no hi és). Tenim acords per a funcionaris on es parla de salaris i condicions de treball, i poc o gens de productivitat. El que era fruit d'una decisió administrativa institucional d'una part, s'ha acabat convertint en un acord entre les parts. Alhora cal tenir en compte a més a més una qüestió cabdal: el responsable de l'Administració Pública té un pressupost que cal complir, i per tant no pot oferir compensacions que superin el pressupost disponible perquè incorreria en administració deslleial. Per tant no tot acord és possible ni admissible.

Acabem de saber que s'ha signat el III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS) que afecta a 55.000 funcionaris i que diuen s'hi aplicaran 320 milions d'euros. No es pot parlar de conveni, perquè no hi ha les dues parts habituals empresari i treballador, que fan que es converteixi en "llei". I aquesta ficció de negociació col·lectiva ens porta a un resultat pressupostari molt preocupant. 

M'he llegit el detall de l'acord i veig com a rellevant la reducció del 5% de les hores anuals als professionals mèdics (alhora veig molts drets i no veig deures). El cost d'aquesta decisió és notable, perquè al sector salut si volem mantenir el nivell d'activitat cal incorporar temps de professionals pel mateix import, a no ser que augmentem la productivitat en un 5% dels que ja eren contractats abans. altrament les llistes d'espera encara augmentaran sobre el nivell inadmissible actual. Sobre augments de productivitat no se'n parla enlloc, fins on he vist. Sabem que van haver de passar 5 anys per augmentar la productivitat en aquest nivell, entre 2015 i 2020, amb un inici de pandèmia pel mig. Però, atenció, entre el 2015 i el 2019 només va augmentar un 0,8% (!). 

No vull entrar en cadascun dels aspectes acordats perquè no hi ha informació suficient per analitzar-ho. Només insistiré en el que vaig dir el dia 18 de juliol de 2023:

Les despesa pública en salut per la Generalitat del 2022 ha estat de 13.331 milions € (p.78). Per tant el pressupost d'enguany és inferior en 1.118 milions € al de l'any anterior. Això vol dir que la despesa real per càpita ha estat de 1.710€ el 2022. I així queda clar, el pressupost per ciutadà de 2023 és inferior en un 9,6% al que hem gastat el 2022.

I llavors ve quan em pregunto, com és possible arribar a acords que augmenten el pressupost en 320 milions (ICS) i 460 milions (SISCAT) sense pressupost disponible?. Representen un augment del 6,1% sobre un pressupost 2023 que ja era el 9,6% inferior al que havíem gastat el 2022. Estem parlant d'un 15% de desviament pressupostari sense cap autorització de crèdit? (!) 

Sincerament, tot això és un disbarat monumental, convé que algú hi posi seny quan abans millor. Altrament ho patirem/pagarem amb escreix tots els ciutadans-contribuents. 


PS.  La retribució dels professionals és una qüestió massa important per decidir els seu augment sense un pressupost aprovat que ho permeti. La quantia de la compensació dels professionals ha de relacionar-se amb l'esforç i dedicació, no amb el salari per temps.  Cal que augmenti aquesta compensació en funció de la productivitat efectiva i la contribució al valor de la salut. Aquest és un tema cabdal al que es passa de llarg, i d'aquesta forma es manté el concepte antic de metge-funcionari que es consolida en el temps. Algú pot contestar amb arguments solvents la pregunta següent: ¿per què un metge ha de ser funcionari?

PS. Un exemple de transparència. Algú publicarà a la web del Departament aquest acord?. Només l'he sabut veure a Metges de Catalunya.

PS. No vull tornar a sentir parlar de la paraula governança mentre els criteris elementals de gestió pública  no s'apliquin, és a dir mentre algú prengui decisions sense el pressupost disponible.

PS. Tota la col·leció de disbarats.


Ben Shahn. Carnival






19 d’octubre 2023

Un disbarat rera l'altre (9)

Pla Operatiu d’accés a la innovació al Sistema de Salut de Catalunya

El mes de novembre de 2010 escrivia en aquest blog quin és el concepte d'innovació segons West:

La innovació es podria definir com “la introducció i aplicació deliberada, dins d’un rol, grup o organització, d’idees, processos, productes o procediments que siguin nous per a la unitat d’adopció corresponent, i dissenyats per beneficiar de forma significativa l’individu, el grup o la societat en general” 

De definicions d'innovació n'hi ha moltes i segurament millors. Aquesta fa referència a dos tipus d'innovació, la tecnològica i l'organitzativa. Torno a repetir a data d'avui el que deia llavors:

Al sector salut es parla sovint d'innovació tecnológica i poc d'innovació organitzativa. La primera depèn sobre tot dels recursos disponibles, la segona de les capacitats directives i la magnitud de la resistència al canvi. 

Es parla tan poc d'innovació organitzativa que al document del govern "Pla Operatiu d’accés a la innovació al Sistema de Salut de Catalunya" ja no se'n parla gens. La innovació és tecnològica i prou. I per això cal procurar l'accés ràpid a aquest tipus d'innovació, i això és tot. Fast track és la paraula més repetida a tot l'informe. Aquesta pista ràpida no sabem ben bé on porta però ha de ser ràpida.

És molt rellevant que un govern situï com a prioritat la innovació, i és molt trist que alhora que és tant important externalitzi la coordinació a una Fundació Privada, això si participada per molts. Fins i tot el document s'acaba publicant amb la marca de la Fundació a la capçalera i a sota la del Govern, quin desgavell (!). 

La innovació, per a crear-la i adoptar-la cal que es produeixi en un entorn, en una cultura que promogui la innovació. La innovació no és precisament un mercat de compra-venda com voldrien alguns i a més ho reflecteixen així amb aquestes paraules. La lògica de "si comprem innovació serem més innovadors" esdevé espúria.

En tot el document no he sabut trobar referències a la necessària aprovació regulatòria de productes sanitaris, de software, algoritmes i subministraments en general. El document creu que a Catalunya tenim competències per decidir quines prestacions són segures, eficaces i cost-efectives, i tenim el finançament per donar pista ràpida d'accés quan s'ha pres una decisió sobre la que no tenim cap competència per prendre. La claca volia pista ràpida, ara ja la ha reflectida en un Pla operatiu. Tot plegat, un disbarat notable. La innovació no s'ho mereix i els ciutadans tampoc. Tot plegat és fum que se l'emporta el vent.


PS. Podríem entrar en detalls però us ho estalvio. En tot el document no trobareu cap referència a innovació cost-efectiva. Cap. Impressionant, en ple segle XXI.

PS. Podeu estalviar temps del vostre temps deixant de llegir-lo.

PS. Per si voleu seguir la sèrie, aquí teniu els 8 capítols anteriors: Un disbarat rera l'altre

PS. Lectura recomanada sobre la guerra de Gaza.


Henri Cartier-Bresson


27 de setembre 2023

Un disbarat rera l'altre (8)

 SUBVENCIONS PER A INVERSIONS EN RENOVACIÓ D’EQUIPAMENT SANITARI I APARELLS MÈDICS ALS CENTRES DEL SISCAT. EXERCICI 2020

El que abans coneixíem com a Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública, tot d'una es va canviar a Sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya, SISCAT. Això no va impedir que els problemes sistèmics del primer nom es traslladessin al segon. Tot segueix igual pel que fa a les inversions.

Ara fa més d'una dècada deia:

Hi ha hagut una apropiació pel sector públic de l'esforç generat per la societat catalana en els seus hospitals des de temps immemorial. L'argument de que es genera activitat amb fons provinents del sector públic no hauria d'obligar a convertir-se en sector públic. Seguint aquest mateix criteri, moltes companyies, moltes, com constructores, per exemple, totes serien públiques. Un client s'ha de convertir en el propietari del negoci que li subministra l'activitat? . Fa més d'una dècada vaig assenyalar que dins el sistema de pagament de l'activitat hospitalària s'havia de contemplar l'amortització dels actius. I que això calia formalitzar-ho. Ara bé, tant Administració com Hospitals van preferir els uns donar i els altres parar la mà de la subvenció per inversions, perquè així es generava adhesió incondicional. I es va oblidar un fet bàsic, que és precisament que la compensació per activitat ha d'incorporar l'esforç inversor. I si excepcionalment per motius de planificació calia fer alguna cosa diferent, aleshores se'n podia parlar.

 Aquestes afirmacions clares i contundents, les mantinc a data d'avui. Perquè el problema persisteix passades moltes dècades d'un sistema de pagament que no considera l'amortització dels actius.

Ara la Sindicatura de Comptes en el seu informe sobre  subvencions a la inversió aclareix el que segueix passant a 39 hospitals. I diu:

La política pública de subvencions no és un instrument de finançament habitual del CatSalut, que contracta els serveis assistencials als centres de la xarxa SISCAT mitjançant contractes o convenis. 

La renovació tecnològica dels centres proveïdors del SISCAT és un objectiu estratègic del CatSalut, lligat directament a l’eficiència de la prestació assistencial. 

L’octubre de 2020 un informe de l’AIReF va posar de manifest que Catalunya estava per sota de la mitjana dels països de la OCDE en la dotació d’alta tecnologia del sistema nacional de salut, i la tercera per la cua en l’esforç inversor de les comunitats autònomes.

I es va fer una convocatòria pública de subvencions en règim de concurrència competitiva. Un mecanisme estrany enmig d'un sistema de propietat pública gairebé al 80% (!). Quin sentit té competir per recursos d'inversió quan hi ha un mapa sanitari que determina les prioritats d'accés? Bé, diguem que hi hauria d'haver, i hauria de determinar...

Els resultats segons la Sindicatura són: 

El recompte efectuat pel CatSalut l’any 2017 inclou 39 centres SISCAT i 11.694 equips i posa de manifest una antiguitat superior a 10 anys per al 50% dels equips d’alta tecnologia.

L’any 2019 el CatSalut aprovà el Programa específic de suport a la renovació tecnològica (PERT) 2021-2023, amb una dotació de 150 M€. El gener de 2021 llançà la primera convocatòria de subvencions, de les 4 previstes, per 30 M€ i un cofinançament del 25-40-70%, segons els equips.

La resolució definitiva va concedir 29,99 M€ a 33 centres. Després del procediment de justificació, el CatSalut en va revocar 6,12 M€.

L'estat de situació dels equipaments abans i després és aquest:


És a dir, hem passat d'una antiguitat de 10,6 anys a 9,4.  Però la mitjana enganya, si mireu hospital per hospital trobareu casos extrems. Disminuir un any l'antiguitat, això és el que ha resolt la concurrència competitiva. Els problemes subsisteixen, i no són només en equipaments sanitaris, els tenim en infrastructures bàsiques i edificis. Que algú agafi aquest tema seriosament, l'afronti amb fonament i resolgui aquest disbarat.

PS. A partir de la p.38 podreu veure la magnitud de l'obsolescència per centre...

28 de juny 2023

Un disbarat rera l'altre (7)

 Llistes d'espera dels serveis de salut. Exercici 2019

Mentre hi ha alguns que es preocupen per les diferències en l'accés als serveis de salut finançats públicament -rics i pobres-, el problema de fons és que l'accés està complicat per a tothom, vull dir tothom que no tingui una pòlissa d'assegurança voluntària duplicada. Si, tal com ho sentiu, cal pagar dues vegades per les mateixes prestacions per saltar-se la llista d'espera pública.

El problema de fons de la llista d'espera és que és un factor clau de deslegitimació del sistema sanitari obligatori finançat amb impostos. L'obligatorietat de l'assegurança pública és un factor determinant per compartir el risc d'emmalaltir, però per que això sigui efectiu has de poder accedir al servei quan tens necessitat. Si no és així, el sistema perd credibilitat i fa que alguns cerquin alternatives.

Convé que algú es dediqui a donar resposta d'una vegada a les llistes d'espera descaradament exagerades que tenim any rera any. Selecciono el resum en un paràgraf de l'informe de la Sindicatura de Comptes:

El 2019 va augmentar el temps mitjà d’espera dels pacients atesos respecte al 2018, el nombre de pacients pendents de ser atesos a 31 de desembre de 2019 en relació amb l’any anterior i el temps mitjà d’espera d’aquests pacients. En conseqüència, la gestió del CatSalut de les llistes d’espera d’atenció especialitzada programada va empitjorar l’accessibilitat dels pacients a les prestacions sanitàries.

Aquestes són les dades:

 




Si sumeu tots els pacients que pacientment estaven esperant: 210.265+136.943+513.764 resulta que hi havia 860.972 persones en alguna llista d'espera per ser atesos pels serveis sanitaris.
Sou capaços d'imaginar la gent de 8,6 camps del barça, tots junts esperant per ser atesos? Us imagineu un país on l'11,3% de la població està esperant per ser atesa? Doncs si, això és Catalunya.
Llegiu l'informe i constatareu una vegada més el disbarat que per ser habitual no deixa de ser més greu. I després de la pandèmia no tenim un informe equivalent, possiblement seria pitjor que totes aquestes dades.
Ha calgut esperar a la Sindicatura de Comptes per a una informació que hauria de ser accessible habitualment sense esforç. Us deixo aquí el link i no en treureu l'aigua clara.
El més greu és que no passa res. En 15 anys s'ha multiplicat per quatre la llista d'espera i no passa absolutament res. I aquest embús encara seria més gran si no tinguéssim un 29% de la població amb assegurança voluntària duplicada (!). 
Això hauria de fer caure governs i posar en ridícul al seu responsable. Però no passa res. Som una societat anestesiada. El que caldria fer ho he explicat anteriorment a aquest blog i aquí hi ha un conjunt d'entrades al respecte. La Sindicatura també dona les recomanacions oportunes, però faran com si plou.
Vergonyós. I a més a més, algú ja s'ha preocupat que els mitjans públics evitin que aquesta informació es difongui (ja podeu imaginar qui és).
L'impacte d'aquest retard en les llistes d'espera no el sabrem amb precisió. Segur que hi ha baixes laborals que provoquen múltiples complicacions de tot ordre, dolor persistent mentre dura l'espera, limitacions a les activitats de la vida diària, mortalitat prematura i evitable, comorbiditats creixents, etc...
Si us plau, que algú hi posi remei.


PS. El blog ha arribat a 400.000 visites!!! Gràcies.

PS. He donat per bones les dades de la Sindicatura, però fora bo tenir mecanismes per contrastar-ho.

PS. El nombre de persones en llista espera quirúrgica a desembre del 2003 era de 66.567.  



















18 de maig 2023

Un disbarat rera l'altre (6)

 La salut mental i l’autonomia personal a Catalunya. Informe sectorial

Miro l'informe  del govern i em diu que el sector de la salut mental mou 9.244 milions € a Catalunya cada any. El 3,79% del PIB català. I jo em pregunto, si el 2020 estàvem al 9,2% de despesa sanitària sobre PIB, això vol dir que més d'una tercera part es dedica a la salut mental?. Si fos així realment seria una xifra per reflexionar. I ho dic per a tots aquells que diuen que no es dediquen recursos a la salut mental. 

Realment penso que no és així, no puc contrastar l'origen de les dades (falta de transparència) però aquí han sumat naps i cols. I després veig que la farmàcia és el 48% d'aquesta despesa, 4.457 milions €. I això ja no pot ser. Catalunya va gastar 4.592 milions € en farmàcia el 2021. No pot ser de cap manera. Hem gastat gairebé tant en farmàcia per la salut mental com el total que hem gastat per totes les malalties!!!. Bé llavors alguns diran que es la indústria catalana exportadora, però tampoc surten els números per enlloc.

No vull entrar en més detalls, només suggerir-vos que podeu estalviar-vos de llegir-lo. I que sobretot, que l'agència que fa aquests informes deixi de fer-los amb diner públic o els someti a una revisió profunda abans de publicar-los una altra vegada i a un exercici de transparència de les dades utilitzades.


Anastasia Samoylova al KBR




27 d’abril 2023

Un disbarat rera l'altre (5)

 Projeccions de població per a la planificació sanitària 2021-2046. Adequació de les projeccions de població de l’Idescat a les distribucions territorials sanitàries

A Catalunya hem decidit que el sistema de salut obligatori és fruit de les decisions públiques i no del mercat. En aquests casos el que cal és un instrument que substitueixi els preus, i aquest és la planificació sanitària. I en la mesura que cal planificar, llavors convé fer-ho bé. I per fer-ho bé cal començar pel principi, que és preguntar-nos quina és la població a oferir serveis ara i en el futur.

Doncs bé, si hi ha una cosa en la que tots podem estar d'acord és que les previsions de població han estat sistemàticament un desgavell, massa sovint s'han estimat a la baixa. I el resultat ja sabem quin és, tenim una infradotació d'equipaments, no pas en salut, sinó en tots els serveis públics.

Per exemple, agafem la previsió de Catalunya feta al 2013 per al 2026, a l'escenari màxim ens diu que serem 7,94 milions. A data d'avui ja som 7,74. I llavors el Departament de salut fa la seva estimació per a poder planificar i es troba que sistemàticament les persones que consten al Registre Central d'Assegurats difereixen de la població IDESCAT, per més o per menys. I llavors cal preguntar-se, en què quedem, qui té raó? Quants habitants som realment? Com podem planificar si no sabem ni els que som, i encara menys els que serem?

Doncs amb aquesta incertesa és amb la que ens movem. La incertesa sobre el futur és molt comprensible, ara bé, la incertesa sobre l'avui ja no la podem acceptar quant fa anys que passa sistemàticament. Que algú ho aclareixi si us plau.

El resum del desgavell en una taula (p68):


PS. I després em pregunto, com podem planificar els serveis de 134.733 persones que les tenim registrades com assegurades si no sabem el domicili i any rera any són més?. Podeu contrastar aquesta dada aquest document oficial (p.30).