El que abans coneixíem com a Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública, tot d'una es va canviar a Sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya, SISCAT. Això no va impedir que els problemes sistèmics del primer nom es traslladessin al segon. Tot segueix igual pel que fa a les inversions.
Ara fa més d'una dècada deia:
Hi ha hagut una apropiació pel sector públic de l'esforç generat per la societat catalana en els seus hospitals des de temps immemorial. L'argument de que es genera activitat amb fons provinents del sector públic no hauria d'obligar a convertir-se en sector públic. Seguint aquest mateix criteri, moltes companyies, moltes, com constructores, per exemple, totes serien públiques. Un client s'ha de convertir en el propietari del negoci que li subministra l'activitat? . Fa més d'una dècada vaig assenyalar que dins el sistema de pagament de l'activitat hospitalària s'havia de contemplar l'amortització dels actius. I que això calia formalitzar-ho. Ara bé, tant Administració com Hospitals van preferir els uns donar i els altres parar la mà de la subvenció per inversions, perquè així es generava adhesió incondicional. I es va oblidar un fet bàsic, que és precisament que la compensació per activitat ha d'incorporar l'esforç inversor. I si excepcionalment per motius de planificació calia fer alguna cosa diferent, aleshores se'n podia parlar.
Aquestes afirmacions clares i contundents, les mantinc a data d'avui. Perquè el problema persisteix passades moltes dècades d'un sistema de pagament que no considera l'amortització dels actius.
Ara la Sindicatura de Comptes en el seu informe sobre subvencions a la inversió aclareix el que segueix passant a 39 hospitals. I diu:
La política pública de subvencions no és un instrument de finançament habitual del CatSalut, que contracta els serveis assistencials als centres de la xarxa SISCAT mitjançant contractes o convenis.
La renovació tecnològica dels centres proveïdors del SISCAT és un objectiu estratègic del CatSalut, lligat directament a l’eficiència de la prestació assistencial.
L’octubre de 2020 un informe de l’AIReF va posar de manifest que Catalunya estava per sota de la mitjana dels països de la OCDE en la dotació d’alta tecnologia del sistema nacional de salut, i la tercera per la cua en l’esforç inversor de les comunitats autònomes.
I es va fer una convocatòria pública de subvencions en règim de concurrència competitiva. Un mecanisme estrany enmig d'un sistema de propietat pública gairebé al 80% (!). Quin sentit té competir per recursos d'inversió quan hi ha un mapa sanitari que determina les prioritats d'accés? Bé, diguem que hi hauria d'haver, i hauria de determinar...
Els resultats segons la Sindicatura són:
El recompte efectuat pel CatSalut l’any 2017 inclou 39 centres SISCAT i 11.694 equips i posa de manifest una antiguitat superior a 10 anys per al 50% dels equips d’alta tecnologia.
L’any 2019 el CatSalut aprovà el Programa específic de suport a la renovació tecnològica (PERT) 2021-2023, amb una dotació de 150 M€. El gener de 2021 llançà la primera convocatòria de subvencions, de les 4 previstes, per 30 M€ i un cofinançament del 25-40-70%, segons els equips.
La resolució definitiva va concedir 29,99 M€ a 33 centres. Després del procediment de justificació, el CatSalut en va revocar 6,12 M€.
L'estat de situació dels equipaments abans i després és aquest:
És a dir, hem passat d'una antiguitat de 10,6 anys a 9,4. Però la mitjana enganya, si mireu hospital per hospital trobareu casos extrems. Disminuir un any l'antiguitat, això és el que ha resolt la concurrència competitiva. Els problemes subsisteixen, i no són només en equipaments sanitaris, els tenim en infrastructures bàsiques i edificis. Que algú agafi aquest tema seriosament, l'afronti amb fonament i resolgui aquest disbarat.
