L'asfíxia premeditada del sistema públic de salut (2)

 Estadística de Gasto Sanitario Público (EGSP)

Fa unes setmanes deia que el 2021 estàvem a la cua en despesa sanitària respecte el PIB (deixant de banda Madrid) amb un 6,1% . L'estimació feta fa pocs dies a un document CRES diu:

Es mostra una insuficiència del finançament de la despesa pública a l’entorn de tres mil milions d’euros l’any 2021 , el 22% de la despesa pública registrada el mateix any, percentatge en decreixement des del més de 55% de l’any 2014; i un escreix en despesa privada entorn del 13% de la corresponent despesa privada registrada l’any 2021, tendència cap a l’escreix començada l’any 2017. Observem, així, un tancament de la bretxa de finançament públic; dels quasi cinc mil milions estimats en l’anterior treball als tres mil milions de l’actualitat. En par t, aquest tancament resulta de la crisi de la Covid, que va suposar un increment de recursos superior a la resposta donada pels països comparats.

Doncs ara acaba de sortir l'estadística de 2022 i atenció, enlloc d'augmentar la proporció de PIB, disminueix i ens quedem a 5,7% del PIB de despesa sanitària pública. És a dir l'asfíxia premeditada segueix avançant com diu el manual. Podeu comprovar vosaltres mateixos com sempre anem per sota la mitjana en despesa sanitària pública respecte PIB i qui sempre va per sobre. A la pàgina 156 d'aquest document podeu comprovar la sèrie estadística de 20 anys d'asfíxia premeditada a la despesa sanitària.

Si hi hagués una estadística de més dècades encara ho tornaria a confirmar. I jo em pregunto, pel sol fet de ser catalans estem condemnats a gastar menys en sanitat pública respecte el nivell de riquesa que generem? quin és el motiu? quina és la justificació? qui és capaç de donar una explicació?. Pel sol fet de ser catalans hem de pagar més impostos que altres?

I si no hi ha ningú a l'altra banda que contesti, aleshores cal preguntar, com és possible que no diem prou a aquest drenatge a aquesta asfíxia premeditada i acabem d'una vegada amb la qüestió?. El problema és a la nostra teulada, i l'asfíxia no afecta només a la despesa sanitària, és fruit d'un dèficit fiscal perfectament travat.

PS. Gastem la mateixa proporció de PIB que Grècia. No sé si allà també tenen taules de diàleg.

PS. A més, des de Madrid venen a invertir per augmentar en l'oferta privada, una vegada des d'allà s'ha contribuït hipòxia pública. Un problema per una solució.

PS. Hi ha a més a més un 8,5% de despesa no territorialitzada (uns 8.000 milions €). Aquest és un forat negre (Madrid). Aquestes són dades comparables amb metodologia OCDE.

L'asfíxia premeditada del sistema públic de salut (3)

 Estadística de Gasto Sanitario Público 2023

La narració d'una asfíxia premeditada és un llibre de Ramon Trias Fargas de l'any 1985 on s'explica com les finances de la Generalitat des del seu restabliment, van haver d'enfrontar-se a molts contratemps, que a hores d'ara encara continuen. I el motiu cal buscar-lo en un disseny perfecte per tal que estiguem asfixiats de recursos mentre ens pensem que tenim competències sobre els afers públics. 

Avui agafem les dades de 2023 que acaben de sortir per tal de confirmar novament que hi ha una constant que no es mou. Ens trobem per sota la mitjana en proporció del PIB de finançament públic dedicat a salut, un any més, mentre que el PIB per càpita es manté superior a la mitjana. El número a retenir és el 5,7% del PIB, igual que l'any passat.  Al País Basc disposen d'una despesa per càpita un 20% superior pel cap baix any rera any, endevineu el motiu.

Mentre esperem un finançament singular, el drenatge segueix i les dècades passen i ja fa 40 anys que es va anunciar l'asfíxia i no s'acaba. Ni s'acabarà per ara, perquè el problema és un altre de diferent. No ens autoenganyem, cal que ens preguntem fins quan estem disposats a acceptar aquest disbarat i com ens en sortim d'una vegada per sempre.

PS. Any 2021

PS. La dada reflecteix la despesa de Comunitat Autónoma. Cal un petit ajust a la xifra de 5,7% del PIB i segurament arriba a 6% del PIB quan s'afegeix la despesa dels ajuntaments, mutualitats i administració central.

L'asfíxia premeditada del sistema públic de salut

El sistema sanitario: situación actual y perspectivas para el futuro

En aquest informe del Consell Econòmic i Social hi trobareu el quadre que els mitjans de comunicació no publiquen. Es tracta de la despesa sanitària pública segons el PIB per comunitat autònoma. Podeu comprovar vosaltres mateixos com Catalunya és a la cua, 6,1% del PIB (2021) deixant de banda el cas madrileny del qual no cal entrar en detalls.

Aquest és el desgavell descomunal que representa el dèficit fiscal. No som capaços de poder dedicar a salut ni tant sols la mitjana espanyola del que representa respecte el PIB (6,7%). I així és com es castiga als catalans, tinguin la ideologia que tinguin, pel sol fet de ser catalans es troben que no poden finançar dignament el sistema de salut amb els impostos que paguen.

I el resum, molt ben explicat per en Xavier Roig, el trobem en aquest senzill quadre:

On es mostra com s'esvaeix el PIB quan es converteix en renda disponible per habitant a Catalunya, sigui de la ideologia que sigui,...

Amb tot això, quin sentit té seguir dins un país que practica l'asfíxia premeditada sobre un 16% de població?. Hi ha algú que sigui capaç d'explicar-ho amb un argument convincent?

PS. Podeu anar al 2011 i veureu què deia de l'asfíxia premeditada. Seguim igual.

L'asfíxia premeditada. Res a celebrar (2)

En tot estat fallit, l'existència de les lleis és del tot innecessària, i encara més quan cal asfixiar econòmicament algú. Si hi ha lleis, són paraules que s'enduu el vent, perquè la interpretació de la llei és el que preval. I com vaig dir ahir amb casos concrets, qui és el "garant" de la interpretació pot afirmar alhora una cosa i la contrària, tot depèn de qui es vol afavorir, no de qui té un dret legítim.
Ramon Trias Fargas va explicar amb claredat fa 25 anys el significat d'asfíxia premeditada. El capítol 2 sobre què ha passat  es podia haver escrit ahir, quan un govern va decidir incomplir la constitució i deixar de pagar-nos 759 milions d'euros.
Convé estar atents al darrer paràgraf d'aquest capítol 2 que explica com això forma part d'una estratègia. Diu que quan això passi: "el ciutadans dirigiran la seva irritació contra la Generalitat i no contra l'Estat. Solució perfecta des del seu punt de vista, és clar." Doncs ja hem arribat a aquest punt, la predicció feta fa 25 anys s'acompleix més que mai amb les retallades. I el finançament sanitari és la mostra més clara de la situació.
S'acosta el dia de la desconnexió i només a partir d'aleshores podrem pagar les guàrdies dels metges i la mesada extra de nadal. Tant de bo siguem capaços de capgirar la predicció de Trias Fargas i ens n'adonem a temps.

PS. Més sobre fakelakis. La tragèdia grega in crescendo.

PS. L'Antonio Cabrales a NEG informa d'una UCI per a simis infrautilitzada a València (és a dir, sense simis). Res a afegir.

De Robert Capa, però no la trobareu a l'exposició La Maleta Mexicana, és un muntatge?

La universitat privatitzada

La privatización de la Universidad en España

 El llibre que es resumeix és La privatización de la Universidad en España (2025), escrit pel politòleg i catedràtic Carles Ramió (amb pròleg de Joan Subirats). A través d'una anàlisi assagística i fonamentada en dades oficials, l'autor denuncia com el sistema universitari públic espanyol —un model històric d'èxit i equitat— s'enfronta a una lenta i silenciosa decadència provocada per l'expansió accelerada de la universitat privada i la manca d'una estratègia pública adequada.

Capítol 1: La gran paradoxa: esplendor i decadència de la universitat pública espanyola

• Illa d'excel·lència pública: La universitat pública espanyola és un model d'èxit internacional: 40 de les 50 universitats públiques es troben entre les 1.000 millors del món (el 2,5% superior global), mentre que cap privada espanyola se situa en aquesta franja.
• Alt retorn socioeconòmic: Per cada 100 euros d'inversió pública, el sistema universitari públic genera 505 euros de facturació, 293 euros de PIB i 115 euros de rendes salarials.
• Un joc de suma zero: L'expansió exponencial de les universitats privades (moltes impulsades per fons d'inversió internacionals) no està actuant com a complement, sinó que amenaça directament el sistema públic absorbint la demanda i els recursos.

Capítol 2: És la universitat un ascensor social avariat?

• Eina fonamental d'equitat: El 44,5% de la població espanyola té accés a l'educació superior. Tot i que el context socioeconòmic ha augmentat les desigualtats generals, la universitat pública continua sent el principal mecanisme de mobilitat social per a les classes treballadores.
• Desajust amb el mercat laboral: S'analitza la sobrequalificació i la manca de sincronització entre certs graus amb molta demanda i sectors productius amb alta ocupabilitat (com les enginyeries o la salut).

Capítol 3: Les suposades misèries estructurals: endogàmia, engolament i cainisme

• Evolució de l'endogàmia: Tot i que històricament l'endogàmia ha estat un problema greu, s'ha reduït considerablement gràcies als filtres d'acreditació i a la implantació del model tenure track o programes de captació de talent com el Ramón y Cajal.
• Febleses culturals: S'examinen críticament l'egocentrisme de certs acadèmics que dificulten la transferència de coneixement i el clima intern de rivalitats i enveges.

Capítol 4: Desentrañando un misterio: el personal universitari (PDI i PTGAS)

• Dedicació del professorat: Ramió desmunta el mite de la desídia demostrant que la majoria del PDI treballa amb una intensitat molt elevada, tot i que hi ha perfils minoritaris amb baix rendiment.
• El PTGAS com a angle mort: El Personal Tècnic, de Gestió i d'Administració i Serveis pateix una manca de carrera professional horitzontal, una hipertròfia d'estructures de comandament i un dèficit de tecnificació avançada (gestió de dades, projectes de recerca, etc.).

Capítol 5: Un model de governança pervers

• Sistemes de govern nocius: Coexisteixen tres models (polític-corporatiu, gerencial i burocràtic) que generen una governança inestable i vulnerable als canvis rectorals.
• Atacs externs i pèrdua de reputació: Els equips de govern estan sotmesos a una fortíssima pressió mediàtica i judicial davant denúncies, conflictes o la irrupció d'actors externs privatitzadors.

Capítol 6: Assetjament i incompatibilitats a la universitat

• Canvi en el clima laboral: El llarg confinament per la COVID-19 va alterar la presencialitat i va agreujar les mefistofèliques dinàmiques laborals.
• Regulació obsoleta d'incompatibilitats: La normativa actual (que data de 1984) és tan draconiana que paralitza o penalitza activitats menors de divulgació i col·laboració amb mitjans o institucions, bloquejant precisament la transferència de coneixement que la pròpia llei incentiva.

Capítol 7: La universitat privada: entre el neoliberalisme i el "buenismo"

• Asfíxia financera deliberada: Comunitats com la de Madrid apliquen una política de retallades i asfíxia econòmica a les universitats públiques mentre faciliten la creació veloç de centres privats.
• El dèficit de places de màster: La falta d'oferta pública en títols de màster empeny milers d'estudiants cap a les universitats privades (on paguen fins a 10.000 € o més).
• El dogmatisme purista de l'esquerra: La negativa de sectors progressistes a permetre fórmules de gestió o finançament híbrides o competitives impedeix que les públiques puguin plantar cara a la privada.

Capítol 8: Propostes per sortir de l'embaràs (Decàleg de solucions)

Per tal de revertir la situació i protegir la universitat pública com a motor social, Ramió proposa 10 mesures clau:

1. Analitzar i denunciar la situació: Elaborar un informe independent i rigorós sobre la privatització real del sistema.
2. Autonomia real i retiment de comptes: Reduir la hiperregulació administrativa i avaluar la universitat per resultats.
3. Millorar la qualitat del personal: Generalitzar el model tenure track i incentivar el PTGAS.
4. Incentivar la transferència de coneixement: Repensar els sexennis i la divulgació científica.
5. Permetre competir en el mercat privat: Crear estudis o centres adscrits públics-privats a preus assequibles per captar alumnat internacional i no perdre la demanda de màsters.
6. Millorar la governança: Avançar cap a una selecció més professionalitzada de la direcció universitària.
7. Regulació estricta ex-ante de privades: Exigir el compliment rigorós dels estàndards de qualitat abans d'autoritzar noves privades.
8. Auditoria estatal a les privades recents: Avaluar de manera independent els centres de recent creació i tancar els que no compleixin els requisits.
9. Transformar la CRUE: Crear una associació exclusiva per a universitats públiques que defensi de manera unificada els seus interessos.
10. Incrementar el finançament públic: Assolir l'1% del PIB (o fins i tot revertir fins a 6.400 milions d'euros) repartits amb criteris de competitivitat, excel·lència i coordinació.

Un disbarat rere l'altre (36)

Despesa sanitària a Catalunya per agents 2013-2023

Avui fem una ullada als grans números de la despesa sanitària per a fer-nos una idea del disbarat perfectament dissenyat que perdura en el temps.

En una dècada hem augmentat uns 0,6 punts percentuals del Producte Interior Brut destinats a sanitat, de 7,5% el 2013 a 8,1% el 2023. En despesa pública hem augmentat uns 0,8 punts percentuals, de 5,1% al 5,9%. Hi ha hagut un augment del 67% de la despesa pública corrent. En despesa sanitària privada hem disminuït 0,1 punts percentuals en una dècada, hem passat de 2,3% al 2,2%. Hi ha hagut un augment del 36,9% de la despesa privada en termes corrents. Aquests són els números oficials (falta explicar una dècima percentual més a la baixa, que no podem saber on és).  El creixement de la despesa pública ha estat notable en comparació a la despesa privada, que ha quedat pràcticament igual.

Si volem comparar-nos amb altres països, llavors podem revisar aquesta taula:

Ara bé, tingueu en compte que aquesta la taula diu que la despesa pública sobre el PIB és 6,1% enlloc de 5,9% que diu la taula anterior. Tot això és informació oficial, a un lloc diu una cosa, a un altre en diu un altre, i no passa res.

Ja podeu veure els països que tenim per sota, i un país (Espanya 6,7%) que tenim per sobre entre molts altres, i no faré cap comentari, el podeu fer vosaltres mateixos. Jo no voldria estar en el lloc on sortim sinó molt més amunt, i no li desitjo a cap país que amb el mateix sistema fiscal nostre acabi tenint gairebé un punt percentual menys de despesa pública simplement perquè es el fruit de l'extracció colonial.

Mirem la taula de despesa privada i surt això:

I finalment la taula de despesa sanitària total respecte PIB:

La despesa sanitària pública per càpita ha crescut un 61% en la dècada entre 2013 i 2023, no ha crescut un 67% com ha crescut la despesa total que deia abans. El motiu és el creixement de la població en un 6% durant aquests anys. Més població ha diluït el creixement de la despesa pública total donant lloc a un creixement inferior en despesa per càpita.

Si volem encara comparar-nos amb altres, aquí teniu una taula de difícil justificació. Aquesta taula de despesa sanitària pública 2023 és per fugir corrents i oblidar-nos del Regne que ens sotmet a una asfíxia premeditada:

Al País Basc, que tenen concert econòmic, disposen d'un 20% més de recursos per càpita diu la taula oficial del Ministeri de Sanitat. Però és fals, els números de la liquidació de la despesa de 2023 a Euskadi diuen que van gastar 5.944,15 M€ i si ho dividim per la població, surt una despesa pública per càpita de 2.697 €. Disposen d' un 34,4% més de recursos que el que vam gastar per habitant a Catalunya. Això esdevé insultant als ulls de qualsevol ciutadà, sigui de la ideologia que sigui, excepte els que viuen a Euskadi, és clar. I així any rere any, des d'en fa 40, pel cap baix!!!

Gastem molt o gastem poc respecte PIB públicament?. Si ens considerem ciutadans d'un país sota un mateix sistema fiscal, llavors hem de dir clarament que gastem poc i que uns gasten molt més amb els nostres diners.  

El dia que disposem de més recursos -si es que arriba- i volguem gastar més és crucial determinar què en volem obtenir a canvi en termes marginals. El debat de la priorització es passa per alt sistemàticament. Es menysté i s'evita. Per tant, segons la meva opinió fins que no prioritzem despesa addicional crec que cal introduir necessàriament una moratòria en el creixement respecte el PIB. No podem deixar les decisions d'augment de la despesa en mans de gestors cojunturals amb política de fets consumats. Cal evitar els problemes que sorgeixen fruit  de l'incompliment i inexistència de pressupostos. 

Ara bé, dit tot això. El que no podem admetre és que se'ns enfotin a la cara. Un sistema fiscal on no es respecta l'ordinalitat i que acabem finançant més del que correspon a altres que així ens superen en despesa per càpita pública amb els nostres diners. Fins quan seguirem així?. Aquest és el gran desgavell, dels més grossos i que provoquen un estat de malestar, un estat dels disbarats.

Aquesta és la taula per guardar de despesa per càpita de 2023 on s'ha corregit la dada del País Basc, i es mostra en ordre decreixent.

  

PS. Podeu veure que a la taula comparativa de despesa sanitària total respecte PIB surt novament una diferència entre el 8,4%  i el 8,1% de la taula inicial. Mateixa font i dues dades diferents. Les sèries de dades es corregeixen sense cap notificació ni justificació. Estalvio comentaris que ja vaig fer anteriorment. Vergonya estadística.

PS. Catalunya va molt malament.

PS. Els fet i els frames

PS. La col·lecció de disbarats.

L'atac a la salut (5)

Offline: The human consequences of Epic Fury 

L'article d'opinió de Richard Horton, publicat a The Lancet el 10 de març de 2026, analitza les conseqüències humanes i sanitàries de la guerra iniciada el 28 de febrer pels Estats Units i Israel contra l'Iran, un conflicte batejat com a "Epic Fury",.

1. Una crisi sanitària en ràpida escalada

El conflicte s'ha estès ja a 16 països, registrant més de 1.000 morts a l'Iran en poc més d'una setmana. La situació és crítica a causa de:

• Desplaçaments massius: Aproximadament 100.000 persones han fugit de Teheran i 60.000 s'han desplaçat dins del Líban.
• Atacs a la infraestructura mèdica: S'han reportat 13 atacs a instal·lacions sanitàries iranianes, obligant a tancar 43 clíniques d'atenció primària i dos hospitals. Segons l'OMS, s'han produït atacs intencionats contra centres de salut tant al Líban com a l'Iran.
• Bloqueig de l'ajuda a Gaza: La guerra ha obligat a tancar punts d'entrada a Gaza, reduint l'entrada de camions d'ajuda de 600 necessaris a només 100-150 diaris. A Cisjordània, les restriccions de l'exèrcit israelià també dificulten l'accés a la salut.

2. Riscos ambientals i logístics

L'article adverteix sobre perills que van més enllà dels danys directes pel combat:

• Amenaça nuclear i química: Els atacs a instal·lacions petrolieres corren el risc de generar una contaminació ambiental a gran escala. Existeix la preocupació, tot i que de baixa probabilitat però d'alt impacte, que un atac a la central nuclear de Bushehr provoqui contaminació per radionúclids.
• Col·lapse logístic: El centre logístic de l'OMS a Dubai ha suspès les seves operacions, interrompent el subministrament de medicaments, vacunes, kits d'emergència i material de laboratori a la regió.
• Asfíxia financera: El fons de contingència de l'OMS ha caigut per sota dels 20 milions de dòlars, molt lluny de l'objectiu de 100 milions necessari per a noves emergències,.

3. Resiliència i vulnerabilitat de l'Iran

Tot i el bombardeig, l'Iran posseeix un sistema d'atenció primària fort i ha mobilitzat 2 milions de persones per reforçar la capacitat sanitària. Malgrat aquesta resiliència, Horton destaca que els pacients que depenen de serveis complexos —com diàlisi, cirurgies programades, atenció prenatal o subministraments regulars de medicaments— patiran interrupcions que posaran en perill la seva vida.

4. Context polític i incomprensió estratègica

Horton critica durament el desconeixement d'Occident sobre la realitat iraniana:

• Situació interna: La guerra arriba en un moment de contracció econòmica, augment de la pobresa i protestes contra el règim autoritari i la seva mala gestió econòmica.
• Càlculs estratègics erronis: L'article cita Vali Nasr per afirmar que la comprensió occidental de l'estratègia iraniana està "perillosament desfasada". Els líders occidentals no entenen que el règim iranià es defineix per la resistència a la interferència estrangera de segles.
• Retòrica de guerra: Mentre Tedros Adhanom Ghebreyesus (OMS) demana pau i "contenció màxima", el Secretari de Guerra dels EUA, Pete Hegseth, ha declarat que "només estem començant", suggerint que el conflicte podria derivar en una conflagració regional total.

Horton conclou que l'espai per a la pau i la saviesa se sent severament limitat davant la determinació dels bel·ligerants d'imposar una "mort silenciosa" sense pietat.

Els que mouen els fils sense que ningú se n'adoni (19)

The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet 

El llibre The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet (Verso Books, 2026), escrit per l'economista política britànica Ann Pettifor (dedicat a la memòria de Susan Strange), ofereix un diagnòstic crític del sistema financer internacional.

La tesi central de l'autora és que l'economia mundial ha estat capturada per un «Casino Global» privat, opac i desregulat. Aquest sistema d'especulació financera —operat per la banca a l'ombra (shadow banking), fons d'inversió i entitats de Wall Street— ha arrabassat la sobirania als governs democràtics. Com a resultat, la riquesa s'ha concentrat en mans d'una oligarquia financera mentre es precaritza la vida quotidiana dels ciutadans (pensions, alimentació, habitatge i energia) i es finança la destrucció accelerada de la biosfera.

1. La gestació del Casino Global i el mite dels diners

• El col·lapse de Bretton Woods i el Nixon Shock: L'origen de la desregulació actual se situa el 15 d'agost de 1971, quan el president nord-americà Richard Nixon va suprimir de manera unilateral la convertibilitat del dòlar en or. Això va liquidar l'arquitectura de Bretton Woods (dissenyada el 1944 per Keynes i White per controlar els fluxos de capital) i va establir l'hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial desregulada.
• La banca a l'ombra (Shadow Banking): Aquest sistema paral·lel de finançament no regulat gestiona actualment prop de 238,8 bilions de dòlars en actius financers (més del doble del PIB mundial). Quan aquests fons especulatius pateixen pànics financers o pèrdues, els bancs centrals i els contribuents actuen com un "Estat de rescat" (bailout state) que els manté impunes.
• La fal·làcia dels "diners com a mercaderia": L'ortodòxia econòmica tracta el diner com si fos un bé físic i escàs (money-as-commodity). Pettifor recorda que els diners són en realitat una relació social de crèdit i confiança sostinguda per la llei. La mateixa ideologia s'aplica al Bitcoin i les criptomonedes, les quals intenten recrear un patró or digital privat per privatitzar la creació de diners i esquivar la regulació democràtica i la fiscalitat.

2. L'impacte en les necessitats bàsiques de la societat

• Pensions i l'economia d'actius (Asset Economy): La privatització dels fons de pensions (iniciada a la Xile de Pinochet i consolidada per Thatcher i Reagan) va transferir el risc dels sistemes públics cap als individus. Grans gestores com BlackRock, Vanguard o State Street acumulen més de 112 bilions de dòlars dels estalvis mundials, utilitzant-los per especular en mercats financers volàtils i sotmetent els futurs jubilats a riscos d'insolvència o fallides com la de Wirecard.
• Especulació amb l'alimentació: La llei aprovada per Bill Clinton l'any 2000 (Commodities Futures Modernization Act) va eliminar els límits a l'especulació amb derivats de matèries primeres. Fons d'inversió i l'oligopoli agroalimentari "ABCD" (ADM, Bunge, Cargill i Louis Dreyfus) especulen a la Chicago Mercantile Exchange (CME), provocant hores de fam massiva (2005-2008) i la crisi del cost de la vida (2022-2025) sense que hi hagi hagut una manca real d'oferta de gra.
• Jocs de pòquer amb l'energia: Els preus del petroli i del gas es fixen en mercats financers especulatius (com el TTF d'Holanda o la CME). El sistema de preus marginals (on la font més cara, el gas, marca el preu de tota l'electricitat) genera beneficis extraordinaris per a les empreses fòssils mentre asfíxia les famílies. Es calcula que l'especulació va ser responsable de fins al 48% de l'augment del preu del petroli entre el 2020 i el 2022.
• La financeraització de l'habitatge: Fons de capital privat com Blackstone o KKR han convertit l'habitatge en un actiu financer per extreure rendes. L'autora desmunta el discurs oficial que atribueix la crisi de l'habitatge a la manca de construcció: les dades mostren que el nombre d'habitatges ha crescut més ràpid que les llars, però l'injecció massiva de crèdit especulatiu global ha devaluat els salaris i ha deparat els preus.

3. El clima i el descompte del futur

• La miopia del capitalisme: L'avaluació d'inversions mitjançant el descompte de fluxos de caixa (discounted cash flow) devalua el futur en comparació amb el present. Aquesta lògica fa que la destrucció ambiental s'ignori i que les polítiques climàtiques a llarg termini es considerin "inviolables" o poc rendibles per als models econòmics tradicionals (com els de William Nordhaus).
• Finançament de la crisi climàtica: Mentre les cimeres de l'ONU recapten fons minúsculs per a danys climàtics, el Casino Global manté més d'1,3 bilions de dòlars en empreses de carbó i 4,5 bilions en projectes d'expansió de petroli i gas. Fons com Vanguard i BlackRock en són els principals inversors. Aquesta dinàmica amenaça de fer inassegurables grans zones del planeta (com Califòrnia), fet que podria desencadenar un col·lapse financer i hipotecari en cadena.

4. El programa de reformes: Canviar el sistema

Inspirant-se en les idees de John Maynard Keynes, Karl Polanyi i la biologia integradora de Colin Tudge, Ann Pettifor defensa que el sistema financer és una construcció humana i que, per tant, es pot tornar a dissenyar:

1. Domesticar les finances i restringir la mobilitat del capital: Imposar límits estrictes als fluxos de capital especulatiu transfronterer mitjançant taxes a les transaccions (com la Taxa Tobin o la Market Access Charge propoada als EUA).
2. Reorientar els bancs centrals: Treure l'autonomia als tecnòcrates que protegeixen la banca a l'ombra i obligar els bancs centrals a fixar tipus d'interès baixos que afavoreixin la producció sostenible, el treball i els serveis públics en lloc de la usura especulativa.
3. Descommodificar l'habitatge i les matèries primeres: Implantar controls de lloguers, impostos a la promoció especulativa immobiliària, i gestionar reserves públiques de gra (buffer stocks) per estabilitzar els preus de l'alimentació sense dependre de la CME.
4. Una alternativa a l'hegemonia del dòlar: Recuperar la idea del Bancor de Keynes (una unió de compensació internacional / International Clearing Union) o desenvolupar unions regionals de pagament (com una Unió de Pagaments Africana, APU, o el PAPSS). Aquest sistema permetria als països comerciar en les seves pròpies monedes sense acumular deutes en dòlars ni patir els desequilibris estructurals del mercat nord-americà.

IA pertot arreu (33)

Auditing AI 

Aquest és un resum del llibre "Auditing AI" (2026), de The Marquand House Collective (publicat per MIT Press dins de la seva col·lecció Essential Knowledge Series). El col·lectiu està format per onze experts d'àmbits com la informàtica, el dret, les polítiques públiques, les ciències socials i el periodisme.

Capítol 1: Introducció (Introduction)

Aquest capítol introdueix la necessitat històrica i actual de les auditories de sistemes automatitzats a través de tres casos d'estudi fonamentals.

• L'algoritme de trasplantament de ronyó (LYFT): Als anys vuitanta, la presa de decisions mèdiques assistida per ordinador era ciència-ficció, però cap al 2000 es va dissenyar el sistema automatitzat LYFT (life years from transplant) per prioritzar l'assignació de ronyons. Aquest algorisme calculava quant de temps viuria una persona si rebia un trasplantament, però va rebre fortes crítiques. Els pacients d'edat avançada al·legaven discriminació per edat, i les comunitats racialitzades i de baixos recursos denunciaven que beneficiava els pacients més rics. El 2009, el cirurgià Peter Stock i el seu comitè van presentar una sèrie d'auditories independents que van identificar disparitats per edat, gènere, geografia i raça, la qual cosa va permetre reformar el sistema cap a un model més equitatiu.
• El precedent històric de SABRE: A mitjan segle XX, reservar bitllets d'avió requeria hores de trucades i un registre analògic en taulers de xulles. El 1960, el llançament de SABRE (creat per IBM i American Airlines) va computeritzar les reserves. Aviat, aerolínies competidores van detectar comportaments anòmals (com vols que desapareixien o es canviaven a American Airlines) i que els primers resultats de cerca afavorien sempre l'aerolínia propietària del sistema. El 1983, es va impulsar una investigació per aquest "biaix de visualització" (display bias). El president d'American Airlines, Robert L. Crandall, va defensar obertament que el sistema s'havia dissenyat per afavorir-los ("la queixa de Crandall": per què construir un sistema car si no pots esbiaixar-lo al teu favor?). El regulador va prohibir aquesta pràctica i va obligar a fer públics els algorismes de cerca.
• La discriminació publicitària de Meta (Facebook): El 2016, periodistes de ProPublica van revelar que la plataforma de Meta permetia als anunciants excloure determinades "afinitats ètniques" (com "afroamericans", "asiàtics americans" o "hispans") en anuncis de lloguer d'habitatges o d'ocupació, violant directament les lleis federals de drets civils. Malgrat les declaracions de Meta afirmant que s'havia corregit, auditories posteriors de periodistes i acadèmics van seguir trobant patrons discriminatoris. El cas va acabar el 2022 amb una demanda del Departament de Justícia dels EUA (DOJ), una sanció i l'obligació de Meta de sotmetre's a auditories periòdiques i independents.

Capítol 2: Què és l'auditoria d'IA? (What Is AI Auditing?)

L'autoria clarifica els conceptes, definicions i marcs d'actuació de la disciplina.

• Definició de sistema d'IA i auditoria: Un sistema d'IA és qualsevol sistema automatitzat on s'integren algorismes (processos computacionals codificats sovint basats en dades). S'anomena auditoria d'IA a l'avaluació rigorosa i sistemàtica de les afirmacions, expectatives o estàndards (siguin requisits legals o normes socials com la privacitat) d'un sistema d'IA. Un bon auditor comença la seva tasca des de l'escepticisme.
• L'origen dels mètodes de l'auditoria: Es basen en les auditories financeres, tributàries (IRS) i reguladores (FDA, EPA, SEC). No obstant això, el seu antecedent directe en l'àmbit de la justícia social es troba en els estudis d'auditoria de l'habitatge del segle XX per combatre el redlining (la discriminació immobiliària cap a persones negres). Aquests estudis enviaven parelles de provadors (un de negre i un de blanc, amb el mateix perfil econòmic) a sol·licitar un habitatge alhora, registrant com eren tractats. Després es va aplicar al mercat laboral mitjançant l'enviament de currículums falsos amb noms que suggerien diferents races o gèneres (correspondence audits).
• El cas COMPAS: El 2016, Julia Angwin i el seu equip de ProPublica van auditar l'algorisme COMPAS, utilitzat per jutges dels EUA per avaluar la probabilitat de reincidència criminal. L'auditoria va revelar que el sistema doblava la taxa d'error en predir falsos positius de reincidència per a defensors negres i, a la vegada, qualificava erròniament els defensors blancs com a de "baix risc" molt més sovint. Aquest cas va evidenciar que els sistemes d'IA estan condicionats pel biaix humà contingut en les seves dades d'entrenament històriques.
• Tipus d'auditoria segons el seu objectiu:
  • Auditories de viabilitat/destí: Determinen si un sistema s'ha d'abandonar (per exemple, les auditories sobre els algorismes de patrullatge policial predictiu de PredPol o Palantir van portar ciutats com Los Angeles i Chicago a deixar d'utilitzar-los per la seva ineficàcia i biaix racial).
  • Auditories com a tripwires (fils de trencament): Serveixen com a alertes inicials que justifiquen accions legals o investigacions governamentals més profundes on els reguladors demanen més informació interna (com va passar amb Meta o Apple Card).
  • Auditories de supervisió continuada: Reavaluacions periòdiques per comprovar si el programari s'ha degradat o millorat. Un exemple són les auditories continuades a Google Image Search (2015, 2019 i 2021) sobre els estereotips de gènere en les cerques d'ocupacions (el problema de "la constructora sexy").
• Límits de les auditories: Sovint no poden obrir del tot la "caixa negra" (el funcionament intern d'un sistema que fins i tot pot ser desconegut per als seus propis enginyers) ni garanteixen per si soles la rendició de comptes d'una corporació si aquesta decideix ignorar els resultats.
• L'auditor i els conflictes d'interès: Les auditories fetes per tercers independents són el "patró d'or". Les realitzades per les mateixes empreses o amb la seva col·laboració directa presenten riscos de conflictes d'interès o de rentat d'imatge (audit-washing). Amb tot, algunes auditories internes de qualitat han servit perquè empreses descobrissin falles i abandonessin sistemes (com Amazon amb el seu escanejador de currículums o Twitter amb el seu retallador d'imatges).

Capítol 3: Els passos d'una auditoria d'IA (The Steps of an AI Audit)

L'auditora Joy Buolamwini va descobrir que les tecnologies de detecció facial comercials de grans marques no reconeixien la seva cara (ella és negra) excepte si es posava una màscara de disfressa blanca, la qual cosa la va portar a realitzar amb Timnit Gebru l'auditoria canònica "Gender Shades" (2018). Aquestes errades tenien conseqüències greus a la vida real, provocant detencions policials injustes per coincidències biomètriques errònies d'homes negres com Robert Williams a Detroit.

A partir d'aquí, es descriuen els cinc passos clàssics d'una auditoria d'IA:

1. Identificar el sistema a auditar (Identify the system): Definir les fronteres de la tecnologia, que sovint és un paquet de múltiples components complexos, de vegades utilitzant diagrames de sistemes per destriar el camí de les dades.
2. Planificar una investigació sistemàtica (Planning): Passar de l'anècdota a un mètode organitzat. Latanya Sweeney, per exemple, va formalitzar la seva sospita que Google mostrava anuncis suggerint detencions policials en cercar noms propis associats a persones negres mitjançant una cerca sistemàtica utilitzant bases de dades de naixements reals, provant que els noms afroamericans tenien un 25% més de probabilitats de rebre aquests anuncis.
3. Recollir dades (Collecting data): Pot fer-se per diferents mètodes:
   • Web scraping: Baixar informació de llocs webs sense demanar permís de manera automatitzada.
   • APIs: Fer servir les eines de programació que les pròpies empreses ofereixen com a "invitació" de connexió.
   • Sock puppets (titelles de drap): Programes o perfils automatitzats simulats que actuen com a usuaris humans de diferents demografies per avaluar-ne les respostes.
   • Auditories col·laboratives o crowdsourced: Demanar a usuaris reals que donin o capturin les seves dades a través de ginys o extensions de navegador (com es va fer per comprovar si el portal de viatges Orbitz apujava els preus als usuaris de Mac).
   • Consideracions ètiques i de càrrega: L'auditoria ha de protegir la privacitat de les dades recollides i mesurar que les seves consultes massives no alentin, sobrecarreguin o facin caure el sistema auditat.
4. Anàlisi de dades (Analysis): Procés estadístic i iteratiu per mesurar els danys o el compliment de les normes. Es demana evitar l'ús de plantilles o tràmits buits per complir obligacions com la llei Local Law 144 de Nova York.
5. Comunicar les conclusions (Communicating findings): Divulgar els resultats de forma clara (en revistes acadèmiques, xarxes socials, informes o a la premsa). El ressò de Gender Shades va motivar que grans firmes de tecnologia aturessin o abandonessin la venda de reconeixement facial a la policia.

• Exemple pràctic d'auditoria ("The Silicon Ceiling"): El llibre detalla un estudi realitzat sobre GPT-3.5 de OpenAI per avaluar biaixos en els processos de selecció. Els auditors van utilitzar el model per generar de forma automatitzada 320 currículums associant-los a noms estadísticament vinculats a perfils de gènere i ètnics. L'anàlisi va demostrar que GPT-3.5 redactava currículums amb un menor nombre d'anys d'experiència laboral per a noms de dona en comparació amb els d'home, i assumia que el 100% de les persones amb noms hispans parlaven espanyol i eren immigrants en tràmits de visat (unes dades molt allunyades de la realitat demogràfica dels EUA).
• Variacions de l'auditoria: S'inclouen les auditories de codi font (habituals en sistemes de votació), auditories que avaluen les pantalles sense poder connectar entrades i sortides, i les auditories recurrents, necessàries perquè els sistemes d'IA estan en constant actualització i aprenentatge (com va passar amb el canvi del trending tòpic de Twitter el 2010 pel "fenomen Justin Bieber", que va modificar completament el funcionament de la xarxa).

Capítol 4: Interpretació dels resultats de l'auditoria (Interpreting Audit Results)

Amb el naixement de lleis com la Local Law 144 de Nova York (que obliga a auditar els algorismes de contractació de recursos humans), els directius de les empreses i els usuaris necessiten aprendre a destriar si una auditoria està ben executada o si és de mala qualitat.

• Bugs de disseny i paranys de l'intèrpret:
  • El problema de la definició: S'ha de comprovar quina pregunta s'ha plantejat l'auditoria. Per exemple, el "problema del magdalena-Chihuahua" (un error de categorització còmic de l'IA visual) és fàcil de definir, però avaluar el "biaix" és molt més abstracte. Un exemple de buit legal va ser quan els portals de vols van començar a canviar la nomenclatura d'ordenació a "millor" o "recomanat" per passar les auditories de "display bias" sense haver de modificar les seves pràctiques opaques de promoció de vols.
  • La regla del 4/5 (80%): Un llindar comú en les auditories de selecció laboral és el del 80% (admetre un ràtio de contractació de minories de com a mínim quatre de cada cinc respecte al grup més afavorit). Tot i utilitzar-se de manera automatitzada, molts experts recorden que és una mesura antiga i arbitrària que no sempre detecta els danys reals.
  • La representativitat de les categories d'assaig: Els conjunts de dades utilitzats per auditar (com el conjunt FairFace) sovint s'etiqueten mitjançant treballadors barats de plataformes de microtreball, excloent perfils complexos com les persones de raça mixta o minories de poca presència (com els illencs del Pacífic) si els treballadors no es posaven d'acord en l'etiqueta visual.
  • Dades obsoletes i heretades: Si l'auditoria es fa amb les mateixes dades històriques esbiaixades de l'empresa, es corre el risc de validar i consolidar els biaixos, com va ocórrer amb un programari d'Amazon que penalitzava paraules de currículums de dones perquè els deu anys anteriors de dades de contractació de l'empresa eren majoritàriament d'homes que utilitzaven termes masculins com "executat".
• Comparativa de dos casos reals sota la Local Law 144:
  • L'auditoria de Paramount (realitzada per BABL AI sobre Pymetrics): Un informe aparentment oficial i extens de 21 pàgines amb un resultat de "PASS". Malgrat el seu aspecte, una anàlisi dels detalls revela que les dades demogràfiques es recollien mitjançant una pantalla voluntària al final del procés. Un lector atent pot calcular que les dades de gènere i ètnia faltaven en el 30% dels sol·licitants, de manera que l'auditoria només analitzava l'experiència de 7 de cada 10 persones, ocultant un gran grup on podien ocórrer pràctiques de biaix.
  • L'auditoria de NBCUniversal (realitzada per ConductorAI sobre SmartRecruiters): Un document d'una sola pàgina que, a diferència de l'anterior, era transparent i detallat. Mostrava el nombre absolut d'aplicants, els candidats exclosos per manca de dades (que representaven només el 2,5% del total, donant molta més confiança) i publicava els ràtios d'impacte de tots els grups ètnics, incloent els de menys del 2% de representació.
  • Aquesta comparativa demostra que "no s'ha de jutjar un llibre per la seva coberta" en matèria d'auditories.

Capítol 5: Després de l'auditoria (After the Audit)

L'auditoria ha de servir per propiciar el canvi pràctic o bé protegir un producte ben fet.

• Millora de producte: L'auditoria serveix per corregir biaixos, com els errors de gènere que cometia Google Translate quan traduïa idiomes sense gènere gramatical de forma asimètrica (per exemple, associant "doctor" a homes i "infermera" a dones en traduir el turc a l'anglès), el qual va ser modificat gràcies a mètodes de mitigació d'estereotips en les associacions de paraules (word embeddings). També, Eslami i Karahalios van auditar les cerques de Twitter per demostrar de manera científica que el motor de cerca no prioritzava els candidats demòcrates de forma artificial, sinó que es limitava a reflectir el volum de tuits reals dels usuaris.
• El parany de les solucions "tirita" (Band-Aid): El 2015, l'aplicació Google Photos va etiquetar erròniament una foto de dues persones negres com a "goril·les". Google es va disculpar i la seva solució ràpida va ser esborrar les etiquetes de "goril·la", "ximpanzé" i "mico" del tot. Una auditoria feta vuit anys després va revelar que ni Google Photos ni Apple Photos eren capaços d'etiquetar un goril·la de veritat. Això demostra que les solucions cosmètiques només amaguen el problema de fons.
• La repetició d'auditories: ProPublica va repetir l'auditoria a Facebook el 2017 i va descobrir que, tot i haver eliminat les "afinitats ètniques", l'entorn de publicitat seguia permetent excloure de forma manual perfils de mares o persones amb cadira de rodes en anuncis de lloguer d'immobles. Finalment, Meta va eliminar completament la tria per edat o gènere en aquests anuncis, però l'algorisme de lliurament de la pròpia plataforma va continuar distribuint la visualització dels anuncis de manera desigual en funció de categories protegides.
• Altres conseqüències:
  • Abandonament del sistema: Tancar un programari per ser massa perillós (com l'asfíxia de les aplicacions de patrullatge policial predictiu).
  • Accions de resistència activa: Com el teixit "HyperFace" dissenyat per l'artista Adam Harvey amb patrons que l'IA de vigilància confon amb cares humanes per camuflar l'usuari, o la col·locació d'adhesius en senyals de STOP per desorientar el visor de cotxes autònoms.
  • Revelar valors: L'auditoria d'UNOS va obligar a eliminar la variable de "raça" en el càlcul de la funció renal dels pacients per rebre trasplantaments, canviant un sistema que perjudicava els malalts de ronyó negres.
• Polítiques públiques i dret: Les auditories van guiar la redacció de documents de referència de l'administració nord-americana com el Blueprint for an AI Bill of Rights de la Casa Blanca o l'Ordre Executiva 14110 del 2023 (vigent com a guia de regulacions). A més, donen legitimitat (standing) en demandes col·lectives davant la justícia i alimenten litigis en els tribunals (com el cas d'Idaho on es va demostrar que el càlcul d'ajudes de salut per a discapacitats usava dades històriques falses i retallava les prestacions de forma inconstitucional).

Capítol 6: Un ecosistema d'auditoria saludable (A Healthy Audit Ecosystem)

L'objectiu final de les auditories és aconseguir que el nostre ús diari de la tecnologia sigui tan invisible, segur i confiable com beure un got d'aigua neta de l'aixeta de casa.

• La cultura de Silicon Valley i els "accidents normals": La vella consigna de Facebook "Mou-te ràpid i trenca coses" (Move Fast and Break Things) i la seva relaxació pel risc pot servir per a un servei trivial de xarxa social, però s'ha tornat molt perillosa quan es tracta de sistemes militars d'orientació d'atacs (com SKYNET o el sistema Lavender que calcula un marge d'error de víctimes civils col·laterals a Gaza). El sociòleg Charles Perrow va descriure com en sistemes de gran escala i interactius els anomenats "accidents normals" són inevitables. Això demana la integració periòdica de mecanismes de control com les auditories o l'abandonament dels sistemes de perill evident.
• La normalització de les auditories i el cas de Twitter: S'analitza el precedent del programari, on les errades o deutes es gestionaven oferint recompenses per falles (com feia el prestigiós Donald Knuth signant xecs de 2,56 dòlars als lectors que detectaven errades als seus llibres, o els programes corporatius de bug bounties). Seguint aquest camí, la cap d'ètica d'IA de Twitter, Rumman Chowdhury, va obrir una auditoria del biaix d'imatge el 2021 per implicar la comunitat després de comprovar que el seu visor automàtic retallava i invisibilitzava les cares de persones negres a les fotos de les piulades. El guanyador, Bogdan Kulynych, va demostrar de forma matemàtica que l'algorisme de retallada preferia sistemàticament imatges de dones joves, primes i de pell clara. Davant la impossibilitat de solucionar la complexitat d'aquests biaixos, Twitter va decidir abandonar el retallador automàtic i retornar als usuaris el control manual d'aquesta funció.
• Protecció legal per als auditors: Un obstacle clau històric era el perill de ser acusat de delictes de pirateria informàtica sota la llei federal CFAA (Computer Fraud and Abuse Act), que penalitzava saltar-se de forma acadèmica els "termes de servei" de les plataformes digitals per scraping o ús de sock puppets. Els professors Karahalios i Sandvig, assistits per Esha Bhandari de l'ACLU, van dur a terme una llarga batalla legal (Sandvig v. Barr) on el Tribunal Suprem dels EUA va sentenciar que auditar per defensar els drets civils no pot ser castigat com a pirateria informàtica, establint el "dret a auditar".
• Democratització i lliçons globals: El futur de la disciplina requereix que no es redueixi l'auditoria a un procés burocràtic de consultories, sinó que es creïn sistemes oberts on els propis usuaris s'uneixin de manera col·laborativa per forçar solucions (com van fer els usuaris de WhatsApp en veure que l'IA de adhesius dibuixava nens amb metralletes en escriure "Palestina", o la tasca dels investigadors de la plataforma independent WeAudit). S'esmenta com a bona pràctica internacional l'auditoria de l'associació holandesa Algorithm Audit, que va detectar biaix racial en el sistema "Smart Check" utilitzat per l'Ajuntament d'Amsterdam per predir el frau en ajudes de benestar, motivant que els directius l'abandonessin.

Epíleg: En quin món volem viure?

Els autors acaben recordant que la tecnologia no és un mer mirall neutral de la societat, sinó que té el poder de modular i governar què sabem i com recordem la nostra pròpia història (com ho fan els algorismes de YouTube quan esborren de forma automatitzada per "violència" milers de vídeos que en realitat són proves crítiques de crims de guerra a Síria, el Iemen o el Sudan).

La principal diferència entre una auditoria de caixa negra i una auditoria de codi rau en el nivell d'accés que tenen els auditors a l'interior de la tecnologia i en la metodologia que s'utilitza per avaluar-la:

• Auditoria de "caixa negra" (o de comportament):

  • Metodologia: Es basa en el disseny d'auditoria clàssic que consisteix a variar sistemàticament les entrades (inputs) del sistema i examinar-ne les sortides (outputs) que genera.
  • Nivell d'accés: Els auditors no tenen accés al funcionament intern ni al codi (d'aquí prové el terme "caixa negra"). Aquestes tecnologies són sovint tan complexes que fins i tot els mateixos enginyers o propietaris que les han construït tenen dificultats per explicar exactament per què es comporten com ho fan.
  • Objectiu: Se centra en el que fa el sistema en lloc de com funciona internament. Permet detectar biaixos i extreure conclusions sobre el seu comportament a partir d'allò que és directament observable des de l'exterior.

• Auditoria de codi:

  • Metodologia: Els auditors no interactuen directament amb el sistema desplegat, ni amb les seves sortides o dades d'ús. En lloc d'això, l'avaluació es realitza llegint directament el codi font de la programació.
  • Nivell d'accés: S'obté un accés total a la programació interna del programari, una situació que sol ocórrer quan la regulació o un contracte obliguen l'empresa a obrir i fer públic el seu codi.
  • Objectiu: S'utilitza per analitzar les línies de codi i determinar de manera anticipada quins errors, biaixos o problemes podria cometre el sistema un cop es posi en pràctica. És l'estructura habitual per a les proves de seguretat informàtica i la investigació de màquines de votació.

Mentre que l'auditoria de caixa negra s'ocupa d'avaluar i mesurar de manera externa els resultats pràctics i els efectes reals del sistema, l'auditoria de codi busca auditar les instruccions de programació originals de manera interna.

El llibre tanca citant la tesi del filòsof Karl Popper a The Open Society and Its Enemies: les societats lliures i democràtiques necessiten informació de qualitat per treballar juntes pel bé comú. Les auditories de la intel·ligència artificial són la font d'aquesta informació essencial en la societat de l'automatització.

IA pertot arreu (36)

The Irrational Decision: How We Gave Computers the Power to Choose for Us 

Aquest és un resum del llibre "The Irrational Decision: How We Gave Computers the Power to Choose for Us" (2026), del professor de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, Benjamin Recht (publicat per Princeton University Press).

Capítol 1: Racionalitat matemàtica (Mathematical Rationality)

• La reducció de la vida al càlcul de riscos: L'autor comença criticant com les nostres decisions quotidianes —des de la planificació de la dieta fins a l'educació dels fills, les eleccions polítiques o l'esport— s'han reduït a un simple anàlisi de riscos, probabilitats i costos. L'autor es pregunta d'on prové aquesta pressió social i tecnològica per optimitzar-ho tot constantment.
• La definició de la racionalitat moderna: En el nostre context modern, el terme "racionalitat" s'ha equiparat gairebé en exclusiva a aquesta mentalitat de gestió de riscos, lògica, algorismes i quantificació, un fenomen que Recht anomena racionalitat matemàtica. Sota aquest prisma, un agent racional és vist com un jugador d'atzar o un agent d'assegurances que tabula estadístiques i aposta per l'opció amb el millor rendiment.
• Els líders del moviment: Un dels principals defensors d'aquesta línia és el psicòleg de Harvard Steven Pinker (a Rationality, 2021), que defineix la racionalitat de forma utilitària com "l'habilitat d'utilitzar el coneixement per assolir objectius". Aquest corrent també el promou el cèlebre analista electoral Nate Silver (a On the Edge), qui sosté de manera aferrissada que els "rics i poderosos" són de forma desproporcionada els qui dominen la racionalitat matemàtica i controlen els algorismes.
• L'arribada dels ordinadors: Aquesta insistència en els algorismes es remunta a les dècades de 1940 i 1950, un període que va coincidir exactament amb el disseny dels primers ordinadors moderns. Els pioners de la informàtica van dissenyar aquestes màquines per actuar com a "agents racionals ideals". L'autor es planteja una pregunta crítica: en quin moment de la història vam decidir que els humans havíem de viure les nostres vides imitant el funcionament dels ordinadors?
• Els quatre pilars: El llibre s'estructura al voltant dels quatre pilars de la racionalitat matemàtica, formalitzats a finals dels anys quaranta:
  1. Optimització matemàtica (Mathematical optimization)
  2. Teoria de jocs (Game theory)
  3. Experiments aleatoris (Randomized experiments)
  4. Predicció estadística o aprenentatge automàtic (Statistical prediction / machine learning)
• Recht defensa que, tot i que aquestes eines són extremadament potents en contexts molt concrets (el seu "punt dolç"), aplicar-les de forma universal fora d'aquestes fronteres és nociu. L'objectiu de l'obra és desmuntar la història d'aquestes línies de pensament per reclamar que el futur de la societat demana menys racionalitat computacional i molt més tacte humà i respecte als valors morals.

Capítol 2: A la recerca de la utopia ciberfísica (Searching for the Cyberphysical Utopia)

• L'origen militar: Durant la Segona Guerra Mundial, la Divisió de Control Estadístic de les Forces Aèries dels EUA (on servia George Dantzig) va recopilar milers de dades logístiques, demostrant per exemple que s'estaven produint moltes més bombes de les que de forma material es podien llançar, estalviant milers de milions de dòlars al govern.
• George Dantzig i la programació lineal: Frustrat per la lentitud i el caràcter ad hoc dels plans de guerra clàssics, Dantzig va dissenyar un marc per automatitzar de manera lògica les decisions sobre recursos i limitacions que va anomenar "programació", fundant la teoria de l'optimització matemàtica. Dantzig va dissenyar la programació lineal i el cèlebre mètode símplex (o mètode de les bases) per resoldre-la de forma sistemàtica.
• La batalla de la dieta de cost mínim: El primer gran cas de prova de l'algorisme va ser el problema de la dieta de cost mínim el 1948. Aquest cas va néixer d'una polèmica científica i política entre Hazel Stiebeling (economista de la USDA que va dissenyar guies d'alimentació de baix cost que respectaven els gustos culturals i el benestar de la llar demanant uns 100 dòlars l'any) i l'economista de la Universitat de Chicago George Stigler (futur premi Nobel), qui acusava Stiebeling de "poc científica". Stigler va despullar el menjar de qualsevol dimensió cultural o de sabor, formulant una dieta purament física de "subsistència biològica" d'uns 39,93 dòlars a l'any a base de farina, llet evaporada, col, espinacs i mongetes.
• La resolució algorísmica: Dantzig va fer resoldre la dieta de Stigler a l'equip del Mathematical Tables Project. El càlcul manual va trigar 120 dies-persona, forçant els investigadors a enganxar fulls de paper de forma massiva a les taules de treball. Van demostrar que la dieta òptima real costava 39,69 dòlars (estalviant només 24 cèntims respecte a la de Stigler). Això va provar que l'algorisme podia automatitzar i substituir determinats camps del coneixement dels economistes. No obstant això, menjar un lliurat de farina i cinc llaunes de mongetes al dia de manera indefinida és una ració de gana miserable. Aquest cas il·lustra que l'optimització d'una sola mètrica (el cost) ignora les dimensions de l'ànima, el plaer o la salut social.
• L'acceleració de la informàtica: Per resoldre problemes de programació lineal es van finançar ordinadors com el SEAC el 1950 (que va resoldre un problema de 100 variables en només tres minuts) o l'IBM 704 amb unitats de coma flotant de cara als programes militars de càlcul de trajectòries de míssils. Sota aquest teixit de de-escalada bèl·lica va néixer l'automatització del control i la teoria del control òptim. Richard Bellman (RAND Corporation) va inventar la programació dinàmica el 1952, i Rudolf Kalman va formular el seu conegut filtre (Kalman filter) per a sistemes lineals que va guiar les naus del programa Apollo a la Lluna.
• El límit de l'estabilitat i els xips: L'enginyer aeroespacial Gunter Stein va oferir una cèlebre conferència el 1989 ("Respect the Unstable") recordant les severes limitacions de de-escalar els models idealitzats a la complexitat de la física real. Stein va advertir que l'accident de la central nuclear de Txernòbil el 1986 no va ocórrer per una fallada física de metall o trencament d'electrònica, sinó perquè el sistema de control (i les seves polítiques d'ús operades per humans) va guiar de manera sistemàtica el reactor cap a un estat d'inestabilitat total des d'on era físicament impossible recuperar-lo. Per contra, les tècniques d'optimització van assolir un èxit de caràcter exponencial en el disseny dels xips de silici (com en el processador Intel 386 el 1985 dissenyat amb el codi del Berkeley de Alberto Sangiovanni-Vincentelli), on l'entorn és un món tancat, limitat, i perfectament sotmès a les regles de disseny dels enginyers.

Capítol 3: Això no és el Nam. Hi ha regles (This Is Not Nam. There Are Rules)

• La teoria de jocs de Von Neumann: El 1944, el físic John von Neumann i l'economista Oskar Morgenstern van llançar Theory of Games and Economic Behavior, una obra que pretenia utilitzar les matemàtiques per oferir una descripció tancada i exacta del comportament humà.
• Estratègies, informació i aleatorietat: Van desmuntar les interaccions en diferents categories de jocs. Van determinar que els jocs de suma zero amb informació perfecta (com els escacs) són des d'una perspectiva teòrica "trivials", ja que si ambdós jugadors juguen de forma òptima el resultat és predeterminat. En canvi, els jocs d'informació imperfecta (com el pòquer o l'aparellament de penics) obliguen els jugadors a recórrer a la aleatorietat (mixed strategies) per ser impredictibles davant l'oponent, provant per primer cop de manera matemàtica que ser racional demana ser impredictible.
• El repte dels escacs i dames: Tot i ser trivial en teoria, escriure el llibre de moviments òptims d'escacs demana un volum de bits superior a tots els àtoms de l'univers (\(10^{120}\) nodes en el seu arbre de joc). Per batre els humans, Claude Shannon va dissenyar als anys quaranta mètodes de cerca d'arbre de profunditat limitada i les anomenades funcions de valor aproximat. El mateix camí va seguir Arthur Samuel a IBM per al joc de dames, dissenyant un sistema d'auto-play (Alpha contra Beta) i aprenentatge per diferències temporals, obrint el camí cap al naixement del machine learning.
• La militarització a RAND: La corporació RAND (fondada el 1948) va reunir els grans cervells de la disciplina (Nash, Arrow, Shapley, Blackwell) per aplicar la teoria de jocs a l'estratègia de la Guerra Freda. Van formular escenaris teòrics absurds com el duel d'avions de de-escalada d'artilleria militar ("A Bomber-Fighter Duel") descrits de forma abstracta en complexes equacions que els militars de la Marina van rebutjar de manera contundent per ser del tot inútils de cara a l'entrenament de pilots reals. Els experiments de Flood i Dresher a RAND van provar ràpidament que, en situacions de la vida real (com el dilema del presoner o el joc de l'Ultimàtum), els humans cooperen de forma no egoista i es neguen sistemàticament a jugar segons els cànons de la racionalitat de la teoria de jocs.
• CFR i el pòquer: Tot i la seva fallada per descriure l'economia humana, mètodes de disseny de joc com el mètode de forma de seqüències de Daphne Koller i Nimrod Megiddo (1996) van asseure les bases per resoldre de forma tancada jocs com el pòquer Limit Texas Hold'em el 2015 sota la direcció de Mike Bowling a Alberta, utilitzant sistemes de auto-play basats en l'algorisme de minimització del penediment contrafactual (CFR).

Capítol 4: Regulacions, regularitats i RCTs (Regulations, Regularities, and RCTs)

• La penicil·lina i la evidència òbvia: El 1941, l'equip de de-escalada de H.W. Florey va publicar a The Lancet el primer assaig de la penicil·lina amb només deu pacients de diferents infeccions bacterianes. Com que el fàrmac salvava vides que altrament haurien mort sense cap marge de dubte, la seva utilitat era òbvia, de manera que la medicina d'urgències no va requerir grans recomptes o mètodes de control estadístic de referència. El mateix camí va seguir Sidney Farber en provar el primer compost de quimioteràpia (l'aminopterina) que va aconseguir la remissió històrica de la leucèmia en nens el 1948.
• Bradford Hill i el naixement de l'RCT: Després de la tragèdia del verí de la sulfanilamida barrejada amb anticongelant de 1938, el govern dels EUA va forçar un nou model de regulació a l'FDA. El bioestadístic Bradford Hill va dissenyar el primer assaig clínic aleatoritzat (RCT) el 1946 per avaluar l'estreptomicina contra la tuberculosi. Hill va introduir l'aleatorització de pacients en grups de tractament i control per evitar que el biaix de selecció dels propis metges manipulés de forma inconscient la composició de les mostres. Hill va definir que l'estadística només té sentit en el regne d'allò variable en què el guariment no és del tot segur (com la febre reumàtica o la tuberculosi).
• L'assaig massiu de Salk: Els RCT van viure el seu major repte el 1954 amb l'assaig de la vacuna de la poliomielitis de Jonas Salk, on Thomas Francis va insistir a aleatoritzar més de 400.000 nens per assolir prou dades per desestimar la hipòtesi nul·la. L'assaig va ser un èxit de mètode, provant una de-escalada del 70% de casos de paràlisi, però la posterior comercialització de dosis amb virus actiu per Cutter Laboratories va emmalaltir centenars d'infants, mostrant els riscos del traspàs del laboratori a la fabricació industrial.
• La revisió crítica de Gøtzsche sobre els mamogràfics: El llibre analitza en profunditat l'estudi de detecció de càncer de mama mitjançant mamografies (l'estudi HIP de Nova York iniciat el 1963) impulsat per Michael Shimkin de l'NCI i liderat per Philip Strax, que havia perdut la seva dona de de-escalada molt jove per aquesta malaltia. L'any 2000, els investigadors danesos Peter Gøtzsche i Ole Olsen van publicar una dura revisió de de-escalada a The Lancet denunciant de forma empírica que, en analitzar els detalls del mètode d'exclusió d'HIP (es van retirar 853 dones del grup d'estudi amb diagnòstic anterior però només 336 del grup de control), els errors d'asimetria de de-recopilació esborraven per complet qualsevol evidència de benefici real de la detecció d'urgència primerenca sobre l'esperança de vida, de-escalant el mamogràfic a un procés d'elevat sobre-diagnòstic i operacions innecessàries.
• De la medicina al programari: Recht enllaça aquests mètodes amb el present de les grans tecnològiques de Silicon Valley. L'ús dels anomenats assaigs A/B serveix com a regulació per a la de-escalada en la presentació dels espais i elements de la pantalla per part de programadors de Google, però actuen només per protegir les mètriques de rendiment de forma marginal sense cap fonament científic real de causalitat.

Capítol 5: Quan el rendiment passat és indicatiu de resultats futurs (When Past Performance Is Indicative of Future Results)

• Claude Shannon i el processament del llenguatge: Al seu article de 1948, Shannon va preveure que si un senyal és predictible, es pot comprimir de forma òptima eliminant-ne la redundància d'origen. Per mesurar la predictibilitat del llenguatge, va dissenyar models basats en cadenes de Markov on la paraula es triava en funció de les anteriors, provant que a major memòria de dades s'obtenien frases que simulaven de forma sorprenent el text en anglès, mesurat sota el paràmetre de l'entropia condicional. Les tesis de de Shannon de 1948 són l'esquelet dels grans models de llenguatge actuals com ChatGPT.
• La recepta de l'aprenentatge automàtic: Recht aclareix que el procés de de-escalada de l'aprenentatge és simple:
  1. Tenir un objectiu clar.
  2. Compilar dades en un format de full de càlcul.
  3. Dividir el conjunt de dades en un grup de disseny o entrenament (training set) i un grup de verificació (test set).
  4. Cercar una funció de de-càlcul complexa.
  5. Aplicar un algorisme de descens de gradient per minimitzar el deure d'errors de de-càlcul (empirical risk minimization).
• El precedent d'OCR de Highleyman: Aquesta recepta va ser iniciada pel jove doctorand de Bell Labs Wilbur Hull (Bill) Highleyman el 1961 per solucionar l'escaneig de factures telefòniques. Highleyman va recopilar 50 alfabets de companys i els va digitalitzar a una resolució rústica de 12x12 píxels. Va definir les anomenades funcions de de línia divisòria (hyperplanes) on s'ajustaven els pesos de cada píxel de forma idèntica a com ho feia el perceptró de Frank Rosenblatt.
• L'impacte de les bases de dades de benchmarking: Highleyman va obrir un dels camins més importants: va oferir de forma gratuïta les targetes perforades del seu dataset a qualsevol que demanés la seva còpia, forçant els científics rivals (com Chow a Burroughs o el grup d'SRI format per Munson, Duda i Hart) a avaluar els seus mètodes sobre un mateix territori de de dades provat. Aquest camí de de-escalada de la competència va propiciar el naixement d'ImageNet (compilat per Fei-Fei Li), on el triomf del model de xarxa neuronal convolucional d'Alex Krizhevsky el 2012 va forçar la de-escalada cap al domini de l'aprenentatge profund.
• Recht ens recorda la cèlebre paradoxa de la computació: cap humà pot veure la paritat de milers de bits, però un ordinador ho calcula en mil·lisegons; per contra, qualsevol infant aprèn ràpidament a distingir una imatge d'un gos, però escriure el codi de programació clàssic per ensenyar a una màquina a fer-ho va ser un repte intractable durant setanta anys.

Capítol 6: Els humans contra la màquina (Humans Against the Machine)

• Paul Meehl i la predicció actuarial: El 1945, el psicòleg Paul Meehl va obrir la recerca entre dos sistemes en el seu llibre de 1954 Clinical versus Statistical Prediction:
  • La predicció estadística (o actuarial): Qualsevol mètode mecànic que llegeix un conjunt de dades d'historials per extreure una recomanació mitjançant deures d'aprenentatge del passat.
  • La predicció clínica: La decisió basada en la intuïció i els judicis d'un expert humà.
• Meehl va analitzar estudis com els de Ernest Burgess de de predir la reincidència dels presos i va provar que, en entorns d'elevada incertesa i regles d'elecció simples, el mètode estadístic era sempre igual o superior al diagnòstic personal dels metges.
• Heurístiques i biaixos (HB): Aquesta herència de de Meehl va obrir el naixement de de l'escola de de Daniel Kahneman i Amos Tversky. Van provar que els humans presenten un funcionament de de decisions allunyat de la de-escalada del càlcul (biaix d'ancoratge, disponibilitat o representativitat). Els autors d'aquest corrent demanen que s'utilitzin llistes de control mecàniques de de control o regles de de de-càlcul de de l'ordinador per salvar els ciutadans de la seva pròpia "irracionalitat".
• La presa de decisions naturalista (NDM): Com a via contrària d'investigació, Gary Klein va estudiar de de forma directa com prenen decisions els professionals que s'enfronten a entorns d'alt perill i poc temps de reacció (com els comandaments de bombers o els metges d'urgències). Klein va trobar que els experts no s'aturen de de forma analítica a enumerar opcions i calcular de de de-escalada de de probabilitats. En lloc d'això, utilitzen el model de decisió orientada pel reconeixement (recognition-primed decision, RPD): fan ús de la seva intuïció per avaluar un sol camí, de-escalant el funcionament de de la de-decisió mitjançant anàlisi d'anomalies de forma instantània basant-se en l'associació de de de-escalada de de dades i històries.
• Aquest contrast es fa palesa en la de-escalada dels intents de de-conducció autònoma del cotxe autònom (com Cruise o Waymo de de de-escalada de de Alphabet), on les limitacions per processar els "casos límit" de de la de-conducció real han forçat a retenir un servei limitat, car i controlat de forma remota per operadors humans.

Capítol 7: Presa de decisions cíborg (Cyborg Decision Making)

• El perill de la mimesi de la màquina: L'autor tanca el llibre amb una dura advertència contra els corrents que defensen que els humans hem de de-escalar el nostre pensament a la lògica de la de-càlcul de de l'ordinador, com demana l'Economia Neoclàssica o el moviment de de l'Altruisme Eficaç de de Sam Bankman-Fried.
• L'asfíxia de la burocràcia digital: Imposar regles de de de-escalada tancades i llistes de de control burocràtiques asfixia la capacitat d'improvisar, desvetlla la de-escalada de la autoritat professional del metge o pilot, i demana de de forma continuada que s'augmenti el control i la de-creació de de tràmits. David Graeber (a The Utopia of Rules) assenyala que les societats occidentals s'estan convertint en un espai on el deure de de de-creació de de decisions de de llibertat ha estat de-escalat a un simple joc burocràtic per por de de de-escalar el risc de de de-creació d'interaccions d'escala humana (el contrast entre rules i play).
• Ciència de dades contra política de valors: Daniel Sarewitz (a "How Science Makes Environmental Controversies Worse") desmunta el mite que utilitzar la "ciència de dades" o el recompte estadístic pacifica els debats públics. Ben al contrari: presentar gràfics i números en lloc de de de-decisió de de govern s'utilitza de de forma política com un escut de de falsa autoritat que oculta decisions basades en els valors i la moral d'un dels grups. Com a prova, la recerca de de de-càlcul de de fons en l'elecció de de Bush contra Gore del 2000 es va resoldre finalment per una decisió de de caràcter polític de de la Cort Suprema, ja que cap de de recomptes estadístics era capaç d'eliminar de de forma neta la incertesa de de l'intent del vot de de de-càlcul.
• Decisions contra Eleccions: Recht clou l'obra citant la tesi fonamental de de Joseph Weizenbaum (creador d'ELIZA) a Computer Power and Human Reason: els ordinadors tenen la capacitat de prendre decisions (decide) sota regles computacionals, però només els humans tenim la capacitat moral i de de consciència de de triar (choose) de de forma lliure per forjar el nostre propi destí.