The architects of choice

Nudging

How “nudges” by government can empower citizens without manipulating their preferences or exploiting their biases.

We're all familiar with the idea of “nudging”—using behavioral mechanisms to encourage people to make certain choices—popularized by Richard Thaler and Cass Sunstein in their bestselling 2008 book Nudge. This approach, also known as “libertarian paternalism,” goes beyond typical programs that simply provide information and incentives; nudges can range from automatic enrollment in a pension plan to flu-shot scheduling. In Nudging, Riccardo Viale explores the evolution of nudging and proposes new approaches that would empower citizens without manipulating them paternalistically. He shows that we can use the tools of the behavioral sciences without abandoning the principle of conscious decision-making.

A controversial approach. 

The end of marginal revolution

Richard Thaler was awarded with the Nobel Prize some days ago. If you follow this blog you'll know his works on behavioral economics and nudging. Since many years I've been interested in this perspective, though it has still more to deliver.
Today I would suggest you to read JM Colomer blog. He has written an excellent post on him and its impact on economic science. Selected statements:

Marginalist microeconomics held that we could understand collective outcomes by assuming that they derive from free interactions among homines economici.
A first big counter-revolution was the reintroduction of institutions in the basic analysis, especially since the 1980 and 1990s (including by Nobel laureates related to the social choice and public choice schools such as Kenneth Arrow, James Buchanan, Ronald Coase, Douglass North, Amartya Sen, Thomas Schelling, Leonid Hurwicz, Roger Myerson, political scientist Elinor Ostrom, Oliver Williamson, and others).

The second is the reintroduction of realistic observations about people’s motivations and behavior, including emotions. This has been based on psychology, on the background of huge progress in neuroscience (while pioneers include political scientist Herbert Simon and psychologist Daniel Kahneman). That Richard Thaler professes at the University of Chicago, once the temple of the neoclassical school, shows the depth of the change.

Now we know again that the three pillars of social analysis are, together with people’s calculated self-interested choices, emotions and institutions, as Hume and Smith masterfully had already established.

And this is the return to the roots of economics with a new toolkit.

Parov Stelar

Public Health and behaviour change

Behavioral Epidemiology. Principles and Applications

It is quite surprising that a new book on Behavioral Epidemiology forgets Tversky and Kahneman, or Thaler. I couldn't find any reference to their works. After all these decades it seems that their works should be taken into account. Epidemiology and Public Health need to review its foundations, basically its rational decision making paradigm that has been their foundations.
I thought that this book could help, but finally I saw that only the first chapters are partially of interest. We'll have to wait.

The two friends story

THE TWO FRIENDS WHO CHANGED HOW WE THINK ABOUT HOW WE THINK

Sunstein and Thaler provide an excellent review of a unique book by MichaelLewis in New Yorker. This is my suggestion for reading today.

What's still wrong in economics (and health economics) research

Some weeks ago I was posting on "Evidence-based economics going mainstream" , in fact the title was only taken from the book by Thaler and it is strictly a desideratum. Unfortunately what we are used every week in the university seminars is more related to Chicago style economics: Optimization +Equilibrium = Economics.
The struggle to bring academic discipline back down to earth is an unfinished business. Let's take for example this paper: Can Health Insurance Competition Work? Evidence from Medicare Advantage. The author achieves this conclusion:

We estimate that private plans have costs around 12% below fee-for-service costs, and generate around $50 in surplus on average per enrollee-month, after accounting for the disutility due to enrollees having more limited choice of providers. Taxpayers provide a large additional subsidy, and insurers capture most of the private gains.

Is this a conclusion?. What are the gains? Monetary gains? Does it make any sense to compare an outdated system like fee-for service with another outdated one such as "managed competition"?
Improving health is the goal, and nobody can answer to this question with this methodologic approaches. Understanding the bounded rationality, heuristics and biases of individuals is fundamental to assess any policy. As Thaler says in his book:

Moreover, much of what economists do is to collect and analyze data about how markets work, work that is largely done with great care and statistical expertise, and importantly, most of this research does not depend on the assumption that people optimize. Two research tools that have emerged over the past twenty-five years have greatly expanded economists’ repertoire for learning about the world. The first is the use of randomized control trial experiments, long used in other scientific fields such as medicine. The typical study investigates what happens when some people receive some “treatment” of interest. The second approach is to use either naturally occurring experiments (such as when some people are enrolled in a program and others are not) or clever econometrics techniques that manage to detect the impact of treatments even though no one deliberately designed the situation for that purpose. These new tools have spawned studies on a wide variety of important questions for society.

There is a long way forward in economic (and health economics) research.

PS. It's not a surprise that they have forgotten a key paper on the topic by R. Frank.

PS. Must see:

 

The exhibition Barcelona Haggadot reunites for the first time in more than six centuries an extensive selection of these splendid works of the Catalan Gothic period that were dispersed around the world when the Jews were expelled.

Barcelona, the seat of a monarchy and a hub of Mediterranean trade, had an urban ethos that was receptive to the most innovative artistic influences in the opening decades of the 14th century. At this juncture in the Gothic era, the city’s workshops constituted a highly active centre for the production of Haggadot, manuscripts that contain the ritual of the Passover meal, which were commissioned by families living in the Call (Jewish quarter) in Barcelona and in other Jewish communities. Jews and Christians alike worked on Haggadot and shared the same style and iconographic models.

PS. Victor Grifols has recently deceased. This obituary explains clearly his commitment with health, ethics and business. RIP

Evidence-based economics going mainstream

Misbehaving. The making of Behavioral Economics

Once upon a time there was a scientific discipline created under the assumption that people choose by optimizing and that choices were rational (unbiased).

This premise of constrained optimization, that is, choosing the best from a limited budget, is combined with the other major workhorse of economic theory, that of equilibrium. In competitive markets where prices are free to move up and down, those prices fluctuate in such a way that supply equals demand. To simplify somewhat, we can say that Optimization +Equilibrium = Economics. This is a powerful combination, nothing that other social sciences can match.

All these core premises of economic theory began to be under scrutiny four decades ago, with the contributions of Kahneman and Tversky on Prospect Theory and what we call right now  "Behavioral Economics". Richard Tahler in his new book "Misbehaving. The making of Behavioral Economics" describes the whole history with the privilege of being on the forefront since the very begining. That's why this book is of interest. Last year another book appeared on the same topic, with a formal view: Behavioral Economics, a history. Thaler's book is of much more interest, though you can skip some details on anecdotes from several chapters. His focus on financial issues is understandable, as long as he has done most of this work in this area. However, other issues deserve more attention.
Anyway, a must-must read book. Just in the final chapter he focuses on changing the title, and he talks about evidence-based economics, rather than behavioral economics. For a health economist, this option sounds closer, since evidence-based medicine had a similar development four decades ago.

Much has changed. Behavioral economics is no longer a fringe operation, and writing an economics paper in which people behave like Humans is no longer considered misbehaving, at least by most economists under the age of fifty. After a life as a professional renegade, I am slowly adapting to the idea that behavioral economics is going mainstream. But the process of developing an enriched version of economics, with Humans front and center, is far from complete.

PS. NYT review.
PS. Misbehaving site.
PS. On Bitcoin creator: "some even suggest Nash could be Satoshi Nakamoto himself". Glups?

My keynote speech at Pla de Salut #plasalut14

This is my speech at the conference on Pla de Salut, the health planning process 2011-2015:

Em demanen que parli de les tendències de futur, i quan em van encomanar de venir avui, fet que agraeixo sincerament, els vaig dir que només puc explicar el present, que el futur el construïm cada dia tots plegats i per tant depèn de tots els que som aquí i dels que no.

Tots aquells que alguna vegada s’han dedicat a predir el futur, al final mai no volen mirar l’hemeroteca perquè majoritàriament els posaria en ridícul. Els economistes almenys no ens dediquem a endevinar el futur.

Ningú no hauria pogut preveure que des del 2008 ja portem 6 anys de disminució en el PIB, de menor riquesa. O que el PIB per habitant del 2013 fos inferior al de 7 anys abans, el 2006. En Thomas Piketty diu que la taxa de creixement de l’economia a llarg termini és de l’1,5%, tardarem molts anys en recuperar aquesta mitjana.

La duresa d’aquestes dades, mai vistes excepte en períodes de convulsió social i guerres, ens han recordat novament que els recursos són escassos, que sempre hi ha un dia que els deutes s’han de pagar, que fer dèficit públic indefinidament no és possible sense hipotecar el benestar de les generacions futures.

Que els recursos són escassos per les necessitats i demandes socials existents, és un fet, no és així perquè ho diguin els economistes. Els temps recents ens ha recordat que cal prioritzar, una tasca que sovint és molt feixuga i que força a compromisos entre tots.

Tots aquells que parlaven que la despesa sanitària creixeria indefinidament perquè hi havia factors incontrolables com l’envelliment i la tecnologia, han pogut contrastar que el món no s’ha aturat, malgrat tenir menys recursos, hem envellit més i millor i que tenim més tecnologia.

L’esperança de vida en bona salut ha augmentat en un període de 7 anys, entre 2005 i 2012 de 63 anys a 65,7 en homes, i en dones de 60,6 anys a 66,1. I a més a més sabem que en les dones la proporció d’anys viscuts en bona salut ha augmentat 5 punts percentuals, de 72 a 77%, i que en homes només ho ha fet en un punt, de 81 a 82%. En qualsevol cas en termes marginals i en termes absoluts hi ha una millora substancial. Ningú no hauria estat capaç de preveure canvis d’aquesta magnitud. I fins i tot molts haurien associat amb lleugeresa la disminució del PIB a un menor nivell de salut. Per tant, jo avui no em dedicaré a fer previsions.

El que si que podem fer avui és saber on som, i comprendre millor quin és l’equipatge necessari per al trajecte cap a una millor salut poblacional i individual, cap a un major benestar. La qüestió fonamental al darrera de tot debat de política sanitària és com assolir un millor nivell de salut per a la població i com reduir les desigualtats en salut existents. Podríem també dir-ne en termes estadístics, com augmentar la mitjana i reduir la variança.

I davant del risc d’emmalaltir podem preguntar-nos fins a on arriba la responsabilitat individual i col.lectiva amb la salut. És possible atribuir-ne una responsabilitat?

Resumint-ho molt, la salut depèn de les nostres decisions i comportaments, de factors econòmics i socials, factors físics i mediambientals, de l’assistència sanitària i de la genètica. Quina part correspon a cadascun és complexa d’esbrinar. Un professor de Wisconsin, David Kindig al que segueixo habitualment, sitúa el pes dels comportaments en un 30% del total (decisions individuals). I sabem que fins i tot, en la genètica podem influir en la mesura que els nostre hàbits condicionen també generacions futures, l’herència epigenètica és font d’expressió del genoma dels nostres descendents.

Si el nivell de salut és fruit de tots aquests factors que alhora depenen de cadascú de nosaltres i de la col.lectivitat, aleshores el paradigma clàssic de la producció, on hi ha un que ofereix els serveis –el productor, el sistema de salut- i un que els rep – el consumidor- es troba en lluny del que cal tenir en compte per tal de produir més salut.

I aquí comença el meu relat que pren com a referència 3 preguntes:

-què puc fer jo per la meva salut, la salut dels meus familiars i dels que m’envolten?

-què pot fer el meu país per la meva salut?

-quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Vull situar un apunt de prudència abans de començar, aquests tres punts obligarien com a mínim a una conferència cadascun. Per tant us prego que m’excuseu la brevetat.

Què puc fer jo per la meva salut?

El compromís amb la pròpia salut significa prendre decisions que contribueixen a mantenir-la i millorar-la. Hi ha riscos que podem evitar i és al nostre abast. La dificultat apareix en la mesura que “som persones humanes”.

La capacitat cognitiva humana ve impulsada per dos "sistemes": (Aquests "sistemes" no existeixen físicament, però el model funciona bé per explicar i predir fenòmens!)

- Sistema 1: funciona de forma automàtica i ràpidament, amb poc o cap esforç i sense sentit de control voluntari (Operacions automàtiques) .La majoria del temps, la nostra capacitat cognitiva ve impulsada pel sistema 1, i de forma prou eficient

- Sistema 2: dedica atenció activitats mentals que requereixen esforç (Operacions que requereixen control). Apareix quan les decisions o accions es tornen complexes i necessiten atenció, amb exigència de «concentració». És molt més lent. Daniel Kahneman.Thinking fast and slow, Penguin, 2012

Ambdós sistemes estan actius quan estem desperts.

• El Sistema 1 s'executa automàticament (sense esforç)

• El Sistema 2 es troba en mode de baix esforç, i només s’utilitza una petita part

• El Sistema 1 genera impressions, intuïcions, sentiments, intencions

• El Sistema 2 en general les accepta

• El Sistema 2 també controla contínuament el comportament.

Però quan el Sistema 1 es troba amb una dificultat, demana al Sistema 2 que l’ajudi:

- Quan es detecta un problema difícil

- Quan es detecta alguna cosa inesperada o improbable

- El Sistema 1 no es pot aturar. Funciona amb una heurística determinada i presenta biaixos.

Tot plegat pot representar un comportament allunyat de la racionalitat que el sistema 2 no necessàriament detecti. Una de les seves principals característiques és la mandra, el rebuig a invertir més esforç que l'estrictament necessari. Mentre no es detecta alguna cosa estranya, es limita a seguir les impressions del Sistema 1.

 Un dels descobriments importants dels psicòlegs cognitius en les últimes dècades és que canviar d'una tasca a una altra representa esforç, i especialment sota la pressió de la immediatesa

Si així es com funcionem, aleshores les estratègies que presuposen la presa de decisions racionals entren en contradicció. Sempre s’ha pensat des de les estratègies de salut pública que un individu ben informat, tractarà de prendre decisions que maximitzin el seu benefici de salut (i en això es fonamenten les actuacions en educació sanitària i difusió d’informació, necessàries però no suficients).

Però les persones humanes tenim molts biaixos cognitius en la presa de decisions, en destacaré només tres, que us sonaran familiars:

• Aversió de pèrdua: És la tendència de les persones a preferir, en major mesura, evitar les pèrdues, en comparació a la possibilitat d‘obtenir guanys.

• Prejudici o biaix de confirmació: És la tendència a buscar o interpretar informació d'una manera que confirmi les nostres pròpies preconcepcions.

• Ancoratge és la tendència humana comuna a confiar massa en la primera peça d'informació que s'ofereix ("àncora") en prendre decisions.

L’economia del comportament ha revisat el paradigma convencional del “consumidor racional” que satisfà els seus interessos, i busca explicar perquè som predictiblement irracionals. Sunstein i Thaler van formular en un llibre controvertit, en diuen “La petita empenta”, i resumint-ho molt em centraria en el que es coneix com arquitectura de l’elecció:

Cada situació d'elecció té una opció per defecte, explícita o no

• El valor per defecte és el que un seleccionador té quan decideix no fer res

• Quan demanem a les persones que trïin un element d'una llista, sovint és útil si l'arquitecte de l’opció especifica una opció per defecte que seria la millor per a la majoria de les persones, especialment aquelles que necessiten ajuda en l'elecció. Exemple: Els menus infantils i les opcions més saludables.

És èticament controvertida aquesta actuació? és paternalisme? Estic convençut que necessitem que ens ajudin, i ens cal saber més sobre com fer-ho. Sols, possiblement no ens en sortirem.

I aquí vull referir-me a la importància de l’estratègia poblacional en un moment que es fa un gran èmfasi en l'estratificació individual del risc. Ens convé apostar per l'estratègia poblacional de reducció de la taxa d'incidència de les malalties, i ens cal fer-ho mitjançant una millor regulació i uns millors comportaments, ambdues qüestions sobre esquemes renovats.

 Recordem Geofrey Rose un moment, a la paradoxa de la prevenció ens diu que “una mesura preventiva que ofereix molts beneficis a la població n’ofereix pocs a cada individu”, malgrat això Rose diu que no podem oblidar-nos d’actuar sobre els determinants de la incidència de les malalties. L’estratègia individual és insuficient. I una vegada sabem les nostres limitacions cognitives, ens cal reconstruir les estratègies de salut poblacional atenent a aquests nous plantejaments.

Per tant, som responsables de la nostra salut pel que fa a decisions i comportament, som responsables d'exposar-nos a riscos evitables, i alhora necessitem una petita empenta.

- que puc fer jo per la salut de la meva família i dels que m’envolten?

La implicació familiar i comunitària en la salut es troba també en el nucli de la millora de la salut. L’adquisició d’hàbits saludables comença a la família. El suport i afecte en cas de malaltia o dependència contribueix decisivament. A l’economia comportamental li preocupa el gregarisme, herd effect, perquè es troba en l’origen de moltes decisions per defecte que prenem. Som responsables doncs de contribuir a crear entorns saludables propers i d’evitar riscos extrems

- què pot fer el meu país per a la meva salut?

No sabem el dia que ens posarem malalts, ni quant costarà l’assistència, ni quant temps durarà la nostra malaltia. Ningú s’imagina al segle XXI que aquest risc pugui ser assumit individualment. A mitjans del segle passat, la majoria de països van començar el procés d’assumir aquest risc financer col.lectivament, és el que coneixem com assegurança social, la cobertura universal. Aquesta és una solució eficient a un problema que altrament no té resposta satisfactòria. En la mesura que el 1% de la població incorre en el 20% de la despesa sanitària anual, o el 5% incorre en el 50%, podem comprendre facilment que posar-se malalt en aquests casos suposaria ser pobre de solemnitat per tota la vida, del malalt i la seva família. Però fins i tot sense pensar en que un any podem ser dels que més gastem en el sistema de salut, considerem el cas d’avui mateix que han nascut nens i nenes La despesa mitjana total d’assistència sanitària – pública i privada- al llarg de tota la seva vida serà de 153 mil euros per les dones i 112 mil euros pels homes (sense tenir en compte els canvis en tecnologia i costos unitaris, dades actualitzades a 2014). Aquesta motxilla tant pesada només la podem assumir de forma col.lectiva.

Per tant, el primer de tot és preservar l’equitat en el finançament, i això s’assoleix mitjançant el mecanisme de l’assegurança social finançat fiscalment.

El segon aspecte a considerar del que pot fer el meu país per a la meva salut és tenir en compte com es distribueix la salut entre la població i que podem fer per millorar-ho. Cal tenir present l’equitat en la provisió. Tenint en compte que tenim dos aspectes, equitat horitzontal, tractar igual a iguals en determinada dimensió rellevant, en una zona geogràfica, mateixa necessitat-mateix accés i tractament, i equitat vertical, tractar desigual a desiguals, una distribució de recursos serà equitativa si en aquella zona geogràfica s’en destinen més a aquells que tenen més necessitat. Amb risc de simplificació diria un exemple, equitat horitzontal: garantia de temps màxim de llista d’espera igual, equitat vertical: priorització de la llista d’espera d’acord amb criteris objectius de necessitat i capacitat de benefici.

Estarem prou d’acord que en aquestes qüestions encara hi ha un llarg camí per recórrer. Un camí que és plagat de paranys que ens posem nosaltres mateixos en algunes ocasions. Admetre la priorització de recursos en base a necessitat i/o capacitat de benefici obliga a prendre decisions compromeses, que en algunes ocasions són més facils i assumibles que en altres. Equitat per tant no és exactament sinònim d’igualtat, ni solidaritat, malgrat que algú ho assimila amb massa facilitat.

El tercer aspecte és l’eficiència en la producció de salut, o com conseguir el màxim valor amb els recursos disponibles. Per tots aquells que tenen alguna reticència al concepte us diria, que des de l’economia ser eficient vol dir assignar recursos allà on podem assolir el màxim valor, i això en alguns casos vol dir reduir i en d’altres augmentar. L’eficiència no es refereix estrictament als costos, es refereix al valor, i per tant no hi ha eficiència possible sense tenir en compte un nivell de qualitat desitjable i assumible.

L’eficiència sorgeix dins de l’organització amb les múltiples decisions clíniques que es prenen, i també de les decisions de gestió, és clar. Eficiència també que sorgeix de la innovació en la tecnologia mèdica i de la informació.

Voldria distingir doncs algunes qüestions clau, del que podem fer per millorar l’organització. Les dues peces són: coordinació i incentius.

Coordinació que evita fragmentació i duplicitats, que obliga a posar-se d’acord i comprometre’s. Coordinació que obliga a proveïdors diversos a establir guies i trajectòries clíniques. Els darrers 12 anys he sigut testimoni d’excepció de l’esforç d’integració assistencial en el cas del Baix Empordà on he col.laborat en la recerca sobre la salut poblacional. Hem pogut publicar com la tasca realitzada en la direcció correcta aporta elevadíssim valor en salut malgrat les mancances en recursos.

La segona peça són els incentius, que ens obliguen a tenir en compte que quan prenem decisions també acceptem riscos, alhora que ens esforcem per assolir uns resultats. Cal compensar l’esforç diferencial, la uniformitat produeix “regressió a la mitjana”, i per tant no reconeix l’excel.lència i redueix oportunitats de millora. Jo sempre m’he preguntat quin és el motiu pel que cal ser majoritàriament funcionari per treballar al sistema de salut. De tota Europa, només Itàlia, Portugal, Espanya, Finlàndia i Suècia desenvolupen l’atenció primària en centres majoritàriament públics segons l’OCDE.

Amb tot això estic assenyalant que cal afrontar dues qüestions:

- un nou marc de desenvolupament de l’activitat assistencial i de l’organització on l’implicació professional estigui a l’arrel de la presa de decisions, on hi hagi assumpció de risc i responsabilitat, no només participació. El risc i la responsabilitat van aparellades al costat de qui assumeix la gestió de les entitats que proveeixen els serveis.

- i un nou sistema retributiu dels professionals de la salut que estimuli l’excel.lència i ajusti per aquells riscos fora del control dels professionals. No podem incorporar variables de les quals un no se’n pot fer responsable.

Però més enllà d’això, els incentius també sorgeixen de:

- mecanismes com la capacitat d’elecció. Si som capaços d’admetre que ens trobem davant pacients cada vegada més informats, també hem d’admetre en determinats casos que l’elecció es una mostra de preferència i per tant que en la mesura que sigui possible i acceptable acabarà en una major satisfacció de pacient i de professional. Ara bé, això també cal ajustar-ho i compensar-ho, altrament es produeixen desajustos inadmissibles.

- competència per comparació. Les publicacions de la central de resultats ens mostren variacions excessives dels indicadors que haurien de provocar una reducció dels intervals fet que fins ara no ha passat. La simple difusió d’informació és insuficient, cal ser valents i introduir mecanismes que evitin compensar per reingressos evitables o atenció inacurada. La competència per comparació és la que es dona en dimensions no-preu, per tant qualitat, i que porta implícita capacitat d’elecció cosa que no hi és per ara.

- professionalisme. Massa gent contraposa amb lleugeresa els incentius que provenen d’estat i mercat (privatització) com dues forces excloents davant una reforma sanitària. Segons el senderi ideològic de cadascú, s’enroca en una o altra opció i no surt d’aquí. Malauradament, aquesta forma de pensar oblida el professionalisme3, al que Freidson atribueix “la tercera lògica”, més enllà de l’estat i el mercat. Qualsevol reforma sanitària que es plantegi al marge de la lògica del professionalisme restarà sense suport ampli. Un professionalisme entès més enllà de l’autonomia, considerant principis de comportament com els que Paul Starr i Paul Freidson han proposat:

- 1) altruisme: cal esperar dels professionals que en la resolució dels conflictes entre els seus interessos i els dels pacients es decantin a favor dels pacients

- 2) compromís de millora: cal esperar dels professionals l’aprenentatge i contribució als nous coneixements i la seva incorporació a la pràctica i

- 3) supervisió mútua; atesa l’especialització en el coneixement, els professionals cal que avaluïn el treball dels seus col·legues per protegir els pacients davant errors potencials.

- Aquesta perspectiva professionalista ens hauria d’obligar a reflexionar més enllà dels debats estèrils sovintejats. Fer les coses bé, i fer bé aquelles que cal fer, és la primera de les exigències i això obliga a un marc ètic professional que cal refermar. I cal refermar-lo perquè altrament el comercialisme fa via, i estic convençut que només més professionalisme evita més comercialisme.

L’eficiència que sorgeix de la innovació tecnológica en salut requeriria un capítol apart. Tant sols assenyalaré que malgrat els esforços en avaluació encara no som capaços de establir criteris clars sobre allò que aporta valor realment i quina quantia de recursos podem aplicar-hi. Més tecnologia no sempre és millor, i el sector salut acumula tecnologia i no la prioritza com caldria, és el que n’he dit recentment en un article el síndrome TMT, too much tecnology.

A les tecnologies de la informació hi hem dipositat moltes expectatives, però el sector salut és extraordinàriament lent en adoptar-les. El 2009 teníem 51,1 milions de visites d’atenció primària, el 2013: 45,1 milions, 6 milions menys, això és moltíssim. No podem atribuir total la reducció del 12% a la recepta electrònica però sens dubte hi ha contribuit. I les alternatives a la visita presencial haurien de ser objecte prioritari d’atenció. La forma com s’organitzen les tasques ha de tenir en compte tots aquest desenvolupaments, una altra forma de treballar. Per cert hem reduit 6 milions de visites sense cap copagament, no afegiré res més.

- quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Aquesta és una qüestió cabdal, de què ens servirà saber el que cal fer si no tenim les eines d’un estat per fer-ho?

Permeteu-me dir-vos que a mi no em fa por anar a l’hemeroteca, i vull mostrar-vos el que vaig dir ara fa una dècada, si l’any 2004 en un article a Annals de Medicina que es titulava, “D’on no n’hi ha no en pot rajar, repensant l’atenció i el finançament sanitaris”.

“La contradicció està servida. Si Catalunya té més renda que la mitjana espanyola, apareixerà una tensió social per gastar més recursos. Si els recursos es reben en funció de la població, és a dir la mitjana espanyola, aleshores no es pot tancar de cap manera el cercle. La despesa sanitària pública catalana no podrà augmentar si no es modifica el seu finançament autonòmic i, en la meva opinió, si no s’estableix un sistema equivalent al concert econòmic basc i navarrès. De no resoldre’s així, la sortida natural passarà per un progressiu deteriorament de les infrastructures, fallida econòmica i, per defecte, augment de la despesa sanitària privada. Provar qualsevol altra estratègia representa posar pedaços i propines, una estratègia que des de fa 23 anys s’arrossega i que s’ha mostrat insuficient. Cal un sargit profund d’aquesta situació, que només pot oferir el concert econòmic per a Catalunya.

Malauradament, la societat catalana no és encara prou conscient d’aquest fet. I els polítics reflecteixen aquest estat d’opinió. Molts pensen que la Generalitat hi ha de dedicar més recursos i que cal demanar més almoina (crèdits extraordinaris). El problema és molt més de fons i no observo la preocupació en aquesta direcció.

Els propers mesos seran decisius per a debatre la inclusió del concert econòmic en el marc del nou Estatut d’Autonomia. En la mesura que la despesa sanitària representa una tercera part del pressupost de la Generalitat, deixar d’incloure el concert econòmic com a mecanisme de finançament suposa equivocar-se com a mínim en un terç del problema.”

I així va ser, no hi va haver concert econòmic i som on som. Han passat deu anys, que haurien pogut ser molts menys i el benestar dels ciutadans hauria pogut millorar substancialment. Es el cost d’oportunitat que socialment hem de pagar per no haver encertat en un consens que alguns consideràvem imprescindible i que ara una majoria ja el situa en un altre entorn molt més fonamentat.

És per això que si ara hagués d’escriure novament l’article ho faria esperançat. “Encara que no n’hi ha, en pot rajar”, aquest seria el títol. Ho dic sincerament. El país s’ha adonat que la construcció del benestar col.lectiu i individual passa per un nou marc polític on ens permeti satisfer els nostres anhels i desitjos, que en salut passen al final per més esperança de vida en bona salut.

Les entitats clau del país representades al Consell del Servei Català de la Salut han fet un esforç per posar-se d’acord sobre el sistema sanitari que volem, el que vam anomenar Pacte Nacional de Salut, i que de bon grat vaig coordinar. El mes de març passat vam presentar-lo al Parlament. Si bé és cert que van desmarcar-se al darrer moment els grups polítics que no donaven suport al govern-se així com sindicats, també ho és que el document final incorpora elements seus perquè la majoria hi van contribuir decisivament.

Vull dir-vos la meva impressió: més enllà de l’escenificació política no vaig saber veure projectes ni propostes alternatives allunyades que no poguessin ser objecte de debat. És per això que crec que el consens és possible i és necessari. La ciutadania reclama que els serveis de salut estiguin a l’alçada del segle XXI, i per això seria un profund error que en un moment que ja tenim aprop on poguem decidir sobre el sistema de salut no arribéssim a un consens. Les reformes exitoses només són possibles amb consens, només quan la salut i benestar dels ciutadans es posa per davant de qualsevol lluita partidista.

Us convido que llegiu el document del Pacte Nacional de Salut aquells que no el conegueu, i com bé us podeu imaginar, alguns voldríeu més concreció i d’altres el trobareu insuficient. És tant sols un punt d’arrencada.

Hem viscut les passades tres dècades amb una ficció en la política sanitària, hem sentit a parlar sovint de que teníem competència plena en la sanitat. Tant sols un cop d’ull als detalls us pot convèncer que justament hem assolit molt millor salut sense tenir-ne la clau mestre que obre totes les portes. La clau mestre que no hem tingut té quatre vessants:

- la primera és la regulació del finançament. No hem pogut decidir sobre quants dediquem dels recursos fiscals al sector salut, la quantia ha vingut restringida per un sistema de finançament autonòmic premeditadament asfixiant, com diria Trias Fargas.

- la segona és la regulació de les professions. La pedra angular de tot sistema de salut resideix en professionals que en la seva quantia i la seva qualitat i talent són els que necessita un país. No hem pogut decidir sobre això en tots aquests anys, i hem anat a remolc d’un sistema desfasat, desplanificat i desajustat entre oferta i demanda. Avui ens trobem en un moment crític per resoldre-ho, el compte enrera s’ha iniciat i personalment vull dir-vos que de tot el que he dit és el que hem preocupa més. Només si som capaços de decidir sobre això podrem redefinir millor les tasques i papers dels professionals al sistema de salut.

- La tercera és la regulació de les prestacions. En tots aquests anys hem assumit amb el finançament existent la introducció de noves tecnologies, sense poder decidir sobre la seva oportunitat i valor. La incorporació de noves tecnologies s’ha produit en un entorn poc transparent. Si avui us pregunteu quin és el preu dels nous medicaments i com es fixa hi hauria motius per la preocupació.

- La quarta es la regulació de la salut pública, fonamentalment salut internacional i global, però també per exemple aspectes de política alimentària i mediambient. En un món globalitzat, el control del reglament sanitari internacional ha d’estar al nostre abast.

Podria detallar-ho més però, deixem-ho aquí. Hem construit la política sanitària i un nou sistema de salut sense la clau mestre, i això té molt de mèrit. Hem d’estar satisfets dels resultats en salut i alhora compromesos en la seva millora. Hem de conèixer els punts forts i febles que tenim, preservar allò que funciona, canviar tot allò que calgui en la mesura que augmentem l’eficiència i l’equitat del sistema de salut.

En el fons, ja ho he dit al principi, el futur el construim tots, cada dia que passa. Ens equivocaríem si pensessim que els reptes actuals de la política sanitària són cosa tant sols dels polítics, el compromís ciutadà i el compromís professional hi tenen molt a dir. És doncs el moment de compartir i aprendre de l’experiència de tots per tal d’afrontar un futur encoratjador.

Neither manipulated, nor influenced

Nudge and the Manipulation of Choice
A Framework for the Responsible Use of the Nudge Approach to Behaviour Change in Public Policy

When thinking on health behaviour change, the nudging approach is the trending topic. Let's remember the origins:

The contribution of Thaler and Sunstein’s Nudge, however, is not that of conveying novel scientific insights or results about previously unknown biases and heuristics (something that Thaler has championed in his academic publications. Instead, it is the notion of “nudge” itself, and the suggestion of this as a viable approach in public policy-making to influence citizens’ behaviour while avoiding the problems and pitfalls of traditional regulatory approaches.

A recent article explains details about two types of nudging:

Type 1 nudges and type 2 nudges. Both types of nudges aim at influencing automatic modes of thinking. But while type 2 nudges are aimed at influencing the attention and premises of – and hence the behaviour anchored in – reflective thinking (i.e. choices), via influencing the automatic system, type 1 nudges are aimed at influencing the behaviour maintained by automatic thinking, or consequences thereof without involving reflective thinking.

And both can be transparent or non-transparent.  An example of a transparent type 1 nudge is one used by the Danish National Railway agency. Speakers in city trains are used to announce “on time” when trains arrive on time. This nudge has been devised in order to get people to easily remember not just the negative, for example, when a train is delayed, but also the positive, when trains are on time. Non-transparent is closely related to manipulation of behavior and choice.

The authors conclude:

The characterization of nudging as the manipulation of choice is too simplistic. Both classical economic theory and behavioural economics describe behaviour as always resulting from choices, but the psychological dual process theory that underpins behavioural economics, used by Thaler and Sunstein, distinguishes between automatic behaviours, and reflective choices. Nudging always influences the former, but it only sometimes affects the latter. The conceptual implication of this is that nudging only sometimes targets choices.

That's a good point. More details inside the article.

PS Understanding the differences between:  Clinical Categorical vs. Regression Based patient classification systems.

PS. Waste vs. value by U. Reinhardt. Must read.

Breslow, en el record

Si avui situem els hàbits i comportaments saludables a la capçalera dels factors que determinen la qualitat de vida i la longevitat, ho devem en bona part a Lester Breslow que ens ha deixat a l'edat de 97 anys. Ell va ser qui va capgirar l'orientació de la salut pública i va ser capaç de redefinir-ne les prioritats. Tinc la impressió que ha costat molt que féssim cas dels seus missatges, però sens dubte a hores d'ara han calat, i encara han de calar més. Llegeixo al NYT la notícia i destaco:

Dr. Breslow’s most lauded accomplishment was a study of 6,928 people in Alameda County, Calif., that examined their behavior over intervals of up to 20 years. It used quantitative analysis to prove that a 45-year-old with at least six of the seven healthy habits Dr. Breslow chose as important had a life expectancy 11 years longer than someone with three or fewer. Over a 70-year career, Dr. Breslow helped expand the very definition of public health, from the historical concentration on communicable disease to a new concern with individual behavior and the effects of community and environment. As people lived longer and had more cancer and heart attacks, he was a leader in emphasizing the mounting importance of chronic disease.

Ell ens va donar la pista a seguir, i voldria pensar que Kahneman-Thaler-Sunstein han perfilat com. He de dir que ho han fet per ara de forma insuficient. Fa uns dies ja vaig dir que calia tenir en compte el que deia l'Adam Oliver al seu blog. Però també vull recordar que el Behavioural Insight Team ha perdut pistonada, caldrà veure quin és el motiu. Mentrestant rellegir Breslow i un repàs a la seva autobiografia “A Life in Public Health: An Insider’s Retrospective” esdevé clau per comprendre un científic fonamental del segle XX.

Donar una empenta o donar la llauna

Public health in England: from nudge to nag

Els del Lancet es despatxen a gust contra Thaler-Sunstein i el seu llibre Nudge, l'empenta necessària per adoptar comportaments saludables. He parlat altres dies sobre el tema. I si bé tots podem reconèixer febleses en l'aproximació, obliden que la regulació basada en la racionalitat del consumidor no dona més de si en determinades qüestions. Per tant, no es tracta tant de desqualificar la proposta com d'una abordatge fi i mesurat.

PS. De pas aprofito per veure dins l'editorial que el temps mitjà per visita al metge de família NHS és de 11,7 minuts.

PS. Al Lancet també hi trobareu un article sobre regulació en salut pública i una notícia sobre la vaga dels metges alemanys.

PS. En el combat Calvin Klein DKMS vs. Matesanz ha guanyat per ara Calvin Klein. Només el regulador fent d'àrbitre que canvia les regles de joc enmig del partit pot capgirar el resultat. Una vegada més es trobava de vacances, i van ?.

PS. Recordeu que vaig esmentar fingolimod com medicament que incorporàvem al finançament públic sense avaluar suficientment, doncs aquí en teniu la mostra, l'agència europea diu 11 morts per ara.

L'economia del comportament i l'obesitat

Eating Behavior and Obesity Behavioral Economics Strategies for Health Professionals

Sabem que majoritàriament els indicadors de salut dels catalans que empitjoren, tenen relació amb els comportament, amb els hàbits saludables. I que l'obesitat es troba al capdavant.
Entendre què cal fer és crucial. Però malauradament tenim visions i estratègies de curta volada. Ara acaba d'aparèixer un llibre que ofereix noves perspectives tot introduint l'economia del comportament davant el problema de l'obesitat. Diu:

There are two ways of thinking about influencing behavior. The first is based on the standard rational model. That is, infl uencing what people consciously think about by increasing knowledge and awareness (known as the refl ective system ). This aproach assumes that the individual is a rational agent who surveys the situation to see what the various options are and then does a quick cost-benefi t analysis of those options in order to choose. The second approach is to alter the context within which people act (known as the automatic system ). This type of intervention is similar to the “nudge” outlined by Thaler and Sustein (2008), which often involves small changes to the choice environment. For example, one intervention tried to encourage school children to make healthier choices without alienating students by reducing their perceived choices. In a school cafeteria, what kids choose depends on the order in which the items are displayed.

 Els que llegiu aquest blog ja sabeu que m'hi he referit anteriorment en termes genèrics. Però aquest llibre esdevé més interessant perquè mostra amb molta precisió un canvi de perspectiva. Destaco una conclusió del primer capítol:

Rational food decisions often involve trade-off between short-term gains of sensory pleasure and longer term gains of health and wellness. Findings from behavioral economics research suggest that even when people are motivated to make healthy choices, external constraints in the decision-making process can prevent them from choosing optimally. Most of us prefer immediately gratifying short-term pleasure over our long-term goal of eating healthy. Errors in choices arise from systemic decision biases, emotion, and the limits of cognitive capacity.

Atesa la importància de "l'epidèmia" potser caldria que més d'un hi fes una ullada. Encara que també vull anunciar que el capítol d'implicacions per a la política (el 12) és molt fluix. Us caldrà doncs una mica d'imaginació i reescriu-re'l vosaltres mateixos.

 No us perdeu les friky-fotos de Diane Arbus al Jeu de Paume

(suggerit per un lector del blog i que em plau compartir amb valtros)

PS. Les retallades són notícia a la CNN, (confonen Catalunya amb Espanya, treball periodístic de nivell...)

Valen el que costen?

Are Top-Earning Pharma CEOs (We Mean You, William Weldon) Worth the $$$?

Això és el que es pregunta WSJ dels directius de les companyies farmacèutiques. Podeu valorar-ho vosaltres mateixos a la vista de la informació i alhora pregunteu-vos qui és el client i on és la responsabilitat social corporatibla bla, bla. Tot d'una potser trobareu la resposta, sense massa esforç.
I després deixeu de banda la notícia perquè és només una anècdota i aneu al fonament. Més d'un s'ha oblidat de llegir el llibre de Mark Roe "Strong managers, weak owners. The political roots of american corporate finance". Ara és més vigent que mai. Allà podreu trobar la resposta contrastada.

PD. En Thaler sobre privacitat de les dades a NYT. L'encerta. La frase destacada:

Companies are accumulating vast amounts of information about your likes and dislikes. But they are doing this not only because you’re interesting. The more they know, the more money they can make.

I la proposta:

Here is a guiding principle: If a business collects data on consumers electronically, it should provide them with a version of that data that is easy to download and export to another Web site. Think of it this way: you have lent the company your data, and you’d like a copy for your own use.

I a Health Reform Watch ens posen la pista sobre el cas IMS vs Sorrell, a partir de que l'estat de Vermont els ha impedit l'accés a dades de prescripció. Tema que cal seguir de prop. I potser per aquí convindria preguntar-se el mateix.

PD. Reflexió en profunditat,Delong sobre la crisi i els economistes:

Me asombra la magnitud de la catástrofe, pero aún me asombra más la aparente incapacidad de la ciencia económica académica para adoptar las medidas necesarias a fin de prepararse con miras al futuro. “Debemos cambiar nuestros métodos de contratación laboral”: eso es lo que esperaba yo oír decir a los departamentos de economía de todo el mundo a raíz de la crisis.
La realidad es que necesitamos menos teóricos de los mercados eficientes y más especialistas en microestructura, límites del arbitraje y sesgos cognoscitivos. Necesitamos menos teóricos del equilibrio entre las empresas y los ciclos y más keynesianos y monetaristas de los de antes. Necesitamos más historiadores monetarios e historiadores del pensamiento económico y menos constructores de modelos. Necesitamos más Eichengreens, Shillers, Akerlofs, Reinharts y Rogoffs... por no hablar de Kindleberger, Minsky o Bagehot.
Sin embargo, no es eso lo que los departamentos de economía están diciendo ahora mismo.Tal vez se me escape lo que está sucediendo. Tal vez los departamentos de economía se estén reorientando, después de la gran recesión, de forma similar a como lo hicieron en una dirección monetarista después de la inflación del decenio de 1970, pero, si se me está escapando algún gran cambio, me gustaría que alguien me lo mostrara.
Tal vez los departamentos académicos de economía pierdan ascendiente intelectual e influencia frente a otros: desde las escuelas de administración de empresas y los programas de política pública hasta los departamentos de ciencia política, pasando por los de psicología y sociología. Cuando los rectores y estudiantes de las universidades exijan pertinencia y utilidad, tal vez esos colegas se pongan a enseñar cómo funciona la economía y dejen a los economistas académicos inmersos en una disciplina reducida a su mínima expresión y que se limite a enseñar la teoría de las opciones lógicas.
O tal vez la ciencia económica siga siendo una disciplina que olvide la mayor parte de lo que en tiempos supo y se permita el lujo de permanecer constantemente distraída y confusa y de negar la realidad. Si así fuere, todos perderíamos mucho.

PD. Motius per tancar Ascó, demà mateix. Fa fàstic.

PD. En Tano Santos des d'Omaha, fonamental per a comprendre els mercats financers.

 

Podeu veure en Manet a Orsay aquests dies

A empentes i rodolons

Nudge

En Thaler i en Sunstein es pregunten quan necessitem una "empenta". És a dir, tenint en compte que la informació disponible per a prendre decisions és limitada i asimètrica, i que depèn del context on cal prendre-la, mostren una sèrie de situacions interessants. Diuen, la gent necessita "empentes" per a decisions díficils i ocasionals, de les quals no tindran feed-back i que a més a més esdevé complex entendre els termes de la situació. El capítol 4 del llibre Nudge ho explica bé i el 5 mostra com fer-ho. Hi ha qüestions òbvies, per les quals la regulació tracta de contribuir-hi, però n'hi ha d'altres tipus "paternalisme llibertari" que són més complexes d'identificar. Trobem un exemple al capítol 16:

8. Destiny Health Plan. Insurance companies don’t like paying large
medical bills any more than patients do. There is room for some creative
efforts on the part of such companies to work with their customers to improve
people’s health while reducing medical bills for all. Consider here
the Destiny Health Plan now offered in four states (Illinois, Wisconsin,
Michigan, and Colorado). The plan features a Health Vitality Program explicitly
designed to give people an incentive to make healthy choices. A
participant is able to earn “Vitality Bucks” if he works out at a health club
in a particular week, has a child join a soccer league, or completes a bloodpressure check with normal results. Vitality Bucks can be used to obtain
airline tickets, hotel rooms, magazine subscriptions, and electronics. The
Destiny Health Plan is a clever effort to combine health insurance with
nudges designed to get people to live healthier lives

Intueixo que és una mica més complicat, en Thaler i en Sunstein haurien de mostrar-ne els detalls. Mentrestant reflexionem-hi nosaltres.

PD. El termòmetre segueix pujant, però ara ja no fa tanta calor, possiblement és una febre que cal aturar convenientment i després fer el diagnòstic i tractament correcte. A LV trobareu els detalls i aquí el video sencer.

Inconsistència dinàmica

Committing to Exercise: Contract Design for Virtuous Habit Formation

El paper de NBER és oportú per aquestes dates. Va sobre l'aplicació de conceptes d'economia del comportament per tal d'impulsar l'exercici físic, que alguns necessiten més que altres després d'aquestes festes.
El concepte d'inconsistència dinàmica que ens recorda és clau:

Thaler (1981) simplified this problem with two questions about apples. First, would you prefer one apple today or two apples tomorrow? Second, would you
prefer one apple in one year, or two apples in one year and a day? Although the tradeoffs are fundamentally the same, many would choose an apple today over two tomorrow, while none would choose one over two in the future. Dynamic inconsistency
becomes particularly relevant when the decision-maker faces a choice that presents delayed reward and immediate costs, such as exercise. While the prospect of exercising for three months and improving one’s health seems attractive now, the daily decision to exercise is a much more difficult one.

I aleshores es pregunta quin és el mecanisme que pot generar compromís?

what type of commitment device would work best? The deposit contract, where money is forfeited upon failure to complete an agreement, features prominently in the recent literature on financial commitment mechanisms.9 One is inclined to think that the prospect of a financial loss would provide greater incentive than a financial gain based on Kahneman and Tversky’s (1979) results regarding loss aversion -- there is greater disutility from the risk of an equivalently sized loss than there is a utility increase from a comparable monetary gain. The commitment contract in the context of habit formation in exercise is intended as a temporary mechanism whereby the individual manipulates the costs of not exercising in the short-term while their long-term orientation towards and experience of exercise shifts -- the commitment device is needed until the new habit is formed

No desvetllo res més perquè l'article és dels que paguen la pena. També cal dir que hi ha altres maneres d'afrontar el tema, mireu NHS i en especial 5K.

PD. Quin "emboliu" el de l'autisme i la vacuna triple vírica...llegia la historieta al blog de Forbes.

PD. I si voleu saber com es passa de 45 milions de persones no assegurades a 50 milions entre 2007 i 2009 ho podeu contrastar a HA

Paternalisme liberal

Obesity and the Economics of Prevention: FIT NOT FAT

En Thaler diu que no és ben bé un oxymoron. En Becker aplana el camí per a Posner.En Posner diu clarament que si.
No és tant important si ho és o no, més aviat el més important és la rellevància per la política sanitària. I aquí és on ens cal reflexionar de veritat. Al llibre Obesity and the Economics of Prevention: FIT NOT FAT hi ha un capítol suggerent sobre el paper dels governs i el mercat. La referència al paternalisme liberal es resumeix aquí:

Preferences may also be influenced in more subtle ways than through the direct provision of information. An important example is what has been described as setting the default option by advocates of “libertarian paternalism” (e.g. Sunstein and Thaler, 2003). The underlying principle is that individual preferences driving an act of choice tend to be influenced by how the default option is configured. An example of the default option is the routine association of a certain side dish to a main course ordered in a restaurant. Customers may be entitled to demand an alternative side dish, but if they did not exercise this faculty they would receive the standard (default) option. Using a healthy option as a default instead of a less healthy one would have a significant effect on the number of customers eventually choosing to consume the healthy option. Actions involving changes in default options may display varying degrees of interference with individual choice and they may be perceived as more or less acceptable by consumers depending on the nature of the choices they aim to influence. For instance, changing the order in which food is arranged in a company cafeteria (Sunstein and Thaler, 2003) in order to steer consumer choices towards healthy options would seem to be a fairly non-intrusive action. However, other actions based on the same basic principle, i.e. changing the default option, may be perceived as much more intrusive. An example is policies making organ donations a default, with individuals being allowed to opt out upon request, have been viewed as most controversial and have been fiercely opposed in many countries, despite evidence which shows these policies may increase organ donations by as much as 25-30% compared to countries where the default is not consenting to donation (Abadie and Gay, 2006).

I el que fan els països OECD en relació a l'obesitat es resumeix en aquesta figura:














Si l'obesitat és considerada com el factor de risc més important, aleshores convé saber què cal fer. El llibre de l'OCDE mostra l'estat de situació però queda molt camí per endavant. Al McKinsey Quarterly ens diuen que els governs han d'actuar.