Neither manipulated, nor influenced

Nudge and the Manipulation of Choice
A Framework for the Responsible Use of the Nudge Approach to Behaviour Change in Public Policy

When thinking on health behaviour change, the nudging approach is the trending topic. Let's remember the origins:

The contribution of Thaler and Sunstein’s Nudge, however, is not that of conveying novel scientific insights or results about previously unknown biases and heuristics (something that Thaler has championed in his academic publications. Instead, it is the notion of “nudge” itself, and the suggestion of this as a viable approach in public policy-making to influence citizens’ behaviour while avoiding the problems and pitfalls of traditional regulatory approaches.

A recent article explains details about two types of nudging:

Type 1 nudges and type 2 nudges. Both types of nudges aim at influencing automatic modes of thinking. But while type 2 nudges are aimed at influencing the attention and premises of – and hence the behaviour anchored in – reflective thinking (i.e. choices), via influencing the automatic system, type 1 nudges are aimed at influencing the behaviour maintained by automatic thinking, or consequences thereof without involving reflective thinking.

And both can be transparent or non-transparent.  An example of a transparent type 1 nudge is one used by the Danish National Railway agency. Speakers in city trains are used to announce “on time” when trains arrive on time. This nudge has been devised in order to get people to easily remember not just the negative, for example, when a train is delayed, but also the positive, when trains are on time. Non-transparent is closely related to manipulation of behavior and choice.

The authors conclude:

The characterization of nudging as the manipulation of choice is too simplistic. Both classical economic theory and behavioural economics describe behaviour as always resulting from choices, but the psychological dual process theory that underpins behavioural economics, used by Thaler and Sunstein, distinguishes between automatic behaviours, and reflective choices. Nudging always influences the former, but it only sometimes affects the latter. The conceptual implication of this is that nudging only sometimes targets choices.

That's a good point. More details inside the article.

PS Understanding the differences between:  Clinical Categorical vs. Regression Based patient classification systems.

PS. Waste vs. value by U. Reinhardt. Must read.

Introducing nudging in the law

Nudge and the Law. A European Perspective

Alberto Alemanno is an HEC law professor focused on issues on behavioral policies and regulation. Now he has edited an interesting book. You can check it from this index:

1. The Emergence of Behavioural Policy-Making:A European Perspective

Part I: Integrating Behavioural Sciences into EU Law-Making
2. Behavioural Sciences in Practice: Lessons for EU Rulemakers
3. Nudging and Evidence-Based Policy in Europe: Problems of Normative Legitimacy and Effectiveness
4 . Judge the Nudge: In Search of the Legal Limits of Paternalistic Nudging in the EU

Part II: De-Biasing Through EU Law and Beyond
5. Can Experts be Trusted and what can be done about it? Insights from the Biases and Heuristics Literature
6. Overcoming Illusions of Control: How to Nudge and Teach Regulatory Humility

Part III: The Impact of Behavioural Sciences on EU Policies
7. Behavioural Sciences and EU Data Protection Law: Challenges and Opportunities
8. Behavioural Sciences and the Regulation of Privacy on the Internet
9. EU Consumer Protection and Behavioural Sciences:Revolution or Reform?
10. What can EU Health Law Learn from Behavioural Sciences? The Case of EU Lifestyle Regulation
11. Conduct of Business Rules in EU Financial Services Regulation: Behavioural Rules Devoid of Behavioural Analysis?

Part IV: Problems with Behaviourally Informed Regulation
12 . Making Sense of Nudge-Scepticism: Three Challenges to EU Law ’ s Learning from Behavioural Sciences
13. Behavioural Trade-Offs: Beyond the Land of Nudges Spans the World of Law and Psychology
14. Epilogue: The Legitimacy and Practicability of EU Behavioural Policy-Making

The book deserves time reading it, specially if you are interested in latest trends on nudging and regulation. However, if you don't have enough time, go straight to chapter 10. This is what you should read about implications of nudging on Public Health. He says,

Our previous analysis made a case for more experimentation in behaviourally informed regulation in the EU lifestyle policy. This seems particularly true when examined in light of the limited results attained by self-regulatory schemes led by the food, alcohol, and tobacco industries. While the evidence of what works in terms of behaviour change strategies is limited and too often anecdotal, several success factors have progressively been identified in policy-making.

 These success factors are those we have to check in our close environment and test wether it is worth taking this regulatory approach.

Is nudging ethical?

The challenges and opportunities of ‘nudging’

A forthcoming Editorial in the Journal of Epidemiology and Community Health provides some amunition for those interested on nudging.

The answer to the question if nudging is an ethically acceptable way of governing people’s behaviour depends on the ethical principles one adheres to. Our core point is that there is no magic trick, any form of policy intervention will impose a criterion against someone’s will, and democracy requires: (1) transparency from the political system in terms of the values selected in deciding and designing an intervention; (2) and at least an evidence-based justification of choice.

If the preferences of an individual change, then we cannot state that his first choice is better/equal/worse than his second one without introducing a ranking among his preference systems. As a result, value-free interventions cannot be defined.

If no magic bullet is available on the policy side, the same applies to research. In the domain of health, behavioural approaches must cope with the challenge of not neglecting the socioeconomic and contextual determinant of health inequalities

We argue that neglecting socioeconomic variables would be clearly a mistake also in the design of nudge. However, our point is precisely that behavioural science (and nudge as its policy implication) can incorporate an analysis of social and cultural factors, and avoid cognitive universalism.

Easier said than done. For an op-ed, it fits with the audience, for a strict and concrete policy recommendation requires further elaboration. I can't see  a practical and concrete applicable approach nowadays. Let's continue waiting.

PS. Must read, on medical devices in BMJ.A systematic review of new implants in hip and knee replacement

PS. A flawed PNAS article unveiled. Again and again, where is peer-review?

Jordi Pintó at Galeria Banadas

Compensating behaviour after nudging

Nudges that fail

Cass Sunstein shows in his las published article that nudging may fail, and explains the reasons and what to do. Great, I was waiting for that, because we need to disentangle the current approaches to nudging. the article tries to shed light, but in the end, uncertainties remain.

The general point is that any form of choice architecture, including the use of default rules, may have little or no net effect if people are able to find otherdomains in which to counteract it. The idea of compensating behavior can be seen as a subset of the general category of strong antecedent references, but it points to a more specifi c case, in which the apparent success of the nudge is an illusion in terms of what choice architects actually care about (Hirschman,1991).
What matters is welfare, not effectiveness (Sunstein,2016). A largely ineffective nudge may have positive welfare effects; an effective nudge might turn out to reduce welfare. A strong reason for nudges, as distinguished from more aggressive tools, is that they preserve freedom of choice and thus allow people to go their own way. In many contexts, that is indeed a virtue, and the ineffectiveness of nudges, for some or many, is nothing to lament. But when choosers are making clear errors, and when third-party effects are involved, the ineffectiveness of nudges provides a good reason to consider stronger measures on welfare grounds.

 Therefore with this text Sunstein is landing to the practical difficulties on nudging. Highly recommended.

PS. Congratulations to Adam Oliver, C. Sunstein and G. Akerloff for the new journal.

Pissarro à Eragny - La nature retrouvée

Au Musée de Luxembourg maintenant

The architects of choice

Nudging

How “nudges” by government can empower citizens without manipulating their preferences or exploiting their biases.

We're all familiar with the idea of “nudging”—using behavioral mechanisms to encourage people to make certain choices—popularized by Richard Thaler and Cass Sunstein in their bestselling 2008 book Nudge. This approach, also known as “libertarian paternalism,” goes beyond typical programs that simply provide information and incentives; nudges can range from automatic enrollment in a pension plan to flu-shot scheduling. In Nudging, Riccardo Viale explores the evolution of nudging and proposes new approaches that would empower citizens without manipulating them paternalistically. He shows that we can use the tools of the behavioral sciences without abandoning the principle of conscious decision-making.

A controversial approach. 

Understanding the autopilot and nudging it

Nudging: A Very Short Guide


Today I would suggest you to spend one hour watching an excellent documentary about "The magic of unconscious", in catalan here until Jan 9th, and in english here.

Cass  Sunstein recently has published the short guide to nudging and those interested in any concrete application should look at these ten tools:

1. Defaults
2. Simplification
3. Social norms
4. Increases in convenience
5. Disclosure
6. Warnings
7. Precommitments
8. Reminders
9. Eliciting intentions
10. Informing people of the nature and consequences of their own past choices.

Wether they may work or not depends on the details and environment. The hardest task.

Involved in our own health

People in control of their own health and care

 From King's Fund report:

Different perspectives (p.11)

• A consumerist approach: health and health care is seen as a marketplace in which patients (consumers) are involved by making choices about services, and the health care market responds to their preferences. Patient involvement is then a means to improve quality.
• A democratic approach: people have political, social and economic rights as citizens, and those who use or are affected by a public service should be involved in how it is run, and have certain rights regarding what they receive from that service.
• An ethical and outcomes-based approach: involvement is seen as the ethical thing to do, and the best approach to improve outcomes. This means recognising that good care comprises the application to individual circumstances of evidence-based medicine along with knowledge and experience. Patient involvement is essential to the judgement of relative risk and benefit associated with decision-making.
• A value-based approach: to achieve truly the best value for money from our health and care system, we must know and respond to what people need and want. In this way, we can deliver care that meets their preferences and patients receive ‘the care they need (and no less), and the care they want (and no more)’ (Mulley et al 2012).
• An approach based on sustainability: it is increasingly difficult for health systems to provide the best possible care to everyone as the prevalence of long-term conditions increases and the population ages. By involving people in managing their own health and care, and keeping well and independent, we can minimise our use of services.
• A person-centred care approach: our health and care system should be  focused on its users, promoting independence and co-ordinated around people’s full needs rather than being fragmented and siloed. Patient involvement is an essential component of delivering a more person-centred service that is tailored and responsive to individual needs and values.

The forgotten perspective in the list, though quoted in the text (p.16):  A behavioural economics approach: we try to do our best for our health but the autopilot decides without our full control. Some help (nudging) is needed.

The message:  "Embarking on an honest conversation about rights and responsibilities requires consideration of people’s motivation and the capability to engage."

PS. Nudging and the European Union, by Alberto Alemano.

PS. BIT Publication: EAST.Four simple ways to apply behavioural insights

PS. Regarding Hepatitis C treatment costs, It is good to remember this post by U. Reinhardt:

With this offer curve, a health system confronts the rest of the nation with two morally challenging questions:

1. Is there a maximum price above which society no longer wishes to purchase added QALYs from its health system, even with the most cost-effective treatments (e.g., Point C)?

2. Should that maximum price be the same for everyone, or could there be differentials – for example, a lower maximum price for patients covered by taxpayer-financed health programs (e.g., Medicaid, Tricare, the Veterans Administration health system and perhaps Medicare), a wide range of higher prices for premium-financed commercial insurance, depending on the generosity of the benefit package that the premium covers, and yet higher prices for wealthy people able to pay out of their own resources very high prices to purchases added QALYs for the family?

Nudging government

 Beyond Public Administration. Contemplating and Nudging Government-in-Context

Thinking and deciding

World Development Report 2015: Mind, Society, and Behavior

Our decision making patterns are based on multiple foundations. The new WB report summarises them in three sources: automatic, social and mental models.  In chapter 8 you'll find applications to health. Some of them may be naive, while others potentially useful. There is a trial and error process in all this stuff because of cultural implications. If there is a particular area to focus on, it is on health communication for behavioural change. There is a lot to learn from behavioral economics:

Understanding that people think automatically, interpret the world based on implicit mental models, and think socially allows policy makers to make major strides in improving health outcomes. Individuals sometimes value information highly (for example,
when seeking curative care), but at other times providing information is not sufficient to get people to change behaviors that undermine health. Framing effects that make social expectations and social approval more salient can sometimes encourage individuals to seek preventive care and adhere to treatment when they otherwise would not, even though the individual benefits exceed the individual cost.

PS. My former posts on nudging

PS. Post by BIT.

PS. TE on poor behavior.

PS. Excellent "30minuts" documentary about the Snowden's massive information leak ever. (Only until Dec 28th)

Behavioral insights

BEHAVIORAL INSIGHTS. BASIC TOOLKIT AND ETHICAL GUIDELINES FOR POLICY MAKERS

This OECD report is really helpful. It tries to provide a concret approach to behavioral insights for policy makers. It goes beyond standard nudging perspective.

The politics of calories

Why Calories Count

Marion Nestle says in her book:

In some ways, the calorie environment could not have been more brilliantly constructed to overcome physiological controls of overeating.

The new labeling initiatives have been really minor up to now. Wether they will have beneficial effects in the long run is still unknown. Calorie labeling should be extended when eating outside home and to alcohol.
The government has not paid enough attention to food regulation and specially to information about calories. In the book there is a guide for improvement. This is the previous step in any nudging effort. To be clear, information disclosure is the very beginning of any consumer protection and health promotion policy in this field.

Repassant temes de política sanitària

 Handbook on the Political Economy of Health Systems

Llibre suggerent, amb aquest índex:

PART I INTRODUCTION TO THE POLITICAL ECONOMY OF HEALTH SYSTEMS

1 An introduction to the Handbook on the Political Economy of Health Systems 2

PART II CONSTITUTIONAL DESIGN OF HEALTH CARE SYSTEMS

2 Health and healthcare as a human right 12

3 Do democratic regimes exhibit ‘better’ health outcomes? 27

4 Soviet communism and later-life health and health care 42

5 Federalism and tax-financed healthcare: economic advantages, dilemmas, and solutions 57

6 The coordination in European Union healthcare after Covid-19 70

7 Efficiency and equity effects of healthcare decentralization: evidence from Italy 85

8 Political economy of health care insurance expansion in Mexico 112

9 Weird health care for WEIRD societies? 130

PART III POLITICAL INSTITUTIONS, POLITICAL MARKETS AND HEALTH CARE DECISIONS

10 Medical composition of cabinets and the health care system 147

11 Women politicians and public health 157

12 Community and civic participation effects on health and well-being 177

13 Ideology and health spending 200

14 Lobbying, health, and healthcare 213

15 Healthcare corruption 236

16 Provider power and healthcare systems 247

17 Health effects of trade policy and corporate interest groups 270

18 Institutional quality and health outcomes 292

PART IV THE POLITICAL ECONOMY OF HEALTH CARE FINANCING AND POLICY REFORMS

19 Towards a general political economy of private supplementary health insurance 319

20 Political economy of public financing of health in low- and middle-income countries 339

21 Political economy of health system reform: evidence from Spain 370

22 The pharmaceutical patent system and access to medicines 380

PART V POLITICAL ECONOMY OF HEALTH CARE DURING COVID-19

23 Covid-19 and the interest group approach to government 397

24 Political preferences and nudging for healthcare: evidence from Covid certificates 412

25 Multilevel governance in the first wave of Covid-19 430

PART VI LESSONS FROM THE HANDBOOK

26 The political economy of health systems: research space, goals and lessons 447

Nudging effectiveness

 The effectiveness of nudges in improving the self-management of patients with chronic diseases: A systematic literature review

From a review article:

We identified 26 studies, where 13 were of high or moderate quality. The most commonly tested nudges were reminders, planning prompts, small financial incentives, and feedback. Overall, 8 of 9 studies with a high or moderate quality ranking, focused on self-management outcomes, i.e., physical activity, attendance, self-monitoring, and medication adherence, found that nudges had significant positive effects.However, only 1 of 4 studies of high or moderate quality, analyzing disease control outcomes (e.g.,glycemic control), found that nudges had a significant positive effect for one intervention arm.In summary, this review demonstrates that nudges can improve chronic disease self-management, but there is hardly any evidence to date that these interventions lead to improved disease control. Reminders,feedback, and planning prompts appear to improve chronic disease self-management most consistently and are among the least controversial types of nudges.

And the message:

 There is hardly any evidence to date that these interventions lead to improved disease control.

So now what?

Cartier Bresson

 

The organizational challenge of our health system

My speach today at Foment del Treball Nacional, general assembly of Unió Catalana d'Hospitals:

Honorable Conseller, President de la Unió, Socis i Directius,
Voldria agraïr en primer lloc l’oportunitat d’oferir-vos avui unes reflexions sobre el repte organitzatiu del nostre sistema de salut. És ben cert que en uns moments de canvi econòmic i social accelerat, el sector salut se’n vegi afectat de forma profunda atesa la seva relevància en els ciutadans. Des de dins, un pot pensar que les dificultats es troben al sector salut i jo voldria situar només per un moment el context, per entendre on som i com això influeix.
El desenvolupament econòmic d’un país es reflecteix mitjançant el producte interior brut. Sabem que el PIB per càpita del 2014 és un 0,6% més alt, si només un 0,6%, que el que hi havia fa 8 anys, el 2006, 168 euros més (26.996 €). Aquest és una situació desconeguda per tota la nostra generació que havíem viscut en un procés continuat de creixement econòmic.
Durant aquests anys l’Estat espanyol ha acumulat un dèficit públic de 568 mil milions d’euros. Això vol dir que de mitjana anualment durant els darrers 8 anys s’ha tingut un dèficit del 13,6% de la despesa pública. Qualsevol dels que som aquí, si a casa nostra gastéssim un 13,6% anual més d’allò que ingressem tindríem problemes molt seriosos que ben segur acabaríem traslladant als nostres fills i a les generacions futures. Ens trobem doncs davant d’un problema de gestió pressupostària irresponsable d’elevada magnitud.
El nivell de desigualtat econòmica de les famílies s’ha agreujat com no havíem conegut mai en tant poc temps. L’OCDE ha mostrat que si mesurem la desigualtat en els canvis en renda disponible, l’Estat Espanyol encapçala el conjunt dels 30 països, amb un fort diferencial.
La despesa sanitària per càpita pública a Catalunya el 2015, 1.120€ és equivalent a la del 2006, 1.118€.
És bo de saber que la satisfacció ciutadana amb el sistema sanitari públic ha crescut notablement, ha passat del 79% el 2006, al 88% el 2013. Aquest és un fet més que notable, que cal destacar .
I si ens fixem en els canvis en l’esperança de vida en bona salut entre 2005 i 2012 hem passat de 63 a 65,7 anys en els homes i de 60,6 anys a 66,1 per a les dones. La proporció d’anys viscuts en bona salut ha passat de 72 % a 77% a les dones i del 81 al 82% als homes. L’esperança de vida de les dones encapçala el ranking d’Europa. Aquest és un fet més que notable, un èxit ciutadà, dels seus hàbits i comportaments saludables, i del nostre sistema de salut. Aquest resultats no s’obtenen per l’atzar.
Malgrat tot això que us mostro, i que difícilment veureu reflectit acuradament als mitjans, el mantra que s’ha establert és exactament el contrari, el de les retallades i el seu efecte nociu per a la salut. Jo us parlaré d’una altra cosa avui, però volia deixar ben clar el context per evitar qualsevol confusió sobre on som.
Ens trobem davant d’un sistema de salut que assoleix uns resultats bons, més que notables amb els recursos que hi dediquem. L’excel.lent periodista Antoni Bassas ho recordava la setmana passada, deia: un país es pot definir per la seva llengua, la seva cultura, la seva història, però també pel funcionament dels serveis bàsics que presta als seus ciutadans. I això, la sanitat catalana és la joia de la corona: eficient, de qualitat i universal. Respon a un pacte social no escrit pel qual el 40% del pressupost de la Generalitat es gasta en sanitat.
I afegia: Qualsevol que hagi anat pel món, i no només per països més pobres que Catalunya, sinó també per països de la Unió Europea, reconeixerà que amb retallades o sense, en matèria de sanitat no sabem el que tenim. Centenars de milions de persones a tot el món donarien el que no tenen per poder portar a la butxaca una targeta que els cobrís com ens cobreix a nosaltres la nostra targeta sanitària.
Estic convençut que la majoria dels que som aquí compartim les seves paraules. Aleshores, podem preguntar-nos què justifica que la sanitat sigui motiu de tanta controvèrsia, que es neguin els fets i que se’n faci un ús partidari dels arguments polítics. Això té a veure amb diversos factors, però deixeu-me que en destaqui dos: “els mèdia” i “els marcs de referència”. Vivim en un temps on la política està segrestada pel que en Neil Postman titllava de “show business”. Aquest gran sociòleg ja traspassat, va escriure l’any 1985 un llibre premonitori molt recomanable titulat: “Divertim-nos fins a morir, el discurs públic a l’era del show business”.
Deia al final del llibre: El que jo suggereixo és el que deia també Aldous Huxley , estem en una cursa entre l'educació i el desastre, i necessitem entendre la política i l’epistemologia dels mitjans de comunicació. El que afligia a la gent del El món feliç no era que estiguessin rient en lloc de pensar, sino que no sabien de què estaven rient i perquè havien deixat de pensar”. Aquest és un text escrit abans de l’existència d’internet i les xarxes socials. No afegiré res més. La banalització de la cultura i de la política s’ha imposat i ens convé retornar a l’esperit crític fonamentat i al debat respectuós, aquell que ens fa progressar com societat i com a persones.
La segona qüestió que volia destacar prové de la ciència cognitiva, en concret del professor de Berkeley, George Lakoff i del seu llibre “No pensis en un elefant”. Diu: Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món, conformen els objectius que ens proposem, els plans que fem, la nostra forma d’actuar i allò que compta com a resultat bo o dolent de les nostres accions. En política, els marcs conformen les nostres polítiques social i les institucions. Canviar els nostres marcs és canviar tot això. Els marcs de referència no poden veure’s ni sentir-se, formen part de l’inconscient cognitiu, estructures del nostre cervell a les que no podem accedir conscientment, però que coneixem per les seves conseqüències: la nostra forma de pensar i el que s’entén per sentit comú.
Segueixo els treballs de George Lakoff des de fa anys i estic convençut que ens pot proporcionar la clau per comprendre què està succeint en la política i la gestió sanitària: ens trobem davant un nou marc de referència que lluita amb el que hem conviscut durant molts anys i que ens mantenia en allò que els psicòlegs en diuen “zona de confort”.

***

Fa temps un periodista em preguntava, em deia Pere, què creus que necessita el sistema de salut català: més finançament i millor organització?. Jo li vaig dir que la resposta no era ni una cosa ni l’altra, sino totes dues. Ell sens dubte volia un titular, i això ja no hi cabia. Cal estar atent als falsos dilemes i no deixar-nos entabanar.
Necessitem més finançament si som capaços de demostrar quin és el valor marginal obtingut de cada euro addicional gastat. Altrament em resisteixo a assenyalar quin és el nivell de finançament necessari i acurat. Malgrat tot, ja sabem que el debat sanitari pivota massa sobre quants diners ens gastem i massa poc en què n’obtenim a canvi. Massa en el finançament i poc en l’organització.
Per altra banda, fa més de tres dècades que una Constitució va dir que els ciutadans erem iguals davant la llei, però en canvi podem observar que quan hi ha concert econòmic, uns ciutadans poden gastar en sanitat pública un 40% que nosaltres en el marc d’un mateix Estat de Dret. El que tenim des d’aleshores és un estat del revés, un nyap. En un estat del revés ningú no pot pensar seriosament en criteris objectius, ni fixar prioritats, primer cal posar-lo del dret. Això no ha estat possible des de fa molts, massa anys.
El 2004 vaig escriure un article a Annals de Medicina titulat: “D’on no n’hi ha no en pot rajar, repensant l’atenció i el finançament sanitari”. En bona part, som on érem aleshores, i el que vaig preveure, va succeïr. Ara bé, a data d’avui hi ha una gran diferència, la perspectiva d’un nou Estat de dret, un Estat de veritat que sigui capaç de donar resposta a les preferències ciutadanes. I ara també és el moment de recordar que cal desconfiar de venedors de fum, aquells que proposen polítiques socials sense finançament en un estat del revés. Siguem-ne conscients.
Per tant necessitem millor finançament en un marc on puguem prioritzar els recursos per assolir un valor més gran en salut, i això només serà possible en un marc polític de referència nou.
***
Però alhora necessitem millor organització, molt millor organització. I permeteu-me una nova autocita, aquesta vegada del 2001. En un article a la revista Fulls Econòmics del Sistema Sanitari, juntament amb l’amic Jordi Calsina, vam escriure un article titulat: “Més enllà de la separació de funcions: les organitzacions sanitàries integrades”. Fa quinze anys que alguns ja ens havíem adonat que calia canviar de marc de referència en l’aspecte organitzatiu. Han passat anys i ens hem mantingut en la “zona de confort” a la que em referia abans. Calia anar més enllà de la separació de funcions perquè alguns veiem que era un concepte difús, complicat de portar a terme a la pràctica en un entorn on la transferència de risc només s’aguanta sobre el paper. I proposavem les organitzacions sanitàries integrades en la mesura que capgirava la lògica de la compra de serveis pel compromís amb la salut de la comunitat per part de tots els proveïdors.
He estat seguint d’aprop l’esforç fet des de Palamós, als Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, enfocat cap una visió de servei integradora. No és per casualitat que un foraster distingit com en Tom Sharpe escrivia amb claredat al The Guardian sobre la qualitat de servei que hi va rebre. Més enllà d’aquesta anècdota, si em preguntessin per un model organitzatiu acurat seria aquest, evidentment com sempre millorable.
Tenim un sistema públic de salut amb unes característiques organitzatives singulars destacables, en citaré dues només. La primera és la planificació de recursos, el mapa sanitari, la condició prèvia a qualsevol desgavell inversor i a l’excés de capacitat instal.lada que acostuma a succeïr en entorns privats. La segona és la inexistència del pagament per acte mèdic, motiu de sobrediagnòstic i tractament a molts sistemes de salut. Aquells que encara l’apliquen lluiten per fugir-ne.
Tota organització descansa sobre tres pilars: l’assignació de drets de decisió i tasques, la compensació de l’esforç i l’avaluació del rendiment. Les decisions a les organitzacions sanitàries integrades tenen tres nivells: governança, gestió i decisió clínica. Els drets de propietat són els que assenyalen qui ha d’assumir la funció de govern de les institucions. La governança de l’organització s’entén com el conjunt de mecanismes de control que s’adopten per tal que els conflictes d’interès representin una pèrdua de valor. Aquí cal assenyalar que la perspectiva de valor és social (no és el cas del valor per l’accionista a una empresa privada) i aquesta perspectiva social apunta a una responsabilitat envers la comunitat.
L’exercici responsable de la governança de les organitzacions ha estat possiblement la peça més oblidada de l’engranatge del sistema públic de salut. Algunes de les controvèrsies del moment ens les hauríem pogut estalviar si haguéssim dedicat més esforços a estructurar la funció de governança. Com sempre generalitzar té riscos, i per tant hi ha hagut casos exemplars de governança però que al meu entendre han estat aïllats.
Una condició inicial per a una bona governança és que la selecció de membres del consell d’administració s’enfoqui cap a les capacitats i el talent, i eviti al màxim determinats conflictes d’interès. En aquest sentit, sóc de l’opinió que a les empreses convé representants que vetllin pels resultats en salut exigint l’estricte compliment pressupostari i evitar conflictes d’interès per part dels directius. Si es tracta d’una empresa pública, aleshores cal evitar que “el client”- “el finançador” segui al consell, i en canvi cal que la representació del propietari últim que és Economia resti garantida.
Cal tenir present doncs la separació entre el que és la propietat dels actius públics que depenen al final d’Economia, i la gestió dels serveis que correspon a l’empresa a qui s’assignen com a concessió. En el cas que els actius siguin privats no lucratius, el compromís en una bona governança obliga a vetllar igualment per als objectius finals de creació de valor.
La tasca dels consellers ha de tenir un caràcter professional, l’exigència i responsabilitat ha de ser màxima. Al nostre entorn, això no s’assoleix en un entorn voluntarista com podíem imaginar fa dècades. Si volem un esforç acurat cal compensar-lo acuradament tant a les empreses públiques com a les no lucratives.
Com podeu imaginar, tractar del tema de governança ens portaria a una conferència sencera i per tant no m’estendré més en això.

***

Els drets de decisió sobre la gestió provenen de l’encàrrec que des del govern de l’empresa es fa als màxims directius i per tant són ells qui decideixen quin és el nivell de descentralització posterior de les decisions i tasques a dur a terme. I quan arribem aquí cal recordar les singularitats de l’entorn sanitari. En Jeffrey Harris, economista i metge, professor del MIT i internista al Hospital General de Massachussets va escriure l’any 1977 un extraordinari article titulat: “L’organització interna dels hospitals, algunes implicacions econòmiques”. He de confesar que va ser un dels primers articles d’economia de la salut que vaig llegir i que em va impactar. Però no tant sols a mi, és un dels articles més referenciats que hi ha a data d’avui. Essencialment en Jeffrey Harris va dir en altres paraules, algunes coses que sabem els que hem estat gerents d’hospital. Ell suggeria que l’hospital en realitat són dues empreses: l’administrativa i la mèdica. En aquesta organització dual hi ha un conjunt de regles implícites d’assignació de recursos. La controvèrsia es produeix quan la demanda mèdica supera la capacitat oferta per l’administrativa. Ens enfoquem massa a analitzar la part administrativa i no tant a la mèdica. I acabava assenyalant que cal una nova organització interna dels hospitals.
Ara si hagués de reescriure l’article ben segur que aniria més enllà dels hospitals i pensaria en organitzacions sanitàries integrades. Considero que en Harris va encertar en el diagnòstic però es va quedar curt en la teràpia, es va quedar a mitges. Cal repensar molt seriosament la posició dels metges dins l’organització sanitària. Estic convençut que l’encaix actual grinyola força, i les propostes per avançar són limitades. Després d’observar models alternatius, he arribat al convenciment que la relació laboral de la professió mèdica dins un conveni col.lectiu difícilment encaixa amb la realitat de la tasca, el talent i els resultats que se n’esperen. Si dins la relació laboral en tinc dubtes, imagineu els que tindré si hi ha una atribució funcionarial vitalícia, en propietat, com en diuen. A data d’avui encara tinc pendent de trobar algú que em justifiqui que un metge ha de ser funcionari amb un argument convincent.
Per tal d’enfocar una visió alternativa, cal comprendre la professió mèdica en el marc organitzatiu del sistema de salut amb les coordenades inherents del professionalisme.
Cal ser precisos en el que estem parlant. Entenc el professionalisme més enllà de l’autonomia estricta i esbiaxada que alguns defensen. Per professionalisme vull dir: (1) Altruïsme, en cas de conflicte d’interès entre interessos professionals i els dels pacients, cal decantar-se en favor dels pacients, (2) un compromís en la millora, els professionals han d’actualitzar-se en el nou coneixement i la seva incorporació a la pràctica (3) revisió entre col.legues, els metges han de ser capaços de supervisar el treball dels col.legues, per protegir els pacients i (4) els metges han d’incorporar el criteri d’eficiència social a les decisions clíniques.
És aquí on l’argument de l’organització dual d’en Harris em sembla oportuna. Què succeiria si en el marc d’una organització sanitària integrada o d’una regió sanitària, s’establís una societat professional que contracta exclusivament realitzar l’activitat dins els seus centres?. Aleshores, tindríem l’organització dual formalitzada, la societat professional rebria els seus ingressos en un pagament capitatiu anual, part del capitatiu total que reb l’organització sanitària integrada, qui alhora mantindria la seva relació laboral per als altres llocs de treball. La societat professional contractaria metges i els assignaria llocs de treball amb salaris competitius, que més enllà de la base, es compensés per la qualitat clínica i satisfacció. L’organització sanitària integrada compartiria informació amb la societat professional per avaluar els resultats en salut.
I un pot dir, això existeix?. És el cas d’algunes organitzacions no lucratives com Group Health o Kaiser Permanente. Més aprop també tenim exemples parcials. Estic convençut que el model de relació actual està caducat i que això que proposo necessita calibratge fi, en termes legals i d’avaluació de cada context. Cal tenir present a més, que seguir com ho tenim ara consolida una altra realitat que també coneixem prou bé, la pràctica dual públic-privada, la pluriocupació.
Si pensem en una integració assistencial exitosa, ens cal que la coordinació i motivació en l’àmbit clínic sigui màxima. A l’actualitat, molts dels avenços obtinguts han tingut relació amb la capacitat de lideratge i la cultura organitzativa, malgrat que els incentius explícits han estat escassos. La prova definitiva que pot arribar-se més enllà en la integració és quan els professionals s’impliquen perquè més enllà dels atributs del professionalisme, senten que el seu esforç es veu compensat i respectat. Molt sovint, la segona qüestió pren més importància que la primera, vull dir que el respecte ocupa una posició superior a la compensació material. Valorar el treball ben fet, reconèixer-lo, esdevé fonamental en l’entorn professional. En això, la societat professional és capaç de fer-ho millor que tal com ho fa la part administrativa de l’organització avui en dia.
L’atenció centrada en la persona fruit del treball professional en equip ha de focalitzar a presa de decisions. Segurament aquesta atenció haurà d’anar acompanyada d’una petita empenta, el nudging que diu Cass Sunstein. Aquells que vau sentir el meu discurs el desembre passat a la sessió sobre el Pla de Salut ja sabeu al que em refereixo. Altrament, el podeu trobar en el meu blog, Econsalut.
***
Fins aquí sobre drets de decisió i incentius. Ens resta un capítol fonamental sobre avaluació dels resultats, el tercer fonament de l’organització. Recordeu allò de “només es gestiona allò que és mesura”, i jo hi afegiria, que en algunes vegades ni així. El sector salut disposa avui d’una quantitat extraordinària de dades que permeten mostrar-ne els resultats. Hi ha més dades que la capacitat cognitiva per comprendre el que diuen. L’exercici de transparència des de la Central de Resultats hi ajuda encara més. La qüestió fonamental no és tenir dades, és comprendre quin impacte poden tenir, com fan canviar les decisions i la pràctica. I per això necessitem lligar una vegada més amb els incentius. Si no som capaços de donar senyals que cal un aprenentatge i millora continuada en la línia dels capdavanters en excel.lència, pot passar que l’exercici de transparència no tingui impacte. Les implicacions per tant són de cadascú, cada òrgan de govern, cada directiu, cada clínic. Tothom hi té una part en la tasca de transformar l’avaluació dels resultats en millora continuada.
Tot el que he estat assenyalant fins ara es troba en un entorn determinat, que és el de la regulació, de la tecnologia i dels mercats. Hem de comprendre i fer que aquest entorn ajudi a la transformació organitzativa. En l’aspecte regulatori, hem viscut sovint amb una ficció que teníem competències plenes en sanitat. Sabem que la regulació laboral, la regulació professional, i tantes altres s’escapen de la nostra capacitat de decisió. És més, limiten seriosament els possibles avenços que caldrien per situar l’organització sanitària al segle XXI. Un Estat nou ha de prendre en consideració molt seriosament aquestes qüestions.
La tecnologia ens podria ocupar molta estona i només hi faré una breu referència. Estem assistint a un canvi profund en la “funció de producció de salut”. El darrer llibre del cardiòleg Eric Topol es titula “El pacient t’atendrà”, vol assenyalar les noves capacitats de decisió dels pacients amb la seva malaltia. Evidentment es tracta d’una provocació, en la mesura que un va avançant en el llibre, explica la importància de la professió mèdica davant la nova complexitat d’informació i coneixement ingent. La medicina estratificada o de precisió està començant i no podem restar-ne al marge, la tenim entre nosaltres i cal que ens preguntem si estem disposats a que sigui la tecnologia la que canviï les organitzacions o si som nosaltres els que hem de comandar aquest canvi des de les pròpies organitzacions. Personalment crec que ens cal aplicar-nos seriosament per identificar quin és el millor model organitzatiu per a la nova medicina, abans que la nova medicina ens hagi condicionat a tots plegats. Hi som a temps, però anem endarrerits. Per ara, sóc incapaç de veure cap reflexió profunda en aquest sentit aquí aprop.
Els mercats és una paraula que desperta passió en alguns, aquells que hi posen connotacions morals. Per als economistes és tant sols un lloc on es troba el que compra i el que ven, l’oferta i la demanda. I així tenim, mercats de treball, mercats de productes i serveis, mercats de capital. Voldria fer esment del mercat de treball de directius. Captar i retenir el més gran talent ha de ser un objectiu clar del sistema de salut i més en concret pels òrgans de govern. Hem sofert una forta erosió, fruit de la interferència polititzada en la presa de decisions directives i també d’una pèrdua de salaris competitius. Aquest fet dissuadeix determinat talent i finalment tots hi perdem. La reflexió seriosa obliga a que els òrgans de govern facin el seu paper per cercar el talent i s’eviti completament altra tipus d’interferència.
Fins ara he parlat del repte organitzatiu en la provisió dels serveis. Seria un error, oblidar que convé un canvi organitzatiu profund en el nivell del parlament i del govern. Algunes de les dificultats que observem, sorgeixen del trasllat de problemes en cascada cap avall. La forma com s’organitza la presa de decisions col.lectives en un parlament em preocupa perquè estem davant d’un model desfassat. La “funció de producció” de lleis i de controlar el govern actual és lluny de ser la més eficient. Només cal observar el butlletí del parlament per comprendre com es confon allò que és política i el que és gestió i que correspon als órgans de govern. I aquesta confusió és deliberada per tal d’obtenir-ne rèdits personals i de partit, titulars als mitjans que apareixen sovint volgudament distorsionats. Alhora el govern necessita repensar la seva “funció de producció”, cercar la simplificació administrativa i concentrar-se en nous mecanismes de coordinació i incentius més efectius que els actuals.
Aquí voldria assenyalar la importància dels sistemes de pagament i de la seguretat jurídica a les empreses públiques. Les formes de compensació a les organitzacions sanitàries integrades i dins d’elles a cada proveïdor són un element cabdal de disseny organitzatiu. Però alhora els sistemes d’incentius ha de preservar determinats principis. El més important de tots és que ha de garantir que el rescat dels ineficients no surti de franc. És allò que els economistes en diem moral hazard. Quan hi ha una cobertura última de qualsevol desgavell financer, sense cap responsabilitat assignada, aleshores hi ha un incentiu al dèficit. O vist d’una altra manera, quan aquells que són molt eficients, cada vegada s’els augmenta més el nivell d’exigència, i no tenen contrapartida favorable aleshores el sistema esdevé pervers (en economia en diem efecte ratchet). Tots sabem que tenim exemples del primer cas i del segon. Estic convençut que us venen al cap. I això no és admissible i ha durat massa anys. Ens ha afeblit el sistema.
El sistema de pagament ha de ser capaç d’aliniar les decisions i comportaments de tots els actors cap un objectiu de salut col.lectiva. Dit altrament, cal contractar la millora de la salut poblacional. Personalment em preocupa la proposta actual, perquè no observo que els comportaments i decisions dels actors es puguin aliniar convenientment. És una proposta difusa, complexa, però ara no puc entrar en més detalls.
El govern ha de ser capaç de limitar la incertesa del model jurídic de les empreses públiques. L’impacte de les normes comptables europees SEC-2010 ha estat enorme. Mai no hauria pogut imaginar que la comptabilitat fos capaç de canviar un model sanitari. I ha estat així. I això no s’ha acabat. La directiva europea sobre contractació pública del 2014, sitúa a abril 2016 com el moment de l’aplicació generalitzada de concursos. Un fet que ha aixecat profunda preocupació a Gran Bretanya, fins el punt que els laboristes han dit que demanaran l’exempció si guanyen les eleccions avui.
Algunes de les qüestions que assenyalo, són abordables des d’un Estat nou, d’altres són possibles avui. Les més crucials es refereixen estrictament a un Estat nou, i esdevé una condició necessària per a poder avançar.
Condició necessària però no suficient, que diríem. Perquè ens cal consens. Ens cal consens polític, professional i ciutadà. Ho dic senzillament com una observació que sorgeix dels sistemes sanitaris d’èxit, aquells on el consens és ampli. Sabeu que em va correspondre de coordinar el Pacte Nacional de Salut. I voldria assenyalar-vos que aquesta va ser una història d’èxit, si, una història d’èxit. Molts es van dedicar a explicar el contrari i van reeixir en l’intent. Va ser d’èxit perquè aquells que van desertar no van mostrar un argument convincent dels motius de la fugida i la majoria d’actors van mantenir-se ferms. Mireu, uns es van retirar per temes que no havien estat tractats, uns altres per acords que mai no es van prendre, fins i tot fa unes setmanes ho tornava a llegir astorat a la premsa. Va ser un èxit perquè totes les organitzacions presents, excepte una patronal, els sindicats i els partits que no donen suport al govern se’n van desentendre i excepcionalment només algú va oferir un argument fonamentat. Tenim un problema de responsabilitat, participació i representativitat. Cal admetre-ho i ens cal resoldre’l per tal que el consens sigui possible quan abans millor.
Donar resposta als reptes organitzatius que he esmentat requereix un consens profund i ens cal llaurar el terreny per tal que això sigui novament possible ben aviat.
La Unió va tenir un paper destacat en el marc del Pacte Nacional de Salut, i us vull agrair sincerament la vostra contribució. Encara que us pugui semblar rar, estic convençut que en algun moment reprendrem la tasca i serem capaços d’anar més enllà.
Arribats aquí algú em diria, Pere, no has parlat de privatització. Us puc dir que no puc parlar d’allò que no existeix. En economia privatitzar significa vendre els actius públics a empreses privades, però no cal anar a l’economia, només mireu la wikipedia. I com que això no s’ha produït, ni intueixo que es produeixi, aleshores és irrellevant. En George Lakoff, el del llibre “No pensis en un elefant”, em diria: Pere has caigut a la trampa. Quan dius que no en parles de privatització, ja n’estàs parlant. La supressió del terme privatització en aquest moment en el nostre cervell esdevé impossible. Tots hi esteu pensant. Hi ha un problema d’engany i segrest interessat de les paraules per a un interès particular que condiciona la percepció general de la població i hem de ser capaços de pensar críticament en tot moment i no caure en els paranys cognitius que ens posen al davant.
El repte organitzatiu que tenim davant va més enllà del sistema de salut. El parlament ha de confluir en un debat respectuós, profund, fonamentat, que busqui el consens i eviti la polarització; el govern ha de captar el més gran talent per a una regulació i gestió del conjunt del sistema; les organitzacions han de donar resposta a l’atenció de qualitat amb un nou marc de referència; els clínics han d’encaixar a l’organització guiats pel professionalisme; els ciutadans han d’assumir la responsabilitat davant la seva salut i fer sentir la seva veu per tal de contribuir a la millora del sistema.
Aquesta conferència ja la podeu trobar al meu blog: econsalut, que precisament ara s’acaba de penjar.

***

El món del jazz va tenir un gran clarinetista i director d’orquestra, l’Artie Shaw aquell que va popularitzar el “Beguin the beguine”. El vam tenir uns anys vivint ben aprop, a Begur. Tenia molt bon gust i sabia on s’havia d’anar els anys 50. El títol del documental on s’evocava la seva vida es titulava “Temps és tot el que tens”. Toca doncs aprofitar l’oportunitat, el moment.
Moltes gràcies. 

Referències
http://www.datosmacro.com/pib/espana-comunidades-autonomas/cataluna
http://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio_economica/documents/arxius/despesa_sanitaria.pdf
http://www.ara.cat/firmes/antoni_bassas/Protegim-sanitat-catalana-Leditorial-Bassas_0_1348065333.html
http://webs.academia.cat/pages/academ/vidaacad/publica/Annals/2004/A4/debat2.htm
http://www.mit.edu/people/jeffrey/Harris_Internal_Org_Hospitals_Bell_J_1977.pdf
http://pubs.aeaweb.org/doi/pdfplus/10.1257/jep.21.4.135

Choice architecture

A Nudge Too Far? A Nudge at All? On Paying People to Be Healthy

Is there a need to change "choice architecture" to adopt healthy behaviours?. From behavioral economics perspective, the answer is yes. However, the doubt is over how it should be done.  The lead article on HealthcarePapers is about pushing healthy behaviours. I'm not a fan of financial incentives for these issues. The article hightlights pros and cons, a good review for any newcomer to the field.
From all the comments, Pierre-Gerlier Forest poses a difficult trade-off between the role of the democracy and "nudging" by experts. Unfortunately, he gives no answer and waits for pragmatic improvements.Meanwhile, have a look at this article: beyond nudges, "tools for a choice architecture".

PS. Check "I nudge you".

Behavioural economic-informed regulation

From Nudging to Budging: Using Behavioural Economics to Inform Public Sector Policy

Is it possible to design a regulatory mechanism to budge the private sector away from socially harmful acts?. Adam Oliver, from LSE offers his view at the Journal of Social Policy:

The role of government is not, for the most part, to interfere with personal lifestyle choices unless those choices present harms – or negative externalities – to others, although the government may be warranted in enforcing some behaviours designed to protect people principally from themselves if the intervention is considered openly and explicitly and supported widely, such as seatbelt legislation. The most effective way of preventing people or organisations harming others is to regulate their activities. Nudge is anti-regulation, but behavioural economics is not.

An awareness of the main behavioural economic findings – for example, present bias, reference points, loss aversion and nonlinear probability weighting – can help to inform decisions on where and how to regulate (for instance, traffic light food labelling), and may also ensure that public officials gain a better understanding of their own decision making limitations.

As I have said before, the idea sounds appealing, its implementation remains uncertain.

The end of marginal revolution

Richard Thaler was awarded with the Nobel Prize some days ago. If you follow this blog you'll know his works on behavioral economics and nudging. Since many years I've been interested in this perspective, though it has still more to deliver.
Today I would suggest you to read JM Colomer blog. He has written an excellent post on him and its impact on economic science. Selected statements:

Marginalist microeconomics held that we could understand collective outcomes by assuming that they derive from free interactions among homines economici.
A first big counter-revolution was the reintroduction of institutions in the basic analysis, especially since the 1980 and 1990s (including by Nobel laureates related to the social choice and public choice schools such as Kenneth Arrow, James Buchanan, Ronald Coase, Douglass North, Amartya Sen, Thomas Schelling, Leonid Hurwicz, Roger Myerson, political scientist Elinor Ostrom, Oliver Williamson, and others).

The second is the reintroduction of realistic observations about people’s motivations and behavior, including emotions. This has been based on psychology, on the background of huge progress in neuroscience (while pioneers include political scientist Herbert Simon and psychologist Daniel Kahneman). That Richard Thaler professes at the University of Chicago, once the temple of the neoclassical school, shows the depth of the change.

Now we know again that the three pillars of social analysis are, together with people’s calculated self-interested choices, emotions and institutions, as Hume and Smith masterfully had already established.

And this is the return to the roots of economics with a new toolkit.

Parov Stelar

Health behaviors and behavior change

 Behavioral Economics and Public Health

Health behaviors and practices constitute the foundation of good physical and mental health. The leading contributors to the global burden of disease include tobacco smoking, low-quality diets, alcohol abuse, physical inactivity, and obesity. Accordingly, encouraging people to adopt—and maintain—healthy behaviors is a major objective of public health. 

Today I recommend this book and this is what you'll find inside:

Chapter 1: An Introduction to Behavioral Economics and Public Health. Christina A. Roberto and Ichiro Kawachi

Chapter 2: Intertemporal Choices for Health. Justin S. White and William H. Dow

Chapter 3: Maintenance of Healthy Behaviors: Forming and Changing Habits. Dennis Rünger and Wendy Wood

Chapter 4: Emotions and Health Decision-Making: Extending the Appraisal Tendency Framework to Improve Health and Health Care. Rebecca Ferrer, William Klein, Jennifer Lerner, Valerie Reyna, and Dacher Keltner

Chapter 5: Social Norms, Beliefs, and Health. Brent McFerran

Chapter 6: Communicating for action: the importance of memorability and actionability. Jason Riis and Rebecca K. Ratner

Chapter 7:Nudging Individuals Toward Healthier Food Choices with the 4Ps Framework for Behavior Change. Zoë Chance, Ravi Dhar, Michelle Hatzis, and Kim Huskey

Chapter 8: Incentivizing Health Behaviors. Kristina Lewis and Jason Block

Chapter 9: Slim By Design: Moving from Can't to CAN.Brian Wansink

Chapter 10: Applying Behavioural Economics in a Health Policy Context: Dispatches from the front lines. Michael Sanders and Michael Hallsworth

Chapter 11: From Choice Architecture to Policy Infrastructure: Multi-Level Theory and the Political Economy of Health Behaviors. Frederick J. Zimmerman

Els incentius per a un comportament saludable

 Behavioural Incentive Design for Health Policy

L'economia del comportament ha estat tema estrella de l'economia des de fa uns quants anys. Ara bé, ha tingut i té els seus moments, uns millors i altres pitjors. Va ser objecte de reconeixement al Premi Nobel diverses vegades, però també de frau (aquesta setmana) o controvèrsia i crítica. 

I el més important, la forma com es tradueix la teoria amb implicacions per a la pràctica ha estat també desigual. Ara el nou llibre que acaba de publicar en Joan Costa i col·laboradors, omple un buit sobre la qüestió.

 I tracta d'això:

1 Behavioural Incentives and Health: The ‘Science’ of Health Incentive Design? 

2 Behavioural Learning and the Design of Incentives

3 Monetary Incentives for Health

4 Social Incentives for Health Behaviours

5 Nudging for Better Health

6 Social Preferences and Health

7 Behavioural Incentives for Health Behaviours

8 Behavioural Anomalies in the Demand for Health Care

9 Behavioural Anomalies in the Healthcare Supply

10 Behavioural Health Insurance Uptake

11 Ageing and Caregiving Decisions Over Time

12 Policy Applications from a Global Perspective

Només veient l'índex hom ja es pot imaginar que el llibre posa ordre a les idees amb una estructura clara. I si mireu l'interior observareu encara missatges que són d'utilitat per a la política sanitària i la salut pública.

Si ja sabem de fa molt que el comportament humà s'allunyà dels patrons esperables de la racionalitat, la qüestió és com es pot resoldre això en l'àmbit de la salut. Doncs si voleu pistes, en aquest llibre les trobareu. N'hi ha d'altres, però menys encertats o enfocats als USA. 

PS El llibre és el resultat del curs que fan a LSE.

Behavioral contagion

Under the Influence: Putting Peer Pressure to Work

So much has been written on behavioral economics and nudging, and I always think about the implications. Robert Frank in his new book provides new insights to understand the behavioral contagion among all of us. He says:

The argument I will defend in this book, implicit in several of the examples already discussed, is summarized in the following seven premises:
1. Context shapes our choices to a far greater extent than many people consciously realize.
2. The influence of context is sometimes positive (as when people become more likely to exercise regularly and eat sensibly if they live in communities where most of their neighbors do likewise).
3. Other times, the influence of context is negative (as when people who live amidst smokers become more likely to smoke, or when neighboring business owners erect ugly signs).
4. The contexts that shape our choices are themselves the collective result of the individual choices we make.
5. But because each individual choice has only a negligible effect on those contexts, rational, self-interested individuals typically ignore the feedback loops described in premise 4.
6. We could often achieve better outcomes by taking collective steps to encourage choices that promote beneficial contexts and discourage harmful ones.
7. To promote better environments, taxation is often more effective and less intrusive than regulation.

Among behavioral scientists, the first five of these premises are completely uncontroversial. It is only 6 and 7 that provoke disagreement. Regarding 6, even when everyone acknowledges that behavioral contagion causes harm, as in the smoking example, it is often hard to reach consensus on collective actions that would modify the contexts that shape our actions. In part, the difficulty is that individual incentives and collective incentives often diverge so sharply. But objections to premise 6 are also rooted in the long American tradition of hostility toward regulations generally. Nor can there be any presumption that regulation always improves matters. Markets sometimes fail to deliver optimal results, but government interventions are also imperfect. Premise 7 is controversial simply because many people dislike being taxed. Yet a moment’s reflection reveals that the only interesting questions in this domain concern not whether we should tax but rather which things we should tax and at what rates. Whether you’re a small-government conservative or an expansive progressive, tax revenue is necessary to pay for valued public services.

A must read. The book has clear messages for professionalism in Medicine and for pandemics.