Aquí teniu un resum detallat del llibre amb IA.
El llibre "Los ingenieros del caos" explora l'ascens del populisme contemporani a través de la seva maquinària de comunicació hiperpotent, sovint concebuda originalment amb finalitats comercials i transformada en un instrument per multiplicar el caos polític. S'utilitza la metàfora del "Carnaval" per descriure la política actual, caracteritzada per la inversió de sentit comú, la barreja d'elements inesperats i la ruptura de normes establertes. Aquest nou Carnaval no es basa en la veritat dels fets individuals, sinó en una narrativa general que captura les pors i aspiracions de l'electorat.
La Introducció i els primers capítols presenten un quadre polític on la veritat alternativa i les teories conspiratives esdevenen eines de cohesió social i demostració de lleialtat. S'exemplifica amb el govern italià format l'1 de juli de 2018, liderat per Giuseppe Conte, una figura desconeguda el currículum online de la qual contenia informació falsa desmentida per universitats de renom. Altres membres del govern també difonien teories conspiratives o informació falsa, com el Ministre de Família negant les famílies homosexuals, el Ministre de Salut sobre les vacunes, o el Secretari d'Estat creient en "rastres químics" o negant l'arribada dels americans a la Lluna. Matteo Salvini, conegut com "el Capità", difonia informació falsa sobre els sol·licitants d'asil sense preocupar-se per la veracitat dels fets. Aquesta lògica es basa en la idea que creure en "ximpleries" és una autèntica demostració de lleialtat.
El capítol 2, "El Netflix de la política", se centra en la història del Moviment 5 Estrelles (M5S) a Itàlia, presentat com un "partit algorítmic". La figura central és Gianroberto Casaleggio, un especialista en màrqueting digital amb una visió de la realitat que barreja San Francesc d'Assís i Isaac Asimov. Casaleggio va entendre que Internet revolucionaria la política i va voler crear un moviment basat en les preferències dels votants "consumidors". Per fer-ho, va contractar el comediant Beppe Grillo per ser l'"avatar" de carn i ossos d'aquest moviment.
El projecte va començar amb el blog beppegrillo.it, que ràpidament va obtenir un èxit fenomenal. Darrere de Grillo, hi havia un mecanisme precís: els empleats de Casaleggio Associati seleccionaven els millors comentaris i Casaleggio redactava les publicacions, que es viralitzaven. El blog tractava temes populars com la corrupció i els abusos de les grans empreses, presentant solucions simplistes i alimentant el ressentiment cap a l'establishment. El moviment va animar els seus seguidors a organitzar-se a través de la plataforma Meetup. El "Vaffanculo Day" el 8 de setembre de 2007 va ser un moment clau per portar aquesta fúria de la dimensió virtual al carrer, malgrat el menyspreu inicial dels mitjans tradicionals.
Després de no ser acceptats en les primàries d'altres partits, Grillo i Casaleggio van decidir anar pel seu compte, fundant el Moviment 5 Estrelles. L'organització es va basar en una estructura aparentment oberta i participativa, però controlada de manera centralitzada des de dalt per Casaleggio. Casaleggio admirava Gengis Khan pel seu sistema de comunicació performatiu i la seva exigència de lleialtat incuestionable. Qualsevol mostra d'insubordinació era castigada sumàriament amb l'expulsió del blog i l'accés a la plataforma en línia. El model organitzatiu, comparat per Davide Casaleggio amb un formiguer, requereix que els participants siguin nombrosos, es trobin per casualitat i no coneguin les característiques del sistema en el seu conjunt. Aquesta informació està reservada per al "demiürg" extern i omniscient. El Moviment no es va fundar com un partit sinó com una "no associació" controlada per un blog i una adreça de correu electrònic, amb la marca registrada a nom de Beppe Grillo. Aquesta estructura privada continua controlada per Davide Casaleggio, fill i hereu de Gianroberto.
El gran malentès del M5S rau en la diferència de percepció entre la base (que veu Internet com a participació i revolució democràtica) i l'elit (que el veu com a instrument de control i revolució des de dalt). La direcció del Moviment va començar a seleccionar "avatars" sense experiència política o professional per ocupar càrrecs, fàcils de controlar i reemplaçar. La seva falta d'experiència i errors els feien semblar propers al poble i allunyats de la "casta".
El Moviment va desenvolupar una "realitat paral·lela" a través dels seus propis llocs web, com La Cosa i Tze-Tze. La informació produïda i distribuïda estava dissenyada per viralitzar-se a les xarxes socials, amb títols seductors, sovint enganyosos o violents, que anticipaven l'emoció (generalment negativa) que volien generar. El criteri principal era l'atenció i els clics. S'utilitzava un llenguatge violent contra les institucions democràtiques i els mitjans tradicionals. El blog fins i tot tenia una secció dedicada al "periodista del dia", exposant-los a insults i amenaces. La veritable lluita interna del Moviment era pel control de les dades dels seguidors, que tenien un valor comercial i polític immens. Aquest control de dades permetia al "Demiürg" un poder absolut, fins i tot sobre els càrrecs electes, als quals s'exigia les contrasenyes dels seus perfils digitals. L'exemple de l'alcaldessa de Roma que va haver de signar un contracte estipulant que el canal oficial de comunicació seria el blog de Grillo, sota pena de multa, il·lustra aquesta natura orwelliana.
La força explosiva del M5S rau en la unió del component analògic (l'entusiasme de Grillo) i el digital (el control de Casaleggio). El moviment té una vocació totalitària, buscant representar la totalitat del "poble" i pretenent una democràcia directa online que elimini els representants. Funciona com un algoritme (PageRank de Google o Netflix) que intercepta el consens adaptant les seves posicions als temes "que funcionen" i a l'opinió pública, sense una base ideològica fixa.
El capítol 3, "Waldo conquista el planeta", utilitza l'exemple de l'osset digital Waldo de la sèrie Black Mirror, que passa de ser un personatge còmic que es burla dels polítics a convertir-se ell mateix en un símbol del nou poder. Això simbolitza com l'antisistema esdevé sistema, instaurant un règim basat en l'atenció i l'emoció. El llibre connecta aquest fenomen amb la teoria de Peter Sloterdijk sobre els "bancs de còlera". Històricament, institucions com l'Església i els partits d'esquerra canalitzaven i gestionaven la ira popular, transformant-la en energia per a projectes col·lectius. Avui dia, aquesta ira s'expressa de manera desorganitzada i és explotada per la maquinària de les xarxes socials. Les plataformes de xarxes socials estan dissenyades per mantenir els usuaris en un estat d'incertesa i necessitat constant, buscant la dopamina dels "likes" i interaccions. No estan fetes per consolarnos, sinó per generar compromís ("engagement"), sovint fomentant conflictes i espirals de consens o desacord.
Aquesta maquinària de comunicació explota la ira, recorrent a "ingredients dispars" com notícies falses i teories conspiratives, barrejant-les amb queixes legítimes. L'exemple dels "Gilets Jaunes" a França mostra com un moviment basat en causes socials i econòmiques reals va ser amplificat i manipulat per la xarxa social, difonent des de cartes falses del president fins a teories conspiratives. La ira contemporània neix de l'afebliment de les organitzacions tradicionals que canalitzaven la protesta ("bancs de còlera") i de la irrupció de nous mitjans dissenyats per exacerbar les passions ("clubs de lluita de covards").
La Lliga de Matteo Salvini també s'ha dotat d'un dispositiu similar anomenat "La Bestia". Aquest sistema analitza les xarxes socials de Salvini per identificar el contingut més ressonant i les audiències que interactuen. L'objectiu és maximitzar el "compromís" ("engagement") mitjançant missatges polaritzadors, sovint basats en emocions negatives com el prejudici i el racisme, encara que difonguin informació falsa. La coherència i la veracitat importen menys que l'amplitud de la ressonància.
Steve Bannon, una figura clau en l'ascens del populisme global, va ser un dels primers a comprendre que "la política va aigües avall de la cultura". Des de Breitbart News, va lluitar per arrabassar l'hegemonia cultural a la intel·lectualitat liberal, utilitzant la xarxa com a punt de trobada per a una tropa heterogènia (nacionalistes, conspiracionistes, indignats) decidits a imposar un punt de vista diferent sobre temes com la immigració i els drets civils. Bannon va entendre que en l'Internet, especialment entre els joves immersos en realitats paral·leles (com els gamers), hi havia una energia col·ossal que podia ser mobilitzada. El fenomen Gamergate, una campanya d'assetjament online contra una desenvolupadora de videojocs, va ser vist per Bannon com una oportunitat per reclutar aquest exèrcit de jugadors per a la batalla contra l'establishment. Figures com Milo Yiannopoulos van ser utilitzades per mobilitzar aquestes comunitats, emmarcant la seva "lluita" en la defensa de la llibertat d'expressió contra l'ortodòxia progressista.
El capítol 5, "Una estranya parella a Budapest", descriu la col·laboració entre el primer ministre hongarès Viktor Orban i el consultor polític americà Arthur Finkelstein. Finkelstein era un mestre de les "campanyes negatives", centrades en destruir l'oponent en lloc de promoure el propi candidat. Utilitzava anàlisis demogràfiques i enquestes per segmentar els votants i enviar missatges personalitzats. Per a Finkelstein, "el més important és que ningú sap res. En política, el que es percep com a veritat és el que és veritat". Orban, influenciat per Carl Schmitt, veu la presa de poder com una revolució del "poble" contra els seus "enemics". Junts, Orban i Finkelstein van explotar la qüestió de la immigració, creant un "nou enemic número u" (l'Islam/els immigrants) a través d'una gegant campanya de propaganda i consultes nacionals, malgrat la petita presència d'immigrants a Hongria. Van controlar la narrativa als mitjans estatals, fins i tot canviant el llenguatge utilitzat per referir-se als nouvinguts.
El capítol 6, "Els 'físics' i les dades", presenta la idea que els experts en dades ("físics estadístics") són crucials en la política actual. Dominic Cummings, estratega de la campanya del Brexit, va contractar físics i matemàtics per dirigir la seva estratègia, argumentant que tenen coneixements més útils que els politòlegs per a la nova realitat política. L'era digital genera una quantitat massiva de dades sobre els comportaments humans, que esdevenen mesurables. A diferència dels polítics tradicionals que es basen en enquestes limitades i l'instint, els físics estan acostumats a treballar amb una quantitat infinita de dades, identificant correlacions i optimitzant paràmetres per assolir objectius polítics concrets. La campanya del Brexit va utilitzar aquest enfocament per identificar votants "persuadibles" i enviar-los gairebé mil milions de missatges digitals personalitzats, principalment a Facebook. Això permet un nivell de comunicació molt més precís, arribant a categories de votants individuals amb missatges a mida (per exemple, a caçadors amb missatges sobre regulacions animals, o a animalistes amb missatges oposats), sovint de manera invisible per al públic general i els mitjans.
Això inverteix la lògica de la política tradicional. Abans, la política era "centrípeta", buscant ocupar el centre i dirigir-se al votant mitjà amb missatges moderats. En el nou món dels físics de dades, la política és "centrífuga". L'objectiu és identificar els temes que importen a cada persona i inflamar les passions de tants grups de nínxol com sigui possible, unint-los malgrat les contradiccions dels missatges personalitzats, que romanen invisibles entre si.
La Conclusió, "L'era de la política quàntica", compara la democràcia representativa amb un gat negre indesitjable per a un selfie: els seus principis fonamentals (mediació, vot secret) xoquen amb el desig contemporani de desintermediació, interacció constant i control immediat. El lema "Recupera el control!" dels moviments populistes apel·la a un instint humà primitiu i potent. Els "enginyers del caos" exploten aquestes reserves d'energia (ira, desig de control) mitjançant l'anàlisi de dades, de vegades utilitzant mitjans il·legals. En la "política quàntica", els algorismes creen una realitat paral·lela per a cada individu, on la informació és feta a mida segons els seus interessos, eliminant els punts de referència compartits. Les regles de la "política newtoniana" (basada en intuïció, dades limitades i un públic general) ja no funcionen en aquesta nova realitat.
En resum, el llibre descriu com els "enginyers del caos", utilitzant tècniques de màrqueting digital i anàlisi de dades a gran escala, han transformat la política explotant l'ira popular, creant narratives alternatives, personalitzant missatges a escala individual i desintermediant la comunicació, donant lloc a una "política quàntica" que difereix radicalment dels models democràtics tradicionals.
