18 de novembre 2026

Economia de la salut

 Économie de la santé

El llibre Économie de la santé (Dunod, 2025), escrit pels economistes Philippe Batifoulier, Nicolas Da Silva i Jean-Paul Domin, ofereix una anàlisi socioeconòmica, institucionalista i pluralista del sistema de salut francès i de les seves transformacions. L'obra rebat la reducció de l'economia de la salut a un simple càlcul comptable de retallada de costos o a models d'eficiència neoclàssica, defensant que la salut és un benestar fonamental, un dret inalienable i un ingredit primordial per a la vida social i democràtica.

1. Introducció i marc teòric: El pluralisme en economia de la salut

  • La naturalesa del «bé» salut: La salut condiciona la participació en la vida social i econòmica; la malaltia no és un simple desig de consum subjectiu, sinó una necessitat objectiva.
  • Pluralisme teòric: El llibre contrasta la teoria estàndard o neoclàssica (centrada en la racionalitat individual, l'homo œconomicus, els incentius financers i les fallades de mercat) amb les enfocaments heterodoxes (institucionalisme, teoria de la regulació, convenis i marxisme), les quals analitzen la salut integrada en les transformacions del capitalisme i de les seves normes socials.
  • Rebuig de la neutralitat comptable: Els autors sostenen que la focalització exclusiva en la despesa oculta les contrapartides reals: la producció pública de salut i benestar col·lectiu.

2. Capítol 1: De la construcció dels sistemes de salut a la seva reforma

  • Una història conflictiva: La socialització de la salut a França no va sorgir d'un consens acadèmic pacífic, sinó de conflictes socials i de l'impacte de les guerres totals (Primera i Segona Guerra Mundial).
  • El segle XIX i el model d'aïllament: Caracteritzat pel rebuig de l'estat social, la caritat privada i la competència entre metges i officiers de santé (eliminats el 1892 per consolidar el monopoli mèdic).
  • El gir cap a la socialització (1890–1944): Desenvolupament de l'Assistència Mèdica Gratuïta (1893) i de les lleis d'Assegurances Socials (1928–1930), que van establir el pilar del tarif de responsabilitat i el conveni amb la professió mèdica.
  • Creació de la Sécurité Sociale (1945): Dissenyada per Pierre Laroque i Ambroise Croizat sota els principis d'universalitat, unicitat i gestió pels mateixos treballadors.
  • Typologies internacionals:
    • Bismarckià (assegurança social vinculada a l'ocupació i cotitzacions) vs. Beveridgià (universal, finançat per impostos i uniforme).
    • Règims d'Esping-Andersen: Libral, Socialdemòcrata i Conservador-Corporatista.
  • Canvi de referencial: Transició des del referencial d'expansió de les "Trente Glorieuses" (1945–1975), centrat a cobrir necessitats socials, cap al referencial des de 1980 on la salut és percebuda com un "cost insostenible", impulsant politiques de restricció pressupostària (ONDAM, pressupost global i copagaments).

3. Capítol 2: La despesa en salut i les seves contrapartides

  • Agragats estadístics:
    • CSBM (Consommation de soins et de biens médicaux): Mesura els béns i serveis consumits individualment (8,9% del PIB, 235,8 milers de milions d'euros el 2022).
    • DCSi (Dépense courante de santé au sens international): Inclou la CSBM, la prevenció, la gestió i les cures de llarga durada (11,9% del PIB, 313,6 milers de milions d'euros el 2022).
  • El sistema francès és realment massa car?: Les comparacions de l'OCDE mostren que els EUA gasten el 18,2% del PIB (12.555 $ PPA/habitant) amb grans desigualtats, mentre que França (11,9% del PIB, 4.650 € PPA/habitant) se situa prop de la mitjana de l'UE-14 i per sota d'Alemanya (12,6% del PIB, 5.710 € PPA/habitant).
  • Estructura del finançament: La Sécurité Sociale finança el 79,6% de la CSBM, els organismes complementaris (OCAM) el 12,6%, les lars (reste à charge direct) el 7,2% i l'Estat el 0,6%. S'observa una creixent fiscalització a través de la CSG.
  • La salut com a producció de valor: Rebat la idea que la despesa pública és una càrrega improductiva. La despesa en salut finança una producció real de benestar, salut i activitat econòmica que és més eficaç i justa que la producció privada.

4. Capítol 3: L'hospital a la deriva: privatització i patiment del personal

  • De l'hospitalo-centrisme a la crisi: Desenvolupament de l'hospital com a pilar del sistema a la postguerra (Charte hospitalière de 1941, creació dels CHU el 1958). A partir dels anys 1980, l'Estat imposa el control financer amb el pressupost global (1983).
  • New Public Management i T2A: Introducció de les Agències Regionals de Salut (ARH 1996, ARS 2009) i de la Tarification à l'activité (T2A) el 2004, que finança els hospitals mitjançant preus fixos per Grups Homogenis de Malalts (GHM/GRD).
  • Efectes perversos de la T2A: Selecció de pacients rendibles (cherry-picking), sobrecotació (upcoding), altes meitat de terme (reducció de durada de l'estada), degradació de la qualitat de les cures, transferència de costos a les famílies i patiment laboral extrem (burnout) del personal sanitari.
  • Dèficit i concentració lucrativa: Dèficit de l'hospital públic (1,3 milers de milions d'euros el 2022) simultani a la concentració de cliniques privades lucratives en mans de fons d'inversió internacionals (Ramsay, Elsan, Vivalto). El plà Ségur de la santé (2020) va injectar 19 milers de milions d'euros sense modificar la lògica mercantil de la T2A.

5. Capítol 4: La medicina de vila francesa: el liberalisme en qüestió

  • El paradoxa de la medicina libèrala: La professió mèdica ha defensat històricament la seva independència enfront de l'Estat i del mercat (Charte de la médecine libérale de 1927: lliure elecció, pagament directe, llibertat de prescripció). No obstant això, la medicina liberal només va aconseguir la seva prosperitat econòmica quan la Sécurité Sociale va solvabilitzar la demanda de la població.
  • Modes de remuneració:
    • Pagament a l'acte (Paiement à l'acte): Inflacionista i propici a la demanda induïda.
    • Salari: Assegura control de costos prospectiu però redueix l'incentiu de productivitat en la teoria neoclàssica.
    • Capitació: Forfait per pacient, afavoreix la prevenció i el paper de gatekeeper.
  • De la regulació de preus a la regulació de pràctiques: Davant la impossibilitat de frenar els honoraris lliures (creació del Sector 2 el 1980 i expansió dels dépassements d'honoraires), l'Estat s'ha orientat a regular la pràctica mèdica.
  • Institucions de la meva eficiència: Introducció del pagament a la meva eficiència (ROSP, CAPI), guies clíniques (Evidence-Based Medicine) i estandardització via la Haute Autorité de Santé (HAS). Els estudis mostren una eficàcia molt modesta d'aquests incentius, que augmenten la burocràcia sense millorar clarament la salut dels pacients.

6. Capítol 5: La salut i la cerca de lucre: mútues, medicaments i finances

  • Assegurances complementàries (AMC): Mercat repartit entre mútues, institucions de previsió i companyies d'assegurances privades. La reducció de la cobertura de la Sécurité Sociale i normes com els contrats responsables o la llei ANI (2013, complementària d'empresa obligatòria) han provocat una forta concentració (reducció del 76,6% del nombre d'OCAM entre 2001 i 2022) i l'isomorfisme institucional de les mútues cap a comportaments d'asseguradora privada. Els costos de gestió de les AMC (7,8 milers de milions d'euros) són superiors als de la Sécurité Sociale (6,7 milers de milions), malgrat gestionar 6 vegades menys volum de diners.
  • El model d'afers farmacèutic: Basat en el monopoli de patents. Transició del model blockbuster cap al model nichebuster de preus estratosfèrics (ex. Sofosbuvir a 41.000 €, Zolgensma a 2 milions d'euros per dosi) i medicaments me-too. La investigació bàsica finançada amb fons públics és apropiada per empreses privades que generen desabastiments i preus inaccessibles.
  • Financerització de la salut: Penetració del capital privat i fons de private equity a laboratoris d'anàlisis biològiques (el 62% dels llocs controlats per grans cadenes el 2021), radiologia, residències d'avis (escàndol Orpea) i hospitals. L'ACOSS i la CADES emeten el deute de la Seguretat Social als mercats financers internacionals.

7. Capítol 6: El pacient en un món de desigualtats

  • Gradient social de salut: A 35 anys, els quadres tenen una esperança de vida 6 anys superior a la dels obrers; la diferència d'esperança de vida entre el 5% més ric i el 5% més pobre és de 13 anys en homes. La morbiditat i la mortalitat s'organitzen segons la posició a la jerarquia social.
  • Determinants socials vs. Responsabilitat individual: Rebat la culpabilització de l'individu en malalties com l'obesitat o el tabaquisme, demostrant que responen a la vulnerabilitat social, a l'oferta agroalimentària i a les condicions de vida. Durant la COVID-19, l'exposició al virus va seguir un fort gradient social.
  • Deserts mèdics i desigualtats territorials: El 87% del territori francès pateix dèficit mèdic. Impulsat per la llibertat d'instal·lació, el numerus clausus històric (1971–2021) i l'envelliment dels metges.
  • Barreres financeres: Els dépassements d'honoraires van aconseguir els 3,5 milers de milions d'euros el 2021. L'accés a la complementària salut respon a la "llei de l'accés invers" (inverse care law): qui té més necessitat de salut té pitjor cobertura o n'està privat. Milions de persones renunclen a les cures per motius econòmics.

8. Capítol 7: La salut i el futur del capitalisme

  • La salut com a frontera del capitalisme: Representa el 10% de l'ocupació i un motor d'acumulació ("model antropogenètic").
  • Tipologia de les privatitzacions:
    1. Imposada del finançament (desresponsabilització de la Seguretat Social i expansió de l'AMC).
    2. Imposada de la prestació (delegació de serveis públics a operadors lucratius).
    3. Incorporada del finançament (pacient actuant com a consumidor calculador).
    4. Incorporada de la prestació (importació de la gestió privada i del NMP a l'hospital públic).
  • Segmentació del risc: Divisió entre el "petit risc" (delegat al mercat privat) i el "gran risc" (retingut pel sector públic mitjançant ALD, C2S o AME), la qual cosa deconstrueix la solidaritat universal i afavoreix la secessió social.
  • Crisi i capitalisme sanitari post-COVID: Les politiques d'austèria deterioren la salut, mentre que les de relance i protecció social salven vides. El capitalisme reorganitza el seu model d'afers assumint un discurs moral sobre la prevenció i el benestar (wellness) per obrir nous mercats lucratius.
  • Alternativa de la Socialització: Creació de la "Grande Sécu" (cobertura del 100% de la Seguretat Social absorbint les AMC, estalviant entre 5,4 i 6,4 milers de milions d'euros en despeses de gestió), producció pública de medicaments i desenvolupament de serveis públics de cures primàries.

9. Conclusió: Del mite del «forat de la Secu» a la realitat de la necessitat de salut

  • Desmuntant el mite del dèficit: Els dèficits de la Sécurité Sociale no provenen de l'abús dels malalts, sinó de les crisis econòmiques del capitalisme i de politiques d'exempció de cotisations patronals (80 milers de milions d'euros el 2025) i de l'elusió salarial (20 milers de milions d'euros).
  • Centrar-se en les necessitats de salut: El debat públic no ha de ser quina retallada aplicar, sinó quines necessitats demogràfiques, epidemiològiques i ambientals cal cobrir.
  • L'elecció fonamental: Triar entre un Capitalisme Sanitari (mercantilitzat, desigual i lucratiu) o la Socialització de la Salut (universal, finançada públicament, equitativa i democràtica).