The Value of Life and the Rise in Health Spending
El premi Nobel d'aquest any a anat a Robert Hall, i avui mostro un article sobre salut que va fer fa uns anys.
L'article titulat «The Value of Life and the Rise in Health Spending» (2007) ha estat elaborat pels economistes Robert E. Hall (Universitat de Stanford) i Charles I. Jones (Universitat de Califòrnia a Berkeley / Stanford) i publicat a la revista The Quarterly Journal of Economics
1. Context històric i evolució de les dades
- Creixement sostingut de la despesa sanitària: Als Estats Units, la proporció de recursos econòmics totals (mesurada com la suma del consum privat i les compres públiques de béns i serveis) destinada a la salut va passar del 5,2% l'any 1950, al 9,4% el 1975 i al 15,4% l'any 2000.
- Augment de la longevitat: Paral·lelament a aquest augment de la despesa, la salut de la població va millorar de forma significativa. L'esperança de vida en néixer (calculada segons les taxes de mortalitat transversal de cada any) va augmentar a un ritme constant d'aproximadament 1,7 anys per dècada, passant de 68,2 anys el 1950 a 72,6 anys el 1975 i a 76,9 anys l'any 2000.
- Plantejament del problema: El debat públic sobre política sanitària se sol centrar en com limitar o frenar el creixement del cost sanitari. Tanmateix, els autors investiguen si aquest increment no és cap distorsió, sinó una resposta econòmica racional de la societat davant l'augment del nivell de renda per càpita.
2. La salut com a bé superior i la saturació del consum material
- La noció de bé superior: Aplicant preferències econòmiques estàndard, l'estudi demostra que la salut actua com un bé superior amb una elasticitat-renda de la demanda clarament superior a u.
- Rendiments decreixents del consum no sanitari: A mesura que les persones s'enriqueixen i el seu consum de béns materials augmenta, la utilitat marginal que aporta adquirir béns addicionals (com un tercer cotxe, un altre televisor o més roba) disminueix molt ràpidament a causa de la saturació.
- Valoració de la longevitat: En canvi, la despesa en salut permet allargar la vida i afegir períodes addicionals d'existència. Aquest procés d'allargament de la vida no pateix la mateixa caiguda accentuada de rendiments decreixents que el consum material.
- Reassignació natural dels recursos: Com a resultat d'aquesta diferència, a mesura que una societat s'enriqueix, la composició òptima de la despesa es desplaça de manera progressiva cap a la salut per comprar més anys de vida.
3. El paper decisiu del nivell de utilitat de la vida
- Més enllà de la utilitat marginal: En la majoria de branques de l'economia només importen els canvis marginals. No obstant això, en les decisions de vida o mort, el nivell absolut de utilitat de la vida té un paper crucial.
- Normalització respecte a la mort: En establir que el nivell de utilitat posterior a la mort és igual a zero, la quantitat que una persona està disposada a pagar per viure un any addicional depèn directament de com de positiva sigui la seva experiència de vida.
- El terme constant en les preferències: Quan la funció de utilitat conté un terme constant positiu, l'elasticitat de la utilitat disminueix a mesura que el consum creix. Això implica que el valor d'un any de vida creix a un ritme superior al de la pròpia renda i del consum, obligant la societat a destinar una fracció cada cop més gran dels seus recursos a la producció de salut.
4. Reorientació de l'explicació tecnològica
- La teoria tecnològica tradicional: La literatura mèdica i econòmica anterior atribuïa l'augment de la despesa a la invenció de noves i caríssimes tecnologies mèdiques.
- Incompletesa de l'explicació tradicional: Els autors assenyalen dues raons per les quals la tecnologia per si sola no explica el fenomen:
- Les tecnologies cares no s'utilitzen pel simple fet d'haver estat inventades; la despesa sanitària ha crescut en gairebé tots els països desenvolupats, independentment del seu sistema de finançament sanitari.
- La invenció de noves eines mèdiques és endògena: la societat inverteix i desenvolupa tractaments cars precisament perquè el valor social d'allargar la vida ha augmentat enormement.
5. Estimació empírica de la tecnologia de salut i el cost de salvar vides
- Dades i edats analitzades: L'estudi organitza les dades dels EUA entre 1950 i 2000 en 20 grups d'edat de cinc anys.
- Descomposició de la millora de la mortalitat: Per identificar els paràmetres, els autors assumeixen com a hipòtesi central que dos terços de la reducció de la mortalitat no accidental es deuen al canvi tecnològic i a la major assignació de recursos sanitaris, mentre que l'altre terç s'explica per factors no observats (com millores en l'educació, hàbits de vida o reducció de la contaminació).
- Elasticitats per edat: L'efectivitat de la despesa sanitària varia segons l'edat:
- Els nadons i les persones de mitjana edat tenen les elasticitats més altes (entre 0,25 i 0,40).
- Les edats més avançades mostren elasticitats molt menors (caient fins a 0,042 en els majors de 85 anys), reflectint que la tecnologia Mèdica topa amb forts rendiments decreixents en la vellesa extrema.
- Cost marginal de salvar una vida (VSL) l'any 2000:
- Per a una persona de 40 anys, el cost marginal de salvar la seva vida es calcula en 1,9 milions de dòlars (arribant a 2,5 milions en anàlisis de robustesa).
- Per any de vida salvat, el cost és de 8.000 dòlars en els nadons (0–4 anys), de 39.000 dòlars als 50 anys, i supera els 100.000 dòlars en els majors de 80 anys. Aquestes xifres se situen en la meitat inferior de les estimacions habituals de la literatura econòmica, suggerint que la despesa sanitària real no és excessiva sinó que podria ser fins i tot inferior a l'òptima.
6. Projeccions cap al 2050 i conclusions de política econòmica
- Projecció del pes de la sanitat: Assumint que la renda per càpita continua creixent a la seva taxa històrica del 2,31% anual, el model prediu que la proporció òptima de la despesa sanitària superarà el 30% del PIB a mitjans del segle XXI (vers el 2050) en la majoria dels escenaris (amb un rang entre el 23% i el 45%).
- Esperança de vida projectada: En les simulacions, l'esperança de vida en néixer als EUA s'eleva fins als 81,5 anys l'any 2050.
- Perfil de despesa microeconòmic: La despesa òptima per persona és molt alta en la primera infància, augmenta de forma contínua fins als 80 anys i es redueix lleugerament a partir d'aquesta edat a causa dels rendiments decreixents biològics.
- Implicació final de política pública: L'augment històric i futur de la despesa sanitària és una evolució socialment desitjable. El debat polític no s'hauria de centrar a contenir artificialment el creixement de la despesa, sinó a dissenyar institucions financeres (com Medicare o les assegurances privades) capaces de gestionar de manera eficient un sistema on la salut absorbeixi un terç o més del PIB nacional.


