Els que mouen els fils sense que ningú se n'adoni (18)

The Ascendancy of Finance

El llibre «The Ascendancy of Finance» (L'ascens de les finances) de Joseph Vogl és un assaig històric i teòric que analitza com el capital financer s'ha convertit en un «quart poder» que actua en paral·lel a la sobirania nacional, sovint esquivant els procediments democràtics. L'autor sosté que l'oposició tradicional entre política i economia és un mite liberal que ignora la seva coevolució i simbiosi agressiva.

Aquest és un resum detallat i exhaustiu de les tesis i l'estructura de l'obra:

1. La política d'emergència i el «Cop d'Estat» permanent

Vogl utilitza la crisi financera de 2008 (especialment el «cap de setmana de Lehman Brothers») com un exemple de com les crisis es converteixen en oportunitats per fer que l'impossible sigui «políticament inevitable».

• Zones d'indeterminació: El govern ha estat usurpat per comitès d'experts, «troikes» i consortis informals que operen en una zona grisa entre la política i l'economia.
• El Cop d'Estat de Naudé: Recuperant el concepte de Gabriel Naudé del segle XVII, Vogl descriu la gestió actual de la crisi com un cop d'estat permanent: accions extraordinàries dutes a terme en nom de la «necessitat» (la preservació del sistema de mercat) que no observen cap forma de justícia formal i se situen fora de les normes legals.

2. Genealogia del govern econòmic: Oicodicea i Liberalisme

L'autor traça com el coneixement econòmic es va integrar sistemàticament en la pràctica política des del segle XVII, un procés que anomena la «governamentalització» de l'estat.

• Oicodicea: Vogl analitza com la teologia cristiana (la Providència divina) va prefigurar l'economia moderna. Igual que Leibniz justificava els mals del món com a part d'un pla harmònic superior, l'economia presenta el mercat com un ordre natural que compensa els danys individuals pel bé comú.
• Liberalisme com a tecnologia de govern: El liberalisme no és l'oposat a l'estat, sinó una forma de governar permetent que la societat segueixi les seves pròpies lleis de mercat. El mercat esdevé una «reserva de Providència» on el govern dels subjectes es perfecciona a través de la seva pròpia llibertat econòmica.

3. El Poder Senyorial i el deute públic

Vogl introdueix el concepte de «poder senyorial» per descriure una forma de poder que neix de la interacció entre el tresor públic i les finances privades.

• Gènova i els orígens: Al segle XV, ciutats com Gènova van crear la Casa di San Giorgio, un consorti de creditors privats que administrava els ingressos fiscals de l'estat, convertint-se en un «estat dins de l'estat».
• L'alienació de l'estat: El deute nacional permanent va ser el motor de la creació de l'estat modern. Els creditors privats necessitaven un deutor (l'estat) que sobrevisqués als governants individuals, institucionalitzant així un cicle permanent de deute i impostos.

4. L'Apoteosi de les finances: El model d'Holanda i Anglaterra

• Holanda: Al segle XVII, Holanda va ser la «nació capitalista model», fusionant institucions públiques i capital privat a través de la Companyia de les Índies Orientals (VOC) i el Banc d'Amsterdam.
• El Banc d'Anglaterra (1694): Neix d'un acte de desesperació fiscal per finançar la guerra. Va establir el deute «etern» i va integrar definitivament els financers en l'exercici del poder governamental, convertint el crèdit en el «gran vincle de la societat».
• L'opinió pública inversora: Amb la creació dels mercats de valors, el valor del deute va passar a dependre de les «passions de l'esperança i la por» de la publicitat inversora, on la imaginació dictava la realitat econòmica.

5. Els Bancs Centrals: Enclavaments para-democràtics

Els bancs centrals (Reserva Federal, Bundesbank, BCE) s'analitzen com a enclavaments d'autoritat aïllats del control parlamentari i de l'electorat.

• Independència i asimetria: La seva «independència» és, en realitat, una dependència directa dels mercats financers. Vogl utilitza el cas de Xile sota Pinochet per mostrar com la independència del banc central es va utilitzar com una «mesura de precaució autoritària» per blindar el model neoliberal davant la futura democratització.
• Defensa de la riquesa: La prioritat absoluta d'aquests bancs per l'estabilitat de preus i el control de la inflació és, segons l'autor, una eina de redistribució de la riquesa cap amunt, que beneficia els creditors i propietaris d'actius a costa de l'ocupació i els salaris.

6. Governança global i Imperialisme del deute

En l'era actual de la financerització, el poder ha migrat dels governs als mercats.

• Regulatory Capitalism: El liberalisme no ha eliminat la regulació, sinó que ha creat una teranyina d'organismes informals (FMI, Banc Mundial, ISDA) que coordinen els estats amb la dinàmica global de les finances.
• El mercat com a presó: Charles Lindblom va encunyar la idea que el mercat «empresona» el procés polític: qualsevol amenaça de fuga de capitals o pèrdua de rating disciplina els governs més que qualsevol votació.
• Imperialisme del deute: Els mercats actuen com a «jutges de governs», forçant programes d'austeritat que transformen tota l'existència social (salut, educació, pensions) en actius financers i «capital humà».

Conclusió: L'Efecte de Sobirania

El llibre conclou que la sobirania ja no es defineix només pel poder territorial, sinó per la capacitat de capitalitzar el futur i de transformar els propis riscos financers en perills públics. El sistema financer modern ha canviat l'estat del Leviatan: ha deixat de ser una figura sòlida per esdevenir líquida, un creditor universal que decideix el destí de les societats a través de deutes inerradicables.

Què cal fer per a limitar l'extracció de valor?

Predatory Value Extraction: How the Looting of the Business Corporation Became the U.S. Norm and How Sustainable Prosperity Can Be Restored 

Aquest és un llibre fonamental per entendre l'economia dels nostres dies. Sorprèn que no se n'hagi parlat gaire. Jo vaig fer referència a l'autor en aquest escrit La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida, on aplico el que diu aquest llibre al sector farmacèutic.

Resum del llibre amb IA.

El llibre "Predatory Value Extraction: How the Looting of the Business Corporation Became the U.S. Norm and How Sustainable Prosperity Can Be Restored" de William Lazonick i Jang-Sup Shin examina detalladament com l'extracció de valor per part de les empreses s'ha convertit en la norma als Estats Units, superant la creació de valor i amb conseqüències negatives per a l'ocupació, la distribució de la renda i el creixement de la productivitat.

El llibre comença amb una anàlisi de la creixent desproporció entre la productivitat i la compensació als Estats Units des de 1948 fins a 2017 [8, fig. 1.1] i la creixent part de la renda que correspon al 0,1% superior [8, fig. 1.2, 4]. Els autors argumenten que el declivi de la classe mitjana americana no es pot solucionar simplement amb la "creació de llocs de treball", sinó que requereix dècades d'ocupació amb salaris dignes i oportunitats d'aprenentatge continu. Per a això, una proporció substancial de la força laboral ha d'estar empleada per una "empresa innovadora" capaç de generar productes de major qualitat i menor cost que puguin sustentar els ingressos de la classe mitjana.

La Teoria de l'Empresa Innovadora és fonamental per entendre les microbases que una economia ha de tenir per aconseguir un creixement econòmic estable i equitatiu, i com aquestes bases poden ser minades. Aquesta teoria explica com, durant el segle XX, un règim d'assignació de recursos de "retenir i reinvertir" va permetre que un nombre relativament petit d'empreses creixessin i assolissin posicions dominants al mercat, reinvertint els beneficis en capacitats productives i compartint els guanys de la innovació amb els empleats.

No obstant això, el llibre mostra com s'ha produït un canvi cap a un règim de "reduir i distribuir", centrat en les distribucions de caixa als accionistes mitjançant dividends i recompra d'accions, cosa que equival a un espoli generalitzat de la corporació industrial amb impactes devastadors. Aquesta activitat desequilibrada d'extracció de valor és legitimada per la ideologia de la Maximització del Valor per a l'Accionista (MSV), adoptada per executius corporatius com a insiders, inversors institucionals com a facilitadors, i activistes de fons de cobertura com a outsiders.

El llibre està organitzat per explicar aquesta evolució històrica i les funcions de les diferents institucions involucrades:

• El Capítol 2 examina l'empresa empresarial com una organització creadora de valor, contrastant-la amb la teoria neoclàssica il·lògica de l'empresa optimitzadora i presentant la Teoria de l'Empresa Innovadora i les condicions socials per a la creació de valor. Es destaca el paper de l'aprenentatge organitzacional col·lectiu i acumulatiu.
• El Capítol 3 se centra en la borsa de valors com una institució extractora de valor, analitzant la separació entre propietat i control i les funcions canviants de la borsa com a influències en el desequilibri creació-extracció. Es discuteix la transició del "retenir i reinvertir" al "reduir i distribuir".
• El Capítol 4 aprofundeix en l'anatomia de la compensació basada en accions i el paper de la recompra d'accions. Es critica la Regla 10b-18 de la SEC, que permet la recompra d'accions al mercat obert sense la necessitat de divulgar els dies específics en què es realitzen les compres. Això obre la porta a l'ús d'informació privilegiada per obtenir beneficis personals.
• El Capítol 5 analitza el paper dels inversors institucionals com a facilitadors de l'extracció de valor. Examina l'evolució del seu paper, des de ser encoratjats a diversificar sense buscar controlar la gestió, fins a convertir-se en actors més actius, influïts per la regulació i firmes d'assessoria de vot com ISS (Institutional Shareholder Services). Es qüestiona si l'activisme institucional ha servit realment l'interès públic.
• El Capítol 6 se centra en els activistes de fons de cobertura com a outsiders extractors de valor. Explica l'origen i l'expansió dels fons de cobertura i investiga la transformació de Carl Icahn de "raider" corporatiu a activista prominent de fons de cobertura, il·lustrant les característiques i els mètodes dels nous extractors de valor. Es detallen algunes de les seves activitats d'extracció de valor [45, taula 6.3].
• El Capítol 7 critica les obres de Lucian Bebchuk i els seus col·legues, que funcionen com els principals defensors acadèmics de l'activisme dels fons de cobertura. Es qüestiona l'afirmació que l'activisme dels fons de cobertura genera valor a llarg termini.
• El Capítol 8, titulat "Innovative Enterprise Solves the Agency Problem", presenta la Teoria de l'Empresa Innovadora com una solució al problema d'agència, reconeixent el paper de les llars com a contribuents, treballadors, consumidors, estalviadors i inversors en el procés de creació de valor.
• El Capítol 9, "Reversing Predatory Value Extraction", proposa una agenda bàsica per combatre l'extracció de valor depredadora i restaurar la prosperitat sostenible. Això inclou:
  • Rescindir la Regla 10b-18 de la SEC i prohibir la recompra d'accions al mercat obert.
  • Redissenyar la retribució dels executius per incentivar i recompensar la creació de valor, no l'extracció de valor.
  • Reconstituir els consells d'administració per incloure representants de les llars com a treballadors, contribuents i estalviadors, a més dels fundadors, i excloure els extractors de valor depredadors.

En conclusió, el llibre argumenta que la primacia de la maximització del valor per l'accionista i les pràctiques com la recompra d'accions, facilitades per regulacions inadequades i la influència dels activistes de fons de cobertura, han portat a una "espoliació" de les empreses nord-americanes, perjudicant la capacitat d'innovació, l'estabilitat laboral i l'equitat de la renda. Proposa un retorn a un model de "retenir i reinvertir" i una reforma de la governança corporativa per restablir un equilibri entre la creació i l'extracció de valor i promoure una prosperitat sostenible.

Les paradoxes de la política

 Why Nothing Works: Who Killed Progress—And How to Bring It Back

L'endemà de la gran apagada he triat un llibre amb el títol: Per què no funciona res?. Bon moment per a la reflexió sobre els nyaps de la cosa pública i privada, i sobre l'excés de dependència de la xarxa que essent un monopoli cotitza a la borsa espanyola i de la que en som primers accionistes, quin disbarat!. 

La llista de projectes i inversions pendents que parla el llibre sobre els USA, podria fer-se de la nostra realitat immediata, corregida i augmentada. L'atribució a conservadors o progressistes no aplicaria. Aquí sempre hi sortim perdent hi hagi qui hi hagi. Avui no existeixen els trens, un dia més. I no passa res, ni dretes ni esquerres exigiran responsabilitats reals, paradoxes de la política. Avui per a tu demà per a mi,  el banc de favors en marxa (La foguera de les vanitats).

Ens convé ser autònoms (l'autonomia que ens cal és la de Portugal) i desaparèixer ben aviat d'aquesta teranyina que ens sotmet a aquest i a tants altres desgavells. 

Resumit amb IA

"Why Nothing Works: Who Killed Progress—And How to Bring It Back" de Marc J. Dunkelman és un llibre que explora la paradoxa de per què, malgrat ser una nació rica, els Estats Units semblen haver perdut la capacitat de planificar i executar grans projectes en el món físic, com ara infraestructures de qualitat i solucions a la manca d'habitatge.

El llibre argumenta que la causa d'aquesta manca de progrés rau en una transformació cultural dins del propi moviment progressista. Dunkelman sosté que el progressisme, que en el seu origen era un moviment que creia en l'autoritat centralitzada per aconseguir el bé públic, ha evolucionat fins a convertir-se en un moviment culturalment advers al poder. Aquesta aversió al poder, argumenta l'autor, mina la capacitat de les autoritats públiques d'actuar amb eficàcia.

L'estructura del llibre es divideix en vuit capítols. Les quatre primeres parts detallen com el progressisme va evolucionar d'un far d'autoritat centralitzada a un moviment culturalment contrari al poder. Les quatre últimes parts examinen com aquest canvi s'ha manifestat en diversos àmbits: l'esforç per regular les corporacions, mantenir l'habitatge assequible, construir obres públiques i desenvolupar un futur d'energia neta per combatre el canvi climàtic. Cada capítol comença amb una història per il·lustrar com aquesta "escissió progressista" ha emmarcat un moment o ha modelat l'enfocament del moviment davant d'un determinat repte.

La Introducció presenta la història de la determinació de Robert Moses de construir una autopista a través del South Bronx malgrat l'oposició generalitzada, contrastant-la amb la situació actual de l'estació Penn de Nova York, un important centre de transport que s'ha deteriorat significativament sense que ningú ho solucioni. Aquesta juxtaposició planteja la pregunta central del llibre: per què no s'ha arreglat Penn Station?.

El primer capítol, "Servant or Master of the Public?", utilitza la lluita per la "taula robada" de la plataforma del Partit Progressista de 1912 per exemplificar la tensió central que ha afectat el progressisme des de la seva fundació. En un moment en què molts temien que la industrialització engolís Amèrica, els progressistes buscaven una visió per redreçar el país. No obstant això, fins i tot en la formació d'aquest nou partit, hi havia divisions sobre el paper de les empreses i la manera d'abordar el poder corporatiu, amb radicals que proposaven mesures més enèrgiques.

El llibre també menciona com, en el passat, homes poderosos com Robert Moses tenien la capacitat d'imposar la seva visió malgrat l'oposició pública. Aquesta capacitat contrasta amb la situació actual, on fins i tot figures amb poder es trobarien impotents per dur a terme projectes similars.

L'autor, Marc J. Dunkelman, és investigador al Watson Institute for International and Public Affairs de la Brown University i antic investigador del Marron Institute of Urban Management de la NYU. Amb més d'una dècada d'experiència en política, va treballar per a membres demòcrates del Senat i de la Cambra de Representants, i com a investigador sènior a la Clinton Foundation.

En conjunt, "Why Nothing Works" és una anàlisi profunda de la transformació del progressisme americà i de com aquesta transformació ha contribuït a la sensació de paràlisi i manca de progrés en la societat actual. L'elogi del llibre per figures com Jennifer Pahlka i Jonathan Rauch subratlla la seva tesi que el progressisme ha perdut la capacitat de construir i que recuperar aquesta capacitat és urgent per al futur de la democràcia.

La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida (2)

 Sick with “Shareholder Value”: US Pharma’s Financialized Business Model During the Pandemic

Als USA, la Inflation Reduction Act ha obert la caixa dels trons. La possibilitat que el govern pugui negociar els preus dels medicaments finançats públicament ha desesperat a la indústria que ha engegat una campanya de lobby inusual. Es tracta de protegir els preus alts perquè altrament no hi haurà innovació, això diuen. Però malgrat aquesta campanya, fa pocs dies el WP ja deia que no se n'han sortit i que estem propers a grans canvis, que es resumeixen en aquests 6:

1) Drug price negotiation

2) A cap on out-of-pocket spending

3) Lower prices for insulin

4) Free vaccines

5) Inflation penalty for drug manufacturers. 

6) Extra help for the most vulnerable

El govern vol estalviar fins a 100.000 milions $ en aquests propers anys. I destacaria especialment, això de que si volen augmentar el preu més que la inflació (d'aquells medicaments ja en el mercat) hauran de fer descomptes al finançador públic. Dissuasió per tant de provocar preus excessius.

I aquí és on entra Wall Street que ho rebutja de dalt a baix i que ho veu com una amenaça al model de financialització que ha funcionat fins ara. Diuen que fins a 100 medicaments ja no arribaran al mercat. I aquesta amenaça no creïble no és certa perquè sabem això:

Data for the 474 corporations included in the S&P 500 Index in January 2022 and publicly traded from 2012 through 2021 reveal that these corporations distributed $5.7 trillion as share repurchases during the 2012-2021 fiscal years, representing 55 percent of net income, and $4.2 trillion as dividends, an additional 41 percent of net income.

Les recompres d'accions a la borsa per part de les companyies són un 13% superiors al que dediquen a la innovació.

As shown in Table 1, for the decade 2012-2021, distributions to shareholders by the 14 pharmaceutical companies that were among the 474 S&P 500 companies in the database represented 110 percent of net income,7 a larger proportion than the highly financialized 96 percent for all 474 companies. At 55 percent, the stock buybacks of the subset of pharmaceutical companies was the same proportion of net income as the 474 companies, but, at 54 percent versus 41 percent, pharmaceutical dividends as a proportion of net income far exceeded that of all the companies in the dataset. The 14 pharmaceutical companies accounted for 3.1 percent of the revenues of all 474 companies but 6.6 percent of the net income, 6.6 percent of the buybacks, and 8.8 percent of the dividends. The $747 billion that the pharmaceutical companies distributed to shareholders was 13 percent greater than the $660 billion that these corporations expended on research & development over the decade.

En aquest article de Lazonick hi trobareu molts més detalls sobre com ha canviat el model de negoci amb la biotecnologia. Si amb el model anterior el paper de la borsa era el típic de separació de propietat-control, en el nou les opas eren la forma de control per part de fons de capital-risc i després el paper del NASDAQ va oferir opcions d'entrada i sortida que abans no existien. L'article ho explica magníficament, no ho he vist enlloc més. La interacció de les recompres d'accions amb retribució escandalosa als directius de les companyies farmacèutiques esdevé una cosa mai vista a cap altra indústria.

Any 2021, el màxim directiu de Regeneron va ingressar 452 milions de $. No cal dir res més, tota la taula és una desmesura.

Què cal fer segons Lazonick?. El canvi en la regulació de preus és només el primer pas. Cal prohibir la recompra d'accions, deslligar el pagament dels directius dels valors de l'acció a borsa, posar representants dels accionistes al consell, reformar la fiscalitat de les empreses, encoratjar carreres professionals. 

Molta feina per endavant si es vol capgirar la tendència de financialització dels medicaments que vivim. Altrament, un avís, tot el que als USA es disminueixi com ingressos, voldran que sigui compensat amb fons provinents d'altres països. Per tant cal estar alerta als moviments propers i avançar-se als esdeveniments.

 

La financialització com a determinant de la salut

The Financialization of Health in the United States 

Més d'una vegada he confrontat el professionalisme amb l'ineficàcia de l'Estat i els desequilibris del mercat al sector salut. El que es coneix com a tercera lògica que va dir Freidson. Les tres peces clau del professionalisme són: l'hegemonia del benestar del pacient, el principi d'autonomia del pacient i el principi de justícia social. La dinàmica dels incentius porta a conflictes d'interès on l'objectiu de benefici es contraposa als criteris anteriors, i especialment al primer.

A un article recent del NEJM podem veure com el professionalisme va de baixa als USA i es veu minoritzat fruit de la financialització de la salut, entesa com el procés d'influència dels mercats financers i les seves elits sobre el sector. La financialització implica la transformació d'empreses i productes sanitaris  en actius comercialitzables i transmissibles pels quals el sector financer pot acumular capital. La financialització representa una nova forma de propietat i control dels actius del sector sanitari en la mesura que els mercats financers demanen l'obtenció de beneficis a curt termini i la seva distribució a agents financers allunyats del sector salut.

Les dades que conté l'article demostren que la tendència ha estat i és creixent a hores d'ara. La financialització de la salut s'estén com una taca d'oli al USA. I alhora, això significa que hospitals, asseguradores i empreses farmacèutiques i biomèdiques es comporten com entitats financeres. Tal com vaig explicar, la teranyina que envolta la indústria farmacèutica ha convertit la innovació en noves molècules en actius financers, preocupa més l'extracció de valor que la seva creació. Allò que l'enyorat Uwe Reinhardt ja va apuntar sota el nom de "value shifting", quan el valor s'extrau dels membres d'una societat i és apropiat pels tenidors del capital.

Ho exemplificava amb aquest gràfic:

i ho explicava així:

In this exhibit, we assume that Acme Inc., possibly a pharmaceutical company, has developed a new product that is highly valued by the rest of society. Let us call that value “social value.” Measuring it is a methodological challenge. At the conceptual level, however, we may think of it as follows: Acme, Inc. can sell the new product to each individual, prospective customer at that individual’s maximum bid price – the monetary expression of the value that individual puts upon a unit of the product. That bid price naturally varies among individuals, because their income and wealth varies and also because their desire for the product—economists call it “taste” for the product—varies.

If we added up these maximum bid prices across all individuals potentially interested in the new product, we might call that sum the product’s “social value.” In the exhibit, it is shown as the value-flow in pipe A. In many instances, the true social value might even be higher, if there are spill-over effects from the individual user of the new product to other members of society. That would be the case, for example, if the products cured an infectious disease.

Usually, in the real world, firms cannot extract from society all of the social value their products create. Even drug companies with government-granted monopolies usually capture only a fraction of total social value in the form of the firms’ sales revenue. That captured value is shown in pipe B of the chart. The firm distributes that captured value to its employees (pipe C), to its suppliers of other productive inputs and of credit (pipe D), and to government in the form of taxes (pipe E). The residual that is left over accrues to the firm’s shareholders (pipe F). It is the source of the wealth the firm bestows on them.

A major point to take away from the preceding discussion and the accompanying exhibit is that a firm adds net social value to society as a whole only through pipe A. If a firm’s policies do not add net social value, but its shareholders nevertheless are enriched by the firm’s decisions, the firm merely has redistributed already existing value from some members of society (for examples, customers or employees) to its shareholders.

Normally, neither politicians, nor the media, nor the general public pay much attention to the fraction of total social value (pipe A) that firms can capture as revenue (pipe B). In health care, however, that fraction can be quite controversial, as was seen in the public’s reaction to the pricing of high-value specialty drugs such as Gilead Sciences Inc.’s new drugs Solvadi and Harvoni.

En Reinhardt ja apuntava el 2016 a que els preus excessius dels medicaments representaven una extracció de valor. Malgrat no citava el terme financialització com a causa, a hores d'ara podem afegir i confirmar que la financialització també és un determinant de la salut. Una financialització que esvaeix el professionalisme en la medicina. Cal estar-ne atent, entendre com actua i tractar de moderar el seu impacte. Malauradament, en sabem encara poca cosa del que passa per aquí a prop. Caldria una anàlisi en profunditat, i crec que ens trobaríem amb més d'una sorpresa.

PS. Aquí podeu trobar un exemple d'avui de com els lobbys treballen per la financialització de la salut.

Els fonaments del leviatan farmacèutic

 El passat 12 de març sense que gaire gent se n'adonés va passar un fet singular. En un consell de ministres es va aprovar la creació d'una empresa farmacèutica "pública", Terafront Farmatech. Dic "pública" perquè qui acorda el seu naixement és el govern. Ho va fer per la porta del darrera, sense fer soroll. La fórmula és: el CDTI té una empresa anomenada Innvierte Economía Sostenible SICC S.M.E, i aquesta empresa ha de fer una pacte negociat per a constituir una societat amb participació privada dedicada a teràpies avançades. Per descomptat, aprofitant que es pot amanir amb fons europeus i PERTE i el que calgui. El capital serà de 74 milions € i decideixen el la participació privada serà per part de dues empreses decidides digitalment ( a dit, fórmula democràtica i transparent): ROVI i Insud  Pharma. I curiosament, aquestes dues empreses tindran el 51% del capital, serà doncs empresa privada (!). I ja hem tancat el cercle. Aquests són els fonaments del leviatan farmacèutic. 

El leviatan (en hebreu: לִוְיָתָן, Livyatan, Liwyāṯān, "cargolat") és un monstre marí bíblic al qual es fa referència a l'Antic Testament, es fa servir sovint per designar forces incontrolables o criatures de grans proporcions. L'empresa "pública" ja s'ha dissenyat privada, incontrolable, i el sector públic no té els drets de decisió. Ara bé, les dues empreses privades tenen accés a fons europeus  i PERTE sense necessitat d'aplicar a un concurs, en la mesura que el CDTI els aportarà. Accés a recursos financers fàcils i barats, baratíssims. Magnífic. Endavant les atxes.

Això té un nom i se'n diu capitalisme clientelar, "crony capitalism", "capitalismo de amiguetes" executat des del socialisme. Això ha passat davant els ulls de tothom sense que ningú en digués absolutament res.

Ara no és moment de debatre si cal o no una empresa farmacèutica pública o si aquestes empreses estan qualificades per a teràpies cel·lulars. Senzillament és moment de dir prou i fer marxa enrera a aquest tipus d'enginyeria clientelar opaca. Tant sols afegiré una dada addicional, totes dues empreses són de MADRID, "com no podia ser d'una altra manera".

Antoni Rosal al KBR

Talment podrien il·lustrar perfectament la teranyina del capitalisme clientelar

Les hores baixes de la indústria farmacèutica catalana

La nova queixalada a la teranyina: el cas Esteve

 Què cal fer quan les dades no ajuden a un bon titular? Doncs maquillar-les. Fa uns mesos va sortir en portada per exemple com Catalunya acumula el major nombre de plantes de producció farmacèutica, 79 de 173. El que no deien és la producció, i per tant que les fàbriques més grans i de les empreses capdavanteres no es troben aquí. 

Ara a Via Empresa podeu trobar un detall de què ha passat amb la indústria farmacèutica catalana, una davallada constant i paulatina. Una informació que no trobareu als mitjans de comunicació convencional, perquè no interessa. El missatge és clar, la pèrdua continuada de posicions en termes de propietat i de mercat. El motiu? Molts, però està clar que algú va decidir i està decidint fer caixa abans de fer els deures.

Marcelo Brodsky

PS. Elizabeth Holmes, Theranos, va entrar ahir a la presó per complir sentència de frau durant 11 anys.

La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida

 Capitalizing a Cure. How Finance Controls the Price and Value of Medicines

Acabo de llegir un llibre d'accés obert com fa temps que no en trobava cap d'igual. Es tracta d'un treball molt detallat de com el sofosbuvir va sorgir i es va introduir al mercat per capgirar l'Hepatitis C. És un esforç que en Victor Roy, metge i sociòleg, ha estat fent durant molts anys amb un resultat impecable. Va de la financialització dels medicaments, la salut i la vida. Esdevé una peça clau per entendre el que està passant amb el preu dels medicaments i els seus motius. Ho explica amb tot detall i bàsicament el missatge és: si no fem res, això anirà a més. És a dir a preus estratofèrics que uns diuen que es relacionen amb el valor (els mateixos que posen el preu) i uns altres que arribats a un cert punt ja no podem entendre res.

Sobre la qüestió de que els preus són alts per recuperar la inversió en R+D, cal explicar dues coses. En el cas del sofosbuvir la contribució a la recerca finançada públicament va ser determinant. Aquí hi ha un resum:

I la segona. Sobre si l'empresa comercialitzadora va fer Recerca o Cerca, en realitat es va dedicar a cercar mol·lècules com actius financers i va deixar de banda el risc de la recerca en estadis inicials. Per tant es va substituir la R+D per la C+D.

El resum és una empresa, Pharmasset, que el seu funcionament va costar 314 milions entre 1999 i 2011:

I que havia dedicat només 62 milions a la recerca en el sofosbuvir. El 2010 ja es valorava en 5.000 milions sense tenir cap producte al mercat, ni facturació. El 2011 Pharmasset seria comprada per 11.200 milions.

El resum dels dos escenaris al moment de la compra és aquest:

I a la pregunta, què va costar la recerca del sofosbuvir? El quadre següent ho diu tot:

Va costar menys de 1.000 milions en finançament privat, el finançament públic és complex detallar-lo encara que el llibre explica les fonts, que eren nordamericanes i europees.

El sofosbuvir va suposar un canvi en molts aspectes, tant clínics com econòmics. El llibre ho explica amb molta precisió. Parla de creació de valor, però sobretot d'extracció de valor i com es produeix.

Sobre el mecanisme de preus i com es genera l'escalada de preus dels medicaments, aquest gràfic ho mostra clarament:

El preu final del sofosbuvir en el llançament va ser de 94.500$ als USA. L'any 2011 vaig escriure això: La infinita estupidesa. Aquí el vam pagar a 23.500€, i el 2015 més barat, a 7.862€. 

L'argument del llibre és que els preus que observem són fruit d'un disseny financer que estableix expectatives de preu i creixement futur, això és Wall Street i NASDAQ. El segon element que afegeix incentius desmesurats és el sistema de patents i el monopoli que atorga. Per tant la indústria farmacèutica es troba dins aquesta teranyina i la pregunta clau és com sortir-ne de tot plegat.

La resposta de Victor Roy es troba als darrers capítols on reflexiona sobre el paper públic de la investigació, com finançar públicament la recerca i llicenciar privadament la fabricació. Una qüestió sobre la que s'ha debatut molt i s'ha fet molt poc.

La meva recomanació és que ho llegiu i rellegiu amb deteniment, us ajudarà a comprendre el món complex al que ens enfrontem i que si no hi fem res, el desgavell està assegurat. I quan dic desgavell em refereixo més enllà del col·lapse econòmic a la sanitat, a l'accés inequitatiu a serveis de salut essencials i necessaris. Els incentius estan alineats per tal que es compliquin encara més les coses en el futur.

PD. Aquest és un llibre basat en fets i dades. Aquells que espereu un llibre sectari, (contra les farmacèutiques) no cal que el llegiu. No trobareu cap referència a la paraula-concepte neoliberalisme. L'aportació que fa el bengalí Victor Roy és extraordinària precisament per això, perquè evita qualsevol prejudici ideològic, una qüestió que cansa molt als nostres dies, massa.

PS. Resum del llibre amb IA.

El llibre Capitalizing a Cure: How Finance Controls the Price and Value of Medicines (2023), de Victor Roy, investiga detalladament el poder de les finances sobre la biomedicina i la salut pública. Utilitza com a cas d’estudi paradigmàtic el llançament dels tractaments curatius per a l'hepatitis C (VHC) el 2013, els preus dels quals (el "xoc d'adhesius") van intensificar el debat global sobre l'accés a nous medicaments.

La tesi central de Roy és que la crisi d'accés i els preus sense precedents d'aquests medicaments es deuen a la penetració del capitalisme financeritzat en el desenvolupament de fàrmacs. Sota aquest sistema, els medicaments curatius es converteixen en actius financers dominats per estratègies d'especulació i extracció de valor, que es produeixen a expenses de l'accés i la cura dels pacients.

I. Mecanismes de la Financerització i l’Assetització

Roy traça el viatge dels tractaments de l'hepatitis C basats en el sofosbuvir a través de quatre etapes clau:

1. Capitalització de la Ciència: Conversió del Coneixement Públic en Actius (Capítol 1)

El desenvolupament de la ciència darrere del sofosbuvir va ser un procés acumulatiu i col·lectiu que va dependre en gran mesura de la inversió pública.

• Innovació Pública Clau: El desenvolupament de la investigació sobre el VHC va ser possible gràcies a les inversions dels EUA i Alemanya, incloent-hi la creació de l'eina de recerca coneguda com a "replicon". El replicon va permetre accelerar dràsticament les proves de compostos antivirals i va ser crucial per orientar la innovació cap a teràpies curatives.
• Assetització: La companyia Pharmasset va ser fundada explícitament per Ray Schinazi per crear "actius farmacèutics" que poguessin ser venuts a companyies més grans. Aquesta pràctica de convertir el coneixement col·lectivament desenvolupat en actius financers privats es va fer possible gràcies a la llei Bayh-Dole Act (1980), que va permetre a universitats (com Emory) patentar recerca finançada amb fons federals.
• Desenvolupament del Sofosbuvir: El compost clau, PSI-7977 (sofosbuvir), va ser desenvolupat per Michael Sofia a Pharmasset, aplicant el mètode "prodrog" (phosphoramidate). Aquesta estructura es va basar en coneixement públic i disponible, desenvolupat prèviament per científics com Christopher McGuigan (Regne Unit).
• Valoració Especulativa: Tot i que Pharmasset no tenia productes aprovats i acumulava 330 milions de dòlars en dèficit al 2011, la seva valoració de mercat va superar els 4.800 milions de dòlars [60tab., 126]. Aquesta valoració no reflectia els costos de R+D (només 62,4 milions de dòlars per a sofosbuvir), sinó la predicció de creixement alimentada per les altes expectatives de preus futurs (l'anomenada "escala de preus").

2. Capitalització dels Medicaments: Poder Accionarial i Extracció de Valor (Capítol 2)

Gilead Sciences va adquirir Pharmasset el 2011 per 11.200 milions de dòlars, gairebé el triple del seu preu de mercat anterior, en una aposta financera massiva per adquirir creixement (Project Harry) [13, 60tab., 63, 109, 153n50, 154n76].

• Lògica de "Search and Development": Aquesta adquisició reflectia la tendència de la indústria a abandonar la recerca i el desenvolupament (R+D) interna i, en canvi, a enfocar-se en l'adquisició d'actius prometedors d'alt creixement per satisfer els seus accionistes.
• Rendiment Financer Extrem: Els tractaments de sofosbuvir van generar més de 46.000 milions de dòlars en ingressos durant els primers tres anys de vendes.
• Extracció de Rendes (Rents): La major part d'aquest benefici es va destinar als accionistes. Entre 2014 i 2016, Gilead va gastar més de 32.000 milions de dòlars en pagaments (dividends i recompra d'accions). Aquesta extracció es basa en la noció de renda (ingressos no guanyats) derivada del monopoli de la propietat intel·lectual i la ideologia de maximitzar el valor per a l'accionista.

3. Capitalització de la Salut: El Debat del Valor i la Crisi d’Accés (Capítol 3)

El llibre exposa, amb detalls dels documents interns de Gilead revelats per una investigació del Senat dels EUA, com la companyia va establir i justificar el preu dels medicaments.

• Fixació del Preu: El preu de llançament per a la teràpia combinada de sofosbuvir als EUA va ser de 94.500 dòlars per un tractament de tres mesos (el "píndola de 1.000 dòlars al dia").
  • Càlcul: El preu es va basar en un "pis de preus" (preus dels tractaments anteriors, que ja superaven els 83.000 dòlars) i un "valor premium" justificat per la millor eficàcia, tolerabilitat i curta durada [76, 77fig., 180, 182, 184].
• Hegemonia del Valor: Gilead va impulsar una narrativa que afirmava que el preu reflectia el "valor econòmic de la salut futura" (estalvis en trasplantaments de fetge i hospitalitzacions). Aquesta justificació va ser reforçada per l'ús de la "ciència de la valoració" (estudis de cost-efectivitat basats en Quality-Adjusted Life Years o QALYs) per legitimar els preus en cercles acadèmics i polítics.
• Racionament de l'Atenció: El preu va provocar una crisi d'accés, amb sistemes de salut (com Medicaid i el sistema penitenciari dels EUA) racionant el tractament només als pacients en les etapes més avançades de la malaltia. Analistes de Wall Street van arribar a suggerir que el racionament podria ser "millor a llarg termini" per als ingressos de Gilead, ja que mantindria el mercat de pacients viu durant més temps.
• Poder de Contrarestació (Countervailing Power): L'accés divergent va dependre de la capacitat dels actors públics i de la societat civil per contrarestar el monopoli de Gilead. Mentre que als països d'ingressos alts es va racionar, països com Egipte van aconseguir negociar preus de 900 dòlars per tractament i van llançar campanyes massives. Gilead va oferir llicències voluntàries (que permetien produir genèrics a 1.000 dòlars) només a països de baixos ingressos, excloent inicialment milions de pacients en països d'ingressos mitjans.
• El Penyal del Pacient (Patient Cliff): L'èxit curatiu dels fàrmacs (taxa de curació del 90%) va conduir a una paradoxa en el model financeritzat: va reduir el nombre de pacients que necessitaven tractament, provocant una desacceleració del creixement i una caiguda de la cotització de Gilead. Per compensar, Gilead va intensificar l'extracció de valor i es va centrar en la seva lucrativa i crònica franquícia de VIH (medicaments de tractament de per vida).

IV. La Crisi i la Visió de Salut amb Propòsit Públic (Capítol 4 i Conclusió)

El llibre conclou que la financerització de la biomedicina produeix una "triple crisi": d'accés, per a futurs avenços (especialment cures), i per a la governança pública.

• Penalització de la Cura: El model actual incentiva els tractaments crònics (mitigators) que generen ingressos recurrents i sostenibles per sobre de les cures d'una sola presa. Aquesta és la raó per la qual Wall Street veu el creixement d'una empresa com Gilead com un "perill".
• Preus Desconnectats de la R+D: Les dades mostren que els preus dels fàrmacs no es basen en els costos d'R+D, sinó que estan lligats a les expectatives de beneficis dels mercats financers.
• Sistema de Propòsit Públic: Roy advoca per un canvi cap a un sistema de R+D amb propòsit públic, que intencionadament prioritzi l'accés assequible i la inversió en medicines que abordin les necessitats no satisfetes de salut. Aquest model requeriria:
  • Inversions públiques completes (Opció Pública): L'Estat hauria de finançar totes les etapes del desenvolupament, assegurant que els medicaments es venguin a un preu proper al cost de fabricació.
  • Govern del Valor: L'Estat ha d'utilitzar el seu poder com a principal comprador (countervailing power) per negociar preus assequibles i aplicar polítiques de patents socialment responsables.
  • Ciència Oberta (Open Science): Promoure la col·laboració i l'intercanvi de dades per accelerar la innovació i reduir la redundància, en lloc de l'ús de patents per controlar el coneixement com un actiu.

El llibre conclou que la revaloració de la salut exigeix passar de capitalitzar la vulnerabilitat a valorar l'atenció equitativa i assequible per a tothom.