Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta productivitat. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta productivitat. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

04 d’abril 2025

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (7)

El poder, el poble i els beneficis. Capitalisme progressista a l'era del descontentament

Aquest llibre, "Capitalisme progressista", de Joseph E. Stiglitz, té com a objectiu principal diagnosticar els mals que afecten el creixement econòmic i la distribució desigual dels seus fruits, i alhora proposar una "recepta" sobre què es pot fer per canviar aquesta situació.

Diagnòstic de la situació actual:

Stiglitz assenyala diversos elements interconnectats que expliquen la condició anèmica del creixement econòmic actual i la desigualtat creixent. Aquests inclouen:

  • Finançarització desmesurada.
  • Globalització mal gestionada. La globalització sovint augmenta el risc i presenta desafiaments contra els quals les empreses i les famílies no poden protegir-se. Els acords comercials recents se centren més en la inversió, la propietat intel·lectual i les regulacions que en el comerç tradicional d'aranzels, sovint amb conflictes entre consumidors i interessos comercials. Aquests acords, com l'ADPIC, poden afavorir les grans farmacèutiques i altres sectors, garantint un flux de diners des dels països pobres cap als Estats Units sense ser equilibrats.
  • Poder creixent del mercat. Stiglitz critica com la paraula "poder" està poc representada en els manuals d'economia, igual que "explotació". Aquest poder de mercat es manifesta en oligopolis, com en el sector de les publicacions acadèmiques, on uns pocs editors controlen gran part del mercat, obtenint articles i revisió per parells de manera gratuïta i cobrant elevats preus. També es veu en la capacitat d'algunes empreses de discriminar en els preus aprofitant les dades dels consumidors. L'augment del poder de mercat de les grans corporacions i els seus directius ha resultat en menys poder per als treballadors i els consumidors.
  • Explotació. L'autor defineix l'apropiació de riquesa com un procés pel qual un individu pren riquesa d'altres a través de l'explotació. Argumenta que la història ensenya que hi ha qui busca enriquir-se mitjançant l'explotació del poder de mercat, les imperfeccions en la informació i la vulnerabilitat dels altres.
  • Desigualtat creixent. La vida de la classe mitjana sembla allunyar-se de gran part de la població, malgrat que el país és molt més ric que abans. Aquesta desigualtat es manifesta en diferències salarials per gènere, raça i ètnia. Les divisions profundes al país per raça, ètnia i gènere, sovint sorgides de la discriminació, són crucials per comprendre les desigualtats en els mercats laborals. Aquesta desigualtat creixent i la disminució de la mobilitat representen una amenaça fonamental per al "somni americà".
  • Subversió de la veritat i atac a les institucions. Hi ha un atac coordinat a les institucions i idees que han fet molt per la civilització, inclosa la subversió de la veritat per part de figures polítiques. La divisió del país en faccions que perceben el món de manera diferent dificulta l'elaboració de polítiques consensuades.

La veritable font de la riquesa de les nacions:

Stiglitz diferencia entre la creació de riquesa i la seva apropiació. La veritable font de la riquesa rau en la creació, en la creativitat i productivitat de la gent, les interaccions entre ells, els avenços científics i tecnològics, i el progrés en la comprensió de l'organització social que condueix a institucions com l'imperi del dret i els sistemes de pesos i contrapesos.

El paper del poder i l'explotació en l'economia:

L'autor critica la manca d'atenció que la teoria econòmica tradicional presta als conceptes de "poder" i "explotació". Argumenta que les disparitats salarials i altres formes de desigualtat sovint no s'analitzen adequadament sota la lent d'aquests conceptes. Per a l'explotació, les empreses necessiten una gran quantitat de dades sobre els individus, cosa que atempta contra la privacitat i pot donar poder a governs autoritaris.

Desigualtat i divisions socials:

Les desigualtats van més enllà de les econòmiques i abasten divisions per raça, condició ètnica i gènere, moltes de les quals tenen el seu origen en la discriminació. Cinquanta anys després de la Llei de Drets Civils, aquestes divisions encara persisteixen. La comprensió de les exclusions per raça i gènere en el mercat laboral és fonamental per entendre les desigualtats.

Fallades del mercat i la necessitat de regulació:

El mercat per si sol no sempre produeix resultats eficients. Stiglitz emfatitza la necessitat de regulació per abordar les fallades del mercat, com la manca de lliure competència. Posa exemples com l'oligopoli en les publicacions acadèmiques i les pràctiques de les grans farmacèutiques per bloquejar els medicaments genèrics mitjançant clàusules de propietat intel·lectual en acords comercials. La regulació ha de tenir salvaguardes democràtiques, amb processos transparents d'avís i comentaris.

Globalització, propietat intel·lectual i comerç:

Els acords comercials actuals es centren cada vegada més en la inversió i la propietat intel·lectual que en els aranzels. Les grans corporacions farmacèutiques han utilitzat clàusules de propietat intel·lectual per retardar l'entrada de medicaments genèrics al mercat. L'acord sobre els ADPIC no es va centrar en estimular la innovació, sinó en augmentar els beneficis de les grans farmacèutiques i altres sectors, garantint un flux de liquiditat cap als Estats Units.

L'impacte de les noves tecnologies:

Les noves tecnologies tenen el potencial d'exacerbar els problemes existents relacionats amb l'ocupació, els salaris, la desigualtat i el poder de mercat, i també plantegen nous problemes com la privacitat i la ciberseguretat. Les solucions a aquests problemes no es poden deixar a l'arbitri del mercat. La recopilació massiva de dades ("big data") per part d'empreses i governs pot crear dossiers electrònics molt amplis, amb implicacions per a la privacitat i el potencial de totalitarisme. Es suggereixen reformes per regular les plataformes digitals, com imposar majors deures, introduir retards en la difusió de desinformació i etiquetar missatges verificats o no.

La dimensió política del problema:

La manca de consens polític, la polarització i la creença en "fets alternatius" dificulten l'elaboració de polítiques viables. El poder dels diners en la política és un obstacle important per a les reformes necessàries.

Cap a un capitalisme progressista:

Stiglitz proposa una agenda progressista centrada en la noció de "promoure el benestar general" per a tothom, no només per a l'1%. Aquesta agenda busca una economia més dinàmica, de creixement més ràpid i al servei de la gent. L'autor creu en la possibilitat d'un món alternatiu mitjançant l'acció col·lectiva, amb mercats ben dissenyats i regulats que treballin juntament amb el govern i la societat civil.

En resum, "Capitalisme progressista" ofereix una anàlisi detallada de les interconnexions entre la financiarització, la globalització mal gestionada i el poder creixent del mercat com a causes principals de l'anèmic creixement econòmic i la desigualtat creixent. Stiglitz subratlla la importància de reconèixer el paper de l'explotació i el poder en l'economia, i destaca les profundes divisions socials que acompanyen la desigualtat. Argumenta que el mercat per si sol no és suficient i que es necessiten regulacions intel·ligents i acció col·lectiva per promoure el benestar general. El llibre també examina els desafiaments plantejats per les noves tecnologies i la dimensió política dels problemes econòmics. Finalment, ofereix una visió esperançadora d'un futur on un capitalisme progressista pugui conduir a una prosperitat compartida.




19 de març 2025

David Hume i el pensament econòmic

A Philosopher's Economist: Hume and the Rise of Capitalism 

Resumit amb IA.

El llibre "A Philosopher's Economist: Hume and the Rise of Capitalism" de Margaret Schabas i Carl Wennerlind explora a fons la contribució de David Hume a l'economia, connectant-la amb la seva filosofia general. A continuació, es presenten els punts clau del llibre:

  • Hume com a economista integral: El llibre argumenta que l'economia és un fil conductor unificador en l'obra de Hume. Hume no només va estudiar l'economia per si mateixa, sinó també com un mitjà per entendre i promoure el refinament moral, la pau i la prosperitat.
  • Rellevància de "Political Discourses": Tot i que Hume és conegut principalment com a filòsof, el seu llibre "Political Discourses" (1752) va ser immensament influent en el seu temps, amb múltiples edicions i traduccions. El llibre busca reivindicar la importància d'aquesta obra i connectar-la amb el conjunt del pensament de Hume.
  • Èmfasi en l'experiència pràctica: El llibre destaca com l'experiència de Hume en el món comercial, incloent el seu treball com a dependent d'un comerciant a Bristol i les seves funcions en missions diplomàtiques, va influir en el seu pensament econòmic.
  • Metodologia econòmica: Hume va desenvolupar un enfocament sofisticat per a l'economia, explorant els mitjans pels quals es formen i legitimen els principis matemàtics i les teories científiques. El seu treball va iniciar una línia d'investigació coneguda com a metodologia econòmica.
  • La "ciència del comerç": Hume va definir l'economia, o la "ciència del comerç", com un camp d'estudi amb fenòmens específics com el diner, el comerç i la balança comercial. Aquesta definició es va mantenir influent al llarg del segle XVIII.
  • Hume i la classe mitjana: Hume creia que la classe mitjana era el principal públic per als discursos sobre moralitat, ja que tenien un coneixement més profund de la naturalesa humana a causa de la seva participació en el món comercial.
  • Recepció a Europa: "Political Discourses" va ser traduït a diversos idiomes i va influir en el pensament econòmic a tot el continent. En particular, la traducció francesa d'Abbé Jean-Bernard Le Blanc va donar una interpretació francesa distintiva de l'economia de Hume.
  • Llegat durador: El llibre argumenta que la influència de Hume en l'economia es va estendre molt més enllà del seu temps, influint en figures com Marx, Menger, Schumpeter i Hayek.

En resum, "A Philosopher's Economist" presenta una anàlisi exhaustiva de les idees econòmiques de David Hume, destacant la seva rellevància per a la seva filosofia i la seva influència duradora en el camp de l'economia.




PS. Resum del llibre "Discursos Polítics"

"Discursos polítics" de David Hume és una col·lecció d'assajos que aprofundeixen en una àmplia gamma de temes polítics i econòmics. Hume, conegut pel seu empirisme filosòfic, aplica el seu enfocament escèptic i basat en l'experiència a l'anàlisi de la política i l'economia.

A continuació, es presenta un resum detallat dels temes clau que Hume aborda als seus "Discursos polítics":

1. La naturalesa de la societat:

  • Rebuig del contracte social: Hume rebutja la idea del contracte social com a fonament de la societat, argumentant que les societats evolucionen gradualment a partir dels hàbits i costums humans.
  • Importància de la utilitat: Emfatitza la importància de la utilitat i l'interès propi en la formació de les institucions socials, destacant que les persones tendeixen a cooperar quan els beneficia.

2. El comerç i l'economia:

  • Defensa del lliure comerç: Hume defensa el lliure comerç i argumenta que beneficia totes les nacions, refutant les doctrines mercantilistes que prevalien en la seva època.
  • Relació entre riquesa i poder: Analitza la relació entre la riquesa, el comerç i el poder polític, destacant la importància de la innovació i la productivitat per a la prosperitat nacional.
  • Teoria monetària: Hume fa una anàlisi exhaustiva de la importància de la moneda, i com aquesta, afecta a l'economia d'un país. Explora com les variacions en l'oferta monetària poden influir en els preus i l'activitat econòmica.

3. El govern i la política:

  • Formes de govern: Hume explora les diferents formes de govern, incloent-hi la monarquia i la república, i analitza els seus avantatges i desavantatges.
  • Importància de les lleis: Destaca la importància de les lleis i les institucions per mantenir l'ordre social i protegir els drets individuals.
  • Llibertat: Hume, explora la importància de la llibertat, i com aquesta, afecta al desenvolupament d'un poble. Argumenta que la llibertat política i econòmica són essencials per a la prosperitat i l'estabilitat.

4. La naturalesa humana i la política:

  • Passions i interessos: Hume argumenta que les passions i els interessos humans influeixen en gran manera en la política.
  • Prudència i sentit comú: Destaca la importància de la prudència i el sentit comú en la presa de decisions polítiques.

Aspectes clau del pensament de Hume:

  • Empirisme: Hume aplica el seu enfocament empirista a l'estudi de la política i l'economia, basant les seves conclusions en l'observació i l'experiència.
  • Escepticisme: Mostra un escepticisme saludable cap a les teories abstractes i les ideologies rígides, preferint un enfocament pragmàtic i realista.
  • Utilitarisme: Hume tendeix a valorar les institucions i les polítiques en funció de la seva utilitat per a la societat.

En resum, "Discursos polítics" de Hume ofereix una perspectiva profunda i matisada sobre la política i l'economia, basada en una comprensió sòlida de la naturalesa humana i l'experiència històrica.


01 de febrer 2025

La financiarització dels medicaments i el seu impacte en la innovació

Innovación y financiarización en la industria farmacéutica

Acabo de publicar un nou Health Policy Paper a la col·lecció UPF-CRES titulat: "Innovación y financiarización en la industria farmacéutica". Aquest és el resum amb IA.

L'article examina la innovació i la financiarització en la indústria farmacèutica, destacant com el desenvolupament de medicaments innovadors és un procés arriscat amb una productivitat limitada. Les estratègies per "desarriscar" aquest procés han coincidit amb una creixent financiarització del medicament, que ara es considera un actiu financer més enllà d'un simple producte. Això provoca tensions entre dedicar recursos a la investigació i desenvolupament (I+D) i satisfer les demandes del mercat de capitals, resultant en preus elevats que qüestionen el nivell d'extracció de valor.

Aquí hi ha alguns punts clau de l'article:

  • Financiarització: La creixent influència dels motius, mercats, actors i institucions financeres en l'economia ha portat a considerar els medicaments com a actius financers. Això ha impactat les prioritats i recursos per a la innovació.
  • Productivitat de la I+D: La baixa productivitat de la I+D en la indústria farmacèutica, juntament amb el risc inherent de la innovació, ha impulsat un canvi de model, amb fusions i adquisicions d'empreses amb productes prometedors. Les noves empreses biotecnològiques, tot i ser una font d'innovació, s'enfronten a alts costos per accedir al mercat.
  • Inversió pública: La inversió pública en I+D és rellevant, com es va veure en el desenvolupament de les vacunes per la COVID-19. En el cas d'Oxford-AstraZeneca, la inversió pública va ser més del 95%. Aquest fet planteja qüestions sobre l'apropiació del valor i la fixació de preus.
  • Preus elevats: Els preus elevats dels medicaments, especialment als Estats Units, no sempre es justifiquen pels costos de I+D. Les empreses farmacèutiques generen ingressos addicionals significatius gràcies als preus elevats, superant la despesa global en I+D.
  • Estratègies de "desarriscar": La indústria farmacèutica ha adoptat l'estratègia de "desarriscar" la innovació mitjançant la compra d'actius en fases avançades a empreses biotecnològiques. Això ha augmentat el cost d'aquestes operacions, però redueix el risc de fracàs en els assajos clínics.
  • Extracció de valor: Les empreses farmacèutiques es troben en una tensió entre innovació i financiarització. Algunes companyies utilitzen els beneficis per a la recompra d'accions i el repartiment de dividends, en lloc d'invertir en innovació. La recompra d'accions augmenta el valor de les accions restants, beneficiant els accionistes, però no necessàriament la innovació.
  • Exemples de financiarització: L'article destaca casos com el del Sofosbuvir per a l'hepatitis C i l'Ibrutinib per a la leucèmia, com a exemples de com la financiarització pot influir en els preus dels medicaments. En el cas del Sofosbuvir, l'empresa Gilead va adquirir Pharmasset per 11.200 milions de dòlars, mentre que la investigació havia costat 62 milions de dòlars, i el preu de inicial va ser de 94.200 dòlars.
  • Alternatives a la financiarització: Algunes empreses, com AstraZeneca i GlaxoSmithKline, han fet una transició cap a un enfocament més innovador, reduint la recompra d'accions i invertint en el desenvolupament de nous medicaments.

L'article conclou que la financiarització del medicament, tot i que pot reduir el risc per a les grans empreses farmacèutiques, pot conduir a preus més elevats i afectar la capacitat de les empreses d'invertir en innovació futura. Cal repensar sobre els mecanismes de creació i apropiació del valor en el sector farmacèutic.


Lee Miller

PS. Aquest article ha estat rebutjat per Gaceta Sanitaria. No és d'interès la seva difusió.

30 de gener 2025

El sentiment i la raó en la formació de les preferències polítiques

 The Political Brain: The Role of Emotion in Deciding the Fate of the Nation

A aquestes alçades, a ningú li passa per alt el paper de les emocions com a factor determinant del vot polític. I molt sovint s'acaba expressant més cap a les identitats o el sentit de pertinença, ho vaig explicar aquí fa temps

Sabem que el paper de la política identitària del moment genera la polarització, qüestió que he comentat també fa poc. I la polarització limita la capacitat de consens i avenç social. Amb tot això en marxa, podem confirmar que la raó s'ha esvaït davant el sentiment en la formació de les preferències polítiques. L'agenda política va farcida d'emoció i sentiment de pertinença, i això bloqueja la resolució de molts problemes. Un exemple, el Parlament de Catalunya només ha fet dues lleis el 2024, cap d'elles sobre temes cabdals.

En Josep M. Lozano va fer un article que vaig recuperar en aquest blog sobre la emocràcia destacant el paper de les emocions en el vot i el procés polític. Avui toca posar tot això en solfa i selecciono un llibre molt centrat als USA que afronta de ple el tema, resumit amb IA

El llibre "The Political Brain: The Role of Emotion in Deciding the Fate of the Nation" de Drew Westen explora la importància de les emocions en la política, argumentant que les decisions dels votants estan impulsades més pels sentiments que per la raó. Westen, un psicòleg i psiquiatre, analitza com els candidats i els partits poden utilitzar narratives emocionals per persuadir els votants, i critica la tendència del Partit Demòcrata a confiar excessivament en arguments racionals.

  • Part I: Ment, cervell i emoció en la política

    • Capítol 1: Estats mentals guanyadors: Explora com la política es tracta tant de identitat i comunitat com d'economia. L'autor critica la visió que redueix el Partit Demòcrata a un departament de recursos humans, en lloc d'un partit preocupat per la identitat i el significat de ser americà. També assenyala que la persuasió política es basa en xarxes i narratives.
    • Capítol 2: Ments racionals, campanyes irracionals: Critica la idea que els votants decideixen basant-se en la raó i la lògica, i explica que la campanya política és un mercat d'emocions.
    • Capítol 3: L'evolució del cervell apassionat: Discuteix com el cervell humà va evolucionar per a respondre emocionalment i assenyala que la raó és una "vena prima" sobre les emocions. També ressalta la importància de les emocions en el sentit de la justícia.
    • Capítol 4: Les emocions darrere el teló: Examina com les emocions treballen en el subconscient i com influeixen en la presa de decisions polítiques. Aquest capítol presenta una visió diferent de la ment, el cervell i l'emoció en la política.
    • Capítol 5: Interessos especials a la ment: Analitza com les persones tendeixen a buscar informació que confirmi les seves opinions preexistents, i ignora la que les contradiu. L'autor explora els biaixos emocionals i la manera com influeixen en la política.
    • Capítol 6: Política d'efecte dominó: Explora la influència de la ciència en la política, i critica per què els demòcrates han estat incapaços d'implementar pràctiques científiques en la seva estratègia política.
  • Part II: Un pla per a campanyes emocionalment persuasives

    • Capítol 7: Escrivint una constitució emocional: Desenvolupa la importància de tenir una narrativa mestra que defineixi els valors d'un partit. Aquest capítol assenyala que els demòcrates han estat incapaços de construir una narrativa coherent que ressoni amb els votants.
    • Capítol 8: Avortant l'ambivalència: Tracta el tema de l'avortament, i proposa una postura que té en compte la complexitat emocional del tema i connecta amb els votants progressistes, tot reconeixent les preocupacions de la majoria.
    • Capítol 9: Buscant un terreny comú: Explora el tema de les armes i la importància de connectar amb votants que tenen diferents punts de vista.
    • Capítol 10: Consciència racial i inconsciència: Aborda el tema de la raça, i com les xarxes emocionals poden ser activades de manera inconscient per a influir en les decisions polítiques. L'autor utilitza l'exemple de l'anunci de Willie Horton per demostrar com es poden utilitzar imatges per explotar emocions.
    • Capítol 11: Mort i impostos: Discuteix la importància de la gestió d'una cartera emocional en la política i com s'ha de tenir valentia davant la crítica. L'autor també analitza els principis per a la gestió d'una cartera emocional i com utilitzar un enfocament basat tant en la intuïció com en la ciència.
    • Capítol 12: Esperança, inspiració i intel·ligència política: Explora la necessitat d'oferir esperança i inspiració als votants. L'autor subratlla la importància de la intel·ligència política en la construcció de narracions mestres i qüestions insígnia.
    • Capítol 13: Positivament negatiu: Discuteix l'ús d'atacs en la política, i com s'han de respondre per guanyar suports. L'autor planteja la importància de respondre ràpidament als atacs i d'actuar per endavant.
    • Capítol 14: Xarxes terroristes: Analitza l'impacte del terror en la política, i com els líders poden utilitzar la por per a guanyar suport. L'autor critica la resposta del Partit Demòcrata al terrorisme i argumenta que els demòcrates han de parlar directament sobre el tema.
    • Capítol 15: Unions civils i incivils: Aborda el tema del matrimoni homosexual i la importància de reafirmar els valors progressistes de tolerància, empatia i compassió. L'autor explora la relació entre la religió i la política i argumenta que els demòcrates han de parlar sobre valors, moralitat i fe de manera diferent als republicans.
  • Conclusió: Corrent amb el dipòsit buit

    • El llibre conclou que els demòcrates han de ser més conscients del paper de les emocions en la política i construir narracions que ressonin amb els votants a nivell emocional.
    • L'autor argumenta que els candidats han de preguntar-se quines són les seves creences i com connectar-les amb els sentiments dels votants.
  • Postscript a l'edició de butxaca:

    • Aquest apartat descriu com va néixer el llibre, els dubtes inicials sobre si les seves idees serien rebudes o no, i la bona acollida del seu treball.
    • L'autor argumenta que les eleccions es guanyen o es perden no pels "temes" sinó pels valors i les emocions de l'electorat.
    • També hi ha una discussió sobre la campanya de Barack Obama de 2008, i com les seves campanyes havien d'equilibrar tant l'inspiració com les crítiques a l'oposició.
  • Altres punts destacables

    • El llibre utilitza exemples de campanyes polítiques reals per a demostrar com les emocions poden influir en les decisions dels votants.
    • L'autor argumenta que els demòcrates han de redefinir el seu missatge per a connectar amb els votants a nivell emocional.
    • Westen destaca la importància de la narrativa mestra d'un partit i la necessitat que aquesta sigui clara, coherent i emocionalment viva.
    • El llibre també ofereix una sèrie de principis per a la gestió de les associacions emocionals en la política.
    • L'autor també fa èmfasi en la importància de la veritat per a generar confiança en els votants.
    • Westen proposa la necessitat de respondre als atacs amb la mateixa contundència amb què s'han fet i, fins i tot, de re-enquadrar-los per a posar la responsabilitat als acusadors.
    • L'autor aborda la importància del llenguatge i com utilitzar paraules que funcionin per a activar emocions positives.
    • Westen assenyala que tant les emocions positives com les negatives són importants per a motivar el vot i que una elecció és una qüestió de selecció, no un referèndum.

En resum, "The Political Brain" és una anàlisi de la psicologia de la política, amb un enfocament especial en la importància de les emocions. Westen ofereix una crítica contundent de l'estratègia demòcrata, i proposa un camí cap a un enfocament més efectiu i emocionalment intel·ligent per a guanyar suport en el mercat de les idees polítiques.

PS. Els costos de la democràcia a Catalunya i els seus resultats: El Parlament gastarà el 2025 63 milions €, un increment del 9,83% respecte al Pressupost prorrogat per a l’exercici del 2024, el Consell de Garanties Estatutàries (CGE), de més de 3 milions d’euros; de la Sindicatura de Comptes, més de 16; i del Síndic de Greuges, de més de 8 milions €. El legislatiu ens costa més de 90 milions a l'any, i creix més de tres vegades la inflació. I ningú se n'adona de la seva ineficiència i que en tot l'any 2024 només ha fet 2 lleis!!! (si dividim només el cost anual del Parlament per 2, vol dir que cada llei ha costat 31,5 milions €). Ho tinc clar que jo no acceptaria cap pressupost sense una productivitat comparable a altres parlaments. O s'augmenta la producció o reducció de plantilla.


PS. Magistral avui en Josep Martí, la paradoxa de Popper per als rancis enemics de la tolerància.




05 de desembre 2024

Un sistema de pagament hospitalari demodé

The end of an era? Activity-based funding based on diagnosis-related groups: A review of payment reforms in the inpatient sector in 10 high-income countries

Després de dècades compensant als hospitals per casuística hospitalària, ara finalment s'ha tocat de peus a terra. Així ho confirma aquest article on s'explica que pagar per cas no és la forma més desitjable ni eficient de retribuir l'activitat hospitalària. I fa molts anys que ja ho vam dir, tant com tres dècades, i en Guillem López-Casasnovas ho recorda en aquest text.

Cal trobar un equilibri entre els incentius a la productivitat i alhora als resultats en salut. Un incentiu excessiu a la quantitat afecta negativament a la qualitat. Per tant a Catalunya vam proposar el pagament ajustat per l'índex de casuística i no pagar per casuística. D'aquesta manera es compensa la complexitat però no s'incentiva l'activitat tal com fa el pagament per acte mèdic.

El suggeriment d'avui és doncs rellegir aquest article, per veure que el món revisa el que fa i ho corregeix, i per aquí aprop encara queda molt a fer en un sistema de pagament hospitalari desfasat, demodé, que requereix revisió urgent.

Sebastiao Salgado

04 de desembre 2024

Vasos comunicants (5)

Els vasos comunicants de l’assegurança de salut

Publicat al Blog del Cercle de Salut

L’obligatorietat de l’assegurança de salut per al conjunt de la població esdevé un requeriment essencial per a evitar restriccions al dret a la protecció de la salut. En el nostre context, aquesta obligatorietat va afegida de finançament públic mitjançant impostos. Per tant, tot ciutadà a Catalunya des que neix fins que traspassa gaudeix de cobertura pública dels serveis de salut.

Com podem explicar doncs que un de cada tres ciutadans comprin una assegurança voluntària de salut (gairebé duplicada)? Pagar dues vegades pel mateix dona pistes de què allò que ja estem obligats a tenir no acaba de satisfer plenament. I fonamentalment cal pagar dues vegades per a saltar-se l’excessiva llista d’espera pública.

En els darrers 15 anys s’ha multiplicat per quatre la llista d’espera. Si agafem l’informe de la Sindicatura de Comptes referit al 2019, hi havia 860.972 pacients pendents de ser atesos, dels quals 210.265 per a intervenció quirúrgica, 136.943 per a una prova diagnòstica, i 513.764 per consultes externes. Repasso les darreres dades d’espera quirúrgica a setembre 2024 i la xifra segueix augmentant, arribem a 215.488 pacients. Per entendre la magnitud d’aquestes xifres, podem imaginar més de vuit estadis com el Camp Nou, amb una capacitat de 104.600 espectadors, plens de persones esperant.

La llista d’espera és un factor clau de deslegitimació del sistema sanitari obligatori finançat amb impostos. Has de poder accedir al servei quan tens necessitat. Si no és així, el sistema perd credibilitat i fa que aquells que poden cerquin alternatives en un context diferent basat en la disponibilitat a pagar.

Alhora cal tenir present que el 40% dels metges que treballen al sector finançat públicament també ho fan al sector privat. La pràctica dual és alhora causa i conseqüència del que estem tractant. Un dels motius el podem atribuir a una compensació esperada insuficient per a la tasca realitzada. El pagament d’un salari fix sense incentius per productivitat i esforç és un factor que també hi contribueix. Caldria una reflexió seriosa sobre el significat i l’impacte d’aquesta pràctica dual.

El context ajuda, per tant, a un augment de la cobertura voluntària i això ha representat un augment d’assegurats en 10 punts percentuals des de l’any 2010, fins a arribar al 32%. Ara bé, no tothom ho paga directament, segons el baròmetre sanitari, la cobertura mitjançant empresa representa el 15% del total de l’assegurança voluntària. La prima mitjana de 2023 va ser de 911 € per càpita. I d’aquesta prima, el sector dedica un 71,4% a prestacions assistencials. La resta va destinat a despeses administratives i resultats de l’exercici. Cal assenyalar que l’any 2023, les asseguradores dins Muface van arribar a dedicar fins al 103% de la prima a prestacions assistencials. És a dir que la prima no va cobrir ni tan sols les despeses sanitàries i, per tant, pèrdues que van ser subsidiades per altres assegurats. També cal considerar que l’assegurança a través d’empresa acaba essent 703 € per càpita, un 23% inferior. Això es deu a la capacitat de negociació de les empreses. I, per tant, d’alguna manera també s’acaba subsidiant per altres assegurats.

Hi ha, per tant, dins el sector tensions importants, tant per la banda dels assegurats (on hi ha un nivell de subsidiació creuada inusual impulsada per la regulació), com per la banda de la provisió assistencial on les tarifes vigents són motiu de controvèrsia per un import que consideren insuficient. Cal destacar també les dificultats relatives a la selecció de risc i prestacions que són conegudes pels usuaris i alhora silenciades al gran públic. Les pràctiques d’excés d’utilització són també sabudes i poc corregides en un entorn de pagament per acte mèdic.

Hi ha dos àmbits on el laissez-faire no hauria de tenir opcions de progressar. En primer lloc, cal afrontar la protecció dels usuaris i de la competència al sector de l’assegurança voluntària. Això cal fer-ho mitjançant una reforma regulatòria que he mostrat en detall en un article a la Revista d'Economia de Catalunya i que en suggereixo la lectura. En segon lloc, cal afrontar la pràctica dual dels metges mitjançant un canvi regulatori i una estratègia que comprometi i fidelitzi els professionals al sector públic que és on recau la cobertura d’assegurança obligatòria.

Per sobre de tot això, cal assenyalar que sense una estratègia que capgiri la tendència de les llistes d’espera, és previsible que l’assegurança voluntària segueixi augmentant a l’ensems que la deslegitimació del sector públic i el rebuig a la fiscalitat. Aquesta estratègia ha de considerar tant mesures conjunturals immediates, com estructurals relatives a l’oferta de serveis i incentius. Sense això, els fets i les dades parlaran per si sols, la gent seguirà “votant amb els peus” com deia Hirschman i un observador de la política sanitària internacional es preguntarà, com és possible que tanta gent pagui dues vegades per les mateixes prestacions? Doncs perquè les coses no funcionen a la primera.


Monte Roraima. Estado de Roraima, Brasil, 2018.

03 de novembre 2024

La gestió de la innovació a les ciències de la vida

Managing Discovery in the Life Sciences

Aquest llibre explora els factors clau que impulsen la invenció en les ciències biomèdiques, centrant-se en com els descobriments es transformen en productes comercialitzables.

El llibre s'estructura al voltant de tres preguntes fonamentals: Quins incentius o recompenses van impulsar el descobriment? D'on provenien els recursos per a la investigació i el descobridor? Com es va traduir el descobriment en un producte comercialitzable? 

El llibre analitza diversos casos d'estudi que mostren els diversos camins i graus d'èxit en el procés de descobriment i comercialització. 

S'hi inclouen exemples com els estatines (inhibidors de la síntesi del colesterol), els inhibidors de l'ECA (utilitzats per tractar la hipertensió), l'angioplàstia (un procediment per obrir artèries bloquejades), el tractament de l'hepatitis C, la recerca de tractaments per a la malaltia d'Alzheimer [2] i la història de la metformina (un medicament per a la diabetis).

El llibre també examina la importància de l'estructura organitzativa per fomentar descobriments comercialitzables. Analitza com els incentius, l'assignació de recursos i la creació de cultures innovadores influeixen en la productivitat i la creativitat en la recerca. 

Finalment, el llibre es pregunta si les polítiques públiques podrien millorar el procés de gestió dels descobriments biomèdics per beneficiar la societat. 

A més a més, el llibre busca desmentir les crítiques infundades dirigides a la indústria biomèdica, especialment a la indústria farmacèutica, posant de manifest els beneficis que ha aportat a la societat a través dels seus descobriments i medicaments. 

El llibre conclou amb una crida a la reflexió sobre com podem augmentar el flux de nous productes sense incrementar els costos de R+D. S'interroga sobre la millor manera d'assignar els fons de recerca bàsica i de traduir els descobriments en productes comercialitzables de forma més ràpida i econòmica.



18 d’abril 2024

Què cal fer amb la productivitat?

 Investing in productivity growth

Els de McKinsey al seu informe diuen que avui en dia necessitem augmentar la productivitat més que mai. Altrament algunes economies descarrilaran i es depenjaran del desenvolupament econòmic, de la millora de les condicions de vida. 

Si hi ha una manera efectiva de baixar la productivitat és reduir les hores treballades sense que hi hagi canvis a la tecnologia o l'organització. Com sabeu aquesta és una estratègia que estem aplicant al sector salut sense que ningú se n'adoni. Ho vaig explicar fa uns quants dies. Evidentment els de McKinsey pensen en l'economia en el seu conjunt. I el seu informe és claríssim: les diferències existents són abismals i cal convergir i que ningú es quedi enrera.

I ara justament llegeixo que el sector turístic acaba d'assolir la màxima participació en el PIB. Doncs bé, aquesta és una altra estratègia on la capacitat per augmentar productivitat és limitada, en un sector on els treballs de baixa valor afegit es combinen amb l'estancament de la tecnologia i l'organització. Insistir en això és enfocar-nos decididament cap al penya-segat.

En aquest gràfic veureu el resum, i quins són a la cua de creixement de productivitat per treballador. Queda clar? P.8 Queda clar que l'estratègia adoptada va precisament cap a la reducció de productivitat?



07 de març 2024

Quin és el cost i la productivitat assistencial dels hospitals catalans?

Informes economico financers dels centres hospitalaris d'atenció especialitzada

Darrerament he insistit en la importància de conèixer i avaluar la productivitat i el cost del sistema de salut. Avui consulto l'informe de la Central de Balanços que és l'única referència disponible sobre la qüestió. Tinc la impressió que s'ho llegeix poca gent i és molt rellevant per saber la situació del sistema de salut. Em referiré només a l'atenció especialitzada però podeu consultar altres informes.

Ara fa un any deia això sobre la productivitat dels metges:

Fixem-nos amb la productivitat agregada dels professionals titulats superiors assistencials que treballen als hospitals, el 2020, un any excepcional de pandèmia, cadascun d'ells va fer 134 UMEs. L'any anterior, el 2019 en van fer 129. L'any 2015 la productivitat en UMEs per professional va ser de 128. Per tant entre 2015 i 2020 la productivitat per professional va augmentar un 4,7%. Però entre el 2015 i el 2019, un 0,8%.

El número a retenir és 134 UMEs fetes per facultatiu el 2020. UME vol dir unitat de mesura estandaritzada, una forma de mesurar l'activitat que trobareu explicada a la pàgina 50. És imperfecta però és la que tenim i permet comparar entre anys.

Les dades del 2021 diuen que ha disminuït la productivitat, a 132,7 UMEs per facultatiu (p. 13). Ja deia que el 2020 era un any excepcional, de pandèmia, i el 2021 va continuar amb menys intensitat.

Ara bé, per entendre millor quina és la productivitat a cada hospital, llavors cal ajustar pels residents que té. I per tant incorporar el fet que la docència implica que els metges residents no poden comptar com un metge especialista i per tant l'ajust es fa en funció dels anys que porta el resident. Per exemple, l'Hospital Clínic passa d'un total de 1489 facultatius a 1326 després d'ajustar pel nombre de residents.

Aquí podeu veure quina és la productivitat i quin és el cost de cada hospital per unitat d'activitat (UME) de l'any 2021:





Els motius de la variació de la productivitat i el cost són diversos. Convindria poder aprofundir millor en la seva comprensió. Per ara, el que podem veure és que dins cada tipologia d'hospital hi ha diferències notables. N'hi ha que es troben a la part baixa de la productivitat i a la part alta del cost unitari, algú s'ho ha de fer mirar. L'explicació del perquè resta oberta.

05 de març 2024

Per què la productivitat sanitària britànica disminueix?

 The NHS productivity puzzle. Why has hospital activity not increased in line with funding and staffing?

Aquest informe del NHS britànic mostra com els polítics poden decidir augmentar significativament el nombre de treballadors i que això tingui només un impacte marginal en l'activitat. Diu:

Between December 2019 and December 2022 the number of fulltime equivalent (FTE) junior doctors, and nurses and health visitors, increased by 16.4% and 10.9% respectively.3 But despite this the number of people being treated in hospitals is only marginally higher than it was before the pandemic.

Entendre els factors que impulsen la productivitat és fonamental per assolir una reducció de les llistes d'espera. I aquí ve el gràfic clau, quines són les barreres que limiten la productivitat?:

 

Però, és clar per saber la productivitat cal mesurar-la i en això els britànics tenen sèries estadístiques bones:


Malauradament, aquí no mesurem la productivitat i sembla que no preocupa. Diguem-ho tot, tenim una mesura poc consistent, és cert. Aquí només es parla de que necessitem més recursos i prou, sense saber què s'assoleix i què en treiem a canvi. Els britànics ho mesuren, no obtenen el que esperen i no saben com revertir la situació. El fonament del problema rau, segons l'informe en tres qüestions:

 The report particularly identifies the following as causes: 

  • Hospitals are chronically undermanaged, and where existing managers are operating they have too many constraints and poor incentives.
  • Underinvestment in capital – including a lack of hospital beds and many beds filled by people who should not be in them.
  • An exodus of senior staff – with inexperienced replacements recruited.  
Aquestes tres qüestions són molt genèriques i caldria precisar millor. En qualsevol cas són d'aplicació aquí aprop.  

PS. No podrem saber la productivitat perquè des de fa cinc anys no sabem els recursos humans que hi ha al sistema de salut!!! Aquest és el darrer informe, del 2019. Anem a les palpentes, una vegada més.

12 de febrer 2024

Un disbarat rera l'altre (15)

Durant l'any 2023 la llista d'espera quirúrgica registrada ha augmentat en 11.426 pacients, un 6,2% més. Aquesta és la situació un any més. Veureu a la taula que pel que fa a procediments garantits (cataractes, pròtesi de genoll i maluc) ha disminuït una mica (1.916 persones), en cirurgia cardíaca 10, i en neoplàsies 5 persones. El gran gruix de l'augment es produeix al grup que es diu intervencions amb termini de referència on hi ha diversitat de procediments

Llista d'espera quirúrgica

 

2022

2023

 

Garantits

31780

29864

-6,0%

Cardíaca

238

228

-4,2%

Neoplàsies

2083

2078

-0,2%

Referència

149400

162756

8,9%

Total Pacients

185523

196949

6,2%

Recordeu que fa pocs dies parlava de la disminució de productivitat fruit de la reducció horària sense incrementar els treballadors necessaris. Jo desconec quina ha estat la productivitat per treballador del 2023, crec que ho desconeix tothom amb precisió. Desconec si han augmentat o disminuït la quantitat de treballadors, només puc dir que el resultat és que a data d'avui hi ha més ciutadans esperant per ser atesos per una intervenció en el sistema públic. I que amb l'acord salarial darrer, aquest any 2024 encara podrien augmentar més les llistes d'espera.

Tenim el 2,5% de la població esperant per una intervenció, ara fa 20 anys en teníem l'1%. Aquesta és la magnitud del disbarat, 2 camps del barça esperant per una cirurgia. Fa uns mesos vaig comptar que si hi afegíem les visites i proves diagnòstiques tenim 8,6 camps del barça esperant.

Els 100 milions addicionals d'aquest any dedicats a reduir la llista d'espera han obtingut aquest resultat. És cert que hi ha més persones ateses en el termini legal, però també és cert que han augmentat  els pacients esperant en 11.426. Algú hauria de reflexionar i prendre una decisió encertada per canviar la tendència, més enllà del compliment de termini, gairebé 200.000 pacients esperant és molt. L'accés al conjunt dels serveis hauria d'estar garantit i prioritzat. Si voleu comprendre com no es fa això i com s'hauria de fer, llegiu aquí. Defensar l'assegurança obligatòria sense garantir accés prioritzat davant necessitat esdevé frustrant, incoherent, insuficient. 

PS. Aquestes dades no les trobareu als mitjans habituals, en trobareu d'altres. Malauradament ja ha esdevingut normal. Vosaltres mateixos les podeu contrastar aquí.



Van Gogh

L'ametller

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

 

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall






31 de gener 2024

Un disbarat rera l'altre (13)

Acord de condicions de treball per al personal estatutari de l'ICS

Resum de millores assolides al III Acord laboral de l’ICS

Ara ja sabem que el govern va acordar el novembre passat que posava en marxa la setmana laboral de 4 dies per als metges. No es tracta només d'una reducció de jornada del 5% (de 1722 hores anuals a 1642 hores), es tracta de que la jornada es repartirà en quatre matins i un dia d'aquests també a la tarda. Aquest sistema de jornada portarà a una reducció de la productivitat molt superior al 5% (equivalent a la reducció d'hores), i introduirà conflictes organitzatius notables. 

Ara bé, si mireu la nota de premsa del govern sobre la nova retribució als funcionaris de l'ICS no hi trobareu cap referència a la setmana laboral de quatre dies. Per què s'amaga això?

La reducció de jornada té un impacte decisiu en l'organització del treball i l'accés als serveis de salut per als ciutadans. Per garantir en les mateixes condicions d'accés actuals, o 

- els metges augmenten la productivitat per hora en un 5%, (cosa que sabem que en el sector serveis no funciona així sinó es canvia la "funció de producció"), o

- s'augmenta la plantilla de metges en un 5% per mantenir la mateixa activitat i accés als serveis.

Per tant el cost d'aquest acord dels funcionaris de l'ICS no és de 320 milions com diu el govern sinó que és molt superior si no es volen augmentar les llistes d'espera. Cal incorporar molts més metges per fer efectius els acords sense afectar als ciutadans. I sabem per altra part que no hi ha més metges per contractar. Per tant, el govern ha entrat en un laberint que només té una sortida plausible, hi haurà un augment de les llistes d'espera i per tant una afectació potencial al nivell de salut dels ciutadans.

Vaig explicar fa uns mesos que calia tenir consideració cap als professionals, i que això no era només una qüestió de compensació acurada. Vaig explicar també que als funcionaris no els correspon la negociació laboral (disbarat nº 10). Mantinc que a data d'avui ningú ha estat capaç d'explicar un sol argument a favor de que un metge sigui funcionari. Ara dic, el que cal és tenir consideració cap als pacients i això depèn de no empitjorar l'accés i la qualitat dels serveis. Per assolir això cal revertir aquest acord i repensar-ne els seus fonaments. La gravetat de la situació requereix una correcció.

Ens trobem davant un acord que satisfà interessos particulars que van contra l'interès general. Aquest és el resum. Els ciutadans pagarem car, molt car aquest acord. El pagarem per dues bandes amb més impostos, i amb menys salut.

PS. Una vegada més convé demanar la necessària transparència de la informació als ciutadans. Per què s'amaga parcialment per part del govern?

PS. Aquest acord és el preludi de conflictes en cascada, i no només amb les infermeres. S'ha encès l'esca.

PS. Podeu llegir-ne els detalls aquí:

JORNADA LABORAL

Jornada unificada de 1.642 hores anuals per a tot el personal facultatiu.

Jornada de quatre matins i una tarda setmanal per als facultatius d’àmbit hospitalari, distribuïda:

  • Matí de 8h a 15.30 hores
  • Una tarda a la setmana, amb dues opcions;
  • Fins a les 20 hores, si es fa en cinc dies
  • Fins a les 21 hores, si es fa un mateix dia la jornada de matí i tarda

Creació en un termini de tres mesos d’una comissió de seguiment sobre la conciliació del personal facultatiu.

Limitació de la jornada anual màxima a 2.187 hores, equivalents a 48 hores setmanes, sumant jornada ordinària, complementària, mòduls de guàrdia i l’escreix per contingent addicional realitzat fora de la jornada ordinària.

Per als professionals amb més de 3 anys d’antiguitat, la jornada de tarda setmanal no serà obligatòria, sinó voluntària.

GUÀRDIES

Regulació de les guàrdies localitzades o de crida, que computarà com a jornada efectiva i es retribuirà com a presencial si es requereix la presència del professional, incrementant la retribució en una hora de treball en concepte desplaçament.

Exoneració voluntària de les guàrdies localitzades a partir dels 50 anys de manera progressiva:

1 gener 2024, professionals que compleixin 60 anys, 1 gener 2025, professionals que compleixin 55 anys, 1 gener 2027, professionals que compleixin 50 anys

Blindatge del descans postguàrdia.

Establiment d’un màxim obligatori de quatre guàrdies mensuals, una de les quals en dia festiu.

CARRERA PROFESSIONAL

Reconeixement del tots els anys efectivament treballats al sistema públic de salut per sol·licitar els diferents nivells de carrera professional.

Reconeixement automàtic del nivell de carrera professional que acreditin els facultatius provinents del SISCAT.

Millora de la puntuació en els factors d´activitat assistencial i formació, així com l’eliminació de topall màxim per poder canviar de nivell.



15 de gener 2024

Què cal fer per acabar amb el trilerisme pressupostari a sanitat?

 Fiscal Sustainability of Health Systems. 

HOW TO FINANCE MORE RESILIENT HEALTH SYSTEMS WHEN MONEY IS TIGHT?

El darrer informe de la OCDE va dedicat al finançament dels sistemes sanitaris, què cal fer?. Les opcions són elementals, però convé repassar-les novament:


Si mirem el gràfic, la primera opció se centra a augmentar la despesa pública i assignar part d'aquests fons addicionals a la salut, cosa que requereix un augment dels ingressos del govern o un finançament addicional del deute. L'opció més fàcil (per ara), coneguda per tant i aplicada reiteradament.

La segona opció planteja augmentar l'assignació per a salut dins dels pressupostos governamentals existents per evitar que “competeixi” amb noves prioritats com ara la crisi del cost de vida, la transformació verda o l'augment de la despesa en defensa. En aquest sentit, l'OCDE recull que els països membres haurien d'assolir almenys un total d'un 15 per cent com a proporció de la despesa governamental en salut, en línia amb el percentatge mitjà d'aquest organisme. Aquí ja s'hi ha arribat.

La tercera opció se centra a reavaluar els límits entre despesa pública i privada. En aquest sentit, l'OCDE planteja que la proporció de la despesa dels governs en el sistema sanitari hauria de comptar amb recursos públics addicionals per evitar que una despesa més gran en atenció sanitària es traslladi al sector privat. Diu que les retallades a prestacions o els augments en les tarifes als usuaris poden augmentar les desigualtats en salut. No obstant això, diu que cal mantenir un debat sobre les direccions a llarg termini a la frontera publico-privada, en termes de quines són les millors opcions per a pressupostos públics limitats i si es podrien fer canvis en les tarifes dels usuaris sense impedir-ne l'accés. Aquest tema provoca una confrontació dels instints més baixos de la política. Millor no tocar-ho, dirien.

Finalment, la quarta opció projecta trobar guanys d'eficiència. Per això, els països han de fer més èmfasi a augmentar la productivitat dels serveis de salut. Convé aconseguir augments d'eficiència mitjançant la reducció de la despesa ineficaç i malbaratadora, fer més productius els recursos i alhora aprofitar els beneficis de la tecnologia i la transformació digital dels sistemes de salut, inclosa la Intel·ligència Artificial. Augmentar l'eficiència també vol dir prendre decisions conflicitves perquè vol dir canvi organitzatiu i regulatori. En molts casos, una legislatura no és suficient.

Les quatre opcions no són excloents i tenen complicacions. Però cal escollir. El que passa és que la primera és la més fàcil i és la que estem aplicant dia rera dia, any rera any. I el problema és que té un límit encara que ningú s'ho cregui quan s'està al govern, perquè els governs tenen un termini i el deute es queda. I augmentar les bases fiscals també té un límit elemental, no pots augmentar la fiscalitat explícitament si vols tornar a tenir el poder i governar. 

Al mateix temps i enmig de tot això el que caldria és que algú al govern es llegís la part dedicada a la gestió pressupostària i acabéssim d'una vegada amb el trilerisme pressupostari des de la vessant tècnica. Aquest és el tros de l'informe que més falta fa, que després de llegir-lo, algú l'apliqui de dalt a baix. Aquest gràfic mostra els aspectes clau de les bones pràctiques de gestió pressupostària, els detalls els trobareu als capítols 4,5 i 6.

Ara bé, per acabar de veritat amb el trilerisme el que cal és una acció política decidida i d'ampli consens. I això és encara més difícil d'assolir que la solució tècnica.





24 de novembre 2023

Un disbarat rera l'altre (10)

 A l'època de l'imperi romà, als funcionaris i soldats se'ls compensava pel seu treball amb sal, d'aquí ve l'origen del nom salari. Salari per tant és compensació per l'esforç i treball realitzat, no existeix el dret al salari, ni tampoc a l'ingrés mínim vital. És el fruit d'una decisió de qui té l'autoritat sobre la cosa pública, o més recentment de si aquest considera que cal admetre un cert nivell de negociació. La negociació col·lectiva si que és un dret i així és reconegut constitucionalment pel que fa a les empreses privades. Ara bé, que aquest dret sigui d'aplicació a l'Administració Pública és dubtós. Entre d'altres coses perquè la Constitució no ho contempla, parla d'empresaris i treballadors (Art 37.1).

L'objectiu inicial de la negociació col·lectiva era precisament fixar les condicions de treball i compensació per tal que l'excedent creat fos repartit més equitativament entre empresaris i treballadors. És a dir que l'apropiació de l'excedent fos acurada entre les parts. Això no té res a veure amb l'Administració Pública, l'apropiació de l'excedent correspon als ciutadans i el que cal és compensar als funcionaris per al seu esforç i resultats.

Ara bé, n'hi ha alguns que emparant-se amb el dret a la llibertat sindical dels funcionaris, que existeix, han incorporat el de la negociació col·lectiva a l'Administració pública i llavors tot agafa una altra dimensió (si bé desconec el seu fonament legal i crec que no hi és). Tenim acords per a funcionaris on es parla de salaris i condicions de treball, i poc o gens de productivitat. El que era fruit d'una decisió administrativa institucional d'una part, s'ha acabat convertint en un acord entre les parts. Alhora cal tenir en compte a més a més una qüestió cabdal: el responsable de l'Administració Pública té un pressupost que cal complir, i per tant no pot oferir compensacions que superin el pressupost disponible perquè incorreria en administració deslleial. Per tant no tot acord és possible ni admissible.

Acabem de saber que s'ha signat el III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS) que afecta a 55.000 funcionaris i que diuen s'hi aplicaran 320 milions d'euros. No es pot parlar de conveni, perquè no hi ha les dues parts habituals empresari i treballador, que fan que es converteixi en "llei". I aquesta ficció de negociació col·lectiva ens porta a un resultat pressupostari molt preocupant. 

M'he llegit el detall de l'acord i veig com a rellevant la reducció del 5% de les hores anuals als professionals mèdics (alhora veig molts drets i no veig deures). El cost d'aquesta decisió és notable, perquè al sector salut si volem mantenir el nivell d'activitat cal incorporar temps de professionals pel mateix import, a no ser que augmentem la productivitat en un 5% dels que ja eren contractats abans. altrament les llistes d'espera encara augmentaran sobre el nivell inadmissible actual. Sobre augments de productivitat no se'n parla enlloc, fins on he vist. Sabem que van haver de passar 5 anys per augmentar la productivitat en aquest nivell, entre 2015 i 2020, amb un inici de pandèmia pel mig. Però, atenció, entre el 2015 i el 2019 només va augmentar un 0,8% (!). 

No vull entrar en cadascun dels aspectes acordats perquè no hi ha informació suficient per analitzar-ho. Només insistiré en el que vaig dir el dia 18 de juliol de 2023:

Les despesa pública en salut per la Generalitat del 2022 ha estat de 13.331 milions € (p.78). Per tant el pressupost d'enguany és inferior en 1.118 milions € al de l'any anterior. Això vol dir que la despesa real per càpita ha estat de 1.710€ el 2022. I així queda clar, el pressupost per ciutadà de 2023 és inferior en un 9,6% al que hem gastat el 2022.

I llavors ve quan em pregunto, com és possible arribar a acords que augmenten el pressupost en 320 milions (ICS) i 460 milions (SISCAT) sense pressupost disponible?. Representen un augment del 6,1% sobre un pressupost 2023 que ja era el 9,6% inferior al que havíem gastat el 2022. Estem parlant d'un 15% de desviament pressupostari sense cap autorització de crèdit? (!) 

Sincerament, tot això és un disbarat monumental, convé que algú hi posi seny quan abans millor. Altrament ho patirem/pagarem amb escreix tots els ciutadans-contribuents. 


PS.  La retribució dels professionals és una qüestió massa important per decidir els seu augment sense un pressupost aprovat que ho permeti. La quantia de la compensació dels professionals ha de relacionar-se amb l'esforç i dedicació, no amb el salari per temps.  Cal que augmenti aquesta compensació en funció de la productivitat efectiva i la contribució al valor de la salut. Aquest és un tema cabdal al que es passa de llarg, i d'aquesta forma es manté el concepte antic de metge-funcionari que es consolida en el temps. Algú pot contestar amb arguments solvents la pregunta següent: ¿per què un metge ha de ser funcionari?

PS. Un exemple de transparència. Algú publicarà a la web del Departament aquest acord?. Només l'he sabut veure a Metges de Catalunya.

PS. No vull tornar a sentir parlar de la paraula governança mentre els criteris elementals de gestió pública  no s'apliquin, és a dir mentre algú prengui decisions sense el pressupost disponible.

PS. Tota la col·leció de disbarats.


Ben Shahn. Carnival