Els vasos comunicants de l’assegurança de salut
Publicat al Blog del Cercle de SalutL’obligatorietat de l’assegurança de salut per al conjunt de la població esdevé un requeriment essencial per a evitar restriccions al dret a la protecció de la salut. En el nostre context, aquesta obligatorietat va afegida de finançament públic mitjançant impostos. Per tant, tot ciutadà a Catalunya des que neix fins que traspassa gaudeix de cobertura pública dels serveis de salut.
Com podem explicar doncs que un de cada tres ciutadans comprin una assegurança voluntària de salut (gairebé duplicada)? Pagar dues vegades pel mateix dona pistes de què allò que ja estem obligats a tenir no acaba de satisfer plenament. I fonamentalment cal pagar dues vegades per a saltar-se l’excessiva llista d’espera pública.
En els darrers 15 anys s’ha multiplicat per quatre la llista d’espera. Si agafem l’informe de la Sindicatura de Comptes referit al 2019, hi havia 860.972 pacients pendents de ser atesos, dels quals 210.265 per a intervenció quirúrgica, 136.943 per a una prova diagnòstica, i 513.764 per consultes externes. Repasso les darreres dades d’espera quirúrgica a setembre 2024 i la xifra segueix augmentant, arribem a 215.488 pacients. Per entendre la magnitud d’aquestes xifres, podem imaginar més de vuit estadis com el Camp Nou, amb una capacitat de 104.600 espectadors, plens de persones esperant.
La llista d’espera és un factor clau de deslegitimació del sistema sanitari obligatori finançat amb impostos. Has de poder accedir al servei quan tens necessitat. Si no és així, el sistema perd credibilitat i fa que aquells que poden cerquin alternatives en un context diferent basat en la disponibilitat a pagar.
Alhora cal tenir present que el 40% dels metges que treballen al sector finançat públicament també ho fan al sector privat. La pràctica dual és alhora causa i conseqüència del que estem tractant. Un dels motius el podem atribuir a una compensació esperada insuficient per a la tasca realitzada. El pagament d’un salari fix sense incentius per productivitat i esforç és un factor que també hi contribueix. Caldria una reflexió seriosa sobre el significat i l’impacte d’aquesta pràctica dual.
El context ajuda, per tant, a un augment de la cobertura voluntària i això ha representat un augment d’assegurats en 10 punts percentuals des de l’any 2010, fins a arribar al 32%. Ara bé, no tothom ho paga directament, segons el baròmetre sanitari, la cobertura mitjançant empresa representa el 15% del total de l’assegurança voluntària. La prima mitjana de 2023 va ser de 911 € per càpita. I d’aquesta prima, el sector dedica un 71,4% a prestacions assistencials. La resta va destinat a despeses administratives i resultats de l’exercici. Cal assenyalar que l’any 2023, les asseguradores dins Muface van arribar a dedicar fins al 103% de la prima a prestacions assistencials. És a dir que la prima no va cobrir ni tan sols les despeses sanitàries i, per tant, pèrdues que van ser subsidiades per altres assegurats. També cal considerar que l’assegurança a través d’empresa acaba essent 703 € per càpita, un 23% inferior. Això es deu a la capacitat de negociació de les empreses. I, per tant, d’alguna manera també s’acaba subsidiant per altres assegurats.
Hi ha, per tant, dins el sector tensions importants, tant per la banda dels assegurats (on hi ha un nivell de subsidiació creuada inusual impulsada per la regulació), com per la banda de la provisió assistencial on les tarifes vigents són motiu de controvèrsia per un import que consideren insuficient. Cal destacar també les dificultats relatives a la selecció de risc i prestacions que són conegudes pels usuaris i alhora silenciades al gran públic. Les pràctiques d’excés d’utilització són també sabudes i poc corregides en un entorn de pagament per acte mèdic.
Hi ha dos àmbits on el laissez-faire no hauria de tenir opcions de progressar. En primer lloc, cal afrontar la protecció dels usuaris i de la competència al sector de l’assegurança voluntària. Això cal fer-ho mitjançant una reforma regulatòria que he mostrat en detall en un article a la Revista d'Economia de Catalunya i que en suggereixo la lectura. En segon lloc, cal afrontar la pràctica dual dels metges mitjançant un canvi regulatori i una estratègia que comprometi i fidelitzi els professionals al sector públic que és on recau la cobertura d’assegurança obligatòria.
Per sobre de tot això, cal assenyalar que sense una estratègia que capgiri la tendència de les llistes d’espera, és previsible que l’assegurança voluntària segueixi augmentant a l’ensems que la deslegitimació del sector públic i el rebuig a la fiscalitat. Aquesta estratègia ha de considerar tant mesures conjunturals immediates, com estructurals relatives a l’oferta de serveis i incentius. Sense això, els fets i les dades parlaran per si sols, la gent seguirà “votant amb els peus” com deia Hirschman i un observador de la política sanitària internacional es preguntarà, com és possible que tanta gent pagui dues vegades per les mateixes prestacions? Doncs perquè les coses no funcionen a la primera.
