Polarització política (4)

Political polarization and health 

L'article de revisió "Political polarization and health" analitza l'impacte de la polarització política com un determinant de salut important, sovint passat per alt. Aquest article pretén persuadir investigadors i professionals que la polarització és un element estructural clau que afecta els resultats de salut a nivell individual i nacional.

Aquí teniu un resum detallat dels punts principals:

1. Naturalesa i Formes de Polarització

La polarització es defineix com un estat col·lectiu en què les opinions, creences o interessos ja no es distribueixen al llarg d'un continu, sinó que es concentren en extrems oposats. La polarització dificulta el consens, el compromís i l'elaboració de polítiques.

L'informe distingeix dues formes principals de polarització:

• Polarització Ideològica: Es refereix a l'extremització de les posicions polítiques, amb una divergència d'actituds cap als extrems ideològics. Als EUA, aquesta polarització ha augmentat substancialment entre els líders polítics, reduint el nombre de moderats i la legislació transpartidista.
• Polarització Afectiva: Descriu un estat en què els partidaris arriben a estimar el seu grup polític intern (in-group) i a detestar o menysprear el grup oposat (out-group). Als EUA, la polarització afectiva ha augmentat dràsticament, impulsada en gran manera per l'augment de l'odi cap a l'out-group.

2. La Polarització com a Determinant de la Salut

La polarització hauria de ser considerada una "condició preexistent" nacional que modela l'eficàcia amb què els líders aproven legislació crucial i coordina funcions essencials durant una crisi sanitària.

Impacte en la Política Pública:

• Dificultat Legislativa: La polarització ideològica fa que sigui difícil arribar a compromisos o desenvolupar legislació necessària en matèria de salut pública.
• Conseqüències: Aquestes divisions poden resultar en un augment dels dies de baixa per malaltia, primes d'atenció mèdica més altes, i taxes de mortalitat més elevades.
• Polarització Estatal (EUA): Als EUA, l'augment de la polarització de polítiques a nivell estatal ha incrementat la diferència en l'esperança de vida i la salut entre estats. Els ciutadans que viuen en estats amb polítiques socials més liberals (com sous mínims més alts o regulacions d'armes de foc) viuen més temps.

Impacte a Nivell Individual i Cognitiu:

• Desconfiança i Desinformació: La polarització afecta la manera com els ciutadans interpreten els riscos de salut pública i en qui confien. La polarització afectiva soscava la confiança en les institucions i fomenta la propagació de desinformació.
• Biaix Partidista: Els partidaris amb els nivells més alts d'antipatia cap a l'out-group són els més propensos a consumir mitjans alineats amb els seus biaixos i a creure en la desinformació que s'alinea amb el seu grup. Això porta a la desconfiança cap als experts (inclosos metges i científics).
• Salut Personal: L'augment de la polarització pot augmentar l'estrès i els sentiments d'aïllament. A més, els individus més extrems ideològicament, en comparació amb la mitjana del seu estat, presenten una salut física i mental pitjor.

3. Cas d'Estudi: La Pandèmia de COVID-19

La pandèmia va il·lustrar de manera clara els riscos de la polarització en la salut pública.

• Bretxa Partidista i Mortalitat: Als EUA, la variable més predictiva de les taxes de vacunació va ser el partisanship polític. Aquesta bretxa va estar lligada a una taxa d'excés de mortalitat entre votants Republicans un 43% superior a la dels votants Demòcrates.
• Comportament Sanitari Polaritzat: Una vegada que els líders Republicans van expressar escepticisme sobre els comportaments de prevenció de COVID-19, els partidaris van adoptar aquesta creença.
  • Els comtats que van votar per Donald Trump (Republicà) van mostrar un 14% menys de distanciament físic.
  • El suport a Trump es va vincular a una probabilitat menor de realitzar comportaments de salut recomanats, com rentar-se les mans o auto-quarentenar-se, durant la pandèmia.
• Lideratge Populista: Líders com Donald Trump als EUA o Jair Bolsonaro al Brasil van subestimar el paper de l'expertesa científica, vinculant el comportament de salut a la identitat partidista, cosa que es va relacionar amb respostes públiques polaritzades i l'exacerbació de la crisi.
• Infodèmia: Els debats polaritzats sobre el distanciament social, les mascaretes i les vacunes van fer que el públic fos susceptible a una "infodèmia" de desinformació.

4. Estratègies per Mitigar els Riscos de Salut

Per fer front a la polarització, que és vista com un factor de risc creixent, es proposen diverses estratègies centrades en la reconstrucció de la confiança:

• Missatgeria de Consens i Normativa:
  • Destacar el Consens Mèdic: Comunicar el consens compartit entre la comunitat mèdica pot augmentar les taxes de vacunació.
  • Informació Normativa: Fer visible que la majoria de la gent està seguint les directrius de salut (en lloc de centrar-se en els que no ho fan) pot fomentar el compliment de les normes.
• Rol de Lideratge i Confiança Comunitària:
  • Imparcialitat: Les fonts no partidistes han de mantenir la imparcialitat política per preservar la confiança. Un estudi va demostrar que el suport del diari Nature a un candidat va reduir la confiança en els científics entre els partidaris de l'oposició.
  • Missatgers de Confiança: Utilitzar líders cívics i comunitaris de confiança (religiosos, atlètics, militars) per difondre missatges de salut és molt eficaç, especialment si comparteixen identitats amb la població objectiu.
  • Lideratge Transpartidista: L'exemple del Canadà mostra que una comunicació coordinada per part de líders de tot l'espectre polític pot mitigar els danys de la polarització.
• Comunicació Científica:
  • Comunicar clarament que la ciència és un procés que evoluciona i que les recomanacions poden canviar a mesura que sorgeixen noves proves, incloent l'expressió d'incerteses sobre els riscos.

5. Direccions Futures per a la Recerca

L'informe conclou amb la necessitat urgent d'abordar la polarització com un determinant de salut.

• Investigació Interdisciplinària: Cal una major col·laboració entre els científics socials i els metges i més finançament per integrar dades polítiques i sociopolítiques en els models epidemiològics.
• Focus Global: La major part de la recerca s'ha centrat en els EUA i Europa; per tant, cal més investigació fora dels contextos occidentals per obtenir una comprensió teòrica global i trobar intervencions aplicables.
• Amenaces Externes: La polarització crea susceptibilitats que actors adversaris estrangers poden aprofitar per impulsar la desconfiança en vacunes i tractaments mèdics mitjançant campanyes de desinformació a les xarxes socials.

PS. La mida d'Àfrica equival a 30 països

Polarització política (3)

 Por qué estamos polarizados

De la polarització política n'hem estat testimonis fa molts anys. Qué fa que en parlem ara?. L'Ezra Klein ho explica al seu llibre, estem davant un problema sistèmic. Ho resumeixo amb IA:

El llibre "Por qué estamos polarizados" d'Ezra Klein explora les causes i conseqüències de la polarització política als Estats Units, amb un enfocament en com les identitats i els sistemes polítics s'entrellacen per perpetuar la divisió. Klein argumenta que la polarització no és només un problema d'ideologies oposades, sinó que està arrelada en la forma en què els humans formen i protegeixen les seves identitats grupals. Aquest fenomen s'ha intensificat amb l'auge de les xarxes socials i els mitjans de comunicació polaritzats.

Punts Clau del Llibre:

• Definició de la Polarització: Klein destaca que la polarització és un fenomen multifacètic, que inclou la polarització ideològica, la polarització afectiva (partidisme o sectarisme) i la polarització social i territorial (segregació ideològica social i espacial). Aquests tres processos es barregen i es reforcen mútuament, però és important analitzar-los per separat.
• La Política d'Identitat: Un dels arguments centrals del llibre és que tots els actors involucrats en la política nord-americana participen en la política d'identitat. La identitat, segons Klein, és omnipresent en la política i influeix en la nostra forma d'interactuar amb els altres. Les identitats polítiques s'han convertit en "megaidentitats" que fusionen aspectes racials, religiosos, geogràfics i culturals, intensificant la divisió entre els partits.
• El Cervell i els Grups: El llibre explora com la psicologia de grup afecta la nostra percepció i comportament polític. Experiments com els de Tajfel demostren com les persones tendeixen a afavorir el seu propi grup i discriminar els altres, fins i tot quan les identitats grupals es basen en criteris arbitraris. Aquesta dinàmica també s'observa en la política, on els partidaris actuen de manera similar als aficionats d'equips esportius, prioritzant la defensa del seu equip per sobre de la reflexió cívica.
• El Paper dels Mitjans de Comunicació: Klein analitza com els mitjans de comunicació han contribuït a la polarització. L'augment de l'oferta de mitjans ha permès que les persones consumeixin informació que confirma les seves opinions, mentre que els desinteressats consumeixen encara menys notícies. La competència pels clics ha portat a la proliferació de contingut polaritzat, amb un enfocament en la identitat, el conflicte i la personalitat mediàtica. Les xarxes socials també han amplificat aquest efecte, ja que les persones tendeixen a compartir contingut que reforça la seva identitat de grup.
• El Raonament Motivat: El llibre explora com la nostra raó és vulnerable quan les nostres identitats estan amenaçades. La investigació de Kahan demostra que les persones processen la informació de manera selectiva per defensar les seves creences preexistents. En lloc de buscar la veritat, sovint busquem la informació que confirma que tenim raó.
• El Sistema Polític: Klein critica la tendència a culpar els individus pels problemes del sistema polític americà, argumentant que els problemes són sistèmics. L'autor utilitza la metàfora de Sidney Dekker sobre la "deriva cap al fracàs" per explicar com els sistemes fallen a causa dels incentius i les recompenses que els configuren, no per la mala actuació de persones concretes.
• La Història de la Polarització: El llibre examina com els partits nord-americans han evolucionat cap a posicions més ideològiques. Històricament, els partits no estaven tan ideologitzats per evitar la radicalització, però aquest equilibri es va perdre a partir de la segona meitat del segle XX.
• Les propostes per contrarestar la polarització: El llibre ofereix algunes propostes per mitigar la polarització. Klein proposa revitalitzar la democràcia connectant persones de diferents ideologies al debat públic, fomentar la discussió basada en arguments i no en la deslegitimació de l'altre, i una presa de consciència de la identitat. També suggereix que la polarització podria disminuir amb la reducció de les desigualtats econòmiques i socials.
• La Simetria de la Polarització: Klein planteja la complexitat de la simetria en la polarització, qüestionant si tots tenen la mateixa culpa, i assenyala que un dels factors d'èxit de les estratègies de polarització és fer creure que els altres són els que polaritzen.
• La Importància de la Informació: El llibre desafia la idea que més informació porti a un millor comportament polític, argumentant que l'excés d'informació pot reforçar les identitats partidistes i la cognició motivada.
• La Nacionalització de la Política: Klein observa que la política s'ha nacionalitzat i que la identitat nacional ha superat la identitat estatal, provocant que els ciutadans estiguin més connectats amb els problemes del país que amb els problemes locals.

Recomanacions per al Futur:

• Revitalitzar la Democràcia: Klein proposa trascendir la política partidista i connectar persones de diferents ideologies en el debat públic, promovent la deliberació pública.
• Atenció a la Identitat: L'autor suggereix una presa de consciència de la identitat, per reconèixer com aquesta influeix en les nostres decisions polítiques. La idea és participar en discussions polítiques a nivell local, on els debats estan menys contaminats per les divisions partidistes.
• Corregir el Sistema: Klein proposa democratitzar el sistema polític, fent que els polítics siguin més responsables davant el conjunt de la ciutadania. Això podria incloure la reforma de les regles al Congrés per assegurar la participació de tots.
• Reconfigurar l'Entorn Informatiu: Es proposa un ús més conscient dels mitjans per evitar la manipulació de les identitats, fomentant la diversitat d'informació i la presa de consciència de com les xarxes socials poden reforçar la polarització.
• Centrar-se en el Local: Klein recomana prestar més atenció a la política local, ja que les discussions són menys polaritzades i es basen en problemes concrets.

En resum, "Por qué estamos polarizados" és un anàlisi profund de les complexitats de la polarització política als Estats Units, destacant com les identitats, els sistemes i els mitjans de comunicació interactuen per crear i perpetuar la divisió. Klein no ofereix solucions fàcils, però proposa un marc per entendre el problema i fomentar un canvi cap a una política més constructiva.

PS. Més sobre el tema, d'en Luis Miller

Les emocions en la formació de les preferències polítiques (3)

Democracia De Trincheras - Por qué votamos a quienes votamos 

Llibre resumit amb IA

Aquest llibre, "Democracia De Trincheras - Por qué votamos a quienes votamos" de Lluís Orriols, explora en detall la importància de la identitat de partit en el comportament electoral i les seves implicacions per a la democràcia.

El primer capítol introdueix la qüestió utilitzant una discussió televisiva entre Jorge Javier Vázquez i Belén Esteban per il·lustrar diferents models de votant. L'autor argumenta que, tot i que la política idealment hauria de ser racional, a la realitat els vincles emocionals i de lleialtat grupal cap als partits són fonamentals per a l'ésser humà i la política. Exigir una ciutadania purament racional és poc realista. El llibre se centra en la identitat de partit, analitzant tant els seus efectes negatius (com els biaixos) com els seus potencials beneficis per a la qualitat democràtica. L'autor defensa la idea que una democràcia saludable necessita tant votants emocionals com votants potencialment més racionals .

El segon capítol, "Cavando las trincheras", explica com es formen aquestes "trinxeres" de la identitat de partit. La ciència política considera la identitat de partit com un dels principals motors del comportament dels votants. El partidisme pot deteriorar la nostra capacitat de seleccionar i controlar els governants a causa d'una percepció esbiaixada de la realitat. No obstant això, també aporta estabilitat al sistema i serveix de guia per als ciutadans davant de qüestions polítiques complexes. L'autor es basa en la teoria de la identitat social d'Henri Tajfel, que explica com categoritzem el món en "nosaltres" i "ells" per simplificar-lo i millorar la nostra autoestima. Aquesta categorització porta a afavorir el nostre propi grup. L'experiència de l'autor amb la vacuna d'Oxford-AstraZeneca il·lustra com la identitat de grup influeix en les nostres percepcions i reaccions. La identitat es construeix per mitjà de la comparació i la diferenciació, de vegades amb opinions negatives dels altres grups. Tot i que existeixen diverses identitats políticament rellevants, el llibre se centra en la identitat de partit, que pot ser maleable. Les persones tendeixen a viure en "bombolles ideològiques" amb interaccions limitades amb persones de diferent afiliació política. Els mitjans de comunicació també contribueixen a això enquadrant sovint la política des d'una perspectiva partidista. També es discuteix la identitat de partit negativa o vot de la por. El partidisme actua com una drecera informativa, permetent a la gent formar opinions sobre temes desconeguts adoptant la postura del seu partit, tot i que això pot ser una font de manipulació. La identificació amb nous partits pot ser ràpida i intensa. La identitat de partit simplifica la complexitat política i és inherent a l'ésser humà, per la qual cosa política i identitat estan condemnades a conviure.

El tercer capítol, "El mundo a través de las gafas partidistas", analitza com les nostres identitats i emocions polítiques condicionen la nostra percepció de la realitat. Les persones tendeixen a exposar-se selectivament a la informació que confirma les seves creences (biaix de confirmació) i eviten la informació contradictòria. La dissonància cognitiva ens porta a avaluar els polítics i els governs de manera esbiaixada, sobrevalorant el nostre partit i infravalorant els altres. Som més crítics amb la corrupció en els partits rivals que en el nostre propi. Les cambres de ressonància i els mitjans segmentats reforcen el biaix de confirmació. El llibre qüestiona generalitzacions sobre el comportament partidista, citant investigacions que desafien la noció que la dreta és més tolerant a la corrupció. Els biaixos partidistes dificulten l'ideal democràtic de fer responsables els polítics. Sovint tenim una il·lusió d'objectivitat, creient que les nostres opinions són correctes i les dels altres estan esbiaixades. Canviar d'opinió sovint està estigmatitzat. El debat públic sovint es caracteritza per "zascas" que, tot i cridar l'atenció, poden erosionar el respecte pels rivals polítics. El capítol conclou discutint l'atribució esbiaixada de responsabilitat, on la gent culpa l'oposició dels resultats negatius i atribueix els positius al seu propi partit. Aquest biaix mina la rendició de comptes. L'objectiu del capítol és mostrar els efectes adversos de la identitat partidista en el funcionament democràtic.

El quart capítol, "Los héroes de la democracia", presenta el concepte de "votants ambivalents" com a herois de la democràcia, aquells que poden veure més enllà de les ulleres partidistes i avaluar críticament el seu propi partit. L'ambivalència sorgeix quan els individus ja no poden negar o justificar les males accions del seu partit, cosa que porta a una visió menys esbiaixada del món. Exemples de la política espanyola (escàndols de corrupció del PP, mesures d'austeritat de Zapatero) il·lustren com els esdeveniments poden desencadenar l'ambivalència. El retorn de Pedro Sánchez com a líder del PSOE va fer que alguns deixessin l'ambivalència. Un cop es trenca la lleialtat, és difícil recuperar-la. Els votants ambivalents fan judicis més objectius sobre el rendiment del govern. La investigació suggereix que induir l'ambivalència porta a un processament de la informació menys partidista. Tot i ser crucial per a una avaluació objectiva, l'ambivalència pot conduir a la paràlisi política i la no participació. El capítol també discuteix com els partits intenten explotar les "esquerdes" o temes divisoris dins dels partits opositors per guanyar votants. Exemples inclouen l'impacte del nacionalisme espanyol en el PSOE i els debats sobre la monarquia. L'ambivalència és un estat, no un tret fix, i es pot entrenar, tot i que sovint és incòmode. El capítol inicialment se centra en els votants ambivalents com a herois, però insinua altres tipus d'"herois" democràtics que es discutiran més endavant.

El cinquè capítol, "La polarización en España", examina la polarització política a Espanya. Defineix la polarització de diferents maneres, incloent la distància ideològica i la polarització afectiva (distància emocional i hostilitat entre grups partidistes). L'autor assenyala que algunes dades suggereixen que Espanya està molt polaritzada afectivament. El capítol discuteix períodes històrics d'alta tensió política a Espanya. L'emergència de nous partits com Ciutadans i Vox ha complicat el panorama polític. L'autor cita la crida de Pablo Casado a reduir la polarització política, suggerint que les estratègies de les elits influeixen en la polarització social. El capítol utilitza el personatge fictici de la "peluquera de Aluche" com a exemple d'antídot a la polarització partidista: algú que pot generar simpatia transversal. Assenyala que la identitat política s'estén més enllà de l'afiliació partidista, incloent temes com la monarquia i la identitat territorial. El capítol presenta dades sobre la polarització territorial a Espanya, mostrant una antipatia notable envers els catalans en comparació amb altres regions, i aquesta antipatia és una mica asimètrica. L'autor discuteix l'evolució històrica de la catalanofòbia. Finalment, examina la creixent polarització entorn de la monarquia, presentant dades sobre la polarització afectiva entre monàrquics i republicans.

El sisè capítol, "La lealtad que necesitamos", argumenta que, malgrat els riscos del partidisme, la lleialtat als partits també juga un paper beneficiós en una democràcia, particularment en proporcionar estabilitat. Introdueix les teories d'"Sortida, Veu i Lleialtat" d'Albert O. Hirschman. En un context econòmic, els consumidors poden respondre a la disminució de la qualitat canviant a un competidor ("sortida") o queixant-se al proveïdor ("veu"). La lleialtat fa que els clients siguin menys propensos a sortir al primer senyal de problemes, donant al proveïdor l'oportunitat de millorar. Aquest concepte s'aplica als partits polítics: els votants lleials són més propensos a expressar el seu descontentament dins del partit en lloc d'abandonar-lo, proporcionant als partits oportunitats per a l'autocorrecció i segones oportunitats. Els casos contrastats d'UPyD (on els votants van triar la "sortida") i IU (que va mantenir prou partidaris lleials per recuperar-se i formar una coalició) il·lustren la importància de la lleialtat. La democràcia interna dins dels partits pot fomentar la lleialtat donant veu als partidaris. No obstant això, la lleialtat no ha d'equiparar-se al silenci davant d'un mal govern. El capítol conclou argumentant que cal un equilibri entre votants independents i partidaris lleials per a una democràcia saludable. El llibre defensa finalment la comprensió de la democràcia com un ecosistema que necessita un equilibri entre la independència crítica i la lleialtat partidista, reconeixent el canvi de l'autor cap a una perspectiva més equilibrada.

En conclusió, "Democracia De Trincheras" ofereix una anàlisi detallada de la identitat de partit, explorant la seva formació, els seus efectes tant negatius com potencialment beneficiosos per a la democràcia, i la necessitat d'un equilibri entre la lleialtat i la independència crítica en el comportament dels votants.

PS. Llibre sobre la polarització

Polarització política (2)

 POLARIZADOS. La política que nos divide

Aquests dies de pluja he enllestit aquest llibre que amb el títol ho diu tot: Polarizados. El sociòleg Luis Miller disecciona el fenòmen que tots coneixem prou bé de la realitat que vivim. Les opinions extremes agafen força i arribar a acords costa cada vegada més.

Al principi quan parla de què és la polarització ens mostra que és una forma de tribalisme i és consubstancial als humans. Vivim en contextos de conflicte entre grups, som lleials al nostre i competim amb els adversaris. Per tant la polarització política és una expressió moderna de tribalisme. I afegeix:

El complemento a esta polarización basada en falsos dilemas es otro mecanismo psicológico: una vez que formamos parte de un grupo, sólo vemos lo bueno que tiene ese grupo y lo malo que tiene cualquier otra alternativa. Es uno de los mecanismos que nos hacen comprometernos con grupos o personas durante muchos años.

I després entra al detall sobre què està passant i quins són els països més polaritzats i com la desigualtat i l'atur ajuden decisivament.  Més endavant explica que cal fer per atenuar la polarització i com el consens com a concepte no ajuda. Reparteix tasques per a tothom, partits polítics, mitjans de comunicació, societat, etc. Són propostes només, no veig fàcil l'aplicació. I al llibre prediu que la polarització anirà a més. I ja ho estem veient. 

La polarització afecta a la política sanitària i arriba a impregnar-la d'un cinisme que era desconegut fins ara. A més d'un li caldria llegir aquest llibre aquests dies de campanya electoral per tal de mesurar les seves paraules i entendre exactament a què està contribuint amb els seus discursos. I no dic res més. La majoria dels polítics del moment es distingeixen per la seva aversió a la lectura. Ells no el llegiran, però per als seguidors d'aquest blog, és una bona recomanació de lectura.

PS. En temes catalans patina. Cal coneixer-ho d'aprop per comprendre-ho i anar més enllà dels tòpics.

La reducció de les diferències

Combating Inequality: Rethinking Government’s Role

Llibre resumit amb IA.

El llibre "Combating Inequality: Rethinking Government’s Role", editat per Olivier Blanchard i Dani Rodrik, aborda la creixent desigualtat econòmica i proposa un replantejament del paper del govern per combatre-la. El llibre és fruit d'una conferència celebrada l'octubre de 2019 al Peterson Institute for International Economics, que es va centrar en les eines que els responsables polítics tenen o podrien tenir per abordar aquest problema.

Els editors, Olivier Blanchard i Dani Rodrik, destaquen que la desigualtat ha augmentat des dels anys 80 a causa de forces com la globalització, les noves tecnologies i els canvis institucionals, beneficiant a uns pocs amb actius i habilitats, mentre que debiliten les perspectives d'ocupació i els ingressos per a molts altres. Una de les principals conclusions és que la quota d'ingressos de l'1% més ric a Europa Occidental i els Estats Units ha augmentat significativament des dels anys 70-80. En contrast, la quota d'ingressos del 50% inferior ha disminuït, especialment als Estats Units. Aquesta divergència suggereix que els països han gestionat de manera diferent els efectes de les forces econòmiques i tecnològiques globals, amb menys bretxes en països amb règims fiscals més progressius, institucions del mercat laboral fortes i xarxes de seguretat social generoses.

El llibre s'organitza en diverses seccions que cobreixen diferents dimensions de la desigualtat i les seves possibles solucions:

I. El panorama (Lucas Chancel) Lucas Chancel proporciona una visió estadística detallada de la desigualtat. Dels 10 fets clau que presenta, destaquen:

• La persistència de les dades de desigualtat: tot i els avenços, les dades continuen sent escasses i presenten reptes de comparabilitat entre països i al llarg del temps, especialment a la part superior de la distribució.
• Augment divergent de la desigualtat d'ingressos: des dels anys 80, la desigualtat ha augmentat a la majoria d'economies avançades, però a diferents ritmes. La bretxa entre els Estats Units i Europa Occidental és notable, amb el 50% inferior d'americans pràcticament exclòs del creixement econòmic des de 1980.
• Rics són més rics, governs més pobres: la riquesa privada ha augmentat dràsticament, mentre que la riquesa pública ha disminuït, amb alguns països (com els EUA) amb riquesa pública negativa.
• El capital ha tornat, per a uns pocs: la concentració de la riquesa ha tornat a nivells elevats, impulsada per una taxa de creixement de la riquesa significativament més alta per als grans patrimonis que per a la mitjana d'ingressos.
• L'impacte de la Gran Recessió: la crisi financera de 2008 no va alterar significativament les tendències a llarg termini de la desigualtat de riquesa, i la recuperació d'ingressos ha estat divergent entre països.
• Desigualtat global, més qüestió de classe que de nacionalitat: la desigualtat global ara s'explica més per les divisions de classe dins dels països que per les diferències entre països.
• Menys mobilitat social amb més desigualtat: hi ha una correlació negativa entre la desigualtat d'ingressos i les taxes de mobilitat intergeneracional ("la corba del Gran Gatsby"). La mobilitat absoluta als EUA ha caigut del 90% als anys 40 a un 50% actual.
• Desigualtats de gènere i raça: tot i les reduccions històriques, persisteixen bretxes significatives en els ingressos per gènere i raça.
• Accés equitatiu a serveis com a clau per a ingressos pretax: les diferències en polítiques institucionals (educació, salut, mercat laboral) expliquen gran part de la divergència en la desigualtat pretax entre països com els EUA i Europa.
• Fiscalitat progressiva com a fre a la desigualtat: la reducció de les taxes fiscals màximes ha contribuït a l'augment de la desigualtat d'ingressos i riquesa.

II. Dimensions ètiques i filosòfiques Aquesta secció explora les raons per les quals la desigualtat és important i els fonaments filosòfics per abordar-la.

• Danielle Allen (Capítol 3): Argumenta que l'objectiu de l'economia hauria de ser el "propòsit humà", que inclou tant les llibertats negatives (autonomia individual) com les llibertats positives (drets de participació política). Proposa el principi de "diferència sense dominació" per avaluar si les desigualtats són problemàtiques, prioritzant la igualtat política com a objectiu primordial.
• Philippe Van Parijs (Capítol 4): Es pregunta quin tipus de desigualtat haurien d'abordar els economistes. S'alinea amb John Rawls, suggerint que les desigualtats econòmiques són justificables només si milloren la situació dels més desafavorits ("leximin"). També discuteix la rellevància de la desigualtat a escala domèstica versus global, i el tipus d'ingressos que s'ha de mesurar (instantani vs. de per vida, nominal vs. paritat de poder adquisitiu).
• T. M. Scanlon (Capítol 5): Presenta una visió pluralista de per què la desigualtat importa. Identifica sis raons per oposar-se a la desigualtat: desigualtat d'estatus, control inacceptable d'uns sobre altres, interferència amb la igualtat d'oportunitats i la justícia de les institucions polítiques, provisió desigual de beneficis deguts a tots, i institucions que generen ingressos desiguals sense justificació. Destaca la importància de considerar els mecanismes institucionals que produeixen la desigualtat pretax.

III. Dimensions polítiques Aquesta part examina com la desigualtat econòmica influeix en la política i viceversa.

• Ben Ansell (Capítol 6): Analitza la relació entre la desigualtat de riquesa (particularment immobiliària) i la polarització política. Les variacions en els preus de l'habitatge influeixen en les preferències per la redistribució, amb un augment dels preus que sovint redueix el suport a l'estat del benestar. La desigualtat immobiliària també pot segmentar econòmicament el país i fonamentar la polarització política.
• Sheri Berman (Capítol 7): S'interroga per què no hi ha hagut un esforç sostingut per abordar la desigualtat malgrat les seves conseqüències negatives. Argumenta que els partits polítics, especialment la dreta populista, han desviat l'atenció dels problemes econòmics cap a qüestions socials i culturals, i que els partits d'esquerra s'han desplaçat cap al centre econòmic, debilitant la mobilització sobre la base d'interessos econòmics.
• Nolan McCarty (Capítol 8): Il·lustra l'"excepcionalisme americà" en la desigualtat i la seva forta associació amb la polarització política als Estats Units. Subratlla la polarització asimètrica (els republicans es mouen més a la dreta) i la creixent concentració de les contribucions a campanyes federals per part dels rics, la qual cosa limita la capacitat de la classe política per implementar reformes audaces.

IV. La distribució del capital humà Aquesta secció se centra en el paper de l'educació i el desenvolupament de les capacitats humanes.

• Jesse Rothstein, Lawrence F. Katz i Michael Stynes (Capítol 9): Proposen una "xarxa de seguretat moderna" basada en quatre principis: donar recursos als infants, donar suport a la feina, protegir contra la pèrdua de feina i oferir una seguretat bàsica per als aturats. Les seves propostes inclouen un subsidi universal per a infants, una expansió de l'EITC (Crèdit Fiscal per Ingressos del Treball), una assegurança d'atur robusta i un programa d'assistència general. També posen èmfasi en la necessitat de restablir el poder de negociació dels treballadors.
• Tharman Shanmugaratnam (Capítol 10): Destaca el "potencial sense explotar" de l'educació com a eina per a la igualtat. Assenyala que els sistemes educatius actuals no estan preparats per a l'era de l'IA i que les desigualtats socials influeixen cada vegada més en els resultats educatius. Proposa sistemes d'escoles públiques ben finançats i coordinats per millorar la qualitat de manera generalitzada, repensar l'educació superior per adaptar-la millor al mercat laboral (fomentant l'aprenentatge aplicat) i promoure una formació contínua al llarg de la vida.

V. Polítiques de comerç, deslocalització i inversió estrangera Aquesta part examina com el comerç global afecta la desigualtat.

• David Autor (Capítol 11): Analitza per què el "China Shock" va ser tan impactant als Estats Units. Destaca la disminució de la fluïdesa del mercat laboral estatunidenc des dels anys 80 (estancament dels salaris, menor convergència regional, erosió de la prima salarial urbana per a treballadors no universitaris) que va augmentar la vulnerabilitat. Recomana ampliar i millorar el programa Trade Adjustment Assistance (TAA) per a totes les causes de pèrdua de feina.
• Christian Dustmann (Capítol 12): Compara l'experiència alemanya amb la dels Estats Units davant el "China Shock". Alemanya va tenir una adaptació més suau gràcies a la seva estructura industrial (enfocada en béns d'alta gamma i exportacions), relacions industrials flexibles (ajustos salarials a la baixa, acords a nivell d'empresa), i un sistema d'educació vocacional i aprenentatge que va preparar els treballadors per a la requalificació.
• Caroline Freund (Capítol 13): Reitera que els efectes del comerç sobre la desigualtat són complexos. Les diferències entre països en l'adaptació al comerç (e.g., Alemanya i Japó versus EUA i Regne Unit) s'expliquen per saldos comercials, qualitat de l'educació (especialment STEM) i polítiques d'ajust laboral o basades en llocs, i no pas per les polítiques aranzelàries.

VI. La (re)distribució del capital financer Aquesta secció aborda les polítiques fiscals que afecten la riquesa.

• N. Gregory Mankiw (Capítol 14): Reflexiona sobre com augmentar els impostos als rics. Diferencia entre el "Sam Spendthrift" (gasta tot el que guanya) i la "Fran Frugal" (estalvia i inverteix), suggerint que Fran Frugal hauria de pagar menys impostos per les externalitats positives del seu estalvi i inversió. També argumenta que un ingrés bàsic universal (IBU) i les transferències amb comprovació de recursos són funcionalment equivalents, i que l'IBU pot ser més fàcil d'administrar.
• Lawrence H. Summers (Capítol 15): Critica les propostes de Saez i Zucman sobre l'impost a la riquesa. Afirma que sobreestimen la desigualtat de riquesa i la regressió fiscal, que l'impost sobre la riquesa no resoldrà la influència política dels rics, i que les seves estimacions de recaptació són exagerades. Proposa alternatives més realistes com millorar el compliment fiscal, tancar buits legals i reformar la tributació del guany de capital.
• Emmanuel Saez (Capítol 16): Defensa l'impost a la riquesa sobre la base de tres arguments: augmentar la recaptació, restaurar la progressivitat fiscal i frenar la concentració de riquesa. Presenta dades que mostren un augment dramàtic de la concentració de riquesa des dels anys 70. Argumenta que un impost sobre la riquesa ben dissenyat i aplicat pot generar ingressos significatius i és l'eina més potent per restaurar la progressivitat fiscal a la part superior. Destaca el seu poder per reduir la concentració de riquesa a llarg termini.

VII. Polítiques que afecten la taxa i la direcció del canvi tecnològic Aquesta secció examina el paper de la tecnologia en la desigualtat.

• Daron Acemoglu (Capítol 17): Analitza l'impacte de l'automatització en el mercat laboral, destacant un "efecte de desplaçament" de la mà d'obra. Argumenta que una "automatització excessiva" pot ser perjudicial si no es compensa amb la creació de noves tasques intensives en mà d'obra ("efecte de reinstauració"). Proposa revertir els subsidis fiscals al capital que afavoreixen l'automatització i un paper més gran del govern per dirigir el canvi tecnològic cap a innovacions que complementin la mà d'obra i creïn bons llocs de treball.
• Philippe Aghion (Capítol 18): Relaciona la innovació amb la desigualtat. Troba que la innovació es correlaciona positivament amb la quota d'ingressos de l'1% superior, però no amb la desigualtat general (coeficient de Gini), ja que la innovació fomenta la mobilitat social a través de la destrucció creativa. Adverteix que les empreses "superestrella" poden usar el seu poder per impedir l'entrada de nous innovadors (mitjançant el lobbying i les fusions i adquisicions), reduint el creixement de la productivitat i la mobilitat social.
• Laura D’Andrea Tyson (Capítol 19): Es pregunta si hi haurà suficients "bons llocs de treball" en el futur, tenint en compte que el canvi tecnològic ha polaritzat el mercat laboral. Proposa quatre tipus de polítiques: polítiques fiscals (augmentant els impostos sobre els ingressos de capital i eliminant llacunes), polítiques d'R+D (dirigint la inversió cap a la creació de llocs de treball), polítiques de formació de treballadors (col·legis comunitaris, aprenentatges, aprenentatge permanent) i intervencions directes en el mercat laboral (beneficis portables per a treballs no estàndard) i mesures per enfortir la veu dels treballadors en les decisions empresarials.

VIII. Polítiques del mercat laboral, institucions i normes socials Aquesta secció analitza el paper de les normes socials i la legislació laboral.

• Marianne Bertrand (Capítol 20): Aborda la desigualtat de gènere, assenyalant que la "penalització de la maternitat" és l'obstacle clau per a la plena igualtat d'ingressos en el mercat laboral. Destaca la persistència de les normes de gènere i suggereix polítiques com les "quotes de pare" en els permisos parentals, la tributació separada per a matrimonis i l'encoratjament a les dones a estudiar camps STEM.
• Richard B. Freeman (Capítol 21): Proposa dues àrees de política: enfortir la veu laboral a través de reformes legals que permetin una major organització sindical i negociació col·lectiva (destacant el declivi de la densitat sindical als EUA), i augmentar la propietat dels treballadors sobre el capital. Aquesta última, a través de programes com els Employee Stock Ownership Plans (ESOPs), té un ampli suport bipartidista i pot ser fomentada amb incentius fiscals i polítiques de contractació pública.

IX. Eines del mercat laboral Aquesta secció es dedica a les eines i regulacions per millorar el mercat laboral.

• William Darity Jr. (Capítol 22): Proposa una garantia federal d'ocupació (FGJ) a través d'un National Investment Employment Corps (NIEC) per assegurar que tots els adults nord-americans puguin trobar feina amb una compensació digna i condicions de seguretat. Argumenta que això elevaria els ingressos a la part inferior de la distribució, funcionaria com un estabilitzador automàtic durant les recessions i eliminaria els "malos treballs". Subratlla que la FGJ protegiria les persones de la pobresa, a diferència de les mesures antipobresa existents que s'activen un cop la pobresa ja existeix.
• David T. Ellwood (Capítol 23): Emfatitza la importància de fer que el treball sigui rendible mitjançant polítiques com l'EITC i l'augment del salari mínim, destacant la seva eficàcia i popularitat. Proposa transformar els "mals treballs" en "bons treballs" (citant l'exemple de la cura de nens militar) i millorar el funcionament del mercat laboral de baixa qualificació, que pateix de manca d'informació i escassa mobilitat ascendent.
• Heidi Shierholz (Capítol 24): Subratlla la importància crucial de l'aplicació i el compliment de les proteccions laborals. Detalla la prevalença del "robatori de salaris" i les seves causes (falta de recursos d'aplicació, arbitratge forçós, "fissuració" laboral). Proposa solucions com destinar més recursos a l'aplicació de la llei, prohibir l'arbitratge forçós amb clàusules de renúncia a accions col·lectives, reforçar les normes d'ocupador conjunt, fomentar la sindicació i aprofitar la contractació pública per garantir el compliment.

X. Xarxa de seguretat social Aquesta secció avalua l'eficàcia de les xarxes de seguretat social.

• Jason Furman (Capítol 25): Documenta l'expansió de la xarxa de seguretat social als EUA en els darrers 50 anys, la qual cosa ha reduït significativament la pobresa (especialment per a infants i treballadors). Destaca que aquesta expansió ha estat impulsada per programes com l'EITC, Medicaid i SNAP, amb grans beneficis a llarg termini per als infants. Recomana millorar els estabilitzadors fiscals automàtics (com l'assegurança d'atur) i invertir més en la xarxa de seguretat social, ja que pot augmentar el PIB i els salaris.
• Hilary Hoynes (Capítol 26): Se centra en la xarxa de seguretat social per a famílies amb infants. Mostra que els crèdits fiscals (EITC i Child Tax Credit) i SNAP són els programes antipobresa més grans per als infants. Descriu un canvi cap a una assistència supeditada al treball. Presenta paquets de polítiques (incloent un subsidi per a infants) que podrien reduir la pobresa infantil a la meitat, destacant que aquestes inversions generen grans beneficis a llarg termini en les trajectòries de vida dels infants.

XI. Fiscalitat progressiva Aquesta secció analitza el paper dels impostos en la redistribució.

• Wojciech Kopczuk (Capítol 27): Argumenta que la funció principal de la política fiscal és recaptar ingressos per finançar despeses. Compara el sistema fiscal dels EUA amb el d'altres països de l'OCDE, destacant l'absència d'un impost sobre el valor afegit (IVA) com una gran diferència. Suggereix que la introducció de l'IVA és necessària per finançar una major despesa governamental. També proposa reformes als impostos existents, com la tributació dels guanys de capital i el tractament de les donacions benèfiques, per millorar la justícia i la coherència del sistema.
• Stefanie Stantcheva (Capítol 28): Investiga per què la gent no dóna més suport a la redistribució malgrat l'augment de la desigualtat. Els seus experiments mostren que la manca d'informació no és el factor principal, sinó la manca de confiança en el govern. Les percepcions esbiaixades sobre la immigració també redueixen el suport a la redistribució, i les narratives són més poderoses que els fets purs per canviar les opinions. Conclou que cal una millor i més àmplia educació econòmica per empoderar els ciutadans a prendre decisions informades.
• Gabriel Zucman (Capítol 29): Argumenta que els impostos sobre la riquesa a Europa van fallar per la competència fiscal, la feble aplicació contra els paradisos fiscals i les llacunes legals, però que tots aquests problemes es podrien evitar als EUA. Destaca que els EUA tenen un sistema únic (tributació de ciutadans a l'estranger, FATCA) que els permetria implementar eficaçment un impost integral sobre la riquesa. Reafirma el seu potencial per recaptar ingressos, restaurar la progressivitat i frenar la concentració de riquesa.

En general, el llibre conclou que no hi ha escassetat d'idees ni d'instruments polítics per combatre la desigualtat, i que cal un atac multifacètic que vagi més enllà de la reducció de la pobresa, abordant des de la fiscalitat progressiva i les polítiques del mercat laboral fins a la inversió en capital humà i la direcció del canvi tecnològic. També destaca un canvi en la conversa entre economistes, amb una acceptació generalitzada que el govern ha de jugar un paper més contundent per tancar les bretxes en els nivells de vida.

PS. La gran reducció de la pobresa extrema en 35 anys...

La meritocràcia

 La tiranía del mérito: ¿Qué ha sido del bien común?

L'obra de Michael J. Sandel, un reconegut professor de filosofia, analitza el fracàs del sistema meritocràtic i la seva relació amb la desigualtat econòmica i la polarització política a les societats occidentals. El llibre busca respondre a la pregunta fonamental de què ha estat del bé comú i com es pot recuperar en una època on sembla que s'ha perdut.

1. El Problema Central: Desigualtat, Polarització i Pèrdua del Bé Comú. Sandel argumenta que quan només hi ha guanyadors i perdedors, i la mobilitat social s'ha estancat, sorgeix inevitablement una combinació d'ira i frustració que alimenta la polarització i la protesta populista, reduint la confiança en les institucions i entre els ciutadans. La pandèmia de COVID-19 va posar de manifest aquesta manca de solidaritat i la profunda divisió existent. Malgrat ser el país més ric del món, els Estats Units es van trobar impotents per subministrar equipament bàsic i els hospitals competien entre ells per material sanitari. Aquesta situació va fer evident que la idea que "tots estem junts en això" era un "contrasentit aparent" en un moment de desigualtat i rancor partidista gairebé sense precedents. La globalització orientada al mercat, que va deixar els EUA sense accés a productes essencials, també va privar molts treballadors d'ocupacions ben remunerades i d'estima social.

2. La Meritocràcia i la Narrativa "Obert vs. Tancat".Sandel descriu que, en les últimes dècades, el debat polític es va desplaçar de la divisió tradicional entre esquerra i dreta cap a la dicotomia "obert contra tancat". En un món obert, l'èxit es va vincular a l'educació i a la capacitat de competir en una economia global. Això va portar a la creença que els qui arriben al cim "es mereixen" el seu èxit, i implícitament, que els qui queden enrere "es mereixen" la seva sort. Aquesta visió dificulta la solidaritat i genera la ira i el ressentiment que atreuen els populistes autoritaris. La crisi actual requereix no només coneixement expert sinó una renovació moral i política.

3. L'Escàndol de les Admissions Universitàries com a Exemple Emblemàtic. L'autor utilitza l'escàndol de les admissions universitàries de 2019, on pares rics van subornar assessors per garantir l'entrada dels seus fills a universitats d'elit, com a cas paradigmàtic.

• El frau: William Singer, l'assessor central, va falsificar proves i credencials esportives, arribant a superposar fotos amb Photoshop, cobrant milers de dòlars (fins a 75.000 per un examen, 15.000 per manipular el SAT).
• "Porta del darrere" vs. "Porta lateral": Singer va oferir una "porta lateral" fraudulenta com una alternativa més eficient a la "porta del darrere" legal (grans donacions a la universitat). Moralment, ambdós sistemes beneficien els fills de rics per sobre de candidats més qualificats, fent que els diners valguin més que el mèrit.
• La "porta principal" (el mèrit real) també està influenciada pels diners: Els resultats del SAT es correlacionen amb la renda familiar. Els pares rics poden pagar cursos de preparació, assessors privats i activitats extraescolars d'elit per augmentar les possibilitats dels seus fills.
• Conseqüència de la desigualtat: L'obsessió per les admissions a universitats d'elit es deu a la creixent desigualtat. Un títol prestigiós es veu com la via principal de mobilitat ascendent i la defensa més sòlida contra la mobilitat descendent. Els pares compren el "llustre procurat pel mèrit" per als seus fills.
• La fal·làcia del "s'ho han guanyat": La competitivitat meritocràtica oculta que l'èxit no és només obra pròpia, sinó que es deu també a l'ajuda de pares i professors, els dons naturals i la bona sort de viure en una societat que valora certes aptituds. Això porta els "guanyadors" a creure erròniament que el seu èxit és exclusivament seu.

4. Orígens i Evolució de la Meritocràcia

• Atracció del mèrit: La idea de premiar l'esforç, la iniciativa i el talent és atractiva per la seva eficiència, equitat i perquè suggereix que el nostre destí està a les nostres mans, que som amos del nostre futur. Això porta a la conclusió reconfortant que "tenim el que ens mereixem".
• El costat fosc: La tirania: El principi del mèrit esdevé tirànic quan s'aplica de forma excessiva, ja que la seva promesa d'autodeterminació imposa una responsabilitat personal desmesurada.
• Relació amb la "sort" i la religió: El concepte de "sort" suggereix límits a aquesta responsabilitat, apuntant al destí o la providència. L'article traça les arrels d'aquest pensament a la Bíblia, on la prosperitat s'alineava amb el mèrit i el sofriment amb els pecats (com en el Llibre de Job, on els seus amics l'acusen malgrat la seva innocència, una forma primerenca de la tirania del mèrit). Déu, finalment, refusa aquesta lògica cruel de culpar la víctima.
• La Reforma Protestant: Paradoxalment, la doctrina de la salvació per la sola gràcia de Luter va derivar en una ètica del treball meritocràtica, especialment amb Calví, on l'èxit terrenal es veia com un senyal d'elecció divina. Aquesta fe providencial residual persisteix en el vocabulari moral laic actual, on l'èxit material es considera un senyal de virtut.
• El lema "Gran per bo": La frase "Amèrica és gran perquè és bona" (atribuïda erròniament a Tocqueville) reflecteix aquesta fe meritocràtica aplicada a una nació, suggerint que el seu poder es deu a la seva virtut. Aquesta lògica es trasllada als individus: si les nacions riques són bones, també ho són els ciutadans rics.
• El "costat correcte de la història": Polítics com Clinton i Obama van utilitzar aquesta retòrica per justificar les seves polítiques, implicant una tendència ineludible cap al progrés i la justícia.

5. La Retòrica de l'Ascens i la Responsabilitat Personal

• El llenguatge de "et mereixes": L'ús de la frase "et mereixes" es va triplicar en els llibres i quadruplicar en el New York Times entre 1970 i 2008, reflectint la penetració de la mentalitat meritocràtica.
• Discurs polític: Presidents com Reagan, Clinton i Obama van emfatitzar la idea que "si treballes dur i compleixes les normes, tens l'oportunitat d'arribar tan lluny com et portin els teus talents i somnis". Aquesta retòrica, que pretén inspirar, implica que si les oportunitats són iguals, l'èxit és mèrit propi i les recompenses són merescudes.
• El revers: Culpabilització del fracàs: Aquesta visió de l'individu com a "fet a si mateix" dificulta la solidaritat: si el meu èxit és meu, el teu fracàs ha de ser culpa teva.
• La retòrica de la responsabilitat: En les dècades de 1980 i 1990, el debat sobre l'Estat del benestar es va centrar més en la responsabilitat individual que en la solidaritat. Expressions com "sense culpa seva" van distingir entre pobres "merescudors" i "no merescudors". Clinton, Blair i Schröder van impulsar reformes que vinculaven les ajudes a la responsabilitat personal.

6. Credencialisme, Tecnologia i Elitisme

• Credencialisme: El gran escàndol universitari va posar de manifest la importància pública actual del credencialisme, on els èxits acadèmics influeixen en la reputació.
• Menyspreu de les elits: Estudis mostren que les elits amb estudis universitaris tenen actituds negatives cap als menys formats, un prejudici que no amaguen. Això porta els menys formats a interioritzar la idea que són culpables de la seva situació.
• Infrarepresentació política: S'ha observat una dràstica reducció de parlamentaris de classe treballadora en moltes democràcies, amb una sobrerepresentació de persones amb altes credencials acadèmiques.
• Llenguatge tecnocràtic de "intel·ligent vs. estúpid": Aquest contrast ha substituït els debats ètics o ideològics. Polítics com Clinton i Obama van justificar les seves polítiques com a "intel·ligents", implicant que la competència tècnica era més persuasiva que la correcció ètica.
• Desempoderament ciutadà: La visió tecnocràtica de la política delega les decisions a experts, buidant el discurs públic de judicis morals i polítics substantivs. Obama, per exemple, va creure que la manca d'informació dels ciutadans era el problema, i la solució era que els experts la proveïssin, transformant el "púlpito privilegiat" en una tribuna de fets. Aquesta política, tot i semblar no partidista, era arrogant i generava ressentiment.

7. La Humiliació i el Resentiment dels Perdedors

• La "política de la humiliació": La fe meritocràtica, tot i inspiradora, denigra els perdedors, fent-los sentir que el seu fracàs és culpa seva.
• "Morts per desesperació": El llibre destaca l'augment alarmant de "morts per desesperació" (per drogues, alcohol i suïcidi) entre la classe treballadora blanca sense estudis universitaris als Estats Units. Aquestes morts reflecteixen la pèrdua d'un estil de vida i l'erosió de la dignitat del treball, una conseqüència tràgica de la classificació meritocràtica.
• Resentiment populista: L'èxit de Trump va ser més gran en zones amb altes taxes de "morts per desesperació". Aquest ressentiment es basa en la sensació d'estar "menyspreat" per les elits meritocràtiques, que ignoren les dificultats per obtenir honor i reconeixement en una societat que valora poc les seves habilitats. El crit populista no és només per justícia distributiva, sinó per una "anhel d'estima social".

8. Alternatives i el Camí cap al Bé Comú Sandel planteja la necessitat d'una renovació moral i política per fer front a la "tiranía del mèrit".

• Repensar el paper de les universitats: S'ha de qüestionar si les universitats han de ser les principals classificadores de les persones per determinar el seu èxit a la vida. Aquesta funció denigra els "perdedors" i imposa ansietat als "guanyadors".
• Proposta de "loteria dels qualificats": Una reforma seria reduir la importància del SAT i eliminar les preferències per "tradició familiar" o donants. La proposta radical de Sandel és que, un cop superat un llindar de qualificació mínima, les admissions a universitats d'elit es facin per sorteig.
  • Avantatges: Aquesta mesura restabliria la calma a la secundària, desinflaria la supèrbia meritocràtica (reconeixent el paper de la sort) i fomentaria una major obertura intel·lectual.
  • Adaptacions: Es podrien ajustar els llindars, donar més números en el sorteig per fomentar la diversitat o reconèixer transparentment les donacions amb places subhastades.
• Restablir la dignitat del treball:
  • No tot l'èxit ha de dependre d'un títol universitari de quatre anys.
  • Cal reinvertir en l'ensenyament superior pública, la formació tècnica i professional, i la formació en el lloc de treball, eliminant les distincions de prestigi i finançament.
  • És crucial replantejar com valorem els diferents tipus de treball, desmuntant la jerarquia de l'estima que valora el "treball de cervell" per sobre del "treball manual".
  • Les universitats d'elit no tenen el monopoli de l'educació moral i cívica; cal reconèixer que centres com els community colleges o els sindicats poden fomentar el debat democràtic igual o millor.
• Justícia Contributiva: En lloc de centrar-se només en la justícia distributiva (com es reparteixen els béns), Sandel proposa la justícia contributiva, que es pregunta com cadascú contribueix al bé comú i com es reconeix aquesta contribució.
  • El treball no és només un mitjà per al consum, sinó una font d'identitat, reconeixement i contribució a la comunitat. Martin Luther King va expressar aquesta idea en defensar la dignitat dels treballadors de la neteja.
  • Reconfigurar l'economia de l'estima mitjançant la fiscalitat: Cal desincentivar l'especulació i mostrar respecte pel treball productiu. Per exemple, desplaçar la càrrega impositiva del treball al consum i a les transaccions financeres (impostos sobre l'especulació). Això implicaria un debat democràtic sobre què es considera una contribució valuosa al bé comú.
• La humilitat davant la sort: El rival més gran del mèrit és la noció que la nostra sort escapa al nostre control, ja sigui per la gràcia divina o la casualitat. Reintroduir la humilitat pot corregir la supèrbia del mèrit.

Conclusió: El llibre conclou que, encara que derrocar barreres i permetre la mobilitat és bo, una bona societat no pot basar-se només en la promesa d'escapar de les dificultats. Concentrar-se en l'ascens social no cultiva els llaços socials i cívics necessaris per a la democràcia. Cal una àmplia igualtat de condicions que permeti a tothom viure vides dignes i decents, amb un treball socialment estimat i una cultura de l'aprenentatge estesa, participant en la deliberació pública. La fe meritocràtica fa que la solidaritat sigui gairebé impossible. Recompondre els vincles socials que la "era del mèrit" va trencar és essencial per a una política del bé comú.

PS. L'Andreu discrepa.

La transformació de la ment moderna

 La transformación de la mente moderna

Resum amb IA

El llibre de Jonathan Haidt i Greg Lukianoff titulat "La transformació de la ment moderna", explora tres grans falsedats que, segons els autors, s'han estès a la societat, especialment entre els joves, i que estan perjudicant el seu desenvolupament i benestar. A més, analitza com aquestes idees han influït en la cultura dels campus universitaris i ofereix solucions per fomentar una societat millor.

Les tres grans falsedats que el llibre identifica són:

● La falsedat de la fragilitat: La idea que "allò que no et mata et fa més feble". Aquesta falsedat contradiu la saviesa antiga i la psicologia moderna, que sostenen que els desafiaments i les adversitats poden fer les persones més fortes i resilients. El llibre argumenta que les persones i els sistemes són antifràgils i necessiten estressors per créixer i adaptar-se.

● La falsedat del raonament emocional: La creença que "sempre has de confiar en els teus sentiments". Aquesta idea ignora la importància de la teràpia cognitivoconductual (TCC) i la capacitat de dominar els pensaments negatius. El llibre explica que les emocions poden ser enganyoses i que cal aprendre a reconèixer i corregir les distorsions cognitives.

● La falsedat de "nosaltres contra ells": La visió del món com una batalla entre persones bones i persones dolentes. Aquesta falsedat fomenta la polarització i impedeix el diàleg i la comprensió mútua. El llibre destaca que la línia que divideix el bé i el mal travessa el cor de cada ésser humà i que cal evitar els pensaments simplistes i maniqueus.

La influència d'aquestes falsedats a les universitats:

El llibre descriu com aquestes tres falsedats han contribuït a la creació d'una "cultura de la ultraseguretat" als campus universitaris, on els estudiants busquen espais segurs, alertes de detonants i censura per protegir-se de qualsevol idea o expressió que considerin ofensiva. Els autors argumenten que aquesta cultura està perjudicant la llibertat d'expressió i el debat obert, que són fonamentals per a l'educació i la saviesa.

El llibre presenta diversos casos d'estudi que mostren com aquestes falsedats es manifesten en la pràctica, incloent-hi:

● Protestes i caceres de bruixes: Estudiants i professors que reaccionen de manera desproporcionada davant de determinades paraules o idees, sovint demanant la dimissió o el càstig dels infractors.

● Cartes obertes de denúncia: Professors que condemnen públicament els seus col·legues per expressar opinions controvertides.

● El paper de les xarxes socials: Les xarxes socials com a eines per difondre "al·lucinacions consensuades" i augmentar la polarització.

● L'augment de la burocràcia: La creació de polítiques i procediments per regular el llenguatge i les interaccions als campus que, paradoxalment, poden generar més ansietat i tensió.

Les causes d'aquesta transformació:

Els autors identifiquen sis factors que han contribuït a l'auge d'aquesta nova cultura de la ultraseguretat:

● La polarització política: L'augment de la divisió entre els partits polítics i la manca de diàleg.

● L'ansietat i la depressió: L'increment dels problemes de salut mental entre els adolescents.

● L'educació paranoica dels fills: Una sobreprotecció dels nens que els impedeix desenvolupar la seva resiliència i autonomia.

● El declivi del joc lliure: La reducció de les oportunitats per al joc sense supervisió, que és fonamental per al desenvolupament social i emocional.

● La burocràcia de la ultraseguretat: L'augment de la regulació i la supervisió a les universitats.

● La passió per la justícia: Un interès creixent per la justícia social, que pot conduir a formes de pensament moral simplistes.

Solucions per a una societat més sàvia:

El llibre ofereix una sèrie de recomanacions per educar els nens i els joves de manera més sàvia i fomentar una cultura del diàleg i la llibertat d'expressió:

● Ensenyar els fonaments de la TCC: Per ajudar els joves a reconèixer i corregir les distorsions cognitives i a gestionar les seves emocions.

● Fomentar la resiliència: Exposar els nens a desafiaments i riscos per tal que aprenguin a superar les dificultats.

● Promoure el pensament crític: Ensenyar els joves a qüestionar les seves pròpies creences i a escoltar punts de vista diferents.

● Desencoratjar l'ús de la paraula "segur" fora de l'àmbit de la seguretat física: Per evitar confondre la seguretat emocional amb la seguretat física.

● Promoure el debat obert: Fomentar la discussió i l'intercanvi d'idees, fins i tot sobre temes controvertits.

● Limitar el temps d'ús de dispositius electrònics: Per protegir la salut mental dels joves i fomentar les relacions interpersonals.

● Adoptar la Declaració de principis de Chicago sobre la llibertat d'expressió: Per garantir la llibertat acadèmica i la lliure circulació d'idees a les universitats.

● Fomentar l'esperit universitari: Per crear una comunitat més unida i capaç de superar les dificultats.

En conclusió, aquest llibre és una crida a la reflexió sobre com la societat està educant els seus joves i sobre els valors i idees que s'estan inculcant. El llibre defensa que la clau per a una societat més sàvia resideix en l'educació en la resiliència, el pensament crític, el diàleg i la llibertat d'expressió

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (11)

 Democratic Capitalism at the Crossroads: Technological Change and the Future of Politics

El llibre "Democratic Capitalism at the Crossroads: Technological Change and the Future of Politics" de Carles Boix analitza la interacció entre el canvi tecnològic, l'evolució del capitalisme i el seu impacte en la democràcia i la política, dividint la història moderna en tres grans èpoques: Manchester, Detroit i Silicon Valley. L'argument central de Boix és que les conseqüències dels canvis tecnològics actuals no estan fixades i dependran en gran mesura de les estratègies institucionals i polítiques que s'adoptin.

A continuació, es detalla un resum del llibre:

1. Introducció: La Turmoil Actual i el Marc Teòric (Capítol 1)

• Crisi Democràtica Actual: Boix inicia el llibre assenyalant la turbulència política actual a les democràcies, caracteritzada per una baixa històrica de confiança en les institucions, un creixent desinterès per la política de partits tradicional i l'auge de partits populistes i nacionalistes.
• Transformacions Econòmiques: Aquestes tendències polítiques segueixen transformacions econòmiques des dels anys 80, impulsades per les tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) i la globalització. Aquestes han remodelat el mercat laboral, augmentant la demanda d'individus altament qualificats i reduint els llocs de treball de coll blau i coll blanc a Occident, portant a un estancament salarial per a la meitat inferior de la distribució d'ingressos en països avançats.
• Debat sobre l'Automatització: L'autor reconeix el debat intens sobre l'automatització, amb pessimistes tecnològics que preveuen la redundància dels treballadors i un augment dràstic de la desigualtat, que podria "destruir el sistema de capitalisme democràtic". No obstant això, Boix proposa un enfocament diferent, argumentant que les societats actuals són molt més riques i compten amb institucions democràtiques estables i burocràcies competents, oferint més marge de maniobra per respondre als reptes tecnològics.
• Objectiu del Llibre: Comprendre com la tecnologia ha modelat el capitalisme i com aquest ha coexistit amb la democràcia, per tal d'aprofitar els actius econòmics i institucionals actuals en benefici de la majoria.

2. Capitalisme de Manchester: La Primera Revolució Industrial (Capítol 2)

• Tecnologia i Producció: La Primera Revolució Industrial, impulsada per invents com la filadora de Richard Arkwright, va transformar la producció artesanal en tasques rutinàries realitzades en grans fàbriques mecanitzades. La fàbrica es va convertir en el nucli de la nova economia, perfeccionant la divisió del treball i facilitant la mecanització de tasques elementals.
• Mercat Laboral i Salaris: Els artesans qualificats van ser reemplaçats per individus no qualificats. Els salaris eren baixos, les condicions de vida pèssimes (habitatges massificats, sanejament deficient). La demanda de mà d'obra no qualificada (dones i nens) va augmentar, mentre que la qualificada disminuïa.
• Desigualtat: La riquesa generada estava desigualment distribuïda. L'índex de Gini era alt i en augment. Les condicions de vida de la classe treballadora no van millorar fins la segona meitat del segle XIX.
• Política i Amenaça de Revolució: Es va generar un conflicte econòmic i polític entre el treball i el capital. Les elits temien l'entrada de les masses a la política i el socialisme. El moviment Ludita va destruir màquines. Van sorgir moviments com el Cartisme, que exigien el sufragi universal. Marx va predir el col·lapse del capitalisme per la "immiserització de les masses".
• Democràcia Limitada: La democràcia plena semblava incompatible amb el laissez-faire i les desigualtats del capitalisme industrial. La franquícia era truncada, limitada a propietaris benestants, i les cambres altes tenien poder de veto. Els partits socialistes van ser marginals fins a la Primera Guerra Mundial.

3. Capitalisme de Detroit: L'Edat d'Or de la Producció en Massa (Capítol 3)

• Tecnologia i Producció: L'aparició de la cadena de muntatge d'Henry Ford i tecnologies relacionades, com l'ús de components intercanviables i l'electricitat, va revolucionar la producció. Això va permetre una fabricació més ràpida i barata. Aquest model es va difondre ràpidament, especialment després de la Segona Guerra Mundial.
• Mercat Laboral i Salaris: A diferència de Manchester, va reduir la necessitat de mà d'obra no qualificada i va augmentar la demanda de treballadors semi-qualificats (per reparar màquines) i de llocs de treball de coll blanc en grans corporacions. Va sorgir una classe treballadora pròspera. Els salaris van augmentar de manera generalitzada, lligats a la productivitat.
• Desigualtat: Va tenir lloc una caiguda significativa de la desigualtat. L'índex de Gini va disminuir. Hi va haver una "gran compressió salarial" entre la Primera Guerra Mundial i els anys 70. Aquesta compressió es va atribuir principalment a la tecnologia i l'educació, més que a les guerres o els sindicats.
• Política i Consolidació Democràtica: El creixement econòmic i la igualtat d'ingressos van pacificar els conflictes socials. La democràcia i el capitalisme van ser vistos com a interdependents. Es va institucionalitzar el concepte d'"economia mixta" amb el New Deal de Roosevelt. A Europa, el creixement de postguerra va consolidar les democràcies. Va emergir un consens ideològic ("la fi de la ideologia") amb l'acceptació de l'estat del benestar i una economia mixta. Els partits es van convertir en "catch-all parties", buscant un ampli espectre de votants, i el vot de classe va disminuir.

4. Capitalisme de Silicon Valley: L'Era de la Informació (Capítol 4)

• Tecnologia i Producció: La invenció de l'ordinador personal i les TIC modernes van impulsar una nova revolució industrial. La velocitat computacional va créixer exponencialment (llei de Moore) i els costos van caure dràsticament.
• Mercat Laboral i Salaris: Aquesta era va revertir els efectes de la segona revolució industrial. Va fer obsolets els treballadors de coll blau qualificats i va automatitzar moltes tasques rutinàries de coll blanc. Va augmentar la demanda de llocs de treball no rutinaris, abstractes i creatius (gestors, professionals). Això va portar a la polarització del mercat laboral, amb una disminució dels llocs de treball de salari mitjà i un augment dels llocs de treball d'alt i baix salari.
• Desigualtat: Es va produir una polarització salarial significativa. Els salaris mitjans es van estancar, mentre que els dels altament educats van créixer considerablement. Es va observar un "dilema ocupació-igualtat", on les economies flexibles (com EUA) van augmentar la desigualtat per generar ocupació, mentre que les "regulades" (com Europa) van preservar la igualtat a costa d'un creixement feble de l'ocupació. L'autor rebutja explicacions alternatives com el "col·lapse del capitalisme" o el "neoconservadorisme" com a causes principals d'aquesta polarització, tot i que reconeix que la política ha influït en la resposta. La concentració de la riquesa en l'1% superior, especialment en economies angloamericanes, es va veure influïda pel sector financer i la remuneració executiva.
• Globalització 2.0: Les TIC i la caiguda dels costos de transport i comunicació van impulsar una nova onada de globalització. Les empreses van "desagrupar" la producció, deslocalitzant tasques de baix valor afegit a països en desenvolupament. Això va generar pèrdua de llocs de treball en les economies avançades a causa de la competència comercial i la reubicació de la producció.
• Política de Silicon Valley: L'antic consens de postguerra es va tornar fràgil. Es va produir un augment de la desconfiança i l'alienació política, especialment entre la classe treballadora. L'abstenció electoral va augmentar, sobretot entre cohorts joves i de baixos ingressos. Els partits tradicionals van mantenir un consens polític sobre mercats lliures i globalització, sense abordar prou les conseqüències negatives. Això va donar lloc a l'auge de partits populistes i nacionalistes que capitalitzaven el descontentament, culpant a la globalització (immigració, integració comercial) de la desestructuració econòmica. Boix il·lustra l'emergència d'un nou eix polític "globalisme contra nacionalisme".

5. Robots vs. Democràcia?: Pronòstic i Respostes (Capítol 6)

• Incertesa del Futur: Hi ha molta incertesa sobre el ritme i els efectes de l'automatització. Boix assenyala la dificultat de predir el futur tecnològic i, per tant, la necessitat de respostes polítiques "a la carta" i adaptatives.
• Demanda i Oferta de Treball: El debat se centra en si l'automatització crearà nous llocs de treball o si farà la mà d'obra humana redundant. L'autor subratlla que la capacitat dels individus per adquirir les habilitats d'alt nivell que demanen les TIC serà clau per al seu benestar.
• Propietat del Capital: La hipòtesi de Meade prediu una extrema concentració de la riquesa en mans dels propietaris de màquines. No obstant això, Boix planteja la possibilitat que la innovació tecnològica pugui reduir els costos de producció de màquines i la inversió de capital, democratitzant la propietat del capital i facilitant la "hiperespecialització" de treballadors autònoms connectats per plataformes digitals.
• Risc per a la Democràcia a Occident: Boix considera que un col·lapse democràtic és poc probable en països rics amb institucions consolidades. No obstant això, la responsabilitat democràtica podria estar en risc a causa de la creixent concentració de la riquesa que influeix en la política (donacions a campanyes, lobbying) i la disminució de la participació electoral, especialment entre els desfavorits. Les grans economies són més vulnerables a aquesta "captura de l'estat" que les petites. La polarització del mercat laboral i la immigració poden generar sistemes polítics dividits ètnicament.
• Impacte en el Sud Global: L'automatització podria frenar o revertir el procés de convergència econòmica dels països en desenvolupament, provocant una "reindustrialització" del Nord i dificultant que les economies perifèriques competeixin amb mà d'obra barata.
• Respostes a l'Automatització:
  • Formació de Capital Humà: Inversió massiva en educació i formació per dotar els treballadors de les habilitats complementàries a les noves tecnologies.
  • Compensació Directa: Discussió sobre la Renda Bàsica Universal (RBU) per compensar els perdedors. Boix examina els seus avantatges (llibertat, reducció de la pobresa) i desavantatges (ineficiència per a treballs molt qualificats, erosió de l'ètica del treball, possible deslegitimació de l'estat del benestar).
  • Socialització de la Propietat del Capital: Una solució més radical, consistent en distribuir la propietat del capital (accions d'empreses) entre els ciutadans per viure de les rendes. L'autor expressa dubtes sobre la seva viabilitat pràctica, ja que la propietat tendeix a concentrar-se ràpidament.
  • Enfortiment de la Democràcia: Boix suggereix mesures per reforçar la representació del votant comú, com limitar les donacions a campanyes, democratitzar els fons electorals, augmentar la transparència dels mitjans i fomentar la participació electoral.

Conclusió: El llibre conclou que la tensió intrínseca entre democràcia i mercat és constant, però la seva intensitat varia amb el tipus de capitalisme. Si bé el capitalisme de Detroit va permetre la conciliació, el de Silicon Valley presenta un "arma de doble tall". Per assegurar que els beneficis tecnològics arribin a la majoria, és crucial el paper de la política, que ha de sostenir les institucions democràtiques, prevenir la captura de l'estat per part d'elits tancades, mantenir mercats eficients i compensar els perdedors, tant a nivell nacional com global, incloent la gestió coordinada de la migració.

Autòcrates i cleptòcrates (2)

 La revancha de los poderosos: Cómo los autócratas están reinventando la política en el siglo XXI

L'obra de Moisés Naím, "La revancha de los poderosos: Cómo los autócratas están reinventando la política en el siglo XXI" (2022), és una anàlisi exhaustiva de com els líders autoritaris contemporanis estan utilitzant les llibertats democràtiques per, paradoxalment, destruir la democràcia des de dins. La tesi central del llibre és que el poder, que anteriorment s'havia fragmentat i debilitat (com l'autor va explicar en el seu llibre anterior El fin del poder), ha trobat noves maneres de concentrar-se mitjançant una fórmula que Naím anomena les "tres pes": populisme, polarització i posveritat.

A continuació es detalla el contingut del llibre estructurat segons les seves parts principals:

Introducció: El nou enemic de la llibertat

Naím argumenta que les democràcies ja no són destruïdes per exèrcits externs, sinó corroïdes des de l'interior. Els autòcrates 3P arriben al poder mitjançant eleccions raonablement lliures i després es dediquen a desmantellar els contrapesos institucionals (tribunals, premsa, parlament) d'una manera sigil·losa.

---

Part I: L'era del populisme, la polarització i la posveritat

• L'atac contra els pesos i contrapesos (Capítol 1): Els autòcrates utilitzen la "seudoley" (seudolegalitat): una imitació del dret que buida les lleis de contingut per protegir el líder. Exemples inclouen l'elusió de la limitació de mandats (com Putin o Morales), el gerrymandering tecnològic als EUA i la captura del sistema judicial a Polònia, Hongria o Turquia.
• La política dels fans (Capítol 2): El lideratge ha passat del carisma tradicional al model del món de l'espectacle. Els seguidors no actuen com a ciutadans, sinó com a "fans" o "hinchas" que s'identifiquen visceralment amb el líder i consideren els rivals com a enemics mortals. Silvio Berlusconi, Hugo Chávez i Donald Trump són els pioners d'aquesta "desintermediació" política.
• Les eines del poder (Capítol 3): Els autòcrates utilitzen el diners (capitalisme d'amics o cleptocràcia), el trencament de normes de decoro per semblar herois contra l'elit, la vengança simbòlica contra grups odiats i la identitat tribal per mobilitzar les masses.
• La cerca de culpables (Capítol 4): El suport a l'autoritarisme neix de la "disonància cognitiva d'estatus": la frustració de la classe mitjana que veu frustrades les seves esperances de progrés. Això activa una predisposició autoritària latent davant la percepció d'una amenaça a l'ordre moral o social.

---

Part II: Un món segur per a l'autocràcia

• Poder empresarial i concentració (Capítol 5): S'analitza com unes poques empreses (especialment les Big Tech com Amazon o Facebook) han concentrat un poder immens que influeix fins i tot en la macroeconomia i en el procés democràtic. Naím destaca la necessitat d'una nova doctrina antimonopoli per a l'era digital, exemplificada per la visió de Lina Khan.
• L'autopista de l'antipolítica (Capítol 6): L'antipolítica (el rebuig a tota la classe dirigent sota el lema "que se vayan todos") és el precursor del populisme. Neix de l'esclerosi institucional, on els governs es tornen incapaços de resoldre problemes senzills a causa de la captura per part de grups d'interès.
• La posveritat (Capítol 7): No es tracta només de mentir, sinó d'inundar l'espai informatiu de soroll i confusió per destruir la distinció entre fet i ficció. Naím rastreja l'evolució des de les "mesures actives" soviètiques fins a l'ús de bots, xarxes fosques com WhatsApp i la burla sistemàtica com a arma política (com en el cas del Brexit).
• Estats mafiosos (Capítol 8): L'autocràcia extrema deriva en l'Estat mafiós, on el govern es fusiona amb organitzacions criminals per extreure riquesa i projectar poder internacional. Rússia n'és l'exemple paradigmàtic, però el model s'estén a llocs com Veneçuela o Hongria.
• Globalització de l'autocràcia (Capítol 9): Els autòcrates s'ajuden mútuament creant una xarxa internacional ("Autócratas sin fronteras") per compartir mètodes de repressió, legitimar-se en cumbres i utilitzar ONG fictícies (ONGOG) per sabotejar fòrums internacionals. També practiquen la "repressió transnacional" perseguint dissidents fora de les seves fronteres.
• El poder i la pandèmia (Capítol 10): La COVID-19 va actuar com un accelerador: molts autòcrates van aprofitar l'emergència per suspendre eleccions, augmentar la vigilància tecnològica i silenciar periodistes sota l'excusa de la salut pública. No obstant això, també va revelar la incompetència d'alguns líders populistes que van menysprear la ciència.

---

Conclusió i full de ruta per a la resistència

El llibre tanca identificant cinc batalles crucials per salvar la democràcia:

1. Combatre la Gran Mentida mitjançant la higiene digital i un periodisme que abandoni la falsa neutralitat davant els atacs democràtics.
2. Luitar contra els governs criminals seguint el rastre dels seus diners i paraisos fiscals.
3. Protegir-se de la subversió exterior de les autocràcies.
4. Acabar amb els càrtels polítics que impedeixen la competència neta.
5. Oferir relats democràtics alternatius que siguin més inspiradors que el discurs d'odi de les tres pes.

Finalment, l'autor proposa innovacions institucionals com el vot per ordre de preferència o les assemblees ciutadanes per reduir la polarització i donar veu a la raó.

Tribulacions del moment

La era de la revancha

El llibre "La era de la revancha" d'Andrea Rizzi (publicat per Editorial Anagrama el 2025) és un profund retrat d'una època global turbulenta, marcada per conflictes entre potències i entre classes socials. Andrea Rizzi (Roma, 1975) és periodista, corresponsal d'Assumptes Globals a El País i membre del comitè editorial del diari.

El llibre s'estructura en tres parts principals dedicades a "Les tribulacions d'Occident", "Les reivindicacions d'Orient" i "Els anhels del sud global", amb un pròleg i un epíleg que aborden la gènesi i la perspectiva d'aquest nou temps.

1. La Gènesi del Remolí de la Revenja

Rizzi comença la seva anàlisi amb la trobada entre Vladímir Putin i Xi Jinping el 21 de març de 2023, un moment emblemàtic que simbolitza l'entrada en una "nova era" de les relacions internacionals, desafiant la "preponderància hegemònica, unilateralisme i proteccionisme" d'Occident. Aquest canvi profund, com va dir Xi, és impulsat per un "canvi sense parangó en cent anys" i es manifesta en un "pols entre potències i un pols entre classes".

La gènesi d'aquestes corrents no va ser un "sisme abrupte, sinó un progressiu canvi de marees". L'autor destaca dos factors fonamentals:

• La Globalització: Ha reequilibrat les forces entre Occident i la Xina ("gran convergència" segons Branko Milanović, amb la Xina guanyant pes econòmic) i ha obert una bretxa de desigualtat entre classes dins les democràcies avançades (repunt de la desigualtat interna des dels anys vuitanta, segons Thomas Piketty). Aquesta dinàmica ha creat un "enrenou" de classes mitjanes i populars precaritzades i ha generat una "bomba de frustració" per la desconexió de les elits globalitzades.
• La Revolució Tecnològica: Ha contribuït a la destrucció d'ocupació industrial estable i ha augmentat la bretxa salarial. L'adveniment de les plataformes digitals ha propiciat l'avanç del populisme, la polarització i la desinformació, creant un entorn de "gran hipnosi" on les mentides s'imposen als fets.

Sota aquests factors subjeuen antics instints humans com l'avarícia de poder, la supèrbia i els desitjos materials desmesurats (simbolitzats per la lloba, el lleó i el linx de Dante). El ressentiment (per etapes de "humiliació" en el cas de la Xina i Rússia, o per la precarietat en el cas de les classes populars occidentals) i la por (manipulada per nacionalpopulistes i règims autoritaris) són els motors d'aquesta era.

Tres dies de desembre de 2001 són assenyalats com l'inici d'aquesta transformació:

1. L'entrada de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç (OMC) l'11 de desembre de 2001: Va impulsar un "salt cap a la prosperitat" per a la Xina, que va aprofitar la seva integració per acumular una força immensa, però en lloc de democratitzar-se, va esdevenir més autoritària. A Occident, va alimentar el malestar per la deslocalització d'ocupacions, obrint la bretxa entre "guanyadors i perdedors de la globalització".
2. L'escàndol d'Enron el 12 de desembre de 2001: Va simbolitzar un "capitalisme de mercat fora de control de la democràcia", sense regulacions eficaces, i va ser la premonició de la crisi financera de 2008. Això va debilitar Occident i va esperonar el rancor de la ciutadania.
3. La retirada dels EUA del Tractat sobre Míssils Antibalístics el 13 de desembre de 2001: Va ser percebuda per Moscou com un "atropellament" i un moment fonamental en la ruptura de relacions amb Washington, alimentant el "ressentiment rus" i la seva voluntat de "reconstituir un imperi".

Aquests esdeveniments van marcar el canvi de direcció del pèndol de la història, on el nacionalisme ha anat substituint el neoliberalisme globalitzat com a ideologia dominant.

2. Els Corrents de la Revenja

El llibre examina les dues grans corrents de revenja: el desafiament dels règims autoritaris i l'auge de les forces nacionalpopulistes, que interactuen i es retroalimenten.

2.1. Les Tribulacions d'Occident Les democràcies occidentals (Estats Units, Europa, i les d'Àsia-Pacífic) estan immerses en una "convulsió sociopolítica" amb l'ascens de forces populistes, nacionalistes i xenòfobes que erosionen els sistemes democràtics i l'ordre mundial liberal.

• Estats Units: Després de l'11-S, els EUA van cometre "descalabros morals, estratègics i socioeconòmics". Les violacions dels drets humans (Guantánamo, Abu Ghraib) i la invasió d'Iraq van debilitar la seva projecció i van oferir arguments als règims autoritaris. Errors estratègics (fracàs a Afganistan i Iraq, ambigüitat sobre l'entrada d'Ucraïna i Geòrgia a l'OTAN) van fer créixer la percepció de debilitat. Internament, les reformes fiscals (Bush) i la desregulació financera van augmentar la desigualtat, culminant en la crisi de 2008 i alimentant la "ira" popular. Donald Trump va capitalitzar aquest descontentament material i cultural, guanyant les eleccions de 2016 i 2024. La seva segona presidència amenaça amb una major desregulació, pujada d'aranzels, erosió democràtica interna i un "terrabastall" a l'ordre global. La polarització extrema i la influència de plataformes digitals (com X de Musk) contribueixen a una "plaga d'hipnosi". Malgrat els seus errors, els EUA mantenen la seva primacia global per una xarxa d'aliances inigualable, una economia resilient, empreses tecnològiques punteres i un fort atractiu cultural.
• Europa: La UE, en els dies de desembre de 2001, va viure un període d'expansió (euro, ampliació), però no va veure venir les crisis posteriors, i fins i tot les va alimentar. La crisi econòmica de 2008 i les polítiques d'austeritat van generar un enorme sofriment i van inflar les veles de les forces extremistes. L'onada de refugiats sirians va ser explotada per la ultradreta, i el Brexit va ser la "gran hissada de bandera de la revenja de les classes populars". La resposta a la pandèmia (eurobons) va ser un aprenentatge, però la reacció a la invasió d'Ucraïna va ser tardana i insuficient. Europa es troba en una disjuntiva entre "reinvenció o subjugació", necessitant una major integració per ser més competitiva, segura i autònoma. Líders com Viktor Orbán són símbols d'aquesta interacció entre nacionalpopulisme occidental i règims autoritaris orientals, amb estrets vincles amb Putin i la Xina.
• Democràcies d'Àsia-Pacífic: Països com el Japó, Corea del Sud i Austràlia s'han acostat a Occident davant l'auge de la Xina i la brutalitat russa, reforçant les seves capacitats de defensa i aliances amb els EUA. No obstant, també pateixen problemes demogràfics i polítics de polarització.

2.2. Les Reivindicacions d'Orient Els règims autoritaris de l'Est (principalment la Xina i Rússia) desafien l'ordre mundial liderat pels EUA, buscant un nou equilibri de poder. El seu objectiu "totèmic" és "sepultar l'universalisme dels drets humans i de la democràcia" i consagrar la sobirania dels Estats.

• Xina: Després de la seva entrada a l'OMC i l'arribada de Xi Jinping al poder el 2012, la Xina va passar d'acumular força en silenci a una política "molt més assertiva". La idea del "rejuvenecimiento" de la nació implica el retorn a una posició de preeminència mundial i la reunificació amb Taiwan, considerat el lloc més perillós del planeta. La Iniciativa de la Franja i la Ruta (IFR) és el seu projecte estrella per projectar poder global mitjançant infraestructures i tecnologia, consolidant la seva influència econòmica i política. La Xina prioritza els drets dels Estats sobre els individuals, i els drets socials/econòmics sobre els civils. No obstant, s'enfronta a desafiaments interns com la desacceleració econòmica, una bombolla immobiliària, l'enorme endeutament dels governs locals, la "bomba demogràfica" i un creixent descontentament social (protestes per temes laborals i d'habitatge). El llibre adverteix del risc que la Xina estigui "incuvant en el seu ventre una bomba de descontentament especular a la que es va conformar a Occident". El seu règim es basa en un "poder orwellià", la supressió de la llibertat política i trepitjar dels drets humans.
• Rússia: Després del col·lapse de la URSS i la "humiliació" dels noranta, l'augment dels preus del petroli va permetre a Putin estabilitzar el país i modernitzar les seves forces armades. El 2007, en el seu discurs de Múnic, Putin va manifestar el seu rebuig a l'ordre mundial liderat pels EUA i va traçar les seves "línies vermelles", inclosa la no-expansió de l'OTAN a Ucraïna i Geòrgia. La invasió de Geòrgia el 2008 va ser la "primera encarnació militar de l'era de la revenja", i la invasió d'Ucraïna el 2022 va ser la "confrontació total" per reafirmar el seu "espai imperial". Per a Putin, l'èxit democràtic d'Ucraïna és una amenaça existencial. Les "lleis d'agents estrangers" han asfixiat la societat civil. Malgrat la condemna internacional, tres quartes parts del món no cooperen en les sancions contra Rússia. La Xina, Corea del Nord i l'Iran proporcionen suport material i militar. No obstant, la invasió d'Ucraïna ha estat un "immens error d'interpretació de la realitat" per a Putin, consolidant la identitat nacional ucraïnesa i provocant greus pèrdues humanes i materials. La victòria de Trump projecta una "enorme ombra" sobre el futur de l'ajuda a Ucraïna i la relació amb l'OTAN.
• Orient Pròxim (i l'Iran): La invasió d'Iraq per part dels EUA el 2003 va obrir una "avinguda" per a la influència de Teheran, que ha ampliat la seva xarxa de suport a grups com Hezbollah i Hamàs, configurant un "eix de resistència" contra els EUA i Israel. L'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 va ser una acció amb un "clar esperit revanchista" davant l'opressió palestina. La brutal resposta d'Israel, un "càstig col·lectiu" que la justícia internacional sospesa si és un genocidi, juntament amb la política colonitzadora de Netanyahu, ha regionalitzat el conflicte. Israel és descrit com un "Estat imbuït de nacionalisme amb tints teocràtics" i amb un règim d'apartheid als territoris palestins ocupats. La regió és un "polvorí" amb una "inestabilitat política" i un "buit de poder" davant el declivi de la influència dels EUA. El descontentament social (Primavera Àrab) continua sent un factor latent, tot i la repressió.

2.3. Els Anhels del Sud Global El "sud global" no és un bloc homogeni, però comparteix un passat colonial i un desig de reconfiguració de l'ordre mundial.

• Índia: L'ascens del nacionalisme hindú liderat per Narendra Modi ha transformat el país cap a un sistema basat en la identitat hindú, marginant les minories. L'Índia, amb la població més gran i la tercera economia mundial, explota la seva posició geoestratègica, associant-se amb Occident per contenir la Xina i liderant el sud global en fòrums com els BRICS. No obstant, la democràcia índia pateix una "erosió de la qualitat democràtica" i un "cult al líder". El projecte etnonacionalista de Modi té tints revengistes contra les classes laiques i busca una "autèntica reafirmació de la identitat nacional pervertida per la colonització".
• Llatinoamèrica: L'episodi del "corralito" a l'Argentina el 2001 simbolitza la "enorme dificultat dels seus Estats per gestionar amb eficàcia la res publica". La regió pateix una "gran volatilitat política" i l'auge de populismes radicals (Milei, Bukele), que han fet col·lapsar la confiança en el model democràtic. La fragmentació impedeix una acció comuna, condemnant-la a un paper secundari en la geopolítica mundial.
• Àfrica: Ha experimentat una "forta penetració de la Xina" (préstecs per infraestructures, matèries primeres) i de Rússia (suport militar a dictadors), mentre Occident ha perdut pes. Aquestes potències reforcen règims autoritaris i atien el sentiment antioccidental. Malgrat l'alt nivell de conflictivitat, Àfrica mostra avanços (unió comercial, Unió Africana al G20, urbanització) i un gran creixement demogràfic, que representa una "extraordinària bossa d'energia juvenil" però també un enorme repte si no s'ofereixen oportunitats a les noves generacions.

3. La Metamorfosi i els Camins Cap Endavant

El llibre descriu tres nivells de metamorfosi: internacional, nacional i individual.

• Metamorfosi Internacional: Redisseny d'estratègies, aliances, relacions; reajustament de la globalització (reducció de dependències); resorgiment de fronteres i despesa militar; atrofia d'organitzacions internacionals. La qualitat democràtica declina globalment. L'ordre internacional actual és inestable, injust (inequitat representativa i distributiva) i ineficient, alimentant demandes de canvi. L'autor defensa un "gran esforç reformista" que tingui en compte els nous equilibris de poder i demogràfics, acceptant les crítiques a Occident, però rebutjant el relativisme dels drets humans i la democràcia. Proposa reformes del Consell de Seguretat de l'ONU, les institucions de Bretton Woods, la reactivació de l'OMC i una governança global per a la intel·ligència artificial. La reelecció de Trump fa aquestes tasques "gairebé impossibles", però la UE i altres democràcies han de desmarcar-se dels EUA i "dissenyar un perfil reformista propi", combinat amb polítiques de dissuasió.
• Metamorfosi Nacional: S'observa un "poderós retorn de l'Estat", amb una ampliació del seu perímetre d'acció per la tensió geopolítica, les amenaces híbrides i la necessitat de resiliència i protecció social. Aquesta tendència mou el capitalisme liberal occidental cap al model de capitalisme d'Estat oriental. Malgrat els riscos (Estats-Leviatán, deute públic), és "necessari avançar per la senda d'ampliació del perímetre de l'Estat" per garantir l'estabilitat democràtica i la cohesió social. Es necessita un "nou contracte social" basat en consensos amplis, inspirat en el New Deal i els Estats del Benestar.
• Metamorfosi Individual: La vida privada està cada cop més projectada a l'àmbit digital, on internet, les xarxes, els dispositius mòbils i la intel·ligència artificial configuren un "hàbitat crucial". Aquesta dimensió digital fomenta la polarització i la manipulació, afectant la nostra manera de pensar. Les pantalles amenacen amb erosionar les capacitats cognitives (atenció, raonament matisat) i les relacions interpersonals, promovent la "rapidesa, la simplificació, l'exhibició, el sectarisme".

4. La Brúixola del Nord Moral

L'assaig tanca amb una reflexió humanista, introduint el concepte del "Nord" com a referència exclusivament moral, un símbol de valors que hauria d'orientar una "rebel·lió individual, legal i pacífica" contra les corrents col·lectives inacceptables. Aquest "Nord cristal·lí" convoca a prioritzar la dignitat humana universal, els interessos col·lectius, la racionalitat i l'acció.

Aquesta rebel·lió (d'esperit camusià) no és revengisme ni revolució, sinó una resistència a l'abús, que busca posar límits als deliris partidistes, ideològics o identitaris. Citant a Italo Calvino, l'autor proposa dues maneres de no patir l'infern dels vius: la primera és acceptar-lo, la segona és "buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer que duri, i donar-li espai". Aquesta és una tasca eminentment individual, fonamentada en el judici propi i l'acció subjectiva.

L'autor argumenta que, en l'actualitat, moltes organitzacions col·lectives tendeixen a ser part del problema, no de la solució, ja que el "partidisme" i la polarització les converteixen en "forats negres". Per això, l'acció individual adquireix un nou valor. La indiferència és abominable i "mai van estar vius" (Dante) aquells que no es van posicionar. La rebel·lia, com a "moviment mateix de la vida" (Camus), té el poder de canviar l'ADN de la nostra època.

Es proposen dos camins d'acció:

1. Elevar veus que qüestionin la lògica de "tancar files" des de dins o a prop de les organitzacions, acceptant raons de la contrapart quan són fonamentades.
2. Esbrinar els fets, difondre'ls i explicar-los amb honradesa, com a base essencial per al judici personal, el diàleg i la negociació.

El llibre conclou amb la imatge d'una utopia discontínua de Calvino, on la ciutat perfecta està "feta de fragments barrejats amb la resta, d'instants separats per intervals", animant a buscar la veritat i la bellesa per tot arreu per reduir l'infern. Aquesta rebel·lió individual pot i ha de teixir noves connexions més enllà dels bàndols, inspirant altres i construint nous espais col·lectius. Es tracta de "buscar una malla trencada en la xarxa que ens oprimeix" per escapar del conformisme, la indiferència i el nihilisme, i "eixamplar, amb aquesta rebel·lió individual, la primera persona del plural".