04 d’abril 2025

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (7)

El poder, el poble i els beneficis. Capitalisme progressista a l'era del descontentament

Aquest llibre, "Capitalisme progressista", de Joseph E. Stiglitz, té com a objectiu principal diagnosticar els mals que afecten el creixement econòmic i la distribució desigual dels seus fruits, i alhora proposar una "recepta" sobre què es pot fer per canviar aquesta situació.

Diagnòstic de la situació actual:

Stiglitz assenyala diversos elements interconnectats que expliquen la condició anèmica del creixement econòmic actual i la desigualtat creixent. Aquests inclouen:

  • Finançarització desmesurada.
  • Globalització mal gestionada. La globalització sovint augmenta el risc i presenta desafiaments contra els quals les empreses i les famílies no poden protegir-se. Els acords comercials recents se centren més en la inversió, la propietat intel·lectual i les regulacions que en el comerç tradicional d'aranzels, sovint amb conflictes entre consumidors i interessos comercials. Aquests acords, com l'ADPIC, poden afavorir les grans farmacèutiques i altres sectors, garantint un flux de diners des dels països pobres cap als Estats Units sense ser equilibrats.
  • Poder creixent del mercat. Stiglitz critica com la paraula "poder" està poc representada en els manuals d'economia, igual que "explotació". Aquest poder de mercat es manifesta en oligopolis, com en el sector de les publicacions acadèmiques, on uns pocs editors controlen gran part del mercat, obtenint articles i revisió per parells de manera gratuïta i cobrant elevats preus. També es veu en la capacitat d'algunes empreses de discriminar en els preus aprofitant les dades dels consumidors. L'augment del poder de mercat de les grans corporacions i els seus directius ha resultat en menys poder per als treballadors i els consumidors.
  • Explotació. L'autor defineix l'apropiació de riquesa com un procés pel qual un individu pren riquesa d'altres a través de l'explotació. Argumenta que la història ensenya que hi ha qui busca enriquir-se mitjançant l'explotació del poder de mercat, les imperfeccions en la informació i la vulnerabilitat dels altres.
  • Desigualtat creixent. La vida de la classe mitjana sembla allunyar-se de gran part de la població, malgrat que el país és molt més ric que abans. Aquesta desigualtat es manifesta en diferències salarials per gènere, raça i ètnia. Les divisions profundes al país per raça, ètnia i gènere, sovint sorgides de la discriminació, són crucials per comprendre les desigualtats en els mercats laborals. Aquesta desigualtat creixent i la disminució de la mobilitat representen una amenaça fonamental per al "somni americà".
  • Subversió de la veritat i atac a les institucions. Hi ha un atac coordinat a les institucions i idees que han fet molt per la civilització, inclosa la subversió de la veritat per part de figures polítiques. La divisió del país en faccions que perceben el món de manera diferent dificulta l'elaboració de polítiques consensuades.

La veritable font de la riquesa de les nacions:

Stiglitz diferencia entre la creació de riquesa i la seva apropiació. La veritable font de la riquesa rau en la creació, en la creativitat i productivitat de la gent, les interaccions entre ells, els avenços científics i tecnològics, i el progrés en la comprensió de l'organització social que condueix a institucions com l'imperi del dret i els sistemes de pesos i contrapesos.

El paper del poder i l'explotació en l'economia:

L'autor critica la manca d'atenció que la teoria econòmica tradicional presta als conceptes de "poder" i "explotació". Argumenta que les disparitats salarials i altres formes de desigualtat sovint no s'analitzen adequadament sota la lent d'aquests conceptes. Per a l'explotació, les empreses necessiten una gran quantitat de dades sobre els individus, cosa que atempta contra la privacitat i pot donar poder a governs autoritaris.

Desigualtat i divisions socials:

Les desigualtats van més enllà de les econòmiques i abasten divisions per raça, condició ètnica i gènere, moltes de les quals tenen el seu origen en la discriminació. Cinquanta anys després de la Llei de Drets Civils, aquestes divisions encara persisteixen. La comprensió de les exclusions per raça i gènere en el mercat laboral és fonamental per entendre les desigualtats.

Fallades del mercat i la necessitat de regulació:

El mercat per si sol no sempre produeix resultats eficients. Stiglitz emfatitza la necessitat de regulació per abordar les fallades del mercat, com la manca de lliure competència. Posa exemples com l'oligopoli en les publicacions acadèmiques i les pràctiques de les grans farmacèutiques per bloquejar els medicaments genèrics mitjançant clàusules de propietat intel·lectual en acords comercials. La regulació ha de tenir salvaguardes democràtiques, amb processos transparents d'avís i comentaris.

Globalització, propietat intel·lectual i comerç:

Els acords comercials actuals es centren cada vegada més en la inversió i la propietat intel·lectual que en els aranzels. Les grans corporacions farmacèutiques han utilitzat clàusules de propietat intel·lectual per retardar l'entrada de medicaments genèrics al mercat. L'acord sobre els ADPIC no es va centrar en estimular la innovació, sinó en augmentar els beneficis de les grans farmacèutiques i altres sectors, garantint un flux de liquiditat cap als Estats Units.

L'impacte de les noves tecnologies:

Les noves tecnologies tenen el potencial d'exacerbar els problemes existents relacionats amb l'ocupació, els salaris, la desigualtat i el poder de mercat, i també plantegen nous problemes com la privacitat i la ciberseguretat. Les solucions a aquests problemes no es poden deixar a l'arbitri del mercat. La recopilació massiva de dades ("big data") per part d'empreses i governs pot crear dossiers electrònics molt amplis, amb implicacions per a la privacitat i el potencial de totalitarisme. Es suggereixen reformes per regular les plataformes digitals, com imposar majors deures, introduir retards en la difusió de desinformació i etiquetar missatges verificats o no.

La dimensió política del problema:

La manca de consens polític, la polarització i la creença en "fets alternatius" dificulten l'elaboració de polítiques viables. El poder dels diners en la política és un obstacle important per a les reformes necessàries.

Cap a un capitalisme progressista:

Stiglitz proposa una agenda progressista centrada en la noció de "promoure el benestar general" per a tothom, no només per a l'1%. Aquesta agenda busca una economia més dinàmica, de creixement més ràpid i al servei de la gent. L'autor creu en la possibilitat d'un món alternatiu mitjançant l'acció col·lectiva, amb mercats ben dissenyats i regulats que treballin juntament amb el govern i la societat civil.

En resum, "Capitalisme progressista" ofereix una anàlisi detallada de les interconnexions entre la financiarització, la globalització mal gestionada i el poder creixent del mercat com a causes principals de l'anèmic creixement econòmic i la desigualtat creixent. Stiglitz subratlla la importància de reconèixer el paper de l'explotació i el poder en l'economia, i destaca les profundes divisions socials que acompanyen la desigualtat. Argumenta que el mercat per si sol no és suficient i que es necessiten regulacions intel·ligents i acció col·lectiva per promoure el benestar general. El llibre també examina els desafiaments plantejats per les noves tecnologies i la dimensió política dels problemes econòmics. Finalment, ofereix una visió esperançadora d'un futur on un capitalisme progressista pugui conduir a una prosperitat compartida.




03 d’abril 2025

Un repàs a la història de les idees polítiques

Enfrentarse al Leviatán: Una historia de las ideas políticas sobre el Estado moderno 

Avui un llibre de referència. Recomanable a tot ciutadà. Resumit amb IA

El llibre "Enfrentarse al Leviatán: Una historia de las ideas políticas sobre el Estado moderno" de David Runciman, amb traducció de Marc Figueras, ofereix una exploració de la història de les idees polítiques centrada en el concepte de l'Estat modern. Basat en una sèrie de xerrades del 2020, el llibre busca relacionar textos fonamentals de la política amb els grans problemes contemporanis, com la pandèmia, a través d'un estil desenfadat i accessible.

El tema central del llibre és la idea de l'Estat modern, des dels seus orígens al segle XVII fins a finals del segle XX. Runciman examina dotze textos clau d'aquest període, analitzant el seu significat en el seu temps i la seva rellevància actual. Cada capítol es pot llegir de manera independent, però junts formen una història que explora l'evolució de l'Estat modern.

El llibre comença amb Hobbes i el seu Leviatán (1651) al Capítol 1. Runciman argumenta que Hobbes marca l'inici del relat de nosaltres com a éssers moderns: ciutadans o súbdits d'Estats moderns. Leviatán es presenta com una obra fascinant, amb una lògica racional però també amb un punt de "bogeria", escrita en un moment de gran agitació política durant la guerra civil anglesa. Hobbes buscava escapar de la descomposició política, i el seu text intenta assolir una comprensió matemàtica de la política, utilitzant un llenguatge extraordinari i la metàfora del monstre bíblic del Leviatan. Runciman contrasta la concepció moderna de la política de Hobbes amb la visió premoderna exemplificada per Maquiavel a El príncep, on la política es divideix entre repúbliques i principats. Hobbes, en canvi, cerca un pacte únic per a la creació simultània de govern i societat. Tot i la seva reputació, Leviatán també admet la idea d'un sobirà tolerant i un Estat liberal en termes generals. Arendt considera que la imatge del Leviatan representa el "pecat original" de la política moderna. La definició weberiana de l'Estat modern com una associació amb el monopoli de la coerció legítima és característicament hobbesiana.

El Capítol 2 està dedicat a Wollstonecraft i la seva Vindicació dels drets de la dona (1792). Aquest text va aparèixer durant la Revolució francesa i tracta de la relació entre política i sexe, així com de la unió entre sentit i sensibilitat. Wollstonecraft desafia la separació inevitable entre aquests dos aspectes de la vida i busca una manera perquè homes i dones visquin junts. La seva obra planteja un repte fonamental a la política moderna sobre la injustícia quotidiana, per a la qual la resposta liberal d'un Estat neutral podria no ser suficient.

El Capítol 3 se centra en Constant i el seu discurs de 1819, "La llibertat dels antics comparada amb la dels moderns". Constant reflexiona sobre la natura de la llibertat moderna a la llum de la Revolució francesa i les seves conseqüències. Distingeix entre la llibertat política dels antics i la llibertat individual dels moderns, advertint del perill de demanar massa o massa poc a la política. Constant argumenta que cal combinar ambdues classes de llibertat. Aquesta idea es reflecteix també en la seva novel·la Adolphe, que explora la recerca de la llibertat romàntica i les seves possibles ruïnes si es descuida la vida pública.

El Capítol 4 tracta sobre Tocqueville i La democràcia a Amèrica (1835-1840). Tocqueville va viatjar als Estats Units per observar la democràcia i va quedar sorprès per la seva naturalesa paradoxal i volàtil. Va alertar sobre la tirania de la majoria, que podia manifestar-se tant en excitabilitat i disturbis com en conformisme i manca d'imaginació. La seva experiència com a polític a França el 1848 va ser decebedora, mostrant-li les dificultats de millorar la política. Tocqueville també va preveure el risc que en un Estat democràtic, el poder excessiu del govern portés a la servitud dels ciutadans.

El Capítol 5 està dedicat a Marx i Engels i El manifest comunista (1848). Aquest text desafia la premisa hobbesiana bàsica de la prioritat de l'ordre polític, argumentant que les relacions econòmiques són fonamentals i que la política és secundària. El manifest comunista proposa una transformació social total mitjançant la revolució proletària internacional, tot i que la seva història ha estat marcada per interpretacions selectives i l'obviació de certs aspectes com l'internacionalisme.

El Capítol 6 se centra en Gandhi i el seu Hind Swaraj (1909). Aquest text presenta una crítica implacable de la civilització occidental moderna, incloent-hi la tecnologia i la industrialització. Gandhi adverteix contra la "gran mentida" de la modernitat i preveu un món dominat per la tecnologia, de manera similar a la visió de E. M. Forster a La màquina s'atura.

El Capítol 7 tracta sobre Weber i la seva conferència de 1919, "La política com a vocació". Weber defineix l'Estat modern pel seu monopoli de la coerció legítima i explora la professionalització de la política, incloent el paper dels partits polítics i el lideratge. Weber destaca la duplicitat de la política moderna com a font de treball i de significat, i examina la mentalitat i la responsabilitat del líder polític.

El Capítol 8 està dedicat a Hayek i Camino de servidumbre (1944). Hayek defensa la idea del mercat lliure i adverteix contra els perills del control governamental i la planificació centralitzada, que segons ell condueixen a la pèrdua de llibertat. El títol del seu llibre fa referència a una cita de Tocqueville sobre la servitud en un Estat democràtic amb un govern excessiu.

El Capítol 9 se centra en Arendt i La condició humana (1958). Arendt critica la concepció hobbesiana de la política com a racionalista i calculadora, que hauria distorsionat la veritable naturalesa de la política i menyscabat la condició humana. Arendt defensa una concepció de la política com a acció humana conjunta, un espai per a la comunicació i la construcció d'un relat col·lectiu. Advertia del perill que les màquines i la tecnologia dominessin el món i reduïssin el pensament humà a meres operacions. La "banalitat del mal" que va observar en el judici d'Eichmann il·lustra els perills de la política burocràtica i racionalista.

El Capítol 10 està dedicat a Fanon i Los condenados de la tierra (1961). Fanon ofereix una perspectiva sobre la política moderna des de l'experiència de la colonització, centrant-se en allò que fan els Estats als individus que viuen fora de les seves fronteres i als quals no concedeixen l'estatus de ciutadà. La violència del colonialisme i el desengany dels colonitzats són temes centrals. Runciman compara la perspectiva de Fanon amb la de George Orwell, que va experimentar els límits de la seva autonomia com a policia imperial.

El Capítol 11 tracta sobre MacKinnon i Hacia una teoría feminista del Estado (1989). MacKinnon presenta una crítica feminista radical de l'Estat, argumentant que tant el liberalisme com el marxisme han fracassat a l'hora d'abordar l'opressió sexual. Utilitza un llenguatge hobbesià però rebutja la seva història de l'origen de l'Estat. MacKinnon considera que l'Estat ha deixat les dones sense protecció i advoca per tractar la pornografia com una forma de tràfic de persones.

Finalment, el Capítol 12 se centra en Fukuyama i El fin de la historia y el último hombre (1992). Runciman explica que la famosa tesi de Fukuyama sobre el "fi de la història" després de la Guerra Freda ha estat sovint malinterpretada. Fukuyama no preveia un món sense esdeveniments, sinó el triomf de la democràcia liberal com a forma final de govern. La seva preocupació es centrava en el risc de l'aparició de l'"últim home" nietzschià, un ésser sense ambició ni creativitat en una societat pròspera però avorrida. Fukuyama es basa també en les idees de Tocqueville sobre els perills de la democràcia i presenta models de futur com el Japó. Runciman també menciona la perspectiva de Yuval Noah Harari a Sapiens i Homo Deus sobre el possible fi de la història com a resultat de l'acció humana potenciada per Estats i corporacions modernes.

El llibre conclou amb la idea que la qüestió de si les màquines serveixen al món o si comencen a dominar-lo i destruir-lo continua sent una qüestió central per a l'Estat modern. També inclou suggeriments de lectures, audicions i visionats addicionals per a cada capítol.




PS. Un repàs a la demografia...



02 d’abril 2025

Què passa amb la innovació quan augmenta la despesa farmacèutica?

 The Elasticity of Pharmaceutical Innovation: How Much Does Revenue Drive New Drug Development?

Els autors d'aquest article parlen en general d'innovació i s'han oblidat de l'eficiència en el procés innovador (i això ho canvia tot, ho he explicat moltes vegades). Només un 10% dels assaigs clínics arriben al final. Si fruit de menor despesa farmacèutica, la innovació que reduïm és aquella que no és exitosa o que és excessivament costosa, cap problema. Estem afegint valor.

Resumit amb IA.

L'article "The Elasticity of Pharmaceutical Innovation: How Much Does Revenue Drive New Drug Development?" examina la "elasticitat" de la innovació farmacèutica, que mesura com la innovació (per exemple, l'inici d'assaigs de Fase 1 o l'aprovació de nous fàrmacs) respon a un canvi en els ingressos reals o esperats.

L'estudi destaca que la teoria econòmica suggereix que reduir la despesa en medicaments mitjançant la disminució dels preus reduirà la innovació mèdica futura. Una qüestió política clau és determinar la magnitud d'aquest efecte. L'article revisa la literatura econòmica sobre aquest tema, centrant-se en les estimacions de l'elasticitat de la innovació.

Les conclusions principals de l'article són:

  • L'elasticitat de la innovació amb respecte als ingressos és positiva, és a dir, menys ingressos porten a menys R+D. Tanmateix, les estimacions de la seva magnitud varien considerablement.
  • Es considera que l'elasticitat de la innovació a llarg termini associada als ingressos dels EUA es troba en un rang d'aproximadament 0,25 a 1,5. Això implica que per cada reducció del 10% en els ingressos esperats, es pot esperar entre un 2,5% i un 15% menys d'innovació farmacèutica.
  • La magnitud d'aquesta elasticitat probablement varia segons l'horitzó temporal estudiat, la magnitud del canvi de preu, el cost del desenvolupament de fàrmacs, les barreres a la fixació de preus basada en el valor i altres factors del mercat.
  • Els mètodes transversals i de sèries temporals agregades no són adequats per estimar l'elasticitat de la innovació. Els mètodes creïbles impliquen anàlisis de dades de panell o models computacionals parametritzats.
  • Tots els estudis existents que utilitzen mètodes creïbles tenen limitacions.

L'article discuteix els avantatges i desavantatges dels mètodes d'anàlisi de dades de panell i dels models estructurals computacionals parametritzats per estimar l'elasticitat. Els models estructurals poden abordar la crítica de Lucas i facilitar la comprensió que pot ser difícil d'obtenir d'una altra manera.

L'estudi també presenta una revisió d'estudis existents que estimen l'elasticitat, incloent Acemoglu i Linn (2004), Blume-Kohout i Sood (2013), Dubois et al. (2015), Abbott i Vernon (2007), Filson (2012) i Adams (2021). Es discuteixen les seves metodologies, estimacions i limitacions.

Finalment, l'article subratlla que s'ha de tenir molta cura en equilibrar les reduccions de costos a curt termini amb les possibles conseqüències negatives a llarg termini per a la salut de la població quan els responsables polítics avaluen opcions per gestionar els costos de l'assistència sanitària. La Llei de Reducció de la Inflació del 2022, que permet a Medicare negociar preus de medicaments, es menciona com un exemple prominent de política que afecta els ingressos de les empreses innovadores.





01 d’abril 2025

El trilerisme pressupostari (9)

 Informe Mensual d'Execució

El pressupost públic per a salut per a l'any 2024 era de: 11.635 m€. Sorgia del resultat de prorrogar l'anterior. La despesa ha estat finalment de 15.913 m€, un 36,7% més. El pressupost aprovat de 2023 ja era inferior  a la despesa que hi havia hagut el 2022. I vaig explicar llavors que el 2023 es va gastar un 23,3% més del pressupostat, o fins i tot un 30% que es va dir al Parlament un dia.

Durant l'any 2024 s'ha augmentat el pressupost via ampliacions de crèdit, per import 4.302 m€. L'ampliació de crèdit és un mecanisme opac que permet que, sense que ningú se n'adoni, es pugui incomplir la Llei Pressupostària i alhora complir-la. D'aquesta manera no es pot saber quina ha estat la despesa real de l'any i quina la que s'està traslladant d'altres anys. Fins i tot, a la pròpia justificació de l'ampliació de crèdit es diu que és per poder comptabilitzar despesa d'anys anteriors. Maniobra magnífica de trilerisme comptable-pressupostari. Quina vergonya!!!

Al bell mig de la nota publicada trobo la dada que busco, quant ha augmentat realment la despesa durant l'any 2024? Doncs hi ha hagut un 10,9% més de despesa, d'obligacions reconegudes addicionals sobre l'any anterior. És certa aquesta xifra? No, perquè l'any següent es pot comptabilitzar més despesa de l'any anterior amb càrrec a ampliació de crèdit. Però és l'única dada que tenim a data d'avui.

El 2024 hem arribat a una despesa pública per càpita de 1.960 € pel que fa al CatSalut (15913/8,115895). Hem tingut un creixement del PIB del 3,6% i un augment de la despesa sanitària del 11%. I això és molt o és poc?. Doncs fa uns mesos ho vaig explicar aquí.
El trilerisme pressupostari és el mecanisme polític eficient per tal que sense pressupostos es pugui governar al marge del control efectiu parlamentari. Quan dic sense pressupostos, vull dir que tant és que siguin aprovats com no. Ja he dit altres vegades que no calen els interventors, només algú que faci apunts comptables per al deute que haurà de pagar la propera generació.
Una democràcia sense seguretat jurídica penja d'un fil ben prim. Una llei pressupostària que no es compleixi per part de la pròpia Administració hauria de ser punible. Malauradament i com he dit abans, es pot complir i incomplir alhora, i algú ja ha pensat en el mecanisme per poder governar en el marge.

PS. El 23 de desembre de 2024, el Govern va acordar que la despesa sanitària pugui créixer el 2025 en el percentatge màxim que permet la regla de la despesa (3,2%). Per tant ja sabem quin és el límit pressupostari de 2025: 16.422m€. Un límit sense límit, perquè no hi ha pressupost aprovat i haurà de ser objecte d'ampliació de crèdit sobre el pressupost de: 11.635m€ que és el vigent des de 2023!!!