Gestionar las emociones políticas
Llibre resumit amb IA
El llibre "Gestionar las emociones políticas" d'Antoni Gutiérrez-Rubí explora profundament la importància de les emocions en la política contemporània, argumentant que han estat ignorades o menystingudes per la política institucionalitzada, amb conseqüències significatives per a la democràcia i la comunicació política. L'autor proposa una nova mirada a la política que incorpori i gestioni les emocions per a connectar millor amb la ciutadania i impulsar canvis socials.
El llibre es presenta com una guia per entendre com les emocions ens constitueixen i com podem utilitzar-les per acostar-nos a la utopia i allunyar-nos de la distopia. La nova edició ampliada inclou reflexions sobre l'impacte de la pandèmia de la COVID-19 en la política i la ciutadania, on les emocions han guanyat terreny i protagonisme en una "societat del cansament". El pròleg de Jaime Durán Barba reflexiona sobre l'impacte de la tecnologia i la intel·ligència artificial, i destaca que allò propi dels humans són les emocions, i que un candidat que només ofereixi un pla racional pot perdre davant d'un robot. Subratlla la necessitat de pensar amb el cor i posar les emocions al servei de la utopia.
La presentació de Cristina Monge i Jorge Urdánoz emfatitza que la política democràtica es basa en la comunicació i la connexió emocional amb la ciutadania. Tot i que tradicionalment s'ha accentuat la racionalitat, ara se sap que les decisions tenen un component emocional crucial. Els autors destaquen la importància d'entendre l'atmosfera emocional en la política, que pot ser més rellevant que les opinions. Argumenten la necessitat d'un nou llenguatge polític que incorpori les emocions per abordar la desafecció i els miedos actuals.
La introducció assenyala el creixent descrèdit de la política i la desconfiança ciutadana, amb comportaments electorals marcats per la fragilitat i la indecisió, així com la irrupció d'outsiders. Es constata una percepció negativa de la política i la democràcia a Amèrica Llatina i una desconfiança similar cap als partits i el govern a Europa i Espanya. També es menciona un sesgo reaccionari per nostàlgia en gran part de la ciutadania europea. L'autor es pregunta si els models de partit actuals són eficients i constata que la política i les campanyes convencionals estan sent desbordades per noves formes de veure i comunicar la política, on allò micro, local i personal adquireix una nova rellevància, amb un paper clau per als sentiments, les emocions, les relacions i els valors. Es cita a Niall Ferguson parlant d'una "emocràcia" on les emocions prevalen sobre la raó.
La secció "Las emociones ignoradas" critica la dicotomia raó/emoció en política i la percepció que les emocions són superficials i distorsionen la política. L'autor argumenta que el cervell acaba pensant el que sentim. Es menciona que George W. Bush va guanyar eleccions per la connexió emocional que establia amb la gent. Es cita a Drew Westen afirmant que el cervell polític és un cervell emocional. També es destaca que les afinitats ideològiques tenen més a veure amb el cervell emocional que amb la raó, i que la identitat partidista és perdurable i difícil de modificar.
A "El cerebro perezoso", es descriu una "societat perezosa" atrapada per algoritmes i bombolles informatives, on la racionalitat electiva és substituïda per l'emocionalitat selectiva: votem el que sentim. L'efecte "like" està guanyant la batalla a l'efecte "think". Es qüestiona si s'està banalitzant la política i si l'efecte "like" és més rellevant que la proposta política. S'adverteix sobre la desconfiança cap als experts si es percep que imposen la seva agenda. Es remarca que les societats estan abrumades d'informació i reclamen simplicitat reconfortant, i que els cervells es resisteixen a la veritat, aferrant-se a les conviccions i emocions. Es menciona que prenem decisions amb menys informació del que creiem i que el cervell bloqueja la informació que contradiu les creences. La neuropolítica s'obre pas com a disciplina per comprendre el cervell dels ciutadans. Es plantegen els desafiaments ètics de la capacitat futura de llegir i manipular el cervell.
En "Volver a pensar con el corazón", es defensa la necessitat de noves idees i de no quedar atrapats per la "pereza política" basada en un racionalisme sense emoció. Es reclama més pensament emocional i menys inèrcia. L'autor suggereix que un líder polític contemporani hauria de tenir assessors com un poeta, un neuroquímic i un artista plàstic per treballar millor el discurs emocional.
A "La política de las emociones", es constata un renovat interès per les emocions en la comunicació política, fins i tot a Europa. Es menciona el treball de Frank Luntz ("Words That Work") i George Lakoff ("Don’t Think of an Elephant!") als Estats Units, que subratllen la importància de la percepció final del discurs polític. Es destaca la importància de la comunicació no verbal i la percepció pública dels polítics. Les paraules clau generen emocions, que són la comprensió. Es cita a Felipe González afirmant que "el socialisme és, sobretot, un sentiment" i que el lideratge consisteix a fer-se càrrec de l'estat d'ànim dels altres. "Emocionar-se i emocionar" es presenta com la clau. Es relaciona les visions polítiques amb els estils cognitius, amb els conservadors buscant ordre i els progressistes sent més tolerants amb l'ambigüitat. Estudis neurològics mostren diferències en l'activitat cerebral entre liberals i conservadors davant de situacions imprevistes. S'afirma que les paraules generen percepcions i les emocions guien les neurones. Es parla del "brand sense" per integrar els cinc sentits en la comunicació política. Es remarca que el 80% de la comunicació humana és no verbal i el 95% es realitza a través del subconscient, per la qual cosa la relació política ha de ser una experiència emocional. Alguns líders d'esquerra desconfien d'aquestes estratègies per ignorància. Es proposen quatre punts per a una política de les emocions: trobar les paraules que emocionen, viure la política amb passió, explorar el potencial cognitiu de les emocions i comprendre els mecanismes neurològics i sensorials.
En "Los tristes no ganan elecciones", es defensa la rialla com a aliada de la política emocional i el poder intel·ligent. Es repassa històricament la visió de la rialla en filòsofs com Galeno, Plató i Aristòtil, i en escriptors com Nietzsche i Umberto Eco, on la rialla sovint es veu com a subversiva al poder. Es relaciona la percepció estètica amb el coneixement i es menciona estudis sobre la importància de la simetria facial i la rialla en la generació de confiança. S'afirma que els tristos no poden liderar emocions positives ni infondre ànims col·lectius, i que el concepte "cuanto peor, mejor" és propi del pensament autoritari. Es destaca que els fanàtics no tenen sentit de l'humor. Es reivindica una mirada política i comunicativa a allò lúdic i festiu com a connexió emocional per al canvi i el progrés. La política que guanya contagia il·lusió, i l'ànim és energia mobilitzadora.
A "La política de las emociones: de los recuerdos a los momentos", es pren l'exemple de Kodak per il·lustrar com la política també ha de comprendre que el seu negoci són els moments i les emocions, no només les ideologies. Les emocions compartides digitalment permeten descobrir pulsions de fons dels electors. Es constata que experimentar les idees polítiques és més eficaç que només proclamar-les. Entendre les emocions profundes i els miedos és clau per a la política democràtica.
En "La democracia instantánea", es descriu com la immediatesa i la gran quantitat d'informació estan transformant la democràcia, amb reaccions que desplacen les reflexions i la reputació enfrontant-se al rànquing digital. Es llisten diversos impactes: acceleració de la transició entre pensar, dir i fer; pèrdua de relacions causals; lectura espasmòdica; la democràcia dels quatre anys sucumbint a la demanda dels quatre segons; i allò tàctic imposant-se sobre la planificació a llarg termini. L'economia de l'atenció transforma la democràcia en una política de l'atenció superficial i ràpida.
A "Micropolítica: explorando otros lenguajes, otra política", es constata un desgast de la política tradicional i un cansament ciutadà, amb un renovat interès per les emocions i les percepcions. Es valora la gestió de les emocions per transmetre missatges efectivament. La micropolítica obre oportunitats per canviar la comunicació política, centrant-se en allò petit, els detalls i les relacions personals. Es destaca la importància del discurs emocional per arribar al cor dels electors. El relat i la narració es presenten com a claus per mobilitzar i vincular emocionalment els ciutadans.
En "Tecnología emocional", es remarca que la gestió del cabal emocional és imprescindible per a qualsevol fase de l'acció política. L'univers emocional és el vestíbul del coneixement. Les tecnologies actuals permeten crear continguts multimèdia dinàmics per expressar idees i compartir experiències, dibuixant un univers de possibilitats per a l'exploració de les emocions en l'activisme. La creació d'ecosistemes emocionals facilita la personalització i la implicació dels ciutadans. La neuropolítica enriqueix les opcions de la comunicació política, considerant l'itinerari veure-sentir-pensar. Sense moments memorables, no hi ha opcions d'èxit polític. La política de les emocions reconeix el paper dels sentiments en el compromís polític. La construcció del "nosaltres" a través del discurs emocional pot regenerar la política. Les emocions són l'energia més potent per construir marcs d'interpretació política.
A "Las emociones movilizan, las pasiones desbordan", s'adverteix que si els demòcrates ignoren les emocions, seran els autoritaris els qui les explotaran. Es pren l'exemple de l'estratègia de la "ira" de Trump. La ira pot mobilitzar però no raonar, i no serveix a la política democràtica perquè no concep l'alternança. L'ús de l'insult és un símptoma de covardia i converteix la massa en turba. La política iracunda contagia i polaritza. Un estudi sobre la taxa de consum d'aigua a Irlanda demostra que les emocions dels ciutadans importen més que els arguments racionals sobre polítiques controvertides. La confiança en el govern influeix directament en l'acceptació de les mesures. La comunicació coherent i clara és essencial per a l'acceptació de les polítiques públiques. La confiança es perd fàcilment. Es destaca la importància de la narració per transmetre valors i idees, i per generar emocions que siguin recordades i compartides. La política ha de ser l'emoció de l'esperança.
En "Las campañas que vienen y vendrán", es constata que els ciutadans són més crítics i reactius, i el poder està canviant de mans. La publicitat ha perdut pes i es necessita més comunicació. La política i les campanyes actuals cediran a la micropolítica. Es llisten deu estratègies "micro" per a la nova praxi electoral: microidees, microrrastres, microsegmentació, microcomunicació, microevents, microaccions, microrreaccions, microrredes, microinfluències i microcandidat/a. Aquestes estratègies configuren un nou paradigma caracteritzat per sentiments, emocions, relacions, comunitats i valors. La proposta política ha de replantejar la seva estratègia amb un millor coneixement de l'emocional i neuronal, i considerar les "filosofies de vida". S'ha de comprendre la complementarietat entre allò cognitiu, emocional i vivencial.
L'epíleg reitera que la política no es pot reduir a l'Excel i que darrere dels números hi ha persones i emocions. Quan es perd el vincle emocional, es perd el vincle polític. Les emocions tenen cada vegada més pes en les decisions polítiques. La confiança és un indicador clau. Els indecisos mereixen respecte i tenen el seu propi ritme per decidir.
La "Coda" explora la relació entre les emocions, l'estómac i el cervell, amb evidències científiques sobre la influència del sistema nerviós entèric en l'estat d'ànim. Es menciona com el llenguatge popular reflecteix aquestes relacions. Els estats d'ànim són els autèntics estats d'opinió, i entendre les atmosferes és més rellevant que mesurar les opinions. La política democràtica ha de basar-se en la psicologia social i la neurociència. Si no s'entén el cor de la gent, els "xarlatans de l'estómac" entendran les seves tripes. La postdata afirma: "No és l'economia, són les emocions, estúpid!" i proposa un "remake": "No és l'economia, són les tripes, estúpid!".
Finalment, "Emociones artificiales" fa referència al llibre de Toni Aira ("La política de las emociones") i a la necessitat de trobar un equilibri entre emocionalitat i racionalitat. S'adverteix sobre l'ús d'emocions com la por, la ira i la nostàlgia per part de forces polítiques, i sobre els desafiaments de la intel·ligència artificial en la manipulació de les emocions i la posada en perill de la democràcia. Es destaca la capacitat de la IA per escrutar les emocions i la potencialitat de manipular l'opinió pública. Es reclama una legislació per protegir la democràcia davant d'aquests reptes.
El llibre conclou amb una bibliografia extensa que inclou obres de diversos autors relacionats amb la política, les emocions, la comunicació i la neurociència.
