Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (22)

Capitalism: A Global History 

A l'obra "Capitalism: A Global History" (2025), Sven Beckert ofereix una visió del capitalisme no com un conjunt de lleis econòmiques abstractes, sinó com un procés històric, global i contingent que ha transformat radicalment la humanitat en l'últim mil·lenni.

Introducció i Conceptes Fonamentals

Beckert defineix el capitalisme com un sistema impulsat per l'acumulació incessant de capital controlat privadament, la mercantilització d'inputs (terra, treball) i outputs, i una dependència fonamental de l'Estat. Argumenta que el capitalisme va néixer global i que la seva història no es pot explicar des d'una perspectiva exclusivament europea.

Capítol 1: Illes de Capital

El capitalisme no va brollar d'un sol lloc, sinó de la connexió entre múltiples "illes de capital" —ciutats comercials— arreu del món. Al segle XII, ports com Aden (al Iemen) ja eren nodes vibrants on els mercaders operaven amb una lògica de benefici i reinversió, connectant l'Índia, l'Àfrica i Europa.

Capítol 2: Capitalistes sense capitalisme

Durant la primera meitat del segon mil·lenni, existien mercaders rics, però el sistema dominant era el tributari o feudal. Les elits obtenien riquesa mitjançant la força o el tribut, no per l'acumulació de mercat. Aquests "capitalistes" inicials vivien en societats que oposaven resistències religioses i socials a la seva lògica d'acumulació.

---

Part I: Construint el capitalisme

• Capítol 3: La gran connexió (1450–1650): Un subsector de mercaders europeus va trencar el setge de les societats tradicionals buscant rutes cap a l'Índia i la Xina per evitar els intermediaris otomans. Aquesta expansió, recolzada per l'Estat, va crear una economia mundial unificada i jeràrquica, amb centres com Potosí (plata) i Cap Verd (esclaus i sucre). Beckert anomena aquesta fase capitalisme de guerra (war capitalism), basada en l'expansió imperial, l'esclavitud i el comerç armat.
• Capítol 4: Transformant el camp (1550–1750): El capitalisme es va forjar realment al camp mitjançant la despossessió de les terres comunals i la mercantilització del treball rural. El model de plantació al Carib (com Barbados) va ser l'avantguarda: una màquina de producció industrialitzada on el treballador (l'esclau) era ell mateix una mercaderia.
• Capítol 5: Intensificant la indústria (1600–1750): El capital mercantil va començar a controlar la producció industrial rural (protoindústria). Els mercaders de ciutats com Amsterdam o Augsburg van invertir en mines de ferro a Suècia o en la indústria del lli a Silèsia, on s'utilitzava treball forçat (segona servitud) per fabricar roba per als esclaus de les Amèriques.
• Capítol 6: La tempesta perfecta: Aquesta fase mercantil va crear bucles de retroalimentació global. Les riqueses obtingudes del tràfic d'esclaus i el sucre (com les de la família Bethmann a Bordeus) van acabar finançant les primeres fàbriques mecanitzades al cor d'Europa.

---

Part II: El gran salt

• Capítol 7: L'ascens del capitalisme industrial (1760–1850): La Revolució Industrial va ser la conseqüència, i no la causa, del capitalisme preexistent. Es va passar de la producció manual a la mecanitzada amb una dependència creixent dels combustibles fòssils (carbó). El cotó va ser la indústria líder, creant una "Gran Divergència" on Europa es va enriquir mentre marginava les manufactures d'Àsia i l'Àfrica.
• Capítol 8: Capturant l'interior (1780–1860): La indústria europea necessitava un subministrament constant de matèries primeres barates. Això va impulsar una nova florida del capitalisme de guerra: l'explosió de l'esclavitud als EUA (cotó), Cuba (sucre) i el Brasil (cafè) per alimentar les fàbriques i els consumidors urbans.
• Capítol 9: Una civilització capitalista (1830–1880): El capitalisme va deixar de ser un conjunt d'illes per convertir-se en un continent social. Va néixer una cultura burgesa global (l'òpera, el xampany, l'etiqueta) compartida per elits de Nova York, Rio de Janeiro o Calcuta. Es va consolidar la dependència total del mercat per a la subsistència diària del "nexe monetari".
• Capítol 10: Rebel·lions (1830–1870): L'ordre de l'"antic règim" capitalista va entrar en crisi per les resistències. Des de les revoltes d'esclaus a Haití i Cuba fins a les aixecaments de teixidors a Silèsia i Lió, els desposseïts van desafiar la legitimitat del sistema. Karl Marx va emergir com el crític més influent d'aquesta nova civilització.

---

Part III: Reconstruccions globals

• Capítol 11: Reconstruint el capital (1870–1914): Després de les rebel·lions i la Gran Depressió de 1873, el capitalisme es va reconstruir sobre la gran indústria pesant (acer, química, electricitat). El control va passar de la "mà invisible" del mercat a la "mà visible" de la gestió corporativa i els monopolis (com el gegant de l'acer Röchling).
• Capítol 12: Reconstruint el treball (1870–1920): La fi de l'esclavitud formal va forçar nous mètodes de control del treball, com el taylorisme o el treball per contracte. Alhora, el proletariat industrial es va organitzar en sindicats i partits de masses (com l'SPD alemany), aconseguint millores en el nivell de vida al "cor" industrial.
• Capítol 13: Enclosures (Tancaments): L'Estat va créixer fins a dimensions de "Leviatan", tancant el capital i el treball dins de marcs nacionals i imperials. L'imperialisme formal va dividir el món, marginant els estats del Sud Global i convertint-los en subministradors de matèries primeres.
• Capítol 14: Temps de monstres (1918–1945): El període més tumultuós. El col·lapse del liberalisme va portar al fordisme (producció i consum de masses) i a règims illiberals —com el feixisme i el nazisme— que van maridar la indústria amb la barbàrie i el treball forçat (empreses com BMW o IG Farben van utilitzar presoners dels camps).
• Capítol 15: Insurgents: La decolonització va ser l'actor principal que va tornar a dibuixar el mapa del capitalisme. Elits i moviments populars de l'Índia, Egipte o el Senegal van buscar estats propis per impulsar un desenvolupament nacional i van criticar la dependència econòmica del Nord.

---

Part IV: El futur del capitalisme?

• Capítol 16: Domant el capitalisme industrial (1945–1973): L'Edat d'Or o les trente glorieuses. Es va assolir un equilibri entre estats, capital i treball a Occident (exemple de Suècia), amb un creixement econòmic sense precedents i la creació de l'estat del benestar. Tot i això, el sistema es basava en el treball invisible de les dones i l'explotació intensiva de la natura.
• Capítol 17: Cavalcant el tigre (1973–2008): L'era neoliberal. Beckert descriu la crisi del pacte de postguerra i l'ascens d'un ordre que prioritza la mobilitat global del capital per sobre de la sobirania nacional. (Nota: el text proporcionat conclou amb l'anàlisi de l'inici del neoliberalisme i el paper dels pensadors neoliberals des dels anys 70).

D'acord amb l'obra de Sven Beckert, definir el capitalisme com una "revolució permanent" significa que aquest sistema no és una entitat estàtica, sinó un procés d'expansió i canvi continu que mai pot romandre estacionari.

Aquesta idea s'articula a través dels següents punts clau:

• Lògica d'acumulació incessant: El motor fonamental del capitalisme és la necessitat permanent de generar més capital. A diferència d'altres sistemes on la producció es limitava a la subsistència o al consum de luxe de les elits, el capitalisme exigeix que els beneficis es reinverteixin productivament per crear encara més riquesa de manera il·limitada.
• Expansió constant a nous espais: Per satisfer aquesta necessitat d'acumulació, el sistema està obligat a "colonitzar" contínuament nous espais geogràfics i noves esferes de la vida humana que abans n'estaven al marge. Beckert cita a Marx i Engels per descriure com aquesta necessitat "persegueix la burgesia per tota la superfície del globus", obligant-la a establir connexions a tot arreu.
• Transformació de la societat i la natura: El capitalisme actua com una força que "ho capgira tot", alterant les relacions humanes, les estructures polítiques i el medi ambient natural. És l'única revolució el nucli de la qual és ser contínua, un estat d'agitació on "tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire".
• Innovació i "destrucció creativa": El sistema es caracteritza per una acceleració de canvis tècnics i de productivitat que no tenen comparació en la història prèvia. Aquest procés, que Joseph Schumpeter va anomenar "destrucció creativa", és el batec del cor del capitalisme: la destrucció constant d'antigues estructures econòmiques per donar pas a noves de més eficients.
• Submissió al capital: En aquest procés, les relacions creades pels humans han acabat guanyant poder sobre els seus propis creadors, fent que la societat sencera sigui "subservient a un nou déu: el capital".

En resum, l'expressió indica que el capitalisme és un projecte imperial que el moment en què deixés d'expandir-se o de transformar-se, deixaria de ser capitalisme.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (23)

The New Global Economic Order 

El llibre "The New Global Economic Order" (2026), editat pels reconeguts economistes Lili Yan Ing i Dani Rodrik, és una obra col·lectiva fonamental que analitza la profunda transformació, fragmentació i reconfiguració de l'economia mundial en la dècada actual. El llibre s'allunya de la visió tradicional de l'hiperglobalització (l'anomenat Consens de Washington) per explorar un nou paradigma marcat per la geopolítica, la seguretat nacional i el retorn de les polítiques industrials.

1. La fi de l'Hiperglobalització i el naixement del Nou Ordre

Els editors i col·laboradors argumenten que l'era de la globalització sense restriccions —que va dominar les dècades de 1990 i 2000— ha arribat al seu fi. Aquest col·lapse o transformació ha estat impulsat per tres factors principals:

• La rivalitat geopolítica: Especialment les tensions comercials i tecnològiques entre els Estats Units i la Xina.

• La resiliència sobre l'eficiència: Després de la pandèmia de la COVID-19 i la guerra a Ucraïna, les nacions prioritzen la seguretat de les cadenes de subministrament (nearshoring o friendshoring) per sobre de buscar els costos de producció més baixos possibles.

• Desigualtat interna: Els efectes negatius de la globalització en els mercats laborals de molts països occidentals han impulsat el descontentament social i polítiques més proteccionistes.

2. El retorn de la Política Industrial

Un dels nuclis del llibre (on la influència de Dani Rodrik és molt evident) és la legitimació i el retorn de la intervenció de l'Estat en l'economia.

• Més enllà dels mercats lliures: El text descriu com governs de tot el món (incloent-hi els EUA amb la Inflation Reduction Act i la CHIPS Act) tornen a subvencionar sectors estratègics com els semiconductors, les energies renovables i la intel·ligència artificial.

• Justificació econòmica: Aquesta política industrial ja no es veu com un error que distorsiona el mercat, sinó com una eina necessària per liderar la transició verda, garantir la seguretat nacional i crear llocs de treball estables.

3. El Comerç Internacional i la Fragmentació de Blocs

El llibre analitza la transició d'un sistema comercial multilateral (regulat per l'Organització Mundial del Comerç - OMC) cap a un sistema de blocs regionals o ideològics.

• La paràlisi de l'OMC: S'explica com les regles multilaterals clàssiques estan en crisi a causa de la negativa dels països a sotmetre els seus interessos de "seguretat nacional" a tribunals internacionals.

• Armamentisme econòmic (Economic Weaponization): Les sancions econòmiques, els controls d'exportació de tecnologia i els aranzels s'utilitzen cada vegada més com a eines de política exterior i dissuasió militar.

4. La Transició Verda i el Repte Climàtic

El nou ordre econòmic està intrínsecament lligat a la descarbonització, un procés que genera tant cooperació com nous conflictes econòmics.

• Proteccionisme verd: L'obra detalla iniciatives com el mecanisme d'ajustament de carboni a les fronteres (CBAM) de la Unió Europea, advertint que les polítiques climàtiques dels països rics poden funcionar com a barreres comercials encobertes per als països en desenvolupament.

• La cursa per les matèries primeres: S'analitza la competència ferotge pel control dels minerals crítics (liti, cobalt, terres rares) necessaris per a les bateries i les tecnologies netes.

5. El paper dels Països en Desenvolupament i el Sud Global

Com a coeditora lligada al context asiàtic (Lili Yan Ing), l'obra posa un èmfasi especial en com aquest nou ordre afecta el Sud Global, especialment les economies de l'ASEAN, l'Amèrica Llatina i l'Àfrica.

• El perill de quedar atrapats: Es descriu el risc que corren aquests països en ser obligats a "triar un bàndol" en la disputa entre Washington i Pequín.

• Noves oportunitats: No obstant això, també s'explica com algunes economies (com Mèxic, el Vietnam o Indonèsia) s'estan beneficiant de la reconfiguració de les cadenes de subministrament globals gràcies al desig de les multinacionals de diversificar la seva producció fora de la Xina.

6. Conclusions i Propostes per a un Coexistència Sostenible

El llibre no conclou amb una visió apocalíptica, sinó amb un marc de propostes sobre com gestionar aquest nou ordre econòmic perquè no desemboqui en un conflicte obert o en una autarquia pobra:

• Un multilateralisme flexible: Acceptar que els països tenen dret a protegir la seva seguretat nacional i els seus teixits socials, sempre que els danys col·laterals cap a altres països es minimitzin.

• Regles de coexistència: En lloc d'intentar forçar tots els països a seguir exactament les mateixes regles de mercat lliure, el futur dependrà de crear acords que permetin la convivència de diferents sistemes econòmics (com el capitalisme d'estat de la Xina i el capitalisme regulat d'Occident).

En resum, l'obra d'Ing i Rodrik és una guia intel·lectual imprescindible per entendre l'economia del 2026 en endavant, oferint un mapa clar de com el poder polític ha tornat a prendre el control sobre les forces del mercat globalitzat.

PS. Mentrestant, aquí aprop, milers de morts esperant ajuda pública essent dependents.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (18)

 Tecnofeudalismo: El sigiloso sucesor del capitalismo

L'obra "Tecnofeudalismo: El sigiloso sucesor del capitalismo", de Yanis Varoufakis, postula que el capitalisme ha mort perquè el propi capital l'ha matat, sent substituït per un sistema nou i més depredador que l'autor denomina tecnofeudalisme.

A continuació se'n presenta un resum detallat capítol per capítol basat en la font:

Prefaci

Varoufakis explica que el llibre neix d'una inquietud: la sensació que el capitalisme ja no és el sistema que regeix el món. La seva hipòtesi és que una mutació del capital, el "capital en el núvol", ha destruït els dos pilars del capitalisme: els mercats (substituïts per feus digitals) i els beneficis (substituïts per la renda del núvol).

Capítol 1: El lamento de Hesíodo

Mitjançant records de la seva infantesa i les lliçons del seu pare sobre la metal·lúrgia, Varoufakis introdueix el materialisme històric.

• La màgia del ferro: Explica com la tecnologia (el pas del bronze al ferro) va accelerar la història i va transformar les relacions socials, sovint a costa de l'ànima humana, com ja advertia el poeta Hesíode.
• Dualitat de les coses: S'introdueixen conceptes clau com la doble naturalesa del treball (mercantil vs. experiencial), del capital (cosa vs. força de poder) i del diners (mercaderia vs. reflex de relacions socials).
• La pregunta del pare: El capítol clou amb una pregunta que el seu pare li va fer el 1993: si la xarxa d'ordinadors faria el capitalisme invencible o seria el seu taló d'Aquil·les.

Capítol 2: Las metamorfosis del capitalismo

L'autor analitza l'evolució del capitalisme durant el segle XX:

• De Don Draper a la tecnoestructura: El personatge de Mad Men simbolitza el pas de fabricar coses a fabricar el desig (mercantilització de l'atenció). Això va ocórrer dins la "tecnoestructura", la fusió entre grans corporacions i governs que va néixer de l'economia de guerra.
• El Minotaure Global: Descriu el sistema de postguerra (Bretton Woods) i la seva caiguda el 1971, que va donar lloc a un mecanisme on els EUA absorbien els excedents del món a través del seu dèficit, reciclant-los a Wall Street.
• L'ordinador i el neoliberalisme: L'arribada dels ordinadors va permetre la creació de derivats financers complexos, alimentant una bombolla que va esclatar el 2008.

Capítol 3: El capital en la nube

Aquest és el nucli teòric del llibre. El capital ha mutat en capital en el núvol, un mitjà produït per modificar el comportament humà.

• Noves classes socials:
  • Proletaris del núvol: Treballadors (com els dels magatzems d'Amazon) el ritme dels quals és dictat per algoritmes.
  • Serfs del núvol: Tots nosaltres, que treballem gratis per a les Big Tech generant dades i continguts que augmenten el seu capital.
• Feus del núvol: Plataformes com Amazon no són mercats; són feus digitals on l'amo (Jeff Bezos) cobra una "renda del núvol" (comissions) als venedors, que actuen com a capitalistes vassalls.

Capítol 4: El auge de los «nubelistas» y la desaparición del beneficio

Varoufakis explica com s'ha finançat aquest nou sistema:

• Socialisme per a financers: Després del 2008, els bancs centrals van injectar bilions de dòlars al sistema mentre imposaven austeritat a la població.
• Diners enverinats: Aquest flux de diners va crear tipus d'interès negatius i va desconnectar el món del diners de l'economia real.
• Benefici opcional: Els "nubelistes" (Bezos, Musk) van construir els seus imperis no a través de beneficis, sinó aprofitant la liquiditat dels bancs centrals i l'augment del preu de les seves accions ("el repunte de todo").

Capítol 5: ¿Qué encierra una palabra?

L'autor defensa per què cal parlar de tecnofeudalisme i no de "capitalisme de plataforma":

• Renda vs. Benefici: El benefici és vulnerable a la competència; la renda prové de l'accés privilegiat a un recurs (el núvol) i és immunitzada contra la competència de mercat.
• Exemples actuals: Analitza la compra de X per part d'Elon Musk com un intent d'obtenir un feu propi per cobrar rendes. També explica com la gran inflació actual accelera el pas del capital terrestre al capital en el núvol (cas dels cotxes elèctrics alemanys).

Capítol 6: El impacto global del tecnofeudalismo: la nueva guerra fría

La geopolítica actual es defineix per la lluita entre dos superfeus del núvol: els EUA i la Xina.

• El "Pacte Fosc": Fins al 2008, la Xina produïa i els EUA consumien, invertint la Xina els seus dòlars en deute nord-americà.
• Finances en el núvol: El conflicte actual (prohibició de xips, Huawei) es deu al fet que la Xina ha creat el seu propi capital en el núvol i un sistema de pagaments (iuan digital) que amenaça l'hegemonia del dòlar.
• Impacte climàtic: El tecnofeudalisme dificulta la transició verda en dividir el món en blocs i privatitzar la xarxa elèctrica sota lògiques de rendista.

Capítol 7: Huir del tecnofeudalismo

L'autor conclou que el tecnofeudalisme ha matat l'individu liberal i la possibilitat de la socialdemocràcia tradicional.

• La falsa promesa cripto: Les criptomonedes han acabat essent absorbides per les finances en el núvol.
• Una "Altra Realitat": Varoufakis proposa un model d'empreses democratitzades (una acció, un vot per treballador), un banc central com a bé comunal (moneders digitals gratuïts) i la socialització del capital en el núvol.
• Crida a l'acció: Proposa la "mobilització en el núvol" (vagues coordinades de serfs i proletaris digitals) per recuperar el control de les nostres ments i la nostra societat.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (6)

 Crack-Up Capitalism. Market Radicals and the Dream of a World Without Democracy

Llibre resumit amb IA

A partir dels fragments proporcionats, podem resumir el llibre "Crack-Up Capitalism: Market Radicals and the Dream of a World Without Democracy" de Quinn Slobodian.

• Introducció: Shatter the Map: Aquesta secció probablement estableix el marc del llibre, introduint el concepte de "capitalisme col·lapsat" (crack-up capitalism) com una descripció d'un món cada cop més interconnectat i fragmentat, resultant dels esforços no coordinats d'actors privats que busquen benefici i seguretat econòmica, amb el suport de governs permissius. També podria presentar la tesi principal del llibre sobre com aquesta dinàmica està vinculada a una ideologia deliberada que busca accelerar la dissolució del contracte social per obtenir-ne profit.

• Part I. Islands

  • Capítol 1: Two, Three, Many Hong Kongs: Aquest capítol explora Hong Kong com un dels primers exemples o inspiracions del capitalisme col·lapsat. Es podria analitzar el seu desenvolupament històric com una economia de lliure mercat amb una forta influència britànica, la seva reputació com a centre financer, i com va ser elogiat per defensors del capitalisme. També podria abordar les paradoxes d'aquesta "illa" de capitalisme, com la significativa desigualtat social.
  • Capítol 2: City in Shards: Aquest capítol explica la fragmentació inherent al capitalisme col·lapsat a nivell urbà. Examina com les ciutats es divideixen cada vegada més en enclavaments privats o zones econòmiques especials, exemplificant una tendència cap a la "balcanització" i la "secessió suau". La menció de la "urbanisme d'estella" (splintering urbanism) i les comunitats tancades podria ser rellevant aquí.
  • Capítol 3: The Singapore Solution: Aquest capítol analitza Singapur com un "heroi en el panteó del capitalisme d'esquarterament". Explorari el seu model de desenvolupament econòmic, caracteritzat per una forta intervenció estatal alhora que una economia orientada al mercat global. El capítol examina com Singapur representa tant el potencial de creixement mitjançant la globalització com les tensions entre el creixement, la desigualtat i la necessitat del consentiment dels governats.

• Part II. Phyles

  • Capítol 4: Libertarian Bantustan: Aquest capítol tracta sobre Ciskei, un antic bantustan a Sud-àfrica, com un intent d'aplicar principis llibertaris radicals. Explora com es va promocionar com una zona amb alta llibertat econòmica, lliure de democràcia representativa i amb baixos impostos, amb el suport de figures com Milton Friedman. El capítol també podria analitzar les limitacions i les conseqüències d'aquest experiment en el context de l'apartheid.
  • Capítol 5: The Wonderful Death of a State: Aquest capítol examina ideologies i moviments que busquen la descentralització radical o fins i tot la dissolució de l'estat-nació tradicional. Es mostren idees com l'anarcocapitalisme, la secessió i la creació de noves entitats polítiques basades en el consentiment voluntari. La menció de figures com Hans-Hermann Hoppe i les seves idees sobre la secessió és pertinent.
  • Capítol 6: Cosplaying the New Middle Ages: Aquest capítol amb un títol més metafòric podria explorar la creació de comunitats privades amb sistemes de governança propis, comparant-les amb estructures feudals o medievals. Podria analitzar exemples com Sea Ranch o les comunitats tancades com a formes modernes de "senyorius" on els residents compren la seva pròpia seguretat i serveis, qüestionant el paper de l'estat.
  • Capítol 7: Your Own Private Liechtenstein: Aquest capítol se centra en microestats i paradisos fiscals com Liechtenstein, que permeten als individus i a les empreses operar fora de l'abast regulador dels estats més grans. Es podria analitzar com aquests llocs esdevenen portals a un "Moneyland" on la riquesa pot eludir impostos i la sobirania es redefineix en termes de serveis per a inversors.

• Part III. Franchise Nations

  • Capítol 8: A White Man’s Business Clan in Somalia: Aquest capítol examina Somàlia en el context de la seva manca d'un estat centralitzat fort i com això ha donat lloc a formes alternatives de governança basades en clans i interessos empresarials. Analitza si aquest "capitalisme col·lapsat" a Somàlia ha portat a una major llibertat o simplement a noves formes de poder privat i fragmentació.
  • Capítol 9: The Legal Bubble-Domes of Dubai: Aquest capítol analitza Dubai com un exemple de ciutat construïda sobre el model de zones econòmiques especials i la priorització de la inversió estrangera. Explora com la seva estructura legal i de governança crea "bombolles" que operen amb regles diferents de la resta del seu entorn nacional, i les implicacions per als drets laborals i la participació política.
  • Capítol 10: Silicon Valley Colonialism: Aquest capítol explora com les empreses tecnològiques de Silicon Valley i les seves idees estan intentant remodelar el món, fins i tot creant noves formes de governança i territoris. S'analitza el concepte de "ciutats charter" promogut per figures com Paul Romer a Honduras com un exemple d'aquesta "colonització" impulsada per la tecnologia i el mercat.
  • Capítol 11: A Cloud Country in the Metaverse: Aquest capítol s'endinsa en la idea de "estats en xarxa" o formes de governança que existeixen principalment en l'àmbit digital o en mons virtuals com el metavers. Examina les propostes de figures com Balaji Srinivasan sobre com crear noves "nacions" sense territori físic mitjançant la tecnologia i les comunitats en línia.

• Conclusió: Be Water: Aquesta secció final  sintetitza els arguments principals del llibre i ofereix una reflexió sobre les implicacions del capitalisme d'esquarterament per al futur de la democràcia, la sobirania i l'ordre mundial.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (20)

Capital Evolution: The New American Economy

 L'obra "Capital Evolution: The New American Economy" (2025), de Seth Levine i Elizabeth MacBride, sosté que el model de capitalisme que ha dominat els darrers 50 anys ha arribat al seu fi i està essent substituït pel que anomenen "Capitalisme Dinàmic". Aquest nou sistema reconeix que les empreses són ara els actors més poderosos de l'economia i han d'assumir responsabilitats envers tots els seus grups d'interès (stakeholders), no només els accionistes.

A continuació se'n presenta un resum detallat per seccions i capítols:

Secció I: Comprendre el capitalisme

• Introducció: Els autors plantegen si el capitalisme té futur. Argumenten que, tot i els èxits passats en la reducció de la pobresa, l'ansietat econòmica va portar a la reelecció de Donald Trump el 2024, reflectint que el sistema actual ja no funciona per a molts. Defineixen el Capitalisme Dinàmic com un sistema que prioritza la inclusió, l'adaptabilitat i la prosperitat compartida.
• Capítol 1: Davant l'abisme: Analitza el canvi històric de la Business Roundtable el 2019, on 181 CEOs van signar una declaració redefinint el propòsit d'una corporació per servir a tots els nord-americans, abandonant el dogma de la primacia de l'accionista.
• Capítol 2: La bellesa i la fal·làcia de Milton Friedman: Critica la doctrina de Friedman de 1970, que afirmava que l'única responsabilitat de l'empresa és augmentar els beneficis. Es contrasta amb el cas de Dan Schulman (PayPal), qui va descobrir que pagar el "preu de mercat" no garantia que els seus empleats poguessin menjar, i va decidir apujar sous basant-se en la salut financera real dels treballadors. Jack Welch (GE) és presentat com l'exemple extrem del fracàs del pensament a curt termini de Friedman.
• Capítol 3: La politització dels negocis i la fal·làcia del 'Woke': Explora com les empreses s'han convertit en camps de batalla polítics. Analitza la reacció contra Larry Fink (BlackRock) i l'ESG, així com la disputa entre Disney i el governador Ron DeSantis a Florida. Els autors aconsellen als líders basar-se en valors, no en política partidista.
• Capítol 4: Fonaments del capital: Defineix el capitalisme no només com un model econòmic, sinó com un pacte polític fluid on el mercat fixa els preus. Recorda l'"Edat d'Or" (1945-1973), on els guanys de productivitat es compartien amb els treballadors.
• Capítol 5: És el capitalisme explotador per naturalesa?: Argumenta que no és el sistema el que és inherentment explotador, sinó els arranjaments humans que es tornen així amb la concentració de poder. Posa com a exemple 1% for the Planet per demostrar que el capitalisme pot ser una eina per al bé ambiental si es canvien les normes.

Secció II: El consens anterior no es pot mantenir

• Capítol 6: La classe importa: Sosté que els EUA ja no són una meritocràcia funcional. Les "morts per desesperació" (suicidis, sobredosis) mostren que l'economia està fallant a grans segments de la població, independentment de la raça. Es critica que s'hagi ignorat el factor de classe en favor de debats identitaris.
• Capítol 7: Miralls de mitjans de segle: Examina com l'economia del petroli va fonamentar tant l'Edat d'Or com el neoliberalisme. Narra la història de Marion Folsom (Kodak), qui va dissenyar el que acabaria sent la Seguretat Social com una col·laboració entre empresa i govern.
• Capítol 8: Una nova narrativa: Destaca l'ascens de l'emprenedoria social i la inversió d'impacte. Esmenta la decisió simbòlica de la família Rockefeller de desinvertir en combustibles fòssils com el tancament d'una era.
• Capítol 9: La fal·làcia del clima: Rebutja la idea que el capitalisme necessita fòssils per existir. Defensa que el govern ha d'establir les regles del joc (com mercats de carboni) perquè les empreses liderin la transició energètica.

Secció III: El mig desordenat

• Capítol 10: El govern no és el problema (però tampoc és la solució): Advoca per un enfocament pragmàtic on el govern sigui un soci de la innovació (com va fer en la creació d'Internet) però eviti l'excés de regulació que ofega les noves idees. 
• Capítol 11: El cor de les finances: Analitza la immensa concentració de poder en mans de tres gestors d'actius (BlackRock, Vanguard, State Street). Proposa reformar el deure fiduciari i fomentar les "benefit corporations" (B Corps) per permetre transparència sobre els objectius socials.
• Capítol 12: Valors: Contrasta Patagonia i Hobby Lobby com a exemples d'empreses que posen els seus valors (ambientals o religiosos) per sobre dels beneficis a curt termini. Les corporacions han esdevingut institucions més influents que els estats-nació.
• Capítol 13: Punts cecs globals: Examina els riscos de seguretat nacional relacionats amb la dependència de la Xina i els ciberatacs (com el cas de Westinghouse). Sosté que el deute dels EUA és insostenible i requereix un creixement més equitatiu.

Secció IV: Nous pactes, noves possibilitats

• Capítol 14: Més capitalistes de classe mitjana: Defensa l'expansió de la propietat dels empleats a través d'ESOPs (plans d'accions) i trusts (EOTs) per tancar la bretxa entre capital i treball.
• Capítol 15: Polítiques i lideratge: Proposa mesures concretes: crear un "baby bond" (fons d'inversió per a cada nounat), simplificar la creació d'empreses, potenciar l'energia nuclear i reconèixer el valor econòmic de l'economia de les cures.
• Capítol 16: Recuperar el dinamisme: El llibre acaba amb una crida a l'acció per als líders empresarials: han d'establir noves normes que permetin la resurgència del Somni Americà mitjançant l'agència, la veritat i la cooperació.

Epíleg (Juliol 2025): Els autors adverteixen que, en els primers mesos de la segona administració Trump, l'estat de dret i l'accés a la informació fiable estan sota una pressió perillosa, el que fa que la responsabilitat del sector privat per salvar el sistema sigui més urgent que mai.

El Capitalisme Dinàmic és el model econòmic que Seth Levine i Elizabeth MacBride proposen per substituir el consens que ha dominat els darrers cinquanta anys. Els autors el defineixen operacionalment com un consens entre diferents elements de la societat que crea les condicions per a una economia basada en el mercat, però amb un enfocament molt més ampli que el simple benefici dels accionistes.

Aquestes són les característiques fonamentals d'aquest model segons les fonts:

1. El pas de l'Accionista al "Stakeholder"

A diferència del neoliberalisme (basat en la doctrina de Milton Friedman), que prioritza el benefici a curt termini per als propietaris, el Capitalisme Dinàmic demana que les empreses considerin un conjunt més ampli de grups d'interès o stakeholders. Això inclou:

• Treballadors: Pagaments basats en la salut financera real de l'empleat i no només en el "preu de mercat".
• Comunitats: Inversió en la salut a llarg termini de les localitats on opera l'empresa.
• Proveïdors i clients: Relacions basades en el valor compartit i la sostenibilitat.

2. Integració de les Externalitats com a Estratègia

El model proposa que factors que abans es consideraven externs a l'activitat empresarial, com el canvi climàtic i l'equitat, esdevinguin el nucli de l'estratègia de negoci. Els autors sostenen que no es pot resoldre el problema climàtic sense la velocitat i l'eficiència dels mercats, però aquests han d'estar guiats per noves regles que penalitzin l'explotació de recursos comuns.

3. L'Economia de la Propietat

Una peça clau és tancar la bretxa entre el capital i el treball. El Capitalisme Dinàmic advoca per convertir els treballadors en capitalistes i propietaris mitjançant:

• Plans d'accions per a empleats (ESOPs) i trusts de propietat (EOTs).
• Incentius fiscals perquè els inversors comparteixin el risc i el guany amb tota la plantilla.
• Propostes com el "baby bond" per garantir que cada ciutadà neixi amb un fons d'inversió que li permeti participar en l'economia de mercat.

4. Una nova relació amb el Govern

El Capitalisme Dinàmic rebutja la idea que el govern és l'enemic (com defensava Reagan), però tampoc el veu com la solució total. Proposa un enfocament pragmàtic on:

• L'Estat actua com un soci de la innovació (com va fer finançant l'origen d'Internet).
• El govern estableix les regles del joc i els incentius, però la intervenció ha de ser la mínima necessària per assolir un resultat social desitjat.
• Es garanteix una xarxa de seguretat social (com l'accés universal a la salut) no per altruisme, sinó perquè l'estabilitat és necessària per fomentar el risc empresarial.

5. Lideratge basat en Valors

Finalment, aquest sistema premia els líders que actuen segons uns valors clars i transparents, evitant la política partidista però assumint la responsabilitat d'actuar davant de crisis socials. En un món on les corporacions han esdevingut més poderoses que molts estats, els autors argumenten que els líders han de ser els custodis de la confiança pública, el respecte a la veritat i l'estat de dret.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (16)

 How Silicon Valley Unleashed Techno-feudalism

El llibre "How Silicon Valley Unleashed Techno-feudalism" de Cédric Durand analitza com l'economia digital ha transformat el capitalisme en un sistema que evoca relacions de dependència i extracció de rendes pròpies de l'època medieval. L'autor sosté que la revolució tecnològica no ha rejovenit el sistema, sinó que ha alterat la seva lògica interna cap al que anomena la hipòtesi tecno-feudal.

Introducció: La distopia cyberpunk es fa realitat

Durand utilitza el manual del joc de rol Cyberpunk de 1990 per il·lustrar una visió on les corporacions gegants, més poderoses que l'Estat, esdevenen feus que protegeixen i controlen els seus "stakeholders". L'autor argumenta que elements d'aquesta fantasia, com el control ferri sobre el territori digital i la pèrdua de poder democràtic, s'estan manifestant en el present. La pregunta central és si la motivació del benefici i la fluïdesa digital han canviat la lògica sistèmica cap a una regressió tecno-feudal.

Capítol 1: La pobresa de l'ideologia californiana

Aquest capítol reconstrueix la genealogia del consens de Silicon Valley, que va substituir el consens de Washington a partir dels anys 2000.

• L'origen ideològic: Es basa en la hibridació de la contracultura hippie dels anys 60 (autonomia, llibertat) amb els principis del lliure mercat abraçats pels emprenedors californians. Documents com la Magna Carta per a l'era del coneixement van prescriure un futur on l'Estat s'havia de retirar per deixar pas a la competència dinàmica.
• Els cinc paradoxes del nou capitalisme: Durand identifica cinc contradiccions on la realitat ha negat el mite:
  1. El retorn dels monopolis: Les start-ups àgils s'han convertit en monopolis tallants que devoren tota competència.
  2. Preferència pel control: En lloc d'alliberar el treballador, les eines digitals han intensificat el control i la vigilància en el lloc de treball (com als magatzems d'Amazon).
  3. Polarització espacial: L'economia dels intangibles ha concentrat la riquesa en uns pocs hubs urbans, augmentant la segregació i la desigualtat.
  4. Innovació sense creixement: Tot i el desplegament tecnològic, la productivitat i el creixement del PIB s'han estancat (paradoxa de Schumpeter).
  5. Resiliència de l'Estat emprenedor: L'èxit dels EUA depèn d'un "Estat desenvolupista ocult" (recerca militar i pública), mentre que Europa ha fallat en seguir el mite del mercat pur.
• Refeudalització de l'esfera pública: Seguint Habermas, Durand descriu com el debat democràtic s'ha buidat, convertint el ciutadà en un consumidor passiu de propaganda i entreteniment professionalitzat.

Capítol 2: Sobre la dominació digital

L'autor explora com el control de les dades i els algoritmes crea noves formes de poder.

• L'era de la conquesta: El ciberespai s'ha tractat com una nova frontera on cal "plantar la bandera" per extreure dades, un recurs escàs i estratègic.
• Capitalisme de vigilància: Seguint Shoshana Zuboff, Durand analitza com el "Gran Altre" (Amazon, Google, Facebook) utilitza dades per predir i, finalment, dirigir el comportament humà mitjançant algoritmes i experiments massius en línia sense consentiment informat.
• La nova gleva digital: Els usuaris i les empreses esdevenen "captius" de les plataformes a causa dels efectes de xarxa i els alts costos de sortida. Les plataformes funcionen com feus on la dominació econòmica i política es fusiona.
• El nexe corporatiu-estatal a la Xina: El sistema de crèdit social xinès s'utilitza com a exemple de gestió automatitzada de la vida social, on l'Estat i les firmes tecnològiques col·laboren per disciplinar la població.

Capítol 3: Els rendistes de l'intangible

Aquest capítol se centra en les conseqüències econòmiques dels actius immaterials (programari, marques, bases de dades).

• Monopolis intel·lectuals: El sistema ha permès que el coneixement es tanqui mitjançant drets de propietat intel·lectual cada cop més estrictes, creant un capitalisme de monopoli intel·lectual.
• Mecanismes de renda: Durand identifica quatre tipus de rendes que permeten a les grans empreses capturar valor sense produir-lo directament:
  1. Rendes de propietat intel·lectual: Patents i copyrights.
  2. Rendes de monopoli natural: Control d'infraestructures crítiques com les de Apple o Bosch.
  3. Rendes diferencials: Diferència entre els baixos costos marginals dels intangibles i els alts costos dels tangibles.
  4. Rendes d'innovació dinàmica: Ús de les dades de proveïdors i clients per millorar la pròpia posició competitiva (cas de Walmart o Amazon).
• Guerra entre monopolis: Es descriu el conflicte entre els gegants de les plataformes i els amos de les infraestructures físiques (com les telecos), que lluiten pel control del flux d'informació.

Capítol 4: La hipòtesi tecno-feudal

L'últim capítol defineix formalment la transició del capitalisme al tecno-feudalisme.

• Definició de feudalisme: Durand recorda que el feudalisme es basava en el dominium (poder polític i econòmic fusionat sobre homes i terra), el treball no lliure i l'extracció de l'excedent mitjançant la predació i la força.
• Lògica del tecno-feudalisme: A diferència del capitalisme clàssic, que es mou per la inversió productiva i la competència, el tecno-feudalisme es mou per la predació. Les inversions es dirigeixen al control i l'expansió de les rendes digitals en lloc de la millora de les forces de producció.
• Dependència i captura: L'existència social dels individus depèn ara de la "gleva digital". En aquest escenari, les plataformes funcionen com a operadors que retornen el poder col·lectiu als individus de forma fragmentada i controlada per l'algoritme.

Conclusió: Fortunes i infortunis de la socialització

Durand conclou que el tecno-feudalisme és una forma degenerada de capitalisme on la predació preval sobre la producció. Això porta a una subsumpció total de l'individu, amb pèrdua d'identitat i autonomia. Tanmateix, l'autor veu una escletxa d'emancipació: les mateixes forces de socialització i càlcul algorítmic podrien permetre una planificació democràtica i el desenvolupament de l'individu "total" si el control deixés d'estar en mans d'unes poques ciutadelles feudals.

PS. Explicació de la planificació democràtica

Segons l'obra de Cédric Durand, la planificació democràtica es planteja com una alternativa emancipadora al control exercit per les "ciutadelles tecno-feudals" i a la "detallada i empobridora perspectiva de la mercaderia" (el mercat).

Aquests són els punts clau per entendre què vol dir aquest concepte en el context del llibre:

• Ús de la "mà invisible" dels algoritmes: El text suggereix que, gràcies als bucles de retroalimentació digital i al processament de masses de dades, avui és possible un nou tipus de càlcul econòmic que podria ajustar la producció i el consum en temps real sense passar pel mercat.
• Democràcia econòmica real: A diferència de la planificació corporativa actual (on empreses com Amazon o McKinsey utilitzen algoritmes per maximitzar el benefici i el control), la planificació democràtica requeriria una "democràcia econòmica genuïna". Això implica que el domini sobre les qüestions econòmiques sigui col·lectiu i conscient, incloent-hi la seva relació amb la biosfera.
• Reinversió en la subjectivitat: Per evitar la "desrealització" de l'individu (on les màquines decideixen per nosaltres), la planificació democràtica ha d'anar lligada a un retorn de l'autonomia de decisió als individus, permetent que aquests guanyin noves formes de control sobre les seves pròpies vides i eleccions.
• L'individu "totalment desenvolupat": Inspirant-se en visions utòpiques com la de Red Star d'Alexander Bogdanov, Durand descriu un sistema on el coneixement de les necessitats socials i les mancances de treball es comunica de manera transparent, permetent que cada persona pugui triar i canviar d'activitat segons els seus desitjos i les necessitats de la societat.

En resum, la planificació democràtica és la proposta d'utilitzar les forces de socialització i càlcul algorítmic —que actualment serveixen per a la predació tecno-feudal— per aconseguir una gestió col·lectiva, conscient i lliurement escollida de l'economia.

PS. Trump i el tecnofeudalisme, en un documental.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (15)

Capitalismo de amiguetes

 El llibre "Capitalismo de amiguetes" (2024), escrit pel periodista econòmic Carlos Sánchez, és un relat periodístic i històric que investiga com les elits econòmiques espanyoles han manipulat el poder polític per al seu benefici particular des del segle XIX fins a l'actualitat. La tesi central de l'obra és que el "capitalisme d'amiguets" —basat en el clientelisme, la picaresca i la falta de competència— és la veritable arrel del retard econòmic històric d'Espanya.

A continuació es detalla el contingut del llibre segons les fonts proporcionades:

1. Els orígens del retard i la cultura de la renda

L'autor argumenta que Espanya va perdre el tren de la revolució industrial no per manca de recursos, sinó per un entramat polític-empresarial que preferia la protecció de l'Estat a la competència del mercat. Durant segles, l'economia ha estat dominada per rendistes i cacics que governaven a través d'un Estat feble, buscant sempre refugiar-se sota els "maternals faldons" dels ministres. Aquesta "captura del regulador" va permetre que unes poques minories extractives fessin prevaldre els seus interessos sobre els generals, fomentant l'aïllament internacional per protegir el mercat interior.

2. El caciquisme com a sistema fundacional

El llibre identifica el caciquisme de la Restauració com l'arquitectura institucional que va consagrar el sistema. Personatges com Germán Gamazo exemplifiquen aquesta figura: un "particular irresponsable" que controlava nomenaments judicials, administratius i polítics a la seva regió per afavorir els seus negocis, actuant com una "subcontractació de l'Estat" davant la seva debilitat. Aquesta cultura es va perpetuar mitjançant una endogàmia de les elits, on els matrimonis de conveniència entre la noblesa rendista i la nova burgesia forjaven pactes de sang per perpetuar el poder.

3. La creació de l'"Aristocràcia Bancària"

Un dels pilars del sistema va ser la Ley de Ordenación Bancaria de 1921, impulsada per Francesc Cambó. Aquesta llei va posar la regulació bancària en mans d'un organisme privat, el Consejo Superior Bancario, consagrant un oligopoli bancari que va durar fins al 1994. El llibre destaca com la banca espanyola ha estat històricament una barreja d'interessos públics i privats, amb consells d'administració farcits de títols nobiliaris i polítics en actiu.

4. El franquisme: De l'autarquia al "desenvolupisme"

L'autor analitza com el règim de Franco va ser una continuació lògica d'aquests mals històrics.

• L'etapa autàrquica: Dirigida per Juan Antonio Suanzes i l'INI, va intentar un nacionalisme econòmic extrem que va portar el país al col·lapse.
• L'"Amic Americà": Els pactes de 1953 amb els EUA van salvar el règim a canvi de bases militars i la introducció de multinacionals com Coca-Cola, que va actuar com a "ambaixadora" del nou capitalisme.
• Els Tecnòcrates: Miembros de l'Opus Dei com López Rodó o Ullastres van pilotar el Plan de Estabilización de 1959, que va obrir l'economia però mantenint el control de les elits afins.

5. Lobbies estratègics: Elèctrics i Enginyers

El llibre dedica espais crítics a sectors clau que han operat com poders fàctics:

• Sector Elèctric: Controlat per figures com José María de Oriol, va aconseguir mantenir el seu caràcter privat sota la dictadura però amb tarifes fixades per l'Estat, utilitzant el lobby UNESA per dictar les normes al mateix Govern.
• Enginyers de Camins: Sánchez els descriu com un col·lectiu amb una capacitat d'influència immensa sobre les obres públiques faraòniques, des de la Restauració fins a figures modernes com Florentino Pérez o Villar Mir.

6. La disputa territorial: Madrid vs. Barcelona

L'obra explora la tensió històrica entre el poder polític de Madrid i el poder industrial de Catalunya i el País Basc. Es descriu com les elits perifèriques (liderades per figures com Cambó o, més tard, Durán Farell) van utilitzar la seva influència a les Corts de Madrid per obtenir aranzels i protecció per a les seves indústries. Actualment, però, el procés de terciarització i les "economies d'aglomeració" han convertit Madrid en el centre on es refugien els grups de pressió a causa de la hiperregulació de l'Estat.

Conclusió: L'"Imperi Anònim"

El llibre conclou que Espanya segueix sent un país on la regulació és tan densa que obliga les empreses a estar "molt a prop del poder" per sobreviure. Aquesta cultura del favor i del tràfic d'influències s'ha tornat més subtil però no ha desaparegut, creant una corrupció sistèmica on el gran perdedor sempre és el consumidor.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (19)

Tecnofeudalismo: Crítica de la economía digital 

L’obra "Tecnofeudalismo: Crítica de la economía digital" (2020), de Cédric Durand, proposa que el capitalisme digital no ha rejovenit el sistema, sinó que està provocant una regressió cap a una lògica social i econòmica de tipus medieval. L'autor sosté que el pes de la innovació s’ha desplaçat de la producció a la depredació i la captura de rendes.

1. La genealogia del "Consens de Silicon Valley"

L’autor analitza com Silicon Valley va passar de ser un ecosistema de recerca i contracultura a convertir-se en la matriu d'una nova ideologia econòmica.

• L'Estat emprenedor: Durand subratlla que l'èxit dels EUA no va ser només gràcies al mercat lliure, sinó a una intervenció pública massiva (complex militar-industrial, NASA, fons públics per a Internet i GPS) que va ser ignorada pel relat neoliberal.
• La "Magna Carta" de l'era del coneixement: En els anys 90, autors com Alvin Toffler i George Gilder van promoure la idea que el "ciberespai" era una nova frontera lliure de l'Estat, on la propietat privada i la competència dinàmica portarien una prosperitat compartida.
• La paradoxa de la startup: Tot i que el mite celebra l'agilitat de les petites empreses, la realitat és que les startups exitoses són ràpidament absorbides o es converteixen en monopolis ferotges (com Google o Amazon) que barren el pas a la competència.

2. La vigilància com a motor de valorització

El llibre aprofundeix en com el processament de dades massives (Big Data) ha alterat la coordinació econòmica.

• Extractivisme de dades: Les plataformes digitals actuen com territoris on s'extreu el recurs més valuós: les dades originals. Aquesta captura permet preveure i, finalment, pilotar el comportament humà.
• Governamentalitat algorítmica: Durand cita el sistema de crèdit social xinès com el parangó d'un nou tipus de gestió social que fusiona l'estat i les corporacions per automatitzar el control social i despolititzar la vida pública.
• Sota la "visera" del Big Other: Els individus es tornen dependents d'algoritmes que els coneixen millor que ells mateixos, creant una asimetria radical de poder on som observats constantment sense poder creuar la mirada amb qui ens mira.

3. El capitalisme monopolista intel·lectual

L'economia s'ha tornat intensiva en actius intangibles (codi, bases de dades, marques), cosa que genera noves formes de renda.

• La corba del somriure (Smile Curve): En les cadenes globals de valor, el valor es concentra en els extrems (R+D, disseny i màrqueting), mentre que la producció material es deslocalitza i s'empobreix per la competència ferotge.
• Monopolis naturals digitals: Les xarxes digitals tenen rendiments d'escala incalculables; un cop feta la inversió inicial, el cost de replicar la informació és gairebé zero. Això permet a les plataformes dominants cobrar peatges a qualsevol que vulgui accedir a la seva infraestructura.
• Renta d'innovació dinàmica: Empreses com Walmart o Amazon centralitzen dades de milers de proveïdors per aprendre els seus processos i millorar la seva pròpia posició, extraient una renda del coneixement dels altres.

4. La hipòtesi tecnofeudal

Aquesta és la tesi central: estem vivint un metabolisme social de tipus medieval dins d'una closca digital.

• Dependència i "Gleba Digital": Així com els serfs estaven lligats a la terra del senyor, els usuaris i treballadors d'avui estan lligats a la "gleba digital" de les plataformes per la impossibilitat o l'alt cost de sortir-ne.
• De la producció a la depredació: En el capitalisme clàssic, el benefici venia d'invertir en producció. En el tecnofeudalisme, el poder econòmic prové de la captura i la depredació. Es tracta d'una relació de dominació on qui controla el "feu digital" decideix les condicions d'existència dels que hi habiten.
• Ruta cap a la servitud o l'emancipació: L'autor adverteix sobre el risc d'una "subsumpció total", on la identitat personal es perd en favor dels algoritmes. Per contra, proposa que la socialització de la informació podria permetre un desenvolupament de l'individu si es democratitzés el control d'aquestes infraestructures.

En conclusió, Durand alerta que el liberalisme ha esdevingut "caníbal": en lloc de mercats lliures, ha creat ciutadelles inexpugnables que sabotegen el procés productiu en favor de la pura extracció de rendes.

El concepte de «gleba digital» és una de les metàfores centrals que Cédric Durand utilitza per descriure la regressió cap a una lògica medieval en l'economia contemporània. Aquesta idea es basa en els següents punts fonamentals segons les fonts:

• L’analogia amb el serf medieval: Així com en l'edat mitjana els serfs estaven «lligats a la gleba» —la terra del senyor feudal de la qual tenien l'obligació de no moure's—, Durand sosté que les subjectivitats del segle XXI estan lligades als territoris virtuals de les grans plataformes digitals.
• La infraestructura com a territori: La gleba digital està formada pels dispositius informàtics, les infraestructures de dades i els algorismes que orquestren la vida social i econòmica. Les plataformes ja no actuen com a simples mercats, sinó com a feus digitals on qui controla l'accés a la informació té un poder de decisió sobre els qui hi habiten.
• Mecanismes d'arrelament (Lock-in): L'individu es troba «clavat» a aquest sòl digital a causa de les complementarietats de xarxa i els elevats costos de sortida. Deixar un ecosistema com Google o Microsoft implica perdre hàbits, dades personals acumulades i connexions amb milers de corresponsals, el que genera un efecte de bloqueig que dificulta l'abandonament del servei.
• Dependència i captació de renda: En aquesta concurrència de forces, la relació entre l'usuari i la plataforma ja no és un intercanvi mercantil lliure entre iguals, sinó una relació de dependència. Com que les existències humanes depenen d'aquestes infraestructures per a la seva reproducció social, els «senyors digitals» poden extreure una renda del núvol o «peatge» per l'ús del seu territori, actuant més com a predadors que com a productors.
• La pèrdua d'autonomia: El resultat d'estar lligat a la gleba digital és una asimetria radical de poder on el subjecte es troba sota una governannça algorítmica que preveu i pilota la seva conducta. Durand adverteix que el risc final d'aquest procés és la «subsumpció total», on l'autonomia i la identitat personal es dilueixen en favor del control del capital.

En definitiva, la gleba digital representa el nou sòl d'experiència del qual els individus i les organitzacions no poden escapar sense patir una marginació social o econòmica, permetent que un grup reduït de corporacions exerceixi un control quasi feudal sobre la societat.

Crítiques principals a Durand

A. És realment un canvi de sistema o "súper-capitalisme"?

Molts economistes marxistes i liberals critiquen que Durand es precipita en dir que el capitalisme ha mort. Argumenten que l'extracció de rendes i el monopoli sempre han estat part del capitalisme. El fet que Amazon cobri una comissió no la fa "feudal"; la fa un monopoli capitalista clàssic que utilitza tecnologia avançada per aixafar la competència.

B. L'oblit de la producció física

Una crítica freqüent és que Durand se centra tant en l'actiu intangible (dades i algoritmes) que oblida que sota el "núvol" hi ha una producció industrial brutal. Els iPhones es fabriquen en fàbriques amb explotació laboral clàssica. Per tant, el motor del món continua sent la producció de plusvàlua (treball), no només la renda digital.

C. El paper de la inversió

En el feudalisme, el senyor no invertia per millorar la productivitat; simplement consumia el que extreia dels camperols. Les Big Tech, en canvi, reinverteixen milers de milions en R+D (Recerca i Desenvolupament) per mantenir el seu domini. Això és una dinàmica purament capitalista d'acumulació, no una regressió passiva.

D. La "servitut" voluntària

Mentre que el serf medieval estava lligat a la terra per la força i la llei, la relació amb les plataformes és més complexa. Tot i que hi ha una dependència estructural, la "servitut" digital està mediada pel consum i el desig, un mecanisme que el feudalisme mai va tenir.

---

Punts forts de la seva obra (Per què és important?)

Malgrat les crítiques, el treball de Durand és elogiat per:

• Identificar l'estancament: Explica per què, tot i tenir més tecnologia que mai, la productivitat i els salaris estan estancats (l'anomenat "capitalisme de baixa qualitat").

• El paper de l'Estat: Durand demostra com els Bancs Centrals han alimentat aquest monstre injectant liquiditat que ha anat a parar directament a la valoració borsària d'aquestes plataformes, no a l'economia real.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (11)

 Democratic Capitalism at the Crossroads: Technological Change and the Future of Politics

El llibre "Democratic Capitalism at the Crossroads: Technological Change and the Future of Politics" de Carles Boix analitza la interacció entre el canvi tecnològic, l'evolució del capitalisme i el seu impacte en la democràcia i la política, dividint la història moderna en tres grans èpoques: Manchester, Detroit i Silicon Valley. L'argument central de Boix és que les conseqüències dels canvis tecnològics actuals no estan fixades i dependran en gran mesura de les estratègies institucionals i polítiques que s'adoptin.

A continuació, es detalla un resum del llibre:

1. Introducció: La Turmoil Actual i el Marc Teòric (Capítol 1)

• Crisi Democràtica Actual: Boix inicia el llibre assenyalant la turbulència política actual a les democràcies, caracteritzada per una baixa històrica de confiança en les institucions, un creixent desinterès per la política de partits tradicional i l'auge de partits populistes i nacionalistes.
• Transformacions Econòmiques: Aquestes tendències polítiques segueixen transformacions econòmiques des dels anys 80, impulsades per les tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) i la globalització. Aquestes han remodelat el mercat laboral, augmentant la demanda d'individus altament qualificats i reduint els llocs de treball de coll blau i coll blanc a Occident, portant a un estancament salarial per a la meitat inferior de la distribució d'ingressos en països avançats.
• Debat sobre l'Automatització: L'autor reconeix el debat intens sobre l'automatització, amb pessimistes tecnològics que preveuen la redundància dels treballadors i un augment dràstic de la desigualtat, que podria "destruir el sistema de capitalisme democràtic". No obstant això, Boix proposa un enfocament diferent, argumentant que les societats actuals són molt més riques i compten amb institucions democràtiques estables i burocràcies competents, oferint més marge de maniobra per respondre als reptes tecnològics.
• Objectiu del Llibre: Comprendre com la tecnologia ha modelat el capitalisme i com aquest ha coexistit amb la democràcia, per tal d'aprofitar els actius econòmics i institucionals actuals en benefici de la majoria.

2. Capitalisme de Manchester: La Primera Revolució Industrial (Capítol 2)

• Tecnologia i Producció: La Primera Revolució Industrial, impulsada per invents com la filadora de Richard Arkwright, va transformar la producció artesanal en tasques rutinàries realitzades en grans fàbriques mecanitzades. La fàbrica es va convertir en el nucli de la nova economia, perfeccionant la divisió del treball i facilitant la mecanització de tasques elementals.
• Mercat Laboral i Salaris: Els artesans qualificats van ser reemplaçats per individus no qualificats. Els salaris eren baixos, les condicions de vida pèssimes (habitatges massificats, sanejament deficient). La demanda de mà d'obra no qualificada (dones i nens) va augmentar, mentre que la qualificada disminuïa.
• Desigualtat: La riquesa generada estava desigualment distribuïda. L'índex de Gini era alt i en augment. Les condicions de vida de la classe treballadora no van millorar fins la segona meitat del segle XIX.
• Política i Amenaça de Revolució: Es va generar un conflicte econòmic i polític entre el treball i el capital. Les elits temien l'entrada de les masses a la política i el socialisme. El moviment Ludita va destruir màquines. Van sorgir moviments com el Cartisme, que exigien el sufragi universal. Marx va predir el col·lapse del capitalisme per la "immiserització de les masses".
• Democràcia Limitada: La democràcia plena semblava incompatible amb el laissez-faire i les desigualtats del capitalisme industrial. La franquícia era truncada, limitada a propietaris benestants, i les cambres altes tenien poder de veto. Els partits socialistes van ser marginals fins a la Primera Guerra Mundial.

3. Capitalisme de Detroit: L'Edat d'Or de la Producció en Massa (Capítol 3)

• Tecnologia i Producció: L'aparició de la cadena de muntatge d'Henry Ford i tecnologies relacionades, com l'ús de components intercanviables i l'electricitat, va revolucionar la producció. Això va permetre una fabricació més ràpida i barata. Aquest model es va difondre ràpidament, especialment després de la Segona Guerra Mundial.
• Mercat Laboral i Salaris: A diferència de Manchester, va reduir la necessitat de mà d'obra no qualificada i va augmentar la demanda de treballadors semi-qualificats (per reparar màquines) i de llocs de treball de coll blanc en grans corporacions. Va sorgir una classe treballadora pròspera. Els salaris van augmentar de manera generalitzada, lligats a la productivitat.
• Desigualtat: Va tenir lloc una caiguda significativa de la desigualtat. L'índex de Gini va disminuir. Hi va haver una "gran compressió salarial" entre la Primera Guerra Mundial i els anys 70. Aquesta compressió es va atribuir principalment a la tecnologia i l'educació, més que a les guerres o els sindicats.
• Política i Consolidació Democràtica: El creixement econòmic i la igualtat d'ingressos van pacificar els conflictes socials. La democràcia i el capitalisme van ser vistos com a interdependents. Es va institucionalitzar el concepte d'"economia mixta" amb el New Deal de Roosevelt. A Europa, el creixement de postguerra va consolidar les democràcies. Va emergir un consens ideològic ("la fi de la ideologia") amb l'acceptació de l'estat del benestar i una economia mixta. Els partits es van convertir en "catch-all parties", buscant un ampli espectre de votants, i el vot de classe va disminuir.

4. Capitalisme de Silicon Valley: L'Era de la Informació (Capítol 4)

• Tecnologia i Producció: La invenció de l'ordinador personal i les TIC modernes van impulsar una nova revolució industrial. La velocitat computacional va créixer exponencialment (llei de Moore) i els costos van caure dràsticament.
• Mercat Laboral i Salaris: Aquesta era va revertir els efectes de la segona revolució industrial. Va fer obsolets els treballadors de coll blau qualificats i va automatitzar moltes tasques rutinàries de coll blanc. Va augmentar la demanda de llocs de treball no rutinaris, abstractes i creatius (gestors, professionals). Això va portar a la polarització del mercat laboral, amb una disminució dels llocs de treball de salari mitjà i un augment dels llocs de treball d'alt i baix salari.
• Desigualtat: Es va produir una polarització salarial significativa. Els salaris mitjans es van estancar, mentre que els dels altament educats van créixer considerablement. Es va observar un "dilema ocupació-igualtat", on les economies flexibles (com EUA) van augmentar la desigualtat per generar ocupació, mentre que les "regulades" (com Europa) van preservar la igualtat a costa d'un creixement feble de l'ocupació. L'autor rebutja explicacions alternatives com el "col·lapse del capitalisme" o el "neoconservadorisme" com a causes principals d'aquesta polarització, tot i que reconeix que la política ha influït en la resposta. La concentració de la riquesa en l'1% superior, especialment en economies angloamericanes, es va veure influïda pel sector financer i la remuneració executiva.
• Globalització 2.0: Les TIC i la caiguda dels costos de transport i comunicació van impulsar una nova onada de globalització. Les empreses van "desagrupar" la producció, deslocalitzant tasques de baix valor afegit a països en desenvolupament. Això va generar pèrdua de llocs de treball en les economies avançades a causa de la competència comercial i la reubicació de la producció.
• Política de Silicon Valley: L'antic consens de postguerra es va tornar fràgil. Es va produir un augment de la desconfiança i l'alienació política, especialment entre la classe treballadora. L'abstenció electoral va augmentar, sobretot entre cohorts joves i de baixos ingressos. Els partits tradicionals van mantenir un consens polític sobre mercats lliures i globalització, sense abordar prou les conseqüències negatives. Això va donar lloc a l'auge de partits populistes i nacionalistes que capitalitzaven el descontentament, culpant a la globalització (immigració, integració comercial) de la desestructuració econòmica. Boix il·lustra l'emergència d'un nou eix polític "globalisme contra nacionalisme".

5. Robots vs. Democràcia?: Pronòstic i Respostes (Capítol 6)

• Incertesa del Futur: Hi ha molta incertesa sobre el ritme i els efectes de l'automatització. Boix assenyala la dificultat de predir el futur tecnològic i, per tant, la necessitat de respostes polítiques "a la carta" i adaptatives.
• Demanda i Oferta de Treball: El debat se centra en si l'automatització crearà nous llocs de treball o si farà la mà d'obra humana redundant. L'autor subratlla que la capacitat dels individus per adquirir les habilitats d'alt nivell que demanen les TIC serà clau per al seu benestar.
• Propietat del Capital: La hipòtesi de Meade prediu una extrema concentració de la riquesa en mans dels propietaris de màquines. No obstant això, Boix planteja la possibilitat que la innovació tecnològica pugui reduir els costos de producció de màquines i la inversió de capital, democratitzant la propietat del capital i facilitant la "hiperespecialització" de treballadors autònoms connectats per plataformes digitals.
• Risc per a la Democràcia a Occident: Boix considera que un col·lapse democràtic és poc probable en països rics amb institucions consolidades. No obstant això, la responsabilitat democràtica podria estar en risc a causa de la creixent concentració de la riquesa que influeix en la política (donacions a campanyes, lobbying) i la disminució de la participació electoral, especialment entre els desfavorits. Les grans economies són més vulnerables a aquesta "captura de l'estat" que les petites. La polarització del mercat laboral i la immigració poden generar sistemes polítics dividits ètnicament.
• Impacte en el Sud Global: L'automatització podria frenar o revertir el procés de convergència econòmica dels països en desenvolupament, provocant una "reindustrialització" del Nord i dificultant que les economies perifèriques competeixin amb mà d'obra barata.
• Respostes a l'Automatització:
  • Formació de Capital Humà: Inversió massiva en educació i formació per dotar els treballadors de les habilitats complementàries a les noves tecnologies.
  • Compensació Directa: Discussió sobre la Renda Bàsica Universal (RBU) per compensar els perdedors. Boix examina els seus avantatges (llibertat, reducció de la pobresa) i desavantatges (ineficiència per a treballs molt qualificats, erosió de l'ètica del treball, possible deslegitimació de l'estat del benestar).
  • Socialització de la Propietat del Capital: Una solució més radical, consistent en distribuir la propietat del capital (accions d'empreses) entre els ciutadans per viure de les rendes. L'autor expressa dubtes sobre la seva viabilitat pràctica, ja que la propietat tendeix a concentrar-se ràpidament.
  • Enfortiment de la Democràcia: Boix suggereix mesures per reforçar la representació del votant comú, com limitar les donacions a campanyes, democratitzar els fons electorals, augmentar la transparència dels mitjans i fomentar la participació electoral.

Conclusió: El llibre conclou que la tensió intrínseca entre democràcia i mercat és constant, però la seva intensitat varia amb el tipus de capitalisme. Si bé el capitalisme de Detroit va permetre la conciliació, el de Silicon Valley presenta un "arma de doble tall". Per assegurar que els beneficis tecnològics arribin a la majoria, és crucial el paper de la política, que ha de sostenir les institucions democràtiques, prevenir la captura de l'estat per part d'elits tancades, mantenir mercats eficients i compensar els perdedors, tant a nivell nacional com global, incloent la gestió coordinada de la migració.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (10)

What Went Wrong with Capitalism 

El llibre "What Went Wrong with Capitalism" (Què va fallar amb el capitalisme) de Ruchir Sharma argumenta que els problemes del capitalisme actual no s'originen principalment en les fallades del mercat, sinó en els excessos governamentals i la seva intervenció constant. L'autor desafia la narrativa predominant que l'era Reagan va marcar un retrocés del "gran govern", mostrant que, de fet, el govern ha continuat creixent i expandint la seva influència en l'economia.

A continuació, un resum detallat del llibre:

1. La Història de l'Idil·li amb el Capitalisme i la Desil·lusió Inicial

• L'autor descriu el seu primer contacte amb el capitalisme a Singapur el 1985, on els ingressos mitjans augmentaven més d'un 10% anual sota un estat eficient i lleuger en impostos. Això contrastava amb l'estancament de l'Índia socialista de la seva joventut.
• Tot i admirar les reformes econòmiques de l'Índia el 1991, l'autor lamenta que el país no hagi concedit als seus ciutadans la mateixa llibertat econòmica que la llibertat política. L'Índia ha trigat més a desenvolupar-se a causa del seu "interès persistent per a un estat que promet massa i compleix poc".

2. La Veritable Història del "Gran Govern" (Part I: L'Ascens i Ascens del Gran Govern)

L'autor argumenta que el gran govern, tot i la retòrica contrària, mai no va encongir-se realment, sinó que es va expandir de manera contínua:

• Orígens històrics:
  • La visió d'Alexander Hamilton d'un govern fort ancorat en un banc central i el deute públic finalment va prevaldre, tot i que de manera dispersa al segle XIX.
  • La Guerra Civil va veure un augment significatiu de l'autoritat governamental per recaudar impostos i dirigir el capital.
  • El moviment Progressista de principis del segle XX va legalitzar els impostos sobre la renda i va crear agències reguladores per trencar monopolis i combatre l'explotació laboral.
• La Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial:
  • El "New Deal" de Franklin Delano Roosevelt va marcar un punt d'inflexió, amb el govern augmentant la despesa federal i actuant com a "agent de socors" i regulador.
  • Es va crear la capacitat de la Reserva Federal (Fed) per fer préstecs d'emergència a una àmplia gamma d'empreses, una capacitat que es va usar agressivament el 2008 i el 2020.
  • Tot i la crisi, aquesta època va veure una explosió de productivitat, un "gran salt endavant" marcat per una "destrucció creativa" intensa.
  • La Segona Guerra Mundial va normalitzar la idea que el govern podia crear plena ocupació, codificant-la en la llei i la cultura política.
• L'Era Keynesiana i la Despesa Permanent:
  • La filosofia de John Maynard Keynes, que proposava gastar en temps de crisi i estalviar en temps bons, es va transformar en una intervenció governamental constant.
  • Les administracions posteriors a Eisenhower, incloent-hi Kennedy i Johnson, van iniciar una política de dèficits per estimular l'economia fins i tot en èpoques d'expansió.
• La "Revolució" de Reagan com a Evolució:
  • Tot i la retòrica de "petit govern" de Reagan, la despesa governamental i el dèficit van seguir augmentant sota la seva administració, accelerant una "addicció al deute".
  • Només sota Clinton es va observar un breu període de superàvit fiscal, que va ser l'excepció a la regla general de l'augment del deute públic.
• El "Bidenomics":
  • La política econòmica de l'administració Biden el 2023 es va presentar com una "estratègia industrial americana moderna", amb el govern dirigint la inversió de capital mitjançant despesa, subsidis i barreres comercials, justificada per la competència amb la Xina.
  • Aquesta tendència cap a un govern més gran s'observa també a Europa, amb països com França i Alemanya adoptant polítiques similars. L'autor es pregunta per què seguir l'exemple d'una Xina que està patint les conseqüències d'un estat cada vegada més gran.
• L'Estat Regulador:
  • El volum de regulacions ha crescut exponencialment des del New Deal. El "Code of Federal Regulations" ha augmentat més de vuit vegades des dels anys 60.
  • La "desregulació" sovint ha resultat en una "liberalització amb més regles", creant marcs més complexos i costosos per a les empreses, afavorint les grans corporacions amb més recursos per complir-les.
  • Europa, a través de l'"Efecte Brussel·les", s'ha convertit en una "hegemonia reguladora global", imposant els seus estàndards estrictes a escala mundial.
• La "Socialització del Risc":
  • La xarxa de seguretat governamental, originalment per als pobres, s'ha estès als mercats financers i als súper-rics, garantint que cap empresa "massa gran per caure" o fins i tot "massa petita per fallar" pugui col·lapsar.
  • Això ha portat a una "addicció al deute" i a la idea que els dèficits "no importen", amb una resposta automàtica dels governs a cada crisi amb més despesa i endeutament.

3. Els Perills del Suport Constant (Part II: Els Perills del Suport Constant)

L'intervencionisme governamental ha generat diverses disfuncions:

• La Proliferació d'Empreses Zombi:
  • Aquestes empreses, que no generen prou beneficis per cobrir els seus pagaments d'interessos i es mantenen vives amb nous préstecs barats, van aparèixer primer al Japó als anys 90, però s'han estès per tot el món, incloent-hi els Estats Units i Europa.
  • Les polítiques de "diners fàcils" i els rescats governamentals han alimentat el seu creixement, impedint la "destrucció creativa" i afectant negativament la productivitat.
• L'Ascens dels Oligopolis:
  • La concentració de la indústria en menys empreses ha augmentat dràsticament des de l'any 2000. Les empreses dominants, en lloc d'innovar, prosperen gràcies als "diners fàcils" i al lobbying, sense pressió per invertir o millorar.
  • Aquesta concentració frena la "destrucció creativa", desincentiva l'aparició de noves empreses i redueix la inversió en R+D, afectant la productivitat.
  • La laxitud en l'aplicació de les lleis antimonopoli ha contribuït a aquest fenomen.
• La Paradoxa de la Productivitat:
  • La productivitat (producció per treballador), clau per al progrés econòmic i l'augment dels salaris, ha disminuït bruscament a la majoria d'economies capitalistes des de mitjans dels anys 2000, malgrat els avenços tecnològics.
  • L'autor suggereix que l'augment de les empreses zombis (explicant fins a la meitat de la desacceleració de la productivitat) i l'augment de la desigualtat d'ingressos (un terç addicional) són les causes principals.
  • La "burocràcia rampant" tant en el govern com en les corporacions, impulsada per la regulació, també frena la productivitat.
• Desigualtat de Riquesa i Renda:
  • Des dels anys 80, la riquesa i la renda s'han concentrat cada vegada més en l'1% superior, mentre que la classe mitjana i la meitat inferior han perdut quota o fins i tot han vist el seu patrimoni net caure per sota de zero.
  • Això es deu en gran part a que els "diners fàcils" inflen el valor dels actius financers, majoritàriament propietat dels rics. La desigualtat creixent "genera un excedent d'estalvi dels rics, que pot empènyer una economia a una trampa de deute".
  • La desigualtat també redueix la inversió en educació per a les famílies més pobres, perpetuant un cicle de menys mobilitat i productivitat.

4. El Camí cap a l'Equilibri (Part III: El Camí cap a l'Equilibri)

El llibre conclou amb una crida a un canvi de mentalitat i polítiques per restaurar la vitalitat del capitalisme:

• Models d'èxit:
  • Suïssa: Un exemple d'economia d'alt ingrés amb un govern àgil, impostos baixos, fronteres obertes, alta riquesa i igualtat de distribució, que demostra que "es pot tenir una economia favorable a les empreses juntament amb la igualtat social si s'aconsegueix l'equilibri correcte".
  • Taiwan: Un model d'ingrés mitjà amb un govern molt esvelt, baixa despesa pública, baixa taxa de funcionaris i una alta inversió en R+D, que ha esdevingut líder mundial en la fabricació de xips.
  • Vietnam: Un exemple de "comunisme funcional" que ha implementat reformes doi moi (obertura, privatització, enfocament en l'exportació) que han generat un creixement ràpid i una reducció de la pobresa, tot i mantenir un règim autoritari.
• La Necessitat del "Passar per l'Experiència":
  • El govern s'ha tornat "sobreprotector", evitant el dolor de les recessions amb rescats constants. Això és comparable a l'addicció als opioides; cal permetre un cert grau de "patiment" per al sanejament del sistema.
  • La intervenció governamental inicialment pot promoure el creixement, però més enllà d'un cert punt, té rendiments decreixents i pot resultar corrosiva.
• Propostes de Reforma:
  • Abandonar la idea de "sintonia fina" de l'economia com una màquina; veure-la com un "ecosistema natural".
  • Els dèficits importen i condueixen a l'addicció al deute i a la reducció de la productivitat. Cal tornar a la disciplina fiscal, amb dèficits només en temps de crisi i superàvits en èpoques de recuperació, com va fer Suècia.
  • Els rescats governamentals han de ser un "últim recurs" i no una resposta automàtica a cada problema.
  • La creixent complexitat regulatòria, tot i que busca corregir fallades, sovint "redirecciona" els problemes en lloc de resoldre'ls, i els "diners fàcils" anul·len els efectes de les noves regles.
  • L'objectiu principal ha de ser impulsar la productivitat, l'únic motor real de creixement a llarg termini.
• El Repte dels Estats Units:
  • Tot i que els EUA segueixen sent un destí per als immigrants, la seva "excepcionalitat" econòmica s'està erosionant a causa de l'augment de la regulació i el deute.
  • La complaença dels EUA respecte al seu deute, recolzant-se en l'estatus del dòlar com a moneda de reserva mundial, és un risc que ha destruït imperis en el passat.
  • La classe dirigent dels EUA, tant de dretes com d'esquerres, sembla estar convergent cap a una mentalitat de "gran govern", sense diagnosticar correctament la causa dels mals del capitalisme.

En definitiva, Ruchir Sharma argumenta que el capitalisme s'ha desviat del seu camí perquè els governs i els bancs centrals han optat per una política de "diners fàcils" i "rescats constants", que ha alimentat l'addicció al deute, ha creat empreses zombis, ha afavorit els oligopolis i ha agreujat la desigualtat, tot això frenant la productivitat global i l'esperit de la "destrucció creativa".