17 de novembre 2026

L'envelliment de qualitat (7)

Going On and On: Why Our Longevity Threatens the Future 

El llibre Going On and On: Why Our Longevity Threatens the Future (2026), de l'assaigista i historiadora Lucinda Holdforth, analitza de manera crítica les conseqüències econòmiques, socials, polítiques i culturals de l'envelliment de la població i la prolongació de la vida humana.

L'autora sosté que, per primera vegada a la història, el gran problema de la humanitat ja no és morir massa jove, sinó viure massa temps sense un marc que gestioni el relleu generacional.

1. Tesi central i diagnòstic global

  • La revolució demogràfica: Mentre que el 1950 l'esperança de vida mitjana global era de 46 anys, avui supera els 73 anys i arriba als 83-88 anys en països com Austràlia.
  • L'impacte pressupostari i fiscal: Holdforth destaca que al voltant del 40% de l'augment de la despesa pública prevista per a les pròximes dècades es deure exclusivament a l'envelliment poblacional (pensions, cura de la gent gran i atenció sanitària).
  • El buidatge de recursos per al futur: Aquestes despeses creixents absorbeixen recursos fiscals que altrament es podrien destinar a prioritats de futur: l'educació infantil i universitària, la recerca i la innovació, l'habitatge, la protecció del medi ambient o la transició cap a una economia de zero emissions.
  • La gerontocràcia: Es genera una societat dominada demogràficament i política per una població gran, l'interès de la qual es centra en el curt termini i en la protecció de l'estatus quo, afavorint l'estancament i la manca d'acció davant dels grans reptes socials.

2. La marató de la vida i el negoci de la longevitat

  • De l'esprint a la marató: La vida ha passat de ser una cursa curta a una marató de llarga durada que exigeix als individus reprogramar contínuament la seva planificació financera, laboral i emocional.
  • L'obsessió comercial contra l'envelliment: L'autora critica com el model neoliberal i el consumisme han transformat l'envelliment en una «malaltia a curar» o un defecte estètic a amagar. Això genera una indústria milionària de cirurgia, suplements i productes de bellesa que imposa una pressió constant sobre el cos humà.
  • El Biohacking i el negoci de la joventut eterna: Es qüestiona el discurs elitista i competitiu d'autors i emprenedors de la longevitat (com Peter Attia amb Outlive, el Project Blueprint de Bryan Johnson o les idees de figures públiques com Robert F. Kennedy Jr. o Rupert Murdoch). Holdforth argumenta que buscar la joventut eterna o convertir la supervivència en una competició personal és una aspiració narcisista i superficial.
  • El mite de les Zones Blaves: L'autora analitza críticament el concepte de les Zones Blaves de Dan Buettner, assenyalant que allò que sovint es celebra com un «secret de longevitat» és en realitat la puresa d'estils de vida marcats per la pobresa, la manca de tecnologia i l'estoïcisme.

3. El dilema mèdic: Prolongar la vida o prolongar la mort?

  • La trampa de les malalties cròniques: La medicina moderna ha aconseguit controlar o retardar la mortalitat immediata per càncer o malalties cardiovasculars, però sovint a costa d'allargar el patiment. A països desenvolupats, els ciutadans passen de mitjana més de 12 anys al final de la seva vida amb una salut deficient i patologies cròniques.
  • Eufemismes i covardia mèdica: Basant-se en l'obra del metge Atul Gawande (Being Mortal), Holdforth denuncia que el sistema mèdic sovint prefereix oferir tractaments dolorosos i poc efectius abans que afrontar converses honestes sobre la mort imminent.
  • El concepte de «vida completada» (A Completed Life): L'autora defensa que la mort no s'ha de veure com un fracàs mèdic sinó com un element natural que dona sentit, ètica i forma a l'existència humana. Proposa facilitar el desenvolupament de les directives d'anticipació (Advance Care Directives), un accés digne a l'eutanàsia o la mort assistida, i reconèixer el dret de les persones grans a concloure la seva vida amb autonomia i pau quan sentin que la seva història s'ha completat.

4. Impacte socioeconòmic i bloqueig de la successió generacional

  • Les víctimes de la longevitat:
    1. La «generació sandvitx» i les dones: Les dones de mitjana edat carreguen de manera disproportionada amb el treball no pagat de cuidar pares octogenaris o noagenaris molt dependents, mentre atenen els seus propis fills i carreres professionals.
    2. La gent gran aïllada: Gran quantitat de persones d'edat molt avançada queden atrapades en la solitud, la demència o la pèrdua d'autonomia en residències o habitatges no adaptats.
    3. Els joves: Enfronten un accés inaccessible a l'habitatge, un mercat laboral basat en la precarietat de la gig economy i l'herència dels costos i efectes del canvi climàtic.
  • El bloqueig de les posicions de lideratge:
    • Consells d'administració i empreses: Fundadors i alts executius s'enroquen en els seus càrrecs fins a edats molt avançades, bloquejant la promoció del talent jove i impedint la digitalització o innovació de les organitzacions.
    • Institucions polítiques i judicials: La manca de límits d'edat fa que els tribunals i les cambres legislatives mantinguin líders octogenaris que decideixen sobre un futur que no hauran de viure (com el cas de Ruth Bader Ginsburg o Joe Biden als EUA).

5. El marc d'Edmund Burke i la revisió de l'«edatisme»

  • El contracte intergeneracional de Burke: Recuperant el pensament d'Edmund Burke, l'autora recorda que la societat és un contracte entre els qui viuen, els qui han mort i els qui estan per néixer. La generació actual actua com a administradora temporal (life renters) i té el deure de no destruir l'herència dels seus successors.
  • La paradoxa de les lleis contra l'edatisme: Holdforth argumenta que les lleis d'antidiscriminació per edat (anti-ageism), promogudes inicialment pels baby boomers, s'han convertit en un mecanisme per protegir privilegis corporatius i laborals.
  • Reinstaurar un edatisme qualificat per seguretat i relleu: Es proposa reinstaurar edats màximes de jubilació o avaluacions capacitatives periòdiques rigoroses en professions d'alt risc o responsabilitat (com metges, pilots, jutges o conductors) per garantir la seguretat pública i obrir oportunitats als joves.
  • Ajustos en els drets de vot: Proposa reduir l'edat de vot als 16 anys per donar pes a les generacions que hauran de viure les conseqüències de les polítiques a llarg termini, i fer el vot opcional per a persones de més de 75 anys internades en residències.

6. «La poda dràstica» (The Hard Prune): Innovació, ciència i cultura

  • La necessitat del relleu per a la ciència: Basant-se en la Llei de Max Planck i la teoria dels canvis de paradigma de Thomas Kuhn (The Structure of Scientific Revolutions), es recorda que la ciència no avança convencent els seus oponents, sinó perquè aquests acaben morint i una nova generació familiaritzada amb noves idees pren el relleu.
  • El cas de Barry Marshall: Se cita el cas del jove metge australià Barry Marshall, que va haver d'enfrontar-se al rebuig de la comunitat Mèdica fins que va demostrar que els sucs gàstrics i les úlceres eren causats pel bacteris Helicobacter pylori, guanyant el Premi Nobel.
  • La cultura i la llibertat creativa: L'autora mostra com la creació artística i intel·lectual (com el cas del Grup de Bloomsbury amb Virginia Woolf) necessita que els joves tinguin independència, espai i absència de la tutela paternal/gerontocràtica per poder revolucionar la cultura i el pensament.

7. Propostes per a un nou pacte intergeneracional

  1. Reorientar el sistema de salut: Passar de la cerca de la vida a qualsevol preu a una medicina centrada en «viure bé i morir bé», ampliant les cures pal·liatives i l'atenció geriàtrica.
  2. Garantir una jubilació digne i segura: Reformar les pensions per protegir la gent gran amb menys recursos financers i evitar la por a la pobresa al final de la vida.
  3. Promoure el relleu generacional actiu: Reinstaurar límits d'edat en càrrecs públics, judiciaris i d'alta direcció per garantir la renovació de les idees i la participació dels joves.
  4. Fomentar la responsabilitat intergeneracional: Acceptar la mortalitat i el procés d'envelliment amb generositat vers els qui vindran rera nostra, deixant espai i recursos perquè les noves generacions puguin construir el seu propi futur.

A la seva obra, Lucinda Holdforth fa una reflexió profunda i agosarada sobre la necessitat de canviar la relació de la societat amb la mort, defensant fermament el dret a una mort digna, l'eutanàsia i l'autonomia individual al final de la vida.

Les seves idees principals sobre aquest tema s'articulen al voltant dels punts següents:

1. La crítica a la prolongació artificial del procés de morir

  • Holdforth denuncia que la medicina moderna s'ha convertit en un sistema d'intervenció obsessiu que busca «preservar la vida a qualsevol preu», la qual cosa sovint no tradueix en més vida útil, sinó en perllongar el procés de morir.
  • Basant-se en l'obra del cirurgià Atul Gawande (Being Mortal), l'autora assenyala que l'interval entre un diagnòstic terminal i la mort s'ha allargat massivament, sotmetent la gent gran a procediments i tractaments dolorosos o inútils que només afegeixen patiment.
  • Denuncia la «covardia moral» o la reticència del col·lectiu mèdic a parlar clarament sobre la imminent mort, recorrent a eufemismes (com ara anomenar una caiguda greu un «esdeveniment de final de vida») i evitant converses honestes amb els pacients.

2. Suport ferm a l'eutanàsia i la mort assistida

  • L'autora defensa les lleis d'eutanàsia i suïcidi assistit (Voluntary Assisted Dying), argumentant que aquests marcs no fan que mori més gent, sinó que molta menys gent pateixi innecessàriament.
  • Rebat els arguments dels detractors que afirmen que l'eutanàsia «trenca el vincle sagrat entre metge i pacient» o converteix el dret a morir en un deure, qualificant de cruel i poc civilitzat condemnar els ciutadans al patiment quan existeixen eines mèdiques per alleujar-lo.

3. El concepte de «Vida completada» (A Completed Life)

  • Un dels arguments més innovadors de Holdforth és que el dret a decidir sobre la pròpia mort no hauria de limitar-se exclusivament a qui pateix una malaltia terminal en fase de sis mesos o menys.
  • L'autora proposa reconèixer el dret a posar fi a la pròpia vida de manera ordenada i senzilla a aquelles persones d'edat avançada que sentin que la seva vida està «completada» i vulguin evitar el declivi, la demència o la pèrdua d'autonomia.
  • Se cita com a exemple el debat als Països Baixos per permetre l'eutanàsia als majors de 75 anys que considerin que el seu cicle vital ha conclos, així com el cas del premi Nobel Daniel Kahneman, qui als 90 anys i en bon estat de salut va viatjar a Suïssa per morir voluntàriament i evitar les indignitats de la degradació final.

4. Autonomia individual vs. interferència familiar i mèdica

  • Holdforth defensa les Directives d'Anticipació de Cures (Advance Care Directives - ACD), però alerta que molt sovint són els mateixos familiars (moguts per la culpa o la incapacitat d'acceptar la pèrdua) els qui incompleixen les ordres del pacient i imposen intervencions agressives.
  • L'autora argumenta que desitjar una mort ràpida i digna quan s'arriba a certs límits de patiment o pèrdua de facultats no és fruït de la «pressió social», sinó un acte de dignitat, llibertat i consideració intergeneracional vers els que queden.

5. Recomanació final: Viure bé i morir bé

  • En lloc de veure la mort com un «fracàs mèdic», l'autora recorda que la mortalitat és el marc indispensable que dona sentit, ètica i valor a la vida humana.
  • Proposa reorientar la medicina cap a la màxima de «ajudar la gent a viure bé i a morir bé», invertint en atenció geriàtrica de qualitat, cures pal·liatives, informació transparent i la plena capacitat de decidir sobre el propi final.