La privatización de la Universidad en España
El llibre que es resumeix és La privatización de la Universidad en España (2025), escrit pel politòleg i catedràtic Carles Ramió (amb pròleg de Joan Subirats). A través d'una anàlisi assagística i fonamentada en dades oficials, l'autor denuncia com el sistema universitari públic espanyol —un model històric d'èxit i equitat— s'enfronta a una lenta i silenciosa decadència provocada per l'expansió accelerada de la universitat privada i la manca d'una estratègia pública adequada.
Capítol 1: La gran paradoxa: esplendor i decadència de la universitat pública espanyola
- Illa d'excel·lència pública: La universitat pública espanyola és un model d'èxit internacional: 40 de les 50 universitats públiques es troben entre les 1.000 millors del món (el 2,5% superior global), mentre que cap privada espanyola se situa en aquesta franja.
- Alt retorn socioeconòmic: Per cada 100 euros d'inversió pública, el sistema universitari públic genera 505 euros de facturació, 293 euros de PIB i 115 euros de rendes salarials.
- Un joc de suma zero: L'expansió exponencial de les universitats privades (moltes impulsades per fons d'inversió internacionals) no està actuant com a complement, sinó que amenaça directament el sistema públic absorbint la demanda i els recursos.
Capítol 2: És la universitat un ascensor social avariat?
- Eina fonamental d'equitat: El 44,5% de la població espanyola té accés a l'educació superior. Tot i que el context socioeconòmic ha augmentat les desigualtats generals, la universitat pública continua sent el principal mecanisme de mobilitat social per a les classes treballadores.
- Desajust amb el mercat laboral: S'analitza la sobrequalificació i la manca de sincronització entre certs graus amb molta demanda i sectors productius amb alta ocupabilitat (com les enginyeries o la salut).
Capítol 3: Les suposades misèries estructurals: endogàmia, engolament i cainisme
- Evolució de l'endogàmia: Tot i que històricament l'endogàmia ha estat un problema greu, s'ha reduït considerablement gràcies als filtres d'acreditació i a la implantació del model tenure track o programes de captació de talent com el Ramón y Cajal.
- Febleses culturals: S'examinen críticament l'egocentrisme de certs acadèmics que dificulten la transferència de coneixement i el clima intern de rivalitats i enveges.
Capítol 4: Desentrañando un misterio: el personal universitari (PDI i PTGAS)
- Dedicació del professorat: Ramió desmunta el mite de la desídia demostrant que la majoria del PDI treballa amb una intensitat molt elevada, tot i que hi ha perfils minoritaris amb baix rendiment.
- El PTGAS com a angle mort: El Personal Tècnic, de Gestió i d'Administració i Serveis pateix una manca de carrera professional horitzontal, una hipertròfia d'estructures de comandament i un dèficit de tecnificació avançada (gestió de dades, projectes de recerca, etc.).
Capítol 5: Un model de governança pervers
- Sistemes de govern nocius: Coexisteixen tres models (polític-corporatiu, gerencial i burocràtic) que generen una governança inestable i vulnerable als canvis rectorals.
- Atacs externs i pèrdua de reputació: Els equips de govern estan sotmesos a una fortíssima pressió mediàtica i judicial davant denúncies, conflictes o la irrupció d'actors externs privatitzadors.
Capítol 6: Assetjament i incompatibilitats a la universitat
- Canvi en el clima laboral: El llarg confinament per la COVID-19 va alterar la presencialitat i va agreujar les mefistofèliques dinàmiques laborals.
- Regulació obsoleta d'incompatibilitats: La normativa actual (que data de 1984) és tan draconiana que paralitza o penalitza activitats menors de divulgació i col·laboració amb mitjans o institucions, bloquejant precisament la transferència de coneixement que la pròpia llei incentiva.
Capítol 7: La universitat privada: entre el neoliberalisme i el "buenismo"
- Asfíxia financera deliberada: Comunitats com la de Madrid apliquen una política de retallades i asfíxia econòmica a les universitats públiques mentre faciliten la creació veloç de centres privats.
- El dèficit de places de màster: La falta d'oferta pública en títols de màster empeny milers d'estudiants cap a les universitats privades (on paguen fins a 10.000 € o més).
- El dogmatisme purista de l'esquerra: La negativa de sectors progressistes a permetre fórmules de gestió o finançament híbrides o competitives impedeix que les públiques puguin plantar cara a la privada.
Capítol 8: Propostes per sortir de l'embaràs (Decàleg de solucions)
Per tal de revertir la situació i protegir la universitat pública com a motor social, Ramió proposa 10 mesures clau:
- Analitzar i denunciar la situació: Elaborar un informe independent i rigorós sobre la privatització real del sistema.
- Autonomia real i retiment de comptes: Reduir la hiperregulació administrativa i avaluar la universitat per resultats.
- Millorar la qualitat del personal: Generalitzar el model tenure track i incentivar el PTGAS.
- Incentivar la transferència de coneixement: Repensar els sexennis i la divulgació científica.
- Permetre competir en el mercat privat: Crear estudis o centres adscrits públics-privats a preus assequibles per captar alumnat internacional i no perdre la demanda de màsters.
- Millorar la governança: Avançar cap a una selecció més professionalitzada de la direcció universitària.
- Regulació estricta ex-ante de privades: Exigir el compliment rigorós dels estàndards de qualitat abans d'autoritzar noves privades.
- Auditoria estatal a les privades recents: Avaluar de manera independent els centres de recent creació i tancar els que no compleixin els requisits.
- Transformar la CRUE: Crear una associació exclusiva per a universitats públiques que defensi de manera unificada els seus interessos.
- Incrementar el finançament públic: Assolir l'1% del PIB (o fins i tot revertir fins a 6.400 milions d'euros) repartits amb criteris de competitivitat, excel·lència i coordinació.
