El llibre Imposturas intelectuales (originalment en anglès, Intellectual Impostures) d'Alan Sokal i Jean Bricmont, publicat l'any 1998, es presenta com una crítica d'un corrent intel·lectual, anomenat provisionalment "postmodernisme", que es caracteritza pel rebuig de la tradició racionalista de la Il·lustració, l'elaboració teòrica desconnectada de la prova empírica, i el relativisme cognitiu i cultural, que considera la ciència com a simple "narració", "mite" o construcció social.
El llibre sorgeix de la ja famosa broma d'Alan Sokal, consistent en la publicació d'un article paròdic titulat Transgredir las fronteras: hacia una hermenéutica transformadora de la gravedad cuántica en la revista nord-americana d'estudis culturals Social Text el 1996. Aquest article estava ple d'absurds, mancava de lògica, i postulava un relativisme cognitiu extrem (afirmant que la "realitat" física és una construcció lingüística i social). Després que Sokal revelés que era una paròdia, va sorgir l'interès per analitzar el material recollit per l'article.
Estructura i objectius del llibre
L'obra es compon de dues parts principals, encara que relacionades: una recopilació dels abusos més extrems de la ciència per part d'intel·lectuals famosos (les "impostures" del títol) i una crítica del relativisme epistèmic.
L'objectiu principal és mostrar com famosos intel·lectuals han fet un ús abusiu de conceptes i termes científics i matemàtics. Aquest abús pren diverses formes:
- Parlar extensament de teories científiques de les quals només es té una idea vaga, utilitzant terminologia científica sense preocupar-se pel seu significat.
- Incorporar nocions de les ciències naturals a les ciències humanes o socials sense cap justificació empírica o conceptual vàlida.
- Exhibir una erudició superficial mitjançant una allau de termes tècnics en contextos on resulten incongruents, amb l'objectiu d'impressionar i intimidar el lector no científic.
Els autors afirmen que, si bé no pretenen invalidar la resta de l'obra dels autors criticats, volen "desconstruir" la reputació d'aquests textos de ser profunds i demostrar que la seva incomprensibilitat sovint es deu al fet que "no volen dir res".
Autors i abusos destacats (Les "Impostures")
El llibre analitza detalladament les obres de diversos pensadors contemporanis:
- Jacques Lacan: Es critica el seu interès per la topologia ("topologia psicoanalítica"), on fa referències al tor, la botella de Klein o la cinta de Moebius, sense aportar arguments per justificar la seva pertinència per a l'anàlisi psicològica. Per exemple, afirma que el tor "constitueix exactament l'estructura del neuròtic". També se l'acusa de confondre els nombres irracionals amb els nombres imaginaris i d'utilitzar terminologia de la compacitat sense sentit.
- Julia Kristeva: S'analitzen els seus treballs inicials on feia un ús "fonamental i abusiu" de les matemàtiques. Esmenta conceptes com la cardinalitat del continu per teoritzar el llenguatge poètic i aplica l'Axioma de l'Elecció a la lingüística sense explicació. També extrapola la teoria de conjunts a la filosofia política, afirmant que l'Estat, com a "conjunt de tots els conjunts", és una ficció que no pot existir, fent servir una analogia amb la paradoxa de Russell.
- Luce Irigaray: Irigaray proposa la tesi que l'equació E = Mc² podria ser una equació sexuada, ja que privilegia la velocitat de la llum sobre altres velocitats "vitals per a nosaltres". Argumenta que el retard històric en l'elaboració de la mecànica de fluids respecte a la de sòlids s'imputa al fet que la fluïdesa s'identifica amb la feminitat. També se la critica per errors elementals en la lògica matemàtica, com confondre els quantificadors amb altres termes i ignorar la simetria entre el quantificador universal i l'existencial.
- Jean Baudrillard: Emplea pseudoterminologia (com "hiperespai de refracció múltiple") i metàfores científiques excessives, com descriure l'espai de la guerra moderna com a "definitivament no euclidià". Barreja conceptes com la teoria del caos, la reversibilitat i la hipòtesi de Benveniste sobre la memòria de l'aigua. S'assenyala que la seva física és "metafòrica" o directament buida de significat científic.
- Gilíes Deleuze i Félix Guattari: Les seves obres es caracteritzen per una gran foscor i una "gran densitat de termes científics, utilitzats fora del seu context i sense cap nexe lògic aparent". Discuteixen sobre el teorema de Gödel, els cardinals transfinits i la geometria de Riemann. En la seva distinció entre filosofia ("conceptes") i ciència ("funcions"), utilitzen termes com "caos" i "velocitats infinites" d'una manera que contradiu el seu sentit científic usual.
- Paul Virilio: Es critica la seva "erudició sorprenent" per confusió. Confon de manera sistemàtica la velocitat i l'acceleració i utilitza frases de mecànica quàntica ("Una representació es defineix mitjançant un conjunt complet d'observables que commuten") per parlar de "lògica macroscòpica" o "temps real", un ús totalment incongruent.
- Abusos del teorema de Gödel i la Teoria de Conjunts: S'analitzen les extrapolacions arbitràries a l'àmbit polític i social de conceptes com el teorema de Gödel per part d'autors com Régis Debray (que l'utilitza per justificar la necessitat de l'irracional en els grups) i Alain Badiou (que barreja la hipòtesi del continu amb el sindicalisme).
Crítica al Relativisme Epistèmic (Intermezzo)
Els autors aborden la crítica al relativisme epistèmic o cognitiu. Argumenten que la ciència moderna sí que assoleix un coneixement objectiu, incomplet i aproximat del món.
- Es critica la interpretació radical de la tesi de Duhem-Quine (la subdeterminació de les teories pels fets) i la inconmensurabilitat dels paradigmes (popularitzada per Kuhn), argumentant que la lectura radical porta a l'escepticisme humeà i és absurda quan s'aplica a la vida quotidiana o a investigacions policials.
- Es rebat el "Programa Fort" de la sociologia de la ciència (Barnes, Bloor, Latour), que exigeix simetria i imparcialitat en l'explicació causal de les creences, siguin veritables o falses. Sokal i Bricmont defensen que la "naturalesa" sí que influeix i restringeix el resultat de les controvèrsies científiques.
- Bruno Latour és criticat específicament per la seva Tercera Regla del Mètode (no recórrer mai a la naturalesa per explicar la resolució d'una controvèrsia), i per malentendre la noció de "sistema de referència" en la teoria de la relativitat, confonent-la amb la d'un "actor" semiòtic.
Crítica a la "Ciència Postmoderna"
S'analitzen les confusions al voltant de la teoria del caos i les idees de Jean-François Lyotard. Lyotard esmenta conceptes com la geometria fractal i la teoria de les catàstrofes per afirmar que la ciència es dirigeix cap a la discontinuïtat, la catàstrofe i la paradoxa, però els autors argumenten que no ofereix cap argument que recolzi aquestes conclusions filosòfiques. També denuncien la confusió entre el terme matemàtic "no lineal" i el "pensament no lineal" abstracte i irracional que alguns postulen per justificar la intuïció per sobre la raó.
Bergson i els seus successors
El llibre inclou un capítol (Capítol 11) sobre la filiació històrica de l'anti-intel·lectualisme, representada per Henri Bergson. Bergson va debatre amb Einstein la teoria de la relativitat, i les seves confusions es centren en l'efecte de la dilatació del temps (la "paradoja dels bessons"), on Bergson, seguint els seus prejudicis filosòfics sobre el temps, arriba a prediccions empíriques que contradiuen la relativitat, com afirmar que els dos rellotges han de marcar la mateixa hora al final del viatge. Aquest error és repetit per successors com Vladimir Jankélévitch i Maurice Merleau-Ponty.
Conclusions generals (Epíleg)
Sokal i Bricmont insisteixen en la necessitat d'un diàleg fructífer entre les "dues cultures" (humanitats i ciències) basat en la informació rigorosa i la comprensió del contingut tècnic de les teories. Subratllen que "no tot allò que és fosc és necessàriament profund", i que l'ambigüitat s'utilitza com a "subterfugi" per atraure lectors amb afirmacions radicals, mentre es permeten recular a interpretacions banals quan són criticats.
Finalment, argumenten que el gir cap al subjectivisme i l'anti-racionalisme, especialment quan es vincula amb la política d'esquerres, és perniciós, ja que la raó i l'anàlisi objectiva són eines essencials per combatre la injustícia i l'obscurantisme. L'abandó del pensament clar debilita la cultura, fa que els estudiants aprenguin a repetir discursos buits i enforteix l'anti-intel·lectualisme fàcil.
