Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta desigualtats. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta desigualtats. Ordena per data Mostra totes les entrades

03 d’octubre 2012

Desiguals entre desiguals

 The persistence of health inequalities in modern welfare states: The explanationof a paradox

Dels treballs d'en Mackenbach ja n'he parlat anteriorment i m'ha interessat un article de fa poc. A Social Science and Medicine revisa el perquè de les desigualtats en salut. Sense ànim de ser concloent, en primer lloc mostra les teories que expliquen les desigualtats en salut:
The theories reviewed are: mathematical artifact, fundamental causes, life course perspective, social selection, personal characteristics, neo-materialism, psychosocial factors, diffusion of innovations, and cultural capital.
I alhora es pregunta quins són els motius potencials pels quals als països desenvolupats esdevé tant dificil reduir-les. Diu:
Based on these theories it is hypothesized that three circumstances may help to explain the persistence of health inequalities despite attenuation of inequalities in material conditions by the welfare state: (1) inequalities in access to material and immaterial resources have not been eliminated by the welfare state, and are still substantial; (2) due to greater intergenerational mobility, the composition of lower socioeconomic groups has become more homogeneous with regard to personal characteristics associated with ill-health; and (3) due to a change in epidemiological regime, in which consumption behavior became the most important determinant of ill-health, the marginal benefits of the immaterial resources to which a higher social position gives access have increased.
Al final ho acaba resumint en dues opcions, mala gestió (dels polítics) o mala sort (els canvis han portat a que les desigualtats es basin molt més en factors immaterials). Penso que parlar de mala sort s'allunya del que seria esperable com un motiu. Recordeu el post de l'Angus Deaton i els dels macacos i les desigualtats de salut, més material per pensar...

PS. I sobretot consulteu el darrer GCS, l'article d'en Guillem López-Casasnovas, va del mateix tema. Precís i pragmàtic.

PS. Si us interessa l'impacte redistributiu de la despesa sanitària pública, consulteu:  Evaluating the redistributive impact of public health expenditure using an insurance value approach. Conclusió:
Public health care expenditure in Spain acts progressively on income distribution. By adding the health benefit to disposable income of Spanish households, and ignoring possible behavioral responses, it turns out that poverty is reduced by almost 50 %. The average amount of in-kind subsidies received by households is considerable and its adequacy is good. Health care subsidy accounts for 59 % of household disposable income for the families in the first decile. Provision of public health care substantially reduces poverty incidence and poverty severity in Spain, granting a more equal distribution of living standards, as shown by a reduction in the Gini index by 5.4 percentage points.
Se m'escapen algunes coses, metodologia, dades?. No sé...

PS. Encara més motius per la desconnexió. Des del NYT, dedicat a tots aquells que encara no s'han decidit i aquells que ho volen comprendre.

PS. I encara més motius per fer-ho quan més aviat millor. Un video on es mostra com l'incompliment dels compromisos d'inversió i les lleis porta a un augment de la mortalitat relativa. Motius per denunciar l'Estat davant la fiscalia.

23 de febrer 2024

Quins són els valors dels catalans? (2)

 Li pregunto a Gemini AI sobre els valors en sociologia i el resum em sembla raonable i diu:

En sociologia, els valors es refereixen a les creences i principis que guien el comportament individual i col·lectiu dins d'una societat. Poden ser definits com a normes socials compartides que defineixen el que és acceptable, desitjable i important dins d'un context social concret.

Característiques dels valors:

Compartits: Els valors no són idees individuals, sinó que són compartits per un grup social, ja sigui una família, una comunitat, una nació o fins i tot una societat global.

Jerarquia: Els valors no són tots iguals, sinó que existeix una jerarquia que determina quins són més importants que d'altres.

Influència: Els valors influeixen en les nostres decisions, actituds i comportaments.

Dinàmics: Els valors no són estàtics, sinó que poden canviar amb el temps a mesura que la societat evoluciona.

Funcions dels valors:

Proporcionar un sentit de direcció: Els valors ens guien en la presa de decisions i ens ajuden a determinar què és correcte i incorrecte.

Mantenir l'ordre social: Els valors promouen la cohesió social i el funcionament harmoniós de la societat.

Legitimar les desigualtats: Els valors poden ser utilitzats per justificar les desigualtats socials i econòmiques.

Promoure el canvi social: Els valors poden ser un motor de canvi social quan s'identifiquen injusticíes o desigualtats.

Tipus de valors:

Valors morals: Es refereixen a les nostres idees sobre el bé i el mal.

Valors religiosos: Es basen en les creences d'una religió en particular.

Valors culturals: Són els valors que defineixen una cultura específica.

Valors polítics: Són els valors que guien la nostra participació en la vida política.

Valors econòmics: Són els valors que determinen com s'organitza la producció i distribució de recursos en una societat.

El Centre d'Estudis d'Opinió acaba de publicar un estudi titulat els valors del catalans. N'havia publicat un altre el 2021 molt detallat. I si fa 4 dies estàvem a 6,9 de felicitat ara ja estem a 7,2 (p.48), aquí els intervals de confiança no es publiquen ni interessen. Algú s'ho hauria de fer mirar.

El més satisfets amb la vida són a un partit que s'esvaeix, i els que menys a un altre que també. I recordeu la gent més satisfeta amb la vida valora millor la sanitat.

i els casats són els més satisfets amb la vida

i aquests són els valors humans bàsics (que permeten comparar amb el World Values Survey)


i els polítics és en qui menys es confia

i la majoria de la població no se sent orgullosa de ser espanyola, però des de fa anys ningú fa cas d'aquesta resposta ni explica la manera de deixar-ho de ser. Estic convençut que la solució d'aquest factor augmentaria la satisfacció amb la vida d'aquesta majoria.
Podeu consultar l'informe sencer a la web del CEO. Ara bé, si el que voleu és saber els valors dels catalans, l'informe anterior era el rellevant, aquest no dona resposta a la definició de valors que he esmentat al principi, i per tant l'informe és incomplet.

PS. El valor de la salut no queda reflectit, només es pregunta sobre la percepció d'estat de salut, que no caldria perquè ja hi ha una enquesta que ho pregunta amb molt detall, l'ESCA, però el CEO ni se n'ha adonat.
PS. a la premsa no es publica això, només he vist referències a sexe i gènere.


16 de febrer 2012

Les desigualtats justes

What does the empirical evidence tell us about the injustice of health inequalities?

En alguna ocasió he comentat que hi ha una indústria en l'anàlisi de les desigualtats en salut. Hi ha una producció continuada que no se sap ben bé on va ni quines implicacions pràctiques aporta, fins i tot és desconeix el consumidor de la recerca.
Hi ha una part necessària i fonamental de l'anàlisi que passa per la descripció, però el salt entre saber i què fer amb el que sabem és crucial. I aquí entren els mecanismes de causalitat, quines d'aquelles desigualtats són "injustes" i cal corregir. L'Angus Deaton ha fet un paper per posar ordre a les idees, cosa que s'agraeix, i diu:
Facts and correlations, without an understanding of causation, are neither sufficient to guide policy nor to make ethical judgments. Without getting causation right, there is no guarantee that interventions will not be harmful. It is also possible that an inequality that might seem to be prima facie unjust might actually be the consequence of a deeper mechanism that is in part benevolent, or that is unjust in a different way.
Després repassa diferents factors, origen, edat, sexe, raça, status socioeconòmic, etc. Destaco, especialment per a entusiastes:
The health inequalities literature frequently argues that differences in incomes cause health differences, a position that I have argued is largely mistaken. A related but different view is that differences in income are themselves a risk factor for the level of health (as well as for the levels of other good social outcomes), so that the rich as well as the poor are hurt by large income differences
I la seva conclusió:
Health inequalities are a matter of great moral concern. But whether we see them as an injustice, and whether and how we design policy to correct them, depends on how they come about. In this essay, I have argued that childhood inequalities are the key to understanding much of the evidence, and that public interventions would do well to focus on breaking or weakening the injustice of parental circumstances determining child outcomes. Among adults, the main priority should be the design of schemes that prevent the impoverishment that can come from ill-health, through loss of the ability to work, or through the costs of treatment.
Resta molt per fer i encara més per reconduir.

PS. Podeu consultar el Martmot Indicators aquí

17 d’abril 2012

Els macacos i les desigualtats de salut

Social environment is associated with gene regulatory variation in the rhesus macaque immune system

La relació entre estatus social y nivell de salut ocupa i preocupa en el marc de la política sanitària. Els estudis existents aprofundeixen fins on permeten les dades disponibles i per això els resultats depenen de la informació inicial i les hipòtesis que es volen contrastar. La hipòtesi de les desigualtats en salut fruit de les diferències en status socioeconòmic esdevé un lloc comú. Massa sovint es vol treure punta a un llapis que ja no dona per a més. El que encara ningú havia posat sobre la taula són els canvis moleculars en relació a l'estatus que un ocupa. L'estudi publicat al PNAS del que se'n fa ressò The Economist explica:
Dr Tung and Dr Gilad took 49 middle-ranking female macaques (females were chosen because a lot of previous work on animal hierarchies has been done on female macaques) and split them into groups of four or five. The researchers were able to control where in a group an individual ranked by the order in which it was introduced into its group (newly introduced monkeys almost always adopt a role subordinate to existing group members). The hierarchies thus established, the team conducted tests on cells in the monkeys’ blood, in an attempt to determine the effect of a macaque’s rank on her biochemistry and, in particular, on how rank influences the activity of various genes.
The answer is, a lot. Dr Tung and Dr Gilad looked at the expression in each animal of 6,097 genes (30% of the total number in a monkey genome—or, for that matter, in a human one). They were searching for correlations between social rank and gene activity, and in 987 genes they found one. Some genes were more active in high-ranking individuals; others were more active in low-ranking ones. The relationship was robust enough to work the other way round, too. Given a blood sample and no other information, it was possible to predict an individual’s status within her group with an accuracy of 80%.
Per tant en aquesta població de macacos femelles queda vist l'impacte epigenètic. Els patrons de metilació eren diferents segons el lloc que s'ocupava en el ranking. Els canvis en l'expressió gènica es produien en ocupar una altra posició a la jerarquia social. Això els fa pensar que la direcció de la causalitat s'origina des d'un estatus social baix, que implica desajustos al sistema immunitari i per tant mala salut.
En paraules dels autors:
Our results reinforce the idea that sensitivity to the social environment is reflected in changes in gene  expression in the immune system, supporting an increasingly widely recognized link between neural,  endocrine, and immune function (30). Moreover, our results demonstrate that these associations also appear to be highly plastic. Not only were gene expression data sufficient to robustly predict relative dominance rank but gene expression profiles also tracked dominance rank shifts closely enough to allow us to predict different rank positions for the same individuals across time. These observations indicate that any causal relationship between dominance rank and gene regulation likely begins with rank, rather than vice versa.
Ens trobem davant un article que impulsarà controvèrsia als que han enfocat la recerca sobre desigualtats en salut per altres camins. Més d'un se n'oblidarà, el passarà de llarg i dirà això només passa als macacos. Mentrestant d'altres direm que l'epigenètica es va obrint pas i cal tenir-la en compte sempre que els estudis siguin sòlids i amb fonament.

PS. I encara més. Si no volíeu caldo, una altra tassa. A PNAS-early view trobareu les bases neuronals de l'igualitarisme.

15 de maig 2012

Igualtat de resultats o de guanys en salut

EQUALITY OF WHAT IN HEALTH? DISTINGUISHING BETWEEN OUTCOME EGALITARIANISM  AND GAIN EGALITARIANISM

He rellegit l'article de Tsuchiya i Dolan, davant tanta preocupació recent per les desigualtats en salut. El que proposen a l'article és separar el concepte d'igualtat en els resultats de salut dels guanys. I es pregunten què prefereix la gent. La distribució de les preferències ciutadanes per tal d'entendre l'aversió a la desigualtat és rellevant per a ordenar les polítiques. Sovint s'interpreta el concepte d'igualtat des d'una visió esbiaixada i uniforme. Ells diuen:
The results suggest that most respondents are inequality averse, but the kind of inequality aversion varies across question and variant. With differences in life expectancy by social class, respondents appear to focus heavily on the final distribution of health, in line with outcome egalitarianism. However, with differences in life expectancy by sex, as well as with differences in long-term illness by social class and by sex, about one-third of the respondents appear to be focusing on the size of the benefit to each party, in line with gain egalitarianism.
 Per tant, ens presenten un panorama una mica més complicat com per extreure'n un titular concloent. Ells mateixos admeten que la seva és una aportació parcial i que cal treballar-ho més. En qualsevol cas, cal tenir-ho en compte.

18 de març 2024

Si en Rawls aixequés el cap...

 Free and Equal: What Would a Fair Society Look Like?

En Daniel Chandler ens mostra a la primera part d'aquest llibre una revisió de la contribució a la filosofia política que va començar a fer John Rawls ara fa 50 anys. Ho planteja com antídot a la falta d'idees de la política actual. El missage és conegut, al costat de les llibertats polítiques i individuals, cal bastir una igualtat d'oportunitats i que les desigualtats han de procurar reduir-se per no deixar ningú enrere.

La primera part del llibre és recomanable per a tots aquells que no coneixen Rawls, es tracta d'una revisió en profunditat. La segona, us la podeu estalviar, és un poti-poti de coses que no porten enlloc, encara que l'autor ho defensa com l'aplicació de Rawls a la política actual. Poso com exemple de disbarat descomunal a la renda bàsica universal. No sé pas què diria si en Rawls aixequés el cap...

PS. I si voleu mirar el video de la presentació, el trobareu a la Royal Society of Arts.






06 de febrer 2023

Mirar enrera (per veure que gairebé tot està per fer i tot no és possible)

Anem per un moment a l'any 2006, ara fa 17 anys. El Departament de Salut crea el Consell de la Professió Mèdica amb aquestes funcions:

a) Actuar com a òrgan de participació, consulta i cerca de consens del Departament de Salut en el desenvolupament de les polítiques professionals.

b) Actuar com a òrgan de consulta i participació en la determinació de qüestions relatives a l'exercici de la professió mèdica.

c) Actuar com a òrgan de consulta i participació del Departament de Salut en el desenvolupament de les polítiques acadèmiques i formatives del personal mèdic. 

d) Col·laborar amb el Departament de Salut en el desenvolupament del Pla de Recursos Humans del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya.

e) Donar suport al Departament de Salut en el desenvolupament de la Llei d'ordenació de les professions sanitàries.

f) Participar en el procés de definició de les mesures d'implementació del Llibre Blanc de les Professions Sanitàries, i la seva revisió, si escau.

g) Participar en el procés d'anàlisi de les polítiques de salut i proposar accions per reduir les inequitats en salut, amb especial èmfasi en les desigualtats de gènere. 

h) Participar en el procés de definició de les mesures d'implementació d'acció positiva per garantir el principi d'igualtat de tracte i d'oportunitats entre el personal mèdic pel que fa a l'ocupació, a la formació i a la promoció professional i a les condicions de treball. 

El detall de la seva composició i el context es mostra a la Resolució i qui vulgui comprendre el que significava aleshores ha de llegir aquest article a la revista de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques. On per exemple es diu:

En l’àmbit polític, els 23 anys de govern convergent ens havien abocat a una certa rutina que es trenca amb l’arribada del Govern tripartit a finals de 2003. L’anunci d’una nova política encaminada a construir una sanitat més humanitzada i de qualitat, on el professional sanitari és el principal actiu, genera perspectives de millora substancials.

L'evidència ens demostra que les perspectives de millora que assenyalava amb un canvi de govern s'han esvaït després de dues dècades, i per tant no depèn de qui governi. Hi ha un problema més profund. El març de 2006 també hi va haver vaga, just ara farà 17 anys. No entro amb més comentaris, llegiu l'article i valoreu-ho vosaltres mateixos. Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

Doncs bé, ara la nova Resolució (que encara no la trobareu al DOGC...) que ha permès frenar la nova vaga de metges diu que es crea una Taula de Treball amb aquests objectius:

-Valorar, així com emetre els corresponents informes que adquiriran caràcter de compromís per part del Servei Català de la Salut d’acord amb els procediments interns que estableix la llei, sobre les propostes de transformació en els aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, que els siguin remeses pel Departament de Salut o el Servei Català de la Salut, en l’exercici de les seves competències respectives.

- Elevar al Departament de Salut o al Servei Català de la Salut, en funció de les seves competències respectives, propostes que afectin aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de  cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut.

- Emetre recomanacions en matèries que afectin els aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut. 

El sindicat de metges diu que ha assolit aquestes mesures urgents:

  •  Millorar la capacitat de captació i retenció de personal facultatiu en el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT).
  • Analitzar les càrregues de treball del personal mèdic i les àrees de millora per eliminar tasques burocràtiques i sense valor clínic de l’acte assistencial.
  • Analitzar la situació de les agendes dels facultatius i facultatives per a racionalitzar-les.
  • Analitzar i definir l’aplicació dels rols competencials professionals del personal facultatiu.
  • Definir les necessitats de personal que hi ha al sistema de salut públic, així com conèixer el nombre de professionals disponibles i la dotació necessària per a garantir la cartera de serveis, cobrint el dèficit de plantilla estructural allà on sigui necessari.
  • Analitzar les especialitats mèdiques deficitàries i definir accions concretes per abordar aquestes mancances. 
  • Fer un anàlisi per especialitats de les previsions de jubilació en els propers cinc o deu anys i plantejar propostes de reposició de personal per a cobrir vacants. 
  • Facilitar l’accés a la formació mèdica continuada acreditada a facultatius i facultatives. 
  • Promoure i incentivar la docència, recerca i innovació de metges i metgesses augmentant-ne les hores. 
  • Monitorar el desenvolupament del pla d’estabilització 2022 – 2025 de les entitats integrants del SISCAT per garantir la reducció de la temporalitat en el sistema al 8%.
  • Analitzar la regulació dels mòduls de doblament, escreixos i altres increments de la jornada ordinària. 
  • Regular les guàrdies presencials i els descansos preceptius vinculats a aquestes, assegurant la disponibilitat de professionals per donar resposta a les necessitats assistencials. 
  • Analitzar la regulació de les guàrdies de crida en el marc de l’atenció continuada, per formular propostes de millora. 
  • Estudiar i establir els mecanismes pels quals l’entitat proveïdora facilitarà els mitjans de transport per fer l’atenció domiciliària.
  • Abordar la planificació sanitària i establir mesures d’ordenació de serveis sanitaris que garanteixin l’equitat d’accés i promoguin, amb mesures específiques, l’ocupació de places de difícil cobertura al sistema públic de salut. 

Només en tinc constància per la web del sindicat, no veig cap acta de la reunió. Veig moltes expectatives inconcretes en com dur-les a terme.
El problema profund té a veure amb nosaltres i ells. Nosaltres, quan som víctimes d'autoengany. Quan som al 2023 i repetim el que vàrem fer el 2006. I per tant som en un cicle pervers i necessitem sortir-ne si volem assolir millores de veritat, amb decisió i compromís ferm. Per respecte a la ciutadania, la política sanitària ha d'avançar-se als esdeveniments, no pot ser només reactiva. 
Té relació amb ells, perquè podem analitzar totes les necessitats de metges (i ja es va fer en el seu moment) però la clau de la decisió no la tenim nosaltres sinó ells i per tant fins que no deixem aquesta feixuga càrrega que traginem no ens en sortirem. Per què a més a més, el pitjor és pensar que pots solucionar un problema quan no tens la competència per poder decidir, i qui la té no té cap interès en afrontar-lo. El nombre d'especialistes no el podrem definir mai nosaltres. Som davant del problema profund que citava abans. Hi ha coses que no són possibles, i és en aquest moment que cal dir adéu i començar de bell nou.


David Hockney
 

 PD. El titular d'aquesta entrada capgira la idea de Miquel Martí i Pol i es mereix que reprodueixi el poema aquí mateix, i el llegiu, i alhora us encoratgi cap a accions decidides que si que facin possible un canvi en el sistema de salut en un altre context.

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla 
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

PD. L'any 2014 el consell de la professió mèdica va quedar desdibuixat en el Consell de les Professions Sanitàries. I es va aturar tot plegat, els metges van perdre protagonisme i es va configurar un consell de representants de col.legis mèdics, un disbarat de disseny. Ara cal veure si la Taula de Treball és participació o captura.

PD. Reflexió sensata de JL Puerta.


27 de novembre 2012

La llavor de la distopia

Global Risks 2012 - Seventh Edition

Repasso l'informe de riscos globals del 2012. Temes reincidents i qualcun de nou. Els dos riscos que encapçalen l'informe són: greus desigualtats de la renda i desequilibris fiscals crònics. I els riscos que tenen major impacte són: la fallida sistèmica del sistema financer i les crisis de subministrament d'aigo. Veig pocs riscos relacionats amb la salut. Cal comprendre que és un informe global i no recull realitats locals.
L'informe el promou el World Economic Forum i es pregunta si tots aquests riscos són la llavor d'una societat distòpica, distopia com antònim d'utopìa. No sóc gaire aimant de les visions apocalíptiques, però alhora tampoc ho soc de l'optimisme patològic. Enmig del moment que vivim ens convé afany de superació, i allunyar-nos d'aquells que dediquen tot el seu esforç a oprimir-nos i entabanar-nos.
Els riscos hi són, la confiança en nosaltres mateixos i la credibilitat davant els altres és el punt clau per arrencar, la llavor que cal sembrar.

PS. Els nostres riscos específics no apareixen a l'informe. Després de diumenge amb una majoria parlamentària favorable al referendum, s'assoleix un moment històric i encoratjador, preludi d'altres que vindran més endavant. Quan més aviat es produeixi, més lluny tindrem alguns dels nostres riscos específics. L'anàlisi acurada dels resultats la trobareu a XSM

PS. Sobre el deute global, en Garicano suggereix llegir això.

09 de novembre 2011

Judicis de valor

En David Eddy va explicar molt bé al JAMA les dues parts d'una decisió clínica: conèixer l'evidència sobre l'efectivitat d'un tractament i establir les preferències. I deia, la medicina basada en l'evidència no fa judicis de valor, només tracta de la primera part. El NICE tracta de mostrar quin és el cost efectivitat dels tractaments i recomana o denega accés a prestacions, aleshores inevitablement entra en el domini de les preferències. La qüestió és si s'han definit prou bé socialment per tal que pugui dur a terme la tasca amb comoditat.
Ara en un paper recent de York podeu trobar quins són els judicis de valor subjacents en el NICE. S'analitza la preocupació per l'equitat -en relació a l'accés basat en la necessitat, com a no discriminació, i com contribueix a la reducció de les desigualtats-.
El resum:
Our central finding is that, although NICE advisory bodies are authorised to depart from the social value judgement that „a QALY is a QALY is a QALY‟ on grounds of equity, they have in practice been extremely reluctant to do so explicitly except in the special case of life-extending end of life treatments. However, advisory bodies have taken into account a range of equity considerations in more implicit ways, without explicitly setting additional weight on QALY gains arising in particular circumstances to individuals with particular characteristics.
PS. A ISPOR es va mostrar el que alguns sabíem. Tots aquells que s'emmirallen en el NICE haurien de saber que hi ha fins a tres opcions des del 2009 per a resoldre l'accés a una prestació denegada i passar de llarg: Patient access schemes, Cancer Drug Funds i End of life treatment. Algú s'ho hauria de fer mirar tot plegat. A qué juguem?


15 de gener 2024

Què cal fer per acabar amb el trilerisme pressupostari a sanitat?

 Fiscal Sustainability of Health Systems. 

HOW TO FINANCE MORE RESILIENT HEALTH SYSTEMS WHEN MONEY IS TIGHT?

El darrer informe de la OCDE va dedicat al finançament dels sistemes sanitaris, què cal fer?. Les opcions són elementals, però convé repassar-les novament:


Si mirem el gràfic, la primera opció se centra a augmentar la despesa pública i assignar part d'aquests fons addicionals a la salut, cosa que requereix un augment dels ingressos del govern o un finançament addicional del deute. L'opció més fàcil (per ara), coneguda per tant i aplicada reiteradament.

La segona opció planteja augmentar l'assignació per a salut dins dels pressupostos governamentals existents per evitar que “competeixi” amb noves prioritats com ara la crisi del cost de vida, la transformació verda o l'augment de la despesa en defensa. En aquest sentit, l'OCDE recull que els països membres haurien d'assolir almenys un total d'un 15 per cent com a proporció de la despesa governamental en salut, en línia amb el percentatge mitjà d'aquest organisme. Aquí ja s'hi ha arribat.

La tercera opció se centra a reavaluar els límits entre despesa pública i privada. En aquest sentit, l'OCDE planteja que la proporció de la despesa dels governs en el sistema sanitari hauria de comptar amb recursos públics addicionals per evitar que una despesa més gran en atenció sanitària es traslladi al sector privat. Diu que les retallades a prestacions o els augments en les tarifes als usuaris poden augmentar les desigualtats en salut. No obstant això, diu que cal mantenir un debat sobre les direccions a llarg termini a la frontera publico-privada, en termes de quines són les millors opcions per a pressupostos públics limitats i si es podrien fer canvis en les tarifes dels usuaris sense impedir-ne l'accés. Aquest tema provoca una confrontació dels instints més baixos de la política. Millor no tocar-ho, dirien.

Finalment, la quarta opció projecta trobar guanys d'eficiència. Per això, els països han de fer més èmfasi a augmentar la productivitat dels serveis de salut. Convé aconseguir augments d'eficiència mitjançant la reducció de la despesa ineficaç i malbaratadora, fer més productius els recursos i alhora aprofitar els beneficis de la tecnologia i la transformació digital dels sistemes de salut, inclosa la Intel·ligència Artificial. Augmentar l'eficiència també vol dir prendre decisions conflicitves perquè vol dir canvi organitzatiu i regulatori. En molts casos, una legislatura no és suficient.

Les quatre opcions no són excloents i tenen complicacions. Però cal escollir. El que passa és que la primera és la més fàcil i és la que estem aplicant dia rera dia, any rera any. I el problema és que té un límit encara que ningú s'ho cregui quan s'està al govern, perquè els governs tenen un termini i el deute es queda. I augmentar les bases fiscals també té un límit elemental, no pots augmentar la fiscalitat explícitament si vols tornar a tenir el poder i governar. 

Al mateix temps i enmig de tot això el que caldria és que algú al govern es llegís la part dedicada a la gestió pressupostària i acabéssim d'una vegada amb el trilerisme pressupostari des de la vessant tècnica. Aquest és el tros de l'informe que més falta fa, que després de llegir-lo, algú l'apliqui de dalt a baix. Aquest gràfic mostra els aspectes clau de les bones pràctiques de gestió pressupostària, els detalls els trobareu als capítols 4,5 i 6.

Ara bé, per acabar de veritat amb el trilerisme el que cal és una acció política decidida i d'ampli consens. I això és encara més difícil d'assolir que la solució tècnica.





28 de març 2023

La tirania de l'igualitarisme

 La tiranía de la igualdadPor qué el igualitarismo es inmoral y socava el progreso de nuestra sociedad

En diverses ocasions m'he referit al fet de les diferències en el nivell de salut i com fer servir el marc mental de desigualtats pressuposa en el fons que cal assolir igualtats en salut. Ens preocupen les diferències que sorgeixen per inequitat d'accés, però no podem pensar en una societat amb una salut igual per a tots.

Doncs el mateix passa si ho traslladem a altres àmbits. Ens ha de preocupar l'augment de diferències si aquestes són injustes, il·legítimes. I per tant cal lluitar per unes oportunitats equitatives per a tots. És aquí on el llibre que he llegit recentment incideix ajuda a comprendre el context que ens trobem, el que ell denomina tirania de la igualtat, amb un to exagerat sens dubte.

En especial m'ha interessat quan algú pressuposa l'equivalència amb el dret a ser lliures i l'accés a béns materials, diu:

No podemos decir, entonces, que una persona no es libre porque le falta algún bien material que necesita. Resulta clave entender esto para neutralizar las trampas conceptuales socialistas: la libertad tiene relación con la acción humana y sus límites respecto a la vida y acción de otros seres humanos en sociedad, punto.
Los padres, por tanto, en la medida en que pueden elegir, con los medios de que disponen, el colegio para sus hijos, tienen libertad. Y claro, algunos tendrán acceso a colegios más caros que otros porque tienen más medios que otros o porque decidieron apretarse más el cinturón que otros, pero todos tienen la misma libertad entendida como posibilidad de acción. Es tan falaz decir que alguien tiene menos libertad que otro porque lleva a sus hijos a un colegio más barato, como decir que una persona tiene menos libertad que su vecino porque éste pudo hacerse una casa más grande o irse de vacaciones a Orlando con toda la familia y él no. Esto deben reconocerlo los defensores de una sociedad libre o están perdidos. Pues si creemos la tesis de la izquierda de que libertad equivale a la riqueza y que, por tanto, una persona no es libre si no tiene medios iguales a los otros, entonces lógicamente el Estado debería redistribuir masivamente riqueza de quienes tienen más a quienes tienen menos para hacerlos a todos «igualmente libres». En otras palabras, todos tienen que ser igualados por el Estado materialmente y de manera absoluta, pues siempre que haya una desigualdad material habrá más libertad para uno que para otro y eso sería un privilegio injusto. Igualdad material y libertad —la vieja máxima del marxismo— pasan a ser bajo esta lógica una misma cosa y, la igualación material mediante el Estado, la liberación definitiva del hombre.

Hi ha molt material dins el llibre, algun millor que altre, és clar. Fa pensar especialment ara que som en un moment del temps on a algú se li ha acudit la renda garantida de ciutadania...Afortunadament no s'ha aprovat la prova pilot d'un invent dissortat sobre el que no teníem competència per provar. La resolució de les diferències, n'estic convençut, no vindrà de la renda garantida de ciutadania, vindrà de modificar les condicions i oportunitats d'accés així com d'un millora en els incentius i valors col·lectius.

PD. Un exemple d'oportunitat d'accés ha estat l'aprovació del finançament gratuït per l'educació infantil als 2 anys. Ha estat una de les notícies del 2022 més rellevants.

PD. El llibre conté perspectives esbiaixades que cal  detectar i afirmacions que no comparteixo. La diferència dreta-esquerra no sempre es resol amb facilitat, per exemple. Els qualificatius fàcils se'ls podia estalviar. És un llibre que algunes de les seves perspectives ens sonaran llunyanes (Chile, Mont Pelerin Society...). No sé si ho fa perquè ho creu o per donar-se notorietat.




27 de novembre 2014

My keynote speech at Pla de Salut #plasalut14

This is my speech at the conference on Pla de Salut, the health planning process 2011-2015:

Em demanen que parli de les tendències de futur, i quan em van encomanar de venir avui, fet que agraeixo sincerament, els vaig dir que només puc explicar el present, que el futur el construïm cada dia tots plegats i per tant depèn de tots els que som aquí i dels que no.

Tots aquells que alguna vegada s’han dedicat a predir el futur, al final mai no volen mirar l’hemeroteca perquè majoritàriament els posaria en ridícul. Els economistes almenys no ens dediquem a endevinar el futur.

Ningú no hauria pogut preveure que des del 2008 ja portem 6 anys de disminució en el PIB, de menor riquesa. O que el PIB per habitant del 2013 fos inferior al de 7 anys abans, el 2006. En Thomas Piketty diu que la taxa de creixement de l’economia a llarg termini és de l’1,5%, tardarem molts anys en recuperar aquesta mitjana.

La duresa d’aquestes dades, mai vistes excepte en períodes de convulsió social i guerres, ens han recordat novament que els recursos són escassos, que sempre hi ha un dia que els deutes s’han de pagar, que fer dèficit públic indefinidament no és possible sense hipotecar el benestar de les generacions futures.

Que els recursos són escassos per les necessitats i demandes socials existents, és un fet, no és així perquè ho diguin els economistes. Els temps recents ens ha recordat que cal prioritzar, una tasca que sovint és molt feixuga i que força a compromisos entre tots.

Tots aquells que parlaven que la despesa sanitària creixeria indefinidament perquè hi havia factors incontrolables com l’envelliment i la tecnologia, han pogut contrastar que el món no s’ha aturat, malgrat tenir menys recursos, hem envellit més i millor i que tenim més tecnologia.

L’esperança de vida en bona salut ha augmentat en un període de 7 anys, entre 2005 i 2012 de 63 anys a 65,7 en homes, i en dones de 60,6 anys a 66,1. I a més a més sabem que en les dones la proporció d’anys viscuts en bona salut ha augmentat 5 punts percentuals, de 72 a 77%, i que en homes només ho ha fet en un punt, de 81 a 82%. En qualsevol cas en termes marginals i en termes absoluts hi ha una millora substancial. Ningú no hauria estat capaç de preveure canvis d’aquesta magnitud. I fins i tot molts haurien associat amb lleugeresa la disminució del PIB a un menor nivell de salut. Per tant, jo avui no em dedicaré a fer previsions.

El que si que podem fer avui és saber on som, i comprendre millor quin és l’equipatge necessari per al trajecte cap a una millor salut poblacional i individual, cap a un major benestar. La qüestió fonamental al darrera de tot debat de política sanitària és com assolir un millor nivell de salut per a la població i com reduir les desigualtats en salut existents. Podríem també dir-ne en termes estadístics, com augmentar la mitjana i reduir la variança.

I davant del risc d’emmalaltir podem preguntar-nos fins a on arriba la responsabilitat individual i col.lectiva amb la salut. És possible atribuir-ne una responsabilitat?

Resumint-ho molt, la salut depèn de les nostres decisions i comportaments, de factors econòmics i socials, factors físics i mediambientals, de l’assistència sanitària i de la genètica. Quina part correspon a cadascun és complexa d’esbrinar. Un professor de Wisconsin, David Kindig al que segueixo habitualment, sitúa el pes dels comportaments en un 30% del total (decisions individuals). I sabem que fins i tot, en la genètica podem influir en la mesura que els nostre hàbits condicionen també generacions futures, l’herència epigenètica és font d’expressió del genoma dels nostres descendents.

Si el nivell de salut és fruit de tots aquests factors que alhora depenen de cadascú de nosaltres i de la col.lectivitat, aleshores el paradigma clàssic de la producció, on hi ha un que ofereix els serveis –el productor, el sistema de salut- i un que els rep – el consumidor- es troba en lluny del que cal tenir en compte per tal de produir més salut.

I aquí comença el meu relat que pren com a referència 3 preguntes:

-què puc fer jo per la meva salut, la salut dels meus familiars i dels que m’envolten?

-què pot fer el meu país per la meva salut?

-quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Vull situar un apunt de prudència abans de començar, aquests tres punts obligarien com a mínim a una conferència cadascun. Per tant us prego que m’excuseu la brevetat.

Què puc fer jo per la meva salut?

El compromís amb la pròpia salut significa prendre decisions que contribueixen a mantenir-la i millorar-la. Hi ha riscos que podem evitar i és al nostre abast. La dificultat apareix en la mesura que “som persones humanes”.

La capacitat cognitiva humana ve impulsada per dos "sistemes": (Aquests "sistemes" no existeixen físicament, però el model funciona bé per explicar i predir fenòmens!)

- Sistema 1: funciona de forma automàtica i ràpidament, amb poc o cap esforç i sense sentit de control voluntari (Operacions automàtiques) .La majoria del temps, la nostra capacitat cognitiva ve impulsada pel sistema 1, i de forma prou eficient

- Sistema 2: dedica atenció activitats mentals que requereixen esforç (Operacions que requereixen control). Apareix quan les decisions o accions es tornen complexes i necessiten atenció, amb exigència de «concentració». És molt més lent. Daniel Kahneman.Thinking fast and slow, Penguin, 2012

Ambdós sistemes estan actius quan estem desperts.

• El Sistema 1 s'executa automàticament (sense esforç)

• El Sistema 2 es troba en mode de baix esforç, i només s’utilitza una petita part

• El Sistema 1 genera impressions, intuïcions, sentiments, intencions

• El Sistema 2 en general les accepta

• El Sistema 2 també controla contínuament el comportament.

Però quan el Sistema 1 es troba amb una dificultat, demana al Sistema 2 que l’ajudi:

- Quan es detecta un problema difícil

- Quan es detecta alguna cosa inesperada o improbable

- El Sistema 1 no es pot aturar. Funciona amb una heurística determinada i presenta biaixos.

Tot plegat pot representar un comportament allunyat de la racionalitat que el sistema 2 no necessàriament detecti. Una de les seves principals característiques és la mandra, el rebuig a invertir més esforç que l'estrictament necessari. Mentre no es detecta alguna cosa estranya, es limita a seguir les impressions del Sistema 1.

 Un dels descobriments importants dels psicòlegs cognitius en les últimes dècades és que canviar d'una tasca a una altra representa esforç, i especialment sota la pressió de la immediatesa

Si així es com funcionem, aleshores les estratègies que presuposen la presa de decisions racionals entren en contradicció. Sempre s’ha pensat des de les estratègies de salut pública que un individu ben informat, tractarà de prendre decisions que maximitzin el seu benefici de salut (i en això es fonamenten les actuacions en educació sanitària i difusió d’informació, necessàries però no suficients).

Però les persones humanes tenim molts biaixos cognitius en la presa de decisions, en destacaré només tres, que us sonaran familiars:

• Aversió de pèrdua: És la tendència de les persones a preferir, en major mesura, evitar les pèrdues, en comparació a la possibilitat d‘obtenir guanys.

• Prejudici o biaix de confirmació: És la tendència a buscar o interpretar informació d'una manera que confirmi les nostres pròpies preconcepcions.

• Ancoratge és la tendència humana comuna a confiar massa en la primera peça d'informació que s'ofereix ("àncora") en prendre decisions.

L’economia del comportament ha revisat el paradigma convencional del “consumidor racional” que satisfà els seus interessos, i busca explicar perquè som predictiblement irracionals. Sunstein i Thaler van formular en un llibre controvertit, en diuen “La petita empenta”, i resumint-ho molt em centraria en el que es coneix com arquitectura de l’elecció:

Cada situació d'elecció té una opció per defecte, explícita o no

• El valor per defecte és el que un seleccionador té quan decideix no fer res

• Quan demanem a les persones que trïin un element d'una llista, sovint és útil si l'arquitecte de l’opció especifica una opció per defecte que seria la millor per a la majoria de les persones, especialment aquelles que necessiten ajuda en l'elecció. Exemple: Els menus infantils i les opcions més saludables.

És èticament controvertida aquesta actuació? és paternalisme? Estic convençut que necessitem que ens ajudin, i ens cal saber més sobre com fer-ho. Sols, possiblement no ens en sortirem.

I aquí vull referir-me a la importància de l’estratègia poblacional en un moment que es fa un gran èmfasi en l'estratificació individual del risc. Ens convé apostar per l'estratègia poblacional de reducció de la taxa d'incidència de les malalties, i ens cal fer-ho mitjançant una millor regulació i uns millors comportaments, ambdues qüestions sobre esquemes renovats.

 Recordem Geofrey Rose un moment, a la paradoxa de la prevenció ens diu que “una mesura preventiva que ofereix molts beneficis a la població n’ofereix pocs a cada individu”, malgrat això Rose diu que no podem oblidar-nos d’actuar sobre els determinants de la incidència de les malalties. L’estratègia individual és insuficient. I una vegada sabem les nostres limitacions cognitives, ens cal reconstruir les estratègies de salut poblacional atenent a aquests nous plantejaments.

Per tant, som responsables de la nostra salut pel que fa a decisions i comportament, som responsables d'exposar-nos a riscos evitables, i alhora necessitem una petita empenta.

- que puc fer jo per la salut de la meva família i dels que m’envolten?

La implicació familiar i comunitària en la salut es troba també en el nucli de la millora de la salut. L’adquisició d’hàbits saludables comença a la família. El suport i afecte en cas de malaltia o dependència contribueix decisivament. A l’economia comportamental li preocupa el gregarisme, herd effect, perquè es troba en l’origen de moltes decisions per defecte que prenem. Som responsables doncs de contribuir a crear entorns saludables propers i d’evitar riscos extrems

- què pot fer el meu país per a la meva salut?

No sabem el dia que ens posarem malalts, ni quant costarà l’assistència, ni quant temps durarà la nostra malaltia. Ningú s’imagina al segle XXI que aquest risc pugui ser assumit individualment. A mitjans del segle passat, la majoria de països van començar el procés d’assumir aquest risc financer col.lectivament, és el que coneixem com assegurança social, la cobertura universal. Aquesta és una solució eficient a un problema que altrament no té resposta satisfactòria. En la mesura que el 1% de la població incorre en el 20% de la despesa sanitària anual, o el 5% incorre en el 50%, podem comprendre facilment que posar-se malalt en aquests casos suposaria ser pobre de solemnitat per tota la vida, del malalt i la seva família. Però fins i tot sense pensar en que un any podem ser dels que més gastem en el sistema de salut, considerem el cas d’avui mateix que han nascut nens i nenes La despesa mitjana total d’assistència sanitària – pública i privada- al llarg de tota la seva vida serà de 153 mil euros per les dones i 112 mil euros pels homes (sense tenir en compte els canvis en tecnologia i costos unitaris, dades actualitzades a 2014). Aquesta motxilla tant pesada només la podem assumir de forma col.lectiva.

Per tant, el primer de tot és preservar l’equitat en el finançament, i això s’assoleix mitjançant el mecanisme de l’assegurança social finançat fiscalment.

El segon aspecte a considerar del que pot fer el meu país per a la meva salut és tenir en compte com es distribueix la salut entre la població i que podem fer per millorar-ho. Cal tenir present l’equitat en la provisió. Tenint en compte que tenim dos aspectes, equitat horitzontal, tractar igual a iguals en determinada dimensió rellevant, en una zona geogràfica, mateixa necessitat-mateix accés i tractament, i equitat vertical, tractar desigual a desiguals, una distribució de recursos serà equitativa si en aquella zona geogràfica s’en destinen més a aquells que tenen més necessitat. Amb risc de simplificació diria un exemple, equitat horitzontal: garantia de temps màxim de llista d’espera igual, equitat vertical: priorització de la llista d’espera d’acord amb criteris objectius de necessitat i capacitat de benefici.

Estarem prou d’acord que en aquestes qüestions encara hi ha un llarg camí per recórrer. Un camí que és plagat de paranys que ens posem nosaltres mateixos en algunes ocasions. Admetre la priorització de recursos en base a necessitat i/o capacitat de benefici obliga a prendre decisions compromeses, que en algunes ocasions són més facils i assumibles que en altres. Equitat per tant no és exactament sinònim d’igualtat, ni solidaritat, malgrat que algú ho assimila amb massa facilitat.

El tercer aspecte és l’eficiència en la producció de salut, o com conseguir el màxim valor amb els recursos disponibles. Per tots aquells que tenen alguna reticència al concepte us diria, que des de l’economia ser eficient vol dir assignar recursos allà on podem assolir el màxim valor, i això en alguns casos vol dir reduir i en d’altres augmentar. L’eficiència no es refereix estrictament als costos, es refereix al valor, i per tant no hi ha eficiència possible sense tenir en compte un nivell de qualitat desitjable i assumible.

L’eficiència sorgeix dins de l’organització amb les múltiples decisions clíniques que es prenen, i també de les decisions de gestió, és clar. Eficiència també que sorgeix de la innovació en la tecnologia mèdica i de la informació.

Voldria distingir doncs algunes qüestions clau, del que podem fer per millorar l’organització. Les dues peces són: coordinació i incentius.

Coordinació que evita fragmentació i duplicitats, que obliga a posar-se d’acord i comprometre’s. Coordinació que obliga a proveïdors diversos a establir guies i trajectòries clíniques. Els darrers 12 anys he sigut testimoni d’excepció de l’esforç d’integració assistencial en el cas del Baix Empordà on he col.laborat en la recerca sobre la salut poblacional. Hem pogut publicar com la tasca realitzada en la direcció correcta aporta elevadíssim valor en salut malgrat les mancances en recursos.

La segona peça són els incentius, que ens obliguen a tenir en compte que quan prenem decisions també acceptem riscos, alhora que ens esforcem per assolir uns resultats. Cal compensar l’esforç diferencial, la uniformitat produeix “regressió a la mitjana”, i per tant no reconeix l’excel.lència i redueix oportunitats de millora. Jo sempre m’he preguntat quin és el motiu pel que cal ser majoritàriament funcionari per treballar al sistema de salut. De tota Europa, només Itàlia, Portugal, Espanya, Finlàndia i Suècia desenvolupen l’atenció primària en centres majoritàriament públics segons l’OCDE.

Amb tot això estic assenyalant que cal afrontar dues qüestions:

- un nou marc de desenvolupament de l’activitat assistencial i de l’organització on l’implicació professional estigui a l’arrel de la presa de decisions, on hi hagi assumpció de risc i responsabilitat, no només participació. El risc i la responsabilitat van aparellades al costat de qui assumeix la gestió de les entitats que proveeixen els serveis.

- i un nou sistema retributiu dels professionals de la salut que estimuli l’excel.lència i ajusti per aquells riscos fora del control dels professionals. No podem incorporar variables de les quals un no se’n pot fer responsable.

Però més enllà d’això, els incentius també sorgeixen de:

- mecanismes com la capacitat d’elecció. Si som capaços d’admetre que ens trobem davant pacients cada vegada més informats, també hem d’admetre en determinats casos que l’elecció es una mostra de preferència i per tant que en la mesura que sigui possible i acceptable acabarà en una major satisfacció de pacient i de professional. Ara bé, això també cal ajustar-ho i compensar-ho, altrament es produeixen desajustos inadmissibles.

- competència per comparació. Les publicacions de la central de resultats ens mostren variacions excessives dels indicadors que haurien de provocar una reducció dels intervals fet que fins ara no ha passat. La simple difusió d’informació és insuficient, cal ser valents i introduir mecanismes que evitin compensar per reingressos evitables o atenció inacurada. La competència per comparació és la que es dona en dimensions no-preu, per tant qualitat, i que porta implícita capacitat d’elecció cosa que no hi és per ara.

- professionalisme. Massa gent contraposa amb lleugeresa els incentius que provenen d’estat i mercat (privatització) com dues forces excloents davant una reforma sanitària. Segons el senderi ideològic de cadascú, s’enroca en una o altra opció i no surt d’aquí. Malauradament, aquesta forma de pensar oblida el professionalisme3, al que Freidson atribueix “la tercera lògica”, més enllà de l’estat i el mercat. Qualsevol reforma sanitària que es plantegi al marge de la lògica del professionalisme restarà sense suport ampli. Un professionalisme entès més enllà de l’autonomia, considerant principis de comportament com els que Paul Starr i Paul Freidson han proposat:

- 1) altruisme: cal esperar dels professionals que en la resolució dels conflictes entre els seus interessos i els dels pacients es decantin a favor dels pacients

- 2) compromís de millora: cal esperar dels professionals l’aprenentatge i contribució als nous coneixements i la seva incorporació a la pràctica i

- 3) supervisió mútua; atesa l’especialització en el coneixement, els professionals cal que avaluïn el treball dels seus col·legues per protegir els pacients davant errors potencials.

- Aquesta perspectiva professionalista ens hauria d’obligar a reflexionar més enllà dels debats estèrils sovintejats. Fer les coses bé, i fer bé aquelles que cal fer, és la primera de les exigències i això obliga a un marc ètic professional que cal refermar. I cal refermar-lo perquè altrament el comercialisme fa via, i estic convençut que només més professionalisme evita més comercialisme.

L’eficiència que sorgeix de la innovació tecnológica en salut requeriria un capítol apart. Tant sols assenyalaré que malgrat els esforços en avaluació encara no som capaços de establir criteris clars sobre allò que aporta valor realment i quina quantia de recursos podem aplicar-hi. Més tecnologia no sempre és millor, i el sector salut acumula tecnologia i no la prioritza com caldria, és el que n’he dit recentment en un article el síndrome TMT, too much tecnology.

A les tecnologies de la informació hi hem dipositat moltes expectatives, però el sector salut és extraordinàriament lent en adoptar-les. El 2009 teníem 51,1 milions de visites d’atenció primària, el 2013: 45,1 milions, 6 milions menys, això és moltíssim. No podem atribuir total la reducció del 12% a la recepta electrònica però sens dubte hi ha contribuit. I les alternatives a la visita presencial haurien de ser objecte prioritari d’atenció. La forma com s’organitzen les tasques ha de tenir en compte tots aquest desenvolupaments, una altra forma de treballar. Per cert hem reduit 6 milions de visites sense cap copagament, no afegiré res més.

- quines eines ha de tenir el meu país per fer-ho possible?

Aquesta és una qüestió cabdal, de què ens servirà saber el que cal fer si no tenim les eines d’un estat per fer-ho?

Permeteu-me dir-vos que a mi no em fa por anar a l’hemeroteca, i vull mostrar-vos el que vaig dir ara fa una dècada, si l’any 2004 en un article a Annals de Medicina que es titulava, “D’on no n’hi ha no en pot rajar, repensant l’atenció i el finançament sanitaris”.

“La contradicció està servida. Si Catalunya té més renda que la mitjana espanyola, apareixerà una tensió social per gastar més recursos. Si els recursos es reben en funció de la població, és a dir la mitjana espanyola, aleshores no es pot tancar de cap manera el cercle. La despesa sanitària pública catalana no podrà augmentar si no es modifica el seu finançament autonòmic i, en la meva opinió, si no s’estableix un sistema equivalent al concert econòmic basc i navarrès. De no resoldre’s així, la sortida natural passarà per un progressiu deteriorament de les infrastructures, fallida econòmica i, per defecte, augment de la despesa sanitària privada. Provar qualsevol altra estratègia representa posar pedaços i propines, una estratègia que des de fa 23 anys s’arrossega i que s’ha mostrat insuficient. Cal un sargit profund d’aquesta situació, que només pot oferir el concert econòmic per a Catalunya.

Malauradament, la societat catalana no és encara prou conscient d’aquest fet. I els polítics reflecteixen aquest estat d’opinió. Molts pensen que la Generalitat hi ha de dedicar més recursos i que cal demanar més almoina (crèdits extraordinaris). El problema és molt més de fons i no observo la preocupació en aquesta direcció.

Els propers mesos seran decisius per a debatre la inclusió del concert econòmic en el marc del nou Estatut d’Autonomia. En la mesura que la despesa sanitària representa una tercera part del pressupost de la Generalitat, deixar d’incloure el concert econòmic com a mecanisme de finançament suposa equivocar-se com a mínim en un terç del problema.”

I així va ser, no hi va haver concert econòmic i som on som. Han passat deu anys, que haurien pogut ser molts menys i el benestar dels ciutadans hauria pogut millorar substancialment. Es el cost d’oportunitat que socialment hem de pagar per no haver encertat en un consens que alguns consideràvem imprescindible i que ara una majoria ja el situa en un altre entorn molt més fonamentat.

És per això que si ara hagués d’escriure novament l’article ho faria esperançat. “Encara que no n’hi ha, en pot rajar”, aquest seria el títol. Ho dic sincerament. El país s’ha adonat que la construcció del benestar col.lectiu i individual passa per un nou marc polític on ens permeti satisfer els nostres anhels i desitjos, que en salut passen al final per més esperança de vida en bona salut.

Les entitats clau del país representades al Consell del Servei Català de la Salut han fet un esforç per posar-se d’acord sobre el sistema sanitari que volem, el que vam anomenar Pacte Nacional de Salut, i que de bon grat vaig coordinar. El mes de març passat vam presentar-lo al Parlament. Si bé és cert que van desmarcar-se al darrer moment els grups polítics que no donaven suport al govern-se així com sindicats, també ho és que el document final incorpora elements seus perquè la majoria hi van contribuir decisivament.

Vull dir-vos la meva impressió: més enllà de l’escenificació política no vaig saber veure projectes ni propostes alternatives allunyades que no poguessin ser objecte de debat. És per això que crec que el consens és possible i és necessari. La ciutadania reclama que els serveis de salut estiguin a l’alçada del segle XXI, i per això seria un profund error que en un moment que ja tenim aprop on poguem decidir sobre el sistema de salut no arribéssim a un consens. Les reformes exitoses només són possibles amb consens, només quan la salut i benestar dels ciutadans es posa per davant de qualsevol lluita partidista.

Us convido que llegiu el document del Pacte Nacional de Salut aquells que no el conegueu, i com bé us podeu imaginar, alguns voldríeu més concreció i d’altres el trobareu insuficient. És tant sols un punt d’arrencada.

Hem viscut les passades tres dècades amb una ficció en la política sanitària, hem sentit a parlar sovint de que teníem competència plena en la sanitat. Tant sols un cop d’ull als detalls us pot convèncer que justament hem assolit molt millor salut sense tenir-ne la clau mestre que obre totes les portes. La clau mestre que no hem tingut té quatre vessants:

- la primera és la regulació del finançament. No hem pogut decidir sobre quants dediquem dels recursos fiscals al sector salut, la quantia ha vingut restringida per un sistema de finançament autonòmic premeditadament asfixiant, com diria Trias Fargas.

- la segona és la regulació de les professions. La pedra angular de tot sistema de salut resideix en professionals que en la seva quantia i la seva qualitat i talent són els que necessita un país. No hem pogut decidir sobre això en tots aquests anys, i hem anat a remolc d’un sistema desfasat, desplanificat i desajustat entre oferta i demanda. Avui ens trobem en un moment crític per resoldre-ho, el compte enrera s’ha iniciat i personalment vull dir-vos que de tot el que he dit és el que hem preocupa més. Només si som capaços de decidir sobre això podrem redefinir millor les tasques i papers dels professionals al sistema de salut.

- La tercera és la regulació de les prestacions. En tots aquests anys hem assumit amb el finançament existent la introducció de noves tecnologies, sense poder decidir sobre la seva oportunitat i valor. La incorporació de noves tecnologies s’ha produit en un entorn poc transparent. Si avui us pregunteu quin és el preu dels nous medicaments i com es fixa hi hauria motius per la preocupació.

- La quarta es la regulació de la salut pública, fonamentalment salut internacional i global, però també per exemple aspectes de política alimentària i mediambient. En un món globalitzat, el control del reglament sanitari internacional ha d’estar al nostre abast.

Podria detallar-ho més però, deixem-ho aquí. Hem construit la política sanitària i un nou sistema de salut sense la clau mestre, i això té molt de mèrit. Hem d’estar satisfets dels resultats en salut i alhora compromesos en la seva millora. Hem de conèixer els punts forts i febles que tenim, preservar allò que funciona, canviar tot allò que calgui en la mesura que augmentem l’eficiència i l’equitat del sistema de salut.

En el fons, ja ho he dit al principi, el futur el construim tots, cada dia que passa. Ens equivocaríem si pensessim que els reptes actuals de la política sanitària són cosa tant sols dels polítics, el compromís ciutadà i el compromís professional hi tenen molt a dir. És doncs el moment de compartir i aprendre de l’experiència de tots per tal d’afrontar un futur encoratjador.