The Rise and Fall of Rational Control: The History of Modern Political Philosophy
El llibre "The Rise and Fall of Rational Control: The History of Modern Political Philosophy" (2026), escrit per Harvey C. Mansfield, narra la història interna de la modernitat a través de vuit filòsofs clau, des del seu naixement amb Maquiavel fins al seu col·lapse amb Nietzsche. La tesi central de l'obra és que la modernitat es defineix per la idea del control racional: l'ús de la raó no només per entendre el món, sinó per dominar-lo i "alleujar la condició humana".
A continuació, es presenta un resum detallat de l'obra estructurat segons les seves etapes:
1. El Naixement del Projecte: Maquiavel
Mansfield identifica Niccolò Maquiavel com el fundador de la modernitat.
- L'Efecte en lloc de la Imaginació: Maquiavel rebutja les "repúbliques imaginàries" dels antics i de la cristiandat per centrar-se en la "veritat efectual" de les coses.
- La Necessitat del Mal: En la seva obra Mandragola, Maquiavel il·lustra com l'ús del frau i el trencament de la moral tradicional poden portar a resultats beneficiosos per a l'estabilitat i la glòria.
- Control del l'Atzar: Proposa que l'home pot i ha de conquerir la Fortuna (l'atzar) mitjançant la virtut política i la previsió de la necessitat.
2. El Desenvolupament del Liberalisme: Hobbes i Locke
Aquests autors formalitzen les intuïcions de Maquiavel en un sistema científic i legal.
- Thomas Hobbes: És el primer a aplicar el mètode científic a la política. Defineix l'estat de natura com una guerra de tots contra tots motivada per la por a la mort violenta. Per escapar-ne, els homes autoritzen un sobirà absolut (el Leviatà) mitjançant un contracte social.
- John Locke: Suavitza el sistema de Hobbes i introdueix el govern limitat i la separació de poders. La seva gran aportació és la teoria del valor del treball, que converteix la propietat privada en l'eix central de l'estat, transformant l'ambició política en "avarícia honesta" o comerç.
3. El Gir cap a la Història: Rousseau
Jean-Jacques Rousseau marca un punt d'inflexió crític en advertir que el progrés científic no comporta un progrés moral.
- Crítica a la Civilització: Argumenta que la societat moderna degrada l'home, convertint-lo en un bourgeois preocupat només per l'opinió dels altres en lloc de seguir la seva bondat natural.
- L'Invent de la Història: Rousseau explica que la raó no és natural, sinó un producte de la història i dels accidents. Proposa la "voluntat general" com l'única via per fer que les cadenes de la societat siguin legítimes.
4. L'Idealisme Alemany: Kant i Hegel
- Immanuel Kant: Intenta salvar la moralitat de l'utilitarisme liberal creant una moralitat pura (a priori), basada en el deure i la dignitat humana, independent dels fets o resultats. Reconeix que la història avança mitjançant l'antagonisme ("insociable sociabilitat") cap a una pau perpètua.
- G.W.F. Hegel: Sistematitza la història com el procés de realització de la Raó al món. Per a Hegel, la llibertat s'actualitza en l'estat modern racional, on la contradicció entre individu i societat se supera mitjançant la "astúcia de la raó".
5. La Caiguda: Marx i Nietzsche
La modernitat col·lapsa quan el control racional es torna contra si mateix.
- Karl Marx: Radicalitza el projecte de control racional en voler abolir la política i la religió. Proposa el comunisme com el retorn de l'home a la seva essència com a "ésser de l'espècie" (productor conscient), eliminant l'alienació causada per la propietat privada i la divisió del treball.
- Friedrich Nietzsche: Declara la "mort de Déu" i l'arribada del nihilisme. Nietzsche veu en l'home modern el "darrer home": un ésser mediocre, avorrit i preocupat només per la comoditat. Proposa la voluntat de poder i la creativitat aristocràtica com l'única sortida per superar la decadència de la democràcia i el racionalisme socràtic.
Conclusió: L'Envoi de Mansfield
Mansfield conclou que avui vivim en una era postmoderna que no pot escapar de la modernitat, sinó que la viu com un "simulacre" de progrés. Proposa recuperar un liberalisme reformat que no es basi només en la supervivència o el guany econòmic, sinó que torni a donar importància a l'ànima, l'honor i la virtut del ciutadà en l'exercici dels seus drets.
Segons Harvey C. Mansfield a The Rise and Fall of Rational Control, Thomas Hobbes va transformar radicalment el projecte de "control racional" iniciat per Maquiavel, convertint les intuïcions polítiques d'aquest últim en una ciència política abstracta i universal.
Les principals maneres en què Hobbes va canviar la idea de poder de Maquiavel són:
- D'exemples concrets a abstracció científica: Mentre Maquiavel basava la seva política en "exemples significatius" i en la història, Hobbes va substituir aquest mètode pel de la ciència natural (física). Hobbes va introduir el terme "fet" i va tractar les accions humanes com a matèria en moviment, aplicant una lògica deductiva similar a la geometria.
- La conceptualització del poder: Hobbes va substituir la noció maquiavel·liana d'"adquisició" (més vinculada a la conquesta militar i política) pel concepte abstracte i quantitatiu de "poder" importat de la física. Per a Hobbes, el desig de poder és un moviment inercial ("un desig inquiet de poder rere poder que només s'atura amb la mort") que no té un fi natural, sinó que és una fugida del perill.
- La moralització de la necessitat: Maquiavel defensava la "necessitat de fer el mal" per a l'estabilitat del príncep. Hobbes va canviar això introduint una nova moralitat basada en drets i justícia. Va "moralitzar l'egoisme" convertint la necessitat de supervivència en un dret natural inalienable a l'autopreservació.
- Democratització de la prudència: Maquiavel centrava la seva anàlisi en el príncep (uno solo) i la seva virtù excepcional. Hobbes va democratitzar aquesta idea mitjançant el concepte de l'estat de natura, on tots els homes són aproximadament iguals en prudència quan es tracta de la seva pròpia conservació. Això va fer que la fundació del poder no depengués de la virtut d'un gran líder, sinó del consentiment de la multitud.
- Del frau al pacte (Representació): Maquiavel veia el govern com una conspiració essencialment basada en el frau i la hipocresia per gestionar els "humors" de la població. Hobbes va substituir el frau maquiavel·lià pel concepte de representació i el pacte social. En el sistema de Hobbes, el poder esdevé legítim mitjançant un contracte on els individus autoritzen un sobirà ("Déu mortal") per garantir la pau, evitant així la turbulència dels prínceps maquiavel·lians.
En resum, Hobbes va agafar l'objectiu de Maquiavel (el control racional de la vida humana al marge de Déu i la natura) i el va dotar d'una estructura legal i científica que buscava la pau i la seguretat domèstica en lloc de la glòria i la conquesta perpètua.
Segons l'obra de Harvey C. Mansfield, Thomas Hobbes defineix l'estat de natura com la "condició natural de la humanitat" o la "condició en què l'home està realment col·locat per la mera natura". Aquesta situació es caracteritza per l'absència d'una comunitat política i d'un poder comú que mantingui els homes en el temor, deixant-los en una situació on les seves vides estan permanentment en joc.
Les característiques clau d'aquest estat, segons les fonts, són:
- Estat de guerra: L'estat de natura és, per definició, un "estat de guerra" de cada home contra cada home. Mansfield destaca la famosa descripció de Hobbes sobre la vida en aquesta condició: "solitària, pobra, desagradable, embrutida i breu".
- Igualtat natural: Hobbes sosté que la natura ha fet els homes tan iguals que fins i tot el més feble té la capacitat de matar el més fort, ja sigui mitjançant maquinacions secretes o aliant-se amb altres. Aquesta igualtat no és de talent, sinó de pretensió i vanitat, ja que tots creuen tenir el mateix dret a la vida i als mitjans per preservar-la.
- Dret natural absolut: En aquest estat, cada individu té un dret a totes les coses, incloent-hi el cos dels altres, si ho jutja necessari per a la seva pròpia preservació. L'individu és l'únic jutge del que és necessari per a la seva seguretat, fet que fa que l'atac preventiu o l'"anticipació" sigui la via més raonable per a la supervivència.
- Por a la mort violenta: L'estat de natura està dominat per la por al perill i a la mort violenta, que actua com la passió fonamental que impulsa els homes a buscar una sortida d'aquesta condició miserable.
- Construcció teòrica anti-cristiana: Mansfield assenyala que l'estat de natura de Hobbes és una construcció mètodica que serveix com a negatiu de la civilització i que s'oposa directament a la noció cristiana de la innocència original al Jardí de l'Edèn, presentant l'home com un ésser no social i no bo per naturalesa.
L'estat de natura és una anarquia pura i intolerable de la qual els homes han d'escapar necessàriament mitjançant la raó i la ciència política, autoritzant un sobirà absolut o Leviatà que els garanteixi la pau i la protecció.
Segons l'obra de Harvey C. Mansfield, la relació entre la ciència moderna i la política és intrínseca i es defineix pel concepte de control racional, que és la idea central de la modernitat.
Aquestes són les claus d'aquesta relació:
1. La política com a precursora de la ciència moderna
Encara que avui dia la política sembla menys avançada que les ciències exactes, Mansfield sosté que la ciència política moderna va néixer primer. Niccolò Machiavelli va inventar la noció de control racional per a la política abans que Francis Bacon l'estengués a la natura. L'objectiu de Machiavelli era utilitzar la raó per gestionar el conflicte humà i fer els homes més forts i lliures a través d'una "nova ciència política".
2. El mètode científic aplicat a l'home: Thomas Hobbes
Thomas Hobbes va ser el primer a aplicar el mètode de la ciència natural (física) a la política. Per a Hobbes:
- Els éssers humans són tractats com a matèria en moviment.
- La política es converteix en una ciència abstracta i universal que busca la certesa i resultats predictibles, similars als de la geometria.
- No hi ha distinció entre teoria i pràctica: saber és fer. Un cop entens què és un estat (el Leviatà), pots fabricar-lo artificialment.
3. El domini de la natura i el "relleu de la condició humana"
Francis Bacon va descriure l'objectiu de la ciència moderna com l'ampliació dels límits de l'imperi humà per aconseguir "tot el que sigui possible" i alleujar la situació de l'home. Aquesta visió vincula la ciència amb la tecnologia per millorar la vida humana mitjançant el control racional de la natura i la societat.
4. La tensió i la crisi de la raó
Al llarg de la història de la filosofia política, aquesta relació ha entrat en crisi:
- Jean-Jacques Rousseau va advertir que el progrés científic i intel·lectual no comporta un progrés moral, sinó una retrogresió. Per a ell, la ciència pot ser l'enemiga de la moralitat en crear una societat d'aparences i "polidesa".
- Karl Marx va portar la raó a l'extrem intentant transformar la filosofia en una ciència social empírica amb lleis històriques necessàries per canviar el món.
- Friedrich Nietzsche va declarar la fallida d'aquest projecte, argumentant que la "voluntat de veritat" de la ciència ha acabat produint l'"últim home", un ésser mediocre i avorrit que només es preocupa per la comoditat i la salut.
5. Dilema actual: Qui ha de manar?
Mansfield assenyala que avui dia persisteix una tensió entre la ciència i la política (per exemple, en el debat sobre el canvi climàtic). El dilema és si la ciència ha de dirigir de forma independent o si els humans han d'imposar un control polític (humanisme) sobre el creixement tecnològic sense restriccions. En resum, la ciència moderna es presenta com una eina d'eficiència, però la política ha de decidir el "per a què" d'aquest control.
