La meritocràcia

 La tiranía del mérito: ¿Qué ha sido del bien común?

L'obra de Michael J. Sandel, un reconegut professor de filosofia, analitza el fracàs del sistema meritocràtic i la seva relació amb la desigualtat econòmica i la polarització política a les societats occidentals. El llibre busca respondre a la pregunta fonamental de què ha estat del bé comú i com es pot recuperar en una època on sembla que s'ha perdut.

1. El Problema Central: Desigualtat, Polarització i Pèrdua del Bé Comú. Sandel argumenta que quan només hi ha guanyadors i perdedors, i la mobilitat social s'ha estancat, sorgeix inevitablement una combinació d'ira i frustració que alimenta la polarització i la protesta populista, reduint la confiança en les institucions i entre els ciutadans. La pandèmia de COVID-19 va posar de manifest aquesta manca de solidaritat i la profunda divisió existent. Malgrat ser el país més ric del món, els Estats Units es van trobar impotents per subministrar equipament bàsic i els hospitals competien entre ells per material sanitari. Aquesta situació va fer evident que la idea que "tots estem junts en això" era un "contrasentit aparent" en un moment de desigualtat i rancor partidista gairebé sense precedents. La globalització orientada al mercat, que va deixar els EUA sense accés a productes essencials, també va privar molts treballadors d'ocupacions ben remunerades i d'estima social.

2. La Meritocràcia i la Narrativa "Obert vs. Tancat".Sandel descriu que, en les últimes dècades, el debat polític es va desplaçar de la divisió tradicional entre esquerra i dreta cap a la dicotomia "obert contra tancat". En un món obert, l'èxit es va vincular a l'educació i a la capacitat de competir en una economia global. Això va portar a la creença que els qui arriben al cim "es mereixen" el seu èxit, i implícitament, que els qui queden enrere "es mereixen" la seva sort. Aquesta visió dificulta la solidaritat i genera la ira i el ressentiment que atreuen els populistes autoritaris. La crisi actual requereix no només coneixement expert sinó una renovació moral i política.

3. L'Escàndol de les Admissions Universitàries com a Exemple Emblemàtic. L'autor utilitza l'escàndol de les admissions universitàries de 2019, on pares rics van subornar assessors per garantir l'entrada dels seus fills a universitats d'elit, com a cas paradigmàtic.

• El frau: William Singer, l'assessor central, va falsificar proves i credencials esportives, arribant a superposar fotos amb Photoshop, cobrant milers de dòlars (fins a 75.000 per un examen, 15.000 per manipular el SAT).
• "Porta del darrere" vs. "Porta lateral": Singer va oferir una "porta lateral" fraudulenta com una alternativa més eficient a la "porta del darrere" legal (grans donacions a la universitat). Moralment, ambdós sistemes beneficien els fills de rics per sobre de candidats més qualificats, fent que els diners valguin més que el mèrit.
• La "porta principal" (el mèrit real) també està influenciada pels diners: Els resultats del SAT es correlacionen amb la renda familiar. Els pares rics poden pagar cursos de preparació, assessors privats i activitats extraescolars d'elit per augmentar les possibilitats dels seus fills.
• Conseqüència de la desigualtat: L'obsessió per les admissions a universitats d'elit es deu a la creixent desigualtat. Un títol prestigiós es veu com la via principal de mobilitat ascendent i la defensa més sòlida contra la mobilitat descendent. Els pares compren el "llustre procurat pel mèrit" per als seus fills.
• La fal·làcia del "s'ho han guanyat": La competitivitat meritocràtica oculta que l'èxit no és només obra pròpia, sinó que es deu també a l'ajuda de pares i professors, els dons naturals i la bona sort de viure en una societat que valora certes aptituds. Això porta els "guanyadors" a creure erròniament que el seu èxit és exclusivament seu.

4. Orígens i Evolució de la Meritocràcia

• Atracció del mèrit: La idea de premiar l'esforç, la iniciativa i el talent és atractiva per la seva eficiència, equitat i perquè suggereix que el nostre destí està a les nostres mans, que som amos del nostre futur. Això porta a la conclusió reconfortant que "tenim el que ens mereixem".
• El costat fosc: La tirania: El principi del mèrit esdevé tirànic quan s'aplica de forma excessiva, ja que la seva promesa d'autodeterminació imposa una responsabilitat personal desmesurada.
• Relació amb la "sort" i la religió: El concepte de "sort" suggereix límits a aquesta responsabilitat, apuntant al destí o la providència. L'article traça les arrels d'aquest pensament a la Bíblia, on la prosperitat s'alineava amb el mèrit i el sofriment amb els pecats (com en el Llibre de Job, on els seus amics l'acusen malgrat la seva innocència, una forma primerenca de la tirania del mèrit). Déu, finalment, refusa aquesta lògica cruel de culpar la víctima.
• La Reforma Protestant: Paradoxalment, la doctrina de la salvació per la sola gràcia de Luter va derivar en una ètica del treball meritocràtica, especialment amb Calví, on l'èxit terrenal es veia com un senyal d'elecció divina. Aquesta fe providencial residual persisteix en el vocabulari moral laic actual, on l'èxit material es considera un senyal de virtut.
• El lema "Gran per bo": La frase "Amèrica és gran perquè és bona" (atribuïda erròniament a Tocqueville) reflecteix aquesta fe meritocràtica aplicada a una nació, suggerint que el seu poder es deu a la seva virtut. Aquesta lògica es trasllada als individus: si les nacions riques són bones, també ho són els ciutadans rics.
• El "costat correcte de la història": Polítics com Clinton i Obama van utilitzar aquesta retòrica per justificar les seves polítiques, implicant una tendència ineludible cap al progrés i la justícia.

5. La Retòrica de l'Ascens i la Responsabilitat Personal

• El llenguatge de "et mereixes": L'ús de la frase "et mereixes" es va triplicar en els llibres i quadruplicar en el New York Times entre 1970 i 2008, reflectint la penetració de la mentalitat meritocràtica.
• Discurs polític: Presidents com Reagan, Clinton i Obama van emfatitzar la idea que "si treballes dur i compleixes les normes, tens l'oportunitat d'arribar tan lluny com et portin els teus talents i somnis". Aquesta retòrica, que pretén inspirar, implica que si les oportunitats són iguals, l'èxit és mèrit propi i les recompenses són merescudes.
• El revers: Culpabilització del fracàs: Aquesta visió de l'individu com a "fet a si mateix" dificulta la solidaritat: si el meu èxit és meu, el teu fracàs ha de ser culpa teva.
• La retòrica de la responsabilitat: En les dècades de 1980 i 1990, el debat sobre l'Estat del benestar es va centrar més en la responsabilitat individual que en la solidaritat. Expressions com "sense culpa seva" van distingir entre pobres "merescudors" i "no merescudors". Clinton, Blair i Schröder van impulsar reformes que vinculaven les ajudes a la responsabilitat personal.

6. Credencialisme, Tecnologia i Elitisme

• Credencialisme: El gran escàndol universitari va posar de manifest la importància pública actual del credencialisme, on els èxits acadèmics influeixen en la reputació.
• Menyspreu de les elits: Estudis mostren que les elits amb estudis universitaris tenen actituds negatives cap als menys formats, un prejudici que no amaguen. Això porta els menys formats a interioritzar la idea que són culpables de la seva situació.
• Infrarepresentació política: S'ha observat una dràstica reducció de parlamentaris de classe treballadora en moltes democràcies, amb una sobrerepresentació de persones amb altes credencials acadèmiques.
• Llenguatge tecnocràtic de "intel·ligent vs. estúpid": Aquest contrast ha substituït els debats ètics o ideològics. Polítics com Clinton i Obama van justificar les seves polítiques com a "intel·ligents", implicant que la competència tècnica era més persuasiva que la correcció ètica.
• Desempoderament ciutadà: La visió tecnocràtica de la política delega les decisions a experts, buidant el discurs públic de judicis morals i polítics substantivs. Obama, per exemple, va creure que la manca d'informació dels ciutadans era el problema, i la solució era que els experts la proveïssin, transformant el "púlpito privilegiat" en una tribuna de fets. Aquesta política, tot i semblar no partidista, era arrogant i generava ressentiment.

7. La Humiliació i el Resentiment dels Perdedors

• La "política de la humiliació": La fe meritocràtica, tot i inspiradora, denigra els perdedors, fent-los sentir que el seu fracàs és culpa seva.
• "Morts per desesperació": El llibre destaca l'augment alarmant de "morts per desesperació" (per drogues, alcohol i suïcidi) entre la classe treballadora blanca sense estudis universitaris als Estats Units. Aquestes morts reflecteixen la pèrdua d'un estil de vida i l'erosió de la dignitat del treball, una conseqüència tràgica de la classificació meritocràtica.
• Resentiment populista: L'èxit de Trump va ser més gran en zones amb altes taxes de "morts per desesperació". Aquest ressentiment es basa en la sensació d'estar "menyspreat" per les elits meritocràtiques, que ignoren les dificultats per obtenir honor i reconeixement en una societat que valora poc les seves habilitats. El crit populista no és només per justícia distributiva, sinó per una "anhel d'estima social".

8. Alternatives i el Camí cap al Bé Comú Sandel planteja la necessitat d'una renovació moral i política per fer front a la "tiranía del mèrit".

• Repensar el paper de les universitats: S'ha de qüestionar si les universitats han de ser les principals classificadores de les persones per determinar el seu èxit a la vida. Aquesta funció denigra els "perdedors" i imposa ansietat als "guanyadors".
• Proposta de "loteria dels qualificats": Una reforma seria reduir la importància del SAT i eliminar les preferències per "tradició familiar" o donants. La proposta radical de Sandel és que, un cop superat un llindar de qualificació mínima, les admissions a universitats d'elit es facin per sorteig.
  • Avantatges: Aquesta mesura restabliria la calma a la secundària, desinflaria la supèrbia meritocràtica (reconeixent el paper de la sort) i fomentaria una major obertura intel·lectual.
  • Adaptacions: Es podrien ajustar els llindars, donar més números en el sorteig per fomentar la diversitat o reconèixer transparentment les donacions amb places subhastades.
• Restablir la dignitat del treball:
  • No tot l'èxit ha de dependre d'un títol universitari de quatre anys.
  • Cal reinvertir en l'ensenyament superior pública, la formació tècnica i professional, i la formació en el lloc de treball, eliminant les distincions de prestigi i finançament.
  • És crucial replantejar com valorem els diferents tipus de treball, desmuntant la jerarquia de l'estima que valora el "treball de cervell" per sobre del "treball manual".
  • Les universitats d'elit no tenen el monopoli de l'educació moral i cívica; cal reconèixer que centres com els community colleges o els sindicats poden fomentar el debat democràtic igual o millor.
• Justícia Contributiva: En lloc de centrar-se només en la justícia distributiva (com es reparteixen els béns), Sandel proposa la justícia contributiva, que es pregunta com cadascú contribueix al bé comú i com es reconeix aquesta contribució.
  • El treball no és només un mitjà per al consum, sinó una font d'identitat, reconeixement i contribució a la comunitat. Martin Luther King va expressar aquesta idea en defensar la dignitat dels treballadors de la neteja.
  • Reconfigurar l'economia de l'estima mitjançant la fiscalitat: Cal desincentivar l'especulació i mostrar respecte pel treball productiu. Per exemple, desplaçar la càrrega impositiva del treball al consum i a les transaccions financeres (impostos sobre l'especulació). Això implicaria un debat democràtic sobre què es considera una contribució valuosa al bé comú.
• La humilitat davant la sort: El rival més gran del mèrit és la noció que la nostra sort escapa al nostre control, ja sigui per la gràcia divina o la casualitat. Reintroduir la humilitat pot corregir la supèrbia del mèrit.

Conclusió: El llibre conclou que, encara que derrocar barreres i permetre la mobilitat és bo, una bona societat no pot basar-se només en la promesa d'escapar de les dificultats. Concentrar-se en l'ascens social no cultiva els llaços socials i cívics necessaris per a la democràcia. Cal una àmplia igualtat de condicions que permeti a tothom viure vides dignes i decents, amb un treball socialment estimat i una cultura de l'aprenentatge estesa, participant en la deliberació pública. La fe meritocràtica fa que la solidaritat sigui gairebé impossible. Recompondre els vincles socials que la "era del mèrit" va trencar és essencial per a una política del bé comú.

PS. L'Andreu discrepa.

Using behavioral insights for policy

Social and Behavioral Sciences Team 2015 Annual Report

Some weeks ago, an executive order by President Obama boosted the application of behavioral insights to policy.

To more fully realize the benefits of behavioral insights and deliver better results at a lower cost for the American people, the Federal Government should design its policies and programs to reflect our best understanding of how people engage with, participate in, use, and respond to those policies and programs. By improving the effectiveness and efficiency of Government, behavioral science insights can support a range of national priorities, including helping workers to find better jobs; enabling Americans to lead longer, healthier lives; improving access to educational opportunities and support for success in school; and accelerating the transition to a low-carbon economy.

Sounds interesting. It poses a tweak on the current approaches to policy design. Cass Sunstein says in NYT:

 When government programs fail, it is often because public officials are clueless about how human beings think and act. Federal, state and local governments make it far too hard for small businesses, developers, farmers, veterans and poor people to get permits, licenses, training and economic assistance.

 Behavioral research shows that efforts at simplification, or slight variations in wording, can make all the difference.

The UK and now the USA are introducing this new way to define policies (and health policy). Let's keep an eye on its application and performance. What are we doing in this respect? Why are we waiting to introduce something similar?


 President Barack Obama speaks with members of the Social and Behavioral Sciences Team in the Oval Office in January 2015.

A nation that failed too many of its citizens

THE HEALTH OF A NATION. A President Looks Back on His Toughest Fight. The story behind the Obama Administration’s most enduring—and most contested—legacy: reforming American health care.

This is the case of US and health reform. In the last issue of New Yorker, Barack Obama explains why health reform was so difficult when he proposed Obamacare, in few words:

"one person’s waste and inefficiency was another person’s profit or convenience"

A lot of details inside the article. Useful hints to understand the intricated world of Washington politics. 

"both the politics and the substance of health care were mind numbingly complicated. I was going to have to explain to the American people, including those with high-quality health insurance, why and how reform could work"

 One thing felt certain: a pretty big chunk of the American people, including some of the very folks I was trying to help, didn’t trust a word I said. One night, I watched a news report on a charitable  organization called Remote Area Medical, which provided medical services in temporary pop-up clinics around the country, operating out of trailers parked at fairgrounds and arenas. Almost all the patients in the report were white Southerners from places like Tennessee and Georgia—men and women who had jobs but no employer based insurance or had insurance with deductibles they couldn’t afford. Many had driven hundreds of miles to join crowds of people lined up before dawn to see one of the volunteer doctors, who might pull an infected tooth, diagnose debilitating abdominal pain, or examine a breast lump. The demand was so great that patients who arrived after sunup sometimes got turned away. I found the story both  heartbreaking and maddening, an indictment of a wealthy nation that failed too many of its citizens.

Now that somebody wants to block its application, there is a need to emphasize the great job that was done.

President Obama in the Oval Office as a vote on the Affordable Care Act approached. Proposals for some sort of universal health care in the U.S. stretched back a century but had always been defeated.Photograph by Pete Souza

Regulació de beneficis màxims

Obama posa en marxa la llei en un dels seus aspectes més polèmics. El mes de gener el preu de l'assegurança no podrà incrementar en més d'un 17% o d'un 25% el cost de les prestacions sanitàries (segons es tracti de mercat de grup o individual). Aquesta és una novetat. La regulació de beneficis màxims és una estratègia de difícil encaix a la realitat del mercat nordamericà. Obama el que ens ve a dir és que el mercat d'assegurances de salut no és competitiu, cosa que coneixem de sobres, i que per corregir els biaixos cal regular-lo. A la notícia del NYT no hi trobareu cap referència a la regulació de preus, tant sols parla que les prestacions han de representar el 80 o 85% de la prima pagada (aquesta ha de ser la ratio de sinistralitat). Però la prima no és el preu real de l'assegurança, el preu de l'assegurança (loading fee) és en realitat el que estem disposats a pagar per tal que algú assumeixi el risc d'emmalaltir, per tant el cost addicional a les prestacions, que és aquest 17 o 25% al que em referia. Per tant paguem una prima que té dues parts, prestacions i assumpció de risc. Ja sabem que l'assegurança alhora rebaixa el cost de les prestacions fruit del poder de compra, però si féssim per un moment la hipòtesi del mateix cost, podríem aïllar el que representa que algú carregui amb el risc i no la nostra butxaca.
Aquesta regulació de beneficis màxims representa tot un repte governamental, perquè posar-la a la pràctica portarà més d'un conflicte.

De Matisse a l'Alhambra

La paràlisi per l'anàlisi

Hi ha països que passen a l'acció sense saber massa bé cap a on es va, n'hi ha d'altres que es passen anys i anys analitzant el que cal fer i només ocasionalment es fa un petit pas. En els darrers hi ha els USA, en els primers podeu endevinar-ho vosaltres mateixos.
A l'AJMC publiquen un text de Brookings continuació d'un anterior sobre l'aplicació de la reforma. Interessant, al primer hi havia l'Ezequiel Emmanuel, ara ja dins d'Administració Obama i ara en aquest també hi troben McClellan i Cutler. Dos pols oposats en el seu credo polític, un va servir a Bush i l'altra ha servit a Obama. O Pauly i Shortell uns altres dos pols oposats políticament. Suggerent la barreja que permet posar d'acord experts de diferent color per tal de comprendre que cal fer i com. Qué lluny som aquí aprop, almenys per ara.

PD. Suggerent, en Richard Smith al seu blog

PD. Per cert, ara que veig que es vol compensar al metge per resultats, recupero un article que volgudament el vaig enfocar cap a compensar l'esforç, de l'any 2008

Lakoff brilliant analysis

Handbook of Neurosociology

Today I would like to quote a clever analysis of US health reform. Just as an alert for any other country that wants to start a similar process.

Solving a Social Science Puzzle

In 2009, when President Barack Obama chose the policy provisions for his health care plan, polls showed that most provisions (e.g., no preconditions, choice of plans) were supported by 60–80% of Americans. Yet, when the whole plan was polled, fewer than 50% supported it. Why? Why the disparity between the parts and the whole, when the whole literally equals the sum of the parts?
The answer is straightforward from the perspective of real reason. When President Obama came out with the provisions of his health care plan in early 2009, the conservatives decided to attack it not on policy grounds but on moral grounds. They chose two areas of morality: Freedom (“government takeover”) and Life (“death panels”). And they repeated over and over that “Obamacare" (naming matters) was a government takeover that was a threat to individual freedom, with death panels that were a threat to life itself.
Note that the policy provisions were about the everyday details of dealing with one’s HMO. They were in the Practical Health Care Details frame. The conservative attack was in the Morality frame, activating freedom and life. The conservatives understood that all politics is moral, that political lead- ers all say they are doing what is right, not what is wrong.
The policy details and the moral attack were in different frames, located in different parts of the brain. From the perspective of real reason, the whole health care act was, for those with a conservative worldview, not equal to the sum of its policy parts. Conservatives and independents (actually biconceptuals, who are progressive in some respects and conservative in others) had their conservative moral worldview activated by the conservative moral attack. This separated the moral whole from the practical parts.
For progressives, their morality and the practical details fit together; for conservatives and biconceptuals (aka “independents”), they were different subject matters.
Such an explanation is natural when you think in terms of the brain and frame-circuitry. It is not possible when you think in terms of the logic of Enlightenment reason, where the whole is necessarily (logically) the sum of the policy parts

PS. You may find former posts about George Lakoff's work on cognitive science, here and there.
PS. This is the coda of the first chapter of the book. The whole chapter is a must read for those interested in "brain circuitry", language, metaphors and politics.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (2)

 L’heure des prédateurs

Resum amb IA del llibre "L’heure des prédateurs" (L'Hora dels Predadors) de Giuliano da Empoli, publicat el 2025, basat en la perspectiva de l'autor com a "escriba asteca" i observador privilegiat dels cercles de poder.

L'obra de Da Empoli analitza la nova era política mundial marcada pel caos, la violència creixent i la irrupció de líders disruptius —els "borgians"— i els "conqueridors de la tecnologia", els quals han pres el relleu de les antigues elits democràtiques.

Tesi Central: La Conquesta Asteca Repetida

El llibre s’inicia amb una potent analogia històrica: la reacció de Moctezuma II davant l'arribada d'Hernán Cortés al segle XVI. L'emperador asteca, incapaç de decidir entre repel·lir els invasors immediatament o creure que eren déus, va optar per l'ambigüitat. El resultat va ser que "volgué evitar la guerra a preu del deshonor, [i] Moctezuma tingué tant el deshonor com la guerra".

L'autor argumenta que, durant les últimes tres dècades, els líders de les democràcies occidentals s'han comportat exactament igual davant els conqueridors de la tecnologia (Internet, xarxes socials, IA), sotmetent-se a ells amb l'esperança d'obtenir algun benefici, només per veure's deshonrats i conquerits.

I. El Declivi de les Velles Formes de Poder (L'ONU)

Gran part del relat se centra en l'Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York, descrita com un escenari on els líders perden la seva aura:

• La Perspectiva Física: En els espais claustrofòbics del Palau de Vidre (un nom que, segons l'autor, li queda molt malament), els líders, acostumats a la fastuositat i la distància que converteixen el seu "cos" en un símbol abstracte, es redueixen a simples cossos físics que corren, s'amunteguen en ascensors i xoquen als passadissos. La mateixa noció de "perímetre de seguretat" esdevé utòpica.
• La Realitat Política: La política es resumeix a l'espera o a la cursa; el 90% de l'èxit és "ser-hi". L'autor i el seu portaveu van fer servir el "joc estúpid" de classificar els esdeveniments en 10% West Wing (heròic), 20% House of Cards (maquiavèl·lic) i un aclaparador 70% Veep (comèdia dels errors).
• La Impotència de la Diplomàcia: Tot i que l'ONU és l'últim lloc on els enemics parlen, el seu impacte real és qüestionable. L'autor relata l'esforç de la delegació francesa per obtenir una resolució d'alto el foc a la guerra del Líban (un rar "moment West Wing"). No obstant això, aquest èxit diplomàtic es trenca de forma brutal: es descobreix que el primer ministre israelià, Netanyahou, només va fer creure que viatjaria a l'ONU per induir a l'enemic a baixar la guàrdia i llançar un atac massiu tan bon punt va acabar el seu discurs. L'ONU s'ha convertit en un simple "esquer" per colpejar els enemics.

II. L'Hora dels Borgians

L'autor defineix els nous líders com a figures que actuen amb una lucidesa maquiavèl·lica i una aversió a les regles, inspirades en la figura de Cèsar Borja (d'aquí el terme "borgians"). El seu poder es fonamenta en l'acció irreflexiva que provoca la sidèria dels adversaris.

1. Mohammed Bin Salman (MBS)

El príncep hereu saudita és presentat com la reencarnació de Cèsar Borja, un gegant amb un somriure "desarmador, gairebé infantil", però amb el codi moral del príncep de Maquiavel.

• L'Incident del Ritz-Carlton: El 2017, MBS va convocar 350 dels homes més rics del regne (prínceps, ministres) al luxós hotel Ritz-Carlton sota pretext d'una reunió. Allà van ser empresonats durant tres mesos, sotmesos a interrogatoris "músculats" (amb l'ajuda de mercenaris de Blackwater), i alliberats només després de lliurar col·lectivament més de cent mil milions de dòlars a l'Estat. Aquesta "festa" va permetre a MBS tallar els caps que amenaçaven el seu domini, generant una por profunda en l'antiga elit.

2. Nayib Bukele

El jove president d'El Salvador, autodenominat "el dictador més cool de la Terra" o el "Caudillo millennial", basa el seu poder en l'espectacle i l'acció expedita.

• El Miracle Bukele: Bukele va dividir per deu la taxa d'homicidis d'El Salvador, convertint-lo en el país més segur de l'hemisferi occidental, mitjançant la proclamació de l'estat d'emergència i l'empresonament de 80.000 persones tatuades (pandillers i fans de rock).
• El seu èxit es basa a trencar les regles democràtiques, presentar-se amb l'exèrcit davant el Parlament i reelegir-se mitjançant una nova interpretació constitucional, tot i obtenir la certificació de la regularitat electoral amb un 84% dels vots.

III. La Convergència amb els Conqueridors de la Tecnologia

Els "borgians" polítics s'alien amb els "senyors de la tecnologia", ja que tots dos comparteixen un menyspreu per les regles i un interès pel caos.

• Elon Musk i la Disrupció Política: Musk (l'home més ric del món) dóna suport obertament a partits d'extrema dreta a Europa (AfD, Brexit) i a figures com Donald Trump, Bukele i Milei, amb l'objectiu de desfer-se de les antigues elits polítiques que defensen el consens de Davos i la gestió prudent. La seva filosofia és "anar ràpid i trencar coses".

• L'Estratègia de Calefacció Social: Les plataformes en línia (Facebook, Instagram) i les empreses d'anàlisi de dades com Cambridge Analytica es basen en un principi simple: augmentar la temperatura per multiplicar el compromís dels usuaris. Això es fa identificant fractures, empenyent posicions extremes i projectant l'enfrontament a tot el públic, convertint el debat públic en un "Somalí digital".

• L'IA com a Poder Autoritari: Henry Kissinger, poc abans de morir, va entendre que la IA no és només un accelerador, sinó una nova forma de poder borgià.

  • L'IA, que "emet judicis estratègics sobre el futur", opera sense regles, opacament, i ningú, ni tan sols els seus dissenyadors, sap com pren les decisions. Només importa el resultat.
  • Aquesta tecnologia és una "intel·ligència autoritària" que centralitza les dades en mans d'unes poques empreses, substituint el coneixement per la fe.

• El Desafiament de Waze (Lieusaint): L'autor il·lustra la tirania algorítmica amb el cas de Lieusaint, una ciutat francesa. L'aplicació Waze, dissenyada per estalviar temps, desvia milers de cotxes a través de barris residencials, escoles i llars d'infants, sense tenir en compte cap factor humà o de seguretat. L'alcalde local no troba cap ésser humà a qui dirigir-se dins l'empresa ("el Château") per introduir paràmetres de sentit comú, demostrant la incapacitat de les antigues regles per contenir el poder de la tecnologia.

IV. La Derrota de les Elits Democràtiques

L'autor assenyala la submissió de les elits liberals davant els nous mestres.

• El Partit dels Juristes: Els demòcrates estatunidencs són el "partit dels advocats". Aquesta classe es concentra excessivament en les formes, les regles, els procediments i la defensa de les minories (el wokisme), renunciant a abordar els problemes econòmics i socials subjacents.
• El Combustible del Wokisme: Els borgians aprofiten el wokisme com a "pa beneït". El rebuig de la gent cap als advocats (la professió més odiada, només superada pels polítics) explica per què el partit que es basa en la defensa de les regles ha estat escombrat per les queixes dels borgians sobre la vida cara i la immigració.
• La Naivetat Post-Obama: Malgrat l'evidència que les plataformes tecnològiques (com Google, que va ajudar Obama a guanyar amb el "Projecte Narval," una operació massiva de segmentació dades) distorsionaven la democràcia, els demòcrates van oblidar imposar cap regla als gegants tecnològics. Aquesta submissió va permetre als nerds transformar-se en "molocs" sense control.

V. La Naturalesa de la Nova Violència

El llibre conclou que l'augment de la violència global respon a una lògica militar clàssica: vivim en una fase històrica on atacar és molt més barat que defensar.

• Els atacs terroristes costen menys d'un milió de dòlars. Un portaavions de deu mil milions pot ser enfonsat per míssils hipersònics de quinze milions. Un drone de dos-cents dòlars s'abat amb un míssil Patriot de tres milions.
• La IA i els sintetitzadors d'ADN (que costen com un cotxe de segona mà) posen el poder de crear noves armes químiques o biològiques a l'abast d'individus, augmentant el risc a un nivell inaudit.

L'autor subratlla que l'hora dels predadors no és una anomalia, sinó un retorn a la normalitat. L'anomalia va ser el breu període en què es va creure que la recerca de poder es podia refrenar amb un sistema de regles. L'única salvació rau a reconèixer la realitat i la naturalesa violenta i caòtica del poder, com ja ho van fer Maquiavel i els vells "savis" de la realpolitik (com Kissinger o Francesco Cossiga).

La patentabilitat dels gens

 The Genome Defense: Inside the Epic Legal Battle to Determine Who Owns Your DNA

"The Genome Defense: Inside the Epic Legal Battle to Determine Who Owns Your DNA" de Jorge L. Contreras narra la complexa i influent batalla legal Association for Molecular Pathology (AMP) contra Myriad Genetics, que va culminar amb una decisió del Tribunal Suprem dels EUA que va posar fi a la patentabilitat dels gens humans naturals. El llibre examina el cas des de la seva concepció fins a les seves conseqüències duradores, destacant les interseccions entre la ciència, el dret, la política i els drets civils.

A continuació, un resum detallat del llibre:

I. La Gènesi del Conflicte i la Construcció del Cas

• El Concepte del Genoma Humà com a Patrimoni Comú: El llibre comença citant figures com el president Bill Clinton i acadèmics com Daniel J. Kevles i Leroy Hood, que ja el 2000 i 1992, respectivament, destacaven el genoma humà com a "dret de naixement comú dels éssers humans" i advertien contra una "guerra de patents i comerç" sobre els seus elements operacionals.
• La Preocupació per les Patents de Gens: La narració s'endinsa en la controvèrsia que envoltava les patents de gens. L'Institut Nacional de Salut (NIH), una agència clau en la recerca biomèdica i líder en el Projecte Genoma Humà, ja sentia "inquietud general" per la pràctica de patentar gens humans complets.
• Tania Simoncelli i l'ACLU: El 2009, l'autora, Jorge L. Contreras, va assistir a una reunió del Consell Assessor Nacional per a la Recerca del Genoma Humà on va sentir notícies sobre la demanda de l'American Civil Liberties Union (ACLU) contra Myriad Genetics. Tania Simoncelli, la primera i única assessora científica de l'ACLU, va ser fonamental en la identificació de la patentació de gens com una qüestió de llibertats civils. Inspirada en la seva formació en biologia i societat, Simoncelli va buscar un "angle de litigi" per abordar qüestions científiques emergents.
• Chris Hansen: El Litigador Clau: Simoncelli va trobar un aliat en Chris Hansen, un advocat sènior de l'ACLU conegut per la seva recerca d'injustícies relacionades amb les llibertats civils. Hansen, inicialment escèptic sobre la patentació de gens ("No m'ho crec," va dir), es va convèncer ràpidament de la necessitat d'actuar després de revisar informació proporcionada per Simoncelli, preguntant: "A qui podem demandar?".
• Lori Andrews i el "Producte de la Natura": Un dels articles que Simoncelli va enviar a Hansen era de Lori Andrews, una professora de dret coneguda com "la Reina dels Gens" pel seu activisme i la seva implicació prèvia en el cas Canavan. Andrews havia argumentat que patentar gens humans era com posseir "quelcom dins dels cossos dels pacients" i havia desenvolupat una dotzena de teories legals per impugnar aquestes patents. El concepte legal central que buscava la demanda era la doctrina del "producte de la natura", que impedeix patentar invencions que ja existeixen de forma natural.
• Context de Patents i Ciència: El llibre explica el sistema de patents, il·lustrat per la patent d'Abraham Lincoln. Es detalla l'origen de la patentació de formes de vida amb el cas Diamond v. Chakrabarty (1980), que va permetre la patentació d'un bacteri alterat genèticament. També esmenta la política de "Bermuda Principles" del Projecte Genoma Humà, que advocava per la publicació ràpida de seqüències d'ADN per prevenir la seva patentació. El llibre també aborda les Directrius d'Utilitat de l'Oficina de Patents, que van permetre la patentació de gens amb utilitat demostrada, tot i les objeccions de la comunitat científica.
• El Cas Metabolite i la Pressió Política: La possibilitat d'una intervenció legal es va presentar amb el cas LabCorp v. Metabolite, que anava cap al Tribunal Suprem. Tot i que no tractava directament de patents de gens, la dissidència del jutge Stephen Breyer en aquest cas va ser un "signe d'esperança" per als opositors de les patents de gens, ja que va afirmar que els principis científics fonamentals són "part del magatzem de coneixement... lliures per a tots". Malgrat això, Hansen va decidir no intervenir en Metabolite, preferint construir un cas propi amb un clar "angle de drets civils".
• La Cerca de Plaintiffs i Myriad Genetics: L'equip de l'ACLU va seleccionar Myriad Genetics com a objectiu principal. Myriad havia construït un negoci lucratiu amb patents sobre els gens BRCA1 i BRCA2, que s'utilitzaven per provar el risc de càncer de mama i ovari.
  • Lisbeth Ceriani, una pacient de càncer de mama, es va convertir en una demandant clau. Se li va negar la prova BRCA a través de Medicaid a causa dels alts preus de Myriad i la negativa de la companyia a contractar amb MassHealth pel preu ofert.
  • Kathleen Maxian es va convertir en una portaveu vocal. La seva història va il·lustrar les deficiències de les proves de Myriad: la seva germana Eileen, diagnosticada amb càncer de mama, no va rebre la prova BART (BRACAnalysis Rearrangement Test), que hauria detectat una mutació gran (del exon 3) que més tard es va descobrir que causava el càncer d'ambdues germanes.
  • Harry Ostrer, un metge-genetista de la NYU amenaçat per Myriad amb una carta de cessament i desistiment, va esdevenir un dels principals demandants, compromès a oferir proves BRCA si les patents eren revocades.
  • Ellen Matloff, assessora genètica de Yale, i Elsa Reich, assessora genètica de la NYU, també es van unir com a demandants, il·lustrant l'impacte de les patents en la pràctica clínica.
  • Organitzacions com l'Association for Molecular Pathology (AMP), Breast Cancer Action (BCA) i el Boston Women's Health Book Collective es van unir com a demandants institucionals.
• Estratègia de Comunicació: L'ACLU va implementar una sòlida estratègia de relacions públiques amb un logotip "DO NOT PATENT MY GENES", vídeos que humanitzaven les històries dels pacients, i es va beneficiar de la documentació In the Family, on el cofundador de Myriad, Mark Skolnick, va fer declaracions controvertides sobre la motivació de la companyia.

II. El Litigi

• El Tribunal de Districte (SDNY): La demanda es va presentar al Tribunal de Districte del Districte Sud de Nova York. El cas va ser assignat al jutge Robert Sweet, qui, amb l'ajuda del seu secretari legal Herman Yue (amb un doctorat en immunologia), va aprofundir en la ciència i la llei de patents. Myriad Genetics, representada per l'influent bufet Jones Day (Greg Castanias, Brian Poissant, Laura Coruzzi), va desestimar inicialment la demanda com un "truc publicitari".
  • Durant els arguments orals, Chris Hansen va utilitzar l'analogia d'una "gota de sang" a la taula per argumentar que l'aïllament no fa que un producte natural sigui patentable, i va rebutjar que les patents fossin una recompensa per l'esforç. Poissant, per la seva banda, va advertir de l'"esfondrament de la indústria biotecnològica" si les patents de gens s'invalidaven. Hansen va respondre amb la memorable frase: "El rovell va ser la invenció del pollastre".
  • El jutge Sweet va dictaminar el 29 de març de 2010, invalidant les patents de Myriad sobre l'ADN aïllat, argumentant que eren "productes de la natura no patentables". Va acceptar la teoria de l'ADN com a portador d'informació, rebutjant l'argument de Myriad que els canvis químics trivials (trencament d'enllaços covalents) feien l'ADN "marcadament diferent".
• Intervenció del Govern (DOJ): La decisió de Sweet va impulsar una intervenció sense precedents per part del govern dels EUA. El fiscal general adjunt en funcions, Neal Katyal, amb el suport de l'NIH (dirigit per Francis Collins, un opositor de llarga data a les patents de gens) i l'Oficina de Política de Ciència i Tecnologia de la Casa Blanca (OSTP, amb Eric Lander), va decidir presentar un amicus brief. La seva posició, que va sorprendre l'Oficina de Patents, va ser un "compromís salomònic": l'ADN genòmic aïllat (gDNA) no és patentable, però l'ADN complementari (cDNA), que és una construcció sintètica creada al laboratori sense introns, sí que és patentable.
  • Aquesta posició va generar tensions internes, especialment amb el director de l'Oficina de Patents, David Kappos, que es va sentir "indignat" i va considerar la decisió de Katyal "traïdora".
• El Tribunal del Circuit Federal (Primera Apel·lació): El cas va ser apel·lat al Tribunal d'Apel·lacions del Circuit Federal, un tribunal especialitzat en patents. El tribunal va estar format pels jutges Lourie, Moore i Bryson.
  • Standing (Legitimació Activa): La majoria dels 20 demandants van perdre la legitimació activa, i només Harry Ostrer va ser considerat amb prou "intenció" per dur a terme proves BRCA si les patents eren revocades.
  • Decisió del Circuit Federal: El jutge Lourie (majoritari) va mantenir les patents sobre l'ADN aïllat, argumentant que el trencament dels enllaços covalents el feia "químicament diferent" de l'ADN natural. La jutge Moore va concórrer, posant un gran èmfasi en la "tradició" i les "expectatives establertes" de la indústria biotecnològica. El jutge Bryson va dissentir, basant-se en el "sentit comú" i argumentant que Myriad no havia "inventat" el gen, sinó que l'havia descobert i aïllat. Lourie i Moore van rebutjar la metàfora del "microscopi màgic" de Katyal.
• Retorn al Suprem i una Segona Ronda al Circuit Federal: El Tribunal Suprem va retornar el cas al Circuit Federal (un "GVR" - grant, vacate, remand) a la llum d'una decisió recent, Mayo v. Prometheus, que va invalidar una prova clau per als "mètodes" patentables. El Circuit Federal va revisar el cas, però la seva segona opinió va ser molt similar a la primera, mantenint les patents sobre l'ADN aïllat. El DOJ, sota la direcció del nou fiscal general Donald Verrilli, va mantenir la posició de compromís del seu predecessor Katyal.
• El Tribunal Suprem (Argument Final): L'ACLU va presentar una nova petició de certiorari. Chris Hansen va sortir de la jubilació, i Tania Simoncelli i Dan Ravicher van tornar a implicar-se. Es van presentar un nombre rècord d'amicus briefs.
  • Eric Lander, assessor científic del president Obama, va presentar un influent amicus brief que va desmentir la "suposició fundacional" del Circuit Federal que els fragments d'ADN no es produeixen de forma natural.
  • Durant els arguments orals, Hansen va declarar: "Myriad no va crear res. Simplement va desvetllar els secrets de dos gens humans. Myriad no mereix una patent per això".
  • Els jutges van qüestionar durament Greg Castanias (advocat de Myriad), especialment el jutge Breyer, que es va referir directament a l'amicus brief de Lander. La jutge Sotomayor també va pressionar amb analogies (fetge, ronyó), portant Castanias a admetre que, sota la seva lògica, es podria patentar un ronyó.
  • Poc abans de la decisió, Angelina Jolie va publicar un article d'opinió al New York Times, "My Medical Choice", que va cridar l'atenció mundial sobre les barreres econòmiques de les proves BRCA a causa del seu cost.

III. La Decisió i l'Impacte

• La Decisió del Tribunal Suprem: El 13 de juny de 2013, el jutge Clarence Thomas va dictar una decisió unànime (9-0) a favor de l'ACLU. El Tribunal va adoptar la posició del fiscal general: l'ADN genòmic aïllat és un "producte de la natura no patentable", però el cDNA, que és "creació de la humanitat", és patentable.
  • La sentència va rebutjar l'argument dels canvis químics del Circuit Federal, afirmant que els gens aïllats no són "marcadament diferents" perquè la seva funció principal, la informació genètica que codifiquen, roman inalterada. També va desestimar l'argument de la "tradició" de Myriad, afirmant que una pràctica de l'Oficina de Patents de 35 anys no la feia correcta.
  • Lisbeth Ceriani va expressar eufòria i validació per la decisió, considerant el dret a conèixer els propis gens un "dret humà bàsic".
• Conseqüències Immediates: Immediatament després de la decisió, altres empreses de diagnòstic van anunciar proves BRCA a preus molt més baixos, amb llocs web que proclamaven "Els seus gens han estat alliberats".
• Llegat i Impacte Durador:
  • Tania Simoncelli va ser reconeguda per la revista Nature com una de les "deu persones que van importar" el 2013 i va continuar la seva influència en la política científica.
  • Chris Hansen es va retirar, però el cas va ser un punt àlgid de la seva carrera.
  • Malgrat la pèrdua de les seves patents, Myriad Genetics va mantenir la seva quota de mercat, gràcies a la seva reputació d'exactitud, àmplia cobertura asseguradora i l'expansió de les seves ofertes de proves. La companyia també continua capitalitzant la valuosa base de dades patentada de mutacions BRCA que va acumular durant dues dècades.
  • El cas va tenir un impacte "molt més enllà" del mercat de proves BRCA, ja que cap empresa pot monopolitzar l'ús d'un gen als Estats Units.
  • La decisió també va influir en la creació de la Precision Medicine Initiative del president Obama, que va buscar un esforç massiu per comprendre com els gens i l'entorn configuren la salut humana, amb Simoncelli jugant un paper clau en el seu marc de privacitat.
  • El llibre conclou que AMP v. Myriad va il·lustrar la manera en què la llei es construeix de manera evolutiva, cas per cas, i que el genoma humà ocupa un lloc "privilegiat en la nostra imaginació col·lectiva i les nostres nocions del que significa ser humà," convertint la idea de la seva propietat en quelcom que "xoca amb la consciència".
  • L'autor reflexiona sobre la "culpa" en el sistema, atribuint-la no només a Myriad, sinó també a l'Oficina de Patents i a les agències governamentals i universitats que no van complir les seves "missions públiques" en atorgar drets exclusius a descobriments finançats federalment.

En resum, el llibre de Contreras és un relat detallat d'una batalla legal que no només va redefinir la patentabilitat dels gens humans, sinó que també va tenir ramificacions significatives per a la recerca científica, la salut pública i la percepció pública de l'ADN com a "patrimoni de la humanitat".

Una sacsejada considerable

Les companyies asseguradores de salut als USA ja saben que a partir del gener han de dedicar a despesa en prestacions assistencials el 80% de la prima (pòlissa individual). A la pòlissa col.lectiva (>50 membres) caldrà que sigui 85%. La regulació recent així ho acaba de fixar. Aquelles asseguradores que no ho facin hauran de fer un descompte directe a la prima.L'objectiu és forçar que es dediquin la major part dels recursos a l'assistència i a la millora de la qualitat.
Miro per aquí aprop i veig que la xifra mitjana és 73% per als 6,7 milions d'assegurats privats d'assistència sanitària. Afegint-hi la despesa per gestió de prestacions, aprox. 4%, arribaríem al 77%. La xifra mitjana de despesa en prestacions sobre primes combinant prima individual i col.lectiva seria de 82% aproximadament. El diferencial amb la xifra de la regulació als USA és mantindria en 5 punts percentuals, 500 punts bàsics que diuen ara.
Salvant les distàncies -que són moltes-, si apliquéssim demà la regulació d'Obama es produiria una sacsejada considerable.

PS. Per a consultar el context de la regulació aneu a HA

Penso, per tant decideixo

 Piensa claro: ocho reglas simples para tener éxito en la era de los datos

N'hi ha molts que decideixen sense pensar. A tots ells els convé un moment de reflexió i dedicar-se a una lectura inspiradora com aquesta d'en Kiko Llaneras. El resultat de les seves decisions ben segur seria un altre de diferent. Llibre resumit amb IA

Aquest llibre, "Piensa Claro", és una guia per a prendre millors decisions utilitzant dades i pensament crític, i per entendre millor el món complex que ens envolta. L'autor argumenta que les dades són essencials per a descriure i entendre el món. El llibre està dividit en vuit regles que ajuden a analitzar informació, evitar errors comuns i prendre decisions més encertades.

Aquí hi ha un resum dels punts clau que es tracten al llibre, organitzats per les vuit regles principals:

• Regla 1: Accepta la complexitat del món. El món és complex i no lineal. Les relacions de causa i efecte no sempre són directes i proporcionals, com l'exemple de la pesca d'anguiles. L'autor explica com les coses poden ser complicades encara que semblin simples, com el vol d'una bandada d'estornells, on cada ocell segueix regles senzilles que generen un comportament emergent.
• Regla 2: Pensa en nombres. Mesurar les coses és fonamental per a entendre la realitat. L'autor destaca la importància d'escollir bé les mètriques i d'entendre les seves limitacions. També explica que les mètriques relatives són més útils que les absolutes, i ensenya com fer càlculs ràpids. El llibre també compara la mitjana i la mediana, explicant que la mediana és més resistent a valors extrems.
• Regla 3: Protegeix les teves mostres de biaixos. La nostra intuïció sovint ens enganya al prendre mostres, ja que tendim a utilitzar la informació que tenim més a prop. Cal tenir cura amb els biaixos de selecció, ja que les mostres que fem servir per a les nostres observacions sovint no són representatives de la població general. L'autor posa l'exemple de la història d'Abraham Wald, que va ajudar a millorar els avions durant la segona guerra mundial utilitzant dades sobre els impactes rebuts pels avions que tornaven.
• Regla 4: Assumeix que atribuir causes és difícil. La correlació no implica causalitat. L'autor explica com els factors de confusió poden fer que confonguem la correlació amb la causalitat. Ens ensenya com fer experiments amb grups de control i a tenir cura amb les "amanides causals". El llibre explica la necessitat de raonar cas per cas quan s'atribueixen causes. També es discuteix que les associacions són útils per a fer prediccions encara que no siguin causals.
• Regla 5: No menyspreïs l'atzar. Els successos tendeixen a tornar a la mitjana. Cal distingir entre soroll i senyal. L'autor explica que és important calcular els promedis i posa l'exemple de la millora en l'exactitud de les prediccions electorals amb els promedis de les enquestes. S'ha d'anar amb compte amb els extrems anecdòtics perquè les mostres petites són menys fiables. El llibre també adverteix sobre la il·lusió de les agrupacions i les ratxes, posant l'exemple de la mà calenta en el bàsquet.
• Regla 6: Prediu sense negar la incertesa. Cal assumir que la incertesa és omnipresent i raonar utilitzant probabilitats. L'autor posa l'exemple de com Barack Obama prenia decisions durant la crisi financera, utilitzant models de probabilitat. El llibre també explica com funcionen les comunitats de predicció que utilitzen fonts obertes per fer prediccions sobre diversos temes. També explica que cal tenir en compte els arguments contraris i les dades del passat.
• Regla 7: Admet els dilemes i fes malabars. Cal ser conscient dels compromisos i de les tensions entre diferents objectius o valors. El llibre explica el concepte d'òptim de Pareto i la regla 80/20 per prendre millors decisions. L'autor argumenta que cal aprendre a prioritzar els esforços i buscar els equilibris. El llibre també explica la necessitat de definir el problema i l'objectiu per a una optimització.
• Regla 8: Desconfia de la teva intuïció. La nostra intuïció ens pot enganyar de moltes maneres. L'autor explica que tendim a simplificar les coses i a crear històries coherents per a tot. També tendim a menysprear les circumstàncies particulars i a treure conclusions precipitades basades en estereotips. L'autor també discuteix com sobreestimem el nostre coneixement, i posa l'exemple del funcionament de la nevera.

En resum, "Piensa Claro" és una guia pràctica per a millorar les nostres habilitats de pensament crític i presa de decisions, emfatitzant la importància de les dades, el raonament lògic i la consciència dels nostres biaixos cognitius. El llibre fomenta una "mirada híbrida" que combina el pensament quantitatiu amb la comprensió de la complexitat del món i la importància de les persones.

Falsehood as ingredient of populist health policy

On Rumors: How Falsehoods Spread, Why We Believe Them, and What Can Be Done

Today I would like to suggest you to read Barack Obama in his farewell speech. It's an inspiring piece to understand US and democracies in general. Inequality, racism and polarization are the three key isues to tackle.
He said:

For too many of us, it’s become safer to retreat into our own bubbles, whether in our neighborhoods or college campuses or places of worship or our social media feeds, surrounded by people who look like us and share the same political outlook and never challenge our assumptions. The rise of naked partisanship, increasing economic and regional stratification, the splintering of our media into a channel for every taste – all this makes this great sorting seem natural, even inevitable. And increasingly, we become so secure in our bubbles that we accept only information, whether true or not, that fits our opinions, instead of basing our opinions on the evidence that’s out there.

This trend represents a third threat to our democracy. Politics is a battle of ideas; in the course of a healthy debate, we’ll prioritize different goals, and the different means of reaching them. But without some common baseline of facts; without a willingness to admit new information, and concede that your opponent is making a fair point, and that science and reason matter, we’ll keep talking past each other, making common ground and compromise impossible.

Without a common baseline of facts there is no possibility to talk to your political opponent. Nowadays, fake news like health privatization are continuously spreading without any foundation. Our health minister speaks incredibly about that in our Parliament. Such obsession has driven to submit a new unnecessary law on health contracting.We are now in an obsession focused policy era.
To understand this phenomena, Sunstein wrote a book in 2008, before thee term post-truth era, that explains the basics and what to do.
Cass Sunstein says in the book:

Rumors are nearly as old as human history, but with the rise of the Internet, they have become ubiquitous. In fact we are now awash in them. False rumors are especially troublesome; they impose real damage on individuals and institutions, and they often resist correction. They can threaten careers, relationships, policies, public officials, democracy, and sometimes even peace itself. Many of the most pervasive rumors involve governments—what officials are planning and why.

This small book has two goals. The first is to answer these questions: Why do ordinary human beings accept rumors, even false, destructive, and bizarre ones? Why do some groups, and even nations, accept rumors that other groups and nations deem preposterous? The second is to answer this question: What can we do to protect ourselves against the harmful effects of false rumors? As we shall see, part of the answer lies in recognizing that a “chilling effect” on those who would spread destructive falsehoods can be a truly excellent idea, especially if those falsehoods amount to libel.

Sensible people believe rumors, whether or not they are true. On the Internet, self-interested, malicious, and altruistic propagators find it increasingly easy to spread rumors about prominent people and institutions. Such rumors cast doubt on their target’s honesty, decency, fairness, patriotism, and sometimes even sanity; often they portray public figures as fundamentally confused or corrupt. Those who are not in the public sphere are similarly vulnerable.

Rumor transmission frequently occurs as a result of cascade effects and group polarization. Indeed, rumors spread as a textbook example of an informational cascade: imperfectly or entirely uninformed people accept a rumor that they hear from others, and as more and more people accept that rumor, the informational signal becomes very strong, and it is hard for the rest of us to resist it, even if it is false.

Group polarization also plays a large role, as people strengthen their commitment to a rumor simply because of discussions with like-minded others.

 If you want people to move away from their prior convictions, and to correct a false rumor, it is best to present them not with the opinions of their usual adversaries, whom they can dismiss, but instead with the views of people with whom they closely identify

The signal of the rumor may be so strong that though reality is absolutely different, and everybody is finally conceding it the value of truth. This is sadly what has happened to health privatization debate.

Autòcrates i cleptòcrates

 Washington Is Burning: Corruption and Lies in the Age of Trump

El llibre "Washington Is Burning: Corruption and Lies in the Age of Trump" d'Andrew Cockburn és una anàlisi mordaç de la degradació del sistema polític i institucional dels Estats Units, que l'autor descriu com un "grotesc carnaval de corrupció" impulsat per l'avarícia i la descomposició de les normes democràtiques. A través d'una col·lecció d'assajos, Cockburn argumenta que la crisi actual no és només un producte de la figura de Donald Trump, sinó la culminació de dècades de negligència i egoisme per part de les elits de tots dos partits.

A continuació es detalla un resum dels eixos principals de l'obra:

1. L'Erosió del Control Constitucional

L'autor posa èmfasi en el creixement desmesurat del poder executiu, especialment a través dels poders d'emergència secrets coneguts com el "maletí dels enemics" o PEAD. Aquestes ordres permeten al president, en situacions d'emergència, imposar la llei marcial, suspendre l'habeas corpus o confiscar el control d'internet sense l'autorització del Congrés. Cockburn alerta que el Congrés ha abandonat les seves prerrogatives constitucionals, permetent que la Constitució esdevingui un simple "acord entre cavallers" que qualsevol president sense escrúpols pot ignorar.

2. La Crisi del Bipartidisme i el Control de l'Aparell

Cockburn sosté que els líders dels partits estan més interessats a mantenir el control de les seves pròpies organitzacions que a guanyar eleccions o servir l'interès nacional.

• Partit Demòcrata: Es critica durament l'aparell per suprimir moviments progressistes (com la campanya de Bernie Sanders) i imposar candidats centristes mitjançant la manipulació de les primàries.
• Convenció de 2024: El llibre descriu la convenció demòcrata com un exercici de "show business" que va silenciar deliberadament el debat sobre el suport militar a Israel i la massacre a Gaza.
• L'Indústria dels Consultors: Cockburn denuncia com el sistema electoral s'ha convertit en un negoci lucratiu per a una classe de consultors que s'enriqueixen amb anuncis de televisió ineficaços, mentre ignoren el contacte directe amb els votants.

3. El Complex Militar-Industrial i la Tecnologia

El Pentàgon es descriu com una màquina que no busca l'eficàcia en la guerra, sinó l'augment constant del pressupost per beneficiar els contractistes de defensa.

• Malbaratament: Cockburn cita exemples com l'avió cisterna KC-46 o el caça F-35, sistemes cars i defectuosos que se segueixen finançant per protegir els beneficis corporatius.
• La guerra a Ucraïna: Segons l'autor, aquest conflicte ha posat en evidència les falles del sistema: les armes sofisticades de milions de dòlars han fallat davant contramesures senzilles, obligant els EUA a enviar dispositius il·legals com les bombes de dispersió.
• Silicon Valley: S'analitza la integració de les grans tecnològiques al sistema de defensa, sovint venent promeses sobre la Intel·ligència Artificial que no es tradueixen en èxits reals al camp de batalla.

4. Corrupció en la Política Exterior i Social

El llibre revela com les decisions de política exterior sovint es prenen per interessos polítics domèstics o pressions de lobbies, com el de l'Índia o Israel.

• Honduras: Es detalla com l'administració Obama i Biden van donar suport al president Juan Orlando Hernández tot i els informes sobre el seu vincle directe amb el narcotràfic.
• Justícia Social: L'obra exposa escàndols com els "bons de brutalitat policial", on les ciutats deuen milions a Wall Street per pagar indemnitzacions per mala praxi policial, o el maltractament sistemàtic dels avis en residències privades per maximitzar beneficis.
• Medi Ambient: Cockburn critica l'ús massiu d'herbicides tòxics com el glifosat sota l'excusa de lluitar contra "espècies invasores", un negoci lucratiu vinculat a Monsanto.

5. El Segon Mandat de Trump i les "Grans Mentides"

L'apartat final i l'epíleg descriuen un segon mandat de Donald Trump marcat per una corrupció sense precedents i l'ús de la por. Cockburn analitza com Trump utilitza "grans mentides" —com la suposada onada de crim a Washington— per justificar la militarització de la seguretat i l'assalt a les llibertats civils. També es destaca la influència dels oligarques de Silicon Valley, com Peter Thiel i Elon Musk, en el disseny d'una economia basada en la IA i el sector cripto sense regulació.

En conclusió, el llibre és un retrat desolador d'una superpotència en decadència on les estructures de poder estan tan degradades que ja no serveixen a la població, sinó exclusivament a una elit que prioritza el saqueig i la venjança.

Els principals "aliats" i oligarques de Silicon Valley que exerceixen una influència significativa en l'administració de Donald Trump són:

• Peter Thiel: Descrit com una "autoritat president" de l'oligarquia de Silicon Valley amb un paper de comandament en la creació de polítiques substantives. És mentor de J.D. Vance, a qui va finançar la carrera política, i la seva empresa, Palantir, ha estat una de les grans beneficiàries dels contractes del Pentàgon sota el mandat de Trump.
• Elon Musk: Va ser la "cara inicial del Trumpisme al poder" dirigint el DOGE (Department of Government Efficiency), una entitat creada per desmantellar la burocràcia federal amb la mentalitat de Silicon Valley de "moure's ràpid i trencar coses". Tot i això, el llibre assenyala que Musk va acabar distanciant-se de Trump i abandonant Washington.
• David Sacks: Amic i associat de Thiel, que actua com el "Zar de la IA i les Criptomonedes" a la Casa Blanca.
• Michael Kratsios: Antic cap de gabinet de Thiel, que va co-escriure el "Pla d'Acció de la IA" per a l'administració.
• Jeff Bezos: Tot i que la seva relació és més de "cortesà", s'esmenta que va buscar influència mitjançant pagaments indirectes (com una gratificació de 40 milions de dòlars a Melania Trump per un documental) per assegurar una regulació indulgent dels seus negocis.

Eixos d'influència d'aquests aliats: Aquests líders tecnològics han impulsat una agenda centrada en:

1. Intel·ligència Artificial: L'eliminació de regulacions i el desplegament de la IA en totes les àrees del govern.
2. Criptomonedes: El foment d'un sector cripto sense regulacions.
3. Energia: Una expansió massiva de la producció d'energia (incloent-hi la nuclear i els combustibles fòssils) per alimentar els centres de dades gegantins necessaris per a la IA.
4. Pressupost de Defensa: La integració definitiva del complex militar-industrial amb Silicon Valley, exemplificada en els centenars de milions de dòlars destinats a empreses com Palantir i Anduril.

A bit worse before it gets better

Toward Precision Medicine: Building a Knowledge Network for Biomedical Research and a New Taxonomy of Disease

A new mental frame was created some weeks ago when President Obama gave a speach on the creation of the initiative on Precision Medicine. To be honest, the term was in the title of a 2011 report by IOM.
In my opinion, it is a bundle: stratified medicine+big data+regulatory science+... This is the bundle of the new buzzword, and unless new details arise, nothing specially new.
Now the New Yorker speaks abouts the problems of precision medicine, and focuses on the risks. The final paragraph illustrates the issue:

For Solomon, genetics is simply a new tool with a learning curve, the same as any other. “When the electrocardiogram was first developed, about a hundred years ago, most physicians thought it was voodoo,” Solomon said. “Now, if you don’t understand it, then you shouldn’t be practicing medicine.” But Mary Norton sees that analogy as too simplistic. The pace of genetics research, the variability of test methods and results, and the aura of infallibility with which the tests are marketed, she told me, make this advance a more complicated one than the EKG. Norton believes that, as genetics becomes increasingly integrated into medical care, “over time everyone will come to have a better understanding of genetics.” But, as the demand for DNA testing increases, she says, “it will probably be a bit worse before it gets better.”

Could we avoid the initial bit worse of  "imprecision of stratified medicine"? . I'm full convinced that appropriate regulatory efforts could mitigate such impact. Unfortunately, governments are on vacation.

La fortalesa de l'argument

I si ahir parlàvem d'assegurança privada i la feblesa de l'argument, avui hi tornem però en positiu.
La primera qüestió és si hi ha un espai per a la interacció públic-privada a la sanitat i com es pot estructurar. Vaig tractar aquest tema ja fa uns anys i allò que vaig dir es manté. Hi ha dos models: competència gestionada i monopoli gestionat. Els dos esquemes són presents a l'estat espanyol. Volgudament he dit esquemes, perquè no són models a copiar atès que tenen moltes mancances. En aquest blog no puc fer una entrada amb tots els detalls així que ho podeu consultar a bepress on ho guardo.
I ara anem a la segona qüestió. Cal pensar també que al marge de les possibilitats d'interacció, el regulador es pot decantar perquè no impulsar-les. Si opta per aquesta situació, també legítima, aleshores el que no pot fer es veure-les passar, com fa ara. Cal considerar que es pot millorar el benestar amb l'acció regulatòria.
Personalment em decanto per una reforma regulatòria a l'assegurança privada que impulsi competència i elecció sobre uns fonaments sòlids. Sabem de sobres que aquest és un mercat imperfecte i que la protecció del consumidor ha de ser superior. El mes de setembre passat vaig publicar una petita columna sobre el tema a Cinco Días. La segona columna que encara no he escrit, hauria de referir-se a quines actuacions regulatòries en concret cal aplicar. I jo tant sols em referiré avui a tres: (1) creació d'"insurance exchanges", (2) impuls a la integració assistencial tipus accountable care organizations i (3) estandarització del sistemes d'informació. Si algú s'ha mirat la llei ACA de l'Obama ha pogut endevinar que aquests són alguns temes que hi surten en detall. Doncs aquí ho deixo i si us ve de gust la podeu consultar.

PD1. En Josep M Colomer a Actualidad Económica. Per a ser polític "has d'estructurar el món per a que guanyis". Les seves tesis conegudes explicades al gran públic. Podeu consultar els seus treballs recents a bepress

PD2. Article magnífic de Francesc-Marc Álvaro a LV. Destaco:

El futurismo ingenuo que iba asociado a la llegada del año 2000 hace días que ha cedido su lugar a una colección colosal de distopías que, a propósito del cambio climático, la manipulación genética, los residuos radiactivos, la pérdida de capacidad de abstracción, el envejecimiento de la población, la biorrobótica, la corrupción transnacional, el fin de los combustibles fósiles o el control informacional de nuestras vidas, presentan la década que estrenamos (y el porvenir en general) como un territorio tan hostil que la crionización preventiva podría resultar simpática. De momento, no hay que ser tan drásticos. Bastará con que no nos traguemos los discursos prospectivos sin antes masticarlos, puesto que no hay nada que envejezca tan rápido como las previsiones. El spleen que nos envuelve es, sin querer, una vacuna natural contra el exceso de pesimismo acerca de lo que ha de llegar. Esta melancolía que barniza lo que hacemos y decimos nos sujeta al presente, nos amarra a lo inmediato y, del mismo modo que nos bloquea las ilusiones, también nos libera de ciertas congojas. Además, estamos tan ocupados dándole al Twitter con un millón de amigos que, pase lo que pase en los próximos cien años, corremos el gran riesgo (la gran suerte, dirán algunos) de no enterarnos.

Inside Job

El mecanisme d'estímul-recompensa és tant efectiu que si vas més lluny del que toca en els incentius, el resultat pot ser desastrós. Si a més ho trasllades a un grup i hi afegeixes la competència a un sector com el financer, aleshores pot acabar en un desgavell econòmic com el que tenim des de setembre 2008.
En un dia rúfol,  aprofito el temps per veure "Inside Job" un documental sobre la crisi econòmica. Em permet confirmar realitats conegudes, però ordenades una darrera l'altra. La primera de totes que vull reflectir és que alguns economistes van explicar amb claredat el que estava succeïnt i van posar les alarmes però no els van fer cas. Diguem-ne dos: Rajan del WB i Roubini. Per tant, a tots aquells que parlen de que els economistes no van ser capaços de mostrar el que passava abans que esclatés la crisi, la pel.lícula els recomana que llegeixin.
La segona és que els conflictes d'interès dels economistes acadèmics eren coneguts, però aquest documental els mostra amb una contundència inusual. Un exemple tant sols: en Martin Feldstein, el mateix que va fer la tesi doctoral sobre l'eficiència del NHS, era al consell d'AIG quan s'hi feien totes les trapelleries amb CDO, CDS i demés. Malauradament no sé veure per ara solucions clares a aquest problema. Si demanen que declaris els conflictes, la gent ho pot fer, i després no passa res.
La tercera, els personatges que no apareixen perquè han rebutjat de participar al documental són més sospitosos que els que hi surten. En destacaré un tant sols: Greenspan. La lectura de la seva biografia em va deixar bocabadat i esmaperdut. Tant és així que quan vaig acabar vaig deixar el llibre en un lloc recòndit del món difícil d'arribar-hi. Vaig tenir clar qui va posar la llavor de la crisi després del que va succeir  l'11-S amb l'excusa de rellançar l'economia. Era ell qui va fer possible l'accés al crèdit barat per tal que "els pobres" poguessin tenir habitatge (textual al llibre). A partir d'aquí venen els incentius per assumir riscos sense cap prudència i com les ganes per assumir i traslladar més risc que provoquen boles de neu imparables.
He trobat a faltar una explicació de les vendes a curt. El short-selling també té implicacions amb el que està succeïnt i jo crec que l'ús indiscriminat distorsiona els valors. Em preocupa que el regulador no faci res i em preocupa que els regulats durant l'esclat de la crisi siguin els reguladors ara amb l'administració Obama. Aquest és el motiu pel que no es fa res i així es mantindrà en el futur.
Resum: la porta giratòria (revolving-door) funciona a la perfecció. La política i la democràcia son tant sols instruments al servei dels mercats. Els incentius d'abans són els d'ara als mercats financers, augmentats i sense correció, i així el futur és manté més incert. Aquesta és la tesi del documental que conmou a tot espectador. Must see.

PD. De la mateixa manera que en Greenspan va sembrar les hipoteques subprime, la Llei del Sòl de 1998 va sembrar la crisi immobiliària aquí, quan va introduir la categoria d'urbanitzable i permetia valorar els actius al preu de les expectatives de futur i no al valor actual. No ha estat fins una dècada després que ha calgut corregir-ho i encara no s'ha anotat comptablement en la seva gran majoria. La lliçó és la de sempre, l'alteració del preu de les coses artificiosament (per part del regulador en aquest cas) introdueix una suma de decisions equivocades des de l'oferta i la demanda.

Long-term care funding mess

THE PUBLIC ECONOMICS OF LONG-TERM CARE. A SURVEY OF RECENT CONTRIBUTIONS

Everybody agree that long-term care funding is a complete mess. Ten years after enacting a law, access to services is constrained by funding restrictions and bad design of benefits. A lot of people wait for benefits until die and afterwards the family receive the approval for long-term care.
What should be done?. A recent article reviews the options.

LTC needs are increasing rapidly and neither the market nor the family seem to be able to meet such a mounting demand. Furthermore, the existing public programs are both insufficient and uncoordinated. For these reasons we advocate developing a full-fledge LTC public insurance scheme that would fulfill two objectives: assisting those who cannot count on any family assistance and do not have the financial means of purchasing LTC services and providing the middle class a program that would protect families against too costly spending

Is there enough public money to pay for this?

Obama by Kehinde Wiley 

El parany dels petits estímuls (nudges)

It's on You: How Corporations and Behavioral Scientists Have Convinced Us That We’re to Blame for Society’s Deepest Problems 

L'obra "It's on You: How Corporations and Behavioral Scientists Have Convinced Us That We’re to Blame for Society’s Deepest Problems" (2026), de Nick Chater i George Loewenstein, sosté que els grans problemes socials i ambientals no es resolen perquè els interessos corporatius han manipulat l'opinió pública per centrar-se en les accions individuals (i-frame) en lloc de fer-ho en les reformes sistèmiques (s-frame).

A continuació se'n presenta un resum detallat per capítols:

Introducció: Canviar el joc, no els jugadors

El llibre s’obre amb l’anunci del «indi que plora» de 1971, patrocinat per empreses d'envasos per culpar el públic de la contaminació mentre elles lluitaven contra les lleis de reciclatge. Els autors defineixen dues perspectives: l’i-frame (centrat en les fallades de l'individu) i l’s-frame (centrat en les regles del sistema). Argumenten que els científics del comportament han ajudat involuntàriament les corporacions en centrar-se en «nudges» o petits empitjaments per corregir les fallades humanes, desviant l'atenció de les regulacions i impostos que realment podrien canviar el sistema.

Part 1: Jugadors amb defectes o jocs manipulats?

• Capítol 1: L'empremta de carboni corporativa. BP va popularitzar el concepte de l'«empremta de carboni individual» per desviar la responsabilitat del canvi climàtic cap als consumidors. Els autors demostren que els nudges d'energia verda tenen un impacte mínim comparat amb polítiques sistèmiques com un impost sobre el carboni o el sistema de limitació i comerç d'emissions (cap-and-trade).
• Capítol 2: Obesitat: culpar la víctima. Es critica que iniciatives com el «Let’s Move!» de Michelle Obama es focalitzessin en l'exercici i la responsabilitat personal en lloc de qüestionar el sistema alimentari. La indústria de l'alimentació processada utilitza la psicologia per crear productes addictius mentre el govern subsidia el sucre i el blat de moro.
• Capítol 3: Inseguretat en la jubilació. La transició de les pensions de prestació definida als plans de contribució definida (com el 401k als EUA) ha traslladat tot el risc financer a l'empleat. La majoria de la gent no pot estalviar prou a causa de l'estancament dels salaris, i els nudges d'inscripció automàtica no han resolt el problema de la falta de fons reals. Proposen el model d'Austràlia com un sistema més robust i obligatori.
• Capítol 4: Els incentius defectuosos del sistema de salut. Als EUA, el sistema de pagament per servei (fee-for-service) incentiva els metges a realitzar proves innecessàries i cares. La complexitat de les assegurances privades fa que els consumidors sovint triïn plans que els perjudiquen financerament, una situació que els autors anomenen «triar per perdre» (choose to lose).
• Capítol 5: Desigualtat per disseny. La hipòtesi del «món just» fa que la gent racionalitzi la pobresa com una falta de mèrit individual. Des de 1980, la desigualtat ha crescut per decisions polítiques (retallades d'impostos als rics, debilitament dels sindicats) i no per forces econòmiques inevitables, com demostra el fet que països com Dinamarca o el Japó no han seguit la mateixa tendència.
• Capítol 6: El patró es repeteix a tot arreu. S'aplica la mateixa lògica a cinc àrees més: els productors de plàstic culpen els consumidors per no reciclar; les tecnològiques usen el «consentiment» per evadir la privadesa; Purdue Pharma va culpar els «addictes» de l'epidèmia d'opioides; la NRA utilitza l'argument de «la gent mata gent» per evitar el control d'armes; i la indústria de l'automòbil va inventar el terme «jaywalker» per culpar els vianants dels atropellaments.

Part 2: Com hem arribat aquí i com sortir-ne

• Capítol 7: El gran mite. Narra com el món empresarial va finançar des dels anys 40 una narrativa anti-govern (amb figures com Milton Friedman i l'Escola de Chicago) per convèncer el públic que qualsevol regulació és perniciosa i que el mercat és la solució a tot.
• Capítol 8: Caminant adormits cap a les files de l'enemic. Explica com la economia del comportament va ser cooptada per oferir intervencions de «paternalisme llibertari» que no molestaven les corporacions. En centrar-se a «corregir» l'individu, els acadèmics van donar cobertura intel·lectual a la desregulació sistèmica.
• Capítol 9: El camí a seguir. Els autors proposen una nova visió on la ciència del comportament serveixi per: (1) salvar la gent d'haver de prendre decisions massa complexes; (2) protegir-la de l'explotació corporativa; (3) educar el públic sobre polítiques reals (com la diferència entre deduccions i crèdits fiscals); i (4) dissenyar sistemes que facin les regulacions més ergonòmiques i acceptables.
• Capítol 10: La democràcia «hackejada». Analitza com el sistema polític ha estat segrestat pel diner, les xarxes d'influència i la concentració de mitjans. La solució passa per reformar radicalment el finançament de campanyes i el «lobbying».
• Capítol 11: Green Eggs and Ham. Utilitza el conte del Dr. Seuss per explicar que la gent sovint resisteix els canvis sistèmics (com prohibir el tabac en llocs públics o cobrar per les bosses de plàstic) fins que s'implementen, moment en què s’hi adapten i els valoren positivament.

Conclusió: Recuperar el control

El llibre acaba amb una crida a l'optimisme reformista: la història demostra que moviments populars han aconseguit canvis sistèmics massius (com l'abolició de l'esclavatge o el sufragi universal) contra interessos poderosos. L'objectiu final no ha de ser «empènyer» els jugadors per jugar millor un joc manipulat, sinó desmantellar les regles que fan que el sistema treballi contra el bé comú.

D’acord amb les fonts proporcionades, les diferències entre l’i-frame (individual frame) i l’s-frame (system frame) radiquen en el focus de diagnòstic i en el tipus de solucions que proposen per als problemes socials i ambientals.

Aquestes són les distincions principals:

1. Focus i diagnòstic del problema

• i-frame: Aquesta perspectiva sosté que els problemes del món es deriven de les mancances i fallades individuals, com la irracionalitat, la falta de voluntat o la miopia a l'hora de prendre decisions. Adopta una visió des de l'altura de l'individu (person’s-eye view) i es fixa en eleccions personals sobre la dieta, l'exercici o l'estalvi.
• s-frame: Aquesta visió considera que els problemes sorgeixen perquè hi ha quelcom defectuós en el sistema de regles complexes i interconnectades que governen les nostres vides. El diagnòstic és que els resultats depenen de les "regles del joc" i no de la conducta dels jugadors individuals.

2. Tipus d'intervencions i solucions

• i-frame: Cerca solucionar els problemes ajudant els individus a prendre millors decisions mitjançant la provisió d'informació (com etiquetes de calories), l'educació (com programes d'alfabetització financera) i els «nudges» o petits empitjaments. Els nudges intenten dissenyar l'arquitectura de tria per aprofitar els biaixos psicològics sense restringir la llibertat d'elecció.
• s-frame: Proposa un enfocament sistèmic que implica canviar les regles del joc mitjançant les palanques tradicionals del govern: regulacions, lleis, impostos (com una taxa sobre el carboni), incentius i el redisseny d'infraestructures o institucions. El seu mantra és «canvia el joc, no els jugadors».

3. Filosofia sobre la naturalesa humana i les regles

• i-frame: Considera que les regles del joc són fixes i es pregunta com podem encoratjar els jugadors a jugar millor dins d'aquest marc.
• s-frame: Considera que la naturalesa humana és fixa (amb les seves limitacions inherents) i es pregunta com es poden reformular les regles per produir millors resultats col·lectius malgrat aquestes limitacions.

4. Ús estratègic i interessos corporatius

• Les fonts argumenten que les corporacions i els grups d'interès sovint promouen l'i-frame de manera cínica per desviar la responsabilitat cap al públic (un procés anomenat «responsabilització»).
• Aquesta estratègia s'utilitza per bloquejar les reformes de l's-frame que podrien amenaçar els seus models de negoci o beneficis, fent creure a la gent que els problemes massius com el canvi climàtic o l'obesitat es poden resoldre amb accions individuals com el reciclatge o l'exercici.

5. Eficàcia i interacció

• Mentre que les intervencions de l'i-frame solen tenir un impacte modest o nul (una mitjana d'un 1,4% de canvi de conducta), les reformes de l's-frame poden produir millores materials espectaculars, com la provisió universal de cura mèdica o la seguretat en la jubilació.
• Un perill clau de centrar-se en l'i-frame és que pot "expulsar" (crowd out) el suport polític per a les polítiques de l's-frame, ja que dóna la falsa esperança que els problemes es poden solucionar sense reformes sistèmiques més costoses i profundes.

El llibre sosté que els «nudges» (petits estímuls o intervencions de comportament) són ineficaços principalment perquè intenten «arreglar els jugadors» en lloc de «canviar el joc», ignorant que els grans problemes socials tenen arrels sistèmiques i no individuals.

Aquestes són les raons principals detallades a les fonts:

• Impacte real mínim: Una metaanàlisi de 241 intervencions reals als EUA va mostrar que els nudges només provoquen un canvi mitjà de l'1,4% en el comportament, una xifra molt inferior a la que prediuen els acadèmics. Aquesta discrepància es deu al biaix de selecció o «problema del calaix», on només es publiquen els estudis amb resultats positius i inflats.
• Efectes temporals: Moltes intervencions, com les destinades a combatre el canvi climàtic o promoure l'exercici, tenen efectes que s'evaporen ràpidament un cop finalitza la intervenció o no s'aconsegueixen mantenir a llarg termini.
• L'efecte de «desplaçament» (crowding out): El perill més gran dels nudges és que redueixen el suport públic cap a polítiques sistèmiques (com un impost sobre el carboni o reformes en les pensions). En prometre solucions barates i senzilles, es crea la falsa il·lusió que no calen canvis estructurals més profunds i costosos.
• Neutralització per part del sistema: En alguns casos, com els nudges d'energia verda, el sistema no respon produint més energia renovable; simplement s'assigna l'existent a l'usuari que ha rebut el nudge, de manera que l'impacte total sobre el mix energètic és nul.
• Incapacitat per contrarestar el mercat: Les accions individuals sovint són «esmorteïdes» per les forces del mercat. Per exemple, si algunes persones deixen de volar per consciència, el preu del vol baixa, incentivant altres persones a volar més, el que neutralitza el guany ambiental.
• Cooptació corporativa: Les corporacions utilitzen els nudges i la narrativa de la responsabilitat individual (responsibilization) com una cortina de fum per desviar l'atenció de les regulacions que amenaçarien els seus beneficis. Indústries com la del petroli o l'alimentació prefereixen que el públic es focalitzi en la seva «petjada de carboni» o en les seves calories abans que en les lleis que governen la producció.

En definitiva, el llibre argumenta que els nudges són «tiretes per a problemes que requereixen cirurgia», i que centrar-se en ells és una distracció perillosa de les reformes sistèmiques (el marc-s) que realment podrien resoldre crisis com l'obesitat, el clima o la desigualtat.