Monday, March 28, 2011

Inside Job

El mecanisme d'estímul-recompensa és tant efectiu que si vas més lluny del que toca en els incentius, el resultat pot ser desastrós. Si a més ho trasllades a un grup i hi afegeixes la competència a un sector com el financer, aleshores pot acabar en un desgavell econòmic com el que tenim des de setembre 2008.
En un dia rúfol,  aprofito el temps per veure "Inside Job" un documental sobre la crisi econòmica. Em permet confirmar realitats conegudes, però ordenades una darrera l'altra. La primera de totes que vull reflectir és que alguns economistes van explicar amb claredat el que estava succeïnt i van posar les alarmes però no els van fer cas. Diguem-ne dos: Rajan del WB i Roubini. Per tant, a tots aquells que parlen de que els economistes no van ser capaços de mostrar el que passava abans que esclatés la crisi, la pel.lícula els recomana que llegeixin.
La segona és que els conflictes d'interès dels economistes acadèmics eren coneguts, però aquest documental els mostra amb una contundència inusual. Un exemple tant sols: en Martin Feldstein, el mateix que va fer la tesi doctoral sobre l'eficiència del NHS, era al consell d'AIG quan s'hi feien totes les trapelleries amb CDO, CDS i demés. Malauradament no sé veure per ara solucions clares a aquest problema. Si demanen que declaris els conflictes, la gent ho pot fer, i després no passa res.
La tercera, els personatges que no apareixen perquè han rebutjat de participar al documental són més sospitosos que els que hi surten. En destacaré un tant sols: Greenspan. La lectura de la seva biografia em va deixar bocabadat i esmaperdut. Tant és així que quan vaig acabar vaig deixar el llibre en un lloc recòndit del món difícil d'arribar-hi. Vaig tenir clar qui va posar la llavor de la crisi després del que va succeir  l'11-S amb l'excusa de rellançar l'economia. Era ell qui va fer possible l'accés al crèdit barat per tal que "els pobres" poguessin tenir habitatge (textual al llibre). A partir d'aquí venen els incentius per assumir riscos sense cap prudència i com les ganes per assumir i traslladar més risc que provoquen boles de neu imparables.
He trobat a faltar una explicació de les vendes a curt. El short-selling també té implicacions amb el que està succeïnt i jo crec que l'ús indiscriminat distorsiona els valors. Em preocupa que el regulador no faci res i em preocupa que els regulats durant l'esclat de la crisi siguin els reguladors ara amb l'administració Obama. Aquest és el motiu pel que no es fa res i així es mantindrà en el futur.
Resum: la porta giratòria (revolving-door) funciona a la perfecció. La política i la democràcia son tant sols instruments al servei dels mercats. Els incentius d'abans són els d'ara als mercats financers, augmentats i sense correció, i així el futur és manté més incert. Aquesta és la tesi del documental que conmou a tot espectador. Must see.

PD. De la mateixa manera que en Greenspan va sembrar les hipoteques subprime, la Llei del Sòl de 1998 va sembrar la crisi immobiliària aquí, quan va introduir la categoria d'urbanitzable i permetia valorar els actius al preu de les expectatives de futur i no al valor actual. No ha estat fins una dècada després que ha calgut corregir-ho i encara no s'ha anotat comptablement en la seva gran majoria. La lliçó és la de sempre, l'alteració del preu de les coses artificiosament (per part del regulador en aquest cas) introdueix una suma de decisions equivocades des de l'oferta i la demanda.

No comments:

Post a Comment