Showing posts sorted by relevance for query sunstein. Sort by date Show all posts
Showing posts sorted by relevance for query sunstein. Sort by date Show all posts

June 2, 2017

Compensating behaviour after nudging

Nudges that fail

Cass Sunstein shows in his las published article that nudging may fail, and explains the reasons and what to do. Great, I was waiting for that, because we need to disentangle the current approaches to nudging. the article tries to shed light, but in the end, uncertainties remain.

The general point is that any form of choice architecture, including the use of default rules, may have little or no net effect if people are able to find otherdomains in which to counteract it. The idea of compensating behavior can be seen as a subset of the general category of strong antecedent references, but it points to a more specifi c case, in which the apparent success of the nudge is an illusion in terms of what choice architects actually care about (Hirschman,1991).
What matters is welfare, not effectiveness (Sunstein,2016). A largely ineffective nudge may have positive welfare effects; an effective nudge might turn out to reduce welfare. A strong reason for nudges, as distinguished from more aggressive tools, is that they preserve freedom of choice and thus allow people to go their own way. In many contexts, that is indeed a virtue, and the ineffectiveness of nudges, for some or many, is nothing to lament. But when choosers are making clear errors, and when third-party effects are involved, the ineffectiveness of nudges provides a good reason to consider stronger measures on welfare grounds.
 Therefore with this text Sunstein is landing to the practical difficulties on nudging. Highly recommended.

PS. Congratulations to Adam Oliver, C. Sunstein and G. Akerloff for the new journal.

Pissarro à Eragny - La nature retrouvée
Au Musée de Luxembourg maintenant

October 17, 2010

Paternalisme liberal

Obesity and the Economics of Prevention: FIT NOT FAT

En Thaler diu que no és ben bé un oxymoron. En Becker aplana el camí per a Posner.En Posner diu clarament que si.
No és tant important si ho és o no, més aviat el més important és la rellevància per la política sanitària. I aquí és on ens cal reflexionar de veritat. Al llibre Obesity and the Economics of Prevention: FIT NOT FAT hi ha un capítol suggerent sobre el paper dels governs i el mercat. La referència al paternalisme liberal es resumeix aquí:
Preferences may also be influenced in more subtle ways than through the direct provision of information. An important example is what has been described as setting the default option by advocates of “libertarian paternalism” (e.g. Sunstein and Thaler, 2003). The underlying principle is that individual preferences driving an act of choice tend to be influenced by how the default option is configured. An example of the default option is the routine association of a certain side dish to a main course ordered in a restaurant. Customers may be entitled to demand an alternative side dish, but if they did not exercise this faculty they would receive the standard (default) option. Using a healthy option as a default instead of a less healthy one would have a significant effect on the number of customers eventually choosing to consume the healthy option. Actions involving changes in default options may display varying degrees of interference with individual choice and they may be perceived as more or less acceptable by consumers depending on the nature of the choices they aim to influence. For instance, changing the order in which food is arranged in a company cafeteria (Sunstein and Thaler, 2003) in order to steer consumer choices towards healthy options would seem to be a fairly non-intrusive action. However, other actions based on the same basic principle, i.e. changing the default option, may be perceived as much more intrusive. An example is policies making organ donations a default, with individuals being allowed to opt out upon request, have been viewed as most controversial and have been fiercely opposed in many countries, despite evidence which shows these policies may increase organ donations by as much as 25-30% compared to countries where the default is not consenting to donation (Abadie and Gay, 2006).

I el que fan els països OECD en relació a l'obesitat es resumeix en aquesta figura:

Si l'obesitat és considerada com el factor de risc més important, aleshores convé saber què cal fer. El llibre de l'OCDE mostra l'estat de situació però queda molt camí per endavant. Al McKinsey Quarterly ens diuen que els governs han d'actuar.

March 16, 2017

Falsehood as ingredient of populist health policy

On Rumors: How Falsehoods Spread, Why We Believe Them, and What Can Be Done

Today I would like to suggest you to read Barack Obama in his farewell speech. It's an inspiring piece to understand US and democracies in general. Inequality, racism and polarization are the three key isues to tackle.
He said:
For too many of us, it’s become safer to retreat into our own bubbles, whether in our neighborhoods or college campuses or places of worship or our social media feeds, surrounded by people who look like us and share the same political outlook and never challenge our assumptions. The rise of naked partisanship, increasing economic and regional stratification, the splintering of our media into a channel for every taste – all this makes this great sorting seem natural, even inevitable. And increasingly, we become so secure in our bubbles that we accept only information, whether true or not, that fits our opinions, instead of basing our opinions on the evidence that’s out there.

This trend represents a third threat to our democracy. Politics is a battle of ideas; in the course of a healthy debate, we’ll prioritize different goals, and the different means of reaching them. But without some common baseline of facts; without a willingness to admit new information, and concede that your opponent is making a fair point, and that science and reason matter, we’ll keep talking past each other, making common ground and compromise impossible.
Without a common baseline of facts there is no possibility to talk to your political opponent. Nowadays, fake news like health privatization are continuously spreading without any foundation. Our health minister speaks incredibly about that in our Parliament. Such obsession has driven to submit a new unnecessary law on health contracting.We are now in an obsession focused policy era.
To understand this phenomena, Sunstein wrote a book in 2008, before thee term post-truth era, that explains the basics and what to do.
Cass Sunstein says in the book:
Rumors are nearly as old as human history, but with the rise of the Internet, they have become ubiquitous. In fact we are now awash in them. False rumors are especially troublesome; they impose real damage on individuals and institutions, and they often resist correction. They can threaten careers, relationships, policies, public officials, democracy, and sometimes even peace itself. Many of the most pervasive rumors involve governments—what officials are planning and why.
This small book has two goals. The first is to answer these questions: Why do ordinary human beings accept rumors, even false, destructive, and bizarre ones? Why do some groups, and even nations, accept rumors that other groups and nations deem preposterous? The second is to answer this question: What can we do to protect ourselves against the harmful effects of false rumors? As we shall see, part of the answer lies in recognizing that a “chilling effect” on those who would spread destructive falsehoods can be a truly excellent idea, especially if those falsehoods amount to libel.
Sensible people believe rumors, whether or not they are true. On the Internet, self-interested, malicious, and altruistic propagators find it increasingly easy to spread rumors about prominent people and institutions. Such rumors cast doubt on their target’s honesty, decency, fairness, patriotism, and sometimes even sanity; often they portray public figures as fundamentally confused or corrupt. Those who are not in the public sphere are similarly vulnerable.
Rumor transmission frequently occurs as a result of cascade effects and group polarization. Indeed, rumors spread as a textbook example of an informational cascade: imperfectly or entirely uninformed people accept a rumor that they hear from others, and as more and more people accept that rumor, the informational signal becomes very strong, and it is hard for the rest of us to resist it, even if it is false.
Group polarization also plays a large role, as people strengthen their commitment to a rumor simply because of discussions with like-minded others.
 If you want people to move away from their prior convictions, and to correct a false rumor, it is best to present them not with the opinions of their usual adversaries, whom they can dismiss, but instead with the views of people with whom they closely identify
The signal of the rumor may be so strong that though reality is absolutely different, and everybody is finally conceding it the value of truth. This is sadly what has happened to health privatization debate.

September 25, 2013

Neither manipulated, nor influenced

Nudge and the Manipulation of Choice
A Framework for the Responsible Use of the Nudge Approach to Behaviour Change in Public Policy

When thinking on health behaviour change, the nudging approach is the trending topic. Let's remember the origins:
The contribution of Thaler and Sunstein’s Nudge, however, is not that of conveying novel scientific insights or results about previously unknown biases and heuristics (something that Thaler has championed in his academic publications. Instead, it is the notion of “nudge” itself, and the suggestion of this as a viable approach in public policy-making to influence citizens’ behaviour while avoiding the problems and pitfalls of traditional regulatory approaches.
A recent article explains details about two types of nudging:
Type 1 nudges and type 2 nudges. Both types of nudges aim at influencing automatic modes of thinking. But while type 2 nudges are aimed at influencing the attention and premises of – and hence the behaviour anchored in – reflective thinking (i.e. choices), via influencing the automatic system, type 1 nudges are aimed at influencing the behaviour maintained by automatic thinking, or consequences thereof without involving reflective thinking.
And both can be transparent or non-transparent.  An example of a transparent type 1 nudge is one used by the Danish National Railway agency. Speakers in city trains are used to announce “on time” when trains arrive on time. This nudge has been devised in order to get people to easily remember not just the negative, for example, when a train is delayed, but also the positive, when trains are on time. Non-transparent is closely related to manipulation of behavior and choice.

The authors conclude:

The characterization of nudging as the manipulation of choice is too simplistic. Both classical economic theory and behavioural economics describe behaviour as always resulting from choices, but the psychological dual process theory that underpins behavioural economics, used by Thaler and Sunstein, distinguishes between automatic behaviours, and reflective choices. Nudging always influences the former, but it only sometimes affects the latter. The conceptual implication of this is that nudging only sometimes targets choices.
That's a good point. More details inside the article.

PS Understanding the differences between:  Clinical Categorical vs. Regression Based patient classification systems.

PS. Waste vs. value by U. Reinhardt. Must read.

April 12, 2011

A empentes i rodolons


En Thaler i en Sunstein es pregunten quan necessitem una "empenta". És a dir, tenint en compte que la informació disponible per a prendre decisions és limitada i asimètrica, i que depèn del context on cal prendre-la, mostren una sèrie de situacions interessants. Diuen, la gent necessita "empentes" per a decisions díficils i ocasionals, de les quals no tindran feed-back i que a més a més esdevé complex entendre els termes de la situació. El capítol 4 del llibre Nudge ho explica bé i el 5 mostra com fer-ho. Hi ha qüestions òbvies, per les quals la regulació tracta de contribuir-hi, però n'hi ha d'altres tipus "paternalisme llibertari" que són més complexes d'identificar. Trobem un exemple al capítol 16:
8. Destiny Health Plan. Insurance companies don’t like paying large
medical bills any more than patients do. There is room for some creative
efforts on the part of such companies to work with their customers to improve
people’s health while reducing medical bills for all. Consider here
the Destiny Health Plan now offered in four states (Illinois, Wisconsin,
Michigan, and Colorado). The plan features a Health Vitality Program explicitly
designed to give people an incentive to make healthy choices. A
participant is able to earn “Vitality Bucks” if he works out at a health club
in a particular week, has a child join a soccer league, or completes a bloodpressure check with normal results. Vitality Bucks can be used to obtain
airline tickets, hotel rooms, magazine subscriptions, and electronics. The
Destiny Health Plan is a clever effort to combine health insurance with
nudges designed to get people to live healthier lives
Intueixo que és una mica més complicat, en Thaler i en Sunstein haurien de mostrar-ne els detalls. Mentrestant reflexionem-hi nosaltres.

PD. El termòmetre segueix pujant, però ara ja no fa tanta calor, possiblement és una febre que cal aturar convenientment i després fer el diagnòstic i tractament correcte. A LV trobareu els detalls i aquí el video sencer.

September 19, 2020

How do people influence each other?

Conformity. The Power of Social Influences

In his book  Cass Sunstein focuses on two influences on individual belief and behavior: 

The first involves the information conveyed by the actions and statements of other people. If a number of people seem to believe that some proposition is true, there is reason to believe that that proposition is in fact true. Most of what we think—about facts, morality, and law—is a product not of firsthand knowledge but of what we learn from what others do and think

The second influence is the pervasive human desire to have and to retain the good opinion of others. If a number of people seem to believe something, there is reason not to disagree with them, at least not in public. The desire to maintain the good opinion of others breeds conformity and squelches dissent, especially but not only in groups that are connected by bonds of loyalty and affection, which can therefore prevent learning, entrench falsehoods, increase dogmatism, and impair group performance

The book is divided into four chapters. In chapter 1, I develop a central unifying theme, which is that in many contexts, individuals are suppressing their private signals—about what is true and what is right—and that this suppression can cause significant social harm. In chapter 2, I turn to social cascades, by which an idea or a practice spreads rapidly from one person to another, potentially leading to radical shifts. Focusing on group polarization, chapter 3 investigates how, why, and when groups of like-minded people go to extremes. Chapter 4 explores institutions.


February 14, 2015

Health policy extremism and radicalisation

Going to Extremes: How Like Minds Unite and Divide

After reading this accurate article by Guillem López-Casasnovas, I thought that it was worth to quote Sunstein book. His key messages are:

• When groups polarize and separate from mainstream society – either psychologically or physically – they can become extremist.
• People change their attitudes when they want a group to accept them.
• People will abdicate moral decisions to a recognized authority.
• Collective behavior, or “groupthink,” provides a means of identifying decision-making processes that lead to extremism and mistakes.
• Information moves and amplifies among groups via “social cascades.”
• Investment clubs making decisions by unanimous votes produce the worst investment returns.
• Group deliberation produces sounder decisions than individuals acting alone.
• Techniques to blunt extremism include traditionalism, consequentialism, and checks and balances.
• Informational cascades can affect markets and mass behavior.
• In a democracy, information, criticism and skepticism combine to improve an institution’s performance.
Take care, we are right now on a social and informational cascade. Have you noticed?

January 23, 2012

Donar una empenta o donar la llauna

Public health in England: from nudge to nag

Els del Lancet es despatxen a gust contra Thaler-Sunstein i el seu llibre Nudge, l'empenta necessària per adoptar comportaments saludables. He parlat altres dies sobre el tema. I si bé tots podem reconèixer febleses en l'aproximació, obliden que la regulació basada en la racionalitat del consumidor no dona més de si en determinades qüestions. Per tant, no es tracta tant de desqualificar la proposta com d'una abordatge fi i mesurat.

PS. De pas aprofito per veure dins l'editorial que el temps mitjà per visita al metge de família NHS és de 11,7 minuts.

PS. Al Lancet també hi trobareu un article sobre regulació en salut pública i una notícia sobre la vaga dels metges alemanys.

PS. En el combat Calvin Klein DKMS vs. Matesanz ha guanyat per ara Calvin Klein. Només el regulador fent d'àrbitre que canvia les regles de joc enmig del partit pot capgirar el resultat. Una vegada més es trobava de vacances, i van ?.

PS. Recordeu que vaig esmentar fingolimod com medicament que incorporàvem al finançament públic sense avaluar suficientment, doncs aquí en teniu la mostra, l'agència europea diu 11 morts per ara.

December 13, 2013

We the people

A Constitution of Many Minds: Why the Founding Document Doesn't Mean What It Meant Before

Cass R. Sunstein is a distinguished professor of Law at Harvard. For economists he is well known for his book with R. Tahler on "Nudge". Today I would like to reproduce several statements of his 2009 book: A Constitution of Many Minds: Why the Founding Document Doesn't Mean What It Meant Before. Just for those that consider that law should constraint people's expectations:
I mean to identify and explore three approaches to the founding document: traditionalism, populism, and cosmopolitanism.We shall see that in all three contexts, what is at work is a many minds argument–an argument that if many people think something, their view is entitled to consideration and respect.
Traditionalists insist that if members of a society have long accepted a certain practice, courts should be reluctant to disturb that practice. Some traditionalists go further, urging that even po-litical majority should respect longhstanding practices. Populists believe that if most people believe a certain fact or accept a certain value, judges should show a degree of humility—and respect their view in the face of reasonable doubt. Some populists think that if many people be-lieve something, they are probably right, and elected representatives should defer to them too.Cosmopolitans believe that if many nations, or many democratic nations, reject a practice, or accept a practice, the United States Supreme Court should pay respectful attention. Some cos-mopolitanians believe that if most nations, or most democratic nations, do something, other nations should probably fall in line with them.
Of course the three positions are different, and it is possible to accept one while rejecting the other two. But the structure of the central argument is identical in all three contexts. Nothing in the Constitution itself rules out any of the three approaches that I shall be ex-ploring. The Constitution does not set out the instructions for its own interpretation, and many approaches fall within the domain of the permissible. But traditionalism, populism, and cos-mopolitanism all run into serious obstacles. In the end, much of my argument will therefore be negative and critical. I will try to show why each approach has intuitive appeal – but also why each of them faces powerful objections.
Today is a day to reflect on such issues. Laws are created after a political process, popular sovereignity is above them. I wanted just to reflect on that in a historic day.

September 9, 2020

Good news

 Too Much Information. Understanding What You Dont Want to Know

NYT created a weekly bulletin for those that only want to read good news. This means that they are not interested in what's going on really. Does this make sense? Cass Sunstein would say yes and in the book explains why.

November 19, 2014

A call for a political prescription to tackle obesity

A political prescription is needed to treat obesity
Why Nudge?

Unless there is harm to others, the government cannot exercise power over people. This is the John Stuart Mill's "Harm principle", sometimes called the Liberty Principle. And governments have taken as given that individuals always take decisions in a rational way, fulfilling their preferences. As Cass Sunstein says in his last book "Why Nudge?", such a principle "raises serious doubts about many laws and regulations. Sometimes power is exercised over people in large part to promote their own good, finally people are note entirely sovereign over their body and minds". He argues in favour of paternalism in certain circumstances. We have already explained such details formerly in this blog.
Today I would like to suggest a reading to you, an excellent editorial in the Canadian Medical Association Journal. It is a call for action on obesity and specifically on food policy and taxation on sugar-sweetened beverages.

Our current approach to obesity relies on the assumption that people have choices, often fail to make the right ones, and should be educated and helped to make better choices. This view is simplistic and clearly absurd, given the continued rise in the prevalence of obesity in countries that have been tackling the problem for decades. Are millions of people really choosing to be overweight?

People are not as free to choose as we would like to believe. Neurobiological desires for sweet and high-fat foods gave humans a survival advantage in a world where food was scarce and every calorie counted. Where food is inexpensive and easily available, biological processes related to eating can mirror addiction and will lead to our destruction. We need to change our approach. We need incentives beyond educational messages. Strategies that include individual interventions,  school-based nutrition and activity interventions, incentives for active commuting and changes to the built environment should continue; however, we also need robust ways to restrict portion sizes and reduce the sale of sugar-sweetened beverages and other high-calorie, nutrient-poor food products. Our government needs to consider taxation as a tool to combat the consumption of these addictive foods and beverages, just as it regulates the sale of alcohol and tobacco products for the purposes of population health.
In USA, Berkeley is the first city that will intoduce the soda-tax after a recent ballot. Berkeley’s Measure D proposed imposing a 1-cent-per-ounce general tax on sugar-sweetened beverages and sweeteners used to flavor drinks. The measure will not dedicate funding to a specific cause and did not require only a majority of the vote.
I still remember how a similar measure was discarded some years ago in our country. The times to reconsider the introduction of a soda tax are coming.

October 9, 2015

Using behavioral insights for policy

Social and Behavioral Sciences Team 2015 Annual Report

Some weeks ago, an executive order by President Obama boosted the application of behavioral insights to policy.
To more fully realize the benefits of behavioral insights and deliver better results at a lower cost for the American people, the Federal Government should design its policies and programs to reflect our best understanding of how people engage with, participate in, use, and respond to those policies and programs. By improving the effectiveness and efficiency of Government, behavioral science insights can support a range of national priorities, including helping workers to find better jobs; enabling Americans to lead longer, healthier lives; improving access to educational opportunities and support for success in school; and accelerating the transition to a low-carbon economy.
Sounds interesting. It poses a tweak on the current approaches to policy design. Cass Sunstein says in NYT:
 When government programs fail, it is often because public officials are clueless about how human beings think and act. Federal, state and local governments make it far too hard for small businesses, developers, farmers, veterans and poor people to get permits, licenses, training and economic assistance.
 Behavioral research shows that efforts at simplification, or slight variations in wording, can make all the difference.
The UK and now the USA are introducing this new way to define policies (and health policy). Let's keep an eye on its application and performance. What are we doing in this respect? Why are we waiting to introduce something similar?

President Barack Obama speaks with members of the Social and Behavioral Sciences Team in the Oval Office in January 2015.
 President Barack Obama speaks with members of the Social and Behavioral Sciences Team in the Oval Office in January 2015.

December 25, 2016

The two friends story


Sunstein and Thaler provide an excellent review of a unique book by MichaelLewis in New Yorker. This is my suggestion for reading today.

April 18, 2012

Breslow, en el record

Si avui situem els hàbits i comportaments saludables a la capçalera dels factors que determinen la qualitat de vida i la longevitat, ho devem en bona part a Lester Breslow que ens ha deixat a l'edat de 97 anys. Ell va ser qui va capgirar l'orientació de la salut pública i va ser capaç de redefinir-ne les prioritats. Tinc la impressió que ha costat molt que féssim cas dels seus missatges, però sens dubte a hores d'ara han calat, i encara han de calar més. Llegeixo al NYT la notícia i destaco:
Dr. Breslow’s most lauded accomplishment was a study of 6,928 people in Alameda County, Calif., that examined their behavior over intervals of up to 20 years. It used quantitative analysis to prove that a 45-year-old with at least six of the seven healthy habits Dr. Breslow chose as important had a life expectancy 11 years longer than someone with three or fewer. Over a 70-year career, Dr. Breslow helped expand the very definition of public health, from the historical concentration on communicable disease to a new concern with individual behavior and the effects of community and environment. As people lived longer and had more cancer and heart attacks, he was a leader in emphasizing the mounting importance of chronic disease.
Ell ens va donar la pista a seguir, i voldria pensar que Kahneman-Thaler-Sunstein han perfilat com. He de dir que ho han fet per ara de forma insuficient. Fa uns dies ja vaig dir que calia tenir en compte el que deia l'Adam Oliver al seu blog. Però també vull recordar que el Behavioural Insight Team ha perdut pistonada, caldrà veure quin és el motiu. Mentrestant rellegir Breslow i un repàs a la seva autobiografia “A Life in Public Health: An Insider’s Retrospective” esdevé clau per comprendre un científic fonamental del segle XX.

May 21, 2021

Biases and noise, two kinds of error

Noise, a flaw in human judgement

A new book by  Daniel Kahneman, Olivier Sibony, and Cass R. Sunstein

A general property of noise is that you can recognize and measure it while knowing nothing about the target or bias. The general property of noise is essential for our purposes in this book, because many of our conclusions are drawn from judgments whose true answer is unknown or even unknowable. When physicians offer different diagnoses for the same patient, we can study their disagreement without knowing what ails the patient. When film executives estimate the market for a movie, we can study the variability of their answers without knowing how much the film eventually made or even if it was produced at all. We don’t need to know who is right to measure how much the judgments of the same case vary. All we have to do to measure noise is look at the back of the target.

To understand error in judgment, we must understand both bias and noise. Sometimes, as we will see, noise is the more important problem. But in public conversations about human error and in organizations all over the world, noise is rarely recognized. Bias is the star of the show. Noise is a bit player, usually offstage. The topic of bias has been discussed in thousands of scientific articles and dozens of popular books, few of which even mention the issue of noise. This book is our attempt to redress the balance.


May 7, 2015

The organizational challenge of our health system

My speach today at Foment del Treball Nacional, general assembly of Unió Catalana d'Hospitals:

Honorable Conseller, President de la Unió, Socis i Directius,
Voldria agraïr en primer lloc l’oportunitat d’oferir-vos avui unes reflexions sobre el repte organitzatiu del nostre sistema de salut. És ben cert que en uns moments de canvi econòmic i social accelerat, el sector salut se’n vegi afectat de forma profunda atesa la seva relevància en els ciutadans. Des de dins, un pot pensar que les dificultats es troben al sector salut i jo voldria situar només per un moment el context, per entendre on som i com això influeix.
El desenvolupament econòmic d’un país es reflecteix mitjançant el producte interior brut. Sabem que el PIB per càpita del 2014 és un 0,6% més alt, si només un 0,6%, que el que hi havia fa 8 anys, el 2006, 168 euros més (26.996 €). Aquest és una situació desconeguda per tota la nostra generació que havíem viscut en un procés continuat de creixement econòmic.
Durant aquests anys l’Estat espanyol ha acumulat un dèficit públic de 568 mil milions d’euros. Això vol dir que de mitjana anualment durant els darrers 8 anys s’ha tingut un dèficit del 13,6% de la despesa pública. Qualsevol dels que som aquí, si a casa nostra gastéssim un 13,6% anual més d’allò que ingressem tindríem problemes molt seriosos que ben segur acabaríem traslladant als nostres fills i a les generacions futures. Ens trobem doncs davant d’un problema de gestió pressupostària irresponsable d’elevada magnitud.
El nivell de desigualtat econòmica de les famílies s’ha agreujat com no havíem conegut mai en tant poc temps. L’OCDE ha mostrat que si mesurem la desigualtat en els canvis en renda disponible, l’Estat Espanyol encapçala el conjunt dels 30 països, amb un fort diferencial.
La despesa sanitària per càpita pública a Catalunya el 2015, 1.120€ és equivalent a la del 2006, 1.118€.
És bo de saber que la satisfacció ciutadana amb el sistema sanitari públic ha crescut notablement, ha passat del 79% el 2006, al 88% el 2013. Aquest és un fet més que notable, que cal destacar .
I si ens fixem en els canvis en l’esperança de vida en bona salut entre 2005 i 2012 hem passat de 63 a 65,7 anys en els homes i de 60,6 anys a 66,1 per a les dones. La proporció d’anys viscuts en bona salut ha passat de 72 % a 77% a les dones i del 81 al 82% als homes. L’esperança de vida de les dones encapçala el ranking d’Europa. Aquest és un fet més que notable, un èxit ciutadà, dels seus hàbits i comportaments saludables, i del nostre sistema de salut. Aquest resultats no s’obtenen per l’atzar.
Malgrat tot això que us mostro, i que difícilment veureu reflectit acuradament als mitjans, el mantra que s’ha establert és exactament el contrari, el de les retallades i el seu efecte nociu per a la salut. Jo us parlaré d’una altra cosa avui, però volia deixar ben clar el context per evitar qualsevol confusió sobre on som.
Ens trobem davant d’un sistema de salut que assoleix uns resultats bons, més que notables amb els recursos que hi dediquem. L’excel.lent periodista Antoni Bassas ho recordava la setmana passada, deia: un país es pot definir per la seva llengua, la seva cultura, la seva història, però també pel funcionament dels serveis bàsics que presta als seus ciutadans. I això, la sanitat catalana és la joia de la corona: eficient, de qualitat i universal. Respon a un pacte social no escrit pel qual el 40% del pressupost de la Generalitat es gasta en sanitat.
I afegia: Qualsevol que hagi anat pel món, i no només per països més pobres que Catalunya, sinó també per països de la Unió Europea, reconeixerà que amb retallades o sense, en matèria de sanitat no sabem el que tenim. Centenars de milions de persones a tot el món donarien el que no tenen per poder portar a la butxaca una targeta que els cobrís com ens cobreix a nosaltres la nostra targeta sanitària.
Estic convençut que la majoria dels que som aquí compartim les seves paraules. Aleshores, podem preguntar-nos què justifica que la sanitat sigui motiu de tanta controvèrsia, que es neguin els fets i que se’n faci un ús partidari dels arguments polítics. Això té a veure amb diversos factors, però deixeu-me que en destaqui dos: “els mèdia” i “els marcs de referència”. Vivim en un temps on la política està segrestada pel que en Neil Postman titllava de “show business”. Aquest gran sociòleg ja traspassat, va escriure l’any 1985 un llibre premonitori molt recomanable titulat: “Divertim-nos fins a morir, el discurs públic a l’era del show business”.
Deia al final del llibre: El que jo suggereixo és el que deia també Aldous Huxley , estem en una cursa entre l'educació i el desastre, i necessitem entendre la política i l’epistemologia dels mitjans de comunicació. El que afligia a la gent del El món feliç no era que estiguessin rient en lloc de pensar, sino que no sabien de què estaven rient i perquè havien deixat de pensar”. Aquest és un text escrit abans de l’existència d’internet i les xarxes socials. No afegiré res més. La banalització de la cultura i de la política s’ha imposat i ens convé retornar a l’esperit crític fonamentat i al debat respectuós, aquell que ens fa progressar com societat i com a persones.
La segona qüestió que volia destacar prové de la ciència cognitiva, en concret del professor de Berkeley, George Lakoff i del seu llibre “No pensis en un elefant”. Diu: Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món, conformen els objectius que ens proposem, els plans que fem, la nostra forma d’actuar i allò que compta com a resultat bo o dolent de les nostres accions. En política, els marcs conformen les nostres polítiques social i les institucions. Canviar els nostres marcs és canviar tot això. Els marcs de referència no poden veure’s ni sentir-se, formen part de l’inconscient cognitiu, estructures del nostre cervell a les que no podem accedir conscientment, però que coneixem per les seves conseqüències: la nostra forma de pensar i el que s’entén per sentit comú.
Segueixo els treballs de George Lakoff des de fa anys i estic convençut que ens pot proporcionar la clau per comprendre què està succeint en la política i la gestió sanitària: ens trobem davant un nou marc de referència que lluita amb el que hem conviscut durant molts anys i que ens mantenia en allò que els psicòlegs en diuen “zona de confort”.
Fa temps un periodista em preguntava, em deia Pere, què creus que necessita el sistema de salut català: més finançament i millor organització?. Jo li vaig dir que la resposta no era ni una cosa ni l’altra, sino totes dues. Ell sens dubte volia un titular, i això ja no hi cabia. Cal estar atent als falsos dilemes i no deixar-nos entabanar.
Necessitem més finançament si som capaços de demostrar quin és el valor marginal obtingut de cada euro addicional gastat. Altrament em resisteixo a assenyalar quin és el nivell de finançament necessari i acurat. Malgrat tot, ja sabem que el debat sanitari pivota massa sobre quants diners ens gastem i massa poc en què n’obtenim a canvi. Massa en el finançament i poc en l’organització.
Per altra banda, fa més de tres dècades que una Constitució va dir que els ciutadans erem iguals davant la llei, però en canvi podem observar que quan hi ha concert econòmic, uns ciutadans poden gastar en sanitat pública un 40% que nosaltres en el marc d’un mateix Estat de Dret. El que tenim des d’aleshores és un estat del revés, un nyap. En un estat del revés ningú no pot pensar seriosament en criteris objectius, ni fixar prioritats, primer cal posar-lo del dret. Això no ha estat possible des de fa molts, massa anys.
El 2004 vaig escriure un article a Annals de Medicina titulat: “D’on no n’hi ha no en pot rajar, repensant l’atenció i el finançament sanitari”. En bona part, som on érem aleshores, i el que vaig preveure, va succeïr. Ara bé, a data d’avui hi ha una gran diferència, la perspectiva d’un nou Estat de dret, un Estat de veritat que sigui capaç de donar resposta a les preferències ciutadanes. I ara també és el moment de recordar que cal desconfiar de venedors de fum, aquells que proposen polítiques socials sense finançament en un estat del revés. Siguem-ne conscients.
Per tant necessitem millor finançament en un marc on puguem prioritzar els recursos per assolir un valor més gran en salut, i això només serà possible en un marc polític de referència nou.
Però alhora necessitem millor organització, molt millor organització. I permeteu-me una nova autocita, aquesta vegada del 2001. En un article a la revista Fulls Econòmics del Sistema Sanitari, juntament amb l’amic Jordi Calsina, vam escriure un article titulat: “Més enllà de la separació de funcions: les organitzacions sanitàries integrades”. Fa quinze anys que alguns ja ens havíem adonat que calia canviar de marc de referència en l’aspecte organitzatiu. Han passat anys i ens hem mantingut en la “zona de confort” a la que em referia abans. Calia anar més enllà de la separació de funcions perquè alguns veiem que era un concepte difús, complicat de portar a terme a la pràctica en un entorn on la transferència de risc només s’aguanta sobre el paper. I proposavem les organitzacions sanitàries integrades en la mesura que capgirava la lògica de la compra de serveis pel compromís amb la salut de la comunitat per part de tots els proveïdors.
He estat seguint d’aprop l’esforç fet des de Palamós, als Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, enfocat cap una visió de servei integradora. No és per casualitat que un foraster distingit com en Tom Sharpe escrivia amb claredat al The Guardian sobre la qualitat de servei que hi va rebre. Més enllà d’aquesta anècdota, si em preguntessin per un model organitzatiu acurat seria aquest, evidentment com sempre millorable.
Tenim un sistema públic de salut amb unes característiques organitzatives singulars destacables, en citaré dues només. La primera és la planificació de recursos, el mapa sanitari, la condició prèvia a qualsevol desgavell inversor i a l’excés de capacitat instal.lada que acostuma a succeïr en entorns privats. La segona és la inexistència del pagament per acte mèdic, motiu de sobrediagnòstic i tractament a molts sistemes de salut. Aquells que encara l’apliquen lluiten per fugir-ne.
Tota organització descansa sobre tres pilars: l’assignació de drets de decisió i tasques, la compensació de l’esforç i l’avaluació del rendiment. Les decisions a les organitzacions sanitàries integrades tenen tres nivells: governança, gestió i decisió clínica. Els drets de propietat són els que assenyalen qui ha d’assumir la funció de govern de les institucions. La governança de l’organització s’entén com el conjunt de mecanismes de control que s’adopten per tal que els conflictes d’interès representin una pèrdua de valor. Aquí cal assenyalar que la perspectiva de valor és social (no és el cas del valor per l’accionista a una empresa privada) i aquesta perspectiva social apunta a una responsabilitat envers la comunitat.
L’exercici responsable de la governança de les organitzacions ha estat possiblement la peça més oblidada de l’engranatge del sistema públic de salut. Algunes de les controvèrsies del moment ens les hauríem pogut estalviar si haguéssim dedicat més esforços a estructurar la funció de governança. Com sempre generalitzar té riscos, i per tant hi ha hagut casos exemplars de governança però que al meu entendre han estat aïllats.
Una condició inicial per a una bona governança és que la selecció de membres del consell d’administració s’enfoqui cap a les capacitats i el talent, i eviti al màxim determinats conflictes d’interès. En aquest sentit, sóc de l’opinió que a les empreses convé representants que vetllin pels resultats en salut exigint l’estricte compliment pressupostari i evitar conflictes d’interès per part dels directius. Si es tracta d’una empresa pública, aleshores cal evitar que “el client”- “el finançador” segui al consell, i en canvi cal que la representació del propietari últim que és Economia resti garantida.
Cal tenir present doncs la separació entre el que és la propietat dels actius públics que depenen al final d’Economia, i la gestió dels serveis que correspon a l’empresa a qui s’assignen com a concessió. En el cas que els actius siguin privats no lucratius, el compromís en una bona governança obliga a vetllar igualment per als objectius finals de creació de valor.
La tasca dels consellers ha de tenir un caràcter professional, l’exigència i responsabilitat ha de ser màxima. Al nostre entorn, això no s’assoleix en un entorn voluntarista com podíem imaginar fa dècades. Si volem un esforç acurat cal compensar-lo acuradament tant a les empreses públiques com a les no lucratives.
Com podeu imaginar, tractar del tema de governança ens portaria a una conferència sencera i per tant no m’estendré més en això.
Els drets de decisió sobre la gestió provenen de l’encàrrec que des del govern de l’empresa es fa als màxims directius i per tant són ells qui decideixen quin és el nivell de descentralització posterior de les decisions i tasques a dur a terme. I quan arribem aquí cal recordar les singularitats de l’entorn sanitari. En Jeffrey Harris, economista i metge, professor del MIT i internista al Hospital General de Massachussets va escriure l’any 1977 un extraordinari article titulat: “L’organització interna dels hospitals, algunes implicacions econòmiques”. He de confesar que va ser un dels primers articles d’economia de la salut que vaig llegir i que em va impactar. Però no tant sols a mi, és un dels articles més referenciats que hi ha a data d’avui. Essencialment en Jeffrey Harris va dir en altres paraules, algunes coses que sabem els que hem estat gerents d’hospital. Ell suggeria que l’hospital en realitat són dues empreses: l’administrativa i la mèdica. En aquesta organització dual hi ha un conjunt de regles implícites d’assignació de recursos. La controvèrsia es produeix quan la demanda mèdica supera la capacitat oferta per l’administrativa. Ens enfoquem massa a analitzar la part administrativa i no tant a la mèdica. I acabava assenyalant que cal una nova organització interna dels hospitals.
Ara si hagués de reescriure l’article ben segur que aniria més enllà dels hospitals i pensaria en organitzacions sanitàries integrades. Considero que en Harris va encertar en el diagnòstic però es va quedar curt en la teràpia, es va quedar a mitges. Cal repensar molt seriosament la posició dels metges dins l’organització sanitària. Estic convençut que l’encaix actual grinyola força, i les propostes per avançar són limitades. Després d’observar models alternatius, he arribat al convenciment que la relació laboral de la professió mèdica dins un conveni col.lectiu difícilment encaixa amb la realitat de la tasca, el talent i els resultats que se n’esperen. Si dins la relació laboral en tinc dubtes, imagineu els que tindré si hi ha una atribució funcionarial vitalícia, en propietat, com en diuen. A data d’avui encara tinc pendent de trobar algú que em justifiqui que un metge ha de ser funcionari amb un argument convincent.
Per tal d’enfocar una visió alternativa, cal comprendre la professió mèdica en el marc organitzatiu del sistema de salut amb les coordenades inherents del professionalisme.
Cal ser precisos en el que estem parlant. Entenc el professionalisme més enllà de l’autonomia estricta i esbiaxada que alguns defensen. Per professionalisme vull dir: (1) Altruïsme, en cas de conflicte d’interès entre interessos professionals i els dels pacients, cal decantar-se en favor dels pacients, (2) un compromís en la millora, els professionals han d’actualitzar-se en el nou coneixement i la seva incorporació a la pràctica (3) revisió entre col.legues, els metges han de ser capaços de supervisar el treball dels col.legues, per protegir els pacients i (4) els metges han d’incorporar el criteri d’eficiència social a les decisions clíniques.
És aquí on l’argument de l’organització dual d’en Harris em sembla oportuna. Què succeiria si en el marc d’una organització sanitària integrada o d’una regió sanitària, s’establís una societat professional que contracta exclusivament realitzar l’activitat dins els seus centres?. Aleshores, tindríem l’organització dual formalitzada, la societat professional rebria els seus ingressos en un pagament capitatiu anual, part del capitatiu total que reb l’organització sanitària integrada, qui alhora mantindria la seva relació laboral per als altres llocs de treball. La societat professional contractaria metges i els assignaria llocs de treball amb salaris competitius, que més enllà de la base, es compensés per la qualitat clínica i satisfacció. L’organització sanitària integrada compartiria informació amb la societat professional per avaluar els resultats en salut.
I un pot dir, això existeix?. És el cas d’algunes organitzacions no lucratives com Group Health o Kaiser Permanente. Més aprop també tenim exemples parcials. Estic convençut que el model de relació actual està caducat i que això que proposo necessita calibratge fi, en termes legals i d’avaluació de cada context. Cal tenir present a més, que seguir com ho tenim ara consolida una altra realitat que també coneixem prou bé, la pràctica dual públic-privada, la pluriocupació.
Si pensem en una integració assistencial exitosa, ens cal que la coordinació i motivació en l’àmbit clínic sigui màxima. A l’actualitat, molts dels avenços obtinguts han tingut relació amb la capacitat de lideratge i la cultura organitzativa, malgrat que els incentius explícits han estat escassos. La prova definitiva que pot arribar-se més enllà en la integració és quan els professionals s’impliquen perquè més enllà dels atributs del professionalisme, senten que el seu esforç es veu compensat i respectat. Molt sovint, la segona qüestió pren més importància que la primera, vull dir que el respecte ocupa una posició superior a la compensació material. Valorar el treball ben fet, reconèixer-lo, esdevé fonamental en l’entorn professional. En això, la societat professional és capaç de fer-ho millor que tal com ho fa la part administrativa de l’organització avui en dia.
L’atenció centrada en la persona fruit del treball professional en equip ha de focalitzar a presa de decisions. Segurament aquesta atenció haurà d’anar acompanyada d’una petita empenta, el nudging que diu Cass Sunstein. Aquells que vau sentir el meu discurs el desembre passat a la sessió sobre el Pla de Salut ja sabeu al que em refereixo. Altrament, el podeu trobar en el meu blog, Econsalut.
Fins aquí sobre drets de decisió i incentius. Ens resta un capítol fonamental sobre avaluació dels resultats, el tercer fonament de l’organització. Recordeu allò de “només es gestiona allò que és mesura”, i jo hi afegiria, que en algunes vegades ni així. El sector salut disposa avui d’una quantitat extraordinària de dades que permeten mostrar-ne els resultats. Hi ha més dades que la capacitat cognitiva per comprendre el que diuen. L’exercici de transparència des de la Central de Resultats hi ajuda encara més. La qüestió fonamental no és tenir dades, és comprendre quin impacte poden tenir, com fan canviar les decisions i la pràctica. I per això necessitem lligar una vegada més amb els incentius. Si no som capaços de donar senyals que cal un aprenentatge i millora continuada en la línia dels capdavanters en excel.lència, pot passar que l’exercici de transparència no tingui impacte. Les implicacions per tant són de cadascú, cada òrgan de govern, cada directiu, cada clínic. Tothom hi té una part en la tasca de transformar l’avaluació dels resultats en millora continuada.
Tot el que he estat assenyalant fins ara es troba en un entorn determinat, que és el de la regulació, de la tecnologia i dels mercats. Hem de comprendre i fer que aquest entorn ajudi a la transformació organitzativa. En l’aspecte regulatori, hem viscut sovint amb una ficció que teníem competències plenes en sanitat. Sabem que la regulació laboral, la regulació professional, i tantes altres s’escapen de la nostra capacitat de decisió. És més, limiten seriosament els possibles avenços que caldrien per situar l’organització sanitària al segle XXI. Un Estat nou ha de prendre en consideració molt seriosament aquestes qüestions.
La tecnologia ens podria ocupar molta estona i només hi faré una breu referència. Estem assistint a un canvi profund en la “funció de producció de salut”. El darrer llibre del cardiòleg Eric Topol es titula “El pacient t’atendrà”, vol assenyalar les noves capacitats de decisió dels pacients amb la seva malaltia. Evidentment es tracta d’una provocació, en la mesura que un va avançant en el llibre, explica la importància de la professió mèdica davant la nova complexitat d’informació i coneixement ingent. La medicina estratificada o de precisió està començant i no podem restar-ne al marge, la tenim entre nosaltres i cal que ens preguntem si estem disposats a que sigui la tecnologia la que canviï les organitzacions o si som nosaltres els que hem de comandar aquest canvi des de les pròpies organitzacions. Personalment crec que ens cal aplicar-nos seriosament per identificar quin és el millor model organitzatiu per a la nova medicina, abans que la nova medicina ens hagi condicionat a tots plegats. Hi som a temps, però anem endarrerits. Per ara, sóc incapaç de veure cap reflexió profunda en aquest sentit aquí aprop.
Els mercats és una paraula que desperta passió en alguns, aquells que hi posen connotacions morals. Per als economistes és tant sols un lloc on es troba el que compra i el que ven, l’oferta i la demanda. I així tenim, mercats de treball, mercats de productes i serveis, mercats de capital. Voldria fer esment del mercat de treball de directius. Captar i retenir el més gran talent ha de ser un objectiu clar del sistema de salut i més en concret pels òrgans de govern. Hem sofert una forta erosió, fruit de la interferència polititzada en la presa de decisions directives i també d’una pèrdua de salaris competitius. Aquest fet dissuadeix determinat talent i finalment tots hi perdem. La reflexió seriosa obliga a que els òrgans de govern facin el seu paper per cercar el talent i s’eviti completament altra tipus d’interferència.
Fins ara he parlat del repte organitzatiu en la provisió dels serveis. Seria un error, oblidar que convé un canvi organitzatiu profund en el nivell del parlament i del govern. Algunes de les dificultats que observem, sorgeixen del trasllat de problemes en cascada cap avall. La forma com s’organitza la presa de decisions col.lectives en un parlament em preocupa perquè estem davant d’un model desfassat. La “funció de producció” de lleis i de controlar el govern actual és lluny de ser la més eficient. Només cal observar el butlletí del parlament per comprendre com es confon allò que és política i el que és gestió i que correspon als órgans de govern. I aquesta confusió és deliberada per tal d’obtenir-ne rèdits personals i de partit, titulars als mitjans que apareixen sovint volgudament distorsionats. Alhora el govern necessita repensar la seva “funció de producció”, cercar la simplificació administrativa i concentrar-se en nous mecanismes de coordinació i incentius més efectius que els actuals.
Aquí voldria assenyalar la importància dels sistemes de pagament i de la seguretat jurídica a les empreses públiques. Les formes de compensació a les organitzacions sanitàries integrades i dins d’elles a cada proveïdor són un element cabdal de disseny organitzatiu. Però alhora els sistemes d’incentius ha de preservar determinats principis. El més important de tots és que ha de garantir que el rescat dels ineficients no surti de franc. És allò que els economistes en diem moral hazard. Quan hi ha una cobertura última de qualsevol desgavell financer, sense cap responsabilitat assignada, aleshores hi ha un incentiu al dèficit. O vist d’una altra manera, quan aquells que són molt eficients, cada vegada s’els augmenta més el nivell d’exigència, i no tenen contrapartida favorable aleshores el sistema esdevé pervers (en economia en diem efecte ratchet). Tots sabem que tenim exemples del primer cas i del segon. Estic convençut que us venen al cap. I això no és admissible i ha durat massa anys. Ens ha afeblit el sistema.
El sistema de pagament ha de ser capaç d’aliniar les decisions i comportaments de tots els actors cap un objectiu de salut col.lectiva. Dit altrament, cal contractar la millora de la salut poblacional. Personalment em preocupa la proposta actual, perquè no observo que els comportaments i decisions dels actors es puguin aliniar convenientment. És una proposta difusa, complexa, però ara no puc entrar en més detalls.
El govern ha de ser capaç de limitar la incertesa del model jurídic de les empreses públiques. L’impacte de les normes comptables europees SEC-2010 ha estat enorme. Mai no hauria pogut imaginar que la comptabilitat fos capaç de canviar un model sanitari. I ha estat així. I això no s’ha acabat. La directiva europea sobre contractació pública del 2014, sitúa a abril 2016 com el moment de l’aplicació generalitzada de concursos. Un fet que ha aixecat profunda preocupació a Gran Bretanya, fins el punt que els laboristes han dit que demanaran l’exempció si guanyen les eleccions avui.
Algunes de les qüestions que assenyalo, són abordables des d’un Estat nou, d’altres són possibles avui. Les més crucials es refereixen estrictament a un Estat nou, i esdevé una condició necessària per a poder avançar.
Condició necessària però no suficient, que diríem. Perquè ens cal consens. Ens cal consens polític, professional i ciutadà. Ho dic senzillament com una observació que sorgeix dels sistemes sanitaris d’èxit, aquells on el consens és ampli. Sabeu que em va correspondre de coordinar el Pacte Nacional de Salut. I voldria assenyalar-vos que aquesta va ser una història d’èxit, si, una història d’èxit. Molts es van dedicar a explicar el contrari i van reeixir en l’intent. Va ser d’èxit perquè aquells que van desertar no van mostrar un argument convincent dels motius de la fugida i la majoria d’actors van mantenir-se ferms. Mireu, uns es van retirar per temes que no havien estat tractats, uns altres per acords que mai no es van prendre, fins i tot fa unes setmanes ho tornava a llegir astorat a la premsa. Va ser un èxit perquè totes les organitzacions presents, excepte una patronal, els sindicats i els partits que no donen suport al govern se’n van desentendre i excepcionalment només algú va oferir un argument fonamentat. Tenim un problema de responsabilitat, participació i representativitat. Cal admetre-ho i ens cal resoldre’l per tal que el consens sigui possible quan abans millor.
Donar resposta als reptes organitzatius que he esmentat requereix un consens profund i ens cal llaurar el terreny per tal que això sigui novament possible ben aviat.
La Unió va tenir un paper destacat en el marc del Pacte Nacional de Salut, i us vull agrair sincerament la vostra contribució. Encara que us pugui semblar rar, estic convençut que en algun moment reprendrem la tasca i serem capaços d’anar més enllà.
Arribats aquí algú em diria, Pere, no has parlat de privatització. Us puc dir que no puc parlar d’allò que no existeix. En economia privatitzar significa vendre els actius públics a empreses privades, però no cal anar a l’economia, només mireu la wikipedia. I com que això no s’ha produït, ni intueixo que es produeixi, aleshores és irrellevant. En George Lakoff, el del llibre “No pensis en un elefant”, em diria: Pere has caigut a la trampa. Quan dius que no en parles de privatització, ja n’estàs parlant. La supressió del terme privatització en aquest moment en el nostre cervell esdevé impossible. Tots hi esteu pensant. Hi ha un problema d’engany i segrest interessat de les paraules per a un interès particular que condiciona la percepció general de la població i hem de ser capaços de pensar críticament en tot moment i no caure en els paranys cognitius que ens posen al davant.
El repte organitzatiu que tenim davant va més enllà del sistema de salut. El parlament ha de confluir en un debat respectuós, profund, fonamentat, que busqui el consens i eviti la polarització; el govern ha de captar el més gran talent per a una regulació i gestió del conjunt del sistema; les organitzacions han de donar resposta a l’atenció de qualitat amb un nou marc de referència; els clínics han d’encaixar a l’organització guiats pel professionalisme; els ciutadans han d’assumir la responsabilitat davant la seva salut i fer sentir la seva veu per tal de contribuir a la millora del sistema.
Aquesta conferència ja la podeu trobar al meu blog: econsalut, que precisament ara s’acaba de penjar.
El món del jazz va tenir un gran clarinetista i director d’orquestra, l’Artie Shaw aquell que va popularitzar el “Beguin the beguine”. El vam tenir uns anys vivint ben aprop, a Begur. Tenia molt bon gust i sabia on s’havia d’anar els anys 50. El títol del documental on s’evocava la seva vida es titulava “Temps és tot el que tens”. Toca doncs aprofitar l’oportunitat, el moment.
Moltes gràcies. 


January 5, 2015

Understanding the autopilot and nudging it

Nudging: A Very Short Guide

Today I would suggest you to spend one hour watching an excellent documentary about "The magic of unconscious", in catalan here until Jan 9th, and in english here.

Cass  Sunstein recently has published the short guide to nudging and those interested in any concrete application should look at these ten tools:
1. Defaults
2. Simplification
3. Social norms
4. Increases in convenience
5. Disclosure
6. Warnings
7. Precommitments
8. Reminders
9. Eliciting intentions
10. Informing people of the nature and consequences of their own past choices.
Wether they may work or not depends on the details and environment. The hardest task.

January 26, 2015

Deciding by default

Choosing Not to Choose. Understanding the Value of Choice

The core of the application of behavioural economics to decision making on health lies in my opinion in choice architecture. I explained that 2 years ago in this post. Now Cass Sunstein is providing us with a new book that shows the details and rules for "choosing no to choose", a must read.
The choice among impersonal default rules, active choosing, and personalized default rules cannot be made in the abstract.To know which is best, both choosers and choice architects need to investigate two factors: the costs of decisions and the costs of errors (understood as the number and magnitude of mistakes). An understanding of those kinds of costs does not tell us everything that we need to know, but it does help to orient the proper analysis of a wide range of problems.
It should be obvious that a default rule can much reduce the costs of decisions. When such a rule is in place, people do not need to focus on what to do; they can simply follow the default. But a default rule can also increase the costs of errors, at least if it does not fit people’s situations; it can lead them in directions that make their lives go worse.

In approaching the underlying issues, he shows five propositions. I'm right now in the middle of the book. I can't have a final opinion, however I'm sure that this will be a key reference for the future.

January 21, 2017

Understanding group decision making failure and success

Wiser: Getting Beyond Groupthink to Make Groups Smarter

Groupthink was a term coined by Irving James that explains how groups may tend toward uniformity and censorship. This is not an easy hypothesis to demonstrate. Conditions and environment may affect, randomised trials difficult to apply. But Hastie and Sunstein tried to answer two questions in a book:
  • Do groups usually correct individual mistakes? Our simple answer is that they do not. Far too often, groups actually amplify those mistake
  • But do groups actually succeed in surpassing the quality of the few best? Do they, in fact, combine information and enlarge the range of arguments? Do firms accomplish this feat? Do government officials? Unfortunately, the history of the human species suggests that all too often, groups fail to live up to their potential. On the contrary, many groups turn out to be foolish
The book has basically two chapters, how groups succeeds and how groups fail. Sounds interesting to know the details. I am unable to describe the whole details in a post.
there are sound messages for the role of leaders, and specailly a conclusion:
The failures of groups often have disastrous consequences—not just for group members, but for all those who are affected by those failures. The good news is that decades of empirical work, alongside recent innovations, offer a toolbox of practical safeguards, correctives, and enhancements. With a few identifiable steps, groups can get a lot wiser.
The toolbox refers to behavioral science (Kahneman and Tversky).Unfortunately, my impression is that too few people has read this book up to now.