L'interès pels jocs de suma zero

The Lure of Economic Nationalism: Beyond Zero Sum 

Abans d'ahir a FT Daron Acemoglu mostrava el panorama econòmic del moment. Un món occidental on la desconfiança amb les institucions creix i on noves fronteres econòmiques limiten la cooperació i explica com tot això ens porta a un declivi social.

Hi ha un llibre que reflecteix exactament això que explicava Acemoglu i que avui ve resumit amb IA. L'atractiu dels jocs de suma zero s'ha incorporat al debat polític del moment, els aranzels en són la màxima expressió perquè limiten la capacitat dels guanys de l'intercanvi mutu. En un joc de suma zero, qui guanya s'apropia de la pèrdua de l'altre. I si la resposta de l'altre és la mateixa, aleshores hi ha una carrera per limitar l'intercanvi. Hi surt novament citat en aquest llibre Hirschman, del que tantes vegades he parlat.

El llibre "The Lure of Economic Nationalism: Beyond Zero Sum" de Kenneth A. Reinert explora el concepte de nacionalisme econòmic, la seva història i les seves implicacions en el món contemporani. L'autor argumenta que el nacionalisme econòmic, impulsat per una mentalitat de suma zero, és perjudicial per a la cooperació internacional i el benestar global.

Aquí hi ha un resum dels punts clau del llibre:

• Nacionalisme econòmic: El llibre defineix el nacionalisme com una expressió d'una identitat social construïda, variable i mal·leable. El nacionalisme econòmic té una llarga història, que inclou el mercantilisme dels segles XVI i XVII, així com el pensament de Friedrich List, que creia que l'economia havia de servir els objectius nacionalistes. Aquest concepte ha evolucionat fins al tecno-nacionalisme modern, on els estats busquen la independència tecnològica per raons de seguretat nacional i avantatge competitiu.
• La mentalitat de suma zero: L'autor destaca que molts nacionalistes econòmics tenen una mentalitat de suma zero, creient que els guanys d'una nació impliquen pèrdues per a altres. Aquesta mentalitat obstaculitza la cooperació i el comerç mutuament beneficiós. El llibre assenyala que les situacions de suma zero reals són rares i que moltes persones perceben erròniament situacions de no suma zero com a tal.
• Albert Hirschman i el seu llibre oblidat: El llibre comença amb la discussió de l'obra de l'economista Albert Hirschman "National Power and the Structure of Foreign Trade" (1945). Hirschman argumentava que la sobirania econòmica nacional podia ser perjudicial en el comerç internacional, i la seva visió era limitar l'autonomia comercial i col·locar-la dins d'un marc institucional internacional. El llibre de Hirschman va ser una resposta al context de l'ascens del feixisme a Europa i a la tensió entre "poder" i "abundància". La visió de Hirschman va ser parcialment realitzada a través de l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT).
• El paper de la indústria i la guerra: El llibre examina la connexió entre la indústria i la guerra, especialment en el context del nacionalisme econòmic. Esmenta com les idees de List sobre la importància de la indústria van ser adoptades per nacions com Japó per a enfortir el seu poder militar i econòmic. També discuteix la corba del somriure, que mostra que la manufactura és només una part de la cadena de valor, i que els països d'ingressos alts tendeixen a tenir avantatge en les etapes de la cadena de valor com la investigació i desenvolupament, el disseny i el màrqueting.
• L'etnotacionalisme: L'autor explora la relació entre el nacionalisme econòmic i l'etnonacionalisme, que sovint es manifesta en la discriminació contra els grups externs. El llibre parla de l'ús de la identitat ètnica per part dels líders polítics que perpetuen fantasies i idees falses. Es discuteixen diversos exemples històrics i contemporanis de l'etnonacionalisme, incloent-hi el règim d'Hongria i el Brexit.
• Multilateralisme, innovació oberta i béns públics globals: El llibre conclou amb una crida al multilateralisme, la innovació oberta i la provisió de béns públics globals com a alternatives al nacionalisme econòmic. L'autor destaca que un sistema comercial basat en regles, com el de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), és essencial per a la transparència, la predictibilitat i la resolució de disputes. Argumenta que les institucions multilaterals són necessàries per evitar catàstrofes i garantir una prosperitat global. El llibre també posa en relleu la importància de l'innovació oberta i la col·laboració per al progrés tecnològic, en contra de les polítiques de tecno-nacionalisme de l'autosuficiència.

En resum, el llibre de Reinert és una crítica del nacionalisme econòmic i la seva mentalitat de suma zero. Argumenta que, tot i que els estats juguen un paper clau en l'economia política, la cooperació internacional i el multilateralisme són necessaris per a la prosperitat global i per fer front als reptes del món actual.

PS. Afegeixo gràfic il·lustratiu del pressupost del govern USA. Jutgeu vosaltres mateixos les prioritats...

Being loyal to your health system

Entitats d’assegurança sanitària lliure de Catalunya 2014

Your country may have decided that publicly funded health coverage is mandatory for all citizens. Therefore, there is no opt-out posible. Your taxes or contributions will fund the system. What happens if you are not satisfied with the access or quality of services? You may complain, but unfortunately its impact will be negligible most of the times. This is the voice option in Hirschman terms. Voice is really a political and confrontational perspective, while  Exit is the alternative option.

While both exit and voice can be used to measure a decline in an organization, voice is by nature more informative in that it also provides reasons for the decline. Exit, taken alone, only provides the warning sign of decline. Exit and voice also interact in unique and sometimes unexpected ways; by providing greater opportunity for feedback and criticism, exit can be reduced; conversely, stifling of dissent leads to increased pressure for members of the organization to use the only other means available to express discontent, departure. The general principle, therefore, is that the greater the availability of exit, the less likely voice will be used.

Hirschman provides light to what is going on in our health system. Right now one fourth (24,9%, p.29) of the population has decided to "exit" the publicly funded health system. Well, really they can't exit, they pay twice, and this is the reason why it is said they have duplicate health insurance, the same services covered twice.
Hirschman  says that loyalty could reduce exit, however current health policy trends are exactly producing the opposite, reducing loyalty to the public system. And this could be the reason why every year there is an increase of departures. Well, really there are communication vessels and people switch between the systems according the services needed.
This is exactly what's going on, and somebody should ask: is this efficient in social terms?. My answer is absolutely not, you'll never pay twice if you want to buy a loaf of bread, why should be this the case for health insurance for 66% of Sarria district citizens, one third (37,5%) of Barcelona citizens or one fourth of catalan citizens?.
Beware of the warning sign of decline while health policy is encouraging hospital nationalization.

PS. Just to be clear, I'm not arguing for a formal opt-out system. It is unacceptable and outdated. I'm just asking for an efficient system that members engage in long-term loyalty relationships.

Times of resistance

When All Else Fails: THE ETHICS OF RESISTANCE TO STATE INJUSTICE

The economist Albert O. Hirschman famously argued that citizens of democracies have only three possible responses to injustice or wrongdoing by their governments: we may leave, complain, or comply. But in When All Else Fails, Jason Brennan argues that there is a fourth option. When governments violate our rights, we may resist. We may even have a moral duty to do so.
For centuries, almost everyone has believed that we must allow the government and its representatives to act without interference, no matter how they behave. We may complain, protest, sue, or vote officials out, but we can’t fight back. But Brennan makes the case that we have no duty to allow the state or its agents to commit injustice. We have every right to react with acts of “uncivil disobedience.” We may resist arrest for violation of unjust laws. We may disobey orders, sabotage government property, or reveal classified information. We may deceive ignorant, irrational, or malicious voters. We may even use force in self-defense or to defend others.
The result is a provocative challenge to long-held beliefs about how citizens may respond when government officials behave unjustly or abuse their power.

Food for thought.

Docuncert Txarango 

Taxing the rich to feed the leviathan (2)

Once upon a time there was a country that 2% of the population  (143.092 citizens) earned 25% of total income of the country and paid 36%% of total income tax collected by the government. More than one third of government funding coming from income tax depends on 2% of population.
Do you think is this fair?. Right now some populist and comunist parties consider that the amount collected from this 2% of population (those that earn more than 60.000€) is not enough and should be increased. Well, this is only an option. I mean, the option to increase is only one, the consequence according to Hirschman may be voting with their feed, the exit, to leave the country.
If you are really concerned about inequality, now is the time to forget any income tax increase and read Branko Milanovic or this previous post.You'll reach exactly the right conclusion, far from nowadays populism and comunism.

Healthcare satisfaction guaranteed

La veu de la ciutadania: Com la percepció de la ciutadania es vincula a la millora dels serveis sanitaris i el sistema de salut de Catalunya

In Exit, Voice, and Loyalty (1970), the book written by Albert O. Hirschman, you finally understand that the ultimatum that confronts consumers in the face of deteriorating quality of goods is either “exit” or “voice”. Exit is equivalent to the invisible hand of markets in Adam Smith. The greater the availability of exit, the less likely voice will be used. However, loyalty may modulate the final impact. Loyal members become especially devoted to the organization's success when their voice will be heard and that they can reform it.
Under mandatory publicly funded health insurance, the role of voice is specially relevant to fulfill citizens expectations. The efforts to measure patient satisfaction provide precise information on this issue. Now you can find an excellent report that summarises recent trends under a strict methodology.
The results (from p.65) are clear: currently the levels of satisfaction with public health services are higher than at the begining of the crisis. I have already posted about the same before, however what you'll find today as headlines in the newspapers is exactly the opposite. Journalism ethics is not currently in its best days. As citizens we deserve better consideration.
Fortunately, internet allows to bypass journalists ("exit" in Hirshman words), though it requires a dose of extra effort and only a minor part of the population is prone to assume it.
If healthcare satisfaction is rising, as it is, then no need for exit, citizens will remain loyal.

PS. In case of severe disease, voluntary health insured members would use private services in 32% of cases, while public sevices in 39% of cases. P.9 of the barometer.

PS. Journalism ethics: Seek Truth and Report It

Compensating behaviour after nudging

Nudges that fail

Cass Sunstein shows in his las published article that nudging may fail, and explains the reasons and what to do. Great, I was waiting for that, because we need to disentangle the current approaches to nudging. the article tries to shed light, but in the end, uncertainties remain.

The general point is that any form of choice architecture, including the use of default rules, may have little or no net effect if people are able to find otherdomains in which to counteract it. The idea of compensating behavior can be seen as a subset of the general category of strong antecedent references, but it points to a more specifi c case, in which the apparent success of the nudge is an illusion in terms of what choice architects actually care about (Hirschman,1991).
What matters is welfare, not effectiveness (Sunstein,2016). A largely ineffective nudge may have positive welfare effects; an effective nudge might turn out to reduce welfare. A strong reason for nudges, as distinguished from more aggressive tools, is that they preserve freedom of choice and thus allow people to go their own way. In many contexts, that is indeed a virtue, and the ineffectiveness of nudges, for some or many, is nothing to lament. But when choosers are making clear errors, and when third-party effects are involved, the ineffectiveness of nudges provides a good reason to consider stronger measures on welfare grounds.

 Therefore with this text Sunstein is landing to the practical difficulties on nudging. Highly recommended.

PS. Congratulations to Adam Oliver, C. Sunstein and G. Akerloff for the new journal.

Pissarro à Eragny - La nature retrouvée

Au Musée de Luxembourg maintenant

La cuina de l'opinió ciutadana

 Enquesta de valoració del Govern i de les polítiques públiques. 2023

L'enquesta del CEO ofereix molt material que sovint passa desapercebut. Miro la darrera i selecciono aquests gràfics. 

Em pregunto si els enquestats han entès la pregunta, si saben que hi pot haver gestió concertada de la sanitat finançada públicament o si gestió privada vol dir només finançament privat. Algú és conscient que el pressupost 2023 diu que la conselleria contractarà prestació de serveis per import 5.900 m€ dels 11.300 m€ de pressupost total, un 52%? i que només 335 milions€ aniran a parar a societats mercantils, un 3%?   

O potser la pregunta s'ha fet amb l'objectiu de tenir la resposta que s'ha obtingut?. A nivell agregat: 45% a favor de gestió pública, 31% gestió privada, i 22% indiferents. 

La cuina prepara els plats a servir. Els comensals s'ho mengen. Tots els ciutadans paguem el plat, mentre alguns en treuen més profit que altres.

Aprofito també per mirar l'estadística que no publica el CEO sinó el CIS i escullo aquesta taula:

I el resultat és concloent (p1) després de preguntar a una mostra de 1.255 ciutadans catalans: la valoració del sistema sanitari català és 6,27 sobre 10. Només faré referència als que no arriben ni a aquesta xifra: andalusos, extremenys, canaris, i gallecs. I no dic res més. A mi m'agradaria tenir el Health Index Score per a Catalunya que permetés la comparació internacional, però no hi sortim al ranking. 

Miro quanta gent vota amb els peus (Hirschman) i veig un número que creix. La taula que mostra l'assegurança voluntària és aquesta:

Per a Catalunya, la taula diu que l'assegurança sanitària privada individual és el  29,4%  de la població+ assegurança col·lectiva d'empresa 10,3%=39,7%. Aquesta xifra supera moltes de les publicades, són les dades més recents. Potser hi ha biaix mostral, no ho sé, convé revisar-ho. 

Un 40% de ciutadans valoren i necessiten assegurança duplicada, això és molt. És un senyal més que la cobertura obligatòria no ha resolt les necessitats i cerquen una solució alternativa. Aquest èxode va acompanyat d'una febre inversora per augmentar l'oferta de serveis assistencials privats. Tot plegat hauria de ser motiu per a una profunda reflexió. 

PS. Avís: aquestes dades no les trobareu als mitjans de comunicació convencional. És de rucs mossegar la mà de qui et dona menjar.

PS. L'antiga cuina va deixar de servir plats el 2021. No es publica des d'aleshores el baròmetre sanitari català, i s'ha convertit en un conjunt d'enquestes sense visió global. I com que no hi ha opinió global, no cal reforma global.

PS. Em guardo alguns altres gràfics d'interès.

Vasos comunicants (5)

Els vasos comunicants de l’assegurança de salut

Publicat al Blog del Cercle de Salut

L’obligatorietat de l’assegurança de salut per al conjunt de la població esdevé un requeriment essencial per a evitar restriccions al dret a la protecció de la salut. En el nostre context, aquesta obligatorietat va afegida de finançament públic mitjançant impostos. Per tant, tot ciutadà a Catalunya des que neix fins que traspassa gaudeix de cobertura pública dels serveis de salut.

Com podem explicar doncs que un de cada tres ciutadans comprin una assegurança voluntària de salut (gairebé duplicada)? Pagar dues vegades pel mateix dona pistes de què allò que ja estem obligats a tenir no acaba de satisfer plenament. I fonamentalment cal pagar dues vegades per a saltar-se l’excessiva llista d’espera pública.

En els darrers 15 anys s’ha multiplicat per quatre la llista d’espera. Si agafem l’informe de la Sindicatura de Comptes referit al 2019, hi havia 860.972 pacients pendents de ser atesos, dels quals 210.265 per a intervenció quirúrgica, 136.943 per a una prova diagnòstica, i 513.764 per consultes externes. Repasso les darreres dades d’espera quirúrgica a setembre 2024 i la xifra segueix augmentant, arribem a 215.488 pacients. Per entendre la magnitud d’aquestes xifres, podem imaginar més de vuit estadis com el Camp Nou, amb una capacitat de 104.600 espectadors, plens de persones esperant.

La llista d’espera és un factor clau de deslegitimació del sistema sanitari obligatori finançat amb impostos. Has de poder accedir al servei quan tens necessitat. Si no és així, el sistema perd credibilitat i fa que aquells que poden cerquin alternatives en un context diferent basat en la disponibilitat a pagar.

Alhora cal tenir present que el 40% dels metges que treballen al sector finançat públicament també ho fan al sector privat. La pràctica dual és alhora causa i conseqüència del que estem tractant. Un dels motius el podem atribuir a una compensació esperada insuficient per a la tasca realitzada. El pagament d’un salari fix sense incentius per productivitat i esforç és un factor que també hi contribueix. Caldria una reflexió seriosa sobre el significat i l’impacte d’aquesta pràctica dual.

El context ajuda, per tant, a un augment de la cobertura voluntària i això ha representat un augment d’assegurats en 10 punts percentuals des de l’any 2010, fins a arribar al 32%. Ara bé, no tothom ho paga directament, segons el baròmetre sanitari, la cobertura mitjançant empresa representa el 15% del total de l’assegurança voluntària. La prima mitjana de 2023 va ser de 911 € per càpita. I d’aquesta prima, el sector dedica un 71,4% a prestacions assistencials. La resta va destinat a despeses administratives i resultats de l’exercici. Cal assenyalar que l’any 2023, les asseguradores dins Muface van arribar a dedicar fins al 103% de la prima a prestacions assistencials. És a dir que la prima no va cobrir ni tan sols les despeses sanitàries i, per tant, pèrdues que van ser subsidiades per altres assegurats. També cal considerar que l’assegurança a través d’empresa acaba essent 703 € per càpita, un 23% inferior. Això es deu a la capacitat de negociació de les empreses. I, per tant, d’alguna manera també s’acaba subsidiant per altres assegurats.

Hi ha, per tant, dins el sector tensions importants, tant per la banda dels assegurats (on hi ha un nivell de subsidiació creuada inusual impulsada per la regulació), com per la banda de la provisió assistencial on les tarifes vigents són motiu de controvèrsia per un import que consideren insuficient. Cal destacar també les dificultats relatives a la selecció de risc i prestacions que són conegudes pels usuaris i alhora silenciades al gran públic. Les pràctiques d’excés d’utilització són també sabudes i poc corregides en un entorn de pagament per acte mèdic.

Hi ha dos àmbits on el laissez-faire no hauria de tenir opcions de progressar. En primer lloc, cal afrontar la protecció dels usuaris i de la competència al sector de l’assegurança voluntària. Això cal fer-ho mitjançant una reforma regulatòria que he mostrat en detall en un article a la Revista d'Economia de Catalunya i que en suggereixo la lectura. En segon lloc, cal afrontar la pràctica dual dels metges mitjançant un canvi regulatori i una estratègia que comprometi i fidelitzi els professionals al sector públic que és on recau la cobertura d’assegurança obligatòria.

Per sobre de tot això, cal assenyalar que sense una estratègia que capgiri la tendència de les llistes d’espera, és previsible que l’assegurança voluntària segueixi augmentant a l’ensems que la deslegitimació del sector públic i el rebuig a la fiscalitat. Aquesta estratègia ha de considerar tant mesures conjunturals immediates, com estructurals relatives a l’oferta de serveis i incentius. Sense això, els fets i les dades parlaran per si sols, la gent seguirà “votant amb els peus” com deia Hirschman i un observador de la política sanitària internacional es preguntarà, com és possible que tanta gent pagui dues vegades per les mateixes prestacions? Doncs perquè les coses no funcionen a la primera.

Sebastiao Salgado

Monte Roraima. Estado de Roraima, Brasil, 2018.

Exit, voice and loyalty

Toca rellegir Hirshman aquests dies. Han passat més de 40 anys però encara hi ha molt per aprendre d'allò que ell proposava a "Exit, Voice and Loyalty". Quan la sortida no és possible, aleshores només cal escoltar la veu. Diu:

The voice option is the only way in which dissatisfied customers or members can react whenever the exit option is unavailable. This is very nearly the situation in such basic social organizations as the family, tIle state, or the church

Ara bé, em poso a pensar un moment i en el fons potser convindria trobar espais on la "sortida", en termes de Hirschman, fos possible dins els sistemes d'assegurança sanitària universal. Un situació per exemple és afavorir la capacitat d'elecció de centre i de metge. En ple segle XXI mantenim un règim de planificació soviètica poc sensible a la realitat dels nostres dies. Un ciutadà hauria de poder ser capaç d'accedir de forma organitzada a aquells serveis que necessita allà on prefereix del sistema públic, i aquests serveis haurien de ser compensats pels seus costos incorreguts.

PS. Lectura comptable del pressupost 2011. Una organització pot defensar legítimament determinades posicions, però l'oblit intencionat de qui ha provocat els desviaments pressupostaris dels darrers anys fa que la seva veu se l'emporti el vent.

PS. Miro el blog de LSE, hi trobo un comentari d'un llibre sobre Foucault, interessant.