L'interès pels jocs de suma zero

The Lure of Economic Nationalism: Beyond Zero Sum 

Abans d'ahir a FT Daron Acemoglu mostrava el panorama econòmic del moment. Un món occidental on la desconfiança amb les institucions creix i on noves fronteres econòmiques limiten la cooperació i explica com tot això ens porta a un declivi social.

Hi ha un llibre que reflecteix exactament això que explicava Acemoglu i que avui ve resumit amb IA. L'atractiu dels jocs de suma zero s'ha incorporat al debat polític del moment, els aranzels en són la màxima expressió perquè limiten la capacitat dels guanys de l'intercanvi mutu. En un joc de suma zero, qui guanya s'apropia de la pèrdua de l'altre. I si la resposta de l'altre és la mateixa, aleshores hi ha una carrera per limitar l'intercanvi. Hi surt novament citat en aquest llibre Hirschman, del que tantes vegades he parlat.

El llibre "The Lure of Economic Nationalism: Beyond Zero Sum" de Kenneth A. Reinert explora el concepte de nacionalisme econòmic, la seva història i les seves implicacions en el món contemporani. L'autor argumenta que el nacionalisme econòmic, impulsat per una mentalitat de suma zero, és perjudicial per a la cooperació internacional i el benestar global.

Aquí hi ha un resum dels punts clau del llibre:

• Nacionalisme econòmic: El llibre defineix el nacionalisme com una expressió d'una identitat social construïda, variable i mal·leable. El nacionalisme econòmic té una llarga història, que inclou el mercantilisme dels segles XVI i XVII, així com el pensament de Friedrich List, que creia que l'economia havia de servir els objectius nacionalistes. Aquest concepte ha evolucionat fins al tecno-nacionalisme modern, on els estats busquen la independència tecnològica per raons de seguretat nacional i avantatge competitiu.
• La mentalitat de suma zero: L'autor destaca que molts nacionalistes econòmics tenen una mentalitat de suma zero, creient que els guanys d'una nació impliquen pèrdues per a altres. Aquesta mentalitat obstaculitza la cooperació i el comerç mutuament beneficiós. El llibre assenyala que les situacions de suma zero reals són rares i que moltes persones perceben erròniament situacions de no suma zero com a tal.
• Albert Hirschman i el seu llibre oblidat: El llibre comença amb la discussió de l'obra de l'economista Albert Hirschman "National Power and the Structure of Foreign Trade" (1945). Hirschman argumentava que la sobirania econòmica nacional podia ser perjudicial en el comerç internacional, i la seva visió era limitar l'autonomia comercial i col·locar-la dins d'un marc institucional internacional. El llibre de Hirschman va ser una resposta al context de l'ascens del feixisme a Europa i a la tensió entre "poder" i "abundància". La visió de Hirschman va ser parcialment realitzada a través de l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT).
• El paper de la indústria i la guerra: El llibre examina la connexió entre la indústria i la guerra, especialment en el context del nacionalisme econòmic. Esmenta com les idees de List sobre la importància de la indústria van ser adoptades per nacions com Japó per a enfortir el seu poder militar i econòmic. També discuteix la corba del somriure, que mostra que la manufactura és només una part de la cadena de valor, i que els països d'ingressos alts tendeixen a tenir avantatge en les etapes de la cadena de valor com la investigació i desenvolupament, el disseny i el màrqueting.
• L'etnotacionalisme: L'autor explora la relació entre el nacionalisme econòmic i l'etnonacionalisme, que sovint es manifesta en la discriminació contra els grups externs. El llibre parla de l'ús de la identitat ètnica per part dels líders polítics que perpetuen fantasies i idees falses. Es discuteixen diversos exemples històrics i contemporanis de l'etnonacionalisme, incloent-hi el règim d'Hongria i el Brexit.
• Multilateralisme, innovació oberta i béns públics globals: El llibre conclou amb una crida al multilateralisme, la innovació oberta i la provisió de béns públics globals com a alternatives al nacionalisme econòmic. L'autor destaca que un sistema comercial basat en regles, com el de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), és essencial per a la transparència, la predictibilitat i la resolució de disputes. Argumenta que les institucions multilaterals són necessàries per evitar catàstrofes i garantir una prosperitat global. El llibre també posa en relleu la importància de l'innovació oberta i la col·laboració per al progrés tecnològic, en contra de les polítiques de tecno-nacionalisme de l'autosuficiència.

En resum, el llibre de Reinert és una crítica del nacionalisme econòmic i la seva mentalitat de suma zero. Argumenta que, tot i que els estats juguen un paper clau en l'economia política, la cooperació internacional i el multilateralisme són necessaris per a la prosperitat global i per fer front als reptes del món actual.

PS. Afegeixo gràfic il·lustratiu del pressupost del govern USA. Jutgeu vosaltres mateixos les prioritats...

Tribulacions del moment (2)

 The Great Aid Hypocrisy

L'article d'Adam Tooze, "The Great Aid Hypocrisy", serveix com a assaig principal en el número "The End of Development" de la revista Foreign Policy. Tooze hi argumenta que el model de desenvolupament d'Occident sempre ha estat un "miratge" i que ha arribat el moment d'una alternativa realista.

Tooze comença l'article assenyalant que, la primera setmana de març de 2025, el govern dels Estats Units, sota l'administració Trump, va votar en contra de l'establiment d'un Dia Internacional de l'Esperança i un Dia Internacional de la Coexistència Pacífica a l'Assemblea General de l'ONU. En una carta formal, els EUA van rebutjar categòricament la totalitat dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, una denúncia de l'ambició col·lectiva de millorar la condició material de la humanitat. Aquesta decisió es va justificar amb la postura "America First" i una crítica geopolítica, interpretant el llenguatge dels ODS com un suport a la ideologia del Partit Comunista Xinès (PCC), i incloent crítiques a la "ideologia de gènere" i el "clima".

Tot i la indignació per aquesta postura dels EUA, Tooze suggereix que els ODS eren una "aposta arriscada" que va produir pocs resultats, i que podrien haver estat un exercici d'auto-compliment per part de les elits globals que necessitaven una visió "integral i audaç". Els ODS es van presentar com un intent de crear un món organitzat al voltant de valors universals i interessos econòmics, més enllà dels conflictes i la política, el que Tooze anomena "pensament de la fi de la història".

La "hipocresia" de l'enfocament occidental envers el desenvolupament es fa palesa quan el desenvolupament realment es produeix. L'èxit de la Xina en treure centenars de milions de la pobresa, impulsat per la mobilització domèstica i la inversió estatal, no ha generat confiança sinó una nova guerra freda, percebut com una amenaça per a l'statu quo internacional a causa de la seva potència econòmica i tecnològica. De la mateixa manera, la recuperació econòmica de Rússia sota Putin es basa en la capacitat econòmica i el benestar col·lectiu al servei de la sobirania nacional i el poder estatal, en una "gran política de poder". Aquest fet, Tooze assenyala, no és sorprenent, ja que el desenvolupament modern sempre ha estat lligat als interessos nacionals.

Durant la Guerra Freda, el desenvolupament econòmic dels EUA es va utilitzar com a antídot als models de la Unió Soviètica i la Xina. Els millors resultats es van obtenir en països de l'Àsia Oriental com el Japó, Corea del Sud i Taiwan, estats estretament alineats amb els EUA, però un èxit excessiu podia convertir-se en un problema, com la preocupació dels EUA per l'ascens tecnològic del Japó als anys 80. Els anys 70 i 80 van ser desastrosos per a la política de desenvolupament en altres regions.

Després de la Guerra Freda, el desenvolupament va prendre un rumb universalista amb informes com el de la Comissió Brundtland (1987) i els posteriors Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) i, finalment, els ODS. Aquesta fase va veure un creixement global notable a l'Àsia i Amèrica Llatina, la qual cosa va impulsar la creació dels ODS amb 17 objectius i 169 fites, presentats com una "visió integral" per transcendir la política.

L'agenda de "gran impuls" per als ODS estimava una necessitat d'inversions de 5 a 7 bilions de dòlars anuals. La "finança combinada" (blended finance) es va proposar com a eina, utilitzant fons públics per "desarriscar" la inversió privada, amb la promesa de convertir "bilions" d'ajuda governamental en "trilions" d'inversions privades. Aquesta retòrica va assolir el seu punt àlgid a la Conferència de Canvi Climàtic de l'ONU de 2021 a Glasgow.

No obstant això, el rendiment de la finança combinada ha estat "pèssim", mobilitzant poc capital privat, i el món en desenvolupament es queda enrere en innovació. Tooze qüestiona si s'havien considerat les ramificacions geopolítiques d'uns ODS realitzats plenament, ja que un món més desenvolupat seria, per definició, "més multipolar i menys controlable". Exemples com la capacitat militar de Ruanda o la projecció de força dels Houthis demostren que el desenvolupament confereix "poder real".

Fins i tot els països europeus estan retallant els seus pressupostos d'ajuda per prioritzar la seguretat nacional (míssils i tancs) a causa de la guerra d'Ucraïna, demostrant que l'era d'una agenda de desenvolupament políticament neutral i universalment acceptada ha acabat.

Tooze adverteix que enderrocar els ODS sense un reemplaçament és "nihilisme". Una aproximació realista per a l'era post-Trump ha de començar distingint entre salvar vides i el "desenvolupament". La primera és fonamental per a les crisis de refugiats i emergències mèdiques en estats fallits, i requereix ajuda bàsica i manteniment de la pau. El segon, el desenvolupament en si, és una "transformació social deliberada, un fet històric a gran escala". No hi ha una fórmula general per a l'èxit; cal triar socis capaços, construir "plataformes per al progrés autosostenible" i mobilitzar recursos interns. L'ajuda occidental sovint és insuficient, com "una gota d'aigua sobre una estufa calenta", i l'exemple del Sahel ho il·lustra.

Pel que fa a l'economia política global, el model de finança combinada ha fallat, i els creditors privats sovint prevalen en les reestructuracions de deute, assistits pels centres financers occidentals que també faciliten la fugida de capitals. Calen "reordenacions" específiques per reformar aquests processos.

En aquest context, la Xina ha esdevingut la història d'èxit de desenvolupament més gran del món, un prestador i una potència de desenvolupament. La Iniciativa de Desenvolupament Global de Xi Jinping és la seva resposta als ODS, centrada en vuit àrees clau i accions "orientades a resultats", buscant relacions amistoses i poder global, evitant les qüestions de drets humans o eleccions.

Tooze conclou que el desenvolupament no és una recerca de drets, sinó una "voluntat de poder", de control sobre recursos i seguretat, i per tant és inherentment polític i geopolític. L'agenda de les Nacions Unides del 2015 ja no és el món actual. Mentre que la Xina presenta una combinació de realpolitik, ideologia i interès nacional que sembla "racional i equilibrada", Occident necessita una alternativa més "pràctica i realista" als ODS i a l'atavisme trumpista per competir i cooperar amb la Xina en el desenvolupament global.

Cristina Garcia Rodero

PS. Deixo aquí el resum de tots els articles de la secció "On the cover", atenció a l'article 4t.

A continuació, es presenta un resum detallat de tots els articles inclosos a la secció "On the Cover" de la revista "Foreign Policy - Fall 2025":

1. "The Great Aid Hypocrisy" (La Gran Hipocresia de l'Ajuda) d'Adam Tooze

Aquest article, el principal del número, sosté que el model de desenvolupament d'Occident sempre ha estat un "miratge" i que ha arribat el moment d'una alternativa més realista.

• Rebuig dels ODS dels EUA: L'article comença amb la decisió de l'administració Trump, el març de 2025, de rebutjar categòricament els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'ONU. Aquesta decisió, justificada amb una postura "America First" i una crítica geopolítica, va interpretar el llenguatge dels ODS com un suport encobert a la ideologia del Partit Comunista Xinès (PCC). Tooze suggereix que els ODS eren una "aposta arriscada" amb pocs resultats, possiblement un exercici d'auto-compliment de les elits globals i un "últim sospir" de la idea de la "fi de la història".
• Desenvolupament com a Poder: Tooze argumenta que la "hipocresia" occidental es fa evident quan el desenvolupament realment es produeix. L'èxit de la Xina en la reducció de la pobresa, impulsat per la mobilització domèstica i la inversió estatal, no ha generat confiança sinó una nova guerra freda, percebuda com una amenaça per a l'statu quo internacional a causa de la seva potència econòmica. Similarment, la recuperació econòmica de Rússia sota Putin demostra que la capacitat econòmica es posa al servei de la sobirania nacional i el poder estatal.
• Història del Desenvolupament: El desenvolupament modern va sorgir lligat als interessos nacionals, com ara l'aspiració a la unificació alemanya i els interessos dels primers Estats Units. Durant la Guerra Freda, el desenvolupament econòmic dels EUA es va utilitzar com a antídot als models soviètic i xinès, amb resultats notables a països de l'Àsia Oriental com el Japó, Corea del Sud i Taiwan. No obstant això, un èxit excessiu podia convertir-se en un problema, com la preocupació dels EUA per l'ascens tecnològic del Japó als anys 80.
• Universalismo i "Gran Empenta": Després de la Guerra Freda, el desenvolupament va prendre un rumb universalista amb informes com el de la Comissió Brundtland (1987) i els ODS, presentats com una "visió integral" per transcendir la política. L'agenda de "gran empenta" per als ODS estimava una necessitat d'inversions de 5 a 7 bilions de dòlars anuals, amb la "finança combinada" (blended finance) com a eina per mobilitzar inversió privada.
• Fracàs i Implicacions Geopolítiques: El rendiment de la finança combinada ha estat "pèssim", mobilitzant poc capital privat, i el món en desenvolupament es queda enrere en innovació. Tooze qüestiona les ramificacions geopolítiques d'uns ODS realitzats plenament, argumentant que un món més desenvolupat seria, per definició, "més multipolar i menys controlable", generant desafiaments geopolítics "incòmodes".
• La fi d'una Agenda Neutral: Fins i tot els països europeus estan retallant els seus pressupostos d'ajuda per prioritzar la seguretat nacional (míssils i tancs) a causa de la guerra d'Ucraïna, demostrant que l'era d'una agenda de desenvolupament políticament neutral i universalment acceptada ha acabat.
• Alternativa Realista: Tooze proposa distingir entre salvar vides (ajuda humanitària en estats fallits) i el desenvolupament (transformació social deliberada). Subratlla la importància de triar socis capaços, construir "plataformes per al progrés autosostenible" i mobilitzar recursos interns, ja que l'ajuda occidental sovint és "una gota d'aigua sobre una estufa calenta". També calen "reordenacions" específiques en l'economia política global per abordar el deute i la fugida de capitals.
• El Paper de la Xina: La Xina, com la "gran història d'èxit de desenvolupament", ha emergit com a prestador i potència de desenvolupament. La Iniciativa de Desenvolupament Global de Xi Jinping és la seva resposta als ODS, centrada en vuit àrees clau i accions "orientades a resultats", buscant relacions amistoses i poder global, evitant les qüestions de drets humans.
• Conclusió: El desenvolupament no és una recerca de drets, sinó una "voluntat de poder", inherentment política i geopolítica. L'agenda de les Nacions Unides del 2015 ja no és el món actual. Occident necessita una alternativa "més pràctica i realista" als ODS i a l'atavisme trumpista per competir i cooperar amb la Xina en el desenvolupament global.

2. "De-Risking Into Oblivion" (Desariscant cap a l'oblit) de Daniela Gabor

Daniela Gabor critica el paradigma de la "finança combinada" (blended finance) i l'anomenat "Wall Street Consensus", afirmant que l'escassetat de finançament públic és una "ficció política".

• FFD4 i el Consens de Wall Street: La Quarta Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament (FFD4) a Sevilla va posar de manifest el "paradigma del desenvolupament invertible", popularitzat pel lema "Billions to Trillions" del Banc Mundial. Aquest paradigma, anomenat per Gabor "Wall Street Consensus", veu el desenvolupament com una "classe d'actiu" on els fons públics "desarisquen" la inversió privada per garantir retorns als inversors.
• Fracàs del "Billions to Trillions": Gabor destaca que, tot i la retòrica, la "finança combinada" ha mobilitzat molt poc capital privat (aproximadament 30 cèntims per cada dòlar d'inversió multilateral). En lloc d'invertir en el sud global, els financers l'estan "drenant", amb costos de servei del deute per als països en desenvolupament que van assolir un màxim històric d'1,4 bilions de dòlars el 2023. Aquests diners sovint es desvien de la despesa pública en salut i educació.
• Crítiques al Compromís de Sevilla: Tot i que el Compromís de Sevilla reconeix algunes tensions (com que els beneficis es decanten cap als inversors privats i que la "finança combinada" genera càrregues fiscals), Gabor el troba "tou en les solucions". Propostes de la comissió d'experts de la FFD4 per protegir les infraestructures socials (com la salut i l'educació) de la propietat privada "desariscada" i per a una fiscalitat responsable van ser ignorades.
• Polítiques Macrofinanceres Neoliberals: Gabor argumenta que l'enfocament actual es manté perquè el món occidental continua buscant visions econòmiques transformadores mentre està lligat a les polítiques macrofinanceres neoliberals, com la "dominació monetària" dels bancs centrals independents que restringeixen el finançament públic.
• Invisibilitat dels Bancs Centrals: Els bancs centrals van exercir pressió per ser exclosos del procés de Sevilla. Aquesta "invisibilitat" és una elecció política que "preserva el disseny neoliberal dels bancs centrals" i debilita la capacitat transformadora de l'estat, deixant els països vulnerables a la influència dels inversors estrangers.
• Obstacles a la Resolució del Deute: Les propostes de la societat civil per a un mecanisme multilateral de resolució del deute sobirà i altres mesures per garantir la implicació dels creditors privats van ser debilitades o rebutjades per països occidentals, tot i que la Xina no es va desvincular d'aquestes propostes.
• Conclusió: La "manca de finançament públic és una ficció política". Els diners i les institucions existeixen, però falta la "voluntat de reclamar-los", que ha estat "desariscada cap a l'oblit".

3. "The Rise—and Fall—of NGOs" (L'auge i caiguda de les ONG) de Suparna Chaudhry

Suparna Chaudhry analitza com la "època daurada" de les ONG ha acabat, amb les retallades massives de finançament occidental i la creixent repressió governamental que les posen en una situació crítica globalment.

• Retirada d'Ajuda Occidental: L'administració Trump ha desmantellat l'USAID i ha retallat dràsticament el pressupost d'ajuda exterior dels EUA, cosa que ha afectat greument les ONG a tot el món. Aquesta tendència també s'observa a Europa, amb països com el Regne Unit, Suècia, Alemanya i França reduint significativament els seus pressupostos d'ajuda, sovint per prioritzar la despesa en defensa.
• Impacte en el Sud Global: Les retallades han afectat desproporcionadament el sud global, provocant el tancament de programes i l'acomiadament de personal en àrees crucials com el tractament del VIH/SIDA, les vacunacions i la salut maternoinfantil.
• L'Època Daurada de les ONG: Durant els anys 80 i 90, després de la Guerra Freda, les ONG van guanyar prominència com a actors clau en el desenvolupament, la democratització i l'ajuda humanitària, rebent finançament significatiu d'agències occidentals. Se les veia com més competents i menys propenses a la corrupció que els governs.
• Crítiques i Desafiaments: A principis dels anys 2000, les ONG internacionals van començar a enfrontar crítiques per la seva rendició de comptes, les dinàmiques de poder (moltes amb seu al nord global) i la duplicació d'activitats en situacions de desastre.
• Repressió Governamental: Un factor clau del declivi ha estat la "recessió democràtica global" i l'"auge autoritari", amb governs (tant autoritaris com democràtics) que han intensificat la repressió contra les ONG. Aquesta repressió s'ha manifestat mitjançant lleis que les obliguen a registrar-se com a "agents estrangers" (Rússia, Geòrgia) o que restringeixen el seu finançament (Índia), dificultant la seva feina, fins i tot en emergències humanitàries.
• El Paper de la Filantropia Privada: Tot i que fundacions i donants individuals intenten omplir el buit deixat per les retallades de l'ajuda estatal, el finançament privat no pot igualar l'escala, l'experiència ni la capacitat de definició d'agenda de l'ajuda governamental.
• Oportunitat per a la Xina: La retirada de l'ajuda occidental "deixa la porta oberta a la Xina", que ja proporciona assistència al desenvolupament a través de la Iniciativa del Cinturó i la Ruta. No obstant això, la Xina generalment "evita les ONG", preferint tractar directament amb els governs estrangers per promoure les seves pròpies normes de governança.
• Conseqüències: El final de l'era de les ONG tindrà efectes "devastadors per a les comunitats vulnerables", ja que l'espai cívic per a aquestes organitzacions es redueix i els governs repressius s'envalentinen.

4. "The Development Economist Who Wasn’t" (L'economista del desenvolupament que no ho va ser) de Daniel W. Drezner

Daniel W. Drezner reivindica les idees d'Albert O. Hirschman, "el pare oblidat de l'economia del desenvolupament", les contribucions del qual són "novament rellevants" en el món post-neoliberal per la seva visió contextual i específica per a cada país.

• Història dels "Fads" en Desenvolupament: L'economia del desenvolupament ha estat marcada per "fads i bombolles intel·lectuals", amb la persistència de la creença en una "única recepta econòmica" universal (com el "Big Push" o el Consens de Washington). Drezner suggereix que és el moment d'un enfocament més "contextual i específic per a cada país".
• L'Enfocament de Hirschman: Hirschman (autor de The Strategy of Economic Development, 1958) va rebutjar tant l'universalisme neoliberal (rol reduït de l'estat) com els "grans dissenys" del "Big Push". Els seus principis incloïen que la informació és sempre "parcial" i les intervencions polítiques tenen "efectes inesperats". Va defensar el creixement desequilibrat, sense una seqüència predefinida, i la importància de les "pressions" creades pels "collars d'ampolla" en les cadenes de producció per impulsar reformes.
• La seva "Desaparició" del Camp: A Hirschman se'l va considerar l'"economista preferit dels no economistes" perquè no era un "model builder" ni un "estadístic". Paul Krugman va arribar a dir que la seva obra "no va ser útil per a l'economia del desenvolupament".
• Relevància Actual: Poder Nacional i Comerç Exterior: El seu primer llibre, National Power and the Structure of Foreign Trade (1945), és "novament rellevant". En ell, Hirschman va advertir sobre la dependència asimètrica que una economia més gran pot crear en les més petites a través del comerç, cosa que podia fer que la interrupció del comerç fos molt més greu per als socis més petits.
• Implicacions Geoeconòmiques Actuals: Aquestes idees són ara "tendència" en discussions sobre "statecraft econòmic, interdependència militaritzada i geoeconomia". La dominació de la Xina en tecnologies verdes i minerals crítics, i l'ús de Trump del poder econòmic dels EUA per obtenir concessions, il·lustren aquesta dependència asimètrica. Això redueix les opcions de desenvolupament per a economies més petites.
• El Col·lapse de la "Pau Comercial": Hirschman també va explorar la creença històrica que el comerç podia "domar les passions" humanes i reduir els conflictes. No obstant això, el món post-Guerra Freda (amb les tensions EUA-Xina i els conflictes a Geòrgia i Ucraïna) ha demostrat que aquesta "simbiosi" entre l'economia oberta i la seguretat s'ha "col·lapsat".
• Conclusió: Les idees de Hirschman, tot i ser "contradictòries", ofereixen una "advertència" sobre les severes limitacions que la "dependència militaritzada" imposa a les estratègies de desenvolupament econòmic. En el món actual, la manca d'optimisme inherente a l'enfocament de Hirschman és notable.

5. "Foreign Aid as Self-Help" (Ajuda exterior com a autoajuda) de David C. Engerman

David C. Engerman explora el ressorgiment de la "cooperació sud-sud", on els països en desenvolupament depenen menys del món industrialitzat i més d'ells mateixos, en un moment de crisi de l'ajuda internacional tradicional.

• Crisi de l'Ajuda Tradicional: L'article assenyala la "destrucció espectacular" de l'USAID i les "retallades significatives" d'agències d'ajuda europees, un "canvi generacional" en l'ajuda. En aquest context, la "autoajuda col·lectiva" sembla una de les poques vies obertes.
• Història de la Cooperació Sud-Sud:
  • Orígens: La cooperació sud-sud va néixer de "dures realitats", amb activistes anticolonials que van buscar causes comunes i cooperació econòmica (per exemple, la Conferència Afroasiàtica de Bandung de 1955).
  • Desil·lusió: Després de l'optimisme inicial dels anys 60 ("Dècada del Desenvolupament"), les dificultats per assolir un creixement econòmic sostingut van portar a una "fatiga de l'ajuda" occidental als anys 70.
  • Augment de la Unitat del Sud Global: L'augment dels preus del petroli de 1973 va ser vist per alguns com una demostració del poder dels "països en desenvolupament", impulsant crides a un Nou Ordre Econòmic Internacional (NIEO) a l'ONU. Tanmateix, l'OPEC no va ser capaç de "garantir l'auto-confiança col·lectiva" del sud global.
  • La "Dècada Perduda" i l'Ajust Estructural: Els anys 80 van ser una "dècada perduda" per a Àfrica i Amèrica Llatina a causa de l'endeutament i els programes d'ajust estructural del FMI i el Banc Mundial, que van imposar austeritat i privatitzacions. Això va generar noves crides a la cooperació sud-sud, com la "Comissió Sud-Sud" de Julius Nyerere.
  • Adaptació al Mercat Global: Als anys 80 i 90, la cooperació sud-sud es va adaptar a les reformes econòmiques amb el sorgiment de blocs comercials regionals. Les relacions econòmiques es van desenvolupar més "dins dels mercats globals" que no pas entre governs.
• El Present: Integració Econòmica vs. Solidaritat Política: L'interès renovat per la cooperació sud-sud en la dècada de 2020 és un "senyal d'angoixa". L'economista Rehman Sobhan destaca que la cooperació actual es basa més en les "estadístiques de fluxos comercials i d'inversió" i en l'ascens de la Xina i els canvis estructurals en l'economia global, que han fet d'Àsia la principal font de comerç i inversió.
• Conclusió: L'integració econòmica del sud global ha avançat significativament, superant les expectatives. No obstant això, Engerman es pregunta si aquesta integració es tradueix en "solidaritat" o en una "força política unificada". La "integració, en última instància, té un cost per als somnis de solidaritat que van animar els primers defensors de la cooperació sud-sud".

6. "China’s Lending Hand" (La mà prestadora de la Xina) d'Henry Tugendhat i James Palmer

Aquest article argumenta que és "poc probable" que la Xina ocupi el buit deixat pels EUA en l'ajuda exterior a gran escala, a causa de la resistència interna xinesa i de la naturalesa de la seva implicació, que prioritza el "finançament comercial".

• Reemplaçament de l'Ajuda dels EUA: Molts creuen que la Xina "omplirà el buit" que deixa la reducció de l'USAID. No obstant això, la Xina proporciona entre 5 i 8 mil milions de dòlars anuals en ajuda, una xifra significativament inferior als més de 60 mil milions dels EUA abans de Trump.
• Oposició Interna a la Xina: Tant el Partit Comunista Xinès (PCC) com la ciutadania xinesa són reticents a augmentar massivament l'ajuda exterior. L'opinió pública prioritza les necessitats domèstiques (encara hi ha grans bosses de pobresa) i tem que els diners gastats a l'estranger siguin "malgastats". Xi Jinping ha criticat el "welfarisme" i ha suggerit que l'ajuda exterior pot generar "mandra i dependència", un discurs similar al de Trump. La Xina evita els termes "ajuda" o "donant", preferint "cooperació sud-sud".
• Història del Finançament Xinès: Als anys 70, la Xina era un gran proveïdor d'ajuda (5,88% del seu PIB), utilitzant-la per competir amb la Unió Soviètica i donar suport a moviments anticolonials. A finals dels 70, aquesta ajuda va disminuir dràsticament (-55%) per centrar-se en la recuperació de l'economia interna.
• Canvi cap al Finançament Comercial: Després de la massacre de la Plaça de Tiananmen (1989), la Xina va reorientar la seva estratègia cap al "finançament comercial" (crèdits a l'exportació i préstecs preferencials). El Banc d'Exportació i Importació de la Xina és el principal prestador a compradors estrangers de béns i serveis xinesos. Aquests préstecs, sovint comercials, representen un volum molt més gran que l'ajuda tradicional (134 mil milions de dòlars en "préstecs de cooperació internacional" el 2024).
• Substitució Limitada d'USAID: La Xina ha substituït "alguns petits programes" d'USAID, principalment en països amb els quals ja té llaços estrets o interessos estratègics immediats (com el desminatge a Cambodja o la salut a Àfrica). Els autors suggereixen que aquestes accions són sovint "intents oportunistes per captar titulars".
• Conclusió: Beijing no busca simplement "copiar el model de soft power de Washington". La Xina aprofitarà les oportunitats polítiques, però no té la intenció ni la capacitat de replicar l'escala de l'ajuda exterior dels EUA, ja que comparteix, per les seves pròpies raons, una visió similar a la de l'administració Trump sobre l'assistència estrangera.

7. "The World Needs Africa" (El món necessita Àfrica) de Ndidi Okonkwo Nwuneli

Ndidi Okonkwo Nwuneli argumenta que Àfrica ha de redefinir les condicions de les associacions globals i prendre el control del seu propi desenvolupament, passant d'un rol de receptor de caritat a ser un "soci estratègic" crucial per a la prosperitat global.

• Desequilibris de Poder Actuals: 140 anys després del "repartiment d'Àfrica" de Berlín, les dinàmiques de poder segueixen "profundament desequilibrades". La "cursa pels minerals crítics" mostra com Àfrica subministra matèries primeres però només reté el 10% dels ingressos globals, aprofundint la desigualtat. Els costos de servei del deute s'han disparat, i l'accés al capital és fins a cinc vegades més car a Àfrica, a causa de la "doble moral" de les agències de qualificació de crèdit. Els models de democràcia imposats per Occident sovint han fracassat.
• La Necessitat d'una Redefinició: La reducció dels pressupostos d'ajuda i els tractes comercials iniquis demostren que el sistema actual és "insostenible". L'envelliment de les poblacions occidentals fa que el "dividend juvenil" d'Àfrica sigui crucial per al creixement econòmic global.
• Agenda Liderada per Àfrica:
  • Agenda 2063: Un full de ruta per a un futur africà amb creixement inclusiu, desenvolupament sostenible i bona governança.
  • AfCFTA: L'Àrea de Lliure Comerç Continental Africana, la zona de lliure comerç més gran del món, podria impulsar les exportacions i el comerç intraafricà, i treure 30 milions de persones de la pobresa.
  • PHAHM: La Plataforma per a la Fabricació Harmonitzada de Productes Sanitaris Africans té com a objectiu subministrar el 60% de les vacunes d'Àfrica per al 2040, enfront de l'1% actual.
• Mobilització de Recursos Interns: Àfrica té el potencial de mobilitzar 1,43 bilions de dòlars en recursos domèstics. Cal reduir els costos d'endeutament, invertir en cadenes de valor locals i fomentar models de finançament propis.
• Partenariats Equitatius: Nwuneli insta els socis globals a anar "més enllà del paternalisme" i establir associacions "equitatives i mútuament beneficioses". La participació de la Unió Africana i Sud-àfrica al G-20 ofereix una oportunitat històrica per impulsar reformes en la reestructuració del deute i l'arquitectura financera internacional. Els líders del G-20 han de comprometre's a un full de ruta per reduir el cost del capital per als mercats emergents africans.
• Rol de la Diàspora i la Societat Civil: La diàspora africana (200 milions de persones) va enviar gairebé 100 mil milions de dòlars en remeses el 2024, sent una "força catalitzadora" per a la inversió i la transparència.
• Construcció d'un Futur Resilient: Requereix fortificar els llaços a tot el continent, fomentar l'acció col·lectiva per la resiliència climàtica i el comerç intraafricà, i eliminar les barreres als viatges. També és crucial abordar la corrupció, invertir en infraestructures i enfortir les institucions per crear un entorn favorable a la inversió sostenible.
• Conclusió: Àfrica no demana almoines, sinó oportunitats basades en la seva enginyositat, innovació i la seva jove força laboral. Una associació re-imaginada, arrelada en l'equitat i el respecte mutu, beneficiarà tant Àfrica com els seus socis.

Being loyal to your health system

Entitats d’assegurança sanitària lliure de Catalunya 2014

Your country may have decided that publicly funded health coverage is mandatory for all citizens. Therefore, there is no opt-out posible. Your taxes or contributions will fund the system. What happens if you are not satisfied with the access or quality of services? You may complain, but unfortunately its impact will be negligible most of the times. This is the voice option in Hirschman terms. Voice is really a political and confrontational perspective, while  Exit is the alternative option.

While both exit and voice can be used to measure a decline in an organization, voice is by nature more informative in that it also provides reasons for the decline. Exit, taken alone, only provides the warning sign of decline. Exit and voice also interact in unique and sometimes unexpected ways; by providing greater opportunity for feedback and criticism, exit can be reduced; conversely, stifling of dissent leads to increased pressure for members of the organization to use the only other means available to express discontent, departure. The general principle, therefore, is that the greater the availability of exit, the less likely voice will be used.

Hirschman provides light to what is going on in our health system. Right now one fourth (24,9%, p.29) of the population has decided to "exit" the publicly funded health system. Well, really they can't exit, they pay twice, and this is the reason why it is said they have duplicate health insurance, the same services covered twice.
Hirschman  says that loyalty could reduce exit, however current health policy trends are exactly producing the opposite, reducing loyalty to the public system. And this could be the reason why every year there is an increase of departures. Well, really there are communication vessels and people switch between the systems according the services needed.
This is exactly what's going on, and somebody should ask: is this efficient in social terms?. My answer is absolutely not, you'll never pay twice if you want to buy a loaf of bread, why should be this the case for health insurance for 66% of Sarria district citizens, one third (37,5%) of Barcelona citizens or one fourth of catalan citizens?.
Beware of the warning sign of decline while health policy is encouraging hospital nationalization.

PS. Just to be clear, I'm not arguing for a formal opt-out system. It is unacceptable and outdated. I'm just asking for an efficient system that members engage in long-term loyalty relationships.

Times of resistance

When All Else Fails: THE ETHICS OF RESISTANCE TO STATE INJUSTICE

The economist Albert O. Hirschman famously argued that citizens of democracies have only three possible responses to injustice or wrongdoing by their governments: we may leave, complain, or comply. But in When All Else Fails, Jason Brennan argues that there is a fourth option. When governments violate our rights, we may resist. We may even have a moral duty to do so.
For centuries, almost everyone has believed that we must allow the government and its representatives to act without interference, no matter how they behave. We may complain, protest, sue, or vote officials out, but we can’t fight back. But Brennan makes the case that we have no duty to allow the state or its agents to commit injustice. We have every right to react with acts of “uncivil disobedience.” We may resist arrest for violation of unjust laws. We may disobey orders, sabotage government property, or reveal classified information. We may deceive ignorant, irrational, or malicious voters. We may even use force in self-defense or to defend others.
The result is a provocative challenge to long-held beliefs about how citizens may respond when government officials behave unjustly or abuse their power.

Food for thought.

Docuncert Txarango 

Taxing the rich to feed the leviathan (2)

Once upon a time there was a country that 2% of the population  (143.092 citizens) earned 25% of total income of the country and paid 36%% of total income tax collected by the government. More than one third of government funding coming from income tax depends on 2% of population.
Do you think is this fair?. Right now some populist and comunist parties consider that the amount collected from this 2% of population (those that earn more than 60.000€) is not enough and should be increased. Well, this is only an option. I mean, the option to increase is only one, the consequence according to Hirschman may be voting with their feed, the exit, to leave the country.
If you are really concerned about inequality, now is the time to forget any income tax increase and read Branko Milanovic or this previous post.You'll reach exactly the right conclusion, far from nowadays populism and comunism.

Healthcare satisfaction guaranteed

La veu de la ciutadania: Com la percepció de la ciutadania es vincula a la millora dels serveis sanitaris i el sistema de salut de Catalunya

In Exit, Voice, and Loyalty (1970), the book written by Albert O. Hirschman, you finally understand that the ultimatum that confronts consumers in the face of deteriorating quality of goods is either “exit” or “voice”. Exit is equivalent to the invisible hand of markets in Adam Smith. The greater the availability of exit, the less likely voice will be used. However, loyalty may modulate the final impact. Loyal members become especially devoted to the organization's success when their voice will be heard and that they can reform it.
Under mandatory publicly funded health insurance, the role of voice is specially relevant to fulfill citizens expectations. The efforts to measure patient satisfaction provide precise information on this issue. Now you can find an excellent report that summarises recent trends under a strict methodology.
The results (from p.65) are clear: currently the levels of satisfaction with public health services are higher than at the begining of the crisis. I have already posted about the same before, however what you'll find today as headlines in the newspapers is exactly the opposite. Journalism ethics is not currently in its best days. As citizens we deserve better consideration.
Fortunately, internet allows to bypass journalists ("exit" in Hirshman words), though it requires a dose of extra effort and only a minor part of the population is prone to assume it.
If healthcare satisfaction is rising, as it is, then no need for exit, citizens will remain loyal.

PS. In case of severe disease, voluntary health insured members would use private services in 32% of cases, while public sevices in 39% of cases. P.9 of the barometer.

PS. Journalism ethics: Seek Truth and Report It

Compensating behaviour after nudging

Nudges that fail

Cass Sunstein shows in his las published article that nudging may fail, and explains the reasons and what to do. Great, I was waiting for that, because we need to disentangle the current approaches to nudging. the article tries to shed light, but in the end, uncertainties remain.

The general point is that any form of choice architecture, including the use of default rules, may have little or no net effect if people are able to find otherdomains in which to counteract it. The idea of compensating behavior can be seen as a subset of the general category of strong antecedent references, but it points to a more specifi c case, in which the apparent success of the nudge is an illusion in terms of what choice architects actually care about (Hirschman,1991).
What matters is welfare, not effectiveness (Sunstein,2016). A largely ineffective nudge may have positive welfare effects; an effective nudge might turn out to reduce welfare. A strong reason for nudges, as distinguished from more aggressive tools, is that they preserve freedom of choice and thus allow people to go their own way. In many contexts, that is indeed a virtue, and the ineffectiveness of nudges, for some or many, is nothing to lament. But when choosers are making clear errors, and when third-party effects are involved, the ineffectiveness of nudges provides a good reason to consider stronger measures on welfare grounds.

 Therefore with this text Sunstein is landing to the practical difficulties on nudging. Highly recommended.

PS. Congratulations to Adam Oliver, C. Sunstein and G. Akerloff for the new journal.

Pissarro à Eragny - La nature retrouvée

Au Musée de Luxembourg maintenant

La cuina de l'opinió ciutadana

 Enquesta de valoració del Govern i de les polítiques públiques. 2023

L'enquesta del CEO ofereix molt material que sovint passa desapercebut. Miro la darrera i selecciono aquests gràfics. 

Em pregunto si els enquestats han entès la pregunta, si saben que hi pot haver gestió concertada de la sanitat finançada públicament o si gestió privada vol dir només finançament privat. Algú és conscient que el pressupost 2023 diu que la conselleria contractarà prestació de serveis per import 5.900 m€ dels 11.300 m€ de pressupost total, un 52%? i que només 335 milions€ aniran a parar a societats mercantils, un 3%?   

O potser la pregunta s'ha fet amb l'objectiu de tenir la resposta que s'ha obtingut?. A nivell agregat: 45% a favor de gestió pública, 31% gestió privada, i 22% indiferents. 

La cuina prepara els plats a servir. Els comensals s'ho mengen. Tots els ciutadans paguem el plat, mentre alguns en treuen més profit que altres.

Aprofito també per mirar l'estadística que no publica el CEO sinó el CIS i escullo aquesta taula:

I el resultat és concloent (p1) després de preguntar a una mostra de 1.255 ciutadans catalans: la valoració del sistema sanitari català és 6,27 sobre 10. Només faré referència als que no arriben ni a aquesta xifra: andalusos, extremenys, canaris, i gallecs. I no dic res més. A mi m'agradaria tenir el Health Index Score per a Catalunya que permetés la comparació internacional, però no hi sortim al ranking. 

Miro quanta gent vota amb els peus (Hirschman) i veig un número que creix. La taula que mostra l'assegurança voluntària és aquesta:

Per a Catalunya, la taula diu que l'assegurança sanitària privada individual és el  29,4%  de la població+ assegurança col·lectiva d'empresa 10,3%=39,7%. Aquesta xifra supera moltes de les publicades, són les dades més recents. Potser hi ha biaix mostral, no ho sé, convé revisar-ho. 

Un 40% de ciutadans valoren i necessiten assegurança duplicada, això és molt. És un senyal més que la cobertura obligatòria no ha resolt les necessitats i cerquen una solució alternativa. Aquest èxode va acompanyat d'una febre inversora per augmentar l'oferta de serveis assistencials privats. Tot plegat hauria de ser motiu per a una profunda reflexió. 

PS. Avís: aquestes dades no les trobareu als mitjans de comunicació convencional. És de rucs mossegar la mà de qui et dona menjar.

PS. L'antiga cuina va deixar de servir plats el 2021. No es publica des d'aleshores el baròmetre sanitari català, i s'ha convertit en un conjunt d'enquestes sense visió global. I com que no hi ha opinió global, no cal reforma global.

PS. Em guardo alguns altres gràfics d'interès.

Exit, voice and loyalty

Toca rellegir Hirshman aquests dies. Han passat més de 40 anys però encara hi ha molt per aprendre d'allò que ell proposava a "Exit, Voice and Loyalty". Quan la sortida no és possible, aleshores només cal escoltar la veu. Diu:

The voice option is the only way in which dissatisfied customers or members can react whenever the exit option is unavailable. This is very nearly the situation in such basic social organizations as the family, tIle state, or the church

Ara bé, em poso a pensar un moment i en el fons potser convindria trobar espais on la "sortida", en termes de Hirschman, fos possible dins els sistemes d'assegurança sanitària universal. Un situació per exemple és afavorir la capacitat d'elecció de centre i de metge. En ple segle XXI mantenim un règim de planificació soviètica poc sensible a la realitat dels nostres dies. Un ciutadà hauria de poder ser capaç d'accedir de forma organitzada a aquells serveis que necessita allà on prefereix del sistema públic, i aquests serveis haurien de ser compensats pels seus costos incorreguts.

PS. Lectura comptable del pressupost 2011. Una organització pot defensar legítimament determinades posicions, però l'oblit intencionat de qui ha provocat els desviaments pressupostaris dels darrers anys fa que la seva veu se l'emporti el vent.

PS. Miro el blog de LSE, hi trobo un comentari d'un llibre sobre Foucault, interessant.

Vasos comunicants (5)

Els vasos comunicants de l’assegurança de salut

Publicat al Blog del Cercle de Salut

L’obligatorietat de l’assegurança de salut per al conjunt de la població esdevé un requeriment essencial per a evitar restriccions al dret a la protecció de la salut. En el nostre context, aquesta obligatorietat va afegida de finançament públic mitjançant impostos. Per tant, tot ciutadà a Catalunya des que neix fins que traspassa gaudeix de cobertura pública dels serveis de salut.

Com podem explicar doncs que un de cada tres ciutadans comprin una assegurança voluntària de salut (gairebé duplicada)? Pagar dues vegades pel mateix dona pistes de què allò que ja estem obligats a tenir no acaba de satisfer plenament. I fonamentalment cal pagar dues vegades per a saltar-se l’excessiva llista d’espera pública.

En els darrers 15 anys s’ha multiplicat per quatre la llista d’espera. Si agafem l’informe de la Sindicatura de Comptes referit al 2019, hi havia 860.972 pacients pendents de ser atesos, dels quals 210.265 per a intervenció quirúrgica, 136.943 per a una prova diagnòstica, i 513.764 per consultes externes. Repasso les darreres dades d’espera quirúrgica a setembre 2024 i la xifra segueix augmentant, arribem a 215.488 pacients. Per entendre la magnitud d’aquestes xifres, podem imaginar més de vuit estadis com el Camp Nou, amb una capacitat de 104.600 espectadors, plens de persones esperant.

La llista d’espera és un factor clau de deslegitimació del sistema sanitari obligatori finançat amb impostos. Has de poder accedir al servei quan tens necessitat. Si no és així, el sistema perd credibilitat i fa que aquells que poden cerquin alternatives en un context diferent basat en la disponibilitat a pagar.

Alhora cal tenir present que el 40% dels metges que treballen al sector finançat públicament també ho fan al sector privat. La pràctica dual és alhora causa i conseqüència del que estem tractant. Un dels motius el podem atribuir a una compensació esperada insuficient per a la tasca realitzada. El pagament d’un salari fix sense incentius per productivitat i esforç és un factor que també hi contribueix. Caldria una reflexió seriosa sobre el significat i l’impacte d’aquesta pràctica dual.

El context ajuda, per tant, a un augment de la cobertura voluntària i això ha representat un augment d’assegurats en 10 punts percentuals des de l’any 2010, fins a arribar al 32%. Ara bé, no tothom ho paga directament, segons el baròmetre sanitari, la cobertura mitjançant empresa representa el 15% del total de l’assegurança voluntària. La prima mitjana de 2023 va ser de 911 € per càpita. I d’aquesta prima, el sector dedica un 71,4% a prestacions assistencials. La resta va destinat a despeses administratives i resultats de l’exercici. Cal assenyalar que l’any 2023, les asseguradores dins Muface van arribar a dedicar fins al 103% de la prima a prestacions assistencials. És a dir que la prima no va cobrir ni tan sols les despeses sanitàries i, per tant, pèrdues que van ser subsidiades per altres assegurats. També cal considerar que l’assegurança a través d’empresa acaba essent 703 € per càpita, un 23% inferior. Això es deu a la capacitat de negociació de les empreses. I, per tant, d’alguna manera també s’acaba subsidiant per altres assegurats.

Hi ha, per tant, dins el sector tensions importants, tant per la banda dels assegurats (on hi ha un nivell de subsidiació creuada inusual impulsada per la regulació), com per la banda de la provisió assistencial on les tarifes vigents són motiu de controvèrsia per un import que consideren insuficient. Cal destacar també les dificultats relatives a la selecció de risc i prestacions que són conegudes pels usuaris i alhora silenciades al gran públic. Les pràctiques d’excés d’utilització són també sabudes i poc corregides en un entorn de pagament per acte mèdic.

Hi ha dos àmbits on el laissez-faire no hauria de tenir opcions de progressar. En primer lloc, cal afrontar la protecció dels usuaris i de la competència al sector de l’assegurança voluntària. Això cal fer-ho mitjançant una reforma regulatòria que he mostrat en detall en un article a la Revista d'Economia de Catalunya i que en suggereixo la lectura. En segon lloc, cal afrontar la pràctica dual dels metges mitjançant un canvi regulatori i una estratègia que comprometi i fidelitzi els professionals al sector públic que és on recau la cobertura d’assegurança obligatòria.

Per sobre de tot això, cal assenyalar que sense una estratègia que capgiri la tendència de les llistes d’espera, és previsible que l’assegurança voluntària segueixi augmentant a l’ensems que la deslegitimació del sector públic i el rebuig a la fiscalitat. Aquesta estratègia ha de considerar tant mesures conjunturals immediates, com estructurals relatives a l’oferta de serveis i incentius. Sense això, els fets i les dades parlaran per si sols, la gent seguirà “votant amb els peus” com deia Hirschman i un observador de la política sanitària internacional es preguntarà, com és possible que tanta gent pagui dues vegades per les mateixes prestacions? Doncs perquè les coses no funcionen a la primera.

Sebastiao Salgado

Monte Roraima. Estado de Roraima, Brasil, 2018.

Els que mouen els fils (sense que ningú se n'adoni) (9)

MONETIZING MEDICINE: PRIVATE EQUITY AND COMPETITION IN PHYSICIAN PRACTICE MARKETS

Monetització de la Medicina: Capital Privat i Competència en els Mercats de Pràctiques Mèdiques 

Aquest informe, publicat el 10 de juliol de 2023, és el resultat d'un projecte conjunt de l'American Antitrust Institute, el Nicholas C. Petris Center de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i el Washington Center for Equitable Growth. Els autors principals inclouen Richard M. Scheffler, Laura Alexander, Brent D. Fulton, Daniel R. Arnold i Ola A. Abdelhadi. L'estudi examina l'impacte de les adquisicions de capital privat en les pràctiques mèdiques, amb una atenció especial a les seves implicacions en la competència.

I. Context i Augment de l'Inversió en Capital Privat

En les últimes dècades, els metges han transitat de pràctiques petites de propietat pròpia a pràctiques més grans, sovint propietat d'entitats corporatives com hospitals i asseguradores. Aquesta transició ha estat impulsada per la creixent complexitat de la prestació d'atenció, les oportunitats de generar més ingressos mitjançant una millor gestió, una posició negociadora més favorable amb les grans asseguradores, i la vulnerabilitat financera de moltes pràctiques a causa de la disparitat en les tarifes de Medicare.

A la darrera dècada, els fons de capital privat han entrat en aquest espai, agrupant diners d'individus d'alt patrimoni net i inversors institucionals per adquirir pràctiques mèdiques. La importància d'aquest tema ha crescut, especialment després d'un rebot en les inversions de PE en pràctiques mèdiques després d'una pausa temporal durant les primeres etapes de la pandèmia de COVID-19.

• Augment de les Adquisicions: El nombre d'adquisicions de pràctiques mèdiques per part de firmes de PE ha augmentat significativament, passant de 75 acords el 2012 a 484 el 2021, un augment de més de sis vegades en una dècada.
• Concentració per Especialitat: La majoria d'aquests acords entre 2012 i 2021 es van produir en dermatologia (376), oftalmologia (276), gastroenterologia (120) i atenció primària (118), que representen el 81% del total.
• Principals Firmes de PE: Entre 2012 i 2021, Shore Capital Partners (134 acords) i Audax Group (113 acords) van ser les firmes amb el major nombre d'acords en pràctiques mèdiques.

II. Altes i Creixents Quotes de Mercat del Capital Privat

L'informe destaca que les firmes de capital privat estan acumulant quotes de mercat significatives en els mercats locals de pràctiques mèdiques.

• Quotes de Mercat Elevades: En el 28% de les àrees metropolitanes estadístiques (MSA), una única firma de PE té més del 30% de quota de mercat de metges equivalents a temps complet, i en el 13% de les MSA, aquesta quota supera el 50%.
• Creixement en MSAs: El nombre d'MSA on una única firma de PE superava el 30% de quota de mercat va augmentar considerablement de 2012 a 2021. El 2021, 108 MSAs úniques van complir aquest llindar, totalitzant 168 especialitats d'MSA.
• Especialitats amb Alta Quota Mitjana: Les especialitats d'urologia i oncologia van mostrar les quotes de mercat mitjanes més altes, amb un 58% i un 57% respectivament, en MSAs on una única firma de PE tenia més del 30% de quota de mercat.
• Exemples Il·lustratius: L'informe proporciona exemples com la propietat de Gastro Health per OMERS Private Equity, que ha dominat la gastroenterologia en diverses MSA, i l'activitat de Waud Capital Partners en ortopèdia, dermatologia i gastroenterologia.

III. Impacte en els Preus i Despeses

L'estudi va trobar que les adquisicions de capital privat s'associen amb augments significatius de preus i despeses.

• Augments de Preus en Especialitats: Les adquisicions de PE es van associar amb augments de preus estadísticament significatius en 8 de les 10 especialitats estudiades. Aquests augments van des del 16% en oncologia fins al 4% en atenció primària i dermatologia. Específicament:
  • Oncologia: 16,4%.
  • Gastroenterologia: 14,0%.
  • OB/GYN: 8,8%.
  • Oftalmologia: 8,7%.
  • Radiologia: 8,2%.
  • Ortopèdia: 7,1%.
  • Atenció primària: 4,1%.
  • Dermatologia: 4,0%.
• Augments de Preus en Mercats Concentrats: Quan una única firma de PE controla més del 30% del mercat, els augments de preus associats són encara més elevats:
  • Gastroenterologia: 18,2%.
  • OB/GYN: 16,3%.
  • Dermatologia: 13,3%.
• Augments de Despeses per Pacient: Les adquisicions de PE també es van associar amb augments de despeses per pacient en 6 de les 10 especialitats, que van del 4% al 16% segons l'especialitat.
• Factors que Influeixen en els Preus: Si bé la quota de mercat i el poder de mercat són factors clau, altres elements com les inversions de PE que permeten serveis de major cost o diferents estratègies de PE per especialitat també podrien contribuir als augments de preus.

IV. Implicacions Polítiques i Recomanacions

L'informe subratlla la necessitat urgent d'una major atenció a l'impacte del PE en la competència i proposa una combinació de mesures polítiques immediates i estudis addicionals.

A. Passos Polítics Immediats Recomanats:

1. Augmentar la Informació i Escrutini de Petites Adquisicions:
   • Modificar les normes HSR: Per exigir la declaració d'una sèrie d'adquisicions de proveïdors sanitaris que, de manera acumulada, superin els llindars actuals, fins i tot si cada transacció individualment no els supera.
   • Exigir la declaració d'adquisicions en mercats ja concentrats: Qualsevol adquisició per una firma que ja controli més del 30% dels proveïdors en una especialitat donada en un mercat local.
   • Permetre l'intercanvi d'informació: Autoritzar les agències federals antimonopoli a compartir informació declarada sobre adquisicions amb les autoritats estatals.
2. Ajustar els Requisits de Declaració HSR: Incloure més d'una mesura que activi els requisits de declaració, a més del valor de l'acord actual, com la quota de mercat resultant o l'Índex Herfindahl-Hirschman (HHI).
3. Establir Presumpcions Refutables: Legislar presumpcions refutables contra fusions de pràctiques mèdiques que compleixin certs criteris objectius mesurables, o desenvolupar procediments simplificats per avaluar-les i bloquejar-les.
4. Exigir Major Transparència en la Propietat: El Departament de Salut i Serveis Humans (HHS) hauria d'ampliar els seus requisits obligatoris d'informació de propietat de les residències d'avis a tots els proveïdors de salut, inclosos metges, hospitals i sistemes hospitalaris.
5. Reduir Barreres d'Entrada en Mercats Concentrats:
   • Prohibir les clàusules de no-competència (noncompetes): Per a metges i infermeres, ja que aquestes clàusules limiten la nova entrada al mercat.
6. Tancar Escletxes Reguladores:
   • Expandir els models de pagament neutrals en el lloc (site-neutral payment): En Medicare.
   • Desenvolupar eines d'anàlisi de dades: Per identificar i corregir la sobrefacturació i el "upcoding".
   • Prohibir pràctiques contractuals anticompetitives: Com les clàusules anti-tiering i anti-steering.
   • Augmentar la transparència: En els preus hospitalaris i dels proveïdors.
   • Tancar la llacuna fiscal de l'interès acumulat (carried interest tax loophole): Que és especialment explotada pels fons de PE.
7. Ampliar la Responsabilitat als Fons de PE: Augmentar la responsabilitat legal dels gestors de fons de PE per la mala conducta (inclòs el frau i les pràctiques anticompetitives) de les seves empreses de cartera.
8. Reestructurar els Pagaments de Medicare: Permetre ajustos inflacionaris a la taula de tarifes mèdiques per ajudar les pràctiques a cobrir costos i fer-les menys susceptibles a l'adquisició.

B. Recomanacions per a Estudis Futurs:

1. Construir Conjunts de Dades de PE: Desenvolupar bases de dades més completes i precises sobre la propietat i les transaccions de PE en l'àmbit de la salut.
2. Desenvolupar Informes Obligatoris de Mesures de Qualitat: Imposar la declaració obligatòria de mesures de qualitat per als serveis mèdics i fer aquestes dades accessibles als investigadors.
3. Avaluar les Innovacions Polítiques a Nivell Estatal: Estudiar les intervencions polítiques a nivell estatal per aprendre sobre la seva efectivitat i aplicabilitat a nivell federal.
4. Desenvolupar Millors Models per Avaluar els Efectes Transversals al Mercat: Millorar la comprensió dels impactes competitius de les fusions en l'atenció sanitària que s'estenen més enllà dels mercats locals.
5. Investigar els Impulsors de la Consolidació dels Proveïdors d'Atenció Sanitària: Abordar les forces més àmplies que impulsen la consolidació en els mercats sanitaris més enllà del PE.
6. Avaluar Factors Més enllà del Poder de Mercat: Estudiar altres maneres en què els fons de PE estan canviant els mercats de pràctiques mèdiques i la prestació d'atenció mèdica als pacients, incloent l'impacte en els nivells de personal, el volum de serveis, la codificació de risc basada en el valor, el "upcoding" i les estratègies de Medicare.
7. Examinar la Interacció entre el PE i els Factors Macroeconòmics: Comprendre millor com les taxes d'interès i altres factors macroeconòmics influeixen en els models d'inversió de PE.

V. Conclusió

El paper del capital privat en els mercats de proveïdors d'atenció sanitària és un desafiament continu i en evolució, sense signes de disminució de l'interès del PE. Les mesures polítiques ja preses estan tenint un impacte considerable i s'han de continuar. No obstant això, cal fer més per traduir el progrés actual en un canvi durador, ja que els fons de PE i els seus assessors legals s'adapten constantment a l'escrutini. La resposta reguladora ha de ser àgil i coherent per abordar els problemes de competència subjacents causats per la recerca de beneficis del PE amb poca supervisió, que potencialment posa en risc els pacients.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme?

Markets, State, and People: Economics for Public Policy 

Aquest llibre ofereix una anàlisi rigorosa de la microeconomia aplicada a les polítiques públiques, examinant les complexes relacions, tensions i sinergies entre el mercat, l'Estat i les organitzacions no governamentals per a la gestió dels recursos de la societat.

Capítol 1: L'Estat i el mercat (The State and the Market)

• La intervenció pública: L'Estat intervé de manera decisiva en l'economia a través del pressupost (la despesa pública representa entre el 28,7% i el 57% del PIB en els països de l'OCDE), la tributació, l'establiment de lleis laborals, la regulació de la competència, l'exigència d'estàndards tècnics i la imposició de llicències professionals.
• L'eficiència de Pareto: El criteri central de l'economia del benestar és l'eficiència de Pareto, que es dóna quan els recursos estan assignats de manera que ningú pot millorar el seu benestar sense que algú altre empitjori. Una millora de Pareto és qualsevol reallotjament que augmenti la utilitat de com a mínim un individu sense perjudicar ningú. L'eficiència completa requereix eficiència productiva, eficiència assignativa (que els béns vagin a qui més els valora) i eficiència de la combinació de productes (product mix).
• Els teoremes fonamentals del benestar: El Primer Teorema demostra que un equilibri competitiu de mercat és eficient en el sentit de Pareto. El Segon Teorema afirma que, mitjançant una redistribució inicial de caràcter general, el mercat pot assolir qualsevol resultat eficient, separant el debat de l'eficiència de l'equitat. Aquests teoremes es basen en supòsits d'informació simètrica, competència perfecta i mercats complets que rarament es compleixen en la realitat.
• El Teorema del Segon Millor (Second Best): Formulat per Lipsey i Lancaster, demostra que si una de les condicions d'eficiència del mercat està trencada de manera insuperable, intentar corregir altres fallades pot reduir el benestar general en lloc d'augmentar-lo.
• Externalitats i béns públics: Les externalitats es produeixen quan les accions privades tenen costos o beneficis socials no reflectits en els preus. Arthur Pigou va proposar corregir-les mitjançant taxes o impostos pigouvians per equiparar el cost marginal privat al cost marginal social. Ronald Coase va contraargumentar que, si els costos de transacció són baixos i els drets de propietat estan ben delimitats, les parts poden negociar lliurement solucions eficients sense intervenció impositiva de l'Estat. Els béns públics es defineixen com a no-rivals i no-exclusius, fent difícil el seu finançament privat pel problema del polissó (free rider).

Capítol 2: Fer funcionar els mercats: Regulació i competència (Making Markets Work)

• El valor de la competència: La competència obliga a produir al mínim cost i fomenta la innovació, augmentant l'excedent del consumidor. El monopoli redueix el benestar total, provocant una pèrdua no recuperable de benestar (deadweight loss), incentivant la cerca de rendes (rent seeking) i provocant ineficiència X (manca d'esforç per mantenir els costos baixos en absència de competidors).
• Asimetria d'informació i selecció adversa: S'il·lustra amb el model del "mercat de llimonades" de George Akerlof, on el fet que només el venedor sàpiga si un cotxe de segona mà és de mala qualitat (lemon) fa caure el preu mitjà que els compradors estan disposats a oferir. Això expulsa els venedors de cotxes sans, fent que el mercat col·lapsi per selecció adversa en absència de mecanismes de control o reputació.
• Disrupció tecnològica i llicències: La regulació tradicional dels taxis ha utilitzat llicències tancades per restringir l'oferta i generar rendes monopolístiques per als propietaris. La disrupció de plataformes com Uber o Lyft ha esquivat la regulació mitjançant algoritmes de concordança que redueixen el temps d'espera i els costos d'informació.
• Monopolis naturals digitals: Plataformes com Google o Facebook tenen característiques clares de monopoli natural (costos fixos de desenvolupament altíssims i costos marginals quasi nuls) potenciats per forts efectes de xarxa directes i indirectes (béns multifacètics), dificultant enormement l'aplicació clàssica de les polítiques de defensa de la competència.

Capítol 3: El paper de l'Estat en la producció (The Government's Role in Production)

• L'onada de nacionalització i privatització: Durant la postguerra, molts països van nacionalitzar els monopolis naturals de xarxa (electricitat, transport, correus). L'any 1979 va marcar l'inici d'una contraofensiva de privatització liderada pel Regne Unit, cercant introduir el motiu del lucre i la disciplina de mercat.
• La regulació dels serveis privatitzats: Per regular els preus monopolístics s'utilitza la fórmula RPI-X (cap de preus que força les empreses a augmentar la seva productivitat en un factor X per sota de la inflació per mantenir marges) o els topalls a la taxa de retorn (més comuns als EUA, que asseguren una rendibilitat sobre el capital invertit però incentiven el sobredisseny i la sobre-inversió o gold plating).
• El balanç de la privatització: Els resultats han estat molt variables. S'ha aconseguit un augment significatiu de la productivitat laboral mitjançant la reducció de plantilles, però de vegades s'ha compromès el manteniment i la seguretat de les xarxes. Els preus de molts serveis no han baixat més del que ho han fet en països sense privatització on la tecnologia ha reduït els costos.
• Estratègia industrial: El finançament de "campions nacionals" de l'estat als anys 60 i 70 va acabar fracassant. Actualment, l'economia destaca el paper de la política industrial verda pel seu caràcter estratègic de coordinació davant de mercats de futur inexistents. El cas dels EUA demostra que la recerca militar (DARPA) i els programes dels instituts nacionals de salut (NIH) han estat el motor invisible de les grans innovacions privades.

Capítol 4: Elecció col·lectiva (Collective Choice)

• La tragèdia dels comuns: Garrett Hardin va descriure com els béns de recursos comuns que són rivals en el consum però no exclusius (com els bancs de pesca) són sobre-explotats inevitablement de manera egoista, i va proposar com a úniques vies la privatització o la regulació estatal rígida.
• Elinor Ostrom i la cogestió col·lectiva: Ostrom va refutar Hardin demostrant que existeixen organitzacions alternatives autònomes i eficients, no estatals ni de mercat, per a la gestió dels comuns. Va proposar vuit principis de disseny basats en la definició clara de límits de grup, el dret de regulació autònoma dels propis usuaris, sistemes de vigilància fàcil i sancions graduals de caràcter social.
• Confiança, normes i capital social: El funcionament dels quasi mercats i el control de la sobre-explotació depenen de la intensitat de les normes de comportament social i del capital social o confiança existent a la comunitat.
• Sortida, veu i lleialtat: El model d'Albert Hirschman s'aplica per analitzar la reacció d'insatisfacció davant dels monopolis públics o serveis: la gent pot optar per la sortida (exit, escollir la competència) o per la veu (voice, queixar-se i pressionar políticament), utilitzant la lleialtat com a fre o reforç.
• Béns posicionals: Els béns el valor dels quals rau en la seva escassetat relativa per reflectir un determinat estatus social s'anomenen béns posicionals. Això genera una pèrdua d'eficiència a causa de la cursa de consum per mantenir l'estatus.

Capítol 5: Polítiques de comportament (Behavioral Policies)

• La racionalitat limitada: La hipòtesi del homo economicus es trenca en entorns d'incertesa. Herbert Simon va proposar el concepte de racionalitat limitada, on l'energia i atenció limitades del cervell ens fan prendre decisions d'acord amb regles pràctiques o heurístiques.
• Els biaixos cognitius: Entre les distorsions de la nostra ment en la presa de decisions destaquen l'aversió a la pèrdua (les pèrdues ens dolen el doble que els guanys equivalents, analitzat en la teoria de les perspectives), l'efecte marc o framing (la decisió depèn de la presentació formal de la pregunta), la inèrcia i el biaix del present o descompte hiperbòlic (impaciència pels sacrificis actuals i paciència de cara al futur llunyà).
• Arquitectura de la decisió i nudges: L'Estat pot utilitzar les empentetes o nudges per guiar les eleccions individuals cap a resultats desitjables sense prohibicions ni costos de preus, estructurant el disseny de la tria. El canvi de les pensions britàniques del mètode d'inscripció activa al d'inscripció per defecte amb opció de baixa voluntària (opt-out) ha multiplicat la taxa d'estalvi.
• La crítica al paternalisme llibertari: Gilles Saint-Paul i Robert Sugden critiquen que aquests mètodes s'assemblen massa al màrqueting corporatiu i redueixen la utilitat d'aquells que no necessiten ser tutelats pel govern, limitant la llibertat individual i disminuint la capacitat de decisió autònoma.

Capítol 6: Pobresa, desigualtat i el paper de l'Estat (Poverty, Inequality, and the Role of the State)

• L'eficiència de l'Estat del benestar: A més d'arguments ètics, l'Estat del benestar es justifica per fallades de mercat essencials: la selecció adversa impedeix que els mercats privats puguin assegurar de manera eficient riscos sistèmics (com l'atur massiu en recessió) o determinats tractaments mèdics catastròfics.
• La pobresa i la desigualtat: Es diferencia la pobresa absoluta (llindar d'ingressos fix) de la pobresa relativa (proporció de la població per sota del 50% o 60% de la mediana dels ingressos del país). La desigualtat és mesurada amb la corba de Lorenz, de la qual es deriva el coeficient de Gini.
• El canvi tecnològic i la polarització: Des dels anys 80 s'ha accelerat la desigualtat d'ingressos a causa del canvi tecnològic que afavoreix el treball qualificat i complementari al programari, generant un "buidat" de la classe mitjana i ocupacions de rutina (polarization).
• Eines de redistribució: Els governs utilitzen la tributació progressiva (taxant a taxes marginals superiors les rendes més altes, limitat per la corba de Laffer), les prestacions i crèdits fiscals (com el crèdit fiscal d'ajuda al treball), i la discussió sobre la Renda Bàsica Universal (RBU) davant l'automatització.
• La provisió de serveis públics: La inversió estatal en l'escola i, molt especialment, en un sistema de salut (com l'NHS britànic) té un caràcter molt progressiu que incrementa de manera equivalent els ingressos reals de les famílies amb menors recursos.

Capítol 7: Fallada del govern (Government Failure)

• La Public Choice: Aquesta teoria posa el focus de l'anàlisi econòmica sobre els mateixos funcionaris i governants. No actuen de manera idealitzada com a servidors benvolents de l'interès públic, sinó que responen als seus propis incentius individuals, cercant augmentar el seu pressupost o assegurar la reelecció.
• Captura reguladora i lobbisme: George Stigler va documentar com les agències encarregades de regular una indústria en l'interès del públic acaben sent capturades i manipulades per les mateixes empreses regulades per bloquejar la competència de nous entrants. Mancur Olson va establir que els grups d'interès concentrats (lobbies corporatius) sempre poden organitzar-se i vèncer els consumidors dispersos perquè es beneficien d'un major guany proporcional que justifica la despesa de lobby, mentre que el públic pateix el problema del polissó.
• Gaming i la Llei de Goodhart: La imposició d'indicadors de compliment públics o fites sovint dóna lloc a canvis de comportament destinats només a complir la mètrica de control sense millorar el servei real (gaming), el qual es resumeix en la Llei de Goodhart.
• L'asimetria de la contractació: Els errors i sobrecostos en grans megaprojectes estan lligats a problemes de principal-agent on el contractista privat té molta més informació i incentius que l'administrador del pressupost públic, dificultant la creació de contractes complets.

Capítol 8: Proves i polítiques econòmiques (Evidence and Economic Policies)

• Appraisal i Evaluation: S'ha d'avaluar l'impacte de les polítiques de forma prèvia a la seva posada en marxa (appraisal) o analitzar la seva efectivitat posteriorment (evaluation) mitjançant dades economètriques.
• L'anàlisi de Cost-Benefici (CBA): És l'eina tècnica d'appraisal més estesa. Consisteix a monetàrizar tots els costos i beneficis futurs i aplicar una taxa de descompte social (regla de Ramsey) per trobar el Valor Net Present (NPV). Petits canvis en la taxa de descompte canvien radicalment el resultat final, sent el punt de discussió clau en les polítiques ambientals i de canvi climàtic de llarg termini.
• Valoració contingent: En absència de preus de mercat clars es recorre a mètodes de preferència revelada (com el preu hedònic o les despeses de prevenció) o preferència declarada / valoració contingent (enquestes directes sobre la voluntat de pagar (WTP) o de voluntat d'acceptar compensació (WTA)).
• El Valor d'una Vida Estadística (VSL): Mètrica de valoració de canvis marginals de mortalitat utilitzada per decidir si convé aprovar costoses regulacions de seguretat.
• Els assajos aleatoris (RCTs): Les recerques basades en assajos controlats aleatoris a petita escala s'han convertit en l'enfocament de referència dels "randomistes" per analitzar de manera estricta els fets i resultats de les mesures de desenvolupament abans de dissenyar una llei general.

Les emocions en la formació de les preferències polítiques (3)

Democracia De Trincheras - Por qué votamos a quienes votamos 

Llibre resumit amb IA

Aquest llibre, "Democracia De Trincheras - Por qué votamos a quienes votamos" de Lluís Orriols, explora en detall la importància de la identitat de partit en el comportament electoral i les seves implicacions per a la democràcia.

El primer capítol introdueix la qüestió utilitzant una discussió televisiva entre Jorge Javier Vázquez i Belén Esteban per il·lustrar diferents models de votant. L'autor argumenta que, tot i que la política idealment hauria de ser racional, a la realitat els vincles emocionals i de lleialtat grupal cap als partits són fonamentals per a l'ésser humà i la política. Exigir una ciutadania purament racional és poc realista. El llibre se centra en la identitat de partit, analitzant tant els seus efectes negatius (com els biaixos) com els seus potencials beneficis per a la qualitat democràtica. L'autor defensa la idea que una democràcia saludable necessita tant votants emocionals com votants potencialment més racionals .

El segon capítol, "Cavando las trincheras", explica com es formen aquestes "trinxeres" de la identitat de partit. La ciència política considera la identitat de partit com un dels principals motors del comportament dels votants. El partidisme pot deteriorar la nostra capacitat de seleccionar i controlar els governants a causa d'una percepció esbiaixada de la realitat. No obstant això, també aporta estabilitat al sistema i serveix de guia per als ciutadans davant de qüestions polítiques complexes. L'autor es basa en la teoria de la identitat social d'Henri Tajfel, que explica com categoritzem el món en "nosaltres" i "ells" per simplificar-lo i millorar la nostra autoestima. Aquesta categorització porta a afavorir el nostre propi grup. L'experiència de l'autor amb la vacuna d'Oxford-AstraZeneca il·lustra com la identitat de grup influeix en les nostres percepcions i reaccions. La identitat es construeix per mitjà de la comparació i la diferenciació, de vegades amb opinions negatives dels altres grups. Tot i que existeixen diverses identitats políticament rellevants, el llibre se centra en la identitat de partit, que pot ser maleable. Les persones tendeixen a viure en "bombolles ideològiques" amb interaccions limitades amb persones de diferent afiliació política. Els mitjans de comunicació també contribueixen a això enquadrant sovint la política des d'una perspectiva partidista. També es discuteix la identitat de partit negativa o vot de la por. El partidisme actua com una drecera informativa, permetent a la gent formar opinions sobre temes desconeguts adoptant la postura del seu partit, tot i que això pot ser una font de manipulació. La identificació amb nous partits pot ser ràpida i intensa. La identitat de partit simplifica la complexitat política i és inherent a l'ésser humà, per la qual cosa política i identitat estan condemnades a conviure.

El tercer capítol, "El mundo a través de las gafas partidistas", analitza com les nostres identitats i emocions polítiques condicionen la nostra percepció de la realitat. Les persones tendeixen a exposar-se selectivament a la informació que confirma les seves creences (biaix de confirmació) i eviten la informació contradictòria. La dissonància cognitiva ens porta a avaluar els polítics i els governs de manera esbiaixada, sobrevalorant el nostre partit i infravalorant els altres. Som més crítics amb la corrupció en els partits rivals que en el nostre propi. Les cambres de ressonància i els mitjans segmentats reforcen el biaix de confirmació. El llibre qüestiona generalitzacions sobre el comportament partidista, citant investigacions que desafien la noció que la dreta és més tolerant a la corrupció. Els biaixos partidistes dificulten l'ideal democràtic de fer responsables els polítics. Sovint tenim una il·lusió d'objectivitat, creient que les nostres opinions són correctes i les dels altres estan esbiaixades. Canviar d'opinió sovint està estigmatitzat. El debat públic sovint es caracteritza per "zascas" que, tot i cridar l'atenció, poden erosionar el respecte pels rivals polítics. El capítol conclou discutint l'atribució esbiaixada de responsabilitat, on la gent culpa l'oposició dels resultats negatius i atribueix els positius al seu propi partit. Aquest biaix mina la rendició de comptes. L'objectiu del capítol és mostrar els efectes adversos de la identitat partidista en el funcionament democràtic.

El quart capítol, "Los héroes de la democracia", presenta el concepte de "votants ambivalents" com a herois de la democràcia, aquells que poden veure més enllà de les ulleres partidistes i avaluar críticament el seu propi partit. L'ambivalència sorgeix quan els individus ja no poden negar o justificar les males accions del seu partit, cosa que porta a una visió menys esbiaixada del món. Exemples de la política espanyola (escàndols de corrupció del PP, mesures d'austeritat de Zapatero) il·lustren com els esdeveniments poden desencadenar l'ambivalència. El retorn de Pedro Sánchez com a líder del PSOE va fer que alguns deixessin l'ambivalència. Un cop es trenca la lleialtat, és difícil recuperar-la. Els votants ambivalents fan judicis més objectius sobre el rendiment del govern. La investigació suggereix que induir l'ambivalència porta a un processament de la informació menys partidista. Tot i ser crucial per a una avaluació objectiva, l'ambivalència pot conduir a la paràlisi política i la no participació. El capítol també discuteix com els partits intenten explotar les "esquerdes" o temes divisoris dins dels partits opositors per guanyar votants. Exemples inclouen l'impacte del nacionalisme espanyol en el PSOE i els debats sobre la monarquia. L'ambivalència és un estat, no un tret fix, i es pot entrenar, tot i que sovint és incòmode. El capítol inicialment se centra en els votants ambivalents com a herois, però insinua altres tipus d'"herois" democràtics que es discutiran més endavant.

El cinquè capítol, "La polarización en España", examina la polarització política a Espanya. Defineix la polarització de diferents maneres, incloent la distància ideològica i la polarització afectiva (distància emocional i hostilitat entre grups partidistes). L'autor assenyala que algunes dades suggereixen que Espanya està molt polaritzada afectivament. El capítol discuteix períodes històrics d'alta tensió política a Espanya. L'emergència de nous partits com Ciutadans i Vox ha complicat el panorama polític. L'autor cita la crida de Pablo Casado a reduir la polarització política, suggerint que les estratègies de les elits influeixen en la polarització social. El capítol utilitza el personatge fictici de la "peluquera de Aluche" com a exemple d'antídot a la polarització partidista: algú que pot generar simpatia transversal. Assenyala que la identitat política s'estén més enllà de l'afiliació partidista, incloent temes com la monarquia i la identitat territorial. El capítol presenta dades sobre la polarització territorial a Espanya, mostrant una antipatia notable envers els catalans en comparació amb altres regions, i aquesta antipatia és una mica asimètrica. L'autor discuteix l'evolució històrica de la catalanofòbia. Finalment, examina la creixent polarització entorn de la monarquia, presentant dades sobre la polarització afectiva entre monàrquics i republicans.

El sisè capítol, "La lealtad que necesitamos", argumenta que, malgrat els riscos del partidisme, la lleialtat als partits també juga un paper beneficiós en una democràcia, particularment en proporcionar estabilitat. Introdueix les teories d'"Sortida, Veu i Lleialtat" d'Albert O. Hirschman. En un context econòmic, els consumidors poden respondre a la disminució de la qualitat canviant a un competidor ("sortida") o queixant-se al proveïdor ("veu"). La lleialtat fa que els clients siguin menys propensos a sortir al primer senyal de problemes, donant al proveïdor l'oportunitat de millorar. Aquest concepte s'aplica als partits polítics: els votants lleials són més propensos a expressar el seu descontentament dins del partit en lloc d'abandonar-lo, proporcionant als partits oportunitats per a l'autocorrecció i segones oportunitats. Els casos contrastats d'UPyD (on els votants van triar la "sortida") i IU (que va mantenir prou partidaris lleials per recuperar-se i formar una coalició) il·lustren la importància de la lleialtat. La democràcia interna dins dels partits pot fomentar la lleialtat donant veu als partidaris. No obstant això, la lleialtat no ha d'equiparar-se al silenci davant d'un mal govern. El capítol conclou argumentant que cal un equilibri entre votants independents i partidaris lleials per a una democràcia saludable. El llibre defensa finalment la comprensió de la democràcia com un ecosistema que necessita un equilibri entre la independència crítica i la lleialtat partidista, reconeixent el canvi de l'autor cap a una perspectiva més equilibrada.

En conclusió, "Democracia De Trincheras" ofereix una anàlisi detallada de la identitat de partit, explorant la seva formació, els seus efectes tant negatius com potencialment beneficiosos per a la democràcia, i la necessitat d'un equilibri entre la lleialtat i la independència crítica en el comportament dels votants.

PS. Llibre sobre la polarització