Showing posts sorted by relevance for query health policy consensus. Sort by date Show all posts
Showing posts sorted by relevance for query health policy consensus. Sort by date Show all posts

January 12, 2017

A review of 30 years of UK Health Policy

The Politics of Health Policy Reform in the UK: England’s Permanent Revolution

Three decades of health policy in UK explained in one book. This is what you'll find in the latest contribution of Calum Paton. It is a must read for any health policy maker, specially for those that considered UK NHS as a benchmark. There are hard statements to be considered. I have selected the following ones:

This book has been concerned with explaining politically why irrelevant solutions have been ‘the story’ in England, as regards health policy. So, at one level, the response could be, ‘So what? Yes, a lot of money has been wasted; now, let’s move on.’ This of course is the politician’s response.
Health policy in England over the last 25 years has been dominated by ideologically rooted policy salesmen, based either in think-tanks funded by private interests or operating as part of ‘sofa government’ in health policy (Paton 2012 ) and this has blurred the distinction between the public interest and private interests. There has been no countervailing advocacy of equal weight in defence of the public interest (defined here as an attempt to derive the interest of the whole community or nation rather than private beneficiaries).

The ‘rational’ interpretation of policy-making suggests to the present author, as described above, that policies are developed as means to an end, and that this ‘end’ consists in the solution to a problem which is generally accepted to be salient in the sense that a solution is necessary

Lens 1 Rationality
Lens 2 Pluralist Rationality
Lens 3 Power Elite; Structural Interests; Ruling Class
Lens 4 Garbage Can
Lens 5 Ideology; ‘radical’ power; ‘discourse’
Unifying lens: explaining 25 years

The political result of persistent English NHS upheaval is to weaken the legitimacy of the English NHS. The public, by a slow osmotic drip, comes to think that there must be something intrinsically wrong if the NHS is always being reformed, and if politicians, their advisers, and the media are persistently hand-wringing about it. As argued above, once an ill-thoughtout reform is set in motion and not ‘nipped in the bud’, it takes on a logic of its own. Reform begets reform—in part to repair mistaken initiatives from the previous round, and in part to make new initiatives, in the belief
common to both ‘managerialism’ and ‘market ideology’ that there is a better alternative out there.
This is not an argument against any reform at any time: it is an argument for more rationality in reform. Yet, it may plausibly be argued, I have presented a compelling case as to why such rationality has been absent from the trajectory of English health policy reform.

Taking politics out of the NHS would be to take politics out of politics. The answer is unspectacular and by no means a ‘silver bullet’ to solve the problem: the answer lies in a cultural change in terms of how politics, and in particular so-called public service reform, is viewed and practised.

The idea of taking politics out of the NHS has been shown to be a vain pursuit: every committee of the great and the good, and every report by an external ‘worthy’, proposing such comes to nought.
What is required to establish a health reform, or ‘anti-reform’, along the lines proposed above is something very different. It requires a consensus that health policy and the NHS do not benefit from market initiatives and ‘public service reform’ as a code for the market, whatever may be the case in the wider economy. In other words, one can be a believer in free markets and free trade, yet draw a line when it comes to health and some other public services, such as railways, which are either ‘natural monopolies’ or have other special characteristics.
I think that this kind of analysis is really welcome in a society that focuses on immediate issues and it is uncapable to understand the whole process that takes to long time to be built. For me, Calum Paton (for UK) and John McDonough (for USA) are my key references to understand health policy. Unfortunately, close health policy makers are far from using them.


PS. On the health reform industry:
The challenge for health policy analysis—which actually should mean the analysis of healthcare politics, an inconvenient truth which is itself often ignored—is often more to demolish fashionable, faddish, and foolish ‘new orthodoxy’ (if one can accept the oxymoron) than to propose some new policy ‘solution’. The problem is that ‘solutions’ are sexier, and also form the basis for an industry which sustains not only management consultants and private profiteers but also academics, think-tankers, and political advisers who combine punditry with policy proposals, to the delight of politicians
who are seeking their very own monument in the form of a ‘reform’.
The reform industry, including health policy academics, has in some cases spent more than 25 years proposing and advising on reforms which ‘dis-integrate’ the NHS only to come late to the table of integration.

April 9, 2015

Public Health Priorities

Start Well, Live Better: A Manifesto for the Public’s Health. London: UK Faculty of Public Health, 2014

These are the 12 suggested priorities for public health in UK for the next 5 years:

Give every child a good start in life
  • Give all babies the best possible start in life by implementing the recommendations of the 1001 Critical Days cross-party report
  • Help children and young people develop essential life skills and make Personal, Social, Health and Economic, and Sex and Relationship Education a statutory duty in all schools
  • Promote healthy, active lifestyles in children and young people by reinstating at least 2 h per week of physical activity in all schools
Introduce good laws to prevent bad health and save lives
  • Protect our children by stopping the marketing of foods high in sugar, salt and fat before the 9 pm watershed on TV, and tighten the regulations for online marketing
  • Introduce a 20% duty on sugar-sweetened beverages as an important measure to tackle obesity and dental
  • caries—particularly in children
  • Tackle alcohol-related harm by introducing a minimum unit price for alcohol of at least 50 p per unit of alcohol sold
  • Save lives through the rapid implementation of standardised tobacco packaging
  • Set 20 m.p.h. as the maximum speed limit in built-up areas to cut road deaths and injuries, and reduce inequalities
Help people live healthier lives
  • Enable people to achieve a good quality of life, health and wellbeing—give everyone in paid employment and training a ‘living wage’
  • Reaffirm commitment to universal healthcare system, free at the point of use, funded by general taxation
Take national action to tackle a global problem
  • Invest in public transport and active transport to promote good health, and reduce our impact on climate change
  • Implement a cross-national approach to meet climate change targets, including a rapid move to 100% renewables and a zero-carbon energy system
As you can see, many similar things with our PINSAP, the Health Policy Consensus and Health Plan. However, after yesterday news the pending issue of our public health is mainly alcohol abuse. We should focus on what works to reduce alcohol and addictive substance abuse. And first of all, we need to understand the foundations and best approaches to the problem. I would suggest you have a look at this book and specially this one:


PS. Binge drinking 'costing UK taxpayers £4.9bn'  Does anybody know how much does it cost here???

PS. In Spain, publicly funded health expenditure reached 64.150 million € in 2012,the amount for financial system bailout was 101.283 million € (p.24). Don't forget it: these are the priorities.

January 10, 2018

Alcohol regulation as a public policy issue

Alcohol, Power and Public Health: A Comparative Study of Alcohol Policy

Nowadays, I would say that Alcohol Policy this is one of the most difficult and curcial issues in public health. Our societies have internalised its consumption without addressing its risks and the power between industry and regulators is absolutely unbalanced.
A new book that compares the situation in 5 countries is really welcome. Our country is leaving this policy for tomorrow. I would suggest a close look, just for inspiration. Maybe someday it will be the right time.
In particular, change to the alcohol policy status quo requires the convergence of various factors:
  1. For alcohol harm to emerge as a significant, and visible, social problem. This means not only a raised public and political awareness of alcohol harms, but a degree of consensus in framing those harms as a particular type of problem. This, as we have seen, is often driven by concrete social change – especially increases in the amount of alcohol consumed in a given society. However, it also implies the successful framing of a problem by advocacy coalitions, often relying on the development of a more or less compelling body of scientific evidence, as well as external sociopolitical factors (such as, for instance, the crisis of the First World War in Europe) that force the political issue and place the public spotlight on alcohol as a social problem in need of tailored political solutions.
  2. For proponents of change to convince sufficient relevant stakeholders of the validity of their solutions to the putative problem. These include the scientific community, key policymaking networks, influential sections of the media, and so on. As we have seen, for alcohol policy advocates, this means not only winning the argument that alcohol harms exists on a continuum, but also that the line of justifiable intervention is some distance below that commonly understood as ‘dependency’ or limited to those who behave badly when drunk.
  3. For the proposed policy actions to chime sufficiently with the prevailing political context. That is, for policymakers not only to accept the diagnostic and political arguments but, crucially, to decide that implementation of the proposed solutions is politically viable, realistic, consonant with both the ‘national mood’ and internal party politics, and – of course – capable of withstanding resistance from opposing interest groups.
Sounds obvious, but first steps should be well grounded. Current hypocritical attitude should be overcome.

March 24, 2014

Finding consensus in health policy

One of the key features of successful health systems is to achieve wide consensus at a societal level. Citizens have to share common values on the health system that they want. Some time ago I quoted the article by Anne Mills on this topic.
Today we can confirm that the foundations for such consensus have been built. Although unions and some parties have rejected the current text, there is a wide representation of organizations of the Catalan Council of Health. From now on, the discussion will take place in Parliament.
This is good news. You may have a look at the document here and here. There are many new insights and prescriptions to be developed.



April 1, 2014

The foundations of a Health Policy consensus

Last Friday in Parliament, a document reflecting the foundations of a health policy consensus was presented. As a coordinator I gave a short speech highlighting salient features of the agreement. This is what I said:

Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya, Honorable Conseller, Il.lustríssims diputats, autoritats i membres de la comissió.El fet que ens reuneix avui aquí és donar resposta a la Moció 3/X adoptada en aquest Parlament per la qual s’instava al Govern a lliurar un document de bases que definís com havia de configurar-se el Sistema Nacional de Salut . El Govern de la Generalitat va aprovar el 21 de maig passat la creació de la Comissió amb aquest objectiu formada per representats del grups parlamentaris i els membres del Consell Català de la Salut.
És per això doncs que venim a presentar-vos els resultats dels treballs que hem realitzat en aquests mesos i són la mostra d’un consens entorn de vuit àmbits clau del sistema públic de salut: el finançament i la cobertura, els professionals, les prestacions i el catàleg de serveis, el model de serveis, l’avaluació, rendiment de comptes i transparència, compromís ciutadà, recerca i innovació i governança.En cadascun d’ells hem mantingut un debat ampli i obert. Hem volgut concretar principis i criteris que cal respectar i tenir en compte. Hem evitat entrar en els instruments concrets que cal utilitzar per a dur-los a terme, en la mesura que vam considerar que corresponia als responsables polítics i gestors de cada moment. Hem tractat de fixar-nos en aquells aspectes que més preocupen a la ciutadania.
La salut es troba al capdamunt de les prioritats de tota persona i sabem que al costat de compromís individual convé que els poder públics siguin capaços de d’oferir respostes col·lectives per una millor salut poblacional. És en aquest sentit que voldria seleccionar i destacar algunes de les 83 propostes que es mostren al document.
En l’àmbit de Finançament i cobertura s’assenyala amb claredat l’opció per un accés universal de la ciutadania al Sistema Nacional de Salut i alhora s’estableix un criteri de nivell de finançament públic en salut suficient i sostenible, que es relacioni amb el nivell de riquesa del país i que convergeixi amb la despesa de països amb producte interior brut per càpita equivalent i sistema sanitari similar.
En l’àmbit dels professionals s’ha considerat que la planificació de necessitats de professionals, les competències i capacitats acreditades han de ser objecte reconsideració atenent als canvis sociodemògràfics, econòmics i tecnològics. S’explicita l’èmfasi en el professionalisme com a criteri que guia la relació entre professionals amb la ciutadania, amb el sistema sanitari i els proveïdors, i la necessitat d’establir mecanismes per tal de fer efectiva la participació dels professionals en l’elaboració de polítiques i la gestió.
En l’àmbit relatiu a prestacions, s’ha considerat que cal un catàleg bàsic que respecti els criteris de seguretat, evidència científica, cost-efectivitat i avaluació d’impacte pressupostari, que és rellevant tenir en compte tant l’atenció sanitària com les intervencions comunitàries de salut pública. La garantia d’equitat d’accés a les prestacions amb qualitat cal preservar-la davant tota necessitat de salut.
En l’àmbit de model de serveis es té en compte quins han de ser els elements clau, en primer lloc les estratègies de promoció, protecció de la salut i prevenció de la malaltia, integrar las salut pública i comunitària en el model assistencial. Es mostra la rellevància de l’accessibilitat, de la gestió de casos i de la integració assistencial, així com el reforç a l’atenció primària dotant-la de més capacitat resolutiva.
En aquest àmbit també s’explicita la necessitat de respectar un conjunt de criteris en la relació contractual entre el finançador i el proveïdor, com per exemple explicitar l’orientació als resultats de salut i qualitat assistencial, la transparència interna i externa dels contractes i resultats, i els incentius a l’eficiència. Es demana d’elaborar i aplicar una normativa reguladora de la provisió d’activitat privada en els centres del SISCAT que ha de contemplar un codi ètic, una regulació de preus de prestacions complementàries, i mecanismes de controls i transparència.
En l’àmbit sobre rendiment de comptes es mostren un conjunt de mesures per tal de fer efectiva la difusió d’informació que contribueixi a la generació de coneixement i millors presa de decisions.
En l’àmbit de compromís ciutadà es destaca el paper del ciutadà com agent actiu del sistema de salut, sobre la presa de decisions compartides en tots els processos de malaltia i en especial al final de la vida.
En l’àmbit de recerca s’assenyala la importància d’optimitzar els recurs i alhora promoure noves fonts de finançament per a projectes.
En l’àmbit de governança es revisen les funcions entre diferents organismes i les seves responsabilitats, el paper del Departament cm a responsable de les polítiques sanitàries, el Servei que garanteix la cobertura i assigna els recursos i els avalua, les entitats proveïdores que ofereixen serveis sanitaris a la població. Es demana l’elaboració d’un codi de governança per a les institucions sanitàries i s’estableixen criteris per la designació d’integrants dels òrgans de govern de les institucions.
Cal dir doncs que aquestes 83 propostes mereixen una lectura detallada. El treball de col·laboració esmerçat ha estat ampli i exemplar. Avui donant resposta al mandat unànime del Parlament de Catalunya, els representants de pacients i usuaris, dels col·legis professionals, d’associacions empresarials, entitats municipalistes, societats científiques, universitats, i grups parlamentaris de CiU i ERC, us presentem aquest document de bases que considerem el fonament per tal que des d’aquest Parlament es faci efectiu un Pacte Nacional de Salut.
Si abans he assenyalat la salut com prioritat humana, el consens de les forces polítiques sobre el sistema de salut esdevé imprescindible. Precisament fa poques setmanes en un article al New England Journal of Medicine, Anne Mills revisava les característiques que tenen els sistemes sanitaris més exitosos: el consens polític n’esdevé una d’elles. I jo diria la primera de totes.
En l’elaboració d’aquest document hi ha una contribució de tots els que han participat a la comissió, també d’entitats i grups polítics que avui no han pogut donar suport a aquestes propostes. He de dir-vos que pertoca a aquesta cambra el poder fer efectiu aquest consens que desitja la ciutadania, les bases perquè això sigui possible hi són només cal teixir-les acuradament i amb generositat.
Permeteu-me que com a coordinador expressi un sentiment compartit, aquest Parlament ens ha donat l’opció de mostrar el sistema sanitari que desitgem i volem agrair-ho. Això no passa cada dia, avui és un moment singular. El país es troba en un moment singular, tots ho sabem. Algunes de les respostes al  sistema sanitari que desitgem rauen precisament en una capacitat d’autogovern. És així doncs que la política i la política sanitària han d’anar de bracet. Aquest és el moment de la política en majúscules, aquell on cal deixar de banda aspectes menors i concentrar-nos en allò que ens uneix.
Vull agrair al Govern la confiança dipositada en la meva persona per tal de coordinar aquesta comissió. Vaig acceptar de bon grat i vull dir-vos que n’estic molt satisfet de com hem estat capaços de dur-ho a bon terme. Crec que ha estat exemplar, a l’alçada d’un país modern i avançat. Alhora vull agrair sincerament la col.laboració i suport tècnic que he rebut des del Departament de Salut que això ha estat clau per tal que operativament funcionés.
Als membres de la comissió, dir-vos que ha estat una experiència memorable, que personalment hem trabat nous llaços d’amistat i relació i això fa un país més fort.
És amb un esperit constructiu que sabrem afrontar els reptes de la salut de la ciutadania. Desitjo que des d’aquest Parlament s’encomani d’aquest esperit, i entenc que aquestes paraules són compartides pel conjunt de membres de la comissió, per tant esperem que d’aqui en sorgeixi un proper Pacte Nacional de Salut.

I'm really convinced about the relevance of such consensus. From now on, Parliament will have to achieve a final agreement among the parties. Let's wait for a successful closing.

PS. Afterwards I was interviewed at 8TV.



November 2, 2020

Health reform, a lost chance (once again) (2)

 Consenso por un sistema sanitario del siglo XXI

A new report and new proposals for health reform. The authors start saying that Informe Abril (released 29 years ago. Yes! I was there) was not finally considered as a source for any reform, as we all know. After that, there are 40 reports available, and nothing happened. After three decades, the probability of a health reform, in the wake of current pandemic and political weakness, is still lower in my opinion. Authors highlight the current difficulties of the health system and generic approaches to be considered.

However, health reform requires a consensus on values, and such consensus will not arise from experts, it is a social and political consensus. Expert consensus is a way to reflect concerns about a topic and ways to tackle it, but on policy terms its relevance and impact is minor.

Anyway, it's up to you your final assessment. 





January 27, 2021

AI in Health Care

 Artificial Intelligence in Health Care. Benefits and Challenges of Technologies to Augment Patient Care

This report is being jointly published by the Government Accountability Office (GAO) and the National Academy of Medicine (NAM). Part One of this joint publication is the full presentation of GAO’s Technology Assessment: Artificial Intelligence in Health Care: Benefits and Challenges of Technologies to Augment Patient Care. Part Two is the full presentation of NAM’s Special Publication: Advancing Artificial Intelligence in Health Settings Outside the Hospital and Clinic.

 Policy Options to Address Challenges or Enhance Benefits of AI to Augment Patient Care

Policy OptionOpportunitiesConsiderations

Collaboration (report p. 32)


Policymakers could encourage interdisciplinary collaboration between developers and health care providers.

  • Could result in AI tools that are easier to implement and use within a providers’ existing workflow.
  • Could help implement tools on a larger scale.
  • Approaches to encourage collaboration include agencies seeking input from innovators. For example, agencies have used a challenge format to encourage the public to develop innovative technologies.
  • May result in the creation of tools that are specific to one hospital or provider.
  • Providers may not have time to both collaborate and treat patients.

Data Access (report p. 33)


Policymakers could develop or expand high-quality data access mechanisms.

  • A “data commons”–a cloud based-platform where users can store, share, access, and interact with data–could be one approach.
  • More high-quality data could facilitate the development and testing of AI tools.
  • Could help developers address bias concerns by ensuring data are representative, transparent and equitable.
  • Cybersecurity and privacy risks could increase, and threats would likely require additional precautions.
  • Would likely require large amounts of resources to successfully coordinate across different domains and help address interoperability issues.
  • Organizations with proprietary data could be reluctant to participate.

Best Practices (report p. 34)


Policymakers could encourage relevant stakeholders and experts to establish best practices (such as standards) for development, implementation, and use of AI technologies.

  • Could help providers deploy AI tools by providing guidance on data, interoperability, bias, and implementation, among other things. Could help improve scalability of AI tools by ensuring data are formatted to be interoperable.
  • Could address concerns about bias by encouraging wider representation and transparency.
  • Could require consensus from many public- and private-sector stakeholders, which can be time- and resource-intensive.
  • Some best practices may not be widely applicable because of differences across institutions and patient populations.

Interdisciplinary Education (report p. 35)


Policymakers could create opportunities for more workers to develop interdisciplinary skills.

  • Could help providers use tools effectively.
  • Could be implemented in a variety of ways, including through changing academic curriculums or through grants.
  • Employers and university leaders may have to modify their existing curriculums, potentially increasing the length of medical training.

Oversight Clarity (report p. 36)


Policymakers could collaborate with relevant stakeholders to clarify appropriate oversight mechanisms.

  • Predictable oversight could help ensure that AI tools remain safe and effective after deployment and throughout their lifecycle.
  • A forum consisting of relevant stakeholders could help recommend additional mechanisms to ensure appropriate oversight of AI tools.
  • Soliciting input and coordinating among stakeholders, such as hospitals, professional organizations, and agencies, may be challenging.
  • Excess regulation could slow the pace of innovation.

     

Status quo (report p. 37)

Policymakers could maintain the status quo (i.e., allow current efforts to proceed without intervention).

  • Challenges may be resolved through current efforts.
  • Some hospitals and providers are already using AI to augment patient care and may not need policy-based solutions to continue expanding these efforts.
  • Existing efforts may prove more beneficial than new options.
  • The challenges described in this report may remain unresolved or be exacerbated. For example, fewer AI tools may be implemented at scale and disparities in use of AI tools may increase.

Source: GAO.

August 25, 2014

Consensus in health policy

Some months ago I posted on the same topic. Now you can read my short article in the annual report of the Col.legi de Metges.(text in catalan)



El consens en la política sanitària: el Pacte Nacional de Salut

La política sanitària i els valors socials. La immediatesa i dinamisme del món en que vivim ens porta massa sovint a considerar la política sanitària com el fruit de la decisió puntual, anecdòtica i controvertida del moment. Ens cal una mirada més panoràmica per comprendre que darrera tota política sanitària hi trobarem uns valors socials que li donen fonament. És a dir judicis de valor sobre allò que és bo per a la societat. En ocasions es referiran als objectius o resultats finals i en d’altres als mitjans per assolir-los. Si bé la seva rellevància és determinant per als objectius, en relació als mitjans cal tenir present a més a més la seva efectivitat, i per tant un judici expert sobre allò que de veritat funciona.
L’objectiu final de tota política sanitària descansa sobre la millora de la salut poblacional però va més enllà. L’any 2006 la Unió Europea va considerar que els sistemes de salut són un pilar de la protecció social, de la cohesió i de la justícia social, i assenyala que la universalitat, l’ accés a l’assistència de qualitat, l’ equitat i solidaritat són els valors europeus compartits[i]. En aquest marc i en el seu desenvolupament és on es fonamenta la política sanitària.

El consens en política sanitària. L’adopció de decisions públiques en relació a aquests valors essencials requereix d’un consens polític. Pertoca al parlament i al govern assenyalar què signifiquen exactament aquests valors compartits (objectiu) i quines decisions cal adoptar per assolir-los (mitjans). L’existència d’un consens social sobre aquestes qüestions esdevé una peça clau de l’engranatge. Més enllà de l’acord polític parlamentari, cal que tots els actors que participen en el sistema de salut remin en la mateixa direcció. Precisament un dels elements que es consideren factor d’èxit d’un sistema sanitari és el consens social[ii]. Ens cal doncs una política sanitària basada en el màxim consens possible per tal de tenir un sistema eficient i equitatiu.

La política sanitària basada en l’evidència. Distingir aquells mitjans que poden ser efectius per assolir objectius d’aquells que no ho són, esdevé una prioritat. Disposar d’evidència per tal de contrastar aquelles decisions que produiran el millor resultat és crucial, però alhora complex. La complexitat prové de les singularitats i del context on es desenvolupa cada política. Allò que ha funcionat en un lloc i moment determinat, pot ser difícil de ser reproduït en un altre. Malgrat aquest atenuant, saber allò que funciona amb un criteri expert i objectiu ha d’ajudar a millorar les decisions. Molts informes d’experts sobre reforma sanitària han tractat d’adoptar aquesta perspectiva, si bé amb impacte força limitat. La falta d’aplicació del consell expert té a veure almenys amb les dificultats d’establir consensos amplis i la comprensió del procés polític[iii].

El pacte nacional de salut i els àmbits de consens. La Comissió de Salut del Parlament de Catalunya va acordar el febrer de 2013 impulsar el treballs per assolir un acord per a la salut a Catalunya en el marc d’un model propi. En aquest acord es defineixen les bases del sistema sanitari català, estables i consensuades per tots els agents implicats. Es va precisar que els membres de la comissió serien els representants dels diversos grups parlamentaris i els agents que formen part del Consell Català de la Salut. Els treballs de la comissió es van desenvolupar en vuit grans àmbits temàtics. Es va prendre com a referent els 6 blocs inicials que segons l’Organització Mundial de la Salut han de constituir un sistema sanitari, i s’hi van afegir dos àmbits identificats com a claus pel sistema (la recerca i innovació, i el compromís ciutadà). Els àmbits han estat doncs: finançament i cobertura, professionals, prestacions i catàleg de serveis, model de serveis, avaluació i transparència, recerca i innovació, compromís ciutadà, i governança.
Entrar en el detall del contingut dels 83 acord va més enllà del que es pretén en aquest article, tant sols es farà una breu referència als 2 primers. En l’àmbit de finançament i cobertura s’assenyala amb claredat l’opció per un accés universal de la ciutadania al Sistema Nacional de Salut i alhora s’estableix un criteri de nivell de finançament públic en salut suficient i sostenible, que es relacioni amb el nivell de riquesa del país i que convergeixi amb la despesa de països amb producte interior brut per càpita equivalent i sistema sanitari similar.
En l’àmbit dels professionals s’ha considerat que la planificació de necessitats de professionals, les competències i capacitats acreditades han de ser objecte reconsideració atenent als canvis sociodemògràfics, econòmics i tecnològics. S’explicita l’èmfasi en el professionalisme com a criteri que guia la relació entre professionals amb la ciutadania, amb el sistema sanitari i els proveïdors, i la necessitat d’establir mecanismes per tal de fer efectiva la participació dels professionals en l’elaboració de polítiques i la gestió.

El nivell de consens i els propers passos. El procés per arribar a aquest conjunt d’acords ha estat fruit d’una elevada participació. Diversos motius van impedir que la totalitat dels representants confirmessin el seu acord al darrer moment. Cal assenyalar que en l’elaboració del document hi ha contribucions de tots, també d’entitats i grups polítics que no han pogut donar finalment el seu suport. Cal fer efectiu aquest consens que desitja la ciutadania, les bases perquè això sigui possible hi són, només cal teixir-les acuradament i amb generositat. El Parlament de Catalunya va donar l’opció de mostrar el sistema sanitari que desitgem a una àmplia representació social, ara ja hi ha les bases per a que això pugui transformar-se en realitat.


[i] Council Conclusions on common values and principles in European Union  health systems, OJ 2006 No. C146/1.
[ii] Balabanova D, Mills A, Conteh L, et al. Good Health at Low Cost 25 years on: lessons for the future of health systems strengthening. Lancet 2013;381:2118-2133
[iii] Black, Nick. "Evidence based policy: proceed with care." BMJ: British Medical Journal 323.7307 (2001): 275.

March 20, 2013

P4P: Ethics and effectiveness

Ethical Physician Incentives — From Carrots and Sticks to Shared Purpose

The strict focus on carrots and sticks in the design of physician incentives may contribute to unintended results. Have a look at NEJM and you'll find an outstanding article that puts the stuff in the right place:
Using incentives both effectively and ethically requires a shift away from a simple, one-lever model that relies on tradition, self-interest, or emotional responses to reward participants for a desired action (or punish them with financial loss or shame for an undesired one). Such an approach risks alienating physicians and other personnel. Rather, the challenge is to cultivate consensus on an organization’s shared purpose and put that orientation into action through performance measurement and use of the other types of incentives.
 However, having said that, we know that the introduction of performance measures may be easier than to create a shared-purpose orientation on the organization (i.e. "an organizational commitment to the triple aim of improved patient outcomes, better population health and efficient costs"). Therefore, there is a need to guarantee "ethical conditions" under any pay-for-performance (P4P) scheme. Although I agree absolutely in this approach, the precondition is a consensus in the whole organization, from the top (board of directors) to the bottom (employees) and I'm uncertain about how to build and create such consensus in the current environment. Anyway, such uncertainty should not prevent efforts in this direction.

PS. On the HA blog you'll find the same topic and the same conclusion, by Dan Arieli and Stephie Woolhandler:
None can doubt health care’s grave quality deficits and cost excesses.  As remedy, P4P suggests manipulating greed, a fuel that’s powered exponential growth in productivity in the overall economy.  But Adam Smith, who first recognized greed’s awesome power, was also a moral philosopher who believed that commodity production required a parallel public service economy driven by social duty.
Sadly, greed has caused many of the worst abuses within the current system.  Injecting different monetary incentives into health care can certainly change it, but not necessarily in the ways that policy makers would plan, much less hope for.