Un disbarat rere l'altre (46)

Darreres maniobres de funambulisme parlamentari

 El funambulisme parlamentari és una metàfora política (ho diu la IA). Descriu l'ús d'habilitats molt arriscades per mantenir el poder o aprovar lleis sense tenir prou suports estables. Els governs fan servir aquesta tàctica quan depenen d'aliances fràgils i han de negociar al límit constantment.

Característiques principals

• Equilibri constant: El govern depèn de majories molt febles o vots contraris a la vegada.
• Risc elevat: Qualsevol error o desacord pot trencar l'acord i fer caure la iniciativa.
• Càlcul precís: S'han de fer concessions contínues a diferents grups per sumar vots.
• Falta de seguretat: S'actua sense una xarxa de protecció política clara.

Quan s'utilitza?

• En etapes de fragmentació política intensa al parlament.
• Quan cap partit té la majoria absoluta necessària per governar en calma.
• En votacions clau on es depèn d'abstencions o partits minoritaris.

La darrera maniobra de funambulisme parlamentari impulsada pel progressisme absurd (wokisme) ha estat incorporar la confidencialitat dels preus dels medicaments en una Llei de cribratge neonatal. Us sorprèn? De cap manera, encara que hi ha una proposta de Llei de Medicament nova, calia incorporar-ho en una llei d'amagatotis i sota la forta pressió que representa la salut neonatal. Ningú vol sortir-ne escaldat per dir no a un nadó, el parany era perfecte. I calia fer-ho aviat per passar per alt la previsible sentència del Suprem sobre alguns casos pendents, molt notoris que s'arrossegaven des de fa anys.

El que passa és que aquesta era la tercera vegada que s'intentava per part dels presumptes progressistes. La primera ho van intentar colar a la llei de discapacitat, ja en vaig parlar el passat mes de març. I no se'n van sortir. La segona van intentar que fos una llei de cribratge neonatal aprovada en comissió sense plenari, i no se'n van sortir. Va haver de ser el darrer plenari del 23 de juliol que quan tothom estava pensant en marxar de vacances que es va aprovar.

Enmig de la llei de cribratge neonatal hi trobem com si fos un truc de màgia un article tercer que no té res a veure amb la llei i que reprodueixo íntegrament:

Artículo tercero. Modificación del Real Decreto Legislativo 1/2015, de 24 de julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios.

Uno. El artículo 97 queda redactado de la siguiente forma:

«Artículo 97. Información económica.

1. A los efectos de la fijación de precios, las compañías comercializadoras deberán facilitar al Ministerio de Sanidad toda la información sobre los aspectos técnicos, económicos y financieros. El Ministerio de Sanidad podrá efectuar comprobaciones sobre la información facilitada.

En concreto, las compañías estarán obligadas a poner en conocimiento del Ministerio de Sanidad cualquier ayuda financiera directa o de otro tipo recibida de cualquiera de las Administraciones públicas y entidades dependientes de ellas, así como filantrópicas y sin ánimo de lucro, para el desarrollo de su medicamento o producto sanitario, así como todo el apoyo financiero público directo recibido para la investigación relacionada con el desarrollo de un antimicrobiano o antiviral de reserva o cualquier otro medicamento que pueda tener un carácter estratégico.

2. En el caso de que la empresa esté integrada en un grupo que realice otras actividades, además de las relacionadas con medicamentos, o las desarrolle fuera de España, el Ministerio de Sanidad podrá requerir la información que permita conocer la imputación para determinar los gastos afectados a la actividad farmacéutica en España.

3. La información que en virtud de este artículo obtenga la Administración General del Estado será confidencial. Asimismo, los acuerdos de financiación que se alcancen, así como la información derivada de los mismos o de su aplicación, incluyendo los precios de adjudicación de los contratos de suministro de medicamentos que celebren las Administraciones públicas, tendrán carácter confidencial y no podrán ser revelados ni por la Administración General del Estado ni por las empresas u otras entidades que sean parte en dichos acuerdos.

Esta regla se aplicará sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 106 de esta Ley, así como del acceso que puedan, en su caso, requerir las autoridades de competencia, supervisoras del mercado u otro tipo de actividades inspectoras de conformidad con su legislación aplicable y en el marco de sus competencias, así como las unidades administrativas integrantes de los órganos colegiados de toma de decisiones en el ámbito farmacéutico y sanitario.

4. No obstante lo anterior, el Ministerio de Sanidad publicará información accesible para el público general sobre la financiación de cada producto, así como información agregada sobre el gasto en medicamentos y productos sanitarios, que en su caso complementará la publicada por el Ministerio de Hacienda sobre el gasto público asociado a los mismos. Esta información será publicada con periodicidad suficiente, en formatos abiertos y reutilizables, y estará disponible para su análisis independiente.

5. El Ministerio de Sanidad elevará anualmente a la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos un informe sobre sus actuaciones en materia de precios.»

Dos. El apartado 1 del artículo 106 queda redactado de la siguiente forma:

«1. Al objeto de ejecutar las acciones necesarias para la valoración de la prescripción y de la política farmacéutica general, las Administraciones públicas competentes facilitarán la información necesaria relativa al consumo de medicamentos y productos sanitarios tanto por receta como en los centros hospitalarios y cualesquiera otros ámbitos incluidos dentro de la prestación farmacéutica del Sistema Nacional de Salud, así como la información correspondiente al precio real de adquisición de los mismos. Como mínimo, dicha información se presentará con periodicidad mensual y se facilitará desde las Consejerías responsables de las comunidades autónomas al Ministerio de Sanidad y al Ministerio de Hacienda, telemáticamente por el canal y con la estructura que se establezca reglamentariamente, que efectuarán la agregación y depuración correspondiente antes de hacerla pública.»

Doncs ja ho tenim, mai més podrem saber què costa un medicament amb els diners públics procedents dels nostres impostos. I l'argument és que amb això es garanteix l'accés, quan en realitat és una cessió davant l'amenaça de no subministrar el medicament. Han posat la vena abans que la ferida. I ho han fet tots aquells que s'omplen la boca de la paraula democràcia i transparència. Han promogut l'opacitat per sempre i han obert una perillosa escletxa per tal que d'altres en segueixin la petjada. I és que quan hi ha opacitat, hi ha incentius a la corrupció i a la inequitat. Pregunteu si no a quin preu paguen el mateix medicament hospitalari diferents hospitals públics i en el cas que us ho diguin, us endureu una sorpresa desagradable i no només pel preu.

Cal afegir alhora els efectes secundaris no menors. Com ja he explicat en altres dies, la confidencialitat dels preus dels medicaments deixa orfe l'anàlisi cost-efectivitat. D'aquesta manera l'avaluació econòmica ja no es farà amb fonaments objectius sinó amb pressumpcions. Els seus resultat seran del tot inútils. Es tracta d'un gran èxit de la indústria perquè deixa l'economia de la salut en blanc, sense referents del cost real.

S'ha perdut la vergonya i la decència política. Cal fer marxa enrere d'aquest despropòsit. Considerar la despesa farmacèutica un secret d'estat, és anar massa lluny. No s'haurà protegit l'accés al medicament, s'haurà esmicolat la democràcia i s'haurà consolidat la corrupció. I quan algú se sorprengui dels resultats l'endemà de les eleccions, només ha de rellegir això d'avui una altra vegada i tindrà la resposta.

PS. Més sobre preus confidencials. I encara més.

PS. Quina opinió us mereix un parlament que en sis mesos només és capaç de fer 3 lleis?. Reflexionem-hi.

Contra la medicina de caixa negra

Encoding Bioethics: AI in Clinical Decision-Making 

El llibre «Encoding Bioethics: AI in Clinical Decision-Making», escrit pels cirurgians Charles Binkley i Tyler Loftus, analitza la integració ètica de la intel·ligència artificial (IA) en la medicina, centrant-se en els sistemes de suport a la decisió clínica (AI CDS). L'obra sosté que, tot i el potencial de la IA per millorar l'eficiència i els resultats, la medicina és fonamentalment relacional i s'ha de protegir el vincle de confiança entre metge i pacient.

A continuació, es detallen els punts clau del llibre estructurats per temes i grups d'interès:

1. Fonaments Ètics i el Suport a la Decisió Clínica (AI CDS)

• Maximitzar el benefici i minimitzar el dany: Els autors apliquen els principis clàssics de la bioètica (autonomia, beneficència, no maleficència i justícia) a la IA. La IA no és moral per si mateixa, sinó que depèn dels valors que hi codifiquen els humans.
• Reducció de la incertesa: Un dels grans potencials de l'AI CDS és reduir la incertesa clínica en situacions de vida o mort, ajudant a predir millor qui es beneficiarà realment d'un tractament d'alt risc.
• Col·laboració Humà-Màquina: El llibre no proposa que la IA substitueixi els metges, sinó que treballin en equip (human-machine teaming), on el metge actua com a agent que valida i comunica la predicció al pacient.

2. El Metge davant la IA: El Problema de la "Caixa Negra"

• Manca d'explicabilitat: El principal repte ètic és que moltes decisions d'IA són opaques ("caixa negra"), cosa que impedeix que el metge entengui o expliqui la raó d'una recomanació específica.
• Autonomia Professional: Hi ha el risc que el metge perdi la seva agència si es veu obligat (per biaix d'automatització o pressió del sistema) a seguir la IA sense judici crític.
• Responsabilitat Moral: Si la IA s'estableix com el "estàndard de cura", el metge pot enfrontar-se a dilemes morals i legals si decideix actuar en contra de la predicció de la màquina.

3. El Pacient i la Confiança

• El "Pacient Triune": El llibre defineix tres rols que el pacient assumeix davant la IA: el de pacient que rep cura, el de donant de dades (fenotip digital) i el de subjecte d'aprenentatge de l'algoritme.
• Consentiment Informat: Els pacients han de ser informats que el seu metge col·labora amb una IA i que les seves dades s'utilitzen per entrenar el sistema, garantint que aquesta participació sigui voluntària.
• Riscos de Privacitat: La donació de dades de salut comporta riscos de reidentificació o de creació de perfils que podrien perjudicar el pacient en el futur si es comparteixen entre plataformes.

4. Desenvolupadors: Codificar la Bioètica

• Transparència i Biaix: Els programadors tenen la responsabilitat de crear sistemes transparents i utilitzar conjunts de dades diversos per evitar perpetuar biaixos racials, de gènere o socioeconòmics.
• IA Causal vs. Associativa: Es proposa passar de models que només busquen correlacions a models de IA causal que entenguin quins factors causen realment un resultat mèdic.
• Inclusió de Valors: Els desenvolupadors poden utilitzar tècniques com l'aprenentatge multitarea per oferir rangs d'opcions que permetin al pacient aplicar els seus propis valors (per exemple, prioritzar qualitat de vida sobre durada).

5. Executives i Sistemes de Salut

• Oversight i Seguretat: Els administradors han de vigilar la implementació de la IA, assegurant que els incentius financers no passin per sobre de la seguretat del pacient.
• Dèficit de Proves: Molts sistemes d'IA s'implementen sense els assajos clínics rigorosos que s'exigeixen als medicaments; els autors demanen més assajos pragmàtics i digitals per provar el benefici real.
• Aprenentatge Federat: Una solució proposada per protegir la privacitat és l'aprenentatge federat, on els models s'entrenen localment en hospitals i només comparteixen els paràmetres apresos, no les dades dels pacients.

6. El Cicle de Vida de l'AI CDS: Marc de Gestió Ètica

El llibre culmina amb una proposta pràctica: la creació d'un grup de supervisió multidisciplinari que gestioni el sistema des de la idea inicial fins al seu desmantellament. Aquest grup ha d'incloure pacients, bioeticistes i experts en dades per auditar constantment el sistema per detectar dades obsoletes o canvis en el rendiment (dataset shift).

La diferència fonamental entre la intel·ligència artificial (IA) associativa i la causal radica en si el sistema es limita a trobar correlacions estadístiques o si és capaç d'entendre els mecanismes de causa i efecte:

• IA Associativa (o basada en correlacions): La majoria dels models d'IA actuals funcionen derivant associacions i correlacions a partir de dades històriques per predir resultats en observacions noves. Aquest enfocament és útil per fer prediccions precises, però pot ser enganyós perquè les associacions, de manera aïllada, poden induir a error. Per exemple, un model podria "aprendre" a associar temps de transport curts amb una mortalitat més alta en pacients traumàtics (perquè els pacients més greus es traslladen més ràpidament), sense entendre que el temps curt no és la causa de la mort.
• IA Causal: Aquest tipus d'IA busca respondre a la pregunta: "Quins factors han causat el resultat?". En lloc de basar-se només en patrons, utilitza models mecanístics que apliquen veritats matemàtiques o lleis fonamentals per establir relacions de causa i efecte. Això permet als investigadors canviar variables individuals per avaluar com aquests canvis afecten directament els resultats.

Importància en l'àmbit mèdic i ètic

L'elecció entre un model o un altre té implicacions crítiques per a la pràctica clínica i l'equitat:

1. Reducció de biaixos: L'IA causal és una eina potent per combatre el biaix algorítmic. Per exemple, mentre que un model associatiu podria assenyalar que la raça negra està vinculada a un major risc de mortalitat en cirurgia cardíaca, un model mecanístic (causal) podria demostrar que la raça no és la causa de la mort i identificar els factors reals que sí que ho són.
2. Suport a la decisió: Tot i que els models associatius són adequats quan l'únic objectiu és una predicció precisa, informen de manera molt més limitada la presa de decisions clíniques que els models causals, que permeten entendre el "perquè" darrere d'una recomanació.
3. Transparència: La capacitat d'identificar quins factors causen realment un resultat mèdic ajuda a aixecar la tapa de les anomenades "caixes negres" de l'IA, augmentant la transparència i la confiança dels metges i pacients en el sistema.

PS. Més material.

Les diferències de salut a la població (2)

 Getting Better: The Policy and Politics of Reducing Health Inequalities

El llibre «Getting Better: The Policy and Politics of Reducing Health Inequalities» (2025), escrit per Clare Bambra, Julia Lynch i Katherine E. Smith, és un estudi exhaustiu que demostra, a través de l'evidència històrica, que les desigualtats en salut no són inevitables, sinó que es poden reduir mitjançant polítiques socials i econòmiques decidides. Les autores proposen un «full de ruta» basat en l'anàlisi de quatre casos d'èxit internacionals.

Aquest és un resum molt detallat de les seves tesis i anàlisis:

1. El context: La «corba en U» de les desigualtats

Les autores identifiquen una tendència històrica en forma de U en les desigualtats de salut als països d'ingressos alts durant els segles XX i XXI:

• Descens (1920-1950): Durant l'era d'entreguerres, les reformes socials i el naixement dels primers sistemes de benestar van començar a reduir les bretxes.
• Mínim històric (1950-1980): Els «trente glorieuses» (els trenta gloriosos) van ser l'edat d'or de l'estat del benestar, amb el capitalisme regulat i una forta redistribució que va portar les desigualtats al seu nivell més baix.
• Ascens (1980-actualitat): L'arribada del neoliberalisme i, posteriorment, l'era de la crisi i l'austeritat han tornat a disparar les desigualtats, estancant o fins i tot reduint l'esperança de vida en les comunitats més desfavorides.

2. Quatre casos d'èxit: Quan les polítiques van funcionar

El llibre analitza quatre moments històrics on es va aconseguir reduir les desigualtats a gran escala:

• La «Great Society» (EUA, anys 60): Sota la presidència de Lyndon B. Johnson, es van aprovar lleis de drets civils, programes de nutrició (Food Stamps), educació (Head Start) i la creació de Medicare i Medicaid. Això va produir una reducció significativa de la bretxa de mortalitat infantil entre la població blanca i la negra.
• La democratització de Brasil (1985-2010): El pas de la dictadura militar a la democràcia va portar la creació del sistema de salut unificat (SUS) i el programa de transferències monetàries Bolsa Família. Es va aconseguir reduir la mortalitat infantil en un 77% a les zones més pobres en vint anys.
• La reunificació alemanya (anys 90): Després de la caiguda del mur, l'extensió de l'estat del benestar i el sistema de salut de l'Alemanya Occidental a l'Est va tancar ràpidament la bretxa de tres anys d'esperança de vida que existia prèviament.
• L'Estratègia de Desigualtats de Salut a Anglaterra (2000-2010): El govern laborista va establir objectius nacionals i va invertir en àrees desfavorides (Sure Start, inversió en l'NHS). Malgrat el pessimisme inicial, les dades mostren que es van reduir les desigualtats en esperança de vida i mortalitat infantil.

3. Els «Quatre Nivelladors» de la desigualtat

A partir d'aquests casos, el llibre identifica quatre mecanismes comuns que funcionen com a motors per reduir la bretxa sanitària:

1. Expansió de l'estat del benestar: Augmentar la protecció social i els serveis públics redueix directament els riscos per a la salut de les persones pobres.
2. Reducció de la desigualtat econòmica: El control dels mercats, el suport als sindicats i els salaris mínims redueixen la pobresa, el principal determinant de la mala salut.
3. Millora de l'accés a la salut: Eliminar barreres econòmiques o racials per accedir a una atenció de qualitat prevé morts evitables en grups marginats.
4. Incorporació política i participació: Donar veu i dret de vot a grups anteriorment exclosos (com la població negra als EUA o les comunitats pobres a Brasil) permet que les polítiques públiques reflecteixin millor les seves necessitats.

4. La fase de declivi: El retorn de la desigualtat

El llibre també examina amb detall com els guanys obtinguts es poden perdre ràpidament («waning») quan canvien les prioritats polítiques:

• Austeritat: Al Regne Unit i Brasil, les retallades en serveis públics des de 2010 han tornat a eixamplar les bretxes de salut.
• Racisme estructural i desregulació: Als EUA, el retrocés dels drets civils i la retallada de programes socials han revertit part del progrés de la «Guerra contra la Pobresa».
• Auge de l'extrema dreta: S'observa com el descontentament per la persistència de desigualtats estructurals a l'Est d'Alemanya ha facilitat l'ascens de partits com l'AfD, que amenacen el consens social.

5. Conclusions i propostes per a l'acció

L'obra conclou que la política és el «determinant fonamental» de la salut. Les autores proposen sis accions clau per al futur:

• Crear coalicions àmplies entre moviments socials (sindicats, ONGs, moviments civils).
• Comunicar el missatge que és possible reduir les desigualtats.
• Institucionalitzar els objectius socials (com el dret a la salut a la constitució brasilera) per fer-los més difícils de revertir.
• Utilitzar estratègicament els mitjans de comunicació i xarxes socials per contrarestar els discursos d'odi.
• Assegurar una implementació acurada de les polítiques per evitar el desencís públic.
• Escoltar i implicar les comunitats afectades en el disseny de les solucions.

En resum, el llibre és un al·legat contra la desesperança, demostrant que la voluntat política pot transformar la biologia i allargar la vida de milions de persones.

Un disbarat rere l'altre (45)

 Darreres maniobres colonials

A la Grècia antiga, les colònies eren anomenades "apoikiai" i tenien un autogovern i sobirania propis des del primer dia, mantenint amb la metròpoli només llaços culturals, religiosos o afectius. A  l'Edat Moderna i Contemporània, el colonialisme espanyol es basa en la relació en la dominació forçosa, l'explotació de la població local i l'espoli de recursos.

No cal anar gaire lluny. Tots aquells que es pensaven que el governador de la colònia tindria el goig d'anunciar que l'Agència de Salut Pública tindria la seu a Barcelona, s'han quedat amb un pam de nas, per ara i per sempre. Senzillament, malgrat ser ex-ministre de sanitat de la metròpoli ni s'hi ha dedicat ni li preocupa gaire. No fos el cas que això molesti. En aquest moment, el governador està molt enfeinat al Vietnam. Aquest és un país on hi mantenim una relació estreta perquè tenim un nivell educatiu equivalent i deuen voler revisar l'experiència. Els alumnes catalans i els vietnamites comparteixen posició al ranking de l'informe PISA  (publicat el desembre de 2023 sobre les dades de 2022). Catalunya i el Vietnam van coincidir pràcticament en resultats de nivell educatiu en diversos àmbits clau. Comprensió lectora: Catalunya va obtenir 462 punts, exactament la mateixa puntuació que el Vietnam (462 punts).Competència matemàtica: Catalunya va registrar 469 punts, un nivell equivalent al del Vietnam (469 punts). Aquestes dades van reflectir una caiguda important del nivell educatiu català respecte a anys anteriors, situant-lo per sota de la mitjana de l'OCDE, en uns registres comparables als de l'esmentat país asiàtic. A partir d'ara ja no serà possible fer cap més comparació en força anys. Han decidit que ja són incompetents per establir una mostra estadística de la incompetència educativa de la colònia.

El fet que no s'hagi assignat l'Agència de Salut Pública a Barcelona és una mostra més que a la colònia només cal establir l'estratègia de sempre i que mentre funcioni no cal canviar mai. La metròpoli governa i extreu recursos d'un territori subjugat (colònia).Per això cal control polític, espoli econòmic i assimetria de poder. 

Control polític: La metròpoli imposa les lleis, les autoritats i el govern sobre la colònia, la qual perd la seva sobirania. Espoli econòmic: La colònia paga els seus impostos a la metròpoli i no els retorna en serveis ni infraestructures a la població. Asimetria de poder: La metròpoli concentra la riquesa, el poder militar i les decisions importants, mentre que la colònia pateix subordinació.

Alhora, per tal que la colònia no es rebeli cal un control del missatge i del "frame". Per aquest  motiu quan tothom se'n va de vacances apareixen les informacions d'esquitllada sobre les darreres maniobres colonials. Tot això passa perquè la colònia és dòcil i per assolir-ho ja s'han encarregat de generar un etnocidi convenientment pautat en el temps. Només és responsabilitat de la colònia, seguir en aquesta situació d'espoli i dominació continuada. Altres se n'han sortit.

Un missatge a tots aquells que encara es pensaven que no som una colònia i que hi hauria una agència de salut pública. S'imposa una dosi de realisme. Abandoneu tota esperança, Lasciate ogne speranza tal com va dir Dante Alighieri.

PS. Més disbarats.

Les presumptes regles d'èxit de la reforma sanitària

 The Heart of Power: Health and Politics in the Oval Office

El llibre «The Heart of Power: Health and Politics in the Oval Office», de David Blumenthal i James A. Morone, ofereix una anàlisi exhaustiva de com els presidents dels Estats Units, des de Franklin D. Roosevelt fins a George W. Bush, han modelat la política sanitària del país, sovint influïts per les seves pròpies experiències personals amb la malaltia i el dolor.

Aquest és un resum detallat dels punts clau i de l'estructura de l'obra:

1. La tesi central: El vincle entre el personal i el polític

Els autors sostenen que cap president pot defugir la reforma sanitària, ja que aquesta acaba sorgint en totes les agendes a causa del patiment humà i els costos econòmics. El llibre utilitza la salut com una lent per entendre la presidència, destacant que:

• La vulnerabilitat humana: Molts presidents han estat marcats per malalties pròpies o de familiars (la pòlio de FDR, el pare de JFK, els germans de Nixon, la filla de Bush pare), la qual cosa els ha donat una empatia o una motivació única per actuar.
• La paradoxa del poder: Els presidents operen entre un poder militar i polític immens i la seva pròpia fragilitat física i política.

2. Anàlisi dels presidents més significatius

El llibre dedica capítols detallats a cada mandat, destacant-ne l'estil de lideratge i l'impacte en la salut:

• Franklin D. Roosevelt (L'Angler Enigmàtic): Va ser el creador de la presidència moderna, però va ser reticent a lluitar per l'assegurança nacional de salut per por de posar en perill la Seguretat Social davant l'oposició dels metges.
• Harry S. Truman: Va ser el primer a fer de l'assegurança nacional de salut una causa personal i apassionada, tot i que no va saber guanyar-se el Congrés ni contrarestar la campanya de l'AMA contra la "medicina socialitzada".
• Dwight D. Eisenhower (El Conservador Compassiu): Va institucionalitzar el model d'assegurança privada lligada a la feina mitjançant beneficis fiscals, establint el que els autors anomenen un "estat del benestar a l'ombra".
• Lyndon B. Johnson (LBJ): El mestre de l'«insider game», va aconseguir aprovar Medicare i Medicaid el 1965 mitjançant una pressió incessant sobre el Congrés, amagant els costos reals als seus propis economistes per evitar que s'enfonsés el projecte.
• Richard Nixon: Va ser un gran innovador que va introduir les HMO i va proposar mandats d'assegurança per als empresaris, mogut per la pèrdua de dos germans per tuberculosi. El Watergate va impedir que culminés les seves reformes.
• Bill Clinton: Va patir un fracàs estreta a causa de la complexitat del seu pla, la lentitud en la presentació i la manca de coordinació política, malgrat el seu brillant domini del tema.
• George W. Bush: Va sorprendre tothom aconseguint la major expansió de Medicare (la Part D o medicaments amb recepta) l'any 2003, barrejant el seu estil de "decididor" amb el concepte de "conservadorisme compassiu".

3. Les vuit regles per a l'èxit (i lliçons del passat)

El llibre culmina amb vuit lliçons fonamentals per als futurs presidents que vulguin tenir èxit en el "cor del poder":

1. Passió: Només un president que s'hi impliqui personalment i ho vegi com una prioritat màxima pot superar els obstacles.
2. Velocitat: Cal actuar ràpidament durant la "lluna de mel" política, abans que el capital polític es perdi en altres batalles.
3. Portar un pla a punt: No es pot començar a dissenyar la llei un cop s'arriba al càrrec; cal haver fet la feina durant la transició.
4. Silenciar els economistes: Les millores en salut sovint no quadren amb els pressupostos; els presidents d'èxit han sabut desautoritzar els seus analistes de costos.
5. Anar al públic: Utilitzar el "púlpit de fusta" per mobilitzar la base popular i pressionar el Congrés.
6. Gestionar el Congrés: Entendre la complexitat legislativa i, sobretot, ser generós a l'hora de donar el crèdit als congressistes per guanyar-se el seu suport.
7. Oblidar-se dels detalls excessius (Forget the PSROs): Un president ha de centrar-se en la visió i la política, no convertir-se en un expert en gestió tècnica que es perd en les minúcies.
8. Saber perdre: Cal gestionar les derrotes amb dignitat perquè estableixen el terreny per a les futures victòries de la següent generació.

Conclusió

L'obra acaba recordant que cada president és únic en la seva gestió, però tots acaben sent posats a prova per la mateixa pregunta: com cuida la nostra societat els seus membres més febles i malalts?.

Franklin Delano Roosevelt no va utilitzar les «vuit regles» de Blumenthal i Morone per impulsar la reforma sanitària, sinó que més aviat les va ignorar o postergar, prioritzant altres parts del seu programa polític. Segons les fonts, aquest és el desglossament de com FDR es va relacionar amb aquestes lliçons:

• Manca de passió: Tot i la seva experiència personal amb la pòlio, FDR no va mostrar una passió profunda per la reforma sanitària; per a ell, el risc polític no valia la pena i no tenia la confiança que la política funcionés.
• Priorització de la Seguretat Social sobre la velocitat: Tot i que va actuar amb rapidesa en molts àmbits, FDR va triar no anar de pressa amb la sanitat. Va decidir separar-la del paquet original de la Seguretat Social per por que l'oposició de l'AMA descarrilés tot el projecte legislatiu.
• Pla incomplet: Durant la major part del seu mandat, va delegar la salut a comitès d'experts sense donar-los instruccions clares. No va ser fins al final de la seva vida, entre 1944 i 1945, que va encarregar a Samuel Rosenman la preparació d'un pla detallat, però va morir abans de poder-lo presentar.
• Gestió cautelosa del Congrés: Roosevelt va ser un mestre de la política, però en matèria de salut va preferir retrocedir davant els líders conservadors del Congrés per no posar en perill la Seguretat Social.
• Renúncia a anar al públic: FDR comprenia perfectament que només el president podia explicar «aquesta cosa de la salut» al poble per generar un moviment de base, però mai va arribar a utilitzar el seu púlpit per a aquesta causa, esperant un quart mandat que no va culminar.
• Eludir els detalls: Seguint el seu estil de «caos creatiu», FDR va evitar enfangar-se en les minúcies tècniques, un tema que li resultava poc intuïtiu i que tendia a bloquejar-se en la burocràcia.
• Saber perdre sense haver lluitat: FDR mai va arribar a perdre realment la batalla per la sanitat perquè mai la va arribar a lliurar plenament; la seva decisió constant va ser l'equivocació i el retard, deixant el llegat com una «reforma perduda» per a Harry Truman.

En resum, FDR va utilitzar la seva habilitat política per mantenir el tema sota la superfície mentre consolidava el New Deal, en lloc de seguir les regles per a una implementació d'èxit que els autors identifiquen en presidents posteriors com LBJ.

PS. Obamacare, aquí.

La banalització de l'addicció (2)

'Informe anual de l’Observatori Català d’Addiccions 2024 

L'Informe anual de l’Observatori Català d’Addiccions 2024 ofereix una visió integral i detallada sobre el consum de substàncies i les addiccions comportamentals a Catalunya, basant-se en indicadors epidemiològics, activitat assistencial i dades de control de l'any 2024.

Aquest és el resum exhaustiu de l'informe:

1. Panorama General del Consum a Catalunya

• Substàncies més consumides: L'alcohol i el tabac encapçalen la llista, seguidors del cànnabis, els hipnosedants i la cocaïna.
• Policonsum: És una realitat freqüent: el 32% dels homes i el 23% de les dones han consumit dues o més substàncies en el darrer mes. Existeix una clara associació entre el consum de drogues legals i les il·legals més comunes (cànnabis i cocaïna).
• Tendències: S'observa una reducció del consum de tabac i hipnosedants respecte al 2022, però un augment del cànnabis i l'alcohol, que tornen a nivells de 2017-2019.
• Perfil de gènere: Els homes presenten consums més alts i inicis més precoços, excepte en hipnosedants i analgèsics opioides, on el consum és tradicionalment més elevat en dones.

2. Anàlisi per Substàncies

• Tabac: Presenta el consum diari més alt (24,3%) i causa més de 8.000 morts anuals a Catalunya. Tot i la disminució en l'última enquesta, el tabac de caragolar ha penetrat fortament entre els joves de 15 a 29 anys.
• Alcohol: És la droga més consumida i la que genera més inicis de tractament (43,6%) i urgències hospitalàries (51,4%). El consum diari ha pujat al 9,8%, i 1 de cada 4 conductors morts el 2023 superava els límits d'alcoholèmia. El 15,4% de la població ha fet consum intensiu (binge drinking) en l'últim mes, la xifra més alta des de 2007.
• Cànnabis: És la droga il·legal més consumida (1 de cada 10 persones n'ha pres el darrer mes) i es troba en màxims històrics de consum des de 2019. És la tercera causa d'inici de tractament.
• Cocaïna: Segona droga il·legal més consumida. El consum "alguna vegada a la vida" està en el màxim de la sèrie històrica (1 de cada 5 catalans). És la substància més present en les morts per reacció aguda (56%).
• Hipnosedants: Quarta substància més consumida, amb un perfil clarament femení (consum un 50% més alt en dones). Les urgències per aquests fàrmacs han assolit el seu màxim el 2024 (13% del total).
• Heroïna: El seu consum es manté residual i envellit, amb inicis de tractament en mínims històrics.

3. Addiccions Comportamentals

• Joc amb diners: El 5% de la població juga per internet (xifra que puja al 15% en homes de 15 a 34 anys) i el 50% ho fa presencialment. Les màquines escurabutxaques són les que més addicció generen.
• Ús d'internet: Un 10% dels joves d'entre 15 i 24 anys presenta un ús compulsiu d'internet, xifra que s'eleva al 23,5% en adolescents de 14 a 18 anys.

4. Determinants Socials i Salut Mental

• Vulnerabilitat: El consum no és només una decisió individual; el 44% de qui inicia tractament està a l'atur o té incapacitat laboral. En la xarxa de reducció de danys, més del 50% dels usuaris viuen en situació de sensellarisme.
• Risc de suïcidi: Quasi el 40% de les persones amb ideació suïcida consumeixen hipnosedants o drogues il·legals. En les morts per reacció aguda, el suïcidi representa el 25% del total (50% en el cas de les dones).

5. Indicadors Assistencials i de Salut

• Inicis de tractament: El 2024 es van registrar 14.994 inicis, un 4,7% menys que l'any anterior. Els motius principals són l'alcohol (43,6%), la cocaïna (25,7%) i el cànnabis (14%).
• Urgències hospitalàries: Es van registrar 25.416 urgències per drogues, un increment del 5,6% respecte al 2023. El 13,8% d'aquestes urgències es van associar a intents autolítics.
• Mortalitat: El 2023 van morir 278 persones per reacció aguda a substàncies psicoactives, un màxim històric influït per canvis en la notificació.
• Reducció de danys: Els serveis de reducció de danys van atendre 5.561 persones d'alta vulnerabilitat. S'han revertit 125 sobredosis en espais de consum supervisat sense cap mort.

6. Seguretat Viària i Control

• Trànsit: El 41% dels conductors morts presentava alcohol, drogues o psicofàrmacs. La presència de psicofàrmacs s'ha duplicat en els darrers 20 anys.
• Activitat Policial: El nombre de denúncies administratives ha crescut un 42% en 5 anys, arribant a les 54.000 denúncies, de les quals el 82% són per cànnabis. Els decomisos d'haixix i d'èxtasi (88.089 pastilles) han assolit xifres rècord el 2024.

Segons les fonts, tot i que el nombre d'inicis de tractament (IT) per consum de cànnabis s'ha mantingut estable des de fa uns 8 anys (aproximadament des de 2015), actualment es troba en els nivells més alts de tota la sèrie històrica.

Aquestes xifres elevades i l'augment que va portar a aquesta estabilització s'expliquen pels següents factors:

• Màxims històrics de consum: El cànnabis és la droga il·legal més consumida a Catalunya i es troba en els nivells de consum més alts de la sèrie històrica des del 2019. Actualment, un 11,6% de la població n'ha consumit en el darrer mes i un 3,8% en fa un consum diari.
• Normalització social: S'ha assolit un grau de normalització molt alt de la substància, especialment entre els homes i la població jove.
• Baixa percepció de risc: La percepció que el consum habitual de cànnabis pot causar problemes de salut ha anat disminuint en els darrers anys, situant-se ara en el 68% de la població.
• Alta accessibilitat: Existeix una percepció de facilitat extrema per obtenir la substància; el 54% de la població afirma que podria aconseguir cànnabis en menys de 24 hores.
• Determinants socials i estructurals: L'informe subratlla que l'addicció no respon només a decisions individuals, sinó que està condicionada per factors com la precarietat laboral, l'aïllament social o les dificultats d'habitatge, que poden afavorir tant l'inici com el manteniment del consum.

A més, el cànnabis presenta un percentatge molt alt de persones que repeteixen el tractament, ja que el 59% de les demandes actuals no havien fet tractament previ, una xifra superior a la de l'heroïna o la cocaïna, fet que indica un flux constant de nous casos que s'incorporen al sistema.

D'acord amb l'Informe de l'Observatori Català d'Addiccions de 2024, s'ha identificat una forta associació entre el consum de determinades substàncies i el risc de conductes suïcides a Catalunya:

• Hipnosedants: Són la substància amb la vinculació més estreta. Quasi el 40% de les persones amb ideació suïcida i el 38% de les que han realitzat intents de suïcidi en consumeixen. A més, s'han trobat presents en el 55% de les morts per reacció aguda a substàncies.
• Drogues il·legals: Prop del 40% de les persones amb idees de suïcidi i el 25% de les que han intentat suïcidar-se consumeixen algun tipus de droga il·lícita.
• Cànnabis: Entre el 12% i el 14% de les persones amb ideació suïcida presenten un consum problemàtic d'aquesta substància, xifra que s'eleva al 15% en el cas dels intents de suïcidi.
• Alcohol i Opioides: El consum de risc d'alcohol i l'ús d'analgèsics opioides s'associen amb la ideació suïcida en un 12-14% dels casos.
• Antidepressius: S'ha detectat una presència elevada d'antidepressius (30%) en les morts per reacció aguda a les drogues, fet que s'atribueix a la coexistència de trastorns mentals en aquestes persones. En el cas de les dones que moren per aquesta causa, la presència d'antidepressius arriba al 56%.

L'informe subratlla que, tot i que el consum d'aquestes substàncies no és necessàriament la causa directa del suïcidi, el perfil de les persones que les consumeixen presenta un risc més elevat de conductes suïcides. Les dades de mortalitat indiquen que el suïcidi representa el 25% del total de morts per reacció aguda a les drogues a Catalunya, arribant al 50% en el cas de les dones.

PS. Més material sobre banalització de l'addicció.

Veus el que beus? (2)

El consum d’alcohol i les seves conseqüències a Catalunya 

Aquest informe, elaborat per l’Agència de Salut Pública de Catalunya, ofereix una radiografia detallada del consum d’alcohol i el seu impacte en la societat catalana amb dades actualitzades fins al 2023 i 2024. L’alcohol es defineix com una substància depressora que afecta l’autocontrol i és un factor de risc per a més de 200 malalties, incloent-hi set tipus de càncer i trastorns mentals. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), no existeix un nivell de consum segur.

1. Consum entre adolescents (ESTUDES 2023)

L’alcohol continua sent la substància psicoactiva més consumida pels estudiants de secundària a Catalunya.

• Prevalences: El 72,7% dels estudiants d'entre 14 i 18 anys n'han consumit alguna vegada a la vida, el 70,1% en l'últim any i el 52,7% en l'últim mes.
• Diferències de gènere: Les noies presenten prevalences més altes que els nois en gairebé tots els indicadors (per exemple, el 72,3% de les noies va beure en l'últim any vs. el 67,8% dels nois), excepte en el consum diari.
• Patrons de risc: El 24,2% ha practicat el binge drinking (consum intensiu) en l'últim mes, i el 45% ha participat en un «botellot» en l'últim any.
• Accés i disponibilitat: Malgrat la prohibició legal, el 59,2% dels menors aconsegueix l'alcohol directament per si mateix, principalment en botigues de barri (50,9%) i supermercats (49,3%). El 82,8% considera que és fàcil o molt fàcil obtenir-ne.
• Impacte escolar i social: Els estudiants que beuen tenen taxes més altes de suspensos i repetició de curs. A més, el consum s'associa a conductes violentes i relacions sexuals sense preservatiu (el 33% dels que fan binge drinking no va usar protecció).
• Pilot 12-13 anys: Per primera vegada es detecta que el 34,6% dels infants d'aquesta edat ja han provat l'alcohol alguna vegada.

2. Consum en la població general (EDADES 2022)

El consum està àmpliament normalitzat entre els adults de 15 a 64 anys a Catalunya.

• Consum diari: El 7,5% de la població beu alcohol cada dia. Aquest patró és 4 vegades superior en homes (12%) que en dones (2,9%) i augmenta significativament amb l'edat.
• Consum de risc (AUDIT): S'estima que el 4,5% de la població presenta un consum de risc per a la salut, sent la xifra més alta la de les dones joves de 15 a 29 anys (11,7%).
• Motius: El motiu principal és que «és divertit o anima les festes» (48,4%), però ha crescut un 80% el motiu de beure per «ajudar quan se sent deprimit» (6,5%).

3. Conseqüències en la salut i la seguretat

L'impacte de l'alcohol és crític per al sistema públic i la mortalitat viària.

• Tractaments (CAS): L’alcohol és la droga que genera més demandes de tractament a Catalunya (44,3% del total), amb 6.555 inicis de tractament l'any 2023. El perfil mitjà és un home (72%) de 48 anys, el 28% dels quals està a l'atur.
• Urgències hospitalàries: Més de la meitat (51,6%) de les urgències hospitalàries relacionades amb el consum de drogues són causades per l’alcohol. Entre els menors d'edat, el 56% d'aquestes urgències corresponen a dones.
• Accidents de trànsit: L'any 2022, el 28,2% de les persones conductores mortes a les carreteres catalanes van donar positiu en alcohol. Globalment, 4 de cada 10 conductors morts havien consumit alguna substància (alcohol, drogues o psicofàrmacs).

4. Conclusions i polítiques públiques

L'informe conclou que el consum d'alcohol és un problema de salut pública de primer ordre que costa a la societat més de l'1,5% del PIB. L'OMS recomana tres mesures per reduir-ne l'impacte que actualment s'apliquen de forma insuficient: regular el preu, restringir la publicitat i limitar l'accessibilitat. Tot i que el 58% dels catalans estaria d'acord a prohibir-ne la publicitat, la percepció del risc encara és baixa en gran part de la ciutadania.

El consum d’alcohol té un impacte crític i directe en la seguretat viària a Catalunya, sent un dels principals factors de risc per patir accidents de trànsit i lesions mortals. Les dades de l'informe detallen aquesta afectació en diversos grups i indicadors:

Mortalitat a les carreteres

L’alcohol és present en una part molt significativa dels accidents mortals a les vies catalanes:

• Conductors morts: L'any 2022, el 28,2% de les persones conductores que van morir en accidents de trànsit van donar positiu en consum d'alcohol.
• Presència de substàncies: Globalment, 4 de cada 10 conductors morts havien consumit alguna substància (alcohol, drogues o psicofàrmacs); d'aquests, la gran majoria (3 de cada 4) havien consumit alcohol.
• Contrasts en els controls: Tot i que només un 1% dels conductors en controls aleatoris supera la taxa permesa, aquest percentatge puja fins al 14% entre els accidentats i gairebé al 30% entre els morts.

Conductes de risc entre adolescents (14 a 18 anys)

El col·lectiu jove presenta patrons de comportament que comprometen la seva seguretat i la de tercers:

• Com a passatgers: El 14,8% dels estudiants de secundària reconeix haver pujat en els últims dotze mesos a un vehicle conduït per algú que anava sota els efectes de l'alcohol.
• Com a conductors: Un 2,7% dels estudiants admet haver conduït un vehicle de motor sota els efectes de l'alcohol en l'últim any.
• Accidentalitat: Un 1,1% dels joves afirma haver patit un accident de trànsit mentre conduïen (principalment motocicletes) havent consumit alcohol o drogues en les dues hores prèvies.

Impacte en la càrrega de morbimortalitat

L'informe subratlla que una proporció important de les morts i malalties atribuïbles a l'alcohol es deu a traumatismes no intencionats, especialment els derivats del trànsit, que afecten de manera desproporcionada els grups d'edat més joves. Aquestes conseqüències s'inclouen en el cost social global del consum d'alcohol, que l'OMS estima que pot superar l'1,5% del PIB.

Segons les dades del monogràfic del 2024, l'evolució del consum de risc d'alcohol a Catalunya (mesurat mitjançant el qüestionari AUDIT) presenta una tendència recent a l'alça que trenca amb la disminució dels anys anteriors.

Aquests són els punts clau de la seva evolució i situació actual:

Evolució en la població general (15 a 64 anys)

Després d'anys de descens, les dades de l'enquesta EDADES 2022 mostren un canvi de tendència:

• Increment recent: L'any 2022, la prevalença del consum de risc es va situar en el 4,5%, cosa que suposa un augment respecte al 4,0% registrat el 2019.
• Trencament de la tendència: Aquesta dada trenca la trajectòria decreixent que s'havia observat des del 2013 (5,5%) fins al 2019 (4,0%).
• Dependència: En contrast, la possible dependència (puntuació AUDIT ≥ 20) ha disminuït lleugerament, passant del 0,5% el 2019 al 0,3% el 2022.

El col·lectiu jove: la principal preocupació

El consum de risc no afecta de manera uniforme tots els grups d'edat, sent els joves els que presenten les xifres més elevades:

• Població de 15 a 29 anys: En aquesta franja, el consum de risc s'eleva fins al 8,8%, gairebé el doble de la mitjana general.
• Bretxa de gènere: Dins d'aquest grup jove, la prevalença en les dones (11,7%) és significativament superior a la dels homes (6,2%).

Evolució d'altres patrons de risc (Adolescents)

Pel que fa als estudiants de secundària (14-18 anys), l'informe analitza patrons com el binge drinking (consum intensiu) i les borratxeres:

• Binge drinking: Tot i que encara és elevat (24,2% en l'últim mes), aquest patró segueix una tendència a la baixa a llarg termini des del pic del 2006, quan afectava el 50% dels estudiants.
• Borratxeres: Les prevalences d'intoxicacions etíliques en l'últim any i l'últim mes registrades el 2023 es troben entre les més baixes de la sèrie històrica iniciada el 2006.

En resum, mentre que el consum intensiu entre els adolescents mostra una millora històrica, el consum de risc en la població adulta i especialment en les dones joves ha experimentat un repunt que preocupa les autoritats de salut pública.

PS. Més material (preocupant)

PS. L'endemà de les eleccions quan us preocupi el resultat, llegiu això i en tindreu l'explicació.

La fi de l'expertesa (5)

Pourquoi les intellectuels se trompent 

El llibre «Pourquoi les intellectuels se trompent» de Samuel Fitoussi és una anàlisi provocadora de per què l'educació i l'alta intel·ligència no només no protegeixen contra l'error, sinó que sovint hi predisposen. L'autor sosté que el pensament dels intel·lectuals es regeix més per dinàmiques socials i identitàries que per una recerca objectiva de la veritat.

1. El conflicte entre Racionalitat Social i Epistèmica

L'argument central és que l'evolució no ens va dotar de la raó només per trobar la veritat (racionalitat epistèmica), sinó també per marcar punts socials i cooperar amb el grup (racionalitat social).

• Supervivència i reputació: Històricament, ser acceptat per la tribu era més vital que tenir raó; els dissidents eren sovint executats o ostracitzats.
• Baix cost de l'error: En les ciències socials, un intel·lectual pot defensar idees desastroses (com el marxisme o el lyssenkisme) sense patir-ne les conseqüències personals, ja que la seva reputació depèn del que en pensen els seus parells, no dels resultats empírics.
• Dilema del presoner ideològic: Individualment és racional adherir-se a una creença falsa però popular per mantenir l'estatus, encara que col·lectivament porti al desastre.

2. L'intel·ligència al servei de la mala fe

Fitoussi argumenta que les persones intel·ligents no fan servir el seu QI per explorar un problema de manera imparcial, sinó per ser més hàbils a l'hora de racionalitzar els seus prejudicis.

• Adhesió per blocs: L'elit no avalua cada tema per separat, sinó que adopta «blocs» de creences lligats a la seva identitat política.
• Virtuosisme dialèctic: Intel·lectuals com Sartre o Beauvoir van utilitzar la seva enginyeria verbal per justificar l'injustificable en règims totalitaris (Stalin, Mao, Castro), canviant d'arguments segons convenia per mantenir la conclusió desitjada.

3. Els mecanismes de l'ceguera

El llibre analitza per què l'intelligentsia resisteix l'evidència fins i tot quan és aclaparadora.

• Biaix de parcialitat: No fem servir la informació nova per revisar les creences, sinó les nostres creences per jutjar la fiabilitat de la informació. Si una realitat (com la fam a Ucraïna o el genocidi cambodjà) contradiu el dogma, l'intel·lectual conclou que la informació és falsa o «propaganda».
• El cas de Koestler: Durant el seu viatge a l'URSS, Arthur Koestler va veure la fam i la misèria, però el seu «censor intern» ho va filtrar tot per fer-ho entrar dins de la seva teoria del paradís socialista.
• Ceguesa al «goril·la»: L'atenció desmesurada a certs temes ideològics (com l'apartheid) fa que s'ignorin catàstrofes humanes més grans en altres llocs si no encaixen en el relat de l'opressió blanca.

4. El fracàs de la Universitat i els títols

Fitoussi descriu l'acadèmia actual com un «temple de l'irracionalitat» a causa de la falta de pluralisme i el biaix ideològic.

• Blanqueig d'idees: Es creen revistes amb avaluació de parells sobre temes purament ideològics (com les fat studies) per transformar conviccions polítiques en «coneixement científic» aparentment objectiu.
• Diplomats supernumeraris: La sobreproducció de llicenciats en ciències socials crea la necessitat de polititzar la societat per justificar l'existència de nous llocs de treball com «lectors de sensibilitat» o consultors de diversitat.
• Homogàmia educativa: Els ultra-diplomats viuen en una bombolla on només interactuen amb gent que pensa com ells, radicalitzant les seves postures.

5. L'ideologia dels intel·lectuals

L'autor identifica biaixos específics del seu ofici:

• Verticalitat i enginyeria social: Prefereixen els canvis impulsats des de dalt (estat) als que neixen de la societat civil o el mercat, perquè això els dóna un paper protagonista com a «arquitectes» de la societat.
• Oikofòbia: El repudi de la pròpia cultura i l'amor pel que és estranger com a marca de distinció.
• Visió rousseauniana: Creuen que l'home és bo i la societat el corromp; per tant, el mal no és inherent a la naturalesa humana, sinó que és culpa d'institucions o grups que ells han de «desconstruir».

6. Relacions amb l'agressor i «Creences de Luxe»

• Il·lusió de control: Molts intel·lectuals creuen que si el seu país és atacat, és perquè ha fet alguna cosa malament. Neguen el lliure àrbitre de l'agressor (Putin, Hamas, Hitler) i creuen que tot és una reacció a una falta occidental.
• Creences de luxe: Rob Henderson, citat per Fitoussi, defineix aquestes creences com a símbols d'estatus de l'elit que són perjudicials per a les classes populars. Per exemple, demanar la reducció de pressupost per a la policia és un «luxe» que només es pot permetre qui viu en un barri segur, mentre que perjudica greument els més pobres.

Conclusió: La necessitat del Pluralisme

El llibre acaba amb una crida a la humilitat del present. Fitoussi adverteix que les lleis contra la «desinformació» són perilloses perquè és la mateixa elit qui defineix la veritat, i històricament l'elit ha estat sovint l'aliada dels errors més nocius. L'únic antídot real contra el fanatisme i la desraó col·lectiva és el pluralisme institucional i la llibertat d'expressió total, que assegurin que sempre hi hagi un contrapès a qualsevol dogma dominant.

Pharma, big pharma (66)

Pharmageddon 

El llibre «Pharmageddon», escrit pel psiquiatre i acadèmic David Healy, és una crítica profunda i documentada a la transformació de la medicina moderna en un mercat de productes de salut on el capitalisme corporatiu ha eclipsat l'acte de cura personalitzada. El terme que dóna títol al llibre descriu un escenari on, tot i que individualment ens beneficiem de medicaments meravellosos, col·lectivament estem perdent el sentit de la salut i la capacitat de cuidar-nos els uns als altres a causa de la manipulació de la ciència i la regulació.

A continuació es detalla un resum exhaustiu estructurat segons les tesis i capítols de l'obra:

1. La degradació de la medicina: del cura a la gestió de riscos

Healy comença contrastant la medicina de principis del segle XX, basada en la relació humana i el judici clínic (exemplificada pels doctors Cabot i Worcester), amb l'actual «fast healthcare» o medicina ràpida.

• La pèrdua de la cura: Antigament, el metge observava canvis físics i coneixia la història personal del pacient; avui dia, els metges passen més temps mirant pantalles d'ordinador que els pacients, convertint-se en mers conductes per a la medicació segons guies estandarditzades.
• Vendre malalties en lloc de cures: Les farmacèutiques han passat de produir medicaments per a malalties mortals imminents a centrar-se en la gestió de malalties cròniques en persones sanes, sovint creant el que l'autor anomena «trastorns per deficiència de fàrmacs» mitjançant l'ajust de «números» (colesterol, pressió arterial, densitat òssia).

2. La captura de la ciència: Medicina Basada en l'Evidència (EBM)

Un dels punts més crítics del llibre és com la indústria ha subvertit els mecanismes dissenyats per controlar-la.

• El miratge dels assajos clínics: Els assajos controlats aleatoris (RCT), que havien de servir per descartar tractaments ineficaços, ara s'utilitzen per turbo-vendre fàrmacs amb beneficis marginals.
• La «hipnosi» de la significació estadística: Les empreses recluten milers de pacients perquè qualsevol diferència trivial en una escala de valoració o anàlisi de sang sigui «estadísticament significativa», mentre que s'ignoren els efectes secundaris greus o l'augment de la mortalitat argumentant que no tenen pes estadístic.
• Evidència-biaixada: L'EBM s'ha convertit en una eina per forçar els metges a seguir guies de tractament que invariablement recomanen els productes més nous i cars, encara que no siguin millors que els antics (com en el cas dels antipsicòtics i antidepressius).

3. La industrialització de les dades i el «ghostwriting»

Healy denuncia un sistema on la ciència ha deixat de ser pública i s'ha convertit en propietat corporativa.

• Segrest de dades: Les farmacèutiques posseeixen les dades brutes dels assajos i es neguen a fer-les públiques, fins i tot als acadèmics que signen els articles.
• Autors fantasma: Ben bé el 50% dels articles sobre fàrmacs en revistes de prestigi són escrits per agències de comunicació mèdica contractades per les empreses (ghostwriting). Aquests articles estan dissenyats per assegurar «nítxols de mercat» i amagar riscos.
• L'escàndol de l'Estudi 329: Healy utilitza l'estudi sobre el Paxil en nens com a exemple paradigmàtic: un estudi que va demostrar que el fàrmac no funcionava i que augmentava el risc de suïcidi va ser publicat per una revista mèdica com si fos un èxit de seguretat i eficàcia.

4. La «Gallina de Troia»: Patents i recepta mèdica

El llibre analitza canvis legals clau dels anys 60 (esmenes Kefauver-Harris) que van tenir conseqüències imprevistes.

• El privilegi de la recepta: Obligar a que certs fàrmacs només es puguin obtenir amb recepta va posar els metges (un grup sense formació en màrqueting) en el punt de mira de les maquinàries de venda més potents del planeta.
• Patents de producte: El canvi cap a patents de producte a nivell global ha permès la creació de blockbusters (medicaments que facturen més de mil milions de dòlars anuals), donant a les empreses un incentiu comercial per sobre de qualsevol consideració sobre el benestar del pacient.

5. La creació de mercats mitjançant el mesurament

Healy argumenta que les tecnologies de mesurament han canviat la nostra autopercepció.

• Reduccionisme informatiu: Tecnologies com les anàlisis de colesterol, els escàners de densitat òssia (DXA) o les escales de valoració psiquiàtrica (DSM) serveixen per patologitzar la població sana.
• El cas de l'osteoporosi i el colesterol: S'estableixen «normes» basades en la biologia de joves de 20 anys; sota aquests criteris, el 94% de la població adulta pot ser considerada «anormal» i candidata a prendre pastilles de per vida.

6. L'eclipsi de la cura i el fracàs de la regulació

El llibre culmina amb una crítica als sistemes de control.

• La FDA com a auditor, no científic: L'agència reguladora no fa ciència pròpia ni verifica totes les dades brutes; actua simplement com un auditor dels informes que preparen les mateixes empreses. A més, el sistema de taxes (PDUFA) fa que la indústria pagui el sou del regulador, creant conflictes d'interès sistèmics.
• La invisibilitat dels danys: Les lesions induïdes per fàrmacs són actualment la quarta causa de mort en entorns hospitalaris, però el sistema les fa invisibles etiquetant-les com a «anècdotes» no significatives estadísticament.
• El parany legal de la «preempció»: Les farmacèutiques han intentat utilitzar l'aprovació de la FDA com un escut legal per evitar ser demandades quan els seus productes causen danys, argumentant que el regulador federal té prioritat sobre les lleis estatals de seguretat.

Conclusions i propostes per al canvi

Healy acaba amb una crida a l'acció per rescatar la medicina de l'abisme:

1. Dades lliures: Exigir l'accés públic a totes les dades brutes dels assajos clínics abans de qualsevol publicació.
2. Revisió de patents: Reconsiderar les patents de producte per incentivar la innovació real en lloc de la creació de «blockbusters» innecessaris.
3. Independència dels metges: Formar els metges en màrqueting i restaurar el seu deure de denunciar danys sense por a represàlies.
4. Cura sobre producte: Tornar a una medicina que se centri en la persona i la seva situació particular, recordant que cada fàrmac és un verí que cal administrar amb una precaució extrema.

PS. MFN explicada a GCS

Filopolítica (6)

 Why Politics Matters: An Introduction to Political Science

El llibre «Why Politics Matters: An Introduction to Political Science» (4a edició), de Kevin Dooley i Joseph Patten, és un manual introductori que estructura l'estudi de la ciència política des d'una perspectiva global i teòrica, connectant conceptes acadèmics amb esdeveniments actuals.

1. Teoria Política: Fonaments del Pensament

La primera part traça l'evolució de la teoria política des de la cerca de la justícia fins a l'estudi del poder.

• Teoria Antiga: Se centra en filòsofs grecs com Sòcrates, Plató i Aristòtil. Plató, a La República, argumenta que els líders han de posseir un coneixement perfecte per promoure el bé públic i divideix l'ànima i l'estat en tres parts (artesans, auxiliars i guardians). Aristòtil defineix l'home com un «animal polític» i defensa les constitucions mixtes per evitar la tirania.
• Teoria Moderna: Marca un gir cap a l'empirisme amb Maquiavel, que afirma que el poder, i no la justícia, és l'eix central de la política. S'analitzen els teòrics del contracte social: Hobbes (que prioritza la seguretat en un estat autoritari), Locke (pare del liberalisme, que defensa els drets naturals i el govern limitat) i Rousseau (que advoca per la democràcia directa i la voluntat general).

2. Governs Comparats: Institucions i Tendències

Aquesta part examina com s'organitzen els sistemes polítics i com gestionen el poder.

• El Govern dels Estats Units: S'estudia com els fundadors van ser influenciats per la teoria clàssica i moderna per crear una constitució basada en el federalisme, la separació de poders i els contrapesos (checks and balances). S'analitzen casos recents com la decisió Dobbs v. Jackson sobre l'avortament per il·lustrar la dinàmica del poder federal i estatal.
• Nacionalisme i Populisme: S'explora l'auge de moviments populistes tant d'esquerra com de dreta, impulsats per crisis com la financera del 2008. S'analitzen líders com Donald Trump i Viktor Orban (Hongria), així com la crisi migratòria a Europa.
• Legislatures, Executius i Judicatures: Compara sistemes presidencials (EUA) amb parlamentaris (Regne Unit, Índia). També distingeix entre el poder de revisió judicial (capacitat dels tribunals de declarar lleis inconstitucionals) i la supremacia legislativa.

3. Relacions Internacionals (RI): Un Món Interconnectat

La part final analitza com interactuen els estats i altres actors en el sistema global.

• Estats Autoritaris: S'examinen les justificacions intel·lectuals i religioses de l'autoritarisme, amb estudis de cas de l'Aràbia Saudita, Corea del Nord i la Xina.
• Teories de RI: Presenta el Realisme (estats com a actors unitaris que busquen el poder), el Liberalisme (èmfasi en la cooperació i les institucions), el Radicalisme (marxisme i teoria de la dependència) i el Constructivisme (impacte de les normes i valors). S'introdueixen els tres nivells d'anàlisi de Kenneth Waltz per entendre les causes de la guerra.
• Història Diplomàtica i Globalització: Repassa des del Tractat de Westfàlia fins a la creació de l'ONU. Finalment, aborda la globalització, el paper de les corporacions multinacionals (MNC), les organitzacions no governamentals (ONG) i el terrorisme transnacional, debatent si aquest procés és beneficiós o perjudicial.

El llibre conclou que, tot i els reptes de la globalització, l'estat continua sent l'actor dominant, però ara ha de navegar en un sistema més complex de pressions nacionals i internacionals.

La globalització de l'addicció

The Globalisation of Addiction: A Study in Poverty of the Spirit 

El llibre «The Globalisation of Addiction: A Study in Poverty of the Spirit», escrit pel psicòleg Bruce K. Alexander, proposa un canvi radical en la comprensió de l'addicció, movent el focus des de la biologia individual cap a la fragmentació social de la modernitat. L'autor argumenta que l'explosió actual d'addiccions no és un problema de "cervells malalts" o drogues poderoses, sinó una resposta adaptativa a la destrucció dels vincles humans provocada per la societat de mercat lliure.

1. Una definició expandida: l'«Addicció3»

L'autor critica el coneixement convencional que limita l'addicció a l'alcohol i les drogues. Per a Alexander, l'addicció realment important (que ell anomena Addicció3) és una implicació aclaparadora amb qualsevol activitat (com el joc, el treball, les compres, el sexe, Internet o el poder) que resulta perjudicial per a la persona o la societat. Sosté que les addiccions sense drogues són més freqüents i poden ser tan devastadores com les químiques.

2. La Teoria de la Dislocació

Aquesta és la idea central del llibre. Alexander afirma que els éssers humans necessiten integració psicosocial: un sentit de pertinença a una comunitat que equilibri l'autonomia individual amb el suport social. Quan aquest vincle es trenca de manera permanent, es produeix la dislocació.

• L'addicció com a substitut: L'addicció no és una malaltia, sinó una manera de "tirar endavant". Les persones dislocades s'aferren a estils de vida addictius perquè aquests els proporcionen un sentit d'identitat, propòsit i una "comunitat" artificial (com la cultura dels junkies o els videojocs) per omplir el buit d'una vida sense vincles reals.

3. El paper de la Societat de Mercat Lliure

L'autor sosté que el capitalisme globalitzat (o hipercapiatlisme) produeix dislocació en massa com a part del seu funcionament normal.

• Perquè els mercats siguin eficients, les persones han de ser actors econòmics individuals i "flexibles", el que obliga a sacrificar lleialtats tradicionals, vincles familiars, culturals i religiosos.
• Aquest sistema transforma el món en un mercat planetari on tot es pot comprar i vendre, deixant les persones en una situació de "pobresa de l'esperit".

4. La desmitificació de les "drogues dimoni"

Alexander dedica una anàlisi profunda a desmuntar el mite que certes drogues (com l'heroïna o el crack) són tan poderoses que esclavitzen qualsevol que les provi.

• L'evidència: Mostra que la majoria de persones que consumeixen drogues, fins i tot heroïna, no es tornen addictes si estan ben integrades socialment.
• Rat Park: Cita els seus famosos experiments amb rates, on els animals en entorns socials i enriquits evitaven el consum de morfina, mentre que les rates aïllades en gàbies petites es tornaven "addictes" per alleujar el seu estrès.

5. Evidència històrica i social

El llibre utilitza diversos casos per provar la seva teoria:

• Vancouver: Utilitzada com a prototip de ciutat moderna on, malgrat la riquesa, la dislocació ha generat problemes d'addicció crònics.
• Pobles aborígens: Documenta com la destrucció de les cultures indígenes a Canadà va portar a una alcoholització massiva com a reacció a la pèrdua absoluta de sentit i terra.
• La Xina de Mao: Explica que el règim de Mao va aconseguir erradicar l'addicció a l'opi no per la repressió, sinó per la creació d'una integració social extremadament forta que va eliminar la necessitat psicosocial de la droga.

6. La "Follia Civilitzada" i la inacció

Alexander adverteix que les dinàmiques addictives alimenten crisis globals com la destrucció del medi ambient (a causa d'un consumisme addictiu) o el fanatisme polític i religiós. Tanmateix, la societat pateix una mena de ceguesa i paràlisi: preferim creure en explicacions bioquímiques o morals individuals per no haver de qüestionar l'estructura econòmica que ens sosté però que ens està emmalaltint.

Conclusió: La necessitat d'acció social

El llibre conclou que cap dels "quatre pilars" tradicionals (tractament, prevenció, policia o reducció de danys) pot resoldre el problema de l'addicció perquè no n'ataquen l'arrel.

• Acció social: Alexander proposa que la solució és política i col·lectiva: cal domesticar el capitalisme per restaurar la integració psicosocial, protegint les comunitats locals, les famílies i el medi ambient de les forces destructives del mercat lliure.

El pensament crític

Thinking Critically 

El llibre «Thinking Critically» (13a edició), de John Chaffee, Cheri Carr i Shannon Proctor, és una guia exhaustiva dissenyada per transformar l'estudiant en un pensador educat mitjançant el desenvolupament del pensament crític i creatiu. L'obra sosté que el pensament és un procés organitzat que es pot millorar mitjançant la pràctica conscient i l'aplicació de mètodes estructurats a la vida quotidiana i acadèmica.

1. Fonaments del Pensament i la Decisió

El llibre defineix el pensament com un procés cognitiu decidit i organitzat per comprendre el món i prendre decisions informades.

• Viure una vida examinada: L'objectiu és deixar de ser receptors passius d'informació per convertir-se en participants actius que reflexionen sobre els seus propis processos mentals.
• Mètode de presa de decisions: Es proposa un enfocament de cinc passos: 1) Definir la decisió clarament, 2) Considerar les opcions, 3) Avaluar pros i contres, 4) Seleccionar la millor opció i 5) Implementar un pla d'acció.

2. El Procés de Pensar Críticament

Pensar críticament implica explorar el propi procés de pensament per aclarir la comprensió i millorar-la.

• Pensament actiu: Es caracteritza per prendre la iniciativa, assumir responsabilitats i seguir endavant amb els compromisos malgrat les dificultats.
• L'art de preguntar: Utilitza el mètode socràtic i divideix les preguntes en sis categories: fets, interpretació, anàlisi, síntesi, evaluació i aplicació.
• Perspectives i independència: Un pensador crític aprèn a pensar per si mateix, a ser obert de ment i a comprendre punts de vista oposats mitjançant l'evidència i el raonament.

3. Raonament, Arguments i Resolució de Problemes

El llibre dedica una part important a la lògica formal i pràctica:

• Arguments: Es defineixen com a formes de raonament on s'ofereixen raons per donar suport a una conclusió. S'ensenyen formes deductives (com el modus ponens i el sil·logisme disjuntiu) i inductives (com la generalització empírica i el raonament causal).
• Fal·làcies: S'analitzen errors de raonament com la generalització precipitada, el fals dilema i les fal·làcies de rellevància (atacs personals, apel·lacions a la por o a l'autoritat no qualificada).
• Resolució de problemes: Presenta un mètode avançat de cinc passos per abordar problemes complexos: 1) Identificar el problema real, 2) Determinar límits i alternatives, 3) Avaluar avantatges i desavantatges, 4) Escollir i actuar sobre la solució, i 5) Avaluar-ne l'eficàcia i fer ajustos.

4. Percepció, Coneixement i Llenguatge

• Lents de percepció: Percebre no és passiu; el cervell selecciona, organitza i interpreta les sensacions basant-se en "lents" individuals formades per experiències passades.
• Construcció del coneixement: El coneixement es construeix a partir de creences que podem justificar amb evidència concloent. S'identifiquen tres estadis del saber: 1) Confiança total en l'autoritat, 2) Relativisme ("tot s'hi val") i 3) Pensament crític (avaluar quines vistes tenen millors raons).
• Llenguatge: S'examina com el llenguatge i el pensament estan intrínsecament units. Es detallen els quatre tipus de significat: semàntic, perceptual, sintàctic i pragmàtic.

5. Conceptes, Relacions i Organització

• Estructura dels conceptes: Els conceptes són idees generals per organitzar l'experiència. Es componen d'un signe (nom), propietats (qualitats comunes) i referents (exemples).
• Patrons d'organització: Es descriuen formes clau de relacionar idees: cronològiques, de procés, comparatives, analògiques (com metàfores i símils) i causals (cadenes causals, causes contributives o interactives).

6. Ètica, Llibertat i Creativitat

• Brúixola moral: El pensament crític s'aplica a l'ètica per desenvolupar valors basats en la raó i l'empatia.
• Pensar lliurement: L'obra defensa que som els creadors de nosaltres mateixos a través de les nostres eleccions lliures. Analitza com els condicionaments externs i interns poden limitar aquesta llibertat.
• Viure creativament: La creativitat es defineix com l'habilitat de trencar patrons establerts i trobar solucions innovadores. Es vincula estretament amb la recerca de la "bona vida", entesa com un procés d'autocreació alineat amb els valors més profunds de cadascú.

Novetat: Tecnologia i Intel·ligència Artificial

Aquesta edició posa un èmfasi especial en els reptes de l'era digital. S'inclouen anàlisis sobre l'impacte de la IA generativa, els xatbots i els algorismes en la nostra capacitat de pensar profundament i mantenir l'atenció. També ofereix eines per identificar notícies falses (fake news), estafes a Internet i bombolles de biaix a les xarxes socials.

IA pertot arreu (22)

The Reverse Centaur’s Guide to Life After AI

El llibre «The Reverse Centaur’s Guide to Life After AI» de Cory Doctorow és una crítica ferotge a la narrativa actual sobre la intel·ligència artificial, centrada no en el que la tecnologia fa, sinó en qui la controla i a qui perjudica. Doctorow argumenta que l'IA actual és una bombolla especulativa impulsada per la necessitat de les grans tecnològiques de mantenir històries de creixement per als inversors.

Aquest és un resum exhaustiu dels seus conceptes clau:

1. El Centaure vs. El Centaure Invers

Doctorow defineix el nucli del debat amb aquesta metàfora d'automatització:

• Centaure: Una persona assistida per una màquina. L'usuari tria on, quan i com utilitzar la tecnologia per augmentar les seves capacitats (com un escriptor usant un corrector).
• Centaure Invers: Un humà convertit en assistent d'una màquina. Aquí, la màquina (i qui la controla) dicta el ritme i les condicions, utilitzant l'humà com a perifèric barat per a tasques que la tecnologia encara no pot fer (com els treballadors de magatzems d'Amazon controlats per algorismes).

2. El Mite de l'Inevitabilisme i el «Criti-Hype»

L'autor denuncia l'inevitabilisme: la idea que el desplaçament dels treballadors per l'IA és una llei natural i imparable.

• Criti-hype: Doctorow critica els activistes que, en advertir sobre els perills "existencials" de l'IA, acaben inflant la bombolla, ja que els inversors entenen que una tecnologia tan "perillosa" ha de ser forçosament molt poderosa i valuosa.
• El llibre sosté que les decisions socials sobre tecnologia són eleccions polítiques, no fets consumats.

3. La Bombolla Econòmica i la "Matemàtica Estranya"

Doctorow explica que l'IA està alimentada per trucs comptables (com els crèdits de Microsoft a OpenAI que es comptabilitzen com a inversió i després tornen a Microsoft com a ingressos per ús de servidors).

• Les empreses necessiten una "història de creixement" per mantenir el seu preu de les accions alt (P/E ratio). L'IA és el nou "pivot al vídeo" o el nou "metavers" que serveix per evitar que les empreses es considerin "madures" i perdin valor de mercat.

4. L'IA en l'Art i el Treball Creatiu

• Art com a comunicació: Doctorow defineix l'art com un acte comunicatiu d'una ment humana a una altra. L'IA, en ser un motor estadístic de predicció de píxels o paraules, no té intenció comunicativa, el que la fa "inquietant" o "sense ànima".
• Copyright: L'autor s'oposa a crear nous drets de propietat intel·lectual sobre l'entrenament de models, ja que això només donaria més poder als "cartells" de mitjans i no als artistes. Recorda que, legalment, la producció de l'IA no es pot registrar i neix en el domini públic, un fet que els artistes haurien d'utilitzar a favor seu.

5. La Realitat de l'IA: «Indians Absents» i Biaixos

Més que una superintel·ligència, el llibre descriu l'IA actual com:

• Indians Absents: Moltes "IA" sorprenents resulten ser exèrcits de treballadors mal pagats en països com l'Índia que revisen càmeres o escriuen codi en secret (el fenomen de Gujarati People Typing).
• Dany real: Doctorow alerta sobre els usos lucratius actuals: la fixació de preus per vigilància (cobrar més a qui més ho necessita) i la discriminació salarial algorítmica (pagar menys a treballadors econòmicament desesperats).
• Col·lapse del model: Si les IA s'entrenen amb dades generades per altres IA, la qualitat es degrada ràpidament (el problema de l'IA "copròfaga").

6. Després de la Bombolla

Doctorow preveu que la bombolla esclatarà perquè els costos d'operació són insostenibles (la unitat econòmica és nefasta). Tot i això, quedarà un "residu productiu":

• Models locals de codi obert que corren en ordinadors domèstics i que serveixen per a tasques útils (transcripcions, simulacions mèdiques, investigació de drets humans) sense dependre de la vigilància corporativa.

El missatge final és un acte d'apoderament: el futur de l'IA no està escrit i depèn de la nostra capacitat per lluitar contra els abusos dels "caps" i triar un model on la tecnologia ens serveixi a nosaltres, i no al revés.

 Per evitar convertir-nos en centaures inversos —humans que actuen com a simples assistents o perifèrics de les màquines— Doctorow proposa diverses estratègies centrades en el poder i la capacitat de tria dels treballadors i usuaris:

• Recuperar la llibertat de tria: El factor que diferencia un centaure (humà assistit per màquina) d'un centaure invers és si el treballador pot decidir on, quan i com utilitza l'automatització. Doctorow insisteix que la solució no és rebutjar la tecnologia, sinó assegurar que l'usuari en mantingui el control.
• Luitar contra els "caps", no contra la tecnologia: L'autor sosté que el problema real no són les característiques tècniques del giny, sinó les relacions de poder entre les persones que l'utilitzen. Per tant, proposa passar de combatre els ginys a combatre els caps que utilitzen la tecnologia per infligir abusos o reduir salaris.
• Sindicalització i negociació sectorial: Doctorow posa com a exemple l'èxit de la vaga del sindicat de guionistes (WGA) del 2023. Els guionistes no van demanar la prohibició de la IA, sinó el dret a utilitzar-la segons el seu propi criteri i sense que això suposés una pèrdua de sou. L'autor defensa que calen reformes legals que permetin la negociació sectorial per protegir tots els treballadors d'un mateix àmbit.
• Defensar que la IA no tingui copyright: Una proposta clau és mantenir la normativa actual que dicta que les obres generades per IA no poden ser registrades. Si les empreses no poden posseir els drets de les obres creades per màquines, tindran un incentiu econòmic per seguir contractant humans que aportin la creativitat necessària per protegir els seus productes.
• Promoure models de codi obert i locals: Doctorow proposa utilitzar models de IA oberts i autònoms que s'executin en dispositius personals. Això permet als usuaris gaudir dels avantatges de la IA (com transcripcions o anàlisi de dades) sense dependre de les grans corporacions ni cedir la seva privadesa o autonomia.
• Rebutjar l'"inevitabilisme": Cal oposar-se a la idea que el desplaçament laboral per la IA és una llei natural i inevitable. Doctorow afirma que el futur tecnològic és una elecció social i que hem de recordar sempre que el més important no és el que la màquina fa, sinó a qui l'hi fa i per a qui ho fa.

PS. Biomni

PS. A Nature