El progressisme absurd

Izquierda no es woke

No m'interessa gens la divisió esquerra i dreta en política. No sé què significa a data d'avui, ni ho vull saber, hi ha massa gent que tant sols vol polaritzar encara més. En canvi m'interessen els marcs amb els que alguns fan sentir la seva veu. El marc "woke" el tenim entre nosaltres, promou la política identitària, forma part del progressisme absurd que omple pàgines de mitjans cada dia i també té derivades a la política sanitària.

Aquí va un resum d'un llibre amb IA.

El llibre "Susan Neiman - Izquierda no es woke" és una anàlisi crítica del wokisme des d'una perspectiva d'esquerres, argumentant que aquest moviment s'ha allunyat dels ideals filosòfics fonamentals de l'esquerra. L'autora, Susan Neiman, examina com el wokisme ha abandonat el compromís amb l'universalisme, la distinció entre justícia i poder, i la creença en la possibilitat de progrés. Neiman sosté que aquests principis són essencials per a qualsevol punt de vista d'esquerres.

Punts Clau del Llibre:

• Crítica al Wokisme: El llibre critica el wokisme per la seva fixació en la identitat i el victimisme, que considera que desplacen la justícia a un segon pla. Neiman argumenta que el wokisme exigeix que les nacions i els pobles s'enfrontin a les seves històries criminals, però que sovint conclou que tota la història és criminal. A més, assenyala que la valoració del victimisme pot ser contraproduent i desvincular el reconeixement de la virtut.
• Rebuig a la Il·lustració: L'autora critica el rebuig generalitzat del wokisme a la Il·lustració, argumentant que els seus millors principis, com la insistència a veure el món des de diverses perspectives geogràfiques, provenen directament d'aquesta. Neiman destaca que la Il·lustració va ser la que va inventar la crítica a l'eurocentrisme i va atacar el colonialisme basant-se en idees universalistes.
• Universalitat vs. Tribalisme: Neiman defensa l'universalisme com a principi essencial de l'esquerra, argumentant que el tribalismo debilita els objectius de justícia social. L'autora posa en dubte la idea que la identitat tribal sigui la base per a la política, i destaca que la passió que alimenta la política identitària sovint encobreix una profunda impotència.
• Justícia i Poder: El llibre explora la relació entre justícia i poder, criticant la idea que la justícia sigui simplement una màscara del poder. Neiman assenyala que la insistència que el poder és l'única força motriu està lligada al menyspreu de la raó. L'autora critica pensadors com Foucault i Schmitt per la seva hostilitat al liberalisme i al seu compromís per desemmascarar les hipocresies liberals.
• Progrés: Neiman defensa la creença en la possibilitat de progrés, argumentant que negar aquesta realitat és negar la realitat mateixa. L'autora destaca la importància de la memòria històrica, especialment el reconeixement de les injustícies passades, però critica la tendència a veure la història només com un relat de crims i desdites, oblidant els herois.
• Crítica a la Psicologia Evolutiva: El llibre també critica la psicologia evolutiva per la seva reducció de la motivació humana a l'interès propi, assenyalant que aquesta perspectiva és ideològica i que la història de les motivacions humanes és més variada.
• La Il·lustració i el Colonialisme: L'autora defensa que la Il·lustració no va ser la ideologia del colonialisme, sinó que va ser una crítica d'aquest. Neiman destaca que els pensadors il·lustrats van ser els primers a criticar l'eurocentrisme i el colonialisme basant-se en principis universalistes.
• Reivindicació de la Filosofia: Neiman defensa el paper de la filosofia per desenredar les confusions que la teoria ha creat i per enfortir la pràctica política. L'autora sosté que la filosofia moral i política són inherentment normatives i que l'interès del llibre rau en un ideal, tot i ser conscient dels fracassos de l'esquerra al llarg de la història.

Altres Aspectes Importants:

• L'exemple Alemany: El llibre utilitza el cas d'Alemanya com un exemple de reconeixement històric, argumentant que el país ha fet un esforç per afrontar una història que cap altra nació voldria veure. No obstant això, Neiman també assenyala com l'excés de culpa ha fet que els alemanys vegin els jueus només com a víctimes, ignorant les veus universalistes.
• El Paper dels Intel·lectuals: Neiman critica la tendència dels intel·lectuals a escriure per a un públic reduït i selecte, allunyant-se de la claredat i accessibilitat dels pensadors de la Il·lustració.
• L'Abandonament dels Principis de l'Esquerra: L'autora argumenta que la confusió entre "esquerra" i "woke" desacredita la primera, especialment quan es veuen accions com la celebració del terrorisme de Hamàs com un acte d'alliberament.
• La Importància de la Raó: Neiman destaca la importància de la raó com a eina per a la justícia, contraposant-la al poder i l'emoció.

En resum, "Susan Neiman - Izquierda no es woke" és una crítica al wokisme des d'una perspectiva d'esquerres que busca reafirmar els valors de l'universalisme, la justícia i el progrés com a pilars fonamentals per a la construcció d'una societat més igualitària i justa. L'autora vol alertar sobre els perills del tribalismo, el victimisme i el rebuig a la Il·lustració, que considera que debiliten la lluita per la justícia social.

PS. I si algú encara no ha entès que significa "woke", fora bo recordar-li que aquest és un dels motius pels que han perdut els republicans i pel qual "Podemos" ha quedat atrapat en un forat negre.

PS. Per guardar, la portada del New Yorker

Un disbarat rere l'altre (46)

Darreres maniobres de funambulisme parlamentari

 El funambulisme parlamentari és una metàfora política (ho diu la IA). Descriu l'ús d'habilitats molt arriscades per mantenir el poder o aprovar lleis sense tenir prou suports estables. Els governs fan servir aquesta tàctica quan depenen d'aliances fràgils i han de negociar al límit constantment.

Característiques principals

• Equilibri constant: El govern depèn de majories molt febles o vots contraris a la vegada.
• Risc elevat: Qualsevol error o desacord pot trencar l'acord i fer caure la iniciativa.
• Càlcul precís: S'han de fer concessions contínues a diferents grups per sumar vots.
• Falta de seguretat: S'actua sense una xarxa de protecció política clara.

Quan s'utilitza?

• En etapes de fragmentació política intensa al parlament.
• Quan cap partit té la majoria absoluta necessària per governar en calma.
• En votacions clau on es depèn d'abstencions o partits minoritaris.

La darrera maniobra de funambulisme parlamentari impulsada pel progressisme absurd (wokisme) ha estat incorporar la confidencialitat dels preus dels medicaments en una Llei de cribratge neonatal. Us sorprèn? De cap manera, encara que hi ha una proposta de Llei de Medicament nova, calia incorporar-ho en una llei d'amagatotis i sota la forta pressió que representa la salut neonatal. Ningú vol sortir-ne escaldat per dir no a un nadó, el parany era perfecte. I calia fer-ho aviat per passar per alt la previsible sentència del Suprem sobre alguns casos pendents, molt notoris que s'arrossegaven des de fa anys.

El que passa és que aquesta era la tercera vegada que s'intentava per part dels presumptes progressistes. La primera ho van intentar colar a la llei de discapacitat, ja en vaig parlar el passat mes de març. I no se'n van sortir. La segona van intentar que fos una llei de cribratge neonatal aprovada en comissió sense plenari, i no se'n van sortir. Va haver de ser el darrer plenari del 23 de juliol que quan tothom estava pensant en marxar de vacances que es va aprovar.

Enmig de la llei de cribratge neonatal hi trobem com si fos un truc de màgia un article tercer que no té res a veure amb la llei i que reprodueixo íntegrament:

Artículo tercero. Modificación del Real Decreto Legislativo 1/2015, de 24 de julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios.

Uno. El artículo 97 queda redactado de la siguiente forma:

«Artículo 97. Información económica.

1. A los efectos de la fijación de precios, las compañías comercializadoras deberán facilitar al Ministerio de Sanidad toda la información sobre los aspectos técnicos, económicos y financieros. El Ministerio de Sanidad podrá efectuar comprobaciones sobre la información facilitada.

En concreto, las compañías estarán obligadas a poner en conocimiento del Ministerio de Sanidad cualquier ayuda financiera directa o de otro tipo recibida de cualquiera de las Administraciones públicas y entidades dependientes de ellas, así como filantrópicas y sin ánimo de lucro, para el desarrollo de su medicamento o producto sanitario, así como todo el apoyo financiero público directo recibido para la investigación relacionada con el desarrollo de un antimicrobiano o antiviral de reserva o cualquier otro medicamento que pueda tener un carácter estratégico.

2. En el caso de que la empresa esté integrada en un grupo que realice otras actividades, además de las relacionadas con medicamentos, o las desarrolle fuera de España, el Ministerio de Sanidad podrá requerir la información que permita conocer la imputación para determinar los gastos afectados a la actividad farmacéutica en España.

3. La información que en virtud de este artículo obtenga la Administración General del Estado será confidencial. Asimismo, los acuerdos de financiación que se alcancen, así como la información derivada de los mismos o de su aplicación, incluyendo los precios de adjudicación de los contratos de suministro de medicamentos que celebren las Administraciones públicas, tendrán carácter confidencial y no podrán ser revelados ni por la Administración General del Estado ni por las empresas u otras entidades que sean parte en dichos acuerdos.

Esta regla se aplicará sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 106 de esta Ley, así como del acceso que puedan, en su caso, requerir las autoridades de competencia, supervisoras del mercado u otro tipo de actividades inspectoras de conformidad con su legislación aplicable y en el marco de sus competencias, así como las unidades administrativas integrantes de los órganos colegiados de toma de decisiones en el ámbito farmacéutico y sanitario.

4. No obstante lo anterior, el Ministerio de Sanidad publicará información accesible para el público general sobre la financiación de cada producto, así como información agregada sobre el gasto en medicamentos y productos sanitarios, que en su caso complementará la publicada por el Ministerio de Hacienda sobre el gasto público asociado a los mismos. Esta información será publicada con periodicidad suficiente, en formatos abiertos y reutilizables, y estará disponible para su análisis independiente.

5. El Ministerio de Sanidad elevará anualmente a la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos un informe sobre sus actuaciones en materia de precios.»

Dos. El apartado 1 del artículo 106 queda redactado de la siguiente forma:

«1. Al objeto de ejecutar las acciones necesarias para la valoración de la prescripción y de la política farmacéutica general, las Administraciones públicas competentes facilitarán la información necesaria relativa al consumo de medicamentos y productos sanitarios tanto por receta como en los centros hospitalarios y cualesquiera otros ámbitos incluidos dentro de la prestación farmacéutica del Sistema Nacional de Salud, así como la información correspondiente al precio real de adquisición de los mismos. Como mínimo, dicha información se presentará con periodicidad mensual y se facilitará desde las Consejerías responsables de las comunidades autónomas al Ministerio de Sanidad y al Ministerio de Hacienda, telemáticamente por el canal y con la estructura que se establezca reglamentariamente, que efectuarán la agregación y depuración correspondiente antes de hacerla pública.»

Doncs ja ho tenim, mai més podrem saber què costa un medicament amb els diners públics procedents dels nostres impostos. I l'argument és que amb això es garanteix l'accés, quan en realitat és una cessió davant l'amenaça de no subministrar el medicament. Han posat la vena abans que la ferida. I ho han fet tots aquells que s'omplen la boca de la paraula democràcia i transparència. Han promogut l'opacitat per sempre i han obert una perillosa escletxa per tal que d'altres en segueixin la petjada. I és que quan hi ha opacitat, hi ha incentius a la corrupció i a la inequitat. Pregunteu si no a quin preu paguen el mateix medicament hospitalari diferents hospitals públics i en el cas que us ho diguin, us endureu una sorpresa desagradable i no només pel preu.

Cal afegir alhora els efectes secundaris no menors. Com ja he explicat en altres dies, la confidencialitat dels preus dels medicaments deixa orfe l'anàlisi cost-efectivitat. D'aquesta manera l'avaluació econòmica ja no es farà amb fonaments objectius sinó amb pressumpcions. Els seus resultat seran del tot inútils. Es tracta d'un gran èxit de la indústria perquè deixa l'economia de la salut en blanc, sense referents del cost real.

S'ha perdut la vergonya i la decència política. Cal fer marxa enrere d'aquest despropòsit. Considerar la despesa farmacèutica un secret d'estat, és anar massa lluny. No s'haurà protegit l'accés al medicament, s'haurà esmicolat la democràcia i s'haurà consolidat la corrupció. I quan algú se sorprengui dels resultats l'endemà de les eleccions, només ha de rellegir això d'avui una altra vegada i tindrà la resposta.

PS. Més sobre preus confidencials. I encara més.

PS. Quina opinió us mereix un parlament que en sis mesos només és capaç de fer 3 lleis?. Reflexionem-hi.

El progressisme absurd (3)

Falacias de la justicia social

El llibre "Falacias de la justicia social" (2024) de Thomas Sowell és una crítica profunda i basada en dades a l'agenda de la "justícia social" contemporània. Sowell argumenta que molts dels supòsits d'aquest moviment —sovint anomenat pensament woke— no resisteixen una confrontació amb els fets històrics i econòmics, i que les seves polítiques solen produir resultats oposats als seus ideals.

A continuació es detallen els eixos principals del llibre segons les fonts:

1. La fal·làcia de la igualtat de resultats

Sowell qüestiona la idea que les disparitats entre grups (races, classes o nacions) siguin prova automàtica de discriminació o explotació. Segons l'autor, la igualtat de resultats és pràcticament inexistent en la història humana per diversos factors:

• Geografia i Clima: No totes les regions tenen les mateixes oportunitats. Per exemple, Europa té una costa molt més retallada amb ports naturals que l'Àfrica, la qual cosa ha facilitat històricament el comerç marítim europeu.
• Demografia: Les diferències d'edat mitjana entre grups influeixen en els ingressos; un grup amb una mitjana d'edat de 50 anys (com els japonesos als EUA) guanyarà més que un de 28 anys (com els mexicans) per simple experiència acumulada.
• Cultura i Història: Grups amb llargues tradicions en sectors específics (com els alemanys en la producció de cervesa durant segles) solen tenir avantatges competitius que no són fruit de la discriminació actual, sinó del capital humà desenvolupat.

2. Fal·làcies racials: Més enllà del racisme i la genètica

L'autor rebutja tant el determinisme genètic de principis del segle XX com la visió actual que el "racisme sistèmic" ho explica tot.

• Dades en contra: Sowell assenyala que grups asiàtics (indis, coreans, xinesos) tenen ingressos per capita superiors als blancs als EUA, cosa que qüestiona el concepte de "supremacia blanca" com a fre insuperable.
• Estructura familiar: La pobresa està més correlacionada amb l'absència d'un pare que amb la raça. Les parelles negres casades han tingut taxes de pobresa d'un sol dígit durant més de 25 anys, essent inferiors a les de les famílies monoparentals blanques.
• L'efecte Flynn: El llibre destaca que el CI (coeficient intel·lectual) ha augmentat significativament en diversos països en poques generacions, cosa que desmunta la idea d'un "sostre genètic" per a determinades races.

3. La fal·làcia de les peces d'escacs (Economia)

Citant Adam Smith, Sowell critica el "home de sistema" que creu que pot moure els membres d'una societat com si fossin peces inertes en un tauler d'escacs.

• Redistribució de la riquesa: Els rics no són passius; quan es pugen els impostos confiscatoris, aquests mouen el seu capital a altres jurisdiccions o a valors exempts d'impostos, provocant sovint una disminució de la recaptació real (com va passar a Maryland o al Regne Unit).
• Salari mínim: Argumenta que aquestes lleis augmenten l'atur entre els joves i les minories, ja que fan que sigui il·legal contractar algú amb poques habilitats per un preu que l'empresari estigui disposat a pagar. A més, redueixen el cost de la discriminació per a l'empresari racista, ja que el govern crea un excedent crònic de sol·licitants.

4. Fal·làcies del coneixement i les elits

Sowell diferencia entre el coneixement articulat (teories acadèmiques) i el coneixement prosaic o pràctic (l'experiència diària de milions de persones).

• Presumpció d'omnicompetència: Les elits intel·lectuals solen creure que el seu coneixement superior els faculta per prendre decisions per als altres, però ignoren la complexitat de les circumstàncies individuals (com els motius pels quals una persona pobra tria un habitatge "marginal" per estalviar diners per a la seva família).
• Redefinicions de llibertat: El llibre denuncia que autors com Woodrow Wilson o John Dewey van redefinir "llibertat" no com a autonomia personal, sinó com a beneficis proporcionats per l'Estat, cosa que justifica l'expansió del poder governamental.

5. L'impacte de les polítiques de discriminació positiva

Sowell dedica un espai crític a la "discriminació positiva" (affirmative action), argumentant que perjudica els mateixos que intenta ajudar:

• Desajust (Mismatch): Admetre estudiants en universitats d'elit per a les quals encara no estan preparats acadèmicament (tot i tenir capacitats per triomfar en altres centres) sovint els porta al fracàs o a abandonar carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques).
• Progrés històric: El llibre demostra que la major part de la sortida de la pobresa de la població negra als EUA es va produir abans de les lleis de drets civils i dels programes de benestar dels anys 60.

El progressisme absurd (2)

 LA RELIGION WOKE. Anatomía del movimiento irracional e identitario que está poniendo en jaque a Occidente

Avui tornem sobre el tema del wokisme amb un llibre que el qualifica com a nova religió. Si el d'ahir tractava de desgranar les derivades esquerranoses del wokisme, aquest el que fa és descriure'l en detall.

Destaco un paràgraf:

Si los woke creen en sus doctrinas es porque son absurdas, porque conducen a verdades más profundas, más allá de la razón. De hecho, es curioso que el primer milagro que predican con la teoría de género está a su vez relacionado con el cuerpo y la consciencia. Para ellos, lo que parece inexplicable no es la encarnación de Cristo sino la integración de nuestra consciencia en un cuerpo, cuerpo que, como en el caso de Cristo según los marcionitas, es impuro. Solo existe la consciencia. Ese es el mensaje de la teoría de género, que es el centro de esta nueva religión. Precisamente lo que seduce es su carácter provocador. Por este motivo, la teoría de género no es una categoría del pensamiento woke como cualquier otra, es el núcleo del mismo, el primer descubrimiento que abre la vía a todos los atropellos contra la ciencia, la verdad y la propia realidad. El resto de los componentes de la ideología woke, las teorías de la raza y la interseccionalidad, con sus variantes indigenista o decolonial en Francia, son meros accesorios en comparación con la teoría de género que es el verdadero misterio, en sentido religioso, de esta nueva  religión.

Doncs bé, estigueu atents, al vostre entorn proper hi teniu profetes, apòstols, preveres i diaques d'aquesta religió, de vegades sense saber-ho. No us deixeu entabanar. Fins i tot al mig dia a la ràdio podeu trobar alocucions al wokisme disfraçades enmig de brometa, i també al vespre a la televisió. Tot molt subliminal, però perfectament ancorat en la cultura de la cancel·lació. Una de les poques llibreries de l'eixample que queden mostra com a primers llibres del seu catàleg als evangelistes del wokisme, sense embuts. I als centres culturals públics els conviden a fer conferències i la gent es pensa que és filosofia qui-sap-lo.

Aquest és el resum del llibre amb IA .

El llibre "LA RELIGIÓN WOKE" de Jean-François Braunstein explora el fenomen del wokisme com una nova religió que ha sorgit en l'àmbit universitari i s'ha estès a la societat. L'autor analitza els orígens, els textos sagrats, els rituals, i les característiques principals d'aquesta "religió", contrastant-la amb el pensament de la French Theory i la tradició il·lustrada.

Orígens i Naturalesa del Wokisme:

• El terme "woke" prové de la cultura popular negra i ha evolucionat per descriure una consciència sobre la injustícia social i la discriminació.
• El wokisme es presenta com una religió americana amb arrels en els "Despertares religiosos" protestants i el "Gran Despertar" woke.
• Aquesta nova religió té els seus "elegits", que són les elits intel·lectuals i activistes, i es basa en una moralitat de "purs i impurs", amb una forta èmfasi en el "pecat" del "privilegi blanc".
• El wokisme es caracteritza per ser intolerant, rebutjar el diàleg amb els que no comparteixen la seva visió, i mancar de transcendència.
• L'autor destaca que el wokisme és més aviat una secta amb dimensions polítiques i socials, ja que els seus membres no accepten arguments racionals i la realitat no pot invalidar les seves creences.
• Aquesta religió es fonamenta en la fragilitat i la dictadura dels "copos de nieve", que es consideren excepcionals i il·lustrats, però que en realitat són ignorants i conformistes.

El Wokisme i la French Theory:

• L'autor qüestiona la idea que el wokisme tingui les seves arrels en la French Theory dels anys seixanta.
• Els filòsofs francesos com Foucault o Derrida eren teòrics i s'abstenien d'accions polítiques directes, mentre que el wokisme és eminentment polític i militant.
• Els pensadors de la French Theory buscaven difuminar la identitat i el subjecte, mentre que el wokisme és ultraidentitari, lluitant en nom de comunitats oprimides.
• La French Theory rebutjava la idea d'un subjecte fix, mentre que el wokisme es basa en la noció de la identitat com a centre de la seva política.

Textos Sagrats i Ritus Woke:

• El wokisme té textos sagrats redactats per acadèmics, que són sovint complexos i poc atractius per al profà.
• Aquests textos inclouen obres d'autors com Ibram X. Kendi, Ta-Nehisi Coates, Robin DiAngelo, Judith Butler i Kimberlé Crenshaw.
• Les publicacions acadèmiques revisades per parells també serveixen per actualitzar la doctrina woke, tot i que aquest procés ha estat corromput per la militància.
• S'han detectat fraus i articles ridículs publicats en revistes acadèmiques per demostrar la corrupció en la investigació d'aquestes ideologies identitàries.
• Els ritus woke inclouen la denúncia constant d'heretgies, l'excomunió i la purga dels "impurs", així com la reescriptura de la història.

Conseqüències del Wokisme:

• El wokisme busca reescriure la història per eliminar els aspectes "problemàtics" i acabar amb la cultura i les universitats de qualsevol rastre de "privilegi blanc" o masculí.
• Això inclou derrocar estàtues, canviar noms d'escoles i revisar el cànon d'autors clàssics, buscant una "paritat" entre homes i dones.
• S'ha produït una desconfiança en la ciència i la noció d'objectivitat, considerant-les producte de la dominació occidental i blanca.
• El wokisme promou una "injustícia epistèmica", donant més valor al coneixement basat en la identitat i l'experiència de les "víctimes" que a l'objectivitat científica.
• El wokisme ha portat a la negació de la realitat en temes com el gènere i el sexe, amb un ús excessiu de pronoms i una desconnexió entre el llenguatge i la realitat.
• Aquesta negació de la realitat es manifesta en l'ús de llenguatge neutre en contextos com la maternitat i la salut, i en la preferència per posar en perill a la majoria en benefici d'una petita minoria militant.

El Wokisme i la Identitat:

• El wokisme vol "desfer-se de l'individu" i promou un pensament col·lectiu i tribal.
• Les persones són reduïdes a la seva identitat com a membres de comunitats de víctimes o de botxins, negant la possibilitat d'una vida individual.
• El wokisme defensa un "antiracisme" que es basa en la noció de "racisme sistèmic" i "privilegi blanc", culpant als blancs des del seu naixement.
• Aquesta acusació de "privilegi blanc" és utilitzada per a culpabilitzar als blancs i fer-los conscients de la seva "blanquitud", tot i que aquest concepte és qüestionable i pot ser aplicat fins i tot a persones de color.
• Es fa una etnografia de la "blanquitud" que classifica els blancs segons les seves accions a favor dels negres, des del "supremacista blanc" fins a l'"abolicionista blanc".

Crítiques al Wokisme:

• L'autor destaca les crítiques d'intel·lectuals i acadèmics negres que denuncien que el wokisme perjudica a la comunitat negra, reduint-la a víctimes del racisme i ignorant les seves particularitats.
• El llibre critica la idea d'una "cultura blanca" homogènia, que és presentada com a negativa i contrària a la "cultura negra", fet que pot conduir a estereotips racistes.
• Es critica la "fragilitat blanca" com una forma de silenciar les crítiques al wokisme, convertint qualsevol defensa davant les acusacions de racisme en prova de racisme.
• S'assenyala que la interseccionalitat s'ha convertit en un mercat on es pot acollir qualsevol posició contestatària, sense una teoria coherent.
• Es compara la intolerància woke amb episodis històrics com la revolució cultural xinesa i la societat puritana del segle XVII.

En resum, el llibre presenta una anàlisi crítica del wokisme com una nova religió que ha sorgit en l'àmbit universitari, amb textos sagrats, rituals i una moralitat particular. A més, qüestiona les seves connexions amb la French Theory i la seva efectivitat per promoure la justícia social. L'autor alerta sobre els perills de la intolerància, la negació de la realitat i la divisió social que genera aquesta ideologia.

Repeteixo, no us deixeu entabanar. La maniobra està perfectament orquestrada, és el camí directe a l'inframón.