La història de la innovació en la lluita contra el càncer

An Ungovernable Foe: Science and Policy Innovation in the U.S. National Cancer Institute

El llibre "An Ungovernable Foe: Science and Policy Innovation in the U.S. National Cancer Institute" de Natalie B. Aviles narra la història del National Cancer Institute (NCI) i la seva lluita contra el càncer des de 1948 fins a 2018, centrant-se en la investigació sobre virus i vacunes contra el càncer.  

La tesi central del llibre és que l'estreta interconnexió entre les pràctiques científiques i burocràtiques al NCI ha permès als seus agents desenvolupar una expertesa política única que ha donat forma a la innovació en la investigació biomèdica i a la seva governança als Estats Units.

Metodologia i estructura

L'autora basa el seu argument en l'anàlisi de fonts històriques que documenten les activitats científiques i burocràtiques dels investigadors del programa intramural del NCI, com ara informes anuals, actes de reunions i entrevistes orals. El llibre segueix un ordre cronològic, dividit en capítols que cobreixen aproximadament una dècada cadascun, narrant les innovacions científiques i burocràtiques que van sorgir dels esforços dels investigadors per complir la doble missió del NCI:

*Donar suport a la ciència biomèdica.

*Millorar la salut pública.

Temes clau

Al llarg del llibre, es destaquen diversos temes clau:

La importància de l'aprenentatge social entornat en la innovació científica. Aviles argumenta que les innovacions al NCI no només són el resultat de descobriments científics, sinó també de la manera com els actors del NCI interpreten els problemes i les oportunitats que s'obren al seu voltant i adapten les seves pràctiques en conseqüència.

La influència dels factors organitzatius i culturals en la innovació. El llibre mostra com l'estructura organitzativa i la cultura del NCI han influït en la trajectòria de la investigació sobre el càncer, tant en termes de descobriments científics com en la formulació de polítiques.

L'evolució de les pràctiques burocràtiques al NCI.  Aviles analitza com el NCI ha anat adaptant les seves pràctiques burocràtiques per respondre als reptes canviants de la investigació sobre el càncer, des de la creació de noves estructures de programa fins a la implementació de noves formes de gestió de contractes.

Alguns exemples destacats

Durant la dècada de 1960, la creació del Virology Research Resources Branch (VRRB) va permetre al NCI centralitzar i coordinar els esforços de recerca sobre virus del càncer, proporcionant recursos i materials a investigadors de tot el país.

A la dècada de 1970, la implementació del National Cancer Program va donar lloc a una important expansió dels fons per a la investigació sobre el càncer, però també va generar controvèrsia sobre les pràctiques de contractació del NCI.

Durant la dècada de 1990, el concepte de "recerca translacional" va guanyar importància, i el NCI va dedicar esforços considerables a fomentar la transferència dels descobriments científics a la pràctica clínica.

Conclusió

"An Ungovernable Foe" ofereix una visió detallada i perspicaç de la història del NCI i el seu paper en la lluita contra el càncer. El llibre és una lectura essencial per a qualsevol persona interessada en la història de la investigació biomèdica, la sociologia de la ciència o la política científica als Estats Units. 

L'adopció d'innovacions basada en l'evidència

Seemed Like a Good Idea, Alchemy versus Evidence-Based Approaches to Health Care Management Innovation

El llibre "Seemed Like a Good Idea: Alchemy versus Evidence-Based Approaches to Healthcare Management Innovation" explora com s'utilitza, o no s'utilitza, l'evidència en la presa de decisions sobre innovacions en la gestió sanitària.  El llibre sorgeix d'un debat entre professors i administradors de diverses escoles de la Universitat de Pennsylvania i l'Hospital Infantil de Filadèlfia.

El llibre argumenta que la investigació clínica està ben establerta per a l'aprovació i ús de medicaments i dispositius, mentre que les intervencions en la gestió, tot i ser igualment importants, no tenen els mateixos requisits d'evidència.

El llibre pretén contribuir a la comprensió i la millora potencial de l'ús de l'evidència en les decisions de gestió sobre intervencions innovadores.  Abans de proposar solucions, el llibre analitza com els diferents actors del sistema sanitari (gestors, asseguradores, professionals de la salut, etc.) utilitzen o no utilitzen l'evidència en la presa de decisions.   A continuació, s'examina com es prenen les decisions amb i sense evidència i s'avalua si l'evidència es genera i s'utilitza de la manera més eficient.

El llibre està estructurat en diversos capítols:

Capítols 1-3: Observacions generals sobre el problema de les "incògnites desconegudes" i el valor de l'evidència en la presa de decisions. 

Capítols restants: Estudis de cas sobre classes específiques de decisions, incloent la coordinació de l'atenció, les transicions de l'atenció i la integració vertical entre metges i hospitals.

Coordinació de l'atenció

El llibre analitza la coordinació de l'atenció com a estratègia per reduir la despesa en programes com els ACO i els pagaments agrupats.   El llibre destaca que existeixen múltiples definicions, objectius, mesures i estudis sobre la coordinació de l'atenció.  S'analitzen el paper de l'atenció primària, els equips interdisciplinaris i els EMR com a solucions per a la coordinació de l'atenció.

Transicions de l'atenció

El llibre examina els programes per millorar les transicions de l'atenció de persones grans hospitalitzades, centrant-se en reduir les readmissions i els costos associats. S'analitzen diversos models de transició de l'atenció, com el Transitional Care Model, destacant els seus elements clau i els seus resultats.

Integració vertical entre metges i hospitals

El llibre explora la integració vertical entre metges i hospitals, analitzant les seves dues dimensions principals: la integració financera i la integració clínica. S'examina la història d'aquests esforços d'integració, analitzant el seu impacte en els resultats de costos i qualitat.  

Conclusions

El llibre conclou que, tot i la gran quantitat d'informació disponible, encara hi ha moltes llacunes en l'evidència sobre l'ús de l'evidència en la presa de decisions sobre innovacions en la gestió sanitària.  Es reconeix la manca de rigor en la presa de decisions per part dels gestors sanitaris, però també s'assenyalen els costos i retards inevitables de buscar l'evidència perfecta.

El llibre fa una crida a l'acció per a un canvi de cultura en com els líders sanitaris tracten la ciència que recolza la innovació.

La gestió de la innovació a les ciències de la vida

Managing Discovery in the Life Sciences

Aquest llibre explora els factors clau que impulsen la invenció en les ciències biomèdiques, centrant-se en com els descobriments es transformen en productes comercialitzables.

El llibre s'estructura al voltant de tres preguntes fonamentals: Quins incentius o recompenses van impulsar el descobriment? D'on provenien els recursos per a la investigació i el descobridor? Com es va traduir el descobriment en un producte comercialitzable? 

El llibre analitza diversos casos d'estudi que mostren els diversos camins i graus d'èxit en el procés de descobriment i comercialització. 

S'hi inclouen exemples com els estatines (inhibidors de la síntesi del colesterol), els inhibidors de l'ECA (utilitzats per tractar la hipertensió), l'angioplàstia (un procediment per obrir artèries bloquejades), el tractament de l'hepatitis C, la recerca de tractaments per a la malaltia d'Alzheimer [2] i la història de la metformina (un medicament per a la diabetis).

El llibre també examina la importància de l'estructura organitzativa per fomentar descobriments comercialitzables. Analitza com els incentius, l'assignació de recursos i la creació de cultures innovadores influeixen en la productivitat i la creativitat en la recerca. 

Finalment, el llibre es pregunta si les polítiques públiques podrien millorar el procés de gestió dels descobriments biomèdics per beneficiar la societat. 

A més a més, el llibre busca desmentir les crítiques infundades dirigides a la indústria biomèdica, especialment a la indústria farmacèutica, posant de manifest els beneficis que ha aportat a la societat a través dels seus descobriments i medicaments. 

El llibre conclou amb una crida a la reflexió sobre com podem augmentar el flux de nous productes sense incrementar els costos de R+D. S'interroga sobre la millor manera d'assignar els fons de recerca bàsica i de traduir els descobriments en productes comercialitzables de forma més ràpida i econòmica.

La innovació disruptiva

The Disruptive Innovation Set 

El llibre "The Disruptive Innovation Set" reuneix dos llibres del difunt Clayton M. Christensen, un expert en innovació i gestió: "The Innovator's Dilemma" i "The Innovator's Solution". Les fonts proporcionades inclouen excerpts del llibre, centrant-se principalment en "The Innovator's Dilemma".

"The Innovator's Dilemma" explora per què empreses exitoses, amb bons gestors, fracassen davant de canvis tecnològics disruptius. Utilitza la indústria de les unitats de disc dur com a cas d'estudi, demostrant com les empreses líders van ser superades repetidament per nous entrants que van oferir tecnologies inicialment inferiors, però que van evolucionar per satisfer les necessitats del mercat.

Conceptes clau de "The Innovator's Dilemma":

Tecnologia disruptiva: Una tecnologia que inicialment té un rendiment inferior al que exigeixen els clients principals, però que millora amb el temps i eventualment supera les tecnologies establertes.

Xarxa de valor: El context en què una empresa identifica i respon a les necessitats dels clients, resol problemes, adquireix inputs, reacciona als competidors i busca beneficis. Les xarxes de valor determinen com les empreses perceben el valor d'una nova tecnologia i com assignen recursos.

Inèrcia organitzativa: La tendència de les empreses establertes a centrar-se en les necessitats dels seus clients actuals i a ignorar les tecnologies disruptives que podrien amenaçar el seu negoci principal.

"The Innovator's Solution" aprofundeix en com les empreses poden superar el dilema de l'innovador i aconseguir un creixement sostenible en un entorn disruptiu. Es basa en la investigació de "The Innovator's Dilemma" i proporciona un marc pràctic per als gestors.

Conceptes clau de "The Innovator's Solution":

Innovacions de mercat nou: Tecnologies que creen nous mercats adreçant-se a clients que abans no tenien accés al producte o servei.

Innovacions de gamma baixa: Tecnologies que s'adrecen al segment més baix del mercat, oferint productes o serveis més simples i assequibles que les solucions existents.

Gestió del cicle de vida del producte: La comprensió de com evoluciona el rendiment dels productes en relació amb les demandes del mercat ajuda a les empreses a anticipar les interrupcions i a prendre decisions estratègiques.

En resum, "The Disruptive Innovation Set" proporciona un marc per comprendre i gestionar la innovació en un entorn en constant canvi. Els seus conceptes clau ofereixen eines valuoses per als gestors que busquen impulsar el creixement sostenible i evitar ser superats per la disrupció.

La creació constructiva

Creative Construction. The DNA of Sustained Innovation

El llibre "Creative Construction: The DNA of Sustained Innovation" de Gary P. Pisano explora la paradoxa de la innovació en grans empreses: tot i que la innovació és essencial per al creixement i la supervivència, l'escala i l'èxit poden dificultar la innovació contínua.

Pisano argumenta que la innovació requereix una estratègia clara, un sistema d'innovació robust i una cultura que fomenti la creativitat i la construcció. 

Part I: Creació d'una estratègia d'innovació

Definir objectius clars: La innovació comença amb una comprensió precisa dels objectius de la companyia. Pisano presenta el "Mapa del Paisatge de la Innovació", que categoritza les innovacions en quatre tipus: rutinària, disruptiva, arquitectònica i radical. Aquest mapa ajuda a les empreses a avaluar les diferents opcions i a desenvolupar una estratègia d'innovació que s'alinea amb els seus objectius generals.

Gestió de la cartera d'innovació: Les empreses han de gestionar la seva cartera d'innovació per equilibrar les inversions en innovacions rutinàries, que proporcionen beneficis a curt termini, amb inversions en innovacions més arriscades i potencialment transformadores, que poden generar creixement a llarg termini.

Innovació del model de negoci: Pisano subratlla la importància de la innovació del model de negoci, que implica canviar la forma en què una empresa crea, captura i distribueix valor.

Resposta a les amenaces disruptives: Les empreses han d'estar preparades per respondre a les amenaces disruptives, ja siguin tecnològiques o de models de negoci. Pisano presenta un marc per ajudar a les empreses a avaluar la gravetat d'una amenaça i a determinar la millor resposta.

Part II: Disseny del sistema d'innovació

Cerca: La innovació requereix la cerca de noves idees, problemes i solucions. Pisano anima a les empreses a aventurar-se fora de les seves àrees d'expertesa tradicionals i a buscar inspiració en altres indústries, disciplines o fins i tot en la natura.

Síntesi: La síntesi implica combinar idees i coneixements diversos per crear noves solucions. Pisano destaca la importància dels "sintetitzadors", individus amb la capacitat de connectar idees aparentment dispars.

Selecció: La selecció implica decidir quins projectes d'innovació finançar i desenvolupar. Pisano advoca per un enfocament basat en hipòtesis, on els projectes s'avaluen en funció de la seva capacitat per validar o refutar hipòtesis clau.

Part III: Construcció de la cultura

Paradoxa de les cultures innovadores: Les cultures innovadores són alhora tolerants al fracàs i exigents amb els resultats. Pisano explora com gestionar aquesta paradoxa i crear un entorn que fomenti la creativitat i la responsabilitat.

Líders com a arquitectes culturals:. Pisano argumenta que els líders han de ser "creatius constructius", és a dir, han de ser capaços de crear un entorn que promogui la innovació i alhora proporcioni l'estructura i el suport necessaris.

Un disbarat rera l'altre (19)

 Acord investidura

El govern, diguem-ho més clar, el partit del govern que governa amb 33 dels 135 diputats possibles, s'acomiada amb un acord d'investidura d'un altre partit i així seguir condicionant el futur, també el de la política sanitària. I ho fa amb una frase que ho resumeix tot, "REPUBLIFICACIÓ", tal com apareix a la p. 12 amb la frase "continuar amb els processos de republificació". 

No trobareu a cap diccionari semblant mot, se l'han tret de la butxaca i fora. Hi haurà una conselleria per a la llengua, però desconec quina sense el diccionari. Seria un error centrar-nos només en un terme, però resulta que les paraules ens creen marcs mentals i des de fa temps hi ha algú que té l'obsessió de que torni a ser de propietat pública el sistema sanitari que no ho ha estat mai abans en tota la seva composició. Llavors caldrà dir que no es pot republificar allò que no ha estat publificat abans. El desconeixement de la realitat sanitària i dels seus resultats és un agreujant si s'han de prendre decisions per a millorar la salut poblacional.

El sistema sanitari català finançat públicament no ha estat mai de propietat pública completa mai abans, i punt. Cal tornar-ho a dir? Doncs tornem-hi i caldrà dir-ho tantes vegades com les que alguns ho vulguin negar. 

El sistema sanitari català finançat públicament s'ha creat a partir d'un teixit d'hospitals que van ser creats per la ciutadania en la forma de fundacions, si fundacions privades, on l'alcalde i el capellà sovint els assignaven com a marmessors. I si algú en dubta, només cal que recuperi el llibre del gran metge Jacint Raventós, Història dels hospitals catalans, i que comenci pel volum I, Els hospitals i la societat catalana. Estic convençut que després no serà capaç de posar novament a un acord d'investidura la paraula "republificació". No es pot tornar a col·lectivitzar allò que no ha estat col·lectivitzat abans. Això només ho suporta una obsessió guiada sobre una mentida.

S'acosten mals temps per a tots aquells que creiem que la política sanitària ha de servir per a millorar la salut poblacional. El criteri és un altre de molt diferent i que té a veure amb qui té el poder i l'exerceix amb discrecionalitat vorejant el parlament, aquest és el sentit del terme i perquè apareix a l'acord d'investidura. Tots els que creiem que la política sanitària ha de construir-se sobre bases sòlides i duradores cal que rebutgem frontalment aquest acord perquè és una declaració d'intencions premeditada cap al fracàs més absolut. Els ciutadans es mereixen una altra cosa millor.

PS. Els darrers exemples de col·lectivització, fets al marge del parlament.

PS. Lectures d'estiu, recomanacions de The Economist.

Van Gogh

Té múscul la indústria biotech? (3)

Els periodistes busquen trobar notícies positives per explicar. La recerca biomèdica s'ha acabat convertint també en una font barata d'expectatives que obren la porta a nous medicaments. Obren tant la porta que hi ha corrent d'aire des de fa temps.

Llegeixo al diari la gran satisfacció d'un centre de recerca per un article que han publicat a Cancer Cell sobre un test sobre una biòpsia líquida que no és biòpsia sinó una anàlisi d'ADN circulant. I la notícia de veritat és que han decidit no patentar-ho per tal que d'altres ho puguin replicar. I jo ho trobo excel·lent i és el que moltes vegades he demanat que passi. Ara bé, convé seguir-ho d'aprop perquè si hi ha d'altres que se n'aprofiten i ho acaben patentant amb modificacions (que ha passat altres vegades) llavors no anem bé. Perquè acabarem on ja sabem, finançament públic de la recerca a canvi de l'apropiació privada de l'excedent.

I l'exemple de les llicències n'és un altra mostra clara del desgavell. En podem agafar una de recent cap una empresa de matriu xinesa que s'ha fet des de Vall d'Hebron, ANEW Medical. Cotitza al Nasdaq i tot sembla molt nordamericà, quan en realitat no ho és.

Busco quin és l'import rebut per aquesta llicència i no ho sé trobar als estats financers. I com aquesta tantes altres. El problema profund de fons és la manca de transparència en els resultats econòmics de la recerca. Ho dic des de fa anys i crec que ha arribat el moment d'establir una moratòria per no augmentar la inversió pública en recerca fins que no es resolgui aquesta qüestió.

La qüestió no és si té múscul la indústria biotech propera, que ja sabem que no, malgrat que en recerca hi hagi aportacions de qualitat. La qüestió és qui se n'està apropiant en estadis inicials. La paradoxa xinesa és ja la màxima.

PS. Cal dir que el motiu que apareguin tantes notícies també té a veure també amb la recerca de fons per la recerca, és una mostra de l'estratègia de maximitzar pressupostos.

PS. Aprofito per constatar l'inici de la fragmentació assistencial dins els hospitals. L'oncologia ha provocat que es modifiqués la funció de producció i hagi creat un hospital dins l'hospital, amb els seus propis laboratoris i serveis.

Qui paga el copagament? (3)

 ANÁLISIS DEL GASTO FARMACÉUTICO AMBULATORIO SEGÚN MORBILIDAD

Anteriorment ja he fet referència a qui paga el copagament. La setmana passada vam presentar un treball amb JM Inoriza i M Carreras a les jornades d'Economia de la Salut dues comunicacions, una que anava d'anàlisi de la despesa farmacèutica amb recepta segons morbiditat i una altra sobre mesura d'episodis de malaltia. Enmig de la presentació vam mostrar quin és el copagament mitjà segons grups de malalties. El resum és aquest:

	Consumidores	Promedio copago	Promedio gasto	% copago
Estado de salud sano	18.629	7,60	28,21	26,9%
Historia de enfermedad aguda significativa	4.234	14,96	61,20	24,5%
Enfermedad crónica menor única	7.694	19,83	91,32	21,7%
Enfermedad crónica menor en múltiples sistemas orgánicos	3.413	39,22	228,88	17,1%
Enfermedad dominante o crónica moderada única	14.443	34,34	328,44	10,5%
Enfermedad significativa crónica en múltiples sistemas orgánicos	10.552	55,55	817,26	6,8%
Enfermedad dominante crónica en tres o más sistemas orgánicos	1.716	69,93	1.554,02	4,5%
Neoplasias dominantes, metastásicas y complicadas	21	46,52	800,06	5,8%
Necesidades sanitarias elevadas	156	71,74	1.646,53	4,4%
	60.858	28,03	305,24	9,2%

És a dir, d'una població de 95.647 persones (Baix Empordà, escapçant Sant Feliu), n'hi ha 60.858 que han pres medicaments amb recepta finançats públicament, un 63% de la població. De mitjana van gastar 305 € durant el 2021, i el copagament mitjà efectiu va ser del 9,2%.

Si ens fixem en els grups de malalties, el copagament màxim anual es troba en malalties cròniques en tres o més sistemes orgànics, amb 69 €, i les de necessitats sanitàries elevades 71€, i  el que menys a les persones sanes amb 7,6 €. Tal com es pot veure, l'import de la despesa és notable a mesura que avancem cap a grups de persones amb més malalties o més greus, però els topalls del copagament eviten copagaments excessius.

Moments crítics per a la democràcia liberal

 Martin Wolf on democracy’s year of peril

En Martin Wolf mostra el seu emprenyament amb la situació política que estem vivim i ho fa amb un podcast magnífic que cal escoltar sencer. En el fons de tot hi ha els autòcrates que ocupen el poder o volen ocupar-lo, i generen un estat on ja ningú pensa en què és veritat perquè no es confia en ningú. Mitjans de comunicació i justícia es troben al servei dels autòcrates i els partits autoritaris que els donen suport.

En altres posts he reflectit el que pensa i que majoritàriament comparteixo. Aquí hi ha tots els posts on el cito.

Diu, cal actuar ràpid per contrarrestar la situació, però jo no veig pas cap consens en aquest sentit... Veig que la gent no vota per allò que vol, sinó que vota per fugir d'allò que no vol...

Agents dobles a la regulació farmacèutica (2)

 Pharmaceutical industry self-regulation and non-transparency: country and company level analysis of payments to healthcare professionals in seven European countries

La indústria farmacèutica va pagar 232 milions a professionals i societats científiques en concepte de transferències de valor. Tenint en compte que la despesa farmacèutica pública són 27.730 milions €, això és el 0,8%. Aquesta és la xifra a retenir. Transferència de valor vol dir participació en l'excedent, o també se'n diu formació. El resum de l'article en un sol gràfic és aquest:

Les conclusions són clares, cadascú les pot obtenir a simple vista.

I si voleu una explicació d'un cas i el que representa, aquí ho trobareu. Més clar impossible 150k de variable, a un metge del sector públic. Evidència anecdòtica i prou.

El més important és el que no s'explica, i té a veure amb el que vaig assenyalar sobre agents dobles. Ara bé, veient la proporció en la facturació total del sector, inferior a 1%, podem dir que l'import total repartir és restringit, però encara no exclou l'ombra del dubte.

Els llibres més inspiradors per aquest estiu

Aquesta és la meva tria de llibres per aquest estiu. Alguns d'ells ja els he començat, d'altres hauran d'esperar. Gaudiu-los.

(aquest el vaig posar en anglès com a llibre del 2023, però ara ha aparegut la versió traduïda)

Qui paga el copagament farmacèutic? (2)

 Mirant l'informe de la Central de Resultats sobre Atenció Primària (p.45) observo quin és el copagament segons renda vigent i a quina població afecta. Recordem quins imports del preu dels medicaments es paguen segons renda:

Assegurats en actiu	Aportació sobre el PVP
Rendes inferiors a 18.000 € l'any	40%
Rendes entre 18.000 i 100.000 € l'any	50%
Rendes iguals o superiors a 100.000 € l'any	60%
Col·lectius exempts d'aportació	0%

I si un és pensionista aleshores el 40% i 50% passa a ser 10% i té un sostre màxim mensual de 8,23€, 18,52€. I si té renda superior a 100.000€, es manté el 60% i hi ha un llindar de 61,75€ respectivament.

Exempts de copagament: població que rep una renda mínima d’inserció (RMI), una renda activa d’inserció (RAI), una renda garantida de ciutadania (RGC), se li ha exhaurit el subsidi per desocupació, rep una pensió no contributiva (PNC).

Aquesta és la situació del 2022:

Anteriorment ja ho vaig explicar. Observo que a Espanya la farmàcia gratuïta representa el 16,2% de la població el 2022, a Catalunya segons aquesta taula seria 3,6%. Alguna cosa no lliga, o la taula no reflecteix les dades reals, o les dades reals reflecteixen un disbarat. Que algú ho revisi.

PS. La resposta a la pregunta, alguns catalans paguen el que no paguen altres.

La innovació dinàmica als medicaments

 Achieving dynamic efficiency in pharmaceutical innovation: Identifying the optimal share of value and payments required

En diferents ocasions s'ha argumentat que l'avaluació del cost-efectivitat dels medicaments té en consideració tant sols una visió estàtica. La hipòtesi és que els fabricants posen un preu basat en un llindar de QALY acceptable d'acord amb el període de protecció de patent. En canvi s'oblida el valor post-patent, i que la quantitat i qualitat d'innovació que aporta en el temps no es considera. Jo no puc contrastar aquesta hipòtesi. El que si sé és que un article recent ha revisat la qüestió i diu:

The share of value that would maximise long-term population health depends on how the quantity and quality of innovation responds to payment. Using evidence of the response of innovation to payment, the optimal share of value of new pharmaceuticals to offer to manufacturers is roughly 20% (range: 6%–51%). Reanalysis of a sample of NICE technology appraisals suggests that, in most cases, the share of value offered to manufacturers and the price premium paid by the English NHS were too high. In the UK, application of optimal shareswould offer considerable benefits under both a public health objective and a broader view of social welfare. We illustrate how an optimal share of value can be delivered through a range of payment mechanisms including indirect price regulation via the use of different approval norms by an HTA body.

Per tant el valor transferit als fabricants és superior al desitjable al NHS. I la taula clau, allò que es paga i el que s'hauria de pagar segons els autors:

 

Els autors avisen de la simplificació d'alguns supòsits i de com els seus resultats difereixen d'altres aportacions. Tot plegat és una mostra més que és un camp fèrtil per a la recerca, i obert a nous horitzons i respostes.

El medicament fet a mida (2)

Pharmacogenomics: current status and future perspectives

Aquest article de revisió és útil per aclarir conceptes i perspectives sobre farmacogenòmica, el medicament fet a mida. Aquest gràfic ho explica prou bé:

En canvi quan anem a les recomanacions, comencen els dubtes,

Més enllà de garantir finançament, trobo a faltar els aspectes de disseny organitzatiu necessaris per tal que aquests canvis en la funció de producció siguin realment eficients, qui fa què i amb quina capacitat per a quina població. Amb això no vull dir tampoc que passem a l'altre extrem, el de la planificació soviètica, on un òrgan central sap el que tothom necessita i aquest regulador omniscient resulta que té uns poders sobrehumans inescrutables. D'això en sabem també algunes coses ben a prop.